Opéra national de Paris ( 2 ).

Accedim a l'interior del palau de l'Opéra national de Paris pel Pavelló d'entrada de l'Emperador, lloc per on entraven i sortien de l'òpera l'Emperador Napoleó III  i la seva esposa Eugenia de Montijo pujant i baixant amb els seus carruatges per la gran rampa, lluny de les multituds. Aquest pavelló no es va completar fins a la caiguda del Segon Imperi.

 

 

Cal comprar l'entrada a la Rotonda dels abonats, el vestíbul circular que rebia a l'alta societat que hi tenia llotges llogades tot l'any. Des de la rotonda veiem, sota la Gran Escalinata, l'escultura de bronze "La Pythie",  la pitonissa de Delfos que va fer Adèle d'Affry, duquessa de Catriglione Colonna (1.836 - 1.879) i que signà amb el pseudònim masculí de Marcello.

 

 Adèle va conèixer a Charles Garnier a Roma, quan estava acabant l'escultura destinada a representar a la patrona dels artistes. L'arquitecte quedà fascinat i li demanà al ministre de Belles Arts que la comprés. Fou instal·lada sota la gran escala per reemplaçar una estàtua d'Orfeu de la que s'havia posposat la comanda.

 

 

Aixecant la mirada puc fotografiar la decoració que hi ha sota la gran escala. A la part inferior dreta de la fotografia següent es veu parcialment la barana de marbre de la gran escala.

 

 

Anant una mica a l'esquerra del "Bassin de la Pythie" i aixecant altra vegada la mirada puc mostrar-vos alguns dels balcons que ressegueixen perimetralment l'espectacular forat d'escala.

 

 

Dos braços de la Gran Escala en forma de doble hèlix, flanquegen el "Bassin de la Pythie" i ens enfilen als foyers i a les diferents plantes de la sala d'espectacles. És molt probable que la gran escala us deixi bocabadats.

A la part inferior central de la propera fotografia podeu veure la porta central per accedir a les llotges i a la sala d'espectacles. A la part superior es veu, parcialment, el sostre de la nau de la Gran Escala.

 

 

Mentre pugem fins a la porta central aprofitem per gaudir de la bellesa que ens regala la Gran Escala de l'òpera parisenca  construïda amb marbre blanc de diferents tonalitats i amb una balustrada de marbre verd i vermell.

 

 

Grups escultòrics que sostenen els espectaculars canelobres que il·luminen l'escala o la decoració exterior de la balustrada de marbre en són alguns exemples.

 

 

Com heu vist en dues de les fotografies anteriors, la porta central que està flanquejada per dues enormes escultures.

 

 

Abans de passar el llindar de la porta que envolta la sala d'espectacles faig la propera fotografia de detall d'una de les dues escultures.

 

 

Al corredor que ressegueix la sala d'espectacles hi trobem les portes d'accés  a l'orquestra, la platea i les butaques de balcó.

 

 

Torno a la Gran Escala i pujo el tram fins als balcons amb les seves balustrades i passamans de marbre de colors en els que també podem mirar i admirar la perfecció de la feina realitzada. 

 

 

Des d'un dels balcons puc mostrar-vos amb més detall les pintures del sostre de la nau de la Gran Escala i la lluerna que les il·lumina. Les quatre pintures, obra d'Isidore Plis, no es van pintar directament al sostre sinó a l'oli sobre tela muntada. El conjunt guanyà l'any 1.838 el Gran Premi de Roma.

 

Charles Garnier li encomanà quatre composicions al·legòriques: El triomf d'Apol·lo ( nord ), L'encant de la música ( sud ), Minerva lluitant contra la força bruta davant del mont Olimp ( est ) i La ciutat de París  rebent els plànols de la nova òpera ( oest ). A les fotografies anterior i propera de detall el protagonisme és pel Triomf d'Apol·lo. 

 

 

Abans de deixar els balcons en els que l'alta societat es deixava veure, faig la fotografia següent d'angle nadir ( amb la càmera perpendicular al terra ) del sostre de la nau de la Gran Escala.

 

 

Ara sí, deixo els balcons per accedir al segon corredor que envolta a la sala d'espectacles on hi ha les llotges. 

 

 

Una està oberta i permet veire l'impressionant auditori en forma de ferradura que està situat sobre la volta de la rotonda dels abonats, al cor del Palau Garnier.

 

 

Amb els seus quatre balcons, llotges i platea distribuïts en cinc nivells, el magnífica sala d'espectacles està dissenyada seguint el model italià.

 

 L'amplària és de gairebé trenta-un metres, la profunditat és de trenta-dos metres i l'alçària mesura vuit metres. A la part inferior de la fotografia anterior hi ha l'espai on s'ubica l'orquestra. 

 

 

Amb poc més de mil nou-centes butaques la gran sala d'espectacles està decorada amb tons ocre, vermell i daurat. El zoom de la càmera fotogràfica em, permet mostrar-vos millor alguns detalls de la decoració.

 

 

Els seients estan entapissats en vermell i la separació de les llotges estan cobertes de domassos, un teixit del segle XI perfeccionat al segle XIII originari del Pròxim Orient, de la capital de Síria, i que des de llavors fou d'ús habitual entre els nobles europeus.

 

 

Aixecant la mirada puc ensenyar-vos millor la cúpula del sostre dissenyada per Marc Chagall sobre una estructura polièster desmuntable. 

 

 

Sota aquesta estructura hi ha el sostre original pintat l'any 1.872 per Jules-Eugène Lenepveu que fou el pintor favorit de Napoleó III. L'obra "Les Muses et les Heures du jour et de la nuit" està tapada des del 1.964 per la de Marc Chagall. La circumferència d'aquesta cúpula mesura 53,60 metres i la secció central 18,80 metres. En una vitrina del museu hi ha l'esbós d'aquest sostre original, que podeu veure a la fotografia següent, amb seixanta-tres figures que representen les Muses i les Hores del dia i la nit.

 

Sortim de la Sala d'Espectacles i tornem a la Gran Escala per anar fins al Grand Foyer que està just davant del segon corredor, a la cara oposada del forat d'escala. 

Ja vaig explicar-vos a la primera entrada dedicada al Palau Garnier que el foyer d'un teatre és la sala en la que es descansa o passeja durant els entreactes. Entre l'escenari i la façana nord hi ha el Foyer de la dance, i entre la Gran Escala i la façana sud ( la principal ) trobem el Grand Foyer de divuit metres d'alçària, tretze d'amplària i cent cinquanta-quatre de llargària.

 

 

El disseny del gran vestíbul de l'òpera de París s'inspira  en les galeries dels castells renaixentistes francesos del segle XVI ( Fotaineblau ) i dels castells del segle XVII ( la Galeria d'Apol·lo del Louvre i el saló dels Miralls de Versalles ). Fins al segle XIX eren espais reservats als homes. Les dones rebien als convidats a les llotges. El dia de las inauguració del Palau Garnier, Eugenia de Montijo va voler admirar el Grand Foyer trencant la nefasta tradició.

 

 

Els miralls, els llums d'aranya, les gegantines columnes i les pintures del sostre, obra de Paul Baudry, us deixaran bocabadats. El gran vestíbul fou restaurat l'any 2.004.

Al centre del vestíbul hi ha la còpia del bust de Charles Garnier feta pel pintor, escultor, gravador i dissenyador Jean-Baptiste Carpeaux.

  

Deixem el Grand Foyer per anar, a la propera entrada dedicada al Palau Garnier, a la Bibliothèque-musée de l'Opéra, ubicada al Pavelló de l'Emperador.

Atentament.

Senyor i

Cases singulars de Lleida ( 62 ).

A l'entrada anterior dedicada a les cases singulars de Lleida vàrem observar detalladament la Casa Pàmies, ubicada al número cinquanta-tres de la Rambla de Ferran.

 

 

L'edifici historicista de mitjans del segle passat està coronat per una cúpula revestida amb ceràmica vidrada blava. Una de les poques cúpules de la ciutat de Lleida.

 

 

Al final de l'entrada us explicava que a la propera dedicada a les cases singulars lleidatanes la protagonista seria la Casa Duró, contigua a la Casa Pàmies, al número cinquanta-cinc de la Rambla de Ferran fent cantonada amb el carrer Anselm Clavé. Fou construïda l'any 1.961 per l'arquitecte lleidatà Francesc Bordalba i Montardit.

 

 L'edifici té façanes a la Rambla de Ferran, al carrer Anselm Clavé i al carrer Cardenal Remolins. Les dues cantonades de l'edifici són arrodonides.

 

 

A la fotografia anterior podeu veure la façana del carrer Anselm Clavé i a la propera la del carrer Cardenal Remolins. Constatareu que les dues façanes són idèntiques, amb el mateix revestiment i tres finestres per planta.

 

 

Sobre els baixos de la Casa Duró hi ha cinc plantes i un terrat. Els baixos i la primera planta estan ocupats per un local comercial i les altres quatre plantes són habitatges.

 

 

La façana de la rambla de Ferran, que podeu veure a la fotografia anterior, és una mica diferent a les altres dues. Les dels carrers Anselm Clavé i Cardenal Remolins estan revestides de rajola ceràmica, però la de la rambla de Ferran només té aquest revestiment als laterals, i la part central està revestida amb aplacat de pedra. A més a més les obertures laterals d'aquesta façana, de la segona a la cinquena planta, són balcons. L'obertura central dels baixos és l'entrada a l'edifici.

 

 

Els baixos, aplacats de pedra, tenen tres grans obertures a cada façana. A la cantonada de la rambla de Ferran amb el carrer Anselm Clavé hi ha una gran obertura arrodonida.

 

 

A la fotografia anterior podeu veure les obertures dels baixos dels carrers Anselm Clavé ( esquerra ) i Cardenal Remolins ( dreta ). La central del carrer Anselm Clavé és l'entrada a la botiga.

La fotografia següent és de la cantonada arrodonida de la Rambla de Ferran i el carrer Anselm Clavé. A l'interior de l'aparador hi ha dues columnes estriades amb capitells jònics amb les seves volutes.

 

 

Aquesta cantonada arrodonida, de la primera a la quarta planta, sobresurt de l'edifici formant una tribuna que té cinc finestres per planta a la part arrodonida i dues a les parts rectes. La cinquena planta no sobresurt, només té tres finestres i un balco corregut. Tota la cantonada està aplacada amb pedra.

 

 La cantonada arrodonida dels carrers Anselm Clavé i Cardenal Remolins també està aplacada amb pedra però no sobresurt de l'edifici. De la primera a la cinquena planta hi ha tres finestres.

 

 El coronament de l'edifici està rematat amb un aplacat de pedra que ressegueix tot el perímetre de la Casa Duró.

A l'entrada dedicada a la Casa Pàmies vaig ensenyar-vos una fotografia antiga, a vista d'ocell, que hi ha a la dreta de la porta de ferro i vidre d'accés a l'edifici. Està a la part inferior d'un plafó que ens informa del diferents professionals que treballen a la casa. A la part inferior es veu l'edifici contigu que hi havia abans de construir la Casa Duró.

 

 

Gràcies al zoom de la càmera fotogràfica puc mostrar-vos millor aquell petit edifici. No el trobeu molt semblant als baixos i la primera planta de la casa Duró?

 

 

Aquest antic edifici construït per Francesc de Paula Morera i Gatell no fou enderrocat sinó que la família Duró encarregà a Francesc Bordalba i Montardit que afegís quatre plantes sobre el de l'arquitecte Morera.

Deixem la Casa Duró i per la mateixa vorera ens apropem, passejant només dos minuts, al número trenta-nou de la Rambla de Ferran on trobarem la Casa Roch que serà la protagonista de la propera entrada dedicada a les cases singulars de Lleida.

Atentament.

Senyor i 

El Castell de Llordà.

Al municipi d'Isona i Conca Dellà, format per catorze entitats de població, a només un quilòmetre al nord-est del petit poble de Llordà en un lloc molt estratègic hi ha el Castell de Llordà construït entre els segles IX i XI. 

 

 

Prop del quilòmetre trenta-set de la carretera comarcal C-1412b que uneix Ponts i Tremp trobarem un indicador en el que hi podem llegir: 1 Llordà 2 Castell de Llordà. Quan deixem la carretera comarcal una estreta carretera s'enfila fins al petit aparcament a tocat del castell.

 

 

Abans d'arribar-hi els antics edificis que coronen el turó et deixen bocabadat. Enfilant la petita sendera en primer terme es veuen les restes de l'església romànica de Sant Sadurní del Castell de Llordà que fou una construcció de planta basilical amb tres naus i tres absis. Darrere de l'església, el Castell de Llordà.

 

 

Avançant uns metres més puc ensenyar-vos millor el campanar ubicat a l'angle sud-est de l'església de Sant Sadurní. Ja a tocar del campanar aixecant la mirada faig la propera fotografia de detall d'angle contrapicat en la que veureu molt millor l'ornamentació d'arcades llombardes.

 

 

Unes passes més i puc fotografiar l'interior del campanar on es veu la primitiva façana sud-oest de l'església en la que hi ha les arcades llombardes i finestres que donen al campanar.

En un document de l'any 973 sobre la venda del comte Borrell II i del seu germà Gifré a favor del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles es fa referència a les esglésies edificades al seu terme i al d'Isona. Una d'aquestes esglésies és la de Sant Sadurní del Castell de Llordà. 

 

 De l'església es conserva el mur de separació estre les naus central i sud amb dos arcs forners, els pilars dels arcs torals de la volta de la nau central, vestigis de la part baixa de l'absis central i part del campanar. A la propera fotografiar podeu veure part de la nau central amb l'absis al fons.

 

 El Castell de Llordà és un dels millors exemples d'arquitectura  no estrictament religiosa sinó residencial de l'època alt-medieval conservats a Catalunya. 

Té dos recintes: l'inferior i el superior. Pujant una mica més per la sendera, ja des del recinte superior faig la fotografia següent de les restes de l'església de Sant Sadurní, una construcció del segle IX que segueix el model de l'arquitectura llombarda.

 

 

Al recinte inferior hi ha l'església de Sant Sadurní, la canònica i les restes de l'antic poble. El recinte superior acull el palau residencial al punt més elevat i les estances del servei i la tropa al nivell més baix.

 

 Dirigint la mirada a la dreta puc fotografiar la part baixa del recinte superior, un espai de planta triangular amb una façana que estava flanquejada per torres de planta quadrada de les que només en queda la que veieu a les fotografies anterior i següent. Des d'aquest espai es controlava l'accés al castell.

 

 El castell fou venut pels Comtes d'Urgell Ermengol II i la seva esposa Constança a Arnau Mir de Tost i la seva esposa Arsenda.

 

 

L'edifici va ser abandonat després de les desamortitzacions del segle XIX i amb el pas del temps a finals de la dècada dels vuitanta del segle passat presentava un estat de conservació preocupant. Malgrat ser declarat l'any 1.980 monument historicoartístic les excavacions arqueològiques i la restauració no van començar fins l'any 1.997. 

 

 

A la fotografia anterior de l'església de Sant Sadurní amb el castell al fons constatareu que l'estat del castell era lamentable. Aquesta fotografia de Lluis M.Vidal fou publicada a "Geografia General de Catalunya. Lleyda ( 1.908 - 1.918 )".

 

La planta baixa està formada per una gran sala rectangular amb coberta de volta de canó reforçada amb dos arcs torals. A la sala hi ha vuit finestres amb llindes rectes que exteriorment tenen aspecte d'espitlleres.

 

Al fons d'aquesta sala, per una porta d'arc de mig punt, podem accedir a una petita estança en la que hi ha dues finestres.

 

 

A la planta baixa de l'edifici secundari hi ha la cuina del castell amb una finestra i la volta de la campana de la xemeneia de la llar de foc.

 

 Aixecant la mirada puc fer la fotografia següent en la que es veu el conducte de sortida de fums. A la planta superior, sobre la cuina, hi havia les estances d'Arnau Mir de Tost i la seva dona Arsenda. Aquesta distribució aprofitava l'escalfor de la llar de foc per temperar l'ambient de les estances.

 

Deixem la planta baixa per pujar al pis superior de l'edifici senyorial al que hi accedirem, després d'enfilar l'escala,  per una porta d'arc de mig punt.

 

 

La planta superior era el centre de poder o l'habitatge d'Arnau Mir de Tost i Ersenda. Quan hi entrem trobem la gran sala del castell amb quatre finestres geminades a la façana principal.

 

 

La gran sala noble o sala d'audiències, era l'espai destinat a mostrar el poder feudal. A la fotografia de detall podeu veure millor una de les finestres geminades.

 

 

Sobre les tres finestres geminades hi ha un segon nivell d'obertures amb quatre finestres de doble esqueixada d'arc de mig punt.

 

 A la fotografia següent podeu observar les obertures de la sala noble. La finestra de doble esqueixada d'arc de mig punt de la dreta és del dormitori.

 

 

El sostre original era un embigat de fusta que es va enfonsar al quedar abandonat el castell. Aquest tipus de sostre és el s'ha optat al fer la restauració.

 

 Des de la sala noble s'accedia a dues sales destinades a dormitori que aprofitaven l'escalfor de la llar de foc de la cuina que estava a sota. També hi ha una latrina excavada al mur que podeu veure al fons de la propera fotografia.

 

 

Arnau Mir de Tost, que fou la mà dreta del Comte d'Urgell, s'encarregà de la conquesta del Pallars, la seva repoblació i posteriorment del seu domini. 

Marxo del Castell de Llordà per anar a l'església de Santa Maria de Covet que està a uns deu quilòmetres per observar-la detalladament en una propera entrada.

Atentament.

Senyor i