A l'entrada anterior dedicada a París vàrem donar un cop d'ull a la llibreria Taschen ubicada al cor del barri parisenc de SaintGermain-des-Prés i al sortir-ne, passejant només deu minuts entrarem a un dels cafès literaris més famosos de la capital francesa Les Deux Magots. Si ho voleu recordar cliqueu sobre l'enllaç anterior.
A l'entrada d'avui ens apropem al riu Sena, concretament a a l'Île de la Cité, per creuar-lo dues vegades. Primer ens aturarem a la riba esquerra, a la llibreria Shakespeare and Company, ubicada al número trenta-set de la Rue de la Bûcherie.
És difícil no trobar cues per entrar a la llibreria a la que podreu accedir gratuïtament. Mentre esperem el nostre torn diversos cartells deixen molt clar que no es poden fer fotografies de l'interior.
La nord-americana Sylvia Beach fundà i dirigí una llibreria amb el nom Shakespeare and Company al número vuit de la Rue Dupuytren entre 1.919 i 1.921. Posteriorment la traslladà al número dotze de la Rue de l'Odéon, carrer en el que va estar entre 1.921 i 1.941.
Al període d'entreguerres aquesta llibreria fou el centre de la cultura angloamericana de París. La van visitar James Joyce, Ernest Heminguay, Ezna Pound, Francis Scott Fitzerald, Gertrude Stein,... L'any 1.922 Sylvia Beach publicà la primera edició de la novel·la "Ulysses"de James Loyce que fou prohibit als Estats Units i a Anglaterra. Shakespeare and Company va publicar diverses edicions més d'aquest llibre.
Però aquesta primera llibreria Shakespeare and Company es va tancar al desembre de 1.941 durant l'ocupació alemanya de París a la Segona Guerra Mundial. La llibreria de la Rue de l'Odéon no tornà a obrir.
L'any 1.951 el nord-americà George Whitman obrí al número trenta-set de la Rue de la Bûcherie una altra llibreria en llengua anglesa que ràpidament es transformà en un centre de cultura literària. El primer nom de la llibreria va ser Le Mistral, però al 1.964 va canviar el nom per Shakespeare and Company per celebrar el quatre-cents aniversari del naixement de William Shaquespeare i per homenatjar a la llibreria fundada l'any 1.919 per Sylvia Beach, que ell admirava. Actualment la filla de George Whitman, Sylvia, dirigeix aquesta llibreria a tocar del Sena.
Des del dia que George Whitman va obrir la llibreria, escriptors, artistes i intel·lectuals foren convidats a dormir entre els prestatges i els munts de llibres del primer pis. S'estima que s'hi han allotjat unes 30.000 persones. Aquests convidats, anomenats Tumbleweeds, a canvi de poder dormir a la llibreria hi treballaven unes hores.
Els tumbleweeds ( estepicursors en català ), són unes espècies de plantes que viuen en zones estepàries com el Mas de
Melons a pocs quilòmetres de la ciutat de Lleida.
Quan han fructificat el vent les arrenca i les transporta
rodant. Mentre es desplacen, s'alliberen les seves llavors i es
dispersen. A la fotografia anterior en podeu veure una colla que el vent ha amuntegat a pocs metres de Mas de Matxerri.
Al febrer del 2.022 l'Editorial Navona publicà el llibre de Kerri Maher "La llibretera de París" que retrata la societat parisenca d'entreguerres i explica la fundació i l'auge de la llibreria fundada i dirigida per Sylvia Beach.
Deixem la llibreria Shakespeare and Company i anem a l'esquerra fins al Petit Pont-Cardinal Lustiger, al que arribarem passejant en només dos minuts, pel que creuarem el Sena per anar a l'Île de la Cité ( l'illa situada enmig del riu, al centre de la ciutat ). Des del pont faig la propera fotografia amb la catedral de Notre-Dame de protagonista.
No ens hi aturarem perquè a l'entrada "La reobertura de Notre-Dame" ja us vaig ensenyar la reobertura de la catedral parisenca del set de desembre del 2.024. Si ho voleu recordar cliqueu sobre l'enllaç anterior. A només quatre-cents cinquanta metres hi ha la Sainte-Chapelle, una joia de l'arquitectura gòtica.
Considerada com una de les millors obres del gòtic radiant, aquesta capella palatina es començà a construir l'any 1.241 i fou consagrada al 1.248. Fou edificada per acollir les relíquies del la Passió de Crist adquirides per Lluís IX que va ser rei de França entre 1.226 i 1.270.
L'arquitecte, que probablement fou Pierre de Montreuil, dissenyà aquesta obra mestra per contenir aquestes relíquies i ser la capella reial construïda al Palais de la Cité que va ser la seu del poder dels reis de França entre els segles X i XV.
La propera fotografia és del foli 6 dedicat al mes de juny de "Les Trés Riches Heures du duc de Berry", un llibre d'hores del segle XV. Al centre és veu el llarg Palais de la Cité, amb la Sainte Chapelle a la dreta. Aquest palau fou parcialment destruït al segle XVIII per un incendi.
Font fotografia: Wikimedia Commons.
A la Sainte-Chapelle s'hi superposen dues capelles, una destinada a la gent comuna ( inferior ) i l'altra al rei i a la seva cort ( la superior ). La capella inferior, dedicada a la Mare de Déu, té un sostre baix i suporta el pes de la capella superior. El sostre de la capella inferior està sostingut per moltes diminutes columnes.
La Sainte Chapelle fou restaurada després de la seva decadència provocada per l'incendi del 1.630, el desbordament del Sena de 1.690 que destruí els vitralls de la capella inferior, i el segon incendi del 1.776.
El protagonisme de l'espectacular capella alta és pels seus finestrals separats per un conjunt de columnes molt estilitzades. El vermell i el blau són els dos colors dominats dels vitralls. A la fotografia següent podeu observar l'absis i la tribuna de les relíquies.
Als vitralls es representen religioses. El rei Salomó i el rei David estan situats prop del rei de França. Els finestrals ogivals de la nau ( propera fotografia ), que mesuren 15,35 metres d'alçària per 4,70 metres d'amplària, estan dividits per tres mainells. Els finestrals de l'absis ( fotografia anterior ) són més petits, mesuren 13,45 metres d'alçària per 2,10 metres d'amplària i només tenen un mainell.
Les columnes que hi ha entre els finestrals estan coronades per les estàtues dels apòstols. A la Revolució del 1.793 dos d'aquests apòstols van ser destrossats i a la Revolució del 1.830 quatre foren mutilats i enterrats al Mont Valèrien. L'any 1.797 la capella alta es va convertit en un dipòsit d'arxius del Palau de Justícia. Quan van retirar els apòstols, dos es van trencar i els altres dei foren enviats al Musée des monuments français d'Alexandre Lenoir. Els encarregats de restaurar-los van ser Delaure i Perry.
Els quinze vitralls estan compostos per mil cent tretze escenes que narren la història de la humanitat des del Gènesi fins a la Resurrecció de Crist.
La coloració dels vitralls es va limitar al vermell, blau, dos verds, dos violetes, groc i algunes peces translúcides. Gràcies al zoom de la càmera fotogràfica puc mostrar-vos detalladament petits fragments d'aquests vitralls.
Malgrat el contrallum, a la fotografia següent podeu veure la rosassa del costat oest, de nou metres de diàmetre, que representa l'Apocalipsi. La rosassa actual fou restaurada durant el regnat de Charles VIII, cap al 1.485. Només nou dels vuitanta-set panells van ser restaurats al segle XIX.
Després de mirar i admirar els espectaculars vitralls de la capella alta us proposo baixar la mirada per observar un petit detall de les rajoles del paviment.
Els arquitectes Jacques Félix Duban, Jean-Baptite-Antonine Lassus i Eugène-Emmanuel Viollet-le-Duc van restaurar la Sainte Chapelle entre 1.836 I 1.863.
Deixem la Sainte Chapelle, creuem el Sena pel Point d'Arcole i la a la riba dreta anem fins a la Rue François-Miron 11-13 per donar un cop d'ull a dues estretes cases d'arquitectura medieval.
Amb coberta de dues aigües, aquestes cases tenen dues finestres per pis. Quan al 1.967 es van restaurar, al retirar la capa de guix que cobria les façanes varen trobar l'entramat de fusta amb els espais entre les fustes omplert de tova ( barreja de fang i palla ).
A parís queden molt poques cases medievals. La de l'esquerra, amb el número onze del carrer, té el rètol de Faucheur ( segador ) i la de la dreta, amb el número tretze, té el rètol de Mouton ( ovella ). Estan documentades a principis del segle XVI però possiblement són del segle XIV. A partir de l'any 1.508 diversos reials decrets prohibiren projectar aquest tipus d'edificis perquè corrien el rics d'ensorrar-se i provocar accidents al carrer. Per això al segle XVII es va retallar el frontó de la casa número tretze que fou reconstruït l'any 1.967 quan es van restaurar els dos edificis.
Un edicte de l'any 1.607 ordenava cobrir amb guix l'entramat de fusta per reduir el risc d'incendi. Els arquitectes responsables de la restauració la van fer seguint el disseny original.
A la propera entrada dedicada a París ens allunyarem una mica de l'Île de la Cité per anar al palais Garnier, conegut també com l'opéra Garnier, que observarem detalladament.
Atentament.
Senyor i
