El plànol geomètric de la ciutat de Lleida (2).

A la primera entrada dedicada al plànol geomètric d'en Fontserè vaig explicar-vos que dissenyant aquest plànol l'any 1.865 el mestre d'obres barceloní va fer la primera aportació a l'urbanisme modern de Lleida. Dividí la ciutat en quatre districtes, deixant de banda l'antiga divisió parroquial.

 

Al final de l'entrada en la que vàrem observar detalladament el DISTRITO 1 us deia que a la següent dedicada al plànol geomètric donaríem un cop d'ull al DISTRITO 2. 

 

 

Si al dibuixar el districte u trià al color rosat, pel districte dos emprà el verd. En aquest districte hi ha quatre plànols de planta: la presó (13), que estava a l'església de Sant Martí, el convent de les monges de l'Ensenyança (14) de la plaça de l'Ereta , l'Institut (15) a l'antic convent del Roser que actualment és el Parador Nacional i l'antiga església-oratori de Sant Pau (16) a tocar de l'antic convent i que actualment és l'Escola d'Art Municipal Leandre Cristòfol.

 

 

Cap document explica la data exacta de la construcció de l'església romànica de Sant Martí, però a l'Ordinatio ecclesiae Ilerdensis del 1.168 ja consta l'existència de la parròquia de Sant Martí.

 

 

La Guerra dels Segadors deixà l'església en estat ruïnós estigué abandonada i sense culte des del 1.648. A finals del segle XVIII va ser parc d'artilleria i l'any 1.816 presó municipal. 

 

 

 No va ser fins al 1.893 que el bisbe Josep Meseguer la valorà patrimonialment i, un cop restaurada, tornà al culte fins al 1.970, any en que s'inaugurà la nova església de Sant Martí que podeu veure parcialment a la dreta de la primera fotografia de l'església romànica i a la dreta de la fotografia anterior.

Deixo un moment l'església de Sant Martí i el districte dos per mostrar-vos a la propera fotografia el que hi havia al passeig que es veu a la part superior del plànol. A la part inferior es veu un petit fragment del districte dos i el plànol de planta de la presó ( església romànica de Sant Martí ) a l'interior de l'el·lipse groga que hi he dibuixat..

 

El passeig de la part superior correspondria aproximadament a l'actual avinguda de Prat de la Riba i el que hi ha a tocar són balsa para recojer hielo ( recoger escrit amb j ). Al camí que passa pel costat s'hi por llegir Camino de Torrefarrera.

 

 

Tornem al districte dos i baixant fins a la plaça de l'Ereta veiem el plànol de planta de l'antic convent de l'Ensenyança, enderrocat després de la Guerra Civil. A la postal hi podem llegir: LÉRIDA. Plaza de la Erieta ( no de l'Ereta ).

 

 

La portalada que veieu al frontispici de l'església del convent hi fou instal·lada l'any 1.761 provinent del convent dels Mercedaris que s'enderrocà per edificar al seu lloc la Catedral Nova. El convent de l'Ensenyança fou molt malmès durant la Guerra Civil i posteriorment enderrocat, però la portalada afortunadament es va salvar. Regiones Devastadas aprofità la portalada per col·locar-la al frontispici de l'església de Sant Pere quan la reconstruí l'any 1.942. Si aneu a la plaça de Sant Francesc podreu observar aquesta portalada barroca viatgera.

 

 

A tocar de la plaça de l'Ereta hi ha el convent del Roser, actualment Parador Nacional. L'edifici es construí entre 1.735 i 1.752 i el claustre és de l'últim terç del segle XVIII.

 

 

Durant la Guerra de Successió, al novembre de 1.707, el convent fou incendiat per les tropes del Duc d'Orleans que estaven al servei de Felip V. Molts lleidatans hi van morir perquè s'hi havien refugiat pensant que es respectaria un edifici religiós.

 

 

A mitjans del segle XVII el convent del Roser fou reconstruït i es tornà a consagrar. Els frares dominics el van abandonar després de la desamortització de Mendizábal del 1.835. L'edifici va ser la seu de l'Institut de Lleida i de l'Escola Normal de Mestres. Per aquesta raó al plànol d'en Fontseré s'hi pot llegir Instituto.

 

 

A l'esquerra del plànol de planta de l'Instituto hi ha un plànol de planta més petit que correspon a l'antiga església-oratori de Sant Pau. La fotografia següent, custodiada a l'Arxiu Gavín de les Avellanes, ens permet veure el frontispici d'aquesta església-oratori l'any 1.979.

 

 

L'any 2.009 l'arquitecte Jaume Terés Armillas dissenyà el nou edifici integrant diferents elements arquitectònics per acollir Escola d'Art Municipal Leandre Cristòfol. Al carrer La Palma les dues portes de l'església-oratori i a la façana del carrer Sant Domènec les façanes antigues de maó vist. 

 

 

A la fotografia anterior podeu veure el nou edifici en el que s'han integrat les dues portes que a la propera observareu millor. La de l'esquerra ara és un gran finestral i la de la dreta continua sí que és una porta.

 

 

Entrant per aquesta porta ràpidament es constata que de l'interior de l'antiga església-oratori de Sant Pau no en queda absolutament res.

 

 

Anant al fons de la gran sala de l'escola d'art i fent mitja volta puc ensenyar-vos el que fou l'església-oratori des d'una altra perspectiva. A la part central esquerra podeu veure la porta per la que hem entrat.

 

 

Però gràcies a l'Arxiu Gavín de les Avellanes podem fer un salt en el temps de quaranta-set anys enrere  i tornar a l'eglésia-oratori de Sant Pau del 1.979.

 

 

A mitjans del segle XVIII en aquesta església s'hi va instal·lar la Congregació de Sant Pau, que havia fundat Domènec Malgrat, per formar catequistes. L'any 1.884 l'església fou reformada per l'arquitecte Celestí Campmany. La fotografia següent és de la façana del darrere, del carrer Sant Domènec, que té integrada l'antiga façana de maó vist. Molts lleidatans no han passejar mai per aquest carrer...

En aquesta petita església-oratori l'any 1.749 hi traslladaren la Verge del Blau i altres imatges i objectes religiosos de la Seu Vella. Recordeu que l'any 1.707 el primer Governador de Lleida, Joan Carles Cristià de Landa - comte de Louvigny- ordenà tancar l'antiga catedral per convertir-la en caserna...

A la propera entrada dedicada al plànol geomètric d'en Fontserè  donarem un cop d'ull al DISTRITO 3 i al DISTRITO 4.

Atentament.

Senyor i 

Mantequería Lasierra.

Al blog hem mirat i admirat les tres joies del modernisme català de Barcelona que hi ha a la mansana de la Discòrdia, anomenada posteriorment illa de la Discòrdia. Al tram del Passeig de Gràcia situat entre el carrer d'Aragó i el carrer del Consell de Cent podem gaudir de la Casa Lleó Morera de Lluís Domènech i Montaner, la Casa Amatller de Josep Puig i Cadafalch i la Casa Batlló d'Antoni Gaudí i Cornet. Si voleu recordar les entrades que els hi he dedicat al blog cliqueu sobre l'enllaç anterior.

 

 

A l'entrada d'avui us proposo anar passejant  per l'Eixample uns vint minuts des de l'illa de la Discòrdia fins a la Mantequería Lasierra ubicada al carrer Rosselló 160. Aquesta botiga centenària és una petita joia.

 

 

L'any 1.895 ja existia a la zona un establiment de planta baixa amb un pis a dalt que era propietat de J. Busó, dedicat als olis i conserves selectes. En aquella època la botiga pertanyia al sud de la vila independent de Gràcia.

 

L'any 1.897, quan la vila independent de Gràcia s'incorporà a la ciutat de Barcelona es demanà permís per construir l'edific actual que és del 1.900. 

 

 

En aquest edifici es fundà fa 126 anys l'establiment "La nueva maravilla" fundat per Ramon Canela, que era membre d'una família propietària d'altres colmados.

 

 

L'any 1.953 després de passar per quatre propietaris la botiga estava en traspàs. Ramon Lasierra Jariod, que era gerent de la xarcuteria "La Riojana" que hi havia al principi del carrer Gran de Gràcia, es quedà l'establiment.

 

 

Es conserva tota l'estructura exterior de fusta i el rètol pintat sobre vidre. Les làmines publicitaries protegides per un vidre, malgrat no ser les originals no trenquen l'harmonia de la botiga.

 

Ramon Lasierra Jariod ( primera generació ) s'especialitzà en productes de qualitat, filosofia que han seguit el seu fill Ramon Lasierra Peña ( segona generació ) i el seu net Ramon Lasierra Valent ( tercera generació ).

 

 

La botiga està especialitzada en formatges i embotits de diferents indrets d'Espanya i de Catalunya, vins, caves, productes selectes de galeteria, pasta catalana ( Sanmartí ) i italiana ( Rummo ), arròs de Pals, conserves de peix, carn, llegums...

 

 

Abans d'entrar a la Mantequería Lasierra podeu passar una bona estona observant detalladament els aparadors. Segur que us costarà triar el que voleu comprar.

 

 

M'explica Ramon Lasierra Peña que l'interior de la botiga es pràcticament igual que quan ell era petit. Només han desaparegut les antigues bombes d'oli i s'han introduït mostradors refrigerats per a formatges, embotits i altres productes.

 

 

També em va dir que estava molt content que el seu fill Ramon Lasierra Valent pugui continuar el negoci familiar perquè, a més a més de ser un bon botiguer, afortunadament són els propietaris del local. Altres nissagues de botiguers no poden continuar perquè lloguers astronòmics que es demanen fan gairebé impossible que un establiment comercial se'n surti.

 

 

Cada vegada és més difícil entrar en establiments comercials dirigits per botiguers de soca-rel. Amb la segona i tercera generació dels Ramon Lasierra tindreu la sort de ser atesos per bons professionals.

 

 

Com podeu constatar a les fotografies de l'interior de la botiga, es conserven perfectament les prestatgeries i els calaixos de fusta pintada.

 

 

No és gens fàcil mantenir els establiments emblemàtics de les ciutats i els pobles però Ramon Lasierra Valent, seguint el savoir-faire del pare i el padrí, està il·lusionat en continuar.

 

 

La Mantequería Lasierra forma part de la Ruta dels Emblemàtics creada pel Fons d'Imatges del Comerç de Catalunya ( FICC ), una guia dels establiments històrics de Barcelona, Mataró, Manresa, Vic, Girona, Figueres i Reus.

 

 

Al setembre del 2.016 vaig dedicar una entrada a la Llibreria Sant Jordi que estava al número quaranta-u del carrer Ferran de Barcelona i també formava part de la Ruta dels Emblemàtics.

 

 

Malauradament aquesta màgica llibreria ja està tancada. Si voleu veure les motllures alfonsines, els elements florals modernistes, els prestatges i els dos caps de lleona tallats en fusta, del 1.906 cliqueu sobre l'enllaç anterior.

Tornant a la Mantequería Lasierra aprofito per acabar l'entrada per explicar-vos que una mantequería és una botiga especialitzada en la venda de productes lactis ( llet, formatge, mantega... ) i productes peribles ( per exemple els ous ). Amb el temps s'hi ha inclòs la venda d'embotits.

Deixeu de comprar per internet compulsivament i doneu vida a les botigues de tota la vida perquè sinó els nostres pobles i ciutats perdran bona part del seu encant.

Atentament.

Senyor i  

Lecce ( 5 ).

Després d'observar detalladament a l'entrada anterior dedicada a Lecce el Propilei ( l'accés monumental a la Piazza del Duomo ), i els edificis del Seminario i l'Episcopio ( el Bisbat ), a la d'avui acabarem de mirar i admirar els edificis barrocs d'aquesta majestuosa plaça, el Duomo i el campanar ( il Campanile ).

 

 

A la fotografia anterior podeu observar d'esquerra a dreta els edificis del Duomo ( cattedrale metropolitana di Santa Maria Assunta ), l'Episcopio i el Semirario, i a la propera les façanes nord -a l'esquerra-  ( la més exuberant ) i oest - a la dreta-  ( frontispici ) del Duomo.

 

La primera catedral es construí l'any 1.144 per ordre del bisbe Formoso Lubelli i l'any 1.230 fou reconstruïda en estil romànic pel bisbe Roberto Voltorico. L'any 1.659 el bisbe Luigi Pappacoda encarregà a l'arquitecte Giuseppe Zimbalo ( conegut com Zingarello ) la reconstrucció de la catedral en estil barroc de Lecce.

Malgrat les tanques de les obres i el cotxe aparcat la propera fotografia ens permet observar la part central del frontispici de la catedral.

El frontispici està dividit horitzontalment per una cornisa i verticalment per quatre pilastres estriades. A la  part del frontispici del costat de l'Evangeli ( el costat esquerre des del punt de vista dels fidels mirant cap a l'altar ) la decoració és molt austera amb un gran finestral amb una petita finestra a sobre. El costat de l'Epístola ( el costat dret ) està tapat per l'edifici de l'Episcopio. Sobre el segon nivell hi ha un timpà triangular que acaba amb quatre pinacles.

Al nivell inferior dues fornícules amb les estàtues de Sant Pere ( esquerra ) i Sant Pau ( dreta ) flanquegen el portal.

 

Les pilastres estriades del portal acaben en dos capitells corintis amb un àngel que aguanta un fistó ( una garlanda vegetal festiva en forma d'arc invertit ).

A l'arquitrau hi ha querubins ballant i al timpà que corona el portal un grup d'àngels amb un alt relleu de Maria Vergine Assunta al cel amb l'epígraf amb la dedicatòria del temple.

La porta de bronze, col·locada per celebrar el jubileu de l'any 2.000, és del pintor i escultor Armando Marroco. A la part superior hi ha la representació de Crist ressuscitat flanquejat pel Sol i la Lluna.

Aixecant la mirada podem veure el segon nivell amb un gran finestral coronat pel bust de Crist i flanquejat per les fornícules amb les estàtues de San Gennaro ( esquerra ) i San Ludovico da Tolosa ( dreta ). Corona el frontispici el timpà amb un òcul el·líptic que té un marc de pedra tallada. La perspectiva de la fotografia següent fa que no es vegin gaire bé els quatre pinacles el timpà triangular  que podeu observar perfectament a la primera fotografia del frontispici.

 

 

Darrere del costat de l'Evangeli, a la dreta, treu el nas la part superior de il Campanile que estaven restaurant durant la meva visita.

Deixem el frontispici ( façana oest de la catedral ) i anem a l'esquerra per observar detalladament la rica decoració de la façana nord.

La façana lateral nord, més exuberant que el frontispici, està dissenyada com a un arc de triomf. Té dos nivells coronats per un frontó. A les dues fornícules que flanquegen el portal hi ha les escultures de San Fortunato i San Giusto, i sobre la balustrada San Oronzo assistit per dos àngels.

 

El nivell inferior ( fotografia anterior ), està dividit en cinc zones per dues columnes i quatre pilastres estriades, totes coronades per capitells corintis. Els capitells de les columnes estan decorats amb querubins i els de les pilastres amb lleons.

 

 

Les columnes estriades destaquen la zona central de la façana emmarcant el portal sobre el que hi ha un arquitrau amb putti que sostenen fistons. A la lluneta tres àngels juguen sobre un fistó pendular amb magranes, codonys i carxofes.

Entre les columnes i les pilastres estriades hi ha dues espectaculars fornícules amb les estàtues de dos dels copatrons de Lecce. Sobre les fornícules trobem epígrafs dedicatoris.

A la de l'esquerra San Fortunato bisbe i màrtir ( fotografia anterior de detall ) i a la de la dreta San Giusto màrtir ( fotografia següent de detall ).

La propera fotografia de detall és de part de la decoració que hi ha flanquejant el portal entre les dues pilastres estriades de l'esquerra i les dues pilastres estriades de la dreta.

Els nivells inferior i superior estan connectats per una balustrada ricament decorada. Darrere d'aquesta balustrada hi ha un gran arc de mig punt flanquejat per pilastres estriades amb capitells decorats amb querubins. Fora de l'arc flanquegen a Sant Oronzo hi ha col·locades sobre les volutes que enllacen l'arc amb els escuts del capítol les estàtues de Santa Veneranda ( esquerra ) i Santa Irene ( dreta ) que fou patrona de la ciutat fins al 1.656.

El zoom de la càmera fotogràfica ens permet observar detalladament la decoració de l'arc presidit per San Oronzo i coronat amb l'escut del bisbe Luigi Pappacoda.

Forçant una mica més el zoom de la càmera fotogràfica podeu veure millor l'escut del bisbe en el que està representat un lleó rampant rugint.

Entrem un moment a la catedral amb planta de creu llatina i com podeu constatar a la fotografia següent té tres naus dividides per pilars estriats reforçats amb semicolumnes adossades.

Aixecant la mirada puc ensenyar-vos l'enteixinat de fusta del 1.685 sobre el que hi ha tres grans llenços que representen a Sant Oronzo predicant, protegint de la pesta, i del seu martiri. Al creuer hi ha el Sant Sopar.

 

 

Al final de la nau central trobem un gran arc que marca la intersecció amb el transsepte i el de darrere amb el presbiteri. Sobre el finestral a la cornisa hi ha els escuts, d'esquerra a dreta, del Capítol, el bisbe Pappacoda i el de la ciutat de Lecce. El gran llenç de l'Assumpció, obra d'Oronzo Tiso, està flanquejat per dues pintures ovalades dedicades a Sant Pere i Sant pau.

L'altar major és de marbre amb incrustacions de lapislàtzuli i bronze daurat obra del marbrista napolità Gennaro De Martino. L'any 1.970 davant de l'antic altar es col·locà un altar més petit que és el frontal del segle XVIII de l'altar de la Nativitat.

Envolta el presbiteri un cor de fusta de noguera, del 1.759, que potser fou dissenyat per Emanuele Manieri.

 

 

Sortint de la catedral i anant cap a l'esquerra puc fer amb prou perspectiva la propera fotografia del campanar ( il Campanile ) del que no podeu veure la part superior perquè l'estaven restaurant. El campanar que es veu a l'esquerra al fons darrere dels edificis de la Piazza del Duomo és de la chiesa di Santa Irene.

El campanar actual substitueix el campanar normand preexistent i el posterior de l'època sveva. La construcció del campanar actual, que s'inicià al 1.661 i finalitza al 1.682, fou dirigida pel gran arquitecte del barroc de Lecce Giuseppe Zimbalo.

El campanar de setanta metres d'alçària i planta rectangular està dividit en quatre pisos. Cada pis té una balconada perimetral amb la seva balustrada. Les bastides no ens permeten veure que està coronat per una edícula octogonal amb una cúpula de majòlica tricolor sobre la que hi ha un penell amb la silueta de coure de San Oronzo.

La porta d'accés al campanar és la protagonista de la  fotografia anterior i la propera és de la placa que hi ha sobre la porta amb un epígraf gravat en llatí. 

 

 

Com podeu constatar a la fotografia anterior a la de la porta, a cadascun dels quatre pisos del campanar hi ha una d'aquestes plaques. A la fotografia següent feta amb angle contrapicat  es veuen les plaques del primer i del segon pis. 

Els epígrafs de les plaques del primer, segon i tercer pis foren dictats al segle XVI per Giovanni Camillo  Palma que fou un erudit de Lecce. A la placa del quart pis s'hi pot llegir l'any en que es va acabar el campanar 1.682.

 

 

Les cinc campanes, ubicades al tercer pis, s'anomenen Crocifisso, Annunciazione, Campana del Capitolo, Sacra Famiglia i Assunta Oronzo. 

 

 

Deixem il Campanile i anem al costat nord de la Piazza del Duomo per sortir pel mateix lloc pel que hi vàrem accedir a l'entrada anterior dedicada a Lecce,el Propilei, l'únic lloc pel que es pot entrar o sortir de la plaça.

 

 

Marxem de la plaça i anem a l'esquerra per la via Giuseppe Libertini per la que passejant sis minuts arribarem a la Porta Rudiae que serà la protagonista de la propera i última entrada dedicada a la capital del Salento.

Atentament.

Senyor i