Quan la ciutat comença a despertar...

Després de descobrir els molins del Guadalquivir us comentava que passejaríem fins a un dels espais més populars i atractius de Còrdova. M'agrada gaudir de les ciutats quan comencen a despertar, per això iniciarem la ruta d'avui al pont romà, per veure la seva bellesa quan està il·luminat i falta poc perquè la llum del nou dia sigui la protagonista. 

La mesquita està a pocs minuts caminant, al  seu mur exterior nord del Patio de los Naranjos, al costat de la Puerta del Caño Gordo, trobem La Virgen de los Faroles. L'any 1.928 la Verge d'Antonio Fernández Castro fou destruïda per un incendi. L'ajuntament cordovès encarregà a Julio Romero de Torres un quadre de la Verge per ocupar aquest espai. El quadre que veiem actualment és una còpia  de l'original que fou traslladat al museu que té el pintor a la plaça que visitarem avui...

Caminant pels carrers Cardenal González i Lucano, sense trobar gairebé ningú, arribem a la Plaza del Potro. Falta poca estona perquè s'apagui la llum dels fanals i la gent comenci a omplir la plaça.

Diuen que el nom de la plaça ve de la figura del poltre que corona la font del 1.577; però cal recordar que durant l'edat mitjana es celebrava al voltant de la plaça una fira ramadera. La venda de cavalls d'aquesta fira es feia a la plaça. Potser aquest antic mercat va inspirar al creador de la font...

Els dos edificis més destacats de la plaça són : El Hospital de la Santa Caridad de Nuestro Señor Jesucristo, que actualment acull el Museo de Bellas Artes i el Museo Julio Romero de Torres; i La Posada del Potro.  De l' antic Hospital, fundat l'any 1.443 per la Cofradía de la Caridad, destaca la façana gòtica. A l'esquerra de la porta podem llegir, en rajola pintada:

El Príncipe de los ingenios de España

Miguel de Cervantes Saavedra

de abolengo cordobés

mencionó este lugar y barrio

en la mejor novela del mundo.

Varios cordobeses con amor de paisano y con veneración de españoles dedican este

humilde recuerdo al insuperable escritor.

MCMXVII  

Per visitar els dos museus que acull l'antic Hospital de la Caridad , cal entrar per la porta que veieu en la propera fotografia, a l'esquerra de la Fuente del Potro.

Un magnífic pati cordovès us acollirà. En aquest espai trobareu una façana molt diferent a les típiques façanes blanques que omplen el barri, és la casa que acull el Museo Julio Romero de Torres creat l'any 1.931, un any després de la mort del pintor.

La Posada del Potro és un habitatge dels segles XIV i XV, anomenat popularment corrales. Les habitacions es disposen al voltant d'un patí comú presidit per un pou. Miguel de Cervantes coneixia molt bé aquesta plaça i posada perquè hi havia passat la seva infantesa i s'hi havia allotjat. Punt de trobada de " pícaros y rufianes cordobeses", apareix a Don Quijote de la Mancha i a Rinconete y Cortadillo.

Però aquesta posada també inspirà a altres grans escriptors com Francisco de Quevedo, Luis de Góngora i Mateo Alemán que escriu sobre aquest racó cordovès a Vida del pícaro Guzmán de Alfarache. La posada va fer la funció de corral de vecinos fins al 1.974...

Actualment és l'única posada que es conserva a Còrdova amb el seu aspecte original. Impulsat per l' Ajuntament de Còrdova, acull el Centro de Flamenco Fosforito, un espai multidisciplinari que té per objectiu la divulgació del flamenc i de la figura del cantaor Antonio Fernández " Fosforito".

Després de la rehabilitació, la posada de Potro presenta intacte el seu interior: el pati, les quadres, la galeria alta, les baranes, suports, teulada i les petites habitacions gairebé iguals que fa sis-cents anys...

Marxem de la plaça del Potro, declarada Monumento Arquitectónico- Artístico, per anar a pocs quilòmetres de Còrdova per visitar una joia bastant desconeguda: Madinat Al-Zahra.

Atentament.

Senyor i

Al carrer pergaminers ( i 2 ).

Continuem la visita a les restes de la cuirassa després de donar un cop d'ull a les restes dels murs d'una casa i una claveguera del segle XIII del carrer Maranyosa, i a les antigues sitges i piques en les que treballaven els pergaminers. Baixant amb l'arqueòloga Marta Morán pel pendent i polsegós carrer pergaminers, ens aturem en una sitja de gra que quan s'ensorrà es reaprofità, després de fer-hi modificacions, per transformar-la en una fresquera, un espai per mantenir frescos els aliments i ajudar a conservar-los.

El sol comença a deixar clar que ens farà suar quan arribem als murs d'una casa del segle XVII la part del darrere de la qual dóna al carrer sant Cristòfol. El call de Lleida, conegut com la cuirassa, tenia aquest nom perquè resseguia la muralla andalusina per protegir la ciutat que anava del carrer Major fins a la plaça del Seminari, al costat de la desapareguda església romànica de Sant Andreu, destrossada  pel bombardeig del 1.707.

Penseu que a la cuirassa, arrasada durant la Guerra de Successió, al segle XIII hi vivien 5.000 persones, un 10% dels habitants de Lleida. Aquest tràgic final no ens ha de fer oblidar que durant molts anys a la nostra ciutat hi van conviure jueus, musulmans i una majoria cristiana. Passejant per les excavacions, entre les marques fetes pels arqueòlegs, no és difícil trobar senzills testimonis de la vida passada...

Però aquesta convivència es va anar diluint fins que al segle XIV el call lleidatà es transformà en un gueto. Estudis de la UdL diuen que la Costa del Jan, que comunica el call amb la part baixa de la ciutat, no es va fer fins després de l'expulsió dels jueus al 1.492.

Els desguassos eren molt importants perquè el barri estava en una zona aturonada plena de forts pendents.

El mur de contenció que podeu veure a la fotografia anterior amb el desguàs, i a les següents fotografies, fou una obra parcialment pública, un primer projecte d'urbanització.

A la part superior de la fotografia anterior, a l'esquerra de l'operari que està netejant el mur, podeu veure un fragment del carrer empedrat, que a la propera fotografia de detall podreu valorar detalladament.

La població jueva de Lleida visqué un calvari. Al 1.391 es va reduir considerablement el nombre de famílies, i al 1.410 només en quedaven 28, que passaren  a 12 l'any 1.492, quan es van expulsar als no conversos.

En un barri de les característiques orogràfiques com la cuirassa, com he dit abans desguassar era molt important. En la fotografia següent podeu apreciar la sortida d'aigua d'una habitació.

  

Darrere hi havia la plaça de la cuirassola i, a l'altra banda de la cuirassa, la desapareguda església romànica de Sant Andreu. Penseu que totes aquestes troballes datades entre els segles XIII i XV són molt importants per verificar les hipòtesis sobre el call lleidatà.

A l'esquerra del mur, que podeu veure  a continuació, s'han trobat reformes fetes al segle XV. 

M'explica la Marta que a les excavacions a més a més de trobar-hi  restes de carrers, edificis, clavegueres i tallers de pergaminers, s'han descobert moltes restes de ceràmica, vidre, i monedes. De les monedes falta determinar l'època exacta perquè s'han de netejar al laboratori. Els fragments ceràmics estan decorats amb verd i manganès i majoritàriament corresponen a peces fetes a València i Manresa. De moment han aparegut fragments de tres  kanukkiyyà, el canelobre de nou braços que els jueus utilitzen a la "Festa de les llums" o "Festa de la Dedicació", coneguda com hanukkà. No descarten trobar-ne més després de la neteja i inventari dels materials recuperats.
També m'ha passat un enllaç molt interessant al blog de la Covadonga Miravalles diplomada en Conservación y Restauración de Bienes Culturales. Especialidad en Documento Gráfico. A l'entrada que podeu llegir, si cliqueu el proper enllaç, descobrireu com es feia un pergamí: Miravalles Restaura Blog.

Font fotografia: Miravalles Restaura Blog 

La il·lustració anterior és d'una crònica italiana dels segle XV i ens mostra la botiga d'un venedor de pergamins...
Els arqueòlegs dedueixen  ràpidament com eren les edificacions a partir de les restes trobades, però als profans ens costa, per això quan la Marta Morán m'ensenyà el dibuix d'una recreació en 3D del Jordi Sirisi, el dibuixant de l'Arxiu Arqueològic, vaig imaginar-me com era la nostra cuirassa. Fins i tot  em va semblar veure al físic i oftalmòleg Crescas Abanarrabí que vivia al call i operà de cataractes l'any 1.468 al rei Joan II, passejant pels carrers ...

Recreació en 3D Jordi Sirisi. Arxiu Arqueològic.

El projecte de rehabilitació preveu un ascensor a la Costa del Jan, un recorregut accessible amb punts informatius perquè els lleidatans descobrim la nostra cuirassa i l'enjardinament de bona part dels 5.000 metres quadrats.

Agraeixo a la Marta les seves explicacions i li confesso l'emoció que m'ha suposat compartir aquesta estoneta amb ella. Torno a enfilar el carrer pergaminers i quan dono un cop dull a l'Oratori dels Dolors, la claraboia i la seva ombra em fan l'últim regal d'aquest emocionant matí.

Malgrat la bona intenció del projecte, els que estimem la nostra petita ciutat maleïm les guerres que, a més a més de la mort de milers de lleidatans, han destrossat la bellesa de la maltractada Lleida.

Atentament.

Senyor i

Pau Guimet.

Al mes de març vaig explicar-vos que estant en el carrer del Clavell vaig mirar a primera hora del matí, gairebé quan la ciutat es desperta, per la finestra que hi ha a l'esquerra del número dos. Gràcies a la llum que entrava pels grans finestrals del carrer de Segarra, podia veure un espai molt gran i desconegut. Amb aquella entrada descobrirem "La impremta" un local on fer un beure, menjar, xerrar o gaudir de les actuacions en directe; però que del 1.947 fins al 1.993 fou la mítica llibreria Guimet - la llibreria dels Porxos de Dalt- , i del 1.947 al 1.976 la impremta Artes Gráficas Ilerda...

Avui torno a la plaça Paeria número 6 per recomanar un llibre de Pagès editors escrit per Meritxell Guimet i Perenya, filla del protagonista del llibre " Pau Guimet. El compromís amb la cultura".

Amb pròleg de Josep Vallverdú, el llibre ens presenta els aspectes que donaren sentit a la vida de Pau Guimet: periodista, impressor i editor, i llibreter. Quan vaig començar a remenar llibres a la Guimet, a finals de la dècada dels 70 del segle passat,  no vaig conèixer al Pau Guimet  però si a la seva dona Maria Perenya i al Sebastià Gràcia. Potser algú recorda els tres vitralls que reprodueixen escenes d'una impremta i el vitrall amb el cap de la deessa Minerva, que estava a la part que dóna al carrer del Clavell... 

Gràcies a Dionís Gutiérrez, tipògraf jubilat de la Impremta de la Diputació, a la Sala Temàtica podem veure aquests vitralls de la Guimet. Segur que al Pau Guimet i Prats ( 1.906 - 1.988 ) li encantaria veure els seus vitralls acompanyats de les mítiques màquines Minerva. A la fotografia anterior, dos dels vitralls, i d'esquerra a dreta - entre parèntesi l'any que foren adquirides per la Diputació de Lleida- : Minerva Hispania ( 1.916 ), Minerva Barcino ( 1.942 ) i la Minerva Grafoprees ( 1.972 ).

Darrere de la Minerva Barcino podeu veure a l'esquerra el vitrall, una mica esquerdat, amb el cap de amb el cap de Minerva, que en la mitologia romana era la deessa de la saviesa, de les arts, de les tècniques de guerra, protectora de Roma i patrona dels artesans. Minerva, nom de deessa i de les mítiques màquines que revolucionaren el món de la impressió des de finals dels segle XIX fins a mitjans del segle XX. Al vitrall de la dreta hi ha el vitrall on es veu la caixa i el componedor.

A la fotografia anterior, darrere d'en Dionís que té el componedor a les mans, podeu veure a la dreta el vitrall  amb el cap de Minerva, i a l'esquerra el vitrall on un impressor prement la premsa per imprimir...

A la fotografia anterior podeu veure a en Dionís després d'imprimir un abecedari emprant la seva força per accionar la manovella de la màquina Karl Krause. Encara que han passat 134 anys les impressions fetes amb aquesta joia alemanya són perfecte. Darrere del Dionís  podeu veure un altre dels vitralls de la llibreria Guimet, en el que l'impressor també aplica la seva força per imprimir.
Però tornem al llibre en el que la Meritxell ens fa unes pinzellades biogràfiques que ens permeten veure la feina del seu pare. Pau Guimet aprengué l'ofici a la impremta Sol ( 1.918)  i a Balaguer ( 1.921 ). L'any 1.928 obrí a Blondel número 29 la impremta Arts Gràfiques Ilerda, on a partir de setembre ja s'edità Vida Lleidatana. Al 1.939 se li confisca la impremta fins al 1.947, però malgrat tot surten publicades obres de Lladonosa, Tarragó... L'any 1.947 recupera la impremta i es trasllada a plaça Paeria número 6 ampliant el negoci a llibreria i objectes de regal. L'any 1.950 ven llibres prohibits editats a París per Proa. La llibreria s'especialitzà en llibre català. L'any 1.976 el seu fill trasllada la impremta i la seva dona Maria Perenya  continua la llibreria ajudada per Sebastià Gràcia perquè ell fa alls que està malalt. Malauradament l'any 1.993 la llibreria va tancar...
El capítol impressor i editor ens permet veure com gaudia de la seva feina. Recuperar la seva impremta i crear la nova suposà un període de gran activitat. Imprimia una mitja de tres o quatre llibres l'any, la majoria d'història local, com l'imprescindible " Las calles y plazas de Lérida a través de la historia"  de Josep Lladonosa, que començà a editar a principis dels 60 del segle passat.
L'any 1.938 ingressa al sanatori de Puig d'Olena per una lesió al pulmó, on escriu el Diari íntim del que podem gaudir-ne d'alguns fragments al llibre. El dia 11 de juny ens explica la conversa a la terrassa del jardí amb el bon amic Màrius Torres. A les pàgines 82, 83 i 84 esborrona la lectura descriptiva de com quedà la nostra estimada ciutat després de ser bombardejada.
El Pau Guimet llibreter també té un espai al llibre de la seva filla. Quan obrí la nova impremta l'any 1.947 al gran aparador del negoci es podia llegir, evidentment en castellà: "Artes Gráficas Ilerda. Objetos de regalo. Libreria. Papeleria. Material para oficinas"; i amb lletra de neó: Guimet. Malgrat la censura franquista, l'any 1.944 publicà un fulletó en català sobre els armats, i al 1.949 el primer llibre en català, el recull "Rosada i celístia"  d'Agelet i Garriga.
Però si voleu descobrir més secrets de la llibreria dels Porxos de Dalt, com "el quarto dels invàlids", us caldrà llegir el llibre.
Atentament.
Senyor i

Al carrer pergaminers ( 1 ).

Al mes de setembre del 2.013 publicava l'entrada "Carrers de Lleida amb nom d'oficis ( 4 )" amb la que virtualment pujàrem  per la Costa del Jan per arribar a la cuirassa, el barri jueu de Lleida. Avui us convido a caminar pausadament per un dels carrers dels que parlava: el carrer pergaminers, localitzat a força profunditat a més de sis metres i per sota d'edificis dels segle XVII. 

Després de demanar autorització a l'Anna Oliver, cap de la secció d'arqueologia de l'ajuntament de Lleida i a l'Ana Loriente responsable de l'arxiu arqueològic, em proposaren visitar les excavacions a les vuit del matí on la Marta Morán i el Xavier Payà , arqueòlegs municipals, m'explicarien el que s'ha trobat de l'antiga cuirassa ( call ) de la ciutat. Molt emocionat, a tres quarts de vuit ja estava a l'aparcament en el que abans hi havia els Blocs del Seminari.

Al centre de la fotografia anterior podeu veure el cimbori del convent del Roser, edifici que es comença a construir l'any 1.669, i a la dreta el campanar de l'església de Sant Llorenç. Actualment s'estan acabant les obres per transformar l'antic convent en Parador Nacional.
M'apropo a la reixa mentre espero als arqueòlegs, i la primera sorpresa és el gran forat que han fet, més de sis metres, on ha aparegut el carrer pergaminers que podeu veure a la propera fotografia.

Des de la tanca veig una sèrie de sitges i piques que formaven part dels antics tallers  de pergaminers. Aquests artesans feien pergamins per proveir l'Estudi General de Lleida ( la universitat més antiga de Catalunya ), i el barri dels eclesiàstics que estaven a la vora de la cuirassa.

Puntualment obren la reixa i els operaris comencen a baixar la maquinària pesada per continuar excavant i descobrint més secrets del call sota les ordres dels arqueòlegs municipals. Baixo amb l'arqueòleg Xavier Payà fins al carrer Maranyosa on, sota les runes d'un edifici enderrocat - un dels edificis en ruïna que es demoliran per permetre la urbanització de prop de 5.000 metres quadrats- , s'han trobat els murs d'una casa del segle XIII. El carrer Maranyosa anava del carrer Cavallers al call, però al segle XIX van tancar-lo i el carrer passà a fer una L, on actualment hi ha el pati del col·legi Cervantes.

Es pot veure la claveguera d'aquest carrer, tapada amb grans lloses, una claveguera de la cuirassa lleidatana de més de 700 anys...

En aquesta casa del segle XIII també s'han trobat restes de murs, restes ceràmiques i el lloc on hi havia la porta, que podeu veure a l'esquerra de la propera fotografia.

Agraeixo al Xavier les seves explicacions i comencem a baixar pel carrer pergaminers amb la Marta, l'arqueòloga que m'acompanyarà la resta de la visita. Mentre baixem podem veure la part posterior de l'Oratori dels Dolors construït  entre 1.724 i 1.737, amb un primer nivell de pedra sorrenca i la resta amb maó sense arrebossar.

Arribats a la zona de les sitges i les piques ens enfilem a la part més alta des d'on faig la propera fotografia en la que podeu veure dos de les cinc sitges i piques que hi ha a la part baixa. A la més profunda hi han trobat molt material orgànic i la de sobre, per on camina l'operari, no es va emprar com a sitja.

A la part més alta, des d'on he fet la fotografia anterior, també hi ha diferents sitges i piques. La que podeu veure a continuació, de base quadrada, era un dipòsit d'aigua que un cop escalfada s'emprava per netejar les pells per fer els pergamins. Es possible que la primera neteja de les pells la fessin al riu Segre, relativament  a prop de la cuirassa.

La vegetació ha crescut des de que van localitzar les restes arqueològiques, i un dels espais per guardar pergamins estava tapat amb plàstic durant la meva visita. Quan vaig demanar autorització per visitar el call, l'arqueòloga Isabel Gil m'envià algunes de les fotografies fetes per l'arxiu arqueològic i m'autoritzà a publicar-les. A la propera fotografia podeu veure aquest espai.

Font fotografia: Arxiu Arqueològic de Lleida.

A la fotografia següent podeu observar als operaris dins de les antigues sitges i piques en les que fa una colla de segles els pergaminers de la cuirassa treballaven. L'espai que hi ha en primer terme, pavimentat, estava tapat quan vaig fer la visita fa quinze dies.

Font fotografia: Arxiu Arqueològic de Lleida.

A  l'esquerra de la propera fotografia podeu veure un graó que ajudava als pergaminers a agafar l'aigua d'aquesta pila.

En els forats de la fotografia següent, hi havia unes peces de fusta sobre les quals es col·locaven els prestatges on es guardaven els pergamins.

  

Deixem l'obrador dels pergaminers per descobrir altres espais del jaciment arqueològic de la cuirassa. Malgrat l'hora, encara no són les nou del matí, el sol comença a picar per això és fàcil entendre perquè els arqueòlegs i els operaris comencen a treballar tan aviat... Mentre caminem envoltats de polseguera, ens sobrevolen una colla de falciots cridaners que sembla que ens segueixin...

Atentament.

Senyor i

L'arxiu arqueològic de Lleida ( 2 ).

A les vitrines podem veure estris que els nostres avantpassats tenien a les seves cases, preferentment a les cuines. L'acte social de menjar a: Ilerda, Medina Larida, Leyda i la Lleida Moderna... A la part superior tenim una senzilla línia del temps amb un dibuix a l'esquerra que mostra als lleidatans de diferents segles, menjant.

Comencem amb una petita mostra de les peces que s'han trobat d'Ilerda, que van de l'any 100 aC al 449. Abans de l'arribada dels romans la nostra ciutat tenia el nom ibèric d'Iltirda o Ildirda.

La primera peça és una terracota ibèrica pintada del segle I. La figureta femenina sorprèn  per la seva senzillesa i elegància. 

La copa de ceràmica oxidada amb decoració pintada la van trobar al vesant sud-est del Turó de la Seu Vella ( 30 aC - 0 ). La tapadora de ceràmica oxidada amb decoració pintada, fou descoberta a la Paeria ( 10 aC - 50 ).

El cap d'Hermes trobat al carrer Francesc Macià , és una peça de marbre de la segona meitat del segle II. Està damunt d'un petit altar domestic, anomenat ara, que els romans dedicaven als deus de la casa. És de marbre, de la segona meitat del segle I, i estava a la costa de Magdalena.

La segona línia del temps, ens mostra els estris casolans de Medina Larida i va del 714- 1.149, una petita ciutat andalusina. Les peces exposades mostren el gust refinat dels lleidatans d'aquella època.

Mireu la bellesa d'aquesta tassa de ceràmica oxidada vidrada en melat verd i manganès trobada pels arqueòlegs a l'antic portal de Magdalena.

La gerreta de ceràmica oxidada amb motius en verd i manganès datada entre el 950 i el 1.050 fou localitzada al jaciment arqueològic de la Casera. Descobriren el jaciment en el moment de construir a la N-II la nau industrial de la coneguda marca de gasosa La Casera.

Les dues llànties  de ceràmica oxidada vidrada provenen de l'antic portal de Magdalena. La de l'esquerra és una llàntia de bec datada entre els anys 950 -1.090, i la de la dreta és una llàntia de cassoleta que podem situar en el temps entre els anys  950 - 1.030.

Deixem Medina Larida per veure els estris que tenien a les cases de Leyda 1.149 - 1.492. La primera peça  és un fragment de plata de ceràmica oxidada vidrada en blanc i motius en verd i manganès trobada a l'avinguda de Blondel, davant del carrer cavallers. La plata sembla molt "lleidatana"....

En la propera fotografia de detall podeu veure caragols a les mans dels protagonistes d'aquesta plata datada entre 1.370 i 1.400.

No totes les peces eren per presumir, com podeu veure a la propera fotografia a les de cuinar no hi ha decoració. La sobrietat de la paella-greixonera de ceràmica reduïda, és evident. Trobada al carrer cardenal Remolins està datada entre els anys 1.200 i 1.275.

Una escudella és un vas de terrissa en forma de casquet esfèric per servis sopa o brou. La de la propera fotografia és de ceràmica oxidada vidrada en blanc, blau i reflex metàl·lic. Trobada a Cappont és de mitjans del segle XV.

També de Cappont prové aquesta escudella d'orelles de ceràmica oxidada vidrada en blanc i reflex metàl·lic. A diferència de l'anterior la trobem en la següent línia del temps que fa referència a Lleida 1.492- 1.789. Aquesta escudella de la Lleida Moderna és dels anys 1.500 - 1.580.

Per acabar aquest viatge pels estris de cuina de les diferents èpoques històriques de la nostra petita ciutat, un plat d'ala de ceràmica oxidada vidrada en blanc i el motiu decoratiu en blau, trobat a l'antic portal de Magdalena. Cal situar-lo en el temps entre 1.600 i 1.707.

Deixem les vitrines, al davant de les quals trobem una de les joies de l'arxiu arqueològic de Lleida, el mosaic de les termes d'Ilerda.
Atentament.
Senyor i