El Santuari de Massarrúbies ( 1 ).

En el nostre periple pel Solsonès avui ens apropem a Montpol, una de les set entitats de població del municipi de Lladurs. Anant per la carretera que va de Cambrils a Montpol ( LV4011 ), abans d'arribar a Montpol trobem un indicador, a la dreta, en el que podem llegir Serra d'Angrill, Solsona C-26, Basella C-26. En pocs minuts veurem un nou indicador, a l'esquerra, amb el text: Cabiscol 2,2  Massarrúbies 2,2  La Vilella 2,8. Molt aviat ens deixa bocabadats la masia Cabiscol, un mas tradicional amb parets de pedra, arcs, dovelles i estreps.

 

 

A la pàgina 110 del llibre "De terra i de pedra" d'Ester Miralles Henares hi podem llegir: "Cabiscol podria tractar-se de l'antic mas de Massarrúbies del que hi ha diverses referències en documents antics". El més antic és del 1.103 quan "Berenguer Ramon de Puigverd i la seva dona, senyors de Terrassola, llegaren a Sant Pau de Terrassola l'alou de Mazana Rúbies -amb les seves terres i vinyes- que van comprar de Guillem Santa".

Passejar pel Solsonès és tot un regal per la nostra mirada. Una descoberta permanent del nostre patrimoni històric i natural. A la fotografia anterior i a la propera podeu observar un espectacular càdec ( Juniperus oxycedrus ) que rarament és un arbre i gairebé sempre el trobem com arbust. Però el de mas Cabiscol és un preciós arbre del que podeu fer-vos una idea perquè he aturat el Jeep al costat.

Darrere del mas Cabiscol, a la fotografia següent podeu veure a l'esquerra el campanar de cadireta i a la dreta el llanternó del santuari de la Mare de Déu de Massarrúbies. Vaig a l'esquerra per no molestar a la gent de la masia i ensenyar-vos detalladament el santuari.

 

Darrere del mas ens espera l'església, originalment romànica però molt transformada posteriorment. D'esquerra a dreta, a la propera fotografia lateral del santuari, podeu veure: el llanternó, les capelles laterals, la coberta a tres vessants, el campanar de cadireta amb un afegit de planta rectangular, i el porxo amb teulada a dues aigües.

La fotografia de detall ens permet observar detingudament el llanternó de secció octogonal que a cada cara té una finestra amb vitralls, i la coberta piramidal. La funció del llanternó és donar llum natural al cambril.

Ens apropem i aprofito per fer la fotografia en la que podeu veure molt millor el porxo. A la seva dreta hi ha una petita porta d'accés al cementiri. El santuari està fet amb maçoneria, però a les cantonades, les obertures i el campanar de cadireta hi ha carreus ben treballats.

El campanar de cadireta, amb dos ulls amb arc de mig punt i una campana a cada ull, està coronat per un frontó triangular. Com moltes altres marededéus la de Massarrúbies, en el passat, s'invocava en èpoques de sequera per demanar pluja.

Vaig una mica més a la dreta per fotografiar el porxo amb coberta a dues aigües, el frontispici de l'església, i a la seva dreta, part del cementiri amb el seu xiprer.

Pujo els dos graons i entro al porxo que ens convida a apropar-nos a la porta adovellada d'arc de mig punt flanquejada per dues finestres amb reixes.

 

 

Sobre la dovella clau, veureu pintat Nº 40, ( número que també trobareu en una rajola situada damunt de la part dreta de l'arc de mig punt ), hi ha la majòlica de la Festa del Perdó del vint-i-dos de maig de 1.977 feta pel ceramista Salvador Sunet Pahissa dedicada a la Mare de Déu de Massarrúbies.

Surto del porxo per continuar recorrent perimetralment el santuari de Massarrubies. El protagonista de la fotografia següent és el panteó del 1.957. A esquerra i dreta hi podem llegir Família Cabiscol, i al centre Juan Sala Basora.

 

 

Com podem constatar en la nostra passejada virtual queda molt poc de l'església d'origen romànic perquè l'edifici es transformà a l'estil barroc al segle XVII.

 

 

Faig la fotografia de l'altra façana lateral en la que podeu observar clarament el cementiri adossat i les capelles. També es veu molt bé l'afegit posterior darrere del campanar de cadireta que en una trucada telefònica posterior a la meva visita mossèn Ramon Calafell m'explicà que era un espai per poder fer els tocs de les campana protegits de la intempèrie. Fa poc temps que l'han refet perquè l'anterior, més antic, estava en molt males condicions.

 

Com suposava, el santuari estava tancat. Vaig apropar-me a la masia Cabiscol per preguntar si ells tenien la clau i era possible visitar-lo.

 

 

Molt gentilment van acompanyar-me per entrar a l''església que posteriorment a la seva transformació del segle XVII a l'estil barroc fou ampliada els segles XVIII i XIX.

Hi voleu entrar?

Atentament.

Senyor i

Enfilar-se a l'ermita del Sant Cap.

Els seguidors del blog sabeu que ens hem aturat en una colla d'entrades al monestir  de les Avellanes i als seus arxius ( AMBA - Arxiu del Monestir de Bellpuig de les Avellanes -, i l'Arxiu Gavín que ocupa l'antiga fusteria del monestir ).

A només tres quilòmetres del monestir, a la falda del puig de Privà, hi ha el poble de Vilanova de la Sal on hem visitat virtualment l'església de Santa Maria i les salines. Avui i tornem per enfilar-nos a l'ermita del Sant Cap, origen del monestir de les Avellanes.

A la dreta de l'església trobem un bon lloc per aparcar. Just davant de Santa Maria comença a enfilar-se el carrer del Sant Cap. El Sant Cap és el nom amb el que es coneix a Joan d'Organyà, primer prior del Monestir de les Avellanes.

Malgrat la poca distància a l'ermita, prop d'un quilòmetre, el desnivell és important. Abans de començar a pujar fem una última mirada a l'església de Santa Maria. L'església actual encara conserva elements arquitectònics anteriors però és el resultat de les importants reformes fetes als segles XVIII i XIX.

Si com jo ja teniu una edat el primer mig quilòmetre cal fer-lo tranquil·lament pel fort desnivell i, si cal, aturar-se a descansar. Aprofitant l'aturada em giro per mostrar-vos que la pujada és important.

Al camí, ara més planer, aviat trobem indicadors que a la franja superior verda ens recorden que estem passejant per l'Espai Natural Protegit Aiguabarreig Segre-Noguera Pallaresa.

Abans de continuar, si aixequem la mirada, a la nostra esquerra veurem les restes de l'ermita romànica de Sant Miquel de Vilanova de la Sal també coneguda com Sant Miquel de Privà.

La part final del camí no suposa cap esforç físic. Al centre de la propera fotografia, a tocar del camí, hi ha l'ermita del Sant Cap.

L'ermita està construïda aprofitant la balma, que li fa de sostre i parets. La façana, de carreus, tapa l'entrada a la balma.

Com podeu constatar a la fotografia anterior i a la següent de detall, a l'esquerra de l'ermita hi ha una petita estança des d'on es pot veure l'interior de l'ermita.

A l'esquerra de l'ermita i l'estança hi ha una placa que ens recorda la fundació del monestir en la que podem llegir:

En aquest lloc hi fou

 fundat el monestir de

 Santa Maria de Bellpig

 de les Avellanes.

Commemoració del 850

 aniversari

1.166 - 2.016.

 

Joan d'Organyà, conegut com a sant Joan d'Organyà, fou un beat nascut a començaments del segle XII. Formava part de la comunitat del Monestir de Santa Maria de Vallclara, que va ser la primera abadia premonstratesa de Catalunya.

Aquesta comunitat, que es fundà amb el suport del comte Ramon Berenguer IV, per diversos motius es dissolgué poc temps després de la seva fundació.

Sant Joan d'Organyà i altres canonges de la comunitat llavors es van traslladar aquí, aprofitant la balma. Un lloc amb vistes espectaculars on la petita comunitat duia una vida molt austera.

La vida de la comunitat era molt dura. Es dedicaven a l'oració i l'espiritualitat. La gent dels pobles propers van començar a visitar als canonges i a venerar la balma com a lloc de culte.

El comte d'Urgell Ermengol VII, s'assabentà de l'existència d'aquesta comunitat al vessant sud de la serra de Sant Malet. Els ajudà i patrocinà donant-los-hi el mont Malet i altres territoris propers i cedint els delmes, censals i altres drets. Totes aquestes donacions van permetre edificar les poques construccions a la balma originaria del monestir de Bellpuig el Vell. A l'acta fundacional, de l'any 1.166, Joan d'Organyà fou nomenat prior del monestir.

Bellpuig el Vell no va créixer més perquè es començà a construir un nou monestir premonstratès al lloc de Fonts Amenes, on hi ha l'actual monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, a uns tres quilòmetres de Bellpuig el Vell.

L'ermita està tancada però podem entrar a l'estança de l'esquerra per aquesta petita porta amb un arc de mig punt fet en un sol carreu.

Joan d'Organyà mai va marxar de Bellpuig el Vell. L'any 1.172 deixà el càrrec de prior i es dedicà a l'oració i la contemplació. La resta de la comunitat de Bellpuig el Vell es traslladà, a poc a poc, a l'actual monestir.

A la fotografia anterior podeu veure l'interior de l'estança que hi ha a l'esquerra de l'ermita aprofitant la balma. A la dreta hi ha un graó i una petita finestra que ens permet observar part de l'interior de l'ermita del Sant Cap, com podeu constatar a la propera fotografia.

Joan d'Organyà va morir entre 1.192 i 1.195 i fou enterrat a Bellpuig el Vell. L'ermita i la tomba continuaren essent venerades per la gent dels pobles veïns, que l'anomenava sant, però era beat.

Cap al segle XIII van desenterrar les restes de Joan d'Organyà i les van col·locar en un sepulcre de pedra damunt de l'altar. Al segle XVIII van traslladar-les a l'església de l'actual monestir de les Avellanes.

Malgrat el trasllat de les restes a l'església de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, els veïns de Vilanova de la Sal tenen cura de l'ermita i el seu entorn. Cada tres de febrer hi ha un aplec en el que pugen a l'ermita els fidels de Vilanova de la Sal i pobles de l'entorn. Aquesta celebració religiosa finalitza amb el cant del Goig del Sant Cap. Després fan un berenar de germanor.

Baixo a Vilanova de la Sal per informar-me d'on puc aconseguir la clau per entrar a l'ermita del Sant Cap, a la que aviat hi podrem accedir virtualment al blog.

Atentament.

Senyor i

Magatzems l'Àguila.

A l'entrada anterior dedicada al modernisme de Palma vàrem mirar i admirar Can Forteza-Rey ubicada a la plaça Marquès de Palmer, a tocar de la plaça Major.. Avui ens centrarem en l'edifici contigu, els magatzems l'Àguila.

Els dos edificis comparteixen l'estructura de la planta baixa. La sabateria l'Àguila, com podeu veure a la propera fotografia, ocupa bona part dels la planta baixa de Can Forteza-Rey.

Els magatzems foren dissenyats per l'arquitecte i urbanista mallorquí Gaspar Mannàssar i Moner, però el projecte està signat per Jaume Alenyà i Guinart, l'arquitecte amb qui compartia despatx. L'edifici l'encarregà l'empresari Vicente Ribas. Com els dos edificis tenen estructura compartida, és lògic que es comencessin  al mateix temps. Els documents expliquen que l'edifici es construí entre 1.908 i 1.909.

L'edifici de quatre plantes té l'estructura metàl·lica ( pilars, revoltons, biguetes ) fins al segon pis. A la façana hi ha balconades i balcons amb baranes de ferro forjat. 

A la fotografia anterior podeu observar les de la segona i la tercera planta, i a la propera fotografia de detall la barana de la segona planta. A les dues fotografies podeu veure les columnes de ferro i les grans vidrieres que es van poder instal·lar gràcies a les columnes.

L'edifici fou dissenyat amb la funció de magatzem. Per això s'aprofità al màxim l'espai i les grans obertures de la façana aconseguiren omplir de llum natural l'interior dels magatzems.

L'estudi d'arquitectura Reynés s'encarregà l'any 2.014 de la rehabilitació d'aquest edifici històric per transformar-lo en l'hotel l'Àguila Suites. A cada planta hi ha una suite amb cuina, sala, dormitori i bany.

A la fotografia anterior podeu veure la balconada de la tercera planta i el gran arc decoratiu de mig punt, que és el motiu central d'aquest bell edifici. El podeu apreciar millor a la fotografia següent.

La rehabilitació de la façana, feta l'any 1.992 per l'arquitecte Miguel Vicens Coll, obtingué el Premi Ciutat de Palma d'Arquitectura a la millor reforma.

La fotografia anterior i la propera ens permeten observar la ceràmica policromada i la decoració de l'arc de mig punt de la quarta planta.

Als anys noranta del segle passat el promotor Josep Milian adquirí l'edifici i encarregà el projecte de rehabilitació a l'estudi d'arquitectura Reynés.

L'arc de mig punt, l'ornamentació i el coronament dels magatzems l'Àguila recorden l'estació de metro Karlsplatz de Viena, un projecte del 1.898 de l'arquitecte Otto Wagner ( 1.841 - 1.918 ). Aquesta estació és un exemple clau de l'Art Nouveau vienès.

 

 Font fotografia: Bwag.

 

A la fotografia anterior, que gentilment m'ha autoritzat l'autor a emprar, podeu veure l'estació de metro de Karlsplatz de Viena.

A les fotografies de detall anterior i propera podeu observar part dels elements decoratius florals i vegetals fets en ceràmica policromada i ferro forjat, que coronen l'edifici modernista.

És evident que quan passegeu pel centre de Palma cal dedicar una part del vostre temps a apropar-vos a la plaça del Marquès de Palmer i observar detalladament Cal Forteza-Rey i els magatzems l'Àguila.

Atentament.

Senyor i.

El Museu Etnològic i de Cultures del Món ( 1 ).

El passat mes de setembre vàrem visitar virtualment el Moco Museum Barcelona ubicat al palau dels Cervelló, al número vint-i-cinc del carrer de Montcada. Al sortir-ne vaig explicar-vos que sense marxar del carrer de Montcada, obert al final del segle XII, aniríem als números dotze i catorze que corresponen al palau Nadal i al palau del Marquès de Llió i que des de l'any 2.015 acullen el Museu Etnològic i de Cultures del Món.

La rehabilitació d'aquests palaus permet veure el que queda de la paret mitgera que comparteixen aquests dos edificis contigus. Però l'estructura de la nova distribució de l'espai interior adaptada a la seva funció museística fa que durant la nostra visita no tinguem clar si estem al palau Nadal o al palau del Marquès de Llió.

A la fotografia anterior podeu observar, des de l'espectacular pati central del palau de Marquès de Llió, el portal d'accés. Aquest portal fou transformat al segle XVIII i el pati actual és una modificació del primitiu pati gòtic.

A les dues properes fotografies de detall les protagonistes són les finestres gòtiques que hi ha a esquerra i dreta del portal. La de l'esquerra està decorada amb un escut i a les mènsules exteriors els caps dels que potser eren els propietaris del palau. A les mènsules interiors podem veure el cap d'uns àngels.

L'escala monumental que podeu observar a les dues properes fotografies comunica el pati central amb el primer pis. Aquesta escala es va construir entre els anys 1.706 i 1.716.

Per entrar al museu cal passar per sota de l'arc rampant sobre el que es recolza l'escala. A la fotografia següent, si us hi fixeu bé, encara podeu observar els arcs cegats, amb dovelles, que ens mostren on hi havia l'antic pòrtic de l'edifici gòtic original.

La rehabilitació dels palaus fou promoguda per l'Institut de Cultura de Barcelona - Barcelona Infraestructures Municipals. Els autors del projecte foren Josep Benedito + Op Team Arquitectura.

El pati central del palau Nadal ( propera fotografia ) és molt més petit que el pati central del palau del Marquès de Llió.

Aquest palau fou remodelat a finals dels anys seixanta del segle passat. A la fotografia següent podeu veure la galeria neogòtica del palau Nadal.

L'Ajuntament de Barcelona va canviar la distribució del palau per acollir el Museu Barbier-Mueller d'Art Precolombí, que va estar obert entre els anys 1.997 i 2.012. 

Abans de començar la visita virtual al museu pugem per la gran escala de pedra per poder accedir a la Sala Noble de la primera planta del palau del Marquès de Llió.

Les finestres coronelles gòtiques que podeu veure a l'esquerra de la propera fotografia es van recuperar en les obres de restauració de l'any 1.955.

En aquesta Sala Noble és impressionant l'enteixinat del sostre del primer quart del segle XIV. Si des del mateix punt en el que he fet la fotografia anterior, aixeco la càmera fotogràfica i faig la fotografia següent amb angle contrapicat, podem apreciar millor aquest enteixinat.

El zoom de la càmera fotogràfica em permet mostrar-vos detalladament la decoració de l'enteixinat de fusta policromada de l'època gòtica. Podeu constatar a la fotografia que està molt ben conservat perquè, a més a més de la restauració, va estar molts anys amagat per un fals sostre d'encanyissat i guix.

La remodelació dels dos palaus va començar l'any 2.013 i l'actual Museu Etnològic i de Cultures del Món fou inaugurat l'any 2.015. Però l'origen del museu cal buscar-lo a mitjans del segle XX. L'any 1.942 es fundà el Museu de les Indústries i Arts Populars. El Museu Etnològic i Colonial s'inaugurà l'any 1.949. L'any 1.962 aquests dos museus es van unificar en un sol museu. Després de diverses unions i separacions l'any 1.999 es van unir de forma definitiva. El Museu Etnològic i de Cultures del Món té dues seus, la del carrer de Montcada i la del Parc de Montjuïc.

A l'exposició permanent de la seu del carrer de Montcada hi podem veure una selecció de 529 peces cedides a l'Ajuntament de Barcelona per la Fundació Folch, i altres peces procedents de la Fundació Arqueològica Clos, de la col·lecció Duran Vall-Llosera i del Museu Etnològic de Barcelona.

Deixem la reforma dels dos palaus i tornem a la planta baixa per comprar l'entrada i començar la visita al museu a l'Espai Introductori.

A la fotografia anterior podeu veure la màscara tatanua de Nova Irlanda, Papua Nova Guinea. de finals del segle XIX, feta amb fusta tallada, pigments naturals, tela, fibres i pols de conquilla.

La propera fotografia és del buda històric Śākyamuni de Gandhara, Pakistan/Afganistan. Segles II .- IV és d'esquist.

A les properes entrades dedicades al Museu Etnològic i de Cutures del Món visitarem les sales dedicades a Àfrica ( planta 0 ), Oceania ( planta 1 ), Àsia ( plantes 1 i 2 ) i Amèrica ( planta 2 ).

Atentament.

Senyor i