diumenge, 10 de maig del 2026

A les Sales de les Arts de l'Islam del Louvre.

A l'entrada anterior dedicada al musée du Louvre vàrem mirar i admirar el lleó de bronze datat entra els anys 975 i 1.1000 que fou trobat l'any 1.849 al jaciment conegut com Los Catellones, prop de Monzón de Campos ( Palencia ), en el que hi havia l'antiga fortalesa que fou abandonada al segle XIV.
 

 Avui continuarem gaudint de les Sales de les Arts de l'Islam observant detalladament alguna de les tres mil peces que s'hi exposen.
Al costat del lleó de Monzón de Campos hi ha l'aiguamans en forma de paó que probablement es va fer a Medina Azahara ( Córdoba ) l'any 972 que correspon a l'any 1.010 de l'Era Hispànica. A tocar d'aquest aiguamans de metall, a la dreta de la propera fotografia, hi ha un altre l'aiguamans de cristall de roca fatimí fet a El Caire a finals del segle X.
 

 L'aiguamans del paó és un aliatge de coure que té decoració gravada per tot el cos. A la propera fotografia darrere i a l'esquerra de l'aiguamans del paó es veu l'aiguamans de cristall de roca decorat amb ocells afrontats que té un petit tap d'or decorat.
 
 
Al pit del paó hi podem llegir dues inscripcions: a la línia superior una en llatí Opus Salomonis eraT( obra de Salomó, any 1.010 ) i a la línia inferior l'altra en àrab  عمل عبد الملك النصراني   ( Fet per Abd al-Malik, el cristià ). A l'Edat Mitjana les obres més notables s'anomenaven "obra de Salomó". A la propera fotografia de detall podeu observar parcialment el plomatge gravat per tot el cos del paó i les inscripcions.


L'aiguamans de trenta-nou centímetres i mig d'alçària està coronat per un floró i a l'esquena té una nansa amb forma de coll i cap d'ocell.
 
 
La fotografia següent és d'un cremador d'encens en forma de felí, concretament de caracal. Està fet al segle XII a Khorasan ( Iran ) amb llautó d'alt plom, decoració calada, gravat i incrustacions de ceràmica als ulls. És una donació del 1.933 del senyor David-Weill.
 
 
El caracal i el falcó eren dos animals que estaven ensinistrats per caçar, una activitat de prestigi social. Peça de molta qualitat pertanyia a mobiliari de cases de luxe.
 
 
Al pit del felí hi ha una inscripció en àrab feta amb escriptura cúfica nuada  البركة و اليمن و العز و البقا   que en català vol dir benedicció, felicitat, glòria i longevitat.
 
 
Al costat hi ha un antre cremador d'encens que té forma de falcó. Del segle XII-XIII,  també es va fer a Khorasan. De llautó d'alt plom, decoració calada, cisellat i amb incrustacions de ceràmica amb esmalt alveolat turquesa i pasta negra als ulls.
 
 
A les Sales de les Arts de l'Islam hi ha moltes peces de ceràmica de les que us en mostraré cinc. La primera és el bol amb animals fet a Khurasan ( Iran ) al segle X-XI. Pertany a un grup de ceràmiques identificades als anys trenta de segle passat durant les excavacions a Nishapur ( Iran ). Aquest tipus de ceràmiques que empraven les elits urbanes també s'han trobat a Merv o Herat. El senyor Foroughi Mohsen el va donar al museu l'any 1.962.
 
 
També de l'Iran és el vol de pastilles dels segle X-XI fet amb pasta d'argila, decorat amb engalba i esmaltat. L'engalba és una tècnica de decoració que fa servir dues argiles de colors diferents.
 
 
La fotografia següent és del bol amb un genet envoltat d'ocells, també és del segle X-XI, trobat a Nishapur ( Iran ). Fet amb pasta d'argila, amb decoració pintada sobre engalba i esmaltat.
 
 
A les vitrines hi ha molts vols i plats, l'últim que us ensenyo és el plat de l'últim quart del segle X amb inscripció trobat a Samarcanda ( Uzbekistan ). El text escrit en àrab  الحلم أوله مر مذاقته لكن آخره احلا من العسل السلامة  és una màxima del bon govern ( Magnanimitat, el seu gust és amarg al principi, però al final més dolç que la mel. Salt al propietari del plat".
 
 
Per acabar aquest petit cop d'ull a les Sales de les Arts de l'Islam us ensenyo la rajola de revestiment epigrafiada feta entre els anys 1.275 i 1.335 a l'Iran. La rajola mesura 9,4 X 58,2 X 50 centímetres i està feta amb pasta silícia amb decoració modelada i brillantor metàl·lic sobre esmalt opac i reflexos d'esmalts de colors.
Hi ha tres inscripcions fetes amb dos tipus d'escriptura. A la primera línia, amb escriptura Thuluth, hi podem llegir  فجعلناه سميعا بصيرا * انا هديناه السبيل ( Li van donar l'oïda i la vista. L'hem guiat pel camí recte ). Escrita en cúfic cap per avall a la segona línia el text diu كفروا اوليا[ؤهم الطغوت]  ( Els no creients tenen [ els Taghouts ] com a patrons ). A la part inferior, escrit en cúfic nuat llegim هو الحي  (Déu! No hi ha Déu més que ell, el Vivent).
 
 
Abans de marxar de la Sala 185 m'apropo a la barana i puc observar a vista d'ocell la Sala 186 dedicada a les Arts del Pròxim Orient i Egipte. Mosaics i Teixits. Arts de l'Islam.
 
 
A la fotografia anterior podeu veure en primer terme el mosaic de Qabr Hiram datat entre el tercer i l'últim quart del segle VI. Fou trobat l'any 1.861 a l'actual comuna de Hanaway, a vuit quilòmetres de Tir, al sud del Líban. El mosaic estan fe amb tessel·les de marbre, pedra calcària i pasta de vidre.
El que es veu al fons és el mosaic del Fènix de l'últim quart del segle V. Descobert l'any 1.934 a Antakaya el van fer a Daphne
 

Aquest era el paviment decoratiu de la major part de la petita església de Sant Cristòfol de Qabr Hiram. A la propera fotografia podeu veure la reconstrucció que Tangopaso va fer pel musée du Louvre.
 

 Font fotografia:Wikimedia Commons.
 
El Taller de Restauració de Saint-Romain-en-Gal, municipi francès situat al departament del Roine,  s'encarregà de presentar el paviment de mosaic amb la mateixa distribució que tenia a l'església de Sant Cristòfol quan fou descobert.
 
 
A la nau central de l'església ( fotografia anterior ) el mosaic està envoltat d'una ampla vora. A les cantonades del rectangle interior d'aquesta espectacular "catifa de pedra" hi ha quatre gerros dels que surten volutes de vinya que dibuixen al mosaic amb trenta-un medallons distribuïts en set files, amb tres a les dels extrems i cinc a les altres. Els medallons estan decorats amb escenes de la vida rural o domèstica, caça, baralles d'animals. Al medalló central hi ha una escena de la verema. Com podeu constatar a la fotografia anterior, cinc d'aquests medallons s'han perdut totalment o parcialment.
 

 La decoració de les naus laterals s'organitza amb dos grans plafons rectangulars molt més estrets. Al lateral nord ( part superior de la fotografia anterior ) hi ha disset fileres de medallons decorats amb  parelles d'ovelles, peixos, panteres, personificacions de mesos, estacions i fenòmens meteorològics.
 
 
La nau lateral sud, que podeu veure a la part inferior de la fotografia anterior i a les dues properes de detall, és més llarga. Hi ha vint fileres de parelles de medallons amb el mateix tipus de decoració de la nau lateral nord.
 
 

Tornant a la nau central, després del mosaic amb els trenta-un medallons que hem vist abans, hi ha un espai rectangular decorat amb una sèrie de petits motius geomètrics, amb una orla de flors i la petita inscripció en grec "La santedat escau a casa teva". A l'interior d'un marc rectangular es pot llegir una grans inscripció en grec de set línies en la que hi ha la data que correspon a l'any 575 del nostre calendari.
 
 
Entre la nau central i les laterals es conserven vuit petits panells rectangulars de mosaics, que estan entre les columnes, amb escenes de persecucions d'animals.
 

 L'altre mosaic, datat a l'últim quart del segle V, és el mosaic del Fènix, fet a Daphne i descobert a Antakaya l'any 1.934.
 
 
Té una alçària de 5.730 centímetres, una amplària de 4.323 centímetres, un gruix de 6,3 centímetres i pesa 560 quilograms. Està fet amb tessel·les de marbre i pedra calcària.
 

 Al centre del camp de roses, sobre una roca, hi ha un fènix amb nimbe. Aquest camp està emmarcat per una vora decorada amb parelles  de Capra ibex  afrontades separades per branques de roser.
 
 
A més a més del gran mosaic hi ha set peces més i el fragment de sanefa amb dos parells de Capra ibex que podeu veure a la propera fotografia.
 
 
Deixem les Sales de les Arts de l'Islam per visitar, a la propera entrada dedicada al musée du Lovre, la Sala 170 en la que gaudirem de peces de la Grècia preclàssica.
Atentament.
Senyor i

dijous, 7 de maig del 2026

De Trani a Lecce.

Deixem Trani després de passejar pel port, el barri jueu i evidentment mirar i admirar la seva catedral romànica per anar fins a Lecce on assaborirem el seu espectacular barri barroc. Agafem l'autopista SS16 Adriàtica per anar-hi, però abans ens aturem un moment a Polignano a Mare per gaudir de la seva bellesa. 


Polignano a Mare és una ciutat de 17.410 habitants amb la part antiga edificada sobre un esperó rocós que mira a la mar Adriàtica. Quan passem pel Pont Borbònic sobre Lama Monachile, anomenada també Cala Ponte, trobem el primer regal visual.
A la fotografia anterior podeu observar parcialment, a la dreta, una petita part de la ciutat vella des d'aquest pont construït a l'època borbònica a la Via Traiana, una antiga calçada romana construïda l'any 109 per l'emperador Trajà com una extensió de la Via Apia.
A l'esquerra de la propera fotografia es veuen dos dels arcs d'aquest pont des del Belvedere ( mirador ) su Lama Monachile que a la fotografia anterior està a l'interior de la circumferència groga que hi he dibuixat.


Tornant al pont i dirigint la mirada una mica a la dreta puc mostrar-vos algunes de les cases que coronen l'espectacular esperó rocós.

A la part superior dreta de la fotografia anterior i a la propera de detall treu el nas darrere de les cases la chiesa del purgatorio construïda en estil barroc entre 1.714 i 1.767.
 
 
Acabem de passar el pont borbònic, construït a principis del segle XIX per ordre del rei Ferdinando II di Borbone, per donar un cop d'ull al nucli històric de Polignano a Mare.

Avançant uns metres després del pont trobem l'Arco Marchesale, també conegut com Porta Grande, una muralla construïda l'any 1.530 que al 1.780 es convertí en l'única vis d'accés a la població.
 

A tocar de la volta de canó hi ha un llenç de finals del segle XVI, d'autor desconegut, que representa la Crucifixió de Crist. Flanquejant el llenç hi ha dos forats rectangulars per on passaven les cadenes del pont llevadís que tancava la ciutat.


L'arc està coronat per una petita església, construïda a mitjans del segle XVI que està dedicada a la Mare de Déu.


Entrem a la ciutat vella i en un moment arribem a la piazza Vittorio Emanuelle II, cor del centre històric, on trobem a l'esquerra el palazzo comunale anomenat del'Orlogio ( palau del rellotge ) i a la dreta la chiesa Matrice Dell'Assunta.


La fotografia anterior és del palazzo comunale del'Orlogio que quan era propietat d'un comerciant local tingué la funció de seu de l'autoritat municipal. De les tres plantes del palau la baixa estava destinada a magatzems d'aliments. A sobre hi van construir dos pisos, probablement al segle XVI, que acolliren les dependències municipals fins al 1.837 quan l'Ajuntament es traslladà al palazzo San Giuseppe.


A la segona planta, entre les finestres, hi ha l'escut municipal de l'any 1.765 i a la planta superior - també entre les dues finestres- destaca el rellotge mecànic del segle XIX ubicat en el mateix lloc on anteriorment hi havia el rellotge de sol. A sobre del rellotge hi ha una fornícula que acull l'estàtua de San Vito, patró de Polignano, i coronant la façana un petit campanar amb dues campanes. 


A la dreta de la plaça hi ha la chiesa Matrice Dell'Assunta, consagrada a Santa Maria Assunta l'any 1.295 pel bisbe Guglielmo i fou catedral de Polignano fins al 1.818. A l'estil romànic puglià inicial si han afegit elements estructurals i decoratius gòtics, renaixentistes i barroca. Les nombroses intervencions han modificat molt l'església original. El campanar de planta quadrada té vint-i-tres metres d'alçària.


Deixem la plaça i passejant pels carrers i carrerons anem fins al mirador que a la primera fotografia està a l'interior de la circumferència groga que hi he dibuixat. És el Belvedere su Lama Monachile, també anomenat Balcone dei Santo Stefano.


Però aquest no és l'únic mirador que trobareu a la franja costanera del casc antic. Us recomano apropar-vos a la Balcoanta Vico Gualdella o al punt panoràmic Largo Ardito.


Deixem els miradors i marxem de Polignano a Mare per anar fins a Lecce on mirarem i admirarem el seu centre històric barroc, sense oblidar els monuments de l'època romana. Comencem la passejada per la capital del Salento a la piazza Sant' Oronzo que és l'actual centre de la ciutat. Antigament la plaça s'anomenava piazza dei Mercanti.


A la fotografia anterior podeu observar en primer terme l'amfiteatre romà i darrere el palazzo del Seggio i la columna di Sant'Oronzo.
Fins a la primera meitat del segle XX l'aspecte de la plaça era totalment diferent perquè les restes de l'amfiteatre romà no havien sortit a la llum encara que es coneixia la seva existència des de finals del segle XIX gràcies a l'arqueòleg Cosimo De Giorgi.


Les intervencions arqueològiques iniciades per Cosimo De Giorgi, i que amb algunes interrupcions es van allargar fins al 1.940, ens permeten observar part d'aquest amfiteatre construït al segle II encara que hi ha historiadors que afirmen que és de l'època de l'emperador Octavi August en les primeres dècades del segle I.


Amb una forma el·líptica que mesura aproximadament 102 X 83 metres a l'exterior i 53 X 34 metres a l'arena podia acollir uns 20.000 espectadors, una mica menys de la meitat dels del Coliseu de Roma.. Només és visible un terç de l'amfiteatre perquè la resta encara està sota la plaça i els edificis adjacents.


Està dividit en quatre sectors, cadascun amb la seva pròpia entrada. Es podia pujar de nivell gràcies a un sistema d'escales de connexió. Sis passadissos de servei conduïen a l'arena. El mur exterior tenia seixanta-vuit arcades de les quals encara són visibles vint-i-quatre pilars.
 
 
Deixem l'amfiteatre per observar detalladament el palazzo del Seggio ( Il Sedile di Lecce ) construït per ordre del doge veneziano Pietro Mocenigo l'any 1.592 per l'arquitecte Alessandro Saponaro sobre les restes de l'antic edifici enderrocat l'any 1.588.


L'estructura de planta quadrada, amb grans arcs gòtics a dues façanes principals està coronada per una terrassa renaixentista amb una loggia de tres arcs sobre la balustrada a cada façana. Aquestes dues façanes principals que miren a l'amfiteatre romà, estan tancades amb una estructura de vidre. Els òculs el·líptics dels pilars cantoners ens deixen entreveure una columna.


La coberta del pis inferior està decorada amb pintures al fresc dedicats als patrons de la ciutat i a episodis de la presa de possessió del Regne de Nàpols per part de Carles V d'Habsburg.

 
El palazzo del Seggio és un edifici que trobem en algunes ciutats del sud d'Itàlia en el que es feien reunions del consell nobiliari per l'administració de la ciutat. A Lecce fins al 1.851 fou la seu de l'Ajuntament.
Adossada al palau hi ha la chiesetta ( petita església ) di San Marco, la "capella privada" dels comerciants venecians construïda l'any 1.543.


La columna di Sant'Oronzo fou construïda a mitjans del segle XVII pels habitants de Lecce per agrair al sant haver posat fi a una epidèmia de pesta. El fust de la columna s'aixeca sobre una gran base i acaba en un capitell corinti i un capitell barroc sobre el que hi havia l'estàtua amb el sant protector beneint la ciutat feta per artesans venecians. És una de les dues columnes romanes bessones que es trobaven prop del port de Brindisi.

 
Era una estàtua d'uns cinc metres d'alçària que estava feta amb una estructura interna de fusta veneciana coberta de làmines de coure amb un acabat semblant al bronze. que es va restaurar l'any 2.020 i que es pot admirar al vestíbul del Palazzo di Citta ( l'Ajuntament ). A la columna s'hi col·locarà una còpia exacta feta en bronze amb la tècnica de la cera perduda perquè l'estructura de fusta amb el pas del temps es deteriora molt.
Deixem la piazza Sant'Oronzo per continuar a la propera entrada dedicada a la Puglia la descoberta de Lecce.
Atentament.
Senyor i