On comença el viatge...

Quan era un nen petit els diumenges al quiosc, gràcies a l'editorial Bruguera, m'esperava el nou número de la col·lecció "Joyas Literarias Juveniles". Aquells còmics ens van descobrir molts dels autors que omplien de fantasia el nostre món infantil. Han passat una colla d'anys, però recordo la il·lusió amb que, a canvi de 15 pessetes ( 0,09 euros ), vaig aconseguir el número vint-i-u "Viaje al centro de la Tierra"  de Jules Verne. Parlo de l'any 1.971...

Poc podia imaginar-me que quaranta anys després la vida em portaria als peus de la glacera Snæfellsjökull, al poble d' Arnarstapi, un dels llocs més màgics de la península d' Snæfellsnes. En aquest poblet amagat de les aigües de l'oceà Àrtic, darrere d'unes cases tradicionals reconvertides en restaurants, hi ha un senzill monument en honor a Jules Verne.

Un parell de plafons ens recorden que en la novel·la publicada el 25 de novembre del 1.864, ara fa 150 anys, el professor Otto Lidenbrok, el seu nebot Àxel i el guia Hans, van començar aquest al·lucinant viatge al centre de la Terra des del cim de la glacera  Snæfellsjökull. La propera il·lustració d'Édouard Riou aparegué en la portada i a l'interior de l'edició original d'Hetzel.

Font il·lustració: Wikipedia.

El llibre ens explica detalladament l'expedició d'un professor de mineralogia, branca de la geologia que estudia les propietats físiques i químiques dels minerals; el seu nebot i un guia islandès a l'interior del globus terrestre.

Seguint un codi secret escrit en caràcters rúnics per un antic savi islandès, Arne Saknussemm, els tres protagonistes comencen a baixar per la xemeneia del volcà Snæfell. Curiosament Jules Verne mai va viatjar a Islàndia, però les seves descripcions s'ajusten molt a la realitat.

Però un detall se li va escapar, perquè és impossible començar l'aventura pel cràter del Snæfell ja que està enterrat sota tones de gel. La seva última erupció es produí l'any 1.219 i poc després la neu i el gel el cobriren completament. Malgrat tot en el plafó que veieu en la propera fotografia, en una colla d'idiomes ens deixa molt clar que: "Aquí comença en Viatge al Centre de la Terra que es troba  a 6.371 quilòmetres de profunditat".

L'emoció d'estar en aquest espai dedicat al gran escriptor francès, fa que per un moment em sembli veure caminar entre els núvols baixos l' Otto, l'Àxel i en Hans enfilant-se cap a la  glacera d' Snæfellsjökull...

També podem veure en aquest monument un indicador molt curiós que ens diu la distància d' Arnarstapi, a la península islandesa d' Snæfellsnes, a diferents ciutats:Paris, New York, Hamburg, Moskva, Sydney,.... A cada ciutat l'acompanya dues xifres: els quilòmetres que la separen d'Arnarstapi viatjant per rutes convencionals i els quilòmetres passant pel cràter del volcà Snæfell. Per exemple Paris 1.492 km ( 2.343) km...

No era conscient el professor Lidenbrok l'any 1.863, quan a la seva casa d'Hamburg inspeccionava un llibre antic, que la troballa d'una nota entre les pàgines el portaria a viatjar al centre de la Terra.
Atentament.
Senyor i

Més publicitat enrajolada.

Al desembre del 2.010 l'entrada Publicitat enrajolada ens presentava diversos anuncis en rajola vidriada o de València. Vèiem publicitat de la desapareguda carnisseria lleidatana de carn de cavall que hi havia darrere del Mercat del Pla, d'una botiga antiga de Palafrugell, de la campanya "Abonad con Nitrato de Chile", que encara és relativament fàcil de trobar - la que es veu a l'entrada és de Burgos-, i per acabar la del sabó Baquesil de Donostia.

Fa un any el blog ens portava a la restaurada Estación de Chamberí que llueix, orgullosa, els anuncis enrajolats del 22 de maig del 1.966, dia en que la van clausurar.

Avui torno al País Basc per ensenyar-vos més anuncis enrajolats. Els podeu trobar en el cafè restaurant Iruña, una clàssic de Bilbao.

 

Al 1.980 fou declarat Monumento singular, i l'any 2.000 va rebre el premi al millor cafè d'Espanya. Però quina és la història d'aquest cafè? Un matí d'hivern Severo Unzue Donamaría, fill d'un paleta, decidí marxar del seu poble San Martín de Unx ( Navarra), i buscar-se un futur a Bilbao. Molt aviat va obrir al carrer Ledesma, un petit celler que amb el pas del temps anava creixent.

Severo era un home amb molta iniciativa i no trigà gaire a establir relacions comercials amb Cuba i altres països americans. Com que el seu local quedava petit, projectà un gran cafè, elegant i selecte, a la zona de l'Eixample de Bilbao.

El local on pensava crear el negoci no era de la seva propietat, però malgrat el risc encomanà l'obra a l'arquitecte Joaquín Rucoba, que també va fer l'Ajuntament i el Teatro Arriaga a la capital de Bizkaia. El cafè  Iruña és un exemple d'estil neomorisc o neomudèjar que a Bilbao estava de moda en el disseny d'interiors de finals del segle XIX  a principis del XX.

Les rajoles que omplen les parets del cafè són de la fàbrica Ceràmica Pikman La Cartuja de Sevilla, fundada al segle XIX pel britànic Carlos Pickman al monestir de La Cartuja. A la fotografia anterior podeu veure l'anunci enrajolat de Manuel Fernández S.en C. de Jerez de la Frontera.

El local es divideix en dos grans espais, amb una decoració molt diferent. Al bar destaquen les rajoles amb motius publicitaris relacionats amb els vins de Jerez o el conyac de Jiménez y Lamothe de Málaga destil·leria fundada l'any 1.852, anunci que podeu veure a la propera fotografia. En canvi al restaurant es respira un ambient morisc

Van ser molt freqüentat per escriptors bascos com Pío Baroja i  Miguel de Unamuno. Entre els tertulians també s'hi podia trobar al periodista i polític  Indalecio Prieto. Una anècdota explica que Félix de Unamuno sempre anava amb un cartellet en el que es podia llegir: "No me hablen de mi hermano".

Si aneu a Bilbao no deixeu de passejar pels jardins de Albia, on des de 1.903, el cafè restaurant Iruña ens mostra els seus anuncis enrajolats.

Atentament.

Senyor i

Djúpalónssandur.

Tornem avui a la península de Snæfellsnes en la que vam descobrir la història de Guðríðr Þorbjarnardóttir mare del primer europeu nascut a Amèrica. Deixem la granja de la família. a Laugarbrekka , tornem a la carretera 574 i a pocs quilòmetres agafem la 572 fins arribar a la platja de Djúpalónssandur.

La platja de sorra negra contrasta amb els verds intensos d'aquest espai màgic. Al final del caminet que baixa a la platja, unes pedres molt especials ens esperen...

Els aspirants a pescador tenien que demostrar la seva força intentant aixecar les quatre pedres de la prova:  Amlóði , Hálfdrættingur, Hálfsterkur, i la més gran Fullsterkur . Aquest tipus de proves són comuns a tot el nord d'Europa, sobre tot a Escòcia, Islàndia, Escandinàvia i el nord d'Anglaterra.

La tradició determinava quina mena de feina podien fer els mariners als vaixells de pesca. Aixecar la més petita Amlóði ( 23 quilograms ) et classificava com lamentable, gairebé inútil per la feina. Hálfdrættingur ( 54 quilograms ) et donava la categoria de dèbil. Hálfsterkur ( 100 quilograms ) ja et considerava bastant fort. Finalment dominar la pedra més gran, Fullsterkur ( 154 quilograms ) et catalogava com a molt forçut. Deixem les pedres i entrem a la zona de platja on un plafó ens informa de la tràgica història del vaixell de pesca d'arrossegament anglès Epine GY 7.

A la sorra negra destaquen les restes de ferralla del naufragi que el 13 de març de 1.948 va patir l'Epine GY 7. Aquella llunyana tarda el vaixell va encallar a l'est de l'escull de Drítvík, només es van poder salvar cinc dels dinou tripulants...

Les brigades de rescat d'Arnarstapi, Hellmer i Hellisandur arribaren al lloc del naufragi, però el mal temps i el fort onatge van dificultar molt el rescat. Un dels mariners va aconseguir arribar a la costa i, amb la marea baixa, els altres quatre supervivents van poder enganxar al pal el sistema que els transportà en un cistell penjant fins a la platja.

El plafó informatiu ens demana, si us plau, que deixem les restes del naufragi intactes. Restes rovellades sobre el fons negre, ens parlen de la duríssima feina de pescador.

Atentament.

Senyor i

En las campas de Lamiako.

Lamiako és un barri del municipi de Leioa molt proper a la capital de Bizkaia. L'origen de la paraula cal buscar-lo a la mitologia basca. Lamiako vol dir lloc de lamias, belles dones amb melena rosa i peus d'ànec que fan actes de bruixeria amb el diable. Els anglesos van descobrir els camps de Lamiako des dels vaixells. En aquests camps, que allà anomenen campas, es van celebrar a finals del segle XIX els primers partits de futbol entre bilbaïns i britànics. Era el preludi del naixement d'un altre mite basc: l'Athletic Club.

L'Athletic Club, amb samarreta blanca quan es va fundar l'any 1.898, de blanc i blau després i finalment de blanc i vermell des de 1.912, començà la seva història a  las campas de Lamiako. L'any 1.894 un aficionat local reptà a la colònia  anglesa. El partit es disputà el 3 de maig del 1.894 i els de Bilbao van perdre per 0 a 6. Malgrat la derrota, la gent s'entusiasmà amb el nou esport. El petit camp que veieu a la propera fotografia recorda els inicis d'aquest equip.

Las campas de Lamiako, que des del 1.887 funcionaven com hipòdrom, van ser el bressol d'un equip molt especial. El futbol va arribar de la mà dels anglesos que anaven a treballar al País Basc i, sobre tot, dels fills de la burgesia bilbaïna que havien estudiat a col·legis catòlics d'Escòcia i Anglaterra. El jovent va aficionar-se ràpidament al nou esport, sovint jugaven als camps mentre la gent mirava molt sorpresa aquest estrany espectacle...

Com recorda el text escrit a la paret d'aquest petit camp de futbol: " Un extraño espectáculo en donde varios jugadores corrían con un pelotón al que pegaban con los pies".

Lamiako va ser el primer camp de l'Athletic Club. Del 1.902 al 1.910 van jugar 58 partits dels que en van guanyar 41. Per Lamiako van passar els equips donostiarres, el Barça i el Madrid.

Jugant a las campas de Lamiako. Font fotografia Zuri Gorri 100% Athletic Club

A poc a poc el futbol es transformà en un esport de masses. Els espectadors arribaven en tren des de Bilbao i com que a Lamiako no hi havia estació ni baixador, el tren disminuïa la velocitat per permetre que públic i jugadors baixessin. L'any 1.903 al partit entre l'Athletic i el Burdigala de Bordeus, hi van assistir 10.000 espectadors. De Lamiako es van traslladar a Jolaseta ( Getxo) i al 1.913 a San Mamés.

L'Athletic, un club, una filosofia i una afició molt especial.

Atentament.

Senyor i

Hallgrímskirkja.

Recordeu que en la nostra passejada pel Port Vell de Reykjavík visitàrem virtualment Harpa la seu permanent de l'Orquestra Sinfònica i de l'Òpera d'Islàndia. Vaig comentar-vos que a l'espectacular església d'Hallgrímskirkja que es veia darrere li dedicaria una propera entrada. Aquest impressionant edifici de formigó ens assenyala  Reykjavík, perquè es pot veure des de vint quilòmetres de distància... A la propera fotografia feta als jardins de la casa del President del Govern islandès, sobresurt en la llunyania. 

  

Quan arribes a la capital d'Islàndia és gairebé impossible no veure Hallgrímskirkja. Al perfil de la ciutat hi té un paper protagonista arribis per carretera o per mar. Des del mirador de l'edifici Perlan, també és molt evident la seva presència...

Enfilant el cèntric i comercial carrer  Skólavörðustígur sorprèn com acarona el cel l'imponent campanar d'aquesta església luterana. Molta gent pensa que és la catedral de la capital islandesa, però només és una església. El campanar de 74,5 metres fa que sigui d'edifici més alt del país. El nom Hallgrímskirkja fa referència al poeta islandès Hallgrímur Pétursson.

Davant de l'església, presidint la plaça, una gran estàtua de Leif Eriksson ( 970 - 1.020 ), explorador víking considerat un dels primers europeus que arribà a Amèrica del Nord, ens dóna la benvinguda.

L'arquitecte Guðjón Samúelsson es va inspirar en els fluxos de lava basàltica característics del paisatge d'Islàndia per dissenyar la façana. Les columnes de basalt que miren al mar en moltes platges islandeses es transformen de la mà d'en Guðjón en columnes de formigó...

L'interior és de tres naus, molt sobri i amb pocs ornaments. Si teniu sort podreu veure com assaja l'organista per algun dels molts concerts que s'hi programen.

El gran orgue és obra de l'alemany Johannes Klais de Bonn . En el proper vídeo podeu veure un instant d'aquest assaig i la gran sobrietat que caracteritza l'interior d'aquest gran edifici de formigó.

Hallgrímskirkja fou encarregada l'any 1.937, però les obres no van començar fins al 1.945. Després de trenta-vuit anys, al 1.986 estava acabada. 

L'ascensor de pagament que trobareu en entrar a l'església permet enfilar-se al campanar. Al pujar el petit tram d'escales final que porten al mirador, descobrim uns sorprenents vitralls molt islandesos...

Gaudir de Reykjavík des del mirador, és impressionant. A la propera fotografia podeu veure el carrer Skólavörðustígur, un dels més importants de la capital islandesa ple de cafès i botigues. A la dreta, l'edifici negre és Harpa.

La situació d' Hallgrímskirkja , en una zona elevada del centre de la ciutat, ens permet veure tot Reykjavík per les diferents finestres del mirador. Les casetes del centre ens conviden a passejar per aquests carrers quan baixem...

Al marxar, quan sortiu a la plaça no us descuideu de dir adéu a l'estàtua del víking Leif Eriksson, no oblideu que era fill d'Eric el Roig... La gran estàtua, obra de l'escultor Alexander Stirling Calder, va ser un regal que l'any 1.930 els Estats Units van fer al poble islandès per commemorar el mil·lenni d' Alþing el primer parlament del món.

Atentament.

Senyor i    

Els retaules de Sant Llorenç ( 2 ).

Avui veurem un altre dels retaules de Bartomeu Robió. Si la nau central romànica està presidida pel de Sant Llorenç, la nau gòtica del segle XIV que dóna a la plaça de Sant Llorenç, acull dos retaules amb magnífiques escultures i relleus en pedra policromada dedicats a Santa Llúcia i Santa Úrsula. 

El retaule de Santa Llúcia és del primer terç del segle XIV. Llúcia de Siracusa segons creença popular va perdre al seu pare quan era una nena. Decidí llavors consagrar la vida a Déu però la seva mare, Eutíquia, la volia casar amb un home pagà. Per intentar convèncer a la seva mare, malalta de disenteria, que l'alliberés del compromís va acompanyar-la a resar a la tomba de Santa Àgata. Eutíquia es va curar, cancel·là el prometatge i repartí el dot entre els pobres. En el retaule esculpit magistralment per Bartomeu Robió podem veure com Santa Llúcia acompanya a la seva mare de tornada a casa, a cavall, després de guarir-se de la malaltia.

A la propera fotografia la filigrana escultòrica de l'esquerra mostra a la santa repartint el seu patrimoni als pobres. La profunditat d'aquestes escenes és molt impactant, una feina difícilment superable. Penseu que parlem de tres nivells de profunditat que ens donen uns volums excepcionals.

Santa Llúcia fou denunciada pel seu pretendent. El retaule ens mostra l'interrogatori al que la van sotmetre i el suplici en el que li van llençar a sobre cera bullent. També li tragueren els ulls i, finalment, la van decapitar...

La santa és la patrona de la vista. Potser heu sentit alguna vegada l'expressió popular: " Que Santa Llúcia et conservi la vista".

Bartomeu Robió apareix documentat com escultor català que treballa a Lleida entre els anys 1.360 i 1.380. A més a més dels retaules de Sant Llorenç i Santa Llúcia, se li atribueix la imatge en alabastre de la Verge dels Fillols, que també podeu veure a l'església de Sant Llorenç. Una altra joia de l'escultor lleidatà, és la Mare de Déu de les Avellanes, exposada al Museu de Lleida. Robió fou mestre d'obres de la Seu Vella on va conèixer a Jaume Cascalls, autor del retaule de Santa Úrsula que descobrirem en una propera entrada.

La imatge central de Santa Llúcia està molt restaurada. Penseu que a la Guerra Civil li van trencar el cap, segona decapitació de la pobra Llúcia de Siracusa... 

El 13 de desembre és Santa Llúcia, i a la nit, des de 1.951, celebrem la "Festa de les lletres catalanes", en la que s'atorga anualment el Premi Sant Jordi de novel·la i el Carles Riba de poesia.

Atentament.

Senyor i

Alboka.

Tornem a Urdaibai per descobrir un instrument molt especial... Si a l'entrada " Urdaibai Kepa Junkeraren trikitixan" ens vam centrar en la trikitixa i altres instruments de la família de l'acordió com el bandoneó o la concertina, avui canviem a la família del clarinet, a la que pertany l'alboka.

La paraula alboka deriva de l'àrab al-Buq  (البوق) i significa la trompeta o la banya. Originari d'Àsia sembla que va arribar a la península ibèrica amb la conquesta omeia d'Hispània. A la vitrina podeu veure diferents albokas. La que hi ha en primer terme és de Leon Bilbao.

El Llibre d'Alexandre, obra en vers del primer terç del segle XIII, ja cita aquest instrument. També està representat en algunes esglésies medievals. El que toca l'alboka és l'albokari. A Bizkaia l'instrument està format per dues banyes de vedell de dos o tres anys, un cos de fusta i dos tubs. En canvi a Gipuzkoa, només té una banya, cos i boca de fusta d'una sola peça i dos tubs. Per crear el so, disposen d'una llengüeta simple de canya. El so és similar al del sac de gemecs.

Els primers documents que en fan referència al País Basc són del 1.443. Per tocar l'alboka és molt important aprendre a respirar d'una manera concreta perquè cal bufar permanentment. Acompanyada del pandero, són els protagonistes de romeries i festivals.

Acompanyant al so de l'alboka i el pandero, es canten coples i es balla. La música tradicional basca tindrà continuïtat perquè encara apareixen joves parelles d'albokaris i panderojotzailes. Un dels grans albokaris fou Jose Mari Bilbao, del que podeu veure en primer terme el seu estimat instrument a la propera fotografia.

Jose Mari Bilbao ( 1.886 - 1.977 ), és el pare de Leon Bilbao ( 1.916 - 1.990 ). Leon, natural d'Artea, fill i alumne del Jose Mari fou un hàbil albokari i fabricant d'albokas. Va participar en la gravació de sis discos tocant l'alboka. Acompanyat per la panderetera Maurizia Aldaiturriaga , recorregueren tot Euskal Herria.

A la fotografia anterior,  d'Eusko Media Fundazioa, podeu veure a Jose Mari Bilbao, l'albokari d'Artea. Per acabar la descoberta de l'alboka visioneu el proper vídeo per saber com sona.

Deixem definitivament el Centre de Biodiversitat d'Euskadi ( Euskadiko Biodibertsitate Zentroa ) situat a la carretera Bermeo- Gernika, al barri de San Bartolomé 34 de Busturiko ( Bizkaia ). En la propera entrada dedicada al País Basc anirem a Lamiako, al costat de Bilbao on coneixereu l'estrany esport que es va començar a practicar "en las campas de Lamiako" a finals del segle XIX... 

Atentament.
Senyor i

El misterio del plano.

Ja vaig explicar-vos el desembre passat que la ciutat d'Aranda de Duero ( Burgos), va acollir del 6 de maig al 10 de novembre la dinovena edició de l'exposició organitzada per la Fundación las Edades del Hombre. Aprofitant aquest esdeveniment la ciutat es va mudar per acollir Eucharistia. Les exposicions organitzades anualment per aquesta fundació sempre generen molt interès entre la gent de Castella , per aquest motiu l'Ajuntament proposà des del més d'abril al novembre unes visites teatralitzades gratuïtes amb el títol " El misterio del plano".

Afortunadament vaig anar a l'oficina de turisme per inscriure'm a una de les visites teatralitzades, en les que dos actors et fan investigar els misteris del plànol d'Aranda de Duero del 1.503. Tots sabeu que moltes vegades a les visites guiades t'has de limitar a escoltar i , si tens sort, gaudir de les explicacions d'un bon guia. Però segons qui et fa les explicacions, resulta molt farragós... En aquest cas ens quedà molt clar des del primer moment a la Plaza Mayor, quan els actors presentaren la descoberta sobre una reproducció en bronze que hi ha a terra del plànol , que aquesta visita seria diferent.

Penseu que aquest és el primer plànol urbà en perspectiva que es conserva a Espanya, data del 1.503 i es conserva a l'arxiu de Simancas. El plànol acompanyava l'expedient de plet entre els veïns de la calle de Barrionuevo i els propietaris d'uns cellers de la calle del Pozo que obstaculitzaven el pas directe a la plaça.

Els primers mesos del 1.503 els veïns demanaven que s'enderroquessin els edificis que impedien l'accés directe a la plaça de l'església de Santa María, centre neuràlgic en aquella època. Els actors, amb l'excusa de descobrir el punt vermell de plànol ( la casa del conflicte ), ens van explicar la vida quotidiana de l'Aranda dels primers anys del segle XVI. Hi ha moments en que els actors reparteixen textos als que seguim la visita, i aleshores ens toca a nosaltres fer d'actors i participar per exemple en el plet... El plànol que guarden a Simancas, el van enviar als Reis Catòlics per ordre del Corregidor de Aranda, fa més de cinc-cents anys.

 

L'obra escrita i dirigida per Isabel González Sualdea, que podeu veure a les fotografies actuant, és una divertida lliçó d'història en la que no s'adorm ningú. La seva proposta comença..." Sabed que el dibujo contiene una verdad oculta. El pintor dejó escrito: "En el plano me hallareis". Sólo recorriendo las calles de la Villa encontraremos las claves para descubrir el misterio. ¡Pero cuidado! ¡ Ir en busca de la verdad puede ser "peligroso"! ¿Conseguiremos llegar hasta el final ?

Sí, ho vam aconseguir, quan el Sol ja estava preparat per amagar-se, sobre el pont romànic de San Juan, descobrírem el misteri...

Si voleu conèixer tots els secrets d'aquest plànol, cal llegir l'article de Juan Antonio Bonachía Hernando de la Universidad de Valladolid " El desarrollo urbano de la Villa de Aranda de Duero en la Edad Media".

Podeu trobar-lo a la revista BIBLIOTECA 24. Estudio e investigación, editada per l'Ajuntament d'Aranda de Duero l'any 2.009.

Atentament.

Senyor i