Mikel i Martí.

Avui vull presentar-vos dues propostes molt curioses que es van poder assaborir a Getxophoto 2014 . Es tracta del basc Mikel Bastida i el català Martí Llorens. Els dos fotògrafs ens proposen una feina similar en la que ens mostraven una teatralització de la història...

Als jardins d'Ereaga, al costat del mar, en Miquel, nascut a Bilbao l'any 1.982 i llicenciat en Comunicació Visual fa de fals fotògraf de guerra.

Durant els dos últim anys Mikel Bastida ha recorregut Europa recreant la figura del fotògraf de la Segona Guerra Mundial. Les seves fotografies són reconstruccions històriques en les que els actors representen diferents episodis bèl·lics. 

A la fotografia anterior podeu veure en Mikel explicant la seva obra als afortunats que el dia trenta d'agost passat van gaudir d'una visita especial de la mà del comissari Christian Caujolle, d'esquena amb camisa blava. La sèrie War Theatre és una recerca de paisatges que la història, el cinema o les fotografies d'època han transformat en literaris. Aquesta ficció exagerada, que ell anomena teatre de la guerra, qüestiona la veritat i la ficció; però el que no podem discutir és la bellesa de les seves fotografies.

Era molt gratificant veure com altres fotògrafs participants a Getxophoto seguien amb interès les explicacions dels seus col·legues. A la propera fotografia podeu veure a Nyaba León, amb barret,  passejant entre les fotografies gegants del seu company. Cinema, fotografia, realitat i ficció omplien de teatre bèl·lic els jardins d'Ereaga propers al mar de visita obligada quan aneu a Getxo.

A la sala del carrer Torrene, al cor d'Algorta, el barceloní nascut l'any 1.962 , Martí Llorens ens presentava les seves Memorias Revolucionarias. El fotògraf català es va plantejar la creació d'una memòria visual de la Guerra Civil Espanyola, que ell evidentment no havia  viscut...   

Totes les fotografies que es podien veure no eren de cap arxiu fotogràfic. En Martí no ha buscat fotografies de Centelles o Capa... Totes les fotografies són del rodatge de la pel·lícula Libertarias  que l'any 1.996 va dirigir Vicente Aranda. A les vitrines es podia veure la feinada d'en Martí pensant com utilitzar les imatges de la pel·lícula i el text que les acompanyava.

A la visita molt especial guiada de la que he parlat abans, Christian Caujolle el comissari de Getxophoto, i en Martí, que podeu veure a la propera fotografia, ens van deixar meravellats amb aquesta proposta.Veient les fotografies i llegint els textos , sense cap explicació prèvia, tens la sensació de la veracitat històrica de la sèrie Memorias Revolucionarias.

És una feina inquietant, que ens porta a reflexionar sobre la veracitat del que ens presenten els mitjans. Aquest llicenciat en Belles Arts, especialitat imatge, treballa com fotògraf en documentació de processos constructius d'enginyeria i arquitectura. Però com podeu veure, també és capaç de construir una memòria i uns records a partir de la fotografia...
La gent que entrava a l'exposició després de les explicacions d'en Christian i en Martí estaven convençuts d'haver vist gairebé un document històric i no eren conscients de "l'engany".

Llegir el text mecanografiat que acompanya el retrat del milicià Antonio sobre un camió, recordeu que és una fotografia de la pel·lícula Libertarias, ens demostra la imaginació del fotògraf català. 

"RETRATO DEL MILICIANO ANTONIO SOBRE UN CAMION"

Barcelona 1.936. Fotografo ingles desconocido. 10,5 cm X 6,5 cm.

Al dorso, escrito a mano se lee:

"Estoy bien: no se aun donde iremos.Escribo desde el camion que nos trajo a Marcelona. Hemos hecho dos paradas pero cuando llegue ya os escribire mas largamente.

Tengo de todo, comida, dormir y tenemos la confianza de que aun estaremos mejor. A Merce que no se extrañe si no le escribo pero es que no puedo. Este retrato me lo ha hecho un ingles cuando saliamos de Barcelona.Hasta la vista.

Antonio".

Adquirido a A.PEDRAGROSA    4636

Miquel i Martí, dos mestres de l'engany foto-històric. Amb la propera entrada dedicada al festival de fotografia basc veurem la feina de Jesús i Philip tancarem la descoberta de Getxophoto 2.014.

Atentament.

Senyor i

Al cor de Reykjavík.

Passejar per la capital d'Islàndia és una experiència difícil d'oblidar. Ràpidament et queda molt clar que no hi ha edificis antics i és que aquesta immensa illa d'origen volcànic ha perdut molta part del seu patrimoni històric amb les repetides erupcions. Però a la cantonada dels carrers Aðalstrætis i Túngötu, al centre de la ciutat, un edifici de nova planta amaga un gran tresor... 

Al soterrani de la caseta que veieu a la fotografia hi ha les restes d'una casa de camp comunal de l'època vikinga datada entre els anys 869 i el 873; per això el museu té el nom de Reykjavík 871±2. El museu està centrat en aquest assentament humà del segle IX, el més antic d'Islàndia. Han passat més de mil anys des de que els antics pobladors de la badia fumejant , que seria la traducció de l'islandès de la paraula Reykjavík, van fer aquesta casa que els visitants actuals descobreixen utilitzant recursos tecnològics sorprenents. Amb la màgia del segle XXI, es torna a encendre el foc a la llar, o els víkings apareixen per demostrar-nos com era la seva vida quotidiana: caçant, conreant, avarant un vaixell, enterrant als seus morts,...

La suma d'arqueologia, imaginació i tecnologia multimèdia ens permet viatjar ràpidament un mil·lenni enrere i veure com vivien els víkings. L'any 2.001 un grup d'arqueòlegs van excavar aquesta casa comunal, la sorprenent museïtzació de la qual ha estat guardonada. Remenar pels 85 metres quadrats d'aquesta casa mil·lenària és un viatge fascinant per la història d'Islàndia. Des del carrer podeu veure part d'aquestes restes a través d'una estructura de vidre.

  

Polsar un botó i fer aparèixer els antics habitants de la casa, o resseguir un camí circular amb el dit per veure com es va construir la casa és possible a Reykjavík 871±2. Al proper vídeo podeu donar un cop d'ull al museu soterrani.

Reykjavik 871 +/-2 The Settlement Exhibition from Gagarin Interactive on Vimeo.

Els plafons informatius del carrer Aðalstræti, recorden als passejants que sota els seus peus hi ha un Landnám ( assentament ) víking; una joia per aquest país que ha perdut la majoria de les seves restes antigues.

La zona està plena de cafès, mercadets, concerts... Cal guardar una mica de temps per visitar Reykjavík 871±2.

Atentament.

Senyor i 

Eucharistia.

A les entrades del passat mes de març "A Santa María de Vallbuena ( 1 ) i ( 2 )" varem conèixer aquest monestir de terres val·lisoletanes. En ell hi ha la seu de "La Fundación de las Edades del Hombre" que es dedica a la promoció de la cultura mitjançant la conservació, desenvolupament, protecció i difusió del patrimoni de les onze diòcesis de Castella-Lleó. Aquesta fundació organitza anualment una impressionant exposició i ens les entrades que he recordat abans us explicava que la corresponent al 2.014, la dinovena, es faria a Aranda de Duero. Avui hi donarem un cop d'ull.  

 

Del 6 de maig al 10 de novembre Aranda va acollir en dues seus: la Iglesia de Santa María i la Iglesia de San Juan, l'exposició que estava organitzada en quatre capítols i en la que es podien admirar més d'un centenar de peces.

Tres d'aquests capítols ocupaven la Iglesia de Santa María, a la que vaig dedicar l'entrada "La façana bufa cinc-centes espelmes". El capítol I Panis quotidianus ( El pa de cada dia ). Antiquum documentum ( l'Antic Testament) era el protagonista del capítol II; i Cena novissima ( El Sant Sopar) la del capítol III . La distància entre els dues esglésies és molt curta i la passejada permet veure com s'ha mudat Aranda de Duero per acollir Eucharistia.

La iglesia de San Juan està situada a la zona més antiga de la ciutat i la seva torre-campanar va ser la primera torre defensiva d'Aranda de Duero. Aquesta església gòtica es va construir entre els segles XIV i X, i l'any 1.473 s'hi celebrà un concili. Destaca la façana i al seu interior hi ha el Museo de Arte Sacro, que ens mostra moltes obres de diferents èpoques i estils com el retaule de las Calderonas del segle XVI o els relleus de l'antic retaule major.

La Iglesia de San Juan acollí el capítol IV Mirabile sacramentum ( Sagrament admirable), que explicava com els cristians entengueren l'eucaristia. Durant la visita no es podien fer fotografies, per això amb les tres properes que són de la Fundación las Edades del Hombre vull oferir-vos un tastet d'aquesta exposició.

Aquesta peça forma part del fons del Museo de Arte Sacro ubicat la iglesia de San Juan de Aranda de Duero. "Última cena" entorno de Felipe Vigarny ( ca 1.520).

El magnífic quadre de Joaquín Sorolla Bastida " La primera comunión de Carmen Magariños" del 1.896 forma part de la col·lecció Masaveu / Marcos Brilla.

Per acabar el calze de los Condestables de Castilla. No sabem el nom de l'orfebre però està clar que es va fer en un  taller d'orfebreria burgalès ( ca 1.487). Forma part del Museo de la Santa Iglesia Catedral de Burgos.
Si viatgeu a l'estiu per Castella-Lleó, informeu-vos on es fa l'exposició anual de la Fundación de las Edades del Hombre. Segur que no us decebrà.
Atentament.
Senyor i

Árabes danzantes.

A finals de setembre recomanava a l'entrada "Fullejant Sonata a Kreutzer de Lleó Tolstoi" el llibre de Sayed Kashua "Segona persona del singular", un relat sense complexos de la societat israeliana. Aquest escriptor araboisraelià sorprèn als dos pobles. Un palestí que escriu en hebreu i guanya el premi Bernstein 2.011 al millor narrador en hebreu menor de 50 anys, deixa a tothom descol·locat. L'escriptor és l'únic àrab que tenia la seva pròpia sèrie a la televisió israeliana. Utilitzo el passat, tenia, perquè l'últim episodi bèl·lic a Gaza ha fet prendre una decisió contundent a Sayed Kashua, marxar de la seva estimada Jerusalem on vivia amb la seva família i tenia un estatus difícil d'aconseguir per a un palestí. Va Illinois, als Estats Units, per fer classes i diu que canviarà l'hebreu amb el que escrivia fins ara per l'anglès. Una llàstima perquè penso que era capaç d'escriure i descriure magistralment sobre les virtuts i els defectes de les dues cultures. Estic convençut que enamorats de la lectura israelians i palestins s'han emocionat amb els seus llibres... 

Si en aquella entrada recomanava la seva tercera novel·la, avui us recomano la primera d'aquest escriptor que pertany a una família palestina, parla àrab, té passaport israelià i escrivia fins ara en hebreu. Amb "Árabes danzantes" va guanyar el Premi Grinzane Cavour del 2.004 al millor escriptor novell. 

Publicada l'any 2.002 i traduïda al castellà per Ana Mª Bejaramo l'any 2.006, ens explica la història d'un jove araboisraelià  nascut a Galilea a mitjans dels anys setanta del segle passat. La novel·la editada per Tropismos explica el trencament d'un somni d'aquest jove. La seva infància està marcada pel seu pare, antic militant comunista que va estar a la presó per defensar la causa palestina, el seu avi heroi i màrtir, i la seva àvia que l'educa en les tradicions. Però tot canvia quan gràcies al seu expedient acadèmic l'accepten en una exclusiva escola israeliana.

Font fotografia: Aviran Valdman / The Tower

Si teniu una estoneta entreu a l'enllaç anterior i descobrireu una colla de fotografies de l'Aviran que us ajudaran a conèixer millor aquesta complexa zona del món.

Tot sembla anar-li força bé, fins i tot té una núvia jueva. Però el somni s'acaba quan la família d'ella s'oposa radicalment a que la seva filla es relacioni amb un àrab. El nostre protagonista entra en una caiguda lliure en la que la depressió el fa fracassar en els estudis. D'adult s'instal·la a la perifèria de Jerusalem i es casa amb una dóna àrab a la que no estima. La seva vida és un guirigall i es divideix en ser plenament ciutadà israelià o aprofundir en les seves arrels àrabs.

Sayed  Kashua mentre ens explica aquesta història retrata magistralment les dues societats, els seus valors i les seves frustracions...

Atentament.

Senyor i

Pha i Raphaël.

La descoberta que us proposo avui de dos dels vint-i-un fotògrafs que han participat a l'edició de Getxophoto 2.014, penso que és molt interessant. Un cambodjà  i un francès ens mostren amb el seu treball dues realitats corprenedores.

A las casas del Puerto Viejo les fotografies de Pha Lina, nascut l'any 1.985 a Cambodja, ens presenten de forma molt impactant la situació que pateix la població que viu al i del bosc a Ratanakiri una remota província del nord-est del país. En aquesta província només hi viu un 1% de la població total de Cambodja.

Aquestes minories ètniques de cultura animista, són pobles caçadors i utilitzen la medicina tradicional feta  amb plantes, escorces, arrels i fulles d'arbres. Arbres que empreses molt poderoses exploten de forma salvatge, provocant la deforestació.

Les expropiacions abusives fan que aquestes minories tinguin un futur molt fosc. Els polítics corruptes donen concessions de 99 anys a societats xineses o vietnamites que fins i tot talen arbres centenaris de parcs nacionals.Els arbres de fustes considerades precioses també ho tenen clar, com per exemple  el " pal de rosa " que està prohibit talar; però com que a Xina és molt valorat, evidentment el talen.

Els animals fugen i els caçadors no troben preses per alimentar a les seves famílies. El bosc es mor lentament mentre els guardians armats no deixen accedir als natius a les parcel·les on sempre havien collit plantes medicinals. Pha Lina denuncia aquesta barbaritat fotografiant als caçadors i les seves famílies embolicats amb els metres que serveixen per mesurar la terra que els roben. Una denúncia realment impactant.

Pha Lina viu a Phnon Penh. Va participar en un taller organitzat per l'orfenat on vivia que li va despertar el seu interès pel món de la fotografia. Ha treballat com foto-periodista als diaris Cambodge Soir i The Phnon  Penh Post.

La segona proposta és també una denúncia molt contundent. El francès Paphaël Dallaporta, presenta a la Plaza Satistegi  la sèrie Antipersonnel 1:1 , que transforma aquesta zona molt transitada d'Algorta en un camp de mines. A la fotografia podeu veure com el comissari de Getxophoto Christian Caujolle  ens explica al petit grup d'afortunats que vam gaudir amb la seva visita guiada especial, que cal vigilar on xafem perquè estem en una zona minada...

Les mines antipersones, una màquina de matar barata, fan cada any milers de víctimes, fins i tot molt temps després d'acabar els conflictes bèl·lics. Les fotografies d'en Raphaël, en color sobre fons negre, són d'estudi i amb una il·luminació com la que s'utilitza en la publicitat de joieria i perfumeria. Mireu la propera fotografia, no és un sofisticat perfum sinó  una B-40 , una adaptació vietnamita de la bomba de dispersió americana BLU-24/B. 

De les trenta mines fotografiades per Dallaporta, la Mina Explosiva Antipersona P-5, és de fabricació espanyola; i ens recorda que Espanya és un dels països que té ingressos molt importants gràcies a la industria  armamentística, concretament el setè exportador d'armes del món.

És una denúncia molt allunyada de la que estem acostumats i en la que no es veuen víctimes mutilades per les mines. La bellesa d'aquests artefactes mortífers ens fa pensar en el costat més fosc dels humans.
Raphaël Dallaporta, nascut l'any 1.980 va guanyar l'any 2.010 el Young Photographer ICO Infinity Award. La seva obra està exposada al Musée de l'Elysée, a Lausanne, al Fond National d'Art Contemporain ( FNAC) i a la Maison Européenne de la Photographie.
La veritat és que caminar per la plaça i xafar aquestes fotografies enganxades al terra, produïa un calfred que gelava el cos. Cada fotografia anava acompanyada del nom de la mina i del país fabricant...

Les seves sèries més importants són: Antipersonnel 1:1 , Fragile, Ruins i Domestic Slavery. Com podeu veure les propostes que presenta Getxophoto ens permeten descobrir fotògrafs molt compromesos amb l'intent d'aconseguir un món millor.
Atentament.
Senyor i

Bókasafn.

Passejar per Reykjavík, concretament per la zona que s'estén al voltant del llac  Tjörnin, és una meravella. Nens donant de menjar a algunes de les quaranta especies d'aus que s'hi poden veure, gent corrent, caminant, en bicicleta, llegint o gaudint dels parcs i les escultures. A l'hivern el llac es gela i l'utilitzen com pista de patinatge.

He caminat des del Ráðhús ( Ajuntament ) vorejant el llac Tjörnin i ara aprofitaré per ensenyar-vos la Bókasafn més important del país que tinc al costat.

Quan enfilo el caminet d'entrada i llegeixo l'escrit que hi ha al formigó, una mica més i m'escanyo amb tantes consonants i accents... Landsbókasafn Íslands Háskólabókasafn.

Tranquils que ho tradueixo, és la Biblioteca Nacional i Universitària d'Islàndia. La paraula protagonista del títol a l'entrada, Bókasafn, significa biblioteca en islandès. La biblioteca té una doble funció, fa de Biblioteca Nacional i de Biblioteca de la Universitat d'Islàndia. Es va fundar l'any 1.994 i és la suma de dos biblioteques: l'antiga Biblioteca Nacional, illes Landsbókasafn del 1.818, i la Biblioteca de la Universitat del 1.940.

Hi podem trobar gairebé tots els llibres publicats al país, una gran quantitat  de manuscrits, una col·lecció de música islandesa i altres arxius d'àudio. El lema de la biblioteca és "Accés al Coneixement per a tothom"

L'edifici és una estructura quadrada de 13.000 metres quadrats amb revestiment d'alumini vermell, dissenyat pels arquitectes Manfred Vilhjálmsson i Thorvaldur S. Thorvaldsson. La planta baixa acull una gran sala de lectura i els departaments nacionals i els manuscrits.

Una de les principals funcions de la biblioteca és recollir tot els material publicat en islandès i recuperar els manuscrits per tal de preservar-los. Gairebé 1.000.000 de volums de llibres, revistes i altres materials formen el fons de la biblioteca. També conserven mapes islandesos que van del segles XIII  al  XX .

A la propera fotografia podeu veure el manuscrit IB299 4to de Jakob Sigurdsson ( 1.727 - 1.779 ). Escrit l'any 1.764 inclou un alfabet únic. La portada està decorada amb temes de mitologia nòrdica.

Font fotografia: Web Biblioteca Nacional d'Islàndia.

L'accés electrònic a molts llibres i revistes és cada vegada més important. Com podeu veure a la propera fotografia del fulletó informatiu de la biblioteca, en alguns espais cada usuari disposa d'un ordinador.

Fins i tot es poden llogar petites oficines tancades a les plantes superiors per fer els teus treballs d'investigació.
Atentament.
Senyor i

 

Desenterrant el silenci, a Lleida.

A les entrades anteriors dedicades a l'Antoni Benaiges descobrírem l'emocionant història d'aquest mestre català que va prometre anar a veure el mar amb als seus alumnes del petit poblet de Bañuelos de Bureba al nord-est de Burgos, on treballà del 1.934 al 1.936. El jove fotògraf Sergi Bernal és l'ànima del projecte Desenterrant el silenci l'objectiu principal del qual és no oblidar el passat. No es tracta d'obrir ferides com diuen alguns, sinó de ser justos. El projecte d'investigació ens arriba en tres formats: l'exposició "Desenterrant el silenci" , el llibre editat l'any 2.012 per Blume-Mirmalda-Ventall " [ Desenterrant el silenci ] Antoni Benaiges, el mestre que va prometre el mar", i el documental "El Retratista".

Tinc una magnífica notícia per donar-vos si esteu interessats en la descoberta del mestre Antoni que no va poder complir la seva promesa d'ensenyar el mar als seus alumnes perquè el 25 de juliol del 1.936 el van afusellar...

Del 4 de desembre al 15 de gener del 2.015, al Centre de Cultures i Cooperació Transfronterera de la Universitat de Lleida, podrem veure l'exposició fotogràfica " Desenterrant el silenci. Antoni Benaiges, un mestre de la República en una fosa comuna de Burgos".

El dijous dia 11 de desembre a les 18:00 hores el mateix Sergi Bernal, motor del projecte, inaugurarà l'exposició i posteriorment presentarà el documental "El Retratista".

Moltes gràcies Sergi per la feina feta i per portar a la nostra ciutat " Desenterrant el silenci".

Atentament.

Senyor i