Documents il·luminats ( 3 ).

Continuem observant detalladament els registres d'actes, quaderns, llibres i cartularis que hi havia  a l'exposició Documents il·luminats organitzada per l'Arxiu Capitular de Lleida per celebrar el Dia Internacional dels Arxius de la passada primavera. A l'entrada d'avui ens centrarem en la Taula-2.

 

 

Observant aquesta documentació d'esquerra a dreta, el primer llibre era el "Registre d'Actes capitulars per l'il·lustre capítol de la Santa Església Catedral de Lleida" de l'any 1.673.

 

 

És un llibre de 446 folis de paper, manuscrit, amb enquadernació de cartera de pergamí que té dos reforços de cuir cosits al llom i es tanca amb un cordill. Mesura 23 X 18 X 6 centímetres.

 

 

A la cartel·la  les arxiveres Ana i Rosana explicaven que el terme salomó és un sinònim del canelobre, candeler o portacandeles. Un canelobre que recorda de forma d'una memorà pot rebre el nom de "Salomó". 

La fotografia anterior és del foli 5v, al final, que veureu millor a la propera fotografia de detall, diu: 

 

Die sexta januarii millessimo sexcentesimo septuage-

simo tercio Ilerda

Nos Petrus Vidal presbitero Philosophia doctor Sancta Ecclesia. 

 

 

La propera fotografia és del foli 6r, a la part superior esquerra hi podem llegir, al marge, Sobre fabricar 4 salomons.

 

 A la fotografia següent de detall, a l'interior de l'el·lipse groga que hi he dibuixat, l'acta fa referència als quatre salomons que cal fabricar ( "et fabricandis quatoe salomons" ). Cada salomó havia de tenir una mare de Déu i tres andanes i cada andana sis candelers conforme lo dibuix ( que no s'ha trobat i es desconeix si es conserva ).

 

 

Jaume Conchillos, que fou bisbe de Lleida entre 1,512 i 1542, promogué la cultura, la ciència i tingué molt interès per les qüestions socials. Va fer promulgar al consell general de la Paeria unes ordinacions en les en les que es preveu l'ús de lluminària per deambular per la ciutat i també disposà unes noves ordinacions sobre la il·luminació de la Seu Vella.

 

 

La fotografia anterior de detall és del foli 7r del Quadern de les ordinacions del 1.535. Un quadern de catorze bifolis cosits ( vint-i-vuit folis ) de paper, manuscrits que mesuren 32 X23 centímetres.

Al marge esquerre està escrit "De la preciosa quant se diu per los senyors Artiaques". El text comença: "Dels ciris e brandons ( torxa o atxa de cera d'un sol ble ) que se han de donar quant se ha de legir la preciosa davant y prop lo chor per los senyors artiaques".

 

 

A les fotografies anterior i propera el protagonista és el llibre de 410 folis de pergamí, manuscrit, enquadernat amb tapes de fusta folrades de pell amb cinc bollons 8 claus de cap gra semiesfèric amb funció decorativa ). El llom té sis nervis, capçada i peu. Mesura 4a X 31 X 14,5 centímetres.

 

 

És  el "Llibre dit de la Preciosa on es recullen per ordre els aniversaris  i altres llegats pietosos" dels segles XV al XVII.

 

 

En el foli 409r consta el nom Antonium Crispi que fou l'escrivà o copista: "fuit cripsit per me Antonium Crispi Scriptorem".

 

 A la Preciosa s'explica el nombre de clergues assistents a un ritus funeral de canonges, de racioners, de beneficiats, d'escolans i els ciris encesos segons la voluntat del difunt.

 

 

A la caplletra Q de la parauala Quum del foli 1r ( I ) està decorada per una imatge de la iconografia cristiana, el pelicà que es pica el pit fins a fer-se sang per alimentar les seves cries. La imatge representa la redempció de tota la humanitat mitjançant el sacrifici de Jesús.

 

 Al foli 345r ( CCCXLV ) del mes de novembre hi ha el memorial dels qui estan obligats a posar ciris en les vetlles de difunts, en la missa i segones vetlles. També explica el lloc on es posaran els ciris.

 

 El cartulari "Cartas de la Ciudad desde el año 1.771 hasta 1.785" és un llibre de 205 folis de paper, manuscrit, enquadernació de pergamí, amb quatre badanes per lligar, que mesura 35 X 22,5 X 3,1 centímetres.

 

 Al foli 178r, que podeu veure a la fotografia anterior,  amb data del 20 de novembre de 1.783 hi ha la còpia d'una carta de l'Ajuntament de Lleida al capítol de canonges per confirmar l'assistència a la solemne missa que es celebrarà pel naixement dels infants Carles i Felip i per la pau amb la Nació Britànica.

En una de les cartel·les les arxiveres explicaven les lluminàries pels vius i les lluminàries pels morts. A les dels vius s'hi podia llegir que al segle XVIII les celebracions públiques amb lluminàries  -com espelmes, fanals o focs artificials- no només eren motiu d'alegria popular, sinó que tenien un fort valor simbòlic, religiós i polític. Sovint anaven acompanyades de cerimònies religioses i actes civils.

Un exemple n'és la celebració dels naixements dels infants Carles i Felip. A la propera fotografia de detall a l'interior dels rectangles grocs que hi he dibuixat s'hi pot llegir: ..."que celebren con luminarias"...

 

 A les lluminàries pels morts explicaven que l'acompliment litúrgic de les fundacions de ciris fou una pràctica de llarga tradició dins la litúrgia catòlica.

 

 

A la fotografia anterior podeu veure el "Cartulari 1.671 a 1.693", un llibre de 280 folis de paper, manuscrit, enquadernació de pergamí amb dos reforços de cuir cosits al llom i quatre cordills per lligar. Mesura 31 X 22 X 4,5 centímetres.

 

 

A la carta del foli 195r de 17 de novembre de 1.688 el capítol contesta a Miquel Cortiada aclarint la "sinistra" informació que afirmava que el capítol no havia complit amb l'obligació de col·locar les atxes ( ciri gran ) durant tot el matí sobre la sepultura de ( a la carta no s'explica de qui era la sepultura ). 

 

 

L'últim llibre exposat a la Taula-2 era "Cartas y oficios recibidos de 1.830" de 344 folis de paper, manuscrit, enquadernació de pergamí, amb quatre cordills cintes per lligar. Mesura 33,5 X 23,5 X 5 centímetres.

 

 

L'expressió "donar a llum" té un origen antic i està relacionada amb la metàfora de la llum com a símbol de vida i consciència. La "llum" simbolitza l'entrada de nadó al món visible, al món il·luminat que és el món dels vius.

A la carta protagonista de les fotografies anterior i propera de detall el rei Ferran VII comunica al degà i al capítol de la Santa Església Catedral de Lleida que aquella tarda ( 10 d'octubre de 1.830 ) a un quart de cinc la reina, la seva augusta esposa Maria Cristina de Borbó-Dues Sicílies ha donat a llum amb felicitat una robusta infanta ( Isabel II d'Espanya ).

A l'interior de l rectangle que he dibuixat a la fotografia de detall el rei Ferran VII escriu: ..."ha dado a luz con felicidad"... 

 

 

En una carta anterior ( foli 197r del 11 de setembre de 1.830 ), que podeu veure a la propera fotografia, s'explicava que el rei Ferran VII s'havia assabentat de l'existència de la relíquia del Sant Bolquer ( Sant Drap ) i ordenava que fos traslladat a la Cort per tenir-lo durant el part de la reina.

 

 

 Al juny del 2.017 a l'entrada "El Sant Drap" us explicava la increïble història d'aquesta relíquia arribada de Tunis a Lleida en temps de Ramon Llull. Si ho voleu recordar cliqueu sobre l'enllaç anterior.

 

 Font fotografia: Arxiu Capitular de Lleida.

 

Aquesta és una de les tres còpies de cartes relacionades amb el Sant Drap que hi havia a tocar del cartulari. Les altres dues cartes fan referència a l'arribada del Sant Bolquer al Palau Reial ( foli 252r  del 25 de setembre de 1.830 ) i la carta de l'Ajuntament de Lleida acceptant assistir a la processó que es farà per la rebuda del Sant Drap quan torni de Madrid ( foli 314r del 15 de novembre de 1.830 ).

A la propera i última entrada dedicada a l'exposició Documents il·luminats observarem detalladament el que hi havia a la Taula-3.

Atentament.

Senyor i 

Un cop d'ull a la Sala 170 del Louvre.

A la primera de les tres entrades anteriors dedicades al musée du Louvre vàrem observar detalladament les tres obres ( una pintura- Athanor- i dues pintures -Dànae i Hortus Conclusus ) que Anselm Kiefer va crear l'any 2.007 especialment per ocupar tres espais que trobem pujant l'escala del Cour carée.

Les entrades segona i tercera estaven dedicades a les Sales de les Arts de l'Islam. Abans de marxar de la Sala 185 des de la barana vàrem observar a vista d'ocell els mosaics de la Sala 186, dedicada a les Arts del Pròxim Orient i Egipte. Mosaics i Teixits. Arts de l'Islam.

 

 

Avui el protagonisme és per a la Sala 170, que podeu veure parcialment a la fotografia anterior, dedicada a la Grècia preclàssica. Concretament vull ensenyar-vos tres vitrines amb les curioses figures de la Civilització Ciclàdica del període 2.750 - 2.300 aC. Del gener a l'abril del 2.018 vaig fer cinc entrades al blog dedicades al Museu d'Art Ciclàdic d'Atenes que podeu recordar clicant sobre l'enllaç anterior.

Però abans m'aturo per fotografiar el cap de cavall de marbre amb traces de color negre, blau i vermell. L'arc grec creà l'estàtua eqüestre i la representació de cavalls aïllats. Aquest animal era el símbol de l'aristocràcia que lluitava a cavall. 

El cap de cavall pertanyia a una estàtua de mida natural que es va fer a Àtica, una regió administrativa de Grècia que comprèn l'àrea metropolitana d'Atenes, cap a l'any 500 aC. Es podia haver erigit sobre una tomba o en un gran santuari com l'Acròpolis d'Atenes.

Però deixem l'espectacular cap de cavall per observar detalladament algunes de les peces de les vitrines dedicades a la Civilització Ciclàdica, una cultura de l'edat del bronze establerta a les illes Cíclades del mar Egeu entre els anys 3.200 i 1.050 aC. 

La propera fotografia és de la vitrina 7 amb peces de l'Edat del Bronze Antic II, grup de Siros: Cíclades. Siros és una de les illes de l'arxipèlag de les Cíclades.

 

A la vitrina hi ha una punta de llança, una fulla de punyal, vuit  figuretes i el cap d'una altra d'aquestes misterioses petites escultures de marbre.

 

 

A la part superior esquerra de les dues fotografies anteriors i a la propera de detall podeu veure la punta de llança de bonze ( 1 ) de vint centímetres i mig d'alçària feta entre els anys 2.700 i 2.300 aC a les Cíclades i descoberta a Amorgos, una de les illes.

 

 

A la dreta de la punta de llança hi ha sis figures femenines, la primera ( 2 ) està asseguda i mesura dotze centímetres d'alçària, la segona ( 3 ) té una alçària de disset centímetres i la a tercera ( 4 ) de catorze centímetres d'alçària li falten els peus. Les tres són de la varietat Spedos que es caracteritza per les superfícies arrodonides i aparença de robustesa, el cap en forma de lira i la cintura més estreta que l'abdomen separada per una clara incisió horitzontal.

 

 

La figureta ( 5 ) mesura dotze centímetres d'alçària, la ( 6 ) nou centímetres i sis mil·límetres i la ( 7 ), molt més gran,  té una alçària de vint-i-vuit centímetres i vuit mil·límetres. Les tres són de la varietat Spedos, les dues primeres estan senceres i a la tercera li falta el peu esquerre.

La fotografia següent, que vaig fer al Museu d'Art Ciclàdic d'Atenes, és del plafó informatiu que explica com feien les fascinants i misterioses figuretes amb marbre blanc treballant  principalment amb eines de pedra.

Generalment aquestes figuretes són femenines i es representen nues, amb els braços creuats sobre l'abdomen i els genolls lleugerament flexionats. La funció i significat que tenies aquestes estatuetes és un enigma...

 

 

A la part inferior de la vitrina 7 ( fotografia anterior ) hi ha d'esquerra a dreta la fulla de punyal ( 8 ) de vint-i-vuit centímetres de llargària amb la punta deformada feta en bronze entre els anys 2.700 i 2.300 aC. Fou descoberta en una tomba a Amorgos, una de les illes de l'arxipèlag de les Cíclades. A la dreta de la fulla de punyal hi ha dues figuretes que podeu veure millor a la propera fotografia de detall.

 

 

A la més alta ( 9 ) li falten els peus i un trosset del maluc dret. A la part superior esquerra del tronc, el coll i part del cap el marbre està corroït. A la figureta de la dreta ( 10 ) també li falten els peus i la superfície del marbre està corroïda. Descoberta  a l'illa de Paros mesura trenta-nou centímetres i tresa mil·límetres d'alçària.

Les figuretes amb les espatlles fortament inclinades, els pits petits i una línia incisa sobre el triangle púbic poden estar fetes pel mestre Goulandris, l'escultor més prolífic conegut pels estudiosos. Més d'una cinquantena de les escultures trobades a les Cíclades són obra seva. 

A la dreta d'aquestes dues estatuetes hi ha el fragment d'una altra molt més gran, concretament el cap, que mesura onze centímetres i mig d'alçària i sis centímetres i tres mil·límetres d'amplària. Fet en marbre, una mica trencat al coll, el van trobar a l'illa d'Amorgos.

 

 

La propera fotografia és de la vitrina 8 en la que també hi ha  peces de l'Edat del Bronze Antic II, grup de Siros: Cíclades. Hi podem veure quatre figuretes, el cap d'una figureta i un bol. Totes les peces són de marbre.

 

 

Al prestatge superior, d'esquerra a dreta, hi ha tres estatuetes. La primera ( 11 )  està complerta i mesura catorze centímetres i sis mil·límetres d'alçària,  a la de la seva dreta ( 12 ) que mesura quinze centímetres d'alçària li falta part del peu esquerre i a la més alta ( 13 ) que encara que li falta el cap mesura setze centímetres i tres mil·límetres. Les tres són de la varietat Chalandriani que es caracteritza per un cos triangular, les espatlles molt amples i les cames curtes. Les van trobar  al jaciment arqueològic de l'illa de Siros.

 

 

Sota les tres figuretes, a l'esquerra de la vitrina, hi ha el cap de divuit centímetres d'alçària. És de la varietat Spedos que es caracteritza per caps en forma de lletra U. Al cap de marbre hi ha algunes concrecions.

 

 

A la dreta d'aquest cap hi ha el tors d'una figureta femenina que mesura trenta-cinc centímetres i dos mil·límetres d'alçària i també és de la varietat Spedos. A la part inferior de la vitrina hi ha un bol de vint-i-vuit centímetres de diàmetre i tres centímetres d'alçària que està datat entre els anys 2.800 i 2.300 aC.

 

 

A la propera fotografia hi podeu veure tres figuretes d'una altra vitrina. La de l'esquerra ( 14 ) és una figura jacent amb els braços creuats sota els pits. Pels petits plecs del ventre representa a una mare jove. És de la varietat Chalandriani. El marbre blanc amb que es va fer és visible gràcies al trencament de les cames. Li falten els peus i el colze dret.

La del centre ( 15 ), que representa una dona amb els braços creuats sobre el ventre, és del tipus Spedos. La superfície  està erosionada, especialment a la part inferior de les cames i la cara.

L'estatueta de la dreta ( 16 ) és del tipus Kapsala que es caracteritza pel cap oval, esquena estreta, braços més a baix que les del tipus Spedos. En aquesta estatueta les cames semblen serrades per sobre dels genolls.

 

 Deixem la Sala 170 de la PLANTA -1 per pujar fins a la Sala 703 de la PLANTA 1 del Departament d'Antiguitats gregues, etrusques i romanes. Dalt de l'Escala Daru s'alça, imponent, una de les estàtues més famoses del musée du Louvre. Aquesta ubicació es va triar per realçar una de les obres mestres de l'art grec hel·lenístic.

 

 

L'Escala Daru, un dels espais més grans i emblemàtics del Louvre, és una de les sis grans escales construïdes durant el Segon Imperi ( 1.852 - 1.870 ) per l'arquitecte Hector Lefuel. A les dècades dels cinquanta i seixanta del segle XIX es van fer grans obres d'ampliació i modernització del Louvre.

 

 

Atribuïda a Piròcrit de Rodes i datada entre els anys 200 i 175 aC, fou descoberta l'any 1.863 per Charles Champoiseau a les ruïnes del Santuari dels Grans Deus de l'illa grega de Samotràcia. El diplomàtic i arqueòleg francès trobà gairebé intacta la part principal de l'imponent estàtua, (la que va del bust als peus )  i cent deu fragments. Des de l'any 1.883 és la protagonista indiscutible del replà superior de l'Escala Daru.

A l'espectacular escultura de la Victòria de Samotràcia, que representa a Niké la deessa de la Victòria, li falten: el cap, el coll, els dos braços, part de l'esquena, la part posterior del bust, l'ala dreta, part de l'ala esquerra, el peu dret, el panxell i el peu esquerre i part del quitó ( vestit grec ).

 

El pit esquerre, la zona del cinturó, la part posterior del bust i l'ala dreta es van refer amb guix. Una estructura metàl·lica manté les ales al seu lloc.

 

 

Tota l'escultura pesa unes trenta tones i té una alçària total  de cinc metres i dotze centímetres. L'estàtua de la deessa Niké pesa dues tones i mesura tres metres i vint-i-nou centímetres. L'estàtua està feta amb marbre de Paros i la proa del vaixell i la base amb marbre de Lartos.

 

 

Girem cua, baixem per l'espectacular escala i sortim del musée du Louvre per anar a la propera entrada dedicada a Paris fins a tocar de l'Île de la Cité ( l'illa situada enmig del Sena al centre de la capital francesa en la que hi ha la catedral de Notre-Dame i la Sainte-Chapelle ) on farem una passejada per donar un cop d'ull a la llibreria Shakespeare and Company i a les últimes cases medievals de la ciutat.

Atentament.

Senyor i

Instruments de l'ànima...

Des del cinc de març i fins al catorze de juny a l'edifici que acull la sala d'exposicions temporals del Museu de Lleida podeu visitar l'exposició "Instruments de l'ànima. Matèria i esperit a la Catalunya medieval".

 

 

A l'exposició, organitzada pel Museu de Lleida, el Museu d'Art Medieval (MEV) de Vic, el Museu de Solsona Diocesà i Comarcal i el Museu d'Art de Girona, s'hi exposen una trentena d'objectes amb gran funcionalitat espiritual i simbòlica dividits en sis àmbits: Amb els cinc sentits, El llenguatge de la matèria, En cos i ànima, Finestres al cel, Conviure amb el sagrat i Instruments transculturals.

 

 

Totes les religions utilitzen objectes que fan de mitjancers entre el món humà i el diví. L'objectiu de l'exposició és explicar aquest fenomen en la Catalunya Medieval.

 

 

Quan baixem les escales per accedir a l'espai expositiu les primeres vitrines que trobem fan referència a l'àmbit Amb els cinc sentits. Aquests objectes uneixen el món exterior amb l'interior de l'ésser humà.

A la fotografia anterior podeu veure un encenser de bronze fos, calat i burinat, dels segles XII-XIII. Cremar encens era un gest de culte de les religions antigues. El cristianisme li donà un doble simbolisme: ofrena que s'eleva cap a Déu i bona olor de Crist. Ja fos en una catedral o en una petita església l'encens creava, i crea, un ambient sensorial extraordinari. 

La fotografia següent és d'un candeler de ferro forjat, dels segles XIII-XIV. La llum dona a l'interior de l'església una atmosfera singular. El grau de claror depèn de la importància de cada festa.

 

 

A l'Edat Mitjana en el marc de la missa s'oferien menges com els panets beneits per Sant Blai o les neules en temps de Nadal. Normalment els fidels no combregaven cada diumenge. La propera fotografia és d'un hostier de ferro forjat del segle XIV. 

 

 

El so és importantíssim en la litúrgia: la veu humana que canta o parla o el so d'instruments que solemnitza el ritu. Les campanes congreguen les comunitats i marquen el temps col·lectiu. A l'Edat Mitjana es creia que també dispersaven les tempestes. La campana de mà de la fotografia següent, del segle XV, és de bronze fos.

 

 

En una de les vitrines d'aquest àmbit hi ha un portapau, una petita peça que s'utilitzava durant la missa perquè els fidels li fessin un petó o la toquessin. Suplia el contacte personal que es considerava perillós. El de la fotografia, de bronze fos i burinat, és del segle XVI.

 

 El segon àmbit, El llenguatge de la matèria, fa referència a la interacció dels objectes amb els materials amb els que estan fets ( pergamí, vidre, pedra, fusta, alabastre... 

Quan es feia el ritual de consagració de l'altar s'hi dipositaven relíquies en petites capsetes anomenades lipsanoteques que imitaven la forma d'un sarcòfag. La lipsanoteca de la propera fotografia és la de Santa Maria de Viu de Llevata ( Alta Ribagorça ). Està feta amb fusta i a l'interior hi ha una relíquia ( os ) del màrtir Sant Albí embolcallada amb teixit de l'època i un petit pergamí amb l'acta de consagració de l'altar el dia 26 de novembre de l'any 1.108.

 

 

A tocar de les vitrines d'aquest àmbit és emocionant poder veure de tan a prop la Mare de Déu dels Fillols, esculpida en alabastre i policromada al taller de Bartomeu de Robió al tercer quart del segle XIV. La blancor de l'alabastre s'associava amb la puresa de la Verge.

 

 

Aquesta imatge gòtica presidia la Porta dels Fillols de la Seu Vella que podeu veure a la fotografia següent en la que hi he dibuixat una circumferència groga al lloc que ocupava.

 

 

Actualment pertany al Museu de Lleida però la trobareu exposada de forma permanent a la capella de la Santíssima Trinitat de l'església de Sant Llorenç

 

A la fotografia anterior, feta des del fons de la nau, la podeu veure a l'interior de l'el·lipse groga i a la fotografia següent que vaig fer a tocar de l'altar la podeu observar més detalladament.

 

 

En una propera entrada, aprofitant la proximitat de la Mare de Déu dels Fillols que ens regala l'exposició, us l'ensenyaré molt detalladament.

L'àmbit En cos i ànima fa referència a la idea cristiana que la divinitat pren cos en alguns rituals o tot el que té a veure amb el cos, per exemple les relíquies.

 

 El relat del Sant Sopar ens explica que el contenidor del vi era una copa. A l'època medieval s'afirmava que aquesta copa tenia que ser de materials nobles, amb l'interior daurat. A la fotografia anterior el protagonista és un calze d'argent daurat, fos, repussat i cisellat, fet a Barcelona al segle XV.

La fotografia següent és d'una píxide de coure daurat amb decoració gravada i aplicació d'esmalt. Està feta a Llemotges al segle XIII. Una píxide és un petit recipient per guardar les hòsties consagrades.

 

 

Entre les vitrines d'aquest àmbit hi ha exposat el sagrari protagonista de la fotografia següent. Fet a Lleida al darrer quart del segle XV amb fusta daurada i policromada al tremp és una obra del cercle de Miguel Ximénez i procedeix de l'església de Sant Esteve d'Espludafreda ( Pallars Jussà ). A la dreta del sagrari es veu la petita píxide protagonista de la fotografia anterior. La reserva de formes consagrades es deixava als sagraris. Des del segle XIV aquests armariets sovint estaven integrats a la part baixa dels retaules.

 

 A la vitrina de l'esquerra del sagrari us deixarà bocabadats el rosari del segle XV fet amb vidre entallat i metall procedent del santuari de la Mare de Déu de Colobor ( Àger, La Noguera ). L'ús de les mans és fonamental en la litúrgia, a l'església per senyar-se amb aigua beneïda i a casa per resar el rosari.

 

 

El reliquiari mostrava als fidels una part del cos d'un sant o persona venerada. El de la propera fotografia, fet per l'orfebre Alberto Portella a Osca cap a 1.649 amb plata fosa i repussada i peanys de fusta, és el braç reliquiari de Sant Valeri. Estava a la catedral de San Vicente Màrtir de Roda de Isábena ( Ribagorça, Osca ).

 

 

L'església de tradició llatina no rebutjava les escultures que representen Déu, la Mare de Déu o els Sants. La propera fotografia és una creu processional amb la representació de Crist crucificat feta a Lleida a principis del segle XIII amb fusta de pi i melis, entallada, enguixada i policromada al tremp. Estava a l'església de Sant Miquel de Montmagastre ( La Noguera ).

 

 

L'àmbit Finestres del cel ens mostra alguns exemples de la representació de la divinitat. La fotografia següent és de l'Ecce Homo del segle XVI d'autor desconegut que és una còpia de Dirk Bouts o d'Albrecht Bouts.

 

 

Una peça molt curiosa és l'ara d'altar, de pedra, dels segles XVII-XIX procedent de la Se d'Urgell. L'ara portàtil és una superfície de pedra consagrada que conté relíquies de sants que s'emprava per dir missa quan s'estava de viatge o quan un altar no havia estat consagrat.

 

 

L'àmbit Conviure amb el Sagrat ens mostra com algunes representacions de divinitat es transportaven a l'àmbit domèstic. Sobretot a les cases benestants s'hi podien trobar objectes en miniatura que reproduïen escenaris litúrgics. 

 

 

El tríptic de la Verge i Sants de la fotografia anterior es va fer amb fusta, os entallat i marqueteria al nord d'Itàlia cap al 1.400 a l'entorn del taller dels Embriachi.

L'arqueta d'inicis dels segle XV, feta a Barcelona amb fusta tallada, daurada i policromada, procedeix de l'església de Sant Adrià de Tendrui ( Gurp de la Conca, antic municipi agregat a Tremp ). Aquestes arquetes podien ser emprades com a reliquiaris.

 

 

Els reliquiaris eren el record amb el que es tornava capa a casa després d'un pelegrinatge a llocs sagrats. El de la fotografia següent és una ampulla del segle XIV feta amb plom i procedent del Castell de Gimenells.

Tanca el recorregut perimetral per les vitrines l'àmbit Instruments Transculturals en el que hi ha exposats objectes de terres llunyanes que van acabar vinculats a usos religiosos i espirituals.

 

El flascó de cristall de roca entallat, procedent de Sant Per d'Àger es va fer a l'Egipte fatimita als segles X-XI. Les peces de cristall de roca foren reutilitzades amb finalitats religioses encara que al seu lloc de procedència les creences fossin diferents.

La Veracreu de la fotografia següent acull un fragment de la creu en la que van crucificar a Jesús. Feta amb argent daurat i repussat i fusta a Palestina al segle XVI procedeix d'Erillcastell ( El Pont de Suert ).

 

 Quan acabem de resseguir perimetralment les vitrines dels sis àmbits, a l'espai que queda entre elles podem veure imatges projectades de les peces dels altres museus que organitzen l'exposició: MEV de Vic, Museu de Solsona Diocesà i Comarcal i Museu d'Art de Girona.

 

 

Recordeu que fins al catorze de juny podeu visitar al Museu de Lleida l'exposició "Instruments de l'ànima. Matèria i esperit a la Catalunya medieval".

Atentament.

Senyor i