Passejant per Trani ( 2 ).

Vàrem començar la passejada per Trani al port esperant la tornada dels pescadors i gaudint del mercat del peix. A tocar dels vaixells amarrats hi ha la chiesa d'Ognissanti, una petita joia romànica de segle XII a la que li vam donar un cop d'ull. Després caminant pel barri jueu ens vam fixar en la sinagoga Scola Nuova i després ens aproparem fins a la Torre Dell'Orlogio i la chiesa di San Donato. El petit periple l'acabarem observant el castello svevo del segle XIII.  

Al final de l'entrada us explicava que al costat del castell hi ha la piazza Duomo, on comencem l'entrada d'avui. A la propera fotografia, feta des d'aquesta plaça, en primer terme hi ha el palazzo Torres, darrere el castello svevo i a la dreta la mar Adriàtica.

El palazzo Torres, construït per ordre de Martino Torres a la primera meitat del segle XVI acollí la Cort d'Apel·lació de la Puglia entre 1.681 i 1.923. És un edifici de façana molt sòbria i elegant amb un gran portal d'entrada. A principis del segle XIX acollí el primer teatre permanent de la ciutat i actualment és la seu dels Instituts Judicials de Trani.

A la seva esquerra hi ha el Polo Museale Diocesano Trani-Museo della Macchina per Srivere -Fondazione S.E.C.A. El Museu Diocesà fou inaugurat l'any 1.975 per ordre de l'arquebisbe Giuseppe Carata al palazzo Addazi ( antic seminari ) per acollir millor les peces procedents de les excavacions i demolicions fetes a la catedral i a altres esglésies de Trani.

Amb el pas dels anys el patrimoni del museu va anar creixent i a partir del 1.998 s'amplià amb les sales del palazzo Lodistopo, del segle XVII,, adjacent al palazzo Addazi. Aquest complex museístic acull el Museu Diocesà, el Museu de ma Màquina d'Escriure de la Fundació S.E.C.A i l'Àrea Cultural.

Però l'edifici més espectacular de la plaça, i de tot Trani, és el que li dona nom La Catedral ( Duomo ) que té el nom oficial de Basilica cattedrale di Santa Maria Assunta però que tothom coneix com San Nicolo Pellegrino.

És un dels exemples més importants de l'arquitectura romànica de la Puglia i se l'anomena "la reina de les catedrals de la Puglia". Com no podia ser d'una altra manera està construïda amb pedra de Trani, una roca sedimentària de color rosat molt clar gairebé blanc.

Una doble escalinata que condueix al portal central perquè la planta baixa està a uns cinc metres d'alçària del nivell del carrer. Aquesta doble rampa ens porta a una galeria amb el portal d'arc de mig punt meticulosament decorat flanquejat per quatre arcs cecs, també de mig punt a cada costat. En dos d'aquests arcs cecs  hi ha senzilles portes.

Al frontispici a més amés del portal d'entrada hi ha tres grans finestrals i una rosassa. Aquestes obertures tenen una complexa decoració i composicions entrellaçades amb figures fito-zoomorfes.

La catedral es començà a construir l'any 1.099 sobre l'antiga església de Santa Maria della Scala i fou consagrada l'any 1.143 abans d'acabar-la. A excepció del campanar l'edifici s'acabà cap a l'any 1.200. L'elegant campanar es construí fins al segon pis entre el 1.230 i el 1.239. Poc després de mitjans del segle XIV es van fer els pisos superiors  per ordre del bisbe Giacomo Tura Scottini.

El campanar s'enfila cap al cel sobre una base amb un gran arc apuntat. Sembla que quan es va fer es volia crear un pas per garantir els desplaçaments per la plaça, que segurament era molt diferent a l'actual i la catedral tenia edificis a tocar.

En el moment de girar cap a la façana sud faig la propera fotografia en la que podeu observar dues de les quatre façanes del campanar de cinquanta-nou metres d'alçària.

A la fotografia de la base del campanar amb el gran apuntat sobre la que s'enlaira l'elegant campanar es veu, al fons, una bastida a la zona del transsepte.

A l'esquerra de la propera fotografia de la façana sud de la catedral hi ha grans arcs cecs de mig punt i a la dreta el transsepte amb les bastides per restaurar-lo.

Quan arribo al transsepte sud faig la fotografia central en la que constatareu que està flanquejat per bastides per poder-lo restaurar. A baix hi ha els arcs cecs de mig punt i a sobre d'ells les obertures que donen llum natural a l'interior.

El zoom de la càmera fotogràfica ens permet observar amb detall els dos finestrals biforats d'arc de mig punt emmarcats amb decoració de grani di rosario i la rosassa. Sobre la cornisa hi ha un altre finestral que es veu parcialment.

Si continuem resseguint perimetralment la catedral a l'esquerra trobem la façana est que gairebé està tapada per les bastides col·locades per restaurar-la però que ens deixen veure l'absis central i el seu espectacular finestral absidal. 

 

A la façana est del transsepte hi ha tres absis de molta alçària i dotze obertures de diferents mides que donen llum natural a l'interior de la catedral. D'aquestes obertures la més espectacular és el gran finestral absidal de l'absis central que podeu observar millor a la propera fotografia.

Interiorment està emmarcat amb la decoració de grani di rosario. A la part inferior el finestral absidal està flanquejat per dos lleons, a la part superior per dos bous i el coronava un grifó o una esfinx que s'ha perdut.Com que encara no l'han restaurat a la fotografia constatareu que hi ha males herbes, molses i força brutícia.

A la façana nord, com hem vist abans a la sud, hi ha grans arcs cecs de mig punt. Com podeu observar a l'esquerra de la fotografia següent al transsepte nord també està en procés de restauració durant la meva visita. A la dreta, al fons, es veu el castello svevo.

Només ens cal anar fins al fons d'aquest façana i girar a l'esquerra per tornar al frontispici on hem començat a resseguir perimetralment l'espectacular edifici. A la propera i última entrada dedicada a Trani entrarem a la catedral i tindrem una agradable sorpresa...

Atentament.

Senyor i

La Basílica de San Isidoro de León ( i 3 ).

A les dues entrades anteriors dedicades a la Basílica de San Isidoro Real Colegiata de León vaig mostrar-vos detalladament la façana sud amb la Puerta del Cordero i la Puerta del Perdón, i el Museo de San Isidoro Real Colegiata.

A l'entrada d'avui entrarem a la basílica per la Puerta del Cordero que podeu veure al centre de la fotografia anterior i a la propera fotografia. Aquesta és la porta principal per la que s'accedeix al temple. Ja vaig explicar-vos que l'altra, la Puerta del Perdón anomenada també Puerta de San Pedro, actualment només està oberta els anys de Jubileu Compostel·là. Per ella hi entre i hi entraven els peregrins del Camí de Sant Jaume per aconseguir indulgències.

El temple s'edificà sobre l'església de tàpia i maó que havia manat construir Alfonso V de León amb advocació a Sant Joan Baptista. L'any 1.065 fou reedificada en pedra i estil romànic per Fernando I i Sancha de León sota l'advocació de San Isidoro  i posteriorment ampliada al segle XII per Sancha Raimúndez.

L'església actual té planta de creu llatina i tres naus, la central de més alçària i amplària que les laterals. La major alçària de la nau central facilita l'entrada de llum natural pels finestrals.

Les naus estan dividides en sis trams dels quals els tres del fons del temple estan ocupats per un cor alt del segle XV. Apropant-me una mica al presbiteri i fent mitja volta puc fer la propera fotografia del fons del temple en la que podeu observar el cor.

Torno cap al fons del temple i quan estic sota el cor faig la fotografia en la que podeu veure millor les dues portes. A la de l'esquerra, d'arc de mig punt, hi ha un timpà amb un crismó trinitari ( format per vuit braços ) i a la de l centre dues arquivoltes de ferradura, la més interior polilobulada. Darrere d'aquest mur hi ha el Panteón Real que vàrem observar a l'entrada anterior dedicada a León. Les dues portes estan tapiades.

El cor alt es va fer a la primera meitat del segle XV per ordre de l'abat Simón Álvarez. En una de les claus de la volta hi ha l'escut de l'abat.

A la nau central hi ha pilars cruciformes amb semicolumnes adossades amb capitells vegetals i historiats que sostenen arcs doblats de mig punt peraltats. El claristori ( nivell més alt de la nau d'una basílica o església romànica o gòtica) té grans finestrals de doble esqueixada.

La coberta és de volta de canó amb arcs torals, uns recolzats sobre mènsules, altres sobre semicolumnes i altres sobre pilars amb semicolumnes. Tots estan reforçats a l'exterior amb contraforts.

L'obra de Doña Urraca de Zamora tenia previst introduir el transsepte, però el que es va fer a l'època d'Alfonso VII de León fou elevar l'alçària de la nau central per construir el claristori amb el cos de finestres que omplia el temple de llum natural i cobrir la nau central amb volta de canó i les laterals amb volta d'aresta.

Aquest canvi en el projecte provocà el col·lapse de la meitat occidental de la basílica. En el regnat de Fernando II de León es va dur a terme una important intervenció en diferents voltes de la nau central i de les laterals. La restauració de les voltes es va fer amb maó i es reforçaren amb arcs torals i els seu suports amb semicolumnes.

A les fotografies en les que es veu la volta de canó, les parts esquerdejades ( arrebossades amb morter de sorra gruixuda ) són les que es van reconstruir amb maó.

A la fotografia anterior podeu veure una de les tres escultures gòtiques que es conserven. És la de l'Arcàngel Sant Gabriel, adossat al polar del mur del costat de l'Evangeli ( el costat esquerre des del punt de vista dels fidels mirant cam a l'altar ). Està just abans del transsepte.

A la capçalera hi ha tres absis, però el central romànic fou enderrocat al segle XVI per construir l'actual en estil gòtic. A partir de 1.513 amb el patrocino del padre Juan de Cusanza i la direcció d'obres de Juan de Badajoz "El Viejo" es substituí l'antic absis romànic per la Capilla Mayor gòtica de planta rectangular.

El creuer té la coberta de volta de canó de pedra i la de la Capilla Mayor es d'arcs tercelets. El tercelet o arc tercelet és cadascun dels nervis o arcs d'una volta de creueria complexa.

El retaule major gòtic fou traslladat l'any 1.920 des de l'església de Santo Tomás de Pozuelo de la Orden, un petit poble de la província de Valladolid fins a la basílica de San Isidoro. Aquell anys la parròquia de Pozuelo de la Orden pertanyia al bisbat de León. El retaule substituí el que hi havia a la basílica que fou destruït per un incendi provocat l'any 1.811 per l'exèrcit francès que també transformà el Panteón Real en un estable...

El van fer entre 1,525 i 1.531 amb feines de talla i assemblatge encara gòtiques. Té predel·la, tres cossos i set carrers. Un guardapols amb decoració vegetal en el que també hi ha animals , dracs i altres éssers fantàstics.

Consta de vint-i-quatre taules pintades per Lorenzo de Ávila, Antonio Vázquez i Andrés Melgar amb escenes de la vida de la Mare de Déu, la Passió de Crist i la vida de Sant Tomàs ( titular de l'església d'on procedeix el retaule, actualment en ruïna.

A la part inferior del carrer central hi ha una custòdia de plata que substitueix una escultura de Sant Tomàs. Una custòdia és una peça d'or o un altre metall preciós en la que es col·loca l'hòstia després de consagrar-la perquè l'adorin els fidels. També s'anomena ostensori. A sobre de la custòdia hi ha una talla de l'Assumpció sota dosser que no es considera original del retaule. Sota la custòdia  hi ha una urna neoclàssica de plata feta l'any 1.847 per l'argenter lleonès Antonio Rebollo que conté les restes de San Isidoro.

De la capçalera romànica del segle XII només es conserven els absis semicirculars de les capelles laterals. La protagonista de la propera fotografia és la capella absidal del costat de l'Epístola ( el costat dret des del punt de vista dels fidels mirant cap a l'altar ).

L'absis que acull aquesta capella us el vaig ensenyar a la primera entrada dedicada a la basílica. Només es veu parcialment perquè la resta queda a l'interior del cos rectangular de l'absis gòtic del segle XVI.

Girem cua i abans de sortir de la basílica ens aturem un moment per observar l'escacat de la base d'un dels pilars cruciformes amb semicolumnes adossades.

Sortim de la basílica i només en cinc minuts passejant arribem a El Arco de la Cárcel , una de les quatre entrades de l'antiga muralla romana de León. Només sortir del recinte emmurallat anem a la dreta per la Calle Carreras i continuem per la Avenida de los Cubos. A la propera entrada dedicada a León, passejant per aquests dos carrers gaudirem de la muralla lleonesa.

Atentament.

Senyor i

El Flysch de Zumaia.

Avui donarem un cop d'ull a una petita part del Geoparque UNESCO de la Costa Vasca, uns tretze quilòmetres de penya-segats que ens permetran observar l'espectacular formació de capes de roques anomenades flysch. El geoparc està encaixat entre el mar Cantàbric i les muntanyes basques dels municipis de Zumaia, Deba i Mutriku. La part que veurem és del municipi de Zumaia.

Des de la Plaza Amaia, a tocar del riu Urola, passejant tranquil·lament un quart d'hora s'arriba al Mirador de Algorri, des d'on he fet les properes deu fotografies. 

A les fotografies anterior i següent constatareu la diferència que hi ha entre observar el flysch des de la petita cala d'Algorri quan hi ha marea alta o plenamar ( en la que no es veuen les plataformes d'abrasió )  o amb marea baixa o baixamar ( en la que es veuen molt bé les plataformes d'abrasió ).

El flysch és una formació estratigràfica de roques sedimentàries en la que s'alternen capes de roques dures ( calcàries, pissarres... ) i capes de roques més toves com el gres argilós.

 

 

El mar, la pluja i el vent erosionen els penya-segats provocant despreniments. Els penya-segats retrocedeixen deixant als seus peus una de les més grans plataformes d'abrasió del Cantàbric. Les capes més dures aguanten millor l'erosió i formen caps. Les més toves s'erosionen formant petites cales com la d'Algorri.

 

Constatareu que dues d'aquestes fotografies són dels plafons informatius que trobareu al mirador. El mirador d'Algorri és un dels miradors més freqüentats de geoparc. 

Els sediments es van dipositar fa aproximadament entre noranta-nou i cinquanta milions d'anys al fons d'un mar estret que hi havia entre la península ibèrica ( que en aquella època era una illa ) i la placa eurasiàtica. Aquestes capes es van formar en posició horitzontal fins que el xoc entre aquella illa i la plana eurasiàtica les aixecà a la posició actual. Les capes més antigues estan inclinades cap a l'oest i les més modernes cap a l'est.

En aquesta petita cala d'Algorri hi ha el límit K/PG, un nivell fi de color negre en el que més del 70% dels fòssils marins desapareixen. Té seixanta-sis milions d'anys i coincideix amb l'extinció dels dinosaures en terra ferma.

És el límit, conegut com límit K/T, entre el Cretaci ( K ) i el Paleocè ( Pg ). La propera fotografia és del plafó informatiu que ho explica.

A la fotografia següent els puntets que hi he dibuixat assenyalen el límit K/T, entre el Cretaci i el Paleocè, és a dir entre l'era secundària i l'era terciària. Clicant sobre l'enllaç anterior accedireu a l'article LIG 43 Límite K/7 en Zumaia. Inventario lugares de interés geológico en la Comunidada Autónoma del País Vasco.

Deixem el mirador d'Algorri i ens enfilem per la petita sendera que puja fins a la part superior del penya-segat. Des de baix pot semblar perillós però si seguiu la sendera i respecteu els límits marcats pels pals i les cordes no hi ha cap perill. A la part superior dreta de la fotografia següent s'hi veu una persona.

La petita sendera per la que pugem a la part superior del penya-segat ens permet anar a l'esquerra fins a la punta Algorri o a la dreta on podrem observar les diferents capes de roques dures i roques toves que inicialment es van dipositar en posició horitzontal. Però la força del xoc entre l'illa que fou l'actual península ibèrica i la placa eurasiàtica aquests estrats han girat uns seixanta graus.

A la part superior esquerra de la fotografia següent podeu observar un petit grup de gent observant-ho. Les capes que veieu a la part superior, on darrere hi ha el mar, són les menys antigues i tenen uns cinquanta milions d'anys. Les més properes a la sendera són les més antigues, les primeres que van sedimentar horitzontalment fa uns cent cinc milions d'anys.

Aixecant la mirada i dirigint-la a la dreta puc mostrar-vos a la propera fotografia l'ermita de San Telmo que corona el penya-segat als peus del qual hi ha la platja d'Itzurum. Alguns dels penya-segats d'aquesta platja tenen una caiguda de cent cinquanta metres.

 

La fotografia següent us permetrà constatar els espectaculars plegaments i falles dels estrats de flysch coronats per l'ermita de San Telmo de la que veiem la part del darrere, on una barana protegeix de la caiguda als visitants.

Abans de continuar per la sorprenent sendera ens fixem en una de les capes de sediments de roques dures que és més gruixuda que les altres i en la que hi ha una placa en la que hi podem llegir A02.

Continuant uns metres més per la sendera direcció a l'ermita gràcies al zoom de la càmera fotogràfica puc mostrar-vos els estratotips  que s'alcen imponents a la platja d'Itzurum. De dreta a esquerra des de l'ermita de San Telmo els estatges de Paleocè: Danià, Selandià i Thanetià.

 

Pujant uns metres més per la sendera trobem el carrer San Telmo que molt aviat es bifurca girant pronunciadament a l'esquerra i ens permet pujar fins a l'ermita dedicada al patró dels mariners (el dominic Pedro González ( c. 1.190- c. 1.246 ), conegut popularment com San Telmo ). La primera referència documental de l'ermita és de l'any 1.540.

A tocar del porxo de l'ermita faig la propera fotografia en la que, a la part inferior esquerra hi ha gent que camina cap a la sendera que els durà fins al mirador d'Algorri.

A la fotografia anterior i a la propera amb més detall podeu observar el plafó informatiu amb la ruta que va de l'ermita de San Telmo a la punta d'Algorri, al mirador d'Algorri i la tornada a Zumaia.

Vaig fins a la barana que hi ha a la part del darrere de l'ermita per poder fotografiar frontalment la punta Algorri a la que abans hem pujat des del mirador d'Algorri. 

El zoom de la càmera ens permet veure una mica millor les capes de sediments que han girat uns seixanta graus ( a tocar del cotxe ) i més lluny la gent passejant per la sendera ( alguns fins a la punta Algorri i altres baixant al mirador d'Algorri ).

Si ens fixem en les lloses de l'ermita hi trobarem les empremtes que els organismes van deixar fa milions d'anys en el fons marins. La propera fotografia és un tipus d'icnofòssil anomenat Paleodictyon, una malla formada per hexàgons. Un icnofòssil és una icnita ( senyal o rastre que han deixat organismes ) que s'ha fossilitzat.

 

Girem cua i marxem de l'ermita i baixant pel carrer San Telmo agafem el primer carrer a l'esquerra que trobem. Enfilant-lo fins arribar a una rotonda i pujant una petita escala les vistes de l'ermita coronat el flysch són tot un regal visual.

A la propera entrada dedicada a Zumaia baixarem des de l'ermita fins al nucli històric que encara conserva el traçat medieval presidit per l'església parroquial de Sant Pere, un edifici gòtic del segle XIII.

Atentament.

Senyor i