Pàgines

divendres, 31 de gener del 2014

Tornar al Palau... ( 1 ).

Del febrer al juliol del 2.010, Lleida va gaudir de l'exposició " Alphonse Mucha ( 1.860 - 1.939 ). SEDUCCIÓ, MODERNITAT i UTOPIA". Tot un luxe per a una petita ciutat assaborir durant uns mesos una bona colla d'obres del magnífic pintor i artista decoratiu txec.


Però la relació de Mucha amb la seva ciutat, Praha, no era gens fàcil. Va donar la seva obra a la capital de la República Txeca amb la condició que es construís un pavelló digne per acollir-la. Aquest edifici encara no s'ha fet. El Museu Mucha de Praha, és una  petita galeria situada al Palau barroc de Kaunický en la que podem veure una mostra francament reduïda de la seva obra. Però, i les grans obres del pintor txec, on són ? 
Cal anar a un altre Palau a Holesovice, barri allunyat de la zona turística. Aquest antic barri industrial acull una de les joies una mica amagades de la ciutat, el Palau Veletrzní.


Construït del 1.923 al 1.929, aquesta immensa estructura funcionalista de formigó i vidre, era obra dels arquitectes Oldrich Tyl i Josef Fuchs. L'any 1.974 va ser destruït  per un incendi. Reconstruït l'any 1.995, actualment acull les col·leccions de la Galeria Nacional d'Art Modern i Contemporani.


En aquest espai museístic Alphonse Mucha va exposar per primera vegada l'any 1.928 l'obra que ell considerava més important i en la que va treballar gairebé vint anys, l'Epopeia Eslava.
La voleu descobrir?
Atentament.
Senyor i

dilluns, 27 de gener del 2014

Antoni Benaiges no va poder ensenyar el mar als seus alumnes... ( 4 ).

L'abril del 2.002 la lectura d'un article de Sergi Picazo a El Punt Avui va ser la porta per descobrir la figura del mestre Antoni Benaiges. He reconegut al blog que llegir "Els nens que mai van veure el mar" va sacsejar-me de dalt a baix. La curiositat i les ganes de conèixer van portar-me fins a Bañuelos de Bureba per veure, tocar i olorar l'escola en la que l'Antoni Benaiges emocionà als seus alumnes del 1.934 al 1.936.El mestre català va prometre als seus alumnes que els hi ensenyaria el mar perquè mai l'havien vist. Però quan preparava l'excursió al seu poble , Mont-roig del Camp, va esclatar la Guerra Civil...Van afusellar -lo el 25 de juliol del 1.936.
Alguns dels seus antics alumnes, avui persones molt grans, van viatjar al mar que els va prometre el seu mestre 74 anys més tard del que havia previst l'Antoni, gràcies al projecte Desenterrant el silenci. Antoni Benaiges, el mestre que va prometre el mar.  
En aquest projecte hi ha molta gent que hi treballa, però les impactants fotografies i la tossuderia de Sergi Bernal , en són l'ànima.
L'any 2.010 es va exhumar una fossa comuna a La Pedraja (Burgos) on hi havia, entre moltes altres, les restes del mestre català. Aquest projecte ens ajuda a desenterrar el silenci vergonyós que no ens permet enfrontar-nos directament amb els grans errors històrics comesos , com ha fet per exemple el poble alemany. Reconèixer totes les barbaritats  fetes en aquells anys convulsos i saber demanar perdó ens farà, a tots, millors persones.
Avui vull recomanar-vos un llibre molt emocionant editat per l'associació Blume-Mirmalda-Ventall l'any 2.012 " [ Desenterrant el silenci ] Antoni Benaiges, el mestre que va prometre el mar."


El text és de Francesc Escribano ( periodista ), Francisco Ferrándiz ( antropòleg del Centre de Ciéncies Humanes i Socials del CSIC ) i Queralt Solé ( historiadora de la Universitat de Barcelona). Les imprescindibles fotografies són, evidentment, de Sergi Bernal.
És molt difícil no emocionar-se mentre llegiu el llibre. Potser no us quedaran llàgrimes en el moment d'acabar la lectura, però darrera d'aquesta sensació, el fet de descobrir els que alguns s'entesten a amagar; és molt gratificant.


Conjuntament amb el llibre, tindreu una reproducció del quadern "El mar. Visión de unos niños que no lo han visto nunca", editat al gener del 1.936 pels alumnes de la escuela nacional mixta de Bañuelos de Bureba (Burgos). En aquest quadern els nens expliquen com s'imaginen el mar.
Per acabar  aquesta entrada, un petit regal, el vídeo on podeu veure l'acte celebrat a Briviesca per inaugurar l'exposició fotogràfica ( els primers set minuts i mig) , i l'emocionant acte d'homenatge a l'Antoni Benaiges que van fer a Bañuelos de Bureba ( els quatre minuts i mig següents).

Desenterrar el silenci, un objectiu que no podem oblidar ...
Atentament.
Senyor i

dijous, 23 de gener del 2014

Xemeneies còniques.

L'arquitectura popular sempre m'ha fascinat. En la colla d'entrades dedicades a Mas de Melons, hem descobert algunes construccions de pedra seca. Avui passejarem lluny de les terres de Lleida, concretament per una de les províncies espanyoles amb més encant, Soria. En aquestes terres de Castella trobem les cases de les zones on els savinars i els grans boscos de pins són els protagonistes. Es tracta de les conegudes com a casa pinariega.


A dotze quilòmetres de la capital, seguint la carretera que duu a Valladolid, trobem el petit poble de Villaciervos de 98 habitants que està a 1.180 metres d'altitud. Imagineu-vos el fred que fa aquí  a l'hivern... Si hi doneu una volta, us sorprendran les xemeneies còniques de les cases més antigues.


Aquest poblet situat al peu de la Sierra de Cabrejas, on els savinars comencen a destacar, és una bona mostra d'arquitectura tradicional, amb cases de pedra de poca altura de les que destaquen les imponents xemeneies.



A la casa pinariega la cuina és l'habitació més important. Té la funció de cuina, menjador, sala d'estar, calefacció de la casa, espai on es fa el fa el pa i es cura la matança.Hi entrem per un mur on es recolza la llar. Té un banc amb respatller que, baixant-lo, es transforma en una taula en el moment de menjar. Però l'element que diferencia aquesta cuina de qualsevol altra, és la xemeneia. Al proper dibuix d'Herrero Ayllón i Antón Pacheco, podeu veure una perspectiva d'aquest tipus de cuines.

Si continuem el viatge direcció Valladolid, a pocs quilòmetres hem de deixar la carretera nacional per baixar fins a Calatañazor, poble medieval que des de 1.962 és Conjunt Històric-Artístic, en el que viuen 66 persones. Passejar per aquesta joia soriana us permetrà veure moltes casas pinariegas amb les seves corresponents xemeneies còniques.


Les xemeneies còniques abasten tota la cuina, són una mena de cúpula troncocònica. Tenen una altura d'uns set metres. La construcció és complicada, la xemeneia està colorada sobre uns murs d'uns dos metres d'altura. A cada cantonada és claven unes grans fustes que transformen el quadrat en octògon. A partir d'aquesta estructura es teixeix  amb branques de ginebre o savina l'estructura de la xemeneia.


L'interior es recobreix de fang i posteriorment s'emblanquina. A la part superior es col·loca una tauladeta per estalviar-nos l'entrada d'aigua de pluja o de neu. L'exterior de la xemeneia està protegit per un apretat escamat de trossos de teula .Aquest tipus d'arquitectura és una clara herència de les cabanes celtibèriques.
Si voleu aprofundir en aquest tipus de construccions us recomano l'article de Mª Immaculada Jiménez Arques, Olga Anabitarte Urrutia i Mª Carmen Padilla Montoya " Arquitectura popular de Soria".
Atentament.
Senyor i

diumenge, 19 de gener del 2014

Abans de marxar del monestir ( i 2 ).

Avui resoldrem el misteri dels sepulcres gòtics desapareguts. Recordeu que a l'entrada anterior ens va quedar clar que les restes dels comtes d'Urgell no descansen en els sepulcres originals sinó en dues senzilles arquetes de pedra. Per què?
L'any 1.835 s'aprovà el decret de desamortització de Mendizábal, que suposà la fi de l'etapa premostratenca al monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes. El monestir va passar a mans del govern i durant molts anys va patir l'abandó, l'espoli i la destrucció.
Entre els anys 1.843 i 1.885 el governador militar de Lleida es va quedar el monestir i  la seva dona va passar a ser-ne  la propietària.
L'any 1.905 el banquer lleidatà Agustí Santesmases va comprar el monestir. Ell és el responsable del llarg viatge fet pels sepulcres gòtics.


Sala dels sepulcres del museu The Cloisters. Font fotografia: web monestir de les Avellanes.

Quan només feia un any de la compra, el banquer va vendre els quatre sepulcres gòtics dels comptes d'Urgell a un antiquari de Vitoria per 15.000 pessetes.


Sepulcres de Cecíla de Foix i Àlvar de Cabrera. Font fotografia: web monestir de les Avellanes.

L'antiquari els va vendre al multimilionari americà Rockefeller . Actualment estan al museu The Cloisters que forma part del Metropolitan Museum of Art de New York.


Detall del sepulcre de Cecília de Foix. Font fotografia: web monestir de les Avellanes.

Si el dolent de la pel·lícula és el banquer, també tenim un heroi en aquesta història. Josep Utgé, majordom del monestir, va recollir les cendres i les despulles dels comtes i les va guardar al seu poble, Vilanova de la Sal.


Detall del sepulcre d'Ermengol X. Font fotografia: Wikipedia.

Les restes dels comtes d'Urgell van tornar a l'església del monestir l'any 1.967. L'any 2.010 la Generalitat va iniciar unes converses amb el museu americà, amb la finalitat de comprar els sepulcres, però de moment estan molt lluny.


Sepulcre d'Àlvar II de Cabrera. Font fotografia: Wikipedia.

Si voleu escoltar les explicacions de l'arxiver Robert Porta i del superior del monestir Jaume Parés, sobre aquesta possibilitat de compra dels sepulcres, cliqueu aquí.
Deixo definitivament el monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes molt agraït pel tracte rebut i us recomano la seva descoberta.
Atentament.
Senyor i

dimecres, 15 de gener del 2014

Carrers de Lleida amb nom d'oficis ( 5 ).

Avui començarem a passejar per la zona de la parròquia de Sant Llorenç. A la part superior del carrer Tallada l'any 1.382 existien les saboneries, o fàbriques de sabó. Aquest edifici de les saboneries contenia l'any 1.429 les aules de Gramàtica, Lògica i Filosofia de l'Estudi General , institució creada el dia 1 de setembre del 1.300 .


Per darrere de la Biblioteca Pública, Museu de Lleida i l'Arxiu trobem el carrer d'en Lluís Besa, on l'any 1.429 apareix documentat el carrer dels hortolans. Aquest carrer va existir fins al segle XIX.
A la zona del carrer Mesquita i d'en Lluís Besa hi havia el carrer Obradors en el que treballaven terrissaires àrabs i cristians. Aquest carrer ja apareix documentat l'any 1.287.
També pertanyia a la Parròquia de Sant Llorenç el carrer escudellers. Les escudelles era el nom que donaven als plats de terrissa. 


Baixo passejant a la zona del carrer Major per parlar-vos, tal com us vaig prometre a l'última entrada dedicada als carrers de Lleida amb noms d'oficis, del carrer del rellotger.


Una de les travessies del carrer Major, avui desapareguda, era el carrer del rellotger que apareix en documents del segle XVIII. En aquest carrer hi vivia el rellotger encarregat del rellotge de les hores de la Seu Vella. Fins al segle XVI, s'encarregaven d'aquesta funció els argenters que vivien en aquest carrer.

 
Quan encara no estava acabat el campanar, Antoni Core, mestre rellotger de Bolonya, va construir el rellotge l'any 1.390. La torre del campanar es va acabar l'any 1.416. A la fotografia podeu veure el mecanisme del rellotge de 1.650 exposat la capella del claustre situada al costat de la porta per pujar al campanar. Després es va  fondre la gran campana Eulàlia que va donar les hores als lleidatans durant segles. 


Torno al carrer Major per un dels carrers més estrets de la ciutat, el carrer Mossèn Amic que ens recorda que l'actual farmàcia Aragonés és d'origen medieval, i era l'apotecaria de mossèn Amic.


Si mireu la fotografia atentament veureu la façana d'arquitectura civil romànica de l'Ajuntament, i com gairebé sempre algú assegut al banc del "Si no fos".
Després de descobrir alguns dels secrets de la nostra ciutat cal donar les gràcies a Josep Lladonosa per la seva tasca.
Atentament.
Senyor i

dissabte, 11 de gener del 2014

Gernikako Bakearen Museoa Fundazioa.

Passejar per Gernika sempre m'emociona. Aquest estiu m'ha sorprès la proposta museística situada en l'edifici que hi ha davant de l'Ajuntament. Fins l'any 1.997 hi havia els jutjats,correus i telègrafs; ara és la seu del Museu de la Pau.El museu ens parla bàsicament de la història de Gernika i del terrible bombardeig que va destruir la ciutat durant la Guerra Civil. La nostra ciutat també va patir bombardejos salvatges, el del Liceu Escolar va matar a 300 lleidatans, 60 dels quals eren nens...


L'objectiu fonamental de la Fundació Museu de la Pau de Gernika ( Gernikako Bakearen Museoa Fundazioa ), és conservar, exposar, difondre, investigar i educar sobre les idees bàsiques de la cultura de la pau.Tres preguntes són els pilars fonamentals de la proposta. La visita us ajudarà a pensar possibles respostes:
.- Què és la pau?
.- Quin llegat ens ha deixat el bombardeig de Gernika?
.- Què passa actualment amb la pau al món?


Podeu optar per la visita lliure o la guiada ( en euskera, castellà, anglès o francès ). Si trieu la visita lliure, a la recepció del museu us faran una breu explicació, però no us donaran els mocadors de paper que segur que necessitareu, perquè no podreu estalviar-vos les llàgrimes... 
En un moment de la visita, un petit grup de persones entra en un espai que reprodueix  l'interior d'una casa de Gernika el dilluns 26 d'abril del 1.937, dia de mercat... Viureu en primera persona el bombardeig, i al final de la curta i angoixant experiència, us envoltaran tones de runa. Runa que us acompanyarà en una bona part de la visita...

 
És impressionant llegir i caminar per aquest espai devastat. En alguns moments resulta molt difícil contenir les emocions.

 
Considero molt important el bosc de la reflexió, en el que a partir del reconeixement del gran problema del conflicte basc, es proposa un camí per arribar a la pau.


Surto molt emocionat del museu i , com a cirereta del pastís, una de les encarregades em parla una mica en català...Li explico que la nostra ciutat, com moltes altres, també va patir els bombardejos indiscriminats.
Abans de marxar, pujo un moment a la Casa de Juntes per tornar a veure el vell roure, ja mort, tot un símbol del País Basc.


La Fundació Museu de la Pau de Gernika ens ajuda a ser millors persones.
Atentament.
Senyor i

dimarts, 7 de gener del 2014

Passejant per la Praha de Franz Kafka.

Nascut el 3 de juliol del 1.883 a Praha, que en aquell moment formava part de l'imperi austrohongarès i actualment és la capital de la República Txeca, Franz Kafka és conegut com l'escriptor del desassossec . Llegir el seus llibres transmet al lector una angoixa evident. Fill de comerciants jueus, es va doctorar en Dret. Va ser un escriptor en llengua alemanya amb una obra no gaire extensa ( novel·les, contes, relats ), perquè va morir de tuberculosi als 40 anys. Sabent-se molt malalt, va demanar al seu amic i editor Max Brod, que al morir cremés tots els seus manuscrits Afortunadament Max no li va fer cas i podem gaudir de bona part de la seva obra que encara no havia publicat.


Canviava sovint de domicili per això us proposo passejar per la ciutat seguint una colla d'edificis importants en la vida d'aquest escriptor. A la ciutat també podeu visitar el museu Kafka, però avui caminarem sobre els milions de llambordes de la capital de Bohèmia. Començarem per la casa on va néixer a Námestí Franze Kafky ( plaça de Fanz Kafka), nº 5/27, coneguda com a Casa de la Torre.


Al costat de la Plaça de la Ciutat Vella, trobem la Casa del Minut plena d'esgrafiats renaixentistes amb motius clàssics. Aquí van néixer les tres germanes de Kafka. Cada dia la cuinera de la família acompanyava  Franz Kafka a l'escola alemanya de nois.


Si anem a la Plaça Wenceslao ( Václauske námestí ) , al número 19 / 832 trobarem l'Assicurazioni Generali, el seu primer lloc de treball .


Agafem el tramvia 22 per pujar a la zona del Castell de Praha i al Carreró d'or  ple de petites casetes de diferents colors del segle XVI, recentment restaurades, ens fixem en la casa 22, la de la germana de Franz Kafka. Aquestes casetes les van fer per als millors tiradors de la guàrdia del castell. L'escriptor hi va escriure gairebé tots els contes de la selecció "Un metge rural". També els relats: "El pont", "El caçador Gracchus", "El genet de la galleda", "La construcció de la muralla xinesa", "El veí" , i "Un encreuament"


Baixem a Josefov ( el barri jueu), i entre la Sinagoga Espanyola i l'església de l'Esperit Sant  podem veure el monument dissenyat per l'escultor Jaroslav Róna dedicat a Kafka.


Ara que ja estem una mica cansats de passejar, acabarem la ruta a la Plaça de la República ( Námestí Republiky) número 5. La Casa Municipal, un edifici impressionant d'Art Nouveau de principis del segle XX va ser en el seu moment  un dels centres principals de la vida social i cultural txeca.


Descanseu a la cafeteria d'estil vienès de La Casa Municipal. Els cambrers, amb els seus uniformes,  sembla que surten del túnel del temps. Obriu molt els ulls, és difícil oblidar aquesta cafeteria.
Atentament.
Senyor i

diumenge, 5 de gener del 2014

La dignitat pintada per Antoni Miró.

Passejar per Stockholm et deixa molt clars els valors d'aquesta gent del nord. Recordo moltíssimes persones desplaçant-se en bicicleta o exposicions al carrer de fotografia en les que els materials no patien el menor desperfecte...

 
Ara, a Lleida , em trobo davant del quadre que porta per nom Carrers d'Estocolm, torno a la capital sueca i observo una manifestació en solidaritat amb la República Espanyola. Emociona llegir la pancarta Stöd spaniens kämpande folk !  ( Donem suport a les persones que lluiten a Espanya). El quadre forma part de l'exposició de la Sala Montsuar de l'Institut d'Estudis Ilerdencs.


El feixisme va fer emmalaltir una bona part d'Europa el passat segle XX . Creure que la teva nació o "raça" són les millors, porta a un pensament únic perillosíssim que fa estralls en qualsevol societat. A Espanya. que també va patir aquesta xacra, centenars de milers de persones moriren ...
Però enmig de la barbàrie els humans som capaços de demostrar molta dignitat. A l'actual Escola Industrial d'Alcoi,  suecs i noruecs van muntar un hospital on salvaren molta gent d'una mort segura.


El pintor, escultor i gravador alcoià Antoni Miró, amb un llenguatge plàstic sorprenent, ens recorda amb els seus quadres aquell hospital ple de ferits de guerra. La solidaritat va portar una colla de metges nòrdics per guarir ferides de guerra a terres alacantines.


A Suècia i Noruega els treballadors van organitzar ràpidament campanyes per ajudar al Front Popular. Va néixer el moviment de solidaritat Ajudem Espanya que s'encarregà de recollir diners, aliments, roba, medicaments i material quirúrgic destinats  als combatents republicans i a la població civil.


Georg Branting va muntar amb part dels diners recollits un hospital de sang complert que atenia als soldats ferits en combat. Aquest és l'origen de l'hospital sueco-noruec d' Alcoi.


L'exposició que commemora els 75 anys d'aquests fets la podeu visitar fins al 26 de gener. Els pinzells de l'Antoni Miró ens ajuden a recordar la nostra, en aquest cas trista, història.
Atentament.
Senyor i

divendres, 3 de gener del 2014

Abans de marxar del monestir ( 1 ).

Surto molt satisfet de les antigues fusteries on hi ha l'arxiu Gavín i pujo les escales que s'enfilen fins al monestir.Recordeu que l'ordre dels premostratencs el van habitar del segle XII al XIX. A la seva etapa daurada, segles XII al XV, va ser molt afavorit pels comtes d'Urgell. Ermengol VII finançà les primeres construccions, de les que encara podem veure el claustre romànic. Aquest comte i la seva dona Dolça de Foix, van ser enterrats a l'església del monestir.


Però si entreu a l'església descobrireu la gran sapastrada feta quan no es valorava ni protegia prou el nostre patrimoni. Les restes dels comtes encara hi reposen, però no en els sepulcres gòtics originals.


Ermengol X ( 1.274 - 1.314 ) va ser el màxim benefactor. El seu objectiu era convertir el monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes en el sepulcre per als comtes d'Urgell. Va fer grans donacions per poder construir un gran temple d'estil gòtic, la sala capitular, el palau dels comtes i el palau de l'adat. També ordenà la construcció dels sepulcres gòtics destinats al fundador del monestir ErmengolVII, la seva dona Dolça de Foix, el vescomte d'Àger Àlvar de Cabrera ( germà d'Ermengol X), i el seu propi sepulcre.


La mort d'Ermengol X va interrompre el gran projecte i deixà el temple inacabat. Al segle XVIII va tornar la prosperitat al monestir, i encara que no es va seguir l'obra original del gran projecte, l'església es va acabar.


Però si us acosteu a l'altar i mireu a esquerra i dreta de l'absis pentagonal, no trobareu com he dit abans els magnífics sepulcres gòtics, sinó dues senzilles arquetes de pedra amb els escuts dels comtes d'Urgell.
On estan els sepulcres originals?
Molt aviat ho descobrireu llegint el blog.
Atentament.
Senyor i