Energia geotèrmica ( i 2 ).

Si amb la primera entrada dedicada a aquesta energia renovable vam poder veure com flueix l'aigua calenta i el vapor d'aigua en diferents espais naturals d'Islàndia, avui ens centrarem en com els islandesos aprofiten aquesta font d'energia. 

Agafem el cotxe i sortim de Reykjavík en direcció sud-est per la carretera 1, la que dóna la volta a tota l'illa. Després dels primers quilòmetres, la carretera comença a baixar i baixar i al paisatge veiem les primeres fumaroles.

Quan trobem l'indicador de la carretera 39, que va cap a la dreta, hem de continuar per la carretera 1 però amb molta atenció perquè a poca distància veurem la Central Geotèrmica d'Helliseheiði desviant-nos a l'esquerra. Si arribeu  a Hveragerði, és que heu passat de llarg, cosa difícil perquè els tubs gegants, les conduccions elèctriques i el vapor d'aigua són molt evidents.

Durant segles els islandesos han utilitzat les aigües termals per banyar-se i rentar la roba. L'any 1.907 un granger va portar mitjançant un tub de formigó, el vapor d'una font termal propera fins a casa seva per escalfar-la. Així començà l'aprofitament de l'energia geotèrmica. L'any 1.930 es va construir a Reykjavík una conducció de tres quilòmetres per escalfar dues escoles, seixanta llars i els principals hospitals. L'any 1.945 una conducció de divuit quilòmetres va connectar 2.850 llars.

Actualment l'energia geotèrmica escalfa el 89% de les cases. L'energia de les centrals geotèrmiques s'utilitza en un 57,4% per escalfar llars, el 15,9 % per generar electricitat i la resta per escalfar piscines, piscifactories i hivernacles. Si visiteu aquest país màgic veureu que a les cases l'aigua freda de l'aixeta està gelada i boníssima, i la calenta crema molt. També podreu tastar els plàtans d'Islàndia... Penseu que els islandesos són els primers consumidors europeus d'aquesta fruita que ells conreen en els seus hivernacles escalfats amb energia geotèrmica.

Islàndia es troba a la dorsal mesoatlàntica i per això és un dels llocs tectònicament més actius del món. Un país amb més de 200 volcans, 600 fonts d'aigua calenta i 20 camps d'alta temperatura de vapor en els que el termòmetre marca entra 150 i 250 graus centígrads. Les àrees geotèrmiques es classifiquen en baixa temperatura, on hi ha menys de 150 ºC a 1.000 metres de fondària, i alta temperatura en els que no es baixa dels 200 ºC a 1.000 metres de profunditat. A les de baixa temperatura no s'aprecia una important alteració ambiental i per això hi ha vegetació. L'aigua té una baixa concentració de substàncies dissoltes i s'utilitza per subministrar aigua calenta i es considera potable. A les d'alta temperatura el sòl és molt àcid i per això no hi ha vegetació.

El cicle de producció d'energia a les centrals geotèrmiques es divideix en tres fases: captació i processament del vapor d'aigua per mitjà de sondejos, captació i escalfament d'aigua, i finalment producció d'electricitat. En primer lloc la barreja d'aigua calenta i vapor es transporta per tubs de captació fins a l'estació de separació on l'aigua i el vapor seguiran camins diferents. L'excés de vapor i l'aigua que sobra s'eliminen per les xemeneies d'escapament. L'aigua i el vapor, ja separats, es condueixen a la central a uns 12 bars de pressió i 190 ºC de temperatura. El vapor fa moure les turbines que generen electricitat. L'aigua calenta, en un condensador, escalfa l'aigua freda que fem arribar a la central. A l'aigua calenta i a la que hem escalfat se li introdueix una petita quantitat de vapor amb gasos àcids per eliminar definitivament l'oxigen dissolt i així evitar les precipitacions de substàncies en els sistemes de distribució. A la propera fotografia podeu veure els tubs de distribució d'aigua calenta i les torres que transporten electricitat.

  
Els tubs que transporten l'aigua calenta tenen un diàmetre que va dels 90 als 80 centímetres. Estan fets d'acer amb un aïllant de llana de roca ( rock wool ), cobert de plàstic i alumini quan van per la superfície. L'aïllament és d'uretà cobert de plàstic quan els tubs estan soterrats. Això permet que en el transport de les centrals als pobles i ciutats, l'aigua es refredi molts pocs graus. Evidentment estan pensats els canvis de temperatura i els valors de dilatació dels diferents materials.
Si voleu donar un cop d'ull a la Central Geotèrmica d'Helliseheiði, no deixeu de visionar el proper vídeo. 

Hellisheidi Geothermal Power Plants from Mannvit on Vimeo.
 

Marxem de la central per la carretera 1 i tornem a Reykjavík on ens espera l'espectacular església de formigó d' Hallgrímskirkja.

Atentament.
Senyor i

Grues a Osca.

El passat diumenge, després de rebre una proposta ornitològica d'uns amics enamorats dels ocells, vam aprofitar la tarda per anar a l'embassament de la Sotonera. Sabia que Gallocanta és un dels millors espais relativament a prop de Lleida per veure grues ( Grus grus ), grulla en castellà; però no tenia cap referència de les seves aturades a només vint-i-cinc quilòmetres d'Osca. La Sotonera està a 165 quilòmetres en línia recta de Gallocanta i per arribar-hi les grues han de volar cinc o sis hores. L'autovia ens deixa gairebé a Osca, cal seguir llavors direcció Pamplona i a una quinzena de quilòmetres, després de Esquedas cal desviar-se a l'esquerra en direcció Lupiñén, Octilla i Montmesa. A Montmesa agafem els camins que van a la cua de l'embassament.

Deixem els cotxes al costat de l'observatori de grues i preparem els materials per l'observació: binocles, telescopis terrestres, guies i les càmeres de fotos... Magnífic, amb les presses m'he deixat a Lleida la càmera, així que les fotografies de l'entrada d'avui són de la Mercè del Barrio i l'Esteve Guiral. Malgrat la tarda assolellada, el vent fa que la sensació de fred endureixi la nostra espera...

Al final de la tarda comencem a veure els primers estols i a sentir-les ja que la grua és molt sorollosa. Estan molt lluny, però la paciència té premi, i els primers grups comencen a sobrevolar el nostre observatori. És un moment molt emocionant veure i sentir aquests grans ocells que pesen entre 4 i 7 quilograms i tenen una altura de 120 centímetres i una envergadura que va dels 200 als 230 centímetres. Volen entre els 100 i 500 metres, a una velocitat de 60 quilòmetres per hora. Poden volar 8 hores seguides...

Quan ja pensàvem que no voldrien aturar-se, els primers estols van començar a aterrar. Mengen, beuen i dormen al costat de l'aigua o amb les potes a l'aigua, per protegir-se dels animals. S'alimenten de llavors, arrels, insectes i petits amfibis. Els pagesos de Montmesa estan agrupats en una cooperativa i obtenen un rendiment comú de les terres. Es beneficien d'una sèrie d'ajudes agroambientals, ja que la concentració de grues en els camps sembrats fa que calgui resembrar. El Departamento de Medio Ambiente del Gobierno de Aragón i Red Eléctrica Española han signat un acord per senyalitzar, mitjançant espirals de colors, la línia d'alta tensió de l'entorn de Montmesa; per tal d'evitar la mortaldat per col·lisió de les grues d'altres anys.

  

Descansen a la Sotonera on reposen forces fins que arribin els dies amb millor clima per continuar el viatge cap al nord d'Europa. Un cop superats els Pirineus tornaran a descansar a Les Landes o a la llacuna artificial de Der Chantecoq, a uns 200 quilòmetres de París. La traducció al castellà de Chandecoq és gallocata !

Per reproduir-se es distribueixen per Finlàndia, Rússia, Estònia, Letònia, Lituània, Polònia, nord d'Alemanya, Noruega i Suècia. Al mes d'octubre, quan comença el fred al nord del nostre continent, tornen a fer el viatge fins a la Península Ibèrica en estols d'unes 300 grues. Ens quedem sense llum i sortim de l'observatori per veure millor les grues menjant.

Del 15 de febrer al 15 de març és quan més grues veureu. Recordeu que la Alberca de Alboré, antiga llacuna que forma part de l'embassament de la Sotonera, s'ha convertit els últims anys en la principal zona de descans aragonesa de les grues, després de Gallocanta. L'any passat s'hi van aturar unes 40.000. El diumenge passat calculem que s'hi van aturar unes dues-centes.

Podeu observar-les al capvespre entre febrer i març, o al novembre. No oblidareu fàcilment l'experiència de veure i escoltar aquests ocells a la alberca de Alboré.

Atentament.

Senyor i

Urdaibai Kepa Junkeraren trikitixan.

En entrades anteriors hem descobert l'Euskadiko Biodibersitate Zentroa. Avui hi tornem però no ens centrarem ni en l'estuari d'Urdaibai ni en la història de l'edifici, sinó en un dels músics bascos que ha portat arreu la música tradicional del seu país. Al Centre de Biodiversitat d'Euskadi a més a més de l'exposició permanent centrada en l'única Reserva de la Biosfera del País Basc, hi ha uns espais per a les exposicions temporals. El passat estiu Kepa Junkera era el protagonista de la proposta "Urdaibai en la trikitixa de Kepa Junkera". Mireu aquesta colla de fotografies del projecte ETXEA ( casa ) del 2.008...

...Si ens allunyem totes aquestes imatges de Santi Yaniz es transformen en la cara de Kepa Junkera, músic nascut a Bilbao l'any 1.965 i gran mestre de la trikitixa.

Va viure la seva infància i joventut al barri de Rekalde on descobrí la música de la mà del seu oncle-avi que acompanyava amb la pandereta a la seva neboda, la mare de Kepa, que ballava. A la propera fotografia els podeu veure,

Aquest músic basc autodidacta ha fet tot un viatge per la música tradicional del seu país i actualment és un dels música bascos més internacionals. El disc Bilbao 00:00 h editat l'any 1.998 és un dels seus treballs més importants en el que més de quaranta músics van participar en aquest homenatge a Bilbao. A la propera fotografia el podeu veure, acompanyat de la mateixa trikitixa amb la que apareix Kepa Junkera a la portada del disc.

Kepa acompanyat de la seva inseparable trikitixa ha creat una proposta musical que és un sumatori de ritmes i sensacions d'altres llocs i cultures de tot el món, en la que si el tronc és basc, les branques no tenen fronteres.

Si Rekalde va ser molt important en la seva formació autodidacta, Kepa reconeix obertament que Urdaibai és el seu altre puntal; afirmant fins i tot que no s'imagina la seva  vida actual sense poder passejar per aquest estuari.

L'exposició mostra part dels objectes que l'han ajudat a compondre i interpretar. Les vitrines estan plenes de trikitixas, acordions, concertines, bandoneons, albokas, panderetes...

L' alboka és un instrument de la família del clarinet al que aviat li dedicaré una entrada que us sorprendrà. El bandoneó és una variant de l'acordió de forma rectangular, amb botons als dos costats que pertany als instruments de vent de la família de les harmòniques. La concertina també pertany a la família de l'acordió i té forma hexagonal. A la propera fotografia en podeu veure dues.

A l'exposició també hi havia una tria de quadres, cartells, pòsters i una gran diversitat d'objectes de llocs molt llunyans.Un esquema de la ria envoltada de tots els seus treballs discogràfics decorava una de les parets de la sala d'exposicions temporals.

Enguany es compleixen els trenta-cinc anys de la parella Kepa Junkera - Trikitixa voltant pel món. La trikitixa, un instrument de vent, és un acordió petit, diatònic de botons i d'origen italià. Des del segle XIX s'utilitza al País Basc. El trikilitari és el músic que la toca, i la majoria de les vegades esta acompanya per la pandereta. Aquesta parella d'instruments es coneixien com trikiti i era costum tocar a les romeries.

L'any 1.889 apareix documentada en la romeria d'Urkiola. L'Associació de Trikitixas del País Basc està a Zarautz. El repertori sempre ha estat vinculat al ball .

Com he comentat abans, aviat descobrireu els secrets d'un instrument molt especial, l'alboka.

Atentament.

Senyor i

Els retaules de Sant Llorenç ( 1 ).

A l'entrada en la que finalment accedírem a l'església de Sant Llorenç després de la misteriosa descoberta del seu campanar, us explicava que encara ens quedava per admirar bocabadats, els quatre retaules fets per escultors de l'escola de Lleida entre el segon terç del segle XIV i finals del segle XV. Aquests retaules amb escultures i relleus en pedra policromada estan dedicats a Sant Llorenç, Sant Pere, Santa Llúcia i Santa Úrsula. Així doncs, a les properes quatre entrades coneixerem els secrets dels retaules d'aquesta església bàsicament romànica però ampliacions i acabaments gòtics.

Presidint l'altar major, a la nau central romànica, tenim el retaule de Sant Llorenç, diaca i màrtir nascut a Osca l'any 225. Va ser ordenat diaca i encarregat d'administrar les propietats de l'Església. És el primer arxiver i tresorer de l'Església i patró dels bibliotecaris. Fou un dels set diaques de Roma, ciutat en la que morí martiritzat en una graella l'any 258.

El retaule és del tercer terç del segle XIV i atribuïble a Bartomeu Robió de l'escola de Lleida. És el retaule més pretensiós, té merlets i estructures arquitectòniques. Les escenes no són de tanta qualitat com la dels altres tres retaules, però els volums són magnífics. A la propera fotografia podeu veure un detall del bancal del retaule. El bancal o predel·la, és el cos inferior dels retaules que està dividit en departaments on trobem les imatges, que en aquest cas són d'apòstols, sants i els escuts de les famílies que van patrocinar el retaule.

La peanya que sosté a Sant Llorenç està molt treballada i plena de filigranes. Valoreu els volums i les profunditats, és una petita joia. També podeu veure la graella símbol del seu martiri.

La paraula retaule, retro tabula en llatí, vol dir darrere la taula ( darrere de l'altar ). Amb els retaules es pretenia explicar escenes de la vida de Jesús o dels sants. Primer aquesta explicació, que pot recordar les vinyetes del còmic, es va fer als frontals dels altars i posteriorment als retaules. En un dels compartiments del retaule podeu veure i patir detalladament una part del seu martiri on li aplicaven ferro roent.

A la part superior del retaule, concretament als pinacles, podeu veure quatre àngels que porten els objectes símbol de la crucifixió de Jesús: la creu, la llança, l'esponja i la corona d'espines.

Però Bartomeu Robió té un altre retaule a l'església de Sant Llorenç dedicat a Santa Llúcia. Molt aviat al blog li donarem un cop d'ull.
Atentament.
Senyor i

Energia geotèrmica ( 1 ).

Passejar per Islàndia, el país del gel i el foc, no deixa de sorprendre. Ja vam visitar virtualment Þingvellir, el Parc Nacional a vint-i-tres quilòmetres de Reykjavík on trobem "El primer parlament del món". Deixem Þingvellir i agafem la carretera 365 per donar un cop d'ull a Laugavant, que es podria traduir com el llac de les fons termals. En aquest poble de dos-cents habitants trobem la font termal de Vígðalaug, famosa des de l'Edat Mitjana.

Laugavant, al costat d'un llac i situat entre Þingvellir i Geysir, ens ofereix una proposta doble. Un petit balneari amb una sauna que obté el vapor d'un guèiser i, un cop relaxats, tastar la cuina islandesa al restaurant Lindin.  

Al caminet de fusta del costat del llac es poden llegir uns cartells que deixen molt clar el perill de tocar l'aigua perquè està a cent graus centígrads.

Mireu i escolteu aquest senzill vídeo que vaig gravar des del camí de fusta. Queda clar que Islàndia és un país de gel i foc...

Deixem Laugavant i  agafem la carretera 37 que ens porta a Geysir, una de les atraccions turístiques més famoses d'Islàndia. Aquesta surgència d'aigua calenta i vapor d'aigua, emesa violentament i periòdicament, és la que originalment va donar nom a tots els guèisers del món.

Fa una colla d'anys l'aigua del gran Geysir arribava als 80 metres d'altura, però va quedar embossat als anys 50 del segle passat amb les roques que hi tiraven els turistes. Actualment és poc freqüent  veure'l en acció.

Però al costat de Geysir, tenim un guèiser molt fiable. Cada cinc-deu minuts l' Strokkur  ens regala un espectacle al que no hi falten espectadors.

El raig d'aigua i vapor arriba a una altura entre els 25 i 35 metres i desapareix ràpidament pel que sembla un desguàs gegantí. Si fa vent, és molt important situar-se com cal, sinó la dutxa està assegurada.

En el proper vídeo podeu veure uns segons els raig del guèiser Strokkur. No és fàcil gravar exactament el moment perquè després d'esperar una estona tot passa amb molt pocs segons.

 
Està clar que aquesta energia geotèrmica és un dels pilars fonamentals a Islàndia, un país en el que gairebé el 81 % de la seva energia és renovable. En la propera entrada islandesa visitarem Hellisheiði una de les cinc centrals geotèrmiques del país del gel i el foc.
Atentament.
Senyor i

Passejant per la riba del riu Ölsufá.

Avui passejarem per Eyrarbakki i Stokkseyri, dos poblets propers a Reykjavík amb un passat molt lligat a la pesca, situats a la vora del Ölsufá. L'Ölfusá és el riu més cabalós d'Islàndia que es forma després de la unió dels rius Hvítá i Sog, prop de la ciutat de Selfoss, i flueix durant vint-i-cinc quilòmetres, fins a desembocar a l'oceà Atlàntic

 

Actualment Eyrarbakki ja no és port oficial com a conseqüència de la construcció del pont de Þorlákshöfn, que li ha fet perdre influència en la industria pesquera, gran motor econòmic islandès. Una mostra d'aquesta decadència és la pèrdua de població. Penseu que fa cent anys i vivien mil persones i avui només la meitat. Però encara que no ho sembli Eyrarbakki va ser el principal port d'Islàndia i un pròsper poble comercial fins entrat el segle XX. Una senzilla escultura ens recorda l'ofici de pescador ...

  

Els grangers del sud hi anaven per intercanviar subministres a les botigues, en les que hi havia tanta gent que es podia trigar tres dies a servir als comerciants. Ningú ho diria passejant avui pels seus carrers solitaris, en els que descobrirem la Húsið á Eyrarbakka una de les cases més antigues d'Islàndia. Construïda per mercaders danesos l'any 1.765 va permetre als comerciants passar-hi el duríssim hivern. Actualment a les seves vitrines s'explica la història del poble i les habitacions restaurades tenen els mobles originals. 

Els plafons informatius del port ens mostren antigues fotografies que recorden les dures i perilloses condicions de treball que patien els pescadors, com la de Tómas Jónsson.

El poble del costat, a l'est de Eyrarbakki seguint la riba del riu Ölsufá, és Stokkseyri. Amb 490 habitants també era un port pesquer important com podem veure als plafons informatius amb fotos antigues del port. Moltes mostren la duresa d'aquest mar: vaixells pesquers mig enfonsats, tempestes espectaculars, però he triat la de Jóhann Þór Sigurbergsson en la que es veu el dia a dia dels pescadors. Molts islandesos van a  Stokkseyri per tastar la sopa de llagosta del petit restaurant Við Fjöruborðið al costat del mar. Diuen que és la millor d'Islàndia. Puc confirmar que tastar-la és una experiència impressionant... 
 

Mirant a l'antic port pesquer trobem el taller d'un artesà que fabrica, repara i restaura un instrument de música molt especial, l'orgue. Bergern Tomasson és l'únic constructor d'orgues d'Islàndia i explica detalladament com fer-ho a  Björgvin Tómasson Orgelsmiður .

L'orgue és un instrument musical amb jocs de tubs que sonen pel pas de l'aire a pressió generat per manxes, en els antics, o en els actuals per ventilador elèctric, després de polsar unes tecles.El metall i la fusta són els materials que omplen aquest espai.

Els plafons expliquen tot el laboriós procés de construcció de l'orgue que a diferència de la majoria d'instruments musicals, no està estandarditzat. No tots els orgues tenen el mateix nombre de teclats ni de registres, conseqüentment, el nombre de tubs d'un orgue pot variar molt.

El primer orgue el va construir l'inventor i matemàtic grec Ctesibi l'any 246 abans de Crist a Alexandria.El seu nom era  hydraulis (ὕδραυλις). L'aigua era la encarregada de mantenir el vent sota pressió.

En el proper vídeo podeu veure a la gent del taller construint un orgue molt especial  que accepta informació digital, amb el que la música islandesa Björk ha presentat el seu projecte multimèdia Biophilia.

Deixo Stokkseyri però abans de tornar a Reykjavík aprofito per gaudir una estoneta de la Reserva Natural de Floi tot un luxe si t'agraden els ocells. 

Aquesta zona pantanosa a la riba oriental del riu Ölsufá ens permet en els mesos de nidificació, de maig a juliol, fer fotografies com l'anterior en la que podeu veure dos cignes cantaires (Cygnus cygnus) amb les seves cinc cries. Un sender circular de dos quilòmetres recorre els pantans.

Atentament.

Senyor i

Un hotel molt especial...

El passat  més de novembre visitàrem virtualment l' Euskadiko Biodibertsitate Zentroa de Busturiko a  Bizkaia. El centre permet la descoberta d'Urdaibai, l'estuari millor conservat de la costa basca i única Reserva de la Biosfera del País Basc. Al gener amb l'entrada "Pugem a la torre" continuàrem passejant pel Centre de Biodiversitat d'Euskadi enfilant-nos a la Torre de Maradiaga.

Avui, abans de continuar la visita, sortirem una estona perquè vull ensenyar-vos un hotel molt especial. Parlo del Maradiaga Intsektu Hotela, un hotel de cinc estrelles amb una clientela molt selecta...

La funció d'aquest hotel és que diversos insectes trobin un lloc on estar bé, reproduir-se i pol·linitzar l' hort i el jardí del Centre de Biodiversitat d'Euskadi. Com podeu veure a la fotografia, hi ha diferents espais: maons per les abelles, troncs podrits per als invertebrats, escorces per a que hivernin les papallones, plantes per les marietes,...

Aquests habitacles es van potenciar a la dècada dels noranta del passat segle XX. Són una mesura pràctica i barata per ajudar en la conservació de força espècies d'insectes en perill d'extinció com a conseqüència del tipus de pràctiques agrícoles actuals, amb un clar abús de pesticides.

Els primers hotels o caixes d'insectes són del segle XIX, i eren habituals als jardins particulars d'Anglaterra. L'objectiu d'aquestes caixes de les abelles era observar-les. En aquests troncs de fusta dura s'han fet perforacions amb broques de diàmetres compresos entre dos i deu mil·límetres. Com podeu veure a la propera fotografia els forats són utilitzats com a tubs de cria.

Els hotels d'insectes estan construïts majoritàriament amb materials que ens proporciona la natura. L'estructura és de fusta i els materials que l'omplen són: talls en discos de troncs, branques, encenalls, escorça, palla, fenc, canyissos, bambús, brossa, torba, maons porosos perforats, terracotes,... 

És molt important que les cel·luloses i les fustes que utilitzem per fer un hotel d'insectes, no estiguin tractades amb productes químics.

En aquest hotel hi podem trobar hostatjats: borinots, abelles silvestres, vespes, tisoretes, papallones, crisopes, papallones,... Alguns dels hostes són insectes rars i estan inclosos en la llista vermella d'espècies en perill, com per exemple les abelles silvestres.

És important col·locar l'hotel en un lloc assolellat i ben protegit, proper a les plantes silvestres riques en floració. Si teniu un hort o un bon jardí i esteu interessats en construir un hotel d'insectes, cliqueu aquí i accedireu al document de Julien Nadreau " Cómo hacer un hotel de insectos".

Atentament.
Senyor i