La visita a la Reserva Natural de Sebes i Meandre de Flix ens permet conèixer un tipus de relació entre les persones i el riu que, per a molta gent, és totalment desconeguda. A Mas de Pitoia, Centre d'Interpretació del Camí de Sirga, podreu veure un audiovisual i visitar un petit museu que despertaran la vostra curiositat.
El Camí de Sirga era una via natural que resseguia la vora del riu. No era un camí per passejar sinó per fer una feina molt dura, sirgar. Sirgar era estirar el llagut amb la sirga ( la corda), des de terra per tal de fer-lo avançar a contracorrent. Aquest sistema ja existia en temps dels fenicis i els romans. Els llaguters a vegades tenien sort i el vent podia ser favorable i la seva força empenyia les veles per poder avançar com podeu veure en aquesta fotografia de l'any 1.915 en la que els llaguts estan navegant per l'Ebre a Garcia. La fotografia és del Fons Salvany de la Biblioteca de Catalunya.
Font fotografia: Revista Recerca 11
Per sirgar utilitzaven una corda de cànem llarga i gruixuda, la sirga o sègula que anava de la punta de l'arbre del llagut fins a la riba. Les veles que hissaven a l'arbre eren quadrades. El trau , la més gran, a la part inferior; i la gàbia , la petita, a la superior.
Fins a finals del segle XIX és va utilitzar la navegació fluvial perquè les vies de comunicació terrestres eren molt dolentes. La implantació del ferrocarril i els camions van suposar un cop definitiu als llaguts.
No sempre podien anar per la mateixa riba, llavors calia creuar el riu. Aquesta maniobra s'anomenava fer tasia.
El sou no depenia del tonatge transportat al llagut, sinó del trajecte . Les maniobres que feien els llaguters tenien uns noms curiosos: amotllar, murar, servar, fer tasia, mallar...
En aquesta fotografia del 2.005 de la revista Recerca podem veure als sirgadors Josep Videllet Borrull ( Benifallet 1.935), i Francisco Vizcarro Panisello ( Benifallet 1.930) - els dos, fills de llaguters -, en el tram del camí de sirga anomenar Camí del Calvari.
Si voleu aprofundir en el coneixement del camí de sirga, llegiu l'interessantíssim treball d'Eva Castellanos Maduell a la revista Recerca 11 ( 2.007), titulat "El camí de sirga, traçat de la memòria fluvial".
Atentament.
Senyor i
Al riu Ebre hi havia uns 1.300 quilòmetres de camí de sirga. Actualment només queden alguns trams del seu traçat, la resta ha desaparegut però el podem recordar gràcies a la memòria oral.
Per sirgar utilitzaven les muscleres, una espècie de teules de fusta que es posaven a les espatlles per no llagar-se amb la sirga.
Per sirgar utilitzaven les muscleres, una espècie de teules de fusta que es posaven a les espatlles per no llagar-se amb la sirga.
Per sirgar utilitzaven una corda de cànem llarga i gruixuda, la sirga o sègula que anava de la punta de l'arbre del llagut fins a la riba. Les veles que hissaven a l'arbre eren quadrades. El trau , la més gran, a la part inferior; i la gàbia , la petita, a la superior.
Fins a finals del segle XIX és va utilitzar la navegació fluvial perquè les vies de comunicació terrestres eren molt dolentes. La implantació del ferrocarril i els camions van suposar un cop definitiu als llaguts.No sempre podien anar per la mateixa riba, llavors calia creuar el riu. Aquesta maniobra s'anomenava fer tasia.
El sou no depenia del tonatge transportat al llagut, sinó del trajecte . Les maniobres que feien els llaguters tenien uns noms curiosos: amotllar, murar, servar, fer tasia, mallar...
En aquesta fotografia del 2.005 de la revista Recerca podem veure als sirgadors Josep Videllet Borrull ( Benifallet 1.935), i Francisco Vizcarro Panisello ( Benifallet 1.930) - els dos, fills de llaguters -, en el tram del camí de sirga anomenar Camí del Calvari.Si voleu aprofundir en el coneixement del camí de sirga, llegiu l'interessantíssim treball d'Eva Castellanos Maduell a la revista Recerca 11 ( 2.007), titulat "El camí de sirga, traçat de la memòria fluvial".
Atentament.
Senyor i
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada