Pasabolo tablón, entre el Asón y el Nervión (1).

Passejar per la vall i municipi de Soba és difícil d'oblidar. És el tercer municipi de Cantàbria i abraça al sud a la província de Burgos i a l'est a la de Bizkaia. Pura màgia endinsar-se en els seus boscos de faigs, roures, alzines i castanyers.

Els verds són els protagonistes d'una vall amb vint-i-set poblacions en les que viuen unes mil dues-centes cinquanta persones. Les petites carreteres serpentegen fins a cada nucli habitat...

Avui ens aturarem a La Gándara de Soba, concretament a la bolera de Pasabolo tablón, en la que el passat 6 d'agost es celebrà el Campionat d'Espanya 2ª Individual d'aquest esport tradicional.

Aquest esport de bitlles, amb orígens no gaire clars, es juga entre els rius Asón ( Cantàbria ) i Nervión ( País Basc). concretament a la margen izquierda de la ria de Bilbao ( Ibai-Ezkerraldea ). A les boleras hi ha dues zones, la de tiro ( que podeu veure a la fotografia anterior ) i la de rayas ( a la fotografia següent ).

Apropant-se a la zona de tiro permet descobrir els elements essencials d'aquest esport-joc tradicional. A la propera fotografia podeu veure la bola de fusta dura ( pomera o auró blanc ) que pesa entre 6 i 7 quilograms pels jugadors adults. Al forat petit s'introdueix el dit polze i al gran, la resta de la mà. L'argila que observeu a la imatge té una explicació...

Els bolos ( bitlles ), de forma cilíndrica, estan fets amb branques d'alzina o l'aladern. Cada bitlla pesa uns 200 grams i mesura 320 mm d'alçària i 30 mm de diàmetre.

L'argila també és imprescindible per jugar al pasabolo tablón. S'utilitza per fixar les tres bitlles als forats ( cajas ) que hi ha al final del carril de fusta.

Cal ser molt hàbil per fer d'armador, perquè la col·locació de les bitlles és fonamental per aconseguir una bona puntuació.

Si les col·loca verticalment. aconseguirà més altura quan surtin disparades per l'impacte de la bola. Aquesta posició és imprescindible els dies que hi ha vent.

Si l'armador les inclina lleugerament en direcció al llançament, un cop hagin caigut a terra després de "volar", avançaran més rodolant sobre elles mateixes.

La zona de tiro on es produeix el llançament té dues parts: la d'agafar impuls per llençar la bola amb precisió i força sobre el tablón, i el carril de fusta lleugerament acanalat de vuit metres de llarg, al final del que hi ha tres forats ( cajas ) en els que amb argila fixem les bitlles. Entra bitlla i bitlla hi ha un metre.

Arriba el gran moment, cal agafar la bola, aconseguir l'impuls necessari, llençar-la amb precisió i força sobre el tablón...

... i seguir atentament amb la mirada la trajectòria de les tres bitlles que han sortit disparades a gran velocitat per l'impacte de la bola.
Si voleu descobrir les normes del joc i fer un petit tastet del Campionat d'Espanya, no deixeu de seguir el blog.
Atentament.
Senyor i

Ca l'Aguilar.

Després de conèixer l'antic seminari dels claretians conegut avui com El Casal, edifici que acull vint-i-vuit locals socials i un bar, tal com vaig comunicar-vos tornem al nucli antic de Solsona. Passejant tranquil·lament pel carrer del Castell arribarem a la Plaça Major. Només accedir-hi ens espera l'edifici protagonista de l'entrada d'avui: Ca l'Aguilar.

Aquest habitatge, catalogat a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic Català, té planta baixa i dos pisos. La Plaça Major, porxada a banda i banda,  pot presumir del porxo de Ca l'Aguilar amb els seus pilars, bigues i arcades gòtiques. A la propera fotografia podeu veure les balconades que miren, orgulloses, a la plaça.

Però tota la plaça segur que us deixarà bocabadats. De forma gairebé rectangular i amb una forta pujada, és el cor de la petita ciutat de Solsona. El paviment fet de grans lloses de pedra encara la fa més impressionant.

El parament de pedres tallades i enfilades té la part esquerra reconstruïda amb maons perquè el 5 de juny de 1.915 el propietari de l'edifici que hi ha a l'esquerra de Ca l'Aguilar argumentà que estava en molt mal estat i demanà ajuda a l'Ajuntament "a fin de evitar responsabilidad de un posible siniestro". L'informe tècnic el va fer en Bernadí Martorell, que en aquell moment era l'arquitecte diocesà. L'informe proposava fer unes reparacions de poca importància afirmant que no hi havia perill de ruïna "ni inminente ni inmediata". Malgrat tot l'edifici gòtic fou enderrocat... La façana del carrer de Llober, que podeu veure a la fotografia següent, està arrebossada.

La Generalitat de Catalunya, concretament el Consell de Cultura, amb l'objectiu d'evitar la destrucció dels porxos gòtics, els declarà conjunt monumental i els inclogué al registre del patrimoni artístic i científic el 12 de juliol de 1.935. La declaració feia referència a Ca l'Aguilar i els edificis annexos.

La casa gòtica fou malauradament enderrocada i transformada en un edifici de nova planta de gust noucentista respectant la part del porxo encara que totalment modificat.

Aquests magnífics porxos s'omplen de solsonins per gaudir de les festes tradicionals. A la propera fotografia de la festa de Corpus podeu veure la Cobla Juvenil Ciutat de Solsona i a la gent observant detalladament a la flabiolaire que acompanya el ball dels gegants amb el flabiol i el tamborí. El flabiolaire ja apareix documentat l'any 1.677...

Si observeu atentament els porxos d'aquest magnífica mostra d'arquitectura del gòtic civil descobrireu diferents caps de biga, un dels elements més genuïns dels antics habitatges de Solsona.

A Ca l'Aguilar hi havien viscut els Josa i els Rovira. La família Josa ja apareix documentada a Solsona l'any 1.106. Al segle XVI s'entronquen amb la família Rovira i les dues famílies visqueren a l'antiga casa. El 16 de setembre de 1.710 a l'oratori de Ca l'Aguilar es van casar Francesc Portolà de Balaguer amb Teresa de Rovira i de Josa, que foren els pares de Gaspar de Portolà i Rovira ( 1.716-1.786 ) colonitzador de Califòrnia.

A la fotografia següent podeu veure a l'esquerra de Ca l'Aguilar (que és el número quatre de la Plaça Major) l'edifici noucentista que es construí després d'enderrocar l'edifici gòtic. Aquest edifici és el número cinc de la gran plaça.

Si visiteu Solsona reserveu una estona per gaudir de la Plaça Major. Si ho feu coincidint amb la celebració d'una de les seves festes tradicionals, us costarà oblidar l'experiència.

A la fotografia anterior podeu contemplar un dels moments més màgics del Corpus. La reverència de l'Àliga després del seu impressionant ball és el màxim honor que es pot rebre a Solsona. Aquest element del folklore solsoní ja apareix documentada l'any 1.675...

Atentament.

Senyor I

Torna el misteri de les rajoles...

Continuem a Canet de Mar on, a l'entrada anterior, donàrem un cop d'ull a la Biblioteca Pare Gual i Pujadas obra de Lluís Domènech i Montaner. Situats a la torratxa del magnífic edifici modernista podem veure La Casa Museu Lluís Domènech i Montaner. En l'espai en el que hi hagué el jardí entre la Casa Domènech i la Masia Rocosa avui trobem la Sala Jardí dedicada a les exposicions temporals.

Del 18 de febrer al 17 de setembre de l'any passat la Sala Jardí acollí l'exposició "La ceràmica modernista i Lluís Domènech i Montaner". Visitar-la em va recordar les entrades de finals del 2.008 "El misteri de les rajoles del bosc de Poblet ( 1 )" i "( 2 )", i la d'abril del 2.009 "Rajoles de cartró pedra a Lleida".

Passejant pel bosc de Poblet és una bona idea descobrir la Masia del segle XVIII Font de l'Oca, però que històricament es remunta al segle XIV quan era una petita edificació on es feien teules. Gràcies al Josep, propietari de la masia, vaig adonar-me que moltes de les rajoles que semblen de ceràmica vidrada, no ho són... 

A la fotografia anterior podeu veure entre els plàtans la caseta del metge de la Masia Font de l'Oca, i a la propera l'interior d'aquesta misteriosa caseta on les rajoles modernistes que la decoren tenen un secret.

Visualment és difícil veure la diferència amb les rajoles de ceràmica vidrada, però tocant-les es descobreix que el tacte i la temperatura de la rajola no és de la ceràmica.

En Josep em va mostrar una de les rajoles i al girar-la quedava molt clar quin era el material emprat per fer fabricar-la. Com podeu veure a la propera fotografia està feta per Hermenegildo Miralles al carrer de Bailèn 59 de Barcelona a la seva Fábrica Nacional de Azulejos Cartón Piedra. Ell n'era l'inventor i en tenia la patent.

Al fons del Museu Morera de Lleida hi ha una obra de 2 X 1,40 metres feta amb rajoles de cartró pedra donació de Maria Teresa Barrio, vídua de Carles Llobet, que fou dibuixant-director artístic dels tallers d'en Miralles.

Font fotografia: Museu d'Art Jaume Morera, Lleida ( núm.  inv. 0701 )

Visitant l'exposició vaig retrobar-me amb aquest invent del modernisme ideal per abaratir el cost de les obres perquè les rajoles són de cartró pedra. Però, a més a més, hi havia els azulejos cristálicos dels germans Oliva, un altre recurs del modernisme amb el mateix objectiu d'abaratir l'obra. Moltes de les peces modernistes de ceràmica et deixaven bocabadat, però un petit espai de la Sala Jardí mostrava rajoles de cartró pedra de l'Hermenegildo Miralles i azulejos cristálicos dels germans Oliva.A la propera fotografia podeu un parell de rajoles de cartó pedra de l'Hermenegildo Miralles.

Vull agrair a la gent de la Casa Museu Lluís Domènech i Montaner, concretament a la Maria Molina, la seva gentilesa perquè davant dels meus dubtes vaig enviar-li algunes fotografies. Ella li va ensenyar al comissari de l'exposició Vicente de la Fuente i en van deixar molt clar quines eren de cartró pedra i quines azulejo cristálico. A la fotografia següent, la peça de l'esquerra és de cartró i la de la dreta de azulejo cristálico.

El azulejo cristálico està fet amb un suport de ciment hidràulic, una capa de pintura decorativa i un vidre belga adherit. Els germans Oliva van patentar el seu invent l'any 1.902. La propera fotografia ens mostra un dels azulejos cristálicos exposats.

Amb l'invent dels germans Oliva el modernisme podia donar sensació de luxe i exotisme sense encarir exageradament l'obra. Per donar sensació de riquesa a la capa intermèdia, entre el ciment hidràulic i el vidre, s'empraven també purpurines i pa d'or o de plata. Les cinc peces de la fotografia següent són azulejos cristálicos.

Es van fabricar entre 1.905 i 1.917 i eren més barats que les rajoles ceràmiques perquè les peces no passaven pel forn. La fàbrica estava a la Ronda de Sant Pere número 70 de Barcelona.

A la fotografia anterior podeu veure publicitat dels azulejos cristálicos dels germans Oliva: Decorativos, Confortables, Higiénicos, Indeslucibles y Suntuosos; poca broma. La fotografia és del blog Del Modernismo, de Vicente de la Fuente, comisari de l'exposició de la Sala Jardí.
Atentament.
Senyor I

Biblioteca Pare Gual i Pujadas ( Ateneu Canetenc ).

Després de visitar virtualment la Casa Museu Lluís Domènech i Montaner on vàrem gaudir de la Casa Domènech ( l 'espai familiar obra d'un dels mestres del modernisme català ) i la Masia Rocosa ( vell mas del segle XVII que fou el taller estudi del genial arquitecte ), avui ens fixarem en l'edifici que hi ha just davant: l'Ateneu Canetenc.

L'edifici és una de les primeres obres de Lluís Domènech i Montaner. Aquesta petita joia modernista, construïda entre els anys 1.885 i 1.887, ha tingut funcions molt diverses...

Inicialment fou la seu dels lliberals de Canet de Mar, després la seu de Foment Catalanista i posteriorment Ateneu Obrer. Durant el franquisme es dedicà a l'obra sindical d'Educación y Descanso. Actualment és la biblioteca pública Pare Gual i Pujadas.

La biblioteca és un edifici de dues façanes que miren a la Riera de Sant Domènec i al carrer Ample. A la primera planta, en el punt on es troben les dues façanes hi ha una torratxa que podeu observar a la fotografia anterior.

Les façanes estan decorades amb pintures amb motius heràldics, sanefes, icones del catalanisme i referències literàries. Una gran balconada amb una magnífica barana de ferro forjat ressegueix tota la primera planta de l'edifici.

Si ens fixem en el coronament de la façana orientada a la Riera de Sant Domènec ( la que apareix a la segona fotografia de l'entrada d'avui ) veureu que sobre la gran rosassa  dos dracs de ferro sembla sostenen la senyera, com podeu apreciar a la fotografia anterior.

Si visiteu la Masia Rocosa just en l'espai on el masover virtual us dóna la benvinguda i us convida a seure per visionar la projecció trobareu els mateixos dracs...

La rehabilitació de l'edifici es va fer amb el projecte inicial de Pere Armadàs Bosch i el projecte final de Joan Domènech. A partir de fotografies antigues es van reconstruir les pintures murals de les façanes després de renovar-ne l'estuc. Es recuperaren les finestres de la torratxa que s'havien tapiat. L'interior de la biblioteca i la coberta són de nova construcció perquè estava molt malmès. Afortunadament les dues façanes es van poder rehabilitar.

L'entrada a la biblioteca es va fer per la nova façana lateral, un espai que anteriorment ocupaven els enderrocats escenari del teatre, els camerinos i una fleca que estava a la planta baixa i separava l'Ateneu Canetenc de la veïna Casa Roura, una altra joia del modernisme obra de Lluís Domènech i Montaner construïda entre 1.891 i 1.892. Aquests enderrocs han creat una petita plaça entre els dos edificis modernistes.

La biblioteca Pare Gual i Pujadas fou una de les primeres biblioteques creades a Catalunya quan la Mancomunitat es proposà fer la Xarxa de Biblioteques Populars als pobles. S'inaugurà al desembre de 1.919 en un edifici de nova construcció al passeig de la Misericòrdia. L'any 1.999 es traslladà a l'edifici de l'antic Ateneu Canetenc.

L'entrada a la biblioteca contrasta amb la resta de l'edifici modernista, però l'obra nova i la centenària combinen perfectament en aquest municipi del Maresme.

La biblioteca té uns fons d'uns 49.000 volums, dels quals 34.000 són llibres. Podeu consultar-hi 90 títols de revistes, 7 diaris, 7 subscripcions en línia i uns 11.500 documents audiovisuals de diversos formats. A la planta baixa trobem la sala infantil i a la primera planta la sala d'adults amb servei de revistes, música, col·lecció local, internet. En un altell hi ha la resta de fons.

Les germanes Maria i Mariana Bosch encarregaren a Lluís Domènec i Montaner la construcció d'aquest edifici que fou el primer que l'arquitecte construí a Canet de Mar. L'ojectiu de les germanes Bosch era crear una societat anomenada Ateneu Canetenc al servei del Partit Liberal en contraposició al Casino Canetenc del Partit Conservador.

Si visiteu Canet de Mar, guardeu una estoneta del vostre temps per mirar i admirar els edificis modernistes dels que presumeixen, amb molta raó, els canetencs.

Atentament.

Senyor I

L'antic seminari dels claretians.

Després de donar un cop d'ull a la Casa Joan Roure amb els seus arcs conopials de ferradura de la planta baixa i a la Casa Solà que llueix a les façanes vint-i-sis balcons circulars, les dues al Passeig de Sant Antoni Maria Claret, avancem uns metres fins arribar a l'edifici del Casal que fou l'antic seminari dels claretians. 

Els claretians van comprar l'any 1.919 uns terrenys al costat del convent que ocupaven i que anteriorment fou dels caputxins. Aquest terreny està al passeig al costat del Camí del Castellvell.

L'objectiu al construir el nou seminari solsoní era clarament alleugerir la càrrega de la Universitat de Cervera, on s'establiren l'any 1.887 els Missioners Fills de l'Immaculat Cor de Maria, coneguts popularment com claretians, on tenien el seminari i també un col·legi.

La construcció del seminari fou dirigida per Muns, Bover, Melé i els coadjutors Francesc Villaró, Antoni Palau i Pere Ollé. Villaró tenia força experiència ja que havia participat en la construcció de bona part dels convents claretians de tot l'Estat.

L'edifici del Casal llueix orgullós a les façanes la pedra i el maó de cara vista, però l'origen d'aquesta pedra per construir-lo va originar molta polèmica perquè s'aprofità el Pont dels Frares, un aqüeducte dels segle XVIII. Si passegeu pel parc de la Mare de la Font encara en podeu veure una petita part, però la resta ha desaparegut... La gent de Solsona volia conservar la seva petita joia d'arquitectura civil, però com que l'aqüeducte era propietat dels claretians no van poder impedir-ho.

 

La construcció del noviciat comença al febrer de 1-920 i finalitzà al març de 1.921. és un edifici de planta rectangular de vuitanta metres de llarg. L'edifici estava al costat de l'antic convent dels caputxins on actualment hi ha la parròquia de la Mercè. A la fotografia anterior podeu veure reflectit al vidre d'un dels finestrals de la façana est el campanar de la parròquia, i a la següent la façana sud de l'antic seminari.

L'aspecte del seminari, us edifici molt llarg i estret, coronat amb una coberta molt inclinada de dues aigües, és molt majestuós. Gaudiu dels finestrals que ens regala aquesta estreta façana.

A la mateixa façana a la part superior, com podeu apreciar a la propera fotografia de detall, hi ha un rombe amb les quatre barres de la senyera.

Les façanes de pedra amb obertures de maó vist són típiques de les construccions solsonines de principis del segle passat. Les obertures més grans, en el cas de l'antic seminari, estan a la planta baixa, on l'edifici suporta la major càrrega.

Costa una mica observar la façana oest perquè des de l'Avinguda Cardenal Tarancón la tanca de l'escola pública Setelsis no ho permet. Per això la propera fotografia està feta des del carrer Pujada al Castell. Les escales que veieu porten a l'escola municipal de música que hi ha a l'antic seminari claretià. Actualment el vell edifici acull vint-i-vuit locals socials i un bar.

El número 13 de la revista cultural del Solsonès, Oppidum, Marcel Camps i Colomés ens descobreix al seu article "El Museu dels Claretians" que a l'antic seminari hi hagué un museu creat a Cervera i després de la Guerra Civil es traslladà a Solsona.

D'aquest museu que tenia diverses seccions: arqueologia, ciències naturals, etnologia, i un laboratori amb molts aparells de física del segle XIX, no en queda res de res...

Deixem el Casal, donem mitja volta i tornem pel Passeig de Sant Antoni Maria Claret per tornar al nucli antic de Solsona i baixar pel carrer Castell fins a la Plaça Major, on ens espera  Cal Aguilar.

Atentament.

Senyor I