Musicalitza't ( i 3 ).

Per acabar la trilogia d'entrades dedicades a l'exposició Musicalitza't, organitzada per l'Arxiu Capitular de Lleida, ens aturem a la taula 3 on una petita mostra dels cantorals que tenim al nostre arxiu, s'exposen. Tres cantorals són els protagonistes, tres dels quaranta-cinc que es conserven al fons musical, tal com descobrírem  al juliol del 2.010 a l'entrada "La porta i la clau ( 9 )" ...

El llibre del cor és un llibre de gran format que conté la música que es canta al cor durant l'ofici. Molts disposen de quatre rodetes i un tirador de cuir al llom per poder transportar-los fàcilment. Començarem donant un cop d'ull al de la dreta de la taula, un antifonari romà del camí dels Sants de la Catedral de Lleida, un llibre manuscrit dels segles XV al XVIII ( 1.793 ).

La notació musical és quadrada sobre pentagrama. Com altres llibres del cor, ha estat adaptat a l'ús i ha sofert canvis durant la seva història. A la propera fotografia podeu veure al centre del foli una part raspada on encara es pot llegir el fragment: " O Martine dulcedo, medicamentam et medice".  

A la propera fotografia de detall podeu apreciar la notació musical quadrada i l'excel·lent cal·ligrafia del copista i l'il·luminador. 

Al centre de la taula, de mida més petita, tenim el Cantoral de l'Ofici del Ritual i del Missal, llibre manuscrit en pergamí i paper entre els segles XVI i XVIII.

També presenta notació musical quadrada sobre pentagrama. Conté les benediccions del Terme ( celebració que es fa cada diumenge del mes de maig després de la missa de migdia ), l'ofici del Dijous Sant, les lamentacions i les Misses de Nadal . Un llibre amb molts estils diferents.

Al foli de la dreta, escrit en cal·ligrafia de librària del segle XVIII, destaca l'orla que emmarca la partitura, traçada en color marró, negre, verd i vermell resseguint motius decoratius geomètrics. La propera fotografia de detall ens permet valorar aquesta filigrana.

Per acabar, el cantoral manuscrit en pergamí del 1.694, l'Antifonari de l'ofici de l'Assumpció de la Mare de Déu, el de l'esquerra de la taula. Cinc pentagrames per foli i notació musical quadrada. Les guardes estan elaborades amb pergamins reutilitzats com era freqüent en els llibres litúrgics de gran format.

En aquest cas les guardes amaguen un fragment de missal i d'un antifonari que podrien datar-se entre els segles XV i XVI. L'única data que consta al manuscrit està dintre  d'una caplletra D. Recordeu que una caplletra és una lletra majúscula, sovint ornamentada, amb la que s'inicia la primera paraula d'un escrit. En aquest cas a la caplletra es pot llegir: " Josephus Boix precentor me facit anno domini 1.694". Josep Boix era el canonge encarregar de la direcció del cant en el cor de la Catedral. Aquest càrrec té el nom de xantre.

L'última fotografia d'avui ens mostra la feina feta per l'il·luminador a la caplletra G de la paraula Glori.

Recordeu que podeu consultar els documents de l'Arxiu Capitular de Lleida de dilluns a divendres de les 9:00 a les 13:00 hores.

Atentament.

Senyor i

El misteri del carrer del Clavell... ( i 3 )

A la segona entrada dedicada al carrer del Clavell entràrem a la Mesquita Omar i, gràcies a les explicacions de l'Aziz, vam conèixer com funciona l'Escola Omar; que els dissabtes i diumenges dóna classes de llengua àrab i estudi de l'Alcorà a 152 alumnes. Si ens vam centrar en les classes de llengua àrab, avui veurem als nens enfeinats llegint l'Alcorà. Compartir el mateix espai per la pregària i per fer classes és una mica complicat, però han buscat una solució imaginativa:pleguen les taules i retiren els plafons de fusta que separen els espais en sis aules. A l'esquerra de la propera fotografia en la que un grup de nens i nenes llegeixen l'Alcorà, podeu veure el púlpit des d'on els divendres, dia festiu dels musulmans, l'imam dirigeix la pregària. 

L'Alcorà és el llibre sagrat de l'Islam. La paraula Alcorà significa "lectura en veu alta", "recitació", "predicació". El llibre conté la paraula d'Al·là, revelada al profeta Mahoma ( Muhammad ) per l'arcàngel Gabriel ( Jibil). És el primer llibre escrit en àrab, amb un estil proper a la poesia, estil que ha influït molt en la literatura escrita en àrab. La tradició diu que aquest missatge fou revelat a Mahoma entre els anys 610 i 632. A la propera fotografia podeu veure els dos púlpits de la Mesquita Omar a contrallum.

  

El de la dreta és el que fa servir l'Imam en la pregària dels divendres i el de l'esquerra l'utilitza per a la resta de les pregàries. Els musulmans creients, preguen cinc cops al dia: a l'aurora, al migdia, a mitja tarda, a la caiguda del Sol i a la nit. Els horaris de les pregàries varien al llarg de l'any perquè el Sol determina quan cal fer-les. Els prestatges, a la dreta i esquerra d'aquesta sala, serveixen per guardar l'Alcorà.

Escoltar als nens i nenes llegint l'Alcorà mentre la llum del matí entra per la finestra, des de la que es pot veure la plaça Paeria, i omple la sala em recorda el moment històric en el que la nostra estimada Lleida convivien àrabs, cristians i jueus.

El calendari musulmà o islàmic és un calendari lunar. Comença el dia en el que el profeta Mahoma ( Muhammad), va tindre que fugir de la ciutat de la Meca per anar a la ciutat de Medina. El calendari es basa en cicles lunars de 30 anys. Els càlculs són difícils però de forma resumida cal saber que 33 anys del calendari musulmà equivalen a 32 anys del calendari gregorià. Si la fugida de Mahoma correspondria en el calendari gregorià al 16 de juliol del 622, actualment estem al 1.437.

Dono les gràcies a l'Aziz Boanjimi per la seva gentilesa, cordialitat i ganes de compartir i fer conèixer la seva cultura. Agafo les meves sabates, em calço, ens acomiadem i torno a baixar per l'escala acabada de pintar del carrer del Calvell número 2.

L'Escola Omar, projecte de l'Associació Islàmica de Lleida i Província, ensenya tots els dissabtes i diumenges a petits lleidatans àrabs, la seva llengua i el coneixement de l'Alcorà, en un pis d'un dels carrers més antics de Lleida: el carrer del Calvell.
Atentament.
Senyor i

El Molí de Sant Anastasi.

També conegut com el Molí de Vilanoveta, aquest molí fariner aprofitava el salt que fa el braçal de la séquia de Fontanet de la qual prenia l'aigua. Aquesta séquia és molt antiga, bàsica pel regadiu del marge esquerre de l'horta de Lleida.

D'origen andalusí, fou ampliada al segle XII. Inicialment prenia l'aigua del riu Segre en una bocana d'Alcoletge, però després s'amplià amb una nova captació a Térmens. Avui l'aigua l'agafa del canal de Balaguer.

  

Quan la séquia arriba al molí, es divideix en dos ramals: un que ressegueix l'actual Avinguda de les Garrigues fins a Cappont i l'altre que desguassa al torrent de la Femosa. 

Construït aproximadament l'any 1.200, era de propietat privada. L'any 1.569 el comprà la Paeria que l'arrendava en contractes triennals per la molta del blat. Aquest contracte triennal, en moltes ocasions, també incloïa el Molí de Cervià, també propietat de la Paeria. 

Entrem al molí, d'estructura bàsica medieval. En el segle XVII es va fer una reforma amb la qual construïren les plantes superiors. A la propera fotografia podeu veure dues carcasses de fusta que servien per protegir les moles sobre de les quals hi ha dues tremuges que eren per introduir el gra de blat.  

El cernedor que podeu contemplar a continuació tenia la funció de netejar la farina després de la molta. Aquesta màquina classificava els productes de la molta segons la mida de les partícules. Tenia la mateixa funció que un sedàs.

La propera fotografia ens mostra una colla d'elements del molí fariner: cernedor, tremuja, moles recolzades al mur de pedra, l'inici de l'arbre de transmissió ( l'eix ), engranatges, així com la primera planta i les escales per pujar a la segona.

L'any 1.858 es desamortitzà. La família Figueres, els darrers moliners, el van comprar l'any 1.907. La Paeria torna a adquirir-lo al 1.995 i l'incorpora al Museu de l'Aigua. El molí actual, de ferro, és de l'època moderna.

Per accedir a les plantes superiors cal sortir del molí, anar a la dreta i seguir uns metres per l'Avinguda de les Garrigues. Altra vedada a la dreta i trobarem l'escala que ens permetrà descobrir la resta d'aquest molí fariner.

A vista d'ocell podem veure a l'esquerra les moles de pedra, al centre els engranatges del molí,  i el cernedor a la dreta. L'aigua provinent de la séquia queia al rodet que girava i transmetia el moviment al conjunt de les tres moles.

El gra s'introduïa pel la tremuja i anava al centre de les moles. La rotació i el per de la mola superior esmicolava el blat, i pel farinal sortia la farina. El sedàs, el porgador i el cernedor s'utilitzaven per triar i netejar la farina, que un cop neta s'ensacava i emmagatzemava a les plantes superiors.

La visita al Molí de Sant Anastasi ens permetrà una descoberta addicional, desconeguda per molts lleidatans, la del petit poble de Vilanova de l'Horta. Aquest poblet es formà amb la colonització de l'horta de Lleida duta a terme al segle XII. Era un nucli eminentment agrari de petites explotacions, amb poques cases, pertanyent al terme de Lleida...

Amb el pas del temps aquest poblet, avui desaparegut, fou conegut amb diferents noms: Vilanova de l'Horta, Vilanova de Fontanet o Vilanoveta. Al segle XVII, amb la Guerra dels Segadors, es destrueixen les construccions de l'horta en un radi de cinc quilòmetres des de la Seu Vella. Només es conservà el molí per la seva importància agrícola.

A finals del segle XIX, es repoblà la zona amb les primeres cases entorn un hostal del camí de les Garrigues, conegut com l'hostal de la Bordeta, que acabarà donant nom al barri lleidatà actual. La Bordeta fou en el moment de la seva creació, un lloc d'estiueig.

Sortim del molí i abans de marxar vull explicar-vos una última curiositat.Avui per visitar-lo hem entrat per dues portes, però l'antiga porta principal actualment no té aquesta funció.

Damunt la porta trobem dos ferros on hi havia una imatge de Sant Anastasi, sant que dóna nom al molí fariner. Actualment la podem veure a l'Arxiu Arqueològic de Lleida, un arxiu impressionant conegut per molt poca gent, que descobrirem aviat amb una sèrie d'entrades al blog...

Agraeixo a la gent del Museu de l'Aigua la gentilesa d'obrir-me el molí, deixar-me fotografiar-lo per tots els racons i explicar-me els seus secrets. El proper i senzill vídeo, ens mostra la força de l'aigua de la séquia de Fontanet.

Deixem el barri de la Bordeta, i anem virtualment al cor de la ciutat, al Turó de la Seu Vella, on pròximament donarem un cop d'ull als Pous de Gel.
Atentament.
Senyor i

Chester Beatty Library.

Sortim de la Mars'h Library, que obrí les portes l'any 1.707 i fou la primera biblioteca pública d'Irlanda, per passejar fins al Castell de Dublín, que està a pocs metres. L'any 1.204 el rei Joan d'Anglaterra ordenà la construcció d'un castell que amb el pas dels segles es convertí en la fortificació més important d'Irlanda. Fa més de mil anys en aquest espai hi havia un assentament anterior a l'era dels víkings...

Dublin Castle va ser durant vuit segles la seu del govern colonial, centre de poder polític i militar. El castell és un dels edificis més significatius de la història irlandesa. A les seves torres, molts nacionalistes foren empresonats. Des de l'època d'Isabel I, fou la residència oficial del virrei britànic. L'any 1.922, després de la Guerra de la Independència Irlandesa ( 1.919 - 1.921 ), el castell de Dublín passà a mans de Michael Collins, el primer lider de l'Estat Lliure Irlandès. Cada set anys s'hi celebra la presa de possessió del President d'Irlanda. Quan no plou, els seus jardins sempre estan plens de gent esperant, tombats a la gespa, que el Sol surti i els acaroni... Si seguiu amb la mirada l'espai que us envolta, una façana en la que domina el vidre, us cridarà l'atenció. És l'entrada a la Chester Beatty Library.

La biblioteca actual obrí el 7 de febrer del 2000, amb ocasió del 125 aniversari del naixement de Sir Alfred Chester Beatty. L'any 2.002 va rebre el Premi al Museu Europeu de l'Any el 2002. Ens ofereix una col·lecció impressionant de tresors artístics i sagrats pertanyents a les grans cultures i religions del món que inclou: manuscrits, gravats, icones, miniatures, llibres artístics...

  

Tota aquesta col·lecció és obra d'un sol home Alfred Chester Beatty ( 1.875 - 1.968 ).  Nascut a Nova York es graduà en enginyeria de mines a la Columbia University. Aquest importantíssim industrial miner, quan era petit col·leccionava minerals, segells i potets de rapà. En la seva maduresa va començar a comprar manuscrits europeus i perses. Al 1.914 viatjà a Egipte amb Edith, la seva segona dona,  on compraren algunes còpies de l'Alcorà. En un viatge a Àsia l'any 1.917 adquiriren joies bibliogràfiques xineses i japoneses exquisidament enquadernades i amb magnífiques cal·ligrafies.

L'any 1.950 decidí traslladar-se a Irlanda i construir una biblioteca en la que instal·lar la seva col·lecció que obrí les portes l'any 1.954. Després de la seva mort al 1.968, la col·lecció fou cedida  al poble d'Irlanda. La visita a les dues sales us deixarà bocabadats i xalareu veient: papirs egipcis, còpies il·luminades de l'Alcorà, de la Bíblia, manuscrits medievals i renaixentistes, miniatures turques i perses, il·lustracions budistes, xilografia japonesa... Tota una història del llibre i l'escriptura des de l'any 2.700 a C.

A la planta baixa es pot veure un audiovisual sobre la vida de Sir Alfred Chester Beatty i la seva fascinant col·lecció d'art aplicat a l'escriptura i els llibres. També hi ha una sala de conferències, el restaurant i la botiga. La galeria del primer pis ens presenta les tradicions artístiques del llibre com els llibres egipcis sobre la mort, manuscrits il·luminats islàmics, enquadernacions de l'Orient Mitjà i l'Índia, llibres xinesos fets de jade... A la galeria de la segona planta està dedicada a les grans religions del món: judaisme, cristianisme, islam, hinduisme i budisme. Però a les dues sales no es poden fer fotografies, per això la propera és l'última meva de l'entrada d'avui.

Malgrat tot, podem fer un tastet del que s'exposa amb quatre fotografies de la Wikimedia Commons i amb un senzill vídeo de la web de la biblioteca. També podeu donar un cop d'ull a la galeria d'imatges de la web de la biblioteca clicant el següent enllaç: Chester Beatty Library. 
La primera fotografia és una còpia del segle XV de Dala'il al-Khayrat, un llibre d'oracions per pregar al profeta Mahoma escrit pel sufí marroquí i erudit islàmic Muhammad Sulaiman al-Jazuli.

Font fotografia Wikimedia Commons 

La sura Al-Ikhlàs, que veieu a la propera fotografia, és un exemplar cal·ligràfic del segle XVIII. Cada un dels 114 capítols de que constà l'Alcorà s'anomena sura. El text diu:
 

قُلْ هُوَ اللَّهُ أَحَدٌ ١
اللَّهُ الصَّمَدُ ٢
لَمْ يَلِدْ وَلَمْ يُولَدْ ٣
وَلَمْ يَكُن لَّهُ كُفُوًا أَحَدٌ٤

1 Digues [ profeta ]: Hi ha Déu, és U

2 Déu de plenitud

3 Que no engendrà ni fou engendrat

4 Que no n'hi ha cap d'igual.

Font fotografia Wikimedia Commons 

L'any 1.566 la fortalesa de Szigetvár, al sud d'Hongria, fou assetjada des del 6 d'agost fins al 8 de setembre per les tropes de l'exercit otomà. Després de durs enfrontaments, els otomans van capturar el castell. Durant el setge morí el sultà Solimà el Magnífic. La propera fotografia ens mostra una il·lustració en la que s'explica en àrab el setge...

  

Font fotografia Wikimedia Commons 

L'última fotografia d'avui és del magnífic treball que el Mestre Ormanisher va fer l'any 1.500 al frontispici ( pàgina que en els llibres va davant de la portada ) de l'obra Sulaiman Nama de Sharat al Din Musa Firdausi, on es veu una escena del rei Salomó i Bilkis - la reina de Saba-.

Font fotografia Wikimedia Commons  

Al proper vídeo, penjat a la web de la biblioteca ubicada al costat del Castell de Dublín, podeu donar un cop d'ull a la col·lecció de Sir Alfred Chester Beatty.

Sortim de la biblioteca i passegem per Dame Street fins a la zona de Temple Bar, que recorrerem per arribar al riu Liffey. El nostre objectiu és trobar el Pont del Mig Penic ( Ha'fpenny Bridge ). Passar per aquest pont ens deixa gairebé davant de The Winding Stair, la nostra propera descoberta a la capital irlandesa.
Atentament.
Senyor i

Musicalitza't ( 2 ).

Ja vaig explicar-vos a la primera entrada dedicada a l'exposició Musicalitza't, organitzada per l'Arxiu Capitular de Lleida, que a la taula 2 alguns dels pergamins manuscrits amb notació musical que s'hi exposaven m'havien fascinat perquè els reutilitzaren per transformar-los en elements d'altres llibres litúrgics de gran format. Aquests pergamins són una petita mostra dels que foren reciclats per fer enquadernacions i/o guardes de portada o emprar-los com a pedaços en restauracions d'altres manuscrits; i que es conserven a l'Arxiu de la Catedral de Lleida. Aquests pergamins reciclats són una font d'informació important per musicòlegs, codicòlegs, i estudiosos de la litúrgia; ja que alguns fragments recuperats ens permeten conèixer músiques, textos i litúrgies poc documentades.

Continuem descobrint els tresors de la taula 2 on els documents 28 (catalogat com PM_cm14) i el document 29 (catalogat com PM_0230), ens permeten comparar dos manuscrits musicals amb tetragrama i pentagrama. A la primera fotografia podem veure el document 28 on s'aprecien els doblecs que patí per formar part d'una nova enquadernació.

Al final del sisè i setè tetragrama podeu observar unes petites tires de pell que s'utilitzaven per cosir-lo al nou llibre litúrgic. La fotografia de detall permet veure l'últim tetragrama, la tireta de pell on comença el text, els doblecs i alguns forats de cosit.

El document 29 és una petita joia que mostra les seves ferides amb un punt de tristor. Els doblecs, talls, taques i forats que patí no li han fet perdre la seva bellesa...

Al manuscrit domina una I monumental en or, sobre la qual es representa la iconografia de Sant Francesc i Sant Domènec. La I està decorada amb filigranes en vermell i violeta i amb pigments roig i verd.

El marge dret del manuscrit està decorat amb bestiari que en la propera fotografia de detall podeu apreciar. Va faltar poc perquè l'agulla perforés al màgic animal...

 

Al fragment del Prosari de Sant Joan Baptista, un pergamí manuscrit dels segles XII - XIII, podem veure l'escriptura de la notació musical en "campo aperto" ( sense pautar ). A partir del segle XII els copistes comencen a afegir una línia horitzontal marcada a punta seca ( sense tinta ) que feia un solc al pergamí. Després ja aparegueren, al mateix segle, la línia marcada amb grafit o amb tinta vermella.

El Responsori de Sant Maurici, pergamí manuscrit dels segles XII - XIII, té una notació musical arcaica sobre pautat de punta seca.

Si mireu més detalladament el pergamí descobrireu una curiositat. Fixeu-vos on diu Zanctus, on calia escriure Sanctus, amb una magnífica lletra Z. En un sciptorium el copista i l'il·luminador no acostumaven a ser la mateixa persona. Una hipòtesi sobre la confusió S i Z , és que l'il·luminador era mudèjar.   

Després de la Reconquesta molts artesans i artistes musulmans es quedaren a la península sota domini cristià. A la fotografia de detall podeu apreciar la dificultosa notació musical del Responsori.

Acabo la presentació dels documents de la taula 2 amb el fragment del Gradual notat, un pergamí manuscrit dels segles XII - XIII. El pautat ja no és de punta seca sinó de tinta vermella. Mireu la colla de forats del cosit que hi ha al voltant del pergamí.

S'anomena gradual perquè es canta mentre el diaca puja els graons ( graus ) fins a l'ambó, trona elevada que hi ha als extrems del presbiteri d'algunes esglésies. La fotografia de detall us permet gaudir de la feina de l'il·luminador.

El fragment de Gradual mostra una colla de ferides com els forats que li van fer al cosir-lo, els pedaços i fins i tot els punts de sutura...

Deixem definitivament la taula 2 per descobrir els tres protagonistes de la taula 3, amb els que properament tancarem la visita virtual a l'exposició de l'Arxiu Capitular.

Atentament.

Senyor i