Ostuni la Città Bianca ( 1 ).

L'entrada d'avui la comencem als peus dels tres turons on s'enfila el borgo antico d'Ostuni, concretament a la chiesa della Madonna della Grata ubicada a Contrada Rosara fora del nucli històric d'Ostuni. És un petit temple d'estil eclèctic edificat a principi del segle XX amb elements arquitectònics àrabs-bizantins i una gran cúpula. Està construïda sobre una cavitat natural que des de l'antiguitat recull l'aigua de pluja pel reg de les hortes properes. Dissenyada per l'arquitecte Gaetano Jurleo, la construí el mestre paleta Francesco Ciraci. 

Si faig mitja volta puc fotografiar la Ciutat Blanca enfilada als turons. Com ja ens ha passat en altres ciutats i pobles de la Puglia, ara ens toca enfilar els turons per accedir al nucli històric. Al costat de la roda de fira hi ha un aparcament.

Gràcies al zoom de la càmera fotogràfica a la propera fotografia podeu observar, enfilades als turons, a l'esquerra la chiesa de San Vito Martire i a la dreta la Concattedrale di Santa Maria Assunta, que visitarem durant la nostra passejada per Ostuni.

Després de l'Scuole Elementale F.Vitale, que podeu veure als peus dels turons a les dues fotografies anteriors, anem a l'esquerra per la via Giosuè Pinto. Només començar a enfilar el carrer trobem la chiesa di Maria Santissima del Carmine. Reedificada amb el convent annex després del 1.615 incorpora les restes de l'antiga església del segle XIV dedicada a la Madonna Della Misericordia. La façana actual és del 1.89. La reconstrucció, basada en quatre semicolumnes corínties recolzades sobre sòcols, fou encarregada a l'arquitecte Gaetano Jurleo ( 1.860 - 1.926 ) que s'inspirà en la façana de la chiesa del Carmine de Lecce.

Molt simètrica, de gust neoclàssic, a les fornícules hi ha les estàtues dels sants carmelitans Elies ( esquerra ) i Eliseu ( dreta ) i a l'arquitrau hi podem llegir DEIPARE MONTIS CARMELI VIRGINI. Sobre l'arquitrau hi ha un timpà i un frontó amb la inscripció CAPUT TUUM UT CARMELUS.

L'església, malgrat les intervencions dels segles XVIII i XIX, conserva la seva antiga estructura d'una sola nau i tres absis. Les pintures, encarregades pels carmelites, són majoritàriament del segle XVIII. La propera fotografia de detall, feta en Divendres Sant, és d'una de les capelles.

 

 Sortim de la chiesa di Maria Santissima del Carmine i continuem pujant per la via Giosuè Pinto. Quan arribem a la via Independenza només ens cal enfilar les escales que veieu a la fotografia per arribar a Corso Vittorio Emanuele II on ens espera la colonna di Sant'Oronzo on el sant que corona l'obelisc mira atentament a la piazza della Libertà i a la ciutat vella.

La colonna ( columna ) di Sant'Oronzo, també coneguda com guglia ( agulla ) di Sant'Oronzo, és un obelisc de vint metres i setanta-cinc centímetres d'alçària d'estil barroc fet l'any 1.771 per l'escultor d'Ostuni Giuseppe Greco. S'erigí per devoció i gratitud cap al patró de la ciutat per salvar-la de la pesta del 1.740.

L'obelisc té quatre nivells que s'alcen sobre la base. El segon dels nivells és escultòricament el més ric. Està envoltat per una balustrada lleugerament sortint i als quatre angles hi ha les estàtues de Santa Lucia, Sant'Agostino da Ippona, San Bernardino Realino da Lecce i Sant'Irene.

A cadascun dels quatre angles del tercer nivell hi ha l'escultura d'un àngel i sobre el quart nivell, coronant l'obelisc, l'estàtua de Sant'Oronzo beneint.

Anant de l'obelisc al palazzo di San Francesco gaudint de la bellesa de la piazza della Libertà vaig quedar bocabadat al sentir el soroll d'una matraca i al girar-me veure al papamusce, protagonista de la propera fotografia que vaig fer un Divendres Sant...

La vestimenta del papamusce consisteix en l'alba, evidentment de color blanc, amb un treball de punta al final del vestit i de les mànigues. lligada amb un cordó . A sobre duu una petita capa negra rematada amb un serrell daurat, al cap una caputxa blanca i a les mans guants negres. Sosté "el perdó", una vara  de fusta símbol de l'antic bastó dels pelegrins que anaven a Roma a demanar la remissió dels seus pecats. Amb l'altra mà agafa una matraca que fa sonar repetidament.

Deixem al papamusce per fixar-nos en el palazzo di San Francesco, actualment palazzo Municipale di Ostuni, que ocupa les estructures de l'antic convent de Sant Francesc que acollí als frares franciscans entre 1.304 i 1.809.

La façana actual forma part de les intervencions que l'arquitecte Ferdinando Ayroldi va fer entre els anys 1.861 i 1.887. Al centre del nivell inferior hi ha un pòrtic amb tres arcs i damunt d'ells, la al nivell superior, una gran balconada.

La façana està coronada per un frontó amb un elegant rellotge vuitcentista amb referències barroques. El rellotge està flanquejat per dos Telamons que suporten el pas del temps. Sobre el rellotge hi ha l'escut d'Ostuni. La part superior està decorada amb garlandes de fruites.

La propera fotografia de detall és de les garlandes de fruites i del penell que corona l'edifici. A la part inferior s'hi pot llegir l'any 1.887 i a la superior hi ha una esfer5a i un cavall. Des del 1.887 l'edifici es la seu oficial del municipi.

A la dreta del palazzo di San Francesco hi ha la chiesa di San Francesco d'Assisi, com podeu constatar a la primera fotografia del palau. Una església construïda l'any 1.304 que era d'estil gòtic fins al 1.615 quan experimentà grans transformacions que van continuar a la segona meitat del segle XVIII.

 

 

La façana actual, dissenyada l'any 1.883 per l'arquitecte Gaetano Jurleo, està dividida per una cornisa. La part superior està coronada per un frontó triangular sota el que hi podem llegir GLORIOSAE REGINAE MUNDI. Un gran finestral biforat d'arc de mig punt és el protagonista de la part central.

El portal de bronze de la part inferior és una obra del 1.985 de l'escultor romà Egilio Giaroli. Les escenes fan referència a la vida de Sant Francesc fusionant-la i transfigurant-la en el misteri de la vida de Crist.

El portal s'anomena "Cavallucio" per l'escena que representa el miracle que va fer Sant Francesc a Ostuni en el que un cavall malalt es va salvar després que Sant Francesc el fes girar tres vegades per la chiesa di Santo Stefano.

El portal de bronze està flanquejar per dues fornícules en les que hi ha les estàtues de marbre de Carrara de San Francesco d'Assisi ( esquerra ) i San Antonio da Padoa ( dreta ) fetes l'any 1.935 per l'escultor d'Ostuni Francesco Bagnulo.

A la propera entrada dedicada a la Puglia enfilarem la via Cattedrale, que tenim a la dreta de la chiesa di San Francesco d'Assisi, per mirar i admirar la chiesa di San Vito Martire i la Concattedrale di Santa Maria Assunta. A la tercera fotografia de l'entrada d'avui podeu veure com coronen els turons als que s'enfila la Città Bianca.

Atentament.

Senyor i

La Suda ( 1 ).

Després d'enfilar-nos al campanar de l'antiga catedral de Lleida a l'entrada anterior dedicada a la Seu Vella vàrem gaudir de les espectaculars vistes que ens regala el punt més alt de la ciutat. A l'última fotografia us mostrava, a vista d'ocell des del campanar, el Castell del Rei conegut popularment com la Suda. 

 

 

Us explicava que hi pujaríem a la propera entrada dedicada al Turó de la Seu Vella passant per la Porta de la Suda (1) que podeu veure a la fotografia anterior a l'esquerra de l'ombra del campanar i a la propera de detall.

 

 

Només superar l'última muralla, aixecant la mirada s'alça imponent la Suda, paraula àrab que significa àrea urbana closa. La façana orientada a la Seu Vella tenia una clara funció defensiva. La fortalesa andalusina es construí al segle IX al lloc on actualment hi ha el Castell del Rei.

 

 

També s'anomenava Suda al barri noble que s'estenia pel turó. En aquest palau fortificat construït entre finals del segle XII i el segle XIV hi residia el rei durant les seves estades a Lleida.

 

 

En l'edifici civil que corona la Roca Sobirana,  que fou el més destacat de la ciutat, s'hi prengueren decisions polítiques molt importants. 

Després de l'últim tram que puja fins a l'antic castell trobem un plafó informatiu que ens explica telegràficament la seva accidentada història.

 

 

L'any 1.150 s'hi van casar el comte Ramon Berenguer IV i Peronella, filla del rei Ramir II d'Aragó. Al Castell del Rei s'hi van celebrar Corts diverses vegades. L'any 1.214 aragonesos i catalans van jurar fidelitat a un nen de sis anys coronant-lo rei. Aquest rei fou Jaume I el Conqueridor. Els anys 1.278 i 1.288 s'hi van signar els Pariatges d'Andorra i al 1.313 la Querimònia de la Vall d'Aran. L'any 1.460 el rei Joan II hi empresonà al seu fill el Príncep Carles de Viana.

A l'esquerra del plafó informatiu de la fotografia anterior hi ha el plànol de planta del Castell del Rei en el que les parts de color taronja són les que es conserven. El podeu veure millor a la fotografia de detall. 

 

 

Seguin amb el plafó informatiu, sobre el text en castellà hi ha dues fotografies antigues de la Fundació Institut Amatller d'Art Hispànic. Arxiu Mas.

 

 

A la de l'esquerra ( fotografia anterior ) es veu la façana de ponent a principis del segle XX i a la de la dreta ( fotografia següent ) l'interior del pati, també a principis del segle XX.

 

 

La Suda ha patit tres explosions els anys 1.707, 1.812 i 1.936 quan hi havia un polvorí. Per acabar-ho d'adobar també fou víctima del bombardeig del 1.938.

Si la façana orientada a la Seu vella, que podeu observar a les fotografies primera i tercera, tenia una clara funció defensiva, a la que dóna al pati hi ha finestres i portes i la seva funció era residencial.

 

La construcció andalusina tenia la coberta de fusta que abans del 1.244 fou substituïda per voltes de creueria de les que es conserven in situ nervis i mènsules. Pel perill d'ensorrament, l'any 1.926 van desmuntar les voltes que tenien unes claus espectaculars.

 

 

A l'entrada del 20 de setembre del 2.016 "L'arxiu arqueològic de Lleida (8)" vaig ensenyar-vos les claus de volta de la Suda que estan custodiades a l'Arxiu Arqueològic de Lleida. Si ho voleu recordar cliqueu sobre l'enllaç anterior. A les fotografies anterior i següent podeu observar dues d'aquestes claus de volta.

 

Com hem vist al plànol de planta només es conserva una de les ales de la fortalesa amb torres de planta rectangular a la façana sud ( la que està orientada a la Seu Vella ) i contraforts a l'interior i exterior de la façana nord protagonista de les dues properes fotografies.

 

 

El mestre d'obres del Castell de Rei entre els anys 1.336 i 1.341 fou Simó de Navers. L'any 1.812 l'explosió del polvorí ubicat a la Suda destruí la capella reial amb pintures de Ferrer Bassa que havia ordenat construir Pere el Cerimoniós. Aquesta explosió esfondrà bona part de les dependències de la Suda.

 

 

De les cinc torres de defensa, amb espitlleres i obertures només se'n conserven tres. La de l'extrem oest fou reconstruïda als anys setanta del segle passat i només conserva la fonamentació original.

Si des del mateix indret de la fotografia anterior dirigeixo la mirada a l'esquerra puc ensenyar-vos la rosassa del braç nord del transsepte i el cimbori de la Seu Vella.

 

 El castell, de planta trapezoïdal allargassada, tenia quatre ales al voltant d'un pati central. Sota aquest patí enllosat hi havia una cisterna amb volta apuntada i planta rectangular.

 

 

Al tercer arc apuntat, el que davant té el pou de la cisterna, hi ha la porta adovellada d'arc de mig punt protagonista de la propera fotografia.

 

 

A la restauració del poc que queda després de les guerres i explosions del Castell del Rei el formigó contrasta amb els carreus de pedra.

 

Allunyant-me una mica de la Suda per aconseguir una perspectiva diferent faig la propera fotografia en la que, al fons a l'esquerra, es veu el castell templer de Gardeny coronat un dels tres turons de la ciutat de Lleida.

 

Dirigint la mirada a l'esquerra puc ensenyar-vos, d'esquerra a dreta: l'extrem del braç nord del transsepte amb la rosassa i la part superior de la Porta de Sant Berenguer (la primera que es construí a la Seu Vella a principis del segle XIII ), el cimbori, la façana nord, parcialment la Canonja, la coberta del claustre i el campanar.

 

El zoom de la càmera fotogràfica em permet fotografiar detalladament la part superior del campanar on podeu veure el final de la primera escala de caragol. Recordeu que a l'entrada dedicada al campanar vaig explicar-vos  que una segona escala de caragol, encara més estreta, ens permet pujar fins a la coberta del campanar. En aquest sego cos del campanar hi ha les campanes Silvestra ( que toca les hores i fou fosa l'any 1.418 ) i la Mònica ( que toca els quarts, fosa al 1.486 ).

 

També gràcies al zoom, dirigint la mirada a l'esquerra puc ensenyar-vos les dues rosasses del transsepte. En primer terme la de l'extrem del braç nord i al seu interior, al fons, la de l'extrem del braç sud.

 

 

Forçant una mica més el zoom constatareu que no tothom s'enfila fins a la Suda per gaudir del patrimoni i les vistes. Alguns dropos, a cops de pedra, trenquen els vidres de protecció de la rosassa...

 

 

Però com que no vull acabar l'entrada d'avui amb les actituds incíviques d'una minoria, des del mateix indret aixecant la mirada us proposo mirar i admirar el cimbori de planta octogonal.

 

 

Molt aviat, quan tornem al Turó de la Seu Vella, entrarem al Castell del Rei i després d'observar detalladament la seva reconstrucció pujarem a la nova terrassa superior accessible per a tothom gràcies a l'ascensor en la que es fàcil quedar bocabadat amb les vistes de la ciutat.

Atentament.

Senyor i 

Al Tossal de Sant Eloi ( 1 ).

Avui us proposo enfilar el tossal que domina la ciutat de Tàrrega passejant pel Parc de Sant Eloi que té els seus orígens a principis del segle XX. L'any 1.913 es creà l'Associació d'Amics de l'Arbre amb l'objectiu d'omplir d'arbres, fonts i places el turó erm coronat per una antiga ermita.

 

 

Poc queda de l'antiga ermita gòtica construïda l'any 1.248 per la voluntat de l'argenter targarí Simó Canet que en el seu testament ordenava fer una capella en honor a Sant Eloi, patró dels orfebres. Pujar fins a l'ermita ens regala una magnífica vista de la ciutat.

Però abans de pujar l'últim tram d'escales per apropar-nos-hi anem un moment a la dreta per donar un cop d'ull a la creu de terme del segle XVI que abans estava al camí Vell de Balaguer i era coneguda com Creu de Morlans. Fou traslladada al Parc de Sant Eloi als anys cinquanta del segle passat. Baixant quatre passes per la sendera i fent mitja volta li puc fer la propera fotografia.

La creu té un fust vuitavat coronat per un capitell decorat amb quatre escuts. A la creu per un costat hi ha la Crucifixió ( fotografia següent de detall ) i per l'altre la Verge Maria portant al Nen Jesús. Als extrems de la creu hi ha medallons tetralobulats.

 

 

Baixant una mica per aquesta sendera, anomenada camí de les Ginestes, faig la fotografia en la que podeu veure un dels tres torricons ( concretament el sud-oest ). De forma cilíndrica, estan construïts amb pedra sorrenca i lligats amb morter de calç. Interiorment està dividit en dues alçades i a cada alçada hi ha una línia d'espitlleres. Darrere del torricó treu el nas el campanar de l'ermita de Sant Eloi. 

Girem cua per tornar al tram d'escales que pujarem per anar fins a l'ermita. En el plafó informatiu "Torricons de la fortificació de sant Eloi" hi ha una fotografia de la primera dècada del segle XX en la que es veuen els tres torricons, l'antiga ermita i la poquíssima vegetació que hi havia al tossal. L'Associació d'Amics de l'Arbre ha transformat radicalment aquell tossal erm.

L'ermita fou reformada entre 1.728 i 1.731. L'any 1.872 durant la tercera guerra carlina va ser fortificada construint una muralla amb tres torricons que actualment tenen funció de mirador. Restaurada al 1.876 del 1.964 al 1.971 l'ermita es reformà íntegrament afegint-hi el campanar i canviant l'orientació de la nau. On ara hi ha el presbiteri de l'antiga ermita abans hi havia la porta d'accés.

 

 L'ermita té set finestres, dues al frontispici ( amb vitralls ), tres al mur sud ( on hi ha el campanar ) i dos a l'absis pentagonal.

Anem a la dreta per accedir al torricó sud-est passant a tocar del campanar. Pujant al torricó i fent mitja volta puc mostrar-vos una perspectiva diferent de l'ermita en la que podeu observar l'absis pentagonal, l'antic campanar de cadireta d'un ull i una campana que estava al frontispici abans de la reforma feta entre 1.964 i 1.971. El frontispici ha canviat d'orientació però el petit campanar de cadireta està al mateix lloc.

Fent mitja volta el regal visual de la ciutat  és espectacular. Mirant cap a la dreta faig la propera fotografia en la que podeu veure d'esquerra a dreta: la Fàbrica Trepat ( 1 ) actualment Museu de la Mecanització Agrària Cal Trepat, l'empresa Borges Agricultural & Industrial Edivle Oils ( 2 ) i el poble de Vilagrassa ( 3 ).

Dirigint la mirada una mica a l'esquerra el protagonisme és per a la Farinera Balcells. Construïda l'any 1.921 i ampliada al 1.929 s'hi van fer diverses reformes fins al 1.947. L'any 1.961 deixà de funcionar afectada per un incendi.

El conjunt d'edificis combina l'estil noucentista amb elements modernistes i es considera un bon exemple d'arquitectura modernista industrial. Està declarada Bé Cultural d'Interès Local.

Girant una mica més a l'esquerra faig la fotografia següent en la que d'esquerra a dreta hi ha: l'estació de ferrocarril (1) inaugurada l'any 1.860, la casa Maimó (2) un edifici modernista amb elements ornamentals neogòtics i una esvelta torreta a la cantonada amb coberta piramidal de ceràmica vidrada, l'edifici amb elements ornamentals eclèctics inspirats en el repertori clàssic i barroc (3). El centre de la façana està coronat per un gran cercle ornamental en el que hi podem llegir l'any de la seva construcció 1.901. A la dreta, al fons,  l'església de Santa Maria de l'Alba ( 4 ) d'estil renaixentista que es construí als segles XVI i XVII sobre la primera església romànica dels segles XII i XIII que fou ampliada al segle XIV..

Per acabar, dirigint la mirada una mica més a l'esquerra, a la propera fotografia es veuen les obres de la nova estació d'autobusos ( nea ) que estan edificant davant de l'estació ferroviària.

A la propera entrada dedicada a Tàrrega entrarem a l'ermita de Sant Eloi en la que ens esperen les pintures murals que l'any 2.020 hi va pintar el targarí Josep Minguell i Cardenyes.

Atentament.

Senyor i