El Santuari del Lord.

A l'entrada anterior dedicada a la Vall del Lord vàrem observar detalladament la petita ermita romànica de Sant Serni de Vilamantells, coneguda també com Sant Serni del Grau o Santa Maria del Grau, que ja trobem documentada el tretze d'octubre del 1.064.

 

 

Continuem pel Camí del Santuari del Lord, que és l'estreta carretera asfaltada per la que hem arribar a Sant Serni de Vilamantells, que ens deixa a l'aparcament que està al peu de la muntanya coneguda com la Mola del Lord  proper al santuari.

 

 

El muntacàrregues que hi ha a l'aparcament ens deixa clar que per anar fins al Santuari del Lord cap pujar perquè el temple corona l'espectacular Mola del Lord de 1.189 metres.

 

 

Fent mitja volta puc fer la fotografia anterior en la que a l'interior de la circumferència groga que hi he dibuixat hi ha l'altre extrem del muntacàrregues. A l'interior de la circumferència groga de la propera fotografia hi ha el muntacàrregues de l'aparcament. Les dues fotografies ens indiquen que caldrà esforçar-se una mica per enfilar-nos fins al santuari.

 

 

Una barana de ferro us ajudarà en els trams més pendents mentre pugeu per la sendera perfectament empedrada que ens deixarà a tocar del santuari.

 

 

A la pendent pujada trobareu un Via Crucis ( Camí de la Creu ) amb catorze creus que representen les catorze estacions que recorden els episodis que va fer Jesús des de que fou condemnat a mort fins a la col·locació al sepulcre.

 

 

Al guanyar alçària el regal visual és espectacular. Aprofiteu per aturar-vos una estona per assaborir la bellesa de la Vall del Lord.

 

 

Després de l'esforç només cal caminar uns metres per constatar que des del Santuari de la Mare de Déu del Lord és domina tota la vall.

 

 

Malgrat que l'actual santuari és del segle XIX en un testament de l'any 992 es va fer donació de la capella de Santa Maria de Lord al monestir de Sant Llorenç de Morunys.

A la fotografia anterior i a les dues següents podeu observar els contraforts de la façana sud. A l'interior de l'església entre els contraforts hi ha capelles laterals.

 

 

Una llegenda popular explica que un bou gratant el terra amb la pota i bramulant ensenyà al pastor una cova subterrània en la que hi havia una bella imatge de la Mare de Déu. En el lloc on la van trobar van construir la petita capella origen del santuari.

 

 

Gràcies a les donacions dels devots amb el pas del temps la petita capella al segle XV es transformà en església en la que s'hi establí una comunitat de pares dominics entre 1.582 i 1.634.

 

L'augment del patrimoni va permetre construir un nou temple entre els anys 1.774 i 1.785. Durant la Guerra del Francès fou dipòsit de presoners francesos al 1.812 i durant la Primera Guerra Carlina va el santuari va ser devastat al 1.836. 

A la propera fotografia de detall podeu veure parcialment el campanar de dos cossos, el primer de planta quadrada i el segon de planta octogonal. Part del primer cos del campanar té adossada la Casa del Santuari de planta baixa i dos pisos. L'any 2.009 es van beneir la restauració de la segona planta.

 

 

Gràcies a l'industrial Esteve Monegal es construí el santuari actual entre 1.867 i 1.870. L'any 1.891 va patir un incendi que obligà a refermar-lo l'any 1.901.

 

 

Al senzill frontispici sobre la porta d'arc rebaixat i a l'arc de mig punt de la fornícula que acull una imatge de la mare de Déu s'hi pot llegir 1.868. Un òcul permet l'entrada de llum natural a l'església.

 

 

L'església d'una nau amb capelles laterals entre els contraforts està coberta amb volta de canó reforçada per arcs torals. El retaule major, del 1.901, acull el cambril de la Mare de Déu del Lord, una talla gòtica de la segona meitat del segle XVI. 

 

Des del 1.971 hi ha una comunitat catòlica formada per clergues, religioses i laics que segueixen la Regla de Sant Benet.

 

 

La llum elèctrica arribà al santuari l'any 1.989 i les canonades per a la conducció d'aigua corrent al 1.999. Els últims anys s'hi ha construït una residència per les religioses i un nou edifici amb quadra pel bestiar, paller i un taller.

Abans de baixar de la Mola del Lord vull mostrar-vos la fotografia d'un dels fulletons turístics de la Vall del Lord amb el santuari a vista d'ocell.

 

 

Baixem per la pendent sendera empedrada fins a l'aparcament per apropar-nos, a la propera entrada dedicada a la Vall del Lord, a l'església romànica molt modificada de Sant Serni de la Pedra.

Atentament.

Senyor i 

 

La Galerie Dior.

A les tres entrades anteriors dedicades al Palau Garnier vàrem mirar i admirar el que fou un dels projectes emblemàtics del règim de Napoleó III, l'últim rei de França. Construït entre 1.862 i 1.875 acull l'Opéra National de Paris.

Al final de la tercera entrada, en la que vam veure la Bibliothèque-musée de l'Opéra, vaig explicar-vos que el nostre proper destí parisenc seria la Galerie Dior.

 

 

Durant la passejada de mitja hora per anar fins a la Galeria Dior podem donar un cop d'ull a l'Église de la Madeleine construïda entre 1.763 i 1.842 en estil neoclàssic ( fotografia anterior ) i el Grand Palais construït en estil eclèctic a partit del 1.897 per a l'Exposició Universal del 1.900 ( propera fotografia ).

 

 

A només cinc minuts del Grand Palais ens esperen els edificis que fan cantonada amb l'Avenue Montaigne i la rue François Premier que acullen la Galerie Dior.

Aquesta avinguda, que al segle XVIII s'anomenava Alleé del Veuves ( carreró de les vídues ) actualment acull botigues d'alta costura i joieries de luxe.

 

 

Al número onze de la rue de François Premier trobarem l'entrada a la Galerie Dior que en les seves tretze sales temàtiques ens permet observar bocabadats dissenys, esbossos originals, peces gairebé escultòriques... Tornà a obrir les portes al març del 2.022 després del nou disseny de l'arquitecte americà Peter Marino. Al museu de la Galerie Dior, de dos mil metres quadrats, podem fer un recorregut pels setanta-cinc anys de la Casa Dior. 

 

A les parets-diorama de l'espectacular escala de caragol, de marbre blanc, hi ha una col·lecció de gairebé mil cinc-cents objectes miniaturitzats, dissenyats amb impressions 3D, en una gamma de colors que van del blanc a la part inferior, al negre a la part superior.

 

 

Mentre enfilo l'escala faig la fotografia anterior de detall podeu observar millor alguns dels objectes miniaturitzats en 3D que l'envolten. 

 

D'aquestes impressions 3D, quatre-centes cinquanta-dues són miniatures de vestits dels set modistes oficials de la casa: Christian Dior, Yves Saint Laurent, Marc Bohan, Gianfranco Ferré, John Galiano, Raf Simons i Maria Grazia Chiuri.

 

 Chistian Dior quedà seduït per la mansió ubicada al número trenta de l'Avenue Montaigne i el dia 15 de desembre del 1.946 hi inaugurà la maison Dior.

 

 Christian Dior ( 1.905 - 1.957 ) deia: "Sigui el que sigui que facis, per feina o per plaer, fes-ho amb passió. Viu amb passió".

Després de l'espectacular escala de caragol ens dóna la benvinguda el vestit Bar, de la seva primera col·lecció, que per al fotògraf de moda i dissenyador alemany Peter Lindberg representa "l'essència de París". 

 

 

En aquesta sala podem donar un cop d'ull a la vida de Christian Dior, nascut en una família de notables normands, i que des de molt jove fou un apassionat per l'art i la natura.

 

 

A París es relacionà amb artistes i intel·lectuals, i als vint-i-tres anys ja era galerista. A principis dels anys trenta la fallida de la família Dior l'obligà a trobar una nova feina. Inicialment fou il·lustrador de moda i al 1.938 aprengué l'ofici de patronista de Robert Piguet i després de Lucien Lelong.

 

Fundà la seva casa de costura l'any 1.946, creant la firma Dior i, com us he explicat abans, inaugurà la primera botiga d'alta costura al petit palauet ubicat al número trenta de l'Avenue Montaigne.

 El 12 de febrer de 1.947 presenta la seva primera col·lecció de primavera-estiu, a la que pertany el vestit Bar. El mateix any tingué lloc el llançament del perfum "Miss Dior" homenatge a la seva estimada germana Catherine. Al 1.948 creà la societat de perfums de la marca Christian Dior New York. Monsieur Dior del 1.947 al 1.957, any de la seva mort, revolucionà els codis de l'elegància i construí un imperi.

 

 

A la fotografia anterior podeu veure tres imatges ( 1.955, 1.949 i 1.946 ) de la seva primera botiga. La propera fotografia de detall és del medalló prisat per al perfum"Miss Dior" dissenyat pel decorador Victor Grandpierre per a Christian Dior l'any 1.950.

 

 

A la sala Els jardins encantats podem gaudir de l'estètica floral inspirada en la seva vil·la familiar Les Rhumbs de Granville ( Normandia ).

 

 

Poncelles de rosa amb branquetes de lliri d'aquelles valls és un símbol molt estimat per Dior. Peces adornades amb brodats sumptuosos i estampats poètics omplen la sala.

 

 

Afirmava Dior: "Vaig dissenyar roba per a dones florals, amb espatlles arrodonides, busts femenins i amples i cintures amples sobre enormes faldilles amples". 

Al sortir dels jardins encantats, hi ha una mostra de vestits amb els elements florals preferits de Dior. La casa que es veu al fons de la fotografia següent és la vil·la familiar Les Rhumbs.

 

 

Peter Lindberg captà a les seves fotografies l'encant de Dior, que convertia un vestit en una arquitectura efímera que exaltava les proporcions del cos femení.

 

 El fotògraf de moda i dissenyador alemany Peter Lindberg emprà un llenguatge visual únic amb els contrastos espectaculars entre el blanc i el negre.

 

 

La visita a la galeria ens permet veure el seu despatx en el que uns dies abans de cada desfilada de moda l'escriptori s'omplia de petites fitxes roses en les que Dior determinava el preu de cada vestit.

 

Gràcies al terra de vidre podem observar, a vista d'ocell els seus ateliers. Quan obrí la maison Dior només tenia tres ateliers ( dos couture flou i un tailleur ) que estaven ubicats sota el ràfec de la teulada i en els que hi treballaven vuitanta-cinc empleats.

Després del gran èxit de la primera col·lecció tingué que crear ràpidament dos tallers nous per atendre les comandes. Al 1.948 i 1.952 encara va crear més tallers ( ateliers ).

 

 

A cada taller hi treballaven entre vuit i quaranta persones, però només hi havia tres màquines de cosir que tenien que compartir. Les aprenents es formaven durant tres anys i mig. 

Els tallers d'una maison d'alta costura eren de dos tipus. En el que es creaven els dissenys més fluids ( bruses o vestits fins ) amb teixits lleugers s'anomenaven couture flou. El dedicats a peces més estructurades ( vestits masculins i abrics ) s'anomenen tailleur.

 

 

Als ateliers, mans expertes estaven especialitzades en transformar els esbossos del dissenyador en espectaculars vestits modelant, tallant, acoblant, ajustant, cosint i sobrefilant.

 

 La gran escala era la columna vertebral de la maison Dior. Quan es mostraven les col·leccions els salons quedaven petits per acollir als convidats que seien als graons de l'escala per veure la desfilada de moda com si fossin les grades d'un amfiteatre. 

 

 

Les fotografies de Gérad Uféras són dels didals que pertanyen a les persones que treballen als ateliers de la maison Dior.

 

 

Costa una mica acostumar-se a l'atelier emblanquinat en el que hi ha vestits de cotó cru blanc ( una toile ) que serveixen com a punt de partida del que acabarà sent un vestit d'alta costura. A més a més podreu gaudir en directe d'un artesà treballant.

 

 

La visita acaba a la sala Bal Dior on hi ha una mostra espectacular dels vestits de nit més glamurosos de tota la història de la maison Dior. 

 

Com podeu constatar a les fotografies anterior i propera l'espai és un gran podi esglaonat amb una il·luminació animada de fons que canvia d'una nit estelada, a una pluja de purpurina i a un cel ennuvolat.

 

 

Si aneu a París i us agrada el món de la moda cal que guardeu una estona per visitar la Galerie Dior i descobrir la passió de Christian Dior per la feina ben feta.

Atentament.

Senyor i 

Cases singulars de Lleida ( 64 ).

Després d'observar detalladament a l'entrada anterior dedicada a les cases singulars de Lleida la Casa Roch ( amb façanes a la Rambla de Ferran i als carrers Democràcia i Cardenal Remolins ) i la casa modernista contigua ubicada al carrer Cardenal Remolins número quatre dissenyada per l'arquitecte Francesc de Paula Morera i Gatell, torno a la Rambla de Ferran per anar fins al número trenta-tres per observar la petita casa contigua a l'església del Carme. L'actual església fou construïda entre 1.954 i 1.959 seguint el projecte de l'arquitecte Gabino Lagarriga.

 

 

L'església, de mitjans del segle passat, substitueix a l'església convent dels pares carmelites calçats edificada a finals  del segle XVIII després de que el seu primer convent, que estava fora de les muralles de Lleida, fos destruït durant la Guerra dels Segadors l'any 1.645.

A la fotografia anterior podeu veure d'esquerra a dreta: l'església del Carme (1), el petit edifici modernista d'habitatges contigu a l'església (2), la Casa Muñoz (3), la Casa Vilella anomenada abans casa Montull (4), la Casa Roch (5) i la cúpula de la Casa Pàmies (6). Si cliqueu sobre els enllaços anteriors podreu recordar les entrades dedicades a aquestes cases singulars lleidatanes.

La propera fotografia és de les mateixes cases singulars, excepte la Casa Pàmies, des d'una altra perspectiva.

 

La petita casa contigua a l'església del Carme és un edifici d'estil modernista construït entre mitgeres a la primera meitat del segle passat, arrebossat i pintat en tons terra. 

 

 

L'edifici té planta baixa, en la que hi ha locals socials, tres plantes pis dedicades a habitatge i sobre elles les golfes.

 

 

A la fotografia anterior podeu veure la porta de fusta, vidre i ferro forjat, amb la llinda esglaonada que té la clau al centre. A la dreta de la porta hi ha tres finestres sobre el sòcol amb el mateix tipus de llinda i la reixa de ferro forjar. 

 

 

A la primera planta s'obren tres finestres de marc motllurat amb la mateixa clau que les finestres i la porta de la planta baixa. Les tres finestres tenen finestrons de fusta de làmines.

 

 

La tribuna lleugerament hexagonal de la segona planta, sostinguda per quatre mènsules, té una finestra a cada lateral i tres finestres al davant, la del mig més gran que les que la flanquegen.

 

 

Al  centre de la fotografia anterior podeu veure la tribuna. L'edifici que es veu parcialment a l'esquerra és l'església del Carme i el de la dreta la Casa Muñoz.

La tribuna està coronada per un balcó amb barana metàl·lica sense cap decoració a la que es pot accedir per les dues portes de la tercera planta amb el mateix marc motllurat que el de les finestres de la tribuna.

 

 

A la fotografia anterior podeu veure les dues petites obertures de les golfes flanquejades per dos parelles de mènsules. L'edifici està coronat per la barana d'obra una mica motllurada del terrat.

Deixem la petita casa modernista i creuem la Rambla de Ferran per observar l'edifici del número vint-i-sis, d'estil eclèctic, que fou construït a mitjans del segle passat. Tota la casa està aplacada en pedra.

 

És un edifici amb planta baixa, cinc plantes pis, àtic i coberta a dues aigües de teulada ceràmica amb el carener paral·lel a la façana principal. Hi ha dues terrasses orientades a la Rambla de Ferran. 

Enfilat al Turó de la Seu Vella, concretament des del Baluard de la Reina, puc mostrar-vos a vista d'ocell gràcies al zoom de la càmera fotogràfica la coberta de l'edifici i les dues terrasses pintades de color blanc.

Als baixos, de doble alçada, hi ha tres obertures. La central és la porta d'accés a la casa està flanquejada per les de dos locals comercials, el de l'esquerra hi ha un restaurant i al de la dreta una perruqueria.

 

 

A la propera fotografia podeu observar millor l'elegant porta de fusta de l'estrada a l'edifici que està ubicada al centre de la façana.

 

 

Creuant la Rambla de Ferran i aixecant la mirada puc fer la fotografia en angle contrapicat  de la decoració geomètrica que sobresurt una mica de la façana i emmarca l'arc rebaixat.

 

 

Un fris motllurat separa la planta baixa de les cinc plantes pis, de les que les tres primeres tenen una gran tribuna central sobresortint amb dues grans finestres a cada pis i una petita finestra lateral al costat més estret.

 

La tribuna sobresortint està flanquejada per balcons amb balustrada de pedra a la primera planta d'habitatges i barana de ferro forjat a les plantes segona i tercera. A la part baixa de les finestres de la tribuna hi ha una petita barana de protecció.

 

 

Des del mateix indret, aixecant la mirada una altra mirada, podeu veure el mateix indret des d'una perspectiva diferent.

 

 

Les portes dels balcons que flanquegen la tribuna són molt grans i tenen unes llindes ornamentades amb motius arabescs.

 

 

La tribuna està coronada per un balcó corregut amb balustrada al que s'hi pot accedir per dues portes balconeres d'arc rebaixat. Anant una mica a la dreta puc fer la propera fotografia que ens permet veure aquests dos arcs.  El balcó corregut està flanquejat per dos balcons amb barana de ferro forjat.

 

A l'última planta hi ha un balcó corregut amb barana de ferro forjat al que es pot accedir per quatre portes d'arc de mig punt amb tres petits tondos als carcanyols. L'edifici contigu de l'esquerra que veieu a les dues fotografies anterior és la Casa Cros que fou protagonista de l'entrada "Cases singulars de Lleida (32)". La podeu recordar clicant sobre l'enllaç anterior en la que a la primera fotografia es veuen les dues cases.

 

 

Gràcies al zoom de la càmera fotogràfica puc fer la fotografia següent en la que es veuen millor dos d'aquests tondos  i la cornisa decorada sobre la que hi ha la balustrada que protegeix la terrassa. 

 

 

Deixant el número vint-i-sis i anant a la dreta la segona casa que trobem és la Casa Bosqué, un edifici classicista-funcionalista construït a la postguerra i restaurat a principis del segle XXI, ubicar al número vint-i dos de la rambla. És un edifici arrebossat i pintat en tons marrons i motllurat en forma de grans carreus. Al centre de la façana hi ha la porta d'accés, de ferro i vidre, que està flanquejada per dos locals comercials

 

 

Les tres plantes superiors estan tancades per una gran tribuna que ocupa gairebé tota la façana. Al centre hi ha un parell de finestres que estan flanquejades per una finestra a cada costat. Totes les finestres són molt grans i tenen una triple porta i una triple persiana. A la part inferior hi ha una petita barana de protecció.

 

 La tribuna està coronada per una balconada amb barana d'obra de gelosia a la que s'hi pot accedir per les quatre portes balconeres de la quarta planta. Al centre de la cinquena planta hi ha una balconada amb dues portes balconeres que està flaquejada per dos balcons individuals. Les baranes de l'última planta són de ferro forjat. Una curiositat, encara que no es poden veure, les bigues de la casa són vies de ferrocarril.

 

 

Tornant al Turó de la Seu Vella, des del Baluard de la Reina puc mostrar-vos a vista d'ocell la Casa Bosqué des d'una perspectiva diferent que ens permet veure millor les dues plantes superiors i la terrassa. La coberta de teula àrab que es veu a la part inferior de la fotografia és del Palau de La Diputació 

 

 

Deixem la Rambla de Ferran per anar a la propera entrada dedicada a les cases singulars de Lleida a la Plaça de la Sal i al carrer Sant Joan.

Atentament.

Senyor i