Baixant del Puig del Roser ( i 3 ).

La primera entrada dedicada al Puig del Roser la començàrem a tocar de la plaça de braus d'Olot, la més antiga de Catalunya. Mentre observem la plaça no som conscients que el Puig del Roser és un volcà i la plaça de braus es construí al que fou el seu cràter...Baixant del Puig del Roser ens vàrem aturar a l'edifici d'equipaments i Arxiu Comarcal obra de RodonArquitectes. A la segona entrada vam mirar i admirar la Casa Solà-Morales al passeig de l'escultor Miquel Blay ( El Firal ). 

 

 

Deixem l'espectacular edifici del segle XVIII que l'arquitecte Lluís Domènech i Muntaner restaurà entre 1.913 i 1.916 per continuar gaudint de la passejada que ens durà del cim del Puig del Roser a l'església de Sant Esteve.

A pocs metres, a la dreta del passeig, trobem el Teatre Principal una reedificació del teatre anterior del 1.842 cremat en un incendi l'any 1.874 durant les guerres carlines. Actualment és un equipament cultural de titularitat municipal.

La reedificació del teatre és obra de l'arquitecte gironí Martí Sureda i Deulovol. A la fotografia anterior podeu veure les tres entrades amb arcs de mig punt amb medallons als carcanyols ( espai entre l'extradós d'un arc i el rectangle imaginari que el conté. A la fotografia següent de detall  a l'esquerra podeu veure el medalló del violinista Tomás Bretón y Hernández i al de la dreta el dramaturg, poeta i empresari teatral Frederic Soler i Hubert, conegut com Serafí Pitarra.

A la balconada amb balustrada hi ha tres portes amb llinda decorada. La central té un frontó semicircular amb un medalló dedicat a Pedro Calderón de la Barca, i les altres dues tenen un frontó triangulars dedicats a la tragèdia, la comèdia i la música.

A l'últim pis hi ha un petit balcó central amb balustrada  flanquejat per finestres amb decoració vegetal. El Teatre Principal està coronat per una cornisa i un frontó semicircular amb l'escut d'Olot al centre. La façana de l'edifici, declarat Bé Cultural d'Interès Local ( CIL ), es tornà a refer l'any 1.902.

Deixem el Teatre Principal i tornem al mig del passeig. Però abans de continuar vull que recordeu que a la primera entrada de la trilogia "Baixant del Puig del Roser", enfilats a una de les places de l'edifici d'equipaments municipals i Arxiu Comarcal, us mostrava el passeig de l'escultor Miquel Blay amb l'església de Sant Esteve al fons.

 

Gràcies al zoom de la càmera fotogràfica davant de l'esglèsia, sobre la capçada dels arbres del passeig, podeu veure la part superior de la Casa Gaietà Vila, protegida com a Bé Cultural d'Interès Local ( BCIL).

"Tancant" el passeig ens espera, impacient, aquest edifici construït l'any 1.905 seguint el projecte de l'arquitecte modernista Alfred Paluzie Lucena, que fou l'arquitecte municipal d'Olot durant onze anys.

A la fotografia següent podeu veure la façana sud, amb la gran tribuna del primer pis sobre la que hi ha una balconada al segon pis. Al tercer les tres obertures s'alternen amb els plafons de ceràmica vidrada verda.

L'edifici té tres façanes, cadascuna amb el seu disseny però totes molt decorades i un cromatisme espectacular. Les baranes de ferro forjat i els plafons de ceràmica vidrada et deixen bocabadat. A la propera fotografia de detall podeu observar el coronament de la façana sud, la que veiem des del Puig del Roser.

El coronament de la casa recorda als castells medievals, però els "merlets", lluny de la sobrietat, estan molt decorats. Entre ells hi ha una petita barana de ferro forjat.

 

 

A la fotografia anterior, feta des de la plaça Rector Ferrer, podeu veure les altres dues façanes de l'edifici. La de l'esquerra està orientada al passeig de l'escultor Miquel Blay i la de la dreta a la plaça del Rector Ferrer.

A la fotografia anterior el protagonisme és per la façana est, la de l'inici del passeig, que com en aquest punt és molt estret no em permet fer-la amb bona perspectiva. A la propera fotografia de detall podeu observar l'escut carionat de la dreta en el que es pot llegir l'any 1.905 en que es construí la Casa Gaietà Vila. A l'altre escut, el de l'esquerra hi ha escrita la paraula ANY.

 

 

La fotografia següent és de la balconada del primer pis amb un gran arc conopial i decoració amb rajola de ceràmica vidrada. Com en tots els balcons i balconades destaca el treball de forja.

 

L'empresari olotí Gaietà Vila Roca volia un edifici al centre de la vila amb un cafè als baixos. El cafè-bar fou substituït l'any 1.973 pel la llibreria Drac que encara ocupa la planta baixa de l'edifici modernista.

En aquesta balconada podem veure, a la dreta, la figura del drac que dóna nom popular a la casa i a la llibreria que aviat farà cinquanta anys omple de llibres la ciutat d'Olot. La figura del drac també la podreu veure en alguns treballs de forja.

 

 

L'edifici, com hem vist a les fotografies anteriors, té planta baixa, tres pisos i terrat. A la planta baixa a les façanes nord i sud hi ha grans entrades flanquejades per amplis finestrals. La façana est té quatre grans finestrals amb funció d'aparador de la llibreria Drac.

A la fotografia anterior, feta després de pujar el tram d'escales que ens enfilen a l'església neoclàssica de Sant Esteve, podeu veure la façana nord. Al primer pis hi ha una petita tribuna flanquejada per dos balcons i el segon i tercer pis segueixen el model de la façana sud. A la fotografia següent podeu observar detalladament la tribuna flanquejada pels dos balcons.

L'arquitecte Alfred Paluzie Lucena va emprar els elements arquitectònics del modernisme, com el treball amb ferro forjat de les baranes, la decoració amb ceràmica vidrada ( llisa o amb decoracions zoomorfes i florals ), els merleta i els capitells florals de la planta baixa que podeu veure a la propera fotografia de detall.

Després d'observar aquesta mostra del modernisme més medievalitzant i eclèctic en la que destaquen els colors vermell, verd i blanc en una propera entrada passejarem virtualment fins a la cantonada dels carrers Sant Esteve i Presó Vella per donar un cop d'ull a la Casa Massias.

Atentament.

Senyor i

La Torre de Riner.

Després de quedar bocabadats amb el pou de gel de l'obaga de Flotats de Clariana de Cardener, tornem a la carretera C-55 i anem direcció Solsona per continuar gaudint del nostre patrimoni. Poc abans d'arribar a l'Hotel Can Puig veureu un senyal amb el text Torre de Riner. Cal girar a l'esquerra i obrir molt bé els ulls per gaudir de la vall del riu Negre. Anem baixant lentament per l'estreta carretera plena de corbes per la vall que el riu ha excavat a l'altiplà del Solsonès.

Després de baixar i baixar veiem el nostre objectiu. Gràcies al zoom de la càmera fotogràfica puc mostrar-vos a la fotografia següent a l'esquerra l'església de Sant Martí (construïda al segle XVIII substituint la primitiva església del segle XII ), al centre la rectoria ( una petita masia del segle XVIII ) i a la dreta la gran torre de guaita ( dels segles XII - XIII ) del que fou el castell de Riner.

Continuem uns minuts més amb el cotxe i entrem al nucli de Riner format per l'església, la rectoria, el cementiri i la torre. Aparquem al costat de la rectoria i ens apropem a l'església de Sant Martí. Abans d'arribar-hi trobem el plafó informatiu "Torre de Riner. Recorreguts per l'entorn del municipi de Riner i l'Espai Natural Protegit del Miracle".

Ens apropem a l'església de Sant Martí, protagonista de la propera fotografia en la que podeu veure davant el cementiri i a l'esquerra la torre de guaita.

Quan agafem la sendera que ens porta a l'església i al que queda de l'antic castell es sorprenent veure afilerades les osseres fent de marge del camí.

Si aixequem la mirada, per sobre d'aquestes osseres, podeu veure algunes de les creus de ferro del cementiri.

És molt probable que aquestes osseres reaprofirades per fer el marge del cementiri actual siguin de la primitiva església de Sant Martí de Riner, del segle XII. Quan entrem al cementiri es veu clarament la "nova" funció de les osseres.

 

 

A la propera fotografia podeu veure la façana principal de l'església parroquial de Sant Martí de Riner amb la portalada d'accés rectangular amb llinda de pedra motllurada en la que podem llegir 1.793. Sobre la portalada hi ha un petit òcul.

Com podeu observar a la fotografia anterior, a la dreta hi ha el campanar de base quadrada que a l'alçària de la coberta de l'església es transforma en octogonal. A l'esquerra de l'església hi trobem adossada la rectoria, una petita masia del segle XVIII.

Davant de la rectoria i l'església trobarem la torre de guaita a la que accedirem per una estreta sendera que ens duu al fossat tallat a la pedra que l'envolta.

A la fotografia següent feta des del fossat podeu veure, a l'esquerra, la rectoria i a la dreta part de la façana de l'església parroquial. Sant Martí de Riner té la protecció de Bé Cultural d'Interès Local.

Quan arribem a la torre, aixecant la mirada quedarem bocabadats. A la part de baix de la propera fotografia de la façana est podeu veure la llinda de la porta d'accés. La gran torre de guaita té planta rectangular ( quinze per vuit metres ), setze metres d'alçària i murs de dos metres de gruix.

Adossada a la gran torre de guaita del castell de Riner hi ha les ruïnes d'una pagesia que podeu veure parcialment a la fotografia següent.

Ressegueixo perimetralment la torre de guita i faig la propera fotografia en la que podeu veure l'espectacular torre amb restes de la pagesia ( a la dreta ) i com treu el nas el campanar de l'església de  Sant Martí ( a l'esquerra ).

Tornem a la porta d'accés i entrem a la torre que, conjuntament amb l'església i la rectoria, s'alcen en un tossal de l'esquerra del riu Negre.

Com podeu constatar a la fotografia anterior, només entrar trobem una nau amb coberta de volta apuntada que fa 11,20 X 3,90 metres i 15 metres d'alçària. Recordeu que els murs tenen uns dos metres de gruix, per això exteriorment la planta de la torre és de 15 X 8 metres.

A la fotografia següent, feta quan s'acaba el primer tram de les escales, podeu veure la porta d'accés a la torre.

L'espai interior de la torre estava dividit, com a mínim, en dos nivells. A una deu metres d'alçària es veuen els forats on hi havia les bigues. La propera fotografia ens permet observar detalladament la volta apuntada i les obertures d'arc de mig punt.

L'últim tram d'escales ens porta a un espai de difícil accés, sense escales ni baranes, per on es pot pujar al terrat de la torre de guaita, però dono mitja volta per prudència.

Al baixar faig la fotografia següent en la que podeu veure una de les obertures de la façana oest de la torre de guaita.

La torre fou construïda als segles XII i XII amb carreus ben tallats i escairats units amb morter de calç i pedres petites. Sortint de la torre i tornant cap a l'església faig la propera fotografia en la que podeu observar, a la part superior, la petita masia de la rectoria.

 

 

Marxem del nucli de Riner després de mirar detalladament l'església de Sant Martí, el cementiri, la rectoria i la torre de guaita per continuar el nostre periple per la comarca del Solsonès.

Atentament.

Senyor i

La farinera de Gualda ( 1 ).

Sortint per la carretera N-230, que uneix Lleida amb la Vall d'Aran, en pocs minuts pugem a Gualda, una entitat de població de la capital del Segrià, que l'any 2.020 tenia 906 habitants. Gualda està formada per les partides ( o part de les partides ) de Montcada, Cunillars, Marimunt, Balàfia i Camp-Rodó.

Quan la carretera comença a pujar deixem la  N-230 i continuem per la dreta. Un cop al Pla de Gualda, aparquem. En aquest punt la protagonista principal és l'antiga farinera de Gualda.

A la fotografia anterior podeu veure les sitges i una petita part de l'edifici principal on hi havia el molí fariner. Si ens apropem a la farinera, molt aviat trobarem el Canal de Pinyana que, gràcies a la força de la seva aigua, té un ric patrimoni preindustrial i industrial que l'acompanya en el seu recorregut de cinquanta-quatre quilòmetres. Bona part d'aquest patrimoni l'hem observat o l'observarem detalladament al blog.

Recordeu que el Canal de Pinyana, el canal de regadiu més important de Catalunya, es començà a construir l'any 1.147. 

A la propera fotografia, que he fet allunyant-me una mica de l'estreta carretera, podeu veure el canal - concretament la Sèquia Major - i darrere les sitges de la farinera.

Torno a l'estreta carretera, la creuo i faig la fotografia següent del partidor de la Sèquia Major del Canal de Pinyana que permet, o no, l'entrada d'aigua a l'antic molí fariner.

 

 

La fàbrica de farines Gualda, coneguda també com Molí de Gualda o Harinas Ramoneda S.A.,és una obra popular dels segles XIX i XX.

Vaig pel camí de terra que podeu veure a la dreta de la fotografia anterior amb l'objectiu de resseguir el perímetre de l'antic molí fariner. A la propera fotografia podeu veure part de les sitges i de l'edifici principal de planta rectangular on hi havia el molí. Aquest edifici va patir un incendi el dia set de juny del 2.014 que en va destruir l'interior i la coberta. Actualment totes les obertures estan tapiades.

Gràcies al zoom de la càmera fotogràfica faig la fotografia de detall de la part inferior esquerra de la fotografia anterior, en la que podeu veure els carreus de pedra ben escairats del canal d'entrada d'aigua al antic molí del segle XVIII que hi havia antigament en aquest lloc.

Continuant pel camí de terra podem veure com l'aigua torna a la Sèquia Major de Canal de Pinyana després de visitar el molí.

Gairebé a tocar de la carretera N-230 faig la fotografia en la que podeu observar, al fons, les sitges de la farinera i com la Sèquia Major del Canal de Pinyana continua el seu recorregut fins al terme d'Alcarràs.

Faig mitja volta i torno al partidor per continuar resseguint el perímetre del molí fariner. La fotografia següent és de part dels grans magatzems on es guardaven els sacs de farina. Com podeu constatar, les sitges treuen el nas per damunt de la coberta dels magatzems.

Si continuo baixant per la carretera puc mostrar-vos gairebé tota la farinera. A la propera fotografia, d'esquerra a dreta, podeu veure: les sitges, l'edifici del molí ( amb totes les obertures tapiades ), les oficines i laboratori, i la façana dels magatzems.

Al centre de la fotografia anterior, a l'esquerra de la reixa, hi ha el nom de l'empresa, que podeu veure molt millor a la fotografia de detall següent.

M'apropo a la reixa per mostrar-vos la farinera més detalladament. Al centre de la propera fotografia hi ha l'edifici principal, de planta baixa, quatre pisos, golfes i coberta a dues aigües. Abans de l'incendi del 2.014 la coberta era de teula àrab amb un carener perpendicular a la façana. El carener és la teula, més grossa que les teules ordinàries, emprada per cobrir la carena de la teulada. A l'incendi l'interior d'aquest edifici principal es va cremat totalment, van caure els diferents pisos i la teulada va col·lapsar. Actualment la coberta és metàl·lica.

A l'edifici de la dreta hi havia les oficines i un petit laboratori. A la seva esquerra hi ha una marquesina amb molta volada.

El protagonisme de la fotografia següent, feta també des de la reixa, és pel petit edifici d'oficines i laboratori i per les entrades als grans magatzems, entre les que hi ha una segona marquesina de gran volada.

Si continuo caminant per la carretera puc fer la fotografia en la que podeu observar la que fou casa dels propietaris de la farinera. 

 

Si giro noranta graus a la meva esquerra puc veure el turó de la Seu Vella, amb el castell del Rei i l'antiga Catedral de Lleida coronant-lo.

Després de resseguir perimetralment l'antiga farinera lleidatana, gràcies a la gentilesa d'una familiar de Josep Ramoneda Más ( que va construir la farinera després de la Guerra Civil ) podrem entrar-hi i descobrir un dels edificis singulars de la ciutat de Lleida.

Atentament.

Senyor i