Cal Gaspar d'Ivars i la Casa d'Isabel Daura.

Després de resseguir perimetralment, a l'entrada anterior dedicada a la vila de Seròs, el conjunt arquitectònic de tres cossos del gran Casal-Palau dels marquesos d'Aitona, tornem a la plaça del Mestre Viladegut. Des de la cantonada del carrer de la Palma amb la plaça torno a mostrar-vos la façana sud del cos principal.

Des del mateix indret si faig mitja volta puc mostrar-vos Cal Gaspar d'Ivars, un edifici del segle XVI amb planta baixa, primer pis i golfes. Una casa cantonera amb la façana poc conservada i en la que si han fet moltes modificacions.

Noranta-quatre anys separen la fotografia anterior i la propera feta des del mateix lloc l'any 1.930 per Antoni Gallardo Garriga.

Font fotografia: Wikimedia Commons.

 

El barceloní Antoni Gallardo Garriga ( 1.889 - 1.942 ) fou compositor, enginyer industrial, arqueòleg i fotògraf. Durant la seva visita a Seròs, a més a més de l'antiga casa cantonera també en fotografià l'escala.

Font fotografia: Wikimedia Commons.

 

A la fotografia actual a la façana principal hi ha el portal adovellat de mig punt i set finestres però si la compareu amb la del 1.930 constatareu que a l'antiga plata baixa hi havia dues finestres i a l'actual ha desaparegut la finestra de la dreta i l'obertura s'ha transformat en la port d'un pàrquing. Les tres finestres del primer pis es conserven però les de les golfes abans eren petites i quadrades i ara són j rectangulars. Les tres finestres del primer pis i de les tres de les golfes tenen l'ampit motllurat, com podeu constatar a la propera fotografia de detall.

Poc queda dels antics carreus dels brancals i de les dovelles de l'arc de mig punt del portal que podeu veure millor a la fotografia següent de detall.

M'apropo al portal de Cal Gaspar d'Ivars i gràcies al zoom de la càmera fotogràfica puc mostrar-vos detalladament l'escut de la dovella clau en el que hi podem llegir 1778.

L'edifici, protegit com a Bé Cultural d'Interès Local, també va pertànyer als majorals dels ducs de Medinaceli.

Si vaig cap a l'esquerra puc fer la fotografia següent en la que es veuen les dues façanes coronades pel ràfec de tres motllures ondulades.

Com podeu constatar a la fotografia anterior, a la planta baixa de la façana del carrer del Comerç hi ha dues petites finestres quadrades i una curiosa obertura amb la llinda motllurada que veureu millor a la propera fotografia de detall. Les tres finestres del primer pis i les tres de les golfes tenen l'ampit motllurat.

 

 

Vaig fins a la casa contigua a Cal Gaspar d'Ivars i dono mitja volta per mostrar-vos la façana del carrer del Comerç des d'una altra perspectiva en la que es veuen les nou obertures.

Torno a la plaça del Mestre Viladegut, on hi ha els edificis més nobles de la Vila de Seròs, per mostrar-vos la Casa d'Isabel Daura obra que està inclosa en l'inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'any 1.918 se li va posar aquest nom a la plaça en memòria del mestre Gaspar Viladegut.

Els tres balcons del segon pis tenen voladís i els del tercer no sobresurten i conserven els antics barrots tornejats com podeu constatar millor a la fotografia següent.

A la fotografia anterior podeu veure parcialment l'escut que hi ha sota el balcó central del segon pis, escut que protagonitza la propera fotografia de detall en el que s'hi pot llegir YSABEL DAVRA. Aquesta casa també fou propietat dels majorals dels ducs de Medinaceli.

 

La Tarjeta Postal 5. Seros Plaza Maestro Viladegut de L.Roisin, fot. Barcelona ens permet viatjar gairebé un segle enrere  i veure la plaça del Mestre Viladegut amb els seus tres edificis més importants. D'esquerra a dreta: la Casa d'Isabel Daura ( 1 ), Cal Gaspar d'Ivars ( 2 ) i el Casal-Palau dels marquesos d'Aitona ( 3 ).

El parisenc Lucien Edouard Roisin Besnard ( 1.884 - 1.943 ) treballà a Barcelona de fotògraf dedicant-se fonamentalment al negoci de les postals. A la Rambla de Santa Mònica tenia la botiga La Casa de la Postal.

Font fotografia: Tarjeta Postal 5. Seros Plaza Maestro Viladegut de L.Roisin, fot. Barcelona

 

Marxem de la vila de Seròs, que com Aitona formava part de la baronia d'Aitona, fou cedida l'any 1.212 a Constança d'Aragó. La vila de Seròs quedà vinculada a la baronia d'Aitona, de la branca dels Montcada que foren comtes i marquesos d'Aitona i que al 1.722 es fusionà amb els ducs de Medinaceli.

A l'entrada d'avui i a l'anterior dedicada a Seròs hem donat un cop d'ull a tres edificis relacionats amb aquesta família.

Atentament.

Senyor i

Tornem a Urueña i anem al monestir de la Santa Espina.

A la sèrie d'entrades que vaig dedicar a Urueña l'estiu del 2.010 vàrem visitar aquesta vila medieval emmurallada ubicada sobre un turó als contraforts de los montes Torontos. Urueña pertany a la comarca natural de Tierra de Campos ( que s'estén per les províncies de Palencia, Valladolid, Zamora i León ). Ho podeu recordar clicant sobre l'enllaç anterior. Tornarem avui a enfilar-nos a la petita vila de la província de Valladolid en la que hi viuen cent vuitanta-nou persones i en la que es poden visitar dotze llibreries i cinc museus.

Als camps de cereals que envolten Urueña es conserven quatre colomars dels que en podeu veure dos a la fotografia anterior. Aquestes construccions tradicionals poden ser de planta circular, quadrada, octogonal... Els colomars s'empraven per criar colomins i per obtenir palomina ( femta de colom ) que, fins a l'aparició dels fertilitzants artificials, era el millor adob. 

Però abans de pujar-hi vull mostrar-vos l'ermita de Nuestra Señora de la Anunciata que està a tocar del punt des d'on vaig fer la primera fotografia de l'entrada d'avui. Edificada sobre l'església del monestir mossàrab del segle X de San Pedro y San Pablo de Cubillas, és l'únic edifici complert d'estil romànic llombard d'origen català que es conserva a Castella Lleó. A l'ermita romànica del segle XII se li afegí al segle XVIII, a la capçalera, el cambril barroc de planta quadrangular i es canvià la portalada dels peus del temple.

 

Ara sí, pugem fins a la Urueña, declarada Conjunto Histórico Artístico l'any 1.975 i primera Villa del Libro de Espanya l'any 2.007.

A l'entrada d'avui vull mostrar-vos un dels seus cinc museus però abans recordem la Librería Alcaraván, la primera que obrí a Urueña l'any 1.992, quinze anys abans de que la petita vila medieval fos declarada Villa del Libro. La trobareu a la Plaza  Corro de San Abdrés número tretze.

 

El Centro e-LEA Miguel Delibes és un espai dedicat a la promoció dels llibres en el que s'hi fan presentacions de llibres, recitals de poesia, exposicions. e-LEA és la denominació abreujada de espacio para la Lectura, la Escritura y sus Aplicaciones. A dues sales del centre hi havia el Museo del libro y la escritura en el que es podia veure l'exposició "Entre líneas una historia del libro".

Del que s'exposà al Museo del libro y de la escritura durant l'exposició "Entre líneas una historia del libro", actualment només hi trobareu dues joies del món de la impressió.

 

 

A la fotografia anterior podeu veure l'espectacular màquina per a la composició tipogràfica Linotype 5 Meteor que suposà una revolució perquè amb ella es fonen tots els caràcters d'una mateixa línia en un sol bloc.

La fotografia següent és d'una Minerva Victoria. Les Minerva foren les màquines més emprades fins que van aparèixer les  primeres premses cilíndriques a mitjans del segle XX.

De l'exposició vull mostrar-vos diferents objectes relacionats amb el món de llibre com les eines d'orfebreria emprades per a fer tipus mòbils que podeu observar a la propera fotografia.

A la propera fotografia podeu observar una caixa tipogràfica amb lletres ( tipus mòbil ) perfectament ordenats. El caixista, un ofici gairebé desaparegut, és l'operari que composa o confecciona motlles tipogràfics. Després d'imprimir calia tornar cada tipus mòbil ( cada lletra ) al lloc corresponent de la caixa tipogràfica.

 

 

Un altre dels oficis que s'extingeixen lentament és el d'enquadernador. A les dues properes fotografies podeu observar algunes de les eines per a l'enquadernació artesanal de l'antiga impremta de la Diputación Provincial de Valladolid.

A la part superior de la fotografia anterior a la dreta del martell i la maça podeu veure dues xifles ( eina amb la que els enquadernadors aprimaven les pells )  i a baix  quatre plegadores. Aquestes eines que poden ser de fusta, d'os, de bronze o de tefló, serveixen per doblegar i marcar.

A l'esquerra de les tisores que podeu veure a la fotografia següent hi ha un compàs de dues puntes  que ajuda a l'enquadernador a transportar mesures.

A l'esquerra de la fotografia següent podeu observar una planxa xilogràfica del dramaturg Juan Ruiz de Alarcón ( col·lecció Rosa i José Noriega). A sobre d'ella, a la cantonada inferior esquerra del llibre, hi ha la marca de l'impressor i a la dreta de la planxa xilogràfica diferents eines per talla, disseny entintat de gravats. 

Per acabar, una pedra litogràfica de Gráficas Andrés Martín de Valladolid que començà la seva activitat l'any 1.885.

Sortim del Centro e-LEA Miguel Delibes i marxem d'Urueña, però abans fem una última mirada a la seva muralla construïda als segles XII i XIII en la que hi ha dues portes. Al nord hi ha la Puerta del Azogue ( propera fotografia ) i al sud la Puerta de la Villa. La vila medieval conserva un 80% del seu recinte emmurallat.

Deixem la Villa del Libro per anar a donar un cop d'ull al Monasterio de la Santa Espina, ubicat a la localitat de Santa Espina del municipi de Castromonte ( Valladolid ). El monestir i la vila medieval estan separats per només deu quilòmetres i mig.

A la fotografia anterior i a la propera podeu veure el frontispici de l'església i les dues torres bessones dissenyades per l'escola de Ventura Rodríguez situat entre dues corrents artístiques, el barroc i el neoclassicisme. La façana i les torres són de mitjans del segle XVII.

La façana que veieu a la fotografia següent, perpendicular a la de l'església, és de l'hostatgeria, del segle XVI. Hi ha dos grans escuts, el de l'abat i el del rei Alfons VII.

Començo a resseguir perimetralment el monestir, en el que a primera hora no es veu a ningú, però està clar que el forner ja els hi ha deixat el pa. Com no l'agafin aviat em sembla que les oques faran festa major...

Del monestir original es conserva la sala capitular romànica de començament del segle XIII, la sagristia, l'armarium i l'església, majoritàriament gòtica, que es començà a construir al segle XIII però s'allargà durant cent cinquanta anys.

La nit del 20 al 21 de juliol del 1.731 un incendi destruí els sostres que no eren de pedra o maó. En aquest incendi es va perdre gairebé tota la biblioteca i l'arxiu.

Al monestir hi has dos claustres. El primer que trobem és el de l'hostatgeria, del segle XVI, construït en estil "herreriano", amb dos cossos d'alçada i arcs de mig punt. L'altre claustre, el més proper a l'església, fou construït al segle XII, però poc en queda de l'estil romànic ( la Sala Capitular ) perquè la resta correspon a la renovació feta al segle XVII.

Deixem al claustre de l'hostatgeria per apropar-nos a l'altre claustre on ens espera la Sala Capitular i el seu accés corresponents a l'època tardoromànica. A la fotografia podeu observar els arcs apuntats amb les seves arquivoltes suportades per múltiples columnes i els finestrals geminats amb arc de mig punt.

A l'inici del segle XIX el monestir fou espoliat pels invasors napoleònics. Els monjos al tornar-hi al 1.813 el trobaren en un estat lamentable. Els monjos cistercencs tingueren que marxar definitivament per la Desamortització de Mendizábal. Es subhastà entre vint-i-cinc compradors i el comprà Manuel Cantero que l'any 1.865 el va vendre a Ángel Juan Álvarez Marqués de Valderas. En aquell moment el monestir tenia un aspecte ruïnós. El marquesat s'encarregà de refer el monestir i l'any 1.888 se'n fan càrrec els Hermanos de La Salle.  Els Hermanos de La Salle i el Ministerio de Agricultura acordaren fer-hi la primera Escuela de Capacitación Agraria. Aquest acord suposà la restauració del monestir. Després de les etapes cistercenca i dels Hermanos de La Salle, al 2.022 se'n va fer càrrec la Fundación Educatio Servanda.

La Sala Capitular, de planta quadrada, es divideix en nou trams i voltes de creuria recolzades en quatre columnes exemptes i en columnes adossades als murs.

Els dormitoris dels monjos estaven just a sobre de la Sala Capitular i s'hi podia accedir per dues escales l'escala de nit amb accés a l'església i l'escala de dia amb accés al claustre.

Els monjos es reunien diàriament a la Sala Capitular sota la direcció de l'abat i es col·locaven segons el grau d'importància. Els novicis es situaven a fora i podien amisti-hi gràcies als finestrals, però no participar-hi. 

Deixem el Monasterio de la Santa Espina per anar, en una propera entrada dedicada a les terres de Castella, a  Ampudia ( Palencia ). Canviem de província però no de comarca natural perquè Ampudia també pertany de Tierra de Campos.

Atentament.

Senyor i

Cristóbal Balenciaga Museoa ( i 3 ).

La segona entrada dedicada al Cristóbal Balenciaga Museoa la vàrem acabar sortint del tercer dels volums suspesos que sembla que suren a l'atri del gran edifici sinusoïdal de secció trapezoïdal. 

Després de mirar i admirar les peces de l'exposició "Balenciaga. Carácter" dissenyades pel genial modista de Getaria, distribuïdes pels tres espais expositius, el mur de vidre que tanca l'edifici ens deixava clar que la nostra visita continuava pel Palacio Aldamar.

El palau, del segle XIX, fou residència d'estiu dels marqueses de Casa Torre on Martina Eizaguirre Embil ( mare de Balenciaga ) hi anava de costurera. Actualment el palau acull les exposicions temporals del museu. Els dissenys de Josep Font, un dels creadors més personals i valorats de finals del segle XX i principis del XXI, omplien els espais del palau.

L'exposició "Josep Font. Belleza e inquietud" és la primera mostra antològica del dissenyador català en la que gràcies a la selecció de les peces es podia fer un recorregut per la seva trajectòria en la indústria de la moda.

 

 

L'exposició, comissariada pel sabadellenc Josep Casamartina i Parassols ( historiador de l'art, crític d'art, comissari independent i fundador i director de la col·lecció tèxtil Antonio de Montpalau ), aconsegueix amb l'acurada selecció de peces deixar molt clara l'admiració de Josep Font pel llegat de Cristóbal Balenciaga.

Només entrar trobem Mirando al mar ( Fundació Antoni de Montpalau ), un vestit de nit de crepè i organza beix amb brodat al cos i capa amb aplicacions de pètals d'organza i plomes d'estruç.

La Col·lecció tèxtil Antoni de Montpalau fou creada l'any 2.004 a Sabadell per Josep Casamartina i Parassols i Anna Maria Casanovas Crusafon. A la col·lecció, d'unes vint-i-cinc mil peces, hi ha indumentària, complements, patrons, teixits, fotografies, dibuixos, llibres i documents.

Quan Josep Font era un nen, acompanyava a la seva mare comprar a Santa Eulàlia, Todo para la mujer, Pepe Martínez  i ella li preguntava si li agradaven les peces que s'emprovava. Li agradava molt la moda i moltes vegades li parlava de Balenciaga i de Pedro Rodríguez.

A més amés de moda i patronatge, Josep Font estudià arquitectura. A l'Escola Superior de Disseny i Moda Felicidad Dulce de Barcelona tingué la sort d'aprendre de Pedro Rodríguez.

L'exposició temporal s'articula en tres espais encapçalats cadascun amb una enorme fotografia, com podeu constatar a la fotografia anterior.

Josep Font és un gran admirador del treball en volum de Cistóbal Balenciaga i de la sensualitat de les seves peces.

L'any 1.987 Josep Font creà amb Luz Díaz la seva pròpia firma basada en els colors sobris, la indumentària quotidiana i els teixits naturals. Les seves col·leccions es van presentar al Saló Gaudí.

L'any 1.995 continuà en solitari deixant la seva pròpia marca per desavinences entre el director creatiu i l'empresa. Josep Font, que evolucionà cap a un món màgic, és un dels creadors espanyols més personals i valorats de la transició del segle XX al segle XXI.

 

 

Entre els anys 2.006 i 2.008 presentà tres col·leccions de prêt-à-porter a París, i els anys 2.008 i 2.009 foren quatre les col·leccions d'Alta Costura. Amb elles triomfà a la capital de França.

Les cinquanta-quatre peces de l'exposició temporal "Josep Font. Belleza e inquietud" procedeixen de la Fundació Antoni de Montpalau, el Museo del Traje del Ministerio de Cultura i de col·leccions particulars espanyoles i nord-americanes.

Després de perdre la seva marca l'any 2.011, al 2.012 s'anuncià que ell seria el nou director creatiu de Delpozo, amb l'objectiu de remodelar i rellançar la firma del dissenyador madrileny Jesús del Pozo que havia mort l'any 2.011. L'any 2.014 va rebre el Premio Nacional de Diseño de Moda del Ministerio de Cultura.

Creà dinou col·leccions per a Delpozo amb les que assolí el màxim reconeixement professional. Però després de set anys d'èxits continuats es retirà i mantingué en el més absolut anonimat.

A la fotografia anterior i a la propera de detall podeu mirar i admirar la peça  Arquitectura orgànica de la Col·lecció Lourdes Fernández. New York.

Al primer espai expositiu del Palacio Aldamar es passa dels seus inicis amb Luz Díaz a les peces que va dissenyar per a la seva firma de prêt-à-porter i les d'Alta Costura, Després trobem les peces que dissenyà per a Delpozo, per acabar amb els vestits i abrics amb una clara influència de Cristóbal Balenciaga.

Discret i enigmàtic, com el seu admirat Cristóbal Balenciaga, Josep Font feia cinc anys que havia abandonat les passarel·les.

Atentament.

Senyor i