dilluns, 27 de març de 2017

San Juan de Baños.

Avui continuant el periple per les terres de Castella ens apropem a Baños de Cerrato una localitat del municipi de Venta de Baños a només set quilòmetres de Palencia. En aquest poblet de la comarca natural de El Cerrato, ens espera la que es considerada l'església en peus més antiga d'Espanya.


És la basílica de San Juan Bautista o San Juan de Baños, una senzilla edificació preromànica del segle VII, una de les poques mostres d'arquitectura visigòtica que es conserven. 


Al blog ja visitàrem virtualment l'abril del 2.015 l'ermita de Santa María a la localitat burgalesa de Quintanilla de las Viñas. Podeu recordar-la a l'entrada "El misteri de Quintanilla de las Viñas".
Quan parlem de l'origen de la basílica. es barregen historia i llegenda que explica com Recesvint, que fou rei visigot d'Hispania del 649 al 672, la manà construir en honor a San Joan Baptista l'any 661 per agrair la seva recuperació després de beure aigua de la font que hi ha a pocs metres. El rei tornava després de derrotar a Fruela cabdill dels vascons, i degut a una afectació renal s'aturaren en aquest poblet perquè es trobava molt malament. Beure aigua de la font suposà la seva recuperació. La font amb els dos arcs de ferradura és una de les poquíssimes obres hidràuliques civils de l'arquitectura preromànica que es conserven. Com podeu veure a la propera fotografia, actualment l'aigua de la font no té garanties sanitàries, però fa una colla de segles guarí al rei visigot...

  
El temple conserva bona part de la seva estructura visigòtica, però hi ha modificacions de finals del gòtic que alteren la seva planimetria original, sobre tot a la capçalera. Al pòrtic ens dóna la benvinguda un arc de lleugera ferradura, amb la clau ( dovella central) tallada amb una creu patent en la que els braços s'estrenyen en arribar al centre i s'eixamplen als extrems. La creu recorda la forma de les creus votives típiques dels tresors que hi havia a l'interior de les esglésies visigòtiques.  


Poques dècades després de la seva consagració i com a conseqüència de la conquesta i dominació  musulmana de la Península Ibèrica, el temple quedà es desús, però no fou destruït potser perquè la figura de San Joan Baptista es respectada a l'islam on es coneix com el profeta Yahya...  


Després de la reconquesta cristiana de la vall del Duero pertanyé a la reina Doña Urraca i després al monestir de San Isidro de Dueñas. Fou parròquia fins al segle XVII en el que s'edificà una nova església a Baños de Cerrato, i es transformà en ermita. La petita ermita arribà al segle XIX en un estat lamentable, i es va salvar gràcies a la restauració en la que s'afegí la modesta espadanya que corona el seu pòrtic i que veieu a les dues primeres fotografies. Una intervenció del 1.865.
Construïda amb grans carreus perfectament treballats, és una obra de pedra seca, no hi ha cap argamassa que els uneixi. En castellà aquesta tècnica constructiva s'anomena a hueso. Estructurada en tres naus, la central és més alta i ampla. Les naus estan separades per arcs de lleugera ferradura que es recolzen sobre vuit columnes romanes de marbre, quatre a cada costat.


Les columnes estan coronades per diferents capitells de tronc de piràmide invertit entre els que n'hi ha de romans reaprofitats, com d'estructura visigòtica. El més proper a la capçalera del costat nord és fascinant. És un capitell tardoromà de tradició coríntia que molt probablement fou reaprofitat del documentat temple d'Esculapi.


Dels tres absis només el central, cobert amb volta de canó, és original. Els altres dos són de l'època tardogòtica i presenten un voltam de creueria nervada típica d'aquells temps.


Quan aneu a l'absis segur que la vostra mirada es centrarà en la reproducció, l'original està al Museo Arqueológico Nacional , de la Corona Votiva de Recesvint la joia més important del Tesoro de Guarrazar del regne visigot de Toledo. A l'enllaç anterior cliqueu Corona de Recesvinto en 3D i podreu veure fins al més petit detall d'aquesta meravella. A les lletres que pengen podem llegir: + ( R ) ECCESVINTHUS REX OFFERET. El conjunt està fet amb or, safirs, perles, cristall de roca...


Per sobre de l'arc triomfal que dóna pas a la capella major trobem incrustada al mur i emmarcada per quatre mènsules de decoració discoide en espiral, una reproducció de la làpida fundacional de la basílica. La làpida original es conserva també al Museo Arqueológico Nacional de Madrid. 


Una reproducció de guix més accessible en una de les naus laterals ens permet llegir-la: " Precursor del senyor, màrtir Joan Baptista posseeix aquesta casa, construïda com a do etern, la qual jo mateix Recesvint rei, devot i amador del teu nom, et vaig dedicar, per dret propi, l'any tercer, després del desè com a company ínclit del regne. En l'Era sis-cents noranta-nou".  L'any 699 escrit a la làpida correspondria al 661 de la nostra era.


Sortint de l'ermita aprofitem per observar l'entrada de llum natural per una de les naus. La llum entra a l'antiga basílica mitjançant diferents obertures distribuïdes per tot el conjunt, a més a més de diverses espitlleres. Cal destacar els tres finestrals de ferradura enriquits amb finíssimes gelosies de traceria. 


Anem a l'exterior de l'absis per gaudir de la filigrana de la finestra amb gelosia en pedra amb un treball tradicional visigòtic.


Totes les gelosies actuals són una restauració que es basà en els fragments de les gelosies visigòtiques trobades durant els treballs de restauració.


Un ramat trenca suaument el silenci, acompanyat del seu pastor, els gossos i un ruquet. Renoi, feia una colla d'anys que no veia un ruquet ajudant en la seva feina a una persona.


Deixem la  pedania de Baños de Cerrato, d'uns quatre-cents habitants, annexionada al populós municipi de Venta de Baños. Espero que la seva ermita, declarada Monumento Nacional l'any 1.897, us hagi robat una mica el cor.
Atentament.
Senyor i

dijous, 23 de març de 2017

Livraria Lello ( i 2 )

Després d'admirar la façana d'estil neogòtic amb les figures femenines que flanquegen les tres finestres rectangulars i simbolitzen l'art i la ciència, entrem a l'admirada llibreria dels germans Lello.


Trobarem una sèrie de baixos relleus amb els fundadors de la livraria José i António Lello i dels més destacats escriptors portuguesos: Eça de Queiroz, Camilo Castelo Branco, Antero de Quental, Tomás Ribeiro, Teófilo Braga i Guerra Junqueiro.


El diari The Guardian la qualificà com la tercera llibreria més bonica del món i l'escriptor barceloní Enrique Vila-Matas digué que era la més maca ... Sembla que hi ha un gran treball en fusta, però una gran part de la sorprenent decoració és de guix pintat...


Si aixequem el cap o pugem a la primera planta, veurem un seguit d'armaris amb vidres a les portes en ogiva que envolten tota la llibreria. En ells hi ha el tresor de la Livraria Lello.


Aquests armaris misteriosos guarden els llibres més antics, algun dels quals daten de la fundació de la llibreria. També custodien llibres més antics, llibres rars i primeres edicions.


La inauguració de la llibreria generà un gran impacte en l'ambient cultural de Porto del 1.906. Van assistir-hi polítics, professors, periodistes, etnògrafs, arqueòlegs, escriptors i el fotògraf i pioner del cinema a Portugal Aurélio Paz dos Reis, autor de la propera fotografia.  


Font fotografia: Aurélio Paz dos Reis 1.906

L'escala de color vermell carmí convida a pujar a la primera planta. La seva lleugeresa la fa molt atractiva i quan puges sembla que sures en l'atmosfera de la Livraria Lello


Diuen que aquesta escala inspirà a J K  Rowling per crear les escales de l'escola de màgia i bruixeria de Hogwarts, però no és veritat que a la llibreria es rodés cap escena de Harry Potter. Recordeu que bona part de la decoració és de guix pintat imitant la fusta.


Els fans de Harry Potter heu de saber que J K Rowling va viure a Porto a principis de la dècada dels 90 del segle passat i que en aquesta bella ciutat començà a escriure Harry Potter i la pedra filosofal. 


Després de pujar l'escala podreu admirar el treball decoratiu del sostre i sobretot el vitrall de 8 metres de llarg i 3,5 d'ample al centre del qual podem llegir decus in labore , la dignitat en el treball.


La frase està enllaçada en el monograma dels germans Lello i recorda la norma més important de tots els que entren a la famosa llibreria de Porto.


Al costat de les tres finestres hi ha un petit bar envoltat de llibres. Si mireu a la rua das Carmelitas veureu que una part dels passejants entren a la llibreria, visita obligada si passeu per Porto.


Si anem a l'altre extrem de la primera planta podem admirar les filigranes del sostre i les parets. Destaquen dos bustos de bronze de l'escultor Abel Salazar dedicats a dos grans escriptors de la Península Ibèrica: Eça de Queiroz i Miguel de Cervantes.


Anem a la barana del primer pis per donar un cop d'ull al formigueig dels visitants que els dies de pluja lògicament s'incrementa.


Baixem per l'escala que levita gairebé al centre de la livraria recordant que els protagonistes d'una llibreria, encara que sigui una de les més maques del món, han de ser els llibres i els lectors...


Com vaig explicar-vos a l'entrada anterior dedicada a la Livraria Lello, els seus orígens es remunten al 1.869 any en el que un ciutadà francès, Ernest Chardron fundà la Livraria Internacional de Ernesto Chardron.


Chardron va poder crear la llibreria en la que somiava quan treballava a la Biblioteca More perquè li va tocar la loteria, concretament deu mil réis, que eren molts diners en aquell temps. El réis, deformació de la paraula reais -ral- , fou la moneda de Portugal del 1.430 al 1.911.


Chardron durant molts anys va ser l'únic editor de Camilo Castelo Branco i també publicà nombroses obres d'Eça de Queiroz i Guerra Junqueiro. Després de la seva prematura mort comprà la llibreria un altre ciutadà francès, Mathieu Lugan, que nou anys més tard la ve vendre a José Pinto de Sousa Lello.


Xavier de Cunha, director de la Biblioteca Nacional de Lisboa quan s'inaugurà la Livraria, digué dels germans Lello: "En mans de ses excel·lències el tractament dels llibres  no és un fet merament comercial, sinó una religió. Un treball dur, gairebé un sacerdoci. La llibreria Lello és un temple".
Atentament.
Senyor i

diumenge, 19 de març de 2017

Al turó de la Sabika (2).

A l'entrada anterior dedicada al màgic turó, ens quedàrem donant un cop d'ull a l'Alhambra des de la torre del Cubo. Anem a la torre de la Vela i mentre ens hi enfilem, aprofitem per centrar la nostra mirada a l'interior de l'alcassaba. A la propera fotografia podeu veure a l'esquerra la torre del Homenaje, al centre la torre Quebrada i el llenç de la muralla oriental.


Muhammad I ( 1.194-1.273) fou el fundador de la dinastia nassarita i establí l'any 1.238 la residència reial a la vella alcassaba de l'Alhambra. Refé i restaurà les antigues muralles i torres del segle XI i ordenà construir la torre de la Vela i la torre del Homenaje, a l'oest de la fortalesa. La campana de la torre ha marcat la vida de Granada i de tota la comarca coneguda com Vega de Granada amb els seus diferents tocs d'ànimes, de queda, d'alba...


Baixem de la torre per entrar a les diferents edificacions de la ciutat palatina, començant pel Mexuar i l' Oratori. Al Mexuar es reunia la Sura ( el Consell de ministres ), i també era l'espai on el soldà impartia justicia. En la fotografia següent podeu observar un capitell del Mexuar amb mènsules de mocàrabs i capalçats.

 
La decoració del Mexuar fou adaptada per Yusuf I (1.333-1.391) i posteriorment per Muhammad V en el seu segon mandat ( 1.362-1.391). Mireu i admireu la guixeria i els sostres de fusta...


Al fons del Mexuar trobem l'Oratori que estava molt malmès per l'explosió del polvorí del Daro l'any 1.590. Fou restaurat l'any 1.917. A la fotografia podeu veure els balconets amb arcs bessons sobre els quals hi ha petites finestres. Al fons el vell i bell barri l'Albaicín.


Els bons musulmans han de resar cinc vegades al dia. En aquest oratori ho feien el soldà, la seva família i la cort. Està clar que les filigranes decoratives i la bellesa del paisatge ajudaven en aquest moment d'oració.


Deixem aquesta estança de l'Alhambra per anar al Cuarto Dorado, l'espai en el que el soldà rebia en audiència als seus súbdits al segle XIV. La sensació de delicadesa que transmet el pòrtic de tres arcs que hi condueix, és aclaparadora.


No és un somni, són les gelosies que hi ha darrere del pòrtic el que us deixarà amb la boca oberta. Està clar que l'art islàmic és summament refinat.


La decoració original d'aquesta estança es deu a Mohammad V, i el seu nom li ve de la bella sostrada de fusta que la cobreix que podeu veure a la propera fotografia.


Sortint del Cuarto Dorado rebem un nou impacte visual amb la façana de Comares. Visitar l'Alhambra implica rebre una sobredosi de bellesa artística, espero que no patiu el síndrome de Stendhal!  La voleu veure?
Atentament.
Senyor i

dimecres, 15 de març de 2017

Al cor de la Sierra de la Demanda.

El patrimoni de Castella és immens i suposa un gran plaer descobrir-lo. Avui us proposo apropar-nos a la Sierra de la Demanda, un espai protegit que pertany a la Serralada Ibèrica en el límit de les províncies de Burgos i Soria i la comunitat de La Rioja. Concretament anirem a terres burgaleses on ens espera, al municipi de Pineda de la Sierra, un petit i encantador poblet de cent habitants que està a 1.205 metres d'altitud. El nucli de població és petitet, però el tresor que acull és molt gran...


L'església de San Esteban Protomártir és un dels millors exemples del románico serrano. De planta basilical i una sola nau, els carreus dels murs són de color vermellós, característic de les edificacions de la conca alta del riu Arlanzón. El que ens deixa bocabadats quan la trobem és el pòrtic amb onze arcades de mig punt repartides en dos grups separats per la porta d'accés.

  
Aquesta part de l'església correspon a la segona fase constructiva, concretament a la segona meitat del segle XII, quan es va fer la galeria porticada. Primer es construïren les arcades de llevant, que podeu veure a la fotografia anterior. Els onze arcs descansen sobre columnes geminades amb capitell de decoració vegetal.
Abans d'entrar donem un cop d'ull a l'absis, també de la primera meitat del segle XII, amb cinc llenços amb tres finestres de doble esqueixada.


En molts carreus de l'absis podem veure les marques dels picapedrers que servien per saber quan havien de cobrar per la feina feta.


En una de les finestres de doble esqueixada de l'absis observem els capitells decorats amb animals inspirats en els antics bestiaris medievals.


L'òxid de ferro dels carreus de gres vermellós format per una sorra cimentada amb materials ferruginosos dóna un aspecte especial als murs de l'església.


Entrem a la galeria porticada on ens espera la portada romànica de la primera meitat del segle XII amb cinc arquivoltes de mig punt amb dos relleus adossats als carcanyols.


Els deu capitells ricament decorats representen figures humanes, parelles enfrontades de grius i harpies, un centaure que dispara amb l'arc -símbol de la luxúria - a una sirena de cua doble.


El capitell de la sirena de doble cua és una de les poquíssimes representacions romàniques d'un nu femení. A la part dreta de la portada està representada als capitells una epifania on la Mare de Déu  i el Nen estan acompanyats pels tres Reis en un extrem i sant Josep a l'altre. Trobem també decoració vegetal i una escena al·lusiva a la lluita entre el bé i del mal, representats per Samsó i el drac.


Entrem a l'interior de l'església de San Juan Protomártir, on els dos primers trams són de de primera meitat del segle XII. Inicialment estaven coberts de fusta i amb les reformes del segle XVI  s'elevà tres metres l'alçaria de la nau i es cobrí amb volta de creueria.


El retaule de l'absis, que podeu veure a la fotografia següent, és una obra barroca del 1.704, amb algun element anterior com el tabernacle, un treball fet per l'arquitecte de retaules Miguel Gutiérrez i per l'escultor Domingo de Uriarte l'any 1.668. Els daurats el va fer Diego Angulo l'any 1.668.


La pila baptismal és una gran copa tallada en una peça i amb una senzilla decoració de formes geomètriques. Aquest tipus de pila el trobem en altres esglésies de la Sierra de la Demanda, i es consideren d'una fase tardana del romànic.


Sortint del temple no puc resistir la temptació de donar una última mirada als carreus vermellosos típics, com ja us he explicat abans, en les edificacions d'aquesta zona del riu Arlanzón.


Pineda de la Sierra té un passat miner, per això l'any 1.900 una empresa anglesa construí un ferrocarril miner que tingué una curta vida ja que es tancà definitivament l'any 1.910 i les vies foren desmantellades al 1.947. Actualment s'ha transformat en una Via Verda. Si hi passegeu tranquil·lament encara podreu trobar elements que ens recorden aquella època.


Si usa agrada gaudir a peu o en bicicleta dels espais naturals i teniu prevista la descoberta d'aquestes terres burgaleses, no deixeu d'aprofitar el regal que suposa la Vía Verde de la Sierra de la Demanda, amb 54 quilòmetres plens de sorpreses.
Atentament.
Senyor i