Chiharu Shiota a Lleida ( 1 ).

L'últim dia de gener del 2.010 l'entrada "Un tresor al mig de Lleida" ens descobrí la col·lecció d'art que Juli Sorigué i la seva dona Josefina Blasco iniciaren als anys seixanta del segle passat. Al juny del 2.012 tronàrem al carrer alcalde Pujol i a la plaça Sant Joan per proposar-vos la visita a la magnífica exposició d'Antonio López . Avui us recomano passejar altra vegada fins al carrer alcalde Pujol per emocionar-vos amb les propostes de Chiharu Shiota.

Nascuda l'any 1.972 a la ciutat japonesa d'Osaka, es formà en els camps del dibuix i l'escultura a la Universitat Seika de Kyoto. L'any 1.996 es traslladà a Berlín, ciutat en la que viu i treballa fent instal·lacions i performances. 

L'exposició In the beginning was... inaugurada el 9 d'octubre i que podeu visitar fins al 31 de març, està formada per quatre monumentals instal·lacions. La primera, del 2.005, és His Chair. 

Feta amb dues-centes finestres velles d'edificis del Berlín Oriental que foren abandonades als anys 90, ens rep quan entrem a l'exposició. Chiharu pensava molt impressionada en el que sentien i pensaven les persones que havien mirat per aquestes finestres...

Diu l'artista japonesa : " Les finestres són com una pell, com límits de mi mateixa que no puc creuar. Quan vaig arribar a Alemanya des de Japó, sentia que estava entre dos mons. Tenia la impressió d'estar en un abisme de desolació- no dins, però tampoc fora". 

His Chair és una primera aproximació del site-specific que l'artista farà al projecte PLANTA situat al complexe industrial La Plana del Corb del grup Soriguer a Balaguer.

Al nexe entre les instal·lacions Chiharu ens presenta llenços cosits amb fil que són variacions bidimensionals dels objectes tridimensionals de l'artista. En el cas de la planta superior de l'exposició aquest nexe utilitza el fil vermell.

La segona instal·lació que trobareu és Over de Continents ( 2008 - 2015 ) per a la qual ha utilitzat unes cinc-centes sabates velles donades per persones anònimes properes a la Fundació Sorigué. Les sabates estan lligades per fils vermells que es troben en un punt de la paret formant un misteriós vano... 

Afirma Chiharu: " Les sabates són com illes perdudes. Tenen les seves pròpies vides, expliquen les seves històries, com cases abandonades. Les sabates ens acompanyen, caminen i viatgen: són una de les nostres possessions més íntimes. Envelleixen amb nosaltres guardant els nostres secrets i les nostres  memòries més íntimes". 

Cada sabata està acompanyada per un missatge del seu antic propietari. Els fils vermells uneixen les històries i els records de qui va ser company fidel de les sabates...

L'obra de l'artista japonesa es caracteritza per utilitzar en les seves instal·lacions objectes d'us quotidià: llits, finestres, vestits, sabates, portes, maletes... Objectes que es transformen en una proposta intimista molt potent.

Si a la primera planta el fil vermell és protagonista, al baixar a la planta inferior on hi ha les altres dues instal·lacions, el fil és negre, quilòmetres de fil negre, ens impressionen... Al proper vídeo podeu veure com es preparà aquest espai sorprenent.

Fundació Sorigué presenta: Chiharu Shiota from 7accents on Vimeo.

In the beginning was... una intrigant proposta creada especialment per a la Fundació Sorigué. A la propera entrada dedicada a Chiharu Shiota baixarem a la planta on habiten les dues instal·lacions.

Atentament.

Senyor i

Llibres al mercat...

Si a la primera entrada dedicada a Irlanda la visita virtual ens dugué al Trinity College, la institució més important de Dublín, per visitar l'antiga biblioteca coneguda com a Long Room, avui sortint del Trinity anirem xino-xano fins a George's Street Arcade, un mercat d'estil victorià de maó vermell  que obrí les seves portes al públic l'any 1.881 amb la filosofia de centre comercial.

El mercat del sud de Dublín ( South City Market ), conegut popularment com George's Street Arcade és una obra promoguda per famílies adinerades dissenyada pels arquitectes britànics Lockwood i Mauson, inaugurat l'any 1.881 per l'alcalde Sir George Moyers. L'estructura original de fusta fou destruïda per l'incendi de l'agost del 1.892. El mercat va ser reconstruït amb el mateix estil substituint la fusta per ferro i recuperà l'activitat l'any 1.894.

Si us fixeu bé, a la dreta de la gran fotografia antiga del mercat es veu una de la cinquantena de botiguetes que hi ha a George's Street Arcada. És la petita llibreria Stokes Books. Dublín és una ciutat plena de llibres, llibreries i biblioteques. Els llibres omplen la ciutat, en el cas d'avui els trobem en una de les botiguetes del mercat d'estil victorià.

Fundada l'any 1.983 Stokes Books estava a Clanbrassil Street  i l'any 1.989 es traslladà a George's Street Arcade. La llibreria té un estoc de 10.000 volums en el que podeu trobar llibres per a totes les butxaques: de 5 € a 5.000 €.

Encara que hi ha gran varietat de temes, la llibreria està especialitzada en història i literatura irlandesa. L'espai està molt aprofitat, la petita botiga i els prestatges exteriors que hi ha als passadissos del mercat estan plens de llibres que ens conviden a remenar i triar.

Els propietaris actuals del mercat, el grup Leyden, van comprar-lo a finals del 1.992 i continuen mimant la integritat d'aquest bell edifici d'estil victorià. Podeu trobar-hi botigues d'alta costura i d'accessoris de moda, joieries, bijuteries, perruqueries, música, art, llibres, segells i monedes, aliments especials... Una placa a l'entrada ens recorda la història del mercat del sud de Dublín.

Regularment Stokes Books publica catàlegs gratuïts i ofereix un servei, també gratuït, de cerca de llibres. Després de trenta anys al mercat del llibre vell i d'antiquari, els contactes són molts i ells s'afanyen a trobar aquell llibre que ja et sembla que no aconseguiràs mai.

De dilluns a dissabte de 10:30 a 18:00, col·leccionistes, acadèmics, bibliotecaris i curiosos busquen el seu petit tresor a la llibreria de George's Street Arcade.
Atentament.
Senyor i

Museo dei pupi.

Siracusa, en català medieval Saragossa de Sicília, fou fundada pels grecs que van desembarcar-hi  a l'illa d'Ortígia l'any 734 aC. Si passegeu per la ciutat segur que arribareu a la conclusió que l'essència de Siracusa és l'illa d'Ortígia. Caminar pel laberint dels seus carrers, carrerons i places és difícil d'oblidar. Diu la tradició que Enees, fill del príncep troià Anquises i de la deessa grega de la bellesa i l'amor Afrodita,  fundà la ciutat. Potser per això la deessa encomanà la bellesa a Siracusa...

Arquimedes considerat un dels científics més importants de l'antiguitat clàssica, fou matemàtic, inventor, astrònom , físic i enginyer que nasqué i morí en aquesta ciutat siciliana.

Endinsem-nos en aquest atractiu laberint d'Ortígia fins arribar a la Via della Giudecca on, a l'edifici històric del Palau Midiri-Cardona, hi ha el Museo dei pupi, una joia on gaudir de la col·lecció Vaccaro... 

El museu ens permet descobrir les marionetes sicilianes ( pupi ), escenografia, eines i accessoris que van utilitzar en els seus espectacles de l'Opera dei pupi, la famosa família de titellaires ( puparis ) Vaccaro, de Siracusa.

L'Opera dei pupi té els seus orígens a principis del segle XIX i escenifica les gestes cavalleresques medievals. Els titelles tenen una expressivitat única i es manipulen mitjançant una vareta.

Al setembre del 2.014 la Conselleria del Patrimoni Cultural va guardonar el material exposat al museu amb el títol de material etno-antropològic de gran valor cultural. 

L'Opera dei pupi continua viva a Sicília gràcies als hereus de les famílies de puparis de l'illa. La Compagnia dei pupari Vaccaro-Mauceri ens ofereix a més a més de la visita al museu, un cicle de representacions teatrals i espectacles tradicionals.

L'associació Vaccaro-Mauceri està  formada pels grans puparis de Siracusa . Els germans Mauceri són els responsables de la gestió del teatre des de 1.995, abans ho van fer els germans Vaccaro. L'any 2.001 l'Opera dei pupi fou proclamada per la UNESCO Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat.

Al museu hi ha el Centro studi sull'opra siracusna que oferix documentació sobre aquesta tradició siciliana a estudiants i acadèmics. L'objectiu és informar, investigar i publicar assajos sobre els pupi de Siracusa. Hi ha una biblioteca que conté més de 200 llibres sobre el teatre de titelles i la història de Siracusa, gravacions en vídeo i DVD dels espectacles realitzats pels germans Vaccaro, un arxiu amb més de 150 CD de música amb les cançons utilitzades durant les presentacions  i una hemeroteca que conté revistes, postals i material sobre diversos tipus de titelles.

Els ferotges guerrers cristians i sarraïns ens observen atentament durant la visita i estan preparats per la batalla en la que els escuts i les espases són les protagonistes. Mags, dracs i princeses esperen aquest moment amb aparent tranquil·litat. Al mateix carrer, Via Della Giudecca 17-19, cada dia de la setmana de març a novembre fan dos espectacles. Pocs són els afortunats perquè el petit teatre només té capacitat per vint espectadors.

El primer dels puparis de Siracusa fou Francesco Puzzo que l'any 1.917 deixà el món dels pupi. Quatre anys més tard els seus fills van reviure el teatre de titelles. El jove pastisser Rossario ( Saro ) Vaccaro obrí una botiga l'any 1.923 al carrer dels germans Puzzo. Saro estava enamorat dels pupi i de la mà d'Ernesto Puzzo aprengué a construir titelles, armadures, escenografies, escriure guions... Al museu hi ha una recreació del taller de Saro Vaccaro, l'avi dels que avui continuen la tradició de l'Opera dei pupi a Siracusa, com l'Alfredo Mauceri ( encarregat dels guions i pupari) , el seu germà Daniel ( que, a més a més de pupari, fa artesanalment els pupi), i la seva mare Francesca Vaccaro ( encarregada de totes les veus femenines).

Saro abandonà la pastisseria i començà a construir titelles en un minúscul taller de la Via della Guidecca, quan l'any 1.948 el teló caigué definitivament sobre l'escenari dels Puzzo. 

Ni la malaltia que li paralitzà la part esquerra del seu cos no el va aturar en el seu somni titellaire. En aquest petit taller només hi havia llum natural, i a les barres de ferro penjaven els pupi esperant el seu debut teatral.

Deixem el Museo dei pupi per gaudir de la bella Siracusa. Passegem fins a la Piazza del Duomo molt a prop del palau Midiri-Cardona gaudint dels colors que ens regala l'illa d'Ortígia.

A la propera entrada dedicada a Siracusa, descobrirem el secret de la seva Catedral ( Duomo ). Estic segur que us quedareu bocabadats.

Atentament.

Senyor i

Cinquena generació...

Al juliol de l'any passat a l'entrada Adéu Llibreria Fregola us donava la trista notícia del tancament de la més "jove" de les nostres botigues centenàries després de 102 anys atenent als clients. Malauradament aquest passat mes de juliol us comunicava el tancament, després de 141 anys al mateix local, d'una  altra de les nostres escasses i estimades botigues centenàries. A l'entrada Adéu Antiga Casa Inglés, a més a més de la pèrdua, anunciava que la Farmàcia Pons - també centenària -, es traslladaria a Cappont. El nostre Eix Comercial en molt poc temps ha perdut tres de les deu botigues que li donen personalitat...

Al juny del 2.012, donant un cop d'ull a Botigues centenàries de Lleida ( 5 ), entràrem virtualment al número 18 del Carrer Carme, on hi ha l'antiga Llibreria Casas. En aquell moment la quarta generació de botiguers formada per Ramon Casas i Roser Dejuan em mostrà amablement el seu establiment. Un any després es van jubilar, i el seu nebot Josep Ramon Freixanet i Casas i la seva dona Juliana Fernandes decidiren continuar la botiga, la reforma de la qual s'inaugurà al 2.014.

La cinquena generació està lluitant per aconseguir celebrar el 150 aniversari de la botiga iniciada l'any 1.869 per la lleidatana Rosa Valls, casada amb Francesc Casas. L'establiment era una barreja de quiosc, impremta i llibreria del carrer Estereria...

El carrer Estereria, avui desaparegut, estava al costat de la plaça de Sant Joan. La botiga ocupava un espai proper a l'actual Sony Gallery, però molts anys abans hi havia, els que ja teniu una edat potser ho recordareu, la Casa Balasch , especialitzada en articles de regal, armeria i munició. 

La família Casas a finals dels segle XIX i principis del XX tenia dues botigues, una dirigida per Rosa Valls i l'altra pel seu fill Francesc Casas i Valls.

Quan es retirà la Rosa Valls, només va continuar la llibreria Casas del seu fill que, fins a la Guerra Civil estava al carrer Estereria. Durant un temps també va existir al carrer Carme la llibreria Ramon Casas, germà del Francesc mort prematurament als 33 anys. Posteriorment s'hi obrí la llibreria Jové. Als anys 30 del segle passat Ramon Casas i Grivé, fill d'en Francesc, s'afegí al negoci familiar. Francesc Casas i Ramon Casas, besavi i avi de Josep Ramon Casas i Freixanet, propietari actual; com a conseqüència d'un bombardeig durant la Guerra Civil, van començar de zero la nova botiga al Carrer Carme on encara la trobem avui.

Ramon Casas i Grivé es va casar amb Maria Ribes i Caubet, formant la tercera generació. La Maria, botiguera de soca-rell, despatxà a la botiga fins als 80 anys!. 
El seu fill Ramon Casas i Ribes casat amb la Roser Dejuan i Espinet foren la quarta generació, que van fer una primera reforma de la botiga i l'any 1.969 celebraren el centenari de l'establiment.

Però tornem als inicis, quan a finals del segle XIX Rosa Valls imprimia una gran part de les postals de Lleida i les invitacions per batejos, comunions i casaments. L'especialització en aquestes celebracions i dels regals corresponents han estat la característica de les quatre primeres generacions.

 
Els propietaris actuals, cinquena generació de la nissaga Casas, Josep Ramon Freixanet i Casas i la seva dona Juliana Fernandes, han transformat  la botiga, que continua amb la seva especialització en batejos, comunions i casaments adaptant-se a la societat actual, com podeu veure a la fotografia anterior en la que hi ha detalls per a tot tipus de parelles; però ha ampliat la seva proposta en el món dels regals. El nou lema d'aquest establiment centenari, Celebra la vida, resumeix la nova proposta comercial.

La paraula llibreria ja ha desaparegut, la veritat és que ja fa anys que no ho és. A la web de la botiga de regals Casas, Casas Grift Shop, podeu veure el canvi que ens proposa la cinquena generació. Remeneu i remeneu entre detalls de Nadal, casament, bateig, comunions, festa, papereria i regal. Allí  també podreu llegir la nova filosofia de la botiga: " Creiem que la vida és una sèrie de fites que se celebren i que els detalls són una part important de qualsevol ocasió especial". Enguany la botiga ha estat reconeguda en els XV edició dels Premis Nacionals als Establiments Comercials Centenaris.

La nissaga Casas no s'entén sense les dones de la família, pal de paller del negoci. Ja fa molts anys també es van especialitzar en els bolígrafs i plomes estilogràfiques, i eren els representants de la casa Montblanc.

Encara guarden algunes d'aquestes joies de l'escriptura a mà, com el bolígraf banyat en or i la ploma estilogràfica, els dos evidentment de la casa Montblanc, que podeu veure a la propera fotografia...

No són bons moments per al petit comerç, i les franquícies estan ocupant una bona part del nostre Eix Comercial. Malgrat tot, esperem poder bufar amb vosaltres les 150 espelmes...
Atentament.
Senyor i 

La part alta del bosc...

Avui us convido a un viatge virtual al petit poble, 48 habitants, de Jauntsarats a la comarca d'Ultamaldea. Aquest poblet és un dels nou concejos ( Arrarats, Beruete, Gartzaron, Ioga, Ihaben, Itsaso, Jauntsarats, Orokieta-Erbiti i UdaleBeramendi ) i sis llocs habitats ( Aizároz, Beramendi, Udabe, Erbiti, Ola i Orokieta), que formen el municipi de Basaburua. Com podeu veure la població del municipi, 871 habitants, és molt dispersa. Jauntsarats és la capital d'aquest municipi que pertany a la Merindad de Pamplona o Merindad de Montaña; una de les cinc Merindades en les que està dividida Nafarroa.

Basaburua significa part alta del bosc, per això no costa gaire entendre que les principals activitats econòmiques de la Vall de Basaburua són l'explotació de boscos i la ramaderia.

A la part alta del bosc i als vessants trobem faigs i al fons de la vall hi ha rouredes, on podem veure roures centenaris, i prats.

Al carrer de la Asunción de Jauntsarats trobem la Serreria Azpiroz que transforma la fusta que arriba directament dels boscos per la carretera NA-411 amb els camions.

Les serradores antigament estaven al costat d'un riu o d'un torrent dels que recollien l'aigua per fer girar la roda hidràulica ( rodet ). Aquesta movia el cigonyal ( collferro ) que era l'encarregat de moure la biela ( cameta ).

Els mecanismes transformaven el moviment del rodet accionat per la força de l'aigua, en un moviment longitudinal alternatiu que movia la serra i tallava la fusta.

Les serradores han canviat molt, actualment funcionen amb serres de cinta elèctriques. L'aigua i les rodes hidràuliques van fer funcionar les últimes serradores fins a mitjans dels anys setanta del segle passat.

Passejar per Jauntsarats, especialment quan estan treballant a la serradora, és amarar-se a fons d'olor de fusta. Les grans tenalles faciliten el transport dels troncs, ara descansen fins que arribi el proper camió.

El pas de l'energia hidràulica a l'elèctrica ha canviat radicalment aquest antic ofici. La maquinaria pesant fa menys dura la feina de transformació de la fusta en taulons.

Deixem la serradora, passem per l'escola que està al costat i agafem una petita sendera familiar, molt senzilla, curta i de desnivell inapreciable per passejar per les rouredes que envolten la plana d'Oianzabal, on ens esperen roures centenaris...

El roure de beheitiko landa-ko haritza és un dels que trobareu en aquesta tranquil·la sendera; fa 29,1 metres d'alçaria, una circumferència de 8,70 metres i el seu tronc té un diàmetre de 2,75 metres.

Després de passejar és hora de dinar, a Jauntsarats podeu fer-ho a la cooperativa d'iniciativa social Ernaizu S.Coop. En aquesta botiga-bar-cafeteria-restaurant gestionat per una magnífica colla de dones rebreu un tracte excel·lent .

 Font fotografia: web Apeztegiberriko Denda

Elles s'encarreguen l'únic comerç de Basaburua. Van obrir Apeztegiberriko Denda en un edifici propietat de l'ajuntament l'any 2.011 quan ja feia deu anys que els 871 veïns de tota la vall tenien que desplaçar-se per anar a comprar. S'organitzen mitjançant contractes flexibles que fan referència a  les hores que han de treballar al mes, fet que els permet conciliar la vida laboral i familiar. A la botiga contigua al bar-cafeteria-restaurant hi ha de tot, i molts productes de proximitat. Obren tots els dies. També hi ha un punt d'informació turística, connexió Wifi i un ordinador d'us públic. És el punt de trobada dels habitats dels diferents pobles de la vall.
Basaburua tot un món per descobrir.
Atentament.
Senyor i

The Long Room.

El Trinity College, potser la institució més important de Dublín, es considera la millor Universitat d'Irlanda. Fundada l'any 1.592 per Isabel I, es construí en un solar d'un antic convent agustí. Fins a finals del segle XVIII no es permeté l'accés dels catòlics. Per les seves aules ha passat tota la intel·lectualitat irlandesa  amarant-se d'una educació inspirada en els models dels Colleges anglesos d'Oxforf i Cambridge. Amb 15.000 estudiants i 2.500 membres del personal té un tresor de visita imprescindible, l'antiga biblioteca que anualment rep més d'un milió de persones. Generalment hi ha cua per comprar les entrades a una visita en la que primer veiem l'exposició Tocant en clara llum la foscor, amb el llibre de Kells com a protagonista principal; per després pujar a la Long Room.

L'exposició ens mostra el famós llibre de Kells i altres manuscrits. Quan es va escriure aquest llibre fa mil dos-cents anys, Irlanda tenia una població de menys de mig milió d'habitants, actualment són 4.600.000. Vivien en aquell temps en poblats fortificats a la costa i al costat dels rius a l'interior.

El llibre de Kells conté un text en llatí dels Quatre Evangelis, esplèndidament il·luminats. El llibre va ser copiat i il·luminat per una comunitat de monjos aproximadament l'any 800, possiblement al monestir irlandès de Ioana ( Escòcia ). Es conservava en una caixa coberta de joies que es va perdre al segle X. Està escrit sobre pell de vedell nonat adobada com el pergamí, però més fina i llisa, anomenada vitel·la. Per fer The Book of Kells  s'utilitzà la pell de 185 vedells. S'exposa tancat en una vitrina i com no està permès fer fotos a l'exposició, la següent imatge de la Wikimedia Commons  mostra el full 292 del llibre.

Després de veure l'exposició pugem un tram d'escales per visitar l'antiga biblioteca que es va construir en alt per protegir-la de les inundacions d'un afluent del riu Liffey. Abans d'entrar a la Long Room, al plafó informatiu de la dreta, dues aquarel·les de Seán McManus ens permeten imaginar-nos la biblioteca abans i després de l'ampliació.

L'any 1.860 es produí una gran remodelació de la biblioteca perquè calia molt més espai per guardar els llibres, per això es va construir la galeria superior i la volta.

L'antiga biblioteca es construí entre 1.712 i 1.731, segons els plànols de Thomas Burg. Vistes les diferències mitjançant les aquarel·les, entrem a la Long Room...

És la biblioteca d'una sala més llarga d'Europa, fa 64 metres de llarg per 12,2 d'alçària i està recoberta totalment per prestatges de fusta.

Conjuntament amb els altres edificis que formen el conjunt de la biblioteca del College, alberga uns quatre milions de llibres i dos mil manuscrits. A la Long Room es guarden 200.000 llibres entre els que hi ha els més antics de la biblioteca.

L'any 1.743, catorze bustos de marbre fets per l'escultor Pedro Sheemakers van iniciar la col·lecció que ressegueix l'antiga biblioteca. Estan dedicats a grans filòsofs, escriptors i homes relacionats amb el Trinity College.

Una llei del 1.801 fa que el Trinity rebi un exemplar de qualsevol text publicat a la Gran Bretanya i Irlanda, uns 100.000 per any. Calen dos quilòmetres de prestatges per any per acollir totes aquestes publicacions: novel·les, assaigs, còmics, revistes... Les instal·lacions encarregades d'acollir totes les novetats estan als suburbis de Dublín. 

Als prestatges els llibres més grans es guarden a la part inferior i els més petits a la superior. A la propera fotografia podeu veure la galeria superior i la volta de fusta fetes l'any 1.860.

A la Long Room hi ha un dels dotze originals que es conserven dels 2.300 que es van fer de la Proclamació de la República Irlandesa.

Durant la visita a l'antiga biblioteca podreu veure l'arpa més antiga d'Irlanda, feta a finals del segle XIV amb fusta de roure i salze, fet que la feia molt lleugera i al pesar poc era fàcil de transportar entre els castells dels nobles.

Fins al període barroc, al segle XVII, les cordes eren de bronze però llavors es van substituir per cordes fetes amb budell de gat. Actualment les cordes són de niló. La reproducció d'aquesta antiga arpa s'utilitza en l'heràldica moderna. És l'arpa celta més antiga i la tradició diu que pertanyia al Ard Rí ( gran rei ) Brian Boru que regnà entre 1.002 i 1.014, fet impossible perquè l'arpa és de finals del segle XIV. però els irlandesos estimen molt les seves tradicions i l'arpa és el símbol de la nació, direm doncs que és l'arpa de Brian Boru. 

Deixem la Long Room, però encara ens queden una colla de biblioteques i llibreries per descobrir en aquest país que estima molt els llibres. L'última imatge d'avui, de la Wikimedia Commons,  és una aquarel·la del segle XVII feta per James Malton ( 1.761 - 1.803 ), en la que podeu veure la Long Room abans de la seva ampliació.

Però Dublín és una ciutat plena de llibres i no tots es poden trobar a les seves magnífiques biblioteques. A la propera entrada dedicada a la capital irlandesa els veurem en un antic mercat...

Atentament.

Senyor i