Zumaia: de San Telmo a San Pedro.

Al final de l'entrada anterior dedicada a Zumaia vàrem gaudir de les espectaculars vistes de l'ermita de San Telmo coronant el flysch, tot un regal visual.

 

 

Des del mateix indret, fent una fotografia en angle picat, puc mostrar-vos l'espectacular alçària dels penya-segats de la platja d'Itzurum que en alguns indrets arriba als cent cinquanta metres. A la platja hi podeu veure una colla de roques caigudes que amb la força de l'aigua s'han anat erosionant. A la dreta treu el nas una petita part de la plataforma d'abrasió que només es pot veure totalment amb la marea baixa.

Avui baixarem des de l'ermita fins al nucli històric que encara conserva el traçat medieval presidit per l'església parroquial de San Pedro, un edifici gòtic del segle XIII. Però abans de baixar donem un cop dull a l'exterior de l'ermita.

 

 

L'ermita, documentada per primera vegada l'any 1.540, fou reformada al segle XVII per ser la seu de la Cofradía de Mareantes. No és estrany perquè San Telmo és el patró dels mariners.

La seva arquitectura és d'estil popular. Té planta rectangular amb carreus ben escairats a les obertures i a les cantonades. Als costats llars del rectangle hi ha un sòcol de pedra. La coberta dels dos cossos és de teula àrab a dues aigües. Al cos més gran hi ha un campanar de cadireta amb un ull i una campana.. Al costat de la porta d'accés hi ha un porxo ( amb coberta de teula àrab a tres aigües ) on comença una barana de pedra i ferro forjat que ressegueix la zona de penya-segat.

Deixem l'ermita per baixar passejant fins al nucli històric on ens espera l'església de San Pedro, que a la propera fotografia feta des de la riba dreta del riu Urola, podeu observar com s'alça imponent amb la seva forma de fortalesa sobre un monticle que domina la desembocadura del riu

Tornem a la riba esquerra del Urola per anar fins a l'església formada per dos volums. El vertical és la torre campanar de planta gairebé quadrada de trenta-quatre metres d'alçària i l'altre és la gran nau capçada per un absis poligonal i reforçada amb grans contraforts.

El costerut carrer Harategiko ens deixarà al peu de les escales de l'església de la que podeu veure l'espectacular torre campanar a la fotografia següent. A la dreta hi ha el Palacio Zumaia que fou la casa solar de la poderosa família Zumaia Gamboa. Molt transformada encara conserva elements originals del segle XV com l'arc de mig punt de l'antiga entrada ( pintat de blanc ), una finestra lobulada i els carreus de gres de la part inferior.

 

A la propera fotografia del tríptic informatiu de l'església el protagonisme és per la torre campanar que està dividida en cinc trams. L'escala ens permet accedir a l'església per la porta d'arc apuntat. Sobre la porta hi ha una finestra geminada, també anomenada bífora o finestra biforada  ( amb dues obertures dividides verticalment per un mainell ). A la part superior la finestra és triforada ( amb tres obertures i dos mainells ).

La història de l'església està unida a la de l'antic monestir de Santa María que data del segle XIII. Probablement es va començar a construir al 1.347, després de la fundació de Zumaia. L'església es va construir en dues fases: una a principis del segle XIII  i l'altra als segles XV i XVI.

Pugem les escales i entrem a l'església que com podeu constatar a la fotografia següent només té una nau i dues capelles laterals. Està dividida en quatre trams, té absis poligonal i coberta de volta de creueria amb tercelets típica del gòtic final. La coberta de l'absis és de volta de creueria estrellada de principis del segle XVI. 

El retaule major, del període anomenat romanisme, és de l'escultor Juan de Antxeta ( c. 1.533 - 1.588 ) que l'any 1.574 es va comprometre a fer-lo en tres anys. És l'únic retaule d'aquest escultor que es conserva íntegre al País Basc.

 

El retaule està format per tres cossos i rematat per un Calvari. Al carrer central del segon cos hi ha la imatge de Sant Pere beneint i a sobre, al tercer cos l'Assumpció de la Verge. El grup del Calvari remata el retaule. La policromia és del 1.594.

Al costat de l'Evangeli ( el costat esquerre des del punt de vista dels fidels mirant cap a l'altar ) hi ha la Capilla de San Antón que acull un petit retaule-tríptic de transició del gòtic al renaixement. Al carrer central veiem la imatge de Sant Antoni Abat coronat per un Calvari. A les portes del tríptic hi ha pintures flamenques.

Al costat de l'Epístola ( el costat dret des del punt de vista dels fidels mirant cap a l'altar ) a la Capilla de San Bernabé trobem el tríptic de dos-cents disset centímetres d'alçària per setanta-tres centímetres d'amplària atribuït a Jan Joest van Kalkar, una petita joia de la pintura flamenca.

Sortim de l'església de San Pedro i creuem el Narrondo (un ramal del riu Urola ) pel Gernikako zubia, una bonica passarel·la de vianants. Anant a la dreta seguint uns metres el meandre del riu, a la propera i última entrada dedicada a Zumaia, donarem un cop d'ull a les drassanes Balenciaga i a la Casa-Museo Zuloaga.

Atentament.

Senyor i

Anselm Kiefer al musée du Louvre.

Al març del 2.019 a l'entrada "Anselm Kiefer a Planta" vàrem visitar el primer Site-specific ( el Kiefer Pavilion ) al complex industrial La Plana del Corb que Sorigué té a Balaguer. L'edifici acull tres pintures de gran format de l'artista alemany Anselm Kiefer.

 

 

A les seves obres Kiefer treballa amb una tècnica mixta amb materials com plom, palla, guix, centres, llavors, terra, ceràmica...

A la propera fotografia podeu veure una de les tres obres exposades a Planta, la colossal "Sheviratth ha Kelin" de tècnica mixta sobre tela que mesura 330 X 760 X 13000 centímetres. Si voleu recordar aquella visita cliqueu sobre l'enllaç anterior.

 

 

A l'entrada d'avui fem un salt de Balaguer a Paris per anar al musée du Lovre que al llarg de la seva història ha fet encàrrecs a artistes vius per a la decoració del Palau i el Museu. Pujant l'escala nord del Cour carée ens espera l'obra d'onze metres d'alçària Athanor. A l'obra sobre llenç Kiefer ha treballat amb emulsió, goma laca, oli, guix, plom, plata i or.

 

 Athanor és el nom dels forns dels alquimistes en els que els homes intentaven transformar el plom en or. A la part inferior del gran quadre hi ha una figura jacent nua, amb els ulls tancats, que és l'autoretrat de l'artista. 

La figura jacent, que no sabem si està morta o només està estirada descansant o meditant, descansa sobre argila vermella. Les esquerdes de l'argila ens recorden l'escorça d'un arbre. Sobre aquest sòl l'artista va empolvorar plom líquid, una capa de plata i finalment or líquid.

Anselm Kiefer des de 1.993 resideix i treballs a Barjac, un municipi francès que està a uns setanta quilòmetres d'Avinyó.

 

 

Sobre la figura jacent hi ha una gran foscor il·luminada per un esclat de matèria blanca, estels, constel·lacions, la Via Làctia i unes gotes daurades a la part superior central.

A la dreta del quadre, de baix a dalt, podem llegir tres inscripcions que fan referència a les tres fases de l'alquímia per aconseguir la transmutació de la matèria en or i els seus colors ( plom, plata, or ) : Nigredo ( primera fase, color negre ), Albedo ( segona fase, color blanc ) i Rubedo ( tercera fase, color vermell ). 

A la fotografia anterior i a la propera de detall, a més a més de la part superior del quadre, vull mostrar-vos el preocupant estat de conservació d'alguns indrets del musée du Louvre. Constatareu que les taques d'humitat estan a tocar de l'obra d'Anselm Kiefer...

 

 Allunyant-me uns metres d'Athanor puc fer la propera fotografia en la que en primer terme es veu una de les dues esfinxs, una darrere de l'altra, que acompanyen l'obra del pintor i escultor alemany.

 

 

Són les esfinxs fetes amb basalt d'Acoris i de Neferites I  fetes a Egipte i transportades a Roma a l'antiguitat foren descobertes al 1.513. Les dues varen adornar els jardins de la Villa Borghese de Roma. Neferites fou el primer faraó de la XXIX dinastia entre els anys 398 i 392 aC i Acoris va ser el quart faraó de la mateixa dinastia entre els anys 391 i 379 aC.

La pintura Athanor i les dues escultures Dànae ( ubicada a la fornícula que hi ha a l'esquerra d'Athanor ) i Hortus conclusus ( a la fornícula de la dreta ) foren creades l'any 2.007 especialment per ocupar aquests espais. 

 

 

A la fotografia anterior, darrere de l'esfinx d'Acoris podeu veure parcialment l'escultura Hortus conclusus i a la següent, apropant-me fins a la barana balustrada del forat d'escata, la podeu observar millor.

 

 

Aquesta fornícula està al mur de l'escala i no es possible apropar-se a l'escultura perquè està a força alçària i no puc fer fotografies de detall. Però emprant el zoom de la càmera fotogràfica la podeu veure una mica millor.

 

 

Dànae està formada per quinze varetes metàl·liques numerades incrustades per un extrem en una base de guix en forma de monticle i que a l'altre extrem tenen un gira-sol. Aquests gira-sols estan fets amb un aliatge de plom i plata i alguns tenen elements metàl·lics penjant amb filferro. Per fer-la va emprar plata, alumini, goma laca i acrílic.

 

L'hortus conclusus, que literalment significa jardí tancat, és un  tema pictòric de l'art cristià que fa referència a l'espai ocupat per Maria i el seu Fill.

L'altra escultura, Dànae, es pot observar detalladament perquè ens  podem apropar sense cap dificultat a la fornícula en la que està ubicada.

 

 

L'escultura feta amb or, plom i resina representa una tija amb un gira-sol marcit a l'extrem que ha crescut sobre una pila de llibres vells.

 

 Si l'escultura hortus conclusus no us la he pogut mostrar detalladament perquè no és possible apropar-te a la fornícula que està al mur de l'escala, Dànae la tenim a tocar.

 

 

A la fotografia anterior podeu veure molt millor la pila de llibres de plom sobre els que s'enfila el gira-sol, i a la propera les llavors daurades que han caigut del gira-sol que representen la pluja d'or en la que es transformà Zeus per fecundar a Dànae que tingué un fill no desitjat anomenat Perseu.

 

 

Aixecant la mirada puc fotografiar el gira-sol marcit en el que encara queden algunes llavors daurades que no han caigut sobre els llibres i a terra.

 

 

Si aneu al musée du Louvre, després de gaudir de les sales dedicades al Pròxim Orient i a Egipte, pujar per l'escala nord i trobar les tres obres d'Anselm Kiefer us deixarà bocabadats.

Atentament.

Senyor i

Passejant per les ribes del Sió a Agramunt.

L'últim dia de l'any passat a l'entrada "Tornem a Agramunt" vàrem donar un cop d'ull als safareigs municipals del 1.882 ubicats al Camí Vell de Mafet, als afores de la vila urgellenca. Ho podeu recordar clicant sobre l'enllaç anterior. Al final de l'entrada vam anar fins al riu Sió, concretament al pont de pedra, anomenat pont vell, datat els segles XIII-XIV. L'entrada d'avui la comencem al seu costat.

 

 El pont d'origen medieval i l'església de Santa Maria, que hem visitat en entrades anteriors, són els dos monuments que es conserven de l'època comtal urgellenca. 

 

 Malgrat les riuades l'antic pont manté intacta la seva estructura. A la fotografia anterior podeu veure un dels tallamars de planta triangular. A mitjans del segle XX es canalitzà el riu Sió conduint la llera per l'ull de la riba esquerra. Des del pont fins a la zona esportiva de les piscines podem gaudir del Passeig Josep Brufau, la principal zona verda d'Agramunt, coneguda també com "Passeig del Sió".

 

 

Josep Brufau fou un hisendat agramuntí que col·laborà en la construcció de les Escoles i possibilità l'ampliació del passeig donant uns terrenys. A la zona esportiva de les piscines comença el Parc de Riella.

 

 

Al plafó informatiu camins de riella Patrimoni d'Agramunt a més a més d'explicar-nos la història del passeig, hi ha dues fotografies dels anys trenta del segle passat i una fotografia més moderna, ja en color. En una de les fotografies antigues, que podreu veure millor a la propera fotografia de detall, el protagonisme és per l'únic edifici construït al passeig, la Capella de la Verge dels Socors. La fotografia és de l'Arxiu de l'Institut d'Estudis Ilerdencs. La capella es coneixia amb el nom de Capella del Prat.

 

 

A començament de la dècada dels vuitanta van construir les piscines municipals, el primer equipament del passeig. Constatareu a les properes fotografies que l'ermita ja no és l'única construcció. 

Diu la llegenda que uns pastors van trobar la imatge de la Mare de Déu dels Socors entre un esbarzer a tocar del Sió. En aquell indret s'edificà aquesta petita capella que va ser punt de trobada dels devots surant dos segles i mig.

 

 

 

Creuant el Sió per un petit pont anem a la riba esquerra en la que a només quaranta metres del riu hi ha la petita edificació de planta rectangular amb l'absis carrat. Està feta amb pedra irregular carejada i carreus ben escairats a les cantonades i als marcs de la portalada.

 

 

La coberta a dues aigües és de teula àrab. La façana orientada al Sió està flanquejada per dues pilastres fetes amb carreus que formaven part de l'antic pòrtic del 1.764. Durant la restauració del 1.978 es suprimí el porxo que hi havia. A la porta adovellada d'arc de mig punt, fet amb fotja, i resseguint l'arc hi ha escrit en lletra lligada "Capella de la mare de Déu dels Socors". S'accedeix a la porta per una petita escala lateral de quatre graons. La façana està coronada per un campanar de cadireta amb un ull i una campana.

 

Al mur dret de la portalada hi ha una làpida molt erosionada i just damunt, després de les dovelles de l'arc de mig punt, una làpida moderna amb la transcripció de l'antiga.

 

 

Les dues primeres línies encara es poden llegir, però la resta de la inscripció està esborrada i només en queda alguna lletra.

 

 

Gràcies a la transcripció de la làpida moderna podem saber el que hi havia escrit al carreu del segle XVII:

FONCH POASADA

ESTA PRIMERA

PEDRA A 6 DE

FEBRE 1678 

FVNDADA PER

FRANNCH BERENGER.

 

Baixo els quatre graons per anar cap a la dreta per poder fotografiar l'absis carrat de la petita ermita dedicada a la patrona d'Agramunt. 

 

 

Torno a la façana orientada al riu Sió i m'apropo a un dels petits forats circulars que hi ha a la porta que ens permeten donar un cop d'ull a l'interior.

 

 

Per accedir al presbiteri cal pujar dos graons. L'absis està separat de la nau per un arc toral que dona lloc a una volta de canó feta de maó al sardinell.

Deixem l'antiga capella i tornem a creuar el Sió pel pontet per continuar passejant per la riba dreta on ens espera el Parc de Riella, un homenatge d'Agramunt a l'obra poètica de Guillem Viladot dissenyat amb forma del símbol d'infinit ( ∞ ).

 

 

Al parc li van donar el nom de Riella perquè Guillem Viladot anomenava així en els seus escrits a la vila d'Agramunt.

 

 

Al parc trobareu sis textos reproduïts en diferents faristols i quatre escultures. El poema concret Formes de Vida, de la sèrie Cartrons Concrets del 1.968, transformat en escultura és el protagonista de la fotografia anterior.

Deixem un moment el parc de Riella per anar a Lo Pardal, Fundació Guillem Viladot que vàrem visitar al febrer del 2.024. 

 

 

A Lo Pardal Casa de la Poesia Visual hi ha el poema protagonista de la propera fotografia i del grup escultòric del Parc de Riella.

 

 

Tornem al Parc de Riella per passejar entre les grans escultures d'acer que reprodueixen les paraules: nen, noi, home i món. La darrera escultura, que té forma de taüt perquè simbolitza la mort, és de pedra i a la part superior hi podem llegir nyac.

 

 

L'agramuntí Jaume Figuera, que fou director de la Companyia Teatredetics, dissenyà la transformació del poema visual en escultures urbanes de gran format.

 

 

Les escultures de les quatre curtíssimes paraules i el taüt de pedra resumeixen contundentment la nostra existència.

 

 

L'empresa Jové-Balasch d'Agramunt s'encarregà de construir les escultures d'acer i Tnumarga ha dissenyat l'espai on estan col·locades.

 

 A la fotografia anterior, si mireu la lletra O de món, veureu al fons el taüt de pedra en el que a la part superior hi ha la paraula nyac.

 

 

A més a més del la poesia d'en Viladot al parc hi veure plantes que trobem a l'obra del farmacèutic i poeta agramuntí ( espígol, romaní, timó, jonc, lliri, ametller, codonyer, alzina, roure, olivera, salze ), l'aigua ( bassa i riu Sió ) i les construccions de pedra seca ( marges i cabana de volta protagonistes de les fotografies anterior i propera ).

 

 

El poeta de Riella ( Agramunt ) us acompanyarà en aquesta passejada en forma d'infinit per la riba dreta del riu Sió.

 

Guardeu una part del vostre temps per visitar la vila d'origen medieval d'Agramunt, centre geogràfic de la Ribera del Sió.

Atentament.

Senyor i