Cristóbal Balenciaga Museoa ( 1 ).

Després de passejar a les tres últimes entrades dedicades al País Basc per Antiguo, un barri amb molt encant de Donostia, sense deixar Gipuzkoa ens apropem a la d'avui a Getaria.

Al juliol del 2.009, a l'entrada "Arrantzales: pescadors i mariners" ja vàrem gaudir d'una petita passejada pel seu port pesquer, un dels més importants del País Basc.

 

 

Des que al segle XVI s'uniren l'illa de San Antón i el poble, el port de Getaria ha estat un dels refugis del Cantàbric més segurs.

Passejant pel casc antic, al número tres de la kale Nagusia trobem l'antic Ajuntament ( un edifici del segle XIX d'estil neoclàssic ) en el que hi ha un escut de pedra de Getaria en el que es veu una balena amb un arpó clavat. Però no només a l'escut Getaria trobem aquesta referència a la caça de la balena. També la balena és la protagonista dels escuts de Lekeitio, Boaaritz, Mutrico, Hendaia, Hondarribia, Bermeo, Ondarroa i Zarautz.

Si anem a l'església gòtica de San Salvador, del segle XIV la part més antiga però majoritàriament edificada entre els segles XVI i XVIII, veurem només entrar un exvot mariner penjat del sostre.

 

 

L'any 1.487 va néixer a Getaria Juan Sebastián Elcano, que comandà la primera expedició que va donar la volta al món. A la propera fotografia podeu veure el solar de la seva casa natal que va quedar destruïda per un incendi la nit del quatre al cinc de gener del 1.597.

 

 

A més amés de ser  un poble de pescadors i grans navegants, a Getaria hi va néixer l'any 1.895 el prestigiós modista Cristóbal Balenciada Eizaguirre, considerat un dels més importants creadors de l'alta costura. La seva mare, Martina Eizaguirre Embil, era costurera d'importants famílies de la zona de les que destaca la dels marquesos de Casa Torre. El seu pare José Balenciaga Basurto, que era pescador, va morir quan Cristóbal tenia onze anys.

El set de juny del 2.011 s'inaugurà el Cristóbal Balenciaga Museoa ubicat al turó que corona Getaria. La concepció dels volums i l'estructura del nou edifici fou dissenyada per l'arquitecte cubà Julián Argilagos. Les façanes principal i posterior, l'interiorisme i la museïtzació són de l'estudi AV62 Arquitectos.

Abans d'entrar-hi el resseguirem perimetralment. A la dreta de les fotografies anterior i propera podeu veure el Palacio Aldamar que fou la residència d'estiu dels marqueses de Casa Torre, padrins de la reina Fabiola de Bèlgica. El museu es construí annex al palau.

Al juliol del 2.011 a l'entrada "Arquitectura amb fil i agulla" ja us en vaig fer cinc cèntims, però amb la d'avui començo una sèrie de tres entrades per visitar-lo detalladament.

Abans de girar a l'esquerra per anar a la façana principal faig la fotografia següent en la que podeu observar l'església de San Salvador i darrere el monte San Antón, més conegut per la seva forma com el "Ratón de Getaria". Sobre la teulada de l'edifici de la dreta treu el nas el monument a Juan Sebastián Elcano que l'any 1.924 s'erigí sobre l'antic baluard de la muralla. A Getaria hi ha dos estàtues més dedicades al gran navegant

Si faig mitja volta puc mostrar-vos la façana principal i una de les façanes laterals del Palacio Aldamar, amb els seus maons esmaltats bicolors i els ràfecs calats de la teulada típics de l'arquitectura balneària de finals del segle XIX. Fixeu-vos també en la gran balconada i els balcons de fusta. 

Acabo de resseguir perimetralment l'edifici per anar a la façana principal d'alumini negre que la nostra mirada percep com un pla vertical net i fosc. En aquesta verticalitat hi ha un gran plec on trobem la porta d'accés que podeu veure a la dreta de la fotografia següent.

Només entrar trobem les taquilles on comprar les entrades i, si voleu, l'audioguia. A l'esquerra de les taquilles veureu una petita rampa que ens deixa al Palacio Aldamar. El gran vestíbul és el punt de partida de totes  les circulacions de l'edifici.

 

L'atri d'aquest gran volum sinusoïdal de secció trapezoïdal tancat amb murs de vidre que l'omplen de llum natural us deixarà bocabadats. Hi ha tres grans volums suspesos sota els que estan ubicats la botiga, l'espai polivalent i la cafeteria.

 

Al Cristóbal Balenciaga Museoa a més a més de les col·leccions del genial modista s'organitzen exposicions temporals. Afortunadament vaig poder gaudir "Josep Font. Belleza e inquietud" que us mostraré detalladament a la tercera entrada dedicada al museu.

Si l'atri és un espai ple de llum natural, els volums suspesos de les sales d'exposicions són totalment foscos, sense llum natural per motiu de conservació de les peces exposades. La il·luminació d'aquestes sales fou dissenyada per l'estudi La Invisible.

Les sales d'exposicions estan revestides d'un doble pell amb una xapa retallada d'estampat floral que podeu observar a les fotografies anterior i propera amb més detall.

Deixem l'impressionant espai que ens acull per pujar als volums suspesos per mirar i admirar les peces exposades a la propera entrada dedicada al País Basc.

Atentament.

Senyor i

Romans a Ponent ( 3 ).

Només baixar les escales de la sala d'exposicions temporals del Museu de Lleida  fem un gran salt en el temps i gràcies a les recreacions de les quatre properes fotografies podem veure com eren Ilerda, Iesso i Aeso en l'època imperial.

El petit tram d'escala ens ha portat al segle I aC quan està a punt de començar l'època imperial, quan un seguit de guerres suposà la desaparició de la República i l'inici de l'Imperi.

 

Les restitucions 3D Ilerda, Iesso, Aeso estan fetes per  3D STOA Recreación en 3D de ciudades históricas/Patrimonio y Tecnología S.L. A la fotografia anterior podeu veure la d'Ilerda i a la propera la d'Aeso. Clicant sobre l'enllaç anterior podreu gaudir de restitucions fetes des de diferents perspectives de cascuna de les ciutats romanes lleidatanes.

Els arqueòlegs molt poques vegades desenterren completament una ciutat, però les restes trobades els hi permeten fer-ne una projecció. La protagonista de la tercera restitució és Iesso. 

 

El plafó Hic et nunc ( Aquí i ara ) permetia ubicar les ciutats Ilerda, Iesso i Aeso en els plànols actuals de Lleida, Guissona i Isona. A la propers fotografia cada ciutat romana està a l'interior de la circumferència groga que hi he dibuixat.

Em giro i faig la propera fotografia en la que podeu observar algunes de les peces exposades al centre de la sala. D'esquerra a dreta hi ha: una columna de marbre ( 1 ) segles I - II dC de la Vil·la dels Vilassos de Tarroja de Segarra, el brocal motllurat d'un pou ( 2 ) de la primera meitat del segle I  dC del Pla de les Forques ( Juneda ),el mosaic del caldari de les termes públiques d'Ilerda ( 3 ) del segle II dC trobat al carrer Cardenal Remolins de Lleida, un molí de pedra volcànica ( 4 ) del segle III aC que estava a l'Avinguda Francesc Macià de Lleida i la base de columna ( 5 ) dels segles I aC - I dC de la plaça Sant Joan de Lleida.

Deixem la part central per anar a l'espai dedicat a l'àmbit "Entre la República i l'Imperi", una època de guerres i revoltes que finalitzà amb l'assassinat de Juli Cèsar i l'esfondrament de la República. El nou sistema de govern fou l'Imperi Romà dirigit per August.

L'any 49 aC Juli Cèsar es rebel·là contra el Senat, començant una nova guerra civil. Decidí anar amb les seves sis legions a la Península Ibèrica per lluitar contra els generals pompeians. 

La propera fotografia és d'una reproducció en marbre del bust de Juli Cèsar trobar al riu Roine al seu pas per Arle ( França ), segle I aC - Musée Departemental Arles Antique.

Els generals pompeians Afrani i Petreu s'atrinxeraren a Ilerda, que era una ciutat molt ben fortificada, i els seus voltants. El mateix Juli Cèsar explica el desenvolupament de la batalla i descriu els tres turons de Lleida: el turó de la Seu Vella, el turó de Gardeny i el Puig Bordell ( on hi ha el col·legi Episcopal ).

 

 

L'any 44 aC Juli Cèsar fou assassinat i el sistema polític de la República començà a esfondrar-se. Després de la mort de Cèsar i del segon triumvirat, August s'erigí en vencedor de les guerres civils. Creà un nou sistema, l'Imperi Romà, que suposà una reforma política, legislativa, econòmica i militar. També canvià la divisió administrativa  del territori i la Península Ibèrica va passar de dues províncies ( Citerior i Ulterior ) a tres ( Tarraconense, Bètica i Lusitània ). Cada província estava dividida en conventus. Iesso i Aeso formaven part del Conventus Tarraconensis i Ilerda del Conventus Caesaraugustanus.

El cap d'August, del segle I dC és el protagonista de la propera fotografia. Està custodiat al Musée Saint-Raymond, Musée d'Archéologie de Toulouse.

Anem a l'àmbit "El fòrum, l'ànima de la ciutat" on s'explica que en una ciutat romana el fòrum era la gran plaça en la que hi havia el temple i els edificis públics i on confluïen els carrers importants.

 

 

El capitell corinti que veieu a la part inferior del plafó informatiu anterior era del temple del fòrum d'Ilerda. A l'exposició només hi havia la fotografia però anant a la Planta 1 de l'edifici principal del Museu de Lleida us deixarà bocabadats.

 

 

A més a més del temple i els edificis públics, enmig del fòrum hi havia una gran esplanada envoltada d'una porxada amb les tabernae o botigues.

Del fòrum d'Ilerda, a més a més del capitell corinti del temple, a l'exposició hi havia la base d'una columna i un mosaic.

La base de columna dels segles I aC - I dC que podeu observar a la propera fotografia, trobada a la plaça Sant Joan de Lleida, formava part d'un edifici del fòrum.

 

 

El mosaic d'opus signinum ( mescla formada per calç, sorra i bocins de terrissa ) decorat amb tessel·les del segles I aC - I dC, el van trobar a la plaça de Sant Joan l'any 1.880 durant la construcció de la nova església de Sant Joan.

Un dels plafons ens ajuda a imaginar els fòrums d'Ilerda ( actual plaça de Sant Joan ), Iesso ( entre el Raval del Coma i l'Avinguda de la Generalitat ) i Aeso ( als voltants de la plaça del Bisbe Badia ).

A la fotografia anterior podeu veure la restitució feta per 3 D STOA del fòrum d'Ilerda i a la següent la restitució del fòrum d'Iesso.

 

Per acabar aquest cop d'ull als fòrums de les tres ciutats romanes de Ponent a la fotografia següent podeu observar el d'Aeso.

Com que el fòrum era el centre de la vida pública, les famílies més importants de les ciutats hi construïen monuments dedicats als seus membres més destacats amb estàtues plantades sobre un pedestal on hi havia una inscripcions.

A la propera fotografia podeu veure, d'esquerra a dreta, dos pedestals honorífics d'Aesso i un d'Ilerda. Els tres són del segle II aC.

La propera entrada dedicada a l'exposició "Romans a Ponent. Ilerda, Iesso, Aeso" la començarem donant un cop d'ull a l'àmbit "Aigua, vida i higiene a les ciutats".

Atentament.

Senyor i

Romànic cerdà ( 4 ).

Després d'observar detalladament a les dues entrades anteriors dedicades al romànic cerdà l'església de Santa Eugènia a Saga ( un dels cinc nuclis de població del municipi de Ger ) agafem el cotxe i en un quart d'hora aparquem a Pedra ( una de les disset entitats de població del municipi de Bellver de Cerdanya ) per donar un cop d'ull a l'església de Sant Julià.

Edificada sobre d'un petit cingle ens observa atentament la petita església romànica en la que encara es conserven el mur nord  i uns petits fragments del mur sud de finals del segle X.

 

 

L'absis semicircular que podeu observar a les dues fotografies anteriors, probablement refet al segle XII, no té ornamentació, només hi ha al centre una finestra d'arc de mig punt de doble esqueixada que a la seva part exterior té dos arcs en degradació de pedra tosca. Els seus murs tenen més de dos metres de gruix. Potser tenia finalitat defensiva o es construí aprofitant una antiga torre fortificada. 

A la petita sendera que ens permet enfilar-nos fins a Sant Julià trobem un plafó informatiu que ens fa cinc cèntims de la història de l'església i en el que podem veure un plànol de planta i un de secció. La fotografia anterior de detall és del plànol de planta ( trapezoïdal per adaptar-se a la roca sobre la que s'edificà). A la petita explicació que hi ha sota el plànol de planta que fa referència a les Parts que es conserven del romànic cal afegir-hi més antic, de finals del segle X.

A les fotografies anterior i propera podeu veure el mur nord, de finals del segle X; la part més antiga conservada juntament amb dos petits fragments del mur sud.

El primer document que fa referència a l'església és del segle XII. En ell el bisbe de la Seu explica com fou saquejada i profanada pels càtars. Vuit segles després, al 1.936, la tornaren a saquejar i fou incendiada provocant l'esfondrament de la volta i de gairebé tot el mur sud.

Acabant de pujar la sendera i anant a l'esquerra podem observar la façana de ponent amb la porta d'arc de mig punt i el campanar de cadireta amb dos ulls, de construcció molt posterior (segles XVII -XVIII ).

La porta, una mica descentrada, a la que s'hi accedeix pujant set esglaons va substituir a la porta original que hi havia al mur sud. Sobre la porta actual hi ha una petita finestra coronada amb un arc monolític que potser era d'una altra església romànica anterior.

Aixecant la mirada puc fotografiar amb més detall el campanar de cadireta de dos ulls i una petita campana. Aquest campanar té la mateixa amplada de la nau.

Anem a la dreta amb cura, recordeu que l'església de Sant Julià està edificada sobre un petit cingle, per observar la façana sud. Ja us he explicat abans que aquesta façana i la volta es van esfondrar com a conseqüència de l'incendi de 1.936.

La petita església romànica no fou restaurada per la Generalitat de Catalunya fins al 1.983. Un any després va ser declarada Monument Històric Nacional. En aquesta restauració es va refer la façana amb formigó. Uns petits fragments no es van esfondrar, un a tocar de l'absis i l'altre a tocar de la façana de ponent on encara s'hi pot veure la primera dovella de l'esquerra de la porta primitiva. A la fotografia de detall podeu observar millor aquesta dovella ( 1 ) i, a la seva esquerra, el poc que queda de la façana del segle X.

La coberta primitiva de la nau era una estructura de fusta que al segle XII es substituí per una volta de canó. Per aguantar el pes d'aquesta volta els murs laterals es van reforçar amb arcs formers, dels que només es conserven els del mur nord. Quan es reconstruí l'església es va tornar a fer una coberta de fusta. 

A les fotografies anteriors de les façanes nord i sud podeu constatar que l'absis està precedit per un petit espai de planta rectangular que sobresurt una mica de la nau. Aquest espai, a manera de transsepte, acull en el seu interior dues absidioles. Si cliqueu sobre el proper enllaç de la web "Cerdanya La Gran Vall del Pirineu" podreu donar un cop d'ull a l'interior de Sant Julià.

Abans de baixar del cingle aprofitem per assaborir l'espectacular paisatge que ens regala l'església que corona el petit cingle.

Deixem Pedra, agafem el cotxe i en deu minuts, sense marxar del municipi de Bellver de Cerdanya, aparquem a Talló una altra de les disset entitats d'aquest municipi. Ens hi espera l'església de Santa Maria, coneguda com la Catedral de la Cerdanya, que visitarem a la propera entrada dedicada al romànic cerdà.

Atentament.

Senyor i

Ecomuseu la Vall d'Ora ( 4 ).

Com vaig explicar-vos al final de l'entrada anterior dedicada a la Vall d'Ora, a la d'avui acabarem de visitar el molí fariner de cal Guirre, veurem en uns senzills vídeos com funciona l'embarrat i donarem un cop d'ull a la ferreria.

La primera fotografia és del plafó informatiu Cal Guirre. El molí fariner de mhà il·lustració i disseny S.L amb dibuixos de la il·lustradora i dissenyadora gràfica Helena Rovira Ciuró i contingut de l'arqueòloga Ainhoa Pancorbo.  

La fotografia de detall del plafó és del dibuix on l'Helena ens mostra la part que veiem quan visitem el molí ( l'escairador, el molí amb les seves moles, la cabra, el vis sens fi...) i el que hi ha sota terra: el rodet que volta horitzontalment per la força de l'aigua, l'arbre que connecta el rodet amb les moles i el carcabà que és l'espai soterrat amb volta on es rep l'aigua del cup i se la dirigeix novament al rec.

Vàrem veure una colla d'eixos, politges i corretges ( l'embarrat ) que transmeten el moviment des de la màquina motriu ( en aquest cas l'escairador ) als dos molins fariners i a la resta de maquinària del molí i la tovera de la ferreria.

 

 

A la primera entrada dedicada a l'Ecomuseu la Vall d'Ora vàrem visitar el museu ubicat a l'antiga escola ( l'estudi ) i us vaig ensenyar un  plafó Els moliners de la Vall d'Ora amb fotografies antigues dels darrers moliners i les seves famílies.

 

 

La fotografia anterior és de la família Pujol Pujols del molí de cal Guirre i a la propera el protagonista és  Josep Pujol Pujols,  que fou l'últim moliner de cal Guirre.

 

Als propers quatre senzills vídeos podeu veure en els tres primers l'embarrat en funcionament i al quart com es mou la mola.

 

Sense sortir de l'edifici principal de Cal Guirre per una petita porta accedim a la ferreria. Però abans vull mostrar-vos el plafó informatiu de mhà il·lustració i disseny S.L que hi ha a tocar del cobert dedicat a la fusteria dels carreters. A la seva esquerra hi ha el del molí fariner amb el que hem començat l'entrada d'avui.

 

 Una altra vegada l'Ainhoa Pancorbo i l'Helena Rovira ens ajuden a imaginar-nos com treballava el ferrer i les eines que emprava.

 

Entrem a la ferreria a la que gràcies a l'embarrat també arriba la força del riu Aigua d'Ora per fer funcionar la tovera. A la fotografia hi ha moltes eines del ferrer o fetes per ell. Us he marcat dos plantadors ( p ) eina emprada per plantar llavors al camp i per trasplantar.

La propera fotografia de detall ens permet observar millor aquests plantadors. Com podeu constatar és una petita pala gairebé triangular que a l'altre extrem té un travesser o agafador.

Si m'apropo al taulell puc mostrar-vos millor les destrals de fuster ( d ), que normalment s'empren per tallar llenya i arbres, i un compàs ( c ) amb el que els carreters prenien mesures per fer les rodes dels carros.

Com que hi ha tantes eines exposades podeu observar millor el compàs de carreter, i la seva ombra, a la fotografia següent de detall.

 

 A l'esquerra de la primera fotografia de l'interior de la ferreria hi ha unes poselles molt senzilles. A la superior vull mostrar-vos uns pots de cartró que no tenen relació amb l'ofici de ferrer però que us deixaran amb la boca oberta...

Els ferrer guardava petits objectes en aquests pots d'insecticida universal agrícola INU . El guia de la visita en va agafar un per ensenyar-nos el text explicatiu que hi ha a la part posterior de d' insecticida contra l'escarabat de la patata. Hi podem llegir...." No es tóxico para seres humanos y animales. Riqueza garantizada: ? % ( no es pot llegir el nombre )  Diclorodifeniltricloretano ( D.D.T )"... 

Una publicitat francament millorable perquè afirma no ser un producte tòxic per éssers humans i animals però el recomana per eliminar un insecte que pertany al regne animal. I pitjor encara, el producte és D.D.T !

 

 

A la fotografia anterior la protagonista és la recalcadora, una eina emprada pel carreter i el ferrer, amb la que s'hi estrenyia la mida dels cèrcols de les rodes i altres ferros.

Al ferrer per treballar el ferro roent per donar-li forma li cal un fornal, un sistema d'aire per avivar el foc, encluses i eines per picar i per agafar el ferro.

 

A la fotografia anterior  podeu veure el fornal ( f ), el lloc on s'escalfa el ferro per poder-lo treballar  i la tovera ( t ) que és un conducte d'aire que funcionava gràcies a la força de l'embarrat del molí. La fotografia següent ens mostra l'enclusa, on el ferrer donava forma als metalls calents colpejant-los.

Sobre l'enclusa, a l'esquerra, hi ha una ferradura. El ferrer feia diferents tipus de ferradures segons l'animal i la pota que calia ferrar. Les de cavall són grans i allargades, les dels matxos més arrodonides i les dels rucs més petites.

A l'esquerra de la fotografia del fornal, sota la tovera, hi ha una colla de petits paquets amb pols per soldadures que s'empraven per soldar el ferro. Ara les podeu veure amb més detall. S'hi pot llegir "LA CALDA SIMPLE" 10 X 20 CMS = 4 X 8 IN.  La soldadura a calda consisteix en escalfar dues peces de metall fins gairebé la seva temperatura de fusió i després forçar la seva unió martellejant-les a l'enclusa. Durant segles aquesta fou l'única manera de soldar que tingueren els ferrers per unir els diferents trossos de ferro.

A la posella de sota es pot veure el dibuix dels paquets amb les instruccions de com es pot posar la pols per soldadures per unir les dues peces.

Fins als anys cinquanta del segle passat, quan va arribar la soldadura elèctrica, per facilitar les caldes s'empraven plaques o pólvores per soldar  amb les que no calia aconseguir amb el ferro temperatures molt altes per soldar-lo.

A la fotografia següent, feta al museu de l'antiga escola ( l'estudi ) que vàrem visitar a la primera entrada dedicada a la Vall d'Ora, podeu observar un paquet que estava a la vitrina on hi havia exposades les eines del ferrer. S'hi pot llegir:  Placas "Roig" para soldar hierros y aceros a baja temperatura. Ligeras. Sociedad de placas y polvos para soldar.

A la ferreria el ferrer també feia de ferrador ferrant cavalls, muls, matxos.. i clavetaire fent o venent claus o altres tiges de ferro per clavar. A la fotografia d'un raconet de la ferreria podeu observar una colla de ferradures.

Quan calia ferrar els animals els ferrer podia emprar claus fets per ell o comprats com els de la propera fotografia de detall en la que podeu veure un paquet de claus en el que hi podem llegir: "Casa O. Mustad y Cia. Toledo. Clavos para herraje".

Per acabar la visita a la ferreria us ensenyo la cullera i el motlle per fer martells. Amb la cullera (c ) el ferrer abocava el coure líquid al motlle de guix ( m ) que està dins d'un pot.

Sortim de la ferreria i del molí i anem cap a la dreta per pujar a la serradora annexa a la ferreria i després a la bassa que s'omple amb l'aigua del riu Aigua d'Ora gràcies a la resclosa que la desvia cap a un rec fins a la bassa. A la propera entrada dedicada a la Vall d'Ora ens i aproparem i tancarem la sèrie dedicada a l'Ecomuseu de la Vall d'Ora.

Atentament.

Senyor i