La façana bufa cinc-centes espelmes.

L'església de Santa María la Real de Aranda de Duero ( Burgos) va ser construïda entre els segles XV i XVI sobre la d'estil romànic de la qual només queda la torre.

Les obres les van començar l'any 1.439 els mestres de la Diócesis de Osma. L'any 1.473 a la petita església de San Juan, molt a prop de Santa María, a menys de cinc minuts caminant; es va celebrar un concili. Per això pensen que Santa María encara no estava acabada. L'any 1.503 es va fer un plànol de la Villa de Aranda en el que es veu l'església acabada però sense la portada gòtic-isabelina del segle XVI.

Enguany es celebra el cinquè centenari de la finalització de la façana que és una autentica filigrana d'art gòtic isabelí caracteritzat per un enorme carregament decoratiu , una febre decorativa que oculta l’estructura arquitectònica.

Al timpà policromat hi ha quatre escenes esculpides en alt relleu on podem veure l'anunci de l'àngel als pastors, la cavalcada dels Reis Mags, l'adoració dels reis a Jesús i el naixement de Jesús.

Les nits dels divendres i dissabtes de maig a novembre, durant quinze minuts  s'ha projectat sobre aquesta magnífica façana un vídeo mapping  de llum, só i imatges que ens expliquen la història de la Villa de Aranda de Duero. El vídeo mapping és una tecnologia de projecció utilitzada per a convertir objectes de format irregular en una superfície de projecció.

No traurem importància al seu interior, amb l'escala per pujar al cor d'estil mudèjar , el retaule renaixentista, el púlpit... però el que ens fa treure el barret és la impressionant façana. Els encarregats de la seva construcció foren Simón de Colonia, Juan de Gumas i Juan de Nóveda. Els experts pensen que la va acabar Francisco de Colonia, fill d'en Simón.

Si mireu la part superior de la fotografia anterior, trobareu fàcilment a Sant Llorenç amb la seva graella. El treball de filigrana de les arquivoltes és de gran bellesa.
A la part superior de la façana la figura central representa l'escena del Calvari. Trobem també dos escuts d'Aranda i els escuts reials sostinguts per lleons i àguiles als costats. L'escut del bisbe de Osma  Alonso Enríquez, cosí dels reis, també decora la façana.Com podeu veure a la part superior apareixen els patrocinadors de l'obra. Està clar que aquesta construcció coincideix amb el millor moment econòmic de la Villa.

Les dues portes renaixentistes són de fusta de noguer. Els baixos relleus originals estan al Museo Sacro, per assegurar-ne la seva conservació.
A la propera fotografia podeu veure un detall del cos inferior del pinacle dret de la façana, on en primer terme veiem a Sant Agustí que porta a la mà una maqueta de l'església. Al seu costat hi ha l'apòstol Sant Jaume, el més mutilat de tota la façana, però que podem identificar per la bossa de pelegrí que veieu a la seva cama.

 
Si visiteu la Ribera del Duero, a més a més de gaudir dels seus vins i del lechazo, no oblideu dedicar una estona a Santa María la Real de Aranda de Duero.
Atentament.
Senyor i

El misteri de la Plaça de Sant Josep ( 4 ).

Estar enfilat en aquest auster campanar gòtic del segle XIV, és tot un regal. A més a més de descobrir noves perspectives de la ciutat, mirar a vista d'ocell els diferents elements arquitectònics d'aquesta església fonamentalment  romànica però amb ampliacions i acabats gòtics és molt sorprenent. L'espadanya, les gàrgoles i la teulada d'un dels absis ara no ens observen, som nosaltres qui observem... 

És hora de baixar i, abans de tancar la trapa metàl·lica, l'últim que veig són les instal·lacions del parallamps i del sistema perquè les cigonyes no ocupin el campanar. 

Per l'escala de cargol arribo fins a l'escala vertical de la sala de les campanes. Fa pocs minuts que han repicat i per això no em cal córrer.

Abans de baixar el tercer tram d'escala que porta a la terrassa, m'adono que sobre una de les campanes hi ha una matraca. Aquest instrument de percussió de fusta produeix un soroll sec i repetit i substitueix a les campanes els dies de Dijous i Divendres Sant.

No m'aturo a la terrassa, tanco la porta i baixo el quart i últim tram d'escales fins arribar a la Plaça de Sant Josep, on l'Adolfo, ajudant de mossèn Xavier Jauset, m'espera per tancar d'accés al campanar. Aprofito per agrair als dos l'amabilitat i les facilitats per fer la descoberta de tots els racons de l'església.

Ara ja estem preparats per gaudir d'una de les esglésies més belles que tenim a les terres de Lleida. La porta sembla que ens convida a entrar...

La van començar a edificar sobre l'antiga mesquita a finals dels segle XII deixebles i mestres d'obra de l'equip de Pere de Coma, mestre d'obres major de la Seu Vella durant gairebé vint anys i considerat l'introductor del romànic a Lleida. Pere de Coma va morir a la nostra ciutat l'any 1.220.

Obriu molt bé els ulls, aviat entrarem...

Atentament.

Senyor i

Euskadiko Biodibertsitate Zentroa.

La part final d'un riu que està afectada per les marees s'anomena estuari. Aquests hàbitats suporten moltes amenaces, una d'elles és la proliferació d'espècies de flora exòtica invasora. Urdaibai és l'estuari millor conservat de la costa basca i és l'única Reserva de la Biosfera del País Basc.

El Centre de Biodiversitat d'Euskadi ( Euskadiko Biodibertsitate Zentroa ) situat a la carretera Bermeo- Gernika, al barri de San Bartolomé 34 de Busturiko ( Bizkaia ), gestionat per Ihobe, Societat Pública de Gestió Ambiental; ens permet conèixer aquest estuari. Caminant entre murs entrem al centre que pretén difondre i valorar la diversitat biològica, els beneficis que ens aporta i el que suposa l'extinció d'espècies.

La proposta ens convida a tocar, mirar i pensar. Només entrar un gran cub amb moltes fotografies i diferents col·leccions ( plantes, insectes, bolets, ocells,...)  ens fa reflexionar sobre la sort que tenim els humans amb la gran diversitat que ens envolta.

L'objectiu principal és informar als visitants del concepte de diversitat biològica i , de manera interactiva i dinàmica, s'intenta apropar a les persones al seu coneixement; anant de lo general fins arribar a lo concret, la descoberta d'Urdaibai.

Domina la part visual i manipulativa. També podem aprofundir en el coneixement teòric d'aquesta Reserva de la Biosfera seguint les diferents pantalles que trobem a l'àrea expositiva permanent, que ens mostren la gran varietat d'ecosistemes que podem trobar-hi.

Sortim de la planta baixa per anar a la torre on observarem mitjançant ulleres de llarga vista i binoculars, els detalls d'aquest impressionant estuari. Camí de l'ascensor que ens enfilarà a la torre, els plafons ens informen del gran perill que suposa per als nostres hàbitats la colonització d'espècies exòtiques.

Si seguiu el blog podreu pujar virtualment a la Torre de Maradiaga i observar la Reserva d'Urdaibai.
Atentament.
Senyor i 

Harpa.

El Port Vell de Reykjavík era, fins fa poc temps, un port en ple funcionament. Actualment és una zona turística des d'on surten les excursions per observar balenes i frarets. Ple d'excel·lents cafès, restaurants i botigues de records, passejar-hi és un plaer. Un edifici és el protagonista absolut d'aquesta zona de la ciutat. Harpa és la seu permanent de l'Orquestra Simfònica  i de l'Òpera d'Islàndia. 

Fixeu-vos a la dreta de la fotografia on podeu veure l'església d'Hallgrímskirkja, un espectacular edifici de formigó visible a vint quilòmetres de distància, que descobrirem en una propera entrada. Harpa, en islandès antic és el nom del mes en que començava l'estiu en el vell calendari nòrdic.

 

Al costat del Port Vell, amb quaranta-tres metres d'altura màxima i una superfície útil de 28.000 metres quadrats va rebre l'any 2.013 el Premi d'Arquitectura Contemporània Mies van der Dohe, concedit per la Unió Europea i la Fundació Mies van der Roe. Des del 1.988 cada dos anys es dóna a Barcelona aquest prestigiós premi.

L'artista Olafur Eliasson va dissenyar la façana. L'estudi d'arquitectura Henning Larson es va encarregar de l'obra, que va estar aturada per la crisi financera d'Islàndia els anys 2.008 i 2.009. Finalment el govern va assumir el finançament. Artec Consultants Inc. són els responsables de l'acústica. Les empreses Ramboll i Art Engineering GmbH d'Alemanya són els responsables de l'enginyeria. Les espectaculars façanes estan dissenyades amb elements geomètrics en els que la llum, la transparència i el color són fonamentals. Estan inspirades en les característiques formacions de basalt que omplen l'illa. Aquests elements d'acer i vidre transformen l'edifici en un calidoscopi gegant. A la propera fotografia podeu veure l'impressionant sostre d'acer polit.

Hi ha quatre sales principals que representen els quatre elements. Eldborg és la gran sala de concerts, amb 1.800 butaques, inspirada en l'activitat volcànica de l'illa i representa el foc. Norðurljós s'inspira en les aurores boreals, representa l'aire i té una capacitat per a 450 persones. A la sala Silfurberg amb 750 butaques, inspirada en els cristalls de calcita, es fan les conferències i representa la terra. Per acabar la més petita, la sala Kaldalón per a 195 persones representa l'aigua.

El 22 d'octubre del 2.011 es va interpretar la primera òpera "La flauta màgica" de Mozart. Simultàniament en una altra sala, la cantant islandesa Björk, oferia el seu setè àlbum d'estudi  Biophilia.

La façana sud està orientada cap a la ciutat, i els diferents tipus de vidre transparent, reflexiu i de color creen una superfície que reflexa els núvols i el cel. No tens clar si estàs observant una obra d'arquitectura o una obra d'art...

Hi ha un gran contrast entre el vidre i els volums interiors de formigó negre pigmentat. Seure i deixar-se seduir per aquesta gran proposta arquitectònica, és encisador. La meteorologia, la llum o la foscor transformen totalment l'edifici.

A més a més de rebre, l'any 2.013, el premi més important d'arquitectura contemporània; també va guanyar el Civic Trust Awards i el Best Performance Space del 2.012.
Atentament.
Senyor i

Boushra i Steven.

Després de conèixer l'obra dels fotògrafs africans Nyaba Léon Ouedraogo i Pieter Hugo, vaig dir-vos que el festival de fotografia Getxophoto ens oferia la possibilitat  de descobrir més fotògrafs sorprenents...

Parlar de Boushra Almutawakel és parlar de la primera dona iemenita fotògrafa per la Universitat de Sana'a. Nascuda l'any 1.969, les seves fotografies les ha publicat The Guardian i han estat adquirides pel British Museum de Londres.

Al balcó del restaurant Tellagorri d'Algorta, The Hujad Series no deixava indiferent a ningú. Aquesta fotògrafa iemenita demostra molt valor per explicar-nos amb les seves nou fotografies com s'oposa als fonamentalistes musulmans que volen fer invisibles a les dones.

 

Boushra va estudiar Comerç Internacional a Washington. L'any 1.996 fou membre fundador del col·lectiu Al.Alhaqa. Quan estava a l'escola de fotografia, una conferència de l'escriptora feminista egípcia Naval Elsadawi, va ser la font d'inspiració de la sèrie fotogràfica The Hijab Series: Mother, Daughter & Doll ( La Sèrie Hidab: Mare, filla i nina ). 

 

L'hijab és el mocador amb el que algunes dones musulmanes es cobreixen els cabells i el coll. Boushra com a dona àrab que viu al Iemen té una experiència directa amb l'hijab, que li genera sentiments oposats. Alguns aspectes d'aquesta tradició li agraden, però altres evidentment no.

Els anys 2.002 i 2.003 va treballar com a consultora en assumptes culturals de l'ambaixada del Iemen a Washington.
L'altra proposta fotogràfica d'avui és molt diferent. Steven Siewert és un australià nascut a Sydney l'any 1.964 que s'ha dedicat a explicar-nos amb les seves fotografies la vida quotidiana d'Austràlia i de la zona Àsia-Pacífic.

 
Al carrer Zabala, Sumo in Japan, omplia part de la reixa del pati de l'escola pública Juan Bautista Zabala  Eskola. El sumo és una modalitat japonesa de lluita en la que cal empènyer o arrossegar l'adversari fora d'un cercle marcat a terra.

Malgrat que el beisbol i el futbol tenen més seguidors, el sumo continua essent un esport molt popular al Japó. És el més antic i està vinculat amb els rituals sintoistes.

Practicar aquest esport és seguir tot un ritual. Els lluitadors tenen uns horaris i una dieta molt estricta. El petit espai de combat, el dohyō (土俵), està vetat a les dones perquè diuen que mai es pot tacar amb sang.

L'Steven amb les seves fotografies en blanc i negre, ens presenta un magnífic treball de descoberta per les escoles de formació de sumo.

La sèrie ens mostra l'organització de l'espai. la fragilitat i flexibilitat dels cosos, l'extrema joventut, la lluita... Nens que es preparen per dominar l'escalfament, l'entrenament, l'aprenentatge i  el combat.
Les seves fotografies han estat publicades a Geo Italy, Marie Claire, Colors Magazine, The Nation, The Guardian,...
Atentament.
Senyor i

El misteri de la Plaça de Sant Josep ( 3 ).

Des de la plataforma on he ascendit  per accedir a l'últim tram d'escala, dono un cop d'ull a les campanes que ocupen aquest espai i començo a pujar abans de que tornin a repicar.

El tram és curt i fosc. Aviat arribo al final de l'escala i obro la trapa metàl·lica. La llum intensa em deixa totalment enlluernat mentre obro aquest semicercle  que dóna accés "al cim".

Veig davant meu el turó de la Seu Vella. El regal visual és impactant. sembla que la Seu Vella, el Castell del Rei -  Suda- i la fortificació es sorprenen de veure algú enfilat dalt del campanar de la que també fou Catedral de Lleida... Assegut encara al forat de l'escala descobreixo un sistema que ressegueix l'octògon del campanar  per impedir que les cigonyes l'ocupin.

Em poso dret, amb molta cura perquè la barana és molt baixeta, per gaudir amb més claredat d'aquestes vistes inèdites de Lleida.

La Biblioteca Pública amb el Castell Templer de Gardeny al fons, construït durant la segona meitat del segle XII i modificat profundament entre els segles XVII i XVIII, són els protagonistes de la propera fotografia.

Si recordeu l'entrada " Pugem al campanar ( i 2 ) ", ja  ens presentava una fotografia semblant a l'anterior i que us donarà una pista molt clara d'on estic. També es veu la Biblioteca Pública, antiga Casa de Maternitat...

Ara que ja teniu molta informació, algú pot dir-me en quin edifici estic?

Atentament.

Senyor i

A la tardor novetats de la Biblioteca Cordill.

No és una castanya o un moniato, però quan arriba la tardor, a les llibreries o en algun quiosc gran, apareixen les novetats de la Biblioteca Cordill. Aquest serà el primer anys en el que no podrem comparar-lo a la Llibreria Fregola, perquè va tancar les seves portes el passat 31 d'agost després de 102 anys. Lleida perdia així una de les deu botigues centenàries de la ciutat.

Aquesta tardor tenim dues propostes, una en format llibret com la majoria de la col·lecció editada per Grata Lectura: "Carnet de Cuinar", i l'altra en format llibre :" L'arbre refranyer".

Amb aquestes dues novetats la Biblioteca Cordill ja ha editat tretze títols classificats  en diferents temàtiques: cuina, hort, cultura i música. "Carnet de Cuinar", és el quart dedicat a la Cuina després de: " De l'hort al rebost" , " El pa i la farina" i "L'oli i l'oliva".  El llibret ens anima a cuinar amb el senzill text de la contracoberta: " Cuinar no és difícil. Per cuinar no cal que ens compliquem la vida... Hi ha unes tècniques bàsiques que hem de tenir sempre a mà. Així ens estalviarem ensurts i convertirem l'art de fer el menjar en un plaer compartit. Perquè... la il·lusió de la cuina no s'estén sense l'alegria d'una bona taula!"

El llibret explica de manera molt senzilla els secrets per fer:  brou, amanides, arròs, pasta, verdures, coca, pizza, entrepans, carn, peix, ous,... També aprendreu a fer sofregits, picades, samfaina, allioli, maionesa, vinagreta, romesco,.... Els més gormands podreu fer postres: pa de pessic, crema, flam, bunyols, creps, garapinyades,...

L'arbre refranyer. Mil en branca. Per conèixer els refranys i les sentències més populars, és un llibre-joc que ens convida a descobrir qui sap més refranys i quin és el seu significat.

Grata lectura cada tardor ens presenta les seves noves propostes.
Atentament.
Senyor i

Un cop d'ull a la Biblioteca Foral de Bizkaia.

L'agost del 2.010 a l'entrada "De societat cultural i recreativa a biblioteca" vam visitar virtualment la Biblioteca Municipal de Bidebarrieta, al cor del Casco Viejo. Avui passejarem per l'Eixample de Bilbao, projecte aprovat pel Ministerio de Fomento l'any 1.876 que va permetre, com en altres grans ciutats, una nova disposició urbana. Caminant per Diputazio kalea, una gran estructura de vidre ens crida poderosament l'atenció. És un dels tres volums que formen la Biblioteca Foral de Bizkaia.

L'edifici de la Nova Biblioteca Foral de Bizkaia ocupa una illa completa de l'eixample bilbaí. El conjunt està format per l'antic Palau del 1.929 i dues noves construccions adossades. A l'edifici antic, totalment reformat, hi ha les sales de lectura i investigació. El segon volum, de nova construcció, és una gran estructura de pedra rugosa de gran format on trobem les funcions administratives i tècniques de la biblioteca.

Al tercer volum, de gran impacte visual, el material protagonista és el vidre. Des del carrer es poden veure milers de llibres. Un deambulatori perimetral permet accedir a qualsevol racó. Als vidres es poden llegir textos serigrafiats, de diferents cultures i en 200 idiomes. Segons l'hora del dia, la llum fa que els protagonistes siguin els llibres o les serigrafies de les grans vidrieres.

Aquest projecte d'ampliació és del 2.003 i el van dirigir els arquitectes d'IMB. A la biblioteca hi ha uns 300.000 volums dels quals destaquen 41 incunables i 624 manuscrits. Recordeu que un incunable és una obra impresa des de l'aparició de la impremta ( mitjans del segle XV) fins a l'any 1.500.

Don Fidel de Sagarminaga. Font fotografia: Euskomedia fundazioa.

L'origen el trobem en la biblioteca personal de don Fidel de Sagarminaga, polític, escriptor i propietari d'una biblioteca de gairebé 12.000 volums, amb obres històriques, literàries, de temàtica basca, estrangeres,... Després de la seva mort l'any 1.894, els hereus van oferir la magnífica biblioteca al president de la Diputació de Bizkaia. L'any 1.921 la Diputació va aprovar un projecte per transformar l'edifici on estava ubicada , en biblioteca, arxiu i impremta.
Atentament.
Senyor i

Trencar el gel al país del gel.

Tal com vaig dir-vos a la primera entrada dedicada a la descoberta d'Islàndia , " El primer parlament del món", deixem Þingvellir per anar a Reykjavík on ens espera una casa amb molta història i misteri...

Höfði House, construïda l'any 1.909, es troba a Borgartún, al que era el carrer principal del districte financer de la capital islandesa  abans de la crisi econòmica. Tres dels quatre grans bancs d'Islàndia tenen la seva seu en aquesta zona. La bonica casa de fusta que mira al mar, té moltes coses per explicar-nos...

Construïda inicialment per al cònsol francès Jean-Paul Brillourin, va ser residència  del poeta neoromàntic, advocat i empresari Einar Benediktsson . L'Eniar defensava l'ús dels recursos naturals d'Islàndia. Fou l'editor i propietari del primer diari publicat al país, i es considera un gran preservador de la llengua islandesa.

Aquest edifici va ser utilitzat per fer les primeres comunicacions de ràdio entre Islàndia i la resta del món. Els primers anys del segle XX es va establir contacte amb Poldhu a Cornwall, al Regne Unit, on hi ha la famosa estació sense fil The Marconi Centre. 

La casa també té la seva història misteriosa . El diplomàtic John Greenway, l'any 1.952, va insistir en traslladar el consolat a un altre lloc perquè a la nit es sentien cops...Diuen que està habitada per l'esperit d'una dona jove. Altres llegendes populars afirmen que la casa era un lloc d'enterrament víking i per això l'armari de les begudes és atacat sovint pels esperits. Curiosa la predilecció dels fantasmes per la beguda... Fins i tot el Ministeri de Relacions Exteriors declarà oficialment: " Nosaltres no confirmem ni neguem que Höfði té un fantasma".

L'Ajuntament comprà la casa i la restaurà l'any 1.958.El dia 25 de setembre del 2.009, l'any del seu centenari, patí un incendi del que es van poder salvar les parts més importants de la casa.Després d'una nova restauració actualment s'utilitza per a recepcions i reunions oficials. Han estat convidats a Höfði House la reina d'Anglaterra, Churchill, Marlene Dietrich,...

Però la història recordarà aquesta casa per la cimera celebrada els dies 11 i 12 d'octubre del 1.986 entre el President dels Estats Units Ronald Reagan i el Secretari General del Partit Comunista de la Unió Soviètica Mijail Gorbachov. La cimera de Reykjavík va ser un pas fonamental per acabar amb la Guerra Freda. Les converses van fracassar en l'últim moment, però un any després es va signar el Tractat de Forces Nuclears d'Abast Intermedi.

Reagan proposà la prohibició de tots els míssils balístics, però volia continuar amb la investigació anomenada Iniciativa de Defensa Estratègica ( SDI ). Els russos no estaven d'acord amb l' SDI, i el fracàs de la cimera de Ginebra de l'any anterior i el cas d'espionatge Daniloff - Zakharof , encara van tensar més la corda.

Reagan volia incloure el tema dels drets humans i l'emigració dels jueus soviètics , dels dissidents  i la invasió d'Afganistan. Gorbachov només volia parlar de control d'armes. L'abril d'aquell any l'accident de la central nuclear de Chernóbil havia sorprès al món. Discutiren diferents propostes i contrapropostes de desarmament nuclear, però la condició de Gorbachof sobre l'SDI no va ser acceptada per Reagan.Els russos proposaven que qualsevol investigació SDI es limités als laboratoris durant deu anys
.

Malgrat no arribar a cap acord, les dues parts van entendre que l'altra volia cedir per arribar a un pacte. El 8 de desembre del 1.987, a la cimera de Washington es signà el tractat que acabava amb la Guerra Freda i amb una bona part de l'armament nuclear.

Si mireu amb atenció la primera fotografia d'aquesta entrada, a l'esquerra d'Höfði House es veu un edifici negre...Aquesta joia de l'arquitectura actual serà la propera descoberta.

Atentament.

Senyor i