Santa Maria de Covet ( 1 ).

A només deu quilòmetres del Castell de Llordà construït entre els segles IX i XI, que us vaig ensenyar detalladament a l'entrada anterior dedicada al municipi d'Isona i Conca Dellà, hi ha l'església de Santa Maria de Covet.

A l'esquerra de la propera fotografia feta des del sud-oest de l'església podeu veure el frontispici amb la portalada i la rosassa, i a la dreta el braç dret del petit transsepte. 

 

 

Malgrat que el senyor de Caboet, Guitard Isarn, en un document de l'any 1.107 llegà un mas de la Vall de Cabó a Santa Maria de Covet, l'edifici actual, d'arquitectura pròpia del segon romànic, cal datar-lo en ple segle XII.

 

 

La fotografia anterior és del plànol de planta que trobareu al plafó informatiu que hi ha a tocar del frontispici, a la dreta de la portalada com podeu constatar a la primera fotografia. L'edifici de planta de creu llatina, d'una nau i transsepte està capçat per un absis i dues absidioles.

 

 

La façana oest està flanquejada per dues torres que s'acaben a la coberta. A la fotografia anterior constatareu que frontalment no es veuen però a la primera fotografia podeu observar la de la dreta. Al plànol de planta de la segona fotografia es veuen les escales de caragol d'aquestes torres.

 

Aquesta façana està coronada per una rosassa central sobre el cos lleugerament sobresortint de la portalada. Anat cap a l'esquerra i aixecant la mirada puc ensenyar-vos més detalladament la rosassa amb el cercle central i les vuit columnes radials. La rosassa està protegida a la part exteriorment per un guardapols decorat alb relleus geomètrics en forma de dents de serra.

 

 

Darrere de la rosassa hi ha una galeria interior a la que s'accedeix per les escales de caragol de l'interior de les torres que flanquegen el frontispici. A la propera fotografia podeu veure aquesta galeria amb quatre arcs de mig punt suportats per cinc columnes coronades amb grans capitells amb el seu àbac.

 

 

Aquesta curiosa galeria és gairebé única en l'arquitectura alt-medieval catalana, només a la catedral de Santa Maria de la Seu d'Urgell, en trobem una de similar.

 

 

Trono a l'exterior per donar un cop dull a la portalada que té quatre arquivoltes d'arc de mig punt en degradació que es recolzen en columnes ( sobre les que hi ha capitells coronats amb l'àbac ) i muntants.

El cos lleugerament sortint en el que hi ha la portalada acaba amb una petita teulada protectora sostinguda per vuit permòdols. 

 

La portalada, que podem datar de principis del segle XII, té un treball escultòric amb figures de l'Antic i el Nou Testament i motius que no tenen a veure amb la religió catòlica.

 

 

Les arquivoltes emmarquen el timpà presidit a l'interior d'una màndorla per Crist en Majestat ( Maiestas Domini ). A la propera entrada dedicada a l'església de Santa Maria de Covet observarem molt detalladament el treball escultòric de la portalada.

 

 

Als batents de la porta de fusta hi ha una decoració de ferro forjat amb motius geomètrics de volutes que acaben en caps d'ocells. A l'extrem de les franges horitzontals hi ha caps de serp. La porta conserva un ferrollat de tradició romànica amb dos tiradors.

 

Anat a la dreta de la portalada per resseguir perimetralment l'església trobo la façana sud en la que  trobem dues finestres d'arc de mig punt de doble esqueixada. M'aturo per fotografiar el braç dret del petit transsepte en el que a la part superior hi ha una finestra d'arc de mig punt de dobles esqueixada.

 

 

Només girar a l'esquerra veig parcialment l'absidiola del transsepte sud i l'absis central. A la capçalera de l'església hi ha un absis central flanquejat absidioles. Al centre l'absis i les absidioles tenen una finestra d'arc de mig punt de doble esqueixada.

 

 Vaig fins l'absis central per fer la fotografia següent de l'absidiola del transsepte sud en la que podeu observar la finestra central. Sobre l'absis es veu parcialment el braç del transsepte sud.

 

 Dirigint la mirada a la dreta la protagonista de la fotografia és l'absidiola del transsepte nord i la seva finestra d'arc de mig punt de doble esqueixada.

 

 

Com podeu constatar a les dues fotografies anteriors, les dues absidioles del transsepte no tenen cap decoració externa a la cornisa.

 

 

A l'absis central la cornisa està sostinguda per permòdols esculpits amb caps d'animals que treuen la llengua, rostres humans fent ganyotes, contorsionistes, homes tocant instruments, pinyes, éssers fantàstics i demoníacs...

 

 

Deixo la capçalera per continuar resseguint perimetralment l'església. Al centre del mur nord hi ha el campanar de planta rectangular, gairebé quadrada, de 6 X 6,4 metres.

 

 

Entre el campanar i el braç esquerre del petit transsepte hi ha la porta per la que accedirem a l'interior de l'església. A la dreta del campanar es veu parcialment la torre del mur nord que al seu interior té una escala de caragol per accedir a la galeria.

M'allunyo una mica per fer la propera fotografia de la part superior del campanar des d'una perspectiva diferent que us permeti observar les campanes.

 

 

El campanar, d'una alçària de 15,89 metres, té una coberta a dues aigües de teula àrab. La coberta de la resta de l'església és de lloses de pissarra. Sota la coberta del campanar hi ha la cel·la ( espai de les campanes ). A les cares nord i sud el campanar té dues obertures i a la cara est quatre finestretes rectangulars.

A la propera entrada dedicada a l'església de Santa Maria de Covet us ensenyaré molt detalladament el treball escultòric de la portalada del frontispici i després l'interior de l'església.

Atentament.

Senyor i 

Opéra national de Paris ( 2 ).

Accedim a l'interior del palau de l'Opéra national de Paris pel Pavelló d'entrada de l'Emperador, lloc per on entraven i sortien de l'òpera l'Emperador Napoleó III  i la seva esposa Eugenia de Montijo pujant i baixant amb els seus carruatges per la gran rampa, lluny de les multituds. Aquest pavelló no es va completar fins a la caiguda del Segon Imperi.

 

 

Cal comprar l'entrada a la Rotonda dels abonats, el vestíbul circular que rebia a l'alta societat que hi tenia llotges llogades tot l'any. Des de la rotonda veiem, sota la Gran Escalinata, l'escultura de bronze "La Pythie",  la pitonissa de Delfos que va fer Adèle d'Affry, duquessa de Catriglione Colonna (1.836 - 1.879) i que signà amb el pseudònim masculí de Marcello.

 

 Adèle va conèixer a Charles Garnier a Roma, quan estava acabant l'escultura destinada a representar a la patrona dels artistes. L'arquitecte quedà fascinat i li demanà al ministre de Belles Arts que la comprés. Fou instal·lada sota la gran escala per reemplaçar una estàtua d'Orfeu de la que s'havia posposat la comanda.

 

 

Aixecant la mirada puc fotografiar la decoració que hi ha sota la gran escala. A la part inferior dreta de la fotografia següent es veu parcialment la barana de marbre de la gran escala.

 

 

Anant una mica a l'esquerra del "Bassin de la Pythie" i aixecant altra vegada la mirada puc mostrar-vos alguns dels balcons que ressegueixen perimetralment l'espectacular forat d'escala.

 

 

Dos braços de la Gran Escala en forma de doble hèlix, flanquegen el "Bassin de la Pythie" i ens enfilen als foyers i a les diferents plantes de la sala d'espectacles. És molt probable que la gran escala us deixi bocabadats.

A la part inferior central de la propera fotografia podeu veure la porta central per accedir a les llotges i a la sala d'espectacles. A la part superior es veu, parcialment, el sostre de la nau de la Gran Escala.

 

 

Mentre pugem fins a la porta central aprofitem per gaudir de la bellesa que ens regala la Gran Escala de l'òpera parisenca  construïda amb marbre blanc de diferents tonalitats i amb una balustrada de marbre verd i vermell.

 

 

Grups escultòrics que sostenen els espectaculars canelobres que il·luminen l'escala o la decoració exterior de la balustrada de marbre en són alguns exemples.

 

 

Com heu vist en dues de les fotografies anteriors, la porta central que està flanquejada per dues enormes escultures.

 

 

Abans de passar el llindar de la porta que envolta la sala d'espectacles faig la propera fotografia de detall d'una de les dues escultures.

 

 

Al corredor que ressegueix la sala d'espectacles hi trobem les portes d'accés  a l'orquestra, la platea i les butaques de balcó.

 

 

Torno a la Gran Escala i pujo el tram fins als balcons amb les seves balustrades i passamans de marbre de colors en els que també podem mirar i admirar la perfecció de la feina realitzada. 

 

 

Des d'un dels balcons puc mostrar-vos amb més detall les pintures del sostre de la nau de la Gran Escala i la lluerna que les il·lumina. Les quatre pintures, obra d'Isidore Plis, no es van pintar directament al sostre sinó a l'oli sobre tela muntada. El conjunt guanyà l'any 1.838 el Gran Premi de Roma.

 

Charles Garnier li encomanà quatre composicions al·legòriques: El triomf d'Apol·lo ( nord ), L'encant de la música ( sud ), Minerva lluitant contra la força bruta davant del mont Olimp ( est ) i La ciutat de París  rebent els plànols de la nova òpera ( oest ). A les fotografies anterior i propera de detall el protagonisme és pel Triomf d'Apol·lo. 

 

 

Abans de deixar els balcons en els que l'alta societat es deixava veure, faig la fotografia següent d'angle nadir ( amb la càmera perpendicular al terra ) del sostre de la nau de la Gran Escala.

 

 

Ara sí, deixo els balcons per accedir al segon corredor que envolta a la sala d'espectacles on hi ha les llotges. 

 

 

Una està oberta i permet veire l'impressionant auditori en forma de ferradura que està situat sobre la volta de la rotonda dels abonats, al cor del Palau Garnier.

 

 

Amb els seus quatre balcons, llotges i platea distribuïts en cinc nivells, el magnífica sala d'espectacles està dissenyada seguint el model italià.

 

 L'amplària és de gairebé trenta-un metres, la profunditat és de trenta-dos metres i l'alçària mesura vuit metres. A la part inferior de la fotografia anterior hi ha l'espai on s'ubica l'orquestra. 

 

 

Amb poc més de mil nou-centes butaques la gran sala d'espectacles està decorada amb tons ocre, vermell i daurat. El zoom de la càmera fotogràfica em, permet mostrar-vos millor alguns detalls de la decoració.

 

 

Els seients estan entapissats en vermell i la separació de les llotges estan cobertes de domassos, un teixit del segle XI perfeccionat al segle XIII originari del Pròxim Orient, de la capital de Síria, i que des de llavors fou d'ús habitual entre els nobles europeus.

 

 

Aixecant la mirada puc ensenyar-vos millor la cúpula del sostre dissenyada per Marc Chagall sobre una estructura polièster desmuntable. 

 

 

Sota aquesta estructura hi ha el sostre original pintat l'any 1.872 per Jules-Eugène Lenepveu que fou el pintor favorit de Napoleó III. L'obra "Les Muses et les Heures du jour et de la nuit" està tapada des del 1.964 per la de Marc Chagall. La circumferència d'aquesta cúpula mesura 53,60 metres i la secció central 18,80 metres. En una vitrina del museu hi ha l'esbós d'aquest sostre original, que podeu veure a la fotografia següent, amb seixanta-tres figures que representen les Muses i les Hores del dia i la nit.

 

Sortim de la Sala d'Espectacles i tornem a la Gran Escala per anar fins al Grand Foyer que està just davant del segon corredor, a la cara oposada del forat d'escala. 

Ja vaig explicar-vos a la primera entrada dedicada al Palau Garnier que el foyer d'un teatre és la sala en la que es descansa o passeja durant els entreactes. Entre l'escenari i la façana nord hi ha el Foyer de la dance, i entre la Gran Escala i la façana sud ( la principal ) trobem el Grand Foyer de divuit metres d'alçària, tretze d'amplària i cent cinquanta-quatre de llargària.

 

 

El disseny del gran vestíbul de l'òpera de París s'inspira  en les galeries dels castells renaixentistes francesos del segle XVI ( Fotaineblau ) i dels castells del segle XVII ( la Galeria d'Apol·lo del Louvre i el saló dels Miralls de Versalles ). Fins al segle XIX eren espais reservats als homes. Les dones rebien als convidats a les llotges. El dia de las inauguració del Palau Garnier, Eugenia de Montijo va voler admirar el Grand Foyer trencant la nefasta tradició.

 

 

Els miralls, els llums d'aranya, les gegantines columnes i les pintures del sostre, obra de Paul Baudry, us deixaran bocabadats. El gran vestíbul fou restaurat l'any 2.004.

Al centre del vestíbul hi ha la còpia del bust de Charles Garnier feta pel pintor, escultor, gravador i dissenyador Jean-Baptiste Carpeaux.

  

Deixem el Grand Foyer per anar, a la propera entrada dedicada al Palau Garnier, a la Bibliothèque-musée de l'Opéra, ubicada al Pavelló de l'Emperador.

Atentament.

Senyor i

Cases singulars de Lleida ( 62 ).

A l'entrada anterior dedicada a les cases singulars de Lleida vàrem observar detalladament la Casa Pàmies, ubicada al número cinquanta-tres de la Rambla de Ferran.

 

 

L'edifici historicista de mitjans del segle passat està coronat per una cúpula revestida amb ceràmica vidrada blava. Una de les poques cúpules de la ciutat de Lleida.

 

 

Al final de l'entrada us explicava que a la propera dedicada a les cases singulars lleidatanes la protagonista seria la Casa Duró, contigua a la Casa Pàmies, al número cinquanta-cinc de la Rambla de Ferran fent cantonada amb el carrer Anselm Clavé. Fou construïda l'any 1.961 per l'arquitecte lleidatà Francesc Bordalba i Montardit.

 

 L'edifici té façanes a la Rambla de Ferran, al carrer Anselm Clavé i al carrer Cardenal Remolins. Les dues cantonades de l'edifici són arrodonides.

 

 

A la fotografia anterior podeu veure la façana del carrer Anselm Clavé i a la propera la del carrer Cardenal Remolins. Constatareu que les dues façanes són idèntiques, amb el mateix revestiment i tres finestres per planta.

 

 

Sobre els baixos de la Casa Duró hi ha cinc plantes i un terrat. Els baixos i la primera planta estan ocupats per un local comercial i les altres quatre plantes són habitatges.

 

 

La façana de la rambla de Ferran, que podeu veure a la fotografia anterior, és una mica diferent a les altres dues. Les dels carrers Anselm Clavé i Cardenal Remolins estan revestides de rajola ceràmica, però la de la rambla de Ferran només té aquest revestiment als laterals, i la part central està revestida amb aplacat de pedra. A més a més les obertures laterals d'aquesta façana, de la segona a la cinquena planta, són balcons. L'obertura central dels baixos és l'entrada a l'edifici.

 

 

Els baixos, aplacats de pedra, tenen tres grans obertures a cada façana. A la cantonada de la rambla de Ferran amb el carrer Anselm Clavé hi ha una gran obertura arrodonida.

 

 

A la fotografia anterior podeu veure les obertures dels baixos dels carrers Anselm Clavé ( esquerra ) i Cardenal Remolins ( dreta ). La central del carrer Anselm Clavé és l'entrada a la botiga.

La fotografia següent és de la cantonada arrodonida de la Rambla de Ferran i el carrer Anselm Clavé. A l'interior de l'aparador hi ha dues columnes estriades amb capitells jònics amb les seves volutes.

 

 

Aquesta cantonada arrodonida, de la primera a la quarta planta, sobresurt de l'edifici formant una tribuna que té cinc finestres per planta a la part arrodonida i dues a les parts rectes. La cinquena planta no sobresurt, només té tres finestres i un balco corregut. Tota la cantonada està aplacada amb pedra.

 

 La cantonada arrodonida dels carrers Anselm Clavé i Cardenal Remolins també està aplacada amb pedra però no sobresurt de l'edifici. De la primera a la cinquena planta hi ha tres finestres.

 

 El coronament de l'edifici està rematat amb un aplacat de pedra que ressegueix tot el perímetre de la Casa Duró.

A l'entrada dedicada a la Casa Pàmies vaig ensenyar-vos una fotografia antiga, a vista d'ocell, que hi ha a la dreta de la porta de ferro i vidre d'accés a l'edifici. Està a la part inferior d'un plafó que ens informa del diferents professionals que treballen a la casa. A la part inferior es veu l'edifici contigu que hi havia abans de construir la Casa Duró.

 

 

Gràcies al zoom de la càmera fotogràfica puc mostrar-vos millor aquell petit edifici. No el trobeu molt semblant als baixos i la primera planta de la casa Duró?

 

 

Aquest antic edifici construït per Francesc de Paula Morera i Gatell no fou enderrocat sinó que la família Duró encarregà a Francesc Bordalba i Montardit que afegís quatre plantes sobre el de l'arquitecte Morera.

Deixem la Casa Duró i per la mateixa vorera ens apropem, passejant només dos minuts, al número trenta-nou de la Rambla de Ferran on trobarem la Casa Roch que serà la protagonista de la propera entrada dedicada a les cases singulars de Lleida.

Atentament.

Senyor i