dissabte, 20 de juny del 2026

Lecce ( 4 ).

Continuem la passejada per Lecce al punt on coincideixen els tres carrers històrics de la capital del Salento, la via Vittorio Emanuele II, la via Giuseppe Palmeri i la via Giuseppe Libertini. El Propilei ( Propileu ), l'entrada monumental a la Piazza del Duomo, la podeu veure a la propera fotografia feta des de la via Giuseppe Palmeri gairebé a tocar dels altres dos carrers.


A la fotografia anterior en primer terme hi ha el Propilei barroc i darrere, al fons de la gran plaça, a l'esquerra el Duomo Dell'Assunta ( la catedral ) i a la dreta l'Episcipio ( el Bisbat ). 
A la fotografia següent podeu observar la part esquerra del Propilei i parcialment il Campanile ( el campanar ) amb la part superior envoltada de bastides per fer les feines de restauració.

 
L'any 1.751 Alfonso Sozy Carafa ( 1.704 -1.783 ) fou nomenat bisbe de Lecce i encarregà a l'arquitecte Emanuele Manieri embellir la Piazza del Duomo, "modernitzar" el palau episcopal i connectar la plaça amb les vies del davant. L'entrada nord a la plaça estava delimitada per un mur que tenia un portal que tancaven a la nit. L'arquitecte construí el Propilei que des de llavors convida als vianants a entrar a la Piazza del Duomo.


A les façanes del Propilei, sota les balustrades, hi ha gravats epígrafs escrits en llatí que donen la benvinguda al visitant i expliquen la voluntat de transformar el que abans estava tancat en una entrada elegant i lliure.


Les sis estàtues dels Doctors de l'Església ( tres a cada costat ) col·locades darrere de la balustrada del Propilei tenen diferents posicions contrastant les que miren al carrer amb les que donen a la plaça. A la propera fotografia podeu observar el costat dret  amb les seves tres estàtues.


Iconogràficament als Doctors de l'Església se'ls representa amb un llibre i una ploma d'au per escriure. Si observeu les fotografies de detall dels sis del Popilei, alguns semblen escoltar el dictat de la inspiració divina. Sota les balustrades, al centre, hi ha l'escut del bisbe Alfonso Sozy Carafa.

Deixem el Propilei i entrem a la Piazza del Duomo, una gran plaça tancada a la que només s'hi pot accedir pel costat nord. A la propera fotografia podeu veure a l'esquerra l'Episcopio ( Bisbat ) i a la dreta el Seminario.
 
 
Abans d'observar detalladament cada edifici vull mostrar-vos la majestuosa plaça barroca des de perspectives diferents. 


Dirigint la mirada a l'esquerra puc fer la fotografia anterior del costat sud de la plaça en la que podeu observar a l'esquerra el Duomo ( Catedral ) i a la seva dreta l'Episcopio. La porta que veieu a l'esquerra de la fotografia és la que permet pujar a il Campanile ( el campanar ). D'esquena a la part central de l'edifici del Seminario faig la propera fotografia del campanar.


Vaig endavant i a la dreta per arribar a les escales del portal del Duomo  per mostrar-vos el costat nord de la plaça ( l'únic pel que s'hi pot entrar i sortir ) en el que al centre hi ha el Propilei que hem observat detalladament al començament de l'entrada d'avui.


Després d'adonar-nos de la majestuositat d'aquesta plaça tancada comencem a observar detalladament els edificis barrocs, començant pel Seminario.


La façana del Seminario tanca, conjuntament amb una de les façanes de l'Episcopio, el costat oest de la plaça. L'any 1.694 el bisbe Michele Pignatelli col·locà la primera pedra de l'edifici del Seminario que fou projectat per l'arquitecte i escultor Giuseppe Cino.

La façana s'inspira en la del Convent dels Celestins annex a la Basilica di Santa Croce. Del basament del nivell inferior fins a l'entaulament del segon nivell hi ha deu pilastres. Entre les dues pilastres centrals, entre les que hi ha més distància, hi ha el portal d'entrada.


Aquest portal ricament decorat està coronat per un loggia amb tres arcs de mig punt i una balustrada decorada a la part superior del centre i dels extrems per ocells esculpits.


Apropant-me a la balconada i gràcies al zoom de la càmera fotogràfica puc ensenyar-vos a la propera fotografia de detall l'escut del bisbe Michele Pignatelli flanquejat per les mènsules espectacularment decorades que sostenen la balconada.


Si deixem la part central amb el portal i la loggia i ens fixem en les finestres constatem ràpidament que els seus marcs estan finament tallats.


La fotografia anterior de detall és d'una de les finestres de la planta baixa i la fotografia següent, també de detall, és d'una de les finestres del primer pis.


L'edifici fou inaugurat l'any 1.709 pel bisbe Fabrizio Pignatelli que el completà l'any 1.729 amb la construcció del pis de coronament àtic dissenyat per l'arquitecte Mauro Manieri.

Podeu veure tota la façana d'aquest edifici barroc a l'anterior fotografia nocturna en la que és molt fàcil constatar la perfecta simetria del Seminario dissenyat per Giuseppe Cino.
 
 
Si vaig cap a l'esquerra del costat oest de la plaça puc fer la fotografia anterior en la que constatareu que adossat al Seminario hi ha l'Episcopio, un edifici amb dues façanes gairebé en angle recte del que us ensenyo el plànol de planta a la propera fotografia de detall del plafó informatiu que hi ha a la dreta del portal d'entrada.
 
 
Les dues façanes de l'Episcopio estan alineades al Seminario pel costat oest de la plaça i amb el Duomo pel costat sud. 
A la propera fotografia és dels nou arcs de mig punt de la loggia del costat oest sostinguts per pilastres que tenen adossada una columna toscana. La columna toscana és una variant de la columna dòrica, però la toscana té base i la dòrica no.

 
Anant una mica a l'esquerra i aixecant la mirada trobem la cantonada de les dues façanes. Sobre els arcs de mig punt de la loggia sostinguts per pilastres amb columnes toscanes adossades hi ha una balustrada que en la façana del costat sud de la plaça està decorada amb cinc bustos dels que en veieu dos a la fotografia. Darrere hi ha el coronament en àtic i un senzill campanar de cadireta d'un ull i una campana.

 
L'estructura arquitectònica de l'Episcopio té tres nivells: una base de carreu a la planta baixa, després un  gran portal a la façana del costat sud de la plaça i la loggia que ressegueix perimetralment tot l'edifici i el nivell de coronament àtic darrere de la balustrada.
A la fotografia següent podeu observar l'Episcopio flanquejat pel Duomo ( esquerra ) i el Seminario ( dreta ).


L'edifici original de l'Episcopio del segle XV, de l'època del bisbe Guiduccio Guidano, fou reconstruït entre 1.591 i 1.639 per ordre del bisbe Scipione Spina. L'any 1.758 Emanuele Manieri  el tornà a reconstruir embellint la façana, ampliant les sales, inserint una petita loggia amb tres fornícules amb estàtues i un rellotge del mestre Domenico Panico de l'any 1.764. Corona aquesta façana un campanar de cadireta de dos ulls i dos campanes.

Sobre el portal d'entrada a l'Episcopio hi ha l'escut del bisbe Alfonso Sozy Carafa ( escut que ja hem vist sota les dues balustrades del Propilei ) i a la fornícula superior l'estàtua de la Mare de Déu.
 
 
Deixem l'Episcopio per observar detalladament, a la propera entrada dedicada a Lecce, el Duomo que oficialment s'anomena cattedrale metropolitana di Santa Maria Assunta.
Atentament.
Senyor i

dimecres, 17 de juny del 2026

El Crist de Vilanova de Segrià torna al Museu de Lleida.

A l'octubre del 2.023 la Generalitat de Catalunya va comprar per 70.000 € una escultura gòtica del segle XIV per deixar-la en dipòsit al Museu de Lleida. De pedra policromada és una representació de Crist del Judici Final.
 

Després de ser restaurat al Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya (CRBMC) de Valldoreix podem gaudir de la seva policromia original a l'Espai 0 del Museu de Lleida.
 
 
Les seves característiques: cabells rinxolats que li cauen als costats deixant el front al descobert, barba partida amb tirabuixons i bigoti rinxolat i ulls ametllats són típiques del Mestre d'Albesa que sembla que formava part del taller de Bartomeu de Robió.
 
 
Durant el procés de restauració es van eliminar les capes modernes de pintura fins arribar i recuperar la policromia original de l'escultura.
 
 
A la tardor del 2.023, també a l'Espai 0,  s'exposà l'escultura procedent de Vilanova de Segrià per presentar la seva incorporació als fons del Museu de Lleida. A les dues fotografies anteriors podeu constatar la diferència de l'escultura restaurada amb la d'abans de la restauració.
 
 
A les fotografies anterior i propera podeu observar més detalladament la gran diferència després del procés de restauració al CRBMC.
 

A l'Edat Mitjana la iconografia del Crist del Judici Final fou tradicional a l'Europa Occidental. El de Vilanova de Segrià mesura 125 X 43,5 X 28,5 centímetres.
 

 Baixant la mirada puc mostrar-vos des d'una altra perspectiva com ha quedat la part inferior de l'escultura de pedra policromada.
 

 Darrere de l'escultura, a l'esquerra, hi ha una petita explicació del retorn del Crist de Vilanova de Segrià al Museu de Lleida en la que a sota podem veure quatre fotografies del CRBMC ( Ramon Mateo ).
 
 
La fotografia de l'esquerra és de l'escultura abans de començar el procés de restauració. A les altres tres, d'esquerra  a dreta , es veu el rostre part del Crist amb llum visible, amb fluorescència ultraviolada ( UV ) i fotografia infraroja ( IR ).
 
 
En un document del divuit de maig de 1.938, en plena Guerra Civil, s'explica que l'escultura de pedra policromada que es conservava a la Casa Sanuy de Vilanova de Segrià es traslladà a Lleida i després a Saragossa per protegir-la. 
El Crist del Judici Final és un dels millors exemples de l'Escola de Lleida d'escultura del segle XIV, una agrupació d'escultors encapçalats per Bartomeu de Robió, dels que podem gaudir al segle XXI, .
 

 Darrere de l'escultura, a la dreta, en Ramon Solé ens fa un breu apunt sobre el procés de restauració. Al CRBMC després d'un estudi científic per identificar les diferents capes pictòriques s'han anat eliminant les capes més modernes fins arribar a la policromia original molt ben conservada.
 
 
A la propera fotografia de Carolina Ferre que acompanya el text podem veure un moment del procés de restauració.
Atentament.
Senyor i 

dilluns, 15 de juny del 2026

Un cop d'ull a la Casa Botines.

Amb només cinc minuts passejant arribem des de la Pulchra leonina ( la catedral ), que hem mirat i admirat a les tres últimes entrades dedicades a León, fins a la Casa Botines.


Deixem la Plaza de Regla per continuar per la Calle Ancha, un important carrer de vianants ple de botigues, fins a la cantonada amb la calle de Ruiz de Salazar on trobem el Palacio de los Guzmanes, seu de la Diputación de León. Ruiz de Salazar és un dels carrers que separen el casc antic de la ciutat moderna.


Aquest palau renaixentista del segle XVI fou construït per ordre de Don Ramiro Núñez de Guzmán, que era noble, militar i líder comuner de León, en els solars de les cases senyorials dels Guzmán, un dels llinatges lleonesos més antics.
A  la fotografia anterior es veu una petita part de la façana principal del Palacio de los Guzmanes amb una de les quatre torres i a la dreta la Calle Ancha.


A l'esquerra de la fotografia anterior, feta des de l'encreuament dels carrers Ruiz de Salazar i Pilotos Regueral, veiem la façana principal del Palacio de los Guzmanes i a la dreta  la Casa Botines.
La propera fotografia del Palacio de los Guzmanes la va fer Jean Laurent Minier entre els anys 1.860 i 1.886, abans de la reforma del 1.890.


Font fotografia: Archivo Vernacci IPCE, Ministerio de Educación, Cultura y Deporte. Fototeca del Patrimonio Histórico.

Atribuït a l'arquitecte Rodrigo Gil de Hontañón, les obres foren dirigides pel seu deixeble Juan del Ribero Rada. Les obres iniciades l'any 1.557 no van acabar fins al 1.577.


El palau, de planta trapezoïdal amb torres a les cantonades, s'articula al voltant del pati interior. La façana principal té tres altures separades per impostes. La inferior amb finestres enreixades, la central amb balcons i a la superior hi ha una galeria amb arcs de mig punt separats per pilastres corínties. A la cornisa que corona la façana principal, entre les torres, hi ha vint-i-una gàrgoles de les que en podeu veure tres a la fotografia anterior.
Al banc que veieu a l'esquerra de la propera fotografia  hi ha l'escultura de bronze de l'asturià José Luis Fernández en la que Antoni Gaudí està dibuixant la Casa Botines que té davant.
La portalada principal d'arc de mig punt està emmarcada per columnes jòniques. Al centre de l'entaulament hi ha un petit balcó coronat per un frontó triangular. L'entaulament està flanquejat per les estàtues de dos guerrers amb els escuts d'armes del llinatge dels Guzmanes.


A tocar del Palacio de los Guzmanes l'altre edifici emblemàtic de la Plaza de San Mateo és la Casa Botines, fotografia següent, un dels tres edificis que Antoni Gaudí construí fora de Catalunya. Pocs metres separen els edificis modernista i renaixentista.


Els altres dos edificis de Gaudí fora de Catalunya són el Palacio Episcopal de Astorga ( 1.889-1.893 ) també a la província de León, i  La Villa Quijano coneguda popularment com El Capricho ( 1.883 - 1.885 ) a Comillas ( Cantabria ). L'any 1.881 va fer un quiosc per la visita que el rei Alfonso XII va fer a Comillas convidat pel marqués de Comillas Antonio López López. L'any 1.883 aquest quiosc es traslladà a la finca Güells del districte barceloní de les Corts i es desconeix quan va desaparèixer...


Font fotografia: Wikimedia Commons.

Gaudí signà els plànols de la Casa Botines al desembre de 1.891 i l'Ajuntament de León aprovà i autoritzà l'obra el dia quatre de gener del 1.892. L'edifici s'acabà en només deu mesos i l'edifici fou inaugurat el 15 de setembre del 1.893 amb la col·locació del grup escultòric Sant Jordi i el drac protagonista de les dues properes fotografies.


El grup escultòric actual és una rèplica exacta de l'original que Llorenç Matamala i Piñol esculpí per l'edifici de Gaudí i que a mitjans del segle XX estava molt deteriorat. La rèplica es va fer amb pedra de més qualitat.


Quan van retirar el grup escultòric a l'interior del drac hi van trobar un tub de plom en el que hi havia un calendari de l'obra, que es va fer amb només deu mesos, i plànols originals de l'edifici que actualment estan custodiats a l'Arxiu Històric de la Fundació.


Font fotografia: Wikimedia Commons.

Les fotografies anterior i propera són dels plànols d'alçat i de planta del Proyecto de la Casa de los Sres Fernández y Andrés, signats a Barcelona al desembre de 1.891 i amagats a l'interior del tub.


Font fotografia: Wikimedia Commons.

Casa Botines és el nom popular del negoci de l'empresari català Joan Homs Botinàs al que li van catalanitzar el segon cognom canviant el Botinàs per Botines...
La porta de la façana principal amb arc lobulat , protagonista de la propera fotografia de detall, donava accés a la botiga i les oficines.


Joan Homs Botinàs arribà a León l'any 1.834 per obrir-hi un negoci de venda de teixits a la Plaza Mayor. Després de la seva mort els seus socis Simón Fernández i Mariano Andrés van comprar un solar a la Plaza de San Marcelo i encarregaren a Antoni Gaudí un edifici de nova planta que combinés l'ús comercial i residencial.


Fernández i Andrés tenien relacions comercials amb Eusebi Güell que els recomanà contactar amb Antoni Gaudi que dissenyà un edifici en el que esbarregen influències de l'arquitectura nòrdica, gòtica i renaixentista. Un edifici exempt amb carreus de calcària grisa amb acabat encoixinat i tres-centes seixanta-cinc finestres. 
Seguint la forma d'anomenar les cases en aquella època el nom del nou edifici de Gaudí, Casa Fernández y Andrés, feia referència als propietaris.
A les fotografies anterior i propera el protagonisme és per la reixa de forja que va fer al seu taller de Barcelona Joan Oñós i Serinanell, ferrer i forjador que treballà amb Gaudí. A la dreta de la propera fotografia es veu parcialment la façana principal del Palacio de los Guzmanes.


Casa Botines té l'aspecte d'una fortalesa medieval amb una torre cilíndrica a cadascuna de les quatre cantonades rematada amb cuculles còniques de pissarra coronades amb penells. La coberta a quatre aigües també és de pissarra.
A la fotografia següent podeu veure les dues d'aquestes torres cilíndriques de les cantonades del carrer Ruiz de Salazar amb la plaça de San Marcelo ( esquerra ) i amb el carrer Pilotos Regueral ( dreta ).


Anant fins al centre del carrer Ruiz de Salazar i aixecant la mirada puc fer la propera fotografia en la que es veuen parcialment les cuculles còniques de pissarra amb els penells que les coronen, les finestres trilobulades de la tercera planta ( idèntiques a la de la segona )  i el coronament amb merlets.


Al soterrani hi havia el magatzem i a la planta baixa els despatxos i el negoci de teixits. A la primera planta, la planta noble, acollia els habitatges dels propietaris. La segona i la tercera planta eren habitatges de lloguer i sota la coberta a quatre aigües hi havia els trasters i l'habitatge del porter. Un fossat amb reixa de forja envolta l'edifici.


Després de ser el negoci de venda de teixits i casa de canvi de Simón Fernández i Mario Andrés, l'any 1.929 la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de León comprà l'edifici, subrogà els contractes de lloguer i a la planta baixa hi instal·là les seves oficines.
L'edifici tingué ús bancari fins al 2.017 quan fou museïtzat i obert al públic per la Fundación Social de Castilla y León ( FUNDOS ).


A la fotografia anterior de la façana del carrer Ruiz de Salazar, de baix a dalt: la part superior de l'arc lobulat de la porta que donava accés als habitatges, les finestres trífores ( amb dos mainells ) amb arcs lobulats de la planta baixa on hi havia les oficines i la botiga. A la part superior, corresponent a la planta noble es veuen dues finestres bífores ( amb un mainell ) i una amb tres mainells, totes amb arcs lobulats. La porta d'accés al magatzem era la del carrer Pilotos Regueral.
Deixem la Casa Botines per apropar-nos a la propera entrada dedicada a León a la Calle Azabachería, un dels carrers més emblemàtics del Barrio Húmedo, on ens espera una botiga sorprenent...
Atentament.
Senyor i