Cases singulars de Lleida ( 60 ).

Després d'un llarg parèntesi, amb la d'avui torno a la sèrie d'entrades dedicades a les cases singulars de Lleida. No passejarem pel centre de la ciutat sinó que anirem a la Partida Les Canals, una partida eminentment agrícola però que acull els Polígons Industrials El Segre, del Camí dels Frares i de Torre Solé.

 

 

L'Horta de Lleida, un gran espai agrícola que envolta la ciutat prioritàriament dedicat a la fruita dolça, està dividida en partides. La superfície de l'Horta és molt més gran que el de la ciutat. Els habitatges de les partides són les torres.

 

 

A l'horta hi ha unes dues mil vuit-centes torres repartides entre les cinquanta-set partides. La protagonista de l'entrada d'avui és la Torre Solé. 

Apropar-se a l'antiga torre no és fàcil. Cal que agafeu l'antiga N-II ( actualment Ll-11 que enllaça la ciutat de Lleida amb l' A-2 ) i a la segona rotonda després del Cementiri Municipal enfilem la primera sortida direcció al Polígon industrial Camí dels Frares. Pocs metres després trobareu una rotonda que deixarem a la tercera sortida i aparcareu.

 

Com podeu constatar a les fotografies, la Torre Solé està abandonada i té tapiades les obertures de la planta baixa i la primera planta.  L'edifici és una obra popular amb trets modernistes construïda l'any 1.925.

 

 

La part superior de les quatre façanes de l'edifici de planta rectangular està resseguida per una franja ornamental feta amb rajoles de ceràmica vidrada blanques i verdes. Una cornisa motllurada i una balustrada entre pilons coronen l'antiga torre. El terrat o terrassa és transitable i està envoltat per una balustrada de pedra artificial.

 

 A la terrassa hi ha un badalot o cos amb coberta a quatre aigües que és el coronament del forat d'escata de la torre.

 

 Avançant uns metres més faig la fotografia següent de la torre construïda a l'extrem d'un petit turó des del que es veu, a vista d'ocell, la carretera Ll-11.

 

 Està clar que aquest nou carrer del Polígon Industrial de Torre Solé no hi ha la pujada a l'edifici per això agafo el cotxe i torno direcció a la rotonda. Uns metres abans d'arribar-hi, giro a l'esquerra i pujo fins a la meitat del carrer Carme Castro Gabernet, que al 1.947 fou la primera dona treballadora de la comunitat de Regants del Canal d'Urgell. Aparco a tocar del segon pas de vianants  que al costat té la petita sendera que s'enfila fins al turó.

 

 

Ja al cim del turó, a l'angle nord-est entre les males herbes i els cards, es veu al fons la torre centenària. Probablement Torre Solé acollia els espais d'habitatges de tot el conjunt d'edificis del que, com podeu constatar a la fotografia anterior, només queda la torre.

 

 La sendera va cap a la dreta i com més m'apropo a la torre queda més desdibuixada. Cal anar ben calçat perquè prop de l'edifici no és fàcil caminar.

 

 Del conjunt d'edificis de l'antiga torre només es conserva la casa principal. Els tres edificis de menys alçària, construïts posteriorment, s'han enderrocat. Totes les edificacions estaven arrebossades i pintades. L'estructura es sustentava sobre bigues de fusta i entrebigat a revoltó ( petita volta de poca llum que va d'una biga a l'altra ).

 

 

Un pati d'entrada precedia a les tres construccions més baixes i a l'edifici principal, l'únic que actualment corona el petit turó.

 

 Font fotografia: Corbella i Garcia, Josep Àngel / Salvadó J.

 

Les fotografies anterior ( 1.983 ) i propera ( 2.021 ), del Cercador de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, ens mostren el conjunt d'edificis que formaven  la Torre Solé i el lamentable estat de conservació que tenia la torre abans de l'actuació per aturar el procés de degradació de Torre Solé.

 

 Font fotografia: Agents Rurals.

 

Les nombroses obertures de la torre de les façanes nord, sud i est, que en el seu moment omplien de llum natural l'interior de l'edifici, encara conserven el mar motllurat i l'ampit volat. De les obertures de la façana oest només en queden petits vestigis perquè aquesta façana tenia un edifici de menor alçària adossat posteriorment. Afortunadament s'ha dignificat la torre que dona nom al nou polígon industrial de la ciutat.

 

 

 

Deixem la torre per, a la propera entrada dedicada a les cases singulars de Lleida, començar a donar un cop d'ull a alguns dels edificis de la Rambla de Ferran.

Atentament.

Senyor i 

El Abrazo.

Després d'observar detalladament a l'entrada anterior dedicada a Madrid el Pasaje de Doré, a l'entrada d'avui caminant només un minut continuem pujant el carrer Atocha fins a la Plaza de Antón Martín on hi ha el El Abrazo conegut també com el monumento a los abogados de Atocha.

 

 

El monument és una adaptació tridimensional del quadre del mateix títol que el valencià Juan Genovés i Candel ( 1.930 - 2.020 ) pintà l'any 1.976 i que podeu veure al Museo de Arte Reina Sofia. Aquest acrílic sobre llenç, de 151 X 201 centímetres, es considera la pintura més representativa de l'etapa de la Transició i un dels símbols de la democràcia. Juan Genovés l'any 2.003 va fer l'escultura de bronze que té la base de formigó blanc.

 

 

El monument està ubicat a pocs metres del despatx d'advocats laboralistes que estava al número cinquanta-cinc del carrer Atocha. En aquell despatx el dia vint-i-quatre de gener de 1.977 foren assassinats quatre advocats i un sindicalista i quatre advocats més van patir ferides greus.

 

 

Tots els morts i ferits eren membres del Partit Comunista d'Espanya i de Comissions Obreres. Sembla que els terroristes d'ultradreta buscaven a Joaquín Navarro, dirigent del Sindicat de Transports de CCOO a Madrid. Aquest sindicalista havia convocat unes vagues que van servir per desarticular part de "la màfia franquista del transport".

 

 

Però Joaquín Navarro havia sortit del despatx feia una mica i els dos pistolers van atemptar contra els presents. Una tercera persona que anava amb ells s'encarregà de tallar el telèfon i escorcollar els despatxos.

Eren uns moments molt difícils de la història de la transició espanyola. Penseu que aquella mateixa nit uns desconeguts van assaltar un despatx de l'UGT en el que, afortunadament, no hi havia ningú.

 

 

A la fotografia anterior, darrere del monument, es veu la façana del Teatro Monumental dissenyat i construït entre 1.922 i 1.923 per l'arquitecte Teodoro Anasagasti. A la part inferior esquerra hi ha una placa en la que s'hi pot llegir: "En este teatro estrrenó el músico Serguei Prokofiev su segundo concireto para violín el 1 de diciembre de 1.935".

 

 El dia vint-i-quatre de gener del 2.007, pel trentè aniversari de l'atemptat, s'afegí una placa commemorativa de granit "para conocimiento del Pueblo de Madrid y de quienes nos visitan". La placa comença:

 

A LOS ABOGADOS DE ATOCHA

Si el eco de su voz se debilita, pereceremos ( Paul Éluard ) 

 

 

Van morir assassinats els advocats Enrique Valdelvira  Ibázez, Luis Javier Benavides Orgaz i Francisco Javier Sauquillo Pérez del Arco,  l'estudiant de dret Serafín Holgado de Antonio i el sindicalista i administratiu del despatx Ángel Rodríguez Leal.

 

 

Els membres del comando de l'Alianza Apostólica Abticomunista ( Triple A ) van deixar greument ferits als advocats Miguel Sarabia Gil, Alejandro Ruiz-Huerta Carbonell, Luis Ramos Pardo i Lola González Ruiz que estava casada amb Sauquillo i embarassada. L'advocada laboralista va perdre el fill que esperava.

Manuela Carmena Castrillo, cofundadora del bufet, no hi era perquè Luis Benavides li havia demanat el seu despatx per fer una reunió i ella va anar a treballar a un bufet molt proper. Manuela Carmena Castrillo fou alcaldessa de Madrid entre els anys 2.015 i 2.019.

 

 

Malgrat tota la tensió del moment històric, afortunadament no es va produir una reacció violenta que dificultés encara més la transició política. A l'enterrament hi van assistir més de cent mil persones.

En pocs dies la Policia Nacional va detenir als autors materials dels assassinats José Fernández Cerrá, Carlos García Juliá i Fernando Lerdo de Tejada. També a l'autor intel·lectual Francisco Albadalejo Corredera. L'Audiència Nacional els condemnà a 464 anys de presó. 

El monument ubicat entre el Barrio de Lavapiés i el Barrio de la Letras fou aprovat per l'Ajuntament de Madrid l'any 2.002 i promogut per Comissions Obreres.

 

 

Per acabar la dura entrada d'avui us explico una curiositat. A la fotografia anterior i a la propera de detall, a la dreta del monument podeu veure la façana de la Farmacia del Globo. 

L'any 1.860 es van publicar les Ordenanzas de Farmacia, que entre altres normes feien obligatòria una visita d'obertura a les farmàcies noves i quan canviaven de titular. A l'Arxivo de la Villa de Madrid  consta que l'any 1.895 el farmacèutic Francisco Salazar Quintana obrí una nova farmàcia al número quaranta-quatre de la plaça, que molt probablement és l'actual. En aquell moment van col·locar a la façana un fanal en forma de globus imitant als farmacèutics anglesos que col·locaven aquests globus a les façanes de les seves farmàcies  per diferenciar-les d'herbolaris i drogueries.

A principis del segle XX el doctor en farmàcia Juan Trasserra y Conill, nou propietari de l'establiment,  va fer famosa la farmàcia. Fou l'inventor del Biógeno Khónill ( una alemanyització del seu segon cognom Conill ) que segons la publicitat de l'època:" CURA la Tuberculosis, Neurastenia, Escrófula, Anemia, Raquitismo, Neuralgias, enfermedades del estómago y es un supremo tónico reconstituyente".

Després de la Guerra Civil el primer gran fanal en forma de globus fou substituït pel globus Montgolfier que encara hi ha a la façana. El farmacèutic català també fou regidor de l'Ajuntament de Madrid pel Distrito del Congreso. 

 

 

A finals dels segle XIX la farmàcia només ocupava els baixos i el primer pis. Als altres pisos hi havia llogaters. Durant uns anys al tercer pis hi va viure Santiago Ramón y Cajal.

Durant la Guerra Civil la plaça de Antón Martín fou durament bombardejada i l'edifici contigu a la farmàcia quedà totalment destruït. La farmacia del Globo tingué més sort i només van tindre que reconstruir els pisos superiors. Gradualment els inquilins van anar marxant i la farmàcia ocupa tot l'edifici.

 

 Font fotografia: Alfoz Madrid.

 

A la fotografia anterior podeu constatar el resultat del bombardeig nocturn de la plaza de Antón Martín. A l'esquerra la farmacia del Globo amb la façana plena d'anuncis.

Deixem la plaza de Antón Martín per, a la propera entrada dedicada a Madrid, continuar pujant pel carrer Atocha i fins trobar a la dreta el carrer de San Sebastián que ens deixarà a la Plaza de Santa Ana.

Atentament.

Senyor i 

Otranto (1 ).

Continuem la gran passejada per la Puglia a la ciutat més oriental d'Itàlia, Otranto. L'estret d'Otranto separa les penínsules Itàlica i Balcànica. Al nord de l'estret hi ha la mar Adriàtica i al sud la mar Jònica.

El cap d'Otranto, també anomenat Punta Palascia, està a només setanta quilòmetres del Cap Gjuhezes ( abans anomenat Linguetta ) d'Albània.

 

Comencem al costat de la mar Adriàtica donant un cop d'ull al Castello Aragonese redissenyat per Ciro Ciri amb la col·laboració de Francesco di Giorgio Martini entre 1.485 i 1.498 a petició del rei Ferran II de Nàpols.

 

 

Aquesta "nova" estructura incloïa les primeres fortificacions de l'època sveva i les millores introduïdes pels turcs que van ocupar Otranto al juliol del 1.480. La ciutat estigué en mans turques fins al dia deu de setembre del 1.481.

 

 

De planta de pentàgon irregular amb un pati interior quadrangular té un esmolat bastió en forma de punta de diamant que podeu observar a les fotografies anteriors. El castell està envoltat per un gran fossat i té tres torres cilíndriques.

 

 

Quan acabo d'enfilar la via Guglielmotto D'Otranto puc fer la fotografia següent en la que es veu una de les tres torres cilíndriques i part del fossat.

Uns metres més i ja puc ensenyar-vos dues de les torres del castell, el fossat i el pont que ens permet creuar-lo per la via Nicola d'Otranto. La que veieu al fons, darrere del pont, és una de les torres de la muralla.

Quan començo a caminar per la via Nicola d'Otranto per creuar el pont que ens permet creuar el fossat ja veig les tres torres del castell.

L'escriptor, historiador, literat, antiquari i polític anglès Horatio Walpone - quart comte d'Orford- publicà anònimament l'any 1.764 la que es considera la primera novel·la gòtica "The Castle of Otranto". Una novel·la en la que el medievalisme i el terror es fusionen.

La propera fotografia és de la xilografia del castell d'Otranto que l'any 1.899 va fer Franz Robert Richard Brend'amour. És una de les il·lustracions de l'obra "La patria, geografia dell'Italia" de Gustavo Strafforello.

 

Font fotografia: Wikimedia Commons.

 

L'any 1.980 Bompiani edità la novel·la "Il nome della rosa" del semiòleg, filòsof i escriptor italià Umberto Eco. Al maig del 1.985 es publicà la traducció al català feta per Josep Daurella per a "Llibres a mà" d'Edicions Destino-Edicions 62.

El frare franciscà Guillem de Baskerville i el seu deixeble el novici benedictí Adso de Melk arriben l'any 1.327 a un monestir benedictí de domini cluniacenc perdut a les muntanyes dels Apenins toscans. Hi van per assistir a un concili entre la cúria papal de Joan XXII i els representants de Ludovic IV de Baviera en el que es parlarà sobre la suposada heretgia d'una nova branca de l'ordre franciscà.

Però quan hi arriben l'abat els encarrega investigar la mort d'un jove monjo. Durant la seva estada al monestir més monjos moren en estranyes circumstàncies. La primera víctima d'aquests assassinats, mort abans de l'arribada de Guillem i Adso, és el novici il·lustrador miniaturista Adelmo da Otranto. El seu cadàver aparegué al fons del barranc que hi ha davant de l'edifici, però totes les finestres estaven tancades...

Deixem les novel·les que fan referència a Otranto per tornat al seu castell, concretament a la piazza Castello, on anirem a l'esquerra per la via Cenobio Basiliano. En només tres minuts passejant aquest carrer ens deixa a la piazza Basilica. En aquesta plaça podem observar el frontispici de la cattedrale di Santa Maria Anunziata.

La catedral està construïda sobre les restes d'un poble messapi ( els messapis foren un poble que habità la regió de la Puglia ), una domus romana i un temple paleocristià. Va ser fundada l'any 1.068 pel bisbe normand Guglielmo i l'actual cripta fou consagrada el primer dia d'agost del 1.088 durant el papat d'Urbà II pel llegat papal Roffredo arquebisbe de Benevento. La finalització de l'estructura superior es va fer al segle XII.

Com podeu constatar a la fotografia anterior la part central del frontispici, corresponent a la nau central de la catedral, té la coberta a dues aigües. Està flanquejada per dues parts més baixes simètriques amb coberta a una aigua, que només estan decorades amb una finestra d'arc apuntat amb traceries.

Hi trobem diferents estils arquitectònics, amb parts bizantines, paleocristianes, romàniques, gòtiques i barroques. Del frontispici medieval, reformat al llarg dels segles, cal destacar el portal barroc i la rosassa.

Els turcs van conquerir la ciutat després de dies de setge i l'onze d'agost del 1.480 entraren a la catedral i exterminaren al clergat i als civils que s'hi havien refugiat. Van transformar-la en estable i després en mesquita destruint totes les pintures al fresc del segle XIII  a excepció de les que representen a la Mare de Déu, figura que també està reconeguda a l'islam.

Després de l'alliberament d'Otranto l'any 1.481 per part de les tropes d'Alfonso, duca di Calabria el temple fou remodelat i el frontispici es reconstruí. 

 

 

Quan finalitzà l'ocupació turca es construí al segle XV l'elegant rosassa amb fina traceria gòtica que té setze columnes que convergeixen al centre. Quatre de les setze traceries que hi ha sobre els capitells de les columnes estan trencades.

L'any 1.674 s'afegí un portal barroc amb una semicolumna i una columna estriades a cada costat que sostenen un arquitrau amb l'escut de l'arquebisbe Gabriele Adarzo di Santander flanquejat per dos àngels. Al final de l'epígraf que hi ha sobre la porta s'hi pot llegir l'any d'execució del portal.

 

 

El campanar està en un edifici separat de la catedral a l'esquerra del frontispici a la via Basilica. Les campanes foren retirades, una va ser fosa al segle XVI i l'altra es col·locà a la torre del rellotge municipal.

A la via Basilica hi ha la façana nord de la catedral amb un portal de marbre, que Nicolò Ferrando va fer a petició de l'arquebisbe Serafino da Squillace, al que cal enfilar-s'hi per unes escales.

A la propera entrada dedicada a Otranto entrarem a la catedral per donar-li un cop d'ull mirant i admirant l'impressionant paviment de mosaic que cobreix les naus central i laterals, el presbiteri i l'absis.

Atentament.

Senyor i

Sahagún ( 1 ).

Sahagún és un municipi i una vila de la província de León entre els rius Cea ( afluent de l'Esla ) i Valderaduey ( afluent del Duero ) on hi havia un dels monestirs més poderosos de l'Espanya cristiana medieval. Les seves possessions anaven des de Tierra de Campos fins a Liébana i Segovia. Fou un dels focus principals de la reforma dels monestirs benedictins quan s'introduí l'Ordre de Cluny a la península. 

Malauradament poc ens queda del monestir de San Benito : la Capella de San Mancio, la Torre i l'Arc de San Benito.

 

 

L'any 904 el rei Alfonso III anomenat "el Magno" ordenà la restauració de la casa coneguda com Domnus Sanctos que havia estat arrasada pels sarraïns. Molt aviat es començà a construir la nova església que fou consagrada l'any 935. El monestir començà la seva decadència quan al 1.494 passà a dependre del monestir de San Benito el Real de Valladolid fundat l'any 1.389.

El monestir ha tingut una historia molt accidentada en la que als incendis dels anys 1.235, 1.590, 1.679 i 1.692 cal sumar-hi els saquejos i incendis durant la Guerra de la Independència ( 1.808 - 1.814 ). Abans de la destrucció de bona part del temple l'any 1.835 a l'esquerra de la torre campanar n'hi havia una altra de bessona de la que en queden dos murs de la base. La torre que s'ha conservat no es va destruir perquè hi havia el rellotge de la vila que podeu veure a la propera fotografia.

Quan al 1.814 els monjos van tornar l'edifici estava malmès i començaren una nova restauració. L'any 1820 es produí la primera exclaustració  i al 1.835 l'exclaustració definitiva i el tancament amb la Desamortització de Mendizábal.

Sembla que al monestir s'hi van guardar les relíquies dels sants Facundo i Primitivo que foren martiritzats i els seus cossos llençats al riu Cea fins que es van aturar en un indret on posteriorment s'edificà una primera casa anomenada Domnus Sanctos (La Casa dels Sants) que amb el temps es transformà en centre de culte. En època visigòtica s'hi establí una comunitat monàstica dins a la invasió del 714. Després de diferents restauracions i atacs sarraïns  s'hi edificà el monestir i la vila de Sahagún. El nom de la Vila, Sahagún, deriva de San Facundo.

 

 

La Capella de San Mancio, construïda amb pedra i maó, té tres trams, un d'ells gairebé destruït, amb coberta de volta de creueria. Inicialment estava dedicada a San Benito i després acollí les relíquies de San Mancio.

 

 

Apropant-me a la capella que podeu observar a la fotografia anterior puc fotografiar la portalada romànica d'arc de mig punt que hi ha al mur de la dreta en la que es veu molt bé l'escacat del guardapols i les impostes i les arquivoltes en degradació amb bossell o sense decoració. S'han perdut alguns capitells i les columnes. Aquesta portalada comunica la capella amb l'església de la que no queda gairebé res.

 

A la capella de planta rectangular, de dinou metres de llarg per set metres d'ample, la volta de pedra es va canviar per una de maó per alleugerir pes. El mur nord de la capella, que podeu veure a les dues primeres fotografies i a la propera, és un dels primers d'estil mudèjar de la península.

Després de les moltes destruccions i restauracions a les restes que ens queden del monestir hi ha elements arquitectònics romànics, barrocs i neoclàssics.

El rei Alfonso VI de León, anomenat "el Bravo", va establir la seva cort en períodes hivernals a Sahagún i va manifestar la voluntat de ser enterrat al costat de l'església del monestir i no al panteó reial de la Basílica de San Isidoro de León.

A les excavacions arqueològiques que es van fer a principis del segle XX al costat occidental del temple varen trobar un ampli espai funerari amb les restes del monarca, les seves esposes i bona part dels nobles de la seva cort.

Afortunadament no fou destruïda la portalada sud del temple construïda l'any 1.662 perquè l'enginyer, arquitecte, arqueòleg i arabista tarragoní Eduard Saavedra i Moragas al projectar la carretera per travessar Sahagún no enderrocà la façana sud del temple i la va fer passar per sota l'arc. 

A la part interior d'aquesta portalada anomenada Arco de San Benito, protagonista de la fotografia anterior i de les tres següents, hi ha restes medievals ( arcs, òculs, columnes... ). Sobre la imposta de la dreta i a l'esquerra de l'arrancada de l'arc apuntat hi ha dos ocells rapinyaires que observareu millor a les dues properes de detall.

Gràcies al zoom de la càmera fotogràfica puc ensenyar-vos detalladament alguna d'aquestes restes medievals que encara podem veure a la part interior de la portalada. 

A l'esquerra de la fotografia anterior hi ha un dels ocells rapinyaires però no es veu el que ha caçat amb les seves urpes. Però a la fotografia següent, malgrat que en falta un fragment veiem clarament que aquest ocell ha caçat un conill.

 

Actualment la portalada sembla un arc de triomf ja que hi passa la carretera per sota. Avanço uns metres i em giro per mostrar-vos frontalment l'altre costat de el Arco de San Benito.

Dissenyat per l'arquitecte Felipe Berrojo el van construir els mestres Pedro Ezquerra de Rozas i Juan del Campo y Peña per substituir la portalada romànica que estava en ruïnes.

Flanquegen el gran arc dues fornícules amb les escultures dels sants Facundo i Primitivo i sobre les fornícules hi ha dues inscripcions escrites en llatí que fan referència a la història de la portalada.

A l'entaulament hi ha un fris en el que s'alternen els tríglifs amb mètopes amb simbolisme monàrquic i eclesiàstic. Sobre l'àtic hi ha l'escut reial flanquejat per les escultures dels reis Alfonso III i Alfonso VI, dos dels principals benefactors de Sahagún.

 

Torno a utilitzar el zoom de la càmera fotogràfica per mostrar-vos millor el fris, l'escut reial, els dos reis benefactors i el frontó triangular que remata la portalada. Sota aquest frontó s'hi pot llegir FACIEBAT PHILIPUS BERROJO. L'escut reial i les escultures dels reis Alfonso III i Alfonso VI són obra de Francisco de Agüero.

Deixem el monestir de San Benito per, a la propera entrada dedicada a Sahagún, mirar i admirar l'església se San Tirso que està al costat del monestir.

Atentament.

Senyor i