Enfilats a la torre del castell de Mur.

Tornem avui al Pallars Jussà, al petit municipi ( 165 habitants al 2.018 ) de Castell de Mur, format per Guàrdia de Noguera ( també anomenada Guàrdia de Tremp ) i Mur. El dos de març del 2.010, a l'entrada " Papelgel ? " vàrem entrar a la col·legiata de Santa Maria de Mur, avui entrarem al castell.

Després de Cellers, pujant per la C-13, on s'acaba l'embassament de Terradets trobareu una rotonda que us facilitarà anar a l'esquerra per la LV-9124 fins a Guàrdia de Noguera. Continuem pujant fins trobar un indicador a la dreta per anar al Castell de Mur. Només arribar a la zona d'aparcament quedareu bocabadats per l'espectacular silueta del castell ( fotografia anterior ). És impressionant apropar-se a l'antic castell encinglerat i veure com sembla que sorgeix de la roca.

Un castell dalt d'un turó sobre la Noguera Pallaresa, que controla l'entrada de la Conca de Tremp. L'edifici de planta triangular amb els angles arrodonits conserva, després de mil anys, els seus murs perimetrals. A ningú deixa indiferent la torre mestra de planta circular i setze metres d'alçària. Un plafó informatiu ens ajuda a imaginar-nos com era el castell.

Aquest castell dels segles X i XI, en un estat de conservació espectacular, és el millor castell romànic civil que hi ha a Catalunya. És una edificació molt estratègica, quan l'enemic es posava a tocar no podia llençar objectes contra els murs i, gràcies a l'orografia, de més lluny els sistemes d'atac no eren efectius. No es podia atacar des d'un punt mig. El robust castell només tenia una porta d'accés ( que podeu veure al centre de la fotografia anterior i a l'esquerra de la propera de detall ) a la que s'accedia per una rampa.

Era impossible esbotzar la porta perquè l'enemic per accedir-hi tenia que moure's en angle recte. Entrar al castell era dificilíssim. La torre mestra, pujar-hi és el nostre objectiu d'avui, està dividida en quatre pisos. A la fotografia anterior podeu veure: la porta (1), les cavallerisses (2), les masmorres (3), l'estança dels soldats (4), el magatzem de resistència (9), el cos de guàrdia (14), la sala de l'homenatge (16) i la capella (17).

Pugem el primer tram d'escales metàl·liques i anem a l'esquerra resseguint el mur perimetral. Abans d'accedir a la torre ens aturem per observar les restes de la distribució de la planta baixa del castell. La fotografia següent ens mostra els murs que delimitaven el forn i la cuina, els magatzems d'aliments, el dormitori de les dones, el graner i la cisterna d'aigua.

El regal visual al fer el cim de la torre és fascinant. A la propera fotografia podeu veure a vista d'ocell la col·legiata de Santa Maria de Mur, que està a pocs metres del castell i que visitarem en una propera entrada.

Gràcies al zoom de la càmera fotogràfica podeu veure, darrere i a la dreta del campanar d'espadanya de la col·legiata, la vila de Llimiana sobre un cim rocallós.

El Montsec era la frontera entre el món musulmà i el món cristià. Quan els francs van fer recular als musulmans hi hagué una primera frontera a Collegats. La frontera no era estable, s'anava desplaçant. L'origen de la formació dels dos Pallars fou una disputa familiar que va acabar amb nombroses guerres. Artau I, comte de Pallars Sobirà entre 1.049 i 1.081, era un mala peça i es va enfrontar repetidament amb el seu cosí germà Ramon V de Pallars Jussà. 

A la fotografia següent podeu veure la conca de Tremp amb el Pirineu nevat al fons. Al centre de la fotografia, la ciutat de Tremp, capital del Pallars Jussà.

Mireu on mireu el paisatge és magnífic i ens fa sentir petits, petits. La neu vesteix de blanc els cims del Pirineu i la immensitat és la protagonista...

El silenci espectacular es trenca amb els espetecs de la bandera del Castell de Mur fortament agitada pel vent. Què pensaven els soldats enfilats a la torre del castell quan s'apropava l'enemic?

Baixem de la torre, sortim del castell, i anem a la col·legiata de Santa Maria de Mur on l'any 1.919 es van arrencar les primeres pintures murals del romànic català i que, malauradament, estan al Museum of Fine Arts de Boston...

Atentament.

Senyor i

La màgia de l'Empordà ( 3 ).

Després de donar un cop d'ull a l'església de Santa Maria de Castelló d'Empúries anem fins a Sant Martí d'Empúries, ( una entitat de població del municipi de l'Escala ), concretament al conjunt arqueològic d'Empúries, l'únic jaciment arqueològic de la península ibèrica on es conserven les restes d'una ciutat grega ( Empòrion ) i les d'una ciutat romana ( l'antiga Emporiae ).

L'any 206 aC Indíbil i Mandoni, cabdills ilergetes, encapçalaren la revolta que conjuntament amb lacetans i ausetans contra Roma. L'any 197 aC es produí un aixecament general de les tribus ibèriques, que fou sufocat violentament pel cònsol Marc Ponci Cató que desembarcà a Rhode ( Roses ) l'any 195 aC. L'antiga Emporiae fou creada sobre les estructures del campament romà que Marc Ponci Cató  instal·là aquell any.

Al darrer quart del segle I aC, quan August era emperador romà, les dues ciutats es van unir amb el nom de Municipium Emporiae. Tota la ciutat romana i el sector de la Neàpolis de la ciutat grega foren abandonades a la segona meitat del segle III dC. La població en concentrà a Sant Martí d'Empúries.

Deixem el conjunt arqueològic i continuem caminant entre dunes, a tocar del mar, pel passeig del doctor Pi i Llussà que uneix Sant Martí d'Empúries amb l'Escala. Gaudiu d'aquesta fascinant passejada...

En pocs minuts arribem a la Platja del Portitxol que ens regala un entorn espectacular. L'Hostal Empúries és una magnífica opció per allotjar-se, gaudir del paisatge, el silenci, la tranquil·litat, la gastronomia...

L'any 1.907 es construí el primer edifici de l'Hostal, anomenat Villa Teresita, amb la funció inicial d'allotjar els primers arqueòlegs dirigits per Josep Puig i Cadafalch ( arquitecte modernista, arqueòleg, historiador de l'art i polític català ) quan s'iniciaren les excavacions del jaciment greco-romà.

Font fotografia: web Hostal Empúries.

Deixeu-vos seduir per les propostes de l'Hostal Empúries, estic convençut que m'ho agraireu molt. Jo ho vaig fer i he repetit...

 

 

L'esforç per ser un allotjament sostenible suposà que l'any 2.010 fos el primer hotel d'Europa en aconseguir el certificat ecològic LEED ( Leadership in Energy and Environmental Design ).

Després de gaudir i descansar continuem pel passeig del doctor Pi i Llussà que ens deixarà a tocar del Museu de l'Anxova i la Sal de l'Escala.

El museu ens presenta la història de la pesca i salaó del peix blau. L'Escala, des del segle XVI fins avui, ha conservat una indústria en la que és difícil superar-la, la salaó d'anxoves.

El museu està ubicat en un edifici del 1.913 que fou l'antic escorxador. Les grans fotografies antigues són espectaculars i ens ajuden a comprendre la gran importància d'aquesta indústria.

Sortim del museu i ens apropem a l'església de Sant Pere, d'estil gòtic tardà i barroc. És una de les dues esglésies parroquials del municipi de l'Escala. L'altra, la de Sant Martí d'Empúries, fou construïda a partit del 1.507.

A la propera fotografia de detall podeu veure la gran rosassa sobre la que hi ha una imatge de Santa Màxima. El coronament de la façana està decorat amb motllures amb motius vegetals.

Mentre passegem pel centre de l'Escala és "obligatori" comprar algun pot d'anxoves, un magnífic producte que - si us agraden les salaons- us entusiasmarà...

Anem al carrer d'Enric Serra número trenta-set on trobem la casa natal de Caterina Albert i Paradís ( 1.869 - 1.966 ). Novel·lista, narradora, autora teatral i poeta  és l'autora de la novel·la "Solitud" ( 1.905 ), una de les millors obres del modernisme literari català. Malauradament es va veure forçada a amagar la seva identitat sota el pseudònim masculí de Víctor Català...

L'edifici, de mitjans segle XVIII, va ser reformat a finals del segle XIX. De planta baixa i dos pisos, té les obertures emmarcades en pedra. A la gran balconada del primer pis i als tres balcons del segon podem gaudir del bon treball de forja de les baranes. Està protegida com Bé Cultural d'Interès Local ( BCIL ).
A la dreta de la porta hi ha una placa en la que podem llegir: "Aquesta és la casa on nasqué i morí la il·lustre escriptora Caterina Albert i Paradís ·Víctor Català" 1.869-1.966. Glòria de les lletres catalanes i orgull de la nostra vila. L'Ajuntament de l'Escala en el seu centenari, Any 1.969".

Les dues finestres  de la planta baixa també poden presumir del treball de forja de les reixes que les protegeixen.

Deixem el centre de l'Escala per passejar fins al port de la Clota, concretament al carrer Port de la Clota, on agafarem el camí de ronda.

Només començar el camí de ronda trobem la bateria de costa L-6 la Clota que fou construïda pel govern franquista a finals dels anys quaranta. Formava part del conjunt de bateries de la badia de Roses que tenien la missió de defensar-se d'un atac aliat... Els quatre búnquers tenien canons d'acer amb un abast de 8.900 metres. Al de l'extrem de ponent hi havia un niu de metralladores que dominava la badia de la Clota.

Però no parlem més del pitjor invent dels humans, la guerra, i aprofitem per relaxar-nos amb la bellesa que ens regala el camí de ronda. Tot un plaer que estimularà els nostres sentits.

Si feu el camí de ronda a l'estiu podreu gaudir del lliri de mar, una planta que viu als sorrals litorals del Mediterrani. Les seves flors blanques fan una olor molt agradable.

Deixem l'Escala, i l'Alt Empordà, per apropar-nos molt aviat a Torroella de Montgrí - ja al Baix Empordà -on ens espera un autèntic museu al carrer...
Atentament.
Senyor i

" 17 segundos ".

Avui tinc el plaer de recomanar-vos un nou poemari de Kirmen Uribe, poeta basc nascut l'any 1.970 a Ondarroa ( Bizkaia ) en una família vinculada a la pesca. 

No és la primera vegada que us parlo de Kirmen al blog. Al juny del 2.008, a l'entrada "Dissabte poesia...basca " vaig aconsellar-vos la lectura de l'espectacular poemari "Bitartean heldu eskutik " editat per Susa l'any 2.001 i traduït al castellà l'any 2.004 ( "Mientras tanto dame la mano" ) a la Colección Visor de Poesía nº 548. Un llibre imprescindible si us agrada la poesia, que l'any 2.010 Proa va traduir al català.

L'any 2.010 vaig dedicar-li tres entrades. Al març a "Dissabtes poesia basca ( 2 )" la recomanació era per animar-vos a llegir la primera novel·la del poeta, "Bilbao - New York - Bilbao".  Una novel·la molt poètica que ens explica la història de tres generacions d'una família, amb la que guanyà l'any 2.008 el Premio de la Crítica de narrativa en euskera i el Premio Nacional de narrativa al 2.009.

Al mes d'agost a l'entrada "Poesia basca ( 3 )" vaig convidar-vos a passejar pel Parque de Doña Casilda, el parc més important de la capital de Bizkaia, que es començà a construir l'any 1.907. Aquest espai, de visita obligada quan aneu a Bilbo, acull el Museo de Bellas Artes.

Ja al museu ens vàrem aturar, més de disset segons, davant de tres pintures murals traslladades a suport mòbil ( propera fotografia ) del que es considera el més important dels pintors bascos contemporanis, Aurelio Arteta Errasti.". La del centre En la romería 1" ( 115 X 332 centímetres ) està flanquejada a la dreta per "En la romería 2" ( 117,5 X 57 centímetres ) i a l'esquerra per "En la romería 3" ( 117 X 155 centímetres). Aquestes tres pintures murals són l'eix vertebrador del vídeo amb el que Seix Barral promocionà la poètica novel·la. Kirmen i la seva família són els protagonistes d'aquesta petita joia que podeu tornar a veure clicant sobre l'enllaç anterior.

Kirmen es centrà en la novel·la i al 2.012 publicà "Mussche" ( la traducció al castellà, català- "El que mou el món" - i gallec és del 2.013 ) i al 2.016 "Elkarrekin esnatzeko ordua" ( que el mateix any es van traduir al castellà i al català - "L'hora de despertar-nos junts" -  i al gallec l'any 2.017 ).

Al maig del 2.019 vàrem tornar al museu amb l'entrada "Tornar al Bellas Artes...". Per celebrar el seu 110 aniversari el museu presentà l'exposició "ABC. El alfabeto del Museo de Bilbao", una proposta que ocupà tot l'antic edifici ( de la sala 1 a la 31 ) i que suposà una gran renovació museogràfica. El comissari literari de la proposta fou Kirmen Uribe, que coneix molt bé el Bellas Artes i el visita freqüentment des de que era un nen petit.

Però tornem a la gran noticia poètica amb la que he començat l'entrada d'avui, el nou poemari de Kirmen Uribe "17 segundos", editat en euskera l'any 2.019 per Susa i en castellà l'any 2.020 a la Colección Palabra de Honor nº 35 de Visor Poesía. Explica el poeta basc en diverses entrevistes i al doblec de la coberta del llibre que durant una visita al Metropolitan Museum of Art de Nova York la guia que els acompanyava en la visita a la pintura nord-americana de segle XIX va fer un comentari que el va deixar bocabadat. Joanna E. Goodman els digué que un visitant no s'atura més de disset segons a mirar un quadre. Hi ha estudis que certifiquen aquesta trista dada...

Una rapidesa que no permet assaborir l'obra d'art però que sembla el paradigma de la manera de viure de bona part dels humans. Ens falta la mirada, saber aturar el temps per gaudir de la proposta de l'artista. Disset segons no ens permeten apreciar res.

El títol del poemari es contraposa amb el seu contingut. El poeta d'Ondarroa ens regala un llibre que recull poemes escrits entre els anys 2.002 i 2.019, és a dir en disset anys.

El fet d'haver-se centrat en les novel·les ens feia pensar que el poeta havia deixat d'escriure poesia, però afortunadament no es així i podem tornar a gaudir de la seva sensibilitat. 

Els poemes de "17 segundos" parlen de la família, infància, adolescència, amor, mort, insubmissió, política, violència... Passejareu pel País Basc, Japó, Nova York.. 

Una de les persones que més estimo m'ha enviat des de Bizkaia el nou poemari i el proper vídeo en el que podeu veure i escoltar a Kirmen Uribe al metro de Nova York recitant en euskera el poema " Txoriak neguan " ( " Pájaros en invierno" ) que podeu llegir en castellà a la pàgina vint-i-quatre del poemari o clicant sobre l'enllaç anterior. Eskerrik asko Eduardo, muxu bat.

Txoriak neguan - KIRMEN URIBE from Signo Digital on Vimeo.

Els Haikus de la cárcel són poemes que s'inspiren en els vuit mesos que el poeta estigué a la presó de Basauri per ser insubmís. Els haikus són poemes breus de tres versos de 5-7-5 síl·labes propis de la poesia japonesa. És l'única part bilingüe ( castellà - euskera ) del poemari.

Després dels poemes de Los años blancos, torna a la poesia japonesa amb Tankas del viaje. El tanka consta de trenta-una síl·labes repartides en cinc versos seguint l'esquema 5-7-5-7-7. Els anys 2.014 i 2.016, convidat per la traductora Nami Kaneko, va estar a Okinawa, Tokio i Kioto. Els tankes els va escriure seguint les anotacions del seu quadern de viatge.

El poeta d'Ondarroa viu a Nova York on va anar-hi quan li concediren una beca del Cullman Center a la Biblioteca Central per al curs 2.018 - 2.019.

Llegir " 17 segundos" és un gran plaer.

Atentament.

Senyor i

La caseta de los Buichitars.

Avui deixem les terres lleidatanes per apropar-nos primer al Somontano de Barbastre i després al Sobrarbe, dues comarques d'Osca. Agafem la A-22 fins a Barbastre i seguim per la A-1232. A pocs quilòmetres trobarem un indicador, a la dreta, per anar a Colungo/Arcusa i a pocs metres farem la primera parada per donar un cop d'ull al puente de la Albarca també anomenat  puente del Campanachal.

Construït al segle XIII sobre les restes d'un pont més antic dels segles XI-XII és un dels ponts més antics que es conserva al Somontano. Per ell s'accedia a Colungo i a la sierra des del camí de Barbastre. El riu Vero fa més de set-cents anys que fa companyia al pont que té 8,5 metres d'ull ( alçària ) i 19 metres de llum ( distància en projecció horitzontal entre els suports d'un pont ). Fou rehabilitat completament l'any 1.993.

A la fotografia anterior de detall podeu veure la part del plafó informatiu que ens explica el perquè del nom del pont. L'albarda és un guarniment de les bèsties de peu rodó, una mena de coixí de palla, que s'adapta al llom de l'animal i sobre la que es col·locaven les sàrries, arganells... El perfil apuntat del pont recorda una albarda.

La propera fotografia, també de detall, és del tallamar ( la prolongació del pilar del pont per disminuir la resistència que aquest oposa al corrent del riu ), i les restes més antigues.

Després de Colungo, la A-2205 comença a serpentejar i ens regala un espectacle visual impressionant. Busqueu un espai per aparcar un moment, apropeu-vos al pont i gaudiu dels barrancs.

La fotografia anterior i la propera són del Barranco de las Gargantas, un espai natural espectacular. Estem entrant al Parque Natural de la Sierra y Cañones de Guara.

Enfilant tranquil·lament la carretera plena de corbes i més corbes trobareu diferents aparcaments per deixar el cotxe i caminar fins als abrics d'Arpán, de Mallata... ens els que podreu gaudir de l'art rupestre. Atureu-vos al mirador de la Portiacha ( hi ha un aparcament per a vint cotxes ). Malgrat la boira que vaig trobar, al fons podeu veure el riu Vero.

Tornem al cotxe i continuem pujant lentament la carretera. A pocs minuts de l'aparcament haurem d'agafar ( a l'esquerra ) la HU-V-3421 per anar a Lecina, ja a la comarca del Sobrarbe. Gairebé al poble, només falta per arribar-hi 1,2 quilòmetres, trobarem la caseta de los Buichitars.

Es tracta d'una petita construcció de pedra seca amb coberta de falsa volta que s'emprava com refugi temporal. A la propera fotografia de detall podeu observar el seu interior.

La caseta està emmarcada en el projecte "Contiua Pirineum. Ruta de los Intercambios/Route des Échanges". Si cliqueu en l'enllaç anterior podeu veure les vuit fitxes de Las Casetas de Lecina-Bertorz.

La caseta és propietat de la Casa Barfaluy i està ubicada a la partida de Buichitars, a tocar de Lecina. És una de les cabanes que trobareu si seguiu l'itinerari ( cliqueu el proper enllaç ) "Ruta de las casetas de pastor".

La petita cabana de planta rectangular té tres metres de llargària , una alçària d' 1,35 metres i una superfície de set metres quadrats.

Acabem l'itinerari d'avui a Lecina, una localitat del municipi de Bárcabo, que l'any 2.018 tenia tretze habitants. Quedareu bocabadats amb la seva carrasca mil·lenària, la segona més gran d'Espanya. 

La carrasca és un arbre de la família de les fagàcies, molt semblant a l'alzina. Les mides són espectaculars, penseu que calen entre quatre i cinc adults per envoltar el seu tronc. Malgrat la seva vellesa ( recordeu que és un arbre mil·lenari ) encara produeix moltes glans. L'alçària és de 16,5 metres i el diàmetre de la capçada fa 28 metres...

A la propera entrada dedicada a terres aragoneses deixarem Lecina per baixar tranquil·lament gaudint del paisatge espectacular fins al puente de la Albarda ( on hem començat l'entrada d'avui ). Un cop allí ens incorporarem a la A-1233 ( a la dreta ) i molt aviat anirem  - a la dreta - quan trobem l'indicador per pujar a Alquézar, el nostre proper objectiu.

Atentament.

Senyor i

La Torre de Vallferosa.

Avui en la nostra passejada virtual viatjarem fins al terme municipal de Torà format, a més a més del nucli urbà, per set entitats de població: Cellers, Claret, Fontanet, Llanera, Sant Serni, Vallferosa i l'Aguda. Malgrat estar situat administrativament al nord-est de la comarca de la Segarra, Torà i Biosca voldrien passar a formar part del Solsonès.

Pujant per la LV-3005 trobarem un indicador a la dreta en el que podem llegir Vallferosa 1. Quan comencem a baixar per la sendera del Barranc de Quadros molt aviat ens sorprèn la Torre de Vallferosa ( a l' esquerra de la propera fotografia ) i el campanar de l'església de Sant Pere de Vallferosa ( a la dreta ).

Aquesta espectacular torre de guaita fou construïda, aproximadament, l'any 970. Les torres de vigilància estaven connectades visualment amb l'objectiu de controlar els territoris conquerits als sarraïns. És una obra mestra de l'arquitectura militar europea del segle X.

La porta d'entrada a la torre està situada a un nivell d'un primer pis. Una escala de fusta en permet, actualment, l'accés ( la podeu veure a la dreta de la fotografia anterior ). Els soldats utilitzaven  una escala de corda per pujar i baixar de la torre, que enrotllaven fent gairebé impossible entrar-hi.

La torre, de trenta-tres metres d'alçària, està formada per dues estructures: una d'interior i una d'exterior. L'estructura interior és de planta circular i secció troncocònica. Hi havia un dipòsit de sis metres de fondària cobert per una cúpula.

L'estructura exterior, folre de l'estructura interior, està feta de maçoneria i morter. Malgrat el pas dels segles. ( recordeu que estem davant d'una construcció mil·lenària ), conserva part de l'arrebossat original.

A la propera fotografia podeu veure projectada l'ombra de la Torre de Vallferosa sobre el bosc del  Barranc dels Quadros.

L'espectacular torre està coronada amb merlets. A la part superior, gairebé a tocar dels merlets, podeu observar una sèrie d'espitlleres amb arc de ferradura que alternen dues alçàries diferents.

Quan ens enfilem a l'estructura de fusta que permet l'entrada a la torre podem observar l'atrotinada torre del campanar, de planta quadrangular, de l'església de Sant Pere de Vallferosa. A la propera fotografia de detall constateu l'estat de la balustrada que la corona...

Al costat de la torre ens està esperant l'esgavellada església d'estil barroc que substituí la primitiva església medieval de la que no en queda cap resta. A la llinda de la porta podem llegir la data 1.698.

L'església, ( d'una sola nau, amb capelles laterals i cripta ), no té teulada i està en estat ruïnós. Es conserven eles parets perimetrals, la torre campanar, els arcs torals ( arcs transversals a la nau que sostenien la volta ) i l'arc rebaixat sobre el que descansava el cor ( desaparegut ).

Afortunadament a la Torre de Vallferosa no li ha passat el mateix que a l'església de Sant Pere, que és "700 anys més jove". És gairebé un miracle que hagi arribat als nostres dies en un estat que ha permès la seva restauració i estudi.

Atentament.

Senyor i