Enfilats al Tossal de Sant Eloi ( i 2 ).

La primera entrada dedicada al parc de Sant Eloi la vàrem acabar al torricó sud-oest gaudint del regal visual de la ciutat de Tàrrega  i observant alguns dels edificis singulars de la capital de la comarca de l'Urgell a vista d'ocell.

 

 

Girem cua i baixem del torricó, un dels tres que es van construir l'any 1.872 durant la tercera guerra carlina, juntament amb la muralla, per fortificar l'ermita. 

A la propera fotografia , al mur sud, es veu un dels contraforts i el campanar que es va construir durant la reforma feta entre els anys 1.964 i 1.971. El campanar de cadireta, d'un ull i una campana, abans d'aquesta reforma tenia a sota el portal d'accés de l'ermita però el frontispici va canviar d'orientació i al seu antic emplaçament s'edificà l'absis pentagonal. 

Anant cap a la dreta puc ensenyar-vos la façana nord amb els seus contraforts. En aquesta façana no hi ha cap finestra. La llum natural entra a l'ermita per les dues finestres amb vitralls del frontispici, les tres de la façana sud i les dues de l'absis pentagonal.

La nova portalada està precedida per un porxo amb dues arcades enreixades d'arc de mig punt sobre les que hi ha dues finestres amb vitralls. Entre les arcades i les finestres, al centre, hi ha un escut de pedra de la ciutat de Tàrrega. El penell de forja és del 1.954.

 

 

Només entrar al porxo als murs nord i sud hi trobem panells de ceràmica vidrada. El del mur nord, esquerra, inaugurat al setembre del 1.952, és del mestre ceramista A. Arroyo de l'escola ceramista de Talavera de la Reina. Es tracta d'una majòlica dedicada a Sant Eloi.

Aquest panell es col·locà sobre la porta d'accés a l'ermita, però ja us he explicat abans que es canvià l'orientació de la nau, llavors es traslladà al mur nord. Just davant del panell de Sant Eloi, al mur sud hi ha un altre panell de ceràmica vidrada més senzill dedicat a Sant Magí.

L'ermita gairebé sempre està tancada però gràcies a la gentilesa de l'Associació d'Amics de l'Arbre hi podem entrar. Com podeu constatar a la propers fotografia la clau de la porta no es pot posar en un clauer i guardar-la a la butxaca.

Poc queda de l'antiga ermita gòtica construïda l'any 1.245 per la voluntat de l'argenter targarí Simó Canet que en el seu testament ordenà fer una capella en honor a Sant Eloi patró dels orfebres.

L'ermita, com podeu veure a la fotografia anterior, és de nau única amb coberta de dues aigües amb un embigat de fusta que està sostingut per arcs de diafragma apuntats. Aquesta arcs de diafragma es recolzen, com podeu veure millor a la propera fotografia, en semicolumnes adossades als murs nord ( esquerra ) i sud ( dreta ).

 

L'any 1.936 l'ermita, durant la Guerra Civil, fou saquejada i desmantellada i van calar foc als altars de Sant Eloi i Sant Magí.

El vint-i-nou d'agost del 1.970 els paletes que treballaven en la reforma de l'ermita a l'enderrocar una paret de tàpia hi van trobar amagada una escultura de pedra del segle XIV, trencada en tres trossos, de Sant Eloi.

 

Donant mitja volta, en lloc del presbiteri el que veiem és el mur oest en el que l'any 2.020 l'artista targarí Josep Minguell i Cardenyes durant el confinament va fer-hi aquestes pintures murals al fresc que emmarquen el portal d'entrada i la balconada del cor.

Les pintures murals al fresc tenen una superfície de trenta-quatre metres quadrats i decoren tot el mur oest que mesura set metres i quaranta-vuit centímetres d'alçària per set metres i mig d'amplària.

 

 A la part superior del mur, des de sota de la coberta de fusta fins a la llinda del portal d'accés a l'ermita, s'hi representa la creació del parc de Sant Eloi. A l'esquerra es veu el parc de nit amb la lluna plena il·luminant-lo i a la dreta el parc de dia banyat per la llum del sol. La bellesa de la natura, amb els arbres i arbustos de protagonistes principals d'aquesta part del mur oest.

A la fotografia següent veureu millor el cor de l'ermita amb una escultura de Sant Eloi al centre flanquejada pels vitralls emplomats de Vitralls Bonet, empresa fundada l'any 1.923 pels germans Josep Maria i Xavier Bonet. El vitrall emplomat de l'esquerra representa a Sant Francersc d'Assís amb l'hàbit de franciscà, cinyell de corda, el crucifix a la mà dreta i acompanyat per un llop. Al vitrall emplomat de la dreta veiem a Sant Eloi amb la indumentària de bisbe i eines d'orfebre ( enclusa i martell ).

Les pintures murals al fresc i els vitralls emplomats són dues de les intervencions més destacades de la commemoració del cinquantè aniversari de la troballa de la imatge gòtica de Sant Eloi.

A esquerra i dreta del portal d'entrada a l'ermita a les pintures murals al fresc hi ha representades de manera simbòlica dues referències a Sant Eloi. A l'esquerra ( fotografies anterior i següent ) les mans del sant treballant amb les eines del seu ofici. Aquestes mans ens recorden que era orfebre i hi ha representada l'enclusa, martells, alicates...

Josep Minguell i Cardenyes ( Tàrrega 1.959 ) és especialista en pintura al fresc aplicada a grans espais arquitectònics. S'inicià en la pintura al fresc al taller del seu pare Jaume Minguell i Miret ( Tàrrega 1.922 - 1.991 ) que fou membre del Grup Cogul, un col·lectiu de sis artistes lleidatans d'avantguarda creta l'any 1.964.

A la dreta del portal d'accés a l'ermita, també a l'interior de cercles concèntrics, les dues mans més grans fan referència a Sant Eloi bisbe que fundà diversos monestirs a França. Una de les mans sosté un dels monestirs i l'altra agafa el bàcul que porten els bisbes.

A més a més de les mans de Sant Eloi a sota es veuen sis mans més, enfeinades trasplantant arbres, que ens recorden la tasca feta per l'Associació d'Amics de l'Arbre durant molts anys que ha transformat l'erm turó en un espai ple de vegetació.

A la fotografia anterior de detall podeu veure les quatre mans pintades a l'esquerra del bàcul i a la propera les dues mans que estan pintades a la dreta del bàcul i que també estan trasplantant arbres. A la pedra hi ha l'escut de la ciutat de Tàrrega.

Aixecant la mirada puc mostrar-vos millor una garsa, un dels ocells que Josep Minguell hi ha pintat. Si observeu bé les pintures murals  hi trobareu una puput, una parella de tórtores i un mussol banyut.

Deixem l'ermita i baixem del Tossal de Sant Eloi per, a la propera entrada dedicada a Tàrrega, apropar-nos a la plaça Sant Antoni i al carrer de l'Hospital en el que al número cinc vull mostrar-vos una curiosa llinda...

Atentament.

Senyor i

Ostuni la Città Bianca ( i 2 ).

Continuem la nostra passejada per Ostuni deixant la piazza della Libertà i  la chiesa di San Francesco d'Assissi i comencem a enfilar la via Cattedrale que tenim a la dreta de l'església. Mentre pugem pel costerut carrer trobem alguns carrerons que també s'enfilen cap a la concattedrale di Ostuni com el de la propera fotografia.

Continuem pujant tranquil·lament per la via Cattedrale assaborint els raconets que ens regala el laberíntic casc antic d'Ostuni.

Abans d'arribar a la catedral ens aturem per donar un cop d'ull a la chiesa di San Vito Martire que només està a tres minuts passejant de la chiesa di San Francesco d'Assisi de la piazza della Libertà.

La chiesa di San Vito Matire es construí entre 1.752 i 1.754 per ordre del bisbe Francesco Antonio Scoppa. L'església i el convent annex delle Carmelitane di clausura són l'únic exemple d'estil rocaille d'Ostuni. La decoració exuberant, amb corbes, contracorbes , ondulacions i elements modelats a partir de la temàtica natural és pròpia de l'estil rocaille, molt estès en els períodes del barroc tardà i del rococó.

 

El convent carmelità di Santa Maria Maddalena de’ Pazzi fou construït entre 1.710 i 1.730 per ordre del bisbe Cono Luchino da Verme. A la fotografia anterior, a la dreta de la fornícula de la dreta, i a la propera fotografia de detall podeu veure l'escut del bisbe Cono Luchino da Verme.

 

Deixem la fornícula de la dreta i l'escut i fixem-nos en l'espai entre la portalada i la fornícula superior on hi ha l'escut per l'escut del bisbe Scoppa. Sobre la fornícula, sota la corona, podem veure l'escut de l'ordre carmelità.

Gràcies al zoom de la càmera fotogràfica puc mostrar-vos millor el curiós escut del bisbe Francesco Antonio Scoppa en el que una persona nua ( o potser un putto o un cupidell, però ni li veig les ales ) s'agafa a una palmera sobre la que es veu el sol...

Tot el conjunt acull actualment el Museo di Civittà Preclassihue della Murgia Meridionale ( el museu de les civilitzacions preclàssiques ).

Fent un quart de volta a la dreta veiem que la via Cattedrale ens convida a continuar pujant per un archi o arco ( passatge ). Només passar-hi ja trobem els murs de la concattedrale amb una petita fornícula protegida dels coloms per una matussera tanca de galliner.. L'estàtua és de San Joan Baptista vestit amb pells de camell, amb una creu i un anyell al costat.

Si vaig a la dreta, després de passar per un altre archi puc fotografiar la façana sud del transsepte amb el campanar quadrangular. Un fris amb arcs apuntats recorre perimetralment el campanar per sota de la cel·la ( el lloc on hi ha les campanes ) amb quatre finestres d'arc de mig punt. El campanar està coronat amb l'escut del bisbe Francesco Antonio Scoppa.

Els nombrosos edificis que s'agrupen en estrets carrerons al voltant de la catedral fan que les façanes est i nord no siguin clarament visibles per falta de perspectiva o possibilitat d'accedir-hi. A la façana est hi ha una rosassa, molt malmesa i tapiada en les desafortunades intervencions fetes a l'interior de la catedral, que està darrere de l'altar major.

Girem cua i tornem fins a la petita fornícula amb l'escultura de San Joan Baptista. Anant a l'esquerra, en un moment trobem l'espectacular frontispici ( façana oest ) amb tres rosasses, la principal malauradament tapada a l'interior...

Els edificis de la piazza Cattedrale ( palazzo dell'Episcopio i palazzo Vesconvile ed ex Semimario  ) dificulten la visió de tot el frontispici.

 

La catedral fou construïda entre 1.437 i 1.493 per encàrrec del vescovo ( bisbe ) Nicola Arpone. El frontispici té un perfil mixtilini d'estil gòtic tardà amb una persistència encara romànica inspirat en exemples de la zona adriàtica ( veneciana i dàlmata ). La façana està dividida en tres parts per lleugeres lesenes i a cada part trobem una portalada d'arc apuntat i una rosassa. Només les rosasses laterals omplen de llum natural les naus laterals de la catedral perquè la central va ser tapiada a l'interior ...

La portalada principal a la part interior està emmarcada amb decoració de corda i la lluneta també. Sis columnes amb els seus capitells sostenen tres arquivoltes sense decoració. Tota la portalada està decorada amb punta de diamant i escacat a la part més exterior.

Gràcies al zoom de la càmera fotogràfica puc mostrar-vos detalladament l'alt relleu de la lluneta que representa a la Mare de Déu entronitzada amb el Nen a la falda envoltada de quatre àngels. A dos àngels els hi han tallat el cap i a tres els braços. Als peus de la Mare de Déu, agenollat a l'esquerra, hi ha el bisbe Nicola Arpone.

Les portalades laterals són més senzilles, sense decoració de codó a la part interior i resseguint la lluneta. Només hi ha quatre columnes i dues arquivoltes sense decoració. A la lluneta de l'esquerra hi ha l'estàtua de San Biagio, protector d'Ostuni, que duu a la mà una maqueta de la Città Bianca. L'estàtua de la lluneta de la dreta és de San Giovanni Battista.

Aixecant la mirada constatarem que el frontispici acaba a la part central en un timpà format per dos arcs flexionats i als laterals amb dues corbes que tanquen les dues naus laterals. A la part superior aquestes corbes estan rematades amb decoració de punta de diamant i a sota hi ha un fris d'arcs trilobulats sostinguts per pròtoms , que són representacions en alt relleu d'animals reals o imaginaris, monstres o persones. Als de la catedral estan representats animals i humans.

 

 

A la propera fotografia podeu observar una mica millor part de la decoració de punta de diamant, del fris d'arcs trilobulats i alguns pròtoms.

A la part central del frontispici, entre el timpà i la portalada, el protagonisme és per a l'espectacular rosassa considerablement més gran que les dues rosasses laterals.

El marc exterior de la rosassa està decorat amb motius vegetals i al seu interior trobem els busts dels apòstols que duen un pergamí a les mans intercalats amb decoració vegetal. 

 

 

A la part superior del fris hi ha el bust del Redemptor beneint i agafant un pergamí amb la mà esquerra, com podeu constatar a la fotografia següent de detall.

Té vint-i-quatre columnetes amb els seus capitells que suporten arcs apuntats trilobulats. La base de les columnetes descansa sobre un anell més interior en el que sobre dotze capitells que suporten dotze arcs apuntats trilobulats. Al centre de la rosassa hi ha la imatge de Crist envoltat per set querubins ( àngels d'alta jerarquia representats en el món de l'art com un cap alat infantil sense cos ).

 

 

Abans d'entrar a la catedral fet mitja volta per observar l'Arco Scoppa que inicialment era de fusta i al 1.750 en construí en pedra, en estil barroc, per ordre del bisbe Scoppa. L'arc uneix el palazzo dell'Episcopio i el palazzo Vesconvile ed ex Semimario.

 

L'arc està coronat per una inscripció escrita en llatí en la que hi podem llegir: " PONS ERAT E LIGNO -  CONSSTRVXIT MARMORE - SCOPPA MVNIAT VT TIMIDIS - PER LOCA TVTA VIA - CESI RECTOR - FECIT A.D: 1750" ( Era un pont de fusta. El bisbe Scoppa el va construir en maçoneria perquè el trànsit fos més segur per a aquells que tenien que utilitzar-lo. L'any del nostre Senyor 1.750 el canonge Cesi va posar aquesta inscripció ).

 

 

L'interior va patir nombroses transformacions  a l'època barroca que varen esborrar i desfigurar el seu aspecte original. Conserva la planta de creu llatina i està dividida en tres naus per sis columnes i quatre semicolumnes. Les dues semicolumnes que flanquegen interiorment la portalada principal són de la construcció original.

A les naus laterals trobem capelles barroques i aixecant la mirada podem observar el sostre pla amb pintures del segle XVIII que representen escenes de la vida de Crist.

Les intervencions dels bisbes Francesco Antonio Scoppa ( 1.747-1.782 ) l'any 1.750 i Salvatore Palmeri ( 1.893-1.905 ) l'ant 1.898 van ser radicals...

Sortint de la catedral, que és Monument Nacional des del 1.902, aprofitem per apropar-nos un moment a la via Gaetano Tanzarella Vitale per gaudir de regal visual que formen el mar d'oliveres i la mar Adriàtica al fons.

Baixem dels turons on s'enfila el casc antic de la Città Bianca assaborint la bellesa dels carrers i carrerons per anar fins a l'aparcament que hi ha al costat de la roda de fira, a tocar de la chiesa della Madonna della Grata, on vàrem començar la descoberta d'Ostuni a l'entrada anterior dedicada a la Puglia.

Atentament.

Senyor i

La Basílica de San Isidoro de León ( 1 ).

Amb la d'avui començo una sèrie d'entrades en les que us convido a passejar per la ciutat de León gaudint del seu extraordinari patrimoni. Comencem a la Plaza San Isidoro  observant detalladament la façana sud de la Basílica de San Isidoro. Real Colegiata de León, una de les parades més importants dels pelegrinatges medievals a Santiago.

Un conjunt arquitectònic declarat Monumento Hiitórico Artistoico l'any 1.910 en el que podem assaborir els estils romànic, gòtic, renaixentista i barroc.

A la fotografia anterior d'esquerra a dreta podeu veure l'entrada al museu, la Puerta del Cordero, la Puerta de San Pedro o del Perdón, part de l'absis romànic del costat de l'Epístola, i un dels finestrals del cos rectangular de l'absis central gòtic.

Anant cap al centre de la plaça puc fer la propera fotografia frontal de part de la façana en la que d'esquerra a dreta veiem la Puerta del Cordero, la Puerta de San Pedro o del Perdón i el cos rectangular de l'absis central gòtic.

Una mica més a l'esquerra i el protagonisme de la fotografia és per les dues portalades romàniques de la façana sud, a l'esquerra la Puerta del Cordero ( que és la principal i per la que s'accedeix al temple ) del segon terç del segle XII coronada amb un frontó barroc afegit al segle XVIII i a la dreta la Puerta del Perdón de mitjans del segle XII.

En aquest mateix indret, adossat a la muralla romana de la VII Legio Gemica, cap a l'any 956 hi havia un monestir fundat pel rei Sancho I de León per acollir les restes de San Pelayo. 

A la propera fotografia  podeu veure l'absis romànic "menjat" parcialment pel cos rectangular de l'absis central gòtic que al l'interior acull la capella absidal de l'Epístola.

Apropant-me a l'absis i aixecant la mirada puc mostrar-vos amb més detall la rica decoració que hi ha sota la cornisa de l'absis amb un escacat i permòdols. L'escacat també decora les finestres d'arc de mig punt.

La façana del transsepte de l'Epístola està dividida en dos cossos per una cornisa escacada recolzada amb mènsules. Al cos superior hi ha tres arcs de mig punt i a l'inferior la Puerta de San Pedro també anomenada Puerta del Perdón.

 

Aquesta porta era la d'accés a la parròquia de Sant Pere suprimida l'any 1.782 per unir-se a la de Santa Marina. Per ella hi entraven els peregrins del Camí de Sant Jaume per aconseguir  les indulgències. Actualment només està oberta els anys de Jubileu Compostel·là.

 

La porta, amb dues arquivoltes de mig punt lleugerament peraltades amb bossell llis, està envoltada per un guardapols decorat amb escacat. Les arquivoltes es recolzen en una imposta amb palmetes ( fulles de palmera ) esculpides, capitells amb entrellaçat sostinguts per columnes  sobre un plint.

La porta està emmarcada per una motllura decorada amb palmetes. Als carcanyols hi ha les escultures de Sant Pau ( esquerra ) amb els Evangelis a la mà esquerra i mostrant el palmell de la mà dreta. A la dreta, Sant Pere, amb les claus a la mà esquerra.

El timpà, amb llinda recolzada sobre dos caps d'animals que podrien ser un gos i un lleó que miren al peregrí que entra al temple, està dividit en tres dovelles.

Al timpà hi ha tres escenes de la Passió de Crist. D'esquerra a dreta: l'Ascensió, el Davallament de la creu i un àngel ensenya a les tres Maries el sepulcre buit perquè Crist ha ressuscitat. 

A la part esquerra, com podeu constatar a la propera fotografia de detall, s'hi pot llegir la inscripció: "ASCENDO AD PATREM MEVM PATREM VESTRVM" (Ascendeixo al meu pare al vostre pare ).

 

 

Aixecant la mirada puc fotografiar amb angle contrapicat el cos superior de la façana amb els tres arcs de mig punt. El central tancat amb una reixa romànica i els laterals cegats. Hi podeu observar la decoració de palmetes de la motllura que emmarca la porta, l'escacat de la cornisa que separa els dos cossos de la façana, la decoració de les mènsules i les restes d'escacat de l'arc de mig punt central.

L'any 988 durant el regnat de Bermudo II la ciutat de León patí les ràtzies d'Almanzor en les que l'antiga església de San Juan Bautista i la de San Pelayo foren arrasades. A començaments segle XI foren reconstruïdes amb materials molt senzills seguint encara les premisses constructives preromàniques. Però al segon terç del segle XI  doña Sancha de León, filla d'Alfonso V i dómina ( señora ) del Infantado de San Pelayo, va convèncer al seu marit Fernando I de León perquè escollís aquest temple com a lloc d'enterrament reial. Els monarques aviat decidiren substituir el senzill temple per una construcció digna d'acollir el Panteó Reial.

Deixem la Puerta del Perdón per observar detalladament la Puerta del Cordero que s'anomena així per la figura del Agnus Dei que presideix el timpà.

Està dividida en dos cossos per una cornisa ricament esculpida. El cos inferior acull la porta i el superior ( afegit al segle XVIII ) és un frontó barroc amb l'escut reial al centre coronat per una escultura eqüestre de San Isidoro.

La porta s'ubica en un cos lleugerament avançat que devia tenir ràfec. La desproporcionada alçària de la nau central provocà un col·lapse que afectà parcialment a la façana sud. La configuració que veiem actualment és el resultat de la reconstrucció del temple feta al segon terç de segle XII.

Té tres arquivoltes de mig punt amb escòcies ( motllures còncaves ) decorades amb palmetes. Les dues arquivoltes interiors amb bossell. La porta està envoltada per una motllura escacada.

 

Les dues arquivoltes interiors es recolzen en dues parelles de columnes amb capitells esculpits molt més ben conservats que els de la Puerta del Perdón. Les columnes estan sobre plints molt alts que no són originals. La tercera arquivolta, adovellada, es recolza sobre els brancals de la porta.

Els capitells estan decorats amb figures del bestiari medieval. Als de l'esquerra de la porta ( fotografia anterior de detall ) hi veiem una harpia envoltada d'altres bèsties malèfiques i un éssers humà entre mones. Totes les figures representades s'aferren al capitell amb unes grans urpes.

Als capitells de la dreta ( propera fotografia de detall ) d'esquerra a dreta tenim un afigura femenina despullada amb els cabells al vent, símbol de luxúria, flanquejada per un brau i un dimoni. Al quart capitell podem gaudir d'un entrellaçat molt ben conservat.

Als carcanyols veiem dues grans figures sedents sobre les que hi ha relleus reaprofitats de l'edifici anterior i col·locats amb una mica de desordre. A l'esquerra (  fotografia de detall següent ) hi ha San Isidoro amb el bàcul a la mà esquerra i beneint amb la dreta. Els relleus són de David amb sis músics i de signes del zodíac.

Al carcanyol de la dreta veiem a San Pelayo, els relleus de dos músics i altres relleus amb més signes del zodíac.

El timpà, recolzat sobre brancals rematats amb caps de corder, està dividit en tres plaques que mostren dues zones diferenciades en les que es representa la Redempció. 

A la part central està representat el sacrifici d'Isaac, segon fill d'Abraham. A sobre seu l'Agnus Dei flanquejat per quatre àngels. A l'esquerra d'Abraham la mà de Déu atura el sacrifici d'Isaac i un àngel li mostra un corder que substitueix a Isaac per ser la víctima del sacrifici.

 

  Els altres personatges són Sara, mare d'Isaac, amb uns criats i Ismael ( primer fill d'Abraham ) representat com un arquer amb la seva mare Agar.

L'allunyo una mica de la Puerta del Cordero per fer la propera fotografia del frontó barroc amb l'escut reial central coronat per l'estàtua eqüestre de San Isidoro amb mitra a la que li falta la mà dreta.

Anant a l'esquerra de la Puerta del Cordero trobarem l'entrada al Museo de San Isidoro Real Colegiata que visitarem a la propera entrada dedicada a León.

Atentament.

Senyor i