Al carrer Vall Fred ( i 2 ).

Recordeu que quan estàvem observant l'edifici del carrer Vall Fred número quatre de Solsona, ens calia observar atentament el paviment per poder veure la planta de la torre semicircular del segle XIV. Una estructura descoberta en el transcurs d'unes obres fetes l'any 2.009.

Només ens cal orientar la nostra mirada a la dreta per trobar un nou regal històric del carrer Vall Fred. Darrere la reixa ens esperen els safareigs.

M'apropo a la reixa i poso l'objectiu de la càmera fotogràfica entre els barrots perquè aprecieu aquest espai amb segles d'història.

Al Catàleg del Patrimoni Arquitectònic Històrico-Artístic de Solsona consta com  Bé Integrant del Patrimoni Cultural Català ( BIPCC ). El silenci del que podeu gaudir passejant per Solsona només  el trenca el doll d'aigua...

Des d'antic al costat del portal del Castell, un dels dos portals que queden dels nou que tenia l'antiga muralla de Solsona, existia fora de les muralles una bassa on les dones rentaven la roba.

Al catàleg del que us he parlat abans aquest indret apareix amb el codi BIPCC 04 amb el nom Bassa de Cal Joan del Portal. D'aquesta gran casa en podeu veure una part d'una de les façanes a la fotografia anterior. Darrere de la reixa hi ha els safareigs.

La bassa es reconstruir l'any 1.779 donant-li forma de rentador rectangular de pedra que s'utilitzava com safareig públic de la ciutat. La rehabilitació actual és del 1.994.

Quan arribem al final del carrer Vall Fred podem veure una segona façana de Cal Joan del Portal, al centre de la fotografia anterior, en la que hi ha un senzill esgrafiat. A la dreta podeu veure part del portal del Castell.

Gràcies al zoom de la càmera us puc mostrar amb més detall a la propera fotografia el senzill esgrafiat. Decoració que també llueix Cal Joan del Portal a la façana que dóna al carrer del Castell, que podeu observar passant pel portal del Castell.

Passem el portal del Castell, una construcció de pedra de vuit metres de llargària edificat al segle XIV, reconstruït al 1.740 i, evidentment, catalogat. L'antic portal consta Catàleg del Patrimoni Arquitectònic Històrico-Artístic com  Bé Cultural d'Interès Nacional ( BCIN ).

Continuem passejant pel carrer del Castell per anar a la plaça de Sant Joan on ens esperen elements del patrimoni solsoní sorprenents.

Atentament.

Senyor i

La farmàcia del monestir ( 1 ).

Tres mesos després d'entrar virtualment al taller de vitralleria del carrer Major número trenta tornem a Vallbona de les Monges. Vaig dir-vos al final de l'entrada "Vitrallers del segle XXI" que aniríem al monestir per veure la nova proposta museística. Ha arribat el moment de fer-ho.

A Vallbona, al peu de la serra del Tallat - límit natural entre les comarques de l'Urgell i la Conca de Barberà - hi vivien 234 persones l'any 2.018. El municipi de Vallbona de les Monges encara conserva part de les seves muralles a tocar de la riera de Maldanell, un curs d'aigua intermitent de tretze quilòmetres que desemboca al riu Corb.

El dia u de setembre del 2.018 s'inaugurà el nou espai museístic "Santa Maria de Vallbona: el monaquisme femení" impulsat per l'Agència Catalana de Patrimoni Cultural.

La comunitat de Vallbona decidí adaptar una de les sales annexes al claustre per fer-hi un petit museu. L'espai era l'antic dormitori comú de les monges. El nou espai museístic ens presenta dues de les activitats més importants en la història del monestir: l'sciptorium ( fotografia anterior ) i la farmàcia ( propera fotografia ).

La visita, que dura un trenta minuts, comença amb tres projeccions mapejades ( adaptades a l'edifici on es projecten les imatges ) en les que apareixen personatges virtuals que ens ajuden a entendre com era la vida monàstica i la feina a l'scriptorium i la farmàcia. Després de les projeccions l'espai s'il·lumina amb més intensitat i podem observar atentament els objectes exposats.

El moble cordialer que podeu veure a la fotografia següent, s'ha restaurat i mostra orgullós el seu contingut medicinal.

En aquest moble es guarden els cordials, els medicaments destinats a tenir cura de les malalties del cor.  El moble cordialer té les prestatgeries plenes de recipients de vidre: ampolles, bocals ( pots cilíndrics ), fioles ( ampolletes petites amb el coll llarg i prim ), figuetes ( ampolles petites en forma de figa i pera). Entre els productes que es conserven hi ha morfina i derivats de la belladona i de l'estricnina.

La regla de sant Benet, el codi de la vida monàstica, establia que els monestirs a més a més de l'hostatgeria els calia un espai per atendre als malalts. Per donar aquesta assistència sanitària era necessari saber preparar medicaments. Dos dels càrrecs dels monestirs femenins de l'època medieval eren l'hospitalera i la infermera.

La fotografia anterior és del moble nou, fet a l'estil dels que es conserven de l'antiga farmàcia, en el que s'exposa la ceràmica farmacèutica. Cal dir que a la posella superior el protagonisme és per les capses de fusta. Aquestes quinze capses de fusta cilíndriques estan pintades al tremp amb color verd clar i tenen una orla de color verd fosc. L'espai on hi ha escrit el nom del producte que hi ha al seu interior és de color groc. Gairebé totes contenen emplastres ( una preparació medicinal antiga que calia escalfar i aplicar damunt la pell ). Aquestes curioses capses poden ser del segle XVIII.

A la fotografia anterior de detall podeu veure a la part superior set de les capses de fusta i als altres prestatges diferents pots i gerres de ceràmica. A l'esquerra de la posella de baix hi ha una orseta ceràmica que té a la seva dreta dues gerres. La majoria dels pots contenen diferents parts de plantes remeieres, però és sorprenent el contingut d'algun d'ells: cérvol castrat, medul·la de vaca, sang de dragó...

El llibre "La farmàcia del monestir de Santa Maria de Vallbona de les Monges", publicat l'any 2.018, de Miquel Ylla-Català i Genís ens explica la història d'aquesta farmàcia i dels estris que formen la nova proposta museística. A la propera entrada dedicada a Vallbona de les Monges acabarem la descoberta de l'antiga farmàcia monàstica.
Atentament.
Senyor i

L'església del Salvador sobre la Sang Vessada ( 2 ).

A la primera entrada dedicada a l'església del Salvador sobre la Sang Vessada, construïda entre 1.883 i 1.907 seguint el projecte de l'arquitecte Alfred Aleksándrovich Parland, vàrem mirar i admirar l'exterior del temple - una de les joies de Sant Petersburg -. Entrar-hi us deixarà bocabadats...

Com podeu veure a la fotografia anterior els mosaics són els grans protragonistes. És una de les col·leccions de mosaics monumentals més importants d'Europa. La propera fotografia de detall és del mosaic de la part inferior dreta de l'anterior.

L'espectacular interior del temple té 7.065 metres quadrats de superfície dels seus murs, columnes i voltes està coberta amb més de 600 mosaics. Per fer els esbossos van treballar-hi trenta-dos artistes... Es va convocar un concurs per triar el taller que faria els mosaics. El guanyador fou el taller d'Aleksandr i Vladimir Frolov. De la trentena d'artistes que treballaren en els esbossos cal destacar els pintors: Viktor Vasnetsov, Mijail Vasílievich Nésterov, Andréi Ryábushkin, Vasili Belyáev, Nikolai Jarlámov, S. Zhuravlev i N.Kharlamov.

Entre els anys 1.980 i 1.994 un equip de restauradors ddirigits pel pintor i expert en mosaics Shershnev, els netejà, restaurà i reféu els fragments perduts. Una feinada impressionant !

Als murs i les voltes hi ha representacions de la Bíblia que van des del Naixement  fins a l'Ascenció de Jesús. Als pilars de la cúpula podem veure més de dues-centes icones de màrtirs, apòstols i homes venerables.

El mosaic de la cúpula és un espectacular pantocràtor que, com podeu constatar a la fotografia anterior i a la propera de detall, té les dues mans aixecades per beneir i no agafa els Evangelis amb la mà esquerra.

Curiosa representació perquè normalment en un pantocràtor es representa a Déu Totpoderós, senyor de l'Univers. assegut en un tron o de mig cos, amb mà dreta aixecada donant la benedicció i amb els Evangelis a la mà esquerra...
A la fotografia següent podeu veure, darrere de l'iconàtasi, l'absis principal, situat a l'est de l'església, que omple de llum el presbiteri gràcies als grans finestrals. Els mosaics no deixen cap racó sense decoració.

Gràcies al zoom de la càmera podeu observar atentament el mosaic que decora la volta de l'absis amb un gran protagonisme de les tessel·les daurades.

A la tercera i última entrada dedicada a l'església del Salvador sobre la Sang Vessada donarem un cop d'ull a l'iconòstasi i anirem a l'altre extrem del temple, l'oest,  on ens espera un episodi de la història russa que dóna nom a l'església...
Atentament.
Senyor i

El conjunt funerari d'Ermengol IX.

El passat mes de maig a les dues entrades titulades "Els panteons de les Avellanes" vaig explicar-vos la trista història que a principis del segle XX implicà l'allunyament d'aquestes obres d'art de les terres lleidatanes.Aquestes joies des del segle XIV fins als primers anys del XX estaven a l'església de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes. L'estructura de les dues entrades era la mateixa, donat tres cops d'ull: a les fotografies antigues dels panteons quan encara estaven al monestir, al lloc que ocupaven a l'església , i a l'espai en el que estan ubicats al Metropolitan Museum of Art de New York, concretament al submuseu The Cloisters.

Les antigues fotografies que podeu veure al Museu de la Noguera de Balaguer, a la sala dedicada al Comtat d'Urgell, són de Juli Vintró i aparegueren publicades per Gaietà Barraquer a " Las casas de religiosos en Cataluña durante el primer tercio del siglo XX" l'any 1906. L'any del gran espoli del nostre patrimoni...

Els panteons d'Àlvar I d'Urgell i la seva dona Cecília de Foix ( pares d'Ermengol X ), el d'Ermengol X i el del seu germà Àlvar de Cabrera van acabar e New York; però del d'Ermengol IX d'Urgell i IV de Cabrera, que fou Comte d'Urgell l'any 1.243, encara ens queda una part del seu conjunt funerari. Malauradament una part també acabà a New York.

Tornem avui al Museu de la Noguera de Balaguer, concretament a les sales permanents dedicades a al-Andalus i el Comtat d'Urgell per fixar-nos, inicialment, en l'antiga fotografia que hi ha al plafó informatiu "Panteons de la Dinastia Urgell". Una imatge de l'Institut Amatller d'Art Hispànic. Arxiu Mas C-9757 del 1.914 en la que encara podem gaudir-ne abans de la destrucció i disgregació.

Des del mes d'abril del 2.015 el Museu de la Noguera ens mostra la bellesa, malgrat l'adversitat, dels fragments restaurats de la tomba d'Ermengol IX d'Urgell ( 1.234 - 1.243 ). El que fou Comte d'Urgell l'any 1.243 va morir amb només nou anys, un fet que no era estrany en aquella època amb una alta taxa de mortalitat infantil.

La casa urgellenca va promoure aquesta tomba molts anys després de la mort del petit Ermengol IX amb l'objectiu d'exalçar el llinatge dels Urgell i una de les residències de la família, concretament la que tenien a Castelló de Farfanya.

El petit Comte d'Urgell descansà en aquests tomba de pedra policromada a l'església de Santa Maria del Castell de Castelló de Farfanya des del segle XIV fins als primers anys del segle XX.

Els fragments que podeu mirar i admirar són obra del Taller del Mestre d'Anglesola. L'ossera i els lleons que podeu veure a les fotografies anteriors i següents són un dipòsit del Museu de Lleida Diocesà i Comarcal.

La tomba d'Ermengol IX fou saquejada l'any 1.906 i la figura del jacent desaparegué. Des de 1.975 la tapa de la tomba, perfectament conservada, està exposada al The Cloisters Museum de New York...

Les feines de restauració dels fragments de la tomba que es conserven a Catalunya han suposat recuperar la policromia que tenia i l'estabilització de la pedra de suport que estava greument alterada per l'incendi que patí l'any 1.936.

El conjunt de fragments es completa amb e pinacle que podeu veure a la propera fotografia que és un dipòsit que va fer el Consorci del Turó de la Seu Vella al Museu de la Noguera de Balaguer.

La restauració dels fragments es va fer al Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat de Catalunya ( estudi científic ) i el taller de restauració del Museu de la Noguera ( el procés de restauració ).

Font fotografia: web The Cloisters.

La fotografia anterior i la propera són de la web de The Cloisters. Fotografies de domini públic de gran resolució. Si cliqueu a l'enllaç anterior i seleccioneu una de les fotografies, amb la rodeta del ratolí podreu veure tots els petits detalls.

Font fotografia: web The Cloisters.

El museu americà comprà la tapa de la tomba amb el jacent a Brimo de Laroussilhe, una empresa dedicada al món de les antiguitats fundada a començaments del segle XX a París pels antiquaris Nicolas Brimo i Lucien Lascombes de Laroussilhe..

Atentament.

Senyor i

Al carrer Vall Fred ( 1 ).

Avui torno a Solsona, sempre és un plaer tornar a la petita ciutat de la Catalunya Central, per continuar descobrint alguns dels seus racons màgics. Els seguidors del blog sabeu que he dedicat una colla d'entrades a la capital del Solsonès, de la que reconec estar enamorat. L'agost del 2.017 vaig dedicar dues entrades a la joia modernista de Solsona, l'Hotel Sant Roc.

On es troben la carretera de Bassella amb el carrer Vall Fred s'alça, majestuós, l'edifici construït entre 1.915 i 1.919. Projectat per l'arquitecte Ignasi Oms i Ponsà l'obra fou dirigida  per l'arquitecte Bernardí Martorell i Puig després de la mort de l'Ignasi respectant el projecte però introduint algunes modificacions en la distribució dels espais interiors.

Continuem enfilant el carrer Vall Fred i a pocs metres de l'hotel Sant Roc, al número divuit,  trobem el primer protagonista de l'entrada d'avui.

Si passegeu tranquil·lament segur que us sorprendrà l'edifici amb façanes als carres Vall Fred ( nº 18 ), de les Llices ( nº 11 ) i dels Escolapis ( nº 5 ).

A les tres façanes es conserven fileres d'argolles, avui sense funció, però que fa una colla d'anys tenien una utilitat inqüestionable.

Les argolles arrenglerades a les tres façanes estan protegides i es consideren Bé Integrant del Patrimoni Cultural Català ( BIPCC ) i apareixen al Catàleg del Patrimoni Arquitectònic Històrico-Artístic de Solsona.

La funció d'aquestes argolles era estacar  animals de càrrega. Pel nucli antic de Solsona en trobem alguna, però aquestes fileres ens parlen del passat.

Al carrer de les Llices, avui tan tranquil, fa segles es lluitava. Una lliça era un camp clos on es feien les justes i els torneigs a cavall..

Pugem uns mica més pel carrer Vall Fred fins arribar al número quatre on, a primer cop d'ull, no sembla que l'edifici ens "parli" de la Solsona antiga...

Cal mirar atentament el paviment  per recordar la muralla de Solsona. Quan ho feu veureu la planta de la torre semicircular del segle XIV.

Aquestes restes les van trobar al fer unes obres l'any 2.009. Sembla que hi havia una dotzena de torres al llarg de l'antiga muralla de Solsona.
Ens queden pocs metres perquè s'acabi el carrer Vall Fred, en els que encara hi ha petits racons als que donarem un cop d'ull a la propera entrada solsonina.
Atentament.
Senyor i

Romànic amagat al Prepirineu ( 9 ).

Marxem de la Vall d'Ora després de gaudir de sant Pere de Graudescales per anar a Solsona, concretament a la carretera de Bassella número trenta-sis on trobem l'edifici de Cal Casalets davant de l'estació d'autobusos de la petita ciutat de la Catalunya Central.

Cal Casalets és un edifici amb la catalogació de Bé Integrant del Patrimoni Cultural Català ( BIPCC ), amb una façana molt interessant -si ens oblidem del cos lateral esquerre-, amb elements neogòtics sobre els balcons de la primera planta i finestres geminades a la segona que podeu apreciar a la propera fotografia de detall.
Us recomano la consulta del "Catàleg del Patrimoni Arquitentònic Històrico-Artístic", del gener del 2.009, que forma part del Pla d'Ordenació Urbanística Municipal de Solsona per documentar-vos sobre els edificis catalogats de la ciutat. Aprofito per tornar a agrair la gentilesa de l'arquitecta municipal Anna Feu Jordana que, quan li vaig consultar uns dubtes sobre determinats edificis de Solsona, a més a més de les seves explicacions em remeté el Catàleg de Patrimoni.

Observant la primera fotografia entenc que us pregunteu quina relació té aquest edifici amb l'arquitectura romànica. Si passegeu uns metres en direcció Bassella el dubte s'esvaeix...

No us enganyen es vostres ulls, al jardí de Cal Casalets hi ha una petita església romànica de la que destaca clarament el petit campanar amb una coberta a quatre aigües.

Molt gentilment la propietària em deixa entrar a casa seva i anem al jardí per observar detalladament la petita capella romànica de santa Maria de la Cluella, també coneguda com santa Maria de Casalets, un petit edifici del segles XI-XII que estava a tocar de la Cluella ( Tiurana ) a la comarca de la Noguera. A la propera fotografia podeu veure la façana est ,la que està orientada a Cal Casalets .

Gràcies al zoom us puc mostrar amb més detall el petit campanar de planta quadrada amb vuit columnes cilíndriques amb els seus corresponents capitells trapezoïdals. Corona el petit campanar una teulada a quatre aigües. També podeu observar la finestra cruciforme de la façana.

Els capitells tenen diferents decoracions, algunes molt degradades. A la fotografia següent, d'esquerra a dreta, hi ha un rostre, unes petites arcuacions cegues a la part superior i al tercer decoració vegetal , que també trobem en un segon capitell.

La petita capella romànica d'una nau, té absis semicircular ( que podeu veure a la propera fotografia ) i una porta d'accés al mur sud amb arc de mig punt.

Als anys 70 del segle passat els propietaris van decidir arrencar el parament de carreus extern dels murs i l'absis, i també endur-se el campanar de l'edifici original per tornar a muntar l'antiga capella al jardí de la seva casa de Solsona. El resultat del trasllat és una capella amb uns murs molt prims i una volta de canó de ciment ( que podeu veure parcialment a les dues fotografies següents ). Quan muntaren a Solsona el trencaclosques de la capella, no van seguir l'orientació típica de les esglésies romàniques. L'absis està orientat actualment a ponent i no a l'est, per això quan surt el sol no s'il·lumina l'altar perquè l'absis amb la petita  finestra per la que entra la llum, estan orientats a l'oest...

Per la petita finestra de l'absis, que podeu veure a la fotografia anterior, no entra la primera llum solar del dia, sinó la darrera. La primera llum del dia entra per la finestra cruciforme de la faça est que podeu veure detalladament a la sisena fotografia de l'entrada d'avui.La fotografia següent ens permet veure dues de les tres finestres il·luminen la capella romànica.

En un racó de l'ermita de la Mare de Déu de la Cluella, a terra, hi ha una campana lligada al seu capçal -corcat- de fusta per mitjà del tirant. La propietària no em pot assegurar que sigui de l'església original.

I al costat de la campana, entrant a la capella a la dreta gairebé a tocar de la porta, hi ha un pica d'aigua beneïda en la que podeu veure un  salpasser - també anomenat aspersori o hisop - .Aquest objecte emprat en la litúrgia catòlica consisteix en una vareta que a l'extrem té una esfera metàl·lica buida que conté el seu interior un material que reté l'aigua ( esponja ).

Per fer les benediccions el sacerdot submergeix l'extrem del salpasser on hi ha l'esfera en la sitra o sítula, un petit recipient amb aigua beneïda, i posteriorment l'espargeix sobre les persones o els objectes que vol beneir. Normalment el salpasser i la sitra són de plata.
Agraeixo  a la propietària la seva amabilitat i surto de Cal Casalets per continuar la recerca d'esglésies amagades al Prepirineu.
Atentament.
Senyor i