La Suda ( i 2 ).

A l'entrada anterior dedicada al Turó de la Seu Vella ens vàrem enfilar a la Roca Sobirana coronada pel Castell del Rei, conegut popularment com la Suda perquè es construí sobre la fortalesa andalusina edificada al segle IX anomenada sudda ( paraula àrab que significa àrea urbana closa ).

 

 

Després de resseguir perimetralment la nau sud o sala noble, l'única que s'ha conservar íntegrament del Castell del Rei, vaig explicar-vos que a la propera entrada dedicada al Turó de la Seu Vella entraríem a la Suda.

 

 

Quan accedim a la Suda a l'esquerra trobem la gran sala noble que estava destinada a sala de recepcions i a Corts. Abans d'entrar-hi ens dóna la benvinguda una reproducció de la miniatura d'un dels cent seixanta-cinc folis del còdex del 1.362 Llibre dels Usatges i Constitucions de Catalunya que està custodiat a l'Arxiu Municipal de Lleida. Obra del Mestre de l'Escrivà la miniatura es representa una Sessió de Corts que es van celebrar en aquesta gran sala.

 

 

A la Sala de Corts el rei, nobles, eclesiàstics i representants de les ciutats pactaven, arribaven a acords i decidien el destí comú.

 

 

Aquí es van fer: el jurament i coronació de Jaume I l'any 1.214, la celebració del primer pareatge d'Andorra al 1.278, la creació de l'Estudi General -la Universitat de Lleida que fou la més antiga de la Corona d'Aragó i la catorzena més antiga d'Europa- l'any 1.300, la concessió del Querimònia a la Vall d'Aran  al 1.313... 

 

 

Els pareatges d'Andorra ( 1.278 i 1.288 ) foren dos pactes segons els quals s'acordà el condomini de les Valls d'Andorra. Aquests documents són l'origen de l'actual coprincipat amb l'arquebisbe d'Urgell i el President de la República Francesa. La Querimònia de la Vall d'Aran recull els drets i usos diferencials dels aranesos.

 

 

A la fotografia anterior podeu veure el plafó que recorda les Primeres Corts de Lleida l'any 1.214 en les que es va fer el primer jurament de fidelitat al rei Jaume I que només tenia sis anys. 

Quan només tenia tres anys el van separar de la seva mare Maria de Montpeller i fou confinat al castell de Carcassona en el que estava tutelat per Simó de Montfort amb l'objectiu de casar-lo amb la seva filla. Els pares de Jaume I van morir i el Papa Innocenci III obligà a retornar-lo per continuar la dinastia de la Corona d'Aragó. Els nobles catalans i aragonesos van jurar-li fidelitat a les Corts de Lleida

 

A la dreta del plafó hi ha la reproducció del retrat que pintaren al tremp sobre fusta de pi Jaume Mateu i Gonçal Peris Sarrià l'any 1.427 està custodiat al MNAC ( Museu Nacional d'Art de Catalunya ).

Sobre el plafó hi ha una de les nou mènsules amb l'inici dels nervis de les voltes de creueria de l'època gòtica . La que hi havia a tocar de la petita porta d'accés, s'ha perdut.

 

Anant una mica enrere, posant-me al centre de la gran sala  puc fer la fotografia en la que podeu veure vuit d'aquestes mènsules, quatre a la façana nord ( esquerra ) i quatre a la façana sud ( dreta ).

 

La construcció andalusina tenia coberta de fusta que fou substituïda per voltes de creueria que van ser desmuntades l0any 1.920 per perill d'ensorrament. Després de la restauració del 2.011 la coberta torna a ser de fusta.

Al plafó de la dreta del dedicat al jurament de fidelitat a Jaume I hi ha una reproducció parcial de l'oli sobre fusta "Ilerda Annus MDXXV" obra de l'any 1.969 d'Enric Garsaball Espinet. El fotògraf i pintor lleidatà va fer una sèrie de recreacions de la Lleida medieval a partir de la documentació de l'historiador Josep Lladonosa i Pujol. El quadre ens permet imaginar el noble barri gòtic  a tocar de la Seu Vella que fou enderrocat per construir la fortificació militar durant la Guerra dels Segadors ( 1.640 - 1.652 ). També s'enderrocaren amb el mateix objectiu les construccions més properes fora muralla, principalment convents i monestirs. 

 

 

A la part superior dreta del plafó hi ha tres plànols de planta de la Suda. El de dalt és dels segles XII -XIII, el del mig és del palau als segles XIII i la primera meitat del segle XIV i el de sota de la segona meitat del segle XIV.

 

 

L'inici de la transformació de la Suda fou la presa de Lleida per Ramon Berenguer IV l'any 1.149. La Suda, l'edifici civil més important de la ciutat, tingué la planta definitiva a la segona meitat del segle XIV.

Avançant uns metres arribo a la zona de cadires en les que podeu seure i veure la projecció amb l'agitada història de la Suda. A l'esquerra d'aquesta zona hi trobem dos plafons informatius més. 

 

Al primer dels plafons hi ha la fotografia de tres de les claus de volta que es conserven a l'arxiu arqueològic de la ciutat. El podeu observar millor a la propera fotografia.

 

Les dues properes fotografies de detall són de la clau de volta del centre de la fotografia anterior. De pedra sorrenca policromada, mesura vuitanta-sis centímetres d'alçària, vuitanta-cinc centímetres de llargària i quaranta centímetres d'amplària.

 

Si voleu tornar a observar les espectaculars claus de volta de la Suda cliqueu sobre el proper enllaç "L'arxiu arqueològic de Lleida ( 8 )".

 

A la dreta del plafó amb la fotografia de les tres claus de volta hi ha el que explica la trista història patida per la ciutat durant la Guerra dels Segadors. L'esplendor feudal s'acabà i la ciutat de Lleida es transformà en un lloc fronterer i estratègic que patí batalles i setges.

 

 El Castell del Rei, que fou caserna fins al 1.947, va ser compartimentat per adaptar-lo a la funció militar. Quan acollia el polvorí patí explosions els anys 1.707, 1.812 i 1.936. A més a més fou bombardejada l'any 1.938.

Quan es desmilitaritzà el Turó de la Seu Vella el Castell del Reia fou oblidat fins a la dècada dels anys vuitanta del segle passat quan van començar les primeres intervencions arqueològiques. 

A la dreta del plafó amb la Seu Vella transformada en caserna hi ha cinc plànols de planta de la Suda en els que podeu veure, de dalt a baix: entre 1.666-1.677 ja convertida en caserna / 1.728 / 1.847-1.936 / 1.806-1.810-1.812 / 1.923-1.993.

 

 

A tocar  de la coberta de fusta s'han conservat, però no restaurat, unes pintures en les que es veu el desert, un dromedari, un edifici, una mitja lluna amb dos fusells ( símbol dels regulares ) i una estrella de sis puntes. Sembla que les van pintar les tropes regulars marroquines que conjuntament amb les tropes franquistes van ocupar Lleida el dia 3 d'abril de 1.938.

 

 Fent mitja volta puc mostrar-vos la Sala de Corts des d'una perspectiva diferent. A la construcció del Castell del Rei ( segles XII - XIV ) van col·laborar-hi econòmicament, entre altres, els reis: Pere I el Catòlic ( pare de Jaume I el Conqueridor ), Jaume I el Conqueridor i Pere III el Cerimoniós. 

 

 M'apropo a l'únic plafó informatiu del mur sud en el que s'explica com era el Castell de Rei en el moment de la seva màxima expansió arquitectònica a final del segle XIV.

 

 He numerat al dibuix del plafó els diferents espais del castell: 1 La nau sud, l'única que queda del palau medieval es començà a construir a mitjans del segle XII. 2 La nau de ponent, construïda a partir de 1.250 allotjava la capella del castell. L'explosió del polvorí del 1.937 la destruí. 3 La torre de llevant fou edificada a finals de segle XIII i va ser enderrocada l'any 1.812 durant la Guerra del Francès després de l'explosió del polvorí. 4 La nau nord s'edificà a final del segle XIV sobre la muralla andalusina. Hi havia magatzems i altres dependències. Durant el regnat de Pere III el Cerimoniós s'hi construí una  nova capella i la cambra real. Fou destruïda al llarg del segle XVIII. 5 Pati. A finals del segle XIV fou el moment de màxim esplendor del Castell del Rei. Les diferents edificacions tancaven un pati gòtic de gairebé vuit-cents metres quadrats.

 

 

Deixem la Sala de Corts per pujar a la terrassa de la nau sud i gaudir d'un espectacular regal visual. Només acabar de pujar per l'escala o l'ascensor podem gaudir d'una perspectiva diferent de la Seu Vella.

 

 

A la fotografia anterior, d'esquerra a dreta podeu veure la part final de la nau centrals de l'església, el claustre ( amb els edificis del conjunt de la Canonja davant ) i el campanar. La propera fotografia ens permet observar d'esquerra a dreta, a vista d'ocell: el braç nord del transsepte amb la porta de Sant Berenguer ( la primera que es va construir a la Seu Vella a principis del segle XIII ) i la rosassa / la nau central de l'església amb la del costat de l'Evangeli davant / el cimbori al creuer i la Torre de les Hores.

 

 

Gràcies al zoom de la càmera fotogràfica encara us puc ensenyar més detalladament el cimbori octogonal amb la Torre de les Hores a la seva dreta.

 

 

Passejant per la terrassa faig la propera fotografia en la que a la dreta es veu l'estació ferroviària, quan s'acaben les cases damunt de l'estació el Parc de la Mitjana i al fons el Prepirineu.

 

A la part inferior de la fotografia següent es veuen els edificis de l'Avinguda Prat de la Riba i darrere seu el barri de Balàfia, la farinera de Gualda, Torrefarrera i el Prepirineu al fons.

 

Anant la dreta fins al final de la terrassa i baixant la mirada faig la propera fotografia en la que en primer terme es veuen part de les fortificacions del Turó de la Seua Vella amb una garita per controlar la ciutat. Darrere l'ascensor que ens permet enfilar-nos des del Parc de Santa Cecília i els Edificis La Gremial.

 

 

Anant a l'altre extrem de la terrassa faig la fotografia, en la que podeu veure de baix a dalt i d'esquerra a dreta: l'antic dipòsit d'aigua del Turó de la Seu Vella (1), el Mercat del Pla (2), el Museu de Lleida (3), el campanar gòtic de l'església de Sant Llorenç (4), la Biblioteca Pública (5), les cases de Balasch (6), el castell templer de Gardeny (7) i el Parc Científic i Tecnològic Agroalimentari (8). 

 

 

Dirigint la mirada a l'esquerra puc ensenyar-vos una perspectiva diferent de la ciutat. A vista d'ocell es veuen: part del conjunt d'edificis de La Canonja (9), la Llengua de Serp, una de les fortificacions fetes durant la Guerra del Francès (10), la canalització del riu Segre (11), la Catedral Nova (12 ) i el Campus de Cappont de la Universitat de Lleida (13).

 

 

Deixem la terrassa, el Castell del Rei i el Turó de la Seu Vella per continuar gaudint del patrimoni de la ciutat en properes entrades.

Atentament.

Senyor i 

Aste Nagusia a la Plaza Nueva.

Després de gaudir de les vistes de Bilbao que ens regala el mirador d'Artxanda, baixem amb el funicular fins a l'estació inferior ubicada a la Plaza del Funicular.

 

 

En aquesta plaça, epicentre del barri Castaños, ens aturem per donar un cop d'ull a l'edifici que fou el Lavadero de Castaños, un dels primers treballs de l'arquitecte Ricardo Bastida Bilbao que el finalitzà l'any 1.910.

L'antic safareig, que actualment és el Centro Cívico Castaños, és un dels edificis singulars de l'arquitectura modernista de la Villa de Bilbao. 

Quan deixà d'emprar-se com a safareig, es transformà en el Mercado de Castaños fins que es reformà per ser el centre cívic de barri inaugurat l'abril del 2.009. Per acollir les noves activitats es van incrementar les plantes de l'edifici.

Com podeu constatar a la primera fotografia, la planta baixa és de pedra i a la primera planta es combinen el maó vist i les rajoles de ceràmica vidriada.

 

Anem pel carrer Múgica y Butrón , que és el que a la primera fotografia queda a la dreta, fins al Campo del Volantín, un passeig històric de la margen derecha de la Ría bilbaïna que és una altra de les joies de Castaños. Quan hi arribem anem a l'esquerra fins que trobem el pont Zubizuri, que no creuarem sinó que continuarem a l'esquerra pel passeig Areatzako, per passejar a tocar de la Ría.

 

A uns cinc-cents ens quedarà a l'esquerra l'Ajuntament, ubicat també al carri de Castaños, del que a la fotografia següent es veu parcialment la façana principal darrere de l'escultura Variante Ovoide, obra del 1.958 de l'escultor Jorge Oteiza. Popularment es coneix amb el nom "Txapela a medio lado". L'escultura d'acer Corten té vuit metres d'alçària, sis metres de diàmetre i pesa setze tones.

A la rotonda que hi ha a tocar de l'Ajuntament creuo pel pas de vianants, deixant a la dreta el pont,  em giro i faig la fotografia anterior en la que podreu observar millor la façana principal de l'Ajuntament. Continuem uns metres fins als Tinglados del Arenal, on hi podem trobar segons el dia el mercat de les flors, el mercat del llibre vell, productes de proximitat dels pagesos i ramaders...

Als tinglados agafem el carrer Epaltzaren Alargunarem per girar a l'esquerra quan trobem l'estret carrer Foru. El primer carrer a la dreta ens permetrà accedir a la Plaza Nueva on vull ensenyar-vos la demostració de danses basques del grup Salbatzaile Dantza Taldea del barri de Castaños hi va fer per l'Aste Nagusia ( la Semana Grande ).

Actualment aquest grup de danses, creat l'any 1.978, està format per unes dues-centes persones de cinc a cinquanta anys. A més a més unes cent vint persones assisteixen als cursets populars per aprendre les danses d'Euskal Herria. 

Des del 1.991 tots els anys, excepte al 2.021 i 2.022 per la pandèmia, representen el ball d'un dels carnestoltes del País Basc. A la fotografia anterior i a les dues properes podeu veure alguns dels dantzaris caracteritzats de momotxorro, un personatge d'origen desconegut , meitat home i meitat bou, del carnestoltes d'Altsasu ( Navarra ).

Al cap duen un cistell amb dues grans banyes que a la part del darrere hi té lligades pells d'ovella. Van vestits amb una camisa i davantal blancs tacats de vermell, pantalons blaus, mitjons blancs i avarques negres de cuir lligades amb corretges a l'empenya i el turmell. Al ballar fan sonar les esquelles que porten al cinturó.

A la fotografia anterior darrere dels músics poeu veure el frontó triangular amb un rellotge al mig sota el que hi podem llegir EUSKALTZAINDIA perquè és la seu de la Reial Acadèmia de la Llengua Basca fundada l'any 1.919 per les quatre diputacions provincials.

Al carnestoltes d'Altsasu van pels carrers amb la forca a la mà atemorint i "agredint" a qui troben al seu pas. S'acaba a la plaça del poble ballant la Momotxorroen dantza de la que en podeu fer un petit tastet a la fotografia anterior i al proper vídeo.

Deixem el carnestoltes d'Alsasu per observar detalladament la Mascarada de Zuberoa. El territori de Zuberoa ( Soule en francès ), amb només catorze mil habitants repartits en trenta-tres municipis, és la més petita de les set províncies que formen el País Basc i una de les tres províncies  d'Iparralde ( País Basc Francès ).

La Mascarada de Zuberoa és el ritu del carnestoltes per antonomàsia del folklore basc. Cada any un poble de Zuberoa s'encarrega de preparar aquesta representació i del gener a l'abril tots els caps de setmana cada poble acull l'actuació. És una de les representacions folklòriques més importants d'Europa.

Al vídeo anterior a tocar de la gent asseguda al terra, podem veure d'esquerra a dreta: el zamalzain, la kantiniersa i el tcherreo. D'esquena, d'esquerra a dreta, l'entseinaira, una altra kantiniersa i el gatia.

Al proper vídeo podeu observar amb més detall com ballen l'entseinaira ( a l'esquerra vestit de color negre ) i el zamalzain ( a la dreta). 

L'entseinaria va vestit amb jaqueta, pantalons, boina i espardenyes negres, pectoral i guants blancs i duu  la bandera de Zuberoa ( vermella amb un lleó daurat ) a la mà.

El dantzari més destacat és el zamalzain que duu lligat a la cintura amb corretges un cavall amb estructura de vímet i cap de fusta. Alguns diuen que representa un guerrer, altres un centaure.

Al cap porta un barret decorat amb flors, plomes i un mirall. Jaqueta vermella amb pectoral brodat amb or blanc, pantalons de vellut negres, mitges, espardenyes i guants blancs i polaines negres.  

A la fotografia següent hi ha la kantiniersa ( d'esquena a l'esquerra ) al seu costat el tsherreo ( ballant ) i a la dreta el gatia ( d'esquena ).

La kantiniersa vestida de cantinera de l'exercit francès duu barret, jaqueta i polaines blau clar, faldilla vermella i mitges i sabatilles blanques. 

El tcherreo presideix la marxa escombrant el carrer amb una mena d'escombra feta amb cua de cavall. Escombrant allunya els mals esperits i purifica el camí. Va vestit amb jaqueta vermella amb pitrera blanca i adornaments daurats, pantalons fins al genoll i polaines negres, guants, mitges i sabatilles blanques, i boina vermella amb borla blanca caiguda fins a l'orella. Al cinturó porta esquelles que sonen quan balla i a la mà l'escombra feta amb cua de cavall.

El gatia porta casaca blava, gorra, guants mitges i sabatilles blanques i pantalons i polaines de color groc. A les mans porta un pantògraf.

L'habilitat dels dantzaris ens deixa bocabadats quan balles la Godaleta al voltant d'un zurito en el que hi ha una mica de vi. Per acabar els dantzaris salten tres cops sobre el petit got de vidre sense que es trenqui ni caigui el vi.

Al proper vídeo el zamalzain acaba el ball de la Godaleta amb els tres salts sobre el got de vi amb una seguretat espectacular.

Per acabar la demostració de danses basques tots els dantzaris del grup Salbatzaile Dantza Taldea van ballar una jota ocupant tota la plaça. Al centre hi havia la geganta Marikastaña que l'any 2.023 va fer la gent del barri de Castaños. 

 

 

La geganta s'inspira en Mari, la deessa principal de la mitologia basca. Mari, és la personificació de la mare terra, la reina de la naturalesa i de tots els seus elements. El seu cos és una barreja d'una dolça padrina i un castanyer.

La Plaza Nueva, d'estil neoclàssic, es de planta rectangular i té una superfície de tres mil quatre-cents metres quadrats. Fou inaugurada l'any 1.851. Als costats llargs del rectangle hi ha divuit arcs de mig punt i als curts quinze. Aquests arcs estan sostinguts per pilars amb semicolumnes adossades.

Deixem la Plaza Nueva per anar, a la propera entrada dedicada a l'Aste Nagusia, fins a la calle de la Pelota, concretament a l'antic edifici la Bolsa on gaudirem dels Bilbo Kantari. Aquesta iniciativa sorgí d'un grup d'aficionats amb l'objectiu de fomentar les cançons en euskara.

Atentament.

Senyor i

Assaborir las Tierras del Burgo ( 3 ).

A les dues entrades anteriors dedicades a la comarca soriana de Tierras del Burgo vàrem mirar i admirar el petit municipi de Calatañazor ( de  quaranta-cinc habitants), un dels vint-i-nou de la comarca. Avui anem fins a la capital de la comarca, El Burgo de Osma-Ciudad de Osma, que està a mitja hora de Calatañazor.

Quan hi entrem per la carretera N-122  a la dreta veurem el camp de futbol i al costat la plaça de braus. A pocs metres, a l'esquerra hi ha l'Hospederia i després l'Hotel II Virrey Palafox. Anat a la dreta podem aparcar fàcilment.

Tornant fins a l'Hospederia, que fa cantonada amb la Calle Mayor, un carrer que ens regala una tranquil·la passejada fins a la catedral. En un moment trobem a la dreta l'antic Hospital de San Agustín  i a l'esquerra la Plaza Mayor presidida per  l'Ajuntament, un edifici construït entre 1.769 i 1.771 per l'arquitecte Ángel Vicente Ubón.

Si compareu les dues fotografies anterior constatareu que els dos edificis s'assemblen. Les torres dels extrems de l'Ajuntament les va pagar el bisbe Bernardo Antonio Calderón perquè l'estructura fos similar a la de l'antic Hospital de San Agustín. 

Les obres de l'antic hospital de San Agustín, iniciades al 1.694 i acabades al 1.701, foren ordenades pel bisbe Sebastián de Arévalo y Torres. Però l'origen de l'hospital cal buscar-lo al 1.468 quan el bisbe Pedro García de Montoya el fundà per acollir peregrins i malalts. Aquest primer hospital s'edificà allunyat de la població per evitar la propagació de malalties. Però quedà obsolet per capacitat i ubicació i el bisbe Arévalo ordenà la construcció del nou hospital respectant en nom que li havia donat el bisbe Montoya. L'edifici, de plata quadrada amb un pati porticat al centre, segueix el model herreriano de la casa Àustria amb trets barrocs.

 

 

A la fotografia de detall anterior, d'esquerra a dreta podeu veure el coronament del cos central amb l'escultura de San Agustí, el campanar de cadireta de tres ulls i tres campanes de la capella de l'antic hospital i la part superior de la torre de la dreta amb la cuculla de tres cossos que la corona.

Si a les dues fotografies anteriors el protagonisme és per a la torre de la dreta, a la propera podeu observar la part superior de la torre de l'esquerra.

La magnífica façana és d'una estricta simetria. A la planta baixa hi ha la, portalada al centre flanquejada per quatre finestres amb reixes de forja, dues al cos central i una a cada torre lateral. A la segona planta, sobre la portalada central i les quatre finestres hi ha un balcó amb baranes i mènsules de forja. El balcó central està flanquejat per dues fornícules amb les imatges de Sant Sebastià i Sant Francesc. Sobre el balcó principal corona el cos central una fornícula que als peus té l'escut d'armes del bisbe Montoya col·locat entre les mènsules que sostenen les columnes salomòniques que flanquegen la fornícula en la que hi ha la imatge de Sant Agustí, titular de l'antic hospital, amb el bàcul a la mà dreta, la maqueta d'una església a la mà esquerra i la mitra al cap. La fornícula està coronada per un frontó triangular trencat pe col·locar les armes dels bisbe Arévalo. Gràcies al zoom de la càmera fotogràfica ho podeu observar detalladament a la fotografia següent.

A les dues torres que flanquegen el cos central sobre el balcó de la primera planta hi ha un altre balcó, també amb barana i mènsules de forja, i a tocar de la llinda un espectacular escut del bisbe Sebastián de Arévalo y Torres. Com hem vist abans les dues torres estan coronades amb una cuculla de tres cossos.

L'antic hospital  actualment acull el Centro Cultural de la Villa amb l'oficina de turisme, la biblioteca municipal, sales d'exposicions, l'Aula Arqueológica Uxama i diverses associacions culturals del Burgo de Osma.

Deixem l'antic hospital per continuar passejant per la Calle Mayor, eix vertebrador del Burgo de Osma, que al costat esquerre està porticada. En aquest carrer podem gaudir d'importants mostres d'arquitectura popular. Comptant les de la Plaza Mayor, hi ha cent vint-i-cinc columnes.

 

 

Aquesta colla de columnes poden ser de pedra o de fusta. Quan cal rehabilitar una casa es fa amb molta cura perquè la villa del Burgo de Osma està catalogada de Conjunto Histórico-Artístico.

Si avanço uns metres més i torno a girar-me puc fer la fotografia següent en la que a l'esquerra es veu la portalada del Palacio Episcopal, un edifici del segle XVI. Al fons s'enfilen les cuculles de les torres de l'antic Hospital de San Agustín.

El més interessant d'aquesta residència episcopal és la portalada de l'època del bisbe Alfonso Enríquez ( 1.506 - 1.523 ), que a la propera fotografia podeu veure molt millor.

 

D'esquema gòtic hispanoflamenc consisteixen un arc de mig punt de grans dovelles amb l'intradós lobulat. La portalada està emmarcada per un arrabà de clara influència musulmana que es recolza sobre mènsules i que a la part superior acull l'escut del bisbe Enríquez.

A les dues fulles de fusta de la porta hi ha l'escut del bisbe Sebastián de Arévalo y Torres que hem vist abans a les dues torres de l'antic Hospital de San Agustín. Actualment l'edifici, a més a més de la residència i les oficines episcopals, acull l'arxiu diocesà.

A tocar del Palacio Episcopal, només separada per l'estret carrer Santo Domingo, trobem la Catedral de Nuestra Señora de la Asunción que domina la Plaza de San Pedro.

De la catedral romànica en queden poques restes ( la sala capitular i part del claustre ) perquè fou enderrocada per construir l'edifici gòtic promogut pel bisbe Juan Díaz i que es començà a edificar al 1.232. La portalada principal d'estil gòtic, que podeu observar a la fotografia anterior, és de finals del segle XIII. La majoria de les capelles laterals són del gòtic final i el claustre d'estil gòtic florit. De l'època renaixentista cal destacar la façana, l'escalinata de la capella de San Pere, la capella de Sant Jaume i alguna portada del claustre. 

La capella de Sant Jaume, protagonista de la propera fotografia, està als peus del temple al costat de l'Epístola ( el costat dret des del punt de vista dels fidels mirant cap a l'altar ).

Algunes cúpules de les capelles i la monumental Torre Campanar, de setanta-dos metres d'alçària que està reforçada amb quatre potents contraforts, són barroques. Al segle XVIII es va fer l'ampliació més important de la catedral, en estil neoclàssic.

La Torre Campanar actual substituí a la gòtica que tenia greus deficiències constructives  i s'enfondrà el dia vint-i-tres de setembre del 1.734. 

Deixem la catedral per donar un cop d'ull a l'arquitectura popular de la Plaza San Pedro. La propera fotografia de detall és d'una de les cinc columnes dels porxos de la casa amb tribuna central a les plantes primera i segona que hi ha davant de la portalada gòtica.

Si continuem resseguint perimetralment la catedral, a la cantonada de la Plaza San Pedro i el carrer Brasilia, podeu constatar la feina ben feta restaurant una de les cases.

Continuant uns metres més per la Plaza San Pedro tronem a trobar el carrer Brasília que molt aviat ens permet  i apropar-nos al riu Ucero per la Puerta de San Miguel, l'única que es conserva del recinte emmurallat.

En tota la nostra passejada des del començament de la Calle Mayor fins a la Puerta de San Miguel al carrer Bastilla els edificis de l'esquerra estan porticats, tota una joia per la mirada.

Sortint de recinte emmurallat i creuant el riu Ucero pel Puente de La Matilla també anomenat Puente Viejo, del segle XVI, podem gaudir d'una perspectiva diferent en la que la muralla i la Torre Campanar de la catedral són protagonistes.

La muralla fou construïda per ordre del bisbe Montoya l'any 1.458 perquè la situació que vivia Castella a l'època d'Enric IV aconsellava millorar la defensa. Tres segles després la muralla fou enderrocada parcialment per possibilitar el creixement de la villa.

Deixem el Burgo de Osma i la comarca soriana de las Tierras del Burgo per gaudir de les terres de Castella i Lleó en properes entrades.

Atentament.

Senyor i