Un cop d'ull a l'Arxiu Comarcal del Solsonès.

Avui tornem al Palau Llobera, un impressionant edifici d'estil gòtic català de la primera meitat del segle XV. El vàrem visitar virtualment el juliol del 2.020 a les entrades "Al cor de Solsona ( 10 a )" i " Al cor de Solsona ( 10 b ) ". Ho podeu recordar clicant sobre els enllaços anteriors.

L'any 1.989 el Consell Comarcal del Solsonès comprà l'edifici i començà la seva restauració. Només entrar-hi, si aixequem la mirada, quedem bocabadats amb l'esvelta galeria amb arcuacions ogivals típiques del gòtic. Recordeu que l'arc ogival també es coneix com arc apuntat.

Entrem per la porta que podeu veure a l'esquerra de la propera fotografia i amb l'ascensor accedim al primer pis on hi ha l'Arxiu Comarcal del Solsonès. Evidentment també podeu pujar per la magnífica escala que podeu observar parcialment, a la dreta.

El conveni per crear l'Arxiu Comarcal del Solsonès es signà al gener de 1.984, però l'arxiu no fou inaugurat fins al 30 de març de 1.995. Hi trobarem més de mil metres lineals de documentació que fa referència a administracions, entitats i associacions del Solsonès.

 

 

La documentació custodiada va des del segle XIII a l'actualitat. Els fons més importants són l'Arxiu de la Ciutat de Solsona i l'antic notarial del districte de Solsona.

A més amés cal destacar el fons fotogràfic Josep Maria Vicens i Purgimon ( 1.910 - 1.955 ), el de l'Orfeó Nova Solsona, el de l'Associació de Festes del Carnaval,... fins a custodiar més de 160 fons documentals.

L'arxiu des de la seva creació està molt relacionat amb la comarca, penseu que hi podeu trobar el 90% dels fons documentals de l'administració del Solsonès.

Font fotografia: Wikimedia Commons.

 

El document més antic custodiat a l'arxiu és la primera compilació de les ordinacions de la mostassaferia de Solsona. Un pergamí de vint-i-vuit folis en els que podem llegir les normes de la vida pública solsonina. El document el signà el comte de Cardona el 22 de març de 1.434 al castell de Cardona.

 

 

El Departament de Cultura comprà l'any passat l'Arxiu Llàtzer, de més de 600.000 fotografies, que permet investigar la vida de la ciutat de Solsona i de la comarca des de la meitat del segle XX fins al començament del XXI. Amb aquesta compra l'Arxiu Comarcal del Solsonès s'apropa al milió de fotografies.

Si us apropeu a les finestres de l'arxiu podreu gaudir d'una perspectiva diferent del cor de Solsona. A l'esquerra de la fotografia anterior podeu veure Cal Gilibets, catalogat com Bé Cultural d'Interès Local. Aquest edifici del 1.900, amb façana de pedra i maó, destaca per la barbacana decorada de la teulada que podeu mirar i admirar a la propera fotografia de detall.

L'arxiu ofereix als centres escolars la possibilitat de visitar-lo i rebre unes explicacions adaptades als per entendre que és un arxiu i quines funcions té.

L'arxiu ha organitzat una colla d'exposicions: "Mostra fotogràfica de l'Arxiu Vicens", "Imatges d'un món en guerra 1.939-1.945", "Com feien la lletra", "Còpia de manuscrits catalans medievals"...

A més a més de les exposicions l'Arxiu Comarcal del Solsonès ha organitzat conferències, xerrades i presentacions de llibres. Ha col·laborat en el cicle de conferències sobre la història de Solsona i el Solsonès que organitza el Centre d'estudis Lacetans, i en seminaris del Carlisme de la Fundació Francesc Ribalta.

Cal destacar també que edita, conjuntament amb el Centre d'Estudis Lacetans, la revista Oppidum. Revista Cultural del Solsonès, amb articles de recerca vinculats amb la comarca.

Al centre de la fotografia anterior i a la propera de detall podeu veure, en unes petites vitrines de metacrilat, una sèrie de retallables d'edificis singulars del Solsonès que us mostraré detalladament en properes entrades.

Seure tranquil·lament a la sala de consultes de l'arxiu és tot un plaer. Gràcies a la documentació que hi he consultat he pogut explicar-vos alguns detalls de l'església preromànica de Santa Àgata, el molí i el pont de Buida-sacs o el pou de gel de l'obaga de Flotats de Clariana de Cardener.

 

A les dues properes fotografies podeu veure el presbiteri de la petita església preromànica de Santa Àgata de Clariana de Cardener construïda els darrers anys del segle X. La primera és del volum XIII de l'enciclopèdia Catalunya Romànica del Grup Enciclopèdia Catalana, dedicat al Solsonès i la Vall d'Aran. Volum que podeu veure obert a la fotografia anterior.

Gràcies a la gentilesa de Maite Ramírez del Departament de drets d'autor d'Enciclopèdia Catalana puc compartir amb vosaltres aquesta fotografia de finals de la dècada dels vuitanta del segle passat de L.Prat en la que podeu observar el presbiteri abans de la restauració.

Font fotografia: L.Prat. Volum XIII enciclopèdia Catalunya Romànica. Grup Enciclopèdia Catalana.

 

Si la compareu amb la fotografia actual del mateix presbiteri, la diferència és espectacular gràcies a la restauració feta per l'Ajuntament de Clariana l'any 1.999.

A les dues properes fotografies podeu apreciar com el pas del temps esborra lentament les marques de picapedrer de les dovelles de la porta d'entrada al molí de Buida-sacs, també a Clariana de Cardener. El text, del 1.987, ens permet constatar que en trenta-cinc anys aquestes marques s'entan esborrant de la pedra sorrenca també coneguda com gres.

Font fotografia: L.Prat. Volum XIII enciclopèdia Catalunya Romànica. Grup Enciclopèdia Catalana.

 

 

Podem fer un salt enrere d'un segle i llegir la guia de viatge escrita per César August Torras l'any 1.922. El llibre "Pirineu Català. Comarca del Solsonès", editat per Tallers Gràfics Hostench de Barcelona ens permet saber com era la comarca fa cent anys.

A l'itinerari nº 8  De Cardona a Solsona per Clariana, Santa Susagna y Joval hi podem llegir, referent a l'església preromànica de Santa Àgata : ... " 1h.40. Iglesia vella de Clariana, en completa ruïna, al cim d'un serrat. Queden en peu sols la volta, en part esfondrada, una antiga torra que amenaça despendre's, un arc entre la torra y el temple y enderrocs de murs y velles edificacions. L'absis està tot arrabassat. Era un interessant temple romànic consagrat en el sigle XI. En el sigle XII pertanyia a la iglesia de Cardona"...

Afortunadament, com vàrem constatar el passat mes de març l'entrada "L'església preromànica de Santa Àgata", la feina de restauració ha canviat molt el lamentable estat de conservació de la petita església descrit al llibre de César August Torras.

Deixem l'Arxiu Comarcal del Solsonès, però hi tornarem en dues properes entrades per observar detalladament els vuit retallables d'edificis singulars del Solsonès que hem vist en les dues vitrines de metacrilat.

Atentament.

Senyor i

La fàbrica llanera del Pont d'Arsèguel ( 5 ).

Abans de marxar de la sala de preparació de la filatura li donem un últim cop d'ull. En primer terme podeu veure la carda metxera, màquina amb la que acaba el procés d'obtenció de les metxes de llana. A la part superior hi ha l'embarrat que fa moure totes les màquines de la fàbrica llanera gràcies a la força de l'aigua del riu Segre.

A la dreta de la porta d'accés a la nau hi ha una colla d'engranatges i corretges de recanvi que permeten el manteniment de les antigues màquines del segle XIX.

Tornem al taller de manyeria i fusteria des d'on pujarem novament a la planta baixa de la fàbrica llanera del Pont d'Arsèguel.

Mentre pugem tornem a donar un cop d'ull a les balances romanes per pesar la llana. A la fotografia de detall podeu veure la que mesura el per en arroves ( uns deu quilograms i mig ).

Després d'enfilar l'escala, a la dreta ens espera la porta d'accés a la sala de filadores i telers, on hi ha el gran tresor de la fàbrica llanera del Pont d'Arsèguel.Una fàbrica en la que en el seu millor moment hi treballaven vint persones.

Si a l'entrar a la nau dirigim la mirada a l'esquerra, quedem bocabadats amb la filadora de quinze metres de llargada Mule-Jenny de l'any 1.850.

Aquesta espectacular filadora és l'única que es conserva en funcionament a Catalunya. Penseu que la seva llargària determinà la longitud de la nau.

La gran sala de filadores i telers fou construïda els primers anys del segle XX pensant en que tenia que acollir la Mule-Jenny. Un edifici fet a mida de la gran filadora.

El teixidor, fuster i inventor anglès James Hargreaves va fer la filadora Spinning Jenny, la primera màquina manual que podia filar diversos fils alhora.

A la fotografia anterior, a la dreta de la Mule-Jenny podeu veure una antiga màquina de fer madeixes que s'encarregava de crear troques a partir del fil de llana.

Samuel Crompton millorà la Spinning Jenny creant la Mule-Jenny, amb un carril de trenat que separava les troques de filatura de llana, la tensionava i la recollia en bobines de fil de llana de diferents gruixos. La nova màquina ja no era manual sinó hidràulica.

Si aixequem la mirada, al sostre de fusta podem observar les correteges i politges de l'embarrat que fa moure totes les màquines de la fàbrica de llanes.

 

 

La filadora Mule-Jenny de la fàbrica llanera del Pont d'Arsèguel la va fabricar l'any 1.850 E.Leach & Sons a Rockdale, una ciutat de Pennsilvània amb una important industria tèxtil que fou molt important en la primera revolució industrial dels Estats Units.

Aquesta filadora amb tres-centes pues, pot filar tres-cents fils a la vegada. Està clar que la Mule-Jenny va deixar sense feina a moltes treballadores.

A Catalunya aquesta antiga màquina de filar es coneguda amb el nom de selfactina. Fou introduïda al nostre país l'any 1.844, fou la primera màquina de filar mecanitzada controlada per un sol treballador.

L'any 1.854, durant la Revolució Industrial de Catalunya, es produí a Barcelona el conflicte de les selfactines contra la mecanització de la filatura que estalviava molta mà d'obra als empresaris tèxtils.

El dia 14 de Juliol de 1.854 un gran nombre d'obreres i obrers filadors van provocar incendis en diverses fàbriques en les que hi havia les Mule-Jenny ( selfactines ).

Al mig de la nau hi ha una antiga màquina de fer madeixes que s'encarregava de desenrotllar el fil de llana dels cons o les bobines per  fer les madeixes.

Aquesta màquina no està connectada a l'embarrat perquè és manual. Només cal girar la maneta i, com podeu veure a la propera fotografia de detall, la peça dentada té un sistema que només permet girar en un sentit, per això és impossible embolicar la troca.

Ara, per acabar el procés de fabricació de les mantes o els tapaboques, ens cal el teler. En el cas de la fàbrica de llanes del Pont d'Arsèguel és el teler de Jacquard.

El francès Joseph Marie Jacquard inventà l'any 1.801 un teler que facilitava la reproducció de dibuixos en els teixits mitjançant targetes perforades. El teler que podeu veure a la fotografia anterior i a les properes, una evolució del Jacquard, fou fabricat per l'empresa alemanya Sächsischer Maschinenfabrik zu Chemnitz vormals Richard Hatmann. A la fotografia anterior podeu veure la targeta perforada que determina el dibuix.

A la fotografia següent podeu veure diferents plaques ( targetes perforades ) amb les que triarem el dibuix de la manta o el tapaboques.

L'empresa Sächisischer Maschinenfabrik de Chemnitz fou una de les més importants de Saxònia de la segona meitat del segle XIX i les dues primeres dècades del segle XX.

Els dies que vaig visitar la fàbrica llanera les encarregades de la visita i les explicacions foren les germanes Àngels i Neus Isern, tercera generació de fabricants de teixits de llana d'Arsèguel. A la propera fotografia podeu veure com ens ensenya una de les plaques de programació del teler.

Programat el dibuix a les targetes perforades, ja podem començar a teixir la manta o el tapaboques. La llançadora, la peça de fusta en forma de barca amb les puntes afusades de ferro que podeu veure al centre de la fotografia següent, porta al seu interior una bitlla o un cop amb el fil de llana que deixa cada vegada que passa per la calada de l'ordit.

A la propera fotografia de detall podeu observar dues velles llançadores, una mica atrotinades, de l'antiga teixidora alemanya.

Deixem la sala de filadores i telers però abans de marxar veurem, a la propera i última entrada dedicada a la fàbrica de llanes del Pont d'Arsèguel, una petita habitació amb una doble funció. És una botiga de madeixes de llana, mitjons, mantes, tapaboques,... fets a la fàbrica, i les màquines amb les que es fan els mitjons de llana.

Atentament.

Senyor i

Miquel Barceló a la Catedral de Mallorca ( i 2 ).

Al final de la primera entrada dedicada a la intervenció pensada i feta entre els anys 2.000 i 2.007 a l'antiga capella de Sant Pere de la Seu de Palma ( actual capella del Santíssim ) pel pintor, escultor, ceramista, gravador i artista gràfic Miquel Barceló Artigues, vaig dir-vos que en una propera entrada observaríem detalladament el gran mural ceràmic. Som-hi !

L'artista de Felanitx va necessitar tres anys per crear i desenvolupar la tècnica per fer el mural ceràmic que ocupa uns tres-cents metres quadrats de la capella, amb aplacats de dotze metres d'alçària.

Aquesta mena de "retaule contemporani" està fet amb argila cuita a la localitat napolitana de Vietri Sul Mare. Les argiles amb les que va fer el mural ceràmic eren de les pedreres del nord d'Alemanya, Roma i Salern. Miquel Barceló trià aquestes argiles per la textura i les qualitats cromàtiques.

El gran retaule ceràmic s'inspira en els miracles, relatats a l'Evangeli segons Sant Joan,de la multiplicació dels pans i peixos ( JN 6 ), i el de la conversió de l'aigua en vi a les noces de Canà ( Jn 2 ).

 

Al costat esquerre estan representats els fruits del mar com heu pogut constatar a les fotografies anteriors i a la propera.

Com podeu observar a la part superior de la fotografia anterior, els finestrals que hi ha sobre el gran mural ceràmic, els de l'esquerra de la capella, estan tapiats. Abans de la intervenció de Miquel Barceló la capella de Sant Pere o del Santíssim lluïa un retaule neoclàssic que substituí al barroc destruït per un incendi l'any 1.819. Tots els finestrals de la capella estaven tapiats.

La intervenció va incloure cinc dels vitralls de la capella que feia segles que estaven tapiats. Es van fabricar a Tolosa amb la tècnica de la grisalla, basada en una pintura monocroma en dos o tres tons de gris que dóna la sensació de ser un relleu escultòric.

Amb aquesta tècnica aplicada als vitralls l'artista vol reproduir la llum del fons marí sobre dibuixos d'algues, ones i palmes.

Si en el costat esquerre del gran mural ceràmic es representen els fruits de la mar, al costat dret el protagonisme és pels fruits de la terra.

A l'esquerra de la fotografia anterior podeu veure la part central del mural ceràmic, amb el sagrari  i a sobre seu la representació de la transfiguració de Jesús.

A la fotografia anterior podeu veure bona part del costat dret del gran retaule ceràmic. La capella del Santíssim acull diàriament la celebració d'una de les misses de la Seu. 

Quan a Miquel Barceló Artigues li concediren el Doctorat Honoris Causa per la Universitat de les Illes Balears l'acceptà amb el compromís de fer una gran obra per la seva estimada illa.

La reforma de l'antiga capella de Sant Pere va rebre el suport d'una colla d'entitats públiques i privades: Bisbat, Govern, Consell de Mallorca, Ajuntament de Palma, Capítol de la Catedral...

Deixem la capella i tornem a la nau central de la Seu. Aixecant la mirada podeu mirar i admirar la rosassa que es troba a tretze metres d'alçària damunt de la Capella Reial. Es construí l'any 1.370 i fou tancada amb vitralls l'any 1.599.

L'espectacular rosassa, que té un diàmetre d'onze metres i trenta centímetres, es coneix com l'ull del gòtic. Amb cent metres quadrats de superfície és una de les rosasses gòtiques més grans del món.

En properes entrades pujarem a les terrasses de la Catedral per observar-la detalladament. Però la següent entrada dedicada a la Seu descobrirem les obres que hi va fer l'arquitecte Antoni Gaudí...

Atentament.

Senyor i