Gràcies, mossèn Tarragona.

Avui acaba el mes de novembre en el que hem perdut a dos homes enamorats del patrimoni. Llegir el diari local Segre el passat dia tretze, entristia. A les pàgines quaranta-dos i quaranta tres - a la secció de Cultura - els titulars "Mor l'ànima del Museu Diocesà " i "Ciuraneta reposa a la Catedral" encapçalaven dues notícies que explicaven la pèrdua de mossèn Jesús Tarragona Muray i del bisbe emèrit de Lleida Francesc Xavier Ciuraneta Aymí.

Ciuraneta, un dels grans defensors de l'art de la Franja del Museu de Lleida en l'enfrontament judicial amb la Diòcesis de Barbastro-Monzón, fou bisbe de Lleida entre 1.999 i el 2.007 ( any en el que renuncià per motius de salut ).

Jesús Tarragona Muray va morir el dijous dia dotze als noranta-cinc anys, setanta-dos dedicats al sacerdoci. A més a més de la seva tasca pastoral com a mossèn, arxipreste i Canonge de la Catedral de Lleida, treballà infatigablement i amb molt entusiasme per la conservació de l'art sacre de la Diòcesi. Fou Delegat Diocesà del Patrimoni Artístic entre els anys 1.986 i 2.009.

Era un home enamorat de les obres d'art, amor que encomanava amb les seves explicacions. Com que ja tinc una colla d'anys puc explicar-vos que quan estudiava el Batxillerat Superior vaig tenir la fortuna de fer un treball per l'institut sobre el Museu d'escultura en pedra que s'habilità a l'església de Sant Martí entre els anys 1.972 i 1.977. Mossèn Tarragona m'obrí les portes i explicà cada peça i la història de la petita església romànica amb passió. Ell és un dels responsables que m'enamorés de l'art...

Entre els anys 1.982 i 2.002 fou l'ecònom de la parròquia de Sant Llorenç. Coneixia cada pedra d'aquesta església, una de les joies més importants de la ciutat de Lleida.

El 12 d'octubre del 2.014 participà, en la seva estimada església de Sant Llorenç, en la conferència "Obra Mestra: Els retaules de pedra de Sant Llorenç", organitzada per Catalonia Sacra. 

El 28 de setembre del 2.015 es presentà, amb l'església plena de gom a gom, el llibre "L'església de Sant Llorenç de Lleida", el DVD "L'església de Sant Llorenç. Un temple que custodia la pau de Déu" i el nou enllumenat led que ens deixà a tots bocabadats. Ho podeu recordar clicant sobre els propers enllaços: "Presentacions i estrena a Sant Llorenç... ( 1 )" i "Presentacions i estrena a Sant Lloreç...( 2 )".

El llibre-guia, de Ximo Company, Isidre Puig i Meritxell Niñá, té la col·laboració i assessorament del gran coneixedor del temple, mossèn Tarragona.

En el DVD, amb guió i direcció de Ximo Company i coordinació d'Isidre Puig, podeu triar dues opcions: presentació (  deu minuts ) i complert ( quaranta-vuit minuts ). Trieu complert, sense dubtar-ho i gaudireu de les explicacions de cada racó d'aquesta joia romànica i gòtica, un dels tresors de la nostra petita ciutat. Veure i escoltar aquest fascinant recorregut per l'església de Sant Llorenç és un plaer i tot un homenatge a mossèn Jesús Tarragona Muray. Espectacular quan ens explica els quatre retaules dedicats a: Sant Llorenç, Sant Pere, Santa Llúcia i Santa Úrsula.

 

El primer dia d'agost del 1.997 es signà el conveni per a la creació del Museu de Lleida Diocesà i Comarcal. L'obra de l'arquitecte Joan Rodon i Bonet finalitzà el 30 de novembre del 2.007, un gran dia per a mossèn Tarragona, persona imprescindible en la creació del nou museu.

A la fotografia anterior podeu veure les tres cases de mossèn Tarragona. En primer terme, el Museu de Lleida i, darrere, a l'esquerra la Casa Sacerdotal i al centre l'església de Sant Llorenç.

 

 

Molt preocupat per l'estat llastimós de l'antiga catedral fou un dels lleidatans que creà l'any 1.972 l"Associació d'Amics de la Seu Vella de Lleida" amb l'objectiu d'agilitzar-ne la reconstrucció. Mossèn Tarragona, presidí l'associació entre 1.981 i 1.998 i actualment era el president d'honor.

Gràcies mossèn Tarragona pel teu mestratge.

Atentament.

Senyor i

Un tomb per Olius ( 1 ).

Tornem avui al Solsonès, comarca a la que he dedicat una colla d'entrades al blog perquè ja fa anys que m'ha robat el cor. Anem a Olius, una de les quatre entitats de població ( Brics, el Castellvell, Olius i el Pi de Sant Just ) que formen el municipi d'Olius amb 961 habitants l'any 2.018. L'ajuntament del municipi està al Pi de Sant Just. A només sis quilòmetres de Solsona ens està esperant, impacient, l'església de Sant Esteve.

A tocar de l'església trobareu un aparcament. Molt aviat veureu un petit plafó informatiu en el que hi ha representada la planta de l'església de la segona meitat del segle XI, una mostra solsonina de romànic llombard.

L'antiga portalada principal situada al frontispici, amb arc de mig punt adovellat, avui és una gran porta de vidre normalment tancada ( la podeu veure a la primera fotografia ). La porta actual d'accés, posterior al romànic, també d'arc de mig punt adovellat, és al mur sud.

L'església es construí sobre una petita capella preromànica que ja està documentada al segle X. Sant esteve fou consagrada l'any 1.079 per Bernat Guillem, bisbe de la Seu d'Urgell a petició del comte Ermengol.

Sant Esteve és una església d'una sola nau, amb volta de canó sostinguda per quatre arcs faixons ( també anomenats torals ). A la fotografia anterior podeu veure que per accedir a la capçalera i l'espai presbiteral cal pujar un tram d'escales perquè a sota del presbiteri hi ha una cripta semi-soterrada. La propera fotografia és del frontispici, on podeu observar l'antiga porta principal del temple.

Entre els arcs faixons els murs laterals estan reforçats per arcs formers encastats que ajuden a suportar la volta de canó. A l'exterior de l'església els murs estan reforçats amb contraforts ( primera fotografia, a la dreta del campanar ).

La fotografia següent de detall ens permet veure un parell d'arcs formers que, a més a més de reforçar, embelleixen el mur.

L'església té dos altars, el del presbiteri en honor a Sant Esteve i el de la cripta semi-soterrada en honor de Santa Maria. Les escales centrals que ens permeten baixar a la cripta són del segle XVI.

Originalment s'hi accedia per dues escalinates laterals de les que encara es conserva algun testimoni. A la propera fotografia de detall podeu veure, des de la cripta, part de l'escalinata lateral dreta.

Unes baranes de ferro fotjat amb decoració de volutes pugen al presbiteri i en protegeixen la part lateral. En podeu valorar el magnífic treball de forja a la fotografia següent de detall.

La cripta està formada per tres petites naus separades per sis columnes i amb coberta de volta d'aresta ( la que es forma per la intersecció de dues voltes de canó iguals que es creuen perpendicularment ).

Les sis columnes tenen fust i capitells desiguals. Algunes d'aquestes columnes podrien ser reaprofitades d'una església anterior. La propera fotografia és de la nau de l'esquerra de la cripta.

La cripta, d'una alçaria de 3,20 metres, està il·luminada per tres finestres obertes a la part baixa de l'absis. La propera fotografia és de la nau dreta.

S'apaga la il·luminació, que funciona amb monedes, i quedo gairebé a les forques. Preparats per sortir de la cripta podem apreciar perfectament l'arc rebaixat que permet l'accés actual. Els arcs rebaixats ( també anomenats de punt furtat ) són aquells en que la fletxa ( alçada de l'arc ) és menor que la semi llum ( amplada de l'arc ).

Pugem el tram d'escala i sortim de l'església de Sant Esteve per anar a contemplar l'absis semicircular decorat amb arcuacions llombardes i lesenes, i amb coberta de quart d'esfera. El campanar de torre de planta quadrada, adossat al costat nord de l'espai presbiteral, té finestres sageteres i a la part superior quatre amb arc de mig punt.

A l'absis hi ha sis finestres. Les tres inferiors, situades a la part central del sòcol, són més petites. La fotografia de detall ens permet veure aquestes tres finestres d'arc de mig punt adovellat i de dues esqueixades excèntriques que donen llum natural a la cripta.

A pocs metres d'aquest edifici romànic llombard trobem el cementiri modernista d'Olius totalment integrat al paisatge i la natura. Ben aviat hi entrarem.

Atentament.

Senyor i

Musèu dera Val d'Aran.

Avui comencem un petit periple per la Val d'Aran en el que donarem un cop d'ull a petits tresors de Vielha, Arties i Salardú. Comencem per la capital, concretament pel Musèu dera Val d'Aran, un museu creat l'any 1.984 amb la seu principal a Vielha i diversos equipaments repartits per l'epectacular vall pirinenca. La Tor deth generau Martinhon, una casa senyorial del segle XVII, acull la seu d'un museu que ens convida a viatjar per la història de la val des de la prehistòria a l'actualitat. 

La visita ens permet conèixer una col·lecció molt interessant d'objectes etnogràfics, artístics i arqueològics. Tot això ens espera al número vint-i-sis del carrer Major de Vielha. Del gran casal destaca la torre cantonera octagonal construïda aproximadament al 1.610. 

A la propera fotografia de detall podeu observar dues de les finestres motllurades ( dreta ) i quatre espitlleres defensives tapades ( a sobre i a sota del cartell del museu i a sota dels dos finestrals ). A la part superior de la torre podeu veure les mènsules d'una barbacana.

Si observeu atentament la primera fotografia podreu veure a l'esquerra, a l'altra cantonada del gran edifici de planta rectangular, una garita també octagonal. És la protagonista de la fotografia següent de detall.

L'any 1.860 el gran casal el va comprar Agustí Puyol Escala. L'últim hereu d'aquesta família fou Miquel Santesmases. Durant molts anys l'edifici també es coneix com casa Santesmases. Al 1.945 la Compañía Productora de Energía Eléctrica  lloga la gran casa i reformà l'interior, perdent així l'estructura original. L'any 1.974 el pintor Miquel Farré i Albagés comprà l'edifici i el cedí com a seu del musèu dera Val d'Aran.

L'abundància i riquesa de les pastures determinà durant segle la base econòmica aranesa, la ramaderia. El rigorós clima ho determina tot. La primera sega es fa entre juny i juliol, i la segona entrada la tardor. L'herba s'asseca al prat després de tallar-la i posteriorment es trasllada a les bordes.

Les fàbriques de llana s'intal·laren a Vielha i a Es Bordes a mitjans del segle XIX, mecanitzant el procés de filatura, un procés que ens recorden les vitrines del museu. Les escales que veieu a la propera fotografia ens permeten enfilar-nos a la garita octagonal.

L'agost del 2.008, a l'entrada "Larmari i les bosses. Val d'Aran segle XVIII", vàrem donar un cop d'ull a l'armari dels privilegia i a les bosses per a l'elecció del Síndic i els Consellers del Conselh Generau d'Aran.

A la fotografia anterior podeu veure l'armari dels privilegis o de les sis claus, un armari de la parròquia de Sant Miquel de Vielha que guardava els documents del Conselh Generau i que només es podia obrir ens presència dels consellers perquè cada conseller tenia una clau. Custodiava, entre altres documents, Era Querimònia, la Carta Magna de la Val d'Aran.
La propera fotografia ens mostra les bosses emprades entre 1.613 i 1.835 per a l'elecció per insaculació del Síndic i els Consellers del Conselh Generau d'Aran. A les bosses hi posaven els noms dels candidats de cada terçó ( antiga divisió territorial de la Val d'Aran ) i es treien a l'atzar de les bosses.

Josep Maria Trullén i Thomas fou l'encarregat del primer projecte museogràfic. L'any 2.006 Jusèp Boya e Busquets, mantenint els objectius inicials i canviant la presentació de la col·lecció permanent, realitzà el segon projecte. L'any 2.010 s'inicà l'actualització amb l'objectiu de dinamitzar l'exposició i ampliar l'evolució de la història de la vall fins al segle XXI.

A la fotografia anterior podeu veure un tambor de cordes, un instrument tradicional de corda percudida emprat a tot el Pirineu, que fa l'acompanyament a la melodia de la flauta de tres forats ( a l'esquerra del tambor de cordes a la fotografia ) que toca el mateix músic amb la mà esquerra.
Deixem la Tor deth generau Martinhon, seu del museu dera Val d'Aran, museu que té dos espais més: l'Ecomusèu cò de Joanchiquet de Vilamós i l'església de Sant Joan d'Arties. Marxem de Vielha i, per la C-28 anem fins a Arties on ens esperen la Casa Paulet i l'església de Santa Maria.
Atentament.
Senyor i

L'armari de la farmàcia...

A l'entrada "El misteri del celler del monestir (5)", del juliol del 2.011, vàrem quedar bocabadats amb els documents conservats a l'Arxiu Diocesà de Solsona ( que té el seu origen l'any 1.593 ), referents a la família d'apotecaris Pallarès. Aquesta nissaga exercí de forma ininterrompuda l'ofici d'apotecari durant quatre-cents anys. A l'arxiu hi ha documents que van del 1.500 al 1.855. Un llegat salvat de la destrucció més absurda gràcies a mossèn Joan Serra i Vilaró. Si voleu recordar la increïble història cliqueu sobre l'enllaç anterior.

El passat mes de març a l'entrada "Al cor de Solsona (3)" ens vàrem aturar davant del número quinze del carrer del Castell. Un edifici del 1.459, posteriorment reformat, conegut com Cal Ginesta, Cal doctor Solé, o Farmàcia Pallarès. Un antic edifici amb la planta baixa de pedra i dels dos pisos amb façanes arrebossades i estucades. Els baixos possiblement van acollir la farmàcia Pallarès.

A l'entrada d'avui us convido a passejar per la màgica Solsona fins al Palau Episcopal, una de les millors obres del neoclàssic català. Dins del Palau hi ha el Museu de Solsona Diocesà i Comarcal, on ens espera una sorpresa...

Us preguntareu la relació del museu amb la farmàcia Pallarès. No tingueu pressa, la visita virtual ens resoldrà el dubte...

L'any 1.896 el bisbe Riu i Cabanes inaugurà el Musaeum Archaeologicum Diocesanum de Solsona, origen del museu actual i un dels primers museus diocesans de Catalunya. Hi trobareu col·leccions que van del neolític fins al segle XX. Comencem la visita per la sala dedicada a la Prehistòria/Protohistòria, que podeu veure a la propera fotografia.

Avancem, a poc a poc, gaudint de les sales dedicades al món antic, l'edat mitjana, l'edat moderna i l'edat contemporània. Ulls ben oberts per assaborir les peces d'art romànic, gòtic, renaixement, barroc... Recordeu que a les entrades del 21 d'octubre i 6 de novembre passats, "Romànic amagat al Prepirineu (11a)" i "(11b)", vàrem mirar i admirar l'espai que acull les pintures murals de Sant Quirze de Pedret.

Un cop a la sala dedicada al  barroc ens aturem per observar detalladament un moble del segle XVII de la farmàcia Pallarès. El moble de farmàcia, de fusta tallada i policromada a l'oli, fa 179 X 127 X 22,5 centímetres.

Quan l'armari està tancat podem veure a les fulles de la porta una escena de l'Anunciació. Als quadrants superiors  hi ha l'àngel a l'esquerra i Maria a la dreta. Dos grans gerros amb flors decoren els quadrants inferiors. Evidentment no he tocat l'armari i només he pogut fotografiar la decoració interior de les fulles de la porta, on podeu veure, dempeus, a Sant Cosme i Sant Damià, dos germans metges que moriren màrtirs. Els sants agafen una capseta d'ingredients en pols i una mà de morter, i una proveta. A la propera fotografia de l'ala esquerra ( batent ) de l'armari podeu observar la mà de morter que el sant agafa amb la seva mà dreta. Amb l'esquerra agafa una capseta de medicaments.

La fotografia següent de detall ens permet el rostre del sant i la llarga mà de morter que duu a la mà dreta. La decoració interior dels batents de la porta està molt ben conservada a diferència a la decoració exterior. Normalment Sant Cosme es representa amb una capseta d'ingredients en pols ( plantes i minerals ) i la mà de morter amb els que els ha triturat ( que fa referència a l'espàtula-cullereta que amb la que apareix moltes vegades ).

A l'altra fulla d'armari l'objecte agafat amb la mà és una proveta. L'armari i altres objectes de l'antiga farmàcia Pallarès ( peu de morter- de fusta-, morter -de bronze i mà de morter -de ferro, estan des del 1.920 al Museu de Solsona.

Podeu observar molt millor la proveta a la propera fotografia de detall. Sembla que el sant es recolzi al pany de l'armari... Sant Damià, per regla general, es representa observant una proveta amb orina perquè està fent una uroscòpia.

Si observeu atentament les dues fulles de l'armari  veureu que, gairebé a tocar dels peus dels sants, hi ha dues plantes. A l'esquerra el còlquic (Colchicum autumnale), planta molt tòxica emprada pels dolors articulars i reumàtics. A la dreta la rosa boscana (Rosa sempervirens), un arbust amb fruits amb molta vitamina C.

L'armari està compartimentat en nou petits prestatges, policromats amb motius geomètrics, on hi posaven els pots petits. Els petits prestatges estan coronats per una posella més gran, amb arcades, on col·locaven els pots més grans que contenien les plantes medicinals més utilitzades. En podeu apreciar la senzilla decoració a la fotografia de detall següent.

La farmàcia Pallarès és una de les més antigues documentades a Catalunya. Tomàs Pallarès i Bonany, nat al 1.838, fou el darrer apotecari de la nissaga- La seva pubilla no va voler continuar la tradició familiar i no va estudiar farmàcia.

Atentament.

Senyor i

Un cop d'ull al castell d'Albatàrrec.

Avui ens apropem virtualment a Albatàrrec, a només sis quilòmetres de la ciutat de Lleida, un poble agrícola de 2.335 habitants ( 2.018 ) que ha anat creixent al voltant del seu castell catalogat com Bé Cultural d'Interès Nacional ( BCIN ). A la propera fotografia podeu veure, entre les finestres de la primera planta ( amb reixes de forja ) i la tercera,  unes espitlleres ( obertures estretes i allargades per observar l'exterior i llençar projectils ).

El castell està situat estratègicament al cim d'un petit turó des d'on es domina el poble i el riu Segre. A la fotografia següent podeu observar una de les façanes que donen al pati. A la part superior hi ha un dels dos matacans que es poden veure des del pati. El de la fotografia descansa sobre quatre mènsules de pedra esglaonades.

El matacà és una petita fortificació, amb parapet i sòl espitllerat, per observar i atacar l'enemic. A la fotografia anterior, a la cantonada de la Torre de l'Homenatge, podeu contemplar una de les petites torretes cilíndriques amb mènsules còniques. La propera fotografia és de la porta de la Torre de l'Homenatge. A la llinda hi ha un petit arc conopial.

El castell d'Albatàrrec, conegut també com castell dels Espolters, té els seus orígens al segle XIII però s'ha modificat diverses vegades. L'aspecte actual és de la reforma feta entre 1.924 i 1.926 per la família Camon.

La web de l'ajuntament d'Albatàrrec,a  l'apartat dedicat a la Història i llocs singulars, ens explica que " el castell es construí al segle XIII ... ,a la riba esquerra del riu Segre, per Jon Esteve d’Âlberes. Al marge dret hi havia el castell de Gardeny, que fou cedit als templers l'any 1.149 com a compensació pel seu ajut en la conquesta de la ciutat de Lleida als musulmans ". Les dues fortaleses defensives neutralitzaven les incursions àrabs.

A la part superior de la fotografia anterior podeu observar una finestra geminada, anomenada també bífora o finestra biforada. Una finestra de dues obertures dividides per una columneta central anomenada mainell que sosté dos arcs de mig punt. La fotografia següent de detall és d'una finestra en la que en la seva llinda hi ha un petit arc conopial.

El castell fou reformat i venut al segle XVI a Francesc d'Espolter. El seu fill Martí Joan d'Espolter el transforma en palau renaixentista amb funció residencial. A mitjans del XVIII la baronia d'Albatàrrec era de Vicenç Espolters, després va passar als Àger de Lleida. Posteriorment els propietaris foren els Malla i després els Conangell. Quan desaparegueren les senyories, el comte de Vinatesa (Antoni Agelet i Besa ), va comprar el castell. El comtat de Vinatesa fou concedit al seu germà Miquel l'any 1.912 La família Camon, entre 1.924 i 1.926, el var reformar donant-li  l'aspecte actual.
La propera fotografia és de la façana orientada al riu Segre en la que podeu veure un mirador amb forma de matacà amb dues columnes que suporten una petita teulada.

Enfilats a les terrasses amb merlets podem gaudir del pla de Lleida, una subcomarca del Segrià centrada en la ciutat de Lleida i formada per l'horta i els antics secans de ponent.

Mirant i remirant el pla de Lleida no ens costarà gens localitzar la Seu Vella ( a la dreta de la fotografia ) i el Castell del Rei  -Suda - a la seva esquerra coronant el turó que és l'eix vetebrador de la ciutat de Lleida. A l'esquerra, entre la branca del xop i el bosc de ribera del riu Segre, es veu el turó de Gardeny.

Deixem el castell d'Albatàrrec, edifici format per dos cossos de tres plantes en angle recte construït amb carreus regulars de pedra i envoltat d'un mur amb merlets construït fa poc temps i amb cap interès, per continuar el nostre periple a la recerca del patrimoni més proper.
Atentament.
Senyor i