El Palau dels Marçal i dels Conesa ( 1 ).

El nostre periple montblanquí ens porta avui al carrer de Sant Josep número divuit per mirar i admirar el Palau dels Marçal i dels Conesa que actualment és la seu del Consell Comarcal de la Conca de Barberà.

Però abans donarem un cop d'ull a la Casa Aguiló, un casal situat davant del Palau dels Marçal i dels Conesa del que podeu observar la façana del carrer de Sant Josep a la fotografia anterior i la façana orientada a la petita plaça del mateix carrer a la propera fotografia.

 

El casal gòtic dels segles XIV - XV conserva bona part de les façanes fetes amb carreus de pedra. A la primera fotografia podeu veure, als baixos, els dos portals adovellats d'arc de mig punt i una obertura més petita amb un arc escarser de maó vist. A la segona fotografia podeu constatar que els arcs adovellats de l'altra façana són apuntats, també anomenats ogivals.

A la primera planta a les dues façanes hi ha finestres gòtiques geminades d'arc apuntat trilobulades ( a la del carrer de Sant Josep ) i amb arc de mig punt ( les orientades a la petita plaça del mateix carrer ). L'edifici s'ha rehabilitat i ha acollit un restaurant que actualment està tancat.

 

Si dirigim la nostra mirada a l'esquerra ràpidament ens deixarà bocabadats la façana principal feta de carreus perfectament treballats del palau medieval d'estil gòtic civil català construït per la família Marçal.

A la planta baixa hi ha un gran portal adovellat d'arc de mig punt ( 1 ) i dos de més petits a la seva esquerra. El primer també adovellat de mig punt ( 2 ) i el segon, que a la fotografia anterior veieu parcialment, adovellat rebaixat ( 3 ). Com podeu veure a la fotografia després del gran portal el carrer gira a l'esquerra i en aquella façana hi ha un quart portal adovellat d'arc de mig punt.

Una motllura senzilla de pedra separa les plantes baixa i noble d'aquest edifici de planta trapezoïdal. Quatre finestrals gòtica trigeminats amb dos mainells i arcs apuntats trilobulats donen llum natural a la Sala Noble del palau. A la fotografia següent en podeu veure tres, el quart està a l'altra façana sobre el quart portal adovellat d'arc de mig punt.

La fotografia de detall ens permet observar el finestral gòtic trigeminat situat sobre el gran portal adovellat de mig punt pel que s'accedeix a l'interior del palau.

El palau, del segon quart del segle XIV, fou residència de la família Marçal i després de la pesta negra del 1.348 la família Conesa en fou la propietària fins a finals dels segle XVI quan el vengueren als mercaders Jori que el van traspassar a la família Aguiló. 

Deixem d'observar detalladament les façanes per accedir a l'interior  pel gran portal d'arc de mig punt amb enormes dovelles.

Només entrar-hi una colla d'arcs adovellats ( apuntats, de mig punt, escarsers ) ens donen la benvinguda. Malauradament, com podeu constatar a la dreta de la fotografia anterior, una desafortunada intervenció de finals del segle passat substituí els graons de l'escala medieval d'accés a la Planta Noble per graons nous...

A la planta baixa, a més amés de les nombroses arcades envoltant un gran espai central, el protagonisme és per la gran escala de pedra que ens convida a pujar fins a l'elegant galeria porxada construïda al segle XVI.

L'escala medieval està dividida en dos trams perpendiculars, el primer de cinc graons i el segon de disset graons. Tots els graons de l'escala són nous malmetent la bellesa de l'accés a la Planta Noble.

Com podeu constatar a la fotografia anterior no queda res de l'enteixinat de fusta policromada de la Planta Noble. Però hauria d'haver escrit no en queda gairebé res perquè quan a la propera entrada dedicada a la Vila de Montblanc entrem a la Sala Noble en podrem gaudir d'un petit fragment...

Atentament.

Senyor i

Passejant pel Casilda Iturrizar parkea.

Deixem el palau Euskalduna per apropar-nos al parque de Doña Casilda que tenim a tocar. Resseguint el parc pel passeig Eduardo Victoria de Lecea faig la primera de les fotografies en les que, com constatareu a l'entrada d'avui, la torre Iberdrola ens observa atentament mentre passegem.

 

El  passeig Eduardo Victoria de Lecea ens deixa a l'Albereda Comte Arteche, al costat del Museo de Bellas Artes, però la façana de vidre "ha desaparegut"... El museu es construí a la dècada dels quaranta del segle passat dins del parc.

Continuem resseguint el parc i, en la propera entrada dedicada al País Basc ja us explicaré el projecte d'ampliació del Bellas Artes dissenyat per l'arquitecte britànic Norman Foster, que també fou l'encarregat de la construcció del metro de Bilbao.

El traçat inicial del parc de Doña Casilda ocupava 85.000 metres quadrats però amb el pas dels anys s'ha anat ampliant. Els 30.000 metres quadrats afegits l'any 2.006 s'han destinat a zones verdes i a un bulevard arbrat. Passejant pels senders gaudireu de mil cinc-cents arbres de tot el món que pertanyen a setanta-una espècies diferents.

Continuem resseguint el parc i, com podeu constatar a la propera fotografia, la torre Iberdrola ens continua observant atentament.

Casilda de Iturrizar y Urquijo  ( 1.818 - 1.900 ), vídua del banquer, empresari i comerciant Tomás José Espalza Zurbarán, fou una de les grans benefactores de Bilbao. Quan va enviduar, a més a més d'administrar les seves propietats es dedicà a les obres filantròpiques i grans donacions com la del terreny per fer-hi el parc.

El pla de l'Eixample de Bilbao del 1.876 ja estava projectada aquesta zona verda però no fou fins al 1.907 que es començà a fer el parc dissenyat per l'arquitecte Ricardo de Bastida i l'enginyer Juan de Eguiraun. El projecte va ser una proposta eclèctica entre romàntica i els jardins francesos. No fou inaugurat fins al 1.920.

A la fotografia anterior podeu observar la torre Iberdrola "amagada" per les capçades dels arbres i a la propera la podeu veure a "cara descoberta".

Actualment el parc és el nexe d'unió entre Abandoibarra i l'Eixample. Abandoibarra ( la zona del barri d'Abando al  costat de la ría ) després de la desindustrialització es constituí en l'eix de la regeneració urbana de la ciutat.

Com podeu constatar a la fotografia anterior i a la propera de detall passejant pel parc trobareu gandules per assaborir la tranquil·litat de l'espai verd més gran de la capital de Bizkaia.

En dels elements més significatius del parc és la zona de la Pèrgola, una plaça monumental de forma ovalada amb una gran font al centre.

A la fotografia següent tornem a veure, amagada per les capçades dels grans arbres, la torre Iberdrola de cent seixanta-cinc metres obra de l'arquitecte argentí  César Pelli. A l'esquerra de la fotografia treu el nas una petita part de la Pèrgola.

La Pèrgola, dissenyada pels arquitectes Pedro Ispizua Susunaga i Pedro Guimon Eringures, fa molt poc que fou rehabilitada netejant les columnes, elements interiors i façana. S'ha recuperat l'ornamentació trencada, consolidat la pedra per evitar la degradació i impermeabilitzat la coberta.

A la fotografia anterior podeu observar , a més a més de la colla de columnes, els pilars amb ceràmica vidriada inspirada en l'estil mudèjar revestits de maó vist i el paviment de maó amb petites rajoles de ceràmica vidrada amb escuts. Als corredors de La Pèrgola s'han reparat les bigues de formigó i els pilars de morter.

L'any passat van acabar els dos anys d'obres de rehabilitació i renovació del Casilda Itrrizar parkea en el que l'Ajuntament de Bilbao ha invertit 3.192.210 euros dels que 231.000 corresponen a la zona de La Pèrgola.

 

A la propera entrada dedicada al País Basc,, sense marxar del parque de Doña Casilda, us explicaré el projecte d'ampliació del Bellas Artes.

Atentament.

Senyor i

Lo Pardal, Fundació Guillem Viladot.

A principis d'aquest mes de febrer vàrem donar "Un cop d'ull a les cases de Guillem Viladot". Al final de l'entrada, que podeu recordar clicant sobre l'enllaç anterior, al costat del gran mural amb el rostre d'en Viladot ( obra de Toni Gil ) ubicat a la cantonada dels carrers de la Cúria i del Corriol del Forn us deia que en una propera entrada dedicada a la vila d'Agramunt visitaríem els edificis de la Fundació Guillem Viladot, Lo Pardal. Recordeu que mural  està just davant del que fou taller del poeta visual agramuntí.

 

 

Enfilant uns metres més el carrer de la Cúria per l'esquerra del mural arribem a la Plaça del Pare Gras on hi ha l'edifici de la Fundació Privada Guillem Viladot creada al desembre del 2.001. Els objectius de la fundació són donar a conèixer i difondre les obres literàries en prosa i poesia de Guillem Viladot i l'exposició de la seva obra artística als edificis Lo Pardal. A l'edifici de la fundació s'hi poden veure exposicions temporals.

Just davant d'aquest edifici hi ha els dos de Lo Pardal que estan comunicats a través de la primera planta de Lo Pardal I.

Lo Pardal Casa de la poesia visual és un equipament cultural ideat i construït per Guillem Viladot  que acull part de la seva obra poètica.

 

Lo Pardal començà l'any 1.993 amb un sol edifici i actualment ocupa tres immobles comprats i adaptats pel poeta d'Agramunt.

Només entrar a Lo Pardal I ja podem veure algunes de les obres importants d'en Viladot. La sèrie  Iconografies de l'ús i de l'oci, del 1.978, la va fer al tornar del viatge a la Unió Soviètica. En aquests quadres canvia d'iconografia religiosa per eines del món del treball. Viladot s'encarregà de la distribució

de les seves obres en els dos edificis de Lo Pardal.

Tocant a la barana hi ha la impremta manual amb la que, en col·laboració amb l'impressor Gaspar Vicens, confeccionava els seus llibres de poesia visual. L'impressor jubilat Dionís Gutiérrez Rosich, ànima de la Sala Temàtica d'Arts Gràfiques de la Diputació de Lleida em comenta que possiblement és una Minerva Hispania a pedal.

Al costat de la porta d'entrada hi ha un retrat d'en Viladot i en el primer tram d'escala ens espera un cartell dedicat per Rafael Alberti l'any 1.972. El poeta gadità li dedicà  quan se'n assabentà, agraint-li  l'article que Viladot publicà al número 117 de la revista Labor "Alberti: poeta i pintor". L'article del 1.965 fou censurat i Viladot condemnat...

Si quan ens apropem al forat d'escala alcem la mirada podrem veure el final de l'estri industrial de grans dimensions, que podeu veure a la fotografia anterior i ala propera, reconvertit per Guillem Viladot en una escultura.

Abans d'arribar a la primera planta mentre pugem l'escala també trobem algunes de les seves escultures com la que podeu observar a la fotografia següent de detall.

A la primera planta ens donen la benvinguda una colla de poemes visuals emmarcats que no són de la mateixa sèrie sinó una selecció dels que va fer entre 1.960 i 1.970.

A la propera fotografia podeu observar detalladament un dels poemes visuals de la fotografia anterior, concretament el titulat TELÈFON que és el de sota a la dreta.

En aquesta sala podem gaudir de la sèrie Self, del 1.998, una de les poques que va exposar com a conjunt. A la fotografia següent podeu veure una calavera ( autoretrat de l'autor ) amb corona al costat dels quatre volums de la seva obra poètica complerta.

Els dos edificis es comuniquen a través de la Primera Planta de Lo Pardal I, però ara continuem enfilant l'escala per arribar a la Segona Planta de Lo Pardal I.

Guillem Viladot, a més a més de farmacèutic, fou un creador polifacètic treballant en el llenguatge poètic, literari, experimental, plàstic i periodístic.  

A la fotografia anterior podeu constatar que a les parets del fons de la sala hi ha una antologia de poemes visuals i l'espai central i a les prestatgeries de les parets més properes a l'escala acull la seva obra volumètrica. Al centre de la propera fotografia podeu observar l'obra sense títol del 1.975.

Abans d'enfilar l'escala per accedir a la Tercera Planta us proposo que observem detingudament cadascuna de les seves volumetries.

Pugem a la Tercera Planta, que és més petita que les dues anteriors perquè la terrassa ocupa la meitat de la seva superfície.

A la sèrie Ferros ( 1.987 ) - 1.994 - 96 Guillem Viladot va fer aquestes escultures amb retalls sobrants de la industria metal·lúrgica. 

Girem cua i baixem fins a la Primera Planta on en lloc de continuar baixant anirem a la dreta per accedir a Lo Pardal II, edifici que acull les obres recents i darreres dels anys noranta.

Com podeu veure a la fotografia anterior en aquest edifici hi ha alguna paret de pedra vista, però el paviment, les escales i les baranes són iguals que les de Lo Pardal I. A la propera fotografia de detall podeu veure una de la sèrie de vint-i-una obres anomenada Llançadores de filar, en les que Viladot emprà una o diverses llançadores de filar sense cap modificació i només descontextualitzant-les i inserint-les en composicions amb filferros o objectes diversos.

M'apropo a la barana per fer la fotografia següent en la que podeu veure el forat d'escala de Lo Pardal II. Al centre, a la planta baixa, estan exposats els seus llibres i a la dreta podeu veure el gran llibre de fulls en blanc que deixà Guillem Viladot perquè els visitants de Lo Pardal puguin escriure les seves sensacions abans de sortir al carrer.

 

 

A la Segona Planta trobem una colla de tubs d'escapament de cotxes vells formant un bosc de tòtems amb els seus ulls i caps.

Si aixequem la mirada podem veure una reinterpretació de la mort en les dues dalles disposades verticalment que ens observen des de dalt.

 

 

A la planta baixa de Lo Pardal II veurem moltes obres de ferro però al centre el protagonisme és per a la Venus Lacaniana, que Viladot també anomenà Teoria lacaniana dels miralls, obra major de la sèrie Self, un conjunt d'ossos que recorda una figura humana. D'aspecte decrèpit, duu ulleres i observa un mirall  en el que es veu esplendorosa i sensual.

Sortim de Lo Pardal II i girant a l'esquerra després de l'edifici de la Fundació Guillem Viladot i passejant un parell de minuts arribem a l'Espai Guinovart que visitarem virtualment a la propera entrada dedicada a la vila d'Agramunt.

Atentament.

Senyor i

Centro Cultural La Malagueta.

Al final de l'entrada anterior dedicada a les terres andaluses, en la que vàrem donar un cop d'ull al Centre Pompidou Málaga, us vaig dir que a la propera visitaríem el Centro Cultural la Malagueta. Però abans d'apropar-nos-hi passejant uns minuts, gràcies al zoom de la càmera fotogràfica podeu veure, a vista d'ocell, la Plaça de braus La Malagueta inaugurada l'onze de juny de 1.876. La fotografia la vaig fer des de l'Alcazaba , la fortificació d'època musulmana ubicada als peus del turó Gibralfaro de cent trenta metres d'altitud. Aquest Palau fortalesa serà el nostre objectiu a la propera entrada dedicada a Málaga.

La plaça de braus, d'estil neomudèjar és obra l'arquitecte de Laredo Joaquín Rucoba, que fou arquitecte municipal de Málaga. A més a més construí en aquesta ciutat andalusa el Mercado Central de Atarazanas i el Parque de Màlaga  ( a tocar de Muelle Uno, que vàrem veure el passat mes de gener ).

Joaquín Rucoba visqué entre 1.883 i 1.893 a Bilbao, ciutat de la que també fou arquitecte municipal. A la capital de Bizkaia construí el Teatro Arriaga ( d'estil neobarroc-eclèctic ) i el nou edifici de l'Ajuntament de Bilbao ( d'estil eclèctic ) que s'inaugurà l'any 1.892.

 

 

La plaça, amb forma de hexadecàgon ( polígon de setze costats ) té "un ruedo" de cinquanta-dos metres de diàmetre. Hi ha quatre corrals, deu chiqueros ( els compartiments del toril on estan tancats els braus abans de començar la corrida ), cavallerisses, infermeria... La plaça acull el Centro Cultural La Malagueta, que té dues zones expositives, dues sales de conferències, un Museo Taurino i un restaurant.

A la fotografia anterior i a la propera amb més detall podeu veure els plafons informatius de l'exposició temporal "Edward Quinn: Picasso y los años dorados de la Costa Azul" de la que es va poder gaudir a Puerta 9 des del vint-i-quatre de febrer al trenta de juliol de l'ant passat.

Només accedir a l'interior de la plaça de braus per la Puerta 9 la fotografia de gran format d'Edward Quinn en la que Picasso està dret i emocionat entre el públic, gaudint de la faena del diestro, ens donava la benvinguda.

Mentre gaudim de les exposicions temporals podem donar un cop d'ull al coso taurino malagueny . L'any 1.976 la plaça fou declarada Conjunto Histórico-Artístico i al 1.981 Bien de Interés Cultural.

El recorregut narratiu de l'exposició constava de quatre seccions temàtiques, la principal "En público y en privado: la alegría de vivir" estava centrada exclusivament en Picasso.

Les altres tres seccions temàtiques, que estaven dedicades al cinema, l'art i la jet-set, retrataven aquells anys en el que la Costa Blava era el refugi, després de la Segona Guerra Mundial dels aristòcrates, milionaris i artistes.

Cristina Carrillo de Albornoz Fisac fou la comissària de l'exposició en la que es podia gaudir de cent quaranta-dues obres seleccionades d'un fons de més de 40.000 fotografies dels arxius d'Edwaud Quinn de Suïssa.

Una de les fotografies no l'havia fet l'Edward Quin, però ell n'era el protagonista. D'autor desconegut, ens regala un somrient "Ted", com l'anomenava la seva família, amb les seves càmeres fotogràfiques Rolleiflex i Leica. El fotògraf irlandès estava a Mònaco, al Bal de la Rose del 1.956.

Deixem el Centro Cultural La Malagueta per apropar-nos a la Alcazaba. Passejant pel carrer Guillén Sotelo  passarem per darrere dels edificis de l'Ajuntament, el Banc d'Espanya i la Universidad de Málaga. Quan comencem a enfilar la Travesia Pintor Nogales ens aturarem un moment per llegir el poema del poeta de la Generació del 27 Vicente Aleixandre, Premi Nobel de Literatura del 1.997, Ciudad del Paraíso dedicat a la seva estimada Málaga. Aleixandre, nascut a Sevilla, passà tota la seva infància i part de la seva joventut a Málaga

CIUDAD DEL PARAÍSO

A mi ciudad de Málaga

Siempre te ven mis ojos, ciudad de mis días marinos.
Colgada del imponente monte, apenas detenida
en tu vertical caída a las ondas azules,
pareces reinar bajo el cielo, sobre las aguas,
intermedia en los aires, como si una mano dichosa
te hubiera retenido, un momento de gloria, antes de hundirte para siempre en las olas amantes.

Pero tú duras, nunca desciendes, y el mar suspira
o brama por ti, ciudad de mis días alegres,
ciudad madre y blanquísima donde viví y recuerdo,
angélica ciudad que, más alta que el mar, presides sus espumas.

Calles apenas, leves, musicales. Jardines
donde flores tropicales elevan sus juveniles palmas gruesas.
Palmas de luz que sobre las cabezas, aladas,
mecen el brillo de la brisa y suspenden
por un instante labios celestiales que cruzan
con destino a las islas remotísimas, mágicas,
que allá en el azul índigo, libertadas, navegan.

Allí también viví, allí, ciudad graciosa, ciudad honda.
Allí, donde los jóvenes resbalan sobre la piedra amable,
y donde las rutilantes paredes besan siempre
a quienes siempre cruzan, hervidores, en brillos.

Allí fui conducido por una mano materna.
Acaso de una reja florida una guitarra triste
cantaba la súbita canción suspendida en el tiempo;
quieta la noche, más quieto el amante,
bajo la luna eterna que instantánea transcurre.

Un soplo de eternidad pudo destruirte,
ciudad prodigiosa, momento que en la mente de un Dios emergiste.
Los hombres por un sueño vivieron, no vivieron,
eternamente fúlgidos como un soplo divino.

Jardines, flores. Mar alentando como un brazo que anhela
a la ciudad voladora entre monte y abismo,
blanca en los aires, con calidad de pájaro suspenso
que nunca arriba. ¡Oh ciudad no en la tierra!

Por aquella mano materna fui llevado ligero
por tus calles inerávidas. Pie desnudo en el día.
Píe desnudo en la noche. Luna grande. Sol puro.
Allí el cielo eras tú, ciudad que en él morabas.
Ciudad que en él volabas con tus alas abiertas

 

Acabem de pujar la Travesía Pintor Nogales per arribar a la Plaza de la Aduana on, a la propera entrada dedicada a Málaga, donarem un cop d'ull al Teatre Romà i pujarem a l'Alcazaba.

Atentament.

Senyor i