La farinera de Gualda ( 3 ).

A la primera entrada dedicada a la farinera de Gualda vàrem resseguir perimetralment l'antiga fàbrica de farines per observar l'edifici del molí, les sitges, les oficines i laboratori, els magatzems i la que fou casa dels propietaris.

Gràcies a la gentilesa d'una familiar de Josep Ramoneda Más ( que construí la farinera després de la Guerra Civil ) a la segona entrada vam accedir a l'interior de la farinera de Gualda.

Com que tenia molt poca documentació sobre la farinera vaig fer un correu a l'Arxiu Municipal de Lleida. L'endemà la Iolanda m'envià un correu electrònic amb un document adjunt en el que hi havia el llistat de tota la documentació referent a la farinera que hi ha a l'arxiu. Però aquesta documentació no està a l'edifici de la Paeria sinó al Dipòsit de Gardeny, al Parc Científic i Tecnològic Agroalimentari de Lleida. Agafo el cotxe i m'enfilo al turó de Gardeny...

Aquest parc acull empreses i institucions relacionades principalment amb la tecnologia, la recerca i el desenvolupament científic amb l'objectiu de transformar-se en una de les principals plataformes científiques i tecnològiques de tot l'estat espanyol en el sector agroalimentari.

Els edificis H, dels que podeu veure parcialment l'exterior d'un d'ells a la fotografia anterior i l'interior dels H2 i H3 a les properes fotografies.

picharquitects.PICH-AGUILERA s'encarregà del projecte arquitectònic amb la que es van rehabilitar i ampliar amb obra nova, els tres edificis H que eren les antigues casernes d'artilleria de la ciutat de Lleida. Si cliqueu sobre l'enllaç anterior podreu donar un cop d'ull al projecte.

Aquests edificis, exemple d'arquitectura bioclimàtica, tenen una colla de premis. Al turó de Gardeny on abans hi havia militars actualment hi ha seixanta-cinc empreses i mil professionals i investigadors.

Els sorprenents edificis de les H acullen el Dipòsit de l'Arxiu Municipal de Lleida. Només accedir-hi, la sorpresa és veure que encara es conserva el sostre de guix del que fou el menjador d'artilleria, avui arxiu.

M'explica la Iolanda que l'Arxiu Municipal disposa des de l'any 2.000 del que fou menjador de la caserna d'artilleria. La documentació en paper ocupa 3,6 quilòmetres de prestatges...

La documentació en paper està formada per llicències urbanístiques, industries i activitats, Contractació, Urbanisme, Serveis Socials ...

A més a més hi ha un fons fotogràfic, hemeroteca i diferents fons particulars, comercials i d'associacions.

Com sempre els arxivers ja tenen preparada la documentació sobre la farinera que vaig demanar. Ara cal paciència, llegir els diferents documents, anotar al meu Moleskine, fer fotografies de plànols, memòries d'obres...

En aquesta i a la propera entrada dedicada a la farinera donarem un cop d'ull a tres dossiers. El primer, del 1.936, la sol·licitud de permís i el projecte de construcció dels grans magatzems del molí fariner. Abans de la Guerra Civil el propietari era Antoni Molins. El segon dossier, del 1.942, és la sol·licitud de permís i projecte d'obres de reconstrucció de la farinera per efecte de la guerra. En aquell moment històric el propietari de la farinera era Josep Ramonera Más. Per acabar el projecte del 1.964 per construir les sitges.

Comencem pel dossier 0188/1936 "Sol·licitud de permís d'obres i projecte de construcció d'un magatzem en el terreny del Molí de Gualda a la carretera del Pont de Suert". A la propera fotografia de detall, a l'extracte del document de l'Ajuntament Constitucional de Lleida ANY 1.936 ho podem llegir: "Antoni Molins, sol·licita bastir magatzem en terreny del"Molí de Gualda" sito en carretera Pont de Suert".

Al document de la propera fotografia, signat el dia 26 de juny del 1.936, Antoni Molins sol·licita autorització per construir els grans magatzems de la farinera. Hi podem llegir ..." Que essent propietari dels terrenys coneguts per "Molí de Gualda" .... tracta de bastir-hi un magatzem, els que estaran destinats part a farines i la resta a blat... Al final del document es fa referència a un dels problemes socials del país ... i vulgui autoritzar al que sotasigna l'execució de les obres de referència per tal d'ajudar a conjurar l'atur obrer".

A la memòria descriptiva trobem el document següent signat el 16 de juliol de 1.936, dos dies abans de l'inici de la Guerra Civil, en el que podem llegir: ... " Els materials a emprar en la construcció de dit magatzem seran: cimentació de formigó, parets part de formigó i altres d'obra cuita i cobertes amb cavalls de fusta i Uralita acanalada sistema gran onda, i la resta de cavalls de ferro"..

 

 

Els plànols del Projecte de magatzem a construir al Molí de Gualda per en Antoni Molins, Escala 1:100, de l'arquitecte Ignacio Villalonga Casañes ens deixen clara la grandària dels magatzems. Penseu que les sitges no es van construir fins al 1.964.

Com podeu veure al plànol de planta següent, només la part superior ( a la dreta del molí ) està projectada com Moll de farina, tota la resta del gran edifici fou el Moll de blat.

El  proper plànol, escala 1:1000, és de l'emplaçament del magatzem. Com podeu constatar a la fotografia el projecte de magatzem ocupa gairebé tota la corba de l'antiga carretera de Lleida a Pont de Suert.

A les dues fotografies següents podeu veure com el gran edifici del magatzem, projectat l'any 1.936, domina tota la corba de l'antiga carretera.

A les dues fotografies anteriors podeu observar que les obertures del magatzem són molt petites. A la propera de detall d'una de les finestres podeu veure que a dreta i esquerra hi ha maó i que l'ampit és de rajola de ceràmica vidrada.

 

 

A la fotografia següent podeu observar, a l'esquerra, el plànol d'alçat de la façana del despatx. Si el compareu amb la fotografia actual del mateix espai del molí fariner constatareu que és molt diferent. Penseu que Josep Ramoneda després de la Guerra Civil comprà el molí i el reconstruí. A la documentació quan parla d'aquesta reconstrucció fa referència a ... "los perjuicios ocasinados por la guerra"...  A la dreta del plànol d'alçat de la façana del despatx hi ha un plànol de secció del magatzem.

Per acabar el cop d'ull al projecte, a la propera fotografia podeu veure el plànol d'alçat de la façana d'un dels magatzems, amb el cognom del que en el moment de fer el projecte era el propietari MOLINS. La segona fotografia mostra l'estat actual.

Plego, amb cura, tots els plànols i els guardo al dossier 0188/1936. A la propera entrada dedicada a la farinera de Gualda consultarem els dossiers de restauració de la farinera per efectes de la guerra ( de l'any 1.942 ) i el de construcció de les sitges ( de 1.964 ).

Atentament.

Senyor i.

La fàbrica llanera del Pont d'Arsèguel ( 2 ).

Al final de la primera entrada dedicada a l'antiga fàbrica de llanes, des del banc de fuster del taller de manyeria i fusteria vam veure la porta oberta de la nau on es prepara la filatura. Marxem del vell taller on feinejaven els encarregats del manteniment de la fàbrica per entrar a l'espai de preparació de la filatura on comença el procés de producció artesana de teixits de llana. 

Només entrar a la nau és normal quedar bocabadat al veure les antigues màquines dels segles XVIII i XIX que ocupen aquest espai màgic. Al fons de la nau hi ha les dues màquines més antigues de la fàbrica llanera ( segle XVIII ), les úniques màquines que ja no funcionen. Són la rentadora de mantes de llana i la cardadora amb cards de riu.

En aquest gran espai podeu mirar i admirar la carda metxera, la carda repassadora, la carda emborradora, el diable, la rentadora de llana, i la cardadora de llana amb cards. Al fons de la fotografia anterior podeu veure la porta que surt a l'exterior, on descobrirem com es mouen totes aquestes màquines. 

Anant fins a la porta podem observar els grans tambors que recullen la fibra de llana  de la carda repassadora i la carda emborradora. Si alcem la mirada podem veure el sostre de fusta de la fàbrica construïda els primers anys del segle XX i, a l'esquerra, part de l'espectacular embarrat.

 

 

Quan arribem al final de la nau trobem les dues úniques màquines que no funcionen. A l'esquerra hi ha una de les màquines més antigues de la fàbrica llanera, la rentadora de mantes de llana.

A la dreta podem mirar la sorprenent cardadora de llana amb cards, també del segle XVIII. Però ara el nostre objectiu és sortir a l'exterior i descobrir com es mouen totes les màquines de la fàbrica llanera. Quan tornem a entrar us explicaré detalladament cada màquina.

 

 

Abans de sortir faig la propera fotografia de detall en la que podeu constatar que per cardar la llana s'empraven cards que tallaven i es posaven a les guies.

El card que es col·locava a les guies de l'antiga cardadora era el cardó comú ( Dipsacus fullonum ), una planta que tots heu vist alguna vegada és protocarnívora. Les plantes protocarnívores atrapen insectes o animals però, a diferència de les carnívores, no tenen la capacitat de digerir-los ni poden absorbir-ne els nutrients.

Si cliqueu sobre el proper enllaç podeu llegir l'article de Shaw Shackleton en el que es demostren els beneficis reproductius de la captura d'invertebrats a les fulles plenes d'aigua. Aquesta captura incrementa el nombre de llavors del cardó comú.

Quan obrim la porta i sortim a l'exterior sembla que el frondós bosc de ribera del riu Segre vol entrar a la fàbrica llanera...

Si mirem a la dreta veurem dues antigues portes de fusta que gairebé es toquen. La que està mig amagada per la porta de la gran sala de preparació de la filatura, amaga el secret de la fàbrica de llanes.

Baixant un petit tram d'escales faig la propera fotografia de la turbina hidràulica que mitjançant un embarrat fa funcionar totes les màquines de la fàbrica llanera.

A la dreta de la fotografia següent podeu observar la gran corretja que transmet el moviment de la força de l'aigua a les antigues màquines mitjançant una colla de politges i corretges. La del Pont d'Arsèguel és una fàbrica en la que la maquinària funciona gràcies a la força de l'aigua del riu Segre. L'edifici està connectat a la xarxa elèctrica, amb la que funcionen llums, electrodomèstics...

L'aigua del riu Segre va per un canal d'un quilòmetre i mig fins a la fàbrica llanera. Allà la pressió de la columna d'aigua de deu metres mou la turbina hidràulica.

Torno a pujar el petit tram d'escales i la guia em mostra les restes del molinot, un molí draper del segle XVII gairebé engolides per la densa vegetació del bosc de ribera.

A la dreta de la porta d'accés a la nau, recolzades sobre la paret, hi ha algunes de les guies amb cardó comú de l'antiga cardadora del segle XVIII.

La fotografia de detall ens mostra clarament una colla de cards col·locats a les guies preparats per cardar la llana a l'antiga cardadora.

A la propera entrada dedicada a la fàbrica llanera tornarem a entrar a la sala de preparació de la filatura i començarem a observar detalladament la maquinària dels segles XVIII i XIX.

Atentament.

Senyor i

El molí de Vilanova de Segrià.

Continuem el nostre periple pels pobles del Segrià per donar un cop d'ull al patrimoni preindustrial i industrial relacionat amb la força de l'aigua del Canal de Pinyana. Ja hem visitat virtualment la Colònia tèxtil d'Alkanís ( Rosselló ), la Colònia industrial de la Mata de Pinyana ( Alguaire ),  la Colònia tèxtil d'Andaní, l'antiga fàbrica de filatures Viladés i el molí ja documentat al 1.152 ( Alfarràs ). Deixem Alfarràs i baixem per la carretera N-230 fins arribar a la rotonda anterior a Rosselló. 

Un cop a la rotonda agafem la tercera sortida, la que té el senyal de Vilanova de Segrià. Primer trobarem la Sèquia del Secà i mig quilòmetre després la Sèquia de Baix de Pinyana. Aparquem abans de creuar-la, en l'espai que veieu a la dreta de la fotografia anterior. A tocar de la barana aprofito per fer la fotografia següent.

Però abans de creuar la sèquia continuo uns metres al costat del partidor per mostrar-vos el salt d'aigua que podeu veure a la propera fotografia. Al fons podeu observar al protagonista d'avui, el molí de Vilanova de Segrià conegut com el Molinot.

 

 

M'ha costat força trobar informació sobre aquest antic molí. Després de demanar-la a l'Ajuntament de Vilanova de Segrià i a la biblioteca de l'Institut d'Estudis Ilerdencs, sense trobar res, vaig apropar-me a l'edifici de la Comunitat General de Regants del Canal de Pinyana al Passeig de l'Onze de Setembre número seixanta...

Molt gentilment la Comunitat General de Regants m'ha deixat una colla de llibres per documentar-me àmpliament.

Editat l'any 1.974 per Artis Estudios Gráficos. Lérida , "Historia de un canal 1.147 - 1.974" de Roman Sol Clot i M.Carmen Torres Graell, és un llibre imprescindible per conèixer a fons el canal lleidatà.

Molt més fàcil de trobar perquè fou editat l'any 2.017 per Pagès Editors, és el llibre d'Enric Vicedo Rius "Aigua, pagesia i institucions. El Canal de Pinyana".

La consulta d'aquests llibres em permet poder explicar-vos la història del molí de Vilanova de Segrià del que podeu veure dues façanes a la propera fotografia.

Al capítol IX del llibre "Historia de un Canal 1.147 - 1.974" està dedicat a "El aprovechamiento de las aguas para la producción de fuerza motriz". A les pàgines 282 a 310 els autors expliquen "La actual industria de Pinyana" ( penseu que és un llibre del 1.974, per això explica com era aquesta indústria fa gairebé cinquanta anys .

Creuo la Sèquia de Baix de Pinyana i faig la propera fotografia de detall d'una de les finestres en la que podeu veure els carreus de pedra.

A la pàgina 297 parla de Industrial Electroquímica S.A Fábrica de lejías. Salto del Molinot. Término de Vilanova de Segrià. 

Expliquen Roman Sol i M.Carmen Torres que aquest molí fariner amb el pas del temps va ser fàbrica de filats, central elèctrica i fàbrica de lleixiu.

L'antic molí fariner era propietat de les Religioses de Sant Joan de Jerusalem d'Alguaire. A la pàgina 298 podem llegir: ... " Objeto de desamortización podía disponer " de las aguas que el molino necesitaba para las tres muelas de que se componía", según anuncio de subasta que tuvo lugar en 20 de enero de 1.841, fecha en que el Estado enajeró el artefacto u que fue adquirido por don Ramón Falcó, en cuya propiedad permaneció hasta 1.886"...

Només creuar la sèquia, la carretera gira i baixa a l'esquerra. Quan comença a baixar faig la fotografia següent de la façana principal del Molinot.

De l'antic edifici medieval aquell mateix any 1.886 Manuel Armengol Serra sol·licità al seu favor emprar les aigües sobrants del molí per instal·lar una fàbrica de teixits. Aquesta autorització li fou concedida provisionalment per la Junta el dia 27 d'octubre de 1.886 i definitivament el 5 de novembre del mateix any.

El titular del molí, Ramón Falcó va recórrer aquesta resolució perquè considerava que el perjudicava, però posteriorment va vendre el molí amb tots els seus drets i pertinences a Manuel Armengol.

Acabo de baixar la corba i faig la propera fotografia en la que podeu veure dues de les façanes del molí i a la seva dreta una figuera espectacular.

Però Manuel Armengol continuà explotant el molí fariner sense construir la fàbrica de filats. La seva vídua Josefa Calvera vengué el molí i els seus drets a Benjamín Twose el dia 26 d'abril de 1.896. El britànic Benjamín Twose constituí la Sociedad J.Thomas y Cia i transformà el vell molí en una fàbrica de filats. En una acta de la Junta del 13 de juny de 1.896 s'explica que la potència del aprofitament era de noranta cavalls de força, i el cànon assignat de set pessetes per cavall.

A la fotografia anterior de detall podeu veure la porta adovellada d'arc rebaixat d'accés al molí. El dia 16 d'abril de 1.898 la Junta va accedir a ampliar la concessió i autoritzà a Benjamín Twose a utilitzar el petit salt de la Sèquia Major que hi ha a dos quilòmetres d'Alguaire.

L'any 1.921 la fàbrica de filats la compra el barceloní Ricardo Ferrer en nom de Industrias Mixtas S.A., que també és titular de la fàbrica tèxtil de Rosselló.

La fotografia de detall següent és d'una de les finestres del primer pis de la façana principal en la que podeu veure un finestró una mica atrotinat.

El 25 de setembre de 1.925 Industrias Mixtas S.A. torna a canviar de propietari. Carlos Vallés deixa les filatures per transformar el Molinot en una central d'energias elèctrica. En una acta de la junta de maig del 1.926 es multa a Carlos Vallés perquè en una inspecció van veure que sense l'autorització de la Junta havia transformat el molí en central elèctrica. Posteriorment la Junta reconegué i autoritzà el nou ús. La central funcionà fins al 1.936.

La propera fotografia és de la façana que trobem a l'esquerra de la principal. A la part inferior podeu veure les obertures que permeten el pas de l'aigua del Canal de Pinyana.

Després de la Guerra Civil el nou propietari, Carlos Mur Aventín, transformà el vell molí en una fàbrica de lleixiu. A las pàgina 299 Roman Sol i M.Carmen Torres escriuen ... " Ya en nuestros días, en 1.970, se constituyó la sociedad "Industrial Electroquímica S.A..... Dicha razón social es la actual propietaria del mismo, si bien el aprovechamiento se halla en período de lánguida explotación".

A la fotografia de detall podeu observar les tres obertures inferiors del Molinot per on passava l'aigua del Canal de Pinyana.

Al llibre d'Enric Vicedo Riu "Aigua, pagesia i institucuions. El Canal de Pinyana", al capítol IV "L'aprofitament industrial de les sèquies de Pinyana i Fontanet" en diferents quadres trobem informació del Molinot. A la pàgina 277 al quadre 37 Aprofitaments industrials al Canal de Pinyana, 1.906, segons Josep Bayer i Bosch podem llegir que al terme de Vilanova de Segrià hi ha el salt amb fàbrica de farina al Molinot amb una potència total de 200 cv.

Deixem el Molinot i la seva agitada història plena de canvis per continuar la recerca del nostre patrimoni més proper.

Atentament.

Senyor i