Romànic ple al Camí de Sant Jaume ( i 2 ).

Tornem avui a la comarca de Tierra de Campos que s'extén per les províncies de Palencia, Valladolid, Zamora i León. Concretament al petit municipi de Frómista situat al Camí de Sant Jaume palentí, per entrar a l'església de San Martín un dels edificis més representatius del romànic ple.

Si l'exterior ens deixà bocabadats observant els absis, el fris de taqueado jaqués ( escacat ), els campanars cilíndrics, cimbori, portalades, capitells i canecillos ( caps de biga); la sobrietat del seu interior us encisarà. Amb planta de creu llatina, la llum que entra per les nombroses finestres dels seus murs us sorprendrà. Les tres naus amb volta de canó culminen a la capçalera amb tres absis. La nau central és l'única en la que hi ha decoració escultòrica. A la fotografia anterior podeu veure el presbiteri amb tres talles de fusta policromada : a l'esquerra San Martín ( segle XIV ), a la dreta Santiago ( segle XVI ) i al centre un Crist crucificat ( finals del segle XIII ).

Un element decoratiu molt important de l'església és el capitell. A l'interior de San Martín n'hi ha cinquanta amb decoració vegetal, iconografia animal i historiats ( decorats amb escenes de personatges ); tots molt grans. El de la fotografia anterior representa una escena de lluita i al de la següent podeu contemplar una dona embarassada entre lleons.

El conjunt de capitells de l'interior de San Martín és un dels elements més valorats de l'església. No tots són originals, onze foren substituïts durant la restauració. Les còpies es van marcar amb una R en color vermell. Sobre els capitells hi ha un cimaci amb decoració majoritariament vegetal.

L'escacat ( taqueado jaqués ) també és protagonista a l'interior del temple a diferents alçàries: a les naus laterals, a la central, absis i cimbori. El podeu veure a l'anterior fotografia de detall.

Les quatre trompes del cimbori transformen la base quadrada en una torre octogonal com podeu apreciar a la propera fotografia.

Cada trompa està decorada amb un dels símbols dels Evangelistes segons l'Apocalipsi de Sant Joan. La fotografia de detall mostra l'àngel-home, atrubuït a Mateu. Podeu comprovar que l'escacat també és protagonista al cimbori.

Una maqueta situada a la nau lateral esquerra ens ajuda a imaginar les variacions que ha patit l'estructura de l'església en la seva dilatada història. La més rellevant fou la torre que al segle XV s'aixecà sobre el cimbori que obligà a construir una escala exterior i un passatge per accedir-hi.

Altres afegits no van afectar tant l'estructura perquè aquesta torre sobre el cimbori distorsionà les càrregues que inicialment rebien les voltes. Afortunadament la nefasta actuació no ensorrà l'església però la deixà molt malmesa. L'any 1.894 fou declarada Monumento Histórico-Artístico, i posteriorment, entre 1.896 i 1.908, es restaurà deixant-la amb l'aspecte actual. El Camino de Santiago de Compostela, l'any1.993 fou declarat Patrimoni de la Humanitat, i l'any 2.015 s'amplià amb els Caminos de Santiago de Compostela: Camino francés y Caminos del Norte de España. L'església de San Martín de Frómista és el monument més important de la quinzena etapa del Camino francés que va de Boadilla del Camino a Carrión de los Condes. El Camíno francés té trenta-dues etapes, recorre 940 quilòmetres i us podeu allotjar a 483 albergs.

Abans de finalitzar la visita a l'església, tota una joia del romànic ple, si esteu fent el Camí de Sant Jaume  aprofiteu per segellar la vostra credencial de peregrí.

Deixem Frómista, petit municipi a trenta quilòmetres al nord de la citat de Palencia, per continuar passejant per les terres de Castella.
Atentament.
Senyor I

Carrers de Lleida amb nom d'oficis ( 12 ).

Després de recordar l'antic carrer del Botxí, que a l'època medieval es coneixia com mestre de sentències, situat aproximadament entre els actuals carrers Nolius i Paer Rufes - prop del carrer Canyeret-; avui descobrirem a pocs metres d'aquest carrer amb nom sinistre, dos antics carrers desapareguts amb nom d'oficis: Argenteria Vella i Pujada de la Freneria.

La fotografia anterior de detall del plànol de la pàgina 378 del llibre de Josep Lladonosa "Els carrers i places de Lleida a través de la història", mostra una part de les parròquies de Sant Joan i Magdalena abans de 1.868. Per situar-nos, la plaça Assaonadors és l'actual plaça de la Sal i el Clot d'Assaonadors correspon al Clot de les Monges. Com podeu veure el Carrer Argenteria Vella començava a enfilar-se en aquest punt pel turó de la Seu Vella. Pujant per Paer Rufes, que més o menys es correspon al de l'Argenteria Vella, el campanar de la Seu Vella ens observa atentament...

Davant dels albergs propers a l'església de Sant Joan hi havia la casa gremial dels argenters. Per aquest motiu, i fins i tot on s'uneien els carrers del Botxí i del Guitarrer, s'anomenava carrer Argenteria Vella. L'ampliació del 1.596 del cementiri de l'església de Sant Joan suposà el trasllat del gremi al carrer Plateria, al Barri Nou de Sant Llorenç i Sant Antoni.

Molts dels carrers de Lleida amb nom d'oficis ja no existeixen, però encara podeu passejar pel carrer Plateria, un antic ravalet amb obradors dedicats a l'artesania noble. La majoria d'aquets joiers i argenters eren jueus conversos. A finals de juliol del 2.010, a l'entrada "Artesans de la Lleida Medieval" hi donàrem un cop d'ull. Encara avui a la zona del ravalet de la Plateria trobareu Casa Ferrer, un taller de restauració d'obres d'art i antiguitats, l'últim obrador d'artesans que recorda l'origen del carrer.

A pocs metres del que fou el carrer Argenteria Vella hi hagué la Pujada de la Freneria, que donava al carrer de la Redola de Sant Joan ( una part, actual carrer Paer Rufes ) i al d'en Navara ( actual carrer General ). La propera fotografia de detall també és la pàgina 378 del llibre de Josep Lladonosa ( la 378 ). A la dreta, resseguint la Casa Desvalls, hi ha la Pujada de la Freneria.

L'Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya conserva una fotografia del 1.934 feta per A. Gallardo i Garriga que ens permet recordar com era la Casa Desvalls, record d'una Lleida senyorial desapareguda...

Font: Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya

La freneria fou la casa gremial dels freners, els fabricants de frens, ronsals i altres estris per a cavalls i ases. Eren artesans del cuir i de les seves mans sortien selles de muntar, corretjam i proteccions d'armes. La freneria estava especialitzada en la confecció de productes de parament militar pels cavallers. Les cases de la part superior de l'antic carrer de la Redola de Sant Joan s'anomenaven la Freneria Sobirana.

Les restes malmeses de les escales que enfilaven el turó de la Seu Vella pel carrer d'en Navara ( actual carrer General ) ens ajuden a imaginar-nos una mica la zona on hi hagué aquesta pujada poblada d'artesans del cuir. En el cadastre de 1.716 ja no hi consten els freners i els seus obradors s'havien transformat en estables perquè gairebé tots els veïns de la zona eren pagesos i jornalers del camp. El setge de Lleida de 1.707 suposà el despoblament de la zona tal com explica el cadastre que diu que entre 1.716 i 1.720 només hi vivien una dotzena de persones.
Deixem el carrer General per anar a la Plaça Paeria on continuarem la descoberta de carrers de Lleida amb nom d'oficis, lamentablement desapareguts.
Atentament.
Senyor I

País de ferro i foc... ( 1 )

Al blog podeu consultar gairebé una seixantena d'entrades dedicades al País Basc, al que em sento íntimament lligat des de fa més de trenta anys. En el primer viatge a Bilbao a mitjans de la dècada dels 80 del segle passat em deixà impressionat la visió de la gegantina empresa Altos Hornos de Vizcaya, fundada l'any 1.902 i que desaparegué l'any 1.996. Aquella dècada dels 80 encara tenia 11.000 treballadors directes. L'entorn que ocupava entre Baracaldo i Sestao ha canviat moltíssim com la mateixa ciutat de Bilbao. 

Avui us proposo la descoberta d'un petit museu a Ibai-Ezkerraldea ( la Margen Izquierda de la ría de Bilbao ), concretament a un dels barris miners que acolliren a milers de treballadors arribats a Euskadi per a l'extracció massiva de mineral de ferro. Parlo del Museo de la Minería del País Vasco que podeu visitar al barri de Campodiego de Gallarta del municipi d'Abando Zierbena.

Aquest museu nasqué gràcies a l'esforç, iniciat l'any 1.986 al cor de la zona minera d'Ibai-Ezkerraldea, de l'associació formada per exminers i treballadors de la siderúrgia que veien com aquests oficis que foren l'essència de Bizkaia, es començaven a abandonar.
 

Començaren a recuperar i conservar eines, màquines, peces, vagonetes, documents i fotrografies perquè no s'oblidés el gran esforç que suposà l'activitat minera de la zona. L'any 2.001 s'inaugurà el Museo de la Minería del País Vasco a l'edifici de l'Antic Escorxador del barri de Gallarta.

Des de que obrí les seves portes s'han organitzat exposicions, editat monografies i fet una colla d'activitats per difondre el llegat miner entre els encuriosits visitants. Una de les tasques importants ha consistit en recollir els testimonis orals dels antics treballadors com va també la fàbrica de maquinària agrícola targarina J.Trepat.

Els objectius del Museo de la Minería del País Vasco són tres: foment de l'estudi i divulgació de l'activitat minera i les conseqüències econòmiques, socials i mediambientals; protecció i recuperació d'elements materials i protecció i recuperació de documents. A la propera fotografia podeu veure una vagoneta de fusta de roure del 1.880 procedent de la Mina Dicio.

Us sorprendran alguns dels objectes exposats perquè al parlar de mineria penseu amb les eines per extreure mineral i transportar-lo i amb l'equipament del miner, però no en el que s'emprava per comptabilitzar el mineral que surt de la mina...

El que podeu observar a la fotografia anterior i a la propera de detall són alguns dels àbacs amb els que es duia el control de vagons, vagonetes o galledes plenes de mineral. Penseu que l'any 1.991, a la Mina Primitiva, els camions d'àrids en compabilitzaven amb àbacs. Si voleu descobrir els secrets d'aquests àbacs cliqueu al proper enllaç que us durà a l'article de José Manuel Sanchis "Ábacos Mineros".

Un espai del museu acull els objectes cessió de la família de Dolores Ibárruri Gómez "La Pasionaria" nascuda a Gallarta l'any 1.895, que fou una històrica dirigent del Parit Comunista d'Espanya. La Dolores ja havia superat el curs preparatori per ingressar a la Escuela Normal de Maestras per estudiar magisteri.

Però l'any 1.910 les condicions econòmiques de la família la van obligar a deixar els estudis i posar-se a treballar. A la propera fotografia del 1.910 la podeu veure a l'esquerra (1) ajudant a la mestra Antonia Izar de la Fuente (2) amb el grup de nenes de les escoles de Gallarta. La Dolores només tenia 15 anys i la mestra que apareix a la fotografia va morir al bombardeig de Gernika.

En una de les dedicatòries de la Dolores. filla i dona de miner, podem llegir: "Al museo que refleja toda una época de penalidades y luchas sociales de los mineros. Junio 1.987".
Gairebé a tocar del museu ens espera el jaciment més gran a cel obert de Bizkaia. Em voleu acompanyar?
Atentament.
Senyor I.

Carrers de Lleida amb noms d'oficis ( 11 ).

Deixem la zona del Pla dels Gramàtics on a l'entrada anterior dedicada als carrers de Lleida amb nom d'oficis donàrem un cop d'ull a l'antiga fàbrica de sabó, propietat de la Paeria, coneguda com les saboneries. Aquesta fàbrica es transformà en aules de l'Estudi General, la universitat més antiga de la Corona d'Aragó fundada l'any 1.300.

Avui anem a la Plaça de la Sal per passejar pel carrer Nolius, que comença a enfilar-se pel turó de la Seu Vella just davant de l'antiga i enyorada Llibreria Fregola.

Quan deixem l'Eix Comercial, la gent desapareix i el passeig per aquests antics carrers els fareu, gairebé segur, sense cap companyia. El silenci potser us ajudarà a imaginar-vos la Lleida de segles enrere... Quan comença a baixar, per seguir pel carrer Nolius cal anar a la dreta, el carrer que ens retorna a la Plaça de la Sal és el Lamarca.

Continuem caminant uns metres i aviat trobem el carrer tallat per una tanca metàl·lica. Si ens hi apropem i ens posem de puntetes veureu un solar ple de males herbes.

Des del carrer Paer Rufes, que ressegueix l'església de Sant Joan, podem veure les tanques del mateix solar, la del darrere és la que talla el carrer Nolius.

Més o menys en aquest espai hi hagué un carrer amb un nom que et deixa glaçat. Parlo del carrer del Botxí, que era una prolongació del carrer del Guitarrer. L'historiador lleidatà, cronista de la ciutat, periodista i poeta Josep Pleyan de Porta ( 1.841-1.891) explica que l'origen del nom d'aquest carrer cal buscar-lo en el fet que el municipi sostenia un botxí i "dábale entre sus emolumentos, habitación en un casa que está al extremo de la calle". A l'època medieval el botxí es coneixia amb el nom de mestre de sentències i s'encarregava d'executar les que dictava el Tribunal de Coltellades de la Paeria.

Segons les Consuetudines Ilerdenses, normes de dret local redactades l'any 1.228 per Guillem Botet - cònsol de Lleida-, el càrrec de mestre de sentències ja existia a principis del segle XIII. Les seves funcions us deixaran de pedra: assotar públicament blasfemis i adúlters, els que no volien declarar el passava per la roda del suplici, i penjava una pedra al coll als condemnats a morir ofegats al riu Segre...
La propera fotografia de detall és de la pàgina 446 del llibre de Josep Lladonosa "Els carrers i les places de Lleida a través de la història", un fragment del plànol del Pla de Sant Joan. El carrer del Botxí estava, més o menys, entre els actuals carrers Nolius i Paer Rufes, prop del carrer Canyeret.

Pleyan de Porta explica que l'11 de gener de 1.520 el botxí tingué que assotar a la seva dona per renegada i blasfema. Sabem que a principis del segle XVII el botxí era Guerau de Menetichs. El 18 de gener de 1.643 el Consell de La Paeria augmentà el sou del botxí de 36 lliures a 40 lliures anuals. Penseu que un mestre d'escola municipal cobrava 36 lliures anuals...

Al cadastre de 1716 consta que el botxí era Jaume Bellvé. El que el precedí s'anomenava Didac Bellvé, i el successor d'en Jaume fou un altre Didac Bellvé. Sembla que al segle XVIII l'ofici de botxí era hereditari. Durant més de cent anys el carrer s'anomenà carrer de Bellvé. Quan l'any 1.864  retolaren els carrers de la ciutat, el nom oficial del carrer del Botxí fou calle del Verdugo.
Deixem el carrer Nolius i anem baixant escales fins tornar a la Plaça de la Sal. A pocs metres ens espera la descoberta de dos antics carrers de la ciutat: Argenteria Vella i Pujada de la Freneria.
Atentament.
Senyor I

Pasabolo tablón, entre el Asón y el Nervión ( i 2 ).

Després de la primera entrada dedicada a la presentació dels elements fonamentals per jugar al pasabolo tablón, tornem avui a la bolera de La Gándara de Soba per descobrir com es juga i gaudir del Campionat d'Espanya 2ª Individual que es celebrà el passat 6 d'agost en aquesta petita població del municipi i vall de Soba, a Cantàbria.

El jugador, que està a la zona de tiro, agafa la bola i es prepara pel llançament. És imprescindible aconseguir l'impuls necessari i llençar la bola amb precisió i molta força.

El carril de fusta lleugerament acanalat s'ha d'humitejar amb una escombra i aigua per facilitar el lliscament màxim de la bola.

Al final d'aquesta zona per impulsar-se hi ha un petit graó o "tire" abans  del que s'ha de llençar la bola. A la propera fotografia podeu veure el tire de la bolera que està prohibit ultrapassar abans de deixar anar la bola.

L'impacte amb les tres bitlles que hi ha al canal de fusta ( el tablón ), és contundent i sec. Una estructura de pneumàtics i peces de cautxú d'un metre d'alçària, el parabolas, s'encarrega d'aturar la bola llençada pel jugador.

Al proper vídeo, molt curtet, podeu apreciar en tres segons l'impacte de la bola sobre les tres bitlles que hi ha al final del tablón. Molta atenció, tot passa molt ràpidament...

La zona de rayas, comença on acaba el tablón. Consisteix en un camp d'herba o terra que com a mínim ha de fer 40 metres de llarg per 20 metres d'ample. En aquest camp es col·loquen 7 cordes tensades paral·leles entre si.

La primera corda està a 12 metres del final del tablón. Les set cordes estan separades entre elles 5 metres. El que més puntua. evidentment, és arribar més lluny amb les bitlles.

Els àrbitres no es fixen on cau la bitlla sinó on s'atura. El desplaçament per terra també compta. Per facilitar el desplaçament, el tablón i la bola sempre estan molls.

L'objectiu del joc és projectar a tota velocitat el major nombre de bitlles i que arribin el més lluny possible. Si una bitlla no arriba a la primera ratlla, val un punt. Cada ratlla són 10 punts, per això la puntuació màxima en una tirada és de 210 punts. Es tiren un número determinar de boles i es sumen els punts de cada jugada.

Però la trista realitat s'imposa i cada vegada hi ha menys boleras on jugar a pasabolo tablón. Cal confiar amb la il·lusió dels aficionats que lluiten perquè les noves generacions continuïn jugant al pasabolo tablón i que aquesta modalitat de bitlles que es juga entre els rius Asón i Nervión no desaparegui.

Vull agrair l'esforç que fan les diferents peñas de pasabolo tablón per continuar amb aquest esport tradicional, i la seva gentilesa per les explicacions rebudes.
Atentament.
Senyor i

Sorpresa al Carrer de Segarra...

El 24 d'octubre de 1.149 el valí ( nom que als països musulmans té el governador d'una província o d'una part de la província ) al-Muaffar ibn Sulayman es rendí i lliurà la taifa de Làrida als comtes catalans i marxà a Mallorca amb dos-cents cavallers. Al gener de 1.150 es redactà la Carta de Poblament de Lleida que garantia la justícia i l'ordre als repobladors del territori conquerit de la Catalunya Nova. El pergamí del segle XII es conserva a l'Arxiu Municipal de Lleida però al Museu de Lleida en podeu veure la següent reproducció.

Les famílies més importants es van instal·lar en una zona de la ciutat en la que avui no hi accedeix gairebé ningú i que ha perdut tota la seva grandesa. Algunes d'aquestes famílies, com els Clavell o els Segarra, encara donen nom a carrers molt antics de la ciutat.

Si us situeu davant del Teatre Principal veureu a l'esquerra l'inici del Carrer de Segarra. A pocs metres, més a l'esquerra comença el Carrer del Clavell. Pocs metres després de començar a passejar pel Carrer de Segarra trobareu la sortida d'emergència del Teatre Principal.

A la propera fotografia de detall podeu veure part del plànol que representa les parròquies de Sant Joan i Magdalena abans de 1.868. És a la pàgina 378 del llibre, imprescindible, de Josep Lladonosa "Els carrers i places de Lleida a través de la Història".

Els Carrers de Segarra i del Clavell us enfilen fins al Col·legi d'Arquitectes. A pocs metres dels Porxos de Dalt, on hi ha entra altres el Teatre Principal o la cafeteria La Impremta, pujant pel carrer de Segarra trobareu un edifici municipal de nova construcció...

Si continueu pujant i us gireu, com podeu apreciar a la propera fotografia, a l'esquerra veureu el mur del Teatre Principal i a la dreta les petites dependències municipals.

Però d'edifici de nova construcció on hi ha el Centre de Distribució. Manipulació de Paper de l'Ajuntament de Lleida, ens recorda el que va ser fa segles aquesta zona de la ciutat del Segre.

La petita oficina municipal conserva una colla d'arcs dels segles XIII i XIV que ens parlen de moments històrics en els que el Carrer de Segarra acollí edificacions de famílies molt influents de Lleida. Aquestes restes les podeu assaborir a la fotografia anterior i a les cinc properes.

El Carrer de Segarra al segle XIII s'anomenava Carrer de Balandre, el nom d'una família que hi residia al final d'un carreró sense sortida que va desparèixer quan es construí el Teatre Principal l'any 1.950.

Als enderrocs previs a la construcció del teatre van aparèixer uns arcs ogivals, un antic forn i les restes d'un pati interior. Era l'únic testimoni que quedava del forn del Balandre.

La família Balandre fou molt important a Lleida. El primer Balandre documentat és Gimerià de Balandre, l'any 1.225. Els Balandre van ser cònsols, els antecedents dels paers. Aquesta família fou de les primeres que van repoblar Lleida a partir de la Carta de Poblament de 1.150.

A finals dels segle XVII, el carrer començà a anomenar-se Carrer se Segarra, tot i que aquesta família ja residia a la zona des de la reconquesta de la ciutat.

A la propera fotografia de detall podeu veure vells carreus i antics maons que ocupen totes les arcades. Malgrat tot podem imaginar-nos perfectament les grans obertures que suposaven aquests magnífics arcs.

Al març del 2.016 a l'entrada "La impremta?" vàrem entrar virtualment en aquesta cafeteria que hi ha entre els carrers del Clavell i de Segarra i que ocupa l'espai de la mítica Impremta i Llibreria Guimet. La fotografia següent ens mostra l'edifici que hi ha abans de l'oficina municipal de Distribució Manipulació de paper. Podeu observar cels llums que il·luminen aquesta cafeteria.

Tornem a entrar un moment a la cafeteria per comprovar que els arcs dels segles XIII i XIV hi tenen un gran protagonisme.

Tornem al Carrer de Segarra i abans d'accedir als Porxos de Dalt ens fixem en el mur de l'esquerra del Teatre Principal en el que encara podem apreciar antics carreus i fragments d'arcs.

Malauradament ens queden molt pocs elements arquitectònics que ens ajudin a imaginar-nos l'esplendor de la ciutat a l'edat mitjana.

Atentament.

Senyor I.