Deixem Aínsa i continuem per la A138 fins al quilòmetre seixanta-quatre, on anirem a l'esquerra. Abans d'anar a Tella ens aproparem a los Miradores de Revilla. A només dos quilòmetres de Tella seguirem per l'estreta carretera de l'esquerra que està perfectament senyalitzada amb dos indicadors: Garganta de Escuaín, i Miradores de Revilla.
Sortir del cotxe i donar un cop d'ull a la Vall d'Escuaín ens deixa bocabadats. Aquesta vall és la més desconeguda del Parque Nacional de Ordesa y Monte Perdido. A la propera fotografia, feta des de los Miradores de Revilla, podeu veure les Gorges d'Escuaín amb el riu Yaga al fons de la gorja.
La paciència té premi el vol majestuós del trencalòs, un gran ocell de la família dels vultúrids, el rei de la fauna d'aquesta vall us impactarà.
Ja sé que a la fotografia anterior no el veieu, però gràcies al zoom de la càmera fotogràfica, a la propera fotografia el podeu observar planant.
Passejar pel vessant meridional de la Sierra de Sucas és un regal pels sentits, Trobar-se al trencalòs, una de les aus més grans del continent europeu ( gairebé tres metres d'envergadura alar ), i l'única au osteòfaga ( alimentació basada en ossos ) del món és molt difícil d'oblidar. Però obriu bé els ulls perquè també poden aparèixer: el voltor, l'aufrany, l'aligot comú, el milà reial, l'àliga reial o el falcó pelegrí. Deixem los Miradores de Revilla i, ara sí, anem fins a Tella.
A l'esquerra de la fotografia anterior hi ha l'església de San Martín, construïda els segles XVI i XVII però amb modificacions posteriors.Tella és un petit poble amb una rica tradició relacionada amb la bruixeria que ens recorda la toponímia local, com el Puntón de las Brujas protagonista de la fotografia següent.
Als peus del Puntón de las Brujas hi ha una de les tres ermites conegudes com " las ermitas protectoras ". És la de los Santos Juan y Pablo, del segle XI, de tradició preromànica.
A les rodalies de Tella, a més a més de la de los Santos Juan y Pablo,hi ha les ermites de Nuestra Señora de la Fajanillas ( del segle XII ampliada al segle XVI ) i la de Nuestra Señora de la Peña ( del segle XVI, però d'origen romànic ). La ruta de las tres ermitas protectoras és una passejada circular d'una hora de durada.
Ens apropem per la sendera a l'ermita de los Santos Juan y Pablo edificada per mestres locals, de petites dimensions i sense decoració, fou consagrada l'any 1.018. A la fotografia anterior podeu veure l'absis de planta en forma de ferradura amb coberta original de volta de quart d'esfera, que es modificà posteriorment per fer-la apuntada. Al lateral esquerre hi ha una petita finestra espitllerada que dóna llum a l'altar.
La porta amb arc de mig punt fet amb dovelles de tova ens permet accedir a la petita ermita de planta rectangular de proporcions visigòtiques, amb coberta de volta de canó apuntada.
A la fotografia anterior del presbiteri podeu observar a la dreta el carreu en el que es va trobar una lipsanoteca ( recipient amb tapa que contenia petites relíquies emprat en el període romànic ) que es conserva al Museo Diocesano de Barbastro. Just davant del curiós carreu hi ha l'escala de set graons que ens permet baixar a la petita cripta de planta rectangular amb la capçalera gairebé plana que hi ha sota l'absis.
La cripta fou restaurada entre els anys 1.976 i 1.977. Al retirar la runa que l'omplia varen trobar quatre estatuetes de fusta que probablement formaven part d'un retaule gòtic. La restauració també suposà descobrir dos nínxols rectangulars. L'absis i la cripta són els elements arquitectònics més antics de l'ermita. Tornem a pujar l'escala i sortim de l'ermita per passejar fins a Tella.
El clima rigorós determina la trama urbana de Tella. Les cases orientades al sud intenten aprofitar al màxim la insolació. Passejant per la calle Iglesia ens espera una sorpresa...
Al número catorze trobem La casa de la bruja. Magia y etnobotánica del Alto Aragón on podem descobrir el món màgic del Pirineu. Els plafons ens parlen de la bruixeria, les plantes i el seu ús, llegendes...
La típica teulada de la casa de la bruja, que era l'antiga casa de la mestra, amb la xemeneia troncocònica característica del Pirineu d'Osca, i el paisatge majestuós són un autèntic regal visual.
Deixem Tella, documentat l'any 1.210 en la col·lecció diplomàtica del Monasterio de San Victorián, poble que tingué set esglésies per marxar de la comarca del Sobrarbe i anar a Roda de Isábena, a la veïna comarca de la Ribagorza.
Atentament.
Senyor i
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada