El Abrazo.

Després d'observar detalladament a l'entrada anterior dedicada a Madrid el Pasaje de Doré, a l'entrada d'avui caminant només un minut continuem pujant el carrer Atocha fins a la Plaza de Antón Martín on hi ha el El Abrazo conegut també com el monumento a los abogados de Atocha.

 

 

El monument és una adaptació tridimensional del quadre del mateix títol que el valencià Juan Genovés i Candel ( 1.930 - 2.020 ) pintà l'any 1.976 i que podeu veure al Museo de Arte Reina Sofia. Aquest acrílic sobre llenç, de 151 X 201 centímetres, es considera la pintura més representativa de l'etapa de la Transició i un dels símbols de la democràcia. Juan Genovés l'any 2.003 va fer l'escultura de bronze que té la base de formigó blanc.

 

 

El monument està ubicat a pocs metres del despatx d'advocats laboralistes que estava al número cinquanta-cinc del carrer Atocha. En aquell despatx el dia vint-i-quatre de gener de 1.977 foren assassinats quatre advocats i un sindicalista i quatre advocats més van patir ferides greus.

 

 

Tots els morts i ferits eren membres del Partit Comunista d'Espanya i de Comissions Obreres. Sembla que els terroristes d'ultradreta buscaven a Joaquín Navarro, dirigent del Sindicat de Transports de CCOO a Madrid. Aquest sindicalista havia convocat unes vagues que van servir per desarticular part de "la màfia franquista del transport".

 

 

Però Joaquín Navarro havia sortit del despatx feia una mica i els dos pistolers van atemptar contra els presents. Una tercera persona que anava amb ells s'encarregà de tallar el telèfon i escorcollar els despatxos.

Eren uns moments molt difícils de la història de la transició espanyola. Penseu que aquella mateixa nit uns desconeguts van assaltar un despatx de l'UGT en el que, afortunadament, no hi havia ningú.

 

 

A la fotografia anterior, darrere del monument, es veu la façana del Teatro Monumental dissenyat i construït entre 1.922 i 1.923 per l'arquitecte Teodoro Anasagasti. A la part inferior esquerra hi ha una placa en la que s'hi pot llegir: "En este teatro estrrenó el músico Serguei Prokofiev su segundo concireto para violín el 1 de diciembre de 1.935".

 

 El dia vint-i-quatre de gener del 2.007, pel trentè aniversari de l'atemptat, s'afegí una placa commemorativa de granit "para conocimiento del Pueblo de Madrid y de quienes nos visitan". La placa comença:

 

A LOS ABOGADOS DE ATOCHA

Si el eco de su voz se debilita, pereceremos ( Paul Éluard ) 

 

 

Van morir assassinats els advocats Enrique Valdelvira  Ibázez, Luis Javier Benavides Orgaz i Francisco Javier Sauquillo Pérez del Arco,  l'estudiant de dret Serafín Holgado de Antonio i el sindicalista i administratiu del despatx Ángel Rodríguez Leal.

 

 

Els membres del comando de l'Alianza Apostólica Abticomunista ( Triple A ) van deixar greument ferits als advocats Miguel Sarabia Gil, Alejandro Ruiz-Huerta Carbonell, Luis Ramos Pardo i Lola González Ruiz que estava casada amb Sauquillo i embarassada. L'advocada laboralista va perdre el fill que esperava.

Manuela Carmena Castrillo, cofundadora del bufet, no hi era perquè Luis Benavides li havia demanat el seu despatx per fer una reunió i ella va anar a treballar a un bufet molt proper. Manuela Carmena Castrillo fou alcaldessa de Madrid entre els anys 2.015 i 2.019.

 

 

Malgrat tota la tensió del moment històric, afortunadament no es va produir una reacció violenta que dificultés encara més la transició política. A l'enterrament hi van assistir més de cent mil persones.

En pocs dies la Policia Nacional va detenir als autors materials dels assassinats José Fernández Cerrá, Carlos García Juliá i Fernando Lerdo de Tejada. També a l'autor intel·lectual Francisco Albadalejo Corredera. L'Audiència Nacional els condemnà a 464 anys de presó. 

El monument ubicat entre el Barrio de Lavapiés i el Barrio de la Letras fou aprovat per l'Ajuntament de Madrid l'any 2.002 i promogut per Comissions Obreres.

 

 

Per acabar la dura entrada d'avui us explico una curiositat. A la fotografia anterior i a la propera de detall, a la dreta del monument podeu veure la façana de la Farmacia del Globo. 

L'any 1.860 es van publicar les Ordenanzas de Farmacia, que entre altres normes feien obligatòria una visita d'obertura a les farmàcies noves i quan canviaven de titular. A l'Arxivo de la Villa de Madrid  consta que l'any 1.895 el farmacèutic Francisco Salazar Quintana obrí una nova farmàcia al número quaranta-quatre de la plaça, que molt probablement és l'actual. En aquell moment van col·locar a la façana un fanal en forma de globus imitant als farmacèutics anglesos que col·locaven aquests globus a les façanes de les seves farmàcies  per diferenciar-les d'herbolaris i drogueries.

A principis del segle XX el doctor en farmàcia Juan Trasserra y Conill, nou propietari de l'establiment,  va fer famosa la farmàcia. Fou l'inventor del Biógeno Khónill ( una alemanyització del seu segon cognom Conill ) que segons la publicitat de l'època:" CURA la Tuberculosis, Neurastenia, Escrófula, Anemia, Raquitismo, Neuralgias, enfermedades del estómago y es un supremo tónico reconstituyente".

Després de la Guerra Civil el primer gran fanal en forma de globus fou substituït pel globus Montgolfier que encara hi ha a la façana. El farmacèutic català també fou regidor de l'Ajuntament de Madrid pel Distrito del Congreso. 

 

 

A finals dels segle XIX la farmàcia només ocupava els baixos i el primer pis. Als altres pisos hi havia llogaters. Durant uns anys al tercer pis hi va viure Santiago Ramón y Cajal.

Durant la Guerra Civil la plaça de Antón Martín fou durament bombardejada i l'edifici contigu a la farmàcia quedà totalment destruït. La farmacia del Globo tingué més sort i només van tindre que reconstruir els pisos superiors. Gradualment els inquilins van anar marxant i la farmàcia ocupa tot l'edifici.

 

 Font fotografia: Alfoz Madrid.

 

A la fotografia anterior podeu constatar el resultat del bombardeig nocturn de la plaza de Antón Martín. A l'esquerra la farmacia del Globo amb la façana plena d'anuncis.

Deixem la plaza de Antón Martín per, a la propera entrada dedicada a Madrid, continuar pujant pel carrer Atocha i fins trobar a la dreta el carrer de San Sebastián que ens deixarà a la Plaza de Santa Ana.

Atentament.

Senyor i 

Otranto (1 ).

Continuem la gran passejada per la Puglia a la ciutat més oriental d'Itàlia, Otranto. L'estret d'Otranto separa les penínsules Itàlica i Balcànica. Al nord de l'estret hi ha la mar Adriàtica i al sud la mar Jònica.

El cap d'Otranto, també anomenat Punta Palascia, està a només setanta quilòmetres del Cap Gjuhezes ( abans anomenat Linguetta ) d'Albània.

 

Comencem al costat de la mar Adriàtica donant un cop d'ull al Castello Aragonese redissenyat per Ciro Ciri amb la col·laboració de Francesco di Giorgio Martini entre 1.485 i 1.498 a petició del rei Ferran II de Nàpols.

 

 

Aquesta "nova" estructura incloïa les primeres fortificacions de l'època sveva i les millores introduïdes pels turcs que van ocupar Otranto al juliol del 1.480. La ciutat estigué en mans turques fins al dia deu de setembre del 1.481.

 

 

De planta de pentàgon irregular amb un pati interior quadrangular té un esmolat bastió en forma de punta de diamant que podeu observar a les fotografies anteriors. El castell està envoltat per un gran fossat i té tres torres cilíndriques.

 

 

Quan acabo d'enfilar la via Guglielmotto D'Otranto puc fer la fotografia següent en la que es veu una de les tres torres cilíndriques i part del fossat.

Uns metres més i ja puc ensenyar-vos dues de les torres del castell, el fossat i el pont que ens permet creuar-lo per la via Nicola d'Otranto. La que veieu al fons, darrere del pont, és una de les torres de la muralla.

Quan començo a caminar per la via Nicola d'Otranto per creuar el pont que ens permet creuar el fossat ja veig les tres torres del castell.

L'escriptor, historiador, literat, antiquari i polític anglès Horatio Walpone - quart comte d'Orford- publicà anònimament l'any 1.764 la que es considera la primera novel·la gòtica "The Castle of Otranto". Una novel·la en la que el medievalisme i el terror es fusionen.

La propera fotografia és de la xilografia del castell d'Otranto que l'any 1.899 va fer Franz Robert Richard Brend'amour. És una de les il·lustracions de l'obra "La patria, geografia dell'Italia" de Gustavo Strafforello.

 

Font fotografia: Wikimedia Commons.

 

L'any 1.980 Bompiani edità la novel·la "Il nome della rosa" del semiòleg, filòsof i escriptor italià Umberto Eco. Al maig del 1.985 es publicà la traducció al català feta per Josep Daurella per a "Llibres a mà" d'Edicions Destino-Edicions 62.

El frare franciscà Guillem de Baskerville i el seu deixeble el novici benedictí Adso de Melk arriben l'any 1.327 a un monestir benedictí de domini cluniacenc perdut a les muntanyes dels Apenins toscans. Hi van per assistir a un concili entre la cúria papal de Joan XXII i els representants de Ludovic IV de Baviera en el que es parlarà sobre la suposada heretgia d'una nova branca de l'ordre franciscà.

Però quan hi arriben l'abat els encarrega investigar la mort d'un jove monjo. Durant la seva estada al monestir més monjos moren en estranyes circumstàncies. La primera víctima d'aquests assassinats, mort abans de l'arribada de Guillem i Adso, és el novici il·lustrador miniaturista Adelmo da Otranto. El seu cadàver aparegué al fons del barranc que hi ha davant de l'edifici, però totes les finestres estaven tancades...

Deixem les novel·les que fan referència a Otranto per tornat al seu castell, concretament a la piazza Castello, on anirem a l'esquerra per la via Cenobio Basiliano. En només tres minuts passejant aquest carrer ens deixa a la piazza Basilica. En aquesta plaça podem observar el frontispici de la cattedrale di Santa Maria Anunziata.

La catedral està construïda sobre les restes d'un poble messapi ( els messapis foren un poble que habità la regió de la Puglia ), una domus romana i un temple paleocristià. Va ser fundada l'any 1.068 pel bisbe normand Guglielmo i l'actual cripta fou consagrada el primer dia d'agost del 1.088 durant el papat d'Urbà II pel llegat papal Roffredo arquebisbe de Benevento. La finalització de l'estructura superior es va fer al segle XII.

Com podeu constatar a la fotografia anterior la part central del frontispici, corresponent a la nau central de la catedral, té la coberta a dues aigües. Està flanquejada per dues parts més baixes simètriques amb coberta a una aigua, que només estan decorades amb una finestra d'arc apuntat amb traceries.

Hi trobem diferents estils arquitectònics, amb parts bizantines, paleocristianes, romàniques, gòtiques i barroques. Del frontispici medieval, reformat al llarg dels segles, cal destacar el portal barroc i la rosassa.

Els turcs van conquerir la ciutat després de dies de setge i l'onze d'agost del 1.480 entraren a la catedral i exterminaren al clergat i als civils que s'hi havien refugiat. Van transformar-la en estable i després en mesquita destruint totes les pintures al fresc del segle XIII  a excepció de les que representen a la Mare de Déu, figura que també està reconeguda a l'islam.

Després de l'alliberament d'Otranto l'any 1.481 per part de les tropes d'Alfonso, duca di Calabria el temple fou remodelat i el frontispici es reconstruí. 

 

 

Quan finalitzà l'ocupació turca es construí al segle XV l'elegant rosassa amb fina traceria gòtica que té setze columnes que convergeixen al centre. Quatre de les setze traceries que hi ha sobre els capitells de les columnes estan trencades.

L'any 1.674 s'afegí un portal barroc amb una semicolumna i una columna estriades a cada costat que sostenen un arquitrau amb l'escut de l'arquebisbe Gabriele Adarzo di Santander flanquejat per dos àngels. Al final de l'epígraf que hi ha sobre la porta s'hi pot llegir l'any d'execució del portal.

 

 

El campanar està en un edifici separat de la catedral a l'esquerra del frontispici a la via Basilica. Les campanes foren retirades, una va ser fosa al segle XVI i l'altra es col·locà a la torre del rellotge municipal.

A la via Basilica hi ha la façana nord de la catedral amb un portal de marbre, que Nicolò Ferrando va fer a petició de l'arquebisbe Serafino da Squillace, al que cal enfilar-s'hi per unes escales.

A la propera entrada dedicada a Otranto entrarem a la catedral per donar-li un cop d'ull mirant i admirant l'impressionant paviment de mosaic que cobreix les naus central i laterals, el presbiteri i l'absis.

Atentament.

Senyor i

Sahagún ( 1 ).

Sahagún és un municipi i una vila de la província de León entre els rius Cea ( afluent de l'Esla ) i Valderaduey ( afluent del Duero ) on hi havia un dels monestirs més poderosos de l'Espanya cristiana medieval. Les seves possessions anaven des de Tierra de Campos fins a Liébana i Segovia. Fou un dels focus principals de la reforma dels monestirs benedictins quan s'introduí l'Ordre de Cluny a la península. 

Malauradament poc ens queda del monestir de San Benito : la Capella de San Mancio, la Torre i l'Arc de San Benito.

 

 

L'any 904 el rei Alfonso III anomenat "el Magno" ordenà la restauració de la casa coneguda com Domnus Sanctos que havia estat arrasada pels sarraïns. Molt aviat es començà a construir la nova església que fou consagrada l'any 935. El monestir començà la seva decadència quan al 1.494 passà a dependre del monestir de San Benito el Real de Valladolid fundat l'any 1.389.

El monestir ha tingut una historia molt accidentada en la que als incendis dels anys 1.235, 1.590, 1.679 i 1.692 cal sumar-hi els saquejos i incendis durant la Guerra de la Independència ( 1.808 - 1.814 ). Abans de la destrucció de bona part del temple l'any 1.835 a l'esquerra de la torre campanar n'hi havia una altra de bessona de la que en queden dos murs de la base. La torre que s'ha conservat no es va destruir perquè hi havia el rellotge de la vila que podeu veure a la propera fotografia.

Quan al 1.814 els monjos van tornar l'edifici estava malmès i començaren una nova restauració. L'any 1820 es produí la primera exclaustració  i al 1.835 l'exclaustració definitiva i el tancament amb la Desamortització de Mendizábal.

Sembla que al monestir s'hi van guardar les relíquies dels sants Facundo i Primitivo que foren martiritzats i els seus cossos llençats al riu Cea fins que es van aturar en un indret on posteriorment s'edificà una primera casa anomenada Domnus Sanctos (La Casa dels Sants) que amb el temps es transformà en centre de culte. En època visigòtica s'hi establí una comunitat monàstica dins a la invasió del 714. Després de diferents restauracions i atacs sarraïns  s'hi edificà el monestir i la vila de Sahagún. El nom de la Vila, Sahagún, deriva de San Facundo.

 

 

La Capella de San Mancio, construïda amb pedra i maó, té tres trams, un d'ells gairebé destruït, amb coberta de volta de creueria. Inicialment estava dedicada a San Benito i després acollí les relíquies de San Mancio.

 

 

Apropant-me a la capella que podeu observar a la fotografia anterior puc fotografiar la portalada romànica d'arc de mig punt que hi ha al mur de la dreta en la que es veu molt bé l'escacat del guardapols i les impostes i les arquivoltes en degradació amb bossell o sense decoració. S'han perdut alguns capitells i les columnes. Aquesta portalada comunica la capella amb l'església de la que no queda gairebé res.

 

A la capella de planta rectangular, de dinou metres de llarg per set metres d'ample, la volta de pedra es va canviar per una de maó per alleugerir pes. El mur nord de la capella, que podeu veure a les dues primeres fotografies i a la propera, és un dels primers d'estil mudèjar de la península.

Després de les moltes destruccions i restauracions a les restes que ens queden del monestir hi ha elements arquitectònics romànics, barrocs i neoclàssics.

El rei Alfonso VI de León, anomenat "el Bravo", va establir la seva cort en períodes hivernals a Sahagún i va manifestar la voluntat de ser enterrat al costat de l'església del monestir i no al panteó reial de la Basílica de San Isidoro de León.

A les excavacions arqueològiques que es van fer a principis del segle XX al costat occidental del temple varen trobar un ampli espai funerari amb les restes del monarca, les seves esposes i bona part dels nobles de la seva cort.

Afortunadament no fou destruïda la portalada sud del temple construïda l'any 1.662 perquè l'enginyer, arquitecte, arqueòleg i arabista tarragoní Eduard Saavedra i Moragas al projectar la carretera per travessar Sahagún no enderrocà la façana sud del temple i la va fer passar per sota l'arc. 

A la part interior d'aquesta portalada anomenada Arco de San Benito, protagonista de la fotografia anterior i de les tres següents, hi ha restes medievals ( arcs, òculs, columnes... ). Sobre la imposta de la dreta i a l'esquerra de l'arrancada de l'arc apuntat hi ha dos ocells rapinyaires que observareu millor a les dues properes de detall.

Gràcies al zoom de la càmera fotogràfica puc ensenyar-vos detalladament alguna d'aquestes restes medievals que encara podem veure a la part interior de la portalada. 

A l'esquerra de la fotografia anterior hi ha un dels ocells rapinyaires però no es veu el que ha caçat amb les seves urpes. Però a la fotografia següent, malgrat que en falta un fragment veiem clarament que aquest ocell ha caçat un conill.

 

Actualment la portalada sembla un arc de triomf ja que hi passa la carretera per sota. Avanço uns metres i em giro per mostrar-vos frontalment l'altre costat de el Arco de San Benito.

Dissenyat per l'arquitecte Felipe Berrojo el van construir els mestres Pedro Ezquerra de Rozas i Juan del Campo y Peña per substituir la portalada romànica que estava en ruïnes.

Flanquegen el gran arc dues fornícules amb les escultures dels sants Facundo i Primitivo i sobre les fornícules hi ha dues inscripcions escrites en llatí que fan referència a la història de la portalada.

A l'entaulament hi ha un fris en el que s'alternen els tríglifs amb mètopes amb simbolisme monàrquic i eclesiàstic. Sobre l'àtic hi ha l'escut reial flanquejat per les escultures dels reis Alfonso III i Alfonso VI, dos dels principals benefactors de Sahagún.

 

Torno a utilitzar el zoom de la càmera fotogràfica per mostrar-vos millor el fris, l'escut reial, els dos reis benefactors i el frontó triangular que remata la portalada. Sota aquest frontó s'hi pot llegir FACIEBAT PHILIPUS BERROJO. L'escut reial i les escultures dels reis Alfonso III i Alfonso VI són obra de Francisco de Agüero.

Deixem el monestir de San Benito per, a la propera entrada dedicada a Sahagún, mirar i admirar l'església se San Tirso que està al costat del monestir.

Atentament.

Senyor i

El plànol geomètric de la ciutat de Lleida ( i 3 ).

Amb la d'avui tanco la sèrie de tres entrades dedicades al plànol geomètric de la ciutat de Lleida que el mestre d'obres barceloní Josep Fontserè i Mestre va fer l'any 1.865. Aquest plànol, que fou la primera aportació a l'urbanisme modern de la ciutat, deixà de banda l'antiga divisió parroquial per dividir Lleida en quatre districtes.  

A les dues entrades anteriors us he mostrat detalladament el DISTRITO 1 ( de color rosat ) i el DISTRITO 2  ( de color verd ). Avui veurem el DISTRITO 3 ( taronja ),  el DISRITO 4 ( gris clar ) i alguna curiositat del plànol fora dels districtes.

 

 

A la fotografia anterior del districte tres, de dalt a baix i d'esquerra a dreta podeu veure els plànols de planta de: l'església de Sant Andreu (17), l'oratori dels Dolors (18), l'oratori de Sant Jaume (19), el teatre (20), el Seminari (21), l'Ajuntament (22 ) i a la frontera entre el districte tres i el districte quatre l'església romànica de Sant Joan (23) que s'enderrocà l'any 1.868 per ampliar la plaça ! Gairebé a tocar de l'antiga església l'any 1.877 es començà a construir la nova en estil neogòtic que obrí al culte al 1.884 quan encara no estava acabada.

 

 

A l'anterior fotografia de detall, gairebé a tocar del districte u, podeu veure millor els plànols de planta de l'església de Sant Andreu i de l'oratori dels Dolors.

L'església de Sant Andreu, documentada per primera vegada l'any 1.152, a partir dels segles XIV i XV va estar molt vinculada amb l'Estudi General que fou la universitat més antiga de Catalunya. La parròquia de Sant Andreu entrà en decadència a partir del segle XVII amb el despoblament del barri de la Suda.

A la pàgina 632 del llibre "Els carrers i les places de Lleida a través de la història" hi ha el plànol del barri de la Suda segons Josep Lladonosa. A la part inferior s'hi pot veure el Portal de Sant Andreu i l'església romànica de Sant Andreu.

 

 

Fou enderrocada l'any 1.735 i l'any 1.740 van començar les obres de la nova església parroquial de Sant Andreu al carrer Cavallers que s'obrí al culte l'any 1.755. Cremada i enderrocada l'any 1.936, Regiones Devastadas la reconstruí entre 1.961 i 1.967.

 

 

El despoblament del barri antic ha decidit a la diòcesis de Lleida a suprimir la parròquia de Sant Andreu.  i L'edifici del carrer Cavallers número seixanta-dos no deixarà de ser la seu de l'associació de caritat de Sant Vicenç de Paul  i també  acull al Secretariat de Confraries.

L'oratori dels Dolors, ubicat al número vint-i-sis del carrer Cavallers, és un edifici d'estil barroc amb detalls neoclàssics que es començà a construir l'any 1.724.

 

L'any 1.936 fou incendiat però l'estructura de l'edifici resistí. A la propera fotografia de la revista anual de la Congregació dels Dolors, corresponent a l'any 2.018, podeu veure l'estat en que quedà després de l'incendi.

 

 

El catorze de desembre del 2.017 l'edifici es clausurà urgentment per refer la coberta que tenia una lamentable conservació. Els problemes estructurals suposaven un evident perill d'esfondrament.

 

 

A la propera fotografia feta des del poc que queda de la cuirassa, podeu veure l'oratori sense coberta protegit per lones impermeables.

 

A la cantonada del carrer Cavallers amb el carrer Major hi ha el Peu del Romeu - oratori de Sant Jaume al plànol- (19) i just davant de la façana del carrer Major hi havia l'antic Teatre Principal (20) que estava ubicat al nou convent dels agustins. L'any 1.836,  després de la desamortització es transformà en teatre. Al centre de la fotografia de detall es veuen les escales de la Costa del Jan (ecj) que permeten anar del carrer Major fins a l'antic barri jueu. El plànol de planta de la dreta és de l'antic seminari (21).

 

 

El dia vint-i-dos d'octubre de 1.876 un incendi destruí el primer gran teatre Principal que estava a l'església del convent dels Agustins, a tocar de la capella del Peu del Romeu. Al número quaranta-un de la revista "La Ilustración Española y Americana", editada a Madrid entre 1.869 i 1.921, del dia vuit de novembre del 1.876, hi ha notícia d'aquest incendi i dos gravats del corresponsal artístic D. Ramon Mestre. Si cliqueu a l'enllaç anterior la podreu consultar.

A l'Hemeroteca Digital  de la Biblioteca Nacional de España podeu consultar tots els números de la revista.

 

 Font fotografia: La Ilustración Espàñola y Americana del vuit de novembre de 1.876. Pàgina tres.

 

A la fotografia anterior podeu veure la notícia de l'incendi de la pàgina tres de la revista en la que s'explica que el teatre ja fou destruït per un incendi l'any 1.845 però fou rehabilitat. A la propera un dels gravats de la pàgina quatre.

 

Font fotografia: La Ilustración Espàñola y Americana del vuit de novembre de 1.876. Pàgina quatre.

 

A la fotografia anterior de detall del plànol d'en Fontserè podeu constatar que abans de l'incendi el carrer Cavallers no continuava fins a Blondel. Va ser després que l'Ajuntament allargà el carrer Cavallers com el coneixem actualment. 

A la propera fotografia de detall, del "Plano de Lérida:revisado por el ayuntamiento d'Alberto Martín editor- Barcelona-" del 1.910 constatareu que el carrer Cavallers ja arriba fins a Blondel.

 

 

Com podeu constatar a la fotografia anterior de detall del plànol d'en Fontserè, l'antic teatre, que estava just davant de la capella del Peu del Romeu, tenia façanes al carrer Major i a Blondel.

 

 

L'any 1.881 es construí l'antiga Casa Aldomà al solar on hi havia l'antic teatre i s'allargà el carrer Cavallers fins a Blondel. A la fotografia anterior es veu clarament la proximitat entre la Capella del Peu del Romeu i la Casa Aldomà ( l'antic teatre ) que té façanes al carrer Major, carrer Cavallers i l'avinguda de Blondel. A la fotografia següent podeu observar la façana de Blondel i, parcialment, la del carrer Cavallers.

 

 

Tornant al carrer Major, entre el Peu del Romeu - oratori de Sant Jaume i la plaça de Sant Francesc, trobem les escales de la Costa del Jan ( ecj a la fotografia anterior de detall del plànol d'en Fontserè ). Aquest carrer a l'època medieval era l'accés al barri jueu de Lleida.

 

 

Josep Lladonosa explica al seu llibre "Els carrers i les places de Lleida a través de la història" que el dia dos d'abril del 1.603 el Consell General acordà cedir als jesuïtes unes cases enderrocades de l'antiga cuirassa per poder edificar-hi la seva residència. Durant uns anys el carrer s'anomenava Costa de la Companyia.

 

 

Com podeu constatar a les dues fotografies anteriors i a la següent, les escales de la Costa del Jan pugen i pugen fins arribar als actuals jardins de la cuirassa on hi havia el Col·legi-Residència de la Companyia de Jesús.

 

Després de l'expulsió dels jesuïtes l'any 1.767 la seva reisdència-col·legi havia quedat desocupat i amb la reforma del bisbe Sánchez Ferragudo s'hi ubicà el Seminari l'any 1.773. L'any 1.893 el bisbe Josep Meseguer decidí construir un edifici de nova planta a la Rambla d'Aragó.

 

 Font fotografia: web del Bisbat de Lleida.

 

A la fotografia anterior podeu veure, ressaltat en color rosat, l'antic col·legi-residència dels jesuïtes que fou enderrocat l'any 1.949. Al seu lloc s'hi van construir als anys cinquanta del segle passat els Blocs del Seminari que podeu veure parcialment a la propera fotografia. Al centre dels blocs hi havia la plaça Mestre Serra amb un petit estany amb el mapa d'Espanya en relleu.

 

 

Font fotografia: paeria.cat 

 

L'any 2.009 es van enderrocar els blocs amb l'objectiu d'edificar-hi la nova Audiència i habitatges socials. La nova Audiència finalment es va fer al costat dels jutjats i els habitatges socials no es van construir ... Actualment hi ha els jardins de la cuirassa.

 

 

Per acabar amb els plànols de planta  del districte tres, a la fotografia següent de detall podem veure el de las casas consistoriales - la Paeria- (22) i a la frontera entre el districte tres i el districte quatre el de l'església romànica de Sant Joan (23). A la part inferior encara es veu el Pont Vell (PV)que fou destruït parcialment per la riuada del Segre al 1.866, un any després de que en Fontserè fes el plànol geomètric. L'arquitecte Julio de Saracíbar s'encarregà de refer-lo, però l'any 1.907 una nova riuada se n'endugué una part. L'any 1.911 s'inaugurà el "nou pont vell", d'estil modernista, que fou dinamitat el tres d'abril de 1.938. 

 

Quan Josep Fontserè i Mestre va fer el plànol geomètric l'any 1.865 l'edifici de la Paeria era diferent a l'actual. L'any 1.867 l'arquitecte, enginyer i polític lleidatà Agapit Lamarca Quintana projectà una nova façana neoclàssica per a l'avinguda de Blondel que només tenia planta baixa i primer pis coronat amb un escut de la ciutat. També projectà el pis superior de la façana de la plaça de la Paeria.

A la propera fotografia de detall d'un dels plafons que expliquen la transformació del palau del segle XIII fins a l'actual palau podeu veure la façana de Blondel projectada per Agapi Lamarca. Trobareu aquests plafons al Museu de la Paeria ubicat al soterrani del palau.

L'aspecte actual de la Paeria és el resultat de la remodelació del 1.929 feta per l'arquitecte lleidatà Ramon Argilés i Bifet.  

 

 

Ja al final del districte 3, tocant al districte 4, podem veure el plànol de planta de l'església romànica de Sant Joan (23) que podeu veure a la part inferior esquerra en la propera fotografia del districte 4.  A més a més, d'esquerra a dreta hi ha tres plànols de planta més: l'oratori de Sant Jaume (24), l'hospici (25) que actualment és la seu de la Diputació de Lleida i l'església del Carme (26). A la part superior esquerra el plànol de planta és de la Seu Vella ( SV). 

 

 

Sant Joan, que primer fou capella hospitalària, al final del segle XII s'enderrocà per construir la malaurada església romànica que fou enderrocada l'any 1.868 per ampliar la plaça. A tocar de l'antiga església l'any 1.877 es començà a construir una nova església de Sant Joan d'estil neogòtic.

 

 

A la part inferior dreta de la fotografia anterior podeu veure l'estructura que l'arquitecte Luís Peña Ganchegui dissenyà en forma d'absis. A sots hi ha les restes dels fonaments de l'església romànica. Darrere, el frontispici de l'església neogòtica de Sant Joan. A la part superior central, la Seu Vella.

A la propera fotografia de l'Arxiu de les Avellanes.

A la propera fotografia del 1.976 de l'Arxiu Gavín de les Avellanes podeu observar en primer terme les restes dels fonaments de l'absis romànic trobades quan es feia el pàrquing de la plaça de Sant Joan.

 

 

Fins a la inauguració del nou temple, durant setze anys, el culte es traslladà a altres indrets. A l'oratori de Sant Jaume ( capella de Sant Jaume d'En Serra ) de la Casa Pifarré ( carrers del Carme i Turull ) s'hi feien els baptismes. La fotografia següent és de la porta lateral de la capella que trobareu pujant pel carrer Turull.

 

 

Aquells setze anys les misses es celebraven a l'hospici que s'edificà en el lloc on hi havia l'Hospital del Sant Esperit destruït durant la Guerra de Successió. L'edifici de l'hospici es construí entre 1.789 i 1.795. L'any 1.873 s'intentà que l'edifici fos la seu de la Diputació però l'edifici estava mig enrunat. Al 1.890 s'encomanà a l'arquitecte Celestí Campmany el projecte de rehabilitació i al 1.898 l'antic palau ja era la seu de la Diputació.  

 

 

L'església del Carme fou cremada durant la Guerra Civil i enderrocada l'any 1.954 pel lamentable estat de conservació. El nou temple d'estil historicista de base clàssica, inaugurat l'any 1.959, és de l'arquitecte Gabino Larriaga. La església actual està al mateix lloc on hi havia l'antiga església dels Carmelites Calçats. El plànol de planta que dibuixà en Fontserè és de l'església reconstruïda després de la Guerra de Successió. A la fotografia anterior del districte quatre  podeu constatar  que l'edifici només tenia la façana del carrer del Carme. Al construir la nova església l'edifici s'amplià fins a la Rambla de Ferran on es va fer el nou frontispici amb un arc gegant que emmarca la porta principal, però es respectà la sobrietat de l'antiga porta d'accés del carrer del Carme.

 

Els esgrafiats que decoren la façana del carrer del Carme són del 1.959. El del cos sobresortint, que podeu veure a l'esquerra de la propera fotografia, reprodueix l'escut de l'ordre dels Carmelites Descalços. Les tres campanes de l'església provenen de l'antic convent dels Carmelites ( segles XVII - XVIII ). A la fotografia podeu veure bé una de les campanes.

 

 

Per acabar l'entrada d'avui, una curiositat. Sota del districte quatre hi ha un passeig arbrat que és la Rambla de Ferran, iniciada l'any 1.816 i ampliada fins a l'estació de ferrocarril seguint la proposta d'en Fontserè del 1.865.

 

A pocs metres es veu el riu Noguerola i al seu marge esquerre un safareig que està a l'interior de la circumferència groga que  hi he dibuixat. El podeu veure millor a la propera fotografia de detall.

 

 

La propera entrada dedicada a la cartografia de la ciutat de Lleida la començarem al mateix indret per observar detalladament el "Plano de Lérida:revisado por el ayuntamiento d'Alberto Martín editor- Barcelona-" del 1.910.

Atentament.

Senyor i