La trista història de l'església de Sant Joan ( 1 ).

Continuant la recerca dels documents custodiats a l'Arxiu Municipal de Lleida referents als projectes de l'arquitecte Celestí Campmany, l'arxivera em deixa quatre carpetes amb la numeració: 1576/03, 1576/08, 1572/16 i 1564/35 que em deixen amb la boca oberta... Consultar-les ens recorda la trista història de l'església de Sant Joan, la més antiga de la ciutat de Lleida i que a l'edat mitjana fou la més important. Primer va ser capella hospitalària que al final del segle XII s'enderrocà per construir una església romànica. Malauradament l'any 1.868 el temple romànic fou enderrocat per fer una nova església d'estil neogòtic. Les obres varen començar l'any 1.877.

A la fotografia anterior podeu veure un document de la Junta Revolucionaria de Gobierno de la Provincia de Lérida en la que podem llegir que la Junta Revolucionaria ... " acordó la autorizar á V.E para verificar el derribo de la Yglesia de S.Juan que amenaza ruina si en el término de tres dias a contar desde el recibo de la comunicacion "... El document està signa, a la part de darrere, el dia 16 d'octubre de 1.868.

A la pàgina set de la revista LLEIDA número seixanta, del 25 de novembre de 1.927 podem llegir a l'article Efemèrides lleidatanes 19 d'octubre de 1.868 ( dos dies després de la signatura del document de la Junta Revolucionaria , de les dues fotografies anteriors ):..." Enderrocament de l'antiga església de Sant Joan i Urbanització de la plaça de la Constitució. L'església de Sant Joan estava situada al bell mig de la que avui és plaça de la Constitució. Partint de la ratlla que formen l'edifici de l'Almudi i demés edificis vorans, travessava de ple a ple l'espai de la plaça...Això feia que el quadre de la plaça resultés migradíssim per encabir la nombrosa presència que acudia als mercats de grans que s'hi celebraven setmanalment"...

"L'ampliació"de la plaça suposà la desaparició d'una de les joies romàniques de Lleida. A la propera fotografia podeu veure, al centre, l'estructura que recorda l'absis de l'antiga església ( que es conserva a sota i és visitable) i darrere l'església nova.

La fotografia següent és del document de la Junta Revolucionaria de Gobierno de la Ciudad de Lérida en la que "El Iltm Sr Obispo de la Diocesis con oficios de fechas 16 y 17 del actual dice a esta junta lo que copio":

..."El ? Cura Parroco de la Iglesia de S.Juan de esta ciudad me dio conocimiento de si se pretendia, ignoro por quienes, el pronto derribo de dicha Yglesia, tal vez para ensanchar la plaza y mayor ornato de la misma y no por amenazar ruina"...

El document de la Junta Revolucionaria de Gobierno de la Ciudad de Lérida en el que s'exposen els arguments del bisbe de Lleida Marià Puigllat i Amigó està format per nou quartilles cosides.

En una part del text podem llegir: ..." pues se necesitan algunos dias para el derribo, sacar el órgano con precaucion para no echarlo á perder, y los altares y demas objetos de Yglesia y buscar lugar donde conservarlos,"...

El document està signat el dia 8 d'octubre de 1.868. Vuit dies després la Junta Revolucionaria autoritzà l'enderrocament. La revolució de 1.868 suposà que l'Ajuntament de Lleida declarés l'església romànica en estat de ruïna i que el bisbe ( que en diferents escrits nega aquest estat ruïnós ) es veiés obligat a avançar les obres del nou temple que havia pensat. Sense valorar el cost real del projecte de l'arquitecte bilbaí Juli de  Saracíbar, l'acceptà. De l'ampliació, modificacions i la direcció d'obres el responsable fou Celestí Campmany.

Font fotografia: Servei Audiovisual de l'I.E.I ( Fons Porta ).

A la fotografia anterior, del 1.975,  podeu veure les obres de l'aparcament soterrani de la plaça de Sant Joan. En primer terme les restes de l'absis de l'església romànica i darrere, a la dreta,  la nova església de Sant Joan.

La propera fotografia és de la resposta de la Junta Revolucionaria a la comunicació del bisbe en la que diu: ... " el plano de reforma de la plaza para determinar el terreno en que ha de edificarse la nueva Yglesia"... Està signat el dia 18 d'octubre de 1.868.

Els meus padrins paterns vivien a la plaça de Sant Joan. Allà vaig trobar aquesta antiga fotografia de la nova església de Sant Joan. A la dreta de l'església podeu veure com s'està construint el nou edifici del carrer Sant Joan cantoner amb el carrer Paer Rufes, i a la part inferior dreta es comencen a edificar els blocs del carrer de Santa Marta, obra de Clavera i Reguart.

Darrera de la fotografia encara es pot llegir al segell: " Laboratorio fotográfico Montserratino. Plaza España 14-3º .-- LERIDA". Aquest laboratorio fotográfico el tenia als anys quaranta Josep Gómez Vidal a casa seva. Ell treballava a Riegos y Fuerzas del Ebro, però la seva passió era la fotografia. La seva mare, Júlia Vidal Marsal, ajudava a assecar les fotografies d'aquest fotògraf de formació autodidacta que fou el fotoperiodista més important de Lleida de la segona meitat del segle XX.

Us preguntareu com sé detalls tan personals de la Júlia i el Josep, un dels seus cinc fills. Tot té una explicació, ella era la meva padrina i ell un dels meus tiets paterns.

L'única imatge que es conserva del primer laboratori de Josep Gómez Vidal és del 1.945. Al Laboratorio Fotográfico Montserratino comença la història d'un dels grans fotògrafs de la ciutat de Lleida.

 

A la sala d'exposicions Zona Zero de l'Institut d'Estudis Ilerdencs podeu veure fins al 28 de març l'exposició "Gómez Vidal repòrter", una petita mostra del seu arxiu de més de 700.000 fotografies que l'any 2.018 el meu cosí Jordi donà a l'I.E.I.

 

 

Tornem a l'església de Sant Joan i la seva trista història. Marià Puigllat i Amigó, que fou bisbe de Lleida entre 1.862 i 1.870, va anar a Roma a finals de novembre de 1.869 per assistir al Concili Vaticà I. Presentà el projecte de la nova església a Pius IX, però el 3 de febrer de 1.870 morí a Roma i el projecte es paralitzà.

A la fotografia següent, del 1.861, de Charles Clifford podeu veure l'antic campanar de l'església romànica de Sant Joan que set anys després fou enderrocada.

Font fotografia: Arxiu d'Imatge Històrica de la Universitat de Lleida.

Una de les conseqüències de la Tercera Guerra Carlina fou que molts dels materials preparats per construir el nou temple van ser requisats per la comissió de defensa de Lleida. El bisbe Puigllat tenia previst començar les obres l'any 1.870 ( per això el projecte de Juli de Saracíbar ha de ser d'aquell any o anterior ), però el sumatori de contratemps suposà que no comencessin fins al 1.877. El dia 16 d'abril d'aquell any es col·locà la primera pedra.
Al Museu de Lleida: diocesà i comarcal podeu assaborir algunes de les mènsules i capitells de l'església romànica de Sant Joan i cinc de les taules del retaule major pintades per Pere Garcia de Benavarri. A la propera fotografia, d'esquerra a dreta podeu veure: el naixement de Sant Joan Baptista, la inscripció del nom del sant, el baptisme de Crist i la decapitació de sant Joan Baptista. L'altra taula està dedicada a Sant Jeroni.

Les mènsules són elements arquitectònics que sobresurten del parament d'un pla vertical i tenen la funció de sostenir ( una cornisa, un balcó, la càrrega d'un sostre... ). Les que veureu al museu, de pedra sorrenca, estan datades entre 1.225 i 1.240. Decorades amb caps humans i zoomorfes, elements reinterpretats del bestiari i representacions burlesques i profanes.

La propera fotografia  d'un dels capitells ens mostra la perfecció decorativa de l'Escola de Lleida. El Museu de Lleida ens explica que alguns elements decoratius es relacionen amb el món normand, la tradició provençal i l'herència andalusina.

Recullo ordenadament tots els documents i torno la carpeta 1576/03. Una carpeta en la que podem llegir les explicacions de la Junta Revolucionaria de Gobierno de la Provincia de Lérida i el bisbat de Lleida que acabà amb l'ederroc de l'església romànica de Sant Joan...
Ens queden per consultar les carpetes 1576/08, 1572/16 i 1564/35 en les que, a més a més de documents, veurem tres plànols que ens deixaran bocabadats...
Atentament.
Senyor i

Passejant per la vila medieval d'Aínsa.

El passat mes de gener vàrem començar un petit periple per terres aragoneses. Primer ens apropàrem al Somontano de Barbastre, una comarca amb seixanta poblacions agrupades en vint-i-un municipis. Dels 24.111 habitants ( cens del 2.013 ), uns 17.000 viuen a la ciutat de Barbastre. Abans de passejar per Alquézar ens aturàrem al Puente de la Albarca ( a uns dos quilòmetres al sud d'Alquézar ). Enfilant la A-2205, després de Colungo ens deixà bocabadats el Barranco de las Gargantas entrant al Parque natural de la Sierra y Cañones de Guara. Ens vàrem apropar fins a Lecina, ja a la comarca del Sobrarbe, per observar atentament la caseta de los Buichitars i la carrasca mil·lenària. Al febrer, mitjançant dues entrades, descobrírem els secrets d'Alquézar declarada Conjunto Històrico-Artístico. Avui tornem al Sobrarbe, concretament a la vila d'Aínsa.

Entre els rius Cinca i Ara trobem Aínsa, declarada Monumento Histórico-Artístico. Aquesta vila fou l'antiga capital del Reino de Sobrarbe. A la fotografia anterior podeu veure part de la muralla i la porta d'accés a l'antic castell. Si l'observeu atentament podeu veure un merlet i quatre espitlleres. El castell tingué dues fases constructives: al segle XI i al segle XVII. La propera fotografia és d'una de les torres i la muralla amb merlets.

Anem al casc antic d'Aínsa, que podeu veure al fons de la fotografia següent feta des de la plaza del Castillo. A l'esquerra de la fotografia hi ha el monument a los Fueros del Sobarbe.

La plaça trapezoïdal, amb porxos laterals amb arcs de mig punt i ogivals, conserva alguns dels edificis originals dels segles XII i XIII. Aquells segles foren els de màxima esplendor de la vila, per això aquesta plaça medieval és molt gran. A la dreta de la torre campanar podeu veure l'edifici de l'Ajuntament.

Si anem fins a l'Ajuntament i ens girem constatarem les enormes dimensions d'aquesta inoblidable Plaza Mayor. Sota els porxos, i a banda i banda, hi ha dues premses comunals de vi. Al fons de la fotografia hi ha el castell.

Amb l'última llum del dia el campanar, del segle XI, de l'excol·legiata de Santa María es mostra imponent. Aquesta torre campanar tingué una funció defensiva i de guaita. De planta gairebé quadrada, està dividida en quatre pisos, i rematada per una petita cúpula central envoltada d'un deambulatori. Una torre de trenta metres d'alçària i uns murs de més d'un metre de gruix.

L'església romànica es començà a construir al segle XI i fou consagrada l'any 1.181. És un edifici d'una sola nau amb volta de mig canó apuntat.

L'absis semicircular, orientat a l'est, té volta de quart d'esfera. L'església patí les conseqüències de les Guerres Carlistes i de la Guerra Civil. Entre els anys 1.972 i 1.974 es va fer una restauració integral.

Als peus de la nau, a tocar del mur, hi ha una senzilla pila baptismal romànica amb forma de mitja esfera. L'obra escultòrica més important que es conserva és una Verge de fusta del segle XIII. Les pintures i retaules es van perdre en el saqueig que patí a la Guerra Civil.

Sota el presbiteri hi ha la cripta, que s'esfondrà l'any 1.936. La cripta, que salva el desnivell del terreny, fou descoberta durant la restauració del temple. Té divuit columnes. Es conserven alguns capitells i fusts originals, els renovats porten una R gravada. De les voltes originals no quera res, es van refer totalment amb formigó armat i maó.

Al mur nord hi ha un petit claustre trapezoïdal cobert amb voltes de canó i apuntada. Els arcs són de mig punt i apuntats. Fou construït als segles XIV i XV.

Sortim de l'església de Santa María i amb la llum del crepuscle donem un cop d'ull a l'edifici de l'Ajuntament que acull entre els seus murs una part de l'antiga muralla.

Deixem la vila d'Aínsa per continuar assaborint la comarca del Sobrarbe enfilant-nos a Tella, a tocar del Parque Nacional de Ordesa y Monte Perdido.
Atentament.
Senyor i

La màgia de l'Empordà ( i 5 ).

Acabem aquest periple per l'Empordà visitant diferents indrets del municipi de Palafrugell que l'any 2.018 tenia 22.860 habitants, essent el més poblat del Baix Empordà. A més a més de Palafrugell formen part del municipi les següents entitats de població: El El Bruguerol, Calella de Palafrugell, Ermedàs, Llafranc, Llofriu, Santa Margarida, Tamariu i la Vessana. 

A l'entrada anterior ens vàrem quedar a la plaça Major, just davant del Centre Fraternal, una societat cultural i recreativa fundada l'any 1.887. A la propera fotografia podeu veure la balconada del primer pis flanquejada per les banderes de Catalunya i la de Palafrugell.

El centre ha estat, i és, una peça fonamental de la vida associativa i recreativa de molts palafrugellencs. Un espai que ha organitzat tertúlies, lectures, iniciatives populars i benèfiques, festes ( la Major, la de Primavera,... ), trobades de colles, balls, cinema, teatre, concursos de disfresses...

A la fotografia següent de detall podeu apreciar una de les pancartes que flanquegen la balconada i recorda els 125 anys del Centre Fraternal ( l' aniversari fou al 2.012 ), els treball de forja de la barana de la balconada i l'esgrafiat.

Al novembre del 2.012 s'edita, amb l'ajut de la Diputació de Girona, l'Ajuntament de Palafrugell i la Generalitat de Catalunya, el llibre "El Fraternal ( 1.887 - 2.012 ) 125 anys" de Yolanda Cervià España i Oriol Oller Torró. 

L'edifici d'estil neoclàssic és del 1.887, obra de l'arquitecte Martí Sureda i Deulovol, té planta baixa i pis principal, i fa cantonada amb el carrer de Sant Sebastià. Palafrugell a la segona meitat del segle XIX tingué nou casinos...

Si consulteu l'Obra Complerta de Josep Pla, concretament el llibre VII El meu país ( Reflexions sobre l'Empordà, La substància. El meu poble ) podeu llegir   a les pàgines 599 a 603 el text dedicat al Centre Fraternal. Explica Pla que els casinos " eren centres de contractació de suro o de taps. Molts tractes es feien a les taules dels casinos". Taules ( evidentment són unes altres ) en les que podeu seure tranquil·lament però recordant que les del costat dels finestrals estan reservades als socis.

El Centre Fraternal i les altres societats de Palafrugell, i en general del Baix Empordà, van néixer en plena industrialització tapera. Durant la dictadura franquista el Centre Fraternal va ser obligar a canviar de nom, i del 1.939 al 1.977 fou el "Centro Español"... Dels casinos de Palafrugell és l'únic que es conserva. Sobre la barra, a la tribuna de la planta superior podeu llegir i veure l'anagrama.

Sortim del Centre Fraternal per passejar pel carrer de Pi i Margall i gaudir del magnífic mercat de Palafrugell que de dimarts a diumenge, de 8:00 a 13:00 ens ofereix fruita, verdura, carn i peix.

El mercat de la carn s'edificà on hi havia el cementiri parroquial ( desafectat l'any 1.842 ). Fou projectat l'any 1.895 per Martí Sureda i Deulovol ( que també dissenyà el Centre Fraternal ), però no es va construir fins al 1.901. L'any 1.981 es restaurà però malauradament es va perdre l'esgrafiat que hi havia sota l'escut. Gairebé a tocar hi ha el mercat cobert de peix.

Entre el mercat cobert de carn i el mercat cobert de peix podeu triar entre les parades de fruites i verdures de proximitat, tot un plaer pels sentits. Un espai obert però cobert amb un sostre decorat amb temes marins.

És espectacular veure els ulls dels peixos. Difícil trobar millor peix en qualsevol altre mercat, està clar que és un peix fresc, fresc. Molta qualitat, peix salvatge i marisc fresquíssim; tot un espectacle pels que som de la Terra Ferma...

Sortim del mercat de peix i just davant trobem el carrer de la Tarongeta. Anirem fins al número vint-i-sis on trobem la Llibreria Mediterrània. Espai Forum des de la que ens observa atentament mentre passegem Josep Pla. Un espai imprescindible per gaudir de les publicacions locals i deixar-se aconsellar sobre els llibres de Josep Pla.

Mitja volta i tornem al carrer de Pi i Margall , anirem a la dreta i als pocs metres veurem el Dipòsit d'Aigua de Can Mario, una construcció modernista declarada l'any 2.000 Bé Cultural d'Interès Nacional ( BCIN ) i que és un símbol de Palafrugell.

Amb la finalitat de garantir el subministrament i la pressió d'aigua de la fàbrica surera de Can Mario es construí aquesta torre-dipòsit entre 1.904 i 1.905.

Les alzines sureres us acompanyaran en les vostres passejades boscanes per les terres de l'Empordà. Si ho feu a l'estiu, després de la pela del suro, les alzines us regalaran una imatge com la propera...

Continuem passejant pel carrer de Pi i Margall fins trobar el carrer Torres i Jonama ( antic carrer del Sol ). Anirem a l'esquerra fins al número cinquanta-sis. Aquest edifici del 1.898 és la segona parada de la Ruta Josep Pla. La família Pla s'hi traslladà quan el genial escriptor i periodista tenia set anys. Explica Josep Pla al llibre "El quadern gris" que el trasllat al carrer del Sol a la casa nova és un dels seus records més antics.

Durant una colla d'anys l'edifici fou la residència particular d'una neboda del senyor Pla i, evidentment, no es podia visitar. Des del 2.004 la casa dels Pla és el restaurant Pa i Raïm.

Entre trenta i quaranta comensals, distribuïts en diferents sales i l'ample jardí amb dos til·lers centenaris poden gaudir de l'antiga casa pairal dels Pla. La Guia Michelin 2.020 recomana aquest restaurant, recomanació que confirmo.

Deixem Palafrugell per anar a Calella, concretament a Port-Bo, el conjunt històric declarat Bé Cultural d'Interès Nacional ( BCIN ). Durant els segles XIX i principis del XX fou port de cabotatge, després - fins a l'arribada del turisme- es dedicà exclusivament a la pesca. És la parada número vuit de la Ruta Josep Pla.

La platja de Pot-Bo és un barri de Calella de Palafrugell que conserva el traçat original dels carrers. Calella vista des del camí de ronda és espectacular: barques, cases blanques, l'església de Sant Pere ( construïda entre 1.884 i 1.887 ), el mar, el bosc...

Tota una lliçó d'arquitectura tradicional. Malgrat el turisme conserva molt encant i és un plaer passejar-hi. Diu Josep Pla a l'Obra Complerta Tres guies 128 " La Naturalesa, que sol ésser tan monstruosa i deforme, es complau a Calella a jugar un pas de simetria".

Imprescindible dedicar una estona al conjunt de les Voltes, un espai encisador protegit com a Bé Cultural d'Interès Local ( BCIL ). A l'hivern és possible fer fotografies com la propera...

Vàrem començar el nostre periple per la màgia de l'Empordà al far de Cap de Creus i l'acabarem al far de Sant Sebastiá  que es troba al nord de Llafranc.

Construït l'any 1.857 per l'arquitecte Josep Maria Faquineto, la seva llum arriba fins a les trenta-dos milles nàutiques. És el més potent del litoral català.

El far de Sant Sebastià és la cinquena parada de la Ruta Josep Pla. L'escriptor diu al llibre Tres guies ( Obra Complerta XXX pag 150 ) : ... "Sant Sebastià és molt bonic quan hi ha gent. Quan no hi ha ningú, encara ho és més. És preciós"... Genial !

Al febrer del 2.009, a l'entrada Costa Brava "100 anys" ( 2 ) us recomanava el llibre "El far de Sant Sebastià. 150 anys de vida ( 1.857 - 2.007 ) " de David Moré Aguirre. Torno a insistir...

 

Acabo la gran passejada per la màgia de l'Empordà conscient que hi ha molts més espais per visitar, però amb aquestes cinc entrades hem donat un bon cop d'ull a un territori realment màgic.

Atentament.

Senyor i