Els esgrafiats de Santes Creus ( 1 ).

Els mesos de novembre i desembre del 2.018 vàrem gaudir dels esgrafiats que embelleixen alguns dels edificis de la ciutat de Lleida. Les quatre entrades titulades "Esgrafiats lleidatans" ens permeteren mirar i admirar la feinada que suposa la tècnica d'esgrafiar façanes, voltes, sòcols, arrimadors...

Avui començo una petita sèrie de dues entrades que ens mostraran la feina feta pels esgrafiadors a Santes Creus, capital del municipi d'Aiguamúrcia, a la comarca tarragonina de l'Alt Camp. El petit poble ( 176 habitants al gener del 2.019 ), situat a la riba esquerra del Gaià, envolta el Reial Monestir de Santes Creus.
Després d'aparcar el cotxe fora del recinte del monestir enfilem el carrer de Pere el Gran que, quan gairebé estem davant del portal, s'uneix al carrer de la Ferreria. Hem arribat al portal amb arc carpanell que travessa els edificis de l'antiga porteria exterior del monestir i de la ferreria. Abans de passar pel portal que travessa l'edifici per d'accedir al primer recinte exterior del monestir no podem imaginar la gran quantitat d'esgrafiats que ens estan esperant. Com podeu constatar a la propera fotografia els pocs esgrafiats que es conserven en aquesta façana  són difícils de veure.

Entre l'arc carpanell i la fornícula, que ja no acull cap estàtua, podeu observar a la fotografia següent de detall l'escut de Santes Creus sostingut per dos àngels.

A la propera fotografia podeu veure la façana orientada a la plaça de Santa Llúcia, la primera de les places de les tres del recinte monacal que trobarem abans d'entrar al monestir.

La fotografia següent de detall és del rellotge de sol que hi ha sobre el portal, més o menys al centre del segon pis.

Els esgrafiats que veurem a les tres places del recinte monacal són barrocs. L'esgrafiat de l'antiga porteria exterior i la ferreria és del 1.745. A l'esgrafiat del rellotge de sol, fet amb pols de marbre i calç, al filacteri subjectat per dos àngels podem llegir el lema " Jo sense sol i tu sense fe no valem res".

Les línies més llargues corresponen a les hores, les mitjanes a les mitges i les petites als quarts. Les xifres aràbigues van de les nou a les set. Entre les dovelles de l'arc carpanell i l'ampit de la finestra podem llegir el lema: " Si vols saber l'hora que és, mira el rellotge que per això és ".

Entre les dovelles de la porta amb arc de mig punt i el portal d'accés a la primera plaça del recinte monacal podem llegir l'esgrafiat Ferdinandus Serra fecit. És la signatura de Ferran Serra i Sala ( 1.905 - 1.988 ), dibuixant, esgrafiador i escultor barceloní que a principi dels anys seixanta del segle passat restaurà els esgrafiats de l'antiga porteria exterior.

L'any 1.963 treballava en la restauració dels esgrafiats del conjunt de façanes de la plaça de Santa Llúcia combinant els esgrafiats barrocs originals amb creacions seves, com el rellotge de sol. Abans de donar un cop d'ull als altres esgrafiats de l'antiga porteria, a la propera fotografia de detall del seu rellotge podeu observar com el Sol fuma una pipa que té la funció de gnòmon del rellotge.

La mil·lenària tècnica de l'esgrafiat es basa en la superposició de capes de morter pigmentades amb diferents colors. Es calca a la façana el dibuix que volem esgrafiar i amb un instrument tallant es retira la capa de morter més superficial abans que s'assequi totalment. El tall es fa oblic a la façana per no permetre que l'aigua de la pluja s'acumuli i faci malbé l'esgrafiat.

A la fotografia anterior de detall podeu observar la petita finestra amb llinda de fusta que hi ha a l'esquerra de la porta de la planta baixa. Sobre la llinda podem llegir l'any en que es va fer l'esgrafiat original 1.745.
La fotografia següent ens permet apreciar la bellesa dels dos esgrafiats ( primer i segon pis ) que estan sobre la finestra de la planta baixa.

Malgrat que els esgrafiats de l'antiga porteria exterior i la ferreria es van restaurar, es poden apreciar petites esquerdes com la que podeu veure a la propera fotografia de detall.

Deixem de mirar i admirar els primers esgrafiats que ens donen la benvinguda al recinte monacal, fem mitja volta i observem la petita plaça de Santa Llúcia. A l'esquerra de la propera fotografia hi ha el Portal de l'Assumpta també anomenat Portal Reial, i a la dreta la capella de Santa Llúcia construïdes al segle XVIII.

La capella, de nau rectangular, coberta a dues aigües i volta de llunetes, fou construïda l'any 1.741. La façana, amb portalada rectangular de pedra grisa sobre la que hi ha un òcul, està coronada per un campanar d'espadanya o de cadireta de dos ulls ( sense campanes ) amb tres merlets catalans ( esglaonats ).

Els esgrafiats, que podeu apreciar millor a la propera fotografia de detall, també foren restaurats als inicis dels anys seixanta del segle passat per Ferdinandus Serra.

Gràcies al zoom de la càmera fotogràfica puc mostrar-vos la segona signatura de Ferdinandus Serra. El text: " Res-vil 1960 Ferdinandus Serra - fecit ".

La capella es construí sobre una antiga capella del segle XIII i des de 1.425 la seva funció fou la d'església parroquial del poble de Santes Creus i dels laics que treballaven al monestir. L'any 1.843 la parròquia es traslladà a l'església del monestir. La petita capella està adossada al Portal barroc de l'Assumpta.

El Portal de l'Assumpta ( fotografia anterior) ens permet accedir a la segona plaça, la de Sant Bernat que visitarem detalladament a la propera entrada dedicada als esgrafiats de Santes Creus. A la  plaça de Santa Llúcia hi vivien els ferrers, paletes... i a la de Sant Bernat, els monjos jubilats i l'abat. També hi havia la porteria, l'hostatgeria i l'infermeria.

El portal barroc, construït a la segona meitat del segle XVIII, està coronat per una cornisa sinuosa i motllurada. La façana ens regala esgrafiats de gerros i garlandes. Una torre octogonal amb coberta piramidal corona el portal. El portal està flanquejat per dues grans columnes sobre pedestal. A la fornícula hi ha una imatge de l'Assumpció de la Mare de Déu.
Atentament.
Senyor i

Sant Jordi a Moscou ( i 2 ).

Per tercer any consecutiu celebrem al blog la diada de Sant Jordi en terres russes. Fa dos anys recordàvem al nostre estimat patró a Sant Petersburg - concretament al Museu Estatal de l'Ermitage-. L'any passat la celebració la férem a Moscou, ciutat en la que avui també recordarem al cavaller nascut a la colònia romana de Diòpolis ( Palestina ) l'any 270 que actualment s'anomena Lod ( Ludd en llengua àrab ) i és una ciutat de 65.000 habitants d'Israel.

Al desembre del 2.019 vàrem visitar virtualment, mitjançant dues entrades, la catedral moscovita de Sant Basili construïda al segle XVI per ordre del tsar Ivan el Terrible. Recordeu que només entrar, Sant Jordi ens donà la benvinguda...

Tan lluny de casa és emocionant veure a Sant Jordi lluitant amb el drac. Aquesta icona del segle XVI està pintada amb tremp d'ou sobre fusta coberta amb levkas. La paraula russa Левка́с deriva del grec λευκός i significa blanc.

En la tècnica de la pintura d'icones, el levkas es la barreja de pols d'alabastre, sulfat o carbonat de calci i cola de pell de conill o de peix que s'aplica sobre la superfície on es pintarà una icona.

A la propera fotografia de detall, malgrat el vidre que protegeix la icona, podeu veure a Sant Jordi molt enfeinat per matar al drac.

El levkas és una capa de color blanc que fa que els colors de la pintura que apliquen sobre ella siguin més brillants. La fotografia següent, també de detall, ens mostra el cap del drac ( a la dreta de la icona ) que aviat morirà.

Gairebé a tocar de la catedral de sant Basili  ens espera un nou parc dissenyat pels arquitectes Diller Scofidio + Renfro, Citymakers i Hargreaves Associates. Parlo del parc Zaryadye, un dels espais contemporanis més importants de Moscou. A la part superior esquerra de la propera fotografia aèria, feta pel Govern de Moscou, podeu veure el Kremlin, la catedral de sant Basili i la Plaça Roja.

     Font fotografia: Govern de Moscou mos.ru

El parc, de gairebé 78.000 metres quadrats, fou inaugurat el 9 de setembre del 2.017. A la propera fotografia podeu veure el Gran Amfiteatre cobert amb una cúpula per protegir al públic de la pluja. Un espai amb una capacitat per a 1.500 espectadors dissenyat per Diller Scofidio + Renfro.

Al gran parc hi ha nou temples considerats monument de significació general. En un dia com el d'avui em permetreu que ens fixem en l'església dedicada a sant Jordi construïda al 1.657-58 al turó de Pskov.

S'edificà sobre un antic temple que fou destruït per un incendi l'any 1.939. El campanar, que podeu veure a la propera fotografia, i el refetor són del 1.818. Només entrar a l'església del Gran Màrtir Jordi el Victoriós, et deixen molt clar que no es poden fet fotografies. Per poder ensenyar-vos la icona del segle XV de l'escola de Nóvgorod dedicada a sant Jordi vaig comprar la senzilla fotografia que podeu veure a continuació.

Si girem la reproducció de la icona podem veure l'exterior de l'església. El text només l'entendreu els que sabeu rus...

L'escola de Nóvgorod destacava per les seves icones i pintures. Fou molt important entre els segles XII i XVI. La ciutat de Nóvgorod, a 190 quilòmetres al sud-est de Sant Petersburg, va ser un centre cultural i econòmic de Rússia entre els segles XIII i XIV quan gairebé tota la resta del gran país estava ocupat pels mongols.

Els artistes d'aquesta escola conservaren les tradicions bizantines en les que es fonamentava l'art rus però introduïren colors més lleugers, formes més planes i suavitzaren les línies facials.

Aquesta església ortodoxa de la diòcesi de Moscou que es troba al districte de Tverskoy, al carrer Ulitsa Varvaka 12, fou molt malmesa durant la invasió de tropes napoleòniques del 1.812. Al 1.818 després de restaurar-la s'hi afegí un doble refetor, un pòrtic i un campanar de dos nivells d'estil pseudo-gòtic amb la part superior del campanar d'estil imperi. L'altar major va ser consagrat en honor a la festa de la protecció del Santíssim Theotokos. Destaquen les capelles de sant Jordi i sant Pere. Als murs i arcs de l'església hi ha pintures dels segles XVII i XVIII. Sortim del temple per observar detalladament i des de diferents angles les cinc cúpules bulboses.

A la fotografia anterior podeu veure tres de les cinc cúpules des del límit del parc Zaryadye. Al darrere hi ha el carrer Ulitsa Varvarka que s'enfila pel turó Pskov. M'apropo al carrer per fer una nova fotografia de  detall per mostrar-vos les creus ortodoxes que coronen les cúpules.

Les façanes estan coronades per una cornisa de maons perfilats amb kokoshniki, un element decoratiu de l'arquitectura tradicional russa consistent en arcs de mig punt i conopials que podeu veure a les dues fotografies anteriors a tocar de les cúpules.

Després de la Revolució del 1.917 van suprimir les funcions de l'església i diverses institucions empraren l'edifici que va acabar de magatzem. Entre 1.965 i 1.972 es va fer una restauració exterior i al 1.989 es traspassà a la Societat per a la Protecció de Monuments Històrics i Culturals. L'any 1.991 fou retornada a l'església i el culte fou restituït al 1.995. La creació del gran parc Zaryadye ha suposat una magnífica nova restauració del temple.

Si viatgeu a Moscou guardeu una bona estona per passejar pel parc Zaryadye que combina perfectament història i modernitat. A la fotografia anterior podeu veure la teulada de fusta de l'Antiga Cort Anglesa, avui museu, un edifici del segle XV...
Atentament.
Senyor i

Els antics carrers a tocar de l'església de Sant Joan.

Els passats març i abril vaig publicar tres entrades titulades " La trista història de l'església de Sant Joan ". La documentació consultada a l'Arxiu Municipal de Lleida deixava molt clar el perquè l'església romànica de Sant Joan - la més antiga de la ciutat i que a l'edat mitjana fou la més important - fou enderrocada per construir una església neogòtica...

Als documents podem llegir noms de carrers de Lleida que avui ja no existeixen com: Calle de la Pelota o Calle del Cementerio de San Juan. Moltes vegades al blog he consultat la història dels carrers de la ciutat per documentar-me, però avui us demano que m'acompanyeu a la Rambla d'Aragó número deu per conèixer la història d'aquets antics carrers informant-nos a  la Biblioteca Pública.

L'antic edifici de la Maternitat, obra d'Agapit Lamarca, inaugurat l'any 1.865 ens espera lluint - orgullós - els esgrafiats del 1.941 dibuixats per l'arquitecte provincial Ignasi de Vilanova ( "inspirant-se molt clarament" en els de l'Escola Ramon Llull de Barcelona ) i fets per l'estucador Joan Marco Farré. A la propera fotografia de detall podeu observar un dels esgrafiats de la segona planta.

Entrem a la Biblioteca Pública de Lleida, pugem a la segona planta i quan trobem la porta on hi ha escrita la paraula Investigació, entrem. A la sala trobareu la Col·lecció Local amb tota la documentació relacionada amb les comarques de Lleida.

En aquest espai podeu consultar el Fons Antic format pels materials bibliogràfics de les biblioteques, convents i entitats religioses afectades per la Desamortització de Mendizábal. Cal demanar-ho prèviament perquè estan al magatzem de la biblioteca. Poca broma, parlem de 9.760 impresos dels segles XVI al XIX. Les joies: sis manuscrits i vint-i-cinc incunables.

No tindreu dificultat per trobar un bon lloc a tocar de les finestres. Cal còrrer la cortina perquè la vista té premi. A pocs metres de la taula on treballarem ens observen atentament les Cases Noves o de Balasch.

A la part baixa de la fotografia anterior podeu apreciar les punxes per evitar que els coloms s'aturin als finestrals de la biblioteca. Les tres cases modernistes dissenyades per Francesc de Paula Morera i Gatell foren construïdes entre 1.914 i 1.915.

Moltes vegades el llibre de Josep Lladonosa i Pujol, historiador imprescindible per conèixer  les comarques de Lleida, "Els carrers i les places de Lleida a través de la història" m'ha ajudat per explicar-vos els secrets de la nostra petita ciutat. A la propera fotografia podeu veure l'edició del 2.007 feta per la Universitat de Lleida i l'Ajuntament de Lleida a cura de Joan Ganau i Casas.

A l'entrada "La trista història de l'església de Sant Joan ( 2a )" vàrem observar detalladament un dels tres plànols ( el de planta ) de la carpeta 1564/35 "Iglesia Parroquial de San Juan. Copia de la planta y alzados", un projecte de l'arquitecte basc Julio de Saracíbar però de l'ampliació, modificacions i direcció d'obres el responsable fou l'arquitecte lleidatà Celestí Campmany. Al plànol de planta de la nova església neogòtica podem veure que l'actual carrer de Sant Joan tenia el nom de Calle de la Pelota. El plànol està signat el dia 11 de setembre del 1.879.

Al mateix plànol, el que actualment és el carrer Paer Rufes s'anomenava Calle del Cementerio de San Juan. El podeu veure a la propera fotografia de detall resseguint la sagristia i l'absis.

Si agafem el llibre d'en Lladonosa, a la pàgina 376 trobarem un plànol en el que podeu observar que el carrer de la Pilota anava del carrer de la Redola de Sant Joan fins a la plaça de la Sal. Abans el carrer de la Pilota s'anomenava Sabateria Jussana.

Paral·lel al carrer de la Pilota, com podeu apreciar a la fotografia de detall següent del plànol anterior, hi havia el Carrer Estoreria. Les cases que veieu entre els dos carrer fa molts anys que es van enderrocar i el tram entre la plaça Sant Joan i el carrer Lamarca s'anomenà carrer de Sant Joan. Des del segle XV, ens explica Josep Lladonosa, hi havia en aquest carrer un pati on jugaven a pilota. Pot ser aquest l'origen del nom del carrer? En una escriptura del 30 de juny de 1.634 podem llegir en nom de carrer de la Pilota. Durant la Guerra Civil el carrer Estoreria va resultar molt afectat i les cases del costat del Segre es van enderrocar per construir-ne de noves.

Del carrer Cementerio de San Juan a la pàgina 421 Josep Lladonosa cita a Marià Oliveres i ens explica del carrer del Fossar de sant Joan: "La calle del Fossà, llamada antes del año 1.586, calle d'En Gort, tiene su entrada en la primera bocacalle de la acera derecha de la Pelota y acaba en el mismo local que la travesía primera de la Redola ( Guitarrers ). Esta calle del Fossà es tortuosa, algo pendiente y sus casas habitadas por gentes dedicadas a la labranza... A la parte de la acera derecha de esta calle está el cementerio de la Parroquia de San Juan en el cual hasta el mes de agosto de 1.808 en que se formó el cementerio común para toda Lérida en el local del Garrut, fuera de la ciudad a la otra parte del Segre, se enterraban los cadáveres de los de dicha parroquia que no tenían sepultura".

Explica Josep Lladonosa que el nou nom del carrer, Paer Rufes, li van posar perquè aquest paer havia estat enterrat en el cementiri de Sant Joan. Joan Baptista Rufes morí durant el setge de Santa Cecília, setge que s'aixecà el 22 de novembre del 1.646.

A més a més del llibre editat l'any 2.007 a la Biblioteca Pública podeu consultar els cinc volums que edità l'Ajuntament de Lleida entre 1.961 i 1.978 "Las calles y Plazas de Lérida a través de la historia por José Lladonosa Pujol cronista oficial de la ciudad". A la fotografia anterior podeu veure la coberta del volum III, del 1.970. La propera fotografia de detall és del plànol de la pàgina 225 "La zona de San Juan y Santa Maria Magdalena en la época actual". En aquest plànol els noms dels carrers ja són: carrer Sant Joan i carrer Paer Rufes.

Per conèixer la història dels carrers i les places de Lleida cal consultar els llibres de Josep Lladonosa que us estan esperant a les biblioteques Pública, de l'I.E.I  o de la Universitat de Lleida.

Atentament.

Senyor i

Tornem al barri dels adobers ( 2 ).

Fa uns dies vàrem entrar amb l'arqueòloga Maria Pilar Vázquez Falip als baixos del nou edifici d'usos administratius annex a la Diputació de Lleida per visitar les adoberies que han trobat als solars dels números disset i dinou de la Rambla de Ferran. El primer que us deixarà bocabadats són les restes de la muralla d'època medieval feudal que travessa tota l'amplada del solar. Aquest pany de muralla està dividit en tres cossos .

A l'esquerra de la fotografia anterior i a la propera de detall podeu veure una canalització d'aigües de les adoberies que hi ha al cos esquerre de la muralla. L'aigua desguassada de les adoberies anava al riu Noguerola o a un dels seus ramals, a tocar de la muralla.

 

 

Als cossos esquerre i dret de la muralla els carreus són regulars, rectangulars i amb la cara vista treballada en relleu ( encoixinats ), però els carreus del cos central són més quadrangulars i sense encoixinat ( exceptuant-ne un ).
 

 

Al cos dret de la muralla hi ha un canal d'evacuació d'aigües, un drenatge d'aigües que no té relació amb una sortida d'aigües de l'adoberia. Part del pany de muralla queda tapat per la nova estructura de fusta i la passarel·la.

Si aixequem la mirada contemplareu bocabadats el que queda de les adoberies. L'edifici del número disset de la Rambla de Ferran fou enderrocat l'any 1.997 i el del número dinou l'any 2.005. Parlem d'un espai de 382 metres quadrats que, està claríssim, formava part del barri adober de Lleida.

El dia dos de novembre del 1.937 l'aviació feixista italiana bombardejà la ciutat de Lleida, que en l'últim cens anterior a la Guerra Civil tenia 36.119 habitants. Van morir uns 250 lleidatans i uns 500 van resultar ferits. Una cinquantena dels morts eren nens i mestres del Liceu Escolar. Molts edificis foren afectats pel bombardeig. Al Palau de la Diputació van caure quatre bombes. Els edificis del costat calgué enderrocar-los. També va quedar molt malmès l'edifici del Palau dels Adobers, seu del Gremi dels Adobers, que fou enderrocat. L'any 1.949 es construí l'antiga Audiència.

Als anys quaranta l'immoble del número dinou fou construït per la família Pifarré, adobers de Besalú ja documentats a Lleida al 1.716. Van regentar el negoci fins al 1.985. A finals dels segle XIX l'activitat industrial de les adoberies de Lleida fou considerada insalubre. La urbanització de la Rambla de Ferran i les queixes veïnals per la pudor ( "fortes olors" a les actes de l'Ajuntament ), van suposar que les poques adoberies que quedaven a Lleida s'haguessin de traslladar als límits de la ciutat, on actualment hi ha el barri de Pardinyes.

 

 

En un plànol antic del barri de Pardinyes es pot llegir "Fábrica de Curtidos José Pifarré". Els Pifarré traslladaren les adoberies però el magatzem i les oficines van continuar a la Rambla de Ferran número dinou fins al 1.985. 

La documentació ens permet afirmar que el barri de les adoberies era molt important i anava de la Baixada de la Trinitat fins al nou edifici annex a la Diputació.

 

 

Les adoberies tenen un període d'esplendor a la ciutat de Lleida que va dels segles XIII al XV. La feina ben feta dels adobers lleidatans era molt coneguda. Josep Lladonosa al seu llibre "Els carrers i les places de Lleida a través de la història" diu, quan parla del desaparegut carrer La Sabateria Major ( que estava a prop de la plaça de Sant Joan) : ..." El nom del carrer de la Sabateria major que es donava al carrer de la Redola a l'edat mitjana li venia perquè hi havia la casa principal del gremi de sabaters de Lleida, que era també la institució menestral més important de la ciutat... Els sabaters lleidatans van gaudir de molts privilegis i d'una acreditada fama gràcies a la cura amb que fabricaven els seus productes i pels materials de qualitat superior que empraven. Jaume II els elogiava sempre i els considerava els millors artesans del seu ram en tots els territoris de la Corona d'Aragó"...  Penseu que el 40% dels lleidatans treballaven directament o indirectament en el negoci de les adoberies.

Tornant al bombardeig del dia dos de novembre de 1.937, el treball dels arqueòlegs ha documentat una sèrie de forats corresponents a l'apuntalament que es va fer després del bombardeig, i les restes de l'incendi provocat per la bomba que va caure en aquestes cases i que cremà l'entarimat de fusta.

L'any 1.861 un edicte de la reina Isabel II permet enderrocar les muralles, però des de finals del segle XVIII els veïns de Lleida no les respectaven gaire i en algun punt es probable que els enderroquessin. Quan la muralla fou enderrocada, la família Pifarré reformà l'adoberia i reforçà el negoci. Ells van aprofitar els dipòsits medievals, els sobrealçaren, els allargaren i van afegir una nova línia de dipòsits. Quan visiteu les adoberies, si us fixeu en els dipòsits podreu diferenciar la part del període medieval, que és la que està feta amb carreus.

A la propera fotografia podeu veure el segon i el tercer tram de la passarel·la que ens permet descobrir gairebé tots els racons de les adoberies de la Diputació.

Després d'urbanitzar la Rambla de Ferran l'entrada estava en aquest carrer però abans s'hi accedia pel carrer de la Font de l'Aiguardent.

Les adoberies de la Diputació estan dividides entres espais delimitats per dos murs perpendiculars a la muralla. A la fotografia anterior podeu veure l'espai més proper a l'edifici del número vint-i-u de la Rambla de Ferran, contigu a l'edifici annex a la Diputació. L'espai central està molt remodelat per la família Pifarré. Sembla que en aquest espai central hi ha un altre mur de separació i potser les adoberies es poden dividir en quatre espais.

A la fotografia anterior i a la propera de detall podeu veure un element que evidentment no era un dipòsit. Vaig preguntar-li a la Maria Pilar i em va explica que era un forn per escalfar aigua.

A l'espai número u, el més llunyà al Palau de la Diputació i que els arqueòlegs anomenen "espai annex de les adoberies", hi van trobar sota del paviment de la casa del segle XIX abocaments de deixalles de les antigues adoberies. Parlem de 583 restes de banyes de caprins. A les adoberies arribaven pells brutes de caprins ( pells amb el crani i part de les potes ). Els adobers separaven les restes òssies i les abocaven en aquest espai. Es van analitzar dues mostres que estaven a diferent fondària i els resultats indicaven que eren dels segles XIII i XIV.

Sota els abocaments de restes de caprins hi ha un canal de conducció d'aigües, fet que permet afirmar que aquest pany de muralla és anterior als segles XIII - XIV.

Quan la passarel·la torna a girar a l'esquerra, trobem l'estructura circular que podeu veure a la propera fotografia. Aquesta estructura podria ser un dipòsit adober. L'aigua canalitzada, molt neta com podeu constatar a la fotografia, bé de les bosses d'aigua del turó de la Seu Vella. L'aigua s'ha analitzat i és d'una gran puresa, no està ni tractada ni clorada.

Però una mica abans de girar per anar al tercer tram de passarel·la trobem una estructura rectangular que està afectada per una de les fonamentacions, una pilastra de formigó, del magatzem de la casa Pifarré construït als anys quaranta del segle passat. Es tracta d'un pou...

Si aixequem la mirada, al mur del fons contigu al Palau de la Diputació, veureu dos arcs apuntats. El de la dreta, com podeu comprovar a la fotografia següent, està molt ben conservat.

Comencem a caminar per l'últim tram de la passarel·la i aprofito per fer una altra fotografia, amb una perspectiva diferent, del pou que fa tres metres de fondària i en el que hi ha una falsa cúpula reforçada per una línia de carreus. Al pou hi havia molt fang en el que els arqueòlegs van fer troballes sensacionals.

Hi van trobar, sencers, una quinzena de catúfols ( els recipients que van enganxats a la roda de la sínia que serveixen per treure aigua dels pous ) i molts fragments.

Faig un salt important, d'una colla de segles, per ensenyar-vos una sínia que hi ha a Aspa, a la riba esquerra del riu Set.

 

 

Si ens apropem al pou encara es poden observar alguns catúfols com els de la propera fotografia. Al fons podeu veure l'aigua del pou.

A la fotografia anterior podeu constatar que a la base dels catúfols hi ha un petit forat. Els catúfols trobats a les adoberies de la Diputació no tenen aquest forat , això vol dir que són molt més antics.

La fotografia següent mostra com els catúfols ceràmics estan agafats a la cadena sense fi que penja de la sínia.

Tornem a la sínia de les adoberies de la Diputació on, a més amés dels catúfols, entre el fang del pou també s'han trobats fragments de fusta que els arqueòlegs pensen que són de la roda de fusta de la sínia.

La datació d'aquests fragments de fusta cal situar-la entre els anys 1.025 i 1.165. Les característiques i datacions d'aquest conjunt de restes  permeten als arqueòlegs suggerir que es tracta d'una estructura hidràulica d'época andalusina, l'única d'aquest tipus a la ciutat de Lleida.

La propera fotografia, feta des del pateix punt que l'anterior però amb flaix, ens permet constatar que al pou hi ha aigua.

 

A la sínia hi havia tres metres de fang ( la fondària del pou ). Els arqueòlegs l'anaven traient, escampant i deixant assecar per buscar posteriorment les restes ( catúfols i fragments de fusta ).

Quan s'acaba la passarel·la quedem a pocs metres del mur contigu al Palau de la Diputació. A la fotografia següent podeu veure que davant de l'arc apuntat, a terra, hi ha aigua.

En aquest espai soterrani de l'edifici d'usos administratius annex al de la Diputació està projectada una museïtzació en la que podrem visionar uns audiovisuals explicatius. No saben quan s'obrirà al públic, però podria ser a final d'aquest any.

Girem cua i tornem a fer tot el recorregut de la passarel·la que ens permet mirar i admirar les adoberies de la Diputació.

Agraeixo a la Maria Pilar, arqueòloga de la Diputació, les seves explicacions i la seva gentilesa.

Atentament.

Senyor i