El misteri del carrer de l'Hospital...

A les dues entrades anteriors dedicades ala capital de la comarca de l'Urgell estàvem enfilats al Tossal de Sant Eloi que domina la ciutat de Tàrrega gaudint del Parc de Sant Eloi, de l'ermita de Sant Eloi i de les vistes des del torricó nord-est. 

L'ermita gòtica construïda l'any 1.248 però molt reformada gairebé sempre està tancada, però gràcies a la gentilesa de l'Associació d'Amics de l'Arbre vam poder entrar-hi i veure el poc que queda de l'antiga ermita: els arcs de diafragma apuntats que es recolzen en columnes adossades i l'escultura de pedra dels segle XIV de Sant Eloi que presideix el presbiteri.

Al mur oest vàrem observar detalladament les pintures murals al fresc que l'artista targarí Josep Minguell i Cardenyes hi va fer l'any 2.020.

A l'entrada d'avui baixarem del Tossal de Sant Eloi per anar al nucli antic de la ciutat, concretament a la plaça de Sant Antoni i al carrer de l'Hospital. Però abans ens aturarem un moment a la plaça major per recordar l'entrada que vaig dedicar a finals del passat novembre a l'església parroquial de Santa Maria de l'Alba, en la que a més a més dels detalls arquitectònics vàrem mirar i admirar les pintures murals al fresc obra dels targarins Josep Minguell i Miret ( fetes entre els anys 1.958 i 1.965 ) i del seu fill Josep Minguell i Cardenyes ( pintades entre els anys 2.004 i 2.022 ). Si les voleu tornar a veure cliqueu sobre l'enllaç anterior.

Deixem la plaça Major i anem pel carrer Major fins a la plaça porxada de Sant Antoni, amb l'església de Sant Antoni ubicada a l'únic costat de la plaça sense porxos.

L'església es construí al segle XIV vinculada a l'Hospital homònim que hi ha a la seva esquerra. A la façana es veuen diferents etapes constructives i les reformes que s'hi han fet. Té un campanar de cadireta de tres ulls però només una campana construït sobre la casa veïna que era de la família Ardèvol, benefactora de l'hospital. Aquest campanar es construí l'any 1.685.

La senzilla portalada amb llinda recta sense decoració està flanquejada per estàtues sobre grans pedestals que formaven part de la desapareguda portalada gòtica del segle XIV de l'església parroquial de Sant Maria de l'Alba. Les dues estàtues són reproduccions de les originals custodiades al Museu Comarcal de l'Urgell que està a només un minut passejant, al carrer Major número onze.

La de l'esquerra ( fotografia anterior ) és de l'apòstol Sant Joan Evangelista i la de la dreta ( propera fotografia ) d'un apòstol no identificat. Al museu hi ha cinc apòstols de manera més o menys íntegra i els fragments dels apòstols reaprofitats a la nova església construïda entre 1.672  i 1.742 després de la caiguda del campanar romànic l'any 1.672  i recuperats entre els desperfectes causats per la Guerra Civil.

Sobre la llinda hi ha una petita fornícula amb la discreta escultura de Sant Antoni Abat sobre un petit pedestal que a sota té l'escut dels Antonians.

Entre els anys 1.599 i 1.602 a l'interior de l'església s'hi van fer enterraments massius dels morts a l'epidèmia de pesta que castigà durament Tàrrega. En unes obres de restauració, al 1.650, hi van trobar un crucifix romànic del segle XIII amb restes d'esmalt i incrustacions de pedreria conegut popularment com el Sant Crist Trobat. 

Caminant uns metres cap a l'esquerra pel carrer de l'Hospital em giro per fer la propera fotografia en la que podeu veure a l'esquerra la portalada barroca de l'hospital de Sant Antoni coronada per una fornícula ( 1 ). Al fons l'estàtua de l'apòstol Sant Joan ( 2 ) que hi ha a l'esquerra de la portalada de l'església de San Antoni i a l'esquerra la curiosa llinda que hi ha al número cinc del carrer de l'Hospital ( 3 ). A la part assolellada es veuen parcialment els porxos de la plaça de Sant Antoni. 

L'antic Hospital de Tàrrega fou fundat l'any 1.315 i els Antonians en van tenir cura fins al 1.787, any en el que el Papa Pius VI va suprimir l'Ordre de de Sant Antoni i aleshores va passar al Consell Municipal. Però abans, al segle XVII l'hospital no tenia les condicions mínimes i es renovà construint un nou edifici.

La fotografia de detall ens permet observar millor la fornícula emmarcada per pilastres i un voladís corbat. A la fornícula hi podem llegir l'any de construcció del "nou" hospital, 1.740 i al centre de la llinda hi ha l'escut de la ciutat de Tàrrega.

L'edifici s'estructura al voltant d'un pati central que recorda un claustre des d'on podem pujar al pis principal per una escalinata.

 

Els murs de l'antic hospital són de pedra però en algunes parts de la planta superior estan arrebossats. En les parts arrebossades es veu l'emmarcament de les obertures ( portes i finestres ) de pedra.

 

 

L'any 1.827 el Consell Municipal traspassà la cura i la gestió de l'hospital a les Germanes Carmelites de la Caritat de Sant Joaquima de Vedruna. L'any 1.972 es transformà en Residència Assistida i Centre de Dia que està gestionada per una Junta de Patronat.

Just davant de la portalada barroca hi ha una casa amb la façana arrebossada però en la que es veu la llinda de pedra de la porta i els carreus de la planta baixa des de la porta fins al tub que recull l'aigua de pluja de la teulada. Podeu veure millor aquesta porta a la fotografia següent.

Com que no trobava cap informació sobre la llinda vaig fer un correu electrònic al Museu Comarcal de l'Urgell adjuntant dues fotografies i ràpidament em van enviar un parell d'articles de Joan Yeguas i Gassó. Gràcies a l'article "Fragments d'art urgellenc i de les rodalies", concretament el fragment titulat "Un àngel tinent a Tàrrega ( cap a 1.550 )", puc explicar-vos que aquesta curiosa llinda, segons Planes Costa, podria haver format part de l'antic portal de la ciutat que estava en aquesta zona de Tàrrega.

Al centre hi ha la figura d'un àngel dempeus sota un arc conopial amb les ales obertes i el cabell llarg que està agafant un escut en el que hi ha una inscripció en lletra gòtica. A partir del segle XV a l'escultura gòtica es representa sovint l'àngel tinent. A l'escut que agafa aquest àngel s'informava qui era el promotor de l'obra. Però en aquest cas a l'escut no hi ha les armes sinó una inscripció.

Explica Joan Yeguas que s'hi llegeix "Antoni / Peres" nom que podria fer referència a un procurador fiscal de Tàrrega documentat al 1.566. Però pel tipus d'escriptura i el pentinat de l'àngel Yeguas afirma que caldria datar-lo cal al 1.550.

L'article no fa cap referència als dos alquercs que hi ha gravats a la pedra a la dreta de l'àngel tinent. El que està a tocar de l'àngel és més gran i ben gravat, però el més petits que està a la seva dreta és força matusser.

Abans aquesta llinda, exceptuant la figura de l'àngel tinent, estava arrebossada. El mur de la planta baixa de la dreta de la porta també estava arrebossat. Potser Joan Yeguas no va veure els alquercs perquè estaven tapats.

L'alquerc, paraula que ve de l'àrab al qirkat, és un joc d'estratègia que els experts pensen que va néixer a l'Antic Egipte i els àrabs el van portar a la Península Ibèrica. Aquest joc, que en castellà es diu alquerque, tenia molts seguidors a l'Edat Mitjana.

 

 

Font fotografia: Wikimedia Commons.

A l'anterior il·lustració podeu veure com dos cavallers acompanyats dels seus arquers juguen a l'alquerc. És del Libro de los juegos que fou encomanat per Alfonso X de Castilla anomenat el Sabio.

A l'entrada "Al qirkat"del març del 2.014 vaig mostrar-vos un dels alquercs que hi ha al claustre de la Seu Vella de Lleida. En el finestral més proper al campanar hi ha gravat l'alquerc que podeu veure a la propera fotografia de detall.

És evident que la llinda del carrer de l'Hospital en algun moment estava paral·lela al terra i no perpendicular com ara per poder-hi col·locar les vint-i-quatre peces ( dotze per jugador ) amb les que es juga amb aquest  l'alquerc.

Hi ha tres tipus d'alquerc: el de tres en el que cada jugador té tres peces, el de nou i el de dotze. Les fotografies de l'entrada d'avui són d'alquercs de dotze. El més senzill és l'alquerc de tres al que gairebé tothom hi ha jugat perquè és el que anomenem tres en ratlla. El joc de les dames es va crear unint les regles de l'alquerc amb un tauler d'escacs.

Atentament.

Senyor i

Passejant per Trani ( 1 ).

Comencem la passejada per Trani al port, concretament a la via Bachina Al Porto, on esperarem l'arribada dels pescadors. La seva flota pesquera, de més de cinquanta vaixells, fa de la pesca una de les activitats econòmiques més importants de la ciutat italiana. També cal destacar  l'extracció de pedra blanca ( coneguda com pedra de Trani ), la fabricació de calçat i l'elaboració d'oli d'oliva i vi Moscato. 

Al centre de la propera fotografia hi ha la torre de guaita de Santa Llúcia ( torreta au Molo Santa Lucia ) que fa uns anys van restaurar.

Gràcies al zoom de la càmera fotogràfica podeu observar millor la torre de guaita del moll de Santa Llúcia i a la dreta el far del moll de Sant Antoni.

Quan els vaixells arriben al port la gent s'apropa per comprar el peix que acaben de pescar. Durant una estoneta l'activitat és màxima a les petites paradetes del mercat del peix a tocar de la mar Adriàtica.

 

 

Els pescadors descarreguen ràpidament la pesca del dia i en pocs minuts es port triar i comprar peix fresquíssim. 

El port de Trani és una badia natural envoltada per dos espigons: el Molo Santa Lucia ( on hi ha la torre de guaita ) i el Molo San Nicola il Pellegrino i el Molo Sant'Antonio ( on hi ha el far que es veu a les dues primeres fotografies ). A la fotografia següent, darrere dels vaixells atracats treu el nas la torre de guaita.

A tocar dels vaixells i del mercat del peix hi ha una petita joia romànica, la chiesa d'Ognissanti que també es coneix amb els noms de chiesa dei Templari i chiesa del Purgatorio. Construïda al segle XII en podeu veure la façana est a la propera fotografia.

El frontispici, amb tres portes, està en un carrer interior amb el nom de l'església ( via Ognissanti ) i cobert per un pòrtic exterior i per les cases construïdes en èpoques posteriors sobre el pòrtic. La façana est és la més bonica, orientada a la mar Adriàtica té tres petits absis. L'interior, de planta rectangular, està dividit en tres naus per columnes que sostenen arcs de mig punt.

A la propera fotografia de detall apreciareu millor la part superior de l'absis central amb el ric treball escultòric del finestral que està envoltat de mènsules zoomorfes i emmarcat per baixos relleus.

 

Els cavallers normands de la Primera Croada var fer el seu jurament en aquesta església abans de marxar cap a Terra Santa.

Deixem l'església romànica per anar pel casc antic fins a la sinagoga  Scola Nuova construïda a l'antic barri jueu de Trani. 

La sinagoga conserva l'epígraf original del 1.246-1.247 i una mezuzà ( pergamí que porta escrits dos versicles de la Tora que està en una capsa o receptacle adherit al marc de les portes )  amb un text que es remunta a l'època del rabí Isaïes el Vell. Podeu veure la sinagoga al centre de la propera fotografia.

Després de l'expulsió dels jueus al segle XVI es convertí en l'església de Santa Maria di Scolanova i l'any 2.007 recuperà l'ús original.

L'antic assentament jueu de Trani, que es remunta a l'edat mitjana, tingué un fort desenvolupament després de la destrucció de Bari l'any 1.156 per Guiglielmo I di Sicilia conegut com il Malo i l'arribada de jueus de l'Espanya musulmana. A la segona meitat del segle XII la comunitat jueva de Trani estava formada per dues-centes famílies. L'any 1.231 l'emperador Federico II va donar a la comunitat jueva de Trani el monopoli del comerç, de la transformació i revenda de la seda crua de tot el sud.

Al barri jueu hi havia quatre sinagogues a l'època sveva que a finals del segle XIII, a l'època angioina, es van convertir en esglésies. De les quatre sinagogues només en sobreviuen dues, la sinagoga Scuola Nova que és la més antiga i la sinagoga San Leonardo.

La sinagoga fou construïda l'any 1.244 per acollir la gran comunitat jueva de Trani. Té unes façanes molt senzilles fetes amb pedra blanca local coneguda com a pedra de Trani. A la façana de ponent hi ha l'escala d'accés a l'edifici i està coronada per un petit campanar de cadireta amb un ull i una campana.

Als finestrals de la façana, a la reixa d'accés a l'escala i coronant el campanar de cadireta hi ha l'Estrella de David, com podeu constatar a les tres fotografies anteriors i a la propera. L'Estrella de David també anomenada Escut de David o segell de Salomó, és un dels símbols del judaisme.

Al plafó informatiu que hi ha a prop de l'escala, a més amés dels plànols d'alçat i planta s'hi pot veure una fotografia de l'interior.

Faig una nova fotografia en la que s'aprecia més detalladament la del plafó en la que es veu una part de l'interior de la sinagoga  Scola Nova.

Passejant només dos minuts arribem a la Torre Dell'Orologio que està adossada a la chiesa di San Donato. És una de les torres medievals millor conservades. Fou construïda per iniciativa del municipi l'any 1.473. Gabriele Gentile la completà col·locant un rellotge que primer tocava els quarts i després les hores. Aquest rellotge es creu que es troba entre els més antic i curiosos del Regno di Napoli. No tenia esfera ni agulles, els quarts i les hores les donaven les campanes. La torre fou l'edifici més alt de la ciutat després del campanar de la catedral.

A la propera fotografia podeu veure en primer terme el frontispici de la chiesa di San Donato i a la dreta del campanar  treu el nas la Torre Dello'Orlogio.

A l'Arxiu Municipal de Trani hi ha un document en el que s'explica que el vint de desembre del 1.541 es van pagar quatre scudi d'oro a Rinaldo Bors per les reparacions fetes al rellotge públic.

L'església primitiva, del segle XIII, estava dedicada a San Salvatore i al segle XV a Sant Donato. Fou refeta parcialment l'any 1.847.

Deixem la piazza Giuseppe Mazzini, la chiesa di San Donato  i la TorreDello'Orlogio per anar fins al castello svevo, construït l'any 1.283 durant el regnat de Federico II di Svevia per protegir el Regno di Sicilia.

S'edificà seguint el model dels castells croats de Terra Santa i al segle XVI s'adaptà a les noves tècniques defensives per l'aparició de les armes de foc. L'any 1.832 es transformà en presó i al 1.976 va passar a la Soprintendenza dei beni ambientali e artittici della Puglia. Després d'uns treballs de restauració l'any 1.998 obrí les seves portes al públic. 

El castell de planta quadrangular està reforçat per quatre torres quadrades de la mateixa alçària. Al Museu del Castell, ubicat a la planta baixa del baluard quadrat, hi ha les peces trobades en les excavacions i restauracions que s'hi van fer al segle XX.

A només tres-cents cinquanta metres del castello svevo hi ha la piazza Duomo on ens espera una de les joies del romànic puglià, la Basilica cattedrale di Santa Maria Assunta que observarem detalladament a la propera entrada dedicada a Trani.

Atentament.

Senyor i

La Basílica de San Isidoro de León ( 2 ).

Després d'observar detalladament a l'entrada anterior dedicada a León la Puerta del Cordero, la Puerta del Perdón també coneguda com a Puerta de San Pedro, l'absis romànic que a l'interior acull la capilla absidal de la Epístola i part del cos rectangular l'absis gòtic, sense marxar de la façana sud anem a l'esquerra de la Puerta del Cordero on trobarem l'entrada del  Museo de San Isidoro Real Colegiata.

Un museu en el que, a més a més de gaudir  del patrimoni custodiat, podem passejar per la muralla romana a la que accedirem per la Torre del Gallo. A la propera fotografia en podeu veure com la cuculla de pissarra coronada pel penell del gall treu el nas darrere de l'edifici del museu. Entrarem al museu per la porta que veieu a l'esquerra.

 

 

Només entrar al museu trobem les restes d'un forn de fosa de campanes que probablement són de l'època baixmedieval. Normalment aquests motlles de campana s'ubicaven prop de les torres per minimitzar el transport de les campanes ja foses.

A la part superior hi ha les restes de la base del motlle i a sota el canal de ventilació. Amb el combustible emprat, carbó, el forn treballava a mil graus centígrads. El bronze el feien amb un aliatge de coure ( 80 % ) i estany ( 20 % ).

Al costat de les restes de forn de fosa de campanes hi ha un plafó informatiu ( propera fotografia ) que ens explica com feien les campanes.

La Torre del Gallo, ubicada als peus del Panteó Reial, està encastada a la muralla romana. És de planta quadrada i té quatre cossos. Els dos primers, que tingueren funció defensiva, són del segle XI i els altres dos amb funció de campanar són del segle XII.

 

 

Està coronada amb una cuculla de pissarra amb un gall-penell que li dóna nom i que és un símbol de la ciutat de León.

Gràcies al zoom de la càmera fotogràfica puc ensenyar-vos millor l'últim cos de la torre, la cuculla i el penell amb el gall. Aquest penell és una reproducció que substituí l'original. 

A la dècada dels seixanta de segle passat es va dur a terme una important campanya de restauracions dirigides per l'arquitecte asturià Luis Menéndez Pidal. 

El gall-penell original, del segle VI, fou substituït l'any 2.000 per una reproducció. El veurem després en una de les sales del museu.

Al cos superior de la torre, el de la cel·la - lloc de les campanes- , hi ha dos grans finestrals a cadascun dels murs amb triple arc de mig punt recolzats els dos més exteriors sobre columnes amb capitells esculpits. Al museu, al costat de gall-penell, veurem la campana de campanar més antiga de la Península Ibèrica datada l'any 1.086.

Girem cua però abans de baixar al claustre faig la propera fotografia en la que podeu veure al fons una part del cos rectangular de l'absis central gòtic i en primer terme la façana nord de la nau i la coberta de la galeria romànica del claustre, al fons la coberta de la galeria est.

Ubicat als peus del temple hi ha el Panteón Real, un espai delimitat pel mur oest de l'església que tenia una porta d'entrada al temple que fou cegada a començament del segle XII. 

L'interior de la basílica el visitarem a la propera entrada dedicada a León, però avui hi entrem un moment per observar els peus del temple, un espai en el que sota el cor hi ha dues portes.

Les podeu veure millor a la propera fotografia en la que a l'esquerra tenim una porta d'arc de mig punt en la que al timpà hi ha un crismó trinitari ( format per vuit braços ) amb restes de policromia.

A la seva dreta, al centre dels peus del temple, el protagonisme és per a la portalada amb dues arquivoltes de ferradura, la més interior polilobulada. Darrere seu hi ha el Panteón Real.

 

 

Tornem al claustre per accedir al Panteón Real és un petit espai en el que hi ha enterrats onze reis, dotze reines, deu infants, nou comtes i diferents nobles del Reino de León. La llum natural hi entra des del claustre per les obertures d'arc de mig punt enreixades.

 

Un espai quadrat de poca alçària, de vuit metres de costat, que està dividit en tres naus mitjançant les dues columnes centrals de fust baix, que podeu veure a la fotografia anterior, en les que es recolzen quatre grans arcs de mig punt que també ho fan en els pilars cruciformes i columnes adossades als murs  Aquest espai ja formava part del primer temple que estava dedicat a San Juan Bautista.

Els capitells sobre els que es recolzen els arcs formers i torals estan esculpits amb motius vegetals de tradició mossàrab, animals i amb escenes historiades. Però les pintures al fresc que decoren les sis voltes d'aresta, els arcs i les llunetes, fetes entre finals del segle XI i principis del XII són la joia romànica de la basílica. Unes pintures molt ben conservades que no han estat restaurades.

Iconogràficament  hi estan representades les escenes de l'Anunciació de la Verge, l'Anunciació als pastors ( fotografia anterior ), la matança dels Innocents, la fugida a Egipte, la presentació del Nen al Temple, el Sant Sopar, la Crucifixió, el Pantocràtor a l'interior d'una màndorla  envoltat del Tetramorf - els Quatre Evangelistes-  ( propera fotografia ). A l'intradós ( superfície còncava i interior  ) d'un arc hi ha una representació del calendari agrícola.

Deixem el Panteó Reial i sortim al claustre processional en el que moltes capelles acullen part del museu. Hi ha un segon claustre d'estil barroc, construït al 1.735, que actualment forma part d'un hotel.

En una de les sales del claustre processional hi podem observar detalladament el penell-gall original que coronava la torre campanar.

 

 

Com podeu constatar a la fotografia anterior el gall-penell té tres parts: el gall, l'esfera i el con. La figura del gall mesura vuitanta-set centímetres des del bec a la cua i cinquanta-set centímetres i sis mil·límetres d'alçària. El van fer amb la tècnica de la cera perduda.

La prova del carboni 14 ha demostrat que el gall de coure plomat recobert d'or que des del segle XI s'instal·là com a penell de la torre-campanar és coetani de Mahoma. Les analítiques demostren que les la terra, el pol·len i les restes de les bresques de vespa terrissaire que es van trobar a l'interior del gall són d'Orient, potser de l'Iran, i daten del segle VI o primera meitat del segle VII.

A la mateixa sala hi ha exposada la Campana de San Lorenzo, de ferro fos, de l'any 1.086. A la part inferior hi ha una inscripció llatina gravada amb burí que diu: " En el nom de Déu, en honor a  san Lorenzo l'ardiaca Rodrigo González va manar que es fes aquesta campana l'any 1.086" (que a l'Era Hispànica era l'any 1.123 ).

Deixem el claustre i el Museo de San Isidoro Real Colegiata per accedir a la propera entrada dedicada a León a la Basílica de San Isidoro.

Atentament.

Senyor i