Sahagún ( 1 ).

Sahagún és un municipi i una vila de la província de León entre els rius Cea ( afluent de l'Esla ) i Valderaduey ( afluent del Duero ) on hi havia un dels monestirs més poderosos de l'Espanya cristiana medieval. Les seves possessions anaven des de Tierra de Campos fins a Liébana i Segovia. Fou un dels focus principals de la reforma dels monestirs benedictins quan s'introduí l'Ordre de Cluny a la península. 

Malauradament poc ens queda del monestir de San Benito : la Capella de San Mancio, la Torre i l'Arc de San Benito.

 

 

L'any 904 el rei Alfonso III anomenat "el Magno" ordenà la restauració de la casa coneguda com Domnus Sanctos que havia estat arrasada pels sarraïns. Molt aviat es començà a construir la nova església que fou consagrada l'any 935. El monestir començà la seva decadència quan al 1.494 passà a dependre del monestir de San Benito el Real de Valladolid fundat l'any 1.389.

El monestir ha tingut una historia molt accidentada en la que als incendis dels anys 1.235, 1.590, 1.679 i 1.692 cal sumar-hi els saquejos i incendis durant la Guerra de la Independència ( 1.808 - 1.814 ). Abans de la destrucció de bona part del temple l'any 1.835 a l'esquerra de la torre campanar n'hi havia una altra de bessona de la que en queden dos murs de la base. La torre que s'ha conservat no es va destruir perquè hi havia el rellotge de la vila que podeu veure a la propera fotografia.

Quan al 1.814 els monjos van tornar l'edifici estava malmès i començaren una nova restauració. L'any 1820 es produí la primera exclaustració  i al 1.835 l'exclaustració definitiva i el tancament amb la Desamortització de Mendizábal.

Sembla que al monestir s'hi van guardar les relíquies dels sants Facundo i Primitivo que foren martiritzats i els seus cossos llençats al riu Cea fins que es van aturar en un indret on posteriorment s'edificà una primera casa anomenada Domnus Sanctos (La Casa dels Sants) que amb el temps es transformà en centre de culte. En època visigòtica s'hi establí una comunitat monàstica dins a la invasió del 714. Després de diferents restauracions i atacs sarraïns  s'hi edificà el monestir i la vila de Sahagún. El nom de la Vila, Sahagún, deriva de San Facundo.

 

 

La Capella de San Mancio, construïda amb pedra i maó, té tres trams, un d'ells gairebé destruït, amb coberta de volta de creueria. Inicialment estava dedicada a San Benito i després acollí les relíquies de San Mancio.

 

 

Apropant-me a la capella que podeu observar a la fotografia anterior puc fotografiar la portalada romànica d'arc de mig punt que hi ha al mur de la dreta en la que es veu molt bé l'escacat del guardapols i les impostes i les arquivoltes en degradació amb bossell o sense decoració. S'han perdut alguns capitells i les columnes. Aquesta portalada comunica la capella amb l'església de la que no queda gairebé res.

 

A la capella de planta rectangular, de dinou metres de llarg per set metres d'ample, la volta de pedra es va canviar per una de maó per alleugerir pes. El mur nord de la capella, que podeu veure a les dues primeres fotografies i a la propera, és un dels primers d'estil mudèjar de la península.

Després de les moltes destruccions i restauracions a les restes que ens queden del monestir hi ha elements arquitectònics romànics, barrocs i neoclàssics.

El rei Alfonso VI de León, anomenat "el Bravo", va establir la seva cort en períodes hivernals a Sahagún i va manifestar la voluntat de ser enterrat al costat de l'església del monestir i no al panteó reial de la Basílica de San Isidoro de León.

A les excavacions arqueològiques que es van fer a principis del segle XX al costat occidental del temple varen trobar un ampli espai funerari amb les restes del monarca, les seves esposes i bona part dels nobles de la seva cort.

Afortunadament no fou destruïda la portalada sud del temple construïda l'any 1.662 perquè l'enginyer, arquitecte, arqueòleg i arabista tarragoní Eduard Saavedra i Moragas al projectar la carretera per travessar Sahagún no enderrocà la façana sud del temple i la va fer passar per sota l'arc. 

A la part interior d'aquesta portalada anomenada Arco de San Benito, protagonista de la fotografia anterior i de les tres següents, hi ha restes medievals ( arcs, òculs, columnes... ). Sobre la imposta de la dreta i a l'esquerra de l'arrancada de l'arc apuntat hi ha dos ocells rapinyaires que observareu millor a les dues properes de detall.

Gràcies al zoom de la càmera fotogràfica puc ensenyar-vos detalladament alguna d'aquestes restes medievals que encara podem veure a la part interior de la portalada. 

A l'esquerra de la fotografia anterior hi ha un dels ocells rapinyaires però no es veu el que ha caçat amb les seves urpes. Però a la fotografia següent, malgrat que en falta un fragment veiem clarament que aquest ocell ha caçat un conill.

 

Actualment la portalada sembla un arc de triomf ja que hi passa la carretera per sota. Avanço uns metres i em giro per mostrar-vos frontalment l'altre costat de el Arco de San Benito.

Dissenyat per l'arquitecte Felipe Berrojo el van construir els mestres Pedro Ezquerra de Rozas i Juan del Campo y Peña per substituir la portalada romànica que estava en ruïnes.

Flanquegen el gran arc dues fornícules amb les escultures dels sants Facundo i Primitivo i sobre les fornícules hi ha dues inscripcions escrites en llatí que fan referència a la història de la portalada.

A l'entaulament hi ha un fris en el que s'alternen els tríglifs amb mètopes amb simbolisme monàrquic i eclesiàstic. Sobre l'àtic hi ha l'escut reial flanquejat per les escultures dels reis Alfonso III i Alfonso VI, dos dels principals benefactors de Sahagún.

 

Torno a utilitzar el zoom de la càmera fotogràfica per mostrar-vos millor el fris, l'escut reial, els dos reis benefactors i el frontó triangular que remata la portalada. Sota aquest frontó s'hi pot llegir FACIEBAT PHILIPUS BERROJO. L'escut reial i les escultures dels reis Alfonso III i Alfonso VI són obra de Francisco de Agüero.

Deixem el monestir de San Benito per, a la propera entrada dedicada a Sahagún, mirar i admirar l'església se San Tirso que està al costat del monestir.

Atentament.

Senyor i

El plànol geomètric de la ciutat de Lleida ( i 3 ).

Amb la d'avui tanco la sèrie de tres entrades dedicades al plànol geomètric de la ciutat de Lleida que el mestre d'obres barceloní Josep Fontserè i Mestre va fer l'any 1.865. Aquest plànol, que fou la primera aportació a l'urbanisme modern de la ciutat, deixà de banda l'antiga divisió parroquial per dividir Lleida en quatre districtes.  

A les dues entrades anteriors us he mostrat detalladament el DISTRITO 1 ( de color rosat ) i el DISTRITO 2  ( de color verd ). Avui veurem el DISTRITO 3 ( taronja ),  el DISRITO 4 ( gris clar ) i alguna curiositat del plànol fora dels districtes.

 

 

A la fotografia anterior del districte tres, de dalt a baix i d'esquerra a dreta podeu veure els plànols de planta de: l'església de Sant Andreu (17), l'oratori dels Dolors (18), l'oratori de Sant Jaume (19), el teatre (20), el Seminari (21), l'Ajuntament (22 ) i a la frontera entre el districte tres i el districte quatre l'església romànica de Sant Joan (23) que s'enderrocà l'any 1.868 per ampliar la plaça ! Gairebé a tocar de l'antiga església l'any 1.877 es començà a construir la nova en estil neogòtic que obrí al culte al 1.884 quan encara no estava acabada.

 

 

A l'anterior fotografia de detall, gairebé a tocar del districte u, podeu veure millor els plànols de planta de l'església de Sant Andreu i de l'oratori dels Dolors.

L'església de Sant Andreu, documentada per primera vegada l'any 1.152, a partir dels segles XIV i XV va estar molt vinculada amb l'Estudi General que fou la universitat més antiga de Catalunya. La parròquia de Sant Andreu entrà en decadència a partir del segle XVII amb el despoblament del barri de la Suda.

A la pàgina 632 del llibre "Els carrers i les places de Lleida a través de la història" hi ha el plànol del barri de la Suda segons Josep Lladonosa. A la part inferior s'hi pot veure el Portal de Sant Andreu i l'església romànica de Sant Andreu.

 

 

Fou enderrocada l'any 1.735 i l'any 1.740 van començar les obres de la nova església parroquial de Sant Andreu al carrer Cavallers que s'obrí al culte l'any 1.755. Cremada i enderrocada l'any 1.936, Regiones Devastadas la reconstruí entre 1.961 i 1.967.

 

 

El despoblament del barri antic ha decidit a la diòcesis de Lleida a suprimir la parròquia de Sant Andreu.  i L'edifici del carrer Cavallers número seixanta-dos no deixarà de ser la seu de l'associació de caritat de Sant Vicenç de Paul  i també  acull al Secretariat de Confraries.

L'oratori dels Dolors, ubicat al número vint-i-sis del carrer Cavallers, és un edifici d'estil barroc amb detalls neoclàssics que es començà a construir l'any 1.724.

 

L'any 1.936 fou incendiat però l'estructura de l'edifici resistí. A la propera fotografia de la revista anual de la Congregació dels Dolors, corresponent a l'any 2.018, podeu veure l'estat en que quedà després de l'incendi.

 

 

El catorze de desembre del 2.017 l'edifici es clausurà urgentment per refer la coberta que tenia una lamentable conservació. Els problemes estructurals suposaven un evident perill d'esfondrament.

 

 

A la propera fotografia feta des del poc que queda de la cuirassa, podeu veure l'oratori sense coberta protegit per lones impermeables.

 

A la cantonada del carrer Cavallers amb el carrer Major hi ha el Peu del Romeu - oratori de Sant Jaume al plànol- (19) i just davant de la façana del carrer Major hi havia l'antic Teatre Principal (20) que estava ubicat al nou convent dels agustins. L'any 1.836,  després de la desamortització es transformà en teatre. Al centre de la fotografia de detall es veuen les escales de la Costa del Jan (ecj) que permeten anar del carrer Major fins a l'antic barri jueu. El plànol de planta de la dreta és de l'antic seminari (21).

 

 

El dia vint-i-dos d'octubre de 1.876 un incendi destruí el primer gran teatre Principal que estava a l'església del convent dels Agustins, a tocar de la capella del Peu del Romeu. Al número quaranta-un de la revista "La Ilustración Española y Americana", editada a Madrid entre 1.869 i 1.921, del dia vuit de novembre del 1.876, hi ha notícia d'aquest incendi i dos gravats del corresponsal artístic D. Ramon Mestre. Si cliqueu a l'enllaç anterior la podreu consultar.

A l'Hemeroteca Digital  de la Biblioteca Nacional de España podeu consultar tots els números de la revista.

 

 Font fotografia: La Ilustración Espàñola y Americana del vuit de novembre de 1.876. Pàgina tres.

 

A la fotografia anterior podeu veure la notícia de l'incendi de la pàgina tres de la revista en la que s'explica que el teatre ja fou destruït per un incendi l'any 1.845 però fou rehabilitat. A la propera un dels gravats de la pàgina quatre.

 

Font fotografia: La Ilustración Espàñola y Americana del vuit de novembre de 1.876. Pàgina quatre.

 

A la fotografia anterior de detall del plànol d'en Fontserè podeu constatar que abans de l'incendi el carrer Cavallers no continuava fins a Blondel. Va ser després que l'Ajuntament allargà el carrer Cavallers com el coneixem actualment. 

A la propera fotografia de detall, del "Plano de Lérida:revisado por el ayuntamiento d'Alberto Martín editor- Barcelona-" del 1.910 constatareu que el carrer Cavallers ja arriba fins a Blondel.

 

 

Com podeu constatar a la fotografia anterior de detall del plànol d'en Fontserè, l'antic teatre, que estava just davant de la capella del Peu del Romeu, tenia façanes al carrer Major i a Blondel.

 

 

L'any 1.881 es construí l'antiga Casa Aldomà al solar on hi havia l'antic teatre i s'allargà el carrer Cavallers fins a Blondel. A la fotografia anterior es veu clarament la proximitat entre la Capella del Peu del Romeu i la Casa Aldomà ( l'antic teatre ) que té façanes al carrer Major, carrer Cavallers i l'avinguda de Blondel. A la fotografia següent podeu observar la façana de Blondel i, parcialment, la del carrer Cavallers.

 

 

Tornant al carrer Major, entre el Peu del Romeu - oratori de Sant Jaume i la plaça de Sant Francesc, trobem les escales de la Costa del Jan ( ecj a la fotografia anterior de detall del plànol d'en Fontserè ). Aquest carrer a l'època medieval era l'accés al barri jueu de Lleida.

 

 

Josep Lladonosa explica al seu llibre "Els carrers i les places de Lleida a través de la història" que el dia dos d'abril del 1.603 el Consell General acordà cedir als jesuïtes unes cases enderrocades de l'antiga cuirassa per poder edificar-hi la seva residència. Durant uns anys el carrer s'anomenava Costa de la Companyia.

 

 

Com podeu constatar a les dues fotografies anteriors i a la següent, les escales de la Costa del Jan pugen i pugen fins arribar als actuals jardins de la cuirassa on hi havia el Col·legi-Residència de la Companyia de Jesús.

 

Després de l'expulsió dels jesuïtes l'any 1.767 la seva reisdència-col·legi havia quedat desocupat i amb la reforma del bisbe Sánchez Ferragudo s'hi ubicà el Seminari l'any 1.773. L'any 1.893 el bisbe Josep Meseguer decidí construir un edifici de nova planta a la Rambla d'Aragó.

 

 Font fotografia: web del Bisbat de Lleida.

 

A la fotografia anterior podeu veure, ressaltat en color rosat, l'antic col·legi-residència dels jesuïtes que fou enderrocat l'any 1.949. Al seu lloc s'hi van construir als anys cinquanta del segle passat els Blocs del Seminari que podeu veure parcialment a la propera fotografia. Al centre dels blocs hi havia la plaça Mestre Serra amb un petit estany amb el mapa d'Espanya en relleu.

 

 

Font fotografia: paeria.cat 

 

L'any 2.009 es van enderrocar els blocs amb l'objectiu d'edificar-hi la nova Audiència i habitatges socials. La nova Audiència finalment es va fer al costat dels jutjats i els habitatges socials no es van construir ... Actualment hi ha els jardins de la cuirassa.

 

 

Per acabar amb els plànols de planta  del districte tres, a la fotografia següent de detall podem veure el de las casas consistoriales - la Paeria- (22) i a la frontera entre el districte tres i el districte quatre el de l'església romànica de Sant Joan (23). A la part inferior encara es veu el Pont Vell (PV)que fou destruït parcialment per la riuada del Segre al 1.866, un any després de que en Fontserè fes el plànol geomètric. L'arquitecte Julio de Saracíbar s'encarregà de refer-lo, però l'any 1.907 una nova riuada se n'endugué una part. L'any 1.911 s'inaugurà el "nou pont vell", d'estil modernista, que fou dinamitat el tres d'abril de 1.938. 

 

Quan Josep Fontserè i Mestre va fer el plànol geomètric l'any 1.865 l'edifici de la Paeria era diferent a l'actual. L'any 1.867 l'arquitecte, enginyer i polític lleidatà Agapit Lamarca Quintana projectà una nova façana neoclàssica per a l'avinguda de Blondel que només tenia planta baixa i primer pis coronat amb un escut de la ciutat. També projectà el pis superior de la façana de la plaça de la Paeria.

A la propera fotografia de detall d'un dels plafons que expliquen la transformació del palau del segle XIII fins a l'actual palau podeu veure la façana de Blondel projectada per Agapi Lamarca. Trobareu aquests plafons al Museu de la Paeria ubicat al soterrani del palau.

L'aspecte actual de la Paeria és el resultat de la remodelació del 1.929 feta per l'arquitecte lleidatà Ramon Argilés i Bifet.  

 

 

Ja al final del districte 3, tocant al districte 4, podem veure el plànol de planta de l'església romànica de Sant Joan (23) que podeu veure a la part inferior esquerra en la propera fotografia del districte 4.  A més a més, d'esquerra a dreta hi ha tres plànols de planta més: l'oratori de Sant Jaume (24), l'hospici (25) que actualment és la seu de la Diputació de Lleida i l'església del Carme (26). A la part superior esquerra el plànol de planta és de la Seu Vella ( SV). 

 

 

Sant Joan, que primer fou capella hospitalària, al final del segle XII s'enderrocà per construir la malaurada església romànica que fou enderrocada l'any 1.868 per ampliar la plaça. A tocar de l'antiga església l'any 1.877 es començà a construir una nova església de Sant Joan d'estil neogòtic.

 

 

A la part inferior dreta de la fotografia anterior podeu veure l'estructura que l'arquitecte Luís Peña Ganchegui dissenyà en forma d'absis. A sots hi ha les restes dels fonaments de l'església romànica. Darrere, el frontispici de l'església neogòtica de Sant Joan. A la part superior central, la Seu Vella.

A la propera fotografia de l'Arxiu de les Avellanes.

A la propera fotografia del 1.976 de l'Arxiu Gavín de les Avellanes podeu observar en primer terme les restes dels fonaments de l'absis romànic trobades quan es feia el pàrquing de la plaça de Sant Joan.

 

 

Fins a la inauguració del nou temple, durant setze anys, el culte es traslladà a altres indrets. A l'oratori de Sant Jaume ( capella de Sant Jaume d'En Serra ) de la Casa Pifarré ( carrers del Carme i Turull ) s'hi feien els baptismes. La fotografia següent és de la porta lateral de la capella que trobareu pujant pel carrer Turull.

 

 

Aquells setze anys les misses es celebraven a l'hospici que s'edificà en el lloc on hi havia l'Hospital del Sant Esperit destruït durant la Guerra de Successió. L'edifici de l'hospici es construí entre 1.789 i 1.795. L'any 1.873 s'intentà que l'edifici fos la seu de la Diputació però l'edifici estava mig enrunat. Al 1.890 s'encomanà a l'arquitecte Celestí Campmany el projecte de rehabilitació i al 1.898 l'antic palau ja era la seu de la Diputació.  

 

 

L'església del Carme fou cremada durant la Guerra Civil i enderrocada l'any 1.954 pel lamentable estat de conservació. El nou temple d'estil historicista de base clàssica, inaugurat l'any 1.959, és de l'arquitecte Gabino Larriaga. La església actual està al mateix lloc on hi havia l'antiga església dels Carmelites Calçats. El plànol de planta que dibuixà en Fontserè és de l'església reconstruïda després de la Guerra de Successió. A la fotografia anterior del districte quatre  podeu constatar  que l'edifici només tenia la façana del carrer del Carme. Al construir la nova església l'edifici s'amplià fins a la Rambla de Ferran on es va fer el nou frontispici amb un arc gegant que emmarca la porta principal, però es respectà la sobrietat de l'antiga porta d'accés del carrer del Carme.

 

Els esgrafiats que decoren la façana del carrer del Carme són del 1.959. El del cos sobresortint, que podeu veure a l'esquerra de la propera fotografia, reprodueix l'escut de l'ordre dels Carmelites Descalços. Les tres campanes de l'església provenen de l'antic convent dels Carmelites ( segles XVII - XVIII ). A la fotografia podeu veure bé una de les campanes.

 

 

Per acabar l'entrada d'avui, una curiositat. Sota del districte quatre hi ha un passeig arbrat que és la Rambla de Ferran, iniciada l'any 1.816 i ampliada fins a l'estació de ferrocarril seguint la proposta d'en Fontserè del 1.865.

 

A pocs metres es veu el riu Noguerola i al seu marge esquerre un safareig que està a l'interior de la circumferència groga que  hi he dibuixat. El podeu veure millor a la propera fotografia de detall.

 

 

La propera entrada dedicada a la cartografia de la ciutat de Lleida la començarem al mateix indret per observar detalladament el "Plano de Lérida:revisado por el ayuntamiento d'Alberto Martín editor- Barcelona-" del 1.910.

Atentament.

Senyor i 

Al Pasaje de Doré...

A l'entrada anterior dedicada a Madrid vàrem observar detalladament La bombonería La Pajarita ubicada al carrer Villanueva número catorze, a tocar del Palacio de Biblioteca y Museos Nacionales que acull la Biblioteca Nacional i el Museo Arqueològico Nacional. El primer establiment de La Pajarita, del 1.852, estava al número sis de la Puerta del Sol. Actualment està dirigit per la quarta generació d'artesans dels caramels i la xocolata. Si ho voleu recordar cliqueu sobre l'enllaç anterior.

A l'entrada d'avui deixem el Barrio de Salamanca per anar a la calle Atocha, un carrer que ja existia quan Felipe II traslladà la Corte a Madrid al segle XVI. Estava als afores de la ciutat i era un camí que unia Madrid amb el poble de Vallecas, que s'annexionà a la capital d'Espanya l'any 1.950.

Aquesta via madrilenya s'enfila des del Paseo del Prado fins a la plaza de la Provincia ( adjacent a la plaza Mayor ). 

 

 

Només començar el carrer vull fer un petit homenatge a dos bars antics desapareguts. El bar "La Joya", que podeu veure a l'esquerra de la fotografia anterior ja tancat i el bar "El tres" La casa de los bocadillos.

El bar "La Joya" al número u del carrer Atocha cantonada amb la plaza del Emperador Carlos V, també estava especialitzat amb entrepans. El bar "El tres", contigu al bar "La Joya", com indica el seu nom estava al numero tres del carrer Atocha. Una cadena de cerveseries ocupa actualment els que foren els dos establiments.

El carrer Atocha puja i puja fins a la Plaza de la Provincia on hi ha el Palacio de Santa Cruz, construït al segle XVII i que des de 1.935 és la seu del Ministerio de Asuntos Exteriores. 

 

 

El palau, que fou projectat per l'arquitecte Juan Gómez de Mora, originalment va ser Sala de Alcaldes, seu de las escribanías de Provincia i Carcel de Corte. Posteriorment fou Palau de l'Audiència, Ministeri de Ultramar i Ministeri d'Estat.

A la fotografia anterior, a l'esquerra del palau, es veu el campanar de la Parroquia de Santa Cruz, d'estil neomudèjar construït amb maó i pedra blanca de Colmenar.

Si faig mitja volta puc ensenyar-vos com des de la curta calle de Gerona ja es veu la Plaza Mayor amb l'estàtua eqüestre de Felipe III al centre.

 

 

A l'entrada d'avui i a les dues properes dedicades a Madrid vull ensenyar-vos alguns indrets i monuments del carrer Atocha. Començarem aproximadament a la meitat del carrer, al Pasaje de Doré, que està a pocs metres de la Plaza de Antón Martín. El Pasaje de Doré, molt estret i curt ( uns cinquanta metres ) va del carrer Atocha al carrer de Santa Isabel.

 

 

Als baixos del Pasaje de Doré hi ha una colla de petits establiments, un dels més curiosos és la Cuchillería Viñas que està a la cantonada amb Atocha. Anant dels carrers Atocha a Santa Isabel a l'esquerra trobem: la cuchillera Viñas, una administració de loteria, una entrada al mercado municipal de Antón Martín, una hueveria-polleria, una tintoreria, i un Passage Gormet ( botiga de delicatessen ). A la dreta hi ha: una cafeteria, un petit lloc de menjar per emportar pakistanès, la Consentida de Doré ( cerveses, confitats i olives ), una parada de fruites, una de verdures, una fruiteria, una reparació de calçat i còpies de claus, una porta d'accés a la Parròquia de San Nicolás, i una de les façanes laterals del cine Doré amb les taquilles gairebé a la cantonada amb el carrer Santa Isabel. Tot això en només cinquanta metres !

 

 

La Cuchillería Viñas, fundada l'any 1.920 per Arturo Viñas, estava especialitzada en perfumeria i ganiveteria. Els perfums els importaven a granel directament de París.

 

 Quan es prohibí la importació de perfums de París Viñas s'especialitzà en la venda de navalles clàssiques espanyoles, ganivets i tisores de tota mena.

Al centre de la primera fotografia de la ganiveteria i a la propera de detall hi ha una antiga placa publicitària en la que hi podem llegir: "Aquí Madrid Así empezó Viñas el perfumista. Atocha 62". L'anunci de la seva esquerra és sorprenent: "Por orden facultativa compre en esta casa".

 

 

També a la primera fotografia, a la part inferior esquerra hi ha una altra placa que fa referència als perfums: "Perfumes de lujo a granel". Extraordinària publicitat, el luxe a granel...

 

 

L'estructura de fusta pintada de vermell està plena de plaques publicitàries de xapa esmaltada amb el fons blanc i lletres majúscules negres i vermelles que fan referència a l'alta qualitat dels seus productes.

A tocar de l'administració de loteria contigua hi ha una altra placa que fa referència als orígens perfumistes del negoci. Hi podem llegir: "Soy Viñas el perfumista figura destacada en el soñador mundo del perfume". A la part superior dreta de la fotografia hi ha les plaques amb el text "Palacio de la cuchillería" i "Palacio de la Perfumeria".

 

Actualment Carmen Viñas, filla d'Arturo Viñas, continua el negoci familiar però sembla que quan es jubili la centenària botiga tancarà les portes.

 

 

A la part superior esquerra de la fotografia anterior podeu veure la tradicional placa metàl·lica de color blau amb lletres blanques i l'escut de Madrid a l'esquerra. Just davant, a tocar de l'altra cantonada del Pasaje de Doré amb el carrer Atocha, hi ha la placa de ceràmica amb el nom del carrer. Al centre de  Madrid hi ha mil cinc-centes plaques de nou rajoles quadrades de ceràmica vidrada que van començar a col·locar l'any 1.992. Les va fer Alfredo Ruiz de Luna González, tercera generació d'una de les més importants nissagues familiars de ceramistes espanyols.

 

 

El nom d'aquest passatge fa referència al cinema Doré que hi ha a la cantonada del Pasaje de Doré amb el carrer de Santa Isabel. 

L'any 1.896 s'instal·là a Madrid, gràcies a la concessió de Lumière, el primer cinematògraf als baixos del desaparegut Hotel Rusia  de la Carrera de San Jerónimo número trenta-dos.

Al començament del segle XX els metratges de les pel·lícules va augmentar i en solars buits prop del carrer Atocha es construïren barracons fixes per fer les projeccions. En aquests barracons s'hi van anar afegint elements de maçoneria, decorats i adorns d'escaiola per atreure al públic. En el barracó que estava en aquest passatge es va construir l'any 1.912 el primer el cine Doré però la façana actual fou dissenyada l'any 1.923 per l'arquitecte madrileny  Críspulo Moro Cabeza, representant de l'escola modernista de les dues primeres dècades del segle XX a Madrid. L'any 1.925 es reformà seguint el projecte de Manuel López-Mora Villegas.

 

 Font fotografia: Que!Madrid.

 

A la fotografia anterior dels anys trenta podeu veure la façana principal del carrer de Santa Isabel del cinema Doré i a la dreta les taquilles que estan al Pasaje de Doré.

Als anys cinquanta era conegut com "El Palacio de las Pipas" perquè mentre es feien les projeccions els espectadors en menjaven tantes que al terra quedava una catifa de closques de pipa. 

A la propera fotografia, després d'una llarga decadència, l'aspecte del cinema als anys seixanta era lamentable.

 

 Font fotografia: Que!Madrid.

 

Als anys setanta el volien enderrocar, però els veïns del barri s'hi van oposar. L'any 1.982 l'Ajuntament de Madrid el va comprar i el cedí al Ministerio de Cultura. El Doré torna a obrir les portes al públic el vint-i-vuit de febrer de 1.989 ja com a sala de projeccions de la Filmoteca Española, 

 

 Font fotografia: lacasadelaarquitectura.

 

Deixem l'antic cinema per centrar-nos en el seu nom i en el del Pasaje de Doré. Hi ha dues teories, la primera fa referència  al pintor, il·lustrador i escultor francès Gustave Doré ( 1.832 - 1.883 ). 

 

 Font fotografia: Wikimedia Commons. Gaspard-Félix Tournachen ( Nadar ).

 

Es considera un dels més famosos il·lustradors del segle XIX del que cal destacar el seu treball en les edicions especials de la Bíblia, el Quixot i la Divina Comèdia. La propera fotografia és de la portada de la versió il·lustrada per Gustave Doré del Quixot l'any 1.863.

 

 Font fotografia: Wikimedia Commons.

 

La segona teoria sobre el nom és que el cinema s'anomenava DO-RE fent referència a les dues primeres notes musicals. En algunes fotografies del 1.964 fetes per Manuel Urech es veu que el nom està escrit amb un guió entre el DO i el RE. Quan es va fer la restauració del cinema, el guió va desaparèixer.

 

 Font Fotografia: Manuel Urech 1.964 SoloFotosAntiguas.com

 

A la fotografia anterior darrere del cinema es veu el campanar de l'església parroquial de El Salvador y San Nicolás ubicada al número cinquanta-vuit del carrer Atocha. Fins a començaments del segle XIX eren dues esglésies independents. Recordeu que al Pasaje de Doré hi ha una porta d'accés a San Nicolás.

Deixem el Pasaje de Doré per tornar al carrer Atocha en el que a la propera entrada dedicada a Madrid observarem detalladament el monument "El Abrazo" ubicat a la plaza de Antón Martín. 

Atentament.

Senyor i