Passejant per Trani ( 1 ).

Comencem la passejada per Trani al port, concretament a la via Bachina Al Porto, on esperarem l'arribada dels pescadors. La seva flota pesquera, de més de cinquanta vaixells, fa de la pesca una de les activitats econòmiques més importants de la ciutat italiana. També cal destacar  l'extracció de pedra blanca ( coneguda com pedra de Trani ), la fabricació de calçat i l'elaboració d'oli d'oliva i vi Moscato. 

Al centre de la propera fotografia hi ha la torre de guaita de Santa Llúcia ( torreta au Molo Santa Lucia ) que fa uns anys van restaurar.

Gràcies al zoom de la càmera fotogràfica podeu observar millor la torre de guaita del moll de Santa Llúcia i a la dreta el far del moll de Sant Antoni.

Quan els vaixells arriben al port la gent s'apropa per comprar el peix que acaben de pescar. Durant una estoneta l'activitat és màxima a les petites paradetes del mercat del peix a tocar de la mar Adriàtica.

 

 

Els pescadors descarreguen ràpidament la pesca del dia i en pocs minuts es port triar i comprar peix fresquíssim. 

El port de Trani és una badia natural envoltada per dos espigons: el Molo Santa Lucia ( on hi ha la torre de guaita ) i el Molo San Nicola il Pellegrino i el Molo Sant'Antonio ( on hi ha el far que es veu a les dues primeres fotografies ). A la fotografia següent, darrere dels vaixells atracats treu el nas la torre de guaita.

A tocar dels vaixells i del mercat del peix hi ha una petita joia romànica, la chiesa d'Ognissanti que també es coneix amb els noms de chiesa dei Templari i chiesa del Purgatorio. Construïda al segle XII en podeu veure la façana est a la propera fotografia.

El frontispici, amb tres portes, està en un carrer interior amb el nom de l'església ( via Ognissanti ) i cobert per un pòrtic exterior i per les cases construïdes en èpoques posteriors sobre el pòrtic. La façana est és la més bonica, orientada a la mar Adriàtica té tres petits absis. L'interior, de planta rectangular, està dividit en tres naus per columnes que sostenen arcs de mig punt.

A la propera fotografia de detall apreciareu millor la part superior de l'absis central amb el ric treball escultòric del finestral que està envoltat de mènsules zoomorfes i emmarcat per baixos relleus.

 

Els cavallers normands de la Primera Croada var fer el seu jurament en aquesta església abans de marxar cap a Terra Santa.

Deixem l'església romànica per anar pel casc antic fins a la sinagoga  Scola Nuova construïda a l'antic barri jueu de Trani. 

La sinagoga conserva l'epígraf original del 1.246-1.247 i una mezuzà ( pergamí que porta escrits dos versicles de la Tora que està en una capsa o receptacle adherit al marc de les portes )  amb un text que es remunta a l'època del rabí Isaïes el Vell. Podeu veure la sinagoga al centre de la propera fotografia.

Després de l'expulsió dels jueus al segle XVI es convertí en l'església de Santa Maria di Scolanova i l'any 2.007 recuperà l'ús original.

L'antic assentament jueu de Trani, que es remunta a l'edat mitjana, tingué un fort desenvolupament després de la destrucció de Bari l'any 1.156 per Guiglielmo I di Sicilia conegut com il Malo i l'arribada de jueus de l'Espanya musulmana. A la segona meitat del segle XII la comunitat jueva de Trani estava formada per dues-centes famílies. L'any 1.231 l'emperador Federico II va donar a la comunitat jueva de Trani el monopoli del comerç, de la transformació i revenda de la seda crua de tot el sud.

Al barri jueu hi havia quatre sinagogues a l'època sveva que a finals del segle XIII, a l'època angioina, es van convertir en esglésies. De les quatre sinagogues només en sobreviuen dues, la sinagoga Scuola Nova que és la més antiga i la sinagoga San Leonardo.

La sinagoga fou construïda l'any 1.244 per acollir la gran comunitat jueva de Trani. Té unes façanes molt senzilles fetes amb pedra blanca local coneguda com a pedra de Trani. A la façana de ponent hi ha l'escala d'accés a l'edifici i està coronada per un petit campanar de cadireta amb un ull i una campana.

Als finestrals de la façana, a la reixa d'accés a l'escala i coronant el campanar de cadireta hi ha l'Estrella de David, com podeu constatar a les tres fotografies anteriors i a la propera. L'Estrella de David també anomenada Escut de David o segell de Salomó, és un dels símbols del judaisme.

Al plafó informatiu que hi ha a prop de l'escala, a més amés dels plànols d'alçat i planta s'hi pot veure una fotografia de l'interior.

Faig una nova fotografia en la que s'aprecia més detalladament la del plafó en la que es veu una part de l'interior de la sinagoga  Scola Nova.

Passejant només dos minuts arribem a la Torre Dell'Orologio que està adossada a la chiesa di San Donato. És una de les torres medievals millor conservades. Fou construïda per iniciativa del municipi l'any 1.473. Gabriele Gentile la completà col·locant un rellotge que primer tocava els quarts i després les hores. Aquest rellotge es creu que es troba entre els més antic i curiosos del Regno di Napoli. No tenia esfera ni agulles, els quarts i les hores les donaven les campanes. La torre fou l'edifici més alt de la ciutat després del campanar de la catedral.

A la propera fotografia podeu veure en primer terme el frontispici de la chiesa di San Donato i a la dreta del campanar  treu el nas la Torre Dello'Orlogio.

A l'Arxiu Municipal de Trani hi ha un document en el que s'explica que el vint de desembre del 1.541 es van pagar quatre scudi d'oro a Rinaldo Bors per les reparacions fetes al rellotge públic.

L'església primitiva, del segle XIII, estava dedicada a San Salvatore i al segle XV a Sant Donato. Fou refeta parcialment l'any 1.847.

Deixem la piazza Giuseppe Mazzini, la chiesa di San Donato  i la TorreDello'Orlogio per anar fins al castello svevo, construït l'any 1.283 durant el regnat de Federico II di Svevia per protegir el Regno di Sicilia.

S'edificà seguint el model dels castells croats de Terra Santa i al segle XVI s'adaptà a les noves tècniques defensives per l'aparició de les armes de foc. L'any 1.832 es transformà en presó i al 1.976 va passar a la Soprintendenza dei beni ambientali e artittici della Puglia. Després d'uns treballs de restauració l'any 1.998 obrí les seves portes al públic. 

El castell de planta quadrangular està reforçat per quatre torres quadrades de la mateixa alçària. Al Museu del Castell, ubicat a la planta baixa del baluard quadrat, hi ha les peces trobades en les excavacions i restauracions que s'hi van fer al segle XX.

A només tres-cents cinquanta metres del castello svevo hi ha la piazza Duomo on ens espera una de les joies del romànic puglià, la Basilica cattedrale di Santa Maria Assunta que observarem detalladament a la propera entrada dedicada a Trani.

Atentament.

Senyor i

La Basílica de San Isidoro de León ( 2 ).

Després d'observar detalladament a l'entrada anterior dedicada a León la Puerta del Cordero, la Puerta del Perdón també coneguda com a Puerta de San Pedro, l'absis romànic que a l'interior acull la capilla absidal de la Epístola i part del cos rectangular l'absis gòtic, sense marxar de la façana sud anem a l'esquerra de la Puerta del Cordero on trobarem l'entrada del  Museo de San Isidoro Real Colegiata.

Un museu en el que, a més a més de gaudir  del patrimoni custodiat, podem passejar per la muralla romana a la que accedirem per la Torre del Gallo. A la propera fotografia en podeu veure com la cuculla de pissarra coronada pel penell del gall treu el nas darrere de l'edifici del museu. Entrarem al museu per la porta que veieu a l'esquerra.

 

 

Només entrar al museu trobem les restes d'un forn de fosa de campanes que probablement són de l'època baixmedieval. Normalment aquests motlles de campana s'ubicaven prop de les torres per minimitzar el transport de les campanes ja foses.

A la part superior hi ha les restes de la base del motlle i a sota el canal de ventilació. Amb el combustible emprat, carbó, el forn treballava a mil graus centígrads. El bronze el feien amb un aliatge de coure ( 80 % ) i estany ( 20 % ).

Al costat de les restes de forn de fosa de campanes hi ha un plafó informatiu ( propera fotografia ) que ens explica com feien les campanes.

La Torre del Gallo, ubicada als peus del Panteó Reial, està encastada a la muralla romana. És de planta quadrada i té quatre cossos. Els dos primers, que tingueren funció defensiva, són del segle XI i els altres dos amb funció de campanar són del segle XII.

 

 

Està coronada amb una cuculla de pissarra amb un gall-penell que li dóna nom i que és un símbol de la ciutat de León.

Gràcies al zoom de la càmera fotogràfica puc ensenyar-vos millor l'últim cos de la torre, la cuculla i el penell amb el gall. Aquest penell és una reproducció que substituí l'original. 

A la dècada dels seixanta de segle passat es va dur a terme una important campanya de restauracions dirigides per l'arquitecte asturià Luis Menéndez Pidal. 

El gall-penell original, del segle VI, fou substituït l'any 2.000 per una reproducció. El veurem després en una de les sales del museu.

Al cos superior de la torre, el de la cel·la - lloc de les campanes- , hi ha dos grans finestrals a cadascun dels murs amb triple arc de mig punt recolzats els dos més exteriors sobre columnes amb capitells esculpits. Al museu, al costat de gall-penell, veurem la campana de campanar més antiga de la Península Ibèrica datada l'any 1.086.

Girem cua però abans de baixar al claustre faig la propera fotografia en la que podeu veure al fons una part del cos rectangular de l'absis central gòtic i en primer terme la façana nord de la nau i la coberta de la galeria romànica del claustre, al fons la coberta de la galeria est.

Ubicat als peus del temple hi ha el Panteón Real, un espai delimitat pel mur oest de l'església que tenia una porta d'entrada al temple que fou cegada a començament del segle XII. 

L'interior de la basílica el visitarem a la propera entrada dedicada a León, però avui hi entrem un moment per observar els peus del temple, un espai en el que sota el cor hi ha dues portes.

Les podeu veure millor a la propera fotografia en la que a l'esquerra tenim una porta d'arc de mig punt en la que al timpà hi ha un crismó trinitari ( format per vuit braços ) amb restes de policromia.

A la seva dreta, al centre dels peus del temple, el protagonisme és per a la portalada amb dues arquivoltes de ferradura, la més interior polilobulada. Darrere seu hi ha el Panteón Real.

 

 

Tornem al claustre per accedir al Panteón Real és un petit espai en el que hi ha enterrats onze reis, dotze reines, deu infants, nou comtes i diferents nobles del Reino de León. La llum natural hi entra des del claustre per les obertures d'arc de mig punt enreixades.

 

Un espai quadrat de poca alçària, de vuit metres de costat, que està dividit en tres naus mitjançant les dues columnes centrals de fust baix, que podeu veure a la fotografia anterior, en les que es recolzen quatre grans arcs de mig punt que també ho fan en els pilars cruciformes i columnes adossades als murs  Aquest espai ja formava part del primer temple que estava dedicat a San Juan Bautista.

Els capitells sobre els que es recolzen els arcs formers i torals estan esculpits amb motius vegetals de tradició mossàrab, animals i amb escenes historiades. Però les pintures al fresc que decoren les sis voltes d'aresta, els arcs i les llunetes, fetes entre finals del segle XI i principis del XII són la joia romànica de la basílica. Unes pintures molt ben conservades que no han estat restaurades.

Iconogràficament  hi estan representades les escenes de l'Anunciació de la Verge, l'Anunciació als pastors ( fotografia anterior ), la matança dels Innocents, la fugida a Egipte, la presentació del Nen al Temple, el Sant Sopar, la Crucifixió, el Pantocràtor a l'interior d'una màndorla  envoltat del Tetramorf - els Quatre Evangelistes-  ( propera fotografia ). A l'intradós ( superfície còncava i interior  ) d'un arc hi ha una representació del calendari agrícola.

Deixem el Panteó Reial i sortim al claustre processional en el que moltes capelles acullen part del museu. Hi ha un segon claustre d'estil barroc, construït al 1.735, que actualment forma part d'un hotel.

En una de les sales del claustre processional hi podem observar detalladament el penell-gall original que coronava la torre campanar.

 

 

Com podeu constatar a la fotografia anterior el gall-penell té tres parts: el gall, l'esfera i el con. La figura del gall mesura vuitanta-set centímetres des del bec a la cua i cinquanta-set centímetres i sis mil·límetres d'alçària. El van fer amb la tècnica de la cera perduda.

La prova del carboni 14 ha demostrat que el gall de coure plomat recobert d'or que des del segle XI s'instal·là com a penell de la torre-campanar és coetani de Mahoma. Les analítiques demostren que les la terra, el pol·len i les restes de les bresques de vespa terrissaire que es van trobar a l'interior del gall són d'Orient, potser de l'Iran, i daten del segle VI o primera meitat del segle VII.

A la mateixa sala hi ha exposada la Campana de San Lorenzo, de ferro fos, de l'any 1.086. A la part inferior hi ha una inscripció llatina gravada amb burí que diu: " En el nom de Déu, en honor a  san Lorenzo l'ardiaca Rodrigo González va manar que es fes aquesta campana l'any 1.086" (que a l'Era Hispànica era l'any 1.123 ).

Deixem el claustre i el Museo de San Isidoro Real Colegiata per accedir a la propera entrada dedicada a León a la Basílica de San Isidoro.

Atentament.

Senyor i

Aste Nagusia a la Calle de la Pelota.

A l'entrada anterior dedicada a l'Aste Nagusia ( la Semana Grande ), la festa principal de la capital de Bizkaia, vàrem gaudir a la Plaza Nueva  de la demostració de danses basques del grup Salbatzaile Dantza Taldea del barri bilbaí de Castaños. 

Al final de l'entrada us explicava que continuaríem vivint la festa a la calle de la Pelota, concretament a l'antic edifici La Bolsa, participant en el Bilbo Kantari una iniciativa sorgida d'un grup d'aficionats que té per objectiu fomentar les cançons en euskara.

Al segle XVI aquest carrer ja s'anomenava popularment calle de la Pelota però el nom oficial era calle de San Francisco. Molt aviat fou el carrer passà a nomenar-se oficialment calle de la Pelota.

El nom popular que s'imposà a l'oficial té el seu origen en el primer frontó de la ciutat ( excloent l'informal en un dels murs de la Catedral de Santiago ). En aquell frontó hi van jugar generacions de bilbaïns des del segle XVI fins a finals del segle XVIII.

Al número deu del carrer, flanquejat per la calle de la Torre i la calle del Perro, hi ha el Palau Yhon, conegut també com La Bolsa.

En aquest palau barroc destaquen l'espectacular llinda de la portalada i la fornícula entre dos dels balcons de la primera planta. La portalada, amb les seves motllures mixtilínies és inèdita en l'arquitectura civil de Bizkaia. Les altres dues portes dels carrers de la Torre i del Perro són molt més austeres. L'edifici de tres plantes està construït amb carreus ben escairats.

A la fornícula hi ha una imatge de la Virgen de Begoña, feta per l'escultor Higinio de Larrea l'any 1.917, que substituí a l'anterior perquè durant la vaga general d'aquell any la van llençar a la Ría.

 

L'edifici, edificat al segle XVIII, després de ser rehabilitat pels arquitectes Pedro Maria Basáñez i Alberto Sans, s'ha transformat en un centre administratiu i cultural del districte. La capital de Bizkaia està dividida en vuit Distritos i cada districte en barris. El palau Yhon forma part del barri de Casco Viejo, un dels onze barris dels Distrito 5 Ibaiondo.

L'edifici primer fou el palau de los Marqueses de Vargas y Condes de San Cistóbal i posteriorment el palau Ahyon. No està clar perquè l'edifici s'anomena popularment "La Bolsa".

Però deixem les plantes superiors del palau barroc per centrar-nos en la planta baixa on els músics s'estan preparant per començar el Bilbo Kantari i la gent comença a omplir els carrers per cantar i cantar. Els cantaires hi que participen no estan tota l'estona al mateix lloc i després de cantar d'una sèrie de cançons segueix als músics i al director fins a la propera parada.

A més a més de gaudir-ne durant l'Aste Nagusia, els segons dimarts de cada mes, a les vuit de la tarda a la taberna Kalderapeko ( calle del Perro-Siete Calles, a pocs metres del palau Yhon ) comença una passejada pel Casco Viejo cantant i cantant.

El programa de festes deixa molt clar l'hora i el lloc on començarà el passeig musical: "20:00 Casco Viejo. Edificio La Bolsa. Bilbo Kantari". La gent va arribant i els músics ja estan preparats.

Els instruments comencen a sonar i malgrat que encara no han arribat el director que ens ajudarà a cantar ni la Pregoilaria ni la Txupinera la gent té ganes de gaudir i alguns es posen a ballar.

Arriben el director, la Preoilaria i la Txupinera i ara ja estem preparats per començar. El director diu el número de la pàgina de la cançó que cantarem.

Alguns la busquen al petit llibret on hi ha la lletra de cent catorze cançons en euskara, però la majoria ho fan al telèfon mòbil.

Al proper vídeo podeu assaborir l'ambient de festa del Bilbo Kantari.La cançó Marijaia la van encarregar les comparses de l'Aste Nagusia. Edorta Jiménez Ormaetxea va escriure la lletra i Kepa Junkera Urraza va compondre la música. Una cançó molt alegre que ens convida a gaudir de la Semana Grande de Bilbao.

Si us ha agradat, us proposo tornar-la a escoltar i cantar-la sense por. A la propera fotografia teniu la lletra de Marijaia que trobareu a la pàgina vuitanta-nou del llibret.

Si visiteu la capital de Bizkaia en el període de nou dies a partir del dissabte següent al quinze d'agost podreu gaudir de l'Aste Nagusia ( la Semana Grande ). Uns dies en els que a Bilbao descobrireu un poble que estima molt les seves tradicions.

Atentament.

Senyor i