Cases singulars de Lleida ( 50 ).

Sortim dels Camps Elisis, el parc urbà inaugurat l'any 1.864, on hem donat un cop d'ull a dues construccions noucentistes: el cafè-teatre i el quiosc de música ( projectades per Joaquim Porqueras i Bañeras i amb Francesc de Paula Morera i Gatell de director d'obres ), i al petit edifici modernista  la caseta de serveis projectada per Francesc de Paula Morera i Gatell.

L'Escola Jardí dels Camps Elisis ens espera a la cantonada del carrer santa Cecília amb l'avinguda de les Garrigues.

A la fotografia anterior podeu veure la façana del carrer Santa Cecília i a la propera la de l'avinguda de les Garrigues.

L'edifici d'estil noucentista, de planta rectangular, fou construït l'any 1.920 seguint el projecte que signà al 1.918 l'arquitecte lleidatà Adolf Florensa i Ferrer. Gràcies a la gentilesa del personal de l'escola puc mostrar-vos la façana que "mira" al pati.

A la propera fotografia de detall podeu veure el capcer del cos central perfilat en pedra de la façana orientada als Camps Elisis, gairebé idèntica a la del carrer santa Cecília però amb les obertures diferents.

Si compareu les fotografies de les dues façanes veureu que al capcer de la del carrer santa Cecília hi ha un medalló i a sota un gran escut de la ciutat. A l'altra façana no hi ha òcul i a l'espai de l'escut trobem una finestra ovalada.

L'edifici segueix l'estil d'historicisme classicista però l'arrimador de rajola vidrada del porxo d'entrada és propi del modernisme. Sota l'escut de la ciutat de Lleida hi ha un esgrafiat posterior al 1.920 en el que podem llegir "Escola Jardí Camps Elisis".

En les fotografies anteriors i propera podeu veure la porta d'accés al porxo i l'arrimador de rajola vidrada. Els panys de paret estan arrebossats i pintats. Les columnes, pilastres, emmarcaments d'obertures i capcer, medallons i balustrades són de pedra. Tots aquests elements són classicistes.

Abans d'entrar al porxo ens fixem en el medalló de la dreta que hi ha sobre la porta d'entrada. Com podeu veure a la propera fotografia de detall, ens recorda l'any en que es construí l'escola, 1.920,  que enguany celebra el seu centenari.

A dreta i esquerra trobem l'arrimador de rajola vidrada i les reixes de forja que tanquen les quatre arcades. L'arrebossat està una mica malmès com podeu constatar a la fotografia següent.

Al porxo i a la terrassa del primer pis hi ha unes petites finestres ovalades com la que podeu observar a la propera fotografia de detall.

L'edifici, perfectament simètric, té planta baixa i primer pis. Sobre el porxo hi ha dues terrasses, separades pel singular cos central, amb balustrades de pedra i pèrgoles ondulants sobre columnes de pedra. La fotografia següent de detall és de les rajoles vidrades de l'arrimador.

La contundent porta de pedra ens convida a entrar a un dels edificis escolars més antics de la nostra estimada ciutat.

Pugem l'escala d'accés a la primera planta perquè vull ensenyar-vos el paviment hidràulic que conserva. Aquest tipus de revestiment artesanal fou molt apreciat des de finals del segle XIX fins a mitjans del segle XX.

Una mica atrotinat, penseu que fa cent anys que el trepitgen mestres i alumnes, encara ens mostra la seva bellesa.

El de la planta baixa es va canviar perquè quedà molt malmès en la riuada del 1.982 que castigà durament al barri de Cappont.

Al sortir de l'Escola dels Camps Elisis aprofito per mostrar-vos una de les dues pèrgoles ondulants sobre columnes de pedra que flanquegen la terrassa amb balustrada del carrer Santa Cecília.

Enfilo l'avinguda de les Garrigues per anar al pont nou i tornar al casc antic per continuar la nostra gran passejada per la ciutat amb l'objectiu de mirar i admirar els seus edificis singulars. Abans, em giro per fer l'últim cop d'ull a l'antiga escola pública.

Els pocs cotxes ens permeten apreciar encara més la singularitat de l'Escola Jardí Camps Elisis. L'òcul del curiós capcer del cos central de la façana ens observa atentament mentre passegem...

Atentament.

Senyor i

Romànic amagat al Prepirineu ( 10 ).

Al juny i juliol del 2.016, a les entrades "Al cor del Baridà ( 1 )" i "( 2 )" us vaig ensenyar Els Banys de Sant Vicenç situats en un territori històric format per tres municipis de l'Alt Urgell ( Arsèguel, Pont de Bar i Cava ) i dos de la Cerdanya ( Lles de Cerdanya i Montellà i Martinet ), conegut com el Baridà. Des del 26 de febrer de 1.775 la família Pal és la propietària dels banys, que apareixen documentats per primera vegada en un pergamí del 964.

Avui passejarem pel Baridà sortint dels Banys de Sant Vicenç en direcció a la Seu d'Urgell i ben aviat deixarem la N-260 per anar a Arsèguel i continuar enfilant la carretera fins arribar a Ansovell, una entitat de població d'uns quaranta habitants, capital del municipi de Cava. El petit poble està a 1.338 metres d'altitud.

Deixem el cotxe a Ansovell i continuem pujant tranquil·lament pel camí Cardoner que trobareu després de l'església parroquial. La sal de Cardona es distribuïa arreu del país a través d'uns camins anomenats cardoners o saliners. Aquest camí Cardoner anava de les mines de Cardona a grans zones de la Cerdanya i del Conflent. L'històric camí ens deixarà, després de caminar només un quilòmetre, davant del Santuari de la Mare de Déu de Boscalt.

L'església, d'una sola nau amb capelles laterals, té la capçalera plana orientada al nord-est. La torre-campanar, adossada a la capçalera, s'alça robusta. Una estructura contundent amb dues petites finestres d'arc de mig punt a les cares nord i sud.

Per accedir a l'església hi ha un portal amb arc de mig punt adovellat situat al sud-est. Sobre el portal, gairebé a tocar de la coberta, trobem un ull de bou.

A la fotografia anterior i a la propera de detall podeu veure aquest portal. El mur extern és de reble ( fragments de pedra barrejats amb morter ), i carreus treballats rústicament.

A la casa annexa, actualment particular, hi havia antigament una petita comunitat religiosa. En un testament del segle XIII ja es parla de l'església del Boscalt. Davant del portal d'accés queden les restes del que fou hostal, punt de parada del camí Cardoner.

Al 1.558 els frares dominics tenien cura del santuari. Una llegenda del segle XVII explica l'origen del santuari dient que un pastor va trobar, sota el boix que hi ha al costat de l'església, una imatge de la Mare de Déu. A la propera fotografia podeu veure el boix.

Catalogat arbre d'interès local, el Boix de Boscalt, és de propietat particular. Mesurat per la banda més alta a 1,30 metres de terra, té un perímetre del tronc de 0,85 metres.

A la propera fotografia, a l'esquerra, podeu observar les restes de l'hostal del camí Cardener; i a la dreta el santuari. Al segle XIX, després de la desamortització de Mendizábal, només l'església i el campanar quedaren propietat de l'Església; i la resta de dependències van passar a l'Estat que les vengué en subhasta a tres particulars l'any 1.868.

Aprofiteu per seure als bancs que hi ha al Mirador de Boscalt on, gràcies a la gran fotografia panoràmica, podreu localitzar els diferents cims de la Serra.

Després de descansar una estoneta continuem pel camí Cardoner que s'enfila ( a la dreta de la propera fotografia ) pel bosc.

Als pocs minuts de caminar el santuari es veu cada vegada més petit. Aquest solitari indret del Baridà fou una de les localitzacions on es rodà l'any 1.991  la pel·lícula Solitud.

Romà Guardiet i Bergé ( físic i doctor en matemàtica ) dirigí la pel·lícula basada en la novel·la de Caterina Albert i Paradís, que utilitzava el pseudònim de Víctor Català. A la següent fotografia del cartell del film segur que reconeixereu fàcilment el campanar del santuari.

Mossèn Josep Maria Viñolas Esteva és el responsable del blog Goigs i devocions populars, un magnífic recull d'aquestes composicions poètiques cantades que lloen a la Mare de Déu o a un Sant.

Si cliqueu a l'enllaç anterior podreu veure la imatge actual de la Mare de Déu de Boscalt ( que imita a la que fou destruïda l'any 1.936 ) i donar un cop d'ull a l'interior del santuari.

Atentament.

Senyor i

Al cor de Solsona ( 10 b ).

L'entrada anterior dedicada a la gran passejada pel cor de Solsona la vàrem acabar a la plaça del Consell. Després d'observar atentament Cal Gilibets, el Palau Llobera - a tocar- ens deixà bocabadats. Aquest impressionant edifici d'estil gòtic català de la primera meitat del segle XV és una de les joies de la ciutat.

Us explicava que l'any 1.989 el Consell Comarcal del Solsonès comprà l'edifici al bisbat i començà la restauració. Si a l'entrada anterior la portalada adovellada amb de mig punt de la façana principal estava tancada, avui ens convida a entrar al Palau...

L'any 1.411 es va fundar l'Hospital de Llobera, un edifici construït per ordre de Francesca de Llobera que en el seu testament explicà que l'edifici tindria la funció d'hospital de pobres i peregrins.

Només entrar-hi trobareu, al centre, un pati ( actualment cobert ) amb escala sobre-volta a la dreta que us permet accedir a una galeria amb arcuacions ogivals.

L'ordre dels dominics convertí, l'any 1.614, l'antic hospital en convent i en el col·legi de Sant Miquel on s'ensenyava filosofia i teologia.

La bella galeria, sostinguda per grans mènsules, ressegueix  el perímetre de tres dels quatre costats del pati quadrat. Pel quart costat s'enfila l'escala.

Sis anys després, al 1.620, els pares de l'ordre dels predicadors dirigeixen la Universitat Literària de Solsona, un organisme agregat al col·legi de Sant Miquel.

Aixecant la mirada podeu apreciar l'esvelta galeria amb arcuacions ogivals, típiques del gòtic. L'arc ogival també es coneix com arc apuntat.

El rei Felip V suprimí l'any 1.717 la Universitat Literària de Solsona i creà la de Cervera. L'activitat del col·legi de Sant Miquel continuà.

Si encara aixequem més la mirada veurem la coberta del pati. La reforma dels anys 1.990 i 1.991 suposà la desaparició de la font gòtica situada al costat de l'entrada principal i la destrucció de la portalada renaixentista de la façana lateral sud.

En la vostra visita veureu que en alguns carreus del Palau estan esculpits els escuts d'armes de Francesca de Llobera ( el llop ) i el seu marit Bernat Guillem - Senyor de Peramola- ( la mola ). Francesca ho disposà quan es construí el Palau. A la fotografia anterior i a la propera  de la galeria podeu veure als carcanyols - espai entre els arcs- els escuts d'armes de les dues famílies. A la fotografia anterior, al centre-dreta hi ha el llop i a l'esquerra la mola; i a la propera el llop ( al centre-esquerra ) i la mola ( a la dreta,on toca el Sol ).

L'any 1.821, com a conseqüència de la persecució religiosa duta a terme pels governs liberals, es suprimí el convent dels dominics. Els carlistes. l'any 1.837, converteixen l'edifici en Hospital de Sang, i un anys després inauguren la Universitat Carlista. Però amb l'entrada a la ciutat dels cristins ( partidaris de Maria Cristina de Borbó - reina regent durant la minoria d'edat de la seva filla Isabel II ), la Universitat Carlista es traslladà al monestir de la Portella ( Berguedà ).
Tornem a la plata baixa on, a l'esquerra del drac, hi ha una petita porta amb arc de mig punt amb dovelles. Al costat en una petita placa podem llegir: Sala Gòtica.

L'any 1.846 a l'antic hospital s'instal·là el Seminari de Solsona. L'any 1.897 el Seminari Menor ( dedicat a la formació de joves i adolescents candidats als sacerdoci ) es traslladà al Col·legi de Sant Magí, a l'edifici del seminari actual. L'any 1.909 també s'hi traslladà el Seminari Major i l'edifici dels Llobera es destinà a escola de primeres lletres.
Gràcies a la gentilesa de les responsables de la recepció del Consell Comarcal del Solsonès podem donar un cop d'ull a la Sala Gòtica.

En aquesta sala lateral, amb volta de canó apuntada, es reuneix el Consell Comarcal del Solsonès. Paral·lela a la Sala Gòtica hi ha la Sala Francesca de Llobera que fou dormitori de dones. El dormitori dels homes era a la Sala Gòtica. Surto de la Sala Gòtica, creuo el pati del palau per anar a la Sala Francesca de Llobera i en aquest curt trajecte no deixa d'observar-me atentament el drac ...

Si l'hospital es fundà testamentàriament el 24 de gener de 1.411, al morir Francesca de Llobera sense fills, el palau es destinà a la beneficència. L'edifici fou construït entre 1.416 i 1.431.  Quan vaig visitar la sala, gràcies a les recepcionistes, no hi dormien dones, sinó el seguici festiu del Carnaval de Solsona...

L'any 1.912 i fins al 1.929 hi van tornar els pares dominics. Al 1.929 es fundà l'Escola del Sagrat Cor, regida pels germans de les escoles cristianes. Durant la Guerra Civil es va suspendre l'ensenyament i després de la guerra en converteix en escola parroquial.
Com he explicat al començar l'entrada l'any 1.989 el Consell Comarcal del Solsonès comprà l'edifici al bisbat i començà a restaurar-lo.
Sortim del palau, un edifici amb una història molt moguda, per continuar passejant plàcidament per la ciutat de Solsona.
Atentament.
Senyor i

Un tomb per Pier Head.

Després de recordar als Beatles al Mathew Sreet número 8 ( on The Cavern Club  obrí les portes l'any 1.957 i les tancà per unes grans obres al 1.973 ) i al número 10 ( el nou club reconstruït amb molts dels maons originals al 1.984 i que ocupa el 75% del club original), ens apropem al riu Mersey per gaudir del conjunt d'edificis coneguts com Pier Head, que des del 2.004 són Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO.

Els edificis, coneguts com "les tres gràcies", són: The Port of Liverpool Building ( a l'esquerra de la fotografia anterior ), The Royal Liver Building ( a la dreta ) i The Cunard Building ( just davant de l'anterior ).

The Royal Liver Building es construí entre 1.908 i 1.911 per ser la seu de Royal Liver Assurance. És obra de l'arquitecte Walter Aubrey Thomas. Fou un dels primers edificis del món construït amb formigó armat. Amb els seus noranta metres d'alçària, fins al 1.933, va ser l'edifici més alt d'Europa.

A la fotografia anterior i a la propera el protagonisme, des de diferents perspectives, és per les dues torres. Una "mira" al riu Mersey i l'altra a la ciutat. Les dues torres amb grans rellotges ( de 7,6 metres de diàmetre, més grans que els del Big Ben de Londres ) estan coronades per cúpules sobre les quals hi ha una escultura de coure que representa un Liver Bird, ocell mític símbol de la ciutat.

Un dels ocells vigila el riu i l'altre la ciutat. Una llegenda afirma que si els dos ocells volessin, Liverpool deixaria d'existir...

Al centre de la fotografia anterior podeu veure The Cunard Building, obra dels arquitectes William Eduard Willink i Philip Coldwell Thinknesses, construït entre 1.914 i 1.917. L'edifici fou seu de la companyia naviliera Cunard Line, propietària dels transatlàntics RMS Queen Elizabet 2, RMS Queen Mary 2 i del creuer MS Queen Victoria. Les seus actuals de la companyia, fundada al 1.840, estan a Califòrnia i Londres.

Font fotografia: Wikimedia Commons.

L'estil arquitectònic de l'edifici és una barreja de renaixement italià i renaixement grec. A la dreta trobem l'última de les tres gràcies, The Port of Liverpool Building.

L'edifici és d'estil barroc eduardià, el neo-barroc de molts edificis públics edificats a l'Imperi Britànic durant l'època eduardiana ( 1.901 - 1.910 ). Fou construït entre 1.903 i 1.907 per Sir Arold Thornely, FB.Hobbs, Briggs i Wolstenholme. L'edifici té una gran cúpula central que s'ha comparat arquitectònicament amb la de l'Ajuntament de Belfast, la basílica de Sant Pere o a la de la catedral de Sant Pau. A la propera fotografia podeu veure el seu interior.

Davant de les tres gràcies hi ha una estàtua de bronze, de més de dos metres d'alçària i 1,2 tones de pes, obra de l'escultor Andy Edwards dedicada als Beatles. Inaugurada al desembre del 2.015 per una de les germanes de John Lennon, és un regal de The Cavern Club a la ciutat per celebrar el cinquantè aniversari de l'últim concert dels Beatles a Liverpool el 5 de desembre de 1.965. Darrere, a l'esquerra, The Royal River Building i, a la dreta, The Cunard Building.

Tots coneixeu l'humor anglès, per això no és estrany que la gent de Liverpool també parli de "les tres desgràcies de Liverpool", a tocar de les tres gràcies...

La primera "desgràcia" és l'edifici Merseytravel Ferry Terminal, de Hamilton Architects, construït l'any 2.009. és un edifici polivalent de tres plantes en el que al terrat hi ha un restaurant amb una extensa terrassa.

La Carbuncle Cup és un premi d'arquitectura que atorga la revista Building Desing a l'edifici més lleig de Regne Unit acabat els últims dotze mesos. El guanyador del 2.009 és el Merseytravel Ferry Terminal...

La fotografia anterior és de la segona "desgràcia". El Museum of Liverpool és un disseny de 3XN architects i dels enginyers del Buro Happolh. Construït l'any 2.011, fou nominat al premi d'arquitectura Carbuncle Cup... El disseny del museu recorda les naus comercials que van dominar el port ( mireu l'última fotografia de l'entrada d'avui). Parlem de 13.000 metres quadrats de superfície dedicats a la història de la ciutat.

Mann Island Liverpool ( fotografia anterior ) és la tercera "desgràcia". Un disseny del 2.012 de Broadway Maylan Architects que també fou nominat a la Carbuncle Cup. Format per tres edificis en els que hi ha 370 apartaments, 10.600 metres quadrats d'oficines i 7.000 metres quadrats de comerços.

A la fotografia anterior, feta des d'Albert Dock ( que visitarem aviat virtualment ), podeu veure a l'esquerra el Museu de Liverpool i a la dreta Mann Island Liverpool. Darrere seu "les tres gràcies "...
Atentament.
Senyor i