divendres, 26 de juliol del 2024

Passejant pel carrer Sagasta...

Amb la d'avui tanco la sèrie d'entrades dedicades a la ciutat de Málaga. Si a l'anterior vàrem visitar el Palacio de Villalón, seu actual del Museu Carmen Thyseen Málaga, a la d'avui anem al carrer Sagasta on veurem dos edificis singulars molt propers però d'estils arquitectònics contraposats.


Comencem a la plaça de Félix Sáenz, una plaça del centre històric on conflueixen els carrers Sagasta, de los Esparteros, Puerto de Mar, Nueva i San Juan. A la fotografia anterior podeu veure les façanes dels Antiguos Almacenes Félix Sáenz. A l'esquerra del xamfrà hi ha el carrer Sagasta i a la dreta la plaça Féliz Sáenz.


Félix Sáenz Calvo fou un comerciant i polític originari de La Rioja que amb l'èxit dels seus negocis a Màlaga decidí construir un edifici modernista que des del 1.914 fins al 1.987 acollí els Antiguos Almacenes Féliz Sáenz
A la fotografia següent de detall podeu veure el mirador corb de la tercera planta del xamfrà de la plaça Félix Sáenz i el carrer Sagasta i l'acabament de la façana amb òcul.


L'edifici modernista amb elements neobarrocs es construí entre 1.912 i 1.914 seguint el projecte de l'arquitecte malagueny Manuel Rivera Vera, amb cinc plantes i uns volums corbs als xamfrans. A la propera fotografia podeu observar una petita part de la façana del carrer Sagasta. Inicialment la planta baixa i la primera planta foren les úniques dedicades a l'ús comercial.
L'edifici actual, format per una illa de cases, és el resultat de la unió de quatre edificis construïts ens diferents anys i que es poden reconèixer fàcilment observant les façanes.


L'edifici s'ha rehabilitat dues vegades, una al 1.987 per Ángel Asenjo Díaz i l'altra entre els anys 2.005 i 2.011 per José Seguí Pérez. Al subsol hi van trobar una necròpoli islàmica amb noranta cadàvers en bon estat de conservació.

 
A la fotografia anterior del carrer Sagasta  podeu veure el punt d'unió entre l'edifici modernista dissenyat per Manuel Rivera ( 1 ) i amb l'antic contigu reformat ( 2 ).
A la segona de les rehabilitacions s'enderrocà l'interior per construir habitatges de luxe, mantenint la façana original. Els problemes econòmics de l'empresa Restaura, que s'encarregà de l'obra, i els tràmits que calia fer al trobar la necròpoli islàmica van allargar la finalització d'aquesta rehabilitació.
 

A la fotografia anterior podeu veure les façanes de la plaça de Félix Sáenz ( esquerra ) i del carrer Sebastián Souvirón ( dreta ). Al xamfrà podeu veure els miradors de les plantes tercera i quarta. A la propera fotografia podeu apreciar amb més detall el treball de ferro forjat dels miradors.

 
Els balcons de la quarta planta s'inspiren en els de la casa Batlló d'Antoni Gaudí. A la propera fotografia podeu veure els tres que hi ha entre els miradors dels xamfrans i la balconada amb balustrada de la cinquena planta.


La fotografia següent de detall és d'una petita part de la façana de la plaça Félix Sáenz en la que podeu veure tres finestrals amb balustrades de la primera planta i la balconada, també amb balustrada, de la segona.


Com podeu constatar a la fotografia anterior la balconada està sostinguda per deu mènsules de les que a les quatre més grans podem veure el cap d'Hermes ( mitologia grega ) o Mercuri ( mitologia romana ) amb el seu barret alat, i una decoració amb fulles de llores i floral. Ho apreciareu molt millor a la fotografia de detall.


Deixem l'edifici modernista amb elements neobarrocs per apropar-nos, caminant només quatre passes, al número cinc del carrer Sagasta. Al final de l'entrada Mercado Central de Atarazanas, del passat mes de març, ja vaig mostrar-vos l'edifici ubicat a la cantonada del carrers Sagasta i Herreria del Rey. Aquest curiós edifici  pertany al corrent arquitectònic del regionalisme eclèctic local que sorgí com alternativa al modernisme. A la propera fotografia el podeu veure a l'esquerra del mercat.


L'edifici s'ha atribuït a l'arquitecte malagueny Fernando Guerrero Strachan, però segons l'arquitecte Enrique Atienza és una obra del 1.925 de Daniel Rubio Sánchez


Com podeu constatar a la fotografia anterior en solar on es construí l'edifici és irregular i estret. La cantonada té forma de quilla. La casa que veieu a l'esquerra de la fotografia anterior és la del Antiguos Almacenes Félix Sáenz
A la propera fotografia de detall podeu observar part de la decoració de la planta baixa feta amb maó vist del carrer Sagasta.


El regionalisme eclèctic local sorgí com una alternativa al modernisme. Aquest estil buscava una arquitectura representativa de la ciutat. Malgrat ser una construcció de principis del segle XX, les formes neoàrabs ja tingueren molt èxit en l'arquitectura occidental a partir de segle XVIII, sobre tot al Romanticisme.

El naixement d'aquest corrent arquitectònic a Málaga fou als voltants del tercer quinquenni del segle XX, amb l'edifici de la Antigua Casa de Correos y Telégrafos ( 1.917 - 1.923 ) de l'arquitecte Teodoro de Anasagasti y Algán. La majoria de les obres regionalistes són de l'arquitecte Fernando Guerrero Strachan.
A la fotografia anterior podeu veure part de la façana del carrer Sagasta i a la propera la del carrer Herrería del Rey.
 
 
El regionalisme malagueny s'acabà l'any 1.930 ( el de la mort de Fernando Guerrero Strachan ) amb la construcció de la Fábrica de Tabacos, obra dels enginyers industrials J.F. Delagado i C. Dendariena i l'enginyer de camins F. Guerra amb la col·laboració de l'arquitecte Mariano García Morales i l'enginyer industrial González Stéfani.


Des del carrer no em puc col·locar a una alçària suficient per mostrar-vos amb una bona perspectiva la torre de planta circular que corona la cantonada amb forma de quilla.


Per això la fotografia anterior de detall és del plafó informatiu que trobareu a tocar de la curiosa cantonada, al carrer Sagasta.
Atentament.
Senyor i

dilluns, 22 de juliol del 2024

El plaer de passejar pel Chillida Leku ( 1 ).

Amb l'entrada d'avui tornem al País Basc per iniciar un nou periple. Si l'hivern i la primavera passada la visita virtual es centrà en Bizkaia, ara el protagonisme és per Gipuzkoa. Per començar us proposo anar fins a Hernani per gaudir del Chillida Leku. El museu està a només set quilòmetres del centre de Donostia i hi podeu anar amb l'autobús BU05 que un deixarà a la porta. 
El projecte Chillida Leku va començar l'any 1.983 quan Eduardo Chillida i la seva dona Pilar Belzunce compraren la finca Zabalaga. En aquell moment el caserío Zabalaga, de finals del segle XVI , estava en ruïnes.  L'arquitecte Joaquín Montero Basqueseaux s'encarregà de la rehabilitació.
El museu s'inaugurà el 16 de setembre del 2.000 però el 31 de desembre del 2.010 tancà les seves portes. Afortunadament tornà a obrir el dia 17 d'abril del 2.019.


Abans de començar a gaudir-ne us proposo seure a la terrassa del cafè i observar l'espectacular finca d'onze hectàrees que acull quaranta escultures d'Eduardo Chillida. La més gran, que a la fotografia anterior està a l'interior de la circumferència groga que he dibuixat, és Buscando la luz I que fa vuit metres d'alçària i pesa vint-i-dues tones... Durant la passejada pel jardí la veurem detalladament.  per la zona de la campa i també gaudirem de les escultures que hi ha a la zona boscosa.


Ens apropem a l'escultura més propera de la primera fotografia, feta l'any 1.985 en acer que és un projecte ( l'aroma que en deia Eduardo Chillida ) del Monumento a la tolerancia I. A Sevilla, al Muelle de la Sal a tocar del Puente de Triana, s'instal·là la gran escultura de formigó de cinc metres d'alçària, dotze de llarg i vuit d'ample que pesa cent cinquanta tones. La gran escultura de formigó, finançada per la Fundación Amigos de Sefarad , està d'esquena al lloc on hi havia el tribunal de la Inquisición. Un braç obert, un segon brac que toca al terra i mira al cel, i un espai on hi cabem tots ( jueus, cristians, musulmans...).
Si anem a l'esquerra i enfilem el jardí de la campa fins als arbres, trobem l'obra del 1.998 Lotura XXXII d'acer corten que mesura 563 X 424 X 200 centímetres. Aquesta escultura, que es va fer a la farga de Sidenor de Reinosa ( Cantabria ), pesa seixanta-quatre tones .


Lotura, en euskera significa nus o unió en el sentit de connexió. Com podeu constatar a les fotografies l'obra està formada per dues peces massisses d'acer. La peça superior, amb quatre braços nuats, s'acobla a la peça inferior que fa de base.


Al jardí s'hi poden trobar altres escultures de la mateixa sèrie, com Lotura XVIII i Lotura XXVI. Penseu que les obres d'aquest espectacular jardí d'onze hectàrees poden canviar segons el calendari d'exposicions.


Tornant a la sendera aviat trobem l'obra del 1.989 De música III, també d'acer corten, que es va fer a la farga de Patricio Echeverría de Legazpi. Inicialment aquesta escultura s'havia de col·locar a la plaça de la catedral de Boon, però Chillida va fer un altra obre per a la ciutat alemanya i De música III es va quedar al museu.


La forma de l'escultura s'inspira en la planta de la catedral de Sant Martí en la que els semicercles fan referència estètica a la forma de l'absis.


A pocs metres ens espera l'obra més espectacular del Chillida Leku feta amb acer l'any 1.997. Buscando la luz I pesa vint-i-dues tones i mesura 800 X 300 X 300 centímetres. Està feta amb tres làmines diferents d'acer totalment asimètriques unides per una sèrie de reblons. Si la resseguim perimetralment veurem la contraposició entre ple i buit.
 


Entrant a l'escultura i aixecant la mirada les formes que ens recorden ones ens conviden a mirar més amunt buscant la llum...

 
 
A prop de la gegantina escultura d'acer corten trobem Escuchando la piedra IV una obra de granit del 1996 que mesura 180 X 100 X 95 centímetres.


A la sèrie d'escultures Escuchando la piedra Eduardo Chillida fa diverses incisions sobre la pedra que la transformen en un objecte comunicatiu.

Continuant amb les obres de granit ens aturem per observar Lo profundo es el aire XIV, una obra del 1.991 que forma part de la sèrie d'escultures inspirada en un vers del seu amic, el poeta val·lisoletà de la Generación del 27, Jorge Guillén.
 
 
Totes les escultures d'aquesta sèrie foren per a Eduardo Chillida una indagació per al seu projecte a la muntanya de Tindaya a Fuerteventura. El projecte finalment no es va fer.
De la mateixa sèrie podem veure al jardí dues obres més, fetes també amb granit. Les dues fotografies següents són de Lo profundo es el aire IV, del 1.987. Fixeu-vos que al resseguir l'obra perimetralment en descobrim perspectives molt diferents.



La propera fotografia és de l'obra del 1.990 Lo profundo es el aire, Estela XII. Darrere es veu el caserío Zabalaga al que accedirem en una propera entrada dedicada al Chillida Leku.

 
Continuem passejant per jardí i deixem el granit per tornar a l'acer corten. A les dues properes fotografies podeu veure l'obra del 1.990 Peine del viento XVII.

 
Molts de vosaltres coneixeu el Peine del viento de Donostia. Si no el coneixeu, el veurem detalladament després de les entrades dedicades al Chillida Leku. Però quan gaudiu a la platja d'Ondarreta de Antiguo, un dels barris més sorprenents de Donostia, d'aquestes màgiques escultures penseu que només  en veieu tres de la sèrie de vint-i-tres que va fer Eduardo Chillida. Les de Antiguo són el Peine del viento XV.


El passat ,es de març us explicava el Projecte de Norman Foster d'ampliació del Museo de Bellas Artes de Bilbao. Fins que s'acabin les obres l'espectacular obra de formigó Lugar de encuentros IV, que forma part de la col·lecció del Bellas Artes, es pot mirar i admirar suspesa d'una potent estructura al jardí boscós del Chillida Leku.


Quan s'acabin les obres l'obra tornarà al Bellas Artes i s'ubicarà definitivament a l'atri d'entrada del museu com podeu veure a la propera infografia.

Font fotografia: www.bilbaomuseoa.es

L'obra forma part de la sèrie escultòrica que Eduardo Chillida va treballar a la dècada dels setanta del segle passat. Si ens hi apropem es veuen les marques de l'encofrat de fusta, el material per fer el motllo que posteriorment s'omplí de formigó. 


Chillida projectà questa obra per a ser penjada. Quan ens hi apropem veiem una massa de formigó de gran per suspesa en l'aire desafiant la gravetat. Estem observant una gran escultura, feta entre 1.973 i 1.974, de tretze tones i mitja que sembla no pesar... 
A tocar del caserío Zabalaga ens espera l'obra d'acer corten del 1.991 Elogio del hierro III, un dipòsit temporal de la Col·lecció BBVA.


L'obra, que mesura 400 X 140 X 120 centímetres i pesa divuit tones, és un homenatge de Chillida al ferro. L'escultor basc el dia de la inauguració de l'obra a la plaça Circular de Bilbao deia: ... "Bilbao le debe mucho al hierro y yo también... Es un homenaje a la historia del hierro en esta ciudad. Parte de la tierra, se transforma y sube hacia arriba"...


Abans d'entrar a la propera entrada dedicada al Chillida Leku al caserío Zabalaga, donem un cop d'ull a l'obra del 1.990 d' acer corten Homenaje a Balenciaga feta a la farga de Paricio Echeverría de Legazpi. Les dues peces d'acer corten generen un espai que suggereix una silueta femenina.


Eduardo Chillida va fer un centenar d'obres dedicades a diverses personalitats, artistes, filòsofs, escriptors... que foren importants per a ell.
La relació amb Balenciaga, de qui visitarem el seu museu a Getaria en properes entrades, es remunta a la seva infantesa. La padrina materna de Chillida, Juana Eguren, era propietària de dos hotels de Donostia que Balenciaga visitava sovint acompanyat de gent important del món de la moda.


La padrina Juana fou un puntal molt important per al modista en el moment de deixar Getaria. L'animà a viatjar a París per fer realitat la seva vocació. Anys més tard Cristóbal Balenciaga i Eduardo Chillida es van fer amics.
Deixem el jardí, en el que ens hem aturat a donar un cop d'ull a alguna de les quaranta escultures que hi podem trobar en les seves onze hectàrees, per entrar en la propera entrada dedicada al Chillida Leku al caserío Zabalaga.  
Atentament.
Senyor i

divendres, 19 de juliol del 2024

El jaciment arqueològic de Bovalar.

A un parell de quilòmetres de la vila de Seròs ( Segrià ), en un petit altiplà a la riba esquerra del riu Segre hi ha el jaciment arqueològic del poblat visigòtic de Bovalar format per una basílica paleocristiana, construïda al segle V, i un petit poblat.


La basílica i el poblat de Bovalar ocupen una superfície d'uns dos mil quatre- cents metres quadrats. Des del jaciment, ubicat a uns cent vint metres d'alçària respecte al riu Segre, es controlava el pas del riu i era fàcilment defensable.


El jaciment de Bovalar fou descobert l'any 1.943 pels germans Pita Mercè però les excavacions no van començar fins al 1.967 dirigides per Rodrigo Pita Mercè de l'Institut d'Estudis Ilerdencs.


Del 1.976 al 1.987 es van fer les últimes excavacions dirigides per Pere de Palol i Salellas de la Càtedra d'Arqueologia Paleocristiana de la Universitat de Barcelona.
Durant la Guerra Civil, per la seva estratègica situació, el jaciment esdevingué cap de pont i s'hi van fer trinxeres que en diversos punts tallen les cambres del poblat...


Amb les diferents intervencions arqueològiques varen trobar un temple paleocristià rural i una sèrie de construccions annexes. El poblat va estar habitat durant tota l'antiguitat tardana. A principis del segle VIII, cap a l'any 713, un gran incendi ho arrasà tot i el Bovalar fou abandonat.

 
A les excavacions de la zona del poblat  s'hi han trobat eines agrícoles, cardadors de llana, eines per tractar les pells, ceràmica de cuina, un trull, un celler i un conjunt de monedes d'Àkhila II.


A la fotografia anterior podeu veure el contrapès de la premsa per fer vi, una pedra monolítica rectangular en la que hi ha les empremtes dels ancoratges.
El fet d'haver trobar al poblat  eines relacionades amb el treball de la pell i la proximitat del riu que els hi aportava la gran quantitat d'aigua necessària que cal per aquesta feina artesanal, fa pensar al alguns experts que  probablement feien  pergamí. Una hipòtesis afirma que en lloc d'un poblat les construccions corresponen a un centre monàstic. Pita i Palol inicialment també ho van afirmar.
 
 
El conjunt eclesiàstic, que mesura 28,5 X 12,10 metres, ocupa una superfície de 312 metres quadrats. És un edifici de planta basilical de tres naus que estan separades per columnes.
A la propera fotografia, que vaig fer al Museu de Lleida. diocesà i comarcal, podeu veure la basílica segons F. Tuset i F. Rialt.
 
 
La basílica paleocristiana té una capçalera tripartida recta que està formada pel santuarium i dues cambres annexes amb funcions funeràries. A l'altre extrem de la planta rectangular hi ha el que podria ser el contracor amb el baptisteri adossat a l'extrem.
 
 
La zona baptismal, la més important del jaciment arqueològic, ubicada als peus del temple, com era habitual a Hispania, té una piscina de planta quadrada i les restes d'un baldaquí. Aquest tipus d'estructura de coberta és l'única que s'ha conservat a la Tarraconensis tardoantiga.
 
 
També feta al Museu de Lleida: diocesà i comarcal la fotografia anterior ens ajuda a imaginar-nos com era el baptisme per immersió a la basílica del Bovalar gràcies a a F.Tuset i F.Riard.


El baptisteri i els objectes litúrgics trobats que us mostraré després, custodiats al Museu de Lleida: diocesà i comarcal, daten de la reforma de la basílica que es va fer al segle VI.

El protagonisme de la fotografia anterior i de la propera és pel baptisteri que aixopluga la piscina de planta quadrada que es trobà a la zona baptismal de la basílica. Si el voleu veure us cal anar al Museu de Lleida: diocesà i comarcal de Lleida, concretament a la Planta 1 a l'espai dedicat a l'Antiguitat Tardana / l'Estat Visigot.
 
 
La volta de cobriment del baldaquí estava sostinguda per sis arcs de ferradura suportats per sis columnes i sis capitells d'ordre corinti. 
 
 
M'apropo al baptisteri i aixeco la càmera fotogràfica per fer la fotografia anterior en la que es veu la piscina de planta quadrada on, el dia de Pasqua ( Dissabte Sant ), es feia la cerimònia del bateig.


Gràcies al zoom de la càmera fotogràfica puc mostrar-vos més detalladament a les fotografies anterior i següent la decoració de dos dels capitells d'ordre corinti feta a bisell.


A les fotografies anteriors del Museu de Lleida: diocesà i comarcal constatareu que a més a més del baptisteri estan exposats altres objectes trobats a les excavacions del Bovalar. A l'esquerra de la fotografia anterior i en les dues properes fotografies de detall podeu observar l'encenser i la creu d'altar o que potser formava part d'aquest encenser.
 
 
L'encenser, de procedència copta o italiana, té el cos cilíndric sense decoració. Està suportat per tres peus que acaben en potes amb urpes de felí. La coberta, ben treballada, està rematada per una flor i una pinya, i coronada per un colom. L'encens sortia per tres cercles amb l'anagrama de Crist. Sorprèn trobar un objecte litúrgic tan delicat en una església senzilla com la basílica del Bovalar.


La creu, feta amb una única planxa de bronze, no té decoració. Els extrems dels quatre braços, una mica corbats, estan coronats  per dos cercles cadascun. No està clar si era una creu d'altar o si formava part de l'encenser.
 
 
Un altre objecte trobat fou el gerret litúrgic de possible ascendent copte. També datat al segle VI, el van trobar a la zona del presbiteri amb la creu i l'encenser.
La fotografia següent és de la vitrina en la que hi ha exposats diferents objectes trobats en les excavacions del poblat. A dalt al centre una esquella que té a sota, una sivella, el fragment d'un ganivet, una carda i una raspadora. Diferents objectes de terrissa flanquegen als anteriors.


Al voltant de l'església hi ha una necròpoli amb enterraments de diferents tipus ( sarcòfags tallats en un sol bloc de pedra i tombes amb lloses de pissarra o de calcària ). En un Concili de Toledo de temps visigot s'establí que calia deixar al voltant de l'església un espai de trenta passes per emprar-lo de cementiri. A l'interior de l'església també hi ha enterraments en sarcòfags, que daten del segle VII, i fosses.

 
Al Museu de Lleida: diocesà i comarcal hi ha dos fragments d'una làpida, que probablement formava part de l'altar, feta en marbre al segle VI amb una inscripció que sembla fer referència a una deposició de relíquies.

 
El doctor Pere de Palol i Salellas interpreta que s'hi pot llegir "In nomine domini recondite sunt reliquie"
( En nom del Senyor la resta s'amaga ).


La làpida de la fotografia següent, datada al segle I, fou reutilitzada com a llosa del paviment de la basílica de Bovalar.


Sota aquesta bimil·lenària placa està exposat el sarcòfag protagonista de la fotografia següent. Una caixa monolítica amb tapa a quatre aigües i amb una creu tallada de tipus bizantí.
 
 
Deixem el museu i el jaciment arqueològic de Bovalar, tornem a creuar el riu Segre, i en cinc minuts aparquem al costat del Monestir de Nostra Senyora dels Àngels d'Avinganya. Ubicat també al terme municipal de Seròs el visitarem virtualment en una propera entrada.
Atentament.
Senyor i