A la plaça Ricard Viñes...

El passat dia nou de maig passejant tranquil·lament per Lleida vaig quedar bocabadat observant l'edifici del número u de la plaça Ricard Vinyes cantoner amb l'avinguda de Balmes. A la façana de Balmes, enfilat en una plataforma elevadora mòbil de tisora l'Oriol Arumí estava pintant un mural dedicat a Ricard Vinyes i Roda, pianista lleidatà de l'avantguarda musical de principis del segle XX.

 

 

El pintor, il·lustrador i muralista Oriol Arumí, nascut a Vic l'any 1.972, estava començant a pintar un mural de gran format ( vint-i-dos metres d'alçària per catorze metres d'amplària  ) en el marc del cent cinquantè aniversari del naixement de l'il·lustre lleidatà. Llicenciat en Belles Arts a Barcelona, ja fa vint-i-un anys que viu a Lleida, ciutat que ha embellit amb els seus murals de diferent format.

 

 

Ricard Viñes va néixer el dia cinc de febrer de 1.875 a l'edifici del carrer Caldereries número dos, cantoner amb el carrer Major. En aquesta casa, a més a més de néixer, hi va viure la seva infantesa .

 

 

A la fotografia següent podeu veure la porta d'accés a l'edifici en la que a la part superior hi ha un senzill treball de forja i les inicials F.F.

 

 

A la dreta de la porta, sota el número dos, hi ha una placa commemorativa que podeu veure parcialment a la fotografia anterior i detalladament a la propera. La col·locà Ràdio Lleida en el cinquantenari de la seva creació. S'hi pot llegir: "RICARD VIÑES ( 1.875-1.943 ) concertista de piano universal. Aquí va néixer i viure la seva infantesa. Ràdio Lleida en el seu cinquantenari 1.984".

 

 

Deixem la casa nadiua de Ricar Viñes i tornem al mural d'Oriol Arumí està pintant. Anant una mica a l'esquerra faig la propera fotografia des d'una perspectiva diferent.

 

 

Gràcies al zoom de la càmera fotogràfica puc ensenyar-vos detalladament el mural que la Paeria ha encarregat a l'artista vigatà.

 

 

És sorprenent la perfecció amb la que l'Oriol Arumí està reproduint el retrat que l'estudi fotogràfic Photographie Dufayel va fer del pianista lleidatà.

 

 

L'endemà, al tornar a passar per la plaça Ricard Viñes m'adono que l'Oriol ja ha pintat el bigoti del pianista i aprofito per fer la propera fotografia.

 

 

Ricard Viñes inicià els estudis musicals als set anys amb Joaquim Terraza, organista de la catedral i l'església de Sant Llorenç de Lleida. Als deu anys davant l'evidència del seu gran progrés musical es traslladà a Barcelona.

 

 

Joan Baptista Pujol fou el seu mestre particular a Barcelona perquè Ricard Viñes no tenia l'edat mínima per entrar a l'Escola Municipal de Música. L'ant 1887 ja era alumne oficial i obtingué el primer premi de piano de l'escola. 

 

 

El setze de maig el mural estava força avançat. L'Oriol ja havia pintat el rostre i la roba del pianista i començava a dibuixar la trama de la tela de l'americana. Ho podeu constatar a les dues fotografies anteriors.

El dia disset la trama de l'americana estava gairebé enllestida com podeu veure a la propera fotografia que vaig fer des d'una mica més a la dreta del mural perquè l'arbre no tapés la part del mural pintada al celobert i a la façana més estreta de la seva esquerra.

 

 

A l'esquerra de la fotografia següent de detall podeu veure a l'oriol Arumí enfilat a la plataforma elevadora pintant la signatura d'en Ricard Viñes.

 

 

Amb només dotze anys, al 1.887, es traslladà a París acompanyat de la seva mare seguint els consells dels seus mestres i d'Isaac Albéniz. Quan arribà a París va conèixer a Enric Granados, l'altre gran pianista lleidatà, que tenia vint anys.

El dia divuit de maig, amb mural gairebé acabat, en un moment de descans vaig poder saludar a l'Oriol Arumí, felicitar-lo pel mural i agrair-li els altres amb els que ha embellit la nostra ciutat.

 

 

 

Enric Granados i Ricar Viñes foren alumnes del compositor i pianista francès Charles-Wilfrid de Bériot que l'any 1.867 obtingué la càtedra de piano del Conservatori de París. Els dos pianistes lleidatans durant la seva època d'estudiants vivien a l'Hôtel de Cologne et Espagne.

 

El mural el va començar el dia set de maig i en dotze dies ha fet que molts lleidatans ens aturem una estona per gaudir de la feina molt ben feta del muralista.

 

La carrera de concertista de Ricard Viñes es desenvolupà sobretot a París. L'any 1.940 tornà a Barcelona on va morir l'any 1.943.

 

 Avançant uns metres per l'avinguda de Balmes, quan arribo al carrer Bonaire faig les fotografies anterior i següent en les que podeu veure el mural a l'últim edifici de la dreta de l'avinguda.

 

 

A les dues properes fotografies podeu veure a l'Oriol Arumí amb el seu espectacular mural dedicat a Ricard Viñes i Roda commemorar el cent cinquantè aniversari del seu naixement.

 

En una propera entrada us proposaré una gran passejada per la ciutat de Lleida amb l'objectiu d'observar detalladament part de l'obra que l'Oriol Arumí ha pintat a les parets de Lleida, en alguns casos ajudat per Sam Álvarez. 

 

 

De formats diferents que van des del petit del carrer del Carme a l'espectacular Mural de les Cigonyes de trenta-tres metres d'alçària a pocs metres de la cantonada de l'avinguda del Segre número setze amb el carrer Lluís Roca, us deixaran bocabadats...

Atentament.

Senyor i

Lecce ( 4 ).

Continuem la passejada per Lecce al punt on coincideixen els tres carrers històrics de la capital del Salento, la via Vittorio Emanuele II, la via Giuseppe Palmeri i la via Giuseppe Libertini. El Propilei ( Propileu ), l'entrada monumental a la Piazza del Duomo, la podeu veure a la propera fotografia feta des de la via Giuseppe Palmeri gairebé a tocar dels altres dos carrers.

A la fotografia anterior en primer terme hi ha el Propilei barroc i darrere, al fons de la gran plaça, a l'esquerra el Duomo Dell'Assunta ( la catedral ) i a la dreta l'Episcipio ( el Bisbat ). 

A la fotografia següent podeu observar la part esquerra del Propilei i parcialment il Campanile ( el campanar ) amb la part superior envoltada de bastides per fer les feines de restauració.

 

L'any 1.751 Alfonso Sozy Carafa ( 1.704 -1.783 ) fou nomenat bisbe de Lecce i encarregà a l'arquitecte Emanuele Manieri embellir la Piazza del Duomo, "modernitzar" el palau episcopal i connectar la plaça amb les vies del davant. L'entrada nord a la plaça estava delimitada per un mur que tenia un portal que tancaven a la nit. L'arquitecte construí el Propilei que des de llavors convida als vianants a entrar a la Piazza del Duomo.

A les façanes del Propilei, sota les balustrades, hi ha gravats epígrafs escrits en llatí que donen la benvinguda al visitant i expliquen la voluntat de transformar el que abans estava tancat en una entrada elegant i lliure.

Les sis estàtues dels Doctors de l'Església ( tres a cada costat ) col·locades darrere de la balustrada del Propilei tenen diferents posicions contrastant les que miren al carrer amb les que donen a la plaça. A la propera fotografia podeu observar el costat dret  amb les seves tres estàtues.

Iconogràficament als Doctors de l'Església se'ls representa amb un llibre i una ploma d'au per escriure. Si observeu les fotografies de detall dels sis del Popilei, alguns semblen escoltar el dictat de la inspiració divina. Sota les balustrades, al centre, hi ha l'escut del bisbe Alfonso Sozy Carafa.

Deixem el Propilei i entrem a la Piazza del Duomo, una gran plaça tancada a la que només s'hi pot accedir pel costat nord. A la propera fotografia podeu veure a l'esquerra l'Episcopio ( Bisbat ) i a la dreta el Seminario.

 

 

Abans d'observar detalladament cada edifici vull mostrar-vos la majestuosa plaça barroca des de perspectives diferents. 

Dirigint la mirada a l'esquerra puc fer la fotografia anterior del costat sud de la plaça en la que podeu observar a l'esquerra el Duomo ( Catedral ) i a la seva dreta l'Episcopio. La porta que veieu a l'esquerra de la fotografia és la que permet pujar a il Campanile ( el campanar ). D'esquena a la part central de l'edifici del Seminario faig la propera fotografia del campanar.

Vaig endavant i a la dreta per arribar a les escales del portal del Duomo  per mostrar-vos el costat nord de la plaça ( l'únic pel que s'hi pot entrar i sortir ) en el que al centre hi ha el Propilei que hem observat detalladament al començament de l'entrada d'avui.

Després d'adonar-nos de la majestuositat d'aquesta plaça tancada comencem a observar detalladament els edificis barrocs, començant pel Seminario.

La façana del Seminario tanca, conjuntament amb una de les façanes de l'Episcopio, el costat oest de la plaça. L'any 1.694 el bisbe Michele Pignatelli col·locà la primera pedra de l'edifici del Seminario que fou projectat per l'arquitecte i escultor Giuseppe Cino.

La façana s'inspira en la del Convent dels Celestins annex a la Basilica di Santa Croce. Del basament del nivell inferior fins a l'entaulament del segon nivell hi ha deu pilastres. Entre les dues pilastres centrals, entre les que hi ha més distància, hi ha el portal d'entrada.

Aquest portal ricament decorat està coronat per un loggia amb tres arcs de mig punt i una balustrada decorada a la part superior del centre i dels extrems per ocells esculpits.

Apropant-me a la balconada i gràcies al zoom de la càmera fotogràfica puc ensenyar-vos a la propera fotografia de detall l'escut del bisbe Michele Pignatelli flanquejat per les mènsules espectacularment decorades que sostenen la balconada.

Si deixem la part central amb el portal i la loggia i ens fixem en les finestres constatem ràpidament que els seus marcs estan finament tallats.

La fotografia anterior de detall és d'una de les finestres de la planta baixa i la fotografia següent, també de detall, és d'una de les finestres del primer pis.

L'edifici fou inaugurat l'any 1.709 pel bisbe Fabrizio Pignatelli que el completà l'any 1.729 amb la construcció del pis de coronament àtic dissenyat per l'arquitecte Mauro Manieri.

Podeu veure tota la façana d'aquest edifici barroc a l'anterior fotografia nocturna en la que és molt fàcil constatar la perfecta simetria del Seminario dissenyat per Giuseppe Cino.

 

 

Si vaig cap a l'esquerra del costat oest de la plaça puc fer la fotografia anterior en la que constatareu que adossat al Seminario hi ha l'Episcopio, un edifici amb dues façanes gairebé en angle recte del que us ensenyo el plànol de planta a la propera fotografia de detall del plafó informatiu que hi ha a la dreta del portal d'entrada.

 

 

Les dues façanes de l'Episcopio estan alineades al Seminario pel costat oest de la plaça i amb el Duomo pel costat sud. 

A la propera fotografia és dels nou arcs de mig punt de la loggia del costat oest sostinguts per pilastres que tenen adossada una columna toscana. La columna toscana és una variant de la columna dòrica, però la toscana té base i la dòrica no.

 

Anant una mica a l'esquerra i aixecant la mirada trobem la cantonada de les dues façanes. Sobre els arcs de mig punt de la loggia sostinguts per pilastres amb columnes toscanes adossades hi ha una balustrada que en la façana del costat sud de la plaça està decorada amb cinc bustos dels que en veieu dos a la fotografia. Darrere hi ha el coronament en àtic i un senzill campanar de cadireta d'un ull i una campana.

 

L'estructura arquitectònica de l'Episcopio té tres nivells: una base de carreu a la planta baixa, després un  gran portal a la façana del costat sud de la plaça i la loggia que ressegueix perimetralment tot l'edifici i el nivell de coronament àtic darrere de la balustrada.

A la fotografia següent podeu observar l'Episcopio flanquejat pel Duomo ( esquerra ) i el Seminario ( dreta ).

L'edifici original de l'Episcopio del segle XV, de l'època del bisbe Guiduccio Guidano, fou reconstruït entre 1.591 i 1.639 per ordre del bisbe Scipione Spina. L'any 1.758 Emanuele Manieri  el tornà a reconstruir embellint la façana, ampliant les sales, inserint una petita loggia amb tres fornícules amb estàtues i un rellotge del mestre Domenico Panico de l'any 1.764. Corona aquesta façana un campanar de cadireta de dos ulls i dos campanes.

Sobre el portal d'entrada a l'Episcopio hi ha l'escut del bisbe Alfonso Sozy Carafa ( escut que ja hem vist sota les dues balustrades del Propilei ) i a la fornícula superior l'estàtua de la Mare de Déu.

 

 

Deixem l'Episcopio per observar detalladament, a la propera entrada dedicada a Lecce, el Duomo que oficialment s'anomena cattedrale metropolitana di Santa Maria Assunta.

Atentament.

Senyor i

El Crist de Vilanova de Segrià torna al Museu de Lleida.

A l'octubre del 2.023 la Generalitat de Catalunya va comprar per 70.000 € una escultura gòtica del segle XIV per deixar-la en dipòsit al Museu de Lleida. De pedra policromada és una representació de Crist del Judici Final.

 

Després de ser restaurat al Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya (CRBMC) de Valldoreix podem gaudir de la seva policromia original a l'Espai 0 del Museu de Lleida.

 

 

Les seves característiques: cabells rinxolats que li cauen als costats deixant el front al descobert, barba partida amb tirabuixons i bigoti rinxolat i ulls ametllats són típiques del Mestre d'Albesa que sembla que formava part del taller de Bartomeu de Robió.

 

 

Durant el procés de restauració es van eliminar les capes modernes de pintura fins arribar i recuperar la policromia original de l'escultura.

 

 

A la tardor del 2.023, també a l'Espai 0,  s'exposà l'escultura procedent de Vilanova de Segrià per presentar la seva incorporació als fons del Museu de Lleida. A les dues fotografies anteriors podeu constatar la diferència de l'escultura restaurada amb la d'abans de la restauració.

 

 

A les fotografies anterior i propera podeu observar més detalladament la gran diferència després del procés de restauració al CRBMC.

 

A l'Edat Mitjana la iconografia del Crist del Judici Final fou tradicional a l'Europa Occidental. El de Vilanova de Segrià mesura 125 X 43,5 X 28,5 centímetres.

 

 Baixant la mirada puc mostrar-vos des d'una altra perspectiva com ha quedat la part inferior de l'escultura de pedra policromada.

 

 Darrere de l'escultura, a l'esquerra, hi ha una petita explicació del retorn del Crist de Vilanova de Segrià al Museu de Lleida en la que a sota podem veure quatre fotografies del CRBMC ( Ramon Mateo ).

 

 

La fotografia de l'esquerra és de l'escultura abans de començar el procés de restauració. A les altres tres, d'esquerra  a dreta , es veu el rostre part del Crist amb llum visible, amb fluorescència ultraviolada ( UV ) i fotografia infraroja ( IR ).

 

 

En un document del divuit de maig de 1.938, en plena Guerra Civil, s'explica que l'escultura de pedra policromada que es conservava a la Casa Sanuy de Vilanova de Segrià es traslladà a Lleida i després a Saragossa per protegir-la. 

El Crist del Judici Final és un dels millors exemples de l'Escola de Lleida d'escultura del segle XIV, una agrupació d'escultors encapçalats per Bartomeu de Robió, dels que podem gaudir al segle XXI, .

 

 Darrere de l'escultura, a la dreta, en Ramon Solé ens fa un breu apunt sobre el procés de restauració. Al CRBMC després d'un estudi científic per identificar les diferents capes pictòriques s'han anat eliminant les capes més modernes fins arribar a la policromia original molt ben conservada.

 

 

A la propera fotografia de Carolina Ferre que acompanya el text podem veure un moment del procés de restauració.

Atentament.

Senyor i