GUM ( i 2 ).

Quan Moscou viu un dia assolellat els magatzems GUM s'inunden de llum natural gràcies al magnífic sostre de vidre dissenyat per Vladimir Grigórievich Shújov, un dels enginyers europeus més importants de la seva època. Ell fou el primer en emprar la forma hiperboloide en els seus projectes.

Als últims anys del segle XIX, recordeu que la planta superior s'inaugurà al 1.893, els magatzems eren com una petita ciutat perfecta pel capitalisme mercantil rus. Les seves botigues oferien articles de luxe com teles de seda amb brocats d'or dels germans Sapozhnikov o els mítics rellotges Mikhail Klashnikov que dissenyà una de les armes més conegudes del món. Lev Tolstoy i Piotr Ilitx Tchaikovsky es van comprar aquest rellotge de luxe als magatzems GUM.

Font fotografia: web magatzems GUM.

Els productes exclusius elaborats per la pastisseria d'Abrikosovs també tenien la seva botiga als magatzems. Eren els proveïdors de la cort imperial i tenien el dret d'imprimir l'emblema nacional a les caixes dels seus dolços. La perfumeria Brocard era la proveïdora de la Cort Imperial i de la Cort Reial Espanyola. 

Font fotografia: web magatzems GUM.

Stalin va tancar els GUM l'any 1.930 per traslladar-hi ministeris i departaments. però malgrat el tancament van quedar una petita part de botigues amb productes estrangers, conegudes com Torgsin. Aquestes botiges estaven obertes als ciutadans soviètics sempre que tinguessin accés amonedes fortes, or i joies... El dictador soviètic es plantejà enderrocar els GUM els anys 1.935 i 1.947.

Font fotografia: web magatzems GUM.

A la segona planta hi havia habitatges comunals sense aigua corrent ni gas, en els que cuinaven a les habitacions amb un fogonet de querosè. L'aigua l'agafaven dels lavabos públics. Al final de la dècada dels 30 van entrar en servei els lavabos de pagament en els que hi havia assecadors de mans elèctrics... Per entrar-hi calia pagar 10 kopeks ( 100 kopeks equivalen a i ruble ). Si visiteu els GUM també haureu de pagar per accedir als lavabos.

Font fotografia: web magatzems GUM.

Al novembre de 1.932 Nadezhda Serguéilevna Allilúyeva, segona dona d'Iósif Stalin i mare de dos dels seus fills, va morir, El Saló d'Esdeveniments, on s'organitzen desfilades de moda, es transformà en la sala de vetlla de la difunta. És l'única vegada que Stalin no va poder controlar les seves emocions i plorà amargament per la mort de la seva dona. Als magatzems GUM el dictador soviètic va mostrar que era humà i sentia dolor... 

Al 1.953, després de la mort de Stalin, el ministre de comerç Anastàs Mikoyan inaugurà uns remodelats magatzems.

 Font fotografia: web magatzems GUM.

Les botigues obrien a les vuit del matí i ràpidament s'omplien de clients que per la nit havien esperat a la porta  i entraven corrent per comprar i comprar.

Font fotografia: web magatzems GUM.

Als fills de la gent que vivia als habitatges comunals de la segona planta, alguna vegada els deixaven entrar a veure les pel·lícules que es projectaven al cinema.

Font fotografia: web magatzems GUM.

Els grans magatzems es van transformar en un símbol de desgel. Eren la demostració que la Unió Soviètica s'oblidava una mica de la guerra per optar per l'abundància comercial.

Font fotografia: web magatzems GUM.

Al 1.959 el departament de moda calculà que en les desfilades de moda fetes als magatzems, a les gires per la URSS i a l'estranger van anar-hi entre 500.000 i 600.000 persones. Les botigues de roba es van transformar en el lloc en el que les dones soviètiques imitaven a les dels països capitalistes. Així aparegué la llegendària Secció 200 que oferia un servei especial per l'elit del Partit Comunista...

Font fotografia: web magatzems GUM.

En moments econòmicament molt durs per a la majoria dels russos, els dirigents es podien comprar comprar un vestit de Chanel. A la Secció 200 podien accedir-hi, amb un passi d'entrada i sortida, els membres del Politburó i les seves dones...  La Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques ( URSS ), sorgida de la revolució d'octubre del 1.917, es dissolgué al desembre del 1.991. Un any abans, els magatzems es van privatitzar. Al 1.993, l'any del centenari dels GUM, es remodela d'edifici de 70.000 metres quadrats, amb 35.000 dedicats a l'activitat comercial. Canviant una paraula, que en rus comença per la mateixa lletra, es mantingué el nom GUM però amb una filosofia molt diferent. La G, que abans era la inicial de Gosudárstvenye ( estatal ) passava a ser la inicial de Glavnye ( principal )... Al centre dels magatzems el protagonisme és per la font que en algunes ocasions està plena de fruites.

Al cor de Moscou, a tocar del Kremlin, els magatzems GUM ens ofereixen arquitectura, història i contradiccions, moltes botigues de luxe, galeries d'art, restaurants, cinemes,... En el mateix edifici que va acollir ministeris i departaments del règim comunista avui podeu veure com un treballador no permet que la més mínima partícula de pols s'instal·li a l'Aston Martin exposat, no vingués el James Bond...

Sortim dels magatzems GUM per gaudir de la bellesa de la Plaça Roja. El nom de la plaça no prové dels maons vermells ni del comunisme sinó que deriva de la paraula Красная, que en rus antic significa bonica. La fotografia amb la que tanco l'entrada d'avui, també de la web dels magatzems GUM, certifica clarament que la plaça és molt bonica.

Font fotografia: web magatzems GUM.

Torno a agrair a Igor Kazakov la seva gentilesa per autoritzar-me a publicar les fotografies de la web dels impressionants magatzems GUM. 

Spasivo Igor! 

A tocar dels magatzems ens està esperant la laberíntica catedral de Sant Basili que podeu veure a la fotografia anterior flanquejada pels GUM i el Kremlin.

Atentament.

Senyor i

L'Ermitage ( 2 ).

Després de pujar per la monumental escala del Jordà, obra de Francesco Bartolomeo Rastrelli i reconstruïda al resultar molt malmesa per l'incendi de 1.837 per Vasily Stasov seguint els plànols originals, podem seguir dos itineraris diferents: les estances imperials i la gran exposició de pintura. A l'entrada d'avui començarem a visitar les estances imperials.

A la fotografia anterior podeu veure la Sala del petit tron, obra del 1.833 d'Auguste de Montferrand. Després de l'incendi de 1.837 l'arquitecte Vasily Stasov restaurà aquesta dependència del Palau d'Hivern de Sant Petersburgh deixant-la gairebé igual que abans de la seva destrucció. El tron està flanquejat per dues columnes corínties de jaspi i les parets estan folrades de vellut carmesí. A l'època dels tsars, els diplomàtics es reunien en aquesta sala el Dia d'Any Nou per desitjar el millor al tsar.

Deixem la Sala del petit tron per anar a la Sala Armorial, dissenyada per a les cerimònies oficials. Anatoly Lunacharsky, que fou comissari després de la Revolució d'Octubre del 1.917,  la destinà a sala de concerts amb una capacitat per a dues mil persones.

Després del devastador incendi del 1.837 també fou reconstruïda per Vasily Stasov a l'estil del classicisme rus tardà. A l'entrada de la gran sala hi ha grups escultòrics que representen antics guerrers russos amb els emblemes de les províncies de Rússia. Podeu veure un d'aquests grups escultòrics a la propera fotografia de detall.

La Galeria de la Guerra de 1.812 és impressionant. Està dedicada a la victòria russa sobre l'exèrcit de Napoleó. A les seves parets hi ha els retrats de tres-cents trenta-dos generals, pintats per George Dow, que van participar en la guerra del 1.812 i en les campanyes del 1.813 i 1.814. Com podeu veure a la fotografia següent, en alguns dels quadres només hi ha el marc. Malgrat no tenir el retrat, al marc del quadre hi ha el nom del general.

El projecte d'aquesta galeria és de Karl Ivanovich Rossi i s'obrí solemnement l'aniversari de l'expulsió de Bonaparte de Rússia, el 25 de desembre de 1.826, en presència de la cort imperial, generals, oficials i soldats condecorats pels seus serveis en la Guerra Patriòtica.

Anem ara a la Gran Església del Palau d'Hivern, d'estil rococó, obra de Francesco Bartolomeo Rastrelli també coneguda com la Catedral del Palau d'Hivern. L'església fou consagrada l'any 1.763.

Quan el Palau d'Hivern fou habitat per primera vegada el 6 d'abril de 1.762, l'església encara no estava acabada. També va ser restaurada per Vasily Stasov després del gran incendi de 1.837.

La gran església i l'escala de Jordània són de les poques parts del Palau d'Hivern que conserven l'estil decoratiu rococó original creat per Francesco Bartolomeo Rastrelli.

Continuem passejant bocabadats per les estances imperials envoltats de daurats i daurats. Uns espais on, fins i tot les cortines, volen presumir.

Arribem al Saló Georgievsky ( Saló de Sant Jordi ) conegut també com Saló del gran tron, espai que ja vàrem visitar virtualment el passat dia de Sant Jordi. La gran estança fou creada entre 1.787 i 1.795 seguint el projecte de Giacomo Quarenghi.

El saló fou restaurat després de l'incendi de 1.837 per l'arquitecte Vasily Stasov que emprà marbre de Carrara portat d'Itàlia. A l'època soviètica es retirà el tron i el dosser i el seu lloc l'ocupà un gran mapa físic de la Unió Soviètica. L'any 2.000 es van restaurar el tron i el dosser i tornaren a presidir la gran estança del palau.

Caminant tranquil·lament entre els diferents salons m'aturo davant d'una columna ornamentada amb mosaic que em recorda les de la catedral de Monreale de Sicília. Si cliqueu el proper enllaç "A vuit quilòmetres de Palerm" podreu constatar-ho. La petita columna ex`posada a l'Ermitage és, evidentment italiana, concretament del segle XIII.

Caminant i caminant per l'Ermitage es difícil no aturar-se per donar un cop d'ull a Sant Petersburg des de qualsevol de les moltíssimes finestres del palau. Els vidres, fets a mà, deformen en algun punt la imatge. El riu Neva ens saluda, majestuós...
Al fons a la dreta podeu veure el gratacel Lakhta Center, el més alt d'Europa amb 462 metres, 87 plates i 102 ascensors; símbol del gran poder econòmic de la companyia Gazprom...

Ens cal descansar una mica perquè els grans museus demanen més d'una pausa. La propera entrada dedicada a l'Ermitage la començarem a la Sala Pavelló, on el gran protagonista és el rellotge autòmat més gran del món...
Atentament.
Senyor i

Vitrallers del segle XXI.

Hi ha pobles dels que t'enamores la primera vegada que els visites i als que no et fa cap mandra tornar i tornar. En el meu cas un d'aquests pobles és Vallbona de les Monges, un municipi que nasqué els voltants del 1.573 per complir amb l'obligació que es decretà al Concili de Trento deu anys abans...

Amb l'objectiu de mantenir els cenobis de religioses segurs, Estefania de Piquer, que fou abadessa entre 1.563 i 1.576, proposà als vilatans de Montesquiu traslladar-se prop del monestir i així evitar saquejos.

Entrem, passejat tranquil·lament fins al carrer Major, on al número trenta ens espera el nostre objectiu d'avui...

A la part superior esquerra de la porta de fusta podem llegir la web vitrallers.com. El petit cartell que hi ha a l'esquerra de la porta de vidre, ens convida a entrar.

Entrem al taller de vitralleria que ocupa un espai que fou celler del monestir fins al segle XVI. L'entrada al monestir de Vallbona de les Monges està a pocs passos d'on actualment es dissenyen vitralls.

Gerard Balcells i Carles Ahumada fa més de vint anys que fan art amb el vidre i actualment són els únics vitrallers de la província de Lleida.

L'últim vitraller lleidatà, a més a més de dissenyar vitralls nous, també es dedica a restaurar els antics. Gerard Balcells és membre de l'Associació Catalana de les Arts del Vidre. Va començar al 1.994, amb 22 anys, quan feia segon a la Facultat de Belles Arts Sant Jordi. Llicenciat en escultura, sempre ha estat vinculat al vitrall.

No sabem exactament quan es començà a emprar el vidre per tancar les obertures dels edificis i omplir així de llum natural els espais evitant les inclemències metereològiques. Els vitralls més antics documentats a Catalunya són romànics, però malauradament no se'n conserva cap.

Els més antics que podem admirar a casa nostra són gòtics i estan al monestir de Santes Creus i a la Basílica de Santa Maria d'Empuries. Si parlem de les terres de Lleida, els més antics, dels primers anys del segle XVI, estan a l'església de Santa Maria de Cervera i a la catedral de la Seu d'Urgell.

A la fotografia anterior podeu veure a l'esquerra part d'una de les arcades medievals del que fou celler del monestir de Vallbona de les Monges, i a la dreta el forn del taller de vitralleria. A la propera fotografia de detall, les diferents mostres de vidre de color.

La principal funció dels vitralls, a més a més de tancar les obertures, fou durant segles narrativa. Explicaven a uns fidels que no sabien llegir ni escriure, mitjançant imatges de personatges bíblics o de passatges religiosos les essències de la Història Sagrada. Un objectiu similar al de les pintures al fresc.
Una senzilla estructura de fusta serveix per classificar els diferents vidres segons el color. Sobre el "classificador" un equip de música amb una colla de CDs s'encarrega d'acompanyar al vitraller en la seva delicada feina.

A finals del segle XIX l'atmosfera generada en els temples gràcies als vitralls va seduir als arquitectes modernistes que els incorporaren al disseny de les seves cases. Els motius inspirats en la natura van ser els grans protagonistes dels vitralls modernistes en el que predominaven els motius florals.

Als tallers dels ceramistes, vidriers i vitrallers sempre m'han captivat els pots que els permet fer d'alquimistes del color. La sàvia combinació de temps i temperatura ens regalarà uns vidres de colors que omplen de sensacions els espais que il·luminen.

La petita pissarra ens regala el misteri del vitraller, perquè cada color té el seu secret. La tècnica per fer un vitrall és mil·lenària i consisteix en unir diversos trossos de vidre amb unes vetes de plom. Però hi ha moltes tècniques més: gravat a l'àcid, grisalla i esmalt, fusing, resina, adhesius UV, silicona epoxi, talla, serigrafia, tíffany, gravat a làser, sorrejat d'arena, impressió digital...

Afortunadament els vitralls no han entrat al mercat negre de l'art i no hi ha hagut espoli. La pèrdua d'aquest patrimoni artístic es donà principalment durant les guerres de successió i civil, i també com a conseqüència de les desamortitzacions.
Per evitar la "línia negra" que "separa" els vidres de colors, provocada per les vetes de plom que els uneixen, els vitrallers utilitzen la tècnica del fusing ( fusió ). El vitrall es fa superposant varies plaques de vidre dels colors desitjats sobre un vidre base que posteriorment es posa al forn a una temperatura màxima de 820º C per fondre tot el material en una sola peça lliure de tensions.

El Departament de Cultura i l'Institut d'Estudis Catalans van encarregar a un grup d'especialistes l'elaboració de l'inventari dels vitralls de Catalunya. L'objectiu del Corpus Vitrearum Medii Aevi ( CVMA ) és l'estudi dels vitralls de recintes religiosos i civils, la catalogació i la difusió del patrimoni vitraller.
Sortim del taller de vitralleria i ens preparem per entrar al monestir on ens espera la nova proposta museística.
Atentament.
Senyor i

Un cop d'ull a la planoteca ( 7 a ).

Consultar els diferents classificadors del moble horitzontal on es guarden molts dels plànols de Francesc de Paula Morera i Gatell, és un plaer. Veure com l'arquitecte tarragoní dissenyà una colla de cases modernistes de la nostra petita ciutat, és molt gratificant. Un dels classificadors, concretament el número 20 de l'Arxiu Morera, és espectacular...

A l'etiqueta podem llegir: "Arxiu Morera  20 /     Ajuntament de Lleida Escorxador. 34 plànols a la planoteca". Sí, ho heu llegit bé, trenta-quatre plànols. Per ensenyar-vos tanta documentació dedicaré tres entrades al classificador 20. Começaré amb un cianotip de planta, d'escala 1:100, del conjunt d'edificis que formen el complex de l'Antic Escorxador Municipal de Lleida. A la fotografia anterior podeu veure el cianotip sencer i, a la propera de detall, l'accés pel carrer Lluís Companys.

A la part de baix, a l'esquerra, de la fotografia anterior podeu veure la llegenda en la que les línies discontínues de color vermell-rosa indiquen el circuït d'aigua calenta, i les de color blau-gris el de l'aigua freda.

Recordeu que la cianotípia és un invent del 1.842 per fer còpies a gran escala d'un projecte. Aquestes còpies en cian blu es feien amb citrat amònic de ferro ( III ) i ferrocianur de potassi. Era un mètode barat, però les còpies tenien problemes per conservar-se en bon estat.

A la fotografia anterior, i a les tres properes de detall, podeu veure un plànol acolorit de la planta del complex d'edificis. Fixeu-vos bé en els sis arbres de l'esquerra de la propera fotografia de detall, als que Morera i Gatell dibuixà la seva ombra.

La matança del bestiar fins a finals del segle XIX no es preocupava gaire de les mesures higièniques i de salubritat. La solució lleidatana al problema fou la construcció entre 1.912 i 1.925 de l'Antic Escorxador Municipal que podeu veure gairebé a vista d'ocell a la propera fotografia.

En la fotografia següent de detall del plànol anterior podeu observar com Morera i Gatell escrigué amb llapis el nom d'alguns espais del complex de l'antic escorxador. Al centre podem llegir Patio que a la seva dreta té un gran espai de planta rectangular amb el text Sala matadero de carneros. A l'esquerra del patio, a l'espai de planta rectangular llegim Desolladero i damunt seu, un espai quadrat amb una gran circumferència amb la paraula Tostadero. 

Aquests dos últims espais acullen actualment el Cafè del Teatre, un dels millors espais culturals de la ciutat. A la propera fotografia podeu veure en primer terme l'edifici del rellotge, on hi havia l'habitatge del conserge i les oficines de l'escorxador. Darrere seu, a l'esquerra del nou edifici on hi ha l'Escola Bressol Municipal Rellotge, la xemeneia del tostadero.

A la part superior dreta del plànol de planta del complex d'edificis podem llegir, d'esquerra a dreta: Sala matadero de carneros, diferents lavabos i una gran sala de planta rectangular amb el text Gran sala de matanza de bueyes.

Al vestíbul del Teatre Municipal de l'Escorxador us deixarà bocabadats el gran mural de material ceràmic obra de Frederic Amat i Noguera, de 7.7 x 7 metres titulat "Retaule de l'Escorxador", amb més de cinc-centes banyes de fang cuit. Un magnífic record de la primera funció del centenari edifici modernista.

Deixem el plànol de planta del complex per començar a donar un cop d'ull als plànols d'alçat. El primer que us presento és de la porta d'accés del carrer Lluís Companys. Observeu que a la part superior Morera i Gatell aprofità l'espai en blanc per fer una colla d'operacions.

L'Antic Escorxador Municipal i la farinera la Meta, són les dues joies de l'arquitectura industrial de la ciutat de Lleida. Els dos edificis modernistes foren dissenyats per Francesc de Paula Morera i Gatell.

A la fotografia anterior de detall podeu veure el plànol d'alçada de la porta d'accés al complex de l'antic escorxador, i a la propera podeu contemplar aquesta bella porta cent anys després de la seva construcció.

L'antic escorxador va funcionar fins al 1.984 i al 1.993 l'arquitecte Ezequiel Usón i Guardiola dissenyà el projecte de reconstrucció de l'atrotinat edifici, transformant-lo en un espai dedicat a les arts escèniques i a diferents equipaments.

Al plànol d'alçat Morera i gatell dibuixà detalladament les reixes de forja, com podeu veure a la fotografia anterior; reixes que avui encara ens mostren la seva elegància.

Entrem al gran pati per mirar i admirar en les properes entrades els diferents plànols d'alçat dels edificis del complex de l'escorxador que hi ha al classificador 20 de l'Arxiu Morera a la planoteca de la Biblioteca del Col·legi d'Arquitectes de Lleida.

Atentament.

Senyor i