Entrem a Sant Llorenç.

La passada tardor les quatre entrades dedicades a descobrir "El misteri de la plaça de Sant Josep", ens van permetre veure la nostra estimada Lleida des de dalt del campanar construït fa més de cinc-cents anys. Parlo de l'església de Sant Llorenç, bàsicament romànica però amb ampliacions i acabaments gòtics, una de les joies més preuades de la ciutat. Al baixar del campanar l'Adolfo, ajudant de mossèn Xavier Jauset m'esperava per tancar l'accés al campanar i entrar a l'església.  

Al temple construït entre els segles XII i XV trobem un dels conjunts escultòrics més importants de Catalunya. De la col·lecció de retaules de pedra policromada en parlaré en una propera entrada, avui donarem un cop d'ull general al temple. 

Sant Llorenç ja apareix documentada l'any 1.168 en l' Ordinatio Ecclesiae Ilerdensis, on també es parla de les esglésies de Sant Ruf i la de Sant Martí.

No coneixem exactament l'any d'inici de la seva construcció, però sembla que fou a finals del segle XII l'any 1.194 o 1.195 , quan deixebles i mestres d'obra que treballaven  a la Seu Vella formant part de l'equip de Pere de Coma, arquitecte d'origen solsoní, la van començar. El primer edifici és romànic, té una sola nau amb volta apuntada i absis. Sota l'altar major trobem la cripta, que podeu veure a la propera fotografia, i en la que s'han trobar restes de l'antiga mesquita àrab sobre la que es va edificar el temple cristià.

Durant el segle XIV els voltants de Sant Llorenç van créixer força i per això es va fer una nova nau gòtica anomenada de Santa Bàrbara , que és la que dóna a la Plaça de Sant Llorenç, i que podeu veure en la propera fotografia.

Els primers anys del segle XV es construeixen les altres naus gòtiques, al costat oposat i que donen a la Plaça de Sant Josep. D'aquest primer terç de segle són el pòrtic, la portalada i la torre. El mecenatge de Berenguer de Gallart queda clar  quan entreu per la porta gòtica de la Plaça de Sant Josep. Recordeu que el protagonista del blasó de la família Gallart és el gall, per això els galls a dreta i esquerra de la porta us donen la benvinguda al temple.

Sant Llorenç ha estat Catedral de Lleida en dues ocasions. L'any 1.707 la Seu Vella va ser convertida en caserna militar i Sant Llorenç fou la Catedral fins l'any 1.781 en que s'inaugurà la Catedral Nova. L'any 1.936 va perdre gran part dels seus tresors i l'arxiu, però miraculosament es va salvar del foc. L'any 1.940, després de les primeres restauracions, va ser consagrada novament i fou catedral fins l'any 1.956.

Són molt conegudes algunes de les imatges que s'hi poden admirar, com La Verge dels Fillols  procedent de la Seu Vella, o la Verge de Saidí. Però avui vull mostrar-vos peces mes desconegudes com la Mare de Déu de l'Esperança, una escultura de pedra policromada de la segona meitat del segle XIV procedent de la Granadella.

Una de les curiositats que descobrireu és el Sant Crist Trobat, del que diu la tradició que el 31 de desembre del 1.635 uns obrers trobaren el tors de Crist mutilat a la paret de la casa de mossèn Pau Mallol. Un any després aparegué el cap i completaren la seva imatge que fou venerada des de llavors. Diuen que al segle XVI va lliurar la ciutat de la pesta bubònica. Surt en processó la nit del Diumenge de Rams i al matí i al capvespre del Divendres Sant. La talla actual del 1.949 és de Jaume Perelló.

El sepulcre de Ramon de Tàrrega, mercader de Lleida, del primer terç del segle XIV , en el que gaudim d'escultura i relleu en pedra amb restes de policromia i daurat , és obra de l'Escola de Lleida i s'atribueix a Guillem Segué.

 

Aviat descobrirem els secrets dels quatre retaules de pedra policromada que ens expliquen fets de la vida de Sant Llorenç, Sant Pere, Santa Llúcia i Santa Úrsula.

Atentament.

Senyor i

Hressingarskálinn.

Passejant per Reykjavík et sorprèn la quantitat de cafeteries i bars plens de gent. Està clar que són un punt de trobada on observar les relacions socials. Aquests petits espais, que durant el dia són cafès, es transformen a la nit en sales de concerts i de ball. En aquest país el concepte de dia i nit és molt diferent al nostre, ja que a l'estiu es fa fosc a les dotze i el Sol torna a sortir a les tres de la matinada; i a l'hivern és a l'inrevés i només tenen tres hores diàries de llum...

Al carrer Austurstræti 20, trobem el protagonista de l'entrada d'avui. Hressingarskálinn, conegut col·loquialment com Hressó, és un dels edificis més antics de la ciutat.

Aquesta cafeteria restaurant va obrir les seves portes l'any 1.932, però la seva història es remunta fins al segle XIX. Si us fixeu en el plafó informatiu que hi ha a la dreta, descobrireu que fa una colla d'anys l'espai era punt de reunió d'intel·lectuals i escriptors.

Estem en un dels llocs destacats de Reykjavík Bókmenntaborg (  Reykjavík Ciutat de la Literatura ). En aquest cafè molts dels autors més coneguts de la capital islandesa, van buscar-hi refugi, aliment i " aliment del pensament"...

El més conegut dels parroquians de Hressó fou el poeta modernista Steinn Steinarr ( 1.908 - 1.958 ), que afirmava als que el criticaven per passar molt temps als cafès de la ciutat: "Dels meus cafès surt la meva educació superior". 

Aquest bar, cafeteria, restaurant i club nocturn del centre de la ciutat, té una història fascinant. La casa va ser importada de Suècia l'any 1.805 i construïda al carrer  Austurstræti  número 5 ( actualment el número del carrer és el 20). El primer resident fou Hans Wollner Koefoed, que era el sheriff. Després va ser fleca i posteriorment, la primera farmàcia de  Reykjavík...Un gran incendi destruí les cases veïnes l'any 2.007, però Hressó es va salvar. 

Font fotografia: bókmenntaborg.is

Durant la segona Guerra Mundial i els anys posteriors va ser lloc de trobada d'artistes i poetes. Malgrat ser gairebé desconegut fora d'Islàndia, Steinn Steinarr és un dels més grans poetes del país. Cal dir que hi ha molt poques traduccions de la seva obra, fet que dificulta la seva lectura. Considerat poeta modernista, també dominava la poètica islandesa tradicional. Els seus poemes són molt actuals, ja que molts parlen de la lluita contra la tirania que suposa el poder corrupte... La seva obra més coneguda és " El temps i l'aigua".  

Atentament.

Senyor i

Restauració de l'església de Santa Maria d'Organyà.

Santa Maria d'Organyà es coneguda com el lloc on es van trobar les Homilies d'Organyà, considerades un dels documents literaris més antics escrits en català. Fou l'any 1.904 quan l'historiador Joaquim Miret i Sans les va descobrir als arxius parroquials de l'església. Escrites a finals del segle XII o principis del XIII, es tracta d'uns sermons o comentaris de textos litúrgics. Els vuit fulls originals es conserven a la Biblioteca de Catalunya. A Organyà en podem veure reproduccions. Però aquesta església romànica estava en un estat lamentable i perillós, molt poc digne per a un edifici ple d'història.

A la fotografia de l'Arxiu Comarcal de l'Alt Urgell podeu veure tot el campanar quan encara no s'havia construït Cal Janot. És dels primers anys  dels passat segle XX.

L'església de Santa Maria d'Organyà apareix documentada l'any 993 en el testament del comte Borrel III, que li deixa dues eugues i dues vaques.

El passat 15 d'agost, festa major d'Organyà, es va inaugurar la restauració de l'església. Les obres havien començat abans del 2.002 amb la neteja de la sota teulada i sobrecoberta del temple feta per l'estudi d'arquitectura de Joan Agelet i Gomà. La patrona, Santa Maria, presidia majestuosament el presbiteri.

Com en molts pobles, el mossèn està acostumat a celebrar per a pocs feligresos; però el dia que es presentava oficialment la restauració de la seva antiquíssima església, tot el poble omplia Santa Maria. 

La primera consagració la va fer l'any 1.057 Guillem de Cerdanya, bisbe d'Urgell. Trenta anys més tard es consagrà un nou temple que va ser canònica agustiniana, construït per ordre dels Senyors de Caboet, Guitard i Gibel·linda.Un incendi a finals del segle XI va malmetre l'església i calgué reconstruir-la. Santa Maria va continuar com a col·legiata fins l'any 1.851, des de llavors és església parroquial.

Joan-Enric Vives Sicília, Bisbe d'Urgell i Coprincep d'Andorra, presidí la festa amb la que Organyà recuperava la dignitat de la seva església.

L'any 2.006 va ser declarada Bé Cultural d'Interès Nacional. Del 2.002 al 2.011 s'ha consolidat l'estructura, s'ha substituït la teulada, s'ha restaurat i substituït la coberta del cos del creuer  i s'han adequat els espais històrics visitables sota coberta, que veurem en una propera entrada.

Presidint el temple i la litúrgia i acompanyant la imatge de Santa Maria, tenim el Crist Majestat d'Organyà.

L'original es conserva al Museu Nacional d'Art de Catalunya. El rector d'Organyà el diposità al museu l'any 1.906 i dos anys més tard el museu l'adquirí. Es tracta d'una majestat vestida i coronada de finals del segle XII.

Les opinions sobre la restauració són molt diverses. En una actuació d'aquest tipus sempre hi ha gent que li agrada i altres que no, però el que tothom compartia era l'alegria al veure l'església dignificada i consolidada; ja que fa uns anys preocupava molt el seu deteriorament. La barana del cor, gairebé invisible  abans, sorprèn gratament.

Els ganxos, nom que es dóna a la gent d'Organyà, estem satisfets per aquesta restauració que garanteix la seguretat de Santa Maria.

Atentament.

Senyor i

Pugem a la torre.

El novembre passat visitàvem virtualment l' Euskadiko Biodibertsitate Zentroa al barri de San Bartolomé a Busturiko ( Bizkaia ). El Centre de Biodiversitat d'Euskadi permet descobrir Urdaibai, l'estuari millor conservat de la costa basca i única Reserva de la Biosfera del País Basc. Al final de l'entrada us proposava pujar a la Torre de Maradiaga. Som-hi.

A la pàgina web de l'Ajuntament he trobat la fotografia anterior en la que podeu veure la torre fa una colla d'anys. Aquesta torre que dominava el camí reial de Guernika a Bermeo és un valuosíssim exponent de l'arquitectura militar baixmedieval de Bizkaia.

Quan deixem l'exposició permanent i anem cap a la torre, un dels plafons ens la mostra abans i després de la rehabilitació.

L'espai amb l'ascensor de vidre és impactant i els potents murs de la torre de plata quadrada, amb un gruix d'un metre i trenta centímetres, ens deixen clar que estem en una fortalesa.

La torre va ser construïda en els segles XIV i XV, probablement en el context de les guerres de bàndols ( Leinu gerrak ) que es van produir al País Basc a finals de l'Edat Mitjana. Lópe Garcia de Salazar en les seves" Bienandanzas e Fortunas" diu que el solar de Maradiaga es traslladà en el segle XV des d' Ugarte a Busturiko, quan els gamboins ( partidaris del llinatge guipuscoà de Gamboa) van cremar la casa-torre que el llinatge tenia a Ugarte .

Sortim de l'ascensor i trobem un magnífic mirador de fusta i vidre amb l'estuari d'Urdaibai davant nostre i unes vistes impressionants d'aquestes terres biscaïnes.

La restauració integral de la torre per poder acollir l'Euskadiko Biodiversitate Zentroa, implicà la substitució d'alguns elements constructius per transformar un espai gairebé enrunat en una edificació preparada per acollir als visitants d'aquesta Reserva de la Biosfera.

En aquest territori hi havia monestirs o esglésies pròpies, com el de Santa María de Axpe, coneguda mitjançant els textos de l'època i per la feina dels arqueòlegs. 

Al mirador actual de la torre trobareu una sèrie d'ulleres de llarga vista que us permetran observar detalladament l'estuari.

Al segle XVI la torre va ser remodelada, i al XVIII li van adossar un palau amb funció de residència per als seus propietaris. L'última actuació va ser afegir noves construccions perquè els arrendataris de les terres tinguessin una habitació.

La torre del rellotge, al costat de la torre de Maradiaga, és d'estil neoclàssic. És tronco-piramidal i sembla un far. Juan José de Amunátegui donà la torre del rellotge l'any 1.852 al poble de Busturiko. L'any 1.890 mitjançant una Real Orden, l'alcalde va cedir la Torre del Rellotge, el terreny i el camí d'accés a la Comunidad del Sagrado Corazón de Jesús per a fer-hi un convent amb funcions d'escola.

Veure la campana que corona la torre del rellotge i els masos ( caserios ) propers, des de el mirador és impressionant.

La torre de Maradiaga tenia deu obertures i vuit sageteres, obertures molt estretes al mur per poder tirar sagetes a cobert dels enemics. No oblideu que és una edifici d'arquitectura militar.

Atentament.

Senyor i

Jesús i Philip.

Ja vaig explicar-vos a l'anterior entrada sobre el festival de fotografia Getxophoto, que la propera seria l'última en la que us proposaria la descoberta de més autors que han participat a la vuitena edició, la del 2.014, dedicada a les lluites ( borrokak ). Amb les entrades "Peixos i formigues", "Nyaba i Pieter", "Boushra i Steven", "Pha i Raphaël", " Mikel i Martí", i la d'avui "Jesús i Philip" , haurem vist onze de les vint-i-una propostes que omplien Getxo.

Començo amb Jesús de Echebarría, nascut a Bilbao l'any 1.882 en una família burgesa, va fer estudis mercantils i l'any 1.903 entrà a treballar al Banco de Bilbao; feina que va perdre durant deu anys per motius polítics. Era un gran aficionat a la fotografia estereoscòpica. Al carrer Amezti 6, ens esperava la proposta Estereoscópico.

Com fotògraf amateur que vivia a Euskadi, va poder ser testimoni d'importants esdeveniments històrics. Abans de la Guerra Civil havia visitat Gernika i fotografiat la ciutat, els monuments i l'arbre simbòlic.

  

Hi va tornar després de la gran destrucció  i una altra vegada abans de la reconstrucció de Gernika. Les seves fotografies estereoscòpiques també van captar als miners i les seves condicions de treball, els moviments polítics, la cultura basca,...

Estereoscópico és un projecte iniciat l'any 2.009 quan l'arxiu privat amb 2.000 plaques estereoscòpiques es recupera i després de la seva restauració es poden veure les fotografies.

S'han processat les plaques i un cop digitalitzades i restaurades es van poder compondre i reproduir anàglifs que són imatges que es poden veure en tres dimensions utilitzant unes ulleres especials.

Jesús de Echebarría ja va ser un dels fotògrafs protagonistes de Getxophoto 2.013, la seva va ser una de les exposicions de més èxit. Estereoscópico també ha visitat el Museu Guggenheim de Bilbao.

Deixem el centre d'Algorta per baixar al Puerto Viejo i tornar als Jardins de Ereaga, al costat del mar, on hi havia les fotografies de Philip Blenkinsop. Aquest fotògraf nascut l'any 1.965 al Regne Unit va començar la seva carrera als 21 anys treballant per un diari de Sydney; però aviat descobrí que la feina no li agradava perquè era massa repetitiva. Va vendre el seu cotxe, es comprà una Leica , alguns objectius i un bitllet per Tailàndia. És un enamorat del Sud-est d'Àsia. A la propera fotografia podeu veure al comissari de Getxophoto, Chistian Caujolle, presentant la proposta d'en Philip.

Amb la seva feina com fotògraf freelance ha retratat magistralment els camps de refugiats a la frontera entre Tailàndia i Cambodja, Timor Oriental, Burma, Indonèsia, Nepal. Fotografies que capten el conflicte i la fragilitat.

La sèrie "Lluitadors per la Llibertat Fighters" ( Falintil's Freedom Fighters), Fighters és un acrònim de Forças Armadas de Libertação e Independência de Timor-Leste ( Timor Oriental), està formada per quatre fotografies gegants que gairebé són retrats d'estudi, en els que Philip fa de fotògraf i el combatent posa per ser fotografiat.

En Philip algunes vegades escriu sobre les seves fotografies. Fa comentaris, explica sentiments, experiències. Ell pensa i ens fa pensar...Té molt clar que la fotografia ha de fer sentir al que la mira

Recordeu que a finals del proper estiu Getxo viurà el seu novè festival de fotografia i que serà el tercer i últim any en que el comissari serà en Chistian Caujolle, un gran luxe.

Atentament.

Senyor i

Guðríðr.

A l'oest d'Islàndia la península de Snæfellsnes queda fora de la carretera de circumval·lació que segueixen els turistes per descobrir el país del gel i el foc. Els islandesos estimen molt aquesta regió, bressol de dues de les llegendes més populars del país: les sagues Laxdæla i les Egil.

Passejar per la catifa de molsa al costat dels penya-segats que hi ha entre Arnarspati i Hellnar, és difícil d'oblidar.

Arnarstapi és un poblet gairebé amagat, banyat per l'Àrtic, on una gran escultura d'aspecte trol, dedicada a Bárður l'esperit guardià de la zona, ens espera. Membre de la saga  Bárður Snæfellsáss, va viure a Laugarbrekka i era fill d'una dona i un gegant...

Bárður va salvar Ingjaldir d'Ingjaldshvoll quan corria perill al mar. Ell i els seus dos fills Helga i Gestr es consideren éssers protectors d'aquesta zona màgica d'Islàndia. L'estàtua que el recorda i que podeu veure a la fotografia anterior és de Ragnar Kjartansson.

Deixem Arnarstapi per anar a la granja de la família de Guðríðr Þorbjarnardóttir a Laugarbrekka.

Guðríðr , anomenada la viatgera llunyana, era filla del víking  Þorbjörn Vífilsson i diuen que és la mare del primer escandinau, i per extensió europeu, nascut a Amèrica. 

Casada amb  Thorfinnur Karlsefni Þórðarson van anar l'any 1.004, amb un grup de persones, primer a Groenlàndia i posteriorment intentaren establir-se a Amèrica. Com a conseqüència dels repetits atacs dels indis, es van veure obligats a retirar-se i tornar a Groenlàndia i Islàndia; però el seu fill Snorri va néixer a Amèrica.

Snorri es considerat a Islàndia el primer europeu nascut al Nou Món. La granja Laugarbrekka va ser abandonada l'any 1.887. En aquest paratge immens ens espera la petita i bella escultura que representa a Guðríðr Þorbjarnardóttir  en un vaixell víking portant al seu fill Snorri a l'espatlla.

Ármundur Sveinssons amb la seva petita però misteriosa escultura inaugurada el 25 de juny del 2.000 pel president d'Islàndia Ólafur Ragnar Grímsson, ens recorda que els islandesos afirmen que Cristòfol Colon no va descobrir Amèrica.

Estan convençuts que Colon va visitar la península de Snæfellsnes l'any 1.477 per aprendre de les visites vikingues prèvies al Nou Món.

El que no genera cap mena de dubte és el valor de Guðríðr.

Atentament.

Senyor i

A la vall del riu Sallent.

Al blog hem visitat virtualment tres vegades la vila de Coll de Nargó a la comarca de l'Alt Urgell. Ja fa set anys, en una de les primeres entrades que vaig escriure "El senyor i demana ajuda", els protagonistes eren els raiers. Al setembre del 2.010 , "Esglai al soterrani de la rectoria" ens permeté conèixer la petita Sala d'Exposicions Límit K-T situada al soterrani de l'antiga rectoria. Finalment, aquest estiu amb "Els dinosaures han marxat del soterrani de la rectoria", presentava l'Espai Dinosfera, un edifici de nova planta que millora clarament la proposta museística.

Entar al nou museu permet remuntar-se 65 milions d'ans enrere. Era el període en el que es van extingir els dinosaures i la majoria de les espècies; se suposa que com a conseqüència de l'impacte d'un meteorit. S'acabà l'era dels rèptils i començà l dels mamífers. Sabeu per què aquell moment es coneix com Límit K-T? Perquè va ser el final de l'Era Secundària, en concret del Cretaci ( K ) i el començament de l'Era  Terciària ( T ).

Avui us proposo deixar el museu, pujar el cotxe i agafar la L-511 que va a Isona. A molt poca distància de Coll de Nargó veureu l'indicador Sallent, enfileu-vos per aquesta estreta carretera serpentejant on us espera el Mirador del Cretaci.

Al segle XX es va fer una gran troballa, el jaciment paleontològic de la vall del riu Sallent, en el que descobriren 900 nius, 20 zones amb ossos o fragments, i 3 rastres de petjades. És un dels quatre jaciments més importants del món.

El Mirador del Cretaci ens permet descobrir com era un ecosistema als Pirineus fa 65 milions d'anys. No sortiu del camí , podreu veure petjades, postes d'ous de dinosaure i restes vegetals fossilitzades de palmeres i manglars. Els plafons ens expliquen  l'entorn geològic, com eren els dinosaures que hi niaven, quines petjades van deixar, la vegetació de l'època, o les classes de nius i ous.El de la propera fotografia ens deixa clar que estem a la zona de postes.

El Mirador de Cretaci situat a Pinyes, a uns 8 quilòmetres a l'oest de la vila de Coll de Nargó, a la vall del riu Sallent es va inaugurar l'any 2.008 i és iniciativa de la Generalitat de Catalunya, el Consorci Paleontologia i Entorn, l'Associació d'Amics dels Dinosaures de l'Alt Urgell i l'Ajuntament de Coll de Nargó.

Situar-se davant de la quadrícula que veieu a la fotografia anterior us permetrà veure in situ les restes d'una posta d'ous de dinosaure. Les lletres distribuïdes per la quadrícula  i les explicacions dels plafons informatius us ajudaran a  localitzar amb facilitat els ous.

Si visiteu el Mirador del Cretaci en època de calor podeu aprofitar per refrescar-vos a les aigües gelades i netíssimes del riu Sallent.L'entrada al Mirador del Cretaci és lliure. Podeu fer visites guiades i activitats didàctiques per a grups i escoles.

Atentament.

Senyor i

De mercat minorista a centre cultural.

L'octubre passat a l'entrada " Història, fotografia i gastronomia" us presentava el restaurant El 300 del Born. Comentava que en una propera entrada em centraria en els esdeveniments que ha viscut aquest espai. Torno avui al passeig de Born per entrar en un dels mercats amb més història del nostre país. La demolició de la fortalesa de la Ciutadella va suposar un replantejament urbanístic d'aquesta zona de la capital catalana. L'Ajuntament de Barcelona va projectar la construcció d'un mercat cobert on anirien les parades del vell Born, el mercat d'origen medieval del barri, i les de la vella Peixateria que s'havia enderrocat. L'any 1.871, Josep Fontseré i Mestre guanyà el concurs públic per fer el nou mercat.

Interior del mercat del Born 1.906. Fotografia de Frederic Ballell. Arxiu fotogràfic de Barcelona.

La proposta de Fontseré, un mercat de ferro i vidre, va ser el primer de la ciutat que es va fer amb aquesta tendència d'avantguarda a Europa. Inaugurat l'any 1.876, el barri de la Ribera lluïa un mercat d'unes dimensions i una grandiositat impactant, un espai de 8.000 metres quadrats. Durant mig segle va ser un mercat minorista on predominava la venda de peix. El creixement de Barcelona requeria d'un mercat central de fruita i verdura, per això l'any 1.921 el Born va començar una nova etapa com a mercat de majoristes de fruita i verdura.

Exterior del mercat del Born 1.915-1.925. Fotografia: Ritma. Arxiu fotogràfic de Barcelona.

La inauguració de Mercabarna l'any 1.971 va suposar el tancament del mercat del Born. El moviment veinal va salvar l'edifici d'un enderrocament segur, previst al Pla d'Ordenació del Casc Antic. L'any 1.997 l'Ajuntament i el Ministerio de Educación y Cultura van aprovar un projecte perquè acollís la Biblioteca Provincial. El projecte es va paralitzar al trobar l'impressionant jaciment arqueològic que estava sota del mercat.

L'any 2.002 s'anuncia que les restes de la Barcelona del 1.714 es conservaran, però d'entrada, continua el projecte de la biblioteca. Un any després es descarta fer-hi la biblioteca i s'opta per un centre museístic i cultural. Així nasqué El Born Centre Cultural on tothom pot passejar-hi i des de la balconada veure com era el barri de la Ribera tres-cents anys enrere. 

No és un jaciment qualsevol ja que podem observar-hi seixanta cases, cap sencera, nou carrers, una part del Rec Comtal i del "Merdançar", la claveguera més important de la Barcelona medieval i moderna.

El jaciment es divideix en tres parts que ens mostres les zones: dels artesans, de l'oci i dels pescadors. El que veureu des de la balconada és el jaciment amb trama urbana d'època medieval i moderna més important d'Europa.

És difícil poder fer excavacions tan grans a l'interior de les ciutats. El que també dóna molt valor al jaciment és la suma de les restes arqueològiques de cases o tallers i dels documents que en fan referència.

L'any que ahir vam acabar, es va presentar la proposta Ruta 1.714 que ens permet  veure i gaudir gastronòmicament dels escenaris de la Guerra de Successió. Una de les visites obligades d'aquesta ruta és El Born Centre Cultural de Barcelona.


Promocional BornCC from Barcelona Cultura on Vimeo.

No oblideu visitar aquest centre cultural quan esteu per Barcelona, on podeu simplement donar un cop d'ull a les retes des de la balconada, fer una visita guiada o tastar els plats que prepara el restaurant "El 300 del Born", amb una elaboració molt similar a la de fa tres-cents anys.
Atentament.
Senyor i