Els retaules de Sant Llorenç ( i 4 ).

Amb l'entrada d'avui tanquem la sèrie de vuit amb les que hem descobert un dels tresors arquitectònics de Lleida, l'església de Sant Llorenç. A les quatre primeres  titulades "El misteri de la plaça de Sant Josep", un joc ens permeté saber que ens havíem enfilat al campanar construït fa més de cinc-cents anys. Al baixar del campanar entràrem a l'església bàsicament romànica, amb ampliacions i acabaments gòtics. 

Ja hem vist tres dels retaules que acull, tots obra de l'Escola de Lleida: el de Sant Llorenç, que presideix l'alta major; i els de Santa Llúcia i Santa Úrsula, a la nau gòtica del segle XIV que dóna a la plaça de Sant Llorenç.

Avui donarem un cop d'ull al retaule de Sant Pere, també obra de l'Escola de Lleida, anònim del tercer quart del segle XIV, atribuïble al taller de Bartomeu de Robió,  que potser és el menys conegut i vist per la seva ubicació.

Per admirar el retaule de Sant Pere, escultura i relleu de pedra policromada, cal pujar a l'altar major i anar a la capella que hi ha a l'esquerra del retaule de Sant Llorenç. A l'escena de l'esquerra, de les tres que formen el tríptic, trobarem un treball excepcional en la filigrana escultòrica dels vestits, els cabells i les barbes dels personatges. Fixeu-vos en els dos barbuts que ensenyen al sant uns documents.

A l'escena central, Sant Pere torna amb la mà esquerra els documents que li han donat a l'escena anterior. Amb la mà dreta agafa unes claus, perquè segons la tradició popular, és el guardià de les portes del Cel. Als escuts d'armes papals, al de la Santa Seu i al de l'Estat de la Ciutat del Vaticà, apareixen les claus del Cel. Recordeu que Sant Pere fou el primer Cap del Cristianisme. Francisco ( Jorge Mario Bergoglio) , el papa actual, és el dos-cents seixanta-sisè Cap dels cristians.

Per acabar, a l'escena de la dreta podeu veure com Jesús renta els peus a Sant Pere, símbol de servei als altres. Podem admirar altra vegada el treball escultòric dels cabells, barbes i vestits de Jesús i els seus deixebles.

 

Si visiteu Lleida, guardeu una estona per passejar fins a l'església de Sant Llorenç, una de les joies més preuades de la nostra petita ciutat.

Atentament.

Senyor i

Sorpresa prop del claustre.

El calendari torna a recordar-nos que avui és festa gran a Catalunya. El nostre patró Sant Jordi ens regala un dia que , malgrat ser laborable, els ciutadans el vivim com festiu. A molts llocs d'Europa el cavaller nascut a la colònia romana de Diòspolis ( Palestina ) l'any 270, és molt important i estimat. Malgrat que l'emperador Septimi Sever va donar-li el nom de Diòspolis ( Colonia Lucia Septimia Severa Diospolis ), la gent d'allà continuà anomenant la ciutat Lodd. Actualment el lloc de naixement de Sant Jordi té el nom de Lod ( Ludd en àrab), i és una ciutat d'Israel d'uns 65.000 habitants a 16 quilòmetres de Tel Aviv. Al blog hem vist a Sant Jordi en llocs molt diversos com la biblioteca del monestir de Poblet, la catedral de Stockholm , en una plaça de Berlín o al castell i la ciutat de Praha.

Però Sant Jordi també és estimat fora d'Europa. Avui el veurem a Betlem ciutat Palestina, a la Cisjordània ocupada per Israel, situada a només vuit quilòmetres al sud de Jerusalem.

Betlem en àrab بيت لحم, Bayt Laḥm significa, literalment, "la Casa de la Carn"; i en hebreu בֵּית-לֶחֶם, Bet-Léhem) vol dir  "la Casa del Pa". En aquesta petita ciutat, segons els evangelis, va néixer  Jesús de Natzaret. L'any 325 l'emperador Constantí ordenà construir la Basílica de la Nativitat, un dels temples cristians en ús més antics. La Basílica fou edificada sobre la cova coneguda com portal de Betlem.

Un immens iconòstasi , mur de fusta tallada amb icones i pintures religioses, separa la nau del presbiteri. Aquest mur és característic a les esglésies cristianes de ritu bizantí, particularment les de tradició ortodoxa. És grec i tallat l'any 1.764. A sota hi ha la gruta on va néixer Jesús. La basílica és administrada actualment per l'Església Catòlica, l'Església Ortodoxa Grega i l'Església Apostòlica Armènia.

A la nau central unes trapes obertes ens permeten veure els mosaics finament treballats del segle IV  que cobrien totalment el terra, tal com van mostrar les excavacions finançades pel govern anglès en 1932. En aquests mosaics podem observar decoracions geomètriques i florals.

    
La Basílica de la Nativitat ( 1 ) és el centre d'un complex monumental d'edificis religiosos que inclou, entre altres: l'Església Catòlica de Santa Caterina d'Alexandria  ( 2 ) on hi ha el claustre de Sant Jeroni i  la Capella de Santa Elena ( 3 ) i el convent franciscà ( 4 ). Per entendre aquest laberint doneu un cop d'ull al següent plànol de la web Custodia Terrae Sanctae. Aquest edificis plens d'història ocupen una superfície de 12.000 metres quadrats. 

Sense sortir a l'exterior passo de la Basílica de la Nativitat a l'Església Catòlica de Santa Caterina d'Alexandria on aprofito per passejar una estoneta pel claustre de Sant Jeroni on, una de les portes, em permet accedir a la Capella de Santa Elena decorada amb valuosos frescos del segle XIII de l'època creuada. Després d'admirar-los veig una escultura que segur reconeixeu...

És molt emocionant trobar al patró del nostre petit país estant a més de tres mil quilòmetres de casa. Moltes esglésies de Cisjordània i Israel porten el nom de Sant Jordi. Nosaltres celebrem aquest dia el 23 d'abril, però al Pròxim Orient es celebra el 6 de maig, d'acord al calendari més antic que regeix a les esglésies orientals. Al peu de l'escultura del cavaller podem llegir un text escrit en àrab.

Ja de tornada a Lleida vaig fer un correu electrònic a la gent de Custodia Terrae Sanctae demanant informació sobre aquesta escultura. Fra Sergio Galdi, el secretari, em contestà amb molta amabilitat i rapidesa. M'explicà que aquesta estàtua encara no ha estat estudiada per la seva Oficina de Patrimoni Cultural, penseu en la gran quantitat de patrimoni artístic que tenen, però que com moltes altres estàtues que es troben en els convents de la Custodia, haurà estat tallada a Trentino Alto Adige ( Itàlia ) o al Tirol del Sud. És una donació de la família Dabdoud del 1.926. Aquesta família encara és present i coneguda a Betlem. La traducció del text en àrab és la següent: "Oferta per Anton Al-Dabdoud i la seva dona Hanneh".
A la propera fotografia podem veure al president dels Estats Units Barak Obama parlant amb el president palestí Mahmud Abás, davant del Patró de Catalunya.

Font fotografia de Barak Obama i Mahmud Abás: Cuadernos de Oriente Medio.

Si voleu passejar virtualment per aquests edificis històrics cliqueu el proper enllac: Visita virtual Santuari de Betlem. Podreu descobrir molts dels secrets d'aquest espai.
Gaudiu d'uns dels dies més màgics que podem viure a casa nostra, ple de roses, llibres i una colla de propostes que omplen els nostres pobles i ciutats.

Atentament.

Senyor i

Passejant per la Via Umberto I

La segona ciutat de Sicília, Catània, d'uns 300.000 habitants i sempre observada per l'atenta mirada del volcà Etna, té una història fascinant. L'antiga Katane fou fundada pels grecs l'any 729 abans de Crist. Romans, normands, bizantins, àrabs, la Corona d'Aragó,... l'han conquerida i transformada en una joia pels amants de la història. Per exemple, de la conquesta de l'any 263 quan fou declarada colònia romana , encara podem gaudir del seu amfiteatre, que podria ser d'origen grec!

Els desastres naturals han trinxat Catània, que fins a set vegades ha patit les erupcions del volcà Etna. Penseu que l'any 1.669 la lava sepultà part de la ciutat. Els terratrèmols també l'han arrasat , com el del 1.693 que implicà la seva gairebé total reconstrucció. La Catània per la que avui podeu passejar és una ciutat barroca, declarada l'any 2.002 per la UNESCO Patrimoni Històric de la Humanitat. Els dies clars, caminar per la Via Etnea és emocionant perquè veus la figura del volcà a l'horitzó...

Molt a prop de l'amfiteatre romà ( Piazza Stesicoro ), deixem la Via Etnea per anar gaudint de la descoberta per la Via Umberto I.

Les cases i botigues que trobareu fan que passejar-hi sigui molt agradable. L'edifici rehabilitat del Teatro Diana ens convida a entrar-hi, però ja no és un teatre...

Paul Lanzerotti fou l'arquitecte d'aquest teatre de varietats i cinema inaugurat el dia de Sant Esteve ( 26 de desembre ) del 1.926.

El 13 d'octubre del 2.011 tornà a obrir les portes com a Llibreria Mondadori, en la que podeu remenar i triar entre una selecció de 30.000 títols, la majoria en italià evidentment, però també hi ha espai per a les altres llengües.

Tots els gèneres literaris descansen a les seves prestatgeries. Podeu trobar-hi moltes publicacions sobre Sicília. A més a més dels llibres hi ha una colla de productes multimèdia, jocs educatius, productes de papereria, cartells, impressions...

   
Aquesta llibreria té un calendari de presentacions de llibres, exposicions, tallers, performances , lectures, concerts... que omplen de vida l'edifici de la Via Umberto I.

Surto de la llibreria per anar a sopar, xalar amb un gelat italià i descansar. Demà m'espera la visita al mercat de la Pescheria, un dels més interessants de Sicília, que visitarem virtualment en una propera entrada.
Atentament.
Senyor i

L'ocell del volcà.

Deixem Reykjavík per la carretera 1 en direcció est i una mica abans d'arribar a Selfoos agafem la carretera 35 per anar a Kerið, un volcà que es va formar fa 6.500 anys i en el que actualment trobem un llac misteriós. El Kerið es troba a l'extrem nord d'una filera de cràters coneguda com Tjarnarhólar. La caldera i la resta de roca volcànica de la zona, a diferència de molts llocs d'Islàndia, és de color vermell i no negre. La barreja dels vermells de la roca volcànica, els negres de la cendra i els verds de la molsa transforma aquest espai en un racó de gran bellesa. Un caminet dóna la volta al volcà i un altre permet baixar fins al llac.

La caldera és un oval d'uns 270 metres de llarg, 170 metres d'ample i 55 metres de profunditat. Al llac interior la fondària de l'aigua va dels 7 als 14 metres. El vent bufa amb força mentre passejo pel camí circular. El silenci gairebé absolut es trenca per un cant estrany. M'aturo ràpidament, agafo la càmera i m'adono que molt a prop meu, un Spói està escoltant el cant...

El primer que em deixa bocabadat és l'immens bec d'aquest ocell. Es tracta d'un Polit cantaire, Zarapito trinador en castellà, el seu nom científic és Numenius phaeopus.

Té una longitud de 37 a 45 centímetres, inclòs el bec que fa entre 6 i 9 centímetres. El de les femelles és més llarg que el dels mascles. La seva envergadura va dels 76 als 89 centímetres. Cria en aiguamolls de la taigà, en muntanyes per sobre del límit del bosc i a la tundra. Els adults tenen les plomes de la part superior fosques amb taques brunes. Aquestes taques són més clares en les exemplars joves.  A la propera fotografia podeu veure com el Polit cantaire s'arregla el plomatge per anar a la cita...

S'alimenta d'invertebrats i matèria vegetal. Fa el niu al sòl on pon 3 o 4 ous. Es reprodueix en zones del nord de l'hemisferi nord: nord d'Amèrica, Islàndia i nord d'Europa. En el proper vídeo podeu escoltar el cant del Polit cantaire. Costa una mica veure'l, està sobre una roca. Les imatges no són gaire bones, ja us he dit que feia força vent, però el cant el sentireu molt bé.

A l'hivern es desplaça al sud i és relativament fàcil observar-lo a la costa cantàbrica. Aquest ocell està considerat una espècie d'Interès Especial en el Catàleg Nacional d'Espècies Amenaçades.

Atentament.

Senyor i

Els poemes del Karmelo...

Vivim en una petita ciutat en la que encara és possible entrar en alguns establiments dedicats a la cultura, com llibreries o sales de cinema en els que, com que saben el que t'agrada, et recomanen llibres o pel·lícules. Estava remenant en el raconet dedicat a la poesia de la llibreria Caselles quan un llibre de l'editorial Renacimiento em va cridar, poderosament, l'atenció. No coneixia a l'autor, però la Montse B., ànima de la llibreria, va recomanar-me entusiàsticament la descoberta de Karmelo C. Iribarren. Una recomanació perfecta, el llibre publicat l'abril del 2.012, edició ampliada i revisada de la primera edició del 2.005 " Seguro que esta historia te suena" Poesía completa ( 1.985 - 2.012 ), m'ha semblat una petita joia.

En aquesta nova edició de la seva poesia completa trobem els poemaris: La condición urbana, Serie B, Desde el fondo de la barra, La frontera y otros poemas, Ola de frio, Atravesando la noche, Otra ciudad,otra vida i una secció amb trenta poemes més titulada Inéditos y otros poemas. Nascut a Donostia al setembre del 1.959 el poeta basc fa uns poemes contundents... que hi farem, la vida és dura. Karmelo no ha anat a la Universitat ni forma part de cap cercle literari. Ha treballat de venedor, paleta, enquestador i durant més de vint anys de cambrer. No tenir formació acadèmica no implica en absolut no ser un gran poeta. Molt aviat va començar a devorar novel·les d'aventures i la passió per llegir no s'ha aturat.

 

Font fotografia: Wikipedia. Cordwainer

L'any 1.993 El Ateneo Obrero de Gijon inclou la seva plaquette  "Bares y noches" en la col·lecció "Máquina de Sueños" dedicada a difondre l'obra d'autors poc coneguts. Una plaquette és una petita publicació per divulgar obres literàries de poca extensió. Aquest fet animà a Karmelo a enviar l'original del seu primer llibre, " La condición urbana" a l'editor i també poeta Abelardo Linares. L'any 1.995 Renacimiento publicà el llibre i , des de llavors, l'editorial sevillana és la seva casa editora habitual.

Alguns crítics el situen en el realisme brut, però Luis Antonio de Villena diu que les seves obres estan més a prop del minimalisme i realisme net. Altres crítics diuen que és un clar representant de la poesia de la experiència. Sigui quina sigui la seva "classificació" no deixeu de llegir-lo.

El poeta donostiarra afirma sentir-se molt proper a la prosa de Pío Baroja, Josep Pla, Bukowski i Carver; i a la poesia de Jaime Gil de Biedma, Ángel González, Luis Alberto de Cuenca,... 

Un tastet, a la pàgina 47 el poema que dóna nom al llibre:

SEGURO QUE ESTA HISTORIA TE SUENA

Al fondo de la barra

una mujer; una

mujer en principio

como tantas: que fuma,

bebe, ríe, charla, y se echa

la melena para atrás;

ya digo, como tantas.

Hasta que su

mirada se cruza acaso

con la tuya

- o a ti te lo parece-,

y por un breve

instante

el tiempo se detiene,

y esa mujer es única,

y todo cambia,

y todo puede pasar.

Todo.

También

- como sucede

casi siempre - ,

que no pase

absolutamente nada.

La descoberta de Karmelo C. Iribarren no us deixarà indiferents...

Atentament.

Senyor i

Tocar sense tocar?

Els últims dies d'hivern gaudim a la nostra ciutat d'una proposta engrescadora: El Festival Músiques Disperses ( Mud ). La darrera edició celebrada del 12 al 15 de març passat ens presentà l'últim dia al grup Sonido Gallo Negro. Sempre és un luxe fer descobertes al Cafè del Teatre, però he de dir-vos que aquesta vegada els músics mexicans van deixar-me bocabadat.

Va ser l'únic concert a l'Estat espanyol i el capvespre lleidatà s'omplí dels sons de la cúmbia peruana,  gairebé hipnòtica , pel meu gust a un volum excessiu. La gent de Sonido Gallo Negro ens sorprengué  des de la primera peça en la que els components del grup portaven una estranya màscara... Uns músics tocaven les guitarres elèctriques, altres s'encarregaven de la magnífica percussió o de l'orgue Farfisa. Però el personatge situat més a l'esquerra de l'escenari era sorprenent; feia dibuixos a l'ordinador que apareixien a la pantalla situada darrere del grup i tocava un instrument sense tocar-lo, només apropant-hi les mans...

Aquest estrany instrument és un invent del físic rus Lev Termen Serguéyevich que es presentava amb el nom de León Theremin. A més a més de la passió per la física, era un enamorat de l'electrònica i la música. Tocava el violoncel i buscava un instrument amb els mateixos registres que sonés sense tocar-lo... L'any 1.919 ca crear el Theremin. Al proper vídeo podeu veure a León Theremin "tocant" el seu instrument.

Veure el moviment de les mans del músic a prop de les antenes del theremin per fer-lo sonar sembla màgia, però la realitat és que aquest moviment de les mans dins i fora del camp electromagnètic produït  per una freqüència de ràdio oscil·lant, provoca canvis de freqüència que es tradueixen en sons. Aquest instrument està format per un circuit de to, un de volum i una caixa amb dues antenes. A la propera fotografia podeu veure al músic de l'esquerra amb el seu theremin.  

L'antena del to és la de l'esquerra, recta i vertical; que a la fotografia es pot veure al cap del membre de Sonido Gallo Negro. Com més a prop d'aquesta antena té la mà el músic, més agut és el so que es produeix. L'antena de volum és la de la dreta, horitzontal i en forma de bucle; que a la fotografia podeu veure davant de la pantalla de l'ordinador.Com més a prop està la mà d'aquesta antena, més baix és el so. La caixa u oscil·lador és la que fixa les ones mitjançant una freqüència estàtica.

El theremin, un instrument màgic.

Atentament.

Senyor i

Els retaules de Sant Llorenç ( 3 ).

L'any 1.149 els comptats d'Urgell i de Barcelona conqueriren Lleida. Sorgí en aquell moment l' Escola de Lleida, un grup d'artesans que treballaren decorant construccions cristianes. Els quatre retaules amb escultures i relleus en pedra policromada de l'església de Sant Llorenç són obra d'aquesta escola. Ja hem vist al blog els dos de Bartomeu Robió dedicats a Sant Llorenç i Santa Llúcia. Avui donarem un cop d'ull al de Santa Úrsula dels segon terç del segle XIV i atribuïble a Jaume Cascalls.

Jaume Cascalls, escultor nascut a Berga i format a Itàlia en pintura i escultura, treballà bona part de la seva vida en els sepulcres del panteó reial del Monestir de Poblet. L'any 1.360 fou nomenat mestre d'obres de la Seu Vella, la Porta dels Apòstols és una de les seves obres. És un representant destacat de l'escultura gòtica catalana, un expert en relleus narratius com el del retaule que ens ocupa.

El retaule té vuit compartiments que expliquen detalladament la llegenda de Santa Úrsula que , per voluntat del seu pare el rei Donatu de Dummònia, al sud-oest d'Anglaterra, va ser promesa amb el príncep pagà Conan Meriadoc d' Armòrica ( Bretanya). A la propera fotografia podeu veure dues escenes del seu viatge en vaixell i del somni on l'àngel,que apareix a l'escena de l'esquerra, li explica que serà martiritzada.  

A l'escena de l'esquerra de la fotografia següent podeu veure el baptisme del seu promès. Santa Úrsula i el seu seguici de noies verges van ser fetes presoneres i executades, majoritàriament per decapitació. A la santa la van matar amb una fletxa.

La vuitena escena del retaule, l'última, és molt curiosa. Úrsula i les seves companyes de martiri agafen l'ànima d'un monjo que acaba de morir. L'ànima és el nen petit que la santa abraça.

A la franja horitzontal inferior del retaule que s'anomena banc, bancal o predel·la, trobem deu figures femenines que representen a les deu verges màrtirs que acompanyaven a Santa Úrsula. Si sumem a la santa les deu acompanyants el resultat és 11M verges, que vol dir 11M(àrtirs) i no 11M(il) com expliquen a la llegenda. Són: Úrsula, Sencia, Gregoria, Pinnosa, Martha, Saula, Brítula, Saturnina, Rabacia, Saturia i Paladia. Totes, la santa també, porten una fulla de palma que simbolitza la victòria sobre el món i la carn pel martiri.

Per acabar la visita virtual als retaules de l'església de Sant Llorenç ens falta descobrir el de Sant Pere, potser els menys conegut i vist, per la seva ubicació.
Atentament.
Senyor i

El misteri de Quintanilla de las Viñas.

Avui us proposo viatjar virtualment a un petit poble de vint-i-dos habitants, Quintanilla de las Viñas, que forma part del municipi de Mambrillas de Lara, situat a 35 quilòmetres de Burgos. Aquest poblet, al cor de La Tierra de Lara, té molt a prop llocs de visita imprescindible, si us agraden la història i l'art, com els monestirs de Santo Domingo de Silos i San Pedro de Arlanza; i la ciutat medieval de Covarrubias. A Quintanilla de las Viñas trobem la misteriosa ermita de Santa María.

L'ermita de Santa María a Quintanilla de las Viñas és un dels exemples més impressionants d'arquitectura preromànica espanyola . L'any 1.929 la van declarar Monumento Nacional, però fins al 1.927 s'utilitzava de corral... El que avui podem veure és una petita part del temple original. Les naus es van desplomar al segle XIV i només es conserva la capçalera i el transsepte, que és la nau transversal d'una església, el creuer.

Es va construir amb grandíssims carreus de calcària i gres de dos colors, un més clar que l'altre. Els carreus no estan units per cap argamassa. Tres frisos embelleixen l'exterior, els dos inferiors decoren l'absis rectangular i els murs orientals dels braços del transsepte. El fris superior només ocupa el centre de l'absis.

 

Al fris inferior els protagonistes són els elements vegetals. roleus dobles que envolten fulles i raïms. Al del mig podem veure ocells, grans flors de cinc pètals i uns misteriosos monogrames ( dibuixos formats per lletres) ... El fris superior està protagonitzat per lleons, lleopards, bous i grius éssers mitològics amb cap i potes davanteres d'àliga i cos , cua i potes del darrere de lleó. Per entrar a l'ermita hi ha una petita porta oberta al braç sud del transsepte.

L'arc triomfal de Santa María es considera el més perfecte de l'arquitectura preromànica espanyola. L'arc es recolza sobre carreus i aquests sobre unes estructures prismàtiques amb relleus excepcionals. El primer relleu mostra una parella d'àngels subjectant un medalló, a l'interior del qual hi ha un bust humà masculí amb els cabells com rajos i la paraula SOL  esculpida. A la part superior esta escrit el text: OC EXIGVVM EXIGVA OFF ( ert ) D ( e ) O FLAMMOLA VOTUM  ( La humil Flammola ofereix aquest petit present com a vot a Déu ).

A l'altre relleu dos àngels, un desaparegut perquè el carreu està trencat, subjecten un medalló en el que el bust humà femení esculpit al seu interior porta una lluna decreixent sobre el cap i on,a més a més, està escrita la paraula LVNA.

A la propera fotografia podeu veure un relleu amb la figura d'una dona amb el braç sobre el pit i dos àngels al seu voltant. Es tracta de la Verge Maria.

La fotografia de detall següent ens mostra el  relleu d'un personatge masculí que porta una creu patent, aquella que els seus braços s'estrenyen en arribar al centre i s'eixamplen als extrems. Els experts creuen que és una representació de Crist.

La teoria més acceptada és que l'ermita de Santa María de Quintanilla de las Viñas és una obra visigoda de finals dels segle VII o principis del VIII. Podria ser un temple monàstic construït una mica abans de l'ensorrament del Regne Visigot. 
Algunes teories relacionen els símbols del Sol ( masculí ) i de la Lluna ( femení ), els raïms i els diferents animals amb cultes maniqueus o gnòstics molt arrelats a Hispania.
Les teories ens donen explicacions diferents, però en el que tothom està d'acord és en considerar l'ermita una joia,
Atentament.
Senyor i

L'ocell de l'aigua calenta.

Avui passejarem pel sud d'Islàndia, als peus de la glacera Mýrdalsjökull que literalment podem traduir com la capa de gel de la vall pantanosa. Aquesta capa de gel cobreix varis cons volcànics, el més important és el volcà Kafla que entra en erupció cada 40 - 80 anys.

Els viatgers enamorats del senderisme tenen una cita ineludible a Landmannalaugar, una petita regió del Parc Natural de Fjallabak, zona amb una intensa activitat volcànica, plena de camps de lava i muntanyes de colors per la presència de la riolita.

La travessa de Landmannalaugar a Þórsmörk coneguda popularment com Laugavergurinn es fa normalment en quatre etapes d'uns 12 a 15 quilòmetres. Al final de cada etapa trobem un refugi. El de Landmannalaugar és l'inici de la gran passejada...

Un cop comencem a enfilar-nos el campament es veu més petit en la gran immensitat del paisatge. Després de caminar una estona passem per grans extensions de lluent obsidiana. A l'esquerra de la propera fotografia podeu veure dues persones, una amb anorac blau, que us ajuden a entendre la mida d'aquest vidre volcànic.

La boira em fa tornar a Landmannalaugar on una colla de cavalls trotant embelleixen encara més aquest espai volcànic multicolor.

Sorprèn ràpidament veure el riuet que passa pel costat del refugi amb aigua molt neta i... fumejant. Recordeu que estem passejant per una zona volcànica.

Tocar l'aigua amb la mà et deixa molt clar el perquè fumeja. No trigo gaire a veure un banyista molt especial gaudint de les aigües calentes del riu.

Aquest estrany ocell, en islandès Óðinshani ( Phalaropus lobatus ), té un comportament infreqüent ja que els rols sexuals estan invertits. Els mascles s'encarreguen de covar els ous i cuidar als pollets, i les femelles competeixen pels mascles.

A la primavera menja animals aquàtics dels estanys de la tundra i a l'hivern plàncton. Cria a les regions àrtiques i hiverna als mars tropicals de l'hemisferi sud.

El seu nom en català és Escuraflascons becfí i en castellà Falaropo picofino. Té una llargària de 17 a 19 centímetres i una envergadura alar de 30 a 34 centímetres. A l'hivern el plomatge és poc cridaner, gris i blanc, però a l'estiu llueix una taca de color vermell. Les fotografies són l'estiu passat i mentre les feia em va sorprendre que per la passarel·la de fusta on estava, venien corrent gent amb vestir de bany. Encara que era estiu la temperatura no convidava a fer-ho. Els segueixo i...

Mira que bé, sembla que l' Óðinshani no és l'únic que gaudeix del riuet d'aigua calenta. La gent es posa el banyador al refugi de Landmannalaugar i va corrent per la passarel·la fins a la zona de bany per estalviar-se el fred, o es canvien allà mateix.

Atentament.

Senyor i