dimecres, 17 de juny del 2026

El Crist de Vilanova de Segrià torna al Museu de Lleida.

A l'octubre del 2.023 la Generalitat de Catalunya va comprar per 70.000 € una escultura gòtica del segle XIV per deixar-la en dipòsit al Museu de Lleida. De pedra policromada és una representació de Crist del Judici Final.
 

Després de ser restaurat al Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya (CRBMC) de Valldoreix podem gaudir de la seva policromia original a l'Espai 0 del Museu de Lleida.
 
 
Les seves característiques: cabells rinxolats que li cauen als costats deixant el front al descobert, barba partida amb tirabuixons i bigoti rinxolat i ulls ametllats són típiques del Mestre d'Albesa que sembla que formava part del taller de Bartomeu de Robió.
 
 
Durant el procés de restauració es van eliminar les capes modernes de pintura fins arribar i recuperar la policromia original de l'escultura.
 
 
A la tardor del 2.023, també a l'Espai 0,  s'exposà l'escultura procedent de Vilanova de Segrià per presentar la seva incorporació als fons del Museu de Lleida. A les dues fotografies anteriors podeu constatar la diferència de l'escultura restaurada amb la d'abans de la restauració.
 
 
A les fotografies anterior i propera podeu observar més detalladament la gran diferència després del procés de restauració al CRBMC.
 

A l'Edat Mitjana la iconografia del Crist del Judici Final fou tradicional a l'Europa Occidental. El de Vilanova de Segrià mesura 125 X 43,5 X 28,5 centímetres.
 

 Baixant la mirada puc mostrar-vos des d'una altra perspectiva com ha quedat la part inferior de l'escultura de pedra policromada.
 

 Darrere de l'escultura, a l'esquerra, hi ha una petita explicació del retorn del Crist de Vilanova de Segrià al Museu de Lleida en la que a sota podem veure quatre fotografies del CRBMC ( Ramon Mateo ).
 
 
La fotografia de l'esquerra és de l'escultura abans de començar el procés de restauració. A les altres tres, d'esquerra  a dreta , es veu el rostre part del Crist amb llum visible, amb fluorescència ultraviolada ( UV ) i fotografia infraroja ( IR ).
 
 
En un document del divuit de maig de 1.938, en plena Guerra Civil, s'explica que l'escultura de pedra policromada que es conservava a la Casa Sanuy de Vilanova de Segrià es traslladà a Lleida i després a Saragossa per protegir-la. 
El Crist del Judici Final és un dels millors exemples de l'Escola de Lleida d'escultura del segle XIV, una agrupació d'escultors encapçalats per Bartomeu de Robió, dels que podem gaudir al segle XXI, .
 

 Darrere de l'escultura, a la dreta, en Ramon Solé ens fa un breu apunt sobre el procés de restauració. Al CRBMC després d'un estudi científic per identificar les diferents capes pictòriques s'han anat eliminant les capes més modernes fins arribar a la policromia original molt ben conservada.
 
 
A la propera fotografia de Carolina Ferre que acompanya el text podem veure un moment del procés de restauració.
Atentament.
Senyor i 

dilluns, 15 de juny del 2026

Un cop d'ull a la Casa Botines.

Amb només cinc minuts passejant arribem des de la Pulchra leonina ( la catedral ), que hem mirat i admirat a les tres últimes entrades dedicades a León, fins a la Casa Botines.


Deixem la Plaza de Regla per continuar per la Calle Ancha, un important carrer de vianants ple de botigues, fins a la cantonada amb la calle de Ruiz de Salazar on trobem el Palacio de los Guzmanes, seu de la Diputación de León. Ruiz de Salazar és un dels carrers que separen el casc antic de la ciutat moderna.


Aquest palau renaixentista del segle XVI fou construït per ordre de Don Ramiro Núñez de Guzmán, que era noble, militar i líder comuner de León, en els solars de les cases senyorials dels Guzmán, un dels llinatges lleonesos més antics.
A  la fotografia anterior es veu una petita part de la façana principal del Palacio de los Guzmanes amb una de les quatre torres i a la dreta la Calle Ancha.


A l'esquerra de la fotografia anterior, feta des de l'encreuament dels carrers Ruiz de Salazar i Pilotos Regueral, veiem la façana principal del Palacio de los Guzmanes i a la dreta  la Casa Botines.
La propera fotografia del Palacio de los Guzmanes la va fer Jean Laurent Minier entre els anys 1.860 i 1.886, abans de la reforma del 1.890.


Font fotografia: Archivo Vernacci IPCE, Ministerio de Educación, Cultura y Deporte. Fototeca del Patrimonio Histórico.

Atribuït a l'arquitecte Rodrigo Gil de Hontañón, les obres foren dirigides pel seu deixeble Juan del Ribero Rada. Les obres iniciades l'any 1.557 no van acabar fins al 1.577.


El palau, de planta trapezoïdal amb torres a les cantonades, s'articula al voltant del pati interior. La façana principal té tres altures separades per impostes. La inferior amb finestres enreixades, la central amb balcons i a la superior hi ha una galeria amb arcs de mig punt separats per pilastres corínties. A la cornisa que corona la façana principal, entre les torres, hi ha vint-i-una gàrgoles de les que en podeu veure tres a la fotografia anterior.
Al banc que veieu a l'esquerra de la propera fotografia  hi ha l'escultura de bronze de l'asturià José Luis Fernández en la que Antoni Gaudí està dibuixant la Casa Botines que té davant.
La portalada principal d'arc de mig punt està emmarcada per columnes jòniques. Al centre de l'entaulament hi ha un petit balcó coronat per un frontó triangular. L'entaulament està flanquejat per les estàtues de dos guerrers amb els escuts d'armes del llinatge dels Guzmanes.


A tocar del Palacio de los Guzmanes l'altre edifici emblemàtic de la Plaza de San Mateo és la Casa Botines, fotografia següent, un dels tres edificis que Antoni Gaudí construí fora de Catalunya. Pocs metres separen els edificis modernista i renaixentista.


Els altres dos edificis de Gaudí fora de Catalunya són el Palacio Episcopal de Astorga ( 1.889-1.893 ) també a la província de León, i  La Villa Quijano coneguda popularment com El Capricho ( 1.883 - 1.885 ) a Comillas ( Cantabria ). L'any 1.881 va fer un quiosc per la visita que el rei Alfonso XII va fer a Comillas convidat pel marqués de Comillas Antonio López López. L'any 1.883 aquest quiosc es traslladà a la finca Güells del districte barceloní de les Corts i es desconeix quan va desaparèixer...


Font fotografia: Wikimedia Commons.

Gaudí signà els plànols de la Casa Botines al desembre de 1.891 i l'Ajuntament de León aprovà i autoritzà l'obra el dia quatre de gener del 1.892. L'edifici s'acabà en només deu mesos i l'edifici fou inaugurat el 15 de setembre del 1.893 amb la col·locació del grup escultòric Sant Jordi i el drac protagonista de les dues properes fotografies.


El grup escultòric actual és una rèplica exacta de l'original que Llorenç Matamala i Piñol esculpí per l'edifici de Gaudí i que a mitjans del segle XX estava molt deteriorat. La rèplica es va fer amb pedra de més qualitat.


Quan van retirar el grup escultòric a l'interior del drac hi van trobar un tub de plom en el que hi havia un calendari de l'obra, que es va fer amb només deu mesos, i plànols originals de l'edifici que actualment estan custodiats a l'Arxiu Històric de la Fundació.


Font fotografia: Wikimedia Commons.

Les fotografies anterior i propera són dels plànols d'alçat i de planta del Proyecto de la Casa de los Sres Fernández y Andrés, signats a Barcelona al desembre de 1.891 i amagats a l'interior del tub.


Font fotografia: Wikimedia Commons.

Casa Botines és el nom popular del negoci de l'empresari català Joan Homs Botinàs al que li van catalanitzar el segon cognom canviant el Botinàs per Botines...
La porta de la façana principal amb arc lobulat , protagonista de la propera fotografia de detall, donava accés a la botiga i les oficines.


Joan Homs Botinàs arribà a León l'any 1.834 per obrir-hi un negoci de venda de teixits a la Plaza Mayor. Després de la seva mort els seus socis Simón Fernández i Mariano Andrés van comprar un solar a la Plaza de San Marcelo i encarregaren a Antoni Gaudí un edifici de nova planta que combinés l'ús comercial i residencial.


Fernández i Andrés tenien relacions comercials amb Eusebi Güell que els recomanà contactar amb Antoni Gaudi que dissenyà un edifici en el que esbarregen influències de l'arquitectura nòrdica, gòtica i renaixentista. Un edifici exempt amb carreus de calcària grisa amb acabat encoixinat i tres-centes seixanta-cinc finestres. 
Seguint la forma d'anomenar les cases en aquella època el nom del nou edifici de Gaudí, Casa Fernández y Andrés, feia referència als propietaris.
A les fotografies anterior i propera el protagonisme és per la reixa de forja que va fer al seu taller de Barcelona Joan Oñós i Serinanell, ferrer i forjador que treballà amb Gaudí. A la dreta de la propera fotografia es veu parcialment la façana principal del Palacio de los Guzmanes.


Casa Botines té l'aspecte d'una fortalesa medieval amb una torre cilíndrica a cadascuna de les quatre cantonades rematada amb cuculles còniques de pissarra coronades amb penells. La coberta a quatre aigües també és de pissarra.
A la fotografia següent podeu veure les dues d'aquestes torres cilíndriques de les cantonades del carrer Ruiz de Salazar amb la plaça de San Marcelo ( esquerra ) i amb el carrer Pilotos Regueral ( dreta ).


Anant fins al centre del carrer Ruiz de Salazar i aixecant la mirada puc fer la propera fotografia en la que es veuen parcialment les cuculles còniques de pissarra amb els penells que les coronen, les finestres trilobulades de la tercera planta ( idèntiques a la de la segona )  i el coronament amb merlets.


Al soterrani hi havia el magatzem i a la planta baixa els despatxos i el negoci de teixits. A la primera planta, la planta noble, acollia els habitatges dels propietaris. La segona i la tercera planta eren habitatges de lloguer i sota la coberta a quatre aigües hi havia els trasters i l'habitatge del porter. Un fossat amb reixa de forja envolta l'edifici.


Després de ser el negoci de venda de teixits i casa de canvi de Simón Fernández i Mario Andrés, l'any 1.929 la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de León comprà l'edifici, subrogà els contractes de lloguer i a la planta baixa hi instal·là les seves oficines.
L'edifici tingué ús bancari fins al 2.017 quan fou museïtzat i obert al públic per la Fundación Social de Castilla y León ( FUNDOS ).


A la fotografia anterior de la façana del carrer Ruiz de Salazar, de baix a dalt: la part superior de l'arc lobulat de la porta que donava accés als habitatges, les finestres trífores ( amb dos mainells ) amb arcs lobulats de la planta baixa on hi havia les oficines i la botiga. A la part superior, corresponent a la planta noble es veuen dues finestres bífores ( amb un mainell ) i una amb tres mainells, totes amb arcs lobulats. La porta d'accés al magatzem era la del carrer Pilotos Regueral.
Deixem la Casa Botines per apropar-nos a la propera entrada dedicada a León a la Calle Azabachería, un dels carrers més emblemàtics del Barrio Húmedo, on ens espera una botiga sorprenent...
Atentament.
Senyor i

divendres, 12 de juny del 2026

Documents il·luminats ( i 4 ).

Amb l'avui tanco la sèrie d'entrades dedicades a l'exposició Documents il·luminats que l'Arxiu Capitular de Lleida organitzà l'any passat per celebrar el Dia Internacional del Arxius. Només ens falta observar detalladament el que hi havia a la Taula-3.
 

A l'esquerra de la taula hi havia el llibre manuscrit "Fundatio Cereorum Sede Ilerdense", conegut popularment com a Llibre dels Escuts. El llibre, a més a més de ser un registre de les fundacions de ciris entre 1.540 i 1.620, és una joia dels manuscrits il·luminats que mostra la importància de l'heràldica en la societat medieval i moderna.
 

 El llibre, manuscrit en llengua llatina en tinta negra per mans diverses, té 193 folis de paper, 22 folis il·luminats. Està enquadernat amb pergamí encolat sobre cartró i té dos cintes de cuir per lligar i tancar-lo. Mesura 34 X 23,1 X 4 centímetres.
 
 
Les dues fotografies anteriors són del foli 9r ( VIII ) del 25 de març de 1.559. És l'escut de Miquel Marqués, bisbe de [ Tarragona ]  i predicador de la Seu Vella, fundació d'un ciri a perpetuïtat.    
La fundació de ciris és l'oferiment, sovint perpetu, d'un ciri ( o diversos ) perquè sigui encès regularment a la Catedral o església habitual del fidel. Al llibre hi ha registrades vint-i-quatre fundacions de ciris.  
 

La fotografia anterior és del foli 13r. Al text de la part superior, que podeu veure millor a la propera fotografia de detall, s'hi pot llegir: "11 de Febrer de 1.581, Pere Margalef, canonge de Lleida, canceller universitari, funda un ciri". 
 

 
Per a la decoració policromada dels escuts van treballar amb or i plata i els colors blau ( atzur ), vermell ( gules ), verd ( sinople ) groc i negre ( sabre ).   
 

 
A la dreta del Llibre dels Escuts hi havia sis cartes del segle XX que fan referència a la cera. La cera d'abella històricament s'ha valorat per la seva associació amb la puresa i la llum divina. Segons la tradició cristiana la cera representava el cos de Crist, el ble l'ànima i la flama la divinitat. 
 

La cera d'abella era un producte de luxe i algunes catedrals mantenien ruscos propis. Moltes catedrals medievals i modernes registraven la quantitat i qualitat de cera disponible i les donacions de cera per part de fidels o gremis.
A la reserva o provisió organitzada de cera ( en forma de ciris o blocs ) destinada al culte litúrgic en una catedral o església de l'anomenava dipòsit de cera
 
 
A les cartes es parla de la creació d'un dipòsit de cera a Lleida per tal de garantir que totes les parròquies empressin els ciris amb el grau de puresa que exigia la litúrgia. A les cartes també hi trobem la composició i el preu de la cera, els contractes de cera, la publicació en el butlletí de cera... 
La fotografia anterior és d'una carta del 15 de gener de 1.955 en la que el representant de la Fábrica de velas de cera litúrgicas y bujías comunica al sagristà major de la Catedral de Lleida l'enviament dels articles per començar el dipòsit de cera de la Catedral.
La propera fotografia és del contracte del 17 d'abril de 1.955 entre el bisbat de Calahorra y La Calzada amb el representant de la Casa Consuelo Torno Espí per a la instal·lació d'un dipòsit d'espelmes. 
 

 Al tercer document, del 10 de gener de 1.956, de la Fábrica de velas de cera para culto. Sucesor de Navarro y Compañía d'Albaida ( València ) s'especifiquen tres garanties de la cera i la llista de preus.
A la garantía de orden moral s'hi pot llegir: "Todas mis Velas Litúrgicas llevan grabado al pie, juntamente con mi marca de fábrica, el porcentage de Cera de abelas que contiene"
A la part inferior de la carta, sota la llista de preus i emmarcat per un rectangle hi ha el "Rescripto de la Sagrada Congregación de Ritos, de 14 Diciembre de 1.904"  on es recorda ..." a los Señores Obispos que el Cirio Pascual ha de sumergirse en el agua bautismal"...
 
 
A la propera fotografia podeu observar la carta que el 13 de gener de 1.956 Consuelo Tormo Espí escrigué al degà de la Catedral de Lleida Amadeo Colom notificant que ha rebut la carta referent a establir un dipòsit d'espelmes de cera i vins de missa. Li comunica que li enviarà al seu representant per entrevistar-se amb el degà i li adjunta el contracte.
 

La cinquena carta, de la Fábrica de velas de cera litúrgica y bujías Consuelo Tormo Espí, és del 23 de gener de 1.956. La propietària de la fàbrica comunica al Capítol que el descompte del 20% que els hi ha fet el representant de la fàbrica, està equivocat. El descompte correcte és del 10% en cera i un 5% en vins.
 

 A la sisena carta, el sagristà major de la Catedral de Lleida, Prudencio Ramos, exposa a Consuelo Tormo Espí que el degà de la Catedral ha decidit que el contracte s'ha de mantenir si més no en la cera. La resta ja ho parlaran més endavant.
 
 
A la dreta d'aquestes cartes hi havia el manuscrit del 29 de novembre de 1.398 en el que Berenguer Marqués sol·licita al paers reunits en consell general a la Paeria, que exoneressin la Capella del Peu del Romeu de qualsevol impost. La Paeria hi accedí.
 

 El títol del document manuscrit en llengua llatina i lletra gòtica cursiva és: "Trasllat de la sol·licitud i la concessió de l'exoneració de pagament de l'impost municipal sobre la capella del Peu del Romeu per Berenguer Marqués".
 

 El pergamí, de 37,7 centímetres d'alçària per 60 centímetres de llargària, està datat el 29 de novembre de 1.398. La data del trasllat és del 19 de febrer de 1.411.
 
 
Berenguer Marqués declara que ha comprat unes cases i obradors al costat de casa seva, en el Peu del Romeu, on hi havia una capella. Explica que ha enderrocat la capella per edificar-ne una més gran i ha fet moltes donacions. Sol·licita, que considerant el benefici que aporta a la ciutat i al rei, exoneri la capella de qualsevol impost municipal.
 

 A la propera fotografia de detall, a l'interior del rectangle groc que hi he dibuixat, s'hi pot llegir pes romey vocatur ( peu del romeu anomenada ).
 

 En una exposició feta a Lleida que parla del món il·luminat no podia faltar la llum dels fanalets que cada vint-i-quatre de juliol transforma la nit lleidatana en la Romeria dels Fanalets de Sant Jaume.
 

 La fotografia anterior és del GOIGS en LLOANÇA a sant JAUME que es canten a Lleida en la Romeria dels Fanalets la VESPRADA del 24 de JULIOL, VIGÍLIA de la FESTA de l'APÒSTOL. El goigs estava exposat a sota del manuscrit de 1.398.
 
 
Aquesta llegenda lleidatana ja apareix documentada en un text del 1.609. Concretament al llibre IV capítol VI de la Crónica Universal del Principat de Catalunya escrit per Jerònim Pujades" Tenen en Leyda una Capella de sanct Jaume al carrer del Peu del Romeu: y es fama continuada de pares i fills, que lo sanct en aquell seu passatje posá alli. Y los minyons la nit de la festa del sanct,van ab llanternetes de paper ab llums: á las quals diuhen sanct Jaumets en memoria de la predicació que lo Apóstol feu en dita Ciutat".
 
 
Per acabar la visita a l'exposició es podia mirar i admirar El llibre dels Usatges i les Constitucions de Lleida, que fou obrat i miniat a l'escriptori capitular ( que llavors estava a  la Seu Vella ).
 
 
El llibre dels Usatges és ric amb il·lustracions amb or i colors vius, caplletres, inicials decorades i escenes narratives als marges que encapçalen cadascun dels apartats dels manuscrit. A la fotografia de detall podeu observar millor l'escena narrativa i la caplletra del foli 87r del Tractat de Bataylla.
 
 
El títol complert del llibre és "Usatges i costums de Catalunya i Constitucions provincials i sinodals". Té 166 folis de pergamí, 4 folis de paper, manuscrit, enquadernació de pergamí sobre tapes de cartró i està molt ricament il·luminat.
 

 És un compendi de diversos llibres i tractats que foren escrits i il·luminats després de 1.333 i abans del regnat de Pere el Cerimoniós ( 1.336 ).
A la cantonada de la taula, resseguint el llibre, les arxiveres havien posat la reproducció de quatre escenes il·luminades.
 
 
La que estava a la dreta del llibre correspon al foli87r del Tractat de Bataylla que us he ensenyat abans, de la que es podia observar molt detalladament perquè a l'exposició el llibre estava obert per aquest foli.
La segona reproducció era del foli 1r dels Usatges. Com que he tingut la sort d'haver visitat una colla de vegades l'Arxiu Capitular, no us mostro la còpia sinó la fotografia d'aquesta escena.
 
 
El suport sobre el que es va fer el llibre no és un senzill pergamí sinó vitel·la, feta amb pell de vedell nonat o nounat adobada. El resultat és un pergamí més fi i llis sobre el que escriure i pintar millor. Només s'emprava en els còdex més luxosos.
 
 
Abans d'ensenyar-vos les altres dues reproduccions, gaudim de la bellesa d'aquesta joia custodiada al capitular lleidatà a les fotografies de detall anterior i propera.
 
 
La fotografia següent és de la reproducció del foli 45r de les Constitucions de Jaume II. Corts de Montblanc (1.307 ).
 

 L'última reproducció exposada és del foli 124r dels Costums de la ciutat de Lleida, un dels disset llibres i tractats del Llibre dels Usatges i Constitucions de Lleida.
 
 
És tot un regal l'exposició que organitza cada mes de juny l'Arxiu Capitular de Lleida pel commemorar el Dia Internacional dels Arxius que es celebra el dia nou. Gràcies per l'esforç que suposa al capitular preparar-la.
Atentament.
Senyor i