Ostuni la Città Bianca ( i 2 ).

Continuem la nostra passejada per Ostuni deixant la piazza della Libertà i  la chiesa di San Francesco d'Assissi i comencem a enfilar la via Cattedrale que tenim a la dreta de l'església. Mentre pugem pel costerut carrer trobem alguns carrerons que també s'enfilen cap a la concattedrale di Ostuni com el de la propera fotografia.

Continuem pujant tranquil·lament per la via Cattedrale assaborint els raconets que ens regala el laberíntic casc antic d'Ostuni.

Abans d'arribar a la catedral ens aturem per donar un cop d'ull a la chiesa di San Vito Martire que només està a tres minuts passejant de la chiesa di San Francesco d'Assisi de la piazza della Libertà.

La chiesa di San Vito Matire es construí entre 1.752 i 1.754 per ordre del bisbe Francesco Antonio Scoppa. L'església i el convent annex delle Carmelitane di clausura són l'únic exemple d'estil rocaille d'Ostuni. La decoració exuberant, amb corbes, contracorbes , ondulacions i elements modelats a partir de la temàtica natural és pròpia de l'estil rocaille, molt estès en els períodes del barroc tardà i del rococó.

 

El convent carmelità di Santa Maria Maddalena de’ Pazzi fou construït entre 1.710 i 1.730 per ordre del bisbe Cono Luchino da Verme. A la fotografia anterior, a la dreta de la fornícula de la dreta, i a la propera fotografia de detall podeu veure l'escut del bisbe Cono Luchino da Verme.

 

Deixem la fornícula de la dreta i l'escut i fixem-nos en l'espai entre la portalada i la fornícula superior on hi ha l'escut per l'escut del bisbe Scoppa. Sobre la fornícula, sota la corona, podem veure l'escut de l'ordre carmelità.

Gràcies al zoom de la càmera fotogràfica puc mostrar-vos millor el curiós escut del bisbe Francesco Antonio Scoppa en el que una persona nua ( o potser un putto o un cupidell, però ni li veig les ales ) s'agafa a una palmera sobre la que es veu el sol...

Tot el conjunt acull actualment el Museo di Civittà Preclassihue della Murgia Meridionale ( el museu de les civilitzacions preclàssiques ).

Fent un quart de volta a la dreta veiem que la via Cattedrale ens convida a continuar pujant per un archi o arco ( passatge ). Només passar-hi ja trobem els murs de la concattedrale amb una petita fornícula protegida dels coloms per una matussera tanca de galliner.. L'estàtua és de San Joan Baptista vestit amb pells de camell, amb una creu i un anyell al costat.

Si vaig a la dreta, després de passar per un altre archi puc fotografiar la façana sud del transsepte amb el campanar quadrangular. Un fris amb arcs apuntats recorre perimetralment el campanar per sota de la cel·la ( el lloc on hi ha les campanes ) amb quatre finestres d'arc de mig punt. El campanar està coronat amb l'escut del bisbe Francesco Antonio Scoppa.

Els nombrosos edificis que s'agrupen en estrets carrerons al voltant de la catedral fan que les façanes est i nord no siguin clarament visibles per falta de perspectiva o possibilitat d'accedir-hi. A la façana est hi ha una rosassa, molt malmesa i tapiada en les desafortunades intervencions fetes a l'interior de la catedral, que està darrere de l'altar major.

Girem cua i tornem fins a la petita fornícula amb l'escultura de San Joan Baptista. Anant a l'esquerra, en un moment trobem l'espectacular frontispici ( façana oest ) amb tres rosasses, la principal malauradament tapada a l'interior...

Els edificis de la piazza Cattedrale ( palazzo dell'Episcopio i palazzo Vesconvile ed ex Semimario  ) dificulten la visió de tot el frontispici.

 

La catedral fou construïda entre 1.437 i 1.493 per encàrrec del vescovo ( bisbe ) Nicola Arpone. El frontispici té un perfil mixtilini d'estil gòtic tardà amb una persistència encara romànica inspirat en exemples de la zona adriàtica ( veneciana i dàlmata ). La façana està dividida en tres parts per lleugeres lesenes i a cada part trobem una portalada d'arc apuntat i una rosassa. Només les rosasses laterals omplen de llum natural les naus laterals de la catedral perquè la central va ser tapiada a l'interior ...

La portalada principal a la part interior està emmarcada amb decoració de corda i la lluneta també. Sis columnes amb els seus capitells sostenen tres arquivoltes sense decoració. Tota la portalada està decorada amb punta de diamant i escacat a la part més exterior.

Gràcies al zoom de la càmera fotogràfica puc mostrar-vos detalladament l'alt relleu de la lluneta que representa a la Mare de Déu entronitzada amb el Nen a la falda envoltada de quatre àngels. A dos àngels els hi han tallat el cap i a tres els braços. Als peus de la Mare de Déu, agenollat a l'esquerra, hi ha el bisbe Nicola Arpone.

Les portalades laterals són més senzilles, sense decoració de codó a la part interior i resseguint la lluneta. Només hi ha quatre columnes i dues arquivoltes sense decoració. A la lluneta de l'esquerra hi ha l'estàtua de San Biagio, protector d'Ostuni, que duu a la mà una maqueta de la Città Bianca. L'estàtua de la lluneta de la dreta és de San Giovanni Battista.

Aixecant la mirada constatarem que el frontispici acaba a la part central en un timpà format per dos arcs flexionats i als laterals amb dues corbes que tanquen les dues naus laterals. A la part superior aquestes corbes estan rematades amb decoració de punta de diamant i a sota hi ha un fris d'arcs trilobulats sostinguts per pròtoms , que són representacions en alt relleu d'animals reals o imaginaris, monstres o persones. Als de la catedral estan representats animals i humans.

 

 

A la propera fotografia podeu observar una mica millor part de la decoració de punta de diamant, del fris d'arcs trilobulats i alguns pròtoms.

A la part central del frontispici, entre el timpà i la portalada, el protagonisme és per a l'espectacular rosassa considerablement més gran que les dues rosasses laterals.

El marc exterior de la rosassa està decorat amb motius vegetals i al seu interior trobem els busts dels apòstols que duen un pergamí a les mans intercalats amb decoració vegetal. 

 

 

A la part superior del fris hi ha el bust del Redemptor beneint i agafant un pergamí amb la mà esquerra, com podeu constatar a la fotografia següent de detall.

Té vint-i-quatre columnetes amb els seus capitells que suporten arcs apuntats trilobulats. La base de les columnetes descansa sobre un anell més interior en el que sobre dotze capitells que suporten dotze arcs apuntats trilobulats. Al centre de la rosassa hi ha la imatge de Crist envoltat per set querubins ( àngels d'alta jerarquia representats en el món de l'art com un cap alat infantil sense cos ).

 

 

Abans d'entrar a la catedral fet mitja volta per observar l'Arco Scoppa que inicialment era de fusta i al 1.750 en construí en pedra, en estil barroc, per ordre del bisbe Scoppa. L'arc uneix el palazzo dell'Episcopio i el palazzo Vesconvile ed ex Semimario.

 

L'arc està coronat per una inscripció escrita en llatí en la que hi podem llegir: " PONS ERAT E LIGNO -  CONSSTRVXIT MARMORE - SCOPPA MVNIAT VT TIMIDIS - PER LOCA TVTA VIA - CESI RECTOR - FECIT A.D: 1750" ( Era un pont de fusta. El bisbe Scoppa el va construir en maçoneria perquè el trànsit fos més segur per a aquells que tenien que utilitzar-lo. L'any del nostre Senyor 1.750 el canonge Cesi va posar aquesta inscripció ).

 

 

L'interior va patir nombroses transformacions  a l'època barroca que varen esborrar i desfigurar el seu aspecte original. Conserva la planta de creu llatina i està dividida en tres naus per sis columnes i quatre semicolumnes. Les dues semicolumnes que flanquegen interiorment la portalada principal són de la construcció original.

A les naus laterals trobem capelles barroques i aixecant la mirada podem observar el sostre pla amb pintures del segle XVIII que representen escenes de la vida de Crist.

Les intervencions dels bisbes Francesco Antonio Scoppa ( 1.747-1.782 ) l'any 1.750 i Salvatore Palmeri ( 1.893-1.905 ) l'ant 1.898 van ser radicals...

Sortint de la catedral, que és Monument Nacional des del 1.902, aprofitem per apropar-nos un moment a la via Gaetano Tanzarella Vitale per gaudir de regal visual que formen el mar d'oliveres i la mar Adriàtica al fons.

Baixem dels turons on s'enfila el casc antic de la Città Bianca assaborint la bellesa dels carrers i carrerons per anar fins a l'aparcament que hi ha al costat de la roda de fira, a tocar de la chiesa della Madonna della Grata, on vàrem començar la descoberta d'Ostuni a l'entrada anterior dedicada a la Puglia.

Atentament.

Senyor i

La Basílica de San Isidoro de León ( 1 ).

Amb la d'avui començo una sèrie d'entrades en les que us convido a passejar per la ciutat de León gaudint del seu extraordinari patrimoni. Comencem a la Plaza San Isidoro  observant detalladament la façana sud de la Basílica de San Isidoro. Real Colegiata de León, una de les parades més importants dels pelegrinatges medievals a Santiago.

Un conjunt arquitectònic declarat Monumento Hiitórico Artistoico l'any 1.910 en el que podem assaborir els estils romànic, gòtic, renaixentista i barroc.

A la fotografia anterior d'esquerra a dreta podeu veure l'entrada al museu, la Puerta del Cordero, la Puerta de San Pedro o del Perdón, part de l'absis romànic del costat de l'Epístola, i un dels finestrals del cos rectangular de l'absis central gòtic.

Anant cap al centre de la plaça puc fer la propera fotografia frontal de part de la façana en la que d'esquerra a dreta veiem la Puerta del Cordero, la Puerta de San Pedro o del Perdón i el cos rectangular de l'absis central gòtic.

Una mica més a l'esquerra i el protagonisme de la fotografia és per les dues portalades romàniques de la façana sud, a l'esquerra la Puerta del Cordero ( que és la principal i per la que s'accedeix al temple ) del segon terç del segle XII coronada amb un frontó barroc afegit al segle XVIII i a la dreta la Puerta del Perdón de mitjans del segle XII.

En aquest mateix indret, adossat a la muralla romana de la VII Legio Gemica, cap a l'any 956 hi havia un monestir fundat pel rei Sancho I de León per acollir les restes de San Pelayo. 

A la propera fotografia  podeu veure l'absis romànic "menjat" parcialment pel cos rectangular de l'absis central gòtic que al l'interior acull la capella absidal de l'Epístola.

Apropant-me a l'absis i aixecant la mirada puc mostrar-vos amb més detall la rica decoració que hi ha sota la cornisa de l'absis amb un escacat i permòdols. L'escacat també decora les finestres d'arc de mig punt.

La façana del transsepte de l'Epístola està dividida en dos cossos per una cornisa escacada recolzada amb mènsules. Al cos superior hi ha tres arcs de mig punt i a l'inferior la Puerta de San Pedro també anomenada Puerta del Perdón.

 

Aquesta porta era la d'accés a la parròquia de Sant Pere suprimida l'any 1.782 per unir-se a la de Santa Marina. Per ella hi entraven els peregrins del Camí de Sant Jaume per aconseguir  les indulgències. Actualment només està oberta els anys de Jubileu Compostel·là.

 

La porta, amb dues arquivoltes de mig punt lleugerament peraltades amb bossell llis, està envoltada per un guardapols decorat amb escacat. Les arquivoltes es recolzen en una imposta amb palmetes ( fulles de palmera ) esculpides, capitells amb entrellaçat sostinguts per columnes  sobre un plint.

La porta està emmarcada per una motllura decorada amb palmetes. Als carcanyols hi ha les escultures de Sant Pau ( esquerra ) amb els Evangelis a la mà esquerra i mostrant el palmell de la mà dreta. A la dreta, Sant Pere, amb les claus a la mà esquerra.

El timpà, amb llinda recolzada sobre dos caps d'animals que podrien ser un gos i un lleó que miren al peregrí que entra al temple, està dividit en tres dovelles.

Al timpà hi ha tres escenes de la Passió de Crist. D'esquerra a dreta: l'Ascensió, el Davallament de la creu i un àngel ensenya a les tres Maries el sepulcre buit perquè Crist ha ressuscitat. 

A la part esquerra, com podeu constatar a la propera fotografia de detall, s'hi pot llegir la inscripció: "ASCENDO AD PATREM MEVM PATREM VESTRVM" (Ascendeixo al meu pare al vostre pare ).

 

 

Aixecant la mirada puc fotografiar amb angle contrapicat el cos superior de la façana amb els tres arcs de mig punt. El central tancat amb una reixa romànica i els laterals cegats. Hi podeu observar la decoració de palmetes de la motllura que emmarca la porta, l'escacat de la cornisa que separa els dos cossos de la façana, la decoració de les mènsules i les restes d'escacat de l'arc de mig punt central.

L'any 988 durant el regnat de Bermudo II la ciutat de León patí les ràtzies d'Almanzor en les que l'antiga església de San Juan Bautista i la de San Pelayo foren arrasades. A començaments segle XI foren reconstruïdes amb materials molt senzills seguint encara les premisses constructives preromàniques. Però al segon terç del segle XI  doña Sancha de León, filla d'Alfonso V i dómina ( señora ) del Infantado de San Pelayo, va convèncer al seu marit Fernando I de León perquè escollís aquest temple com a lloc d'enterrament reial. Els monarques aviat decidiren substituir el senzill temple per una construcció digna d'acollir el Panteó Reial.

Deixem la Puerta del Perdón per observar detalladament la Puerta del Cordero que s'anomena així per la figura del Agnus Dei que presideix el timpà.

Està dividida en dos cossos per una cornisa ricament esculpida. El cos inferior acull la porta i el superior ( afegit al segle XVIII ) és un frontó barroc amb l'escut reial al centre coronat per una escultura eqüestre de San Isidoro.

La porta s'ubica en un cos lleugerament avançat que devia tenir ràfec. La desproporcionada alçària de la nau central provocà un col·lapse que afectà parcialment a la façana sud. La configuració que veiem actualment és el resultat de la reconstrucció del temple feta al segon terç de segle XII.

Té tres arquivoltes de mig punt amb escòcies ( motllures còncaves ) decorades amb palmetes. Les dues arquivoltes interiors amb bossell. La porta està envoltada per una motllura escacada.

 

Les dues arquivoltes interiors es recolzen en dues parelles de columnes amb capitells esculpits molt més ben conservats que els de la Puerta del Perdón. Les columnes estan sobre plints molt alts que no són originals. La tercera arquivolta, adovellada, es recolza sobre els brancals de la porta.

Els capitells estan decorats amb figures del bestiari medieval. Als de l'esquerra de la porta ( fotografia anterior de detall ) hi veiem una harpia envoltada d'altres bèsties malèfiques i un éssers humà entre mones. Totes les figures representades s'aferren al capitell amb unes grans urpes.

Als capitells de la dreta ( propera fotografia de detall ) d'esquerra a dreta tenim un afigura femenina despullada amb els cabells al vent, símbol de luxúria, flanquejada per un brau i un dimoni. Al quart capitell podem gaudir d'un entrellaçat molt ben conservat.

Als carcanyols veiem dues grans figures sedents sobre les que hi ha relleus reaprofitats de l'edifici anterior i col·locats amb una mica de desordre. A l'esquerra (  fotografia de detall següent ) hi ha San Isidoro amb el bàcul a la mà esquerra i beneint amb la dreta. Els relleus són de David amb sis músics i de signes del zodíac.

Al carcanyol de la dreta veiem a San Pelayo, els relleus de dos músics i altres relleus amb més signes del zodíac.

El timpà, recolzat sobre brancals rematats amb caps de corder, està dividit en tres plaques que mostren dues zones diferenciades en les que es representa la Redempció. 

A la part central està representat el sacrifici d'Isaac, segon fill d'Abraham. A sobre seu l'Agnus Dei flanquejat per quatre àngels. A l'esquerra d'Abraham la mà de Déu atura el sacrifici d'Isaac i un àngel li mostra un corder que substitueix a Isaac per ser la víctima del sacrifici.

 

  Els altres personatges són Sara, mare d'Isaac, amb uns criats i Ismael ( primer fill d'Abraham ) representat com un arquer amb la seva mare Agar.

L'allunyo una mica de la Puerta del Cordero per fer la propera fotografia del frontó barroc amb l'escut reial central coronat per l'estàtua eqüestre de San Isidoro amb mitra a la que li falta la mà dreta.

Anant a l'esquerra de la Puerta del Cordero trobarem l'entrada al Museo de San Isidoro Real Colegiata que visitarem a la propera entrada dedicada a León.

Atentament.

Senyor i

La Suda ( i 2 ).

A l'entrada anterior dedicada al Turó de la Seu Vella ens vàrem enfilar a la Roca Sobirana coronada pel Castell del Rei, conegut popularment com la Suda perquè es construí sobre la fortalesa andalusina edificada al segle IX anomenada sudda ( paraula àrab que significa àrea urbana closa ).

 

 

Després de resseguir perimetralment la nau sud o sala noble, l'única que s'ha conservar íntegrament del Castell del Rei, vaig explicar-vos que a la propera entrada dedicada al Turó de la Seu Vella entraríem a la Suda.

 

 

Quan accedim a la Suda a l'esquerra trobem la gran sala noble que estava destinada a sala de recepcions i a Corts. Abans d'entrar-hi ens dóna la benvinguda una reproducció de la miniatura d'un dels cent seixanta-cinc folis del còdex del 1.362 Llibre dels Usatges i Constitucions de Catalunya que està custodiat a l'Arxiu Municipal de Lleida. Obra del Mestre de l'Escrivà la miniatura es representa una Sessió de Corts que es van celebrar en aquesta gran sala.

 

 

A la Sala de Corts el rei, nobles, eclesiàstics i representants de les ciutats pactaven, arribaven a acords i decidien el destí comú.

 

 

Aquí es van fer: el jurament i coronació de Jaume I l'any 1.214, la celebració del primer pareatge d'Andorra al 1.278, la creació de l'Estudi General -la Universitat de Lleida que fou la més antiga de la Corona d'Aragó i la catorzena més antiga d'Europa- l'any 1.300, la concessió del Querimònia a la Vall d'Aran  al 1.313... 

 

 

Els pareatges d'Andorra ( 1.278 i 1.288 ) foren dos pactes segons els quals s'acordà el condomini de les Valls d'Andorra. Aquests documents són l'origen de l'actual coprincipat amb l'arquebisbe d'Urgell i el President de la República Francesa. La Querimònia de la Vall d'Aran recull els drets i usos diferencials dels aranesos.

 

 

A la fotografia anterior podeu veure el plafó que recorda les Primeres Corts de Lleida l'any 1.214 en les que es va fer el primer jurament de fidelitat al rei Jaume I que només tenia sis anys. 

Quan només tenia tres anys el van separar de la seva mare Maria de Montpeller i fou confinat al castell de Carcassona en el que estava tutelat per Simó de Montfort amb l'objectiu de casar-lo amb la seva filla. Els pares de Jaume I van morir i el Papa Innocenci III obligà a retornar-lo per continuar la dinastia de la Corona d'Aragó. Els nobles catalans i aragonesos van jurar-li fidelitat a les Corts de Lleida

 

A la dreta del plafó hi ha la reproducció del retrat que pintaren al tremp sobre fusta de pi Jaume Mateu i Gonçal Peris Sarrià l'any 1.427 està custodiat al MNAC ( Museu Nacional d'Art de Catalunya ).

Sobre el plafó hi ha una de les nou mènsules amb l'inici dels nervis de les voltes de creueria de l'època gòtica . La que hi havia a tocar de la petita porta d'accés, s'ha perdut.

 

Anant una mica enrere, posant-me al centre de la gran sala  puc fer la fotografia en la que podeu veure vuit d'aquestes mènsules, quatre a la façana nord ( esquerra ) i quatre a la façana sud ( dreta ).

 

La construcció andalusina tenia coberta de fusta que fou substituïda per voltes de creueria que van ser desmuntades l0any 1.920 per perill d'ensorrament. Després de la restauració del 2.011 la coberta torna a ser de fusta.

Al plafó de la dreta del dedicat al jurament de fidelitat a Jaume I hi ha una reproducció parcial de l'oli sobre fusta "Ilerda Annus MDXXV" obra de l'any 1.969 d'Enric Garsaball Espinet. El fotògraf i pintor lleidatà va fer una sèrie de recreacions de la Lleida medieval a partir de la documentació de l'historiador Josep Lladonosa i Pujol. El quadre ens permet imaginar el noble barri gòtic  a tocar de la Seu Vella que fou enderrocat per construir la fortificació militar durant la Guerra dels Segadors ( 1.640 - 1.652 ). També s'enderrocaren amb el mateix objectiu les construccions més properes fora muralla, principalment convents i monestirs. 

 

 

A la part superior dreta del plafó hi ha tres plànols de planta de la Suda. El de dalt és dels segles XII -XIII, el del mig és del palau als segles XIII i la primera meitat del segle XIV i el de sota de la segona meitat del segle XIV.

 

 

L'inici de la transformació de la Suda fou la presa de Lleida per Ramon Berenguer IV l'any 1.149. La Suda, l'edifici civil més important de la ciutat, tingué la planta definitiva a la segona meitat del segle XIV.

Avançant uns metres arribo a la zona de cadires en les que podeu seure i veure la projecció amb l'agitada història de la Suda. A l'esquerra d'aquesta zona hi trobem dos plafons informatius més. 

 

Al primer dels plafons hi ha la fotografia de tres de les claus de volta que es conserven a l'arxiu arqueològic de la ciutat. El podeu observar millor a la propera fotografia.

 

Les dues properes fotografies de detall són de la clau de volta del centre de la fotografia anterior. De pedra sorrenca policromada, mesura vuitanta-sis centímetres d'alçària, vuitanta-cinc centímetres de llargària i quaranta centímetres d'amplària.

 

Si voleu tornar a observar les espectaculars claus de volta de la Suda cliqueu sobre el proper enllaç "L'arxiu arqueològic de Lleida ( 8 )".

 

A la dreta del plafó amb la fotografia de les tres claus de volta hi ha el que explica la trista història patida per la ciutat durant la Guerra dels Segadors. L'esplendor feudal s'acabà i la ciutat de Lleida es transformà en un lloc fronterer i estratègic que patí batalles i setges.

 

 El Castell del Rei, que fou caserna fins al 1.947, va ser compartimentat per adaptar-lo a la funció militar. Quan acollia el polvorí patí explosions els anys 1.707, 1.812 i 1.936. A més a més fou bombardejada l'any 1.938.

Quan es desmilitaritzà el Turó de la Seu Vella el Castell del Reia fou oblidat fins a la dècada dels anys vuitanta del segle passat quan van començar les primeres intervencions arqueològiques. 

A la dreta del plafó amb la Seu Vella transformada en caserna hi ha cinc plànols de planta de la Suda en els que podeu veure, de dalt a baix: entre 1.666-1.677 ja convertida en caserna / 1.728 / 1.847-1.936 / 1.806-1.810-1.812 / 1.923-1.993.

 

 

A tocar  de la coberta de fusta s'han conservat, però no restaurat, unes pintures en les que es veu el desert, un dromedari, un edifici, una mitja lluna amb dos fusells ( símbol dels regulares ) i una estrella de sis puntes. Sembla que les van pintar les tropes regulars marroquines que conjuntament amb les tropes franquistes van ocupar Lleida el dia 3 d'abril de 1.938.

 

 Fent mitja volta puc mostrar-vos la Sala de Corts des d'una perspectiva diferent. A la construcció del Castell del Rei ( segles XII - XIV ) van col·laborar-hi econòmicament, entre altres, els reis: Pere I el Catòlic ( pare de Jaume I el Conqueridor ), Jaume I el Conqueridor i Pere III el Cerimoniós. 

 

 M'apropo a l'únic plafó informatiu del mur sud en el que s'explica com era el Castell de Rei en el moment de la seva màxima expansió arquitectònica a final del segle XIV.

 

 He numerat al dibuix del plafó els diferents espais del castell: 1 La nau sud, l'única que queda del palau medieval es començà a construir a mitjans del segle XII. 2 La nau de ponent, construïda a partir de 1.250 allotjava la capella del castell. L'explosió del polvorí del 1.937 la destruí. 3 La torre de llevant fou edificada a finals de segle XIII i va ser enderrocada l'any 1.812 durant la Guerra del Francès després de l'explosió del polvorí. 4 La nau nord s'edificà a final del segle XIV sobre la muralla andalusina. Hi havia magatzems i altres dependències. Durant el regnat de Pere III el Cerimoniós s'hi construí una  nova capella i la cambra real. Fou destruïda al llarg del segle XVIII. 5 Pati. A finals del segle XIV fou el moment de màxim esplendor del Castell del Rei. Les diferents edificacions tancaven un pati gòtic de gairebé vuit-cents metres quadrats.

 

 

Deixem la Sala de Corts per pujar a la terrassa de la nau sud i gaudir d'un espectacular regal visual. Només acabar de pujar per l'escala o l'ascensor podem gaudir d'una perspectiva diferent de la Seu Vella.

 

 

A la fotografia anterior, d'esquerra a dreta podeu veure la part final de la nau centrals de l'església, el claustre ( amb els edificis del conjunt de la Canonja davant ) i el campanar. La propera fotografia ens permet observar d'esquerra a dreta, a vista d'ocell: el braç nord del transsepte amb la porta de Sant Berenguer ( la primera que es va construir a la Seu Vella a principis del segle XIII ) i la rosassa / la nau central de l'església amb la del costat de l'Evangeli davant / el cimbori al creuer i la Torre de les Hores.

 

 

Gràcies al zoom de la càmera fotogràfica encara us puc ensenyar més detalladament el cimbori octogonal amb la Torre de les Hores a la seva dreta.

 

 

Passejant per la terrassa faig la propera fotografia en la que a la dreta es veu l'estació ferroviària, quan s'acaben les cases damunt de l'estació el Parc de la Mitjana i al fons el Prepirineu.

 

A la part inferior de la fotografia següent es veuen els edificis de l'Avinguda Prat de la Riba i darrere seu el barri de Balàfia, la farinera de Gualda, Torrefarrera i el Prepirineu al fons.

 

Anant la dreta fins al final de la terrassa i baixant la mirada faig la propera fotografia en la que en primer terme es veuen part de les fortificacions del Turó de la Seua Vella amb una garita per controlar la ciutat. Darrere l'ascensor que ens permet enfilar-nos des del Parc de Santa Cecília i els Edificis La Gremial.

 

 

Anant a l'altre extrem de la terrassa faig la fotografia, en la que podeu veure de baix a dalt i d'esquerra a dreta: l'antic dipòsit d'aigua del Turó de la Seu Vella (1), el Mercat del Pla (2), el Museu de Lleida (3), el campanar gòtic de l'església de Sant Llorenç (4), la Biblioteca Pública (5), les cases de Balasch (6), el castell templer de Gardeny (7) i el Parc Científic i Tecnològic Agroalimentari (8). 

 

 

Dirigint la mirada a l'esquerra puc ensenyar-vos una perspectiva diferent de la ciutat. A vista d'ocell es veuen: part del conjunt d'edificis de La Canonja (9), la Llengua de Serp, una de les fortificacions fetes durant la Guerra del Francès (10), la canalització del riu Segre (11), la Catedral Nova (12 ) i el Campus de Cappont de la Universitat de Lleida (13).

 

 

Deixem la terrassa, el Castell del Rei i el Turó de la Seu Vella per continuar gaudint del patrimoni de la ciutat en properes entrades.

Atentament.

Senyor i