A tocar de El Arco de la Cárcel...

A les tres primeres entrades dedicades a la ciutat de León hem observat detalladament la Basílica de San Isidoro Real Colegiata. A la segona d'aquestes entrades, aprofitant la visita al Museo de San Isidoro Real Colegiata, vàrem pujar per la Torre del Gallo que està encastada a la muralla romana i permet passejar-hi.

A l'entrada d'avui us proposo anar fins a El Arco de la Cárcel, anomenat també Puerta del Castillo, que està a cinc minuts caminant des de la basílica. Aquesta és una de les quatre entrades de l'antiga muralla de León. Només sortir del recinte emmurallat per El Arco de la Cárcel, anant a la dreta per la Calle Carreras i continuant per la Avenida de los Cubos, gaudirem de la companyia de la muralla tardoromana.

A pocs metres d'iniciar la passejada pel carrer Carreras em giro i faig la fotografia anterior en la que he escrit AC a  El Arco de la Cárcel porta per la que hem sortit del recinte emmurallat. Hi podeu veure les restes de la fonamentació romana de tres torres ( cubos ) de la muralla. En castellà s'anomenen cubos a les torres circulars d'una muralla o fortalesa. Les restes  de les tres primeres torres ( cubos ) després de les excavacions arqueològiques  s'han consolidat i es poden observar.

La muralla s'estén en forma de rectangle de gairebé sis-cents metres el costat més llarg i tres-cents cinquanta metres el costat curt. 

Les muralles foren construïdes per la Legio VI Victrix per controlar la població astur. Aquesta primera muralla consistia en una palissada de fusta i un terraplè de terra envoltats d'un fossat en forma de V. Aquestes muralles foren reedificades en pedra l'any 75 per la Legio VII Gémina. Quatre-cents anys més tard es reforçà el gruix de les muralles i s'augmentà l'alçària. S´hi construïren torres massisses d'entre vuit i deu metres d'alçària i un gruix d'uns cinc metres. Al llarg de la muralla també es disposaren cada quinze metres el cubos d'un diàmetre aproximat de vuit metres.

Gràcies al zoom de la càmera fotogràfica a la fotografia anterior podeu veure millor la Puerta del Castillo o Arco de la Cárcel. La seva ombra es projecta al llenç de la muralla darrere de la qual treu el nas l'Arxiu Històric Provincial de León que fa gairebé noranta anys fou un dels penals més durs del franquisme. Els dos noms d'aquesta porta de la muralla fan referència a les funcions que tingué aquest edifici: castell i presó.

A la propera fotografia el protagonisme és per l'Arco de San Albito que comunica el carrer Carreras amb el carrer San Albito. L'any 1.967 es van fer excavacions en aquesta zona i al 1.970 aprofitant les obres de recuperació de la muralla i una bretxa que hi havia en aquest indret es va crear un pas voltat que fou inaugurat al juliol de 1.970.

L'arquitecte lleonès Melquiades Ranilla García fou l'encarregat de dissenyar el Plan Director de la muralla de León per rehabilitar íntegrament el recinte emmurallat de la ciutat.

La Calle Carreras i l'Avenida de los Cubos s'han transformat en carrers per a vianants. L'obra ha costat un milió tres-cents mil euros.

En el carrer Carreres dels set cubos que foren enderrocats entre 1.906 i 1.911, han quedat tapades les cimentacions romanes de quatre. A la propera fotografia en podeu observar tres, la quarta està al girar cap a l'Avenida de los Cubos.

L'arqueòleg Fernando Muñoz Villarejo va ser el responsable de l'excavació arqueològica en la que es van trobar les restes de les cimentacions romanes dels cubos. Al fons de la fotografia anterior el carrer Carreras gira cap a la dreta i comença l'avinguda de los Cubos. Però abans de girar faig mitja volta per fotografiar del carrer Carreres des d 'una perspectiva diferent.

De les set cimentacions romanes dels cubos del carrer Carreras, el de la cantonada amb l'avinguda de los Cubos està destrossat per diferents construccions i rases. La propera fotografia amb el nom del carrer és del panys de muralla on hi havia aquest cubo cantoner.

A diferència del carrer Carreras a l'Avenida de los Cubos es conserven tots els cubos però en alguns panys de muralla entre ells hi ha adossats edificis. Alguns  atrotinats com el que trobem al girar, altres encara que sembla que no hi viu ningú estan en millor estat de conservació i altres estan habitats.

L'edifici de la cantonada, protagonista de la propera fotografia, és de maó vist i té coberta d'una aigua. Construït al 1.810, a la planta baixa hi havia dos locals, una fusteria a l'esquerra i una carnisseria a la dreta. Aquest edifici, que és el número vint-i-nou del carrer Carreras, i el del número nou que us ensenyaré al final de l'entrada d'avui, arquitectònicament són molt similars. Els dos seran aviat expropiats i enderrocats i posteriorment s'enjardinarà l'espai que ocupen actualment. 

El recinte emmurallat arribà fins al mitjans del segle XIX amb renovacions i reconstruccions, la majoria per resoldre els desperfectes de la Guerra de la Independència i de les Guerres Carlines. L'Ajuntament decidí que les portes de la muralla medieval i de la tardoromana eren un destorb pel creixement de la ciutat. Per això durant el segle XIX i principis del XX les enderrocaren, exceptuant la Puerta del Castillo. La muralla fou declarada Monumento Histórico Artístico el dia tres de juny de 1.931.

A mitjans del segle XIX, concretament al 1.856, van començar a desmantellar les muralles començant pel carrer Ramón y Cajal i acabant entre 1.906 i 1.911 al carrer Carreras.

Al fons de la fotografia anterior, a l'esquerra, treu el nas l'absis de la catedral. Aquesta és la part més antiga perquè les esglésies es començaven a construir per la capçalera per poder celebrar el culte abans de la conclusió definitiva del temple.

Camino uns metres més per l'Avenida de los Cubos i torno a fer mitja volta perquè valoreu el resultat de les obres que han transformat aquests dos carrers en espai d'us exclusiu per a vianants.

A la muralla hi havia entre setanta i vuitanta cubos dels quals se'n conserven quaranta-tres. De l'època medieval només dos estan intactes al llenç est de la muralla.

A l'avinguda de los Cubos els ciutadans hi han construït diverses edificacions, des de senzills trasters o garatges i casetes de planta baixa i primer pis.

Però també hi ha cases de planta baixa i dos pisos en les que s'ha edificat fins i tot sobre els mateixos cubos com podeu constatar a la propera fotografia.

A l'Avenida de los Cubos encara hi ha set cases, als números set, nou, onze, tretze, disset i vint-i-nou. La nou i la vint-i-nou ( la primera que us he ensenyat al girar del carrer Carreras a l'Avenida de los Cubos ) aviat seran expropiades i enderrocades. Les dels números onze, tretze i disset pertanyen al col·legi de les Carmelites.

A l'esquerra de la fotografia anterior, darrere d'un dels cubos, treu el nas el capcer triangular que remata la façana del transsepte nord. La seva rosa calada és del segle XV i s'emprà com a model per a la reconstrucció dels capcers dels costats sud i oest a les restauracions que es van fer al segle XIX.

Podeu observar molt millor aquesta façana en la fotografia que li vaig fer des del claustre de la catedral que ja visitarem en properes entrades dedicades a León. La façana està presidida per una gran rosassa amb vitralls de finals del segle XIII.

Deixem el claustre de la catedral i tornem a l' Avenida de los Cubos. Després de la casa on hi ha un cotxe mal aparcat hi ha la número nou de l'avinguda que, com us he explicat abans, aviat serà expropiada i enderrocada.

M'apropo a la casa arquitectònicament molt similar a la que hem trobat al girar del carrer Carreras a l'Avenida de los Cubos. Les dues són de planta baixa i un pis, de maó vist i coberta a una aigua. La coberta del número nou ja té alguns forats. Construïda al 1.923  té les llindes de les portes i finestres i les cornises gairebé iguals que la del número vint-i-nou del mateix carrer, però el treball de ferro forjat de les baranes dels balcons és diferent.

L'expropiació dels dos edificis suposarà una despesa de 240.000 euros a l'Ajuntament de León. El recinte emmurallat del carrer Carreras i l'Avenida de los Cubos és el perímetre més antic del passat romà de León.

La casa contigua, protagonista de la fotografia següent, està en millors condicions. Entre els dos cubos de l'esquerra hi ha l'entrada d'urgències de l'Hospital HM Regla. Després trobem el Arco de las Cien Doncellas que comunica l'Anenida de los Cubos amb el carrer de las Cien Doncellas. Aquest carrer està entre l'Hospital i la Catedral.

Avançant un metres més arribem a una petita plaça per a vianants en la que, asseguts en els seus bancs, podem mirar i admirar l'absis de la  catedral. En aquest indret, anomenat Plaza de Puerta Obispo, començarem la propera entrada dedicada a León.

Atentament.

Senyor i

Zumaia: de San Telmo a San Pedro.

Al final de l'entrada anterior dedicada a Zumaia vàrem gaudir de les espectaculars vistes de l'ermita de San Telmo coronant el flysch, tot un regal visual.

 

 

Des del mateix indret, fent una fotografia en angle picat, puc mostrar-vos l'espectacular alçària dels penya-segats de la platja d'Itzurum que en alguns indrets arriba als cent cinquanta metres. A la platja hi podeu veure una colla de roques caigudes que amb la força de l'aigua s'han anat erosionant. A la dreta treu el nas una petita part de la plataforma d'abrasió que només es pot veure totalment amb la marea baixa.

Avui baixarem des de l'ermita fins al nucli històric que encara conserva el traçat medieval presidit per l'església parroquial de San Pedro, un edifici gòtic del segle XIII. Però abans de baixar donem un cop dull a l'exterior de l'ermita.

 

 

L'ermita, documentada per primera vegada l'any 1.540, fou reformada al segle XVII per ser la seu de la Cofradía de Mareantes. No és estrany perquè San Telmo és el patró dels mariners.

La seva arquitectura és d'estil popular. Té planta rectangular amb carreus ben escairats a les obertures i a les cantonades. Als costats llars del rectangle hi ha un sòcol de pedra. La coberta dels dos cossos és de teula àrab a dues aigües. Al cos més gran hi ha un campanar de cadireta amb un ull i una campana.. Al costat de la porta d'accés hi ha un porxo ( amb coberta de teula àrab a tres aigües ) on comença una barana de pedra i ferro forjat que ressegueix la zona de penya-segat.

Deixem l'ermita per baixar passejant fins al nucli històric on ens espera l'església de San Pedro, que a la propera fotografia feta des de la riba dreta del riu Urola, podeu observar com s'alça imponent amb la seva forma de fortalesa sobre un monticle que domina la desembocadura del riu

Tornem a la riba esquerra del Urola per anar fins a l'església formada per dos volums. El vertical és la torre campanar de planta gairebé quadrada de trenta-quatre metres d'alçària i l'altre és la gran nau capçada per un absis poligonal i reforçada amb grans contraforts.

El costerut carrer Harategiko ens deixarà al peu de les escales de l'església de la que podeu veure l'espectacular torre campanar a la fotografia següent. A la dreta hi ha el Palacio Zumaia que fou la casa solar de la poderosa família Zumaia Gamboa. Molt transformada encara conserva elements originals del segle XV com l'arc de mig punt de l'antiga entrada ( pintat de blanc ), una finestra lobulada i els carreus de gres de la part inferior.

 

A la propera fotografia del tríptic informatiu de l'església el protagonisme és per la torre campanar que està dividida en cinc trams. L'escala ens permet accedir a l'església per la porta d'arc apuntat. Sobre la porta hi ha una finestra geminada, també anomenada bífora o finestra biforada  ( amb dues obertures dividides verticalment per un mainell ). A la part superior la finestra és triforada ( amb tres obertures i dos mainells ).

La història de l'església està unida a la de l'antic monestir de Santa María que data del segle XIII. Probablement es va començar a construir al 1.347, després de la fundació de Zumaia. L'església es va construir en dues fases: una a principis del segle XIII  i l'altra als segles XV i XVI.

Pugem les escales i entrem a l'església que com podeu constatar a la fotografia següent només té una nau i dues capelles laterals. Està dividida en quatre trams, té absis poligonal i coberta de volta de creueria amb tercelets típica del gòtic final. La coberta de l'absis és de volta de creueria estrellada de principis del segle XVI. 

El retaule major, del període anomenat romanisme, és de l'escultor Juan de Antxeta ( c. 1.533 - 1.588 ) que l'any 1.574 es va comprometre a fer-lo en tres anys. És l'únic retaule d'aquest escultor que es conserva íntegre al País Basc.

 

El retaule està format per tres cossos i rematat per un Calvari. Al carrer central del segon cos hi ha la imatge de Sant Pere beneint i a sobre, al tercer cos l'Assumpció de la Verge. El grup del Calvari remata el retaule. La policromia és del 1.594.

Al costat de l'Evangeli ( el costat esquerre des del punt de vista dels fidels mirant cap a l'altar ) hi ha la Capilla de San Antón que acull un petit retaule-tríptic de transició del gòtic al renaixement. Al carrer central veiem la imatge de Sant Antoni Abat coronat per un Calvari. A les portes del tríptic hi ha pintures flamenques.

Al costat de l'Epístola ( el costat dret des del punt de vista dels fidels mirant cap a l'altar ) a la Capilla de San Bernabé trobem el tríptic de dos-cents disset centímetres d'alçària per setanta-tres centímetres d'amplària atribuït a Jan Joest van Kalkar, una petita joia de la pintura flamenca.

Sortim de l'església de San Pedro i creuem el Narrondo (un ramal del riu Urola ) pel Gernikako zubia, una bonica passarel·la de vianants. Anant a la dreta seguint uns metres el meandre del riu, a la propera i última entrada dedicada a Zumaia, donarem un cop d'ull a les drassanes Balenciaga i a la Casa-Museo Zuloaga.

Atentament.

Senyor i

Anselm Kiefer al musée du Louvre.

Al març del 2.019 a l'entrada "Anselm Kiefer a Planta" vàrem visitar el primer Site-specific ( el Kiefer Pavilion ) al complex industrial La Plana del Corb que Sorigué té a Balaguer. L'edifici acull tres pintures de gran format de l'artista alemany Anselm Kiefer.

 

 

A les seves obres Kiefer treballa amb una tècnica mixta amb materials com plom, palla, guix, centres, llavors, terra, ceràmica...

A la propera fotografia podeu veure una de les tres obres exposades a Planta, la colossal "Sheviratth ha Kelin" de tècnica mixta sobre tela que mesura 330 X 760 X 13000 centímetres. Si voleu recordar aquella visita cliqueu sobre l'enllaç anterior.

 

 

A l'entrada d'avui fem un salt de Balaguer a Paris per anar al musée du Lovre que al llarg de la seva història ha fet encàrrecs a artistes vius per a la decoració del Palau i el Museu. Pujant l'escala nord del Cour carée ens espera l'obra d'onze metres d'alçària Athanor. A l'obra sobre llenç Kiefer ha treballat amb emulsió, goma laca, oli, guix, plom, plata i or.

 

 Athanor és el nom dels forns dels alquimistes en els que els homes intentaven transformar el plom en or. A la part inferior del gran quadre hi ha una figura jacent nua, amb els ulls tancats, que és l'autoretrat de l'artista. 

La figura jacent, que no sabem si està morta o només està estirada descansant o meditant, descansa sobre argila vermella. Les esquerdes de l'argila ens recorden l'escorça d'un arbre. Sobre aquest sòl l'artista va empolvorar plom líquid, una capa de plata i finalment or líquid.

Anselm Kiefer des de 1.993 resideix i treballs a Barjac, un municipi francès que està a uns setanta quilòmetres d'Avinyó.

 

 

Sobre la figura jacent hi ha una gran foscor il·luminada per un esclat de matèria blanca, estels, constel·lacions, la Via Làctia i unes gotes daurades a la part superior central.

A la dreta del quadre, de baix a dalt, podem llegir tres inscripcions que fan referència a les tres fases de l'alquímia per aconseguir la transmutació de la matèria en or i els seus colors ( plom, plata, or ) : Nigredo ( primera fase, color negre ), Albedo ( segona fase, color blanc ) i Rubedo ( tercera fase, color vermell ). 

A la fotografia anterior i a la propera de detall, a més a més de la part superior del quadre, vull mostrar-vos el preocupant estat de conservació d'alguns indrets del musée du Louvre. Constatareu que les taques d'humitat estan a tocar de l'obra d'Anselm Kiefer...

 

 Allunyant-me uns metres d'Athanor puc fer la propera fotografia en la que en primer terme es veu una de les dues esfinxs, una darrere de l'altra, que acompanyen l'obra del pintor i escultor alemany.

 

 

Són les esfinxs fetes amb basalt d'Acoris i de Neferites I  fetes a Egipte i transportades a Roma a l'antiguitat foren descobertes al 1.513. Les dues varen adornar els jardins de la Villa Borghese de Roma. Neferites fou el primer faraó de la XXIX dinastia entre els anys 398 i 392 aC i Acoris va ser el quart faraó de la mateixa dinastia entre els anys 391 i 379 aC.

La pintura Athanor i les dues escultures Dànae ( ubicada a la fornícula que hi ha a l'esquerra d'Athanor ) i Hortus conclusus ( a la fornícula de la dreta ) foren creades l'any 2.007 especialment per ocupar aquests espais. 

 

 

A la fotografia anterior, darrere de l'esfinx d'Acoris podeu veure parcialment l'escultura Hortus conclusus i a la següent, apropant-me fins a la barana balustrada del forat d'escata, la podeu observar millor.

 

 

Aquesta fornícula està al mur de l'escala i no es possible apropar-se a l'escultura perquè està a força alçària i no puc fer fotografies de detall. Però emprant el zoom de la càmera fotogràfica la podeu veure una mica millor.

 

 

Dànae està formada per quinze varetes metàl·liques numerades incrustades per un extrem en una base de guix en forma de monticle i que a l'altre extrem tenen un gira-sol. Aquests gira-sols estan fets amb un aliatge de plom i plata i alguns tenen elements metàl·lics penjant amb filferro. Per fer-la va emprar plata, alumini, goma laca i acrílic.

 

L'hortus conclusus, que literalment significa jardí tancat, és un  tema pictòric de l'art cristià que fa referència a l'espai ocupat per Maria i el seu Fill.

L'altra escultura, Dànae, es pot observar detalladament perquè ens  podem apropar sense cap dificultat a la fornícula en la que està ubicada.

 

 

L'escultura feta amb or, plom i resina representa una tija amb un gira-sol marcit a l'extrem que ha crescut sobre una pila de llibres vells.

 

 Si l'escultura hortus conclusus no us la he pogut mostrar detalladament perquè no és possible apropar-te a la fornícula que està al mur de l'escala, Dànae la tenim a tocar.

 

 

A la fotografia anterior podeu veure molt millor la pila de llibres de plom sobre els que s'enfila el gira-sol, i a la propera les llavors daurades que han caigut del gira-sol que representen la pluja d'or en la que es transformà Zeus per fecundar a Dànae que tingué un fill no desitjat anomenat Perseu.

 

 

Aixecant la mirada puc fotografiar el gira-sol marcit en el que encara queden algunes llavors daurades que no han caigut sobre els llibres i a terra.

 

 

Si aneu al musée du Louvre, després de gaudir de les sales dedicades al Pròxim Orient i a Egipte, pujar per l'escala nord i trobar les tres obres d'Anselm Kiefer us deixarà bocabadats.

Atentament.

Senyor i