Cases singulars de Lleida ( 57 a ).

Si el passat mes de desembre vàrem visitar l'ermita de Santa Maria de Butsènit, d'origen medieval, sense deixar l'Horta de Lleida avui anirem virtualment a l'ermita de la Mare de Déu de Grenyana, també d'orígen medieval.  Deixarem la partida de Bursènit per anar a la Grenyana en la que al setembre del 2.016 passejàvem pel camí de Grentanya per donar un cop d'ull al Molí de Cervià.

 

 

A tocar de l'entrada al Parc de la Mitjana, que trobem a l'esquerra, cal anar a la dreta per creuar el pas a nivell amb barreres de la via del ferrocarril Lleida- La Pobla de Segur. A pocs metres trobem el que queda del molí, que l'any 1.340 era de titularitat municipal.

Al març del 2.019 els propietaris del molí van cedir a l'Ajuntament la seva propietat. Malgrat estar declarat Bé Cultural d'Interès Local li falta poc per acabar d'enrunar-se. S'ha netejat, esbrossat i tancat perimetralment però cal actuar amb urgència si el volem conservar.

Deixem el molí i tornem al camí de Grenyana i en pocs minuts trobem la primera creu de terme que hi ha a la partida.

És una creu de pedra aïllada, prop de l'ermita, coronada amb una creu decorada amb un senzill crucifix i amb el crismó a la corona situada abans de la creu, en forma de capitell com podeu veure a la propera fotografia de detall.

Deixem la primera creu de terme per continuar uns minuts més pel camí de Grenyana i, ara sí, arribem al nostre objectiu l'ermita de Grenyana protagonista de la fotografia següent.

Com podeu veure, l'edifici té un aspecte molt senzill. L'ermita té planta baixa, un pis i coberta a dues aigües de teula àrab. En aquest primer pis, d'uns dos-cents metres quadrats, hi havia la casa de l'ermità i la casa del mestre. Damunt de la portalada d'entrada de l'ermita ( esquerra de l'edifici ) hi ha un ull de bou i un campanar d'espadanya corona l'ermita.

La finca trenta-set de la Partida de Grenyana, com podeu comprovar a la fotografia de detall anterior, és l'ermita que està representada a la part superior dreta del petit plafó informatiu. A la casa contigua, que fou la casa de l'ermità i l'antiga rectoria, hi entrarem per una porta d'arc de mig punt adovellada.

 

L'ermita actual és el resultat de la restauració feta després de la Guerra Civil en la que es van cremar els altars i la imatge gòtica de la Mare de Déu de Grenyana. Però anteriorment patí les conseqüències de la Guerra dels Segadors i de Successió. Si us fixeu, una mica abans d'entrar, veureu a la dovella clau el monograma de Jesús ( IHS ).

 

De l'ermita, d'origen medieval,  un document del 1.317 explica que una resident d'Alcoletge que es deia Nicolava feia una donació d'uns diners a l'obra de Santa Maria de Grenyana. És el document més antic que parla de l'ermita lleidatana.

Del 1.340 és el document en el que el Papa Benet XII atorgava beneficis als fidels que fessin peregrinatge a l'ermita els dies de: Nadal,  Nativitat de la Verge, diversos sants i diumenges. Si el Papa atorgava beneficis al peregrins és evident que ja hi havia una tradició important. 

La primitiva ermita fou destruïda durant la Guerra dels Segadors ( 1.640 - 1.652 ). La mateixa sort  tingué en aquella guerra l'ermita de Butsènit.

A la fotografia anterior podeu veure la portalada d'entrada a l'ermita sobre la que hi ha una fornícula amb una imatge de la Verge i un ull de bou. L'ermita està coronada amb un campanar d'espadanya, també anomenat de cadireta o de paret. Ens apropem a la portalada que convida a visitar-la, però com podeu veure està tancada. Com hi entrarem?

L'ermita fou reedificada després de la Guerra dels Segadors. Si ens apropem a la portalada i aixequem la mirada, a la llinda de la porta podem llegir-hi 1.653.

Si encara aixequem més la mirada podrem observar detalladament el senzill campanar d'espadanya, fet de maó, amb la seva campana.

Continuo uns metres pel camí de Grenyana per mostrar-vos el lateral de l'ermita amb la petita plaça empedrada on hi ha l'altra creu de terme que trobem a la Partida de Grenyana. Com podeu veure a la propera fotografia aquesta no és tota de pedra, la creu que la corona és de forja. Les dues creus de terme foren reposades l'any 1.979 en unes obres de millora del santuari. A la base de la creu podem llegir: "Perquè Terra Ferma / no oblidi a qui deu / aquest bé de Déu / beneeix el terme / signe de la creu ". A la cara oposada el text és: "Brigada de Monumen del Exm. Ajuntame de Lleida ( 1.979 )" ( sic ).

Ja hem donat un cop d'ull a l'exterior del vell edifici. Com hem vist abans la portalada de l'ermita està tancada, però la de l'antiga rectoria ens convida a passar... En Ramon Mercadé, que té cura de l'ermita, molt gentilment em deixa accedir a l'ermita però abans quedo bocabadat.

Només entrar, a la dreta, hi ha damunt d'una antiga banqueta la tremuja de fusta ( també anomenada capçal ) i el batall de l'antiga campana. Al prestatge superior podem observar el penell de l'ermita ( propera fotografia de detall ).

El Ramon i els seus amics estan envoltats d'antigues eines penjades a les parets d'aquesta gran sala. Al sostre podeu veure l'embigat de fusta.

Antigues eines de les feines i de la vida quotidiana del pagès omplen les parets del que fou la casa de l'ermità i l'antiga rectoria. Serres, xerracs, tascons, malls, politges, martells, esberlacanyes, balances romanes, claus, falçs, ferradures, sarpetes, destrals, barrines, filaberquins, podadores, esclopets, esquelles... A la propera fotografia de detall en podeu veure una petita mostra.

Si al segle XIV, com us he explicat abans, el Papa Benet XII atorgava beneficis als fidels que peregrinaven a l'ermita; al segle XV el Papa Calixt III ( que es doctorà en Dret Canònic i Civil a l'Estudi General de Lleida ) l'any 1.458 concedí indulgències als fidels que anessin a l'ermita de Grenyana el dia de la Nativitat de Maria ( 8 de setembre ) festa patronal de l'ermita.

Anem amb el Ramon fins al fons de la gran sala i per una de les portes que hi ha a l'esquerra em convida a entrar a l'ermita...

A la propera entrada dedicada a l'ermita de Grenyana hi entrarem per observar-la atentament. Evidentment pujarem al cambril on es venera la Mare de Déu de Grenyana.

Quan sortim de l'ermita per la porta que veieu a la fotografia anterior, tornarem a l'antiga rectoria on gràcies al Ramon Mercadé farem un curiós descobriment amb el que tancarem la visita virtual.

Atentament.

Senyor i

Cal Granotes.

El passat mes d'octubre vàrem visitar Cal Sabaté, una adoberia d'estil modernista que fou el primer gran edifici industrial construït a Igualada, coneguda popularment com "la catedral dels blanquers". Si cliqueu sobre l'enllaç anterior ho podreu recordar. Al final de l'entrada vaig comentar-vos que aniríem passejant tranquil·lament pel barri del Rec des del carrer del Sol baixant pel carrer Sant Faust. Quan trobem el carrer del Rec anem a l'esquerra i molt aviat veurem els contraforts de l'adoberia de Cal Granotes.

Cal anar a l'esquerra quan arribem a la Baixada de la Unió on ens espera, a pocs metres, l'antiga adoberia construïda al segle XVIII. Cal Granotes és un edifici preindustrial de planta rectangular que començà la seva funció d'adoberia amb anterioritat al 1.763.

L'edifici, d'arquitectura popular, està construït amb pedra i  morter de calç i arena; a tocar del rec perquè per adobar les pells cal aigua. S'hi treballava artesanalment l'adob de la pell grossa per fer soles de sabates, corretges o guarniments per a les cavalleries.

A Cal Granotes hi treballaven de quatre a sis persones que també feien les feines del camp. Quan arribaven les pells de l'escorxador estaven brutes i calia netejar-les bé. Es posaven en remull, després es ferrejaven amb el ferro de ferrejar per treure'n les cascàrries ( boletes d'excrements i brutícia enganxades a la llana o la pell d'ovelles, bous,... ). Posteriorment en un segon remull les deixaven preparades per tallar-les i començar la feina dels calciners.

L'adoberia té dues plantes. A la planta baixa, anomenada ribera, s'hi feia la preparació i l'adob de les pells i a la planta superior, anomenada estenedor, s'encarregaven de l'assecat i acabat de la pell.

A les dues fotografies anteriors podeu veure com el treballador està enfeinat en un dels calciners on les pells s'inflaven i les arrels dels pèls cedien una mica, Primer anaven al calciner vell ( aigua i calç vella ) i després al calciner nou ( aigua i calç viva ). Aquest procés durava uns trenta-cinc dies.

La coberta d'aquesta planta està formada per deu voltes d'aresta, fetes amb un encofrat de morter de calç i pedra, que es recolzen en sis pilars centrals de secció quadrada.

Després de passar pels calciners es posava la pell al post i el treballador, amb el ferro de  pelar extreien el pèl. La pell es posava després al dipòsit d'aiguamel ( aigua amb molt poca calç ) per netejar-la. La pell és posava en un altre post  i amb el ferro de descarnar es treia la carn que encara hi havia. Aquesta feina la podeu veure representada a la fotografia següent.

Per acabar la preparació de la pell la deixaven al clot de l'alum amb aigua i excrements d'animals ( gallinassa i colomassa ) per eliminar la calç, obrir les fibres i deixar-la preparada per l'adob.

Per adobar les pells calia posar-les en remull amb roldor ( una planta arbustiva de fruits verinosos, també anomenada emborratxacabres o raola ) i escorça de pi. La pell absorbia les substàncies tànniques d'aquests vegetals que la transformaven en cuir.

L'Ajuntament d'Igualada i la Generalitat van comprar l'edifici l'any 1.983 a Josep Maria Martí Civit. El Servei de Patrimoni Arquitectònic de la Diputació de Barcelona rehabilità l'antiga adoberia. L'any 1.990 s'inaugurà el Museu de la Pell d'Igualada, del que Cal Granotes és una visita imprescindible. 

L'edifici, declarat Bé Cultural d'Interès Local, funció com adoberia des del 1.763 al 1.917 any en que es va mecanitzar el procés d'adob de les pells. A la fotografia següent de detall podeu veure un ferro de ferrejar. Té els mànecs de fusta i un muntant de ferro que agafa una fulla de pissarra.

Les dues plantes de Cal Granotes, ribera i estenedor, estan comunicades per un forat al sostre anomenat trapa per on es pujaven les pells adobades per fer-ne els acabats.

 

Al restaurar l'edifici van fer l'escala que comunica la ribera amb l'estenedor. Aquesta fou la intervenció arquitectònica més compromesa en la que s'obrí un forat circular centrat en un dels arcs  creuats d'una de les deu voltes d'aresta. Amb un cinturó de formigó vist es resolgué el problema de les tensions que suposà treure la part central de la volta.

A les fotografies anterior i propera podeu veure com un operari estira la corda per pujar les pells adobades des de la ribera a l'estenedor per la trapa.

La pell s'estenia sobre el taulell i amb la boixera s'estirava per treure-li l'excés d'aigua i s'allisava per reduir les arrugues. La boixera és una eina de fusta amb una fulla d'aram fina i tall mort. Després amb el pinzell que podeu veure a l'esquerra de la fotografia següent, s'hi aplicava una barreja d'aigua i salfumant al 10% per eliminar les taques de ferro fetes amb les diferents eines ( ferros de ferrejar, pelar, descarnar, i la boixera ). Posteriorment s’estrebava amb el merlet per eliminar-ne les arrugues. Els merlets ( que poden ser de coure, acer o vidre ) tenen el caire amb una mica de tremp.

A la propera fotografia podeu veure cinc merlets i tres boixeres ( dos sobre el taulell i l’altra la fa anar l’operari ).

Després d'eliminar les arrugues amb el merlet les pells es penjaven a les barrades perquè s'assequessin per posteriorment posar-les al taulell on es carnellejaven passant el pinzell amb oli, talc i barita. Calia tornar-les a penjar a les barrades perquè es tornessin a assecar.

A la propera fotografia de detall podeu veure cinc pots de vidre que contenen, d'esquerra a dreta: oli de moellí, talc, mangra, cúrcuma i sulfat de bari.

La restauració de l'antiga adoberia la projectà l'any 1.985 l'arquitecte Pere Puig i Rodríguez i el projecte museogràfic és d'Enric Franch, Jordi Enrich i Magí Puig. Les dues tasques cal situar-les en el marc del conjunt de les operacions que es van fer al barri del Rec per transformar aquesta zona industrial de la capital de l'Anoia en una zona d'equipaments culturals. 

Les obres de restauració van començar l'abril de 1.986 i s'acabaren al febrer de 1.990. Posteriorment l'equip d'Enric Franc Miret s'encarregà de l'adequació museogràfica. La intervenció feta a Cal Granotes suposà la restauració de l'antiga adoberia, la construcció d'un cos annex i la museïtzació.

A la fotografia anterior podeu veure pells penjades a les barrades perquè s'eixamorin ( s'eixuguin ) i a l'esquerra ( i a la propera fotografia de detall ) el canastró, una gran balança que servia per pesar les pells i calcular el preu del fardell, també anomenat fardot. Amb tinta feta d'aigua, escorça i trossos de ferro marcaven els fardells en els que s'escrivia qui havia fet el cuir, el pes del fardell, el preu i el nom del comprador.

L'espai d'emmagatzematge i expedició mostra les operacions que es feien quan les pells ja estaven adobades i acabades. 

Després de passar les pells per la pedra de cilindrar, que les deixava llises , es feien fardells amb l'enginy que podeu veure a la fotografia següent.

Només calia deixar les pells al magatzem, que podia estar annexat a l'adoberia, preparats per trametre-les a les seves destinacions.

No oblideu reservar una part del vostre temps a Cal Granotes quan visiteu Igualada.

Atentament.

Senyor i

La necròpolis del Saladar ( i 2 ).

Després d'observar algunes de les tombes antropomòrfiques que hi ha als cinc petits afloraments rocosos aïllats tornem a pujar al gran aflorament rocós de l'extrem oest de la necròpoli del Saladar per continuar el nostre periple.

No tenim cap resta òssia de la necròpoli que ens permeti una datació clara, però les podem situar a l'Alta Edat Mitjana entre els segles VI i IX. Estan agrupades en dues o quatre tombes, distribució que potser suposa que els difunts tenien algun vincle familiar.

Al nord hi ha una era de batre circular delimitada per un marge de pedra seca de dos o tres filades de carreus. La forma circular de l'era és perquè la feina de batre ( separar el gra de la palla de cereals o llegums ) era rotativa. És, evidentment, una construcció molt posterior.

 

A la fotografia anterior i a la propera de detall podeu veure, gairebé a tocar del marge de l'era circular, una sitja rectangular que tenia la funció de recollir i emmagatzemar l'aigua de pluja. A les parets s'observen encara les marques de l'eina amb la que es va fer et petit dipòsit.

 

 

Deixem el conjunt més nombrós de tombes antropomòrfiques ( fletxa groga de l'esquerra de la propera fotografia del plafó informatiu  ) per continuar la ruta circular cap a la dreta. Gaudiu del silenci i el paisatge que ens regala la riba dreta del riu Set al seu pas pel Cogul.

 

 

Quan arribem a la gran roca de la fotografia següent estem a la fletxa groga del mig de la gran fotografia del mateix plafó informatiu on hem començat la descoberta de la necròpoli ( fotografia anterior ).

Ara que ja estem situats a la segona fletxa groga, gràcies a la referència de la gran roca, tornem uns metres enrere per fer la fotografia següent en la que podeu veure una tomba en la roca de l'esquerra.

Si observeu atentament la zona propera a la gran roca gairebé a tocar de la petita sendera de la ruta circular trobareu més tombes de la necròpoli.

La sendera comença a baixar, és el tram final que tanca el periple per la necròpoli. L'aflorament rocós ens permet gaudir d'una passejada sorprenent. A la fotografia següent podeu veure l'últim plafó informatiu que trobarem.

Estem ara a l'extrem est de la necròpoli, al final de la petita ruta circular ( per situar-vos a la gran fotografia de la ruta que ens proposa el primer plafó, a la fletxa groga de la dreta ). L'últim plafó informatiu, a més a més d'il·lustrar-nos sobre el grup de tombes d'aquest extrem oriental, ens mostra tres fotografies. La de la dreta és actual però les altres dues tenen més de cent anys i les va fer en Juli Soler l'any 1.908.

A la propera fotografia de detall ( la de l'esquerra del plafó ), podeu veure a Ceferí Rocafort amb una eina a la seva mà dreta  excavant a tocar de les tombes.

La propera fotografia es va publicar al març de l'any 1.908 al número 158 del Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, a la pàgina 69. Podeu veure a Ceferí Rocafort prenent notes i a mossèn Ramon Huguet ( rector del Cogul ), en aquesta part de la necròpoli. Si cliqueu sobre l'enllaç anterior podreu llegir l'article.

El grup de quatre tombes d'adult formen un curiós rectangle. Al centre hi ha dues tombes molt properes, paral·leles i orientades de nord a sud ( on hi ha la capçalera ). 

Pujo a la roca per fer les properes quatre fotografies de detall. La primera és de les dues tombes paral·leles i molt pròximes de la part central d'aquest espectacular grup de quatre tombes.

 

Les altres dues tombes, també paral·leles entre sí, estan molt a prop de la capçalera i els peus de les de la part central.

 

 

Com que són perpendiculars a les dues del centre, la seva orientació és d'est a oest ( la capçalera ). Tenen forma trapezoïdal i rectangular, amb costats rectilinis però erosionats pels agents atmosfèrics.

La documentació de Ceferí Rocafort explica que els esquelets estaven en posició de decúbit supí, amb l'esquena tocant a terra, braços enganxats al tronc i el palmell de la mà tocant a terra.

Gràcies a la documentació de Ceferí Rocafort també sabem que als costats de les tombes hi havia, arraconats, ossos d'enterraments anteriors. Està clar que les tombes es reutilitzaven. Els individus enterrats no tenien aixovar funerari. L'article del 1.908 també explica que algunes tombes estaven cobertes amb lloses.

 

Un petit tram de la sendera baixa fins al primer plafó on hem començat la ruta circular. Les tombes que hem vist a la necròpolis fan entre 160 i 205 centímetres de llarg ( adults ), però la majoria tenen una llargària entre els 170 i 180 centímetres. A la capçalera tenen una amplada entre els 32 i 60 centímetres i als peus entre 20 i 30 centímetres. La fondària de les tombes d'adult va dels 30 als 40 centímetres.

Deixem la necròpoli del Saladar per continuar la descoberta del nostre patrimoni més proper, i potser per això, bastant desconegut.

Atentament.

Senyor i