dijous, 7 de maig del 2026

De Trani a Lecce.

Deixem Trani després de passejar pel port, el barri jueu i evidentment mirar i admirar la seva catedral romànica per anar fins a Lecce on assaborirem el seu espectacular barri barroc. Agafem l'autopista SS16 Adriàtica per anar-hi, però abans ens aturem un moment a Polignano a Mare per gaudir de la seva bellesa. 


Polignano a Mare és una ciutat de 17.410 habitants amb la part antiga edificada sobre un esperó rocós que mira a la mar Adriàtica. Quan passem pel Pont Borbònic sobre Lama Monachile, anomenada també Cala Ponte, trobem el primer regal visual.
A la fotografia anterior podeu observar parcialment, a la dreta, una petita part de la ciutat vella des d'aquest pont construït a l'època borbònica a la Via Traiana, una antiga calçada romana construïda l'any 109 per l'emperador Trajà com una extensió de la Via Apia.
A l'esquerra de la propera fotografia es veuen dos dels arcs d'aquest pont des del Belvedere ( mirador ) su Lama Monachile que a la fotografia anterior està a l'interior de la circumferència groga que hi he dibuixat.


Tornant al pont i dirigint la mirada una mica a la dreta puc mostrar-vos algunes de les cases que coronen l'espectacular esperó rocós.

A la part superior dreta de la fotografia anterior i a la propera de detall treu el nas darrere de les cases la chiesa del purgatorio construïda en estil barroc entre 1.714 i 1.767.
 

 Acabem de passar el pont borbònic, construït a principis del segle XIX per ordre del rei Ferdinando II di Borbone, per donar un cop d'ull al nucli històric de Polignano a Mare.

Avançant uns metres després del pont trobem l'Arco Marchesale, també conegut com Porta Grande, una muralla construïda l'any 1.530 que al 1.780 es convertí en l'única vis d'accés a la població.
 

A tocar de la volta de canó hi ha un llenç de finals del segle XVI, d'autor desconegut, que representa la Crucifixió de Crist. Flanquejant el llenç hi ha dos forats rectangulars per on passaven les cadenes del pont llevadís que tancava la ciutat.


L'arc està coronat per una petita església, construïda a mitjans del segle XVI que està dedicada a la Mare de Déu.


Entrem a la ciutat vella i en un moment arribem a la piazza Vittorio Emanuelle II, cor del centre històric, on trobem a l'esquerra el palazzo comunale anomenat del'Orlogio ( palau del rellotge ) i a la dreta la chiesa Matrice Dell'Assunta.


La fotografia anterior és del palazzo comunale del'Orlogio que quan era propietat d'un comerciant local tingué la funció de seu de l'autoritat municipal. De les tres plantes del palau la baixa estava destinada a magatzems d'aliments. A sobre hi van construir dos pisos, probablement al segle XVI, que acolliren les dependències municipals fins al 1.837 quan l'Ajuntament es traslladà al palazzo San Giuseppe.


A la segona planta, entre les finestres, hi ha l'escut municipal de l'any 1.765 i a la planta superior - també entre les dues finestres- destaca el rellotge mecànic del segle XIX ubicat en el mateix lloc on anteriorment hi havia el rellotge de sol. A sobre del rellotge hi ha una fornícula que acull l'estàtua de San Vito, patró de Polignano, i coronant la façana un petit campanar amb dues campanes. 


A la dreta de la plaça hi ha la chiesa Matrice Dell'Assunta, consagrada a Santa Maria Assunta l'any 1.295 pel bisbe Guglielmo i fou catedral de Polignano fins al 1.818. A l'estil romànic puglià inicial si han afegit elements estructurals i decoratius gòtics, renaixentistes i barroca. Les nombroses intervencions han modificat molt l'església original. El campanar de planta quadrada té vint-i-tres metres d'alçària.


Deixem la plaça i passejant pels carrers i carrerons anem fins al mirador que a la primera fotografia està a l'interior de la circumferència groga que hi he dibuixat. És el Belvedere su Lama Monachile, també anomenat Balcone dei Santo Stefano.


Però aquest no és l'únic mirador que trobareu a la franja costanera del casc antic. Us recomano apropar-vos a la Balcoanta Vico Gualdella o al punt panoràmic Largo Ardito.


Deixem els miradors i marxem de Polignano a Mare per anar fins a Lecce on mirarem i admirarem el seu centre històric barroc, sense oblidar els monuments de l'època romana. Comencem la passejada per la capital del Salento a la piazza Sant' Oronzo que és l'actual centre de la ciutat. Antigament la plaça s'anomenava piazza dei Mercanti.


A la fotografia anterior podeu observar en primer terme l'amfiteatre romà i darrere el palazzo del Seggio i la columna di Sant'Oronzo.
Fins a la primera meitat del segle XX l'aspecte de la plaça era totalment diferent perquè les restes de l'amfiteatre romà no havien sortit a la llum encara que es coneixia la seva existència des de finals del segle XIX gràcies a l'arqueòleg Cosimo De Giorgi.


Les intervencions arqueològiques iniciades per Cosimo De Giorgi, i que amb algunes interrupcions es van allargar fins al 1.940, ens permeten observar part d'aquest amfiteatre construït al segle II encara que hi ha historiadors que afirmen que és de l'època de l'emperador Octavi August en les primeres dècades del segle I.


Amb una forma el·líptica que mesura aproximadament 102 X 83 metres a l'exterior i 53 X 34 metres a l'arena podia acollir uns 20.000 espectadors, una mica menys de la meitat dels del Coliseu de Roma.. Només és visible un terç de l'amfiteatre perquè la resta encara està sota la plaça i els edificis adjacents.


Està dividit en quatre sectors, cadascun amb la seva pròpia entrada. Es podia pujar de nivell gràcies a un sistema d'escales de connexió. Sis passadissos de servei conduïen a l'arena. El mur exterior tenia seixanta-vuit arcades de les quals encara són visibles vint-i-quatre pilars.
 
 
Deixem l'amfiteatre per observar detalladament el palazzo del Seggio ( Il Sedile di Lecce ) construït per ordre del doge veneziano Pietro Mocenigo l'any 1.592 per l'arquitecte Alessandro Saponaro sobre les restes de l'antic edifici enderrocat l'any 1.588.


L'estructura de planta quadrada, amb grans arcs gòtics a dues façanes principals està coronada per una terrassa renaixentista amb una loggia de tres arcs sobre la balustrada a cada façana. Aquestes dues façanes principals que miren a l'amfiteatre romà, estan tancades amb una estructura de vidre. Els òculs el·líptics dels pilars cantoners ens deixen entreveure una columna.


La coberta del pis inferior està decorada amb pintures al fresc dedicats als patrons de la ciutat i a episodis de la presa de possessió del Regne de Nàpols per part de Carles V d'Habsburg.

 
El palazzo del Seggio és un edifici que trobem en algunes ciutats del sud d'Itàlia en el que es feien reunions del consell nobiliari per l'administració de la ciutat. A Lecce fins al 1.851 fou la seu de l'Ajuntament.
Adossada al palau hi ha la chiesetta ( petita església ) di San Marco, la "capella privada" dels comerciants venecians construïda l'any 1.543.


La columna di Sant'Oronzo fou construïda a mitjans del segle XVII pels habitants de Lecce per agrair al sant haver posat fi a una epidèmia de pesta. El fust de la columna s'aixeca sobre una gran base i acaba en un capitell corinti i un capitell barroc sobre el que hi havia l'estàtua amb el sant protector beneint la ciutat feta per artesans venecians. És una de les dues columnes romanes bessones que es trobaven prop del port de Brindisi.

 
Era una estàtua d'uns cinc metres d'alçària que estava feta amb una estructura interna de fusta veneciana coberta de làmines de coure amb un acabat semblant al bronze. que es va restaurar l'any 2.020 i que es pot admirar al vestíbul del Palazzo di Citta ( l'Ajuntament ). A la columna s'hi col·locarà una còpia exacta feta en bronze amb la tècnica de la cera perduda perquè l'estructura de fusta amb el pas del temps es deteriora molt.
Deixem la piazza Sant'Oronzo per continuar a la propera entrada dedicada a la Puglia la descoberta de Lecce.
Atentament.
Senyor i

dilluns, 4 de maig del 2026

Pulchra leonina ( 1 ).

A l'entrada anterior dedicada a León vàrem passejar per la Calle Carreras i l'Avenida de los Cubos acompanyats per la muralla tardoromana de la ciutat. Avançant uns metres més podem seure en un dels bancs de la petita plaça de vianants anomenada Plaza de la Puerta Obispo per mirar i admirar l'absis de la Pulchra leonina, nom pel que es coneix la Catedral. 


L'absis és la part més antiga de la catedral perquè les esglésies es començaven a construir per la capçalera amb l'objectiu de poder fer-hi el culte abans d'acabar el temple.
Iniciada a la segona meitat del segle XIII és una de les joies del gòtic. L'arquitecte sembla que fou el maestro Enrique que possiblement era francès i que ja havia treballat a la Catedral de Burgos. Després de la seva mort al 1.277 continuà l'obra Juan Pérez.
Resseguint l'absis cap a l'esquerra faig la propera fotografia de la façana sud en la que hi ha un triple pòrtic fet entre 1.265 i 1.275. Al centre la Portalada de la Revelació que està flanquejada per la Portalada de la Mort ( esquerra ) i la Portalada de Sant Froilà ( dreta ).


L'estructura fonamental de la Catedral es va acabar aviat. El bisbe Gonzalo Osorio obrí tota l'església a finals de l'any 1.302. Al segle XIV es van acabar el claustre i la torre nord. No fou fins a la segona meitat del segle XV que es finalitzà la torre sud ( a l'esquerra de la fotografia anterior ). La rapidesa en la construcció donà arquitectònicament a la Catedral una gran unitat.


Resseguin la façana sud faig  la fotografia anterior de la façana oest. Des del mateix indret, dirigint la mirada cap a la dreta, us ensenyo una perspectiva diferent de la façana sud en la que, a la dreta, hi ha la Plaza de Puerta Obispo on hem començat l'entrada d'avui.


Fent unes passes endarrere per la Plaza de Regla  puc guanyar una mica de perspectiva i fotografiar les dues façanes, oest ( esquerra ) i sud ( dreta ).


On avui trobem la Catedral, la Legio VII Gemina hi havia construït, entre finals del segle I i començament del segle II, unes termes que eren més grans que la Pulchra leonina. L'hipocaust d'aquestes termes es conserva sota la catedral gòtica. Les termes es van utilitzar fins a finals del segle IV.
Ja amb llum de dia observarem detalladament la façana oest, la més coneguda i fotografiada de la Pulchra leonina.


El frontispici que s'erigeix als peus del temple està flanquejat per dues grans torres de seixanta-quatre metres i seixanta centímetres d'alçària ( la nord, a l'esquerra de la fotografia) i seixanta-set metres i vuitanta centímetres d'alçària ( la sud, a la dreta de la fotografia - ) que estan coronades per agulles. Aquesta façana té un capcer neogòtic del segle XIX que substituí al plateresc del segle XVI.


Les torres de la Catedral no s'aixequen sobre les naus laterals sinó que hi estan adossades. Per això veiem els arcbotants de les naus laterals des de la façana oest. La torre nord ( a l'esquerra de la fotografia anterior ), més sòbria i massissa, acull la cel·la amb les tretze campanes del campanar, fou construïda entre els segles XIII i XIV i està coronada amb una agulla tancada. La torre sud ( a la dreta de la fotografia anterior ), anomenada també torre del rellotge, s'edificà entre els segles XIII i XV i l'agulla que la corona és calada.
A la part inferior dreta de la fotografia anterior i a la propera amb molt més detall gràcies al zoom de la càmera fotogràfica el protagonisme és pel rellotge de la torre sud. 


Però aquest no és l'únic d'aquesta torre perquè, com podeu constatar a la propera fotografia, a la cantonada de les seves façanes sud i oest hi ha un rellotge solar triple ( 1 ) que ha perdut les marques. A la seva dreta trobem un rellotge solar vertical ( 2 ) millor conservat que l'anterior.  


Tornem al rellotge construït l'any 1.788 pel rellotger madrileny Ramón Durán que també va fer els rellotges de les catedrals d'Oviedo, Valladolid i Plasencia.


El rellotge només té una agulla. L'hora i els minuts els marca l'extrem en el que hi ha un Sol amb un rostre humà i una mà ( fotografia anterior de detall ). A l'altre extrem de l'agulla hi ha una Lluna que també té rostre humà( fotografia següent de detall ).


Però el rellotge que veiem des de la Plaza de Regla és una rèplica de rellotge original que tenia una esfera de fusta de color blau  amb un fons d'estrelles daurades que estava dividida en vint-i-quatre hores escrites en números romans de grafia gòtica separats per línies rematades per rombes que marquen les mitges hores. L'esfera de la rèplica del  rellotge no està dividida en vint-i-quatre hores sinó en dotze. A  les cantonades dels dos rellotges hi ha quatre cares bufant que simbolitzen el vent. El rellotge original tenia dos autòmats, un guerrer i un lleó. L'any 1.992 els artistes de la Escuela Taller de Restauración van fer la rèplica de l'esfera del rellotge renaixentista tallada pel mestre Amado Fernández Puente perquè l'esfera original estava molt malmesa.
Del rellotge original a l'interior de la torre només es conserven els dos pesos de pedra que penjaven de la seva maquinària. L'esfera original i els dos autòmats estan al claustre des del 1.942.


Deixem els rellotges de la catedral per observar detalladament les portalades de la segona meitat dels segle XIII que són el millor exemple d'escultura gòtica en arquitectura de la península.


Les estàtues que hi havia als brancals de les tres portalades actualment estan al claustre esperant la seva restauració.


La portalada central, en la que es representa el Judici Final, està flanquejada per les portalades laterals dedicades a Sant Joan Baptista ( esquerra ) i Sant Francesc ( dreta ).


La portalada del Judici Final també es coneix amb el nom portalada de la Verge Blanca que hi havia al mainell. La que veieu a la part inferior central de la fotografia anterior és una rèplica. L'original està a la capella central del deambulatori.
Les tres arquivoltes es centren en l'anunci del Judici Final. A la clau i a les dovelles centrals de l'interior hi ha àngels anunciadors que toquen tubes i caramelles. La resta de figures representen els morts sortint de les seves tombes ajudats per àngels.


El timpà està dividit en tres registres. El central està presidit per Crist mostrant les nafres de les seves mans i costat. Està flanquejat per àngels que duen els instruments de la seva Passió. A l'esquerra hi ha la Verge Maria i a la dreta Sant Joan.
Al registre superior, dos àngels porten la corona d'espines sobre el cap de Crist i al registre inferior veiem l'escena posterior al Judici Final amb Sant Miquel al centre sostenint una balança per pesar les ànimes flanquejat pels benaurats a l'esquerra ( a la dreta de Déu ) i els condemnats a la dreta ( esquerra de Déu ).


La fotografia següent és de la portalada de Sant Joan Baptista que està a l'esquerra de la portalada del Judici Final. 


El timpà està dividit en tres registres amb el cicle de la Vida de la Verge. Al centre del registre inferior hi ha una Nativitat que està flanquejada per la visitació ( a l'esquerra ) i l'Anunci als Pastors ( a la dreta ). Al registre central l'Anunci a Herodes ( esquerra ) i la Fugida a Egipte ( dreta ) flanquegen a la Verge amb el Nen. Al registre superior està dedicat a la Matança dels Innocents. A la llinda de la portalada hi ha esculpit un cor angelical. A l'arquivolta  central hi ha escenes de la vida de Sant Joan Baptista, que dóna nom a la portalada.


La portalada de Sant Francesc de Paula, ubicada a la dreta de la portalada del Judici Final, està dedicada al Triomf de la mare de Déu. A les tres arquivoltes hi ha àngels que acompanyen a Crist en la seva vinguda a la Terra per dur al cel l'ànima de la seva Mare.


Al timpà, dividit en dos registres, s'hi representa la Dormició de Maria morta envoltada dels apòstols i Crist que està recollint l'ànima de la seva Mare.


Gràcies al zoom de la càmera fotogràfica puc mostrar-vos amb més detall aquest registre i la llinda de la portalada amb el llit al centre, flanquejat per àngels.


Al registre superior dos àngels coronen a la Verge com a Reina de la Creació. Maria orant davant de Crist, al centre, estan flanquejats per dos àngels ceroferaris ( que porten un ciri ).


Baixant la mirada faig la fotografia en la que podeu observar la delicada decoració que hi ha sota l'espai on hi havia les escultures dels brancals de la portalada que actualment estan al claustre esperant ser restaurades.


Dirigint la mirada a l'esquerra, el protagonisme és per a una de les fulles de fusta de noguera de la porta per la que entrarem per gaudir de l'interior de la Catedral. A finals d'abril del 2.008 van finalitzar els treballs de conservació i manteniment de les dues fulles de fusta de noguera d'aquesta portalada amb relleus d'estil renaixentista. Es van retirar diferents recobriments d'anteriors actuacions i s'aplicaren mesures de protecció contra l'atac d'insectes i fongs.


Però abans d'entrar-hi en la propera entrada dedicada a León, acabem de resseguir perimetralment la Pulchra leonina per observar la  façana nord que des de l'exterior està tapada parcialment pel claustre. A la propera fotografia la podeu  veure des de l'Avenida de los Cubos.


A la fotografia anterior podeu veure com darrere d'un dels cubos ( torres de la muralla tardoromana ) treu el nas el capcer triangular que remata la façana. La rosa calada és del segle XV i fou el model per reconstruir els capcers de les façanes sud i oest durant les restauracions del segle XIX.


A la fotografia anterior, que vaig fer des del claustre de la catedral, es veu molt millor la façana del transsepte nord amb la gran rosassa amb vitralls del segle XIII.
La façana nord també tenia una portalada triple, però la de l'esquerra desaparegué amb la construcció del claustre i la de la dreta s'empra com a entrada al pòrtic de sortida al claustre des del temple. La central, la portalada de la Virgen del Dado, fou construïda a l'última dècada del segle XIII i  conserva gairebé tota la policromia del segle XVI. Observarem detalladament aquesta portalada en una propera entrada dedicada a la León.
Atentament.
Senyor i