De tastet a expoisició ( i 2 ).

Continuem la visita virtual a l'exposició "Aguaitant Solsona. Memòria gràfica de la ciutat fins al 1.927", comissariada per Jaume Tarrés Pujol,  que podeu visitar al Museu de Solsona Diocesà i Comarcal fins al 28 de febrer del 2.020. Si la primera entrada estava dedicada als gravats, dibuixos i fotografies de la ciutat de Solsona des del segle XVII fins al XIX, avui visitarem l'espai que acull les imatges dels primers vint-i-set anys de segle XX.

Els primeres anys del segle XX suposà una millora en el camp de la fotografia. Les imatges de Solsona publicades als diaris, revistes, llibres i postals s'incrementà considerablement. 

Les primeres imatges de Solsona aparegueren publicades a "La topografia médica de Solsona" l'any 1.901. Podreu observar detalladament les fotografies d'entronització del bisbe Joan Benlloch i Vivó en les que es veu l'ornamentació dels arcs de benvinguda del carrer sant Miquel.

Als plafons i a les vitrines gaudireu dels reportatges fotogràfics de les efemèrides solsonines, postals de molts racons de la ciutat i les primeres fotografies estereoscòpiques en color. Podreu agafar unes ulleres estereoscòpiques de cartró que us permetran veure aquestes fotografies dobles en tres dimensions.

El plafó dedicat als anys 1.907 - 1.908 ens explica que el barceloní Joan Tresserra Fígols, reporter de La Hormiga de Oro ( una revista en castellà publicada entre 1.884 i 1.936 d'ideologia carlista i catòlica ) va fer fotografies de Solsona que comprà Àngel Toldrà Viazo per editar postals.

A la vitrina que ocupa la part central d'aquest segon espai expositiu podreu veure postals, blocs de postals "Recuerdo de Solsona", proves d'impressió de postals, capses de plaques de gelatinobromur ( un preparat de gelatina i bromur de plata molt sensible a la llum i que s'extenia sobre una placa de vidre ).

A la fotografia anterior i a la propera de detall podeu veure la premsa de contacte de fusta amb la que Josep Colell feia tiratges artesanalment exposant a la llum del sol el negatiu de vidre, de 13 X 18 centímetres, amb la cartolina preparada per a targeta postal de 9 X 14 centímetres. Previament havia fet les fotografies amb la seva càmera de campanya.

Aquests negatius de vidre de Josep Colell després d'utilitzar-se per les postals artesanals probablement la Casa Manuel Viladrich va editar blocs de targetes postals impreses a la Casa Thomàs de Barcelona.

Si esteu enamorats de la fotografia i de Solsona l'exposició temporal  "Aguaitant Solsona. Memòria Gràfica de la ciutat fins al 1.927" és una visita imprescindible. Recordeu que la podeu visitar fins al 28 de febrer del 2.020 al Museu de Solsona Diocesà i Comarcal.
En una propera entrada us explicaré qui era el capità Gabarró, retratat a Solsona els anys 1.912 ( pel solsoní Josep Colell i Llort ), i 1.923 ( per J.M. Vicens )...
Atentament.
Senyor i.

L'Ermitage ( i 4 ).

La col·lecció d'aquesta gran pinacoteca i museu d'antiguitats està formada per més de tres milions de peces. Abans de tornar a la Plaça del Palau per anar a l'edifici de l'Estat Major us convido a mirar i admirar un quadre del venecià Giovanni Antoni Canal, conegut com Canaletto, que fou el gran pintor de la ciutat de Venècia. Aturar-se davant l'oli sobre tela "L'arribada de l'embaixador francès a Venècia" és inevitable.

El quadre pertany al vedutisme ( de veduta - vista, en italià - ), mesura 181 x 259,5 centímetres i Canaletto el pintà aproximadament l'any 1.730. El vedutisme és típic del settecento italià i es desenvolupà sobre tot a Venècia. Es representen vistes, generalment urbanes, en perspectiva. El vedutisme està emmarcat dins del gènere pictoric del paisatge. L'oli ens mostra l'arribada a Venècia de l'embaixador francès Jaques-Vicent Languet l'any 1.726.

A la fotografia anterior de detall podeu veure l'església de Santa Maria della Salute, i a la seva dreta dues columnes. La de més a la dreta età coronada per un lleó, símbol de Venècia. A la fotografia següent, també de detall, podeu observar com els soldats uniformats esperen que l'embaixador entri al Palau Ducal.

Sortint a la plaça del Palau és molt difícil no fixar-se el l'edifici de l'Estat Major, de 580 metres de longitud i amb un arc de triomf al centre, obra neoclàssica d'estil imperi de Carlo Rosi edificada entre els anys 1.819 i 1.829.

L'arc de triomf tripartit, amb escultures de Stepan Pímenov i Vasili Demuth-Malinovsky, commemora la victòria de Rússia sobre la França napoleònica.

A la dreta de l'arc de triomf trobem l'entrada a l'ala est de l'edifici, que l'any 1.993 va passar a formar part del museu de l'Ermitage. L'accés el farem per una senzilla porta que no us permet imaginar el que ens espera. L'edifici combina impecablement els interiors rehabilitats amb l'arquitectura contemporània.
Accedirem a les galeries on s'exposa una meravellosa col·lecció d'obres impressisonistes, postimpressionistes i contemporànies, per una espectacular escalinata de marbre que també serveix d'amfiteatre.

En aquest espai es fan actuacions musicals que el sostre de vidre omple de llum natural. Com podeu veure a la propera fotografia a la llinda de la gran porta podem llegir l'any de la reforma de l'ala est de l'edifici de l'Estat Major MMXIV. Entrem per donar un cop d'ull a alguna de les obres que si exposen.

Prepareu-vos per patir el síndrome de Stendhal perquè us espera una sobredosi de bellesa artística. Veureu obres de: Monet, Renoir, Camille Pissarro, Degas, Cézanne, Gauguin, van Gogh, Matisse, Picasso...
La propera fotografia és del quadre de Picasso del 1.901 "Absinthe", una impressionant obra en la que es combinen gouache, carbonet, pastel i guix blanc. El pintor malagueny s'inspirà en l'absenta per crear alguna de les seves obres.

A la sala 422 ens espera, elegant, l'oli sobre tela  de Kees van Dongen pintat l'any 1.908 "Woman in a Black Hat" . Kees van Dongen és el pseudònim de Cornelis Theodorus Marie van Dongen, pintor neerlandès del moviment pictòric del fauvisme, liderat per Matisse. La dona amb barret negre us seduirà...

Seure tranquil·lament una bona estona davant l'oli sobre tela d'Henri Matisse del 1.910 "La Dance", és inoblidable. Les seves dimensions, 260 x 389 centímetres, i el contrast de la intensitat dels colors càlids dels cossos amb els  freds verd i blau del fons és fascinant. Una gran obra del fauvisme.

He de confessar-vos que no coneixia l'obra de Charles Constantin Joseph Hoffbauer, nascut a França l'any 1.875 i que al 1.941 esdevingué ciutadà dels Estats Units. El seu oli sobre tela "In London", del 1.910 em deixà bocabadat...

Va treballar al Saló de París on guanyà el Prix National du Salon. Una de les obres presentades fou "In London" que mostra una parella que es prepara per deixar un restaurant elegant. L'oli el comprà el Museu de l'Ermitage.

Una mica aclaparat per les hores que porto passejant per les sales gaudint de les obres exposades m'aturo davant d'una de les moltíssimes finestres de l'edifici de l'Estat Major per observar, a vista d'ocell, la plaça del Palau.

Escenari d'esdeveniments històrics com el Diumenge Sagnant ( 1.905 ), quan una marxa pacífica per lliurar al tsar una petició de millores laborals va acabar amb la mort de centenars de manifestants, actualment cada dia s'omple de gent d'arreu del món que vol gaudir de la bellesa. Si viatgeu Sant Petersburg recordeu que el museu de l'Ermitage és una visita imprescindible.
Atentament.
Senyor i

Romànic amagat al Prepirineu ( 6 ).

Després de gaudir amb algunes de les esglésies romàniques de l'Alt Urgell - Sant Joan ( Montanisell ), Sant Romà ( Valldarques ), Sant Serni ( Cabó ), Sant Víctor ( Fígols ) i Sant Climent ( Coll de Nargó )- avui començarem a visitar-ne algunes, també molt amagades, de la comarca veïna del Solsonès.

Ens endinsem en una comarca poc poblada, ja fa una colla d'anys que l'immens territori es despobla i creix la capital comarcal. Comencem la nostra ruta solsonina viatjant virtualment al desconegut municipi de Lladurs amb una gran extensió ( 128,69 quilòmetres quadrats) però amb una població  ( de només 183 persones l'any 2.017 ) íntegrament disseminada en masies. Passejarem per un territori que té una densitat de 1,4 habitants per quilòmetre quadrat...

En aquest immens territori us acompanyaré a donar un cop d'ull a les esglésies de Santa Eulàlia de Timoneda i Sant Sadurní de Llena. Comencem per la parròquia de Timoneda, una de les cinc parròquies que formen el municipi de Lladurs.

La parròquia de Timoneda ja apareix documentada a l'Acta de Consagració i Datació de la Catedral d'Urgell de l'any 839, però d'aquella època no en queda res. Quan us enfileu al petit nucli de població, obriu molt bé els ulls i gaudiu del paisatge que us envolta. No us estranyeu si quedeu bocabadats i us enamoreu del Solsonès...

L'església de Santa Eulàlia fou cedida a la de Santa Maria de Solsona l'any 1.131 pel bisbe d'Urgell Pere Berenguer. A l'edifici actual trobem elements dels segles XI, XII i XVII. Adossat al costat nord de l'església hi ha un campanar de base quadrangular ( 2,15 x 3,40 metres ) que és l'element  més ben conservat de la construcció primitiva.

Santa Eulàlia és una església romànica d'una nau amb absis quadrat cobert amb volta de canó, i diversos cossos afegits. Al mur sud s'obrí l'any 1.623 una porta adovellada. El cementiri i l'antiga rectoria adossada a ponent de l'església, completen el conjunt de l'antiga parròquia que ha estat modificada amb el pas dels anys.

L'element arquitectònic més important és la torre campanar de tres nivells d'obertures. Del primer al tercer nivell trobem: obertures allargassades d'una sola esqueixada, finestres geminades i arc de mig punt d'època moderna. La coberta de campanar és a quatre aigües.

Si l'observeu atentament constatareu que el campanar s'estreny progresivament a cada nivell. L'any 1.993 tot el conjunt fou restaurat.

Abans de deixar la parròquia de Timoneda, les velles creus del petit cementiri sembla que ens diguin, una mica tristes i  molt formalment, adéu-siau.

Agafem l'estreta carretera, plena de corbes, per anar tranquil·lament fins a la parròquia de Llena on ens està esperant per mostrar-nos la seva sòbria bellesa l'església de Sant Sadurní de Llena.

Atentament.

Senyor i

Un cop d'ull a la planoteca ( i 7 c ).

Avui, amb la tercera i última entrada dedicada al classificador número vint de l'Arxiu Morera, acabarem d'observar detalladament els plànols de l'Antic Escorxador Municipal de Lleida que encara no hem vist a les dues entrades anteriors; dels trenta-quatre que es conserven a la planoteca de la biblioteca del Col·legi d'Arquitectes de Lleida.

Començaré amb el plànol 15 en el que a la part superior Morera i Gatell va escriure a l'esquerra, amb llapis, "Pabellón destinado a vivienda"; i a la dreta, amb tinta "Sección por A B C D    E de 1 : 50 i el nº 15".

El plànol número 10 ens mostra la planta del primer pis, escala 1 : 50. A cada compartiment l'arquitecte tarragoní hi va escriure la funció al que estava destinat: dormitoris, cuines, menjadors, wc, i un gran pati.

Al proper plànol d'alçat de la façana i de secció ( números 4 i 7 ), podem llegir a la part superior -al centre- fachada lateral. Les petites edificacions dels extrems van desaparèixer amb la reforma d'Ezequiel Usón Guardiola, projectada al 1.993.

El plànol d'alçat de la façana, que podeu veure al centre de la fotografia anterior, correspon a la façana lateral que està orientada a la Plaça de l'Escorxador.

Si compareu el plànol anterior amb la propera fotografia constatareu que un segle després l'edifici és summament fidel al projecte de Francesc de Paula Morera i Gatell.

La fotografia següent és del plànol de planta general de tot el complex d'edificis que formaven l'antic Escorxador Municipal de Lleida. El plànol és com un gran trencaclosques en el que Morera i Gatell va escriure en modelo nº 1,2,3, 4 o 5.

El plànol que podeu veure a continuació, d'escala 1 : 50, ens mostra un dels edificis que s'enderrocà en la reforma d'Ezequiel Usón i Guardiola.

Sortint de l'antic escorxador aprofitem per fer una última mirada a la porta d'accés del carrer Lluís Companys. El proper plànol d'alçat mostra els senzills elements del tancament del complex d'edificis. Podeu veure que la reixa de ferro forjat encara no està dibuixada.

La fotografia següent ens permet observar detalladament com està coronat l'element arquitectònic de l'esquerra del plànol anterior. Les línies rectes queden suavitzades per algunes corbes.

Si compareu la fotografia anterior amb la propera, comprovareu que més de cent anys després aquest coronament segueix fidel al projecte de Morera i Gatell.

Tornem al plànol d'alçat anterior per centrar la mirada en un dels dos elements arquitectònics que sostenen la porta principal de ferro forjat, concretament en el seu coronament.

La fotografia següent ens permet constatar novament que el projecte de Morera i Gatell continua embellint la ciutat de la que fou arquitecte municipal durant trenta-cinc anys.

Passejo fins a la plaça de l'escorxador i m'enfilo pel parc de la Serreta, des d'on puc apreciar clarament la part superior de la façana lateral de l'edifici de l'esquerra.

Al classificador número vint de l'Arxiu Morera també podreu consultar el plànol d'alçat del mateix punt fotografiar des de la Serreta.

Guardo tots els plànols ordenadament al classificador número vint i els deixo al moble arxivador horitzontal. Ara la bibliotecària em deixa els sobres  17/11 ( Farinera la Meta. Projecte de fàbrica de farina. Projecte de casa ) i 16/22 ( Projecte de fàbrica de farina la Meta ), que conserven molta informació i plànols de l'altra joia lleidatana d'arquitectura modernista industrial.

Atentament.

Senyor i

Pobre Leonardo !

Si el passat onze de novembre vàrem aturar-nos davant l'escultura "Noi ajupit" de Michelangelo Boucarroti i "La Sagrada família" de Raffeello Sanzio, avui intentaré ensenyar-vos els dos quadres de Leonardo da Vinci del Museu de l'Ermitage. He subratllat la paraula intentaré perquè la marabunta de turistes, molts procedents dels creuers atracats a Sant Petersburg, que devora ràpidament les diferents sales del museu fa molt difícil gaudir de les obres exposades.

La velocitat amb la que visiten les sales aquests grups no els permet gaudir de les obres que, suposadament, veuen. La resta de mortals hem de buscar un refugi segur i esperar...

Aprofitant un moment de calma, surto del meu amagatall per fotografiar els quadres que hi ha a les vitrines de les fotografies anteriors. A l'esquerra la "Madonna Litta" i a la dreta la "Madona Benois". Les dues obres tenen en comú que foren pintades sobre taula i que posteriorment es van transferir a tela.

Salvada la riuada de gent, encara queda la dificultat dels reflexos dels vidres de la vitrina que protegeix els quadres. 

Començaré per la Madonna Benois, també coneguda com Madonna amb una flor, pintada a l'oli sobre taula entre 1.478 i 1.480 per Leonardo da Vinci mesura 48 x 31 centímetres.

Aquesta podria ser la primera obra pintada per Leonardo amb independència del seu mestre Andrea del Verrocchio. El quadre pertanyia a la família de l'arquitecte de Sant Petersburg Leonty Benois. Al 1.912 Maria Benois decidí vendre l'oli i l'antiquari londinenc Duveen va oferir 500.000 francs, però el poble rus recaptà fons per adquirir l'obra. Maria Benois vengué finalment la Madonna amb una flor al govern rus per 150.000 rubles. L'any 1.914 l'obra de Leonardo s'afegí a la col·lecció de l'Ermitage.

La cara de la Mare de Déu sembla la d'una nena i transmet ingenuïtat i alegria, però el nen està seriós i molt concentrat observant la flor que la seva mare té a la mà, flor que és el centre del quadre.

Deixem de mirar i admirar la Madonna Benois per quedar bocabadats amb la Madonna Litta pintada al tremp sobre fusta entre els anys 1.490 i 1.491, un quadre de 42 x 33 centímetres.

El nom del quadre també té relació amb la família que el tenia a la seva col·lecció. Els Litta van ser una família il·lustre del patriarcat milanès.

La Mare de Déu mira atentament i tendrament al seu fill mentre l'alleta. El nen li agafa el pit amb una mà i amb l'altra agafa un ocell. Als dos quadres les finestres del fons en donen un joc de llum i ombres d¡fascinant. Leonardo da Vinci pintà aquest quadre a Milà quan estava al servei dels Visconti.

Els grups de turistes que fan la visita llampec, ni s'adonen que a pocs metres de les dues joies de Leonardo da Vinci hi ha una quadre relacionat amb el geni florentí. Aquest nu de dona s'atribueix a l'escola de Leonardo. Poca gent s'atura a observar detalladament la Mona Vanna.

Els seguidors de Leonardo van pintar variacions de la Mona Lisa semidespullada. Es coneixien com la Mona Vanna i se'n conserven vuit.

Al costat del quadre podem llegir: Dona nua, oli sobre fusta ( transferit al tela ). Adquirit l'any 1.779 a la col·lecció de Sir Robert Walpoe, considerat com el primer polític anglès que exercí de Primi Minister.

A la propera i última entrada dedicada al museu de l'Ermitage acabarem la visita virtual a la gran pinacoteca russa.

Atentament.

Senyor i

De tastet a exposició ( 1 ).

A l'entrada "Per molts anys Solsona !" del 30 de juliol passat us explicava que feia exactament 425 anys que el rei Felip II signà la cèdula que concedia a Solsona el títol de ciutat. El Museu de Solsona Diocesà i Comarcal organitzà una petita mostra al carrer "Arqueologia del punt de vista" formada per dotze grans plafons amb fotografies antigues a tocar dels dotze espais triats de la ciutat, on es podia comparar les antigues imatges amb l'edifici, la plaça, el portal actual. A la propera fotografia d'aquella mostra al carrer podeu veure l'interior del Portal del Pont, una fotografia del 1.905 del solsoní Adolf Mas Ginestà ( 1.860 - 1.936 ) un dels principals fotògrafs de l'època del modernisme català.

Aquesta mostra al carrer era un petit tastet de l'exposició "Aguaitant Solsona. Memòria gràfica de la ciutat fins al 1.927".

Us vaig explicar que podríem visitar l'exposició des del 5 de setembre fins al 28 de febrer del 2.020. Avui anirem virtualment fins al Museu de Solsona Diocesà i Comarcal a donar-li un cop d'ull.

Només entrar al Palau Episcopal, una de les millors obres del neoclàssic català, el cartell de l'exposició ens dóna la benvinguda.Pugem per la gran escala fins al museu. 
Una part del nostre patrimoni cultural està formada per la memòria gràfica dels gravats i les fotografies. L'historiador solsoní Jaume Tarrés Pujol és el comissari de l'exposició de visita imprescindible pels enamorats de Solsona i  la fotografia.

Jaume Tarrés també és un cartòfil destacat. La cartofilia, també anomenada deltiología, és l'estudi i col·leccionisme de postals.  En Jaume és el director de la Revista Cartòfila editada pel Cercle Cartòfil de Catalunya.
Els primers dibuixos de vistes de Solsona es van publicar al segle XVII però les primeres fotografies de Solsona són de la segona meitat del segle XIX i estan fetes per un grup de joves artistes barcelonins. Recordeu que la fotografia més antiga que es conserva al món des del 1.826 i està feta amb una cambra fosca.
L'exposició comença amb les vistes dibuixades i publicades dels segles XVII al XIX. Aquestes publicacions tenien un clar objectiu militar i econòmic.

A la fotografia anterior de detall podeu contemplar la càmera fotogràfica i el trípode de fusta que hi ha en la vitrina situada a la dreta del plafó que presenta l'exposició. és una Appareils Photographiques- Gilon Verviers que treballava amb negatius de 13 X 28 centímetres. La cámera, de finals del segle XIX - principis del XX és d'Antoni Anguera Puig i el trípode, també de fusta, que hi ha darrere de la càmera  és d'Assumpció Bechedejú Paradeda.

El recull d'imatges ens permet recrear la ciutat de Solsona de la segona meitat del segle XIX. Podeu observar les fotografies de Jaume Monràs que feia excursions per la Catalunya Central. Des del seu estudi de Manresa, com a mínim va desplaçar-se a Solsona dues vegades, al 1.879 i al 1.882. L'any 1.884 els famosos dibuixants Josep Lluís Pellicer i Apel·les Mestres van fer un viatge a Solsona.

Podreu veure al plafó del 1.895 una còpia de les pàgines quatre i cinc del diari La Vanguardia del vuit de setembre d'aquell any. El titular de la notícia: " La Diócesis de Solsona. Restablecimiento del obispado-Consagración del nuevo Obispo". Entre els dibuixos i les fotografies en podeu veure una de bàcul del Bisbe Ramon Riu i Cabanes. A la part superior el text és: "Báculo destinado al nuevo obispo de Solsona".

A la vitrina que hi ha al costat del plafó podeu mirar i admirar aquest bàcul d'argent daurat i cisellat amb aplicació d'esmalts, pedreria i elements ornamentals de fosa. Obra de l'orfebre Francisco Cabot e hijos, és una peça del Museu Diocesà de Barcelona.

A la propera fotografia de detall del bàcul podeu observar la protagonista d'aquesta joia d'orfebreria, la Mare de Déu del Claustre, patrona de la ciutat de Solsona.

Als plafons hi ha fotografies dels agutzils de Solsona, figures protocol·làries que flanquegen la comitiva d'autoritats per Corpus i la Festa Major de Setembre i que ajuden en els ballets dins la rotllana de la plaça Major.

A la propera fotografia, del Corpus del 2.007, podeu veure als agutzils a la plaça de la Catedral en el moment més transcendent: el ball de l'àliga.  La Plaça Major estava en obres, per això els ballets es van fer a la Plaça de la Catedral.
Un document del 1.676 explica el pagament del sou al ballador de l'àliga. Aquest ball és el màxim símbol de respecte i homenatge que la ciutat de Solsona fa a un personatge il·lustre.

S'acaba l'espai dedicat a les imatges ( gravats i fotografies ) des del segle XVII al XIX, però abans donem un cop d'ull a les fotografies exposades a la vitrina.

A la propera entrada dedicada a l'exposició Aguaitant Solsona, visitarem l'espai que acull les imatges dels primers vint-i-set anys del segle XX que ens ajudaran a comprendre la Solsona de fa cent anys.
Atentament.
Senyor i