dilluns, 2 de novembre del 2026

L'Àlvar ja torna a estar amb els seus pares...

Al juliol del 2.023, a l'entrada "L'Àlvar torna a casa..." vaig ensenyar-vos la reproducció que l'empresa 3dtecnics havia fet a partit de la imatge escanejada per The Cloisters del sepulcre d'Àlvar II de Cabrera, també conegut com a Àlvar II d'Àger. La reproducció es va fer amb resines especials patentades per 3dtecnics una empresa de base tecnològica creada a l'entorn de la Universitat de Girona que treballa en els sectors de l'Edificació, Enginyeria Civil i Patrimoni Arquitectònic.

 
A les "IX Jornades d'Història del Monestir de les Avellanes. Història de l'Església i la religiositat" celebrades al juliol del 2.018 es va presentar el projecte de reproducció dels sepulcres dels Comtes d'Urgell que estan al Museu The Cloisters, una subseu del Metropolitan Museum of Art de New York.
 

 Font fotografia: Metropolitan Museum of Arts-The Cloisters.
 
La conservadora del museu, Lucretia Kargère-Blasco , ens explica detalladament el projecte en el que a partir d'uns escàners d'altíssima resolució es pot fer una reproducció exacta del sepulcre. 
Aprofitant un descans de les IX Jornades vaig fotografiar a la Lucretia fotografiant l'espai amb l'ossera d'on fou retirat el sepulcre doble d'Àlvar I d'Urgell i Cecília de Foix ( que a la fotografia anterior estan escanejant a The Cloisters ) quan al 1.906 per vendre'l... 
 
 
El banquer lleidatà Agustín Santesmases i Pujol, que era el propietari del monestir després de la desamortització de Mendizábal, l'any 1.906 va vendre els sepulcres dels Comtes d'Urgell a un antiquari de Vitória per quinze mil pessetes.
Cinc anys després de la presentació del projecte a les IX Jornades, el vint-i-vuit de junt del 2.023, es presentà públicament la reproducció del sepulcre d'Àlvar II de Cabrera. Cent disset anys després, l'Àlvar va tornar a casa.
 
 
A la dreta de la primera capella que hi ha a la dreta de la nau central trobareu la reproducció d'Àlvar II de Cabrera, germà d'Ermengol X.
Al Museu de la Noguera de Balaguer hi ha l'antiga fotografia de Juli Vintró i Casallachs, publicada l'any 1.906, en la que podeu veure el sepulcre original en la capella que estava abans de ser venut. En aquesta mateixa capella actualment hi ha la reproducció.
 
 
Ermengol X cedí el vescomtat d'Àger l'any 1.268 al seu germà Àlvar II. Aquell any Ermengol X heretà el Comtat d'Urgell que exercí fins a la seva mort l'any 1.314.
 
 
Quan Ermengol X cedí el vescomtat d'Àger, el seu germà Àlvar tenia només tretze anys. L'Àlvar va morir lluitant a la batalla de Sicília l'any 1.299 quan tenia vint-i-quatre anys. El seu cos fou traslladat al Monestir de les Avellanes.
 
 
Quan visiteu el Monestir de les Avellanes podreu veure la reproducció del seu sepulcre, però recordeu que l'original del segle XIV està a The Cloisters, molt lluny de les terres de Lleida...
 

 Font fotografia: web Metropolitan Museum of Arts (US).
 
El dia  vint-i-vuit d'octubre del 2.025 es va col·locar el sepulcre doble del Comte Àlvar I d'Urgell i la Comtessa Cecília de Foix al lateral esquerre de l'altar de l'església, al mateix lloc on estava el sepulcre original. La fidel reproducció també l'ha fet 3dtecnics. La Diputació de Lleida ha finançat el projecte amb 85.000 €.
 
 
Al final del petit plafó informatiu que podeu veure a la propera fotografia a la dreta del sepulcre s'hi pot llegir: "Avui, després d'una llarga espera de 120 anys, tornen, clonats fidelment, al mateix lloc que ha restat buit fins avui i d'on, per dignitat, no haurien d'haver sortir mai".
 
 
Queda pendent la reproducció del sepulcre d'Ermengol X per completar la recuperació i dignificació del nostre patrimoni que al passar a mans privades fou venut. Ermengol X encarregà el panteó familiar a principis del segle XIV, cap al 1.314.
 
 
A l'antiga fotografia d'en Juli Vintró i Casallachs, publicada l'any 1.906, que trobareu al Museu de la Noguera de Balaguer podeu observar el sepulcre doble, en el mateix indret on ara hi ha la reproducció, abans de ser venut.
 
 
A la propera fotografia podeu veure el sepulcre doble original, que malauradament està custodiat al museu The Cloisters de New York .
 
 
 Font fotografia: web Metropolitan Museum of Arts (US).
 
L'empresa 3dtecnics de Sant Joan les Fonts, a tocar d'Olot, ha fet la reproducció amb un material anomenat macril que té un alt nivell de resistència.
 

Robert Porta, que era el director del Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, explicava que la reproducció del sepulcre d'Ermengol X serà la més complexa i suposa el repte final del projecte. Afirmava que per completar la reproducció dels sepulcres dels Comtes d'Urgell caldrà tornar a New York per fer nous escàners i coordinar un procés tècnic que és molt minuciós.
 
 
A la fotografia anterior de detall de la lauda sepulcral superior podeu veure el rostre d'Àlvar I d'Urgell, pare d'Ermengol X i Àlvar II de Cabrera. La fotografia següent, també de detall, de la lauda sepulcral inferior és de la seva esposa Cecília de Foix, mare d'Ermengol i Àlvar.
 

El dia dinou de maig del 2.025 un grup de conservadors i restauradors van obrir les osseres dels Comtes d'Urgell per certificar que les restes són seves i saber com van morir.
 
 
Les restes estaven a les osseres que hi havia als laterals esquerre ( Àlvar I d'Urgell i Cecília de Foix ) i dret ( Ermengol X ) de l'altar de l'església. Les podeu veure a les fotografies anterior i propera.
 
 
En el sepulcre de marbre vermell ubicat a la dreta de la primera capella que hi havia a la dreta de la nau central, protagonista de les fotografia següent, mai ha contingut ossos sinó una estola del pare Marcel·lí Champagnat, fundador dels Germans Maristes de les Escoles, que actualment guarden els germans maristes. El grup escultòric que veieu a l'esquerra es traslladà a la capella que hi ha a la dreta i el sepulcre fou retirat i guardat per acollir la reproducció del sepulcre d'Àlvar II de Cabrera. 
 
 
La direcció científica de l'estudi osteoarqueològic el dirigí la investigadora Núria Armentano del Museu d'Arqueologia de Catalunya. L'estudi confirmà que les restes de les osseres poden ser d'Àlvar I, Cecília de Foix, Àlvar II i Ermengol X perquè comparades amb les dades que es tenen d'aquesta família els resultats són compatibles.
Al proper vídeo de Balaguer televisió, del sis 19 de maig del 2.025 podeu veure l'exhumació de les restes dels Comtes d'Urgell per estudiar-les.
 
 
 
Cal recordar a Josep Utgé que fou majordom del monestir, nascut a Vilanova de la Sal, que abans de la venda dels sepulcres va extreure les restes per dipositar-les sota l'altar de l'església de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes.
 
 
Posteriorment les enterrà més dignament a l'església de Santa Maria de Vilanova de la Sal, que podeu veure a la fotografia anterior, en un lloc amagat del paviment. L'any 1.967 es van traslladar les restes dels Comtes d'Urgell des de l'església de Vilanova de la Sal a les osseres del Monestir de les Avellanes.
 
 
Abans de marxar de l'església del Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes faig un últim cop d'ull a la reproducció del sepulcre doble d'Àlvar I i Cecília de Foix.
Atentament.
Senyor i 

dimecres, 28 d’octubre del 2026

Sant Serni de Vilamantells.

Amb la d'avui començo una petita sèrie d'entrades dedicades a la Vall del Lord, una vall prepirinenca del nord-est del Solsonès que limita amb les comarques de l'Alt Urgell i el Berguedà. 
A només dos quilòmetres i mig de l'Oficina de Sant Llorenç de Morunys trobem la petita ermita romànica de Sant Serni de Vilamantells coneguda també com Sant Serni del Grau o Santa Maria del Grau. L'ermita no està al terme de Sant Llorenç de Morunys sinó a Vilamantells, una de les set entitats de població del municipi de Guixers.
 
 
El primer document que en fa referència, del tretze d'octubre del 1.064, explica que el comte d'Urgell Ermengol III  i la seva esposa Adalerta la cediren al cenobi de Sant Llorenç.
 

 Com podeu constatar a les fotografies, des de l'esquerra del frontispici fins al començament de l'absis a la façana sud, un mur de pedra delimita el cementiri al que s'hi accedeix per una porta de ferro.
 

Conjuntament amb altres cinc esglésies parroquials, Sant Serni de Vilamantells fou cedida el setze de setembre del 1.088 a Santa Maria de Solsona pel comte Ermengol IV i la seva esposa Adelaida.
 

Anant una mica a l'esquerra del mur de cementiri puc mostrar-vos millor el frontispici coronat per un campanar de cadireta amb dos ulls i una campana.
 
 
A la propera fotografia de detall podeu veure millor l'actual porta adovellada d'accés d'arc de mig punt. És una porta de fusta de doble fulla amb una senzilla ferramenta.
 
 
Deixem la façana principal per resseguir perimetralment Sant Serni de Vilamantells anant cap a l'esquerra on hi ha una petita sendera.
 
 
L'abat de Sant Serni de Tavérnoles restituí l'església de Sant Serni als monjos de Sant Llorenç i al seu prior Arnau Ramon el dia vint-i-tres d'agost del 1.203.
A la fotografia següent constatareu com el mur de pedra de cementiri s'uneix a la cantonada de la façana nord i la façana oest.
 
 
Té una sola nau rectangular, de 3,87 metres d'amplària per 10,18 metres de llargària està capçada per un absis semicircular sobrealçat fins al nivell de la teulada de la nau. Té coberta de volta de canó de  4,38 metres d'alçària . La teulada a dues aigües és de teula àrab.
 
 
Al centre de l'absis hi ha una finestra adovellada d'arc de mig punt de doble esqueixada que, gràcies a la forma divergent dels bancals o l'ampit, augmenta la quantitat de llum natural que entra de l'exterior de l'església.
 
 
Des de l'any 1.297 va ser la parròquia de Vilamantells fins que al 1.593 va passar juntament amb l'ermita romànica de Santa Creu d'Ollers ( també al terme de Vilamentells ) a la parròquia de Guixers. L'any 1.592 el monestir de Sant Llorenç havia estat secularitzat.
Tornant a baixar de la petita elevació en la que s'edificà Sant Serni puc mostrar-vos l'altre extrem del mur de pedra del cementiri que s'uneix a la façana sud de l'església a tocar de l'absis.
 

Avançant uns metres el protagonisme és per la façana sud en la que podeu veure, a l'esquerra, la porta adovellada d'arc de mig punt tapiada.
 
 
Gràcies al zoom de la càmera fotogràfica puc mostrar-vos una mica millor a la fotografia següent aquesta porta amb doble adovellat.
 

 Quan acabem de resseguir perimetralment Sant Serni trobem una capelleta que acull una petita imatge. A la placa metàl·lica hi podem llegir: "Sant Bernat patró dels excursionistes 8 de maig 2.015".
 

 Deixem la petita ermita de Sant Serni de Vilamantells per fer els dos quilòmetres i mig que la separen de l'aparcament del Santuari del Lord al que ens enfilarem a la propera entrada dedicada a la Vall del Lord.
Atentament.
Senyor i 

diumenge, 25 d’octubre del 2026

La bibliothèque-musée de l'Opéra.

A la primera Acadèmia de l'Òpera, fundada l'any 1.669 per Lluís XIV, hi havia un departament que feia còpies de partitures per als músics de l'orquestra. Aquestes partitures conservades formaven una biblioteca musical que parcialment es va perdre. 
 
 
El llibretista Charles Nuitter aconseguí que el setze de maig de 1.866 es creés oficialment, mitjançant un decret, la Bibliothèque de l'Opéra. Fou nomenat arxiver de l'òpera i es dedicà a classificar i catalogar documents.
 
 
L'any 1.877 Nuitter aprofità els espais inacabats del Pavelló de l'Emperador per ubicar-hi la Bibliothèque-musée de l'Opéra. Aquesta biblioteca no forma part de l'òpera de París sinó del Departament de Música de la Bibliotheque Nacional de France.
 

Des de la seva creació els investigadors poden treballar a la sala de lectura. L'any 1.935 s'incorporà a la Biblioteca Nacional que incrementa regularment les seves col·leccions.
 
 
L'any 1.942 es creà el Departament de Música de la Biblioteca Nacional, al que va quedar inscrita la Bibliothèque-musée de l'Opéra.
 
 
A la part inferior central de la fotografia següent podeu veure el quadre del 1.890 "Mademoiselle Sandrini dans le rôle de Lilia" del pintor Édouard Debat-Ponsan.
 

 La biblioteca custodia 600.000 documents, 30.000 llibres, 1.680 publicacions periòdiques, 30.000 llibrets, 10.000 programes, 25.000 cartes, 110.000 fotografies, 25.000 esbossos de vestuari i decorats...
 
 
El primer catàleg de les col·leccions musicals el va fer l'any 1.878 el compositor i crític musical Théodore de Lajarte i el titulà "Biblioothèque musicale du théâtre de l'Opéra".
 
 
La Bibliothèque-musée de l'Opéra s'instal·là a l'antiga sala de fumadors, un dels espais que inicialment estaven reservats per a l'emperador.
A les fotografies anterior i següent podeu veure alguns dels espais que acollien maquetes mb l'escenografia de diferents òperes.
 
 
Al museu hi ha una selecció d'obres iconogràfiques sobre dansa, arquitectura teatral i escenografia. La propera fotografia de detall és de la maqueta per l'Acte III de "L'Africana" de Giacomo Meyerbeer, feta l'any 1.877 pel pintor, paisatgista i dissenyador teatral Jean-Baptiste Lavastre. 
 
 
A l'entrada anterior dedicada a l'Opéra National de Paris ja vaig ensenyar-vos l'esbós del sostre original de la Sala d'Espaectacles pintat per Jules-Eugène Lenepveu, pintor favorit de Napoleó III, que des del 1.964 està tapat per la de Marc Chagall. A "Les Muses et les Heures du jour et la nuit" hi ha pintades seixanta-tres figures que les representen.
 

A la propera fotografia podeu veure la vitrina amb una petita mostra del vestuari que l'escenògraf, dissenyador d'escenaris i dissenyador de vestuari Georges Wakhévitch va fer per Faust que s'estrenà a l'Opéra de Paris el 13 d'abril de 1.956. 
 
 
Amb la important renovació de la Bibliotèque-musée del 1.992 els espais del museu es van ampliar a la rotonda inferior del costat del jardí que Charles Garnier dissenyà per a l'arribada dels carruatges imperials.
 
 
En aquest espai es programen regularment exposicions temporals que presenten les peces més destacades de les col·leccions de la Bibliothèque-musée. A la fotografia anterior el protagonisme és pel cartell de l'exposició temporal "Bijoux de Scène" i la propera de detall podeu observar la còfia del 1.899 feta de llautó, pedres de vidre i tissú emprada a l'òpera "Cendrillon" de Jules Massenet.
 

Per les necessitats escèniques al taller de l'òpera es van dotar d'una "joieria" i una "armeria". Inicialment els materials més emprats foren el llautó i el vidre per, posteriorment, incorporar-hi el plàstic.
 
 
A la vitrina de la fotografia anterior podeu observar diferents "joies" del 1.880 fetes amb  llautó daurat, pedres de vidre, perles de colors i pedreria de l'òpera Aida de Giuseppe Verdi.
A l'esquerra de la fotografia següent hi ha el casc d'acer i coure del 1.893 que Wotan portava a l'òpera de La Valquíria de Richard Wagner. A la dreta hi ha l'escut, la llança, el casc i la cota de malla ( acer, zinc, llautó, fusta, llana i plomes de gall ) que portava Brünnhilde a la mateixa òpera.
 

Sortim del Palau Garnier per, a la propera entrada dedicada a París, anar fins a la Galerie Dior, una visita  imprescindible per als amants de la moda.
Atentament.
Senyor i