A la partida de la Tossa de Baix de Rosselló.

El passat dia disset al final de l'entrada "Passejant pel Tossal de Carrassumada" vaig dir-vos que continuaríem el nostre periple per la comarca del Segrià a la partida de la Tossa de Baix de Rosselló. Quan arribem a Rosselló per la carretera N-230 a la primera rotonda que trobareu cal que agafeu la segona sortida, la que té el senyal ZI ( zona industrial ) i que és el camí de Benavent. Després de passar la Paperera Alier trobareu un indicador a l'esquerra per anar a la Urbanització la Tossa. Gairebé a tocar d'aquest indicador de color blanc en veureu un de color verd de la Ruta arqueològica del Segrià. Necròpoli de la Tossa de Baix. A pocs metres trobarem el nostre objectiu d'avui.

 

Continuem fins a les primeres cases de la urbanització per aparcar bé el cotxe i baixem xino-xano fins a la necròpoli. A la propera fotografia darrere del pi es veu part de la fàbrica de paper Alier S.A.

En aquest aflorament rocós de vint-i-tres metres de llarg i deu metres d'ample hi ha cinquanta-cinc tombes. El plafó informatiu, una mica atrotinat, ens explica les característiques principals de la necròpoli de la Tossa de Baix. Sota el nom del jaciment hi podem llegir "Cronologia: edat mitjana".

La majoria de les tombes estan orientades oest-est, però a la part central l'orientació és nord-sud. El 78% de les tombes són d'adults ( mesuren més de 150 centímetres de llargària ) i el 22% són infantils ( menys de 150 centímetres de llargària ).

 

 

Per documentar-me he consultat la memòria de la intervenció arqueològica Necròpolis de la Tossa de Baix ( Rosselló, el Segrià ) i el Pla d'Ordenació Urbanística de Rosselló, concretament el Catàleg de béns protegits.

L'apartat número vuit del Pla d'Ordenació Urbanística està dedicat al catàleg de béns protegits. Un dels cinc jaciments arqueològics, el J5, és el de la Necròpolis de la Tossa de Baix de la que diu textualment: ..." Es tracta d'un conjunt de deu tombes excavades a la roca. L'aflorament rocós on foren construïdes fa uns 23 m de llargada per 10 m d'amplada. És molt possible que de fet hi hagi més sepultures, però la gran quantitat de matolls que cobreix la superfície de la roca no permet de veure-ho"... Els matolls amagaven quaranta-cinc tombes !

L'any 2.000, entre el 18 i el 23 de desembre, una intervenció dirigida per l'arqueòloga Montse Gené Castan s'encarregà de recuperar físicament i patrimonialment el jaciment. Van recuperar i investigar les dades arqueològiques i donaren a conèixer el resultat i el mateix jaciment in situ.

L'estat de conservació de la necròpoli abans de la intervenció arqueològica era dolent. Recordeu que al catàleg de béns protegits del Pla d'Ordenació Urbanística de Rosselló es parlava de només deu tombes però era possible que n'hi hagués més amagades pels matolls.

L'aflorament rocós fou utilitzat com a cantera de pedra. Les fonts orals expliquen que abans aquest aflorament triplicava la superfície actual.

L'equip que va fer la intervenció s'adonà que la necròpoli estava saquejada i només en onze de les tombes hi havia restes òssies humanes. En una van trobar un esquelet col·locat en posició decúbit supí. No es van trobar ni ceràmica ni metalls. Les tombes estaven plenes de terra i restes vegetals.

Les tombes són rectangulars i trapezoïdals i en forma de banyera. No hi ha tombes antropomòrfiques i només dues conserven part de l'encaix de la llosa que les segellaven.

El conjunt de tombes forma part de les necròpoli de tombes excavades a la roca datades a l'alta edat mitjana, un tipus de jaciment del que es tenen molt poques dades.

L'equip que s'encarregà de la intervenció arqueològica va fer una fitxa de cada tombà que explica la localització del jaciment, les coordenades, dades generals, descripció, forma, contingut i cronologia.

Alguna té els extrem a arrodonits. Les mides de les tombes dels adults oscil·len entre els 150 i 250 centímetres de llarg i entre els 30 i 70 centímetres d'ample. Al centre de la necròpoli hi ha les tombes més grans, que podrien correspondre als membres més importants de la comunitat.

Les tombes tenen una disposició ordenada ( files nord- sud ), però entre elles n'hi ha que tenen una altra orientació. La majoria de les orientades en un ordre diferent són tombes infantils.

Segur que mentre observeu detingudament la necròpoli us fixareu en la lluita de les arrels del pi amb l'aflorament rocós.

No tenim cap dada de la població que s'hi enterrava. No està documentat cap assentament proper que el pugui relacionar amb la necròpoli.

A uns cinc-cents metres direcció nord hi havia una vila romana ( Tossa de Dalt ), i a uns dos quilòmetres en direcció nord-est hi ha les restes d'un assentament andalusí ( Al- Kanísia ). No sabem si hi havia alguna relació entre aquests tres jaciments.

Deixem la necròpoli de la Tossa de Baix, però no Rosselló, per anar virtualment en una propera entrada a la colònia tèxtil d'Alkanís.

Atentament.

Senyor i

Al cor de Ciutadella ( i 2 ).

A l'entrada anterior dedicada al cor de Ciutadella ens vàrem aturar a la catedral. L'edifici principal, construït al segle XIV, és d'estil gòtic però hi ha intervencions arquitectòniques dels segles XV, XVI i XVII.

 

 

És un edifici d'una sola nau de quaranta-cinc metres de longitud i vint-i-dos d'alçària, amb capelles laterals, voltes de creueria senzilles dividides en cinc trams i absis heptagonal. D'estil barroc hi ha la capella de les Ànimes, obra de Pere Amorós  de la segona meitat del segle XVII. Entre 1.807 i 1.814 es varen construir en estil neoclàssic la portalada principal i la capella del Santíssim. La portalada principal ( propera fotografia ) amaga una de les tres portalades gòtiques que tenia el temple original, però quan entreu a la catedral la podreu veure.. L'altra porta gòtica que es conserva és la del Rellotge, que podeu veure parcialment a la dreta de la fotografia anterior. La que no va quedar amagada fou la petita rosassa gòtica que podeu veure a les dues fotografies anteriors.

La tercera portalada gòtica, la de les Esquelles, s'ocultà al construir la capella del Santíssim i el Palau Episcopal.

Passejar pels carrers i carrerons a prop de la catedral de Menorca és tot un plaer per això us recomano que no oblideu fer-ho.

A la primera entrada dedicada al cor de Ciutadella vaig anunciar-vos que després d'observar la catedral aniríem al carrer del Roser i que allí , els que ja teniu més de cinquanta anys, tindríeu una sorpresa...

D'esquena a la porta gòtica del Rellotge veiem el carrer del Roser, amb el campanar de l'església del Roser a l'esquerra.

L'església, obra de Joan Amorós, construïda entre finals del segle XVII i inicis del XVIII, és un edifici de nau única i coberta amb voltes d'aresta del que destaca la façana amb una portalada ricament ornamentada coronada amb una imatge de la Mare de Déu del Roser damunt de la rosassa. Actualment té la funció de sala d'exposicions municipal i s'hi organitzen actes culturals.

Deixem l'església del Roser per fixar-nos en l'edifici contigu de l'esquerra en el que, a la planta baixa a l'esquerra, hi ha una placa que ens explica qui nasqué en aquest edifici a finals del segle XIX...

La propera fotografia de detall ens permet llegir la placa que l'Ajuntament de Ciutadella col·locà l'any 1.991 per recordar a tothom que hi va néixer l'any 1.890 Marino Benejam.

Marino Benejam Ferrer l'any 1.897 es traslladà amb la seva família a Barcelona. Treballà d'empleat de banca però el que volia era dibuixar. Als anys trenta col·laborà com a dibuixant humorístic a les revistes Pocholo ( 1.931 - 1.938 ), KKO ( 1.932 ), Sigronet, El Muchacho ... Dedicà pràcticament tota la seva vida professional a la revista TBO que es començà a publicar l'any 1.917. A la fotografia següent podeu veure la portada d'aquest primer número.

Les sèries més importants publicades per Benejam al TBO són ( entre parèntesis l'any que començà cadascuna ): Melitón Pérez ( 1.936 ), El professor Franz de Copenhague ( 1.936 ), La familia Ulises ( amb Buigas i Bech, 1.944 ), Los grandes inventos del TBO ( 1.945 ) i Aventuras de Eustaquio Morcillón y Babalí ( 1.946 ). Marino Benejam va treballar a TBO fins al 1.969.

A la fotografia anterior podeu veure la portada del còmic de la Colección Ole! Serie TBO, publicat per Ediciones B l'any 1.992, dedicat a Las mejores historietas de Benejam. En aquesta portada, que reprodueix la del número 333 de TBO del 3 de març de 1.964 ( fotografia següent ), podeu veure el seu autoretrat flanquejat per Melitón Pérez a l'esquerra i la família Ulises a la dreta. Pujant al vaixell hi ha Eustaquio Morcillón y Babalí. En el número 333, editat per Buigas, Estivill y Viña S.L, podem llegir a la part inferior dreta: "Marino Benejam. Feliz creador de la "Familia Ulises", "Lelitón Pérez", "Aventuras de Eustaquio Morcillón" y muchos otros personajes episódicos que proporcionan amenidad y perenne lozanía a nuestra revista".

L'any 2.017 Ediciones B publicà el llibre " 100 años de TBO. La revista que dio nombre a los tebeos" d'Antoni Guiral i la col·laboració de Lluís Giralt. A la propera fotografia el protagonisme és per la portada d'aquest llibre, imprescindible per a tots aquells que hem gaudit molts anys del TBO. Podem veure a la part superior, d'esquerra a dreta seguint el sentit de les agulles del rellotge a Eustaquio Morcillón y Babalí, Melitón Pérez, la familia Ulises i el Professor Franz de Copenhague. A la part inferior esquerra, Los grandes inventos del TBO. 

La història centenària de la revista TBO té diverses etapes. De 1.917 a 1.938, de 1.941 a 1.952 ( sense numerar ), de 1.952 a 1.972 ( recuperant la numeració a la portada ), la modernització TBO 2000 de 1.972 a 1.983. Tots aquests anys la revista fou editada per Buigas, Estivill y Viñas S.L. L'any 1.986 va reaparèixer publicant només set números amb l'Editorial Bruguera, i l' última etapa de 1.988 a 1.998 de la mà d' Ediciones B.

Deixem la casa natal de Marino Benejam Ferrer per continuar passejant per Ciutadella. Si ens apropem a la zona de Dalt es Penyals trobarem tres carrers que recorden al dibuixant menorquí. El carrer de la familia Ulises que fa cantonada amb el carrer Marino Benejam i , a pocs metres, el carrer de Melitón Pérez... Està clar que Ciutadella recorda a un dels grans genis del TBO.

Atentament.

Senyor i

Passejant pel Tossal de Carrassumada.

Continuem el nostre periple pels pobles del Segrià i les Garrigues. Deixem el petit poble del Cogul on vàrem visitar el conjunt rupestre de la Roca dels Moros i la necròpolis del Saladar, per tornar a la comarca del Segrià, concretament a Torres de Segre. A pocs quilòmetres del poble hi ha el Tossal de Carrassumada, una petita elevació del terreny que ens regala una magnífica vista de la Plana de Lleida.

 

 

Quan acabem d'enfilar el tossal trobem el conjunt de la Mare de Déu de Carrassumada, format per l'església i la masia, que està  declarat Bé Cultural d'Interès Local. Les escales ens conviden a pujar-hi ens deixen a tocar de l'antiga masia del segle XVII, de la que podeu veure la façana posterior a la fotografia anterior. Si anem a la dreta trobarem la part d'obra primitiva de la planta baixa, reforçada amb contraforts com podeu observar a la propera fotografia.

La zona de l'ermita té molta història. Un grup d'arqueòlegs de l'Institut d'Estudis Ilerdencs varen descobrir-hi les restes d'un mur ibèric del segle II abans de Crist. També hi trobaren una moneda romana però no indicis de vida sedentària, fet que sembla demostrar que el turó era un enclavament estratègic.

 

 

Les dues fotografies de detall, anterior i propera, són de les portalades amb arc de mig punt adovellat de l'antiga masia-palau.

 

 

A l'època sarraïna el tossal fou ocupat i es transforma en un recinte fortificat defensiu. Després de la conquesta, als voltants del segle XII, van dedicar el tossal a Santa Maria construint una petita església al costat del palau. A la fotografia següent podeu veure el mur de l'ermita adossada a la masia amb els seus contraforts.

 

 

El nom de l'ermita és d'origen  àrab. Carrassumada ve de Kars'umm-ada, una paraula composta formada per Kars ( castell o palau ), Umm ( mare ) i Adà ( nom propi de l'amo ). Ho podem traduir per: Palau de la Mare d'Adà.

Si continuem resseguint el perímetre del conjunt arquitectònic al girar a l'esquerra podrem observar detalladament el frontispici de l'ermita.

 

L'ermita, adossada a l'oest a la masia, s'edificà al segle XVIII a partir d'una capelleta del segle XVI que és l'actual presbiteri. Sobre la porta arquitravada flanquejada per dues petites finestres, hi ha una petita fornícula buida. La façana està coronada per un senzill campanar d'espadanya o de cadireta que podeu observar detalladament a la propera fotografia de detall.

Just davant de l'ermita veureu el mirador amb la seva barana de forja. Abans d'entrar és una bona idea apropar-s'hi i gaudir de la Plana de Lleida.

 

 

Després ja passejarem a tocar dels fruiters florits, però ara girem cua i ens preparem per entrar a l'ermita de la Mare de Déu de Carrassumada.

La petita Mare de Déu de Carrassumada té una gran devoció a la zona. Diu la tradició que l'any 1.567 els fidels del Segrià, Baix Segre, Garrigues i Baix Cinca acudiren a l'ermita per demanar pluja. Al llarg dels segles s'han fet moltes processons per demanar-li aigua pels cultius. Segons una llegenda del 1.642 un pastoret que buscava una ovella perduda trobà la imatge amagada entre les plantes...

L'ermita i la masia són dues construccions molt senzilles i no tenen gairebé cap afegit decoratiu. Després de la Guerra Civil fou reconstruïda una part de l'ermita.

A la fotografia següent, feta des del presbiteri, podeu observar l'embigat al sostre faixat, una de les dues arcades de mig punt rebaixat ( que a l'exterior tenen un contrafort ), i el cor.

Sortim de l'ermita i anem a l'esquerra per continuar resseguint el perímetre dels edificis del conjunt de la Mare de Déu de Carrassumada. A la propera fotografia podeu veure elements constructius de diferents èpoques, com els carreus dels contraforts i els maons d'intervencions molt posteriors.

Acabem de recórrer el perímetre del santuari i tornem al tram d'escala de la primera fotografia. Sobre la petita finestra es pot llegir parcialment ...HOGRA   CAR...SUMADE...pintat a mà i amb parts tapades per capes posteriors de calç o de pintura.

Baixem les escales i agafem el camí de l'esquerra que duu a l'aparcament més gran i a una llarga passejada pel Tossal de Carrassumada que ens regalarà unes vistes espectaculars del Segrià.

Aprofiteu el moment de la floració dels fruiters per visitar el petit turó. Mentre passegeu pel tossal podreu gaudir d'un espai natural que forma part de l'Espai Natural Protegit dels Secans de Segrià Utxesa, mentre als peus del tossal els milers de fruiters florits us robaran el cor.

La transformació de secà en regadiu duta a terme al municipi de Torres de Segre ha suposat un canvi important d'aquest espai natural. Malgrat ser més petit podreu continuar gaudint de la vegetació i la fauna característiques dels secans.

Per alguna de les petites senderes podeu apropar-vos als fruiters i gaudir de les seves flors, del silenci i del vol de les aus rapinyaires que us acompanyaran durant la vostra passejada.

Els que no coneixeu les Terres de Lleida cal que us hi apropeu. Puc assegurar-vos que estar envoltats per les flors dels presseguers no ho oblidareu fàcilment...

Deixem el Tossal de Carrassumada i Torres de Segre, al centre de la comarca, per continuar el nostre periple pel nord del Segrià començant per la partida de la Tossa de Baix de Rosselló.

Atentament.

Senyor i

La casa del drac... ( i 2 ).

La primera entrada dedicada a la Casa Batlló la vàrem acabar observant, bocabadats, l'espectacular celobert amb una gran coberta a dues aigües de vidre, projectat per Gaudí amb l'objectiu d'aprofitar la llum natural i permetre la ventilació. Pujant als pisos superiors faig la propera fotografia en la que podeu veure la barana amb vidres translúcids, les rajoles de ceràmica vidrada blaves i una de les portes  de roure tallades amb gúbia. A cada replà hi ha dues portes amb una lletra daurada de cal·ligrafia gaudiniana que van de la "A" a la " I ". La de la fotografia té la lletra " H".

 

 

Deixem els blaus del darrer pis per passar al blanc de les golfes, un espai on hi havia la zona de serveis dels inquilins ( trasters, safareigs, i - ala banda de la façana - una gran sala per estendre la roba que actualment s'anomena El ventre del Drac.

En aquestes grans golfes Gaudí aplicà l'arc catenari com estructura de sustentació de la coberta. Els seixanta arcs catenaris que sostenen la coberta de volta catalana, ens poden recordar el costellam d'un animal gegantí.

A la fotografia anterior i a la propera de detall podeu veure els arcs gaudinians. Mitjançant una escala de cargol s'accedeix al terrat.

Del blau cobalt de l'últim pis hem passat al blanc de les golfes, i ara gaudirem del blau del cel de Barcelona i l'esclat de colors de la ceràmica vidrada dels quatre gups de xemeneies i del llom del drac que corona la façana del Passeig de Gràcia. Tot això ens regala el fascinant terrat de tres-cents metres quadrats... 

A la fotografia anterior i a la següent podeu veure dos grups de xemeneies recobertes amb fragments de vidre i trencadís policrom amb decoració floral a la sortida de fums. La primera és del grup de vuit xemeneies més properes a la façana posterior i la següent de les vuit que estan a tocar de la façana del Passeig de Gràcia.

 

 

A la fotografia anterior, darrere del grup de vuit xemeneies, podeu veure el coronament de la façana del Passeig de Gràcia amb el llom del drac i la creu de quatre branques a la dreta. La propera fotografia ens mostra una xemeneia amb decoració floral diferent a les dues anteriors.

El terrat, construït sobre els arcs catenaris de les golfes, és un gran espai rectangular que al centre té un gran hexàgon de vidre, una  gran claraboia que cobreix el celobert i dóna llum als patis interiors.  A tocar del vèrtex més proper a la façana posterior hi ha tres grups de xemeneies: un de vuit ( primera fotografia del terrat ), a pocs metres un de sis ( a tocar de la Casa Amatller - al costat mar- ) , i davant d'aquest un de quatre ( les més properes al carrer Aragó - al costat muntanya ). L'altre grup de vuit xemeneies el trobem al vèrtex oposat, a tocar de la façana del Passeig de Gràcia ( segona fotografia del terrat ). En total al terrat hi ha vint-i-sis xemeneies.

Cada sortida de fums amb decoració floral de trencadís està coberta amb una piràmide de base quadrada amb una esfera a la punta, que originalment eren de vidre amb sorra de colors. Els dos grups de vuit xemeneies coronen les dues sortides de l'escala que ve de les golfes..

Deixem les xemeneies per mirar i admirar el coronament de la façana principal, una espectacular teulada que sembla el llom d'un drac feta d'escates i trencadís de ceràmica vidrada.

A la fotografia anterior podeu veure la part interior del coronament amb el trencadís que des de l'espinada del drac va baixant pel llom del drac amb verds, taronges, grocs i blancs. A l'interior del llom, a la fotografia podeu veure la part superior de la porta d'accés, hi havia els dipòsits d'aigua de la casa. A la dreta de la fotografia anterior i a la propera de detall el protagonisme és per la creu de quatre branques de ceràmica de Manacor.

Una de les interpretacions populars del coronament de la Casa Batlló diu que la creu de quatre braços és l'empunyadura de l'espasa de Sant Jordi, patró de Catalunya, clavada al llom del drac.

A la fotografia següent de detall podeu veure al centre l'espinada del drac amb peces ceràmiques gairebé esfèriques, de colors blavosos i verdosos. A l'esquerra, el trencadís de la part interior i a la dreta les escates ceràmiques del llom del drac...

Gaudí no va deixar documentació explicant el significat de les formes i colors de la façana. Una casa plena de símbols sense saber que ens volia dir el geni de l'arquitectura modernista. Però aquí teniu una nova fotografia de l'espinada del drac i l'espasa de Sant Jordi.

L'any 1.907 la Casa Batlló va optar al premi del concurs anual d'edificis artístics que atorgava l'Ajuntament de Barcelona, amb algunes interrupcions, els primers trenta anys del segle XX. Però el primer premi fou pel Col·legi Comtal de Bonaventura Bassegoda i Amigó.. La derrota fou dolorosa per la família Batlló ja que l'any anterior el premi va ser per la Casa Lleó Morera de Lluís Domènech i Montaner.

La genial casa gaudiniana no tingué un reconeixement fins al 1.962 quan fou incorporada al Catàleg Patrimonial de l'Ajuntament de Barcelona i no fou reconeguda com Monument Històric Artístic fins al 1.969...

Al juliol del 2.005 va ser inclosa al Catàleg del Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO, conjuntament amb la Casa Vicens, la façana de la Nativitat i la cripta de la Sagrada Família, i la cripta de la Colònia Güell. Amb anterioritat, al 1.984, ja s'havien inclòs en el prestigiós catàleg el Park Güell, el Palau Güell i la Casa Milà ( La Pedrera ).

A la dècada dels cinquanta la casa va deixar de pertànyer a la família Batlló. Des de la dècada dels noranta l'edifici és de la família Bernat que la va restaurar integrament. L'any 1.995 van començar les visites per gaudir d'aquesta joia del modernisme català.

Atentament.

Senyor i