Casa Solà.

Al mateix passeig de Sant Antoni Maria Claret, a molts pocs metres de la casa Joan Roure, la casa Solà és la protagonista de la cantonada amb el carrer de Sant Agustí. Els baixos de la casa van estar ocupats durant una colla d'anys per la llibreria Pellicer que com moltes llibreries després d'intentar sobreviure va acabar tancant.

Els últims anys, la llibreria havia anat minvant deixant cada vegada menys espai als llibres i més a la papereria i als regals. La família Pellicer té encara, a Solsona i Oliana, altres establiments dedicats a la informàtica, llibreria, papereria i joguines. Però penso que no som pocs els que enyorem la llibreria del passeig...

Als anys 30 del segle passat, quan es va fer l'eixample del Camp del Jalmar, al nord del passeig - que aleshores teia el nom de la Llibertat - només hi havia la casa Jalmar, la torre dels Barnola, la casa Joan Roure i la protagonista de l'entrada d'avui: la casa Solà.

Finalitzada l'any 1.931, fou un encàrrec de J. Solà. És un edifici amb dues façanes totalment simètriques, que transformen l'angle recte de trobada en un espai arrodonit. Totes les obertures són balcons arrodonits, però el més espectacular és el del primer pis que podeu apreciar a la propera fotografia de detall.

Com la majoria d'edificacions d'aquells anys, els materials constructius són el maó de cara vista i la pedra. També és molt important el treball de forja dels vint-i-sis balcons circulars. Exceptuant els dos de la cantonada arrodonida, els altres estan aparellats.

L'edifici està coronat per una balustrada de maó de cara vista rematada amb una barana de ferro forjat. En deu punts, cinc en cada façana, la balustrada es transforma en una arcada també de maó de cara vista amb un interior de pedra amb rombes de maó. A la fotografia següent al rombe de l'esquerra podeu llegir aNy i al de la dreta 1931.

Als extrems de les dues façanes, gairebé tocant als edificis veïns, les arcades dobles tenen a l'interior del rombe l'escut amb les quatre barres.

Per acabar, a les arcades on comença la cantonada arrodonida de l'edifici, als rombes de les arcades podem llegir JS, les inicials de qui encarregà la seva construcció.

Deixem la casa Solà, però continuem gaudint del passeig de Sant Antoni Maria Claret fins arribar al Casal de Cultura, que fou l'antic seminari dels claretians.

Atentament.

Senyor i

Museu d'Art Ciclàdic (2).

Deixem la primera planta en la que el protagonisme és per l'art ciclàdic, per pujar a la segona que ens proposa un cop d'ull a l'antic art grec, una història en imatges. Però abans de marxar del MCA ( Museu d'Art Cicàdic ) ens espera una proposta fascinat amb la que tornarem a submergir-nos en l'art de les illes Cíclades...

Les vitrines estan plenes de sorpreses, la primera que vull mostrar-vos és un pyxis d'estil geomètric, una fase de l'art grec que va del 900 aC al 700 aC, i que es caracteritza pels motius geomètrics de la ceràmica. Aquesta peça és d'estil geomètric tardà datada entre el 760 aC i el 750 aC.

Un pyxis és un recipient de ceràmica grega que contenia ungüents, cosmètica, granadura, joieria..., amb tapadora però sense nanses. S'han trobat pyxis com aixovar funerari que acompanyava enterraments femenins i com exvots en santuaris de deïtats femenines.

El pyxix que podeu contemplar en aquestes fotografies, d'un taller d'Àtica, és una peça de luxe decorat amb quatre figuretes de cavall a la tapa. Aquest tipus de pyxis sembla que només estaven destinats a enterraments masculins en tombes ricament decorades. És probable que els cavalls siguin símbols de la classe privilegiada dels hippeis ( els cavallers ).

Al voltant del 770 aC els ceramistes van produir pysis monumentals per utilitzar-los com làpides del cementiri aristocràtic de Kerameikos.

La propera fotografia de detall ens mostra decoració protogeomètrica, En aquest període de l'art geomètric, les peces ceràmiques estan dividides en bandes decoratives horitzontals en les que es dibuixen circumferències o semicircumfèrencies concèntriques.

Probablement aquesta àmfora s'emprà en un enterrament. A l'interior de la circumferència més petita el motiu decoratiu és la forma de creu. Està datada entre el 900 aC i el 800 aC.

La propera fotografia ens explica com els ceramistes feien la decoració de circumferències i semicircumferències concèntriques. Curiós el "compàs-pinzell" amb el que pintaven aquest tipus de decoració.

A les peces decorades amb aquest giny encara es pot apreciar la marca de la punta sobre la que es feia girar el sistema de petits pinzells.

Seguim amb una enòcoa del període geomètric tardà ( 760 aC - 700 aC ), concretament del 730 aC. En aquest període apareixen les formes humanes. Aquests recipients de ceràmica de l'antiga Grècia, amb cos oval i una única nansa, s'utilitzaven per servir vi.

Podem observar una banda ampla amb decoració de cavalls de pastura sota el coll de l'enòcoa, i al ventre una sèrie de figures humanes assegudes amb les característiques de l'art geomètric: cap rodó, el cabell dibuixat amb línies, tors triangular i braços i cames amb línies fines.

L'àmfora que podeu veure a la fotografia següent és del període arcaic i esta datada entre el 575 aC i el 550 aC. Decorada  amb dues esfinxs que s'enfronten, amb un lotus invertit entre les dues. És una mostra de la introducció dels motius decoratius d'inspiració oriental amb animals i criatures demoníaques.

El cílix de la regió de Beòcia, decorat amb ocells, és d'estil orientalitzat i està datat a mitjams del segle sisè abans de Crist. Els cílix són copes per beure vi, poc profundes i amb dues nanses disposades simètricament.

En aquesta segona planta podeu gaudir d'una gran col·lecció d'art grec antic, amb peces de totes les èpoques, entre l'edat del Bronze Mitjà ( segon mil·lenni abans de Crist ) fins al final de l'època romana. Aquesta col·lecció s'exhibeix en la segona i la quarta planta. La proposta de la quarta planta és  escenes d'una vida quotidiana, i amb ella el museu ens ajuda a comprendre com vivien els antics grecs.
A la propera fotografia podeu veure una vitrina amb quatre peces. A l'esquerra, una àmfora del període arcaic datada entre el 540 aC i el 530 aC, decorada amb dos sàtirs que flanquegen Dionís, déu del vi, la vinya i el teatre. Al centre tenim dos cílix, recipients per beure vi, que sovint estan decorats amb el déu Dionís o amb escenes de contingut explícitament sexual.

A la següent fotografia de detall podeu observar la decoració del fons on hi ha un jove nu que està elaborant vi i que amb la mà esquerra sosté un cílix. El text explica que l jove es diu ΛΥΣΙΣ  (Lisi) i es lloat per la seva bellesa i és bo ( ΚΑΛΟΣ).

Per acabar la visita a la segona planta, observarem algunes de les figuretes de terracota de la zona de Beòcia, a la Grècia central. En aquesta regió el treball artístic amb terracota fou molt important.

Deixem la segona planta per pujar, en una propera entrada, a la tercera on xalarem amb el sorprenent art antic xipriota. Una descoberta que estic segur que us agradarà.
Atentament.
Senyor i

Cases singulars de Lleida (18).

Deixem el centre de la ciutat per anar a catorze quilòmetres al nord-est fins a Raïmat, que és una entitat municipal descentralitzada de Lleida, on ens espera el seu celler del 1.918 obra de Joan Rubió i Bellver deixeble de Gaudí. Però el punt de trobada quan feu la visita, com podeu veure a la propera fotografia, no és una construcció modernista...

Quan enfilem el petit turó trobem un punt informatiu amb tres anys importants per la finca : 1.627, 1.918 i 1.988. Al 1.627 es va fer la primera gran remodelació del castell de Raïmat que havia quedat molt malmès amb les lluites amb els musulmans. El celler modernista s'acabà al 1.918, i el nou celler de Domingo Triay és del 1.988.

L'arquitecte va buidar part del turó perquè la sala de barriques quedés sota terra. Es va construir una piràmide que posteriorment es cobrí amb la mateixa terra del turó, quedant el nou celler integrat al seu entorn natural com podeu comprovar a les dues fotografies anteriors.

Però abans d'entrar al celler modernista aprofitem per donar un cop d'ull a les vinyes. Si visiteu el celler fareu un recorregut per la finca i una degustació de tres vins, amés més gaudireu de les magnífiques explicacions de la guia. No oblidareu fàcilment la visita...

Manuel Raventós, l'any 1.914 comprà 3.200 hectàrees d'unes terres ermes. Però en aquell desert hi van construir més de cent quilòmetres de séquies per portar l'aigua del canal d'Aragó. Actualment el paisatge és molt diferent, amb un protagonisme absolut de les 2.245 hectàrees de vinyes.

Escolteu amb atenció les explicacions. Gaudiu del silenci, els colors, les olors i del vi que tastareu a la mateixa vinya i després al celler.

A més a més de transformar la finca amb el regadiu, es va crear la primera i única colònia vitivinícola d'Europa amb més de cent cases pela treballadors i les seves famílies, dotze magatzems, una església, una escola i corrals i estables pels animals. L'any 1.917 es va fer la primera verema ( 490 quilos de raïm ), un segle després es cullen anualment quatre milions de quilos...

Entrem al celler construït entre 1.916 i 1.918 per l'arquitecte modernista Joan Rubió i Bellver ( 1.870 - 1.952 ), que fou deixeble i col·laborà amb Gaudí, entre altres projectes, en la cripta de la Colònia Güell i en el Parc Güell. Gaudí i Rubió van restaurar la catedral de Palma. A més del celler, Rubió construí a Raïmat les cases dels colons i l'església del Sagrat Cor.

Els arcs parabòlics de maó de cara vista ens conviden a apropar-nos a la porta d'entrada i a gaudir del celler.

El celler fou el primer edifici d'Espanya en emprar el formigó armat per fer les grans arcades que podeu veure a la propera fotografia. Els forats circulars tenen la funció de reduir el pes de les peces de formigó. Aquestes grans arcades sostenen una curiosa volta esglaonada.

El formigó armat arribà a Espanya de la mà del que fou 122è President de la Generalitat de Catalunya Francesc Macià i Llussà, enginyer i militar amb molt interès en l'exploració de l'enginyeria aplicada a la construcció. L'any 1.893 adquirí el dret d'explotació de la patent del formigó armat al francès Joseph Monier. Macià va fer la primera construcció amb formigó armat d'Espanya, el dipòsit d'aigua de Puigverd de Lleida.

Com podeu veure a la propera fotografia les tines de fermentació són de rajola vidrada, i a la fotografia anterior d'acer inoxidable.

El celler, molt auster, és una gran nau de 150 metres de llarg i 30 d'ample. Es van emprar tècniques innovadores en el seu moment com les premses Codorniu i utilitzar la coberta esglaonada per refrigerar el celler bombejant aigua que anava caient en forma de cascada.

Les antigues barriques ens conviden a entrar a l'últim espai de la visita en el que podreu descobrir la història viscuda pel celler aquests cent anys.

Uns plafons amb una colla de fotografies antigues i textos senzills ens expliquen la feina titànica feta a la finca per transformar un autèntic desert en una explotació vitivinícola exemplar.

Deixem el celler de Raïmat, del Grup Codorníu Raventós, recordant que la família Codroníu ja apareix en un document del 1.551 on s'explica l'activitat vitivinícola de Jaume Codorníu. L'any 1.659 Anna Codorníu, última descendent de Jaume Codorníu, es va casar amb Miquel Raventós. És l'empresa més antiga de Catalunya i de l'Estat Espanyol.

Marxem de Raïmat per tornar al Nucli Antic de Lleida on ens espera un nou edifici singular encara més antic que la nissaga Codorníu...

Atentament.

Senyor i

Carrers de Lleida amb nom d'oficis ( 7 ).

Després de passejar virtualment pel carrer Carnisseries vàrem continuar enfilant el turó pel carrer Caldereries fins arribar al carrer Cavallers, quedant encarats a la Casa Albiaña que té uns baixos del segle XIII i la part superior del XVII i XVIII. Us explicava també que en un pis d'aquesta casa Frederic Godàs i Legido inicià el seu projecte pedagògic del Liceu Escolar l'any 1.906, que sis anys després es traslladà a l'Avinguda de Blondel.

Recordeu que la Paeria tingué una colla de plets amb el Capítol de la Catedral per la Carnisseria del Capítol, en la que només podien comprar carn els clergues, i en la que no pagaven impostos per ella. L'any 1.707 la Carnisseria dels canonges i dels clergues de la Catedral i el forn de pa ( les dues d'ús exclusivament eclesiàstic ) estaven a la plaça de la Suda; però aviat es traslladà al carrer Galera.

Deixem el carrer Carnisseries i davant de la Casa Albiaña girem a l'esquerra per pujar el carrer Cavallers fins trobar el carrer Galera on descobrirem l'edifici on hi havia la Carnisseria del Capítol.

Malauradament al Centre Històric de Lleida trobem molts edificis en mal estat de conservació i una colla que s'han enderrocat pel perill que suposaven. Al carrer Galera, que va del carrer Cavallers al carrer Tallada, queden poques cases. 

A la propera fotografia. a la dreta, podeu veure una mica amagat, el campanar de la Seu Vella de Lleida, l'edifici més destacat del conjunt monumental del turó batejat amb el seu nom.

Encara conserven la verticalitat els edificis amb els número 6, 8 i 10 del carrer. Als dos primers els cal una rehabilitació important però al número 10, el de l'esquerra a la propera fotografia feta gairebé des del carrer Tallada, d'ha fet una bona feina.

Diu Josep Lladonosa al seu llibre "Els carrers i places de Lleida a través de la història" que "encara existeix la casa amb dos grans portades i una fornícula superior amb una imatge de Nostra Senyora de la Salut". Quan vaig llegir-ho creia que aquest "encara existeix", emprat per l'historiador nascut a Alguaire, no es podria aplicar avui perquè el seu llibre que es publicà entre els anys 1.961 i 1.978 recollint els articles que començà a escriure l'any 1.958 al diari lleidatà "La Mañana", parlava d'una colla d'anys enrere. Com que el Centre Històric s'ha degradat molt, pensava que el meu pessimisme estava justificat. Però afortunadament vaig equivocar-me...

Encara avui podeu passejar fins al carrer Galera i veure les dos grans portades dovellades i la fornícula superior i, malgrat que els edificis  presenten deficiències evidents, constatar que estan plens de vida.

Us recordo altra vegada que la Paeria tenia al seu càrrec l'administració de les carnisseries de Lleida i va pledejar amb el Capítol de la Catedral per la provisió de carn a la ciutat.

El Consell de la Paeria del dia 28 de juliol de 1.380 va rebre les queixes dels Paers per què molts lleidatans menjaven a casa dels clergues, estalviant-se el pagament de l'impost sobre la venda de carn ja que els clergues n'estaven exempts. Poca broma, els ciutadans havien de pagar un diner per cada lliura de carn que compraven i la gent de l'església no...

Una de les veïnes m'explica quan veu que faig fotografies a la fornícula que la imatge de Nostra Senyora de la Salut la van robar no fa gairte. Ara només hi ha flors.

La desamortització va fer que la Carnisseria del Capítol perdés els privilegis, per això després de 1.838 va passar a mans de l'Ajuntament que se la va vendre l'any 1.875.

A la clau de la portada dovellada del número sis, la de la dreta de la fornícula que enyora la imatge de Nostra Senyora de la Salut, podeu llegir 1774.

Deixem el carrer Galera per continuar el nostre treball de recerca sobre els carrers de Lleida amb noms d'oficis.

Atentament

Senyor i

Casa Joan Roure.

Tornem al Portal del Pont, que acabada la seva reformulació l'any 1.805 fou l'entrada principal de la ciutat després de la construcció a finals del segle XVIII del pont de pedra sobre el riu Negre. Les primeres muralles de Solsona eren del segle XI i al segle XIV foren substituïdes per unes altres de les que encara en queden restes disperses. Per accedir al recinte emmurallat hi havia una sèrie de portals, dels que se´n conserven tres.

Aixecant la mirada podem gaudir del magnífic Sol de Solsona, símbol identificatiu de la ciutat, que després d'una restauració llueix plenament. L'any 2.005 Manel Casserras Solé, conegut per tothom com Manelet, s'encarregà d'aquesta restauració i de la dels florons de pedra sorrenca que estaven molt erosionats. El Sol és de coure i zenc.
A l'arquitrau hi ha escrit: "Any del Senyor 1.805. Regnant el papa, Pius VII, el nostre bisbe Pere Nolasc Mora, i el nostre rei Carles IV, els cònsols, amb devota voluntat pares del municipi, erigiren aquest monument".

Després d'enfilar uns metres el carrer de Sant Miquel, a l'esquerra trobaren la plaça de la Catedral de Santa Maria, un complex d'edificis datats entre el segle XII i XX en el que gaudir dels estils romànic, gòtic, barroc, neoclàssic i modernista. Però aquest no és el nostre objectiu d'avui, per això continuem pujant pel carrer de Sant Miquel per aturar-nos un moment a la magnífica Plaça Major, més o menys rectangular, en pujada i porxada a dreta i esquerra. És el cor de Solsona i l'espai més important del Corpus, la Festa Major i el Carnestoltes.

Continuem pujant, ara pel carrer del Castell, i gaudint del Nucli Antic. Sortim de la ciutat emmurallada pel Portal del Castell i seguim pel passeig de Sant Antoni Maria Claret, on ens esperen dos edificis singular més. El d'avui: la Casa Joan Roure.

Protagonista de la cantonada del passeig de Sant Antoni Maria Claret amb el carrer del bisbe Vidal i Barraquer, mostra ràpidament que li cal una rehabilitació.

A la planta baixa el protagonisme és pel conjunt d'arcades amb arc conopial de ferradura de mides diferents. Les diferents instal·lacions, elèctriques i telefòniques, no respecten gaire la façana...

A la façana el protagonisme és per l'estuc i la pedra. A la fotografia anterior podeu veure una de les finestres del carrer bisbe Vidal i Barraquer amb un acurat treball en pedra artificial i la petita barana de forja. A la fotografia següent podeu observar un dels balcons del mateix carrer.

Malgrat no estar en les millors condicions de conservació, les dues balconades de la cantonada, amb les seves baranes de forja i les columnes que sostenen la superior imposen la seva bellesa.

Joan Roure i Torres i la seva dona Maria Aubets Mosella van demanar permís per construir-la el dia 14 d'octubre de 1.935. El terreny del Camp del Jalmar l'havien comprat onze anys abans
Dels arcs conopials de ferradura de la planta baixa curiosament el més petit és el de la porta d'accés a l'edifici que podeu veure a la propera fotografia. A l'esquerra de la porta els baixos estan ocupats per un bar que fa transformat l'arcada en un gran finestral des del qual gaudir del passeig.

La paraula conopial prové de la llatina conopeum, que fa referència al cortinatge que com un dosser ( ornament que fa de sostre ) cobreix un llit. Fou un arc molt utilitzat en l'arquitectura gòtica tardana.

Com podeu veure a la fotografia anterior, malgrat que l'estucat de la façana en alguns punts ha caigut o està en mal estat, la decoració de pedra artificial que emmarca les finestres encara fa força goig.
Els balcons i balconades presenten problemes d'humitats que fan urgent una intervenció si volem gaudir més anys de la Casa Roure.

La façana oest de la Casa Joan Roure queda gairebé amagada per una construcció moderna, però com podeu apreciar, s'intueix la perfecta simetria d'aquest edifici.

L'edifici actual ja no llueix la balustrada que antigament el coronava i embellia notablement. Però deixem la Casa Roure perquè a molts pocs metres ens espera la Casa Solà.
Atentament.
Senyor i