A la sèrie d'entrades que vaig dedicar a Urueña l'estiu del 2.010 vàrem visitar aquesta vila medieval emmurallada ubicada sobre un turó als contraforts de los montes Torontos. Urueña pertany a la comarca natural de Tierra de Campos ( que s'estén per les províncies de Palencia, Valladolid, Zamora i León ). Ho podeu recordar clicant sobre l'enllaç anterior. Tornarem avui a enfilar-nos a la petita vila de la província de Valladolid en la que hi viuen cent vuitanta-nou persones i en la que es poden visitar dotze llibreries i cinc museus.
Als camps de cereals que envolten Urueña es conserven quatre colomars dels que en podeu veure dos a la fotografia anterior. Aquestes construccions tradicionals poden ser de planta circular, quadrada, octogonal... Els colomars s'empraven per criar colomins i per obtenir palomina ( femta de colom ) que, fins a l'aparició dels fertilitzants artificials, era el millor adob.
Però abans de pujar-hi vull mostrar-vos l'ermita de Nuestra Señora de la Anunciata que està a tocar del punt des d'on vaig fer la primera fotografia de l'entrada d'avui. Edificada sobre l'església del monestir mossàrab del segle X de San Pedro y San Pablo de Cubillas, és l'únic edifici complert d'estil romànic llombard d'origen català que es conserva a Castella Lleó. A l'ermita romànica del segle XII se li afegí al segle XVIII, a la capçalera, el cambril barroc de planta quadrangular i es canvià la portalada dels peus del temple.
Ara sí, pugem fins a la Urueña, declarada Conjunto Histórico Artístico l'any 1.975 i primera Villa del Libro de Espanya l'any 2.007.
A l'entrada d'avui vull mostrar-vos un dels seus cinc museus però abans recordem la Librería Alcaraván, la primera que obrí a Urueña l'any 1.992, quinze anys abans de que la petita vila medieval fos declarada Villa del Libro. La trobareu a la Plaza Corro de San Abdrés número tretze.
El Centro e-LEA Miguel Delibes és un espai dedicat a la promoció dels llibres en el que s'hi fan presentacions de llibres, recitals de poesia, exposicions. e-LEA és la denominació abreujada de espacio para la Lectura, la Escritura y sus Aplicaciones. A dues sales del centre hi havia el Museo del libro y la escritura en el que es podia veure l'exposició "Entre líneas una historia del libro".
Del que s'exposà al Museo del libro y de la escritura durant l'exposició "Entre líneas una historia del libro", actualment només hi trobareu dues joies del món de la impressió.
A la fotografia anterior podeu veure l'espectacular màquina per a la composició tipogràfica Linotype 5 Meteor que suposà una revolució perquè amb ella es fonen tots els caràcters d'una mateixa línia en un sol bloc.
La fotografia següent és d'una Minerva Victoria. Les Minerva foren les màquines més emprades fins que van aparèixer les primeres premses cilíndriques a mitjans del segle XX.
De l'exposició vull mostrar-vos diferents objectes relacionats amb el món de llibre com les eines d'orfebreria emprades per a fer tipus mòbils que podeu observar a la propera fotografia.
A la propera fotografia podeu observar
una caixa tipogràfica amb lletres ( tipus mòbil ) perfectament ordenats. El caixista, un ofici gairebé desaparegut, és
l'operari que composa o confecciona motlles tipogràfics. Després d'imprimir
calia tornar cada tipus mòbil ( cada lletra ) al lloc corresponent de la caixa
tipogràfica.
Un altre dels oficis que s'extingeixen lentament és el d'enquadernador. A les dues properes fotografies podeu observar algunes de les eines per a l'enquadernació artesanal de l'antiga impremta de la Diputación Provincial de Valladolid.
A la part superior de la fotografia anterior a la dreta del martell i la maça podeu veure dues xifles ( eina amb la que els enquadernadors aprimaven les pells ) i a baix quatre plegadores. Aquestes eines que poden ser de fusta, d'os, de bronze o de tefló, serveixen per doblegar i marcar.
A l'esquerra de les tisores que podeu veure a la fotografia següent hi ha un compàs de dues puntes que ajuda a l'enquadernador a transportar mesures.
A l'esquerra de la fotografia següent podeu observar una planxa xilogràfica del dramaturg Juan Ruiz de Alarcón ( col·lecció Rosa i José Noriega). A sobre d'ella, a la cantonada inferior esquerra del llibre, hi ha la marca de l'impressor i a la dreta de la planxa xilogràfica diferents eines per talla, disseny entintat de gravats.
Per acabar, una pedra litogràfica de Gráficas Andrés Martín de Valladolid que començà la seva activitat l'any 1.885.
Sortim del Centro e-LEA Miguel Delibes i marxem d'Urueña, però abans fem una última mirada a la seva muralla construïda als segles XII i XIII en la que hi ha dues portes. Al nord hi ha la Puerta del Azogue ( propera fotografia ) i al sud la Puerta de la Villa. La vila medieval conserva un 80% del seu recinte emmurallat.
Deixem la Villa del Libro per anar a donar un cop d'ull al Monasterio de la Santa Espina, ubicat a la localitat de Santa Espina del municipi de Castromonte ( Valladolid ). El monestir i la vila medieval estan separats per només deu quilòmetres i mig.
A la fotografia anterior i a la propera podeu veure el frontispici de l'església i les dues torres bessones dissenyades per l'escola de Ventura Rodríguez situat entre dues corrents artístiques, el barroc i el neoclassicisme. La façana i les torres són de mitjans del segle XVII.
La façana que veieu a la fotografia següent, perpendicular a la de l'església, és de l'hostatgeria, del segle XVI. Hi ha dos grans escuts, el de l'abat i el del rei Alfons VII.
Començo a resseguir perimetralment el monestir, en el que a primera hora no es veu a ningú, però està clar que el forner ja els hi ha deixat el pa. Com no l'agafin aviat em sembla que les oques faran festa major...
Del monestir original es conserva la sala capitular romànica de començament del segle XIII, la sagristia, l'armarium i l'església, majoritàriament gòtica, que es començà a construir al segle XIII però s'allargà durant cent cinquanta anys.
La nit del 20 al 21 de juliol del 1.731 un incendi destruí els sostres que no eren de pedra o maó. En aquest incendi es va perdre gairebé tota la biblioteca i l'arxiu.
Al monestir hi has dos claustres. El primer que trobem és el de l'hostatgeria, del segle XVI, construït en estil "herreriano", amb dos cossos d'alçada i arcs de mig punt. L'altre claustre, el més proper a l'església, fou construït al segle XII, però poc en queda de l'estil romànic ( la Sala Capitular ) perquè la resta correspon a la renovació feta al segle XVII.
Deixem al claustre de l'hostatgeria per apropar-nos a l'altre claustre on ens espera la Sala Capitular i el seu accés corresponents a l'època tardoromànica. A la fotografia podeu observar els arcs apuntats amb les seves arquivoltes suportades per múltiples columnes i els finestrals geminats amb arc de mig punt.
A l'inici del segle XIX el monestir fou espoliat pels invasors napoleònics. Els monjos al tornar-hi al 1.813 el trobaren en un estat lamentable. Els monjos cistercencs tingueren que marxar definitivament per la Desamortització de Mendizábal. Es subhastà entre vint-i-cinc compradors i el comprà Manuel Cantero que l'any 1.865 el va vendre a Ángel Juan Álvarez Marqués de Valderas. En aquell moment el monestir tenia un aspecte ruïnós. El marquesat s'encarregà de refer el monestir i l'any 1.888 se'n fan càrrec els Hermanos de La Salle. Els Hermanos de La Salle i el Ministerio de Agricultura acordaren fer-hi la primera Escuela de Capacitación Agraria. Aquest acord suposà la restauració del monestir. Després de les etapes cistercenca i dels Hermanos de La Salle, al 2.022 se'n va fer càrrec la Fundación Educatio Servanda.
La Sala Capitular, de planta quadrada, es divideix en nou trams i voltes de creuria recolzades en quatre columnes exemptes i en columnes adossades als murs.
Els dormitoris dels monjos estaven just a sobre de la Sala Capitular i s'hi podia accedir per dues escales l'escala de nit amb accés a l'església i l'escala de dia amb accés al claustre.
Els monjos es reunien diàriament a la Sala Capitular sota la direcció de l'abat i es col·locaven segons el grau d'importància. Els novicis es situaven a fora i podien amisti-hi gràcies als finestrals, però no participar-hi.
Deixem el Monasterio de la Santa Espina per anar, en una propera entrada dedicada a les terres de Castella, a Ampudia ( Palencia ). Canviem de província però no de comarca natural perquè Ampudia també pertany de Tierra de Campos.
Atentament.
Senyor i
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada