Romànic cerdà ( 3 a ).

Continuant el nostre periple per la Baixa Cerdanya observant algunes de les seves esglésies romàniques a l'entrada d'avui ens apropem a Saga, un dels cinc nuclis de població del municipi de Ger, on ens espera l'església de Santa Eugènia coronant un petit turó.

Al segle IX ja trobem documentada la parròquia de Saga en l'acta de consagració i dotació de la catedral de la Seu d'Urgell. La petita església romànica fou una de les possessions de l'abadia de Sant Miquel de Cuixà. L'església actual fou edificada al segle XI i reformada al XII.

A la part superior de la façana sud, a la dreta de la portalada romànica, hi havia dues finestres d'arc de mig punt de doble esqueixada. Com podeu constatar a la fotografia de detall la de l'esquerra està cegada.

A la primera fotografia podeu observar frontalment la façana sud i a la següent podeu veure, a més a més d'aquesta façana a l'esquerra, com la nau està capçada amb un absis semicircular a l'est.

A la part central de l'absis hi ha una finestra d'arc de mig punt i doble esqueixada. Com podeu constatar a la fotografia l'absis és molt auster i no presenta cap decoració.

Aquest tipus de finestres gràcies a la forma divergent dels bancals o l'ampit augmenten la quantitat de llum natural que entra de l'exterior de l'església. A la fotografia de detall la podeu veure millor.

A la part sud de l'absis s'obrí posteriorment una finestra circular que podeu observar amb més detall a la fotografia següent.

Deixem l'absis i tornem a l'element arquitectònic més destacat de l'església, la portalada romànica formada per cinc arquivoltes d'arc de mig punt protegida per un guardapols llis.

La portalada, feta amb marbre rosa d'Isòvol, sembla que tenia a sobre una teuladeta de la que en queden les dues mènsules molt erosionades sobre les que es recolzava.

 

 A la dovella clau del guardapols hi ha esculpida una imatge de Crist que està beneint amb la mà dreta i sosté un llibre amb l'esquerra. Com podeu constatar a la fotografia de detall s'han perdut la cara i part de la mà dreta.

L'arquivolta de l'arc més exterior està decorada amb onze petites escultures. Als extrems de l'arc hi estan representats Adam i un cap barbut ( esquerra ) i Eva amb un acròbata nu que podria representar al diable temptant a Eva ( dreta ).

 

Tornant al costat esquerre, sobre Adam i el cap barbut i abans de la dovella clau del guardapols, veiem les petites escultures que representen a un ésser fantàstic amb unes terribles dents que ha començat a devorar a un personatge barbut. L'escultura de la seva dreta és també d'un ésser de caràcter fantàstic que té mutilat el cos.

A la dreta de la dovella clau trobem una figura humana sense braços, també despullada i a la seva dreta un altre cap barbut que a la dreta ja té l'acròbata nu i Eva tancant les escultures de l'arquivolta.

 

El treball escultòric de la portalada, a més a més de la dovella clau i l'arquivolta de l'arc més exterior, el podem veure als quatre capitells -  dos capitells a banda i banda de la porta -. Dos dels capitells son de tipologia vegetal i els altres dos zoomorfs.

 

A la propera entrada dedicada al romànic cerdà observarem detalladament aquests capitells, entrarem a l'església i acabarem de resseguir perimetralment la petita església romànica.

Atentament.

Senyor i

Ecomuseu la Vall d'Ora ( 2 ).

Després de donar un cop d'ull a l'antiga escola ( l'estudi ) on es conserven imatges i eines dels habitants de la Vall d'Ora a l'entrada d'avui observarem detalladament la serradora de ca l'Ambròs ubicada a pocs metres de l'escola creuant el riu Aigua d'Ora pel pont romànic. A la propera fotografia la podeu veure des del pont.

En aquesta serradora els troncs que arribaven del bosc en carros es transformaven en bigues, llates, taulons i posts per fer cases i coberts.

 

 

La serradora està formada per dos cossos de porxo adossats, sostinguts per pilars. Aquests dos cossos adossats formen un porxo que té forma de lletra L. A la fotografia anterior podeu observar el cos més curt. A la fotografia següent constatareu que el vessant dret de la coberta ( el que té adossat el cos més curt ) és més llar que el esquerre.

La serradora, de serra de cinta circular, funciona gràcies a un rodet de fusta, situat sota de la senzilla construcció, que quan gira impulsat per l'aigua transforma la força hidràulica en mecànica mitjançant l'embarrat ( conjunt de politges i corretges que transmeten la força mecànica a la serra i a la mola ).

A la fotografia anterior el protagonisme és pel carro mòbil amb els carrils on es col·loca el tronc que tallarà la serra de cinta circular. A l'esquerra podeu veure parcialment els volants superior i inferior.

A la propera fotografia de detall podeu veure una mica millor la serra de cinta circular a l'interior de l'el·lipse groga que hi he dibuixat. Els volants tenen uns protectors de fusta  per quan es trencava la serra de cinta circular. ( P ).

 

 

L'any 1.995 l'Ajuntament de Navès començà a restaurar la serradora i el Molí de ca l'Ambròs, el pont i l'antiga escola on s'hi va fer el petit museu que vàrem visitar a la primera entrada dedicada a la Vall d'Ora.

 

Alguns dels oficis museïtzats al petit museu van perdurar fins a la dècada dels vuitanta mentre vivien els dos últims moliners de la Vall d'Ora: Salvador Subirana Grifell de ca l'Ambròs i Josep Pujol Pujols de cal Guirre.

La fulla de la serra de cinta circular puja i baixa mentre el roll ( un tronc de l'arbre preparat ) avança horitzontalment subjecte dalt d'una bancada mòbil.

A la fotografia següent podeu observar l'aplanadora, que també funciona gràcies a l'embarrat,  i deixa la superfície de la fusta plana i llisa .

Quan la serra estava ben esmolada calia entrescar-la ( inclinar alternativament les dents lleugerament cap a un costat i cap a l'altre perquè serrar millor la fusta ). Aquesta feina es feia amb l'entrescador. El de la fotografia següent és de les vitrines del petit museu.

La serradora de ca l'Ambròs fou pràcticament la darrera del Prepirineu que deixà de funcionar. Estigué en actiu fins als anys vuitanta. Penseu que la majoria de les serradores havien entrat es desús bastants anys abans.

A la propera fotografia podeu veure una de les serres de cinta circulars de recanvi que hi ha a la serradora de ca l'Ambròs.

A tocar de la serradora hi ha un petit plafó informatiu de l'Ajuntament de Navès que ens explica el funcionament del molí de ca l'Ambròs, datat als segles XVII - XVIII encara que el seu origen i emplaçament són més antics.

El molí té dues moles, una per la farina de blat amb la que es fa el pa i l'altra per fer farina pel bestiar. L'aigua embassada a la resclosa que cau per un canal ( 9 ) colpeja amb força el rodet o turbina ( 8 )  i aquesta mou l'eix o arbre ( 7 ) que fa girar la mola alta ( 3 ). La propera fotografia de detall del plafó informatiu és del gràfic de Josep Nuet 1982 "Els molins fariners".

A les últimes visites que he fet a la Vall d'Ora no he pogut concertar una visita al molí de ca l'Ambròs per això les dues propers fotografies també són del plafó informatiu.

La fotografia anterior ens mostra una vista general de la maquinària interior del molí i a la següent podeu  veure les moles sotana o jussana ( fixa ) i volandera ( superior ) que també s'anomena alta, corredora o sobirana.

A la primera entrada dedicada a la Vall d'Ora vàrem visitar el petit museu ubicat a l'antiga escola. Vaig mostrar-vos un plafó amb antigues fotografies dedicat als seus moliners, que ara veurem amb més detall.

La fotografia anterior és de la família Subirana Grifell  i la propera de Salvador Subirana Grifell que fou l'últim moliner de ca n'Ambròs.

 

L'any 1.893 Lluís Marià Vidal i Carreras va fer la fotografia següent en la que podeu veure el molí ( 1 ) i la serradora ( 2 ) de ca l'Ambròs i l'arc central del pont ( 3 ).

 

 Font fotografia: https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afceccf/id/694

 

A ca l'Ambròs també hi havia una ferreria però va desaparèixer com a conseqüència d'una riuada que s'endugué riu avall part del patrimoni de la vall.

Girem cua i tornem a creuar el riu Aigua d'Ora pel pont romànic. Pugem fins a l'aparcament i passejant per la carretera en direcció a Sant Pere de Graudescales en pocs minuts arribem a cal Guirre que començarem a descobrir a la propera entrada dedicada a la Vall d'Ora.

Atentament.

Senyor i

Peine del Viento XV.

Al final de la segona entrada dedicada al museu Chillida Leku vaig explicar-vos que a la propera dedicada al País Basc aniríem Antiguo, un barri amb molt encant de Donostia, concretament a la platja d'Ondarreta  per assaborir el Peine del Viento XV.

Constatareu que amb les fotografies de l'entrada d'avui us mostro els mateixos indrets amb diverses llums, cels i estats de la mar. Diversitat plena de bellesa.

A la fotografia anterior, feta amb la primera llum del dia, ens primer terme ens dóna la benvinguda la barana que ens acompanya mentre passegem per la Badia de la Concha. Aquesta barana, una icona indiscutible de la ciutat de Donostia, és del 1.910. La va fer el que fou arquitecte municipal de l'Ajuntament de Donostia Juan Rafael Alday Lasarte a Fundiciones Moliano.

La Badia de la Concha acull dues platges ( Ondarreta i la de la Concha ) i l'illa de Santa Klara que podeu veure al centre, darrere de la barana al fons. A la dreta de l'illa hi ha el Monte Urgull.

La propera fotografia ens mostra una perspectiva diferent de l'illa de Santa Klara. La vaig fer des de l'altre extrem de la Badia de la Concha, a tocar de l'escultura Construcción vacía de Jorge Oteiza, on comença el Pasealekua Berria ( el Passeig Nou ). El far s'edificà on hi havia l'ermita de Santa Klara, on al 1.597 s'hi van traslladar els contagiats de pesta. A l'esquerra de la fotografia, al fons, es veu la platja d'Ondarreta.

Tornant a Ondarreta, a la fotografia següent, feta des del passeig d'Irutxulu, ja es veu a l'esquerra el Eduardo Chillida Pasealekua que en pocs minuts passejant ens deixarà al Peine del Viento XV.

Mireu com canvia el mateix indret en un dia ennuvolat amb la platja d'Ondarreta preparada per acollir als banyistes.

Sempre hi trobareu gent passejant o fent esport. Assaboriu el Eduardo Chillida Pasealekua que ens regala unes vistes espectaculars de tota la Badia de la Concha.

Podeu trobar estats de la mar molt diferents. Fins i tot alguns dies de temporal es tanca el passeig per prudència ja que les onades poden ser molt perilloses. L'illa de Santa Klara ens observa atentament mentre gaudim d'aquest raconet de Donostia.

L'any 1.974 l'Ajuntament de Donostia encarregà a l'arquitecte donostiarra Luís Peña Ganchegui  que adeqüés la plaça del Tenis per instal·lar-hi posteriorment l'obra de Chillida Peine del Viento XV. L'espai de 3.214 metres quadrats de granet Rosa Porriño és una gran plataforma esglaonada, un lloc de transició entre la natura ( Monte Igueldo i mar ) i la ciutat. El basament del Monte Igueldo, avantsala del conjunt escultòric de Chillida.

En primer terme podeu observar a la fotografia anterior les pedres que emmarquen les set perforacions que es van fer a l'arqueta del col·lector obsolet, que transformen les envestides de la mar en sortidors d'aigua a pressió. Una espectacular simbiosi entre la natura, l'arquitectura i l'escultura. Darrere podeu observar dues de les tres peces de Peine del Viento XV d'Eduardo Chillida. 

 

 

El conjunt escultòric format per les terrasses de granit Rosa Porriño dissenyades per Peña Ganchegui i les tres obres d'acer corten de Chillida fan d'aquest espai un indret màgic.

Les fotografies anterior i propera són d'una de les tres escultures que formen Peine del Viento XV. Les tres escultures d'acer corten fan mes de dos metres d'alçària i cadascuna pesa deu tones. Sembla que l'escultura forma part de la roca. Fixeu-vos la diferència de llum i color en dies de meteorologia molt diferent...

Les tres escultures van costar tretze milions i mig de pessetes i es van fer a la farga Patricio Echeberría de Legazpia. Peine del viento XV fou un regal de Chillida a la seva estimada ciutat. Només va cobrar el material i la ubicació de les escultures.

Cada escultura està formada per quatre gruixudes barres de secció quadrada que emergeixen d'un tronc comú quadrat arrelat a la roca.

A la fotografia següent podeu observar la mateixa escultura, des d'una perspectiva diferent, un dia de temporal. Al fons, el Monte Urgullu i a la seva dreta en primer terme  es veu una mica l'illa de Santa Klara.

El canvi de llum en la propera fotografia, és radical. El protagonisme és per a les altres dues escultures. La de l'esquerra sembla sortir del penya-segat del Monte Igueldo.

Les tres escultures són molt austeres i semblen urpes gegantines que pentinen el vent que arriba de la mar abans d'entrar a la ciutat de Donostia.

Si vaig a l'esquerra, gairebé tonant al penya-segat, puc fer la fotografia següent en la que podeu veure l'escultura més llunyana emmarcada per part de l'escultura més propera.

Torno a mostrar-vos el mateix indret en un dia gris. Com podeu constatar a les tres fotografies la llum i el color són molt diferents. L'escultura més llunyana està col·locada a vuitanta metres.

Eduardo Chillida creà el seu primer Peine del Viento l'any 1.952 i des d'aquell moment somiava en col·locar una escultura davant l'horitzó.

Peine del Viento XV, en euskera Haizearen onazia XV, es conegut col·loquialment amb el nom de El Peine de los Vientos ( en plural ).

La sèrie Peine del Viento està formada per vint-i-tres obres. La més important, que és evidentment Peine del Viento XV, fou instal·lada entre el disset d'agost i el tres de setembre de l'any 1.977. A la inauguració només hi van anar nou persones...

 

José María Elosegui Amundarain fou l'enginyer que dirigí el complicat procés de construcció del que avui coneixem com Peine del Viento XV. Primer Luís Peña Ganchegui construí la plaça i després es van reforçar i ancorar les roques en les que es van enganxar les escultures de deu tones en els forats que s'hi van fer. Per acabar es van portar les escultures fins ala seva ubicació definitiva per una passarel·la de fusta sobre la mar amb uns rails que suportava la marea, les onades i el pes de les obres.

Font fotografia: Wikimedia Commons.

 

El vent, el mar i els penya-segats del Monte Igueldo formen part del grup escultòric Peine del Viento XV d'Eduardo Chillida, que estimava molt aquest indret de la seva ciutat. A les dues fotografies següents podeu veure l'escultura més allunyada en un dia de molta calma i en un dia de temporal.

Eduardo Chillida deia d'aquest indret: ..." es un espacio sagrado que conecta al hombre consigo mismo y con el cosmos, un lugar de encuentros entre el ser humano y la naturaleza "...

 

Giro cua i m'enfilo una mica per la carretera del Faro per fer la fotografia anterior en la que podeu veure l'Eduardo Chillida Pasealekua, la platja d'Ondarreta i bona part d'Antiguo, coronat per l'espectacular edifici del Seminario Diocesano de San Sebastián.

A la propera entrada dedicada al País Basc continuarem la passejada per Antiguo apropant-nos al Funicular Monte Igueldo i enfilant-nos fins al mirador del parc d'atraccions.

Atentament.

Senyor i