Deixem Trani després de passejar pel port, el barri jueu i evidentment mirar i admirar la seva catedral romànica per anar fins a Lecce on assaborirem el seu espectacular barri barroc. Agafem l'autopista SS16 Adriàtica per anar-hi, però abans ens aturem un moment a Polignano a Mare per gaudir de la seva bellesa.
Polignano a Mare és una ciutat de 17.410 habitants amb la part antiga edificada sobre un esperó rocós que mira a la mar Adriàtica. Quan passem pel Pont Borbònic sobre Lama Monachile, anomenada també Cala Ponte, trobem el primer regal visual.
A la fotografia anterior podeu observar parcialment, a la dreta, una petita part de la ciutat vella des d'aquest pont construït a l'època borbònica a la Via Traiana, una antiga calçada romana construïda l'any 109 per l'emperador Trajà com una extensió de la Via Apia.
A l'esquerra de la propera fotografia es veuen dos dels arcs d'aquest pont des del Belvedere ( mirador ) su Lama Monachile que a la fotografia anterior està a l'interior de la circumferència groga que hi he dibuixat.
Tornant al pont i dirigint la mirada una mica a la dreta puc mostrar-vos algunes de les cases que coronen l'espectacular esperó rocós.
A la part superior dreta de la fotografia anterior i a la propera de detall treu el nas darrere de les cases la chiesa del purgatorio construïda en estil barroc entre 1.714 i 1.767.
Acabem de passar el pont borbònic, construït a principis del segle XIX per ordre del rei Ferdinando II di Borbone, per donar un cop d'ull al nucli històric de Polignano a Mare.
Avançant uns metres després del pont trobem l'Arco Marchesale, també conegut com Porta Grande, una muralla construïda l'any 1.530 que al 1.780 es convertí en l'única vis d'accés a la població.
A tocar de la volta de canó hi ha un llenç de finals del segle XVI, d'autor desconegut, que representa la Crucifixió de Crist. Flanquejant el llenç hi ha dos forats rectangulars per on passaven les cadenes del pont llevadís que tancava la ciutat.
L'arc està coronat per una petita església, construïda a mitjans del segle XVI que està dedicada a la Mare de Déu.
Entrem a la ciutat vella i en un moment arribem a la piazza Vittorio Emanuelle II, cor del centre històric, on trobem a l'esquerra el palazzo comunale anomenat del'Orlogio ( palau del rellotge ) i a la dreta la chiesa Matrice Dell'Assunta.
La fotografia anterior és del palazzo comunale del'Orlogio que quan era propietat d'un comerciant local tingué la funció de seu de l'autoritat municipal. De les tres plantes del palau la baixa estava destinada a magatzems d'aliments. A sobre hi van construir dos pisos, probablement al segle XVI, que acolliren les dependències municipals fins al 1.837 quan l'Ajuntament es traslladà al palazzo San Giuseppe.
A la segona planta, entre les finestres, hi ha l'escut municipal de l'any 1.765 i a la planta superior - també entre les dues finestres- destaca el rellotge mecànic del segle XIX ubicat en el mateix lloc on anteriorment hi havia el rellotge de sol. A sobre del rellotge hi ha una fornícula que acull l'estàtua de San Vito, patró de Polignano, i coronant la façana un petit campanar amb dues campanes.
A la dreta de la plaça hi ha la chiesa Matrice Dell'Assunta, consagrada a Santa Maria Assunta l'any 1.295 pel bisbe Guglielmo i fou catedral de Polignano fins al 1.818. A l'estil romànic puglià inicial si han afegit elements estructurals i decoratius gòtics, renaixentistes i barroca. Les nombroses intervencions han modificat molt l'església original. El campanar de planta quadrada té vint-i-tres metres d'alçària.
Deixem la plaça i passejant pels carrers i carrerons anem fins al mirador que a la primera fotografia està a l'interior de la circumferència groga que hi he dibuixat. És el Belvedere su Lama Monachile, també anomenat Balcone dei Santo Stefano.
Però aquest no és l'únic mirador que trobareu a la franja costanera del casc antic. Us recomano apropar-vos a la Balcoanta Vico Gualdella o al punt panoràmic Largo Ardito.
Deixem els miradors i marxem de Polignano a Mare per anar fins a Lecce on mirarem i admirarem el seu centre històric barroc, sense oblidar els monuments de l'època romana. Comencem la passejada per la capital del Salento a la piazza Sant' Oronzo que és l'actual centre de la ciutat. Antigament la plaça s'anomenava piazza dei Mercanti.
A la fotografia anterior podeu observar en primer terme l'amfiteatre romà i darrere el palazzo del Seggio i la columna di Sant'Oronzo.
Fins a la primera meitat del segle XX l'aspecte de la plaça era totalment diferent perquè les restes de l'amfiteatre romà no havien sortit a la llum encara que es coneixia la seva existència des de finals del segle XIX gràcies a l'arqueòleg Cosimo De Giorgi.
Les intervencions arqueològiques iniciades per Cosimo De Giorgi, i que amb algunes interrupcions es van allargar fins al 1.940, ens permeten observar part d'aquest amfiteatre construït al segle II encara que hi ha historiadors que afirmen que és de l'època de l'emperador Octavi August en les primeres dècades del segle I.
Amb una forma el·líptica que mesura aproximadament 102 X 83 metres a l'exterior i 53 X 34 metres a l'arena podia acollir uns 20.000 espectadors, una mica menys de la meitat dels del Coliseu de Roma.. Només és visible un terç de l'amfiteatre perquè la resta encara està sota la plaça i els edificis adjacents.
Està dividit en quatre sectors, cadascun amb la seva pròpia entrada. Es podia pujar de nivell gràcies a un sistema d'escales de connexió. Sis passadissos de servei conduïen a l'arena. El mur exterior tenia seixanta-vuit arcades de les quals encara són visibles vint-i-quatre pilars.
Deixem l'amfiteatre per observar detalladament el palazzo del Seggio ( Il Sedile di Lecce ) construït per ordre del doge veneziano Pietro Mocenigo l'any 1.592 per l'arquitecte Alessandro Saponaro sobre les restes de l'antic edifici enderrocat l'any 1.588.
L'estructura de planta quadrada, amb grans arcs gòtics a dues façanes principals està coronada per una terrassa renaixentista amb una loggia de tres arcs sobre la balustrada a cada façana. Aquestes dues façanes principals que miren a l'amfiteatre romà, estan tancades amb una estructura de vidre. Els òculs el·líptics dels pilars cantoners ens deixen entreveure una columna.
La coberta del pis inferior està decorada amb pintures al fresc dedicats als patrons de la ciutat i a episodis de la presa de possessió del Regne de Nàpols per part de Carles V d'Habsburg.
El palazzo del Seggio és un edifici que trobem en algunes ciutats del sud d'Itàlia en el que es feien reunions del consell nobiliari per l'administració de la ciutat. A Lecce fins al 1.851 fou la seu de l'Ajuntament.
Adossada al palau hi ha la chiesetta ( petita església ) di San Marco, la "capella privada" dels comerciants venecians construïda l'any 1.543.
La columna di Sant'Oronzo fou construïda a mitjans del segle XVII pels habitants de Lecce per agrair al sant haver posat fi a una epidèmia de pesta. El fust de la columna s'aixeca sobre una gran base i acaba en un capitell corinti i un capitell barroc sobre el que hi havia l'estàtua amb el sant protector beneint la ciutat feta per artesans venecians. És una de les dues columnes romanes bessones que es trobaven prop del port de Brindisi.
Era una estàtua d'uns cinc metres d'alçària que estava feta amb una estructura interna de fusta veneciana coberta de làmines de coure amb un acabat semblant al bronze. que es va restaurar l'any 2.020 i que es pot admirar al vestíbul del Palazzo di Citta ( l'Ajuntament ). A la columna s'hi col·locarà una còpia exacta feta en bronze amb la tècnica de la cera perduda perquè l'estructura de fusta amb el pas del temps es deteriora molt.
Deixem la piazza Sant'Oronzo per continuar a la propera entrada dedicada a la Puglia la descoberta de Lecce.
Atentament.
Senyor i
