El Museu de Lleida ( 9 ).

Tornem a l'accidentada història del museu, concretament al litigi per les 113 obres d'art procedents de les parròquies de la Franja de Ponent que han canviat de Diòcesi. Les diferents sentències no donen solució al litigi ja que les autoritats catalanes recorden al Bisbat de Lleida que no pot prendre cap decisió unilateral sobre el futur de les peces. És el consorci del M:LL, en el que també hi ha Ajuntament, Diputació i Generalitat, el que ha de buscar una solució al litigi

Deixem el litigi, per tornar a passejar per les sales del museu, i després de pujar les escales, arribarem a la sala que acull els sepulcres de les priores Francisquina d'Erill i Beatriu Cornel, així com el de la germana del comte d'Urgell Jaume el Dissortat, Isabel d'Aragó. A la dreta de la fotografia podeu veure el tro prioral de Blanca d'Aragó i Anjou. Totes aquestes peces provenen del monestir de Sixena, el patrimoni del qual es dispersà a partir de la desamortització de 1.835.

Deixant l'espai dedicat a les joies de Sixena, al tram que hi ha fins arribar a l'època moderna, podem veure les obres de Pere Garcia de Benavarri, un dels millors pintors de l'etapa final del gòtic. La taula del Calvari, de la segona meitat del segle XV, atribuïda a ell, prové de l'església de Santa Maria de Tamarit de Llitera.

  

El retaule de la Marededéu, Sant Fabià i Sant Sebastià, una pintura sobre fusta del darrer quart del segle XV, és del taller de Pere Garcia de Benavarri i prové de l'església parroquial de Santa Maria de Portaspana de Graus ( Osca ).

A la propera fotografia de detall del retaule anterior, podeu veure com la Marededéu porta una flor a la mà, que era com la representava l'escola de Lleida en l'època gòtica.

Les primeres dècades del segle XVI es començà a valorar l'humanisme i l'estètica que provenia d'Itàlia. La introducció d'aquestes novetats estava influenciada per la tradició gòtica; la taula de Sant Vicenç ( 1.487 - 1.506 ), és un bon exemple.

En aquesta taula podeu observar com van de la mà el gòtic i el renaixement, fet comú a les terres lleidatanes. La taula estava a l'església de Sant Vicenç d'Àger.

Lleida, àrea allunyada dels principals centres productors de creacions artístiques a començament del segle XVI, no era gaire permeable a les noves propostes del renaixement; per això les peces produïdes aquí a mitjans del segle XVI encara tenen moltes influències gòtiques, com el retaule de Santa Elena de Folquer. Aquest retaule, atribuït al mestre del Cavall, estava a l'església de Sant Gili de Folquer d'Artesa de Segre.

A la propera entrada començarem a visitar el tram final del M:LL per donar un cop d'ull a l'època moderna ( finals del segle XV  -  primeria del XIX ).

Atentament.

Senyor i

A vuit quilòmetres de Palerm ( 2 ).

Deixem la teulada de la catedral de Monreale i baixem els 180 graons amb la finalitat de visitar el seu interior. L'estil de la catedral barreja elements de l'arquitectura nòrdica normanda amb altres de l'art musulmà. Les portes d'entrada són de bronze. Nosaltres entrarem per la del portal nord, feta l'any 1.190 per l'escultor Barisano de Trani.

Estem en una de les obres més importants del món d'art normand. Guillem II va edificar l'any 1.172 una església i al seu costat un monestir benedictí. Només entrar t'adones ràpidament de la importància d'aquest edifici del segle XII.

Si les columnes de marbre i el terra amb pòrfir, granit i marbre són extraordinaris, no trobo un adjectiu prou adient per explicar-vos la meravella que tinc davant dels ulls. Quina feinada cobrir els 6.430 metres quadrats amb petites tessel·les ! Aixecar el cap ens permet adonar-nos de la magnitud d'aquesta joia de l'arquitectura medieval.

Els artistes sicilians formats a l'escola bizantina, grecs i venecians enviats pel Papa Celestí III per decorar els murs, van emprar 2.200 quilograms d'or. Els mosaics més impressionants són els de l'absis central, presidit  per un colossal pantocràtor, la representació de mig cos de Crist jutge. A esquerra i dreta del cristograma IC  XC ( lletres de l'alfabet llatí que corresponen al nom de Jesucrist en grec ), podem llegir les paraules en grec OPANTO CRATOR ( Totpodrerós ).

Els laterals de la catedral també estan plens de mosaics amb fons d'or que ens expliquen passatges de la Bíblia tant de l'Antic com del Nou Testament. Es llegeixen d'esquerra a dreta i comprenen des de la Creació fins a la Passió de Crist.

Aquests mosaics es van fer durant el període bizantí mitjà, quan dominava la dinastia imperial commena 1.057 - 1.207. Els mosaics de la catedral de Monreale són la sèrie més extensa de mosaics commens del món.

El primer orgue va ser construït l'any 1.503; al 1.608 es construí el segon cos. Un gran incendi l'any 1.811 el destruí conjuntament amb el cor i part del sostre. L'orgue que va substituir-lo es retirà l'any 1.967 per acollir els actuals orgues monumentals de sis teclats Ruffatti de Padua.

 
Abans de sortir de la catedral per ensenyar-vos el claustre, torno a fixar-me  el pantocràtor des de la nau lateral i em quedo petrificat perquè sembla que el totpoderós m'està mirant... Canvio a l'altra nau i continua observant-me! Els ulls de Crist, que estan separats tres metres, segueixen atentament al visitant.

Cal sortir de la catedral de Monreale per accedir al claustre. Voleu acompanyar-me?
Atentament.
Senyor i

Guylain.

Avui vull recomanar-vos un llibre especial protagonitzat per Guylain Vignolles, un home de quaranta anys amb una feina que no li agrada gens, però que necessita per sobreviure. És l'operari de la companyia STREN ( Societat de Tractament i Reciclatge Natural ) que s'encarrega del funcionament d'una màquina sinistra, la trituradora de llibres Zerstor 500, a la que anomena la Cosa. L'eficàcia de la Cosa, de fabricació alemanya, és inqüestionable. El seu nom Zestor ve del verb zerstören, que en alemany significa destruir... En Guylain ha de trinxar cada dia milers de llibres que ningú vol llegir i que la Cosa s'encarrega de triturar per reciclar el paper. Ha d'eliminar diàriament allò que més estima: els llibres. Quan acaba el seu torn cal netejar les entranyes de la Zestor 500, on sempre troba algunes pàgines que s'han salvat de la destrucció. Ell les guarda d'amagat amb molta cura... Cada matí, en el tren de rodalies de les 6.27 h amb el que va a treballar, llegeix en veu alta questes pàgines que la Cosa no ha destruït mentre els passatgers habituals del tren l'escolten fascinats.

Així comença la primera novel·la de Jean-Paul Didierlaurent, editada per Columna el passat mes de març. " El lector del tren de les 6.27 H", és sorprenent.

El món que envolta a Guylain és estrany; els companys de feina són molt especials. Penseu per exemple que el vigilant de seguretat de la companyia STREN parla en vers. El seu company de pis és un peixet vermell a qui li explica els seus raonaments. El peixet es diu Rouget de Lisle... Claude Joseph Rouget de Liste fou un militar i compositor francès  del segle XVIII.

Però un dia casualment al tren de rodalies troba un pendrive ple d'històries que l'enamoren i li canvien la vida. Julie, la seva princesa, treballa netejant uns lavabos públics en un gran centre comercial , però on?
Com que el pendrive l'ha perdut al tren de rodalies, amb l'ajuda del Giuseppe, antic company de treball, llegint i rellegint els escrits de la Julie van tancant el cercle. La trobarà?
Llegiu "El lector del tren de les 6.27 h" per descobrir-ho.
Atentament.
Senyor i

La vida en un metre quadrat.

Al blog us he recomanat una colla de vegades la revista Quercus, degana de la premsa ambiental. Al quadern 352 del passat mes de juny un article de Joan Mayol em cridà poderosament l'atenció. La seva proposta era molt clara, el llibre de David George Haskell, una barreja d'assaig, filosofia, ecologia i poesia, és de lectura imprescindible.

L'autor, a més a més de professor a la University of the South de Tennessee, és pagès, biòleg i poeta. "En un metro de bosque. Un año observando la naturaleza", editat per Turner l'any 2.014, és una doble guia. Quan sortim al camp ens costa fixar-nos en molts detalls i una infinitat de matisos ens passen desapercebuts. El llibre de David George Haskel és, en aquest sentit, una bona guia de camp. Però també hi podreu trobar una guia espiritual que ajuda a mirar el món des d'una altra perspectiva.

El llibre que fou finalista del Premi Pulitzer de no ficció, explica les observacions que va fer l'autor durant un any, assegut a la mateixa pedra contemplant el mateix espai: un metre quadrat de bosc primari en els turons de Tennessee. La barreja de coneixements científics i sentiments, transforma la descoberta del cicle anual de la natura en aquest petit espai, en un gran plaer.
Aquest canvi de mirada a l'hora d'observar el món que ens envolta, em recorda un fragment de la pel·lícula Smoke, dirigida per Wayne Wang, amb un guió impressionant de Paul Auster. A l'escena de l'àlbum de fotos, Auggie Wern ( Harvey Keitel ) ensenya al seu amic Paul Benjamin (William Hurt) els àlbuns de fotos que recullen les quatre mil fotografies, corresponents a quatre mil dies seguits, en els que Auggie ha fotografiat la cantonada del carrer 3 amb la Setena Avinguda on hi ha el seu estanc, sempre a les vuit del matí... La vida en aquell petit espai fotografiada del 1.977 al 1.990 cada dia a la mateixa hora. En Pol li diu que totes les fotografies són iguals, però l'Auggie li fa comprendre que si no mira els àlbums més a poc a poc, no entendrà el seu projecte fotogràfic. La veritat és que totes les fotografies són del mateix lloc, però cadascuna és diferent a totes les demés. Auggie ensenya al seu amic Pol a mirar i veure les persones, llums, estacions, diferències entre dies feiners i festius, la roba de la gent...

 Si Auggie ensenya al Pol com observar aquesta cantonada, David George Haskell ens ajuda a mirar com cal un metre de bosc.

L'article del Joan Mayol recomanant el llibre acaba amb les frases: "En resumen, un pequeño gran libro. Léanlo, probablemente me lo agradeceran".

Doncs... gràcies Joan per la teva recomanació.

Atentament.

Senyor i

El Museu de Lleida ( 8 ).

A l'última entrada dedicada al M:LL us explicava que entre el patrimoni que conserva el museu hi ha 113 peces d'art originaries de diverses parròquies de la Franja de Ponent. A partir del 1.995, amb la creació de la nova Diòcesi de Barbastre-Montsó, començà un llarg litigi per les obres d'art que provenien de les parròquies de la Franja que canviaren de diòcesi. El Tribunal de la Rota resolgué al maig del 2.008, que calia entregar les peces a Barbastre-Montsó, i monsenyor Joan Piris, que aquell estiu va ser nomenat bisbe de Lleida, anuncià que no recorreria la sentència. Però  com que a més a més del Bisbat de Lleida, Ajuntament, Diputació i Generalitat formen part del consorci del M:LL; i les obres pertanyen al catàleg d'obres d'art de Catalunya, les peces no es van entregar a la Diòcesi de Barbastre-Montsó.

Mig any abans de la sentencia del Tribunal de Rota, s'inaugurà  el nou museu. A la propera fotografia podeu veure el tram final de les obres.

Font fotografia: Museu de Lleida

Deixem l'accidentada història del museu per tornar a passejar virtualment per les seves sales. En el mateix espai, baixant unes escales, on hem vist les peces que embellien la Seu Vella; podem gaudir de la pintura gòtica. El gòtic internacional fou el corrent artístic nascut cap a l'any 1.400 a l'entorn de diverses corts europees, formades per persones cultes i refinades. Els contactes comercials i culturals de Catalunya amb França i el nord d'Europa, introdueixen aquest estil al nostre petit país. Els màxims representants foren els pintors Lluís Borrasà, Rafael Destorrents i Bernat Martorell. Destorremts i Martorell van treballar per a l'antiga catedral de Lleida.

La taula de Sant Julià, atribuïda a Jaume Ferrer II, representa al sant gaudint dels plaers de la vida, en aquest cas la cacera amb falcó.

Aquesta pintura al tremp sobre fusta, de mitjan del segle XV procedent de la Capella de l'Antic Palau Episcopal d'Aspa; representa a Sant Julià envoltat d'aquest univers cavalleresc. El Museu Nacional de Catalunya ens explica que la pintura al tremp, és la tècnica pictòrica que usa l’aigua per dissoldre l’aglutinant i per diluir el color. Les principals matèries aglutinants són les coles animals, les coles vegetals, les gomes, la caseïna, l’ou i la cera.

A la propera fotografia podeu veure el retaule de Sant Antoni Abat i Sant Pau, una pintura al tremp d'ou sobre fusta de pi i daurats del segon quart del segle XV. Procedeix de l'església del Salvador de Vilanova de Sixena ( Osca ).

Els tècnics pensen que abans estava a la capella del campanar de la Seu Vella, dedicada a la mateixa advocació. Sortí de l'antiga catedral a partir del 1.707 per anar a la parròquia de Vilanova se Sixena. La representació dels paranys del mal, són al·lucinants...

L'any 1.895, gràcies al seu ingrés al Museu Diocesà, no va entrar al mercat dels antiquaris que n'oferien cinc-centes pessetes.

Convertir la nostra antiga catedral en caserna militar suposà que una part molt important del patrimoni que ornamentava l'interior de la Seu Vella, es distribuís per tota la Diòcesi de Lleida. Les taules del Naixement i Epifania, pintura al tremp sobre fusta feta per Jaume Ferrer entre 1.430 i 1.434, probablement havien decorat la Capella de l'Epifania de la Seu Vella, i a partir del 1.707 foren traslladades a l'església de Binacet ( Osca ).

Aquestes taules pintades expliquen històries i són una mena de llibre il·lustrat . Eren finançades per nobles, burgesos, parròquies, catedrals o ajuntaments.

Per acabar, un cop d'ull al retaule del Salvador, atribuït a Jaume Ferrer. És una pintura al tremp sobre fusta del primer quart del segle XV. Sembla que també estava a la Seu Vella abans de traslladar-lo a l'església de Sant Salvador d'Albatàrrec.

Deixem aquest espai , pugem les escales i continuem passejant i gaudint d'algunes peces importants de l'etapa final del gòtic, i del camí que va del gòtic al renaixement.
Atentament.
Senyor i

A vuit quilòmetres de Palerm ( 1 ).

Avui començaré la casa per la teulada... Vull dir que per presentar-vos una nova joia de l'art bizantí sicilià m'he enfilat fins als passadissos secrets que hi ha al costat de la coberta de la catedral de Monreale, a només vuit quilòmetres de Palerm. A la propera fotografia podeu veure la capital de Sicília banyada per la Mar Tirrena, Mari Tirrenu en sicilià.

Sobre l'anomenat Mons Regalis, que era una finca de caça dels reis normands, trobem la catedral construïda pel rei Guillem II considerada una de les més belles d'Europa. Continuem contemplant Palerm al fons, i a l'esquerra de la fotografia podeu veure una petita mostra de la decoració exterior de l'absis, feta amb arcs enllaçats i estels, tradicionals en l'arquitectura àrab.

L'estret passadís secret ens permet passejar fins al magnífic absis i contemplar tranquil·lament el golf de Palerm. Si la decoració exterior de l'absis està molt treballada, quan descobrireu la del seu interior quedareu bocabadats...

Per una de les finestretes que trobem al passadís podeu donar un cop d'ull a l'interior de la catedral. Mireu els mosaics, cobreixen 6.430 metres quadrats de superfície. Penseu que van emprar 2.200 quilograms d'or per fer-los els artistes grecs, bizantini-sicilians i venecians enviats pel Papa Celestí III.

Ja de tornada per baixar i mostrar-vos l'interior de la catedral m'aturo un moment perquè pugueu donar un cop d'ull al claustre que segur us sorprendrà moltíssim quan el visitem virtualment.

Baixo per gaudir de la catedral de Monreale i el seu claustre, però abans vull mostrar-vos les peces ceràmiques de la coberta, algunes molt atrotinades pel pas del temps.

Preparats per entrar en aquesta obra mestra de l'arquitectura d'estil bizantí àrab-normand del segle XII?
Atentament.
Senyor i

Al castell de Tudela de Segre.

Després de visitar virtualment l'Espai Transmissor de Seró, deixem aquest petit poble aturonat per visitar el seu poble germà, Tudela de Segre, també enfilat a un turó. Tudela és un dels vint nuclis agregats d'Artesa de Segre,  l'any 2.010 tenia 91 habitants. Enfilar-se pels carrers del poble té premi, al cim ens espera el castell que ja apareix documentat l'any 1.172.

El gran casalot és de l'època barroca, i es va edificar a l'indret on hi havia hagut l'antiga fortalesa medieval. Si mireu bé la part esquerra de la façana, en la cantonada de l'edifici podeu llegir les sigles UGT .

L'antiga fortalesa va estar vinculada amb l'ordre dels templers. Ens hem enfilat a 449 metres d'altitud i descobrim el valor estratègic del castell, des del qual dominem una part del Segre Mitjà. Tornem a la façana, i encara que costa una mica de veure, sota la reixa de la finestra de l'esquerra podem llegir CNT. Per què al castell de Tudela de Segre hi ha aquestes sigles?

Perquè durant la Guerra Civil aquest castell era escola militar i centre de control de les forces republicanes. Entrem al gran casalot on podrem veure els dibuixos i gràfics que es conserven a les seves parets. Des de l'any 1.949 es considerat Bé Cultural d'Interès Nacional. Pujant a la primera planta trobem una gran sala on una paret ens dona la benvinguda amb els seus dibuixos i missatges: ¡ Por la independencia de España! . Sobre la porta d'accés a l'aula on impartien les classes podem llegir: "Los pleitos de España los resuelven los españoles ( del Dr Negrin )".

Entrar a l'aula de formació militar és inquietant. Malgrat estar molt atrotinada encara es pot veure la pissarra sobre la que llegim FIDELIDAD A LA REPUBLICA, i una colla d'explicacions pintades a les parets. Llegir-les posa la pell de gallina...

Sección de punta de vanguardia en exploración avanzada.

Tres escuadras en exploración militar. Tres formando patrullas ( en cada una un explorador Z ).

El text de la dreta és més inquietant ja que explica que cal fer si un explorador nota l' olor a iperita ( gas mostassa). Oficialment a la guerra civil no es van emprar armes químiques...

Compañia de vanguardia.

Una sección de exploración.

Dos secciones en columna.

Los exploradores Z de punta de vanguardia hacen la señal de peligro el notar olor a iperita, dejando una señal en el terreno: las patrullas se colocan los medios de protección individual y atraviesan la zona.

Compañia en vanguardia.
Las patrullas de exploración han atravesado la zona y pasado el peligro se despojan  de los atuendos de protección.
Los exloradores quimicos del grueso de vanguardia se reunen en la posición de partida y después de recibir instrucciones del teniente Z de la Compañia divididos en grupos de 4 ó 5 de los que uno es jefe comienzan a delimitar la zona y buscar camino de paso.

Un esquema acompanya cada explicació. Penseu que parlen del terrible gas mostassa, una família de productes químics emprats fonamentalment com arma de guerra, conegut també com iperita , de Ypres, la ciutat belga on l'any 1.917 els alemanys van utilitzar per primera vegada aquest armament.

Sortim de l'aula de formació i tornem a la sala principal. A l'entrar a les altres habitacions nous missatges pintats sobre les parets, ens parlen d'un moment històric convuls: " España no es un pais de capitulaciones ( del Dr Negrin ), o "Soldado! Estas son tus armas, no las abandones; ellas te llevaran a la victoria".

Surto del castell de Tudela de Segre i abans de marxar dono l'últim cop d'ull a l'edifici que presideix el turó i al magnífic paisatge del Mig Segre.

Baixant del turó és difícil no pensar en la gairebé nul·la evolució dels humans per superar el nostre afany destructiu. L'edifici barroc i l'antiga fortalesa medieval han vist diferents tècniques per matar-nos els uns als altres, cada vegada més eficients...

Atentament.

Senyor i

Esther i Milena.

Al gener del 2.008 vaig recomanar-vos el llibre d'Esther Tusquets "Habíamos ganado la guerra" que ens mostra com era la burgesia franquista dels anys quaranta i cinquanta a Barcelona. Va ser la primera de les recomanacions dels llibres de memòries d'Esther Tusquets Guillén ( 1.936 - 2.012 ) fundadora i directora durant 40 anys de l'editorial Lumen.

Al gener del 2.010 a l'entrada "Confessions" us recomanava dos llibres més de l'Esther: "Confesiones de una vieja dama indigna", la segona part de "Habíamos ganado la guerra"; i " Confesiones de una editora poco mentirosa" en el que ens explica la seva vida d'editora. 

La tercera recomanació fou el llibre "Tiempos que fueron" escrit a quatre mans amb el seu germà Oscar arquitecte, dissenyador i pintor.

Torno al tercer llibre del que us he parlat, que cronològicament va ser el primer llibre de memòries d'Esther Tusquets. "Confesiones de una editora poco mentirosa", editat l'any 2.005 per RqueR, que en aquell moment dirigia la seva filla Milena Busquets Tusquets. Esther Tusquets no pensava escriure cap llibre de memòries perquè no creia que tinguessin interès suficient i no li venia de gust escriure'ls, però la seva filla Milena va animar-la a fer-ho.

Avui no recomano un nou llibre de l'Esther, sinó de la seva filla Milena. "También esto pasará" editat per Anagrama, és una joia. El podeu llegir en català "També això passarà", amb traducció de Lurdes Serramià i editat per Amsterdam Ara Llibres.

Si la primera novel·la de Milena Busquets " Hoy he conocido a alguien"  editada l'any 2.008 , va passar desapercebuda,  "También esto pasará" és tot un terratrèmol en el món editorial. Un llibre molt intens que ens explica la complexa relació mare-filla i que parla de la mort, però sobretot de la vida. Esther Tusquets Guillén va morir l'estiu del 2.012. Milena reconeix que va perdre a la persona que més confiava en ella. Després d'un any de dol, Milena decideix escriure el llibre que és una gran declaració d'amor.

Booktrailer de la novela "También esto pasará" de Milena Busquets from jep brengaret on Vimeo.

A la fira de Frankfurt del 2.014 desenes d'editorials s'interessaren per adquirir els drets sobre la novel·la que s'està traduint  en vint-i-nou països. El llibre us capturarà, acompanyeu a Blanca - àlter ego de Milena- fins a Cadaqués, i gaudiu de la lectura.
Atentament.
Senyor i