Opéra national de Paris ( 1 ).

A l'última entrada dedicada a París vàrem donar un cop d'ull a la llibreria Shakespeare and Company, la Sainte-Chapelle i les estretes cases d'arquitectura medieval de la rue François Miron 11-13. Al final de l'entrada us explicava que a la propera ens allunyaríem una mica de la zona de l'Île de la Cité per anar al palais Garnier conegut també com opéra Garnier. 

 

Comencem la passejada d'avui a la place de l'Opéra observant part de la façana del Café de la Paix inaugurat el cinc de maig de 1.862.. L'elegant bar-restaurant d'estil Segon Imperi, anomenat també estil Napoleó III, formava part de l'Hotel de la Paix.

Dirigint la mirada a la dreta vaig fer la fotografia següent en la que en primer terme es veu la balustrada de l'estació del metro i a l'esquerra el Café de la Paix i a la dreta ( parcialment ) la façana sud del palais Garnier que malauradament s'estava restaurant. Entre del cafè i el palau hi ha la rue Auber per la que començarem a resseguir perimetralment l'Opéra national de Paris.  

 

 

Una mica més ala dreta i puc mostrar-vos l'espectacular lona que tapa les bastides de les obres de restauració. La dona amb l'ampolla de perfum i la reproducció fotogràfica de part del cos principal de la façana sud ens tapen la façana principal del palau. A la part superior treuen el nas les escultures daurades que personifiquen l'Harmonia ( esquerra ) i la Poesia ( dreta ) esculpides per Charles-Alphonse Gumery.

 

 

Vaig a l'esquerra i ja a la rue Auber faig la fotografia del lateral del monumental anunci. A l'interior de la circumferència groga que hi he dibuixat s'hi pot llegir: "En aplicació de l'article L621-29-8 del codi del patrimoni, els ingressos recaptats pel propietari del monument per aquesta exposició es destinen al finançament de l'obra".

 

Els diferents anuncis que ocuparan aquest espai durant la restauració serviran per finançar bona part dels 7,2 milions d'euros en que està pressupostada la restauració. La façana es netejarà, es reemplaçaran els elements degradats,  es restauraran les escultures i el recobriment d'or, s'instal·larà un sistema de protecció contra els coloms i s'aplicarà un tractament anti graffiti.

Aixecat una mica la mirada i dirigint-la a l'esquerra puc ensenyar-vos el primer tram de la façana oest. A l'esquerra es veu el Pavelló d'entrada de l'Emperador ( per on entrava i sortia de l'òpera l'Emperador ), i coronant la part esquerra del frontó de la Torre de Telares l'escultura Fama subjectant Pegàs d'Eugène-Louis Lequesne. La Torre de Telares acull l'escenari i és tan alt perquè a la part superior es recullen els telons, bambolines i altres elements mòbils del decorat.

 

 

Si vaig fins al Pavelló d'entrada de l'Emperador i em giro, puc fer la propera fotografia en la que a la part superior, sobre les bastides tapades pel gran anunci, es veu l'escultura daurada que personifica l'Harmonia.

 

L'opéra Garnier fou un dels projectes emblemàtics del règim de Napoleó III ( 1.851 - 1.870 ). L'últim rei de França ( Napoleó III ) volia que la seva opéra fos el símbol de la capital francesa. Per construir l'edifici es convocà un concurs internacional que guanyà el jove arquitecte Charles Garnier. L'estil Segon Imperi, amb el que es construí el palau, tingué molt èxit entre la burgesia entre els anys 1.850 i 1.880.  

 

Quan comencem a passejar per la rue Auber, molt aviat trobem un balustrada que quan arribem a la place Charles Garnier ressegueix la rampa d'accés al Pavelló d'entrada de l'Emperador.

 

 

A la part baixa de la rampa que s'enfila a esquerra i dreta ens dóna la benvinguda el monument dedicat a Charles Garnier ( 1.825 - 1.898 ). 

 

 

A la fotografia anterior de detall podeu observar el plànol de planta del palau Garnier que fou construït entre els anys 1.862 i 1.875. 

El bust del jove arquitecte que corona el monument està flanquejat per les al·legories del Treball i del Futur, protagonistes de la propera fotografia.  

 

 

L'opéra Garnier s'inaugurà l'any 1.875 amb el nom d'Acadèmia Nacional de Música-Teatre de l'Òpera. Conservà aquest nom fins al 1.987 quan l'edifici s'anomenà Teatre Nacional de l'Òpera de París. L'any 1.989 la companyia de l'òpera es traslladà al nou Teatre de la Bastilla.

Durant la construcció del palau Garnier es van trobar amb el nivell freàtic i durant vuit mesos calgué bombar aigua. 

Dues grans columnes coronades per estàtues flanquegen l'accés a la rampa. A la peanya de marbre sobre la que s'alcen hi ha un espectacular treball amb bronze que sosté diversos fanals. A la placa que veieu a l'esquerra de la fotografia següent s'hi pot llegir Place Charles Garnier. 

 

 

El zoom de la càmera fotogràfica em permet mostrar-vos millor el treball escultòric  amb forma d'esperons de vaixell que abraça la base de la peanya. L'esperó, ubicat a la proa dels vaixells de guerra permetia atacar a un altre vaixell, envestint-lo.

Les façanes oest i est estan envoltades per una balustrada rematada per vuit columnes monumentals i vint-i-dues estàtues-fanal.

 

 

Mentre espero que obrin la reixa per visitar l'interior de l'edifici, us mostro a les dues fotografies següents com s'enfila la rampa que permetia a l'emperador Napoleó III i a la seva esposa Eugenia de Montijo entrar i sortir de l'òpera amb el seus carruatges lluny de les multituds. Aquest pavelló d'entrada de l'Emperador no es va completar fins a la caiguda del Segon Imperi. 

 

Continuo resseguint perimetralment l'edifici per ensenyar-vos algunes de les moltes estàtues que el decoren. A la fotografia següent veiem en primer terme la balustrada i darrere una espectacular àguila imperial napoleònica de bronze  que corona el frontó de les dues portes del Pavelló d'entrada de l'Emperador. Les dues àguiles les esculpí Pierre Louis Rouillard.

 

 

La propera fotografia ens permet observar quatre dels dotze bustos de pedra de la façana oest. Els que veieu són, d'esquerra a dreta, Adam, Bellini, Weber i Nicolo. Foren esculpits per Séraphin Denéchaus. 

 

 

Baixant la mirada puc mostrar-vos una de les vint-i-dues estàtues-fanal que hi ha a la balustrada de les façanes oest i est.

 

 

Després de la place Charles Garnier trobem la place Diaghilev en la que ens aturem un moment per veure la façana nord, la més sòbria de les quatre. Encara que a la fotografia següent no ho sembli, les tres parts de la façana tenen la mateixa alçària i estan coronades per una senzilla cornisa. Per la perspectiva del lloc on la vaig fer sembla que un frontó triangular corona la part central de la façana...

 

 

Però el frontó és de la façana nord de la Torre de Telares, la part més alta de l'edifici construïda entre el Pavelló d'entrada de l'Emperador ( façana oest ) i el Pavelló d'entrada dels abonats ( façana est ) i el Foyer de la Dansa.

S'anomena Foyer la sala d'un cinema o d'un teatre en la que es descansa o passeja durant els entreactes. El de la dansa de l'òpera de París, ubicat entre l'escenari i la façana nord, es podia conèixer personalment als ballarins. Entre l'entrada principal de la façana sud ( que s'està restaurant ) i la Gran Escala hi ha el Grand Foyer de gairebé vint metres d'alçària i seixanta de llargària que veurem en una propera entrada dedicada a l'interior de l'edifici.

 

 

El zoom de la càmera fotogràfica em permet mostrar-vos a les fotografies anterior i següent la decoració d'aquest frontó amb el bust de cinc metres d'alçària de Minerva, flanquejat amb fulles de palma.

 

 

A la part inferior de la fotografia anterior es veu la senzilla decoració de la cornisa de la façana nord que contrasta amb la rica decoració del frontó.

 

 

Com podeu constatar a les fotografies, la façana nord és totalment simètrica i, a diferència de les altres tres, té molts pocs elements decoratius.

 

Per acabar de resseguir perimetralment el palau Garnier continuem per la rue Gluck on ens espera la façana est que, com la façana oest, està dividida per un pavelló, el d'entrada dels abonats. Les dues façanes tenen una estructura gairebé igual, amb sis bustos de pedra a cada part de la façana, balustrada però sense rampa perquè el pavelló era perquè hi accedissin els abonats, no l'Emperador. Quan arribem al Pavelló d'entrada dels abonats cal continuar per la rue Halévy fins a la place de l'Opéra on hem començat l'entrada d'avui.

Al dibuix de la maqueta del l'Opéra national de Paris que va fer l'any 1.874 Charles Garnier, el podem observar a vista d'ocell.

 

 

Font fotografia: Wikimedia Commons.

 

A la propera entrada dedicada a París tornarem al Pavelló d'entrada de l'Emperador perquè mentre durin les obres de restauració de la façana principal, podem entrar al palau pel mateix lloc que ho feia Napoleó III i observar-lo detalladament.

Atentament.

Senyor i 

Cases singulars de Lleida ( 61 ).

A l'entrada anterior dedicada a la ciutat de Lleida vaig ensenyar-vos des del Turó de la Seu Vella les cúpules més properes al riu Segre de la capital del Segrià. A més a més vàrem donar un cop d'ull a quatre dels cinc edificis coronats per rotondes, tres amb cúpula.

 

 

Al final de l'entrada us mostrava la fotografia anterior en la que a la part inferior es veu  l'estació ferroviària Lleida-Pirineus formada per l'edifici noucentista dissenyat per l'arquitecte lleidatà Adolf Florensa i Ferrer que fou construït entre 1.915 i 1.929 i darrere la marquesina de vidre i acer. Aquesta gran marquesina és l'element més destacat de la reforma del 2.003 per adaptar l'antiga estació al Tren d'Alta Velocitat (AVE). A la dreta de la marquesina i a la propera fotografia de detall es veu la cúpula de la Casa Pàmies, edifici historicista de mitjans del segle passat que avui observarem detalladament.

 

 

Baixo del Turó de la Seu Vella per anar a la plaça de Berenguer IV, que està davant de l'estació ferroviària, i fotografiar la Casa Pàmies ubicada a la rambla de Ferran número cinquanta-tres.

 

 

A l'esquerra de la Casa Pàmies, al número cinquanta-cinc de la rambla de Ferran, hi ha la Casa Duró  construïda l'any 1961 per l'arquitecte lleidatà Francesc Bordalba i Montardit. Com podeu constatar a la fotografia anterior la cantonada  rambla amb el carrer Anselm Clavé és arrodonida.

 

 

Gràcies al zoom de la càmera fotogràfica puc mostrar-vos millor a les fotografies anterior i propera la cúpula que corona la Casa Pàmies.

 

 

L'edifici té planta baixa, un volum principal d'habitatges de cinc plantes, una sisena planta d'habitatges, l'àtic i el coronament.

 

 

A la Casa Pàmies, arrebossada i pintada en tons terra, també hi ha alguns elements singulars de pedra i de ceràmica vidrada blava.

 

 

El revestiment dels baixos està fet amb arrebossat motllurat en forma de carreus. A banda i banda de l'entrada d'arc de mig punt hi ha dos locals comercials. L'arc de mig punt de l'entrada està flaquejat per dues parelles de columnes.

 

 

A la dreta de la porta de ferro forjat i vidre hi ha un plafó que ens informa dels diferents professionals que treballen a l'edifici. A la part inferior, en una fotografia antiga de Lleida a vista d'ocell, es veu la Casa Pàmies i l'edifici contigu que hi havia abans de construir la Casa Duró.

 

 

Sobre l'entrada del bloc d'habitatges hi ha una tribuna que ocupa tota la façana i que a la part central sobresurt. Les obertures de la primera planta són finestres i a la part central de les altres quatre plantes també.

 

 

Als laterals que flanquegen el cos central, de la segona a la cinquena planta, les obertures són balcons. Als de la segona planta hi ha una balustrada i de la tercera a la cinquena baranes de ferro forjat.

 

 

El volum central està coronat per un balcó corregut amb balustrada i a la darrera planta d'habitatges ( la sisena )  hi ha tres balcons, un al cos central i els altres als laterals amb portes d'arc de mig punt. El balcó central, com podeu constatar a la fotografia, té dues portes.

 

 

Sobre la sisena planta, al centre hi ha l'àtic amb una triple arcada d'arc de mig punt flaquejat per dues terrasses amb balustrada. L'edifici està coronat per un tambor octogonal amb una finestra a cada cara.

 

 

Sobre el tambor hi ha la cúpula que està revestida amb ceràmica vidrada blava i que està coronada amb un llanternó.

Deixem la Casa Pàmies per observar detalladament a la propera entrada dedicada a Lleida, la Casa Duró contigua a la Casa Pàmies, i altres edificis singulars de la Rambla de Ferran.

Atentament.

Senyor i 

Un cop d'ull a la Galería de las Colecciones Reales.

A l'última entrada dedicada a Madrid vàrem observar detalladament la Plaza de Santa Ana i l'antic colmado y tablao flamenco Villa Rosa del que afirmen que el rei Alfonso XIII hi accedia per uns passadissos que comunicaven Villa Rosa amb el Palacio Real. Difícil de creure perquè per anar del tablao al palau cal caminar un quart d'hora.

 

 

Al final de l'entrada us deia que a la propera aniríem passejant, pels carrers de Madrid, des del tablao fins al palau perquè no sé on estan aquests misteriosos passadissos per on anava el rei... Abans de marxar fem l'última mirada als panells de ceràmica vidrada que pintà l'any 1.927 Alfonso Romero Mesa, protagonistes de la fotografia anterior.

 

 També us explicava que no visitaríem el palau sinó la Galería de las Colecciones Reales que està a tocar de la Catedral de Santa Maria la Real de la Almudena i el Palacio Real, com podeu constatar a les fotografies anterior i següent del fullet informatiu del museu.

 

 

Abans d'entrar al nou museu, dirigint la mirada a l'esquerra puc ensenyar-vos parcialment el frontispici de la Catedral de Santa Maria la Real de la Almudena.

 

 

L'edifici que custòdia la col·lecció té una superfície de 40.000 metres quadrats dels quals 8.000 són d'ús públic. Les sales d'exposicions de la Planta -1 dedicada als Austrias i la Planta -2 dedicada als Borbones tenen 120 metres de llargària i 16 metres d'amplària.

 

 

Les obres, que van començar al desembre del 2.006, es van fer en quatre fases i van finalitzar al desembre del 2.015. Els arquitectes que ha dissenyat el sobri del nou museu són Emilio Tuñoz Álvarez i Luis Moreno Mansilla. L'edifici està excavat a la roca, des del Campo del Moro fins a la Plaza de la Armería. La façana està formada per pilars de formigó armat recobert amb plaques de granit del tipus Gris Quintana.

 

 

Entrant al museu accedim a la Planta 0 on hi trobarem diferents serveis: lavabos, ascensors, cafeteria, consigna, guarda-roba, botiga, sala de lactància, venda d'entrades... Per visitar les sales cal baixar per les rampes on trobarem diversos audiovisuals que ens ajuden a contextualitzar les col·leccions. 

 

 

Fou al 1.935, durant la Segona República, quan sorgí la idea de fer un museu per acollir les col·leccions procedents del patrimoni de la Corona amb el decret de creació del Museo de Armas y Tapices. Però el projecte es paralitzà amb el començament de la Guerra Civil. Aquesta proposta es va reprendre l'any 1.998 i s'aprovà la construcció de la Galería. Al museu hi podeu veure: arts decoratives, quadres, tapissos, carrosses, armadures...molts objectes reunits pels reis d'Espanya durant els últims cinc segles.

Abans d'entrar a la gran sala de la Planta -1 es poden veure les restes arqueològiques de la muralla àrab de Madrid, del segle IX.

 

 

A la Planta -1 l'itinerari va des de finals del segle XV amb els Reyes Católicos que començaren el col·leccionisme reial i discorre pels regnats de la Casa de Austria des de Carlos I de España y V del Sacro Imperio Romano Germánico fins a Carlos II de España, dit «el Hechizado», a finals del segle XVII. 

 

 

Només entrar a la sala dels Austrias quedareu bocabadats amb les columnes de l'església del Real Hospital de la Virgen de Montserrat . Unes impressionants columnes salomòniques de fusta de pi, tallada, policromada i daurada us faran sentir molt petits. Cada columna pesa gairebé sis-cents quilos, mesura cinc metres i seixanta-cinc centímetres d'alçària i està feta amb vuit troncs acoblats.

 

L'hospital fou fundat l'any 1.616 i la primera ubicació estava a l'actual Barrio de Lavapiés. L'any 1.657es traslladà a la plaza de Antón Martín on hi va estar fins al 1.903. El retaule major de l'església de l'hospital, actualment desaparegut, era una complicada estructura barroca de la que es conserven les quatre grans columnes salomòniques. La propera fotografia amb la reconstitució del retaule de l'església feta per Raúl Gómez Escribano ens ajuda a imaginar-nos com era l'espectacular retaule major .

 

 

Aquestes  grans columnes flanquejaven el cambril central que acollia la imatge de la Mare de Déu de Montserrat.

A la propera fotografia de detall podeu veure molt millor la decoració de les columnes amb els sarments, pàmpols i raïm daurats contrastant amb la policromia que imita el marbre blau lapislàtzuli recuperada després de la restauració. 

 

El retaule fou dissenyat per  Francisco de Herrera "El Mozo" ( 1.627 - 1.685 ) i realitzat per  José Simón de Churriguera " El Viejo " ( ? - 1.679 ) i  José Ratés ( ? - 1.684 ).

 

 

Al fons de la fotografia anterior hi ha el quadre que Michiel Coixcie pintà cap al 1.530 "Cristo con la cruz a cuestas". Els tapissos flamencs us acompanyaran mentre observeu les armadures i les selles de muntar dels Austrias. La propera fotografia és de les selles de muntar de l'emperador  Carlos I de España y V del Sacro Imperio Romano Germánico. Estan fetes d'acer repussat, gravat, cisellat i daurat, fusta tallada, cuir i teixits.

 

 Felipe II fou un dels grans mecenes de l'Europa del Renaixement. S'aficionà  a comprar o encarregar tot tipus d'objectes i obres. Un dels seus grans projectes va ser el Monestir de El Escorial.

 

 A la fotografia anterior i a les dues següents el protagonisme és per l'armadura eqüestre que Felipe II encomanà als alemanys Franz i Wolgang Grosscehedel cap al 1.554. La lluí per les justes celebrades per la seva boda amb Maria I Tudor, reina catòlica d'Anglaterra des del 1.553. Aquesta armadura s'anomena "Arnés de ondas o nubes".

A les fotografies anterior i propera, al fons, es veu parcialment el tapís "Perseu allibera a Andròmeda" que Wilhelm Pannemaker va fer cap al 1.556.

 

 

La van fer a Landshut, capital de la Baixa Baviera, una de les set regions administratives en que es divideix l'estat bavarès. És d'acer i or cisellat, repussat, daurat i aiguafort.

El tapís que es veu parcialment al fons és "Vertumne transformat en agricultor" que Jan Cornelisz Wermeyen va fer cap al 1.560.

 

Anthonis Moro pintà entre 1.549 i 1.550 l'oli sobre taula de roure el retrat de Felipe II que mesura 107,5 X 83,3 centímetres. El quadre és propietat del Museo de Bellas Artes de Bilbao.

 

 

En una de les vitrines hi ha el pany del Real Monasterio de El Escorial. És de la segona meitat del segle XVI i està fet amb acer calat i gravat.

 

 

Vaig quedar bocabadat al llegir la cartel·la que explicava què eren els petits blocs de fusta de diferents formes, decorats per una cara que hi havia en una altra vitrina.

 

 

Són Sellos de pan ( Signa Pistoris ) del segle XVII. El pa es segellava per identificar al propietari i al forner i classificar-lo segons la qualitat de la farina utilitzada per fer-lo i el seu pes. Abans d'introduir la massa al forn calia enfonsar-li ta cara tallada del segell. Generalment la decoració era cristiana: símbols de la passió, imatges eucarístiques, rosaris...

 

 

A la Planta-1 hi ha exposats quadres de Juan de Flandes, Tiziano, el Greco, el Españoleto, Goya, Rubens, Velázquez, Caravaggio.. 

 

 

Un dels moments més emocionants de la visita a la sala de Felipe IV el viureu quan, separats per pocs metres, podem mirar i admirar els quadres "Salomé con la cabeza del Bautista" de Carvaggio ( fotografia anterior ) i "Caballo blanco" de Velázquez ( propera fotografia ).

 

 

Michelangelo Merisi da Caravaggio ( 1.571 - 1.610 ) pintà aquest oli sobre llenç cap al 1.607. Es considera una obra mestra dels últims anys de la seva primera etapa napolitana, després de fugir de Roma. Una obra en la que apareixen confrontades la bellesa i la brutalitat.

 

 

Salomé, amb el seu mantell vermell, sosté la safata de plata amb el cap de Sant Joan Baptista. Darrere seu hi ha una vella criada que observa amb expressió greu. El cap de la criada sembla que sorgeix del coll de Salomé.

 

 

A la dreta de Salomé i la vella criada hi ha el botxí que encara té l'espasa a la mà. La seva mirada mostra compassió a l'observar a la víctima innocent.

 

 

Abans de sortir de la Planta -1 faig una última mirada als pàmpols i raïm de les espectaculars columnes salomòniques de fusta de pi tallada, policromada i daurada que ens han donat la benvinguda al gran espai expositiu dedicat als Austrias.

 

 Baixem la rampa fins a la Planta -2 dedicada als Borbones, que ens mostra obres d'un període de tres segles, des del segle XVIII fins avui.

 

 

Durant el seu regnat els Borbones van construir el Palacio Real de Madrid, el Real Sitio de San Ildefonso a La Granja ( Segovia ), palaus, cases de camp i zones de descans.

 

 

A les fotografies anterior i propera podeu veure una de les vuit caixes amb el Muestrario de mármoles, de la segona meitat del segle XVIII. Concretament la Caixa nº 3.

Són caixes de fusta de pi amb l'interior folrat amb llana abatanada vermella. Cada caixa està dividida en quaranta casellers amb mostres de més de cent pedreres d'Espanya. 

 

 La funció d'aquestes caixes era escollir els materials per fer elements arquitectònics dels espais interiors del Palacio Real ( paviments, portades, xemeneies, frisos, revestiment mural... ). El mostrari de marbres, durant els regnats de Carlos III i Carlos IV també s'emprà per les cases de camp en El Escorial, El Pardo i Aranjuez.

 

 

A l'esquerra de la fotografia anterior podeu veure el "Retrato de María Luisa de Parma en traje de corte" i a la dreta el "Retrato de Carlos IV en uniforme de coronel de las Reales Guardias de Corps". Aquests quadres del rei i la reina els pintà l'any 1.799 Francisco de Goya y Lucientes.

En primer terme es veu el cos central de "Dessert arquitectónico de las Glorias de España" fet amb bronze, marbre, estuc i fusta entre els anys 1.802 i 1.805.  Fou dissenyat per Isidro Velázquez que també dirigí l'obra. Els desserts decoraven el centre de les taules en els grans banquets de gala. Aquest es va fer per a la Real Casa del Labrador de Aranjuez. 

 

 

Durant el regnat il·lustrat de Carlos III l'interès pel món vegetal i l'horticultura tingué una gran importància. Es creà el Real Gabinete de Historia Natural i s'organitzaren expedicions botàniques.

Domenico Maria Sani fou un pintor i arquitecte italià del període del barroc tardà que va viure molts anys al Palacio Real de La Granja de San Ildefonso. 

 

 

Sami va fer els dibuixos científics dels alls que ordenà portar el rei des d'Itàlia. Sota els dos dibuixosw hi ha el text que explica el viatge d'aquests alls: "El Rey NS hizo venir unas Cabezas de Ajos de la Ysla de Ysquina Donde se cria del Reino de Napoles. qe mando plantar en Guadilla anvenido a S.Yldefonso qe apintado Sani, en edad de 85 años este de 1773".

 

 

 A la Planta -3 hi trobareu la sala d'exposicions temporals i "El Cubo", un espai audiovisual per gaudir dels jardins i interiors palatins de los Reales Sitios de El Escorial, Aranjuez, La Granja y El Pardo.

Quan aneu a Madrid, si passeu pel carrer de Bailén no veureu l'edifici de las Galerias de las Colecciones Reales perquè queda "amagat" darrere de la Catedral de la Almudena. Però al final de la Plaza de la Armeria trobareu una de les entrades al museu.

Atentament.

Senyor i