Cases singulars de Lleida ( 26 )

Si l'entrada anterior dedicada als edificis singulars de Lleida estava dedicada a la farinera modernista La Meta, construïda entre 1.913 i 1.915 per Francesc de Paula Morera i Gatell, a la d'avui donarem un cop d'ull a l'altra mostra de patrimoni arquitectònic industrial modernista que tenim a la capital del Segre. Parlo, evidentment, de l'Antic Escorxador Municipal.

Ens caldrà passejar virtualment fins al carrer Lluís Companys on, com podeu veure a la fotografia anterior, ens espera dominant la plaça de l'Escorxador la gegantina escultura de Benet Rosell instal·lada l'any 1.999. "L'Ametlla com balla", construïda en bronze de deu mil·límetres de gruix sobre suport d'acer inoxidable, pesa 3,5 tones i té una alçària de 5,8 metres.

Edificat entre 1.912 i 1.915 l'Antic Escorxador Municipal, avui Teatre de l'Escorxador, escola i sala de concerts, per l'infatigable Francesc de Paula Morera i Gatell autor de molts dels edificis singulars de la ciutat de la que fou arquitecte municipal durant trenta-cinc anys. L'edifici modernista fou rehabilitat per Ezequiel Usón Guardiola que treballà trenta anys d'arquitecte municipal de Lleida.

L'Antic Escorxador Municipal és la petita joia de l'arquitectura modernista industrial de la que podem presumir, sense dubtar-ho, els lleidatans. Com vaig explicar-vos a l'entrada anterior dedicada als edificis singulars de Lleida, a la farinera La Meta li cal una urgetíssima rehabilitació si la volem conservar...

La construcció de l'Antic Escorxador Municipal fou la resposta al procés de matança del bestiar que fins al segle XIX no es preocupava gaire de la higiene i la salubritat d'aquest procés.

A la propera fotografia de detall podeu observar els esgrafiats d'una de les dues casetes situades als extrems de l'entrada principal.

Com podeu comprovar predominen les línies rectes, Francesc de Paula Morera i Gatell en aquest aspecte s'allunyava una mica de les línies sinuoses típiques del modernisme.

La decoració ceràmica és important en l'edifici de l'Antic Escorxador Municipal. A la fotografia anterior podeu veure els florons ceràmics que llueixen algunes de les finestres. Les façanes estan arrebossades, les obertures emmarcades amb maó de cara vista. Cal destacar també les rajoles de ceràmica vidriada, de la que en teniu una petita mostra a la propera fotografia.

L'edifici funcionà com escorxador fins l'any 1.984. Al 1.993 es redactà el projecte per transformar-lo en un espai dedicat a les arts escèniques. El Teatre Municipal de l'Escorxador s'inaugurà al febrer de 1.999.

La coberta, com podeu veure a la fotografia següent, és de dues aigües. L'edifici està protegit com a Bé Cultural d'interès Local. Gràcies a la rehabilitació, els diferents edificis acullen un teatre, l'Aula de Teatre, el Cafè del Teatre, l'escola bressol i l'Associació de Veïns del Barri Templers-Escorxador.

La rehabilitació feta entre els anys 1.996 i 1.998 per Ezequiel Usón Guardiola respectà els edificis modernistes i afegí noves construccions amb la finalitat d'ampliar els espais i unificar el conjunt.

Del que fou l'antic escorxador es conserven les naus i els pavellons auxiliars que servien d'habitatge i laboratori. Si aneu al Cafè del Teatre, sempre una bona idea, no deixeu de mirar i admirar la gran xemeneia de sortida de fums.

 Al vestíbul del teatre  podeu gaudir del gran mural de 7,7 X 7 metres obra de Frederic Amat. A la part baixa del  "Retaule de l'Escorxador" podeu veure set grans plaques rectangulars de material ceràmic sobre les quals, recordant que l'edifici fou l'Antic Escorxador Municipal, hi ha més de cinc-centes banyes de fang cuit...

Sortim del teatre per enfilar-vos al Parc de la Serreta perquè el petit esforç té premi. Passegeu lentament acompanyats d'espígol, heura, romaní, teucrí, lippia i herba de Sant Joan per contemplar l'antic Escorxador Municipal a vista d'ocell...

Malgrat que els edificis del carrer Lluís Companys el superen en alçària, és indiscutible que ell els guanya en bellesa i elegància.

Deixem l'antic escorxador per anar al Nucli Antic de la ciutat on ens espera, contemplant l'església de Sant Llorenç, la Casa del Pançà...
Atentament.
Senyor i

La Biblioteca Central d'Edinburgh.

Només sortir de la Biblioteca Nacional d'Escòcia ja veiem el nostre proper objectiu: la Biblioteca Central d'Edinburgh. Inaugurada l'any 1.890, fou la primera biblioteca pública de la capital d'Escòcia. Avui n'hi ha vint-i-vuit.

Creuem George IV Bridge i anem a la biblioteca on hi hagué l'antiga casa de Sir Thomas Hope 1st Baronet Hope of Craighall ( 1.573-1.646 ), que fou advocat del rei Carles I. L'edifici de 1.916 fou enderrocat l'any 1.887 per edificar la Central Library, un edifici d'estil renaixentista francès obra de l'arquitecte Sir George Washington Browne.

Si aixequem la mirada en el moment d'entrar a la biblioteca podem llegir a la llinda de la porta: LET THERE BE LIGTT ( Deixa que hi hagi llum ). Com veureu, de llum no ens en faltarà, ni de la natural ni de la que il·lumina l'esperit...

L'estatunidenc Andrew Carnegie, industrial, empresari i filantrop d'origen escocès; finançà amb 50.000 lliures la construcció de la Biblioteca Central. Donà durant bona part de la seva vida milions de dòlars per construir biblioteques. Quan s'inaugurà la Central Library d'Edinburgh llegiren un telegrama d'en Carnegie que deia: " Confiem que aquesta Biblioteca creixi en utilitat any rere any, i demostri ser una de les entitats més potents per al bé de les persones al llarg del temps".

El primer any de funcionament la biblioteca va fer 440.000 préstecs de llibres. Un segle després anualment es presten mig milió de llibres. Abans de pujar a la primera planta, anem a donar un cop d'ull a la biblioteca de préstec de la planta baixa.

A la Central Library hi ha diferents seccions: biblioteca de referència, consultes generals, biblioteca de préstecs, col·lecció d'Edinburgh i Escòcia, biblioteca infantil i la biblioteca d'Art i Disseny.

Deixem la biblioteca de préstecs. Pujant a la primera planta trobem un senzill espai que recorda a Elsie Maud Ingils ( 1.864-1.917 ), metgessa innovadora escocesa, sufragista i fundadora les hospitals escocesos de dones.

Continuem enfilant l'escala per accedir a la biblioteca de referència situada a la primera planta, gaudint de l'edifici d'en George Washington Browne, que exercí d'arquitecte principalment a Edinburgh on dissenyà nombrosos edificis públics i comercials.

Si a la biblioteca de préstecs la llum natural ens ofereix un magnífic regal, a la biblioteca de referència de la primera planta, la llum d'Edinburgh inunda l'espai...

La cúpula és de les més impressionants d'Escòcia. Aquest element arquitectònic es pot veure a molts edificis d'Edinburgh d'aquest període. El disseny cruciforme de la biblioteca de referència optimitza al màxim la llum natural.

Com podeu apreciar a la dreta de la propera fotografia, una escala de cargol oculta a l'interior de la paret per respectar l'estètica, permet l'accés als prestatges superiors que envolten la gran sala. Una barana protegeix a la persona que accedeix als llibres.

La biblioteca de referència es manté pràcticamenrt com es va dissenyar fa gairebé cent trenta anys. Cal dir que originalment hi havia una petita sala separada per acollir exclusivament a les dones que volien utilitzar la biblioteca. Evidentment aquesta separació absurda ja no existeix. Les taules de l'antiga biblioteca, en les que resulta molt difícil trobar un espai per treballar, s'han omplert de portàtils.

A la paret est encara podeu veure els petits calaixos de fusta que contenen el catàleg de la biblioteca. Aquesta cura dels centenaris objectes de la biblioteca es dona la mà  amb l'acurat espai web on fer mil i una consultes. La majoria de les biblioteques públiques d'Escòcia utilitzen el sistema de classificació decimal de Dewey, però la biblioteca de préstecs d'adults de la Central Libray utilitza el sistema de classificació de la Biblioteca del Congrés dels Estats Units...

Sortim de l'edifici d'estil renaixentista francès i abans d'apropar-nos al Greyfrians Bobby Memorial, des de George IV Bridge donem un cop d'ull al carrer Cowgate que forma part del nivell més baix del nucli antic d'Edinburgh, sota els carrers elevats de South Bridge i el pont de George IV. A la propera fotografia podeu veure el campanar de The Magdalen Chapel, construïda entre 1.541 i 1.544.

Continuem passejant per George IV Bridge, immens pont construït entre 1.829 i 1.832 per connectar South Side d'Edinburgh amb el New Town. Per fer el pont van enderrocar dos carrers de la ciutat vella.

Atentament.

Senyor I

Un cop d'ull a la fassina Balanyà ( i 3 ).

Les dues entrades anteriors dedicades a la descoberta de la fassina Balanyà ens van servir per observar detalladament l'espai de destil·lació i la zona exterior de la fassina on s'assecaven i s'emmagatzemaven els paquets de brisa ja destil·lada. El cobert que fa una colla d'anys estava ple de paquets compactats de brisa, avui es l'espai del museu on, a petita escala, podreu veure la producció d'aiguardent. Recordeu que en el moment de tornar a la zona interior, ens preguntàvem quin era l'origen del fum que durant molts anys sortia per la gran xemeneia. Avui resoldrem l'enigma visitant virtualment la zona de producció d'energia de la destil·leria.

Si tornem a situar-nos davant dels dipòsits on es barrejaven les restes de rapa i pellofa amb aigua i salfumant per precipitar el tartrà, podem veure darrere seu -al centre de la fotografia anterior- el cavallet o màquina de vapor al que arriba un tub que ve des de la part superior esquerra. Si ens girem, trobarem la resposta al misteri...

El tub que arriba al cavallet, el podeu observar a la part superior dreta de lo fotografia. Surt d'una mena d'artefacte de color blanc que recull el vapor d'aigua que es produeix a la caldera de vapor. És l'acumulador de vapor, protagonista de la fotografia següent.

Aquest vapor es transporta de l'acumulador fins al cavallet o màquina de vapor i a les olles o calderes de brisa. Vapor imprescindible per fer funcionar la fassina. A la propera fotografia teniu el cavallet o màquina de vapor.

Ja a la zona de producció d'energia mecànica, el cavallet accionava totes les politges, i elles feien funcionar la premsa, el vis sens fi, la triadora i -possiblement- els remenadors de tartrà i les bombes d'aigua. A la fotografia de detall següent podeu veure el tub que transporta el vapor d'aigua.

Ara que no som capaços de reciclar correctament els nostres residus, ens cal aprendre dels nostres avantpassats. A la fassina tot es reciclava. Recordeu que les restes de brisa ja destil·lada servien per alimentar al bestiar ( el pinyol que s'havia separat a la triadora ), i per fer paquets compactats de rapa i pellofa que s'emmagatzemaven al cobert del pati per ser el combustible que l'any següent faria funcionar la caldera de vapor. Està clar que a la fassina tot s'aprofitava.
Per unes escales força pendents, un operari baixava per carregar la caldera de vapor amb aquest paquets compactats am les restes de brisa ja destil·lada.

Pujo un moment a la planta superior per mostrar-vos,a vista d'ocell a la propera fotografia, el tub que porta el vapor d'aigua de l'acumulador de la caldera de vapor al cavallet i a les calderes de brisa. Com podeu observar, a l'esquerra, el tub es bifurca per distribuir aquest vapor.

Deixem l'antiga destil·leria d'aiguardent i mentre tornem a enfilar la carretera de Montblanc ens aturem al número quaranta-set on darrere de l'antic cartell "Fábrica de Alcohol Vínico", podeu dir adéu a la xemeneia de la fassina Balanyà.

Però aprofiteu també per acomiadar-vos de la xemeneia de la fassina de Cal Ferran ( destil·leria d'aiguardent que tenia dues fassines, una a tocar del Museu de la Vida Rural). Com vaig explicar-vos a la primera entrada dedicada a la fassina Balanyà, l'Espluga de Francolí havia tingut cinc fassines...
Atentament.
Senyor I

Double Bind. Juan Muñoz (1).

Vaig descobrir a Juan Muñoz l'any 2.008 gràcies a l'exposició Interfície que organitzà el Centre d'Art la Panera de Lleida. Em deixà bocabadat l'ecultura de bronze del 2.001 "Piggyback Seuence of 4" que forma part de la col·lecció de la Fundació Sorigué. Aquesta és una de les últimes escultures de Juan Muñoz ( 1.953-2.001 ).

Mesos abans de que la seva obra mestra de l'art contemporani internacional "Double Bind" deixés la Sala de Turbines del Tate Modern de Londres, l'escultor madrileny va morir sobtadament. Només una versió reduïda de Double Bind es va veure l'any 2.015 a l'Hangar Bicocca de Milà, però com a obra complerta no s'ha exposat durant setze anys.

A la propera fotografia podeu veure el Tate Modern des de la cúpula de la Catedral de Sant Pau de Londres.

Des del 30 d'octubre del 2.017, durant cinc anys, podrem xalar amb Double Bind gràcies al projecte PLANTA promogut per la Fundació Sorigué. Tot un luxe per les terres de Lleida. Us proposo apropar-nos al complex industrial La Plana del Corb que Sorigué té a Balaguer i contemplar el misteriós món de Juan Muñoz.

Una colla de peces per fer l'ampliació de la línia 9 del metro de Barcelona ens donen la benvinguda. La nau on es van fer aquestes peces acollirà durant un lustre l'impressionant projecte de l'escultor madrileny.

La gent de la Fundació Sorigué ens espera al Centre de Recepció de Visites. Podeu trucar al telèfon 600600003 o fer un correu electrònic a l'adreça  info@fundaciosorigue.com per concertar una visita.

L'estada al complex industrial de la Plana del Corb us mostrarà una combinació sorprenent entre l'activitat d'extracció d'àrids i el seu procés industrial amb els espais artístics i arquitectònics.

Seureu a l'espai de recepció de les visites on us faran una pinzellada del projecte PLANTA i de l'obra Double Bind que podreu mirar i admirar en una nau a tocar d'on escoltareu les explicacions de la gent de la Fundació Sorigué.

A la paret de la petita sala hi ha tres fotografies que sintetitzen el projecte PLANTA. A l'esquerra de la fotografia anterior, darrere de les instal·lacions de la gravera; i a la fotografia següent, podeu veure el projecte que ens presenta l'edifici principal dissenyat per AS + Abalos+Sentkiewicz.

Els camps d'oliveres ocupen l'espai de les antigues pedreres. àrids, l'oli i l'art es donen la mà al complex d'en Sorigué a la Plana del Corb de Balaguer.

Sortim de l'espai de recepció de visites amb moltes ganes de veure l'obra de Juan Muñoz. Impacta veure l'activitat del complex industrial perquè tot és d'una mida gegantina.

Ha arribat el gran moment en el que el petit grup de visitants ens apropem a la nau que feia les peces de la línia 9 del metro i que acull l'obra més important de Juan Muñoz.

Obriu molt bé els ulls per contemplar l'obra atmosfèrica de Juan Muñoz, una proposta que us farà dubtar del que veieu. Voleu entrar?

Atentament.

Senyor I.

Cases singulars de Lleida (25).

Després d'apropar-nos a la Plaça Berenguer IV per observar atentament l'estació ferroviària Lleida-Pirineus, edifici noucentista construït entre 1.925 i 1.929 per Adolf Florensa, i els docs -una de les poques mostres del nostre escàs patrimoni arquitectònic industrial- enfilem el carrer Príncep de Viana. Al número catorze trobem l'objectiu de l'entrada d'avui: la farinera La Meta.

L'antiga farinera també és obra de Francesc de Paula Morera i Gatell. L'edifici modernista, construït entre 1.913 i 1.915, ha quedat encaixonat entre les cases del carrer Príncep de Viana. Conjuntament amb l'Antic Escorxador Municipal és una de les dues mostres d'arquitectura industrial modernista de la capital del Segre.

L'any 1.998 la comissió d'urbanisme declarà la farinera Bé Cultural d'Interès Local. La Meta és un edifici de planta rectangular amb semisoterrani i quatre plantes. La farinera fou un encàrrec del senyor Pere Llusà. A la part inferior de la propera fotografia podeu observar les petites finestres del semisoterrani.

La façana està molt compartimentada horitzontalment i verticalment. Hi podeu comptar cinquanta-sis finestres de diferents acabats. A la fotografia següent podeu veure les de la segona i tercera planta.

El protagonisme decoratiu de la façana el comparteixen la pedra, el maó de cara vista i la rajola de ceràmica vidrada. Aquests materials són típics del modernisme. La coberta és de teula àrab. A la façana posterior hi ha uns magatzems afegits. L'estat de conservació de la farinera La Meta no és gaire bo com podeu apreciar a la propera fotografia de les finestres de la quarta planta.

A la part central de la façana de Príncep de Viana hi ha un frontó on encara es pot llegir, amb dificultat, el nom de la farinera. Ja fa anys que l'activitat industrial es traslladà del centre urbà de Lleida.

Els últims dies del 2.012 s'aprovà el projecte urbanístic de reparcel·lació, que forma part del Pla de l'Estació. El projecte implicà el trasllat de l'activitat industrial de la farinera i la reconversió en un edifici d'oficines, hoteler o comercial. El projecte suposà el tancament definitiu de la farinera La Meta.

La transformació de l'antiga farinera implica la conservació de les dues façanes, que estan catalogades. Però aquesta transformació encara no ha començat i l'edifici cada dia està en pitjors condicions com podeu apreciar a l'anterior fotografia de detall de les rajoles de ceràmica vidrada que decoren l'espai entre les finestres de la segona i tercera planta.

La majoria dels nous habitatges previstos al Pla de l'Estació es faran a la part posterior de la farinera, orientats a les vies que es cobriran. A la propera fotografia podeu veure una imatge virtual del projecte d'urbanització del polígon d'actuació UA3.

Font fotografia: Ajuntament de Lleida.

L'escala que ens ajudarà a superar el desnivell entre la plaça Berenguer IV i el cobriment de les vies, passarà per damunt dels docs. Podeu imaginar-ho a la fotografia següent.

Font fotografia: Ajuntament de Lleida.

Mentre aquest projecte de Millora Urbana de l'Estació de Lleida no s'engega, l'antiga farinera La Meta ens demana una actuació ràpida.Clam que també fan els atrotinats docs.

Al nostre reduït patrimoni arquitectònic industrial li cal més determinació de totes les institucions implicades perquè la degradació dels històrics edificis cada dia és més evident.

Atentament.

Senyor I