dimarts, 17 de juny del 2025

Antiguo Depósito Franco de Uribitarte.

A l'entrada anterior dedicada al País Basc vaig ensenyar-vos l'església de San Antón, el pont de San Antón, la Ría i els dos llops que estan representats a l'escut de la Villa de Bilbao.


Us explicava al final de l'entrada que tornaríem on l'havíem començat, al Pasealekua Uribitarte ( Passeig Uribitarte ) per creuar la Ría pel pont de Zubizuri conegut popularment com a pont de Calatrava.


A les fotografia anteriors i a la propera podeu observar parcialment l'Isozaki Atea ( la Porta Isozaki ), un conjunt de set edificis format per les dues torres bessones de vuitanta-dos metres d'alçària i cinc edificis d'entre sis i vuit pisos dissenyat per l'arquitecte japonès Arata Isozaki amb col·laboració de l'arquitecte bilbaí Iñaki Aurrekoetxea Aurre.


Després de passar entre les dues torres bessones i enfilar els trams d'escala de la Plaza de la Convivencia anem fins a Uribitarte kalea ( carrer Uribitarte ) on, als peus de l'arquitectura del segle XXI ens espera l'antic Depósito Franco de Uribitarte, un magatzem de mercaderies dissenyat per l'arquitecte Gregorio Ibarreche Ugarte.


Als peus de l'Isozaki Atea podeu veure a la fotografia anterior part de la façana de l'antic Depósito Franco de Uribitarte, i a la part superior dreta la Casa Aburto.
Abans de centrar-nos en el que queda de l'antic Depósito Franco, vull fer-vos cinc cèntims de la Casa Aburto, una joia del primer Eixample de Bilbao que l'any 1.906 guanyà el concurs de Façanes Artístiques organitzat per l'Ajuntament de Bilbao. L'edifici, obra del 1.904 de l'arquitecte Enrique Epalza y Chafreau, actualment és la seu de l'Ilustre Colegio de la Abogacía de Bizkaia.
La propera fotografia ens mostra dues arquitectures separades per un segle. A l'esquerra les torres bessones d'Isozaki i a la dreta la Casa Aburto d'Epalza. Entre les dues un petit fragment de la façana de l'antic Depósito Franco de Uribitarte.
 
 
Entre l'eclecticisme i el modernisme, la Casa Aburto està considerat un dels millors treballs d'Epalza. L'edifici està declarat Bien Cultural de Protección Especial en la categoria de monument.

Deixem la Casa Aburto i comencem a baixar les Rampas de Uribitarte per tornar a fixar-nos, a vista d'ocell,  en l'objectiu central de l'entrada d'avui, l'antic Depósito Franco de Uribitarte.
 
 
La Cambra de Comerç, Industria i Navegació de Bilbao, la Diputació Foral de Bizkaia i l'Autoritat Portuària de Bilbao es van unir per crear el Depósito Franco de Bilbao com a instrument auxiliar en el comerç internacional sense ànim de lucre. El Govern de Madrid aprovà la seva construcció al juliol del 1.918.


El Depósito Franco s'inaugurà a Santurtzi l'any 1.919, però diferents entitats econòmiques de la capital de Bizkaia volien unes instal·lacions franques del dipòsit de mercaderies al cor de la ciutat. L'any 1.931 el Depósito Franco de Bilbao ocupà la instal·lació d'Uribitarte. La Cambra de Comerç estava construint els Almacenes Generales a la zona d'Uribitarte i es considerà el lloc idoni  per a la sucursal del Depósito Franco de Santurtzi. Les instal·lacions d'Uribitarte van funcionar fins al 1.974, any en el que per la pressió urbanística i l'augment de dimensions dels bucs traslladà la seva activitat al Canal de Deusto fins al 2.002. El vint-i-nou d'abril del 2.002 foren inaugurades les oficines centrals al muelle de la Reina Victoria Eugenia de Santurtzi.


L'any 1.917 es contractà a l'arquitecte Gregorio Ibarreche Ugarte per dissenyar i dirigir les obres de construcció dels Almacenes Generales. Ibarreche fou arquitecte municipal, regidor i del 1.907 al 1.909 alcalde de Bilbao. A la propera fotografia podeu veure el plànol d'alçada dels projecte dels Almacenes Generales. El plànol il·lustrava l'article d'Elías Mas Serra "El Depósito Franco de Uriarte" publicat a la pàgina 14 del març del 2.001 al Periódico Bilbao que edita l'Ajuntament de la capital de Bizkaia.


Font fotografia: Periódico Bilbao
 
Ibarreche dissenyà un edifici de planta baixa i quatre pisos per acollir els Almacenes Generales. Gairebé a tocar de la Ría, l'edifici plantejava greus problemes de fonamentació. Per solucionar-los es van clavar pilons de formigó. Quan es decidí que l'edifici seria el Depósito Franco només s'havia construït la planta baixa i part de la primera planta del projecte dels Almacenes Generales.
 
 
Després del juny del 1.926 la Junta de Obras del Puerto s'encarregà de modificar l'edifici construint un segon pis, una terrassa i una balustrada.
Al començament de la dècada dels noranta del segle passat s'enderrocà totalment l'interior de l'edifici. Els projectes arquitectònics del segle XXI han suposat la desaparició de part de les façanes, l'únic que quedava del Depósito Franco de Uribiarte.
A la fotografia anterior podeu veure la cantonada dels carrers Uribitarte i Isleta i a la dreta, al fons, el passeig Uribitarte i la Ría. La propera fotografia és de l'altra cantonada de la façana del carrer Uribitarte. Com podeu constatar a la fotografia anterior a la del projecte dels Almacenes Generales, la façana i el carrer de l'esquerra que es veu a la fotografia de la dècada dels setanta del segle passat ja no existeixen i el seu lloc està ocupat per una de les torres bessones d'Isozaki.


Font fotografia: Article "Gregorio Ibarreche, gran arquitecto, alcalde olvidado" del blog d'Iñaki Anasagasti.

A les reixes de forja de les portes i finestres de la planta baixa , les lletres A i G ens recorden que l'antic Depósito Franco de Iribitarte era un projecte arquitectònic dels Almacenes Generales.


Si anem per Isleta Kalea fins a Pasealekua Uribitarte, girant a l'esquerra constatareu que al passeig queden dos petits panys de l'antiga façana. A la part superior del pany central, on hi ha el gimnàs Metropolitan, sota l'escut de Bilbao hi podem llegir ALMACENES GENERALES. Les dues ratlles horitzontals que veieu a la fotografia són cables del tramvia.


Enfilat al mirador del Monte Artxanda es pot gaudir d'unes vistes espectaculars de Bilbao. Hi podem pujar amb el funicular que agafarem a l'estació inferior ubicada a la Plaza del Funicular, a pocs metres del pont Zubizuri.


A la fotografia anterior podeu veure el pont Zubizuri ( 1 ), l'Isozaki Atea ( la Porta d'Isozaki ) i els dos petits panys de la façana de l'antic Depósito Franco de Uribitarte ( 3 ) que es conserven al Pasealekua Uribirate i apreciareu millor a la fotografia següent.

 
Una curiositat, al facebook "Fotos antiguas de Bilbao- y alrededores" en una fotografia publicada l'onze d'abril del 2.013 es veu el Depósito Franco als anys cinquanta del segle passat amb el terrat ple de cotxes i camions. No hi ha el nom de l'autor de la fotografia.


Font fotografia: Fotos antiguas de Bilbao- y alrededores.
 
Quan visiteu Bilbao i gaudiu de les seves espectaculars propostes arquitectòniques aprofiteu per donar un cop d'ull al poc que queda de l'Antiguo Depósito Franco de Uribitarte.
Atentament.
Senyor i

dissabte, 14 de juny del 2025

El museu de "La Flor de Vimbodí" ( 1 ).

Quan entreu a Lleida pel barri de Balàfia, gairebé a tocar de la plaça Europa us cridarà l'atenció l'edifici que hi ha a la cantonada de l'Avinguda Alcalde Porqueres i el carrer del Berguedà.
 
 
A la façana d'Alcalde Porqueres ( fotografia anterior ) a la plata baixa s´hi pot llegir "Bar  Vinos Licores  Bodeda Tlf. 20881" i entre les finestres del primer i segon pis "Fábrica de bebidas carbónicas "La Flor de Vimbodí". Al tram sense finestres de la façana del carrer del Berguedà tornem a veure el nom de la fàbrica i a la part superior hi ha dibuixada una gasosa gegantina.

 
Si un dissabte al matí aneu fins a la porta que es veu a l'esquerra de la planta baixa a la fotografia anterior a tocar dels cotxes aparcats, tindreu una sorpresa... A la propera fotografia podeu veure millor aquesta porta d'entrada en la que a sobre s'hi pot llegir Fábrica de Hielo.
 
 
Hi trobareu a Josep Maria Palau, quarta generació que s'encarrega del negoci familiar que començà l'any 1.931 quan els rebesavis dels propietaris actuals van marxar de Vimbodí per obrir un magatzem de vi a Lleida.
 
 
A més a més de seure i gaudir d'un vermut, us recomano observar detalladament les antigues caixes de begudes, sifons, neveres, fotografies i màquines que omplen aquest curiós espai. La de la fotografia anterior és una antiga màquina d'omplir sifons.
Sobre aquesta màquina hi ha la primera de les fotografies emmarcades que ens expliquen la història de l'empresa, dedicada a la primera generació de fabricants de begudes carbòniques, la Teresa besàvia d'en Josep Maria.
 
 
En aquell magatzem de vi es venia l'excedent de la producció que la família tenia a la Conca de Barberà. El magatzem es transformà en un bar en el es podia menjar pota, tripa, caps de corder, i a la part del darrere s'amplià el negoci amb l'elaboració de sifons i gasoses.
 
 
El negoci prosperava i la Carme i l'Eustaci ( segona generació ) decidí l'any 1.940 construït l'Hotel Lérida, un edifici de cinc plantes, seixanta-cinc habitacions i un gran menjador. Actualment aquest edifici remodelat l'any 2.013 és la Clínica de Ponent.
 
 
A la fotografia anterior es veu l'Hotel Lérida i a la dreta part del Frontón de Lérida. Aquesta part del frontó fou enderrocada per construir-hi un bloc de pisos. Al fons del carrer Pi i Margall hi ha la Escuela del Trabajo.
A l'entrada "Un cop d'ull a la planoteca (5)", de setembre del 2.019, us vaig ensenyar el plànol del projecte d'aquest frontó fet l'any 1.935  per l'arquitecte Francesc de Paula Morera i Gatell. Si ho voleu recordar cliqueu sobre l'enllaç anterior.
 
 
Van inaugurar l'hotel l'any 1.945 i la família Palau el va regentar durant uns anys fins que el vengueren per dos milions i mig de pessetes. L'hotel es transformà en un centre sanitari. El celler que la família Palau tenia al costat de l'Hotel Lérida també fou venut.
 
 
El Pepito ( tercera generació ), fill de la Carme i l'Eustasi, va obrir l'any 1.960 amb la seva dona Ramona un altre celler al carrer Camp de Mart i l'any 1.965 el nou establiment a l'Avinguda Alcalde Porqueres amb les funcions de bar i fàbrica de begudes carbòniques amb el nom de La Flor de Vimbodí.
 

La fàbrica del barri de Balàfia va tancar l'any 1.982 per traslladar la seva seu central de distribució al Polígon Industrial El Segre. Des del 2.014 a l'edifici d'Alcalde Porqueres hi tenen una botiga i un petit museu.
 
 
L'empresa líder en distribució de begudes  a les comarques del Pla de Lleida i que a més a més fabrica sifons i gasoses és La Flor de Vimbodí. La família Palau té l'exclusivitat de la marca Coca-Cola en aquesta zona.
 

 Dedicada sobre tot al sector de l'hoteleria, La Flor de Vimbodí a més a més de sifons i gasoses distribueix refrescs, licors, llets, vins i olis. També productes per fer el vermut, des de les patates fregides a les llaunes d'escopinyes, rodanxes de pop farcit, navalles, musclos...
 

 Darrere de les llaunes de la fotografia anterior hi ha sifons exposats en els que s'hi pot llegir "Sifón sin cabeza". Aquest tipus de sifó tenien un tap de tancament hermètic que calia treure per després enroscar-hi el capçal ( cabeza ) d'us exclusiu. Penseu que el capçal amb la palanqueta que facilita la sortida d'aigua carbonatada és la part de sifó més difícil de netejar.
 
 
També veureu emmarcades fotografies de l'antiga fàbrica amb la maquinaria en ple funcionament, algunes  amb les ampolles de gasosa o els sifons, que ens permeten fer un salt enrere en el temps i observar com era La Flor del Vimbodí fa seixanta anys.
 
 
Però el que us deixarà bocabadats d'aquest petit museu de Balàfia és pujar les escales que ens permeten pujar des del bar a l'entresol i gaudir de l'antiga maquinaria.
 
 
A la part superior de la fotografia anterior hi ha fotografies emmarcades de l'Hotel Lérida, al que dedicaré una entrada pròximament. La gran majoria de les màquines són del 1.963 i les han cedit al museu la Ramona Guitart Pujol i el Pepito Palau Allepuz ( tercera generació de la família Palau dedicada a la fabricació de begudes carbòniques ).
 
 
A la fotografia anterior podeu veure l'omplidora de sifons manual de dos braços en la que l'operador estrenyia les palanques per l'ompliment. Dos anuncis idèntics del refresc Vanguard en els que hi podem llegir "Beba... Vanguard el refresco con sabor a más..." flanquegen  l'omplidora.
 
 
Dirigint la mirada a l'esquerra de l'omplidora manual de sifons faig la fotografia de bona part de les antigues màquines exposades al museu.
 
 
A la propera entrada dedicada a la que fou la fàbrica de begudes carbòniques La Flor de Vimbodí entre els anys 1.965 i 1.982 les observarem detalladament.
Atentament.
Senyor i

dijous, 12 de juny del 2025

La fontana del Porcellino.

L'entrada anterior dedicada a Firenze la vàrem acabar a la Piazza del Mercato Nuovo observant la fontana del Porcellino ubicada just davant de l'edifici on hi havia la Borsa delle Merci. Malgrat el nom de la font, l'aigua no raja de la boca d'un porquet sinó d'un espectacular porc senglar...


El papa Pius IV va regalar l'any 1.568 a Cosimo I de' Medici una còpia romana en marbre d'una obra hel·lenística que representa a un poc senglar ferit en una cacera. L'original, que es conserva a Le Gallerie degli Uffizi, el podeu veure clicant sobre l'enllaç anterior.


De l'original de marbre, Cosimo II de' Medici va encarregar-ne un còpia de bronze a Pietro Tacca l'any 1.612 destinada a decorar el Palazzo Pitti, però la fosa no es va fer fins al 1.633.


Malgrat ser una còpia, és espectacular l'habilitat de Pietro Tacca treballant el bronze. Fixeu-vos a les fotografies de detall en el pelatge del porc senglar. Probablement l'obra original formava part d'un grup escultòric relacionat amb el tema de la caça.


Pocs anys després, Ferdinando II de' Medici decidí transformar l'obra en una font que ja apareix documentada a la loggia del Marcato Nuovo l'any 1.640.


Sembla que també fou Pietro Tacca el creador de la base octogonal on hi ha representat un dens bosc amb plantes i petits animals ( sargantanes, serps, tortugues, caragols, crancs, granotes ). Al centre de la base hi ha una conca amb forma de mongeta, on cau l'aigua que surt de la boca del senglar.


L'original de l'escultura del senglar i de la base octogonal es traslladà al Museu Bardini l'any 2.004. Pietro Tacca ( 1.577 - 1.640 ) fou el màxim representant del barroc a la Toscana.


La tradició popular afirma que tocar el musell del porc senglar porta bona sort i que si ho fas tornaràs a Firenze. Cada dia centenars de persones el toquen, per això està polit i brilla. Cal posar una moneda a la boca del senglar i fregar-li el musell. Si la moneda cau a la reixa, ja l'heu vist... La inclinació fa que les monedes més pesades caiguin directament a la reixa. La recaptació de les monedes es dóna íntegrament a l'Opera della Divina Provvidenza Madonnina del Grappa, una institució eclesial catòlica benèfica fundada l'any 1.923 a Firenze. . 


Originalment la font estava davant de la Farmacia del Cinghiale ( Farmàcia de Senglar ), que a la propera fotografia podeu veure parcialment al fons. Aquesta farmàcia, oberta a la primera meitat del segle XVIII al lloc on hi havia un apotecari, al segle XIX era lloc de trobada d'intel·lectuals.


A l'oli sobre llenç, de 100 X 74 centímetres, de l'any 1.895 o anterior, del pintor arquitectònic alemany Maximilian Albert Hauschild, podeu veure en primer terme la fontana dell Porcellino i darrere els venedors del Mercato Nuovo.


Font fotografia: Wikimedia Commons.
 
Deixem la Piazza del Mercato Nuovo per continuar per la via Calimala i la via Por Santa Maria que ens deixaran en pocs minuts davant del Ponte Vecchio, protagonista de la propera entrada dedicada a Firenze.
Atentament.
Senyor i

dimarts, 10 de juny del 2025

Documents il·luminats.

Ahir es celebrà el Dia Internacional dels Arxius. El nou de juny de 1.948 la UNESCO fundà el Consell Internacional d'Arxius i per recordar-ho cada nou de juny es celebra aquest Dia Internacional a tot el món.
 
 
El Capitulat de Lleida, que custodia documentació manuscrita i impresa generada o relacionada amb la gestió del capítol des del segle X torna a celebrar-ho convidant-nos a visitar-lo i gaudir, fins al dia vint de juny, de dilluns a divendres de 9:00 a 13:00, de l'exposició Documents il·luminats, amb la llum de protagonista.
 

Com en anys anteriors a l'entrada d'avui només us faig un petit comentari de l'exposició i en entrades posteriors observarem detalladament els documents. Enguany els documents estan exposats temporalment en tres taules de la Sala de Lectura de l'Arxiu Capitular. 
 
 
A la Taula 1, que podeu veure a la fotografia anterior, hi trobareu tres llibres. D'esquerra a dreta el Passionari de 1.847, el Llibre Verd dels segles XII-XIII i la Crònica de Nuremberg del 1.493.
 

 En aquest cantoral amb notació musical quadrada en negre sobre pentagrama de color vermell hi ha la caplletra G, amb el Sol al fons, que és la protagonista del cartell de l'exposició.
 
 
El Llibre Verd no és un manuscrit il·luminat però hi podem trobar en una escriptura del primer dia de l'any 1.208 la referència a la llàntia més antiga de la catedral de Lleida que estava sobre la porta per on s'entrava al cor de l'església.
 

 Les Cròniques de Nuremberg és un incunable que explica la història del món des de la creació fins a la seva publicació. Hi ha referències a la llum, fenòmens astronòmics  o apocalíptics.
 
 
Hi ha il·lustracions de Michel Wolgemuth o Wohligemuth ( 1.434 - 1.519 ) de canelobres, falsos sols i llunes ( Parheli i Parasel·lene ), el cometa Halley, eclipsis..
 
 
Gràcies al zoom de la càmera fotogràfica puc ensenyar-vos un cometa que aparegué en el tercer any regnat d'Enric ( 1.004 ), amb un aspecte horrible, dispersant flames aquí i allà.
 

En el setè any del mateix regnat es produí un eclipsi. A la fotografia anterior podeu veure la representació xilogràfica del sol i la lluna.
 

 A la Taula 2 trobareu una acta del sis de gener de 1.673 en la que s'encarrega la fabricació de quatre salomons, que cadascun havia de tenir una mare de Déu i tres andanes i cada andana sis candelers conforme lo dibuix ( que no s'ha trobat ).
 
 
A la fotografia de detall, a l'interior de l'el·lipse groga que hi he dibuixat, es fa referència als quatre salomons. El salomó és un sinònim arcaic del canelobre.
 
 
Al segle XV el capítol de la Catedral dictà un conjunt de normes sobre com calia enllumenar la Seu Vella tant a l'interior de la Catedral com al claustre, així com sobre l'enllumenat en professons i en cada festivitat litúrgica.
 
 
La caplletra Q del foli 1r (l) està decorada amb una imatge de la iconografia cristiana, el pelicà que es pica el pit fins a fer-se sang per alimentar a les seves cries. La llum està present en la resurrecció de Crist i  aquest llibre de pergamí de 410 folis, Llibre dit de la Preciosa ( del segle XV a principis del XVII ) determina quan, com i per qui s'han d'encendre determinats ciris durant l'any així com la litúrgia.
 

 En el Cartulari 1.671 a 1.696, al foli 195r del 17 de novembre de 1.688, el capítol escriu a Miquel Cortiada aclarint una sinistra informació que deia que el capítol no havia complit amb l'obligació de col·locar les atxes ( ciri gran ) durant tot el matí sobre la sepultura de ( no es cita a la carta de qui era la sepultura).
 
 
A la Taula 3 hi ha el Llibre dels Escuts, una de les joies dels manuscrits il·luminats del capitular lleidatà. És un registre de les fundacions de ciris que va del 1.540 al 1.620. La fundació de ciris és l'oferiment, sovint perpetu, d'un ciri ( o diversos ) perquè sigui encès regularment a la Catedral o església habitual del fidel. 
 

Al manuscrit del 29 de novembre de 1.398 Berenguer Marqués sol·licità als paers reunits en consell general a la Paeria que exonerin la Capella del Peu del Romeu de qualsevol mena d'impost. La paeria li concedí. En una exposició que parla de la llum no podem oblidar els fanalets.
 

A la " Crònica Universal del Principat de Catalunya" de Jerònim de Pujades, del 1.609, al llibre IV capítol VI hi podem llegir :
" Tenen en Leyda una Capella de sanct Jaume al carrer del Peu del Romeu: y es fama continuada de pares i fills, que lo sanct en aquell seu passatje posá alli. Y los minyons la nit de la festa del sanct,van ab llanternetes de paper ab llums: á las quals diuhen sanct Jaumets en memoria de la predicació que lo Apóstol feu en dita Ciutat".
 
 
El llibre dels Usatges i les Constitucions de Lleida fou obrat i miniat a l'escriptori capitular de la Seu Vella. És un compendi de diversos llibres i tractats que foren escrits i il·luminats després de 1.333 i abans del regnat de Pere el Cerimoniós ( 1.336 ). 
 
 
Gràcies al zoom de la càmera fotogràfica puc mostrar-vos detalladament la bellesa d'aquest llibre il·luminat lleidatà.
 
 
Recordeu que podeu veure aquests documents de dilluns a divendres, de 9:00 a 13:00, a l'Arxiu Capitular de Lleida al carrer Almodí vell s/n. Les arxiveres Ana i Rosana us aclariran qualsevol dubte.
Atentament.
Senyor i