El Flysch de Zumaia.

Avui donarem un cop d'ull a una petita part del Geoparque UNESCO de la Costa Vasca, uns tretze quilòmetres de penya-segats que ens permetran observar l'espectacular formació de capes de roques anomenades flysch. El geoparc està encaixat entre el mar Cantàbric i les muntanyes basques dels municipis de Zumaia, Deba i Mutriku. La part que veurem és del municipi de Zumaia.

Des de la Plaza Amaia, a tocar del riu Urola, passejant tranquil·lament un quart d'hora s'arriba al Mirador de Algorri, des d'on he fet les properes deu fotografies. 

A les fotografies anterior i següent constatareu la diferència que hi ha entre observar el flysch des de la petita cala d'Algorri quan hi ha marea alta o plenamar ( en la que no es veuen les plataformes d'abrasió )  o amb marea baixa o baixamar ( en la que es veuen molt bé les plataformes d'abrasió ).

El flysch és una formació estratigràfica de roques sedimentàries en la que s'alternen capes de roques dures ( calcàries, pissarres... ) i capes de roques més toves com el gres argilós.

 

 

El mar, la pluja i el vent erosionen els penya-segats provocant despreniments. Els penya-segats retrocedeixen deixant als seus peus una de les més grans plataformes d'abrasió del Cantàbric. Les capes més dures aguanten millor l'erosió i formen caps. Les més toves s'erosionen formant petites cales com la d'Algorri.

 

Constatareu que dues d'aquestes fotografies són dels plafons informatius que trobareu al mirador. El mirador d'Algorri és un dels miradors més freqüentats de geoparc. 

Els sediments es van dipositar fa aproximadament entre noranta-nou i cinquanta milions d'anys al fons d'un mar estret que hi havia entre la península ibèrica ( que en aquella època era una illa ) i la placa eurasiàtica. Aquestes capes es van formar en posició horitzontal fins que el xoc entre aquella illa i la plana eurasiàtica les aixecà a la posició actual. Les capes més antigues estan inclinades cap a l'oest i les més modernes cap a l'est.

En aquesta petita cala d'Algorri hi ha el límit K/PG, un nivell fi de color negre en el que més del 70% dels fòssils marins desapareixen. Té seixanta-sis milions d'anys i coincideix amb l'extinció dels dinosaures en terra ferma.

És el límit, conegut com límit K/T, entre el Cretaci ( K ) i el Paleocè ( Pg ). La propera fotografia és del plafó informatiu que ho explica.

A la fotografia següent els puntets que hi he dibuixat assenyalen el límit K/T, entre el Cretaci i el Paleocè, és a dir entre l'era secundària i l'era terciària. Clicant sobre l'enllaç anterior accedireu a l'article LIG 43 Límite K/7 en Zumaia. Inventario lugares de interés geológico en la Comunidada Autónoma del País Vasco.

Deixem el mirador d'Algorri i ens enfilem per la petita sendera que puja fins a la part superior del penya-segat. Des de baix pot semblar perillós però si seguiu la sendera i respecteu els límits marcats pels pals i les cordes no hi ha cap perill. A la part superior dreta de la fotografia següent s'hi veu una persona.

La petita sendera per la que pugem a la part superior del penya-segat ens permet anar a l'esquerra fins a la punta Algorri o a la dreta on podrem observar les diferents capes de roques dures i roques toves que inicialment es van dipositar en posició horitzontal. Però la força del xoc entre l'illa que fou l'actual península ibèrica i la placa eurasiàtica aquests estrats han girat uns seixanta graus.

A la part superior esquerra de la fotografia següent podeu observar un petit grup de gent observant-ho. Les capes que veieu a la part superior, on darrere hi ha el mar, són les menys antigues i tenen uns cinquanta milions d'anys. Les més properes a la sendera són les més antigues, les primeres que van sedimentar horitzontalment fa uns cent cinc milions d'anys.

Aixecant la mirada i dirigint-la a la dreta puc mostrar-vos a la propera fotografia l'ermita de San Telmo que corona el penya-segat als peus del qual hi ha la platja d'Itzurum. Alguns dels penya-segats d'aquesta platja tenen una caiguda de cent cinquanta metres.

 

La fotografia següent us permetrà constatar els espectaculars plegaments i falles dels estrats de flysch coronats per l'ermita de San Telmo de la que veiem la part del darrere, on una barana protegeix de la caiguda als visitants.

Abans de continuar per la sorprenent sendera ens fixem en una de les capes de sediments de roques dures que és més gruixuda que les altres i en la que hi ha una placa en la que hi podem llegir A02.

Continuant uns metres més per la sendera direcció a l'ermita gràcies al zoom de la càmera fotogràfica puc mostrar-vos els estratotips  que s'alcen imponents a la platja d'Itzurum. De dreta a esquerra des de l'ermita de San Telmo els estatges de Paleocè: Danià, Selandià i Thanetià.

 

Pujant uns metres més per la sendera trobem el carrer San Telmo que molt aviat es bifurca girant pronunciadament a l'esquerra i ens permet pujar fins a l'ermita dedicada al patró dels mariners (el dominic Pedro González ( c. 1.190- c. 1.246 ), conegut popularment com San Telmo ). La primera referència documental de l'ermita és de l'any 1.540.

A tocar del porxo de l'ermita faig la propera fotografia en la que, a la part inferior esquerra hi ha gent que camina cap a la sendera que els durà fins al mirador d'Algorri.

A la fotografia anterior i a la propera amb més detall podeu observar el plafó informatiu amb la ruta que va de l'ermita de San Telmo a la punta d'Algorri, al mirador d'Algorri i la tornada a Zumaia.

Vaig fins a la barana que hi ha a la part del darrere de l'ermita per poder fotografiar frontalment la punta Algorri a la que abans hem pujat des del mirador d'Algorri. 

El zoom de la càmera ens permet veure una mica millor les capes de sediments que han girat uns seixanta graus ( a tocar del cotxe ) i més lluny la gent passejant per la sendera ( alguns fins a la punta Algorri i altres baixant al mirador d'Algorri ).

Si ens fixem en les lloses de l'ermita hi trobarem les empremtes que els organismes van deixar fa milions d'anys en el fons marins. La propera fotografia és un tipus d'icnofòssil anomenat Paleodictyon, una malla formada per hexàgons. Un icnofòssil és una icnita ( senyal o rastre que han deixat organismes ) que s'ha fossilitzat.

 

Girem cua i marxem de l'ermita i baixant pel carrer San Telmo agafem el primer carrer a l'esquerra que trobem. Enfilant-lo fins arribar a una rotonda i pujant una petita escala les vistes de l'ermita coronat el flysch són tot un regal visual.

A la propera entrada dedicada a Zumaia baixarem des de l'ermita fins al nucli històric que encara conserva el traçat medieval presidit per l'església parroquial de Sant Pere, un edifici gòtic del segle XIII.

Atentament.

Senyor i

El misteri del carrer de l'Hospital...

A les dues entrades anteriors dedicades ala capital de la comarca de l'Urgell estàvem enfilats al Tossal de Sant Eloi que domina la ciutat de Tàrrega gaudint del Parc de Sant Eloi, de l'ermita de Sant Eloi i de les vistes des del torricó nord-est. 

L'ermita gòtica construïda l'any 1.248 però molt reformada gairebé sempre està tancada, però gràcies a la gentilesa de l'Associació d'Amics de l'Arbre vam poder entrar-hi i veure el poc que queda de l'antiga ermita: els arcs de diafragma apuntats que es recolzen en columnes adossades i l'escultura de pedra dels segle XIV de Sant Eloi que presideix el presbiteri.

Al mur oest vàrem observar detalladament les pintures murals al fresc que l'artista targarí Josep Minguell i Cardenyes hi va fer l'any 2.020.

A l'entrada d'avui baixarem del Tossal de Sant Eloi per anar al nucli antic de la ciutat, concretament a la plaça de Sant Antoni i al carrer de l'Hospital. Però abans ens aturarem un moment a la plaça major per recordar l'entrada que vaig dedicar a finals del passat novembre a l'església parroquial de Santa Maria de l'Alba, en la que a més a més dels detalls arquitectònics vàrem mirar i admirar les pintures murals al fresc obra dels targarins Josep Minguell i Miret ( fetes entre els anys 1.958 i 1.965 ) i del seu fill Josep Minguell i Cardenyes ( pintades entre els anys 2.004 i 2.022 ). Si les voleu tornar a veure cliqueu sobre l'enllaç anterior.

Deixem la plaça Major i anem pel carrer Major fins a la plaça porxada de Sant Antoni, amb l'església de Sant Antoni ubicada a l'únic costat de la plaça sense porxos.

L'església es construí al segle XIV vinculada a l'Hospital homònim que hi ha a la seva esquerra. A la façana es veuen diferents etapes constructives i les reformes que s'hi han fet. Té un campanar de cadireta de tres ulls però només una campana construït sobre la casa veïna que era de la família Ardèvol, benefactora de l'hospital. Aquest campanar es construí l'any 1.685.

La senzilla portalada amb llinda recta sense decoració està flanquejada per estàtues sobre grans pedestals que formaven part de la desapareguda portalada gòtica del segle XIV de l'església parroquial de Sant Maria de l'Alba. Les dues estàtues són reproduccions de les originals custodiades al Museu Comarcal de l'Urgell que està a només un minut passejant, al carrer Major número onze.

La de l'esquerra ( fotografia anterior ) és de l'apòstol Sant Joan Evangelista i la de la dreta ( propera fotografia ) d'un apòstol no identificat. Al museu hi ha cinc apòstols de manera més o menys íntegra i els fragments dels apòstols reaprofitats a la nova església construïda entre 1.672  i 1.742 després de la caiguda del campanar romànic l'any 1.672  i recuperats entre els desperfectes causats per la Guerra Civil.

Sobre la llinda hi ha una petita fornícula amb la discreta escultura de Sant Antoni Abat sobre un petit pedestal que a sota té l'escut dels Antonians.

Entre els anys 1.599 i 1.602 a l'interior de l'església s'hi van fer enterraments massius dels morts a l'epidèmia de pesta que castigà durament Tàrrega. En unes obres de restauració, al 1.650, hi van trobar un crucifix romànic del segle XIII amb restes d'esmalt i incrustacions de pedreria conegut popularment com el Sant Crist Trobat. 

Caminant uns metres cap a l'esquerra pel carrer de l'Hospital em giro per fer la propera fotografia en la que podeu veure a l'esquerra la portalada barroca de l'hospital de Sant Antoni coronada per una fornícula ( 1 ). Al fons l'estàtua de l'apòstol Sant Joan ( 2 ) que hi ha a l'esquerra de la portalada de l'església de San Antoni i a l'esquerra la curiosa llinda que hi ha al número cinc del carrer de l'Hospital ( 3 ). A la part assolellada es veuen parcialment els porxos de la plaça de Sant Antoni. 

L'antic Hospital de Tàrrega fou fundat l'any 1.315 i els Antonians en van tenir cura fins al 1.787, any en el que el Papa Pius VI va suprimir l'Ordre de de Sant Antoni i aleshores va passar al Consell Municipal. Però abans, al segle XVII l'hospital no tenia les condicions mínimes i es renovà construint un nou edifici.

La fotografia de detall ens permet observar millor la fornícula emmarcada per pilastres i un voladís corbat. A la fornícula hi podem llegir l'any de construcció del "nou" hospital, 1.740 i al centre de la llinda hi ha l'escut de la ciutat de Tàrrega.

L'edifici s'estructura al voltant d'un pati central que recorda un claustre des d'on podem pujar al pis principal per una escalinata.

 

Els murs de l'antic hospital són de pedra però en algunes parts de la planta superior estan arrebossats. En les parts arrebossades es veu l'emmarcament de les obertures ( portes i finestres ) de pedra.

 

 

L'any 1.827 el Consell Municipal traspassà la cura i la gestió de l'hospital a les Germanes Carmelites de la Caritat de Sant Joaquima de Vedruna. L'any 1.972 es transformà en Residència Assistida i Centre de Dia que està gestionada per una Junta de Patronat.

Just davant de la portalada barroca hi ha una casa amb la façana arrebossada però en la que es veu la llinda de pedra de la porta i els carreus de la planta baixa des de la porta fins al tub que recull l'aigua de pluja de la teulada. Podeu veure millor aquesta porta a la fotografia següent.

Com que no trobava cap informació sobre la llinda vaig fer un correu electrònic al Museu Comarcal de l'Urgell adjuntant dues fotografies i ràpidament em van enviar un parell d'articles de Joan Yeguas i Gassó. Gràcies a l'article "Fragments d'art urgellenc i de les rodalies", concretament el fragment titulat "Un àngel tinent a Tàrrega ( cap a 1.550 )", puc explicar-vos que aquesta curiosa llinda, segons Planes Costa, podria haver format part de l'antic portal de la ciutat que estava en aquesta zona de Tàrrega.

Al centre hi ha la figura d'un àngel dempeus sota un arc conopial amb les ales obertes i el cabell llarg que està agafant un escut en el que hi ha una inscripció en lletra gòtica. A partir del segle XV a l'escultura gòtica es representa sovint l'àngel tinent. A l'escut que agafa aquest àngel s'informava qui era el promotor de l'obra. Però en aquest cas a l'escut no hi ha les armes sinó una inscripció.

Explica Joan Yeguas que s'hi llegeix "Antoni / Peres" nom que podria fer referència a un procurador fiscal de Tàrrega documentat al 1.566. Però pel tipus d'escriptura i el pentinat de l'àngel Yeguas afirma que caldria datar-lo cal al 1.550.

L'article no fa cap referència als dos alquercs que hi ha gravats a la pedra a la dreta de l'àngel tinent. El que està a tocar de l'àngel és més gran i ben gravat, però el més petits que està a la seva dreta és força matusser.

Abans aquesta llinda, exceptuant la figura de l'àngel tinent, estava arrebossada. El mur de la planta baixa de la dreta de la porta també estava arrebossat. Potser Joan Yeguas no va veure els alquercs perquè estaven tapats.

L'alquerc, paraula que ve de l'àrab al qirkat, és un joc d'estratègia que els experts pensen que va néixer a l'Antic Egipte i els àrabs el van portar a la Península Ibèrica. Aquest joc, que en castellà es diu alquerque, tenia molts seguidors a l'Edat Mitjana.

 

 

Font fotografia: Wikimedia Commons.

A l'anterior il·lustració podeu veure com dos cavallers acompanyats dels seus arquers juguen a l'alquerc. És del Libro de los juegos que fou encomanat per Alfonso X de Castilla anomenat el Sabio.

A l'entrada "Al qirkat"del març del 2.014 vaig mostrar-vos un dels alquercs que hi ha al claustre de la Seu Vella de Lleida. En el finestral més proper al campanar hi ha gravat l'alquerc que podeu veure a la propera fotografia de detall.

És evident que la llinda del carrer de l'Hospital en algun moment estava paral·lela al terra i no perpendicular com ara per poder-hi col·locar les vint-i-quatre peces ( dotze per jugador ) amb les que es juga amb aquest  l'alquerc.

Hi ha tres tipus d'alquerc: el de tres en el que cada jugador té tres peces, el de nou i el de dotze. Les fotografies de l'entrada d'avui són d'alquercs de dotze. El més senzill és l'alquerc de tres al que gairebé tothom hi ha jugat perquè és el que anomenem tres en ratlla. El joc de les dames es va crear unint les regles de l'alquerc amb un tauler d'escacs.

Atentament.

Senyor i

Passejant per Trani ( 1 ).

Comencem la passejada per Trani al port, concretament a la via Bachina Al Porto, on esperarem l'arribada dels pescadors. La seva flota pesquera, de més de cinquanta vaixells, fa de la pesca una de les activitats econòmiques més importants de la ciutat italiana. També cal destacar  l'extracció de pedra blanca ( coneguda com pedra de Trani ), la fabricació de calçat i l'elaboració d'oli d'oliva i vi Moscato. 

Al centre de la propera fotografia hi ha la torre de guaita de Santa Llúcia ( torreta au Molo Santa Lucia ) que fa uns anys van restaurar.

Gràcies al zoom de la càmera fotogràfica podeu observar millor la torre de guaita del moll de Santa Llúcia i a la dreta el far del moll de Sant Antoni.

Quan els vaixells arriben al port la gent s'apropa per comprar el peix que acaben de pescar. Durant una estoneta l'activitat és màxima a les petites paradetes del mercat del peix a tocar de la mar Adriàtica.

 

 

Els pescadors descarreguen ràpidament la pesca del dia i en pocs minuts es port triar i comprar peix fresquíssim. 

El port de Trani és una badia natural envoltada per dos espigons: el Molo Santa Lucia ( on hi ha la torre de guaita ) i el Molo San Nicola il Pellegrino i el Molo Sant'Antonio ( on hi ha el far que es veu a les dues primeres fotografies ). A la fotografia següent, darrere dels vaixells atracats treu el nas la torre de guaita.

A tocar dels vaixells i del mercat del peix hi ha una petita joia romànica, la chiesa d'Ognissanti que també es coneix amb els noms de chiesa dei Templari i chiesa del Purgatorio. Construïda al segle XII en podeu veure la façana est a la propera fotografia.

El frontispici, amb tres portes, està en un carrer interior amb el nom de l'església ( via Ognissanti ) i cobert per un pòrtic exterior i per les cases construïdes en èpoques posteriors sobre el pòrtic. La façana est és la més bonica, orientada a la mar Adriàtica té tres petits absis. L'interior, de planta rectangular, està dividit en tres naus per columnes que sostenen arcs de mig punt.

A la propera fotografia de detall apreciareu millor la part superior de l'absis central amb el ric treball escultòric del finestral que està envoltat de mènsules zoomorfes i emmarcat per baixos relleus.

 

Els cavallers normands de la Primera Croada var fer el seu jurament en aquesta església abans de marxar cap a Terra Santa.

Deixem l'església romànica per anar pel casc antic fins a la sinagoga  Scola Nuova construïda a l'antic barri jueu de Trani. 

La sinagoga conserva l'epígraf original del 1.246-1.247 i una mezuzà ( pergamí que porta escrits dos versicles de la Tora que està en una capsa o receptacle adherit al marc de les portes )  amb un text que es remunta a l'època del rabí Isaïes el Vell. Podeu veure la sinagoga al centre de la propera fotografia.

Després de l'expulsió dels jueus al segle XVI es convertí en l'església de Santa Maria di Scolanova i l'any 2.007 recuperà l'ús original.

L'antic assentament jueu de Trani, que es remunta a l'edat mitjana, tingué un fort desenvolupament després de la destrucció de Bari l'any 1.156 per Guiglielmo I di Sicilia conegut com il Malo i l'arribada de jueus de l'Espanya musulmana. A la segona meitat del segle XII la comunitat jueva de Trani estava formada per dues-centes famílies. L'any 1.231 l'emperador Federico II va donar a la comunitat jueva de Trani el monopoli del comerç, de la transformació i revenda de la seda crua de tot el sud.

Al barri jueu hi havia quatre sinagogues a l'època sveva que a finals del segle XIII, a l'època angioina, es van convertir en esglésies. De les quatre sinagogues només en sobreviuen dues, la sinagoga Scuola Nova que és la més antiga i la sinagoga San Leonardo.

La sinagoga fou construïda l'any 1.244 per acollir la gran comunitat jueva de Trani. Té unes façanes molt senzilles fetes amb pedra blanca local coneguda com a pedra de Trani. A la façana de ponent hi ha l'escala d'accés a l'edifici i està coronada per un petit campanar de cadireta amb un ull i una campana.

Als finestrals de la façana, a la reixa d'accés a l'escala i coronant el campanar de cadireta hi ha l'Estrella de David, com podeu constatar a les tres fotografies anteriors i a la propera. L'Estrella de David també anomenada Escut de David o segell de Salomó, és un dels símbols del judaisme.

Al plafó informatiu que hi ha a prop de l'escala, a més amés dels plànols d'alçat i planta s'hi pot veure una fotografia de l'interior.

Faig una nova fotografia en la que s'aprecia més detalladament la del plafó en la que es veu una part de l'interior de la sinagoga  Scola Nova.

Passejant només dos minuts arribem a la Torre Dell'Orologio que està adossada a la chiesa di San Donato. És una de les torres medievals millor conservades. Fou construïda per iniciativa del municipi l'any 1.473. Gabriele Gentile la completà col·locant un rellotge que primer tocava els quarts i després les hores. Aquest rellotge es creu que es troba entre els més antic i curiosos del Regno di Napoli. No tenia esfera ni agulles, els quarts i les hores les donaven les campanes. La torre fou l'edifici més alt de la ciutat després del campanar de la catedral.

A la propera fotografia podeu veure en primer terme el frontispici de la chiesa di San Donato i a la dreta del campanar  treu el nas la Torre Dello'Orlogio.

A l'Arxiu Municipal de Trani hi ha un document en el que s'explica que el vint de desembre del 1.541 es van pagar quatre scudi d'oro a Rinaldo Bors per les reparacions fetes al rellotge públic.

L'església primitiva, del segle XIII, estava dedicada a San Salvatore i al segle XV a Sant Donato. Fou refeta parcialment l'any 1.847.

Deixem la piazza Giuseppe Mazzini, la chiesa di San Donato  i la TorreDello'Orlogio per anar fins al castello svevo, construït l'any 1.283 durant el regnat de Federico II di Svevia per protegir el Regno di Sicilia.

S'edificà seguint el model dels castells croats de Terra Santa i al segle XVI s'adaptà a les noves tècniques defensives per l'aparició de les armes de foc. L'any 1.832 es transformà en presó i al 1.976 va passar a la Soprintendenza dei beni ambientali e artittici della Puglia. Després d'uns treballs de restauració l'any 1.998 obrí les seves portes al públic. 

El castell de planta quadrangular està reforçat per quatre torres quadrades de la mateixa alçària. Al Museu del Castell, ubicat a la planta baixa del baluard quadrat, hi ha les peces trobades en les excavacions i restauracions que s'hi van fer al segle XX.

A només tres-cents cinquanta metres del castello svevo hi ha la piazza Duomo on ens espera una de les joies del romànic puglià, la Basilica cattedrale di Santa Maria Assunta que observarem detalladament a la propera entrada dedicada a Trani.

Atentament.

Senyor i