La Basílica de San Isidoro de León ( i 3 ).

A les dues entrades anteriors dedicades a la Basílica de San Isidoro Real Colegiata de León vaig mostrar-vos detalladament la façana sud amb la Puerta del Cordero i la Puerta del Perdón, i el Museo de San Isidoro Real Colegiata.

A l'entrada d'avui entrarem a la basílica per la Puerta del Cordero que podeu veure al centre de la fotografia anterior i a la propera fotografia. Aquesta és la porta principal per la que s'accedeix al temple. Ja vaig explicar-vos que l'altra, la Puerta del Perdón anomenada també Puerta de San Pedro, actualment només està oberta els anys de Jubileu Compostel·là. Per ella hi entre i hi entraven els peregrins del Camí de Sant Jaume per aconseguir indulgències.

El temple s'edificà sobre l'església de tàpia i maó que havia manat construir Alfonso V de León amb advocació a Sant Joan Baptista. L'any 1.065 fou reedificada en pedra i estil romànic per Fernando I i Sancha de León sota l'advocació de San Isidoro  i posteriorment ampliada al segle XII per Sancha Raimúndez.

L'església actual té planta de creu llatina i tres naus, la central de més alçària i amplària que les laterals. La major alçària de la nau central facilita l'entrada de llum natural pels finestrals.

Les naus estan dividides en sis trams dels quals els tres del fons del temple estan ocupats per un cor alt del segle XV. Apropant-me una mica al presbiteri i fent mitja volta puc fer la propera fotografia del fons del temple en la que podeu observar el cor.

Torno cap al fons del temple i quan estic sota el cor faig la fotografia en la que podeu veure millor les dues portes. A la de l'esquerra, d'arc de mig punt, hi ha un timpà amb un crismó trinitari ( format per vuit braços ) i a la de l centre dues arquivoltes de ferradura, la més interior polilobulada. Darrere d'aquest mur hi ha el Panteón Real que vàrem observar a l'entrada anterior dedicada a León. Les dues portes estan tapiades.

El cor alt es va fer a la primera meitat del segle XV per ordre de l'abat Simón Álvarez. En una de les claus de la volta hi ha l'escut de l'abat.

A la nau central hi ha pilars cruciformes amb semicolumnes adossades amb capitells vegetals i historiats que sostenen arcs doblats de mig punt peraltats. El claristori ( nivell més alt de la nau d'una basílica o església romànica o gòtica) té grans finestrals de doble esqueixada.

La coberta és de volta de canó amb arcs torals, uns recolzats sobre mènsules, altres sobre semicolumnes i altres sobre pilars amb semicolumnes. Tots estan reforçats a l'exterior amb contraforts.

L'obra de Doña Urraca de Zamora tenia previst introduir el transsepte, però el que es va fer a l'època d'Alfonso VII de León fou elevar l'alçària de la nau central per construir el claristori amb el cos de finestres que omplia el temple de llum natural i cobrir la nau central amb volta de canó i les laterals amb volta d'aresta.

Aquest canvi en el projecte provocà el col·lapse de la meitat occidental de la basílica. En el regnat de Fernando II de León es va dur a terme una important intervenció en diferents voltes de la nau central i de les laterals. La restauració de les voltes es va fer amb maó i es reforçaren amb arcs torals i els seu suports amb semicolumnes.

A les fotografies en les que es veu la volta de canó, les parts esquerdejades ( arrebossades amb morter de sorra gruixuda ) són les que es van reconstruir amb maó.

A la fotografia anterior podeu veure una de les tres escultures gòtiques que es conserven. És la de l'Arcàngel Sant Gabriel, adossat al polar del mur del costat de l'Evangeli ( el costat esquerre des del punt de vista dels fidels mirant cam a l'altar ). Està just abans del transsepte.

A la capçalera hi ha tres absis, però el central romànic fou enderrocat al segle XVI per construir l'actual en estil gòtic. A partir de 1.513 amb el patrocino del padre Juan de Cusanza i la direcció d'obres de Juan de Badajoz "El Viejo" es substituí l'antic absis romànic per la Capilla Mayor gòtica de planta rectangular.

El creuer té la coberta de volta de canó de pedra i la de la Capilla Mayor es d'arcs tercelets. El tercelet o arc tercelet és cadascun dels nervis o arcs d'una volta de creueria complexa.

El retaule major gòtic fou traslladat l'any 1.920 des de l'església de Santo Tomás de Pozuelo de la Orden, un petit poble de la província de Valladolid fins a la basílica de San Isidoro. Aquell anys la parròquia de Pozuelo de la Orden pertanyia al bisbat de León. El retaule substituí el que hi havia a la basílica que fou destruït per un incendi provocat l'any 1.811 per l'exèrcit francès que també transformà el Panteón Real en un estable...

El van fer entre 1,525 i 1.531 amb feines de talla i assemblatge encara gòtiques. Té predel·la, tres cossos i set carrers. Un guardapols amb decoració vegetal en el que també hi ha animals , dracs i altres éssers fantàstics.

Consta de vint-i-quatre taules pintades per Lorenzo de Ávila, Antonio Vázquez i Andrés Melgar amb escenes de la vida de la Mare de Déu, la Passió de Crist i la vida de Sant Tomàs ( titular de l'església d'on procedeix el retaule, actualment en ruïna.

A la part inferior del carrer central hi ha una custòdia de plata que substitueix una escultura de Sant Tomàs. Una custòdia és una peça d'or o un altre metall preciós en la que es col·loca l'hòstia després de consagrar-la perquè l'adorin els fidels. També s'anomena ostensori. A sobre de la custòdia hi ha una talla de l'Assumpció sota dosser que no es considera original del retaule. Sota la custòdia  hi ha una urna neoclàssica de plata feta l'any 1.847 per l'argenter lleonès Antonio Rebollo que conté les restes de San Isidoro.

De la capçalera romànica del segle XII només es conserven els absis semicirculars de les capelles laterals. La protagonista de la propera fotografia és la capella absidal del costat de l'Epístola ( el costat dret des del punt de vista dels fidels mirant cap a l'altar ).

L'absis que acull aquesta capella us el vaig ensenyar a la primera entrada dedicada a la basílica. Només es veu parcialment perquè la resta queda a l'interior del cos rectangular de l'absis gòtic del segle XVI.

Girem cua i abans de sortir de la basílica ens aturem un moment per observar l'escacat de la base d'un dels pilars cruciformes amb semicolumnes adossades.

Sortim de la basílica i només en cinc minuts passejant arribem a El Arco de la Cárcel , una de les quatre entrades de l'antiga muralla romana de León. Només sortir del recinte emmurallat anem a la dreta per la Calle Carreras i continuem per la Avenida de los Cubos. A la propera entrada dedicada a León, passejant per aquests dos carrers gaudirem de la muralla lleonesa.

Atentament.

Senyor i

El Flysch de Zumaia.

Avui donarem un cop d'ull a una petita part del Geoparque UNESCO de la Costa Vasca, uns tretze quilòmetres de penya-segats que ens permetran observar l'espectacular formació de capes de roques anomenades flysch. El geoparc està encaixat entre el mar Cantàbric i les muntanyes basques dels municipis de Zumaia, Deba i Mutriku. La part que veurem és del municipi de Zumaia.

Des de la Plaza Amaia, a tocar del riu Urola, passejant tranquil·lament un quart d'hora s'arriba al Mirador de Algorri, des d'on he fet les properes deu fotografies. 

A les fotografies anterior i següent constatareu la diferència que hi ha entre observar el flysch des de la petita cala d'Algorri quan hi ha marea alta o plenamar ( en la que no es veuen les plataformes d'abrasió )  o amb marea baixa o baixamar ( en la que es veuen molt bé les plataformes d'abrasió ).

El flysch és una formació estratigràfica de roques sedimentàries en la que s'alternen capes de roques dures ( calcàries, pissarres... ) i capes de roques més toves com el gres argilós.

 

 

El mar, la pluja i el vent erosionen els penya-segats provocant despreniments. Els penya-segats retrocedeixen deixant als seus peus una de les més grans plataformes d'abrasió del Cantàbric. Les capes més dures aguanten millor l'erosió i formen caps. Les més toves s'erosionen formant petites cales com la d'Algorri.

 

Constatareu que dues d'aquestes fotografies són dels plafons informatius que trobareu al mirador. El mirador d'Algorri és un dels miradors més freqüentats de geoparc. 

Els sediments es van dipositar fa aproximadament entre noranta-nou i cinquanta milions d'anys al fons d'un mar estret que hi havia entre la península ibèrica ( que en aquella època era una illa ) i la placa eurasiàtica. Aquestes capes es van formar en posició horitzontal fins que el xoc entre aquella illa i la plana eurasiàtica les aixecà a la posició actual. Les capes més antigues estan inclinades cap a l'oest i les més modernes cap a l'est.

En aquesta petita cala d'Algorri hi ha el límit K/PG, un nivell fi de color negre en el que més del 70% dels fòssils marins desapareixen. Té seixanta-sis milions d'anys i coincideix amb l'extinció dels dinosaures en terra ferma.

És el límit, conegut com límit K/T, entre el Cretaci ( K ) i el Paleocè ( Pg ). La propera fotografia és del plafó informatiu que ho explica.

A la fotografia següent els puntets que hi he dibuixat assenyalen el límit K/T, entre el Cretaci i el Paleocè, és a dir entre l'era secundària i l'era terciària. Clicant sobre l'enllaç anterior accedireu a l'article LIG 43 Límite K/7 en Zumaia. Inventario lugares de interés geológico en la Comunidada Autónoma del País Vasco.

Deixem el mirador d'Algorri i ens enfilem per la petita sendera que puja fins a la part superior del penya-segat. Des de baix pot semblar perillós però si seguiu la sendera i respecteu els límits marcats pels pals i les cordes no hi ha cap perill. A la part superior dreta de la fotografia següent s'hi veu una persona.

La petita sendera per la que pugem a la part superior del penya-segat ens permet anar a l'esquerra fins a la punta Algorri o a la dreta on podrem observar les diferents capes de roques dures i roques toves que inicialment es van dipositar en posició horitzontal. Però la força del xoc entre l'illa que fou l'actual península ibèrica i la placa eurasiàtica aquests estrats han girat uns seixanta graus.

A la part superior esquerra de la fotografia següent podeu observar un petit grup de gent observant-ho. Les capes que veieu a la part superior, on darrere hi ha el mar, són les menys antigues i tenen uns cinquanta milions d'anys. Les més properes a la sendera són les més antigues, les primeres que van sedimentar horitzontalment fa uns cent cinc milions d'anys.

Aixecant la mirada i dirigint-la a la dreta puc mostrar-vos a la propera fotografia l'ermita de San Telmo que corona el penya-segat als peus del qual hi ha la platja d'Itzurum. Alguns dels penya-segats d'aquesta platja tenen una caiguda de cent cinquanta metres.

 

La fotografia següent us permetrà constatar els espectaculars plegaments i falles dels estrats de flysch coronats per l'ermita de San Telmo de la que veiem la part del darrere, on una barana protegeix de la caiguda als visitants.

Abans de continuar per la sorprenent sendera ens fixem en una de les capes de sediments de roques dures que és més gruixuda que les altres i en la que hi ha una placa en la que hi podem llegir A02.

Continuant uns metres més per la sendera direcció a l'ermita gràcies al zoom de la càmera fotogràfica puc mostrar-vos els estratotips  que s'alcen imponents a la platja d'Itzurum. De dreta a esquerra des de l'ermita de San Telmo els estatges de Paleocè: Danià, Selandià i Thanetià.

 

Pujant uns metres més per la sendera trobem el carrer San Telmo que molt aviat es bifurca girant pronunciadament a l'esquerra i ens permet pujar fins a l'ermita dedicada al patró dels mariners (el dominic Pedro González ( c. 1.190- c. 1.246 ), conegut popularment com San Telmo ). La primera referència documental de l'ermita és de l'any 1.540.

A tocar del porxo de l'ermita faig la propera fotografia en la que, a la part inferior esquerra hi ha gent que camina cap a la sendera que els durà fins al mirador d'Algorri.

A la fotografia anterior i a la propera amb més detall podeu observar el plafó informatiu amb la ruta que va de l'ermita de San Telmo a la punta d'Algorri, al mirador d'Algorri i la tornada a Zumaia.

Vaig fins a la barana que hi ha a la part del darrere de l'ermita per poder fotografiar frontalment la punta Algorri a la que abans hem pujat des del mirador d'Algorri. 

El zoom de la càmera ens permet veure una mica millor les capes de sediments que han girat uns seixanta graus ( a tocar del cotxe ) i més lluny la gent passejant per la sendera ( alguns fins a la punta Algorri i altres baixant al mirador d'Algorri ).

Si ens fixem en les lloses de l'ermita hi trobarem les empremtes que els organismes van deixar fa milions d'anys en el fons marins. La propera fotografia és un tipus d'icnofòssil anomenat Paleodictyon, una malla formada per hexàgons. Un icnofòssil és una icnita ( senyal o rastre que han deixat organismes ) que s'ha fossilitzat.

 

Girem cua i marxem de l'ermita i baixant pel carrer San Telmo agafem el primer carrer a l'esquerra que trobem. Enfilant-lo fins arribar a una rotonda i pujant una petita escala les vistes de l'ermita coronat el flysch són tot un regal visual.

A la propera entrada dedicada a Zumaia baixarem des de l'ermita fins al nucli històric que encara conserva el traçat medieval presidit per l'església parroquial de Sant Pere, un edifici gòtic del segle XIII.

Atentament.

Senyor i

El misteri del carrer de l'Hospital...

A les dues entrades anteriors dedicades ala capital de la comarca de l'Urgell estàvem enfilats al Tossal de Sant Eloi que domina la ciutat de Tàrrega gaudint del Parc de Sant Eloi, de l'ermita de Sant Eloi i de les vistes des del torricó nord-est. 

L'ermita gòtica construïda l'any 1.248 però molt reformada gairebé sempre està tancada, però gràcies a la gentilesa de l'Associació d'Amics de l'Arbre vam poder entrar-hi i veure el poc que queda de l'antiga ermita: els arcs de diafragma apuntats que es recolzen en columnes adossades i l'escultura de pedra dels segle XIV de Sant Eloi que presideix el presbiteri.

Al mur oest vàrem observar detalladament les pintures murals al fresc que l'artista targarí Josep Minguell i Cardenyes hi va fer l'any 2.020.

A l'entrada d'avui baixarem del Tossal de Sant Eloi per anar al nucli antic de la ciutat, concretament a la plaça de Sant Antoni i al carrer de l'Hospital. Però abans ens aturarem un moment a la plaça major per recordar l'entrada que vaig dedicar a finals del passat novembre a l'església parroquial de Santa Maria de l'Alba, en la que a més a més dels detalls arquitectònics vàrem mirar i admirar les pintures murals al fresc obra dels targarins Josep Minguell i Miret ( fetes entre els anys 1.958 i 1.965 ) i del seu fill Josep Minguell i Cardenyes ( pintades entre els anys 2.004 i 2.022 ). Si les voleu tornar a veure cliqueu sobre l'enllaç anterior.

Deixem la plaça Major i anem pel carrer Major fins a la plaça porxada de Sant Antoni, amb l'església de Sant Antoni ubicada a l'únic costat de la plaça sense porxos.

L'església es construí al segle XIV vinculada a l'Hospital homònim que hi ha a la seva esquerra. A la façana es veuen diferents etapes constructives i les reformes que s'hi han fet. Té un campanar de cadireta de tres ulls però només una campana construït sobre la casa veïna que era de la família Ardèvol, benefactora de l'hospital. Aquest campanar es construí l'any 1.685.

La senzilla portalada amb llinda recta sense decoració està flanquejada per estàtues sobre grans pedestals que formaven part de la desapareguda portalada gòtica del segle XIV de l'església parroquial de Sant Maria de l'Alba. Les dues estàtues són reproduccions de les originals custodiades al Museu Comarcal de l'Urgell que està a només un minut passejant, al carrer Major número onze.

La de l'esquerra ( fotografia anterior ) és de l'apòstol Sant Joan Evangelista i la de la dreta ( propera fotografia ) d'un apòstol no identificat. Al museu hi ha cinc apòstols de manera més o menys íntegra i els fragments dels apòstols reaprofitats a la nova església construïda entre 1.672  i 1.742 després de la caiguda del campanar romànic l'any 1.672  i recuperats entre els desperfectes causats per la Guerra Civil.

Sobre la llinda hi ha una petita fornícula amb la discreta escultura de Sant Antoni Abat sobre un petit pedestal que a sota té l'escut dels Antonians.

Entre els anys 1.599 i 1.602 a l'interior de l'església s'hi van fer enterraments massius dels morts a l'epidèmia de pesta que castigà durament Tàrrega. En unes obres de restauració, al 1.650, hi van trobar un crucifix romànic del segle XIII amb restes d'esmalt i incrustacions de pedreria conegut popularment com el Sant Crist Trobat. 

Caminant uns metres cap a l'esquerra pel carrer de l'Hospital em giro per fer la propera fotografia en la que podeu veure a l'esquerra la portalada barroca de l'hospital de Sant Antoni coronada per una fornícula ( 1 ). Al fons l'estàtua de l'apòstol Sant Joan ( 2 ) que hi ha a l'esquerra de la portalada de l'església de San Antoni i a l'esquerra la curiosa llinda que hi ha al número cinc del carrer de l'Hospital ( 3 ). A la part assolellada es veuen parcialment els porxos de la plaça de Sant Antoni. 

L'antic Hospital de Tàrrega fou fundat l'any 1.315 i els Antonians en van tenir cura fins al 1.787, any en el que el Papa Pius VI va suprimir l'Ordre de de Sant Antoni i aleshores va passar al Consell Municipal. Però abans, al segle XVII l'hospital no tenia les condicions mínimes i es renovà construint un nou edifici.

La fotografia de detall ens permet observar millor la fornícula emmarcada per pilastres i un voladís corbat. A la fornícula hi podem llegir l'any de construcció del "nou" hospital, 1.740 i al centre de la llinda hi ha l'escut de la ciutat de Tàrrega.

L'edifici s'estructura al voltant d'un pati central que recorda un claustre des d'on podem pujar al pis principal per una escalinata.

 

Els murs de l'antic hospital són de pedra però en algunes parts de la planta superior estan arrebossats. En les parts arrebossades es veu l'emmarcament de les obertures ( portes i finestres ) de pedra.

 

 

L'any 1.827 el Consell Municipal traspassà la cura i la gestió de l'hospital a les Germanes Carmelites de la Caritat de Sant Joaquima de Vedruna. L'any 1.972 es transformà en Residència Assistida i Centre de Dia que està gestionada per una Junta de Patronat.

Just davant de la portalada barroca hi ha una casa amb la façana arrebossada però en la que es veu la llinda de pedra de la porta i els carreus de la planta baixa des de la porta fins al tub que recull l'aigua de pluja de la teulada. Podeu veure millor aquesta porta a la fotografia següent.

Com que no trobava cap informació sobre la llinda vaig fer un correu electrònic al Museu Comarcal de l'Urgell adjuntant dues fotografies i ràpidament em van enviar un parell d'articles de Joan Yeguas i Gassó. Gràcies a l'article "Fragments d'art urgellenc i de les rodalies", concretament el fragment titulat "Un àngel tinent a Tàrrega ( cap a 1.550 )", puc explicar-vos que aquesta curiosa llinda, segons Planes Costa, podria haver format part de l'antic portal de la ciutat que estava en aquesta zona de Tàrrega.

Al centre hi ha la figura d'un àngel dempeus sota un arc conopial amb les ales obertes i el cabell llarg que està agafant un escut en el que hi ha una inscripció en lletra gòtica. A partir del segle XV a l'escultura gòtica es representa sovint l'àngel tinent. A l'escut que agafa aquest àngel s'informava qui era el promotor de l'obra. Però en aquest cas a l'escut no hi ha les armes sinó una inscripció.

Explica Joan Yeguas que s'hi llegeix "Antoni / Peres" nom que podria fer referència a un procurador fiscal de Tàrrega documentat al 1.566. Però pel tipus d'escriptura i el pentinat de l'àngel Yeguas afirma que caldria datar-lo cal al 1.550.

L'article no fa cap referència als dos alquercs que hi ha gravats a la pedra a la dreta de l'àngel tinent. El que està a tocar de l'àngel és més gran i ben gravat, però el més petits que està a la seva dreta és força matusser.

Abans aquesta llinda, exceptuant la figura de l'àngel tinent, estava arrebossada. El mur de la planta baixa de la dreta de la porta també estava arrebossat. Potser Joan Yeguas no va veure els alquercs perquè estaven tapats.

L'alquerc, paraula que ve de l'àrab al qirkat, és un joc d'estratègia que els experts pensen que va néixer a l'Antic Egipte i els àrabs el van portar a la Península Ibèrica. Aquest joc, que en castellà es diu alquerque, tenia molts seguidors a l'Edat Mitjana.

 

 

Font fotografia: Wikimedia Commons.

A l'anterior il·lustració podeu veure com dos cavallers acompanyats dels seus arquers juguen a l'alquerc. És del Libro de los juegos que fou encomanat per Alfonso X de Castilla anomenat el Sabio.

A l'entrada "Al qirkat"del març del 2.014 vaig mostrar-vos un dels alquercs que hi ha al claustre de la Seu Vella de Lleida. En el finestral més proper al campanar hi ha gravat l'alquerc que podeu veure a la propera fotografia de detall.

És evident que la llinda del carrer de l'Hospital en algun moment estava paral·lela al terra i no perpendicular com ara per poder-hi col·locar les vint-i-quatre peces ( dotze per jugador ) amb les que es juga amb aquest  l'alquerc.

Hi ha tres tipus d'alquerc: el de tres en el que cada jugador té tres peces, el de nou i el de dotze. Les fotografies de l'entrada d'avui són d'alquercs de dotze. El més senzill és l'alquerc de tres al que gairebé tothom hi ha jugat perquè és el que anomenem tres en ratlla. El joc de les dames es va crear unint les regles de l'alquerc amb un tauler d'escacs.

Atentament.

Senyor i