Al nou barri de Belfast ( i 2 ).

A la primera entrada dedicada a Belfast no vaig poder resistir-me a passejar una mica per la ciutat abans d'anar al port per ensenyar-vos el nou barri. Després de donar un cop d'ull a l'Ajuntament, Donegall Place, The Crown, la Gran Opera House, Fulls Road i The Queen's University of Belfast, baixarem al port on les grans grues d'Harland and Wolff ( H & W ) ens recorden la importància mundial d'aquestes drassanes, on es construí, entre altres, el famós RMS Titanic. 

La història del Titanic és l'eix vertebrador de la proposta amb la que Belfast intenta oblidar els conflictes armats que va viure en el passat. Parlo del nou barri: el Titanic Quarter, l'epicentre del qual és el Museu del Titanic.

Inaugurat al 2.012 per commemorar el centenari del tràgic final del transatlàntic, que els constructors definien com pràcticament insubmergible, el museu és obra de CivicArts/Eric R.Kuhne. Observant l'edifici de complicada geometria, podeu veure al fons les grues grogues d'H&W...  

Tres mil plaques tridimensionals brillant al sol, d'alumini anoditzat, reforcen la sensació d'estar observant la proa del transatlàntic lluitant contra l'onatge i el gel...

Vint-i-set metres d'alçària tenen les parets de l'edifici, la mateixa alçària que tenia el Titanic de la quilla fins al pont. La capacitat del museu i la del RMS Titanic també és la mateixa: 3.547 persones.

Entre l'abril i el setembre del 2.012 acollí mig milió de visitants. Nou galeries formen l'espai expositiu que va des de la Belfast industrial amb les seves drassanes on es construí el transatlàntic, al lloc on està submergit actualment. La forma d'estrella de l'edifici fa referència a la companyia naviliera propietària del Titanic, la White Star Line.

Podeu gaudir d'imatges digitals, efectes especials i un espai 3D que us permetrà passejar virtualment des de la sala de màquines fins al pont.

A més a més d'un museu, l'edifici és tot un homenatge a la tradició en construcció naval de la ciutat. Al centre de la propera fotografia podeu veure l'antic edifici d'oficines del Titanic: el Titanic House.

Atansar-se al típic edifici de maó que acollí les oficines del transatlàntic més famós del món  impressiona molt, sobretot si penses que la matinada del 15 d'abril del 1.912, 1.514 persones de les 2.224 que anaven a bord van perdre la vida.

Al moll hi ha el SSNomadic, un vaixell de vapor de la White Star Line que fou construït com transbordador per als transatlàntics RMS Olympic i RMS Titanic. .

El museu té 14.000 metres quadrats d'espai expositiu i va costar 154 milions de dòlars. CivicArts/Eric R. Kulme i associats és una firma d'investigació i disseny fundada l'any 1.983, especialitzada en construir grans espais cívics, edificis públics, oficines comercials, parcs i jardins ...
Darrere del museu hi ha els Titanic Studios, un dels majors estudis de cinema d'Europa on es graven des de l'any 2.010 els interiors de la famosa sèrie Game of Thrones.

Deixem Belfast per viatjar virtualment fins a la costa nord d'Irlanda on ens espera un espectacle geològic imponent...
Atentament.
Senyor i

Al Parco Archeologico della Neapolis...

Després de descobrir el misteri de la Catedral de Siracusa marxem de l'illa d'Ortigia, essència de la ciutat, creuant el Ponte Nuovo. Però la ciutat no és únicament el barri històric d'Ortigia i un dels seus tresors més importants el trobem fora de l'illa. Parlo del Parco Archeologico della Neapolis. Aparquem a l'espai habilitat i després de pagar l'entrada ens enfilem lentament al turó Temenite on ens espera l'impressionant teatre grecoromà. Però la passejada fins al teatre ens porta inicialment a les latomaie ( latomies ), coves que en l'antiguitat clàssica es van utilitzar per empresonar esclaus. A la propera fotografia podeu veure la Latomia del Paradís.

Sembla que aquestes canteres ja s'excavaven al segle V aC i la roca calcària que hi extreien s'emprà per construir temples, muralles i altres edificis de Siracusa. Aquest espai fou cantera i presó. A la Grotta dei Cordari, molt humida i coberta de molsa i falzilla ( un tipus de falguera ), durant tres segles els artesans siracusans han fet cordes amb el sistema tradicional de la roda de mà. 

Després de passejar una estoneta entre palmeres, llimoners, nesprers i figueres de moro arribem a la part alta del turó Temenite on veiem més mostres de l'antiga activitat d'extracció de roca calcària.

La petita ascensió té un premi immens, trobar davant dels teus ulls el teatre construït al vessant sud del turó al segle V aC. Contrasta, a la llunyania, el Santuario della Madonna delle Lacrime, un temple de forma cònica de 74,5 metres de diàmetre i 80 d'alçària de bellesa molt qüestionable... 

Considerat com una de les meravelles de la història antiga de la cultura grega, és un dels teatres més grans, perfectes i millor conservats del seu estil. Conjuntament amb el d'Atenes, eren els dos focus més importants de la dramatúrgia grega i en ell s'estrenaren moltes obres clàssiques. El teatre d'Atenes era el centre de la tragèdia i el de Siracusa de la comèdia. 

Construït al segle V aC, s'hi va estrenar l'obra Els perses d 'Èsquil. La reforma que es va fer al segle III aC fou encarregada per Hieró II. De l'època romana són algunes modificacions amb la finalitat d'adaptar-lo a la tipologia dels teatres romans. La càvea, lloc destinat als espectadors, tenia un diàmetre de 138,60 metres. Una antiga construcció domina el turó Temenite i sembla observar-ho tot...

La càvea està dividida en nou sectors i originalment tenia seixanta-set files de les que només se'n conserven quaranta-sis. Diuen que Plató va fer-hi un discurs sobre la seva idea de República. Entre 1.520 i 1.531, l'època de Carlos V , s'utilitzaren blocs de pedra del teatre per construir fortificacions a l'illa d'Ortigia...

Entre els mesos de maig i juny les tragèdies gregues tornen al teatre, com Prometeu encadenat atribuida a Èsquil, Àiax de Sòfocles i Freda d'Eurípides.
Deixem la bella Siracusa per tornar a Catania i viure la tradició dels candelore.
Atentament.
Senyor i

Presentacions i estrena a Sant Llorenç... ( 2 ).

A l'entrada del dia 4 de gener us recomanava el llibre-guia "L'església de Sant Llorenç de Lleida" i el DVD "L'església de Sant Llorenç. Un temple que custodia la pau de Déu". També vaig comentar-vos que us parlaria més a fons sobre la nova il·luminació led que ens permet gaudir fins a l'últim detall del temple. Comencem aquest cop d'ull, ben il·luminat, a l'església de Sant Llorenç. Els detalls dels que us parlaré a cada fotografia, els veurem a la propera i última entrada dedicada a les presentacions i l'estrena.

A la propera fotografia, feta des de la nau central mirant cap a la nau de Santa Bàrbara, podem veure: el retaule de Sant Llorenç, l'entrada a la cripta, la mare de Déu de Saidí, el crist de Josep LIimona i el calvari ( òcul de la nau de santa Bàrbara).

Sense moure'm de la nau romànica em giro una mica a la dreta i faig la segona fotografia en la que podeu veure la capella del segle XVI dels Sants Bernat, Esteve i Margarida, que està a la dreta del retaule de Sant Llorenç i que actualment fa de sagristia. Més a la dreta tenim la capella de la Santíssima Trinitat on hi ha la Mare de Déu dels Fillols.

Girant una mica més a la dreta podem observar la nau de Santa Llúcia. La portada sud, la que dóna a la plaça de Sant Josep, està al centre de la fotografia. A l'esquerra, la capella de Sant Joan Evangelista i Sant Joan Baptista amb el monument funerari de Ramon de Tàrrega ( segle XIV ); i a la dreta la nau de Santa Úrsula que abans era molt fosca.

Ara camino fins a la nau de Santa Bàrbara on hi ha la portada nord, la que dóna a la Plaça de Sant Llorenç. A l'esquerra teniu la capella de l'Esperança on trobem el retaule de Santa Llúcia, al centre el crucifix de Josep Llimona ( que amb l'antiga il·luminació passava gairebé desapercebut), i a la dreta la nau central.

  

Torno a la nau central, pujo al presbiteri i em poso d'esquena al retaule de Sant Llorenç; al fons podeu veure la porta dels peus del temple, i a la part superior l'orgue de l'església.

Sense canviar de lloc, giro a l'esquerra, i  podeu veure perfectament il·luminades les capelles de Sant Joan Evangelista i Sant Joan Baptista ( a la part esquerra ); i la capella de Sant Jaume amb la imatge de Sant Jaume de Montclar - del segle XV - ( a la dreta ).

Baixo del presbiteri i fotografio els arcs que hi ha entre la nau de Santa Llúcia i la nau de Santa Úrsula. L'antic enllumenat no ens deixava gaudir gaire de la seva bellesa  i ara, fins i tot, es poden apreciar els llenços amb la Nativitat i l'Epifania.

Ara que hem fet un cop d'ull general al temple, molt ben il·luminat gràcies al nou sistema d'enllumenat projectat per l'arquitecte Joan Agelet, només ens queda fixar-nos en algunes peces que han guanyat molt protagonisme al desaparèixer la penombra que les acompanyava, i explicar-vos el nou sistema d'enllumenat. La propera i última entrada d'aquesta trilogia ens ho permetrà.

Atentament.

Senyor i    

Chiharu Shiota a Lleida ( i 2 ).

A la primera entrada dedicada a l'exposició de l'artista japonesa Chiharu Shiota, que fins al 31 de març podeu veure a la Fundació Sorigué, us presentava les dues instal·lacions que ocupen la primera planta: His Chair i Over de Continents. Si voleu recordar el vídeo que mostra el procés de preparació d'una part de la planta inferior, concretament l'espai de quatre-cents quaranta metres quadrats que acull la instal·lació que dona nom a l'exposició In the gebinning was..., cliqueu aquí. In the beginning was... és la frase amb la que comença la Bíblia...

Per crear aquest ambient trenta  persones van treballar setanta hores. L'equip estava format per treballadors de Sorigué, gent de l'equip de la Fundació i estudiants de la Facultat de Ciències de l'Educació de la Universitat de Lleida.

Chiharu Shiota ja havia creat aquesta mena de cova feta amb llana negra en  diferents exposicions, com a la instal·lació A Long Day a Düsseldorf, on els fulls en blanc que sortien d'una taula quedaven atrapats a l'estranya teranyina; o a Infinity, a l'Espace Culturel Louis Vuitton  de París, en la que només hi havia l'entramat de llana negra i els punts de llum. Però per primera vegada utilitza pedres que, com diu Chiharu, "són l'origen de l'univers i del Grup Sorigué".

Pedres i pedres, concretament tres tones procedents d'una de les graveres Sorigué, entrellaçades a la densa trama de llana negra en forma circular que podem contemplar com una representació del Big Bang.

La constel·lació estel·lar us captivarà mentre passegeu per aquest espai màgic. Diu Shiharu Shiota: "Vaig sentir que hi havia un espai comú entre l'univers que hi ha dins meu i el que hi ha fora, i que el meu cos era el més proper a l'univers. Potser quan la vida d'algú s'acaba, es dissol en l'univers".

La llana negra, símbol de les emocions, ens envolta i caminar tranquil·lament per aquest entramat de llana i pedres de la gravera és gairebé una experiència filosòfica...

Si a la planta superior els llenços cosits que serveixen de nexe entre les instal·lacions estan fets amb fil vermell, als de la planta de baix , el fil és negre. Vuit llenços cosits, set  quadrats i un rodó, són els protagonistes.

Tanca l'exposició la instal·lació Bathroom ( 1.999 ) And i in the bathroom ( 2.002 ), formada per dues peces realitzades en diferents moments però en les dues l'artista japonesa reflexiona sobre els records que no es poden esborrar.

Bathroom és un vídeo on Shiharu, que està en una banyera, intenta rentar-se amb aigua amb sorra. Una feina impossible. El fang és una metàfora dels orígens, del que no ens podem desprendre.

Diu l'artista: "Sempre hi ha una cosa que no es pot rentar; no és abandó, ni desig, sinó alguna cosa que es queda al meu cos i mai se n'anirà. Els records no es poden esborrar".

L'altra peça d'aquesta quarta instal·lació és la sèrie de quatre fotografies And i in the bathroom en les que veiem a Chiharu Shiota intentant lo impossible, rentar-se amb aigua amb sorra.
Del nou de maig al vint-i-dos de novembre del 2.015 es celebrà la cinquanta-sisena edició de La Biennal d'Art de Venècia, en la que hi havia vuitanta-nou pavellons. Chiharu Shiota representava al Japó i en el pavelló dels país nipó la instal·lació The Key in the Hand fou un èxit espatarrant. Milers de petites claus provinents de tot el món penjaven d'un gran entramat de llana vermella que semblava sortir de dues barcasses. A l'exposició de Lleida podeu fullejar el llibre que presenta aquesta al·lucinant instal·lació que fou protagonista a la Biennal.

Deixeu-vos seduir per les propostes de l'artista d'Osaka. La passejada fins al carrer alcalde Pujol, té un gran premi, la descoberta de Chihari Shiota.
Atentament.
Senyor i

Al nou barri de Belfast ( 1 ).

Avui us convido a passejar per Béal Feriste ( Belfast ), la segona ciutat més gran d'Irlanda i la més habitada d'Irlanda del Nord, regió administrativa del Regne Unit, situada al nord-est d'Irlanda. Béal Feriste, el seu nom en gaèlic, fa referència a la desembocadura  del riu Fearsaid. La ciutat es va començar a construir a la riba d'aquest riu. 

El conflicte nord-irlandès, conegut com The Troubles ( Els Trastorns ), fou un període de violència que a la segona meitat del segle XX deixà la ciutat dividida, fins i tot amb murs, en barris republicans ( catòlics )  i lleialistes ( protestants ). El 10 d'abril del 1.998 els governs irlandès, britànic i diferents partits polítics signaren l'Accord de Divendres Sant, amb l'objectiu de posar fi al conflicte armat.

Començarem la visita virtual per l'Ajuntament, edifici d'estil barroc eduardià amb una cúpula  de 53 metres d'alçària, situat a Donegall Square, la gran plaça del centre de la ciutat.

L'estàtua de la Reina Victòria contempla majestuosament la plaça i recorda qui mana a Irlanda del Nord. Als seus peus tres figures de bronze; les dels costats representen la indústria tèxtil i naval, i la del darrere l'educació.

Però deixem l'Ajuntament i enfilem  Donegall Place, el carrer que sembla observar l'estàtua de la Reina Victòria. La reina i els passejants podem veure a la dreta del carrer vuit grans fanals que pesen cadascun tres tones i mitja i fan 16,2 metres d'alçària. Cada fanal porta el nom dels grans transatlàntics que es van construir a les drassanes de la ciutat: Titanic, Olímpic, Oceànica, Britànica, Laurentic, Celtic, Nòmades i Transit.

     

Molt a prop de Donegall Square, a Great Victoria Street, hi ha dos edificis, un davant l'altre, essencials per conèixer Belfast: The Crown la joia dels pubs de la ciutat, i la Gran Opera House. 

Construït l'any 1.826 amb el nom de Railway Tavern, al 1.888 es convertí en el Crown Liquor Saloon una joia d'estil victorià. Michael Flanagan era el propietari i el seu fill Patrick, estudiant d'arquitectura i gran viatger, el volgué renovar quan va succeir al seu pare en la direcció del pub l'any 1.888. La dona d'en Patrick  protestant i absolutament fidel a la Corona Britànica volia que el pub es rebategés amb el nom de The Crown.  Patrick, catòlic i totalment contrari a la dominació britànica d'Irlanda, acceptà a contracor la proposta de la seva dona. Però el mosaic que reprodueix la corona el posà al terra, just a l'entrada del pub, per això cada dia milers de peus la trepitgen! Si voleu veure tots els detalls d'aquest pub cliqueu el proper enllaç: The Crown.

A l'altra banda del carrer hi ha l'edifici del Gran Opera House obra de Frank Matcham, inaugurat el 23 de desembre del 1.895. L'any 1.904 es canvià el nom per Palau de Varietats, però al 1.909 recuperà el nom original. Es considera el millor exemple al Regne Unit d'estil oriental aplicat a l'arquitectura de teatres.

A la dreta de l'òpera agafarem Grosvenor Road per anar a Falls Road, epicentre del barri catòlic, on els impressionants murals ens recorden el conflicte viscut entre catòlics i protestants. Al barri protestant també hi ha murals, evidentment de signe contrari. Els murs de Belfast, coneguts com els murs de la Pau, es van construir l'any 1.969 per segregar catòlics i protestants. Tenen vint quilòmetres de llarg i en alguns llocs l'alçària supera els set metres...

Abans d'anar al port ens aturem a The Queen's University of Belfast, fundada l'any 1.849. Forma part del Runel Group, l'associació de les vint universitats més importants en investigació del Regne Unit. L'edifici central, que veieu a la propera fotografia, és obra de l'arquitecte Charles Lanyon. El disseny de la torre central s'inspira clarament en la del Magdalen College d'Oxford.

Anem al port de Belfast, essencial per Irlanda del Nord ja que és el responsable del 67% del seu comerç marítim, i gairebé del 25% del de tota l'illa d'Irlanda.

Les grans grues d'Harland and Wolff ( H & W ) ens recorden que estem en una drassana de fama mundial on, entre altres, es construí el famós transatlàntic RMS Titanic.

A la propera fotografia de Wikimedia Commons podeu veure el Titanic sortint del port de Southampton el dia 10 d'abril del 1.912. Quatre dies després, el 14 d'abril a les 23:40 col·lisionà amb un iceberg...

Font fotografia: Wikimedia Commons.

Ja sé que podeu preguntar-me el per què del títol de l'entrada d'avui. Teniu raó, us he ensenyat llocs imprescindibles de Belfast, però no he parlat encara del nou barri de la ciutat. A la propera entrada dedicada a la capital d'Irlanda del Nord tornarem al port on acabem avui la descoberta, perquè és aquí on hi ha aquest nou barri, el Titanic Quarter, emblema de la nova Belfast.

Atentament.

Senyor i

Aprofitant el temple d'Atena...

Després de descobrir el Museo dei pupi  al carrer Via della Giudecca, al cor de l'illa d'Ortígia, essència de Siracusa, us proposava sortir del Palazzo Midiri-Cardona que acull la magnífica col·lecció Vaccaro, per passejar pels carrers, carrerons i places fins arribar a la Piazza del Duomo, on ens espera la seva misteriosa catedral...

Sobre la part més elevada d'Ortígia es planificà aquesta piazza en la que trobem els edificis més importants de Siracusa: Il Duomo ( la catedral ), la Chiesa ( església ) di Santa Lucia alla Badia, el palazzo Senatoriale ( l'ajuntament ), el palazzo Beneventano del Bosco ( antic museu arqueològic ) i el palazzo Arcivescovile ( palau episcopal) amb la Biblioteca Alagoniana. Quan donem un cop d'ull al lateral exterior de la catedral ràpidament tenim una sorpresa...

El que veieu a la fotografia anterior  són columnes dòriques, perquè Il Duomo de Siracusa ( la Catedral de Siracusa ) es construí sobre les restes del temple dòric dedicat a Atena, filla de Zeus i Metis. En la mitologia grega Atena és la deessa de la saviesa, l'artesania i l'estratègia de la guerra. Protectora, entre d'altres, de la ciutat d'Atenes...
Entrem a la catedral i preparem-nos per tota una lliçó h'història de l'art perquè hi trobarem l'antic temple grec d'Atena ( 480 aC ), transformacions bizantines ( probablement de S.Zosimo - segle VII - ), intervenció medieval i intervencions dels segles XVII al XX.
A la propera fotografia podeu observar les columnes dòriques de l'interior del temple i el paviment policrom del segle XV.

El temple no fou destruït pels cristians sinó que el reconvertiren en temple cristià. Per això es conserva l'estructura original i la disposició de les columnes: sis frontals i catorze laterals.

L'entrada al temple estava a la part on hi ha l'altar actual. Hi havia una porta d'or i marfil, i un frontó ( el coronament triangular de la façana ),  que lluïa un escut daurat d'Atena. Durant les dominacions musulmanes es construí una mesquita i posteriorment els normands tornaren a convertir aquest espai en església cristiana.

  
En la propera fotografia feta des de la nau central podeu veure el sostre de fusta amb els escuts de les famílies nobles de Siracusa del segle XVI  i la inscripció llatina que recorre els murs de la nau en la que el Papa Lleó X reconegué l'any 1.517 el paper de l'església de Siracusa.

És emocionant estar en un espai que ha viscut tants moments de la història i malgrat tot, penseu que l'any 1.752 patí una reforma important com a conseqüència del  terratrèmol que va assolar Siracusa l'any 1.693, encara podem tocar amb les mans les columnes d'un temple grec del segle V aC ...

Com en molts llocs que hem visitat virtualment a l'illa de Sicília, els mosaics de l'època normanda tenen un protagonisme especial. Els que podem veure a la catedral formaven part de la decoració de l'absis i la cadira episcopal de la basílica normanda.

Sortim de il Duomo i marxem de l'illa d'Ortígia per anar virtualment fins al Parco Archeologico della Neapolis  i descobrir la nova joia que ens regala Siracusa i que enamora a tot classicista: el seu teatre grec...
Atentament.
Senyor i.