Lecce ( 2 ).

Deixem la piazza Sant'Oronzo, on a l'entrada anterior dedicada a la Puglia, vàrem observar atentament l'amfiteatre romà, el palazzo del Seggio i la columna di Sant'Oronzo, per anar per la via Templari i la via Umberto I fins a la Basilica di Santa Croce a la que arribarem amb només cinc minuts passejant.

La Basilica di Santa Croce i l'Exconvento dei Celestini-Palazzo del Governo annex ( a l'esquerra de la propera fotografia, mig tapat per les bastides per la restauració de la façana ) són una de les joies del barroc de Lecce.

La primera capella dedicada a la Santa Croce la construïren els pares Celestins al segle XIV, conjuntament amb la seva residència, prop del castell medieval. L'emperador Carlo V d'Asburgo ordenà l'ampliació del castell  fet que suposà l'enderroc del conjunt religiós.

 

 

La nova església, molt més gran i sumptuosa, es començà a construir l'any 1.549 a la seva ubicació actual que quaranta anys abans de l'inici de la seva construcció formava part el barri de Giudecca. La comunitat jueva havia estat expulsada de la ciutat l'any 1.541.

 

L'arquitecte i escultor Gabriele Ricardi, conegut com "Beli Riccardo" dissenyà l'edifici i el construí fins al nivell de la balconada.

 

 

Als capitells que coronen el nivell inferior de la façana, construïda a a la primera fase de les obres ( 1.549 - 1.582 ), hi ha escultures d'harpies, sirenes, silens i amfibis. A sobre impressionen les tretze espectaculars escultures-telamons que sostenen la balconada. 

 

A la a segona fase de construcció, iniciada l'any 1.606 hi treballà Francesco Antonio Zimbalo que hi afegí els tres portals decorats. Francesco era el padrí de Giuseppe Zimbalo que també participà en la construcció de la façana.

Les figures esculpides, extretes dels bestiaris medievals i mitològics, s'alternen amb figues de soldats orientals doblegats pel pes de la balconada amb balustrada que suporten.

Es recorda als pirates mediterranis que foren derrotats a la Batalla de Lepanto del 1.571 que suposà la victòria definitiva de les forces cristianes occidentals sobre l'Imperi otomà.

La tercera i última fase de l'obra la van fer Cesare Penna i Giuseppe Zimbalo, anomenat "lo Zingarello" ( nét de Francesco Antonio Zimbalo ).

El nivell superior, fet per Cesare Penna, és una exaltació de la religió cristiana i de l'Ordre dels Celestins ( fundada al 1.239 fou suprimida a França l'any 1.776 i desaparegué d'Itàlia a començament del segle XIX).

Si el balcó es sostingut per tretze telamons sobre la balustrada hi ha tretze querubins festius que agafen tiares i corones, emblemes de l'aliança entre el papat i el poder temporal.

 

 

Al centre del nivell superior hi ha la gran rosassa, una icona del barroc de Lecce, flanquejada per dues fornícules amb les estàtues dels sants fundadors: San Benedetto i San Celestino V. A les volutes laterals hi ha les estàtues de dues de les set virtuts : la Fe ( virtut teologal )  i la Fortalesa ( virtut cardinal ).

 

 

A la part interior de la rosassa hi ha una seqüència de dotze querubins que a la jerarquia angelical són els que guarden el tron de Déu i els guardians del Paradís. Després trobem la seqüència amb vint-i-quatre magranes i a la seqüència més exterior hi ha vint-i-quatre serafins que es caracteritzen per l'ardor amb el que estimen les coses divines.

 

 

Diu la tradició que una de les cares que es pot trobar a la decoració que emmarca la rosassa, concretament a la part esquerra central, és un autoretrat de Cesare Penna que com podeu constatar a la propera fotografia de detall tenia un gran nas.

El frontó que corona el frontispici de la basílica, amb el triomf de la creu, és obra de Giuseppe Zimbalo, "lo Zingarello", considerat el màxim exponent del barroc de Lecce.

Deixem l'espectacular frontispici de la basílica per anar a la dreta per Vicolo ( carreró ) Saponea, però abans faig la propera fotografia de detall de la portalada principal.

Ja al carreró fotografio el pilar gairebé cantoner en el que els òculs el·líptics ens deixen entreveure una columna. Aquests curiosos pilars els vàrem veure a la primera entrada dedicada a Lecce, concretament al Pallazo del Seggio. El pilar amb "columna incorporada" de la Basilica di Santa Croce s'atribueix a Gabriele Riccardi.

 

Deixem la Basilica di Santa Croce per donar un cop d'ull a l'exconvent dels Celestins. No podré mostrar-vos detalladament la seva espectacular façana barroca perquè en el moment de la meva visita l'estaven restaurant, però a la propera entrada dedicada a Lecce la veurem parcialment i passejarem pel seu claustre.

L'antic convent dels Celestins és actualment la seu de les dues institucions més importants de la ciutat: la Prefettura i la Provincia di Lecce.

Atentament.

Senyor i

Pulchra leonina ( 2 ).

Després de resseguir perimetralment la catedral a l'última entrada dedicada a León tornem al frontispici per entrar al temple per la portalada de Sant Francesc, la que està a la dreta de les tres portalades construïdes a la segona meitat del segle XIII.

La Pulchra leonina, nom amb que també es coneix la catedral de León, té una planta molt semblant a la catedral de Reims, però és més petita. Dividida en tres naus, la central és gairebé dues vegades i mitja més alta que les laterals i està dividida en cinc trams. El transsepte també té tres naus i l'absis de tres baus i dos trams de capelles laterals i girola amb capelles radials.

A la fotografia anterior podeu veure el reracor ( la part del darrere de cor ) d'estil plateresc, un estil arquitectònic del primer renaixement hispànic. Es començà a construir l'any 1.577. Té forma d'arc de triomf i hi ha relleus d'alabastre que representen escenes de la Nativitat de la Verge, l'Anunciació, el Naixement de Crist i l'Adoració dels Reis.

Les estàtues que coronen el rerecor són: Sant Pere, Sant Pau, Sant Marcel i Sant Isidor. A l'àtic hi ha l'Anunciació de Maria i mirant a l'altar, Sant Froilà. Al fons es veu el retaule major que té una complicada història que us explicaré més tard.

Aixecant la mirada veiem la gran plataforma de bastides mòbils instal·lada al 2.007 per restaurar els vitralls de la catedral. Aquest colossal projecte de restauració anomenat El Sueño de la Luz està previst que estigui acabat l'any 2.029.

A l'esquerra de la fotografia anterior i a la dreta de la següent es veu parcialment la rosassa de la façana oest ( el frontispici ). De baix a dalt a les dues fotografies hi ha els arcs apuntats que separen la nau central de les naus laterals, el trifori i el claristori. 

El trifori és la galeria estreta situada sobre les naus laterals amb obertures a la nau central. També s'anomena trifori al conjunt d'aquestes obertures.

El claristori és el nivell més alt de la nau i s'anomena així perquè permet il·luminar l'interior de l'edifici. Ja s'emprava en l'arquitectura paleocristiana.

Les naus estan separades per pilars cilíndrics amb columnes adossades en les que es recolzen els arcs formers ( paral·lels a l'eix longitudinal de la nau central i que la separen de la nau lateral contigua ), arcs apuntats amb arquivoltes, els arcs torals ( transversals a la nau que sostenen la volta ) i els nervis de les voltes de creueria quadripartida.

Mirant als peus del temple puc mostrar-vos la rosassa del frontispici de finals del segle XIII però amb una important restauració al segle XIX. Al centre hi ha la Verge i el Nen envoltats d'àngels. 

Els de la Pulchra leonina són un dels vitralls medievals  més importants i ben conservats del món. Han estat restaurats i pertanyen a tres períodes diferents.

Deixo la nau central per anar fins al transsepte del costat de l'Evangeli, el costat esquerre des del punt de vista dels fidels mirant cap a l'altar, i aprofito per fotografiar el vitrall  d'aquesta nau lateral més proper als peus del temple.

Els vitralls d'origen gòtic el van fer entre els segles XIII i XV i ocupen sobre tot la part alta. Estan fets amb petits fragments de vidres de diferents colors emplomats ( ajuntats amb tires de plom ). 

Hi ha vitralls renaixentistes de la primera meitat del segle XVI en algunes capelles de la girola i a la capella de Santiago. Aquets estan fets amb pintura sobre vidre.

Juan Bautista Lázaro ( 1.849 - 1.919 ) va fer els vitralls neogòtics a finals del segle XIX seguint les tècniques medievals. Va recuperar la rosassa sud, el trifori i la part baixa dels finestrals de les naus laterals. Aquests vitralls s'havien tapat entre els segles XV i XVI intentant solucionar els problemes estructurals de la catedral.

Ja al transsepte faig la fotografia anterior en la que podeu veure a l'esquerra parcialment el nou orgue que es col·locà als costats laterals del cor. A la seva dreta, la part superior d'un dels púlpits. A la part central el protagonisme és per la rosassa i el trifori.

Aquesta rosassa, que també és del segle XIII però té afegits del segle XV, mostra a Crist envoltat de dotze raigs de llum i dotze reis de l'Antic Testament que estan tocant instruments de corda.

Deixem el transsepte del costat de l'Evangeli per observar el del costat de l'Epístola ( el costat dret des del punt de vista dels fidels mirant cap a l'altar ). A la propera fotografia podeu observar la rosassa i el trifori d'aquest transsepte.

A questa rosassa és una reconstrucció de finals del segle XIX que es va fer seguin el model de la rosassa del transsepte del costat de l'Evangeli que està just davant. Als vitralls hi ha una Coronació de la Verge envoltada de símbols marians.

Apropant-me a la rosassa i dirigint la mirada a l'esquerra puc mostrar-vos a la fotografia anterior una perspectiva diferent dels vitralls d'aquest transsepte. I dirigint la mirada una mica més a l'esquerra, el regal visual és espectacular...

Torno a la nau central per ensenyar-vos una petita part del cadirat del cor, un dels  més bonics del segle XV, que es va començar a tallar l'any 1.467 i el van acabar al 1.481. Hi van treballar l'escultor Juan de Malinas i Diego Copín de Holanda.

Des del fons del cor faig la propera fotografia en la que podeu observar als dos laterals la part superior del cadirat, l'orgue i els dos púlpits. Al fons es veuen retaule major, el claristori i les voltes del presbiteri.

Les naus de la catedral tenen coberta de volta de creueria quadripartida en trams rectangulars. La volta quadripartida del creuer, de finals del segle XIX, substituí a la cúpula barroca del segle XVII.

A la fotografia següent, avançant cap al presbiteri i alçant una mica la mirada, podeu observar millor el claristori i les voltes dels presbiteri.

Des de la primera meitat del segle XV la catedral tingué un espectacular retaule major gòtic obra de Nicolás Francés. Tenia cinc carrers, el central amb tres cossos acollia el cambril de la Verge, i els quatre carrers laterals eren de quatre cossos. Un total de divuit taules grans i vint-i-dues de més petites als entrecarrers.

El retaule fou desmuntat per ordre del Capítol i les taules quedaren disperses per diferents parròquies de la diòcesi. Narciso Tomé i el seu cosí Sinón Gavilán Tomé van fer un nou retaule que fou retirat a finals del segle XIX per recuperar la puresa gòtica de la catedral. El retaule barroc es traslladà a l'església dels Caputxins.

El retaule major actual és una estructura neogòtica de Juan Bautista Lázaro, que ja us he explicat abans que també va fer els vitralls neogòtics. Té predel·la i tres carrers està emmarcat amb un guardapols amb fulles daurades. Les taules són del segle XV. Les cinc grans del retaule de Nicolás Francés i les altres provenen de les esglésies de Pelegrinos ( una petita localitat propera a León ) i de l'església de Santa Maria del Mercado de León. Completa el trencaclosques l'escultura barroca de la Verge que ocupa la part inferior del carrer central.

A la girola, anomenada també deambulatori, que és el passadís que ressegueix per darrere el presbiteri, hi ha nou capelles i la tomba del monarca lleonès Ordoño II ubicada a la part posterior de l'altar major. començant per l'esquerra ( costat de l'evangeli ) la segona que trobem és la  Capilla del Santísimo, a la que accedirem des del claustre a la propera entrada dedicada a León.

L'última capella de la girola, a tocar ja del transsepte sud, és la de la Verge del Carme. El més destacat d'aqueta capella és el sepulcre  del 1.232 del bisbe Rodrigo Álvarez.

La propera i última entrada dedicada a la Pulcra leonina la començarem mirant i admirant la Portalada de la Virgen del Dado per gaudir després de la Capilla del Santísimo i del claustre.

Atentament.

Senyor i

Documents il·luminats ( 2 ).

A finals de la passada primavera vaig recomanar-vos l'exposició que cada any fa l'Arxiu Capitular de Lleida per celebrar el Dia Internacional dels Arxius. Després de donar un cop d'ull ràpid a l'exposició Documents il·luminats us deia que en entrades posteriors observaríem detalladament els llibres, articles i cartes que s'hi exposaven. Avui començo a fer-ho gràcies a les explicacions i la documentació de les arxiveres Ana i Rosana.

 

 

L'Arxiu Capitular de Lleida custodia documentació manuscrita i impresa generada o relacionada amb la gestió del Capítol des del segle X. Una mínima part d'aquesta documentació estava exposada temporalment en tres taules de la Sala de Lectura del capitular.

 

 

A l'entrada d'avui observarem detalladament els tres llibres que podeu veure a la fotografia anterior de la Taula-1. D'esquerra a dreta: el Passionari de 1.847, el Llibre Verd dels segles XII-XIII i el Liber Chronicarum o Crónica de Nuremberg del 1.493.

 

 El títol del Passionari de 1.847 és "Oració de Nostre Senyor Jesucrist a la muntanya de les Oliveres, per a ús de la Santa Catedral de Lleida. Ofici i Missa per Aleix Mercé, mestre de capella de la mateixa".

 

És un llibre de 129 folis de pergamí, manuscrit i enquadernat amb tapes de fusta folrades de pell. Es conserven tres bollons ( claus ornamentals ), llom de quatre nervis, capçada i peu i tirador de cuir.

 

 

Gràcies al zoom de la càmera fotogràfica puc ensenyar-vos alguna de les caplletres del Passionari decorades amb elements icònics de la Setmana Santa.

 

 

Amb les tapes mesura 83,5 X 56,5 X 10 centímetres i cada foli 80 X 55,5 centímetres. Està escrit en llatí i lletra humanística en tinta negra i vermella per les rúbriques.

 

 La notació musical quadrada està escrita en negre sobre pentagrames de set centímetres d'alçària de color vermell. A cada foli hi ha cinc pentagrames. Les caplletres superen en alçaria als pentagrames.

 

 

A la dreta del Passionari hi havia el Llibre Verd ( ca. segles XII - XIII ) escrit majoritàriament amb tinta negra amb alguns íncipits ( primera paraula que encapçala i identifica una obra ) i/o caplletres en vermell, tinta lila i pigment groc.

 

 

Està enquadernat amb tapes de fusta folrades de cuir tenyit de verd amb cinc bollons davant i darrere i fermalls de ferro per tancar-lo.

 

 Gairebé tot el text està escrit en llatí, però el foli 436r l'escrigueren en català. Majoritàriament l'escriptura és gòtica llibraria i/o cursiva.

 

 

El Llibre Verd és un recull de còpies de documents cabdals pel capítol dels segles XII i XIII. A més a més d'aquest contingut al llibre hi ha informació sobre els costums i hàbits dels canonges, com per exemple que menjaven o bevien al segle XII. Està format per un bloc de 396 folis de pergamí i 40 fulls de paper manuscrits majoritàriament a dues columnes. El llibre mesura 41,5 X 28 X 15,5 centímetres.

 

 

En una escriptura del primer dia de gener de 1.208 fa referència a la llàntia més antiga de la Seu Vella que estava situada sobre la porta per on s'entrava al cor de l'església

A la dreta del Llibre Verd estava exposat el Liber Chronicarum o Crònica de Nuremberg, un incunable de 319 folis de paper imprès ( 645 planxes i 1.809 xilografies - gravats en fusta- ). 

 

 

Està enquadernat en pergamí sobre taper de cartró ( 42,4 X 30 X 8,5 centímetres ). L'original el publicà a Nuremberg ( Alemanya ) l'editor i impressor Anton Koberger l'any 1.493. 

 

 

El text és del metge, humanista i historiador  Hartmann Schedel ( 1.440 - 1.514 ) i l'il·lustrador fou el gravador i pintor Michel Wolgemuth o Wohligemuth ( 1.434 - 1.519 ). El llibre explica la història del món des de la Creació fins a finals del segle XV basant-se en la Bíblia i altres fonts clàssiques i medievals. S'estructura en set edats del món, la setena el Judici Final i la fi del món explicades en un to apocalíptic.

 

 

Nuremberg l'any 1.490 era una de les ciutats més grans del Sacre Imperi Romanogermànic en la que hi vivien entre 40.000 i 50.000 persones. 

De les 1.809 xilografies que va fer Michael Wolgemuth moltes eren de ciutats. Però només la de la ciutat de Nuremberg, que podeu veure a la fotografia següent, té format de doble pàgina i sense text.

 

 El Liber Chronicarum del capitular de Lleida és una còpia rústica, sense acolorir ni enquadernar. Costava tres florins i mig i les versions enquadernades i acolorides a mà amb aquarel·les podien costar fins a vuit florins. 

D'aquest incunable publicat l'any 1.493 al món se'n conserven 400 còpies en llatí i 300 en alemany. Ena de les còpies la tenim al capitular lleidatà. La propera fotografia us permet constatar la diferència entre els llibres sense acolorir i els acolorits.

 

 Font fotografia: Wikimedia Commons.

 

Com  podeu veure a la fotografia següent de detall algunes xilografies del llibre lleidatà estan una mica acolorides, no sabem per qui...

 

 

A l'esquerra del llibre les arxiveres havien preparat una mostra de xilografies, amb les seves corresponents explicacions,  que fan referència a la llum.

 

 El Liber Chronicarum és un incunable ( llibre imprès que data dels primers temps de la impremta fins al 1.5000 ), per aquest motiu no podem dir que és un llibre il·luminat perquè només ho són els manuscrits. Però la llum apareix em diferents formes al llarg del text començant per la creació.

 

 

A la fotografia anterior podem veure les xilografies del foli 21r ( IIV ) : Gènesi 1:3-5 i del foli 23r ( IIII ) : Gènesi 1:14-15. Les dues de la Bíblia de Montserrat, fan referència a les frases que digué Déu: "Que hi hagi llum. I hi hagué llum"  i "Que hi hagi llum al firmament del cel per a separar el dia i la nit, que assenyali les festivitats, els dies i els anys i des del firmament del cel il·lumini la terra".

La propera fotografia és de la xilografia del foli 51r ( XXXII ) que il·lustra l'ordre per fer un canelobre d'or. Els canelobres a la Crònica de Nuremberg tenen una funció simbòlica relacionada amb la llum, la religió i els esdeveniments històrics. També apareixen representats en contextos de fenòmens astronòmics o apocalíptics.

 

 

També hi ha xilografies amb la representació de Parheli ( o falsos sols ) i Paraselene ( o lluna falsa ). Aquests fenòmens òptics atmosfèrics en aquell temps es veien com fenòmens celestials estranys i inquietants  que s'interpretaven com signes d'ira divina o auguris de canvis polítics o socials.

 

 

Els cometes i eclipsis tenen un paper destacat al llibre. Penseu que en la mentalitat de l'època no eren només fenòmens naturals sinó presagis de grans esdeveniments. Al llibre es presenten com  a senyals divines o avisos de Déu.

La fotografia següent és la xilografia de l'eclipsi del foli 259 v ( CCCLIIv ) amb forma de lluna facial. Representa l'eclipsi del 22 de maig de 1.456 després de la caiguda de Constantinoble. 

 

La representació xilogràfica és comuna d'un cometa és el d'una estrella amb llarga cua, com el de la fotografia anterior del foli. En podeu veure un a la primera fotografia del Liber Chronicarum i més detalladament a l'esquerra fotografia de detall. A la dreta hi ha la xilografia d'un eclipsi.

 

 

Però al foli 157v ( CXLIv ) hi la la xilografia del Cometa Halley i es fa referència a ell com un signe de destrucció i divisió. Explica el llibre que el cometa va aparèixer durant la guerra de la reconquesta de Constantinoble.

 

 

A la propera entrada dedicada a l'exposició Documents il·luminats observarem detalladament el que hi havia a la Taula -2.

Atentament.

Senyor i