Un cop d'ull a la Sala Temàtica ( 7 ).

Avui us ensenyaré dues eines de petit format: una trepadora  i una grapadora. Parlo de dues màquines del segle XIX dels anys 1.882 - 1.883. La trepadora és una Hogenforst fabricada a Leipzig ( Alemanya). Serveix per fer forats als blocs de paper per poder arrencar fàcilment talons, factures,...

A la grapadora que veieu a la propera fotografia cal posar una grapa cada vegada que l'operari vol grapar.

Al vídeo en Dionís ens presenta aquestes petites màquines centenàries que encara avui funcionen perfectament...

Ara no mostraré més màquines sinó que explicaré una de les feines del món de la tipografia. El caixista és l'operari que compon o confecciona motlles tipogràfics. Evidentment, després de fer-ho cal tornar cada tipus mòbil ( cada lletra ), al lloc que li correspon de la caixa tipogràfica sense equivocar-se...

Fer-ho amb seguretat com veureu que ho fa en Dionís, requereix molts anys d'experiència. Coneix a la perfecció la distribució de la caixa tipogràfica.

A la Sala Temàtica de la Diputació tenim moltes caixes tipogràfiques que corresponen a molts tipus de lletra, però una és molt especial, gairebé única al nostre país. Parlo de la caixa tipogràfica d'àrab.

Obriu be els ulls i no perdeu detall del vídeo que mostra detalladament aquesta joia. Fins i tot hi ha el punxó i matriu de signe de puntuació Naskhi Fina - cos 12.

A la propera entrada acabarem aquesta visita virtual a la Sala Temàtica i en Dionís ens farà l'últim regal...

Atentament.

Senyor i

Al desert de Judea ( 1 ).

L' entrada L'ocell del desert ens presentava a Henry Baker Tristram, clergue, explorador i naturalista, estudiós de la Bíblia, geòleg i ornitòleg anglès. Un dels ocells als quals va donar nom, l'Onychognatthus tristramii ( estornell de Tristram o estornell irisat ), era el protagonista d'aquell escrit. Per veure l'ocell vam anar al Parc Nacional de Masada. Vaig dir-vos que en entrades posteriors descobriríem aquesta fortificació al costat del Mar Mort. Avui comencem la descoberta deixant la capital d'Israel, una de les ciutats més antigues del món, per anar al desert de Judea...

Agafar la carretera que porta al desert de Judea implica entrar en Cisjordània. Tots coneixeu la complexa relació entre israelians i palestins . Veure el mur o els diferents controls militars, és molt dolorós. Trobar una solució acceptable per als dos pobles és imprescindible.

Al costat de la carretera és fàcil veure les precàries construccions de llauna dels beduïns, individus de les tribus nòmades o seminòmades, d'origen àrab, que habiten a les estepes i als deserts. La paraula beduí és d'origen àrab, (بدوي) bedaui o badawi, que significa habitant del desert. Estan organitzats en tribus que tenen per llengua el  badawi . Es dediquen als seus ramats i es desplacen constantment buscant aigua i pastures. S'alimenten principalment de llet i els seus derivats, com el ghee, un tipus de mantega, pa, dàtils i altres fruits dels oasis.
La carretera comença el descens, i una sèrie d'indicadors ens van recordant el nivell del mar. Els vehicles baixen i baixen per la depressió del Mar Mort fins als 416,5 metres sota el nivell del mar...

Quan arribem a Masada cal pujar al palau fortalesa construït per Herodes, rei de Judea. Podem fer-ho caminant o amb el  telefèric. Com que ja tinc una edat i no m'agrada gaire la calor, trio l'opció més fàcil. Des del telefèric podem veure una colla de valents que pugen per la sendera de la serp. La fotografia deixa molt clar el perquè del nom d'aquest camí.

Arribar al nostre objectiu i donar un cop d'ull al paisatge és impressionant. La desolació del desert dels tres països ( Israel, Palestina i Jordània)  banyats pel Mar Mort és aclaparadora.

Qualsevol racó està amarat d'història, com el que m'aturo, la porta bizantina. Per aquesta porta entren a Masada els que pugen per la rampa construïda pels romans ...

Descansem una mica i després passarem per la porta per veure aquesta rampa de dolorós record pel poble d'Israel. La descoberta dels secrets de Masada, una finestra oberta a la història antiga, us deixarà bocabadats.
Atentament.
Senyor i

El barquillero.

Les ciutats han de vetllar per conservar aquells trets que les identifiquen. Amb els nostres eixos comercials plens de franquícies i celebrant festes procedents d'altres cultures el que fem és empobrir el nostre patrimoni més íntim.Moltes vegades aquests símbols que ens diferencien  són molt senzills, però també molt estimats pels moradors de les ciutats...  

En el nostre cas, als lleidatans, que ningú ens qüestioni els caragols.Els madrilenys s'estimen la figura del barquillero, que vestit de chulapo va cridant: ¡Al rico barquillo! ¡ Barquillos de canela y miel que son buenos para la piel! Molt populars als carrers de Madrid en el segle XIX i començaments del XX, actualment només queda una família que els fa artesanalment en un petit obrador del castís barri de Lavapiés.

Parlo de la nissaga de barquilleros Cañas , la cinquena generació de la qual està comanda per Julián Cañas, el último barquillero de Madrid. Al seu obrador fan artesanalment 500 barquillos al dia.

El barquillo  s'assembla molt a les nostres neules i per fer-los cal barrejar farina, sucre, vainilla, una mica d'oli i aigua.

Retrat de Julián Cañas. Font: web barquilleros de Madrid. Página oficial de los barquilleros de Madrid.

Julián Cañas va aprendre a fer barquillos al 12 anys i explica que abans els barquilleros no portaven cistell. Els barquillos els duien a l'interior de la barquillera. A la tapa d'aquest cilindre metàl·lic, hi ha una  ruleta que es feia rodar i segons el nombre que sortia, el barquillero et donava 1, 2 , 3 ... barquillos.Quan hi havia una colla de clients, el que treia el nombre més baix pagava tots els barquillos. 

Barquillera de la família Cañas. Font: web barquilleros de Madrid. Página oficial de los barquilleros de Madrid.

Hi havia gent que li agradava el juego del clavo, en el que podies tirar totes les vegades que volguessis però, si et sortia un clavo ( un dels quatre cargols que subjecten la ruleta a la tapa de la barquillera), perdies tots els barquillos i diners que havies jugat.En el moment que el barquillero cridava ¡Clavo! estaves perdut!

Si passegeu per Madrid, els podreu trobar a la calle Preciados a l'altura de la calle Tetuán, al Rastro, al Parque del Retiro, a la Plaza de Oriente o a la Catedral de la Almudena. Els barquilleros són una peça imprescindible de les festes amb més sabor madrileny com San Isidro, la Paloma o San Cayetano.

Si voleu veure l'últim obrador artesà de Madrid i escoltar les explicacions de la cinquena generació de la nissaga Cañas, cliqueu aquí i posteriorment la fotografia del Julián a la porta de casa seva.Descobrireu que amb uns cilindres de fusta de diàmetre diferent i quan la pasta encara està calenta fan els diferents barquillos: el parisien ( el més gruixut), el sorbete... Utilitzant cons de fusta fan la pasta per posar els gelats de bola. Antigament la barreja s'escalfava en motllos amb forma convexa , de vaixell ( en castellà barco), d'aquí el nom de barquillo.

Si el Julián i el José Luis , fills del Julián Cañas no donen continuïtat a la nissaga, la Villa y Corte perdrà un dels deus signes d'identitat.

Si aneu a Madrid aprofiteu per tastar-los. Per un moment oblideu la constant innovació en el món dels dolços i deixeu-vos seduir pel barquillero.

Atentament.

Senyor i

Els dinosaures han marxat del soterrani de la rectoria...

Al juliol del 2.010 visitàvem el nucli històric de Coll de Nargó amb la finalitat de descobrir el soterrani de la rectoria. Entrar a la Sala d'Exposicions Límit K-T ens permeté gaudir de les troballes del jaciment paleontològic de la vall del riu Sallent, un dels quatre més importants del món. El museu era molt petitet. Era, perquè amb el nou edifici al costat de l'escola, la proposta museística ha guanyat molt.

Espai Dinosfera ens permet xalar fins al 28 d'agost amb l'exposició " L'eclosió del Passat. Ous i cries de dinosaures". Pugeu  fins a l'Alt Urgell per donar un cop d'ull a les darreres troballes científiques sobre la reproducció i el comportament dels dinosaures.

L'Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont, coordina la itinerància d'aquesta exposició, que al setembre anirà a Sabadell. La visita ens permet veure una magnífica col·lecció de nius i ous de dinosaure dels Estats Units, Argentina i la Xina. Recordeu que les niuades més grans d'ous de dinosaure que s'han descobert a Europa són de Coll de Nargó. A molts dels plafons explicatius trobareu el dibuix d'una gran mà que ens convida a tocar i tocar. 

El paleoescultor Brian Codey va fer el model que veieu a la propera fotografia per a la revista National Geographic del maig de 1.996.

El model es basa en la cria fossilitzada " Baby Louie", i representa un embrió d'un dinosaure tericinosaure anomenat Gigantoraptor.

És espectacular la reconstrucció d'un niu trobat a la Xina, de 2,5 metres de diàmetre. Els paleontòlegs creuen que és d'un dinosaure teròpode carnívor que mesurava uns 10 metres. A la fotografia podeu veure com Chai Zhongqing desenterra el niu que conté 26 ous, els més llargs que mai s'han trobat.

L'any 1.923 es va descobrir un dinosaure al que li van posar el malnom d' Oviraptor  ( lladre d'ous ). Investigacions recents demostren que no era un lladre, sinó que protegia el seu propi niu. Aquí teniu una maqueta d'aquest dinosaure del Cretaci superior ( 80 milions d'anys ).

La visita a l'exposició us permetrà tocar ossos reals d'hadrosaures, veure reconstruccions articulades d'esquelets de diferents espècies, "excavar" per trobar ous de sauròpode ... Vigileu amb el ramat que volta per l'Espai Dinosfera. Tranquils, els Protoceratops eren dinosaures herbívors !

Recordeu, fins al dia 28 de dilluns a divendres d'11 a 14 i de 17 a 20, i els diumenges d'11 a 14, l'Espai Dinosfera de Coll de Nargó us espera.

Atentament.

Senyor i

Un cop d'ull a la Sala Temàtica ( 6 ).

Després de xalar a l'entrada anterior en la que vam veure com funciona la Linotype 78, avui ens fixarem en tres màquines més senzilles, però força curioses. La primera és una guillotina del 1.882. Fins al 1.950 va ser totalment manual, però aquell any es va rectificar i se li va adaptar una maneta.

Aquesta maneta serveix per connectar-hi el motor i per frenar la inèrcia de la màquina. Com podeu veure al proper vídeo, despés que en Dionís faci girar un dels mecanismes de la guillotina, al final de la carrera la màquina frena la inèrcia i dispara el motor.

El segon artefacte que presento avui és la màquina vertical d'estampació, molt més moderna que l'anterior, és de mitjans del segle passat; dels anys 50 - 60. A la fotografia podeu observar al Dionís fent punt de llibre amb ella. 

És una màquina que utilitza la calor per estampar. En aquest cas treballa a 100 graus i fa que el film platejat quedi estampat al punt de llibre.

El vídeo ens mostra com la pel·lícula platejada passa del rodet al punt de llibre de color negre. Hi ha màquines d'estampació vertical automàtiques que, evidentment, fan la feina a molta més velocitat.

Per acabar l'entrada d'avui parlaré del grapador o màquina de cosir. És també dels anys 50 - 60 del segle passat i permet cosir per damunt per fer talonaris, o pel llom per fer revistes.

En Dionís ens ensenya al proper vídeo com es cusen els talonaris amb aquesta  màquina que inicialment també era manual, però se li va afegir un motor per facilitar la feina dels operaris.

A la propera entrada podreu descobrir un dels secrets més misteriosos d'aquest racó de Lleida sorprenent...

Atentament.

Senyor  i

L'ocell del desert...

Ara que ja coneixem els quatre barris de la Ciutat Vella de Jerusalem, deixarem l'entorn urbà per visitar el Parc Nacional de Massada, inclòs l'any 2.001 per la UNESCO a la llista del Patrimoni de la Humanitat. Massada és una fortificació situada en un altiplà de roca a l'extrem oriental del desert de Judea, al costat del Mar Mort.

Però avui no descobrirem aquesta joia de la que ens ocuparem en posteriors entrades, sinó que ens centrarem en un ocell que habita en aquest desert...Abans de parlar d'aquesta au primer viatjarem al passat, concretament a l'Anglaterra del segle XIX. Henry Baker Tristram va ser ordenat sacerdot l'any 1,846. Aquest clergue anglès, fou també explorador i naturalista, estudiós de la Bíblia, geòleg i ornitòleg. Un dels molts viatges que va fer el portà a la zona del Mar Mort on es dedicà a observar la natura, buscar localitats citades a les Sagrades Escriptures i a visitar la fortalesa de Massada. 

Henry Baker Tristram en un dels seus viatges muntat en un ruc.Font fotografia: Wikimedia Commons.

Ell va donar nom a una colla d'aus, per això al nom científic apareix el cognom de l'ornitòleg anglès. Pugem a la magnífica fortificació i podrem veure un d'aquests ocells.

Durant la visita és molt fàcil estar acompanyat per l'Onychognathus tristramii que està molt acostumat als visitants.En qualsevol mur esperen la seva oportunitat i si us veuen menjar alguna cosa, fins i tot us la poden prendre de la mà.

Mireu aquest mascle menjant un "ganchito" que ha pispat a un visitant.A diferència dels nostres estornells, l'Onychognathus tristramii ( estornell de Tristram o estornell irisat ), té una gran part de l'ala de color ataronjat brillant i es por observar quan vola. Quan no vola només veiem una banda estreta d'aquest color.

Aquest ocell viu en paratges rocosos d'Israel, Jordània i part d'Aràbia Saudita. Menja insectes, fruits i baines.Fa el niu en les cavitats de les parets rocalloses. El mascle és negre i la femella grisa.

En aquest palau-fortalesa construït per Herodes, rei de Judea, és fàcil observar-los. Petits grups d'estornells de Tristram, també coneguts popularment com estornell irisat, trenquen el silenci infinit amb els seus crits...
Atentament.
Senyor i

Joan Brossa a les Garrigues ( i 2 ).

Aprofito les sensacions que regala l'amfiteatre El no-res de tot "Cap de bou" per omplir l'ànima. Lentament torno al camí principal de la Vinya dels Artistes per estar una estona a l'espai on el Gregori Iglesias va estar una colla de mesos pintant el seu quadre gegantí Entre el cel i la terra. Podem seure a la butaca on descansava l'artista borgenc i veure La Finestra de Papillon que recorda aquesta estada...

Aquí vaig viure

Entre el Cel i la Terra

envoltat de "charquitos"

amb la Finestra

de Papillon.

Aixeco el cap després de llegir el text del Gregori i, magnífica, sembla que Pobla de Cérvoles em saluda amablement ...

Deixo la Vinya dels Artistes per baixar al poble i ensenyar-vos els poemes de Joan Brossa que reposen pels seus carrers i places. L'itinerari Joan Brossa comença a la capital de la comarca, a l'Espai Macià de les Borges Blanques; i continua per diferents indrets de la Pobla de Cérvoles.

Baixant de la Vinya dels Artistes podem llegir al carrer del Franc, Poema. Al fons, dalt del petit turó, l' Orgue de Camp ens observa...

A tu, qui

siguis, t'invito a trobar les coses amb

transcendental bellesa,

com jo les trobo, i tindràs el

poema.

Setembre de 1.961

Joan Brossa, Els ulls i les orelles del poeta 1.961.

No podia faltar un poema d'en Brossa, home que estimava els llibres, a la biblioteca del poble. El triat és Abecedari.

(...) Entre el principi

i la fi de totes les coses, la unitat i la diversitat,

qui pugui remuntar-se a l'origen, trobarà un

univers que no seria res sense la paraula. (...)

Joan Brossa, Trasllat, 1.993.

Un dels espais màgics del poble és el dels safareigs, fa uns anys ple de vida i ara ple de silenci... El poema triat és Nimfa del Silenci.

Ha plogut. No es pot seure:

els bancs estan fets un fàstic

entre clots i bassiols. Ni tan sols

pots posar els peus a terra.

Les penes no maten, però acaben.

Joan Brossa. Brossa i Chillida a peu pel llibre, 1.996

Pugem fins al carrer Major i a la Casa de Colònies un poema ens parla de la força del nostre poble contra la dictadura franquista i de la importància de fer pinya dia a dia. La lluna.

La lluna brilla.

Tres vells s'agafen entre ells.

Tres homes d'edat madura els pugen a les espatlles.

Arriben quatre adolescents i van fent pisos.

de dos en dos.

Dalt de tot puja un vailet.

Joan Brossa, Em va fer Joan Brossa, 1.950

Acabarem aquest itinerari a dues places molt properes: la de les Pobles i la Nova que ens regalen l'últim tastet poètic. Dos poemes.

 Llebeig

migjorn

mestral

tramuntana

                                            Molí de vent        ( Plaça de les Pobles )

Natural

torrefacte

corrent

superior

                             Molinet de cafè      ( Plaça Nova)

  Joan Brossa  El Saltamartí 1.963.

No deixeu de visitar Pobla de Cérvoles per passejar-hi buscant els faristols metàl·lics que ens regalen els poemes del gran poeta català.

Atentament.

Senyor i

Un cop d'ull a la Sala Temàtica ( 5 ).

Tal com vaig explicar a l'entrada anterior dedicada a la Sala Temàtica deixem, de moment, les Minerva per descobrir la màquina que va revolucionar totalment el món de la impremta, la Linotype. Quan acabem la visita, abans de marxar, veurem la Minerva Boston i altres màquines exposades a l'entrada d'aquest edifici de La Caparrella. Però tornem a la joia d'avui. L'última Linotype es va fabricar l'any 1.978, d'aquí el seu nom Linotype78, protagonista d'aquest espai màgic.

Inventada l'any 1.884 per l'alemany Ottmar Mergenthales amb la finalitat de facilitar la feina dels tipògrafs del diari The New York Times. Recordeu que abans el componedor treballava manualment lletra a lletra. La Linotype ho fa línia a línia. A la propera fotografia podeu veure al Dionís preparat per treballar-hi.

L'operador ha de polsar una de les 90 tecles i, automàticament , la matriu de la lletra polsada queda lliure i surt del dipòsit situat a la part superior de la màquina. Aquest magatzem de matrius ens l'ensenya en Dionís a la propera fotografia.

Aquesta matriu baixa fins a un componedor on amb altres matrius i els espais corresponents, queda escrita una línia de text.

Quan la línia està acabada, passa a la caixa de fosa, i amb el material fos s'obté una línia del text que volem imprimir. Després les matrius que han servit de motlle, les recull la màquina i les torna al magatzem de la part superior; distribuint-les automàticament al seu lloc corresponent.

Al teclat de 90 tecles hi ha dues vegades l'alfabet. Podeu veure tres parts diferenciades. A l'esquerra trobem les tecles més emprades.Són de color negre i minúscules. Les de la dreta són blanques i majúscules. Al centre tenim les blaves, que són signes de puntuació, espaiadors i lletres capitals. 

Per fer les lletres, la linotype utilitza un aliatge format per un  85 % de plom, un 11 % d'antimoni i un 4% d'estany. El resultat del procés el podeu comprovar en la propera fotografia en la que el componedor està ple de línies. Es poden imprimir més de 300.000 còpies  sense perdre qualitat ; posteriorment s'han de tornar a fondre.

En els propers vídeos podeu gaudir del funcionament de la Linotype78, un impressionat robot que va canviar totalment el món de la tipografia. Quants lleidatans, a més a més d'en Dionís, saben utilitzar aquest artefacte?

Renoi, quina sort poder gaudir d'aquest enginy a la nostra petita ciutat!

Atentament.

Senyor i

I per acabar..., el barri armeni.

Després de passejar i passejar per la Ciutat Vella gaudint dels barris jueu, cristià i musulmà; avui tancarem la descoberta amb la visita virtual al sorprenent barri armeni, el més petit dels quatre. Passarem per dues de les vuit portes d'accés al recinte emmurallat: la porta de Sión i la de Jaffa. Recordeu que les muralles que veiem actualment són les que va restaurar  Solimà I el Magnífic entre els anys 1.537 i 1.541. Tenen un perímetre de quatre quilòmetres, una altura d'uns tretze metres i tres metres d'amplada.

Entrarem al barri per la porta de Sión construïda l'ant 1.540 per Solimà I. Malgrat la restauració encara es poden veure els impactes de les bales emprades a les guerres del 1.948 i 1.967. La propera fotografia de G.Eric and Edith Matson Photograph Collection de la Library of Congrees ens mostra aquesta porta entre el 1.898 i el 1.914; en la que no s'aprecien ferides bèl·liques...

 

Si mireu bé la porta actualment, constatareu que malgrat l'esforç de condicionament, és fàcil detectar els impactes de bala. Molts són del 1.948. Durant la guerra de la independència d'Israel, les forces del Palmaj hi van lluitar infructuosament pel control del barri jueu...

El carrer principal , el del Patriarcat Armeni ( Armenian Orthodox Patriarchate ), us convida a caminar lentament per un barri elegant . La comunitat és de les més antigues de Jerusalem, ja que Armènia fou el primer país que va declarar el cristianisme com a religió oficial l'ant 301. No és una comunitat gaire gran, unes 1.500 persones, però el Patriarcat Armeni està molt present a la Ciutat Vella. Recordeu que en la visita al barri cristià ja vaig explicar-vos que els armenis controlen part del Sant Sepulcre.

El més destacat del petit barri és la Catedral de Sant Jaume del segle XII, on s'honora a Sant Jaume el Savi patró dels armenis; l'església anglicana, la Ciutadella i Torre de David, el Patriarcat Armeni Ortodox i el Museu Armeni.

Descansem una estona i aprofitem per gaudir de la cuina que ens proposa l'Armenian Tavern al número 79 del carrer Armenian Orthodox Patriarchate. Baixar les seves escales ens porta a un espai misteriós on gaudir d'un ambient i una cuina que difícilment oblidarem...

No ho dubteu, cal demanar Khaghoghi Derev, un plat sensacional de carn picada condimentada i embolicada en fulles de parra , amb una mena de brou de iogurt, pebrot i tomata que es pot acompanyar amb arròs.

Deixem l'Armenian Tavern i ràpidament trobem el carrer per on vam començar la descoberta del barri cristià de Jerusalem, el carrer David ( El Bazar ). Abans de sortir per la porta de Jaffa per anar a la ciutat moderna, donarem un cop d'ull a la Ciutadella, un gran complex fortificat iniciat al segle II aC. Actualment acull un museu que ens explica la història de Jerusalem. A la propera fotografia podeu veure la Torre de Fasael. Aquesta torre defensiva la va fer construir Herodes del Gran per honorar al seu germà. Decorada amb estil grecoromà, al segle XIV una part fou reconstruïda.

Deixem la Ciutat Vella per la porta de Jaffa i , després de caminar una mica, ens girem per donar la darrera mirada al recinte emmurallat... Sembla que el minaret de la Ciutadella ens diu adéu.

El terme Torre de David s'aplica a la Ciutadella i també a aquest minaret afegit al complex l'any 1.655. Herodes denominà aquest espai Ciutadella de David o Torre de David, perquè es va edificar sobre les restes d'una fortalesa que diuen fou construïda pel rei David. L'han restaurat els creuats ( segle XII ) , mamelucs ( segle XIV )  i Solimà I el Magnífic ( segle XVI).
Atentament.
Senyor i