L'Arxiu Històric de Lleida (4).

Entrem en un nou dipòsit i la Glòria m'explica que les planeres són els mobles de calaixos de grans dimensions en llargada i amplada, i poca alçària; utilitzats per guardar documents de mida important com plànols.

Recordo que vam veure aquests mobles a les nostres visites virtuals al Servei de Cartografia de Lleida, on guardaven els mapes i plànols. També tenen planeres als diferents arxius que hem visitat, el Capitular, el de l'I.E.I, ....; per guardar pergamins.
a L'Arxiu Històric hi ha molts plànols i fotografies aèries que es poden consultar per comprovar els límits de finques i propietats.

L'arxivera m'explica que l'any 2.008 hi havia 9.000 metres lineals de documents que van del segle XIII al XX. La major part de la documentació és dels segles XIX i XX. La documentació principal la formen el fons notarial del districte de Lleida, la documentació històrica de la Delegació Provincial d'Hisenda i una colla de documents que va comprar el llibreter Josep Porter.

Les planeres guarden uns 6.000 plànols topogràfics, parcel·laris i d'implantació. Els 12 dipòsits de l'Arxiu Històric de Lleida disposen d'un total de 23 quilòmetres de prestatgeria per guardar documentació.

Encara hi ha molta feina per fer. La Glòria m'explica que són molt pocs per organitzar-ho tot. Per això podem veure una part de les planeres que encara cal deixar-les en les condicions adients. Recordeu que l'Ana de l'Arxiu Capitular es queixava del mateix tema. Constatem que als arxius, en general, hi ha molta feina per fer i poc pressupost per contractar els tècnics que calen per fer-la.

L'arxivera m'ensenya unes fotografies en les que es veu una Lleida desconeguda. Les voleu mirar?
Atentament.
Senyor i.

Renoi quin dietari!

Queden pocs dies per acabar l'any que en el seu tram final ens ha regalat un llibre magnífic. El passat mes d'octubre la petita editorial Acontravent va publicar "Octubre", l'últim dietari de Miquel Pairolí .
Podria utilitzar molts adjectius i em quedaria curt. El que tinc molt clar és que els amants dels llibres que encara no heu fet la carta als reis, no podeu oblidar aquest llibre a la llista de regals.
Deixeu de córrer, intenteu utilitzar la mirada com ho fa en Miquel Pairolí, .. Observeu pacientment el món que us envolta... hi ha tantes coses que no sabem veure!

Només agafar el petit llibre i mirar la coberta, intuïm el que ens espera. Podem llegir-hi: " La dignitat construeix la personalitat com l'orgull tendeix a destruir-la."
Gràcies Miquel, la lectura del teu dietari ha estat un dels millors moments lectors del 2.010.
Atentament.
Senyor i.

L'Arxiu Històric de Lleida (3).

Ens vam quedar amb la misteriosa paraula cadastre. Qui el va inventar ? Per què? Després de decret de Nova Planta es va crear un impost global i directe, era el cadastre. Amb ell s'identificaven les propietats ( cases, finques,...) de les persones i es quantificaven els diners que calia pagar per elles.

Si ens fixem en la propera fotografia de detall d'un dels documents de l'arxiu podem llegir el que cada propietari tenia i quants diners havia de pagar l'any 1.724: "Joseph Arán Bayle - labrador- Por las tierras... 74 Rs, Por la casa... 10 Rs, Por el personal... 95 Rs , Por el ganado... 6 Rs, en total 185 Rs ( reales) ".

José Patiño va ser l'intendent que es va inventar el cadastre a Catalunya per tal de recaptar diners. El va començar l'any 1.716 i es conegut com el Cadastre de Patiño.

A la Corona de Castilla el rei Fernando VI va ordenar, a proposta del seu ministre el Marqués de la Ensenada la realització de cadastre. Des de 1.749 es va elaborar el conegut com a Catastro de Ensenada.

Remenant entre els documents,la Glòria ens ensenya un escrit del 1.752 en el que apareix una estranya paraula, maravedí. És el nom d'una antiga moneda espanyola utilitzada en diferents èpoques històriques.

Consultant aquests llibres tan seriosos descobrim que a Francesc Miró, el notari de Lleida li agradava dibuixar. Gràcies a ell algunes pàgines resulten divertides...

Sortim d'aquest dipòsit i l'arxivera m'explica que ara m'ensenyarà les planeres.Sabeu que són les planeres? Jo tampoc. Molt aviat ho descobrirem junts al blog de la biblioteca.

Atentament.
Senyor i

Diorama sorprenent

Al pati gòtic de l'Institut d'Estudis Ilerdencs, del 10 de desembre al 10 de gener, podem veure els diorames del LXXVI Concurs de Pessebres. Aquest any, però, la visita ens regala una sorpresa intrigant...

Els diorames són pessebres tridimensionals, fets de guix, suro o cartró, que representen el naixement o altres escenes bíbliques típiques del Nadal.

Mirar per la petita finestreta ens deixa molt clar la feinada feta per aquests artesans del pessebre. Si mireu per la primera finestreta que trobareu entrant al pati pel carrer Major ... sorpresa!

L'Emili Tordera i Preixens ens representa en la seva obra una escena típica del Nadal de Lleida; una colla de lleidatans i lleidatanes donant voltes per mirar els diorames de l'I.E.I !

Som nosaltres mateixos que mirem? Les figuretes que observen per la finestreta, també tornen a veure el pati gòtic ple de gent mirant els diorames?
Si visiteu aquesta exposició, després de mirar aquest diorama, no us gireu!!! Potser un gegant està observant-vos...
Sempre hi ha un bon motiu per entrar una estoneta al pati més impressionant de la nostra ciutat.
Atentament.
Senyor i.

El gran misteri del carrer blanquers (2).

Del 2.000 al 2.006 es van enderrocar una sèrie de cases a la Rambla de Ferran. Sota les cases hi havia sis adoberies. Ja sé que em preguntareu què són les adoberies ?Uns establiments en els que es dóna a les pells els tractaments adequats perquè no es podreixin i tingui les propietats i l'aspecte adients per fer amb elles diferents objectes ( sabates, cinturons, carteres, abrics,...).

Entrar en el número 9 ens permet descobrir les adoberies de Lleida que són les més antigues i millor conservades de tot l'Estat; i les úniques que mantenen el sistema de proveïment d'aigua original.

Daten del segle XIII. La Lleida medieval estava dividida en parròquies, i els oficis estaven agrupats en diferents carrers i places. Recordeu la descoberta que vam fer aquest estiu a l'entrada en la que vam descobrir el Ravalet de la Plateria.
 Els adobers es van situar entre les parròquies de Sant Joan i Magdalena. Hi havia tres oficis relacionats amb el treball de la pell. Els blanquers eren els encarregats de la neteja, raspat i adob. Els assaonadors s'encarregaven de l'acabat,el greixat i tenyit. Els aluders eren els que treballaven les pells més fines per fer llibres, guants,...

Podem visitar dos obradors on veurem els dipòsits on submergien les pells i les grans voltes que són les que suporten el carrer blanquers, el carrer on ha començat aquesta aventura!

En aquest espai es transformaven les pells dels animals en cuir. L'aigua subterrània passa per sota del carrer del Carme i, un cop utilitzada, anava -i va-, a la sèquia d'Alcarràs. Els adobers vivien al costat dels obradors en unes cases llargues i estretes.

Si voleu investigar més secrets de les adoberies de Lleida doneu un cop d'ull al seu blog. Aprofiteu aquestes vacances per conèixer les adoberies. Les podeu visitar els dilluns de 16 a 19 hores, de dimarts a divendres de 9,30 a les 14 hores i de les 16 a les 19 hores; i el dissabte de les 9,30 a les 14 hores.

Els que no podeu esperar a les vacances aquí teniu dos vídeos. El primer és el de promoció de les adoberies:


El segon vídeo és el del dia de la inauguració, en el que l'Anna Oliver, Cap de patrimoni històric i artístic de l'Ajuntament de Lleida, i mare de la Jana, ens explica molt bé com són les nostres adoberies.

Marxo de les adoberies i començo a pujar les escales de fusta. En aquell moment en el que només el soroll de l'aigua trencava el silenci, en Jasif em diu adéu. Al girar-me em sembla veure algú que camina ràpidament . Torno a baixar les escales però no hi ha ningú!
Definitivament marxo i encara que no el veig dono les gràcies a en Jasif, recordeu que és ell el que ens ha descobert les adoberies. Si les visiteu aquestes festes de Nadal i trobeu al Jasif feu-li una abraçada de part meva...
Atentament.
Senyor i

El gran misteri del carrer blanquers.

Aquests dies freds de final de tardor en els que el Sol és un gran regal, passejo pel carrer del Carme i aprofito per donar un cop d'ull a alguns dels aparadors de les botigues antigues de la zona com la pastisseria Monrabà o la barreteria Casa Barrio que ja vam visitar virtualment en cursos anteriors.
Baixo pel carrer de l'Audiència i a pocs metres , a la dreta, hi ha un carrer amb un nom estrany, el carrer Blanquers; que va fins a la Baixada de la Trinitat.

 

Camino pel carrer estret en el que difícilment entra la llum solar. Mentre penso en aquesta estructura típica del casc antic de les ciutats una veu em saluda:
.- Hola senyor i, què fas al carrer blanquers?
Miro i, nenes i nens, no hi ha ningú en tot el carrer!
.- Tranquil, senyor i, sóc en Jasif i estic treballant sota el carrer pel que passeges...
.- A sota?

 

.- Sí, sóc un blanquer molt enfeinat i he sentit que algú passejava pel carrer que hi ha a sobre del meu obrador.

Ara ja no entenc res. Algú em parla i no hi ha ningú , i diu que està treballant sota el carrer?

 

La veu misteriosa torna a omplir el silenci del carrer:
.- Torna al carrer de l'Audiència i baixa fins a la Rambla de Ferran. Busca el número 9 i descobriràs l'ofici de blanquer i què hi ha sota el carrer blanquers.

 

 

 

He de confessar-vos que estic una mica espantat , però la curiositat m'empeny cap a la Rambla de Ferran. Ja estic davant del número 9, entro i em quedo bocabadat!

Voleu descobrir el gran secret que hi ha sota el carrer blanquers?

Atentament.

Senyor i

L'Arxiu Històric de Lleida (2).

Després de donar un cop d'ull a la Sala de consulta, escoltar les explicacions i fer les primeres fotografies, l'arxivera em diu que una part molt important de l'edifici és zona restringida en la que només poden entrar el personal de l'arxiu. Aquesta zona és el Dipòsit. Hi ha tres plantes de dipòsit textual i quatre dipòsits per planta, en total dotze dipòsits. Mentre escric al quadern les explicacions, la Glòria em diu que ens ensenyarà els dipòsits. Quina sort nenes i nens ens deixen entrar en aquesta zona misteriosa!
Obre la primera porta i passem a un món on tot està controlat.

Entrem en el passadís , l'arxivera toca alguns botons i obre la porta del dipòsit dotze D12 . Al costat de la porta hi ha una colla d'interruptors i estranys mecanismes de diferents colors...

La primera sensació és de fred. La temperatura d'aquest espai és sensiblement inferior a la de la resta de l'edifici. M'explica que cada dipòsit té una temperatura concreta depenent dels materials que conserva.

Les pel·lícules d'acetat, les fotografies i negatius en color són els suports més delicats. La sala on es guarden està a 4º C. Les fotografies i els negatius en blanc i negre han d'estar a 12 ºC. El paper es guarda entre 18 i 20 ºC i una humitat entre el 40 i el 55%.

Alguns dels dipòsits encara estan buits perquè estan fent proves de la temperatura adient per tal de començar a emmagatzemar els diferents materials . La Glòria veu que faig cara de fred, i per animar-me m'explica que un document normal es pot consultar a partir dels 25 anys de la mort de la persona. Amb els protocols notarials cal que tinguin 100 anys per poder treballar amb ells.

Hi ha molta documentació del cadastre i moltes de les consultes que es fan a l'arxiu tenen relació amb ell. I em preguntareu:
.- Senyor i, que és el cadastre? Quan i per què es va inventar?....
No deixeu de visitar el blog i trobareu la resposta a tots aquests enigmes.
Atentament.
Senyor i

L'Arxiu Històric de Lleida (1).

Ja vaig explicar-vos a l'entrada L'Illa de la Maternitat que d'aquesta colla d'edificis emblemàtics, visitarem l'Arxiu Històric. Entro i un guàrdia de seguretat em demana amablement la documentació i em diu:

.- Senyor i, agafi l'ascensor i pugi a la primera planta. La senyora Glòria ja l'està esperant.
Quedo gratament sorprès. Les instal·lacions són de molta qualitat i veig que la Gloria ens ha preparat la visita amb tota mena de detalls. M'explica que la majoria dels arxius històrics es van crear als anys 40. El de Lleida és del 1.952, i la primera seu fou l'edifici del Roser ( segle XVII). L'objectiu era aplegar fons notarials i documentació d'hisenda.

El responsable de l'arxiu era el responsable d'hisenda. A la sala de consulta la Glòria té preparats uns documents molt curiosos. Cal dir que abans calia el carnet d'investigador per poder consultar els documents en aquesta sala, ara amb el DNI també es por fer.

Primera sorpresa, l'arxivera m'explica que tenen un centenar de pergamins que es conserven perquè en el seu moment es van utilitzar com a coberta dels protocols, perquè són de pell.

Si us hi fixeu bé en la fotografia veureu que malgrat la restauració, encara es poden veure les marques que indiquen que va servir de coberta i que la part central era el llom.

El pergamí és de l'Estudi General ( l'antiga Universitat de Lleida), i està datat el 31 de desembre del 1.632. També ens ha preparat plànols de la muntanya del segle XIX , evidentment fets a mà amb tinta i pintats amb aquarel·la.

Estic bocabadat, porto molt poca estona a l'arxiu i ja hem descobert alguns dels seus secrets! Però em sembla que ens esperen més sorpreses. Hi ha una zona restringida en la que només pot entrar el personal de l'arxiu.
Hi podrem entrar nosaltres?
Atentament.
Senyor i

A la partida de les argiles...

El passat divendres dia 3 els nens i les nenes de cicle inicial van anar a la Pobla de Cérvoles per collir olives i veure a la Cooperativa del Camp Sant Isidre Llaurador el procés que transforma l'oliva en oli.

La resta d'alumnes de primària també vau passar molt fred fa uns anys a la mateixa sortida. i potser recordeu que cal caminar una estoneta des de Can Gort fins a la Partida de les argiles , on hi ha els camps d'oliveres i una cabana amb coberta de volta de canó on es guarden les borrasses, les sarpetes, els sacs plens d'olives,...

A la cabana, que és del 1.881 , cabien el pagès , la mula i les eines . Té 2,63 metres d'alçada, 3,62 metres d'ample i una profunditat de 5,50 metres. La superfície total és de 19,91 metres quadrats. Al nostre territori encara hi ha moltes mostres d'arquitectura popular. Ara poca gent sap treballar la pedra seca, però els nostres avantpassats eren uns grans arquitectes. Cabanes de volta, marges, balmes murades,aljubs, espones,...quina feinada!

Avui volia recomanar-vos dos llibres imprescindibles per als interessats en aquest tipus de construccions que enriqueixen el nostre patrimoni cultural.
Pagès editors va publicar l'any 2.005 " Les construccions de pedra seca". Inventari de cabanes de volta, balmes murades i aljubs a les terres de Lleida.Fèlix Martín s'encarrega a la primera part, Les construccions de pedra seca a les Garrigues, de descobrir-nos tots els secrets d'aquesta tècnica constructiva. Josep Preixens, a la segona part del llibre fa un inventari impressionant amb fotografies, mides i característiques de centenars de cabanes. La "nostra", la de Pobla de Cérvoles, la podem veure a la pàgina 393.

Cossetània Edicions va editar l'any 2.008 " Les cabanes de volta de les Borges Blanques". Paisatges, fets i gent; de Ramon Queralt Boldú amb fotografies d'Oriol Cornudella i pròleg de Ramon Folch , un dels nostres científics de més prestigi.

Dos llibres, un objectiu clar, no podem oblidar aquesta part del nostre patrimoni. Passejar per les nostres comarques i contemplar la feina dels nostres pagesos-arquitectes és tota una lliçó de feina molt ben feta.
Atentament.
Senyor i

L'Illa de la Maternitat.

Passejar per la Rambla d'Aragó ens permet gaudir d'un espai cultural i urbanístic molt important conegut com l' Illa de la Maternitat. Just on conflueixen el centre històric i un dels eixos de l'eixample de la ciutat podem admirar l'obra de diferents arquitectes que han transformat totalment aquest espai. Josep Benedito i Santiago Orteu són els arquitectes responsables de l'Arxiu Històric de Lleida, Joan Rodon del Museu de Lleida, i Daniel Gelabert de la Biblioteca Pública.

Deixo la Rambla d'Aragó i vaig cap al Museu de Lleida però la meva intenció no és visitar-lo. Avui nenes i nens he quedat amb la Glòria, la responsable de l'Arxiu Històric de Lleida . Camino entre la Biblioteca Pública i el Museu per arribar finalment a l'Arxiu.

Estic emocionat, molt aviat podrem descobrir una colla de secrets del nostre arxiu. Vaig cap a la porta, preparo la càmera, el quadern i el llapis. Ja ho tinc tot ara cal obrir molt els ulls i les orelles i segur que aprendrem coses noves.

Miro el rellotge , com sempre us he dit , la puntualitat és molt important. Ha arribat el moment de començar una nova recerca. Voleu entrar?
Atentament.
Senyor i

Olorar els llibres

Passejant per alguns dels blogs amics (Diari d'un llibre vell i el de Miguel Calvillo), he vist un vídeo de Cuatro TV en el que Luis García fa la seva feina de sommmelier al Salón del libro antiguo de Madrid. I em direu:
.- Senyor i, què és un sommelier?
Dons, és la persona encarregada del servei dels vins i licors als grans restaurants, un expert en olors , aromes, colors,...
Però al vídeo, no descriu les sensacions que li produeixen els vins, ens explica les dels llibres antics que olora... Reconeix aromes de terra, caça, cuina canyella, vainilla, clau, bolets, terra, flors, tabac....
Als visitants, l'olor dels llibres els recorda al pare, una església, a les papereries ,....
Juan Manuel Martínez, químic del paper explica que els llibres que van de la segona meitat del segle XIX a la primera del segle XX el paper dels llibres es feia amb fusta complerta, amb lignina; i la seva degradació és la que emet els compostos volàtils que activen el nostre olfacte...
I a vosaltres que us recorda olorar llibres?

Atentament.
Senyor i

Publicitat enrajolada.

Al desembre del 2.009 vaig recomanar a l'entrada Rajoles plenes d'oficis, l'exposició Oficis enrajolats . Vam descobrir les tècniques dels artesans per fer els dibuixos a les rajoles. Recordeu que era el bescuit o l'estergit? Com es feien els colors?

Pocs dies després vam jugar a Gira la rajola, on cada rajola ens explicava, al girar-la, l'ofici que representava el dibuix.

Avui tornarem a parlar de les rajoles, concretament de la rajola vidriada o de València, un ofici de gran tradició, que a poc a poc desapareix...No parlaré de les típiques rajoles per revestir parets, sòcols , jardineres... ,sinó de les utilitzades fa uns anys per fer treballs publicitaris o per la retolació de les botigues.

Alguns d'aquests dibuixos es feien a mà directament sobre la rajola, altres eren una calcomania. La primera tasca dels artesans era aquesta. El dibuix es feia també resseguint una plantilla amb l'estergidor que era un saquet ple de pólvores de carbó o de guix.Prèviament la rajola s'ha tractat amb una base de vernís escaldat o esmaltat.


Un cop tenim el dibuix a la rajola s'apliquen amb pinzell diferents pigments en pols que ens donaran el color. El pas següent és coure la rajola al forn a una temperatura de 900 graus .
Al ser treballs per anunciar productes de consum calia fer-ne moltes còpies . Per tal que els colors fossin molt vius el vernís inicial s'endureix amb caolí. Aquesta pasta s'aplica després de la primera esmaltada.



Hi ha anuncis enrajolats fets amb plantilla que són autèntiques obres d'art. Una de les obres més conegudes és la del valencià Ramon Castelló autor de la campanya: " Abonad con Nitrato de Chile".

Moltes d'aquestes petites joies estan malmeses o ja han desaparegut, com per exemple les de la carnisseria de carn de cavall lleidatana que hi havia darrere del Mercat del Pla.

Altres, malgrat els anys continuen lluint en els nostres carrers i places.Ara, evidentment, hi ha altres tipus de publicitat, i l'enrajolada ja forma part del passat.

Penseu en la colla d'anys que porten anunciant els diferents productes. La publicitat enrajolada era una feina artesana de molta qualitat.
Atentament.
Senyor i