Þjóðminjasafn Íslands.

L'entrada Bókasafn ens permeté donar un cop d'ull a la Biblioteca Nacional d'Islàndia. Molt a prop, a uns minuts a peu, ens espera el Museu Nacional d'Islàndia ( Þjóðminjasafn Íslands ), creat l'any 1.863 per Jon Arnason que reuní una col·lecció d'objectes que fins aquell moment estaven ens museus danesos. L'edifici actual és del 1.950 i es construir per decisió del parlament quan al 1.944 es fundà la República d'Islàndia.

Sigurður Gudmundsson fou el segon comissari del museu que tenia com objectiu principal fer una col·lecció d'antiguitats. Passejant per les diferents sales podem donar un cop d'ull a la història  del país, des dels assentaments víkings fins a l'actualitat.

Els cavalls eren molt importants, per això quan moria un víking al costat enterraven el seu cavall, així  podria cavalcar després de la mort...

Al museu hi ha exposats uns dos mil objectes, fotografies i propostes multimèdia. L'any 2.004 es remodelà tot l'edifici, canviant la proposta museística per tal de transformar al visitant en protagonista, que pot vestir-se amb una armadura antiga, emprovar-se joies o parlar per telèfon amb un cap tribal...

El museu ens mostra com es va construir la nació, un llarg camí fins a convertir-se en país independent el 23 de maig de 1.944. Quatre seccions ens ensenyen el procés en el que veiem el treball i l'estil de vida basat en l'habilitat i l'adaptabilitat dels islandesos; des dels primers assentaments de l'any 870. Descobrim la distribució dels assentaments, l'art, cultura, societat i idioma. També coneixem el domini dels caps tribals cristians, la dependència de Noruega i de Dinamarca.

Una petita figura humana de bronze, que per l'estil és de l'any 1.000, es creu que representa a Thor un dels principals déus nòrdics. Està agafant un objecte pesant que pot ser el martell, l'arma utilitzada per aquest déu. En la mitologia escandinava aquest martell s'anomena Mjolnir. Altres teories diuen que pot ser Crist entronitzat i que el que duu a les mans és una creu cristiana. Penseu que en període de l'any 800 al 1.000, la religió predominant era l'adoració pagana dels déus nòrdics; però també hi havia cristians a Islàndia, sembla que en coexistència pacífica amb els pagans. La figureta va ser trobada l'any 1.815 a Eyjafjörður i enviada a Copenhaguen al 1.817. Retornà al país del gel i del foc al 1.930.

Un dels objectes més impressionants és la porta de l'església de Valþjófsstaður ,d'estil romànic de l'any 1.200. Representa la llegenda medieval del cavaller i el lleó, en la que el cavaller mata a un drac alliberant al lleó, que es torna el seu fidel company. Es creu que va ser tallada a Islàndia i que era un terç més alta, amb tres medallons.

El cercle superior representa la llegenda medieval. A la part inferior de cercle podem veure com el cavaller mata al drac amb la seva espasa. L'acompanya el seu fidel falcó de caça, que també es veu a la meitat superior a la dreta del cap del cavaller, a la zona menys il·luminada. Al cercle inferior hi ha quatre dracs entrellaçats. A la porta hi ha un petit text en escriptura rúnica. Moltes esglésies medievals islandeses tenien les portes de fusta tallada, però aquesta és l'única que es conserva.Va estar al seu emplaçament original fins al 1.851.

El Crist d'Ufsir és una figura del 1.200 d'estil romànic tallada en fusta de bedoll en el que encara queden petites restes de policromia. Representat amb barba i cabells llargs fins a les espatlles. El cap aixecat, els ulls oberts i els braços en angle recte característiques típiques del romànic.

El museu també és responsable de la conservació de cinquanta edificis històrics repartits per tot el país, molts d'ells oberts al públic. Als nens que visiten el museu els espera un espai molt especial...

La sala de la segona planta dedicada al joc proposa als visitants aprendre jugant amb l'objectiu d'augmentar l'interès per la història i la seva comprensió.
Atentament.
Senyor i

El Museu de Lleida ( 2 ).

La primera entrada dedicada al Museu de Lleida ( M:LL ) ens va permetre donar un cop d'ull a la seva història fins a la creació l'any 1.893 del Museu Arqueològic del Seminari Diocesà de Lleida de la mà del bisbe Meseguer. Ens facilità també la visita virtual a les primeres sales, centrant-nos en la Roca dels Moros del Cogul, el jaciment arqueològic de Genó ( Aitona ), i la falcata i suspensors de beina de La Pedrera ( Vallfogona de Balaguer / Termens ). Continuem avui descobrint una part de la història del M:LL i passejant per noves sales

La Guerra Civil suposà un esclat d'anticlericalisme que portà als revolucionaris a saquejar i desmantellar el museu. L'edifici del Seminari, que podeu veure a la fotografia anterior, fou ocupat i es transformà en la seu del POUM ( Partit Obrer d'Unificació Marxista ). La Generalitat republicana recuperà les obres del Diocesà i les emmagatzemà a l'antic Hospital de Santa Maria, avui seu de l'Institut d'Estudis Ilerdencs i en aquells moments convulsos seu del Museu Morera. Li van canviar el nom , per dir-li Museu del Poble.

Quan les tropes de Franco s'apropaven a Lleida, la Generalitat traslladà urgentment el patrimoni artístic a l'ermita de Butsènit. L'agost del 1.938 els nacionals ocuparen la nostra ciutat, aleshores el Servicio de Defensa del Patrimonio Artistico Nacional, traslladà les obres a Saragossa...

Deixem l'apartat històric del M:LL per continuar la visita per les sales que ens mostren la Lleida romana i visigoda. El brollador d'una font monumental del segle II -III dC ens dóna la benvinguda. És un Cap de Medusa trobat a la Vil·la de Romeral d'Albesa.

La Vil·la del Romeral és una mostra del tipus de residència que tenien els membres de la classe dels honestiores ( als notables ) i ens explica els gustos i la forma de vida d'aquesta nova aristocràcia. Era un edifici amb grans sales de recepció i cerimònia ornamentats amb marbres, pintures murals i mosaics que mostra el potencial econòmic del propietari. El gran mosaic exposat al M:LL us deixarà bocabadats...

 
Els mosaics són del segle IV dC i ens mostren motius figuratius, geomètrics i naturalistes com fulles, ocells i fruits. Les excavacions arqueològiques, iniciades l'any 1.965,  han permès comprovar que més de cinc-cents metres quadrats dels seus paviments eren de mosaic.

Josep Bo quan l'any 1.961 llaurava amb el seu tractor va veure que arrencava pedres de colors i ràpidament avisà a les autoritats. Moltes parts s'han perdut per acció involuntària de la maquinària agrícola.
Els visigots van arribar com aliats dels romans contra els pobles del nord-oest d' Hispània ( 409 dC ). Fou el resultat de la crisi econòmica i la inestabilitat política de Roma. Van acabar instal·lant-se al territori ocupat pels romans. D'aquesta època són el baptisteri, la creu i l'encenser de la Basílica del Bovalar ( Seròs ), del segle VI d.C.

El baptisteri, lloc destinat a l'administració del baptisme, és un dels monuments d'època visigoda més importants dins l'art hispànic. Descobert l'any 1.968, es van recuperar una cinquantena de peces de les cedres del jaciment arqueològic. La darrera restauració feta l'any 2.008 es va centrar en eliminar i sanejar els materials afegits en restauracions anteriors poc afortunades.
Per acabar la visita virtual d'avui podeu veure la creu i l'encenser visigot trobats al mateix jaciment arqueològic de Seròs .

A la propera entrada descobrirem com les obres van tornar gradualment a Lleida durant els primers anys del franquisme i continuarem passejant per les sales del museu.
Atentament.
Senyor i

Kría, el gran viatger...

A l'entrada Bókasafn, abans de visitar la Biblioteca Nacional d'Islàndia, vam passejar virtualment al voltant del llac Tjörnin en el que es poden observar quaranta espècies d'aus. Una d'elles et sorprèn amb la seva estratègia per menjar. Es queda gairebé immòbil en un punt fent l'aleta persistentment i, de sobte, es deixa caure en un picat rapidíssim per intentar pescar. Us presento a Kría ( Sterna Paradisaea ), el Xatrac àrtic, Charrán ártico en castellà. 

Estava tan bocabadat passejant pel camí circular al voltant del llac Tjörnin, que vaig oblidar-me de fer-li alguna fotografia. Però viatjant per Islàndia trobes sovint al xatrac àrtic, per això les fotografies de l'entrada d'avui no són de Reykjavík sinó de la península de Snæfellsnes, concretament del petit poble d'Arnarspati, on resseguien el curs d'un rierol al costat de l'Àrtic

 

Cria a l'Àrtic i regions subàrtiques d'Europa, Àsia i Amèrica del Nord. Les seves migracions el porten fins als oceans propers a l'Antàrtida. És la migració regular més llarga de tots els animals que coneixem.

També és l'animal que veu més llum de dia al llarg de l'any perquè viu dos estius anuals. Penseu que cada any fa uns 38.600 quilòmetres volant... A les fotografies podeu veure clarament la seva cua bifurcada, les plomes blanques i grises i el capell negre.

Molts viuen vint anys, que és molt per un ocell. Un en va viure trenta-quatre. Kría viatja al llarg de la seva vida uns 800.000 quilòmetres, que és com anar i tornar a la Lluna. S'alimenta de peixos i petits invertebrats marins. Els xatracs  àrtics es reprodueixen tota la vida amb la mateixa parella i en molts casos tornen a la mateixa colònia. Ponen entre un i tres ous per llocada, sovint dos. En el període de cria és molt agressiu i defensa amb ferocitat el niu i les cries. Ataca als humans i als grans predadors picant al cap, però com que és petit no fa lesions importants encara que fot fer ferides sagnants.

Malgrat ser petits, llargària de 33 a 39 centímetres i envergadura de 76 a 85 centímetres, practiquen el cleptoparasitisme llançant-se en picat contra altres ocells amb la finalitat d'espantar-los i aconseguir que deixin caure les preses que porten.

Anar tots els anys dels seus territoris de cria boreal fins als oceans propers a l'Antàrtida..., això sí que és viatjar!

Atentament.

Senyor i

El fascinant mercat de la Pescheria ( i 2 ).

Els mercats a l'aire lliure són molt populars a Sicília, com en molts altres llocs de la Mediterrània. A l'entrada anterior dedicada al mercat de  la Pescheria, passejàrem una bona estona entre les seves parades de peix i marisc. Per protegir el peix del sol, tenen para-sols i tendals de color vermell.

Torno a buscar l'escala per on he baixat al mercat, però és difícil no aturar-se davant del regal visual que ofereixen alguns venedors, com per exemple aquestes galeres, alguna de les quals encara es movia...

És fascinant veure exposat el peix i el marisc, no fresc, sinó viu. Caixes plenes d'alevins esperaven pacientment al seu comprador.

Finalment torno a pujar l'escala on va començar la descoberta de la Pescheria per ensenyar-vos les parades que embolcallen a les del peix. A la propera fotografia, darrere de la paradeta de verdures, podeu veure la barana i a sota els venedors de peix.

Les carxofes ( carciofi ), són molt apreciades. Es poden comprar per unitats, entre 30 i 40 cèntims; o en una espècie de ram ( un fascio ) per 5 €. Hi ha parades dedicades exclusivament a les carciofi.

Per un lleidatà és emocionant trobar en un mercat llunyà, un producte que a molta gent li costa valorar-lo... Els cargols ( crastoni ), a 7 €  el quilo eren l'oferta del dia.

Si a l'entrada anterior dedicada a la Pescheria us parlava dels colors del peix i marisc, avui podeu veure que les hortalisses també ens poden sorprendre, com el bròquil morat conegut també com a bròquil sicilià.

Si sempre hi ha gent comprant peix i marisc, el mateix podem dir de les petites carnisseries a l'aire lliure que trobem en aquest mercat gairebé màgic.

A la propera fotografia podeu veure la polida Macelleria la Qualità. Com podeu imaginar macelleria vol dir carnisseria. Petita però amb un producte de molta qualitat, com afirma el seu nom.

A més a més de vedella, porc i corder també hi ha agnello capretti, lletó de cabra, o castrato; unes carns amb un aspecte excel·lent que acompanyades amb unes carciofi....

Però si el que voleu és marxar del mercat amb un bon pollastre, no patiu, només cal triar segur que trobeu el que més patxoca us fa.

Marxo ja de la Pescheria ple d'aromes i sensacions. Com que he donat tota la volta al mercat, surto per la Porta Uzeda construïda al segle XVII per unir la Via Etnea amb el port de  Catània. Abans de tornar a la Piazza del Duomo ( Plaça de la Catedral), faig l'última fotografia en la que podeu veure al centre un dels milers de tricicles que circulen per la ciutat plens de fruita i verdura.

Torno a passejar per la Via Etnea admirant la silueta del volcà que dóna nom al carrer i des de l'horitzó observa atentament el mercat de la Pescheria.

Atentament.

Senyor i

El Museu de Lleida ( 1 ).

Si al desembre del 2.010 passejar per l' Illa de la Maternitat va ser el preludi de la visita a l'Arxiu Històric de Lleida, avui hi tornem per començar una sèrie d'entrades dedicades al Museu de Lleida, obra  de l'arquitecte barceloní Joan Rodon, segon edifici d'aquest espai cultural que es completa amb la Biblioteca Pública.

El Museu de Lleida Diocesà i Comarcal ( M:LL ) es va crear l'any 1.977, deu anys després fou inaugurada la seu actual. S'encarrega de gestionar el patrimoni artístic de les terres ponentines i de l'antic bisbat de Lleida.

Les desamortitzacions del segle XIX van implicar que una part important del patrimoni artístic que tenia l'església es dispersés, o encara pitjor, que passés a mans privades. Un dels objectius de la Renaixença catalana fou evitar aquest espoli  per part dels col·leccionistes privats i protegir aquest patrimoni. L'any 1.890 el bisbe Josep Moragues creà el Museu Episcopal de Vic amb aquesta intenció. Tres anys més tard, seguint l'exemple del bisbe Moragues, Josep Meseguer i Costa fundà el Museu Arqueològic del Seminari Diocesà de Lleida. El bisbe adquirí gràcies a donacions particulars, obres arraconades i en perill de ser espoliades de tot el territori del bisbat. Aquest primer museu s'ubicà a les sales de l'antic Seminari, actual rectorat de la Universitat de Lleida.

Però deixem la història del museu, que continuaré explicat-vos en properes entrades. Pugem a la primera planta, on comença la visita, on un gran finestral ens dóna la benvinguda. Entre l'estructura metàl·lica podem intuir clarament la Plaça de Sant Josep i el campanar de l'església de Sant Llorenç...

Una reproducció de la Roca dels Moros del Cogul ens sorprèn només començar  la descoberta del museu. És una mostra excepcional  d'art llevantí. En l'escena que podeu veure a la propera fotografia, un grup de dones amb llargues cabelleres i faldilles fins a sota dels genolls, dansen encerclant un home nu.

Aquesta escena s'anomena dansa de la fertilitat. L'art rupestre llevantí és obra de grups de caçadors i recol·lectors de finals del paleolític, ja en procés de transició al neolític. A més a més de les figures humanes, es representen diferents animals cabres, toros, senglars..., com podeu veure a la fotografia següent.

Les vitrines amb la vaixella trobada al jaciment arqueològic de Genó (Aitona) , de l'Edat del Bronze Final ( segle IX aC ), us deixaran bocabadats. Les anàlisis realitzades en aquesta vaixella han permès identificar els productes que van contenir. A les tenalles grans i mitjanes hi havia: aigua, mel, farina, sal, cereals, greix d'origen animal, i... cervesa. Aquesta cervesa, ara per ara, és la més antiga fabricada a la península ibèrica. Mireu atentament la fotografia, la segona tenalla gran començant per la dreta, contenia la cervesa.

Avui acabem la primera entrada dedicada al M:LL aturant-nos davant d'un símbol ilergeta. És una falcata i suspensors de beina trobats a La  Pedrera ( Vallfogona de Balaguer/ Termens ). La falcata era l'espasa més utilitzada pels guerrers ibers. 

A la propera entrada continuarem descobrint l'accidentada història del M:LL i donarem un cop d'ull a noves sales.

Atentament.

Senyor i

Per què plora el gegant vell?

L'origen geganter de Solsona és molt antic. En una nota del llibre de comptes de la Confraria de la Mare de Déu del Claustre, del 1.675, ja es fa referència a la primera parella de gegants, els Gegants Vells. La segona parella,coneguda com els Gegants Joves, està documentada al 1.727. Fins avui s'ha conservat el nombre de quatre gegants. De tot el folklore solsoní, el Gegant Vell i el Drac són les peces més importants. L'any 1.959 Manel Casserras i Boix va fer l'actual parella de Gegants Vells.

En Manel, sastre de professió, era un dels grans en el món de la imatgeria festiva de Catalunya. Fou un magnífic constructor de gegants. L'any 1.996 morí i el seu fill Manel Casserras i Solé, conegut per tothom com Manelet, agafà el timó del taller geganter. 

Torno al títol de l'entrada d'avui: Per què plora el Gegant Vell?. Sento dir-vos que plora perquè el passat dia 30 d'abril el Manelet, escultor i constructor de gegants va morir als cinquanta-set anys.
Molt gentilment Salvador Redó, Cap de Fotografia del diari Regió7, m'ha autoritzat a publicar fotografies del funeral. A la propera podeu veure al Gegant Vell acompanyant al Manelet.

 Font fotografia: Diari Regió7

Vaig tindre la gran sort de conèixer al Manelet l'any 2.008, visitant amb nens i nenes de sis i set anys, el seu taller màgic. Mentre treballava l'acompanyaven una colla de fotografies, una de les quals em captivà ràpidament. El Manelet agafat pel seu pare, mira meravellat les mans dels gegants que pengen per assecar-se. Escoltant-lo i mirant-lo vaig descobrir que per ell les mans eren molt importants...

En aquest taller s'han construït una bona part dels elements festius dels que podeu gaudir per Corpus, Festa Major i Carnestoltes. El Manelet ens va transmetre una gran passió pels gegants i els nens van descobrir un ofici que ens ajuda a ser feliços. A la propera fotografia podeu veure darrere dels nens al japonès Sano, aprenent l'ofici de constructor de gegants.

Penseu en la vostra infantesa, quina meravella quan ets un nen petit poder escoltar les explicacions d'un dels grans constructors de gegants del país. Espero que ells amb el pas dels anys recordin al Manelet...

Un dels moments viscuts que encara m' emociona és quan a la seva taula de treball explicava als nens com fer unes mans de cartró pedra. Tot en aquella taula eren mans: les del Manetet, les que imaginava estar fent, les del motllo, les acabades de pintar, les del nen del seu costat...

I quan va acabar la seva explicació de gran mestre, el somriure que ens va regalar és molt difícil d'oblidar. Com es pot ser tan genial i senzill alhora?

El  9 de setembre va ser nomenat geganter d’honor com a reconeixement a la feina feta per la ciutat de Solsona i el seus improperis.

El passat dissabte dia 2 de maig es celebrà el funeral a la Catedral de Solsona. L' Ajuntament, Confraria del Claustre i Geganters van acordar que es realitzés el Ball de l’Àliga com a mostra d’agraïment a la seva tasca. No es pot rebre a Solsona, millor homenatge.

Font fotografia: Diari Regió7

Josep Pla va escriure seixanta semblances de personatges del seu temps publicades entre 1.958 i 1.962 per l'Editorial Selecta titulades Homenots. Eren escriptors, artistes, periodistes, persones singulars... que segons Pla superaven el conformisme, la ignorància o el negativisme. Amb permís de l'escriptor empordanès: En Manel i en Manelet, dos Homenots de la Catalunya Central.

Atentament.

Senyor i

Sopa ( Disculpa'm Mafalda).

L'humorista gràfic i creador de còmics argentí Joaquín Salvador Lavado Tejón, conegut com a Quino, va publicar entre el 1.964 i 1.973 la tira còmica Mafalfa. La protagonista, una nena de sis anys molt preocupada per la situació del món, es caracteritza per la seva crítica a la mala gestió feta pels adults. Li agrada la política i odia la sopa. Per això, abans de començar el tema central de l'entrada d'avui i com que sóc un gran admirador seu, demano perdó a la Mafalda perquè parlaré de la sopa...

La sopa està considerada un dels plats nacionals d'Islàndia. En aquest estat insular europeu hi viuen unes 320.000 persones, penseu que a la província de Lleida som 443.000. Això vol dir que si a Lleida els habitants per quilòmetre quadrat som aproximadament 37, a Islàndia només són 3.

Per tot el país es poden demanar les sopes del dia, que s'acompanyen amb força pa i mantega. Circulant per la carretera 1, que dóna la volta a tota l'illa, pots conduir molts quilòmetres sense trobar cap edificació. Quan arribes a una cruïlla, els indicadors expliquen clarament els serveis que t'ofereix la granja.

Una de les opcions per dormir i menjar en aquest llarg viatge circular són les granges que anem trobant . El senyal de trànsit ens deixa molt clar si podem gaudir d'un bon plat de sopa.

La sopa de corder, Kjötsúpa, és un dels plats  més tradicionals d'Islàndia. La combinació de verdures i carn de corder es cuina durant hores a foc lent. En una sopera elèctrica es conserva calenta fins que els clients se la serveixen. Aquest brou de corder és difícil d'oblidar.

La dieta diària dels islandesos es fonamenta en: peix, marisc, corder, pa i verdures. La sopa de peix també és un dels plats tradicionals, la més famosa és la de llagosta . Al Port Vell de Reykjavík el restaurant  Sægreifinn serveix la sopa de llagosta amb curri més famosa de la capital islandesa.

Però com vaig explicar-vos a l'entrada "Passejant per la riba del riu Ölsufá", molta gent es desplaça a Stokkseyri al petit restaurant al costat del mar Við Fjöruborðið per degustar la millor sopa de llagosta d'Islàndia...

Els enamorats de la sopa teniu una cita imprescindible a l'illa del gel i del foc, un país que us deixarà totalment bocabadats...
Atentament.
Senyor i