Passejant per les ribes del Sió a Agramunt.

L'últim dia de l'any passat a l'entrada "Tornem a Agramunt" vàrem donar un cop d'ull als safareigs municipals del 1.882 ubicats al Camí Vell de Mafet, als afores de la vila urgellenca. Ho podeu recordar clicant sobre l'enllaç anterior. Al final de l'entrada vam anar fins al riu Sió, concretament al pont de pedra, anomenat pont vell, datat els segles XIII-XIV. L'entrada d'avui la comencem al seu costat.

 

 El pont d'origen medieval i l'església de Santa Maria, que hem visitat en entrades anteriors, són els dos monuments que es conserven de l'època comtal urgellenca. 

 

 Malgrat les riuades l'antic pont manté intacta la seva estructura. A la fotografia anterior podeu veure un dels tallamars de planta triangular. A mitjans del segle XX es canalitzà el riu Sió conduint la llera per l'ull de la riba esquerra. Des del pont fins a la zona esportiva de les piscines podem gaudir del Passeig Josep Brufau, la principal zona verda d'Agramunt, coneguda també com "Passeig del Sió".

 

 

Josep Brufau fou un hisendat agramuntí que col·laborà en la construcció de les Escoles i possibilità l'ampliació del passeig donant uns terrenys. A la zona esportiva de les piscines comença el Parc de Riella.

 

 

Al plafó informatiu camins de riella Patrimoni d'Agramunt a més a més d'explicar-nos la història del passeig, hi ha dues fotografies dels anys trenta del segle passat i una fotografia més moderna, ja en color. En una de les fotografies antigues, que podreu veure millor a la propera fotografia de detall, el protagonisme és per l'únic edifici construït al passeig, la Capella de la Verge dels Socors. La fotografia és de l'Arxiu de l'Institut d'Estudis Ilerdencs. La capella es coneixia amb el nom de Capella del Prat.

 

 

A començament de la dècada dels vuitanta van construir les piscines municipals, el primer equipament del passeig. Constatareu a les properes fotografies que l'ermita ja no és l'única construcció. 

Diu la llegenda que uns pastors van trobar la imatge de la Mare de Déu dels Socors entre un esbarzer a tocar del Sió. En aquell indret s'edificà aquesta petita capella que va ser punt de trobada dels devots surant dos segles i mig.

 

 

 

Creuant el Sió per un petit pont anem a la riba esquerra en la que a només quaranta metres del riu hi ha la petita edificació de planta rectangular amb l'absis carrat. Està feta amb pedra irregular carejada i carreus ben escairats a les cantonades i als marcs de la portalada.

 

 

La coberta a dues aigües és de teula àrab. La façana orientada al Sió està flanquejada per dues pilastres fetes amb carreus que formaven part de l'antic pòrtic del 1.764. Durant la restauració del 1.978 es suprimí el porxo que hi havia. A la porta adovellada d'arc de mig punt, fet amb fotja, i resseguint l'arc hi ha escrit en lletra lligada "Capella de la mare de Déu dels Socors". S'accedeix a la porta per una petita escala lateral de quatre graons. La façana està coronada per un campanar de cadireta amb un ull i una campana.

 

Al mur dret de la portalada hi ha una làpida molt erosionada i just damunt, després de les dovelles de l'arc de mig punt, una làpida moderna amb la transcripció de l'antiga.

 

 

Les dues primeres línies encara es poden llegir, però la resta de la inscripció està esborrada i només en queda alguna lletra.

 

 

Gràcies a la transcripció de la làpida moderna podem saber el que hi havia escrit al carreu del segle XVII:

FONCH POASADA

ESTA PRIMERA

PEDRA A 6 DE

FEBRE 1678 

FVNDADA PER

FRANNCH BERENGER.

 

Baixo els quatre graons per anar cap a la dreta per poder fotografiar l'absis carrat de la petita ermita dedicada a la patrona d'Agramunt. 

 

 

Torno a la façana orientada al riu Sió i m'apropo a un dels petits forats circulars que hi ha a la porta que ens permeten donar un cop d'ull a l'interior.

 

 

Per accedir al presbiteri cal pujar dos graons. L'absis està separat de la nau per un arc toral que dona lloc a una volta de canó feta de maó al sardinell.

Deixem l'antiga capella i tornem a creuar el Sió pel pontet per continuar passejant per la riba dreta on ens espera el Parc de Riella, un homenatge d'Agramunt a l'obra poètica de Guillem Viladot dissenyat amb forma del símbol d'infinit ( ∞ ).

 

 

Al parc li van donar el nom de Riella perquè Guillem Viladot anomenava així en els seus escrits a la vila d'Agramunt.

 

 

Al parc trobareu sis textos reproduïts en diferents faristols i quatre escultures. El poema concret Formes de Vida, de la sèrie Cartrons Concrets del 1.968, transformat en escultura és el protagonista de la fotografia anterior.

Deixem un moment el parc de Riella per anar a Lo Pardal, Fundació Guillem Viladot que vàrem visitar al febrer del 2.024. 

 

 

A Lo Pardal Casa de la Poesia Visual hi ha el poema protagonista de la propera fotografia i del grup escultòric del Parc de Riella.

 

 

Tornem al Parc de Riella per passejar entre les grans escultures d'acer que reprodueixen les paraules: nen, noi, home i món. La darrera escultura, que té forma de taüt perquè simbolitza la mort, és de pedra i a la part superior hi podem llegir nyac.

 

 

L'agramuntí Jaume Figuera, que fou director de la Companyia Teatredetics, dissenyà la transformació del poema visual en escultures urbanes de gran format.

 

 

Les escultures de les quatre curtíssimes paraules i el taüt de pedra resumeixen contundentment la nostra existència.

 

 

L'empresa Jové-Balasch d'Agramunt s'encarregà de construir les escultures d'acer i Tnumarga ha dissenyat l'espai on estan col·locades.

 

 A la fotografia anterior, si mireu la lletra O de món, veureu al fons el taüt de pedra en el que a la part superior hi ha la paraula nyac.

 

 

A més a més del la poesia d'en Viladot al parc hi veure plantes que trobem a l'obra del farmacèutic i poeta agramuntí ( espígol, romaní, timó, jonc, lliri, ametller, codonyer, alzina, roure, olivera, salse ), l'aigua ( bassa i riu Sió ) i les construccions de pedra seca ( marges i cabana de volta protagonistes de les fotografies anterior i propera ).

 

 

El poeta de Riella ( Agramunt ) us acompanyarà en aquesta passejada en forma d'infinit per la riba dreta del riu Sió.

 

Guardeu una part del vostre temps per visitar la vila d'origen medieval d'Agramunt, centre geogràfic de la Ribera del Sió.

Atentament.

Senyor i 

Passejant per Trani ( 2 ).

Vàrem començar la passejada per Trani al port esperant la tornada dels pescadors i gaudint del mercat del peix. A tocar dels vaixells amarrats hi ha la chiesa d'Ognissanti, una petita joia romànica de segle XII a la que li vam donar un cop d'ull. Després caminant pel barri jueu ens vam fixar en la sinagoga Scola Nuova i després ens aproparem fins a la Torre Dell'Orlogio i la chiesa di San Donato. El petit periple l'acabarem observant el castello svevo del segle XIII.  

Al final de l'entrada us explicava que al costat del castell hi ha la piazza Duomo, on comencem l'entrada d'avui. A la propera fotografia, feta des d'aquesta plaça, en primer terme hi ha el palazzo Torres, darrere el castello svevo i a la dreta la mar Adriàtica.

El palazzo Torres, construït per ordre de Martino Torres a la primera meitat del segle XVI acollí la Cort d'Apel·lació de la Puglia entre 1.681 i 1.923. És un edifici de façana molt sòbria i elegant amb un gran portal d'entrada. A principis del segle XIX acollí el primer teatre permanent de la ciutat i actualment és la seu dels Instituts Judicials de Trani.

A la seva esquerra hi ha el Polo Museale Diocesano Trani-Museo della Macchina per Srivere -Fondazione S.E.C.A. El Museu Diocesà fou inaugurat l'any 1.975 per ordre de l'arquebisbe Giuseppe Carata al palazzo Addazi ( antic seminari ) per acollir millor les peces procedents de les excavacions i demolicions fetes a la catedral i a altres esglésies de Trani.

Amb el pas dels anys el patrimoni del museu va anar creixent i a partir del 1.998 s'amplià amb les sales del palazzo Lodistopo, del segle XVII,, adjacent al palazzo Addazi. Aquest complex museístic acull el Museu Diocesà, el Museu de ma Màquina d'Escriure de la Fundació S.E.C.A i l'Àrea Cultural.

Però l'edifici més espectacular de la plaça, i de tot Trani, és el que li dona nom La Catedral ( Duomo ) que té el nom oficial de Basilica cattedrale di Santa Maria Assunta però que tothom coneix com San Nicolo Pellegrino.

És un dels exemples més importants de l'arquitectura romànica de la Puglia i se l'anomena "la reina de les catedrals de la Puglia". Com no podia ser d'una altra manera està construïda amb pedra de Trani, una roca sedimentària de color rosat molt clar gairebé blanc.

Una doble escalinata que condueix al portal central perquè la planta baixa està a uns cinc metres d'alçària del nivell del carrer. Aquesta doble rampa ens porta a una galeria amb el portal d'arc de mig punt meticulosament decorat flanquejat per quatre arcs cecs, també de mig punt a cada costat. En dos d'aquests arcs cecs  hi ha senzilles portes.

Al frontispici a més amés del portal d'entrada hi ha tres grans finestrals i una rosassa. Aquestes obertures tenen una complexa decoració i composicions entrellaçades amb figures fito-zoomorfes.

La catedral es començà a construir l'any 1.099 sobre l'antiga església de Santa Maria della Scala i fou consagrada l'any 1.143 abans d'acabar-la. A excepció del campanar l'edifici s'acabà cap a l'any 1.200. L'elegant campanar es construí fins al segon pis entre el 1.230 i el 1.239. Poc després de mitjans del segle XIV es van fer els pisos superiors  per ordre del bisbe Giacomo Tura Scottini.

El campanar s'enfila cap al cel sobre una base amb un gran arc apuntat. Sembla que quan es va fer es volia crear un pas per garantir els desplaçaments per la plaça, que segurament era molt diferent a l'actual i la catedral tenia edificis a tocar.

En el moment de girar cap a la façana sud faig la propera fotografia en la que podeu observar dues de les quatre façanes del campanar de cinquanta-nou metres d'alçària.

A la fotografia de la base del campanar amb el gran apuntat sobre la que s'enlaira l'elegant campanar es veu, al fons, una bastida a la zona del transsepte.

A l'esquerra de la propera fotografia de la façana sud de la catedral hi ha grans arcs cecs de mig punt i a la dreta el transsepte amb les bastides per restaurar-lo.

Quan arribo al transsepte sud faig la fotografia central en la que constatareu que està flanquejat per bastides per poder-lo restaurar. A baix hi ha els arcs cecs de mig punt i a sobre d'ells les obertures que donen llum natural a l'interior.

El zoom de la càmera fotogràfica ens permet observar amb detall els dos finestrals biforats d'arc de mig punt emmarcats amb decoració de grani di rosario i la rosassa. Sobre la cornisa hi ha un altre finestral que es veu parcialment.

Si continuem resseguint perimetralment la catedral a l'esquerra trobem la façana est que gairebé està tapada per les bastides col·locades per restaurar-la però que ens deixen veure l'absis central i el seu espectacular finestral absidal. 

 

A la façana est del transsepte hi ha tres absis de molta alçària i dotze obertures de diferents mides que donen llum natural a l'interior de la catedral. D'aquestes obertures la més espectacular és el gran finestral absidal de l'absis central que podeu observar millor a la propera fotografia.

Interiorment està emmarcat amb la decoració de grani di rosario. A la part inferior el finestral absidal està flanquejat per dos lleons, a la part superior per dos bous i el coronava un grifó o una esfinx que s'ha perdut.Com que encara no l'han restaurat a la fotografia constatareu que hi ha males herbes, molses i força brutícia.

A la façana nord, com hem vist abans a la sud, hi ha grans arcs cecs de mig punt. Com podeu observar a l'esquerra de la fotografia següent al transsepte nord també està en procés de restauració durant la meva visita. A la dreta, al fons, es veu el castello svevo.

Només ens cal anar fins al fons d'aquest façana i girar a l'esquerra per tornar al frontispici on hem començat a resseguir perimetralment l'espectacular edifici. A la propera i última entrada dedicada a Trani entrarem a la catedral i tindrem una agradable sorpresa...

Atentament.

Senyor i

La Basílica de San Isidoro de León ( i 3 ).

A les dues entrades anteriors dedicades a la Basílica de San Isidoro Real Colegiata de León vaig mostrar-vos detalladament la façana sud amb la Puerta del Cordero i la Puerta del Perdón, i el Museo de San Isidoro Real Colegiata.

A l'entrada d'avui entrarem a la basílica per la Puerta del Cordero que podeu veure al centre de la fotografia anterior i a la propera fotografia. Aquesta és la porta principal per la que s'accedeix al temple. Ja vaig explicar-vos que l'altra, la Puerta del Perdón anomenada també Puerta de San Pedro, actualment només està oberta els anys de Jubileu Compostel·là. Per ella hi entre i hi entraven els peregrins del Camí de Sant Jaume per aconseguir indulgències.

El temple s'edificà sobre l'església de tàpia i maó que havia manat construir Alfonso V de León amb advocació a Sant Joan Baptista. L'any 1.065 fou reedificada en pedra i estil romànic per Fernando I i Sancha de León sota l'advocació de San Isidoro  i posteriorment ampliada al segle XII per Sancha Raimúndez.

L'església actual té planta de creu llatina i tres naus, la central de més alçària i amplària que les laterals. La major alçària de la nau central facilita l'entrada de llum natural pels finestrals.

Les naus estan dividides en sis trams dels quals els tres del fons del temple estan ocupats per un cor alt del segle XV. Apropant-me una mica al presbiteri i fent mitja volta puc fer la propera fotografia del fons del temple en la que podeu observar el cor.

Torno cap al fons del temple i quan estic sota el cor faig la fotografia en la que podeu veure millor les dues portes. A la de l'esquerra, d'arc de mig punt, hi ha un timpà amb un crismó trinitari ( format per vuit braços ) i a la de l centre dues arquivoltes de ferradura, la més interior polilobulada. Darrere d'aquest mur hi ha el Panteón Real que vàrem observar a l'entrada anterior dedicada a León. Les dues portes estan tapiades.

El cor alt es va fer a la primera meitat del segle XV per ordre de l'abat Simón Álvarez. En una de les claus de la volta hi ha l'escut de l'abat.

A la nau central hi ha pilars cruciformes amb semicolumnes adossades amb capitells vegetals i historiats que sostenen arcs doblats de mig punt peraltats. El claristori ( nivell més alt de la nau d'una basílica o església romànica o gòtica) té grans finestrals de doble esqueixada.

La coberta és de volta de canó amb arcs torals, uns recolzats sobre mènsules, altres sobre semicolumnes i altres sobre pilars amb semicolumnes. Tots estan reforçats a l'exterior amb contraforts.

L'obra de Doña Urraca de Zamora tenia previst introduir el transsepte, però el que es va fer a l'època d'Alfonso VII de León fou elevar l'alçària de la nau central per construir el claristori amb el cos de finestres que omplia el temple de llum natural i cobrir la nau central amb volta de canó i les laterals amb volta d'aresta.

Aquest canvi en el projecte provocà el col·lapse de la meitat occidental de la basílica. En el regnat de Fernando II de León es va dur a terme una important intervenció en diferents voltes de la nau central i de les laterals. La restauració de les voltes es va fer amb maó i es reforçaren amb arcs torals i els seu suports amb semicolumnes.

A les fotografies en les que es veu la volta de canó, les parts esquerdejades ( arrebossades amb morter de sorra gruixuda ) són les que es van reconstruir amb maó.

A la fotografia anterior podeu veure una de les tres escultures gòtiques que es conserven. És la de l'Arcàngel Sant Gabriel, adossat al polar del mur del costat de l'Evangeli ( el costat esquerre des del punt de vista dels fidels mirant cam a l'altar ). Està just abans del transsepte.

A la capçalera hi ha tres absis, però el central romànic fou enderrocat al segle XVI per construir l'actual en estil gòtic. A partir de 1.513 amb el patrocino del padre Juan de Cusanza i la direcció d'obres de Juan de Badajoz "El Viejo" es substituí l'antic absis romànic per la Capilla Mayor gòtica de planta rectangular.

El creuer té la coberta de volta de canó de pedra i la de la Capilla Mayor es d'arcs tercelets. El tercelet o arc tercelet és cadascun dels nervis o arcs d'una volta de creueria complexa.

El retaule major gòtic fou traslladat l'any 1.920 des de l'església de Santo Tomás de Pozuelo de la Orden, un petit poble de la província de Valladolid fins a la basílica de San Isidoro. Aquell anys la parròquia de Pozuelo de la Orden pertanyia al bisbat de León. El retaule substituí el que hi havia a la basílica que fou destruït per un incendi provocat l'any 1.811 per l'exèrcit francès que també transformà el Panteón Real en un estable...

El van fer entre 1,525 i 1.531 amb feines de talla i assemblatge encara gòtiques. Té predel·la, tres cossos i set carrers. Un guardapols amb decoració vegetal en el que també hi ha animals , dracs i altres éssers fantàstics.

Consta de vint-i-quatre taules pintades per Lorenzo de Ávila, Antonio Vázquez i Andrés Melgar amb escenes de la vida de la Mare de Déu, la Passió de Crist i la vida de Sant Tomàs ( titular de l'església d'on procedeix el retaule, actualment en ruïna.

A la part inferior del carrer central hi ha una custòdia de plata que substitueix una escultura de Sant Tomàs. Una custòdia és una peça d'or o un altre metall preciós en la que es col·loca l'hòstia després de consagrar-la perquè l'adorin els fidels. També s'anomena ostensori. A sobre de la custòdia hi ha una talla de l'Assumpció sota dosser que no es considera original del retaule. Sota la custòdia  hi ha una urna neoclàssica de plata feta l'any 1.847 per l'argenter lleonès Antonio Rebollo que conté les restes de San Isidoro.

De la capçalera romànica del segle XII només es conserven els absis semicirculars de les capelles laterals. La protagonista de la propera fotografia és la capella absidal del costat de l'Epístola ( el costat dret des del punt de vista dels fidels mirant cap a l'altar ).

L'absis que acull aquesta capella us el vaig ensenyar a la primera entrada dedicada a la basílica. Només es veu parcialment perquè la resta queda a l'interior del cos rectangular de l'absis gòtic del segle XVI.

Girem cua i abans de sortir de la basílica ens aturem un moment per observar l'escacat de la base d'un dels pilars cruciformes amb semicolumnes adossades.

Sortim de la basílica i només en cinc minuts passejant arribem a El Arco de la Cárcel , una de les quatre entrades de l'antiga muralla romana de León. Només sortir del recinte emmurallat anem a la dreta per la Calle Carreras i continuem per la Avenida de los Cubos. A la propera entrada dedicada a León, passejant per aquests dos carrers gaudirem de la muralla lleonesa.

Atentament.

Senyor i