Cases singulars de Lleida ( 43 ).

Després d'observar atentament l'edifici noucentista d'habitatges construït als anys vint del segle passat a la cantonada de la rambla d'Aragó amb el carrer Canonge Brugulat, ens preparem per creuar la rambla. Abans de fer-ho ja veiem el conjunt d'edificis, al centre de la fotografia següent, que hi ha entre l'avinguda de Catalunya - dreta- i el carrer Isabel II -esquerra-.

La Casa Fontanals és la primera protagonista de l'entrada d'avui. A la propera fotografia podeu veure les façanes del carrer Isabel II. A la part inferior dels edificis podeu observar un tram de vint-i-un metres i mig de llarg i tres d'alçària de la muralla que protegí la ciutat de Lleida a partir del segle XIV fins que foren enderrocades al segle XIX.

Els diferents trams de muralla de la ciutat estan catalogats al POUM ( Projecte d'Ordenació Urbanística Municipal ) com Bé Cultural d'Interès Nacional ( BCIN ). Malgrat la catalogació com element d'interès històric, artístic i arqueològic és evident que cal una intervenció urgent per conservar aquest patrimoni perquè els carreus de gres s'entan esmicolant lentament...

La casa Fontanals, un edifici d'habitatges construït l'any 1.906, és un dels que conserva part d'aquest tram de muralla. Fou endegat pel metge lleidatà Francesc Fontanals i Araujo. A la façana del carrer Isabel II trobem, sobre la muralla, a la primera a la tercera planta tres petites obertures seguides de tres grans finestrals. A la segona i tercera planta hi ha tres balcons per planta.

La façana principal, per on entrem a l'edifici, està a l'avinguda de Catalunya número vint-i-dos. És un edifici entre mitgeres , amb planta baixa, tres pisos i un terrat. És l'edifici de la dreta de la propera fotografia.

Als baixos, de pedra, a l'esquerra tenim la posta d'accés als pisos i un establiment comercial a la dreta. Com podeu veure a la fotografia cal destacar els medallons i la columna amb un magnífic capitell.

Les tres plantes, amb funció d'habitatge, estan arrebossades, pintades i tenen ornamentació modernista. Llàstima de l'estretor de les tribunes...

A la dreta cal remarcar les petites tribunes del primer i el segon pis coronades pel balcó del tercer. La propera fotografia de detall mostra la senzilla bellesa del finestral balconer que hi ha sobre la porta d'entrada.

Creuem l'avinguda Catalunya, girem a la dreta pel carrer Acadèmia i el primer carrer a l'esquerra ( Ramon Soldevila ) ens deixa veure aviat la façana del darrere del nostre proper objectiu, el Col·legi Maristes -Montserrat.

L'edifici de maó vist fou projectat per l'arquitecte lleidatà Joaquim Porqueres i Bañeres l'any 1.921 amb l'objectiu d'ampliar l'edifici antic acabat l'any 1.906.

La façana del carrer Ramon Soldevila és poc coneguda pels lleidatans però pot presumir, com la resta de l'edifici, dels murs de maó vist amb una harmonia i simetria de les obertures  destacable. A les finestres de la segona planta veureu sovint els rastres que ha deixat l'alumnat a l'espolsar l'esborrador...

Continuem passejant fins arribar al carrer República del Paraguay -on anirem a l'esquerra- però abans, com podeu veure a la propera fotografia, ens fixem l'important desnivell que hi ha entre el carrer i el pati del col·legi.

Al trobar l'avinguda de Madrid girem a l'esquerra i anem resseguint el perímetre del col·legi. Molt aviat veurem la façana principal. L'ala nord-est té alguns detalls del modernisme medievalitzant però ja apunta al noucentisme.

Els maristes vingueren a Lleida el 15 d'octubre de 1.895 a petició del Canonge Brugulat i s'instal·laren a la plaça de Sant Joan. Al 1.901 es construeix la planta baixa i la primera planta de l'edifici antic, a la dreta del cos central a la fotografia anterior, amb la façana arrebossada i pintada. L'edifici antic s'acabà l'any 1.906.

A la fotografia anterior podeu observar el cos central amb les esbeltes finestres ( que també hem vist a la façana del carrer Ramon Soldevila a la novena fotografia de l'entrada d'avui ). A l'esquerra del cos central hi ha la resta de l'edifici construït l'any 1.921 amb maó vist, i a la dreta l'edifici antic ( molt més auster ). Coronant el cos central hi ha una petita cúpula que podeu observar detalladament a la propera fotografia.

A les dues façanes del cos central els arcs ogivals, també anomenats arcs apuntats, de tipus peraltat ornamenten magnificament el coronament i flanquegen l'escut marista en el que podeu llegir les lletres M i  A del monograma de Maria.

Deixem el col·legi Maristes-Montserrat i continuem passejant per l'avinguda de Madrid fins arribar al l'avinguda de Blondel, amb l'objectiu de continuar la recerca de les cases singulars lleidatanes.
Atentament.
Senyor i

Peterhof, el palau d'estiu ( 1 ).

Deixem la gran passejada per la ciutat de Sant Petersburg per anar a només vint-i-nou quilòmetres. concretament al Palau de Peterhof, al Golf de Finlàndia, un braç de la mar Bàltica situat entre Finlàndia, Estònia i Rússia. Fins al 1.917 aquest conjunt de palaus i jardins foren la residència d'estiu dels tsars. Només accedir al recinte, gairebé a tocar de la tanca, trobem un edifici construït per  Francesco Bartolomeo Rastelli entre 1.745 i 1.755. És el Museu del tresor especial, que va rebre el nom de Pavelló de l'Escut d'Armes per la cúpula coronada amb un penell que té forma d'àguila bicèfala. Recordeu que l'àguila bicèfala és la  protagonista de l'escut dels tsars. Al museu s'exposen vestits, joies, regals, obres d'art dels tsars,.. En aquest espai, abans del casament, les núvies es posaven el vestit.

A l'entrada d'avui caminarem tranquil·lament pels jardins i a la propera dedicada a Peterhof visitarem virtualment el Gran Palau. A pocs metres de l'edifici anterior trobem unes escales a l'esquerra que ens permeten baixar i observar la Gran Cascada.

La font més famosa dels jardins de Peterhof té unes terrasses adornades amb escultures daurades. Els dolls d'aigua van descendint fins arribar a un petit canal que arriba a la mar Bàltica. Construïda entre 1.715 i 1.724 seguint el projecte dels arquitectes Braunstein, Le Blond, Michetti i Zemtsov. Actualment està decorada per estàtues, gerros, baix relleus, escuts d'armes, claudàtors, mascarons, bustos, dofins, lleons i granotes. Un total de 225 peces...

Cal baixar una mica més per veure al protagonista absolut d'aquest espai, la font de Samsó, construïda els anys 1.800 i 1.802  per l'escultor neoclàssic Mikhail Ivanovich Kozlovsky. El gran doll d'aigua arriba als vint-i-un metres.

La font va ser molt malmesa durant la Segona Guerra Mundial. L'any 1.917 els escultors V. Simonov i N.Mikhailov basant-se en arxius, antigues fotografies i altres obres de Kozlovsky van recrear Samsó. L'any 2.010 es restaurà i després d'un any tornava al seu lloc.

La font ens recorda la Batalla de Poltava entre els exercits dels tsar Pere I de Rússia i Carles XII de Suècia. És una de les batalles més famoses de la Gran Guerra del Nord ( 1.700 - 1.721 ) i suposà la fi del regne de Suècia com superpotència europea. Samsó representa Rússia i el lleó Suècia...

L'aigua de les fonts dels jardins va lentament pel canal central fins a la mar Bàltica. Al fons de la fotografia anterior podeu veure el Gran Palau d'etil barroc isabelí projectat per Francesco Bartolomeo Rastelli i construït entre 1.714 i 1.755. Fou restaurat l'any 1.952 després de ser destruït pels nazis a la Segona Guerra Mundial. La longitud de la façana és de 268 metres.

Passejant pels jardins trobem una sèrie de plafons informatius amb fotografies antigues que ens ajuden a entendre la destrucció patida durant la Segona Guerra Mundial. Recordeu que Leningrad patí nou-cents dies de setge devastador, però l'esforç dels seus habitants per protegir el seu patrimoni ens permet avui gaudir-ne bocabadats. A la fotografia anterior, a la part superior, podeu veure com va quedar el Gran Palau: i a la propera - dels mes d'agost de 1.944 - com desenterren les estàtues que van enterrar per salvar-les...

Passejar pels magnífics jardins, a més a més d'un paler pels sentits, és tota una lliçó d'història. A la propera fotografia de maig del 1.945, d'un dels plafons informatius, podeu veure els soldats enfilant a la Cascada del Tauler d'Escacs, l'estàtua de Ceres.

La fotografia següent, també del 1.945 mostra la Cascada del Tauler d'Escacs després d'una primera neteja i de tornar a col·locar les escultures que es van enterrar per protegir-les dels nazis. Aquesta cascada fou dissenyada pels arquitectes Braunstein, Zemtsov, Usov, Blanc, i Davydov. A banda i banda de la cascada hi ha deu escultures de marbre instal·lades en pedestals,que representen déus antics.

El jardí inferior que connecta el Gran Palau amb la mar Bàltica és un jardí francès format per arbres madurs. La simetria s'imposa en l'estructura del jardí en el que trobareu petits palaus, fonts, museus, menjadors, aviaris, esquirols...

Deixem els magnífics jardins per entrar virtualment, a la propera entrada dedicada a Peterhof, al Gran Palau, que ocupa la posició dominant del conjunt. En temps de Pere I el Gran era un petit edifici de dos pisos amb una amplària que no superava la de la Gran Cascada...
Atentament.
Senyor i

Un cop d'ull a la planoteca ( 11 a ).

Després d'una colla d'entrades en les que hem observat atentament els plànols d'una colla d'edificis dissenyats per l'incansable Francesc de Paula Morera i Gatell, avui ens centrem en el calaix del gran moble arxivador horitzontal que ocupa el centre de la Biblioteca del Col·legi d'Arquitectes de Lleida. Al mateix moble H, obrim el calaix amb l'etiqueta Campmany on ens espera el projecte de restauració de la Seu Vella que es va fer als anys setanta del segle passat.

Només obrir el calaix trobo quatre plànols enrotllats de la Seu Vella: " Seo Antigua de Lérida. Estado Actual. Sección longitudinal" ( 1.972 ), "Seo Antigua de Lérida. Proyecto de restauración" - porta dels Apòstols i Campanar ( 1.976 ), "Seo Antigua de Lérida. Proyecto de restauración. Sección A·B" ( 1.972 ) i "Seo Antigua de Lérida. Proyecto de restauración. Planta de cubiertas" ( 1.972 ). Avui ens centrarem en el primer plànol que podeu veure a la fotografia anterior, d'escala 1:100. La propera fotografia de detall és de la signatura de El arquitecto-jefe de la restauració de la Seu Vella Francisco Pons-Sorolla, amb data de febrer de 1.972. 

Deu anys abans la Dirección General de Arquitectura y Vivienda del Ministerio de Obras Públicas y Urbanismo, mitjançant la Sección de Ordenación de Ciudades de Interés Artístico-Nacional, s'encarregà de la restauració de la Seu Vella. Els quatre plànols que es conserven a la planoteca són dels anys setanta del segle passat.

A la part baixa del plànol podem llegir: "La toma de datos para la realización de este plano ha sido efectuada por Gabriel López Collado - Aparejador-, Angel Galán Herández y Juan A. Gómez de las Heras -Deliniantes- Dibujo de J.A Gómez de las Heras. 1.972"

Com  podeu veure a les fotografies anterior i següent de detall, els finestrals del pis de les campanes del campanar estaven malmesos. El projecte signat per Pons-Sorolla va reforçar l'estructura del campanar i recuperà aquests finestrals.

Després de les restauracions dels anys 70 i 80 ( l'escala de cargol ) del segle passat i de l'última, que va començar al gener del 2.013,  el magnífic campanar es mostra, molt orgullós de la seva impressionant bellesa,  a la ciutat.

Les restauracions d'Alejandro Ferrant, arquitecto del Estado, que fou el reponsable de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional entre 1.942 i 1.975, i de Francisco Pons-Sorolla tenien l'objectiu de transformar la Seu Vella de caserna a catedral medieval.

Malgrat compartir objectiu, els dos arquitectes no seguien el mateix mètode de treball. Pons-Sorolla diferenciava entre parts originals i les restaurades. Ferrant va centrar la seva feina durant la dècada dels 50 del segle passat en el claustre de la Seu Vella. Entre 1.951 i 1.952 restaurà tres finestrals i en les intervencions fetes entre 1.954-1.956 i 1.957-1.959, amb la participació de Regiones Devastadas, es van restaurar la resta de finestrals.

Si visiteu la nostra petita ciutat és imprescindible reservar part del vostre temps lleidatà per pujar al turó de la Seu Vella. El claustre de quatre galeries, de planta lleugerament trapezoïdal, amb disset finestrals - dotze que envolten el pati central i cinc oberts a la ciutat- us robarà el cor i l'ànima. Penseu que és un dels més grans del gòtic europeu.

La propera fotografia és de la part esquerra del plànol i en ella podem veure l'interior de l'antiga catedral lleidatana. Si del claustre se´n encarregà Regiones Devastadas, de la restauració de la catedral fou la Dirección de Bellas Artes. L'estat era lamentable, amb restes d'estructures de la caserna, motllures trinxades, pedra que s'estava descomponent...

El dibuix acurat del delineant Juan Antonio Gómez de las Heras ens permet veure detalladament els elements de l'antiga catedral. A la fotografia següent de detall  el protagonisme és pel cimbori.

Enfilat al campanar faig la fotografia que podeu veure a continuació en la que al centre el cimbori de planta octogonal sobre trompes.

La tomba del canonge Berenguer de Barutell, tutor de les filles de Jaume II en Disortat, que fou l'últim Comte d'Urgell, està perfectament dibuixada al plànol. Obra  de Rotllí Gautier, destaca pel seu arc apuntat amb un guardapols conopial amb fulles i flors. La tomba,del 1.452, està molt malmesa. Tots els caps de les imatges estan trencats...

A la propera fotografia podeu veure la maltractada tomba del canonge que dibuixà al plànol molt detalladament el delineant Juan Antonio Gómez de las Heras.

A qualsevol persona amb un mínim de sensibilitat li trencarà el cor veure la destrucció que ha patit l'antiga catedral. A la gent de Lleida que estimem l'art ens indigna i ofèn el tracte que ha rebut històricament el nostre monument més estimat...

Deixem el primer plànol i agafem el projecte de restauració en el que el protagonisme és per la façana de la Porta dels Apòstols i el Campanar i que observarem detalladament a la propera entrada dedicada a la planoteca.

Atentament.

Senyor i

Guardó per Casa Adroguer Nou.

Francesc Feu i Boix i Mª Àngels Jordana i Cervós, quarta i última generació d'adroguers de la centenària Casa Adroguer Nou de Solsona, em mostraren gentilment l'antiga botiga i gràcies a les seves explicacions vaig fer, a l'abril del 2.014, les entrades "Adroguers ( 1 )" i "Adroguers ( i 2 )". En aquell moment, en Francesc i la Mª Àngels estaven preocupats per la continuïtat de la seva estimada botiga, però segurs que les seves filles Anna i Dolors sinó seguien la nissaga d'adroguers farien que algú mantingués viva una botiga que elles també estimen molt.

Afortunadament Daniela Alina Petras, respectant l'essència de l'adrogueria, tornà a inaugurar el dia vint-i-set d'agost del 2.016 Casa Adroguer Nou un comerç especialitzat en productes de proximitat, vins, licors, cerveses, vermuteria, cafès, conserves, olis, vinagres, xocolates...

A l'entrada d'avui veureu els diferents espais fotografiats abans i després de la reinauguració, per començar els aparadors.

A l'esquerra de la fotografia anterior podeu veure l'aparador de Cal Seixanta-Cinc, una botiga del 1.920 especialitzada en perfumeria, calçat i espardenyes de vetes. També hi podeu comprar barretines.

La fotografia següent de detall, de la part dreta de l'aparador, ens mostra - entre llaunes i ampolles - el Premi de la Generalitat atorgat el passat dinou de novembre.

L'emblemàtica botiga de Solsona s'inaugurà l'any 1.870. En Francesc i la Mª Àngels van ser la quarta i última generació de la nissaga d'adroguers. L'aspecte amb el que va tancar la botiga era obra de l'avi d'en Francesc, Francesc Feu Villaró. A la primera de les dues properes fotografies podeu veure a l'últim adroguer del comerç. Amb la reforma podem gaudir de la columna de pedra.

Després de tres mesos de reformes, en les que no va canviar la part fonamental de la botiga del segle XIX, Casa Adroguer Nou tornar a obrir amb una festa que fou amenitzada amb un concert al carrer.

En el proper raconet de la botiga, pocs canvis. El rellotge de pèndola ja no hi és, les poselles de fusta treballada continuen plenes d'ampolles.

La imatge de la Immaculada Concepció- patrona dels adroguers - es conserva , però l'espai on hi havia les espelmes i els ciris ara està ocupat per un gran rellotge de pèndola. Els mobles de fusta treballada donen un sabor especial a l'establiment.

Francesc Feu Roma -de Torelló- i Ramona Vilaró -de Cardona-, varen fundar l'adrogueria fa cent cinquanta anys. La segona generació d'adroguers estava formada per Francesc Feu Villaró i Conxita Font Farre.

L'espai que podeu comparar a les dues properes fotografies ha canviat una mica. Quan era una adrogueria en aquest racó, a més a més de les sis poselles amb cava i whisky, hi havia els productes de perfumeria i higiene corporal. Actualment està dedicat a vins, licors, ibèrics, formatges... En una petita taula circular de marbre podeu fer un tastet.

A l'esquerra de la fotografia anterior podeu veure dos dels graons del petit tram d'escala que ens convida a pujar a l'antiga rebotiga transformada actualment en un espai molt acollidor per assaborir els productes de Casa Adroguer Nou i parlar una bona estona. Abans de seure doneu un cop d'ull als diferents paviments hidràulics que es conserven.

Baixem de la rebotiga per veure bé el guardó obtingut el passat novembre. Treu un moment el premi de l'aparador i el deixa a la petita taula rodona de marbre perquè li faci la propera fotografia.

Des de l'any 2.000, el Departament d'Empresa i Coneixement de la Generalitat de Catalunya ha distingit 836 establiments en el marc dels Premis Nacionals als Establiments Comercials Centenaris.

Penseu que enguany Casa Adroguer Nou bufarà cent cinquanta espelmes, potser la Generalitat li atorgarà aviat el premi en la categoria de 150 anys o més...

Atentament.

Senyor i