Santa Maria di Leuca.

Entre la Punta Meliso i la Punta Ristola trobem la localitat de Santa Maria di Leuca, la que està més al sud del Salento, la comarca que es coneguda com el "taló de la bota" de la península italiana. Un lloc que ens regala poder observar tranquil·lament com es fonen la Mar Adriàtica i la Mar Jònica.

A la fotografia anterior podeu veure parcialment la Punta Meliso i enfilats al penya-segat, d'esquerra a dreta: la Basilica Santuario di Santa Maria De Finibus Terrae ( 1 ), il Faro di Lecua ( 2 ) i l'Ex Colonia Scarcialia a Santa Maria di Leuca ( 3 ).

La Basilica Santuario di Santa Maria De Finibus Terrae fa segles que és un punt important de peregrinació. Construïda sobre un temple romà dedicat a Minerva amb el pas dels segles s'hi han fet molts canvis. L'edifici actual, una barreja de lloc de culte i fortalesa per resistir les incursions dels turcs i els sarraïns, és el sisè i es va fer l'any 1.720. La sòbria façana està feta amb pedra de Lecce.

 

Seguint el disseny de l'enginyer Achille Rossi al cim de la Punta Meliso, en el lloc on hi havia una torre sarraïna, es construí l'any 1.864 l'espectacular far de 48,6 metres d'alçària i que està a cent dos metres sobre el nivell del mar. El far està format un edifici de planta rectangular i la torre octogonal. Els seus feixos de llum blanca són visibles des de cinquanta quilòmetres de distància.

Deixem la Basilica Santuario i el far i tronem al port. Sobre la Grotte Cazzafri es construí l'any 1.928, en plena època feixista, l'Ex Colonia Scarcialia, un antic hospital per als malalts de tuberculosi.

Per deixar la Punta Meliso  pugem  passejant i gaudint del paisatge a tocar de la mar fins a la via Doppia Croce de la que veieu com alguna de les cases d'aquest carrer treuen el nas per damunt de les capçades dels arbres.

 

Ja a la via Doppia Croce si comencem a passejar cap al centre  anirem trobant  vil·les ( cases més o menys luxoses envoltades de jardí ), algunes abandonades.

 

 

El centre de Santa Maria di Lecua està format per casetes baixes emblanquinades i per vil·les eclèctiques construïdes a finals del segle XIX algunes amb elements arquitectònics clàssics, però altres força extravagants.

Després de passar per un pontet que creua la petita riera anem a l'esquerra cap al port turístic i el centre per Lungomare Cristoforo Colombo, el passeig marítim de la localitat. Aviat trobem la villa més coneguda situada a primera línia de mar, Villa La Meridiana.

A la part superior dreta de la fotografia anterior treu el nas la Villa Mellacqua, construïda l'any 1.878 seguint el projecte de l'enginyer Giuseppe Ruggieri que s'inspirà en els castells francesos del segle XIX. Un edifici neogòtic amb quatre torres cantoneres coronades per cobertes piramidals. Durant la Segona Guerra Mundial fou ocupada pels aliats i es convertí en guarnició militar temporal.

Villa La Meridiana, antiga Villa Ruggieri ( primer propietari i dissenyador de l'edifici ) té una façana d'estil art decò eclèctic pintada amb groc ocre i vermell pompeià. A la part superior de la balconada hi ha un rellotge de sol. Està coronada per una llanterna-mirador. 

Fins al 1.800 Santa Maria di Lecua era un senzill poble de pescadors, però la bellesa del lloc va despertar l'interès de les famílies riques del Salento. Al voltant de la població es construïren les primeres vil·les, cadascuna amb el seu propi estil arquitectònic. Les famílies nobles de l'aristocràcia salentina encarregaren  els millors enginyers i arquitectes del moment la construcció d'una vil·la perquè tenir-la  donava un prestigi indiscutible.

 

 

Com podeu constatar a la fotografia anterior de detall al rellotge que hi ha sobre la porta central d'accés a la balconada s'hi pot llegir l'any 1.874.

Les vil·les eren autèntiques residències senyorials amb un parc, jardí al davant, una capella particular, estable pels cavalls, caseta pels carruatges i una bagnarole ...

Si faig mitja volta, en lloc de mirar a Villa La Meridiana, el que veig és el mar que hi ha davant i faig la fotografia anterior en la que podeu veure en primer terme la bagnarole d'aquesta villa pintada amb els mateixos colors. A la seva dreta, més lluny, la bagnarole la Villa Tommaso Fuortes ( edificada al 1.880 en estil neopompeià) que està a l'esquerra de la Villa La Meridiana després d'un hotel de nova construcció..

Al segle XXI gairebé tothom passa l'estiu  hores i hores per estar ben bronzejat però al segle XIX i fins als anys vint del segle XX la pell blanca era símbol de distinció entre la classe alta, l'aristocràcia i les famílies reials. La bagnarole, a més amés de protegir la intimitat i gaudir dels efectes beneficiosos del mar, conservava la blancor de la pell.

Cadascuna d'aquestes petites construccions de pedra per banyar-se però no bronzejar-se té un estil que recorda al de la villa a la que pertany.

A la propera fotografia del passeig marítim, entre els dos fanals, podeu veure en primer terme la bagnarole la Villa Tommaso Fuortes i al fons l'Ex Colonia Scarciala, el far i a l'esquerra la Basilica Santuario di Santa Maria De Finibus Terrae ( fi del món... ).

Si continuem passejant en direcció a Punta Ristola aviat trobem una tercera bagnarole de pedra ubicada a l'antic moll anglès a només dos minuts caminant des de la Villa Tommaso Fuortes.

La construcció de bagnarole es remunta als anys vint del segle passat i les empraven les dones de les famílies riques que també tenien una vil·la. N'hi havia de plata circular, quadrada o octogonal.

 

 

Malauradament només es conserven les tres bagnarole que us he mostrat a les fotografies, les tres de pedra. Però hi havia quatre tipus: le bagnarole a conca, le bagnarole scoperte, le bagnarole in legno i le bagnarole in pietra.

 

 

Les a conca són forats excavats a la roca on s'hi banyaven la població local. Les anomenades scoperte són basses rectangulars excavades a la roca. Cada bassa era propietat d'una família local. In legno eren les que tenien una base excavada a la roca i una escala a la roca que conduïa a l'aigua. Tot estava protegit amb una estructura de fusta que el propietari s'encarregava de desmuntar a l'hivern. In pietra estan construïdes totalment en pedra i són les que encara podem veure al passeig marítim.

 

 

Durant la Segona Guerra Mundial moltes de les vil·les de Santa Maria di Leuca foren requisades per acollir persones desplaçades. Moltes de decoracions metàl·liques de les vil·les s'empraren per a fabricar armes.

Després del conflicte bèl·lic algunes de les vil·les van quedar enfonsades i abandonades. Altres les han reconstruït i només algunes conserven la seva bella i majestuosa estructura original.

A finals del segle XIX hi havia més de quaranta vil·les, moltes dissenyades pels enginyers Giuseppe Ruggieri i Achille Rossi. 

Al passeig trobareu un plafó informatiu que us convida a entrar a le bagnarole de forma gratuïta. Tres de les fotografies ens mostren el seu interior.

Durant la Ville in Festa que es celebra cada mes de maig els propietaris que hi participen obren les portes dels parcs i algunes estances de les seves vil·les. Aquesta festa que inaugura oficialment la temporada d'estiu dura dos dies.

Atentament.

Senyor i

Opéra national de Paris ( 1 ).

A l'última entrada dedicada a París vàrem donar un cop d'ull a la llibreria Shakespeare and Company, la Sainte-Chapelle i les estretes cases d'arquitectura medieval de la rue François Miron 11-13. Al final de l'entrada us explicava que a la propera ens allunyaríem una mica de la zona de l'Île de la Cité per anar al palais Garnier conegut també com opéra Garnier. 

 

Comencem la passejada d'avui a la place de l'Opéra observant part de la façana del Café de la Paix inaugurat el cinc de maig de 1.862.. L'elegant bar-restaurant d'estil Segon Imperi, anomenat també estil Napoleó III, formava part de l'Hotel de la Paix.

Dirigint la mirada a la dreta vaig fer la fotografia següent en la que en primer terme es veu la balustrada de l'estació del metro i a l'esquerra el Café de la Paix i a la dreta ( parcialment ) la façana sud del palais Garnier que malauradament s'estava restaurant. Entre del cafè i el palau hi ha la rue Auber per la que començarem a resseguir perimetralment l'Opéra national de Paris.  

 

 

Una mica més ala dreta i puc mostrar-vos l'espectacular lona que tapa les bastides de les obres de restauració. La dona amb l'ampolla de perfum i la reproducció fotogràfica de part del cos principal de la façana sud ens tapen la façana principal del palau. A la part superior treuen el nas les escultures daurades que personifiquen l'Harmonia ( esquerra ) i la Poesia ( dreta ) esculpides per Charles-Alphonse Gumery.

 

 

Vaig a l'esquerra i ja a la rue Auber faig la fotografia del lateral del monumental anunci. A l'interior de la circumferència groga que hi he dibuixat s'hi pot llegir: "En aplicació de l'article L621-29-8 del codi del patrimoni, els ingressos recaptats pel propietari del monument per aquesta exposició es destinen al finançament de l'obra".

 

Els diferents anuncis que ocuparan aquest espai durant la restauració serviran per finançar bona part dels 7,2 milions d'euros en que està pressupostada la restauració. La façana es netejarà, es reemplaçaran els elements degradats,  es restauraran les escultures i el recobriment d'or, s'instal·larà un sistema de protecció contra els coloms i s'aplicarà un tractament anti graffiti.

Aixecat una mica la mirada i dirigint-la a l'esquerra puc ensenyar-vos el primer tram de la façana oest. A l'esquerra es veu el Pavelló d'entrada de l'Emperador ( per on entrava i sortia de l'òpera l'Emperador ), i coronant la part esquerra del frontó de la Torre de Telares l'escultura Fama subjectant Pegàs d'Eugène-Louis Lequesne. La Torre de Telares acull l'escenari i és tan alt perquè a la part superior es recullen els telons, bambolines i altres elements mòbils del decorat.

 

 

Si vaig fins al Pavelló d'entrada de l'Emperador i em giro, puc fer la propera fotografia en la que a la part superior, sobre les bastides tapades pel gran anunci, es veu l'escultura daurada que personifica l'Harmonia.

 

L'opéra Garnier fou un dels projectes emblemàtics del règim de Napoleó III ( 1.851 - 1.870 ). L'últim rei de França ( Napoleó III ) volia que la seva opéra fos el símbol de la capital francesa. Per construir l'edifici es convocà un concurs internacional que guanyà el jove arquitecte Charles Garnier. L'estil Segon Imperi, amb el que es construí el palau, tingué molt èxit entre la burgesia entre els anys 1.850 i 1.880.  

 

Quan comencem a passejar per la rue Auber, molt aviat trobem un balustrada que quan arribem a la place Charles Garnier ressegueix la rampa d'accés al Pavelló d'entrada de l'Emperador.

 

 

A la part baixa de la rampa que s'enfila a esquerra i dreta ens dóna la benvinguda el monument dedicat a Charles Garnier ( 1.825 - 1.898 ). 

 

 

A la fotografia anterior de detall podeu observar el plànol de planta del palau Garnier que fou construït entre els anys 1.862 i 1.875. 

El bust del jove arquitecte que corona el monument està flanquejat per les al·legories del Treball i del Futur, protagonistes de la propera fotografia.  

 

 

L'opéra Garnier s'inaugurà l'any 1.875 amb el nom d'Acadèmia Nacional de Música-Teatre de l'Òpera. Conservà aquest nom fins al 1.987 quan l'edifici s'anomenà Teatre Nacional de l'Òpera de París. L'any 1.989 la companyia de l'òpera es traslladà al nou Teatre de la Bastilla.

Durant la construcció del palau Garnier es van trobar amb el nivell freàtic i durant vuit mesos calgué bombar aigua. 

Dues grans columnes coronades per estàtues flanquegen l'accés a la rampa. A la peanya de marbre sobre la que s'alcen hi ha un espectacular treball amb bronze que sosté diversos fanals. A la placa que veieu a l'esquerra de la fotografia següent s'hi pot llegir Place Charles Garnier. 

 

 

El zoom de la càmera fotogràfica em permet mostrar-vos millor el treball escultòric  amb forma d'esperons de vaixell que abraça la base de la peanya. L'esperó, ubicat a la proa dels vaixells de guerra permetia atacar a un altre vaixell, envestint-lo.

Les façanes oest i est estan envoltades per una balustrada rematada per vuit columnes monumentals i vint-i-dues estàtues-fanal.

 

 

Mentre espero que obrin la reixa per visitar l'interior de l'edifici, us mostro a les dues fotografies següents com s'enfila la rampa que permetia a l'emperador Napoleó III i a la seva esposa Eugenia de Montijo entrar i sortir de l'òpera amb el seus carruatges lluny de les multituds. Aquest pavelló d'entrada de l'Emperador no es va completar fins a la caiguda del Segon Imperi. 

 

Continuo resseguint perimetralment l'edifici per ensenyar-vos algunes de les moltes estàtues que el decoren. A la fotografia següent veiem en primer terme la balustrada i darrere una espectacular àguila imperial napoleònica de bronze  que corona el frontó de les dues portes del Pavelló d'entrada de l'Emperador. Les dues àguiles les esculpí Pierre Louis Rouillard.

 

 

La propera fotografia ens permet observar quatre dels dotze bustos de pedra de la façana oest. Els que veieu són, d'esquerra a dreta, Adam, Bellini, Weber i Nicolo. Foren esculpits per Séraphin Denéchaus. 

 

 

Baixant la mirada puc mostrar-vos una de les vint-i-dues estàtues-fanal que hi ha a la balustrada de les façanes oest i est.

 

 

Després de la place Charles Garnier trobem la place Diaghilev en la que ens aturem un moment per veure la façana nord, la més sòbria de les quatre. Encara que a la fotografia següent no ho sembli, les tres parts de la façana tenen la mateixa alçària i estan coronades per una senzilla cornisa. Per la perspectiva del lloc on la vaig fer sembla que un frontó triangular corona la part central de la façana...

 

 

Però el frontó és de la façana nord de la Torre de Telares, la part més alta de l'edifici construïda entre el Pavelló d'entrada de l'Emperador ( façana oest ) i el Pavelló d'entrada dels abonats ( façana est ) i el Foyer de la Dansa.

S'anomena Foyer la sala d'un cinema o d'un teatre en la que es descansa o passeja durant els entreactes. El de la dansa de l'òpera de París, ubicat entre l'escenari i la façana nord, es podia conèixer personalment als ballarins. Entre l'entrada principal de la façana sud ( que s'està restaurant ) i la Gran Escala hi ha el Grand Foyer de gairebé vint metres d'alçària i seixanta de llargària que veurem en una propera entrada dedicada a l'interior de l'edifici.

 

 

El zoom de la càmera fotogràfica em permet mostrar-vos a les fotografies anterior i següent la decoració d'aquest frontó amb el bust de cinc metres d'alçària de Minerva, flanquejat amb fulles de palma.

 

 

A la part inferior de la fotografia anterior es veu la senzilla decoració de la cornisa de la façana nord que contrasta amb la rica decoració del frontó.

 

 

Com podeu constatar a les fotografies, la façana nord és totalment simètrica i, a diferència de les altres tres, té molts pocs elements decoratius.

 

Per acabar de resseguir perimetralment el palau Garnier continuem per la rue Gluck on ens espera la façana est que, com la façana oest, està dividida per un pavelló, el d'entrada dels abonats. Les dues façanes tenen una estructura gairebé igual, amb sis bustos de pedra a cada part de la façana, balustrada però sense rampa perquè el pavelló era perquè hi accedissin els abonats, no l'Emperador. Quan arribem al Pavelló d'entrada dels abonats cal continuar per la rue Halévy fins a la place de l'Opéra on hem començat l'entrada d'avui.

Al dibuix de la maqueta del l'Opéra national de Paris que va fer l'any 1.874 Charles Garnier, el podem observar a vista d'ocell.

 

 

Font fotografia: Wikimedia Commons.

 

A la propera entrada dedicada a París tornarem al Pavelló d'entrada de l'Emperador perquè mentre durin les obres de restauració de la façana principal, podem entrar al palau pel mateix lloc que ho feia Napoleó III i observar-lo detalladament.

Atentament.

Senyor i 

Cases singulars de Lleida ( 61 ).

A l'entrada anterior dedicada a la ciutat de Lleida vaig ensenyar-vos des del Turó de la Seu Vella les cúpules més properes al riu Segre de la capital del Segrià. A més a més vàrem donar un cop d'ull a quatre dels cinc edificis coronats per rotondes, tres amb cúpula.

 

 

Al final de l'entrada us mostrava la fotografia anterior en la que a la part inferior es veu  l'estació ferroviària Lleida-Pirineus formada per l'edifici noucentista dissenyat per l'arquitecte lleidatà Adolf Florensa i Ferrer que fou construït entre 1.915 i 1.929 i darrere la marquesina de vidre i acer. Aquesta gran marquesina és l'element més destacat de la reforma del 2.003 per adaptar l'antiga estació al Tren d'Alta Velocitat (AVE). A la dreta de la marquesina i a la propera fotografia de detall es veu la cúpula de la Casa Pàmies, edifici historicista de mitjans del segle passat que avui observarem detalladament.

 

 

Baixo del Turó de la Seu Vella per anar a la plaça de Berenguer IV, que està davant de l'estació ferroviària, i fotografiar la Casa Pàmies ubicada a la rambla de Ferran número cinquanta-tres.

 

 

A l'esquerra de la Casa Pàmies, al número cinquanta-cinc de la rambla de Ferran, hi ha la Casa Duró  construïda l'any 1961 per l'arquitecte lleidatà Francesc Bordalba i Montardit. Com podeu constatar a la fotografia anterior la cantonada  rambla amb el carrer Anselm Clavé és arrodonida.

 

 

Gràcies al zoom de la càmera fotogràfica puc mostrar-vos millor a les fotografies anterior i propera la cúpula que corona la Casa Pàmies.

 

 

L'edifici té planta baixa, un volum principal d'habitatges de cinc plantes, una sisena planta d'habitatges, l'àtic i el coronament.

 

 

A la Casa Pàmies, arrebossada i pintada en tons terra, també hi ha alguns elements singulars de pedra i de ceràmica vidrada blava.

 

 

El revestiment dels baixos està fet amb arrebossat motllurat en forma de carreus. A banda i banda de l'entrada d'arc de mig punt hi ha dos locals comercials. L'arc de mig punt de l'entrada està flaquejat per dues parelles de columnes.

 

 

A la dreta de la porta de ferro forjat i vidre hi ha un plafó que ens informa dels diferents professionals que treballen a l'edifici. A la part inferior, en una fotografia antiga de Lleida a vista d'ocell, es veu la Casa Pàmies i l'edifici contigu que hi havia abans de construir la Casa Duró.

 

 

Sobre l'entrada del bloc d'habitatges hi ha una tribuna que ocupa tota la façana i que a la part central sobresurt. Les obertures de la primera planta són finestres i a la part central de les altres quatre plantes també.

 

 

Als laterals que flanquegen el cos central, de la segona a la cinquena planta, les obertures són balcons. Als de la segona planta hi ha una balustrada i de la tercera a la cinquena baranes de ferro forjat.

 

 

El volum central està coronat per un balcó corregut amb balustrada i a la darrera planta d'habitatges ( la sisena )  hi ha tres balcons, un al cos central i els altres als laterals amb portes d'arc de mig punt. El balcó central, com podeu constatar a la fotografia, té dues portes.

 

 

Sobre la sisena planta, al centre hi ha l'àtic amb una triple arcada d'arc de mig punt flaquejat per dues terrasses amb balustrada. L'edifici està coronat per un tambor octogonal amb una finestra a cada cara.

 

 

Sobre el tambor hi ha la cúpula que està revestida amb ceràmica vidrada blava i que està coronada amb un llanternó.

Deixem la Casa Pàmies per observar detalladament a la propera entrada dedicada a Lleida, la Casa Duró contigua a la Casa Pàmies, i altres edificis singulars de la Rambla de Ferran.

Atentament.

Senyor i