dimarts, 7 de desembre de 2021

El conjunt rupestre de la Roca dels Moros ( 1 ).

Si a l'última entrada dedicada al petit periple per pobles del Segrià i les Garrigues vàrem "veure" les pintures rupestres d'Alfés, avui anirem virtualment al petit poble del Cogul ( 161 habitants l'any 2.018 ) de la comarca de les Garrigues, a només vint-i-dos quilòmetres al sud de Lleida.
 
 
A la fotografia anterior, feta des de la riba dreta del riu Set, podeu veure el poble del Cogul amb l'església de Santa Maria dels segles XVIII-XIX al centre. A la dreta hi ha un mural de grans dimensions,  175 metres quadrats, que ens transporta a la prehistòria. Aquesta obra de l'artista Lily Brik ( la lleidatana Mireia Serra ) la podeu apreciar millor a la fotografia següent.

No ho dubteu, pugeu al Cogul per observar atentament l'espectacular mural de Lily Brik. Quan el tingueu a tocar quedareu bocabadats.

 
Pocs metres després de creuar el riu Set per la carretera LV-7021 no continuem cap a Castelldans sinó que agafem, a la dreta, el camí de l'Albagés. A només mig quilòmetre ens espera el Centre d'Interpretació d'Art Rupestre de la Roca dels Moros.

 
Deixem el cotxe a l'aparcament i enfilem el camí que ens porta al centra, obra dels arquitectes Prudenci Español Pons i José Ángel Hidalgo Arellano. Un projecte dels anys 2.010-2.011. 
A la propera fotografia, que gentilment m'han passat la gent del Centre d'Interpretació, feta des de la riba esquerra del riu Set podeu constatar com el projecte arquitectònic queda perfectament integrat al paisatge.


 Font fotografia: Centre d'Interpretació d'Art Rupestre de la Roca dels Moros.
 
L'edifici ens prepara per entendre millor la visita que farem després a les pintures rupestres. Entrem sota terra, en una mena de cova de formigó on gaudirem del proposta divulgativa del centre d'interpretació.
 
 
Una sèrie de plafons informatius complementen les explicacions de la guia sobre els cents anys de recerca de la Roca dels Moros, i el present i futur d'aquest conjunt rupestre. Coneixereu qui fou l'historiador, geògraf, arqueòleg i fotògraf Ceferí Rocafort i Samsó ( nascut a la Pobla de Segur ) que publicà els seus articles, l'any 1.908, sobre l'existència de la Roca dels Moros a "La Veu de Catalunya" i al "Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya".
 
 
Situarem en la línia del temps d'aquest cent anys de recerca les teories de diferents arqueòlegs, prehistoriadors i paleontòlegs sobre l'origen del conjunt rupestre: Paleolític ( Henri Breuil, Hugo Obermaler, Pere Bosch Gimpera ) / Epipaleolític ( Eduardo Fernández-Pacheco, Martín Almagro, Antonio Beltran, Eduard Ripoll, Javier Fortea, Ramon Viñas, Anna Alonso, Alexandre Grimal ) / Neolític ( Lluís Maria Vidal, Bégouen i Joan Cabré, Josep Coromines, Martínez Olalla i Ranymond Vaufrey) / Bronze ( Francisco Jordà ).
Al centre de la fotografia anterior i a la propera de detall podeu veure l'Àrea de l'art rupestre Llevantí, una zona amb més de 8oo jaciments.


Altres plafons ens il·lustren, en una gran línia del temps, sobre quan érem: caçadors i recol·lectors ( des de fa 12.000 anys i uns 7.000 anys ), agricultors i ramaders ( fa entre 7.000 i 4.000 anys ), ibers i romans ( fa entre 2.600 i 2.000 anys ).


Mentre anem avançant en el projecte expositiu de centre d'interpretació, deixem a poc a poc l'espai més fosc seguint la llum que ens convidarà a sortir de l'edifici per anar al conjunt rupestre.


A la fotografia anterior, en la que la llum guanya a la foscor, a la dreta podeu veure part de l'espai on treballen els alumnes que visiten el centre d'interpretació. Espai que podeu veure millor en la fotografia següent.


El centre d'interpretació ha dissenyat activitats per segon cicle d'educació infantil, educació primària i educació secundària.
 

 Un exemple d'aquests materials el podeu veure a la propera fotografia en la que a la pàgina de l'esquerra s'explica com es formen les balmes i com desapareixen per acció de l'erosió.


Enfilar-se lentament per la rampa, obrint molt els ulls, és tot un regal de volums, ombres i llums. Sortim de "la cova" per pujar fins a la balma...

 
El formigó tenyit de color marró/vermellós, el vidre i l'acer patinable ( conegut com acer corten ) fan que l'edifici estigui plenament integrat en el paisatge. Després de pujar el primer tram de la rampa en ziga-zaga que ens acompanyarà a la Roca dels Moros em giro per regalar-vos la propera fotografia.
 
 
Quan comencem a pujar cap a la Roca dels Moros podem veure l'espai per treballar a l'aire lliure o per menjar amb els vostres alumnes.

L'acer patinable o corten, és un tipus d'acer fet amb una composició química que aconsegueix que la seva oxidació protegeixi la peça de la corrosió atmosfèrica. La capa superficial d'oxidació d'aquest acer, el fa impermeable impedint que l'oxidació avanci cap a l'interior de la peça, per això no cal aplicar-li cap protecció més.

Al blog hem vist obres fetes en acer corten de dos grans escultors del País Basc. Si cliqueu a cada nom podreu recordar algunes de les entrades dedicades a Eduardo Chillida i Jorge Oteiza.
Des de la rampa ja veiem el nostre objectiu, la Roca dels Moros, que protegida per una reixa ens permetrà fer un gran salt en el temps... 

 
La petita pendent ens permet veure la coberta vegetal de l'edifici, una construcció amb el clar objectiu de minimitzar el seu impacte en el paisatge garriguenc.


Com més ens apropem a la balma on hi ha el conjunt de pintures rupestres, l'edifici sembla quedar absorbit pel paisatge de la riba dreta del riu Set.


Després de gaudir de la proposta arquitectònica de Prudenci Español Pons i José Ángel Hidalgo Arellano i de les explicacions de l'Anna ( la guia ), entrarem -a la propera entrada dedicada al petit periple per pobles del Segrià i les Garrigues- a la balma que acull el conjunt rupestre.
Atentament.
Senyor i

divendres, 3 de desembre de 2021

La Ruta de la Capona ( i 6 ).

Després  d'observar atentament les barraques i el cossiol de Cal Grauet tornem per la petita sendera del camp d'oliveres al Sender de Gran Recorregut GR-175 La Ruta del Cister, on encara ens esperen dues construccions de pedra seca amb les que acabarem la Ruta de la Capona.
Hem vist en aquesta sèrie d'entrades el cossiol de la Capona i el de Cal Grauet, però ens falta el més espectacular, el cossiol del Soleta ( fitxa 144 de l'inventari ).


A la fotografia anterior podeu veure el cossiol per darrere, des del camí, i a la propera una de les dues obertures amb orientació nord-est. Té una amplada de 0,80 metres, una altura de 1,25 metres i una fondària de 1,90 metres.


La fotografia següent és de l'altra obertura, a uns dos metres a l'esquerra de l'anterior. Fa 0,80 metres d'ample, 1,25 metres d'altura i 2,10 metres de fondària. Les dues obertures són de llinda plana.


El cossiol, de planta circular, té un diàmetre de 8,40 metres i una coberta de falsa cúpula. Recordeu que un cossiol és un dipòsit d'aigua que aprofita l'escolament superficial de l'aigua de pluja. A la propera fotografia podeu veure el plafó que explica les característiques del cossiol del Soleta.


Si m'apropo al fons de l'obertura de l'esquerra em resulta difícil fotografiar l'interior del cossiol i veure si emmagatzema aigua perquè l'alçària va disminuint, com podeu constatar a la fotografia anterior a la del plafó informatiu.


Ja fa temps que no sóc jove i la posició em resulta molt incomoda, per això vaig a l'obertura de la dreta, més accessible, i quedo bocabadat per l'estructura interior del cossiol.


Estructuralment ens pot recordar una cripta, amb una columna central de la que surten quatre arcs en forma de creu orientats als quatre punts cardinals. L'espai es reflecteix a l'aigua emmagatzemada deixant molt clara la dificultat de la construcció de pedra seca. M'apropo una mica més a final de l'obertura i faig la fotografia següent...


Aquest sender, conegut com el Camí dels Muntanyesos, era utilitzat per pagesos, llenyataires i pastors. Recordeu que una petita part d'aquest camí forma part de la GR-175. Per les dues obertures del cossiol es podia recollir aigua o abeurar als animals. Gràcies a la coberta de pedra seca l'aigua es conserva a temperatura regular, no s'evapora i no permet la proliferació de plantes aquàtiques. 
Diu la tradició que a finals del segle XVIII un home de Can Soleta del Pla de Santa Maria va fer el fascinant  cossiol.


El cossiol fou recuperat fa una vintena d'anys. A sota del plafó informatiu podem llegir:  Cossiol d'en Soleta ( S. XVIII- XIX ). Recuperat entre el 1.999 i el 2.001 pels socis de l'entitat planenca "Amins de la Sardana" "Jaume Arturo", "Ramon de la caixa", "Joan Forquilletes", Manel Tosas i " Pep Santiaigua" ( D.E.P).
Deixem el cossiol del Soleta i continuem una vintena de metres més per la GR-175 fins que trobem la barraca de la propera fotografia ( que no forma part de la Ruta de la Capona ). De planta circular, té un enderroc important i una menjadora exterior lateral sud. La GR-175 gira a la dreta, cap a la barraca, però nosaltres seguim recte pel Camí dels Muntanyesos.


En pocs minuts arribem a l'última barraca de las Ruta de la Capona. Trobareu un indicador a la dreta que us convida a entrar a un camp d'oliveres...


No podeu imaginar la joia d'arquitectura popular que ens està esperant. La Barraca de les Oliveres ( fitxa 147 de l'inventari ) és fascinant.


És una barraca bessona-composta d'una gran bellesa amb dues estances independents. Quan la vaig visitar per primera vegada la de la dreta ers inaccessible. Uns mesos després, en una segona visita, l'estaven restaurant.


A les properes fotografies podeu veure con han buidat de pedres l'estança de la dreta. Calia refer la coberta de falsa cúpula que podeu veure mig ensorrada a la segona imatge. Podeu veure el cavalcament de les pedres més grosses muntades com escales esglaonades que van definint la coberta de falsa cúpula. Damunt d'elles les pedres amuntegades més petites incrementen la compressió de la coberta, falcant-la i estabilitzant-la.
 


Aquesta estança de 2,30 metres de llarg per 1,60 metres d'ample té al seu interior dos cocós. La porta d'accés, orientada al sud-est, és de llinda plana.


La barraca de les Oliveres o del Fontanals és una construcció de pedra seca de mides considerables de 10 metres de llarg per 7,15 metres d'ample. L'estança de l'esquerra és arquitectònicament admirable. Observeu el remat superior de pedres col·locades a sardinell i el cimadal amb punxa.


Entrem a l'estança per una obertura d'accés amb arc de mig punt, orientada al sud-est, d'una amplada de 0,95 metres, una altura de 1,60 metres i 1,10 metres de fondària.


L'interior és de planta circular de 2,70 metres de diàmetre i 3,63 metres d'alçària. La coberta, com podeu veure a la propera fotografia de detall, és de falsa cúpula.


Sortim de la barraca de les Oliveres i tornem al Camí dels Muntanyesos. Quan el trobem anem a l'esquerra i passejant tranquil·lament arribarem a l'aparcament on hem començat la ruta.


Reserveu una part de vostre temps lliure per gaudir de la Ruta de la Capona, un itinerari circular curt, planer i sense dificultats. Estic segur que agraireu el meu consell.
Atentament.
Senyor i

dilluns, 29 de novembre de 2021

Baptisteri enrajolat.

A la segona entrada dedicada a l'església modernista del Sagrat Cor de Raïmat vàrem donar un cop d'ull al baptisteri que trobem entrant, a l'esquerra. Un espai de planta rectangular de 4,34 X 3,10 metres.


Recordeu que Manuel Raventós i Domènech encarregà a l'arquitecte reusenc Joan Rubió i Bellver la construcció de l'església després d'ntentar convèncer a Antoni Gaudí i Cornet. Però Gaudí, molt enfeinat amb les obres de la Sagrada Família, refusà l'encàrrec i li proposà a Manuel Raventós el nom del seu deixeble, Joan Rubió.


La família Raventós va fer donació de l'església, catalogada Bé Cultural d'Interès Local ( BCIL ), al bisbat de Lleida l'any 1.999.
Tornem al baptisteri, per observar detalladament l'arrambador ceràmic, datat l'any 1.935, que ocupa part de les parets del lloc destinat a l'administració del primer dels sagraments del cristianisme, el baptisme.
L'arrambador ceràmic té 1,75 metres d'alçària i una superfície enrajolada de 23,5 metres quadrats. Està fet amb rajoles rectangulars ( 14 X 6,5 centímetres ) amb decoració vegetal o geomètrica que emmarquen els dibuixos, i rajoles quadrades ( de 13,5 centímetres de costat ) en les que a més a més d'una frondosa vegetació l'artista pintà una colla de petits animalons.


Als quatre murs enrajolats, el de la porta d'accés en dos fragments més petits que mesuren 0,85 X 1,75 metres com el de la fotografia anterior, la decoració vegetal és la protagonista gairebé absoluta. La fotografia està feta des de la pica baptismal i és el de la dreta. A la propera fotografia de detall de la part inferior podem llegir "Cerámicas Vda Lluís Diví. Esplugues de Llobregat".


Si observem l'arrambador de l'esquerra, mirant des de la pica baptismal, la decoració és molt semblant a la del l'atre. Al centre també hi ha una papallona llimonera.


Si  la part inferior de l'arrambador anterior ens explicava qui fou el terrissaire que va coure les rajoles, en aquest podem llegir el nom del pintor: " Josep Vinyals. Pint ".


A més a més de la decoració vegetal i les papallones llimoneres  (Gonepteryx rhamni) que podem veure  en tots els arrambadors del baptisteri, si els observem detalladament trobarem altres petits animalons ( insectes, mol·luscs, rèptils i amfibis ).


A l'arrambador que hi ha darrere de la pica baptismal ( fotografia anterior ) que fa 3,10 X 1,75 metres, a més a més de gaudir de la frondositat representada, entre les plantes i les flors trobareu , a més de la papallona llimonera, dos escarabats volant, un cargol, una libèl·lula i dos vespes. La fotografia següent de detall ens permet observar entre les plantes en flor, una de les papallones llimoneres.


Al desembre del 2.009, a l'entrada "Rajoles plenes d'oficis", us presentava l'exposició Oficis Enrajolats i explicava com es feien aquestes rajoles. Si ho voleu recordar cliqueu sobre l'enllaç anterior. La ceràmica vidrada fou molt emprada en l'arquitectura modernista.


A l'arrambador de la fotografia anterior ( 4,34 X 1,75 metres ), si observem atentament trobarem entre la vegetació, a més de la papallona llimonera, quatre vespes, una granota, un grill, una formiga, una libèl·lula, un escarabat volant i dos a les fulles, i una sargantana. A la propera fotografia de detall el protagonisme és per un dels escarabats.


Esplugues de Llobregat és una ciutat amb una llarga tradició ceramista en la que podeu visitar dos museus dedicats a la ceràmica: Can Tinturé i La Rajoleta. A Esplugues de Llobregat es van coure rajoles que encara avui podeu mirar i admirar al Park Güell o al Recinte Modernista de l'Hospital de Sant Pau.


He trobat poca informació sobre Cerámicas Vda Lluís Diví. A l'Inventari del Patrimoni Històric, Arquitectònic i Ambiental d'Esplugues de Llobregat. a la pàgina tres podem llegir: " També s'ha de destacar la pèrdua del ric patrimoni industrial de bòviles, rajoleria i ceràmica d'Esplugues, som la fàbrica Pujol i Bausis, la de Lluís Diví, la Marimon i la de Cal Tomba".


A la pàgina 145, en el capítol dedicat al Patrimoni industrial. Les bòviles d'Esplugues podem llegir: " Lluís Diví i Canut ( 1.886 - 1.924 ), situada al carrer Laureà Miró 19, prop de Can Clota ( barri Can Clota )" . A la pàgina 146 l'empresa ja s'anomena Vda Lluís Diví i Canut ( 1.916 - 1.940 ).
Vaig fer un correu electrònic a l'Ajuntament d'Esplugues de Llobregat per demanar més informació del forn de Lluís Diví. La Roser Vilardell, directora de Patrimoni i Memòria Històrica MEL - Museus d'Esplugues de Llobregat, em contestà l'endemà explicant-me que no tenien gaires dades de la Terrisseria de Lluís Diví malgrat ser un centre productor força remarcable . M'envià dues pàgines escanejades per la gent de l'Arxiu Municipal d'Esplugues del llibre "Tornar a mirar. Esplugues des del 1.900" de Pasqual Juan i Lloret editat per l'Ajuntament l'any 1.990. Les pàgines quaranta-dos i quaranta-tres estan dedicades al forn de Cal Diví.


Explica Pasqual Juan que al segle XIX un terrissaire conegut com En Pau de la Perilla va muntar un forn on feia plats, soperes, tasses i altres peces de la vaixella. Cap al 1.910 el forn passà a Lluís Diví, més bon coneixedor de les tècniques per treballar la ceràmica. Diví estava en contacte permanent amb altres ceramistes. Amb Josep Quer i el director del Faianç Català ( un taller ceràmic creat l'any 1.891 a Sabadell que tingué dues filials a Barcelona ), van anar a València l'any 1.918 per ampliar coneixements i aprendre nous procediments.


Però mentre aprenien, il·lusionats, es van contagiar de "La Passa" ( la grip espanyola ) i tornaren ràpidament a Catalunya. Lluís Diví va morir dos dies després de tornar a casa...


El seu gendre, Constantí Campamà, El Tino, es va fer càrrec del forn però va morir l'any 1.935. L'altra filla de Lluís Diví seguí algun temps el negoci però aviat va tancar.
Aquest arrambador enrajolat i els vitralls superiors de l'església, afortunadament no foren destruïts durant la Guerra Civil.
Atentament.
Senyor i.