dissabte, 3 d’octubre del 2026

Cases singulars de Lleida ( 62 ).

A l'entrada anterior dedicada a les cases singulars de Lleida vàrem observar detalladament la Casa Pàmies, ubicada al número cinquanta-tres de la Rambla de Ferran.
 
 
L'edifici historicista de mitjans del segle passat està coronat per una cúpula revestida amb ceràmica vidrada blava. Una de les poques cúpules de la ciutat de Lleida.
 
 
Al final de l'entrada us explicava que a la propera dedicada a les cases singulars lleidatanes la protagonista seria la Casa Duró, contigua a la Casa Pàmies, al número cinquanta-cinc de la Rambla de Ferran fent cantonada amb el carrer Anselm Clavé. Fou construïda l'any 1.961 per l'arquitecte lleidatà Francesc Bordalba i Montardit.
 

 L'edifici té façanes a la Rambla de Ferran, al carrer Anselm Clavé i al carrer Cardenal Remolins. Les dues cantonades de l'edifici són arrodonides.
 
 
A la fotografia anterior podeu veure la façana del carrer Anselm Clavé i a la propera la del carrer Cardenal Remolins. Constatareu que les dues façanes són idèntiques, amb el mateix revestiment i tres finestres per planta.
 
 
Sobre els baixos de la Casa Duró hi ha cinc plantes i un terrat. Els baixos i la primera planta estan ocupats per un local comercial i les altres quatre plantes són habitatges.
 
 
La façana de la rambla de Ferran, que podeu veure a la fotografia anterior, és una mica diferent a les altres dues. Les dels carrers Anselm Clavé i Cardenal Remolins estan revestides de rajola ceràmica, però la de la rambla de Ferran només té aquest revestiment als laterals, i la part central està revestida amb aplacat de pedra. A més a més les obertures laterals d'aquesta façana, de la segona a la cinquena planta, són balcons. L'obertura central dels baixos és l'entrada a l'edifici.
 
 
Els baixos, aplacats de pedra, tenen tres grans obertures a cada façana. A la cantonada de la rambla de Ferran amb el carrer Anselm Clavé hi ha una gran obertura arrodonida.
 
 
A la fotografia anterior podeu veure les obertures dels baixos dels carrers Anselm Clavé ( esquerra ) i Cardenal Remolins ( dreta ). La central del carrer Anselm Clavé és l'entrada a la botiga.
La fotografia següent és de la cantonada arrodonida de la Rambla de Ferran i el carrer Anselm Clavé. A l'interior de l'aparador hi ha dues columnes estriades amb capitells jònics amb les seves volutes.
 
 
Aquesta cantonada arrodonida, de la primera a la quarta planta, sobresurt de l'edifici formant una tribuna que té cinc finestres per planta a la part arrodonida i dues a les parts rectes. La cinquena planta no sobresurt, només té tres finestres i un balco corregut. Tota la cantonada està aplacada amb pedra.
 

 La cantonada arrodonida dels carrers Anselm Clavé i Cardenal Remolins també està aplacada amb pedra però no sobresurt de l'edifici. De la primera a la cinquena planta hi ha tres finestres.
 

 El coronament de l'edifici està rematat amb un aplacat de pedra que ressegueix tot el perímetre de la Casa Duró.
A l'entrada dedicada a la Casa Pàmies vaig ensenyar-vos una fotografia antiga, a vista d'ocell, que hi ha a la dreta de la porta de ferro i vidre d'accés a l'edifici. Està a la part inferior d'un plafó que ens informa del diferents professionals que treballen a la casa. A la part inferior es veu l'edifici contigu que hi havia abans de construir la Casa Duró.
 
 
Gràcies al zoom de la càmera fotogràfica puc mostrar-vos millor aquell petit edifici. No el trobeu molt semblant als baixos i la primera planta de la casa Duró?
 
 
Aquest antic edifici construït per Francesc de Paula Morera i Gatell no fou enderrocat sinó que la família Duró encarregà a Francesc Bordalba i Montardit que afegís quatre plantes sobre el de l'arquitecte Morera.
Deixem la Casa Duró i per la mateixa vorera ens apropem, passejant només dos minuts, al número trenta-nou de la Rambla de Ferran on trobarem la Casa Roch que serà la protagonista de la propera entrada dedicada a les cases singulars de Lleida.
Atentament.
Senyor i 

dimecres, 30 de setembre del 2026

El Castell de Llordà.

Al municipi d'Isona i Conca Dellà, format per catorze entitats de població, a només un quilòmetre al nord-est del petit poble de Llordà en un lloc molt estratègic hi ha el Castell de Llordà construït entre els segles IX i XI. 
 
 
Prop del quilòmetre trenta-set de la carretera comarcal C-1412b que uneix Ponts i Tremp trobarem un indicador en el que hi podem llegir: 1 Llordà 2 Castell de Llordà. Quan deixem la carretera comarcal una estreta carretera s'enfila fins al petit aparcament a tocat del castell.
 
 
Abans d'arribar-hi els antics edificis que coronen el turó et deixen bocabadat. Enfilant la petita sendera en primer terme es veuen les restes de l'església romànica de Sant Sadurní del Castell de Llordà que fou una construcció de planta basilical amb tres naus i tres absis. Darrere de l'església, el Castell de Llordà.
 
 
Avançant uns metres més puc ensenyar-vos millor el campanar ubicat a l'angle sud-est de l'església de Sant Sadurní. Ja a tocar del campanar aixecant la mirada faig la propera fotografia de detall d'angle contrapicat en la que veureu molt millor l'ornamentació d'arcades llombardes.
 
 
Unes passes més i puc fotografiar l'interior del campanar on es veu la primitiva façana sud-oest de l'església en la que hi ha les arcades llombardes i finestres que donen al campanar.
En un document de l'any 973 sobre la venda del comte Borrell II i del seu germà Gifré a favor del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles es fa referència a les esglésies edificades al seu terme i al d'Isona. Una d'aquestes esglésies és la de Sant Sadurní del Castell de Llordà. 
 

 De l'església es conserva el mur de separació estre les naus central i sud amb dos arcs forners, els pilars dels arcs torals de la volta de la nau central, vestigis de la part baixa de l'absis central i part del campanar. A la propera fotografiar podeu veure part de la nau central amb l'absis al fons.
 

 El Castell de Llordà és un dels millors exemples d'arquitectura  no estrictament religiosa sinó residencial de l'època alt-medieval conservats a Catalunya. 
Té dos recintes: l'inferior i el superior. Pujant una mica més per la sendera, ja des del recinte superior faig la fotografia següent de les restes de l'església de Sant Sadurní, una construcció del segle IX que segueix el model de l'arquitectura llombarda.
 
 
Al recinte inferior hi ha l'església de Sant Sadurní, la canònica i les restes de l'antic poble. El recinte superior acull el palau residencial al punt més elevat i les estances del servei i la tropa al nivell més baix.
 

 Dirigint la mirada a la dreta puc fotografiar la part baixa del recinte superior, un espai de planta triangular amb una façana que estava flanquejada per torres de planta quadrada de les que només en queda la que veieu a les fotografies anterior i següent. Des d'aquest espai es controlava l'accés al castell.
 

 El castell fou venut pels Comtes d'Urgell Ermengol II i la seva esposa Constança a Arnau Mir de Tost i la seva esposa Arsenda.
 
 
L'edifici va ser abandonat després de les desamortitzacions del segle XIX i amb el pas del temps a finals de la dècada dels vuitanta del segle passat presentava un estat de conservació preocupant. Malgrat ser declarat l'any 1.980 monument historicoartístic les excavacions arqueològiques i la restauració no van començar fins l'any 1.997. 
 
 
A la fotografia anterior de l'església de Sant Sadurní amb el castell al fons constatareu que l'estat del castell era lamentable. Aquesta fotografia de Lluis M.Vidal fou publicada a "Geografia General de Catalunya. Lleyda ( 1.908 - 1.918 )".
 

La planta baixa està formada per una gran sala rectangular amb coberta de volta de canó reforçada amb dos arcs torals. A la sala hi ha vuit finestres amb llindes rectes que exteriorment tenen aspecte d'espitlleres.

 

Al fons d'aquesta sala, per una porta d'arc de mig punt, podem accedir a una petita estança en la que hi ha dues finestres.
 
 
A la planta baixa de l'edifici secundari hi ha la cuina del castell amb una finestra i la volta de la campana de la xemeneia de la llar de foc.
 

 Aixecant la mirada puc fer la fotografia següent en la que es veu el conducte de sortida de fums. A la planta superior, sobre la cuina, hi havia les estances d'Arnau Mir de Tost i la seva dona Arsenda. Aquesta distribució aprofitava l'escalfor de la llar de foc per temperar l'ambient de les estances.
 

Deixem la planta baixa per pujar al pis superior de l'edifici senyorial al que hi accedirem, després d'enfilar l'escala,  per una porta d'arc de mig punt.
 
 
La planta superior era el centre de poder o l'habitatge d'Arnau Mir de Tost i Ersenda. Quan hi entrem trobem la gran sala del castell amb quatre finestres geminades a la façana principal.
 
 
La gran sala noble o sala d'audiències, era l'espai destinat a mostrar el poder feudal. A la fotografia de detall podeu veure millor una de les finestres geminades.
 
 
Sobre les tres finestres geminades hi ha un segon nivell d'obertures amb quatre finestres de doble esqueixada d'arc de mig punt.
 

 A la fotografia següent podeu observar les obertures de la sala noble. La finestra de doble esqueixada d'arc de mig punt de la dreta és del dormitori.
 
 
El sostre original era un embigat de fusta que es va enfonsar al quedar abandonat el castell. Aquest tipus de sostre és el s'ha optat al fer la restauració.
 

 Des de la sala noble s'accedia a dues sales destinades a dormitori que aprofitaven l'escalfor de la llar de foc de la cuina que estava a sota. També hi ha una latrina excavada al mur que podeu veure al fons de la propera fotografia.
 
 
Arnau Mir de Tost, que fou la mà dreta del Comte d'Urgell, s'encarregà de la conquesta del Pallars, la seva repoblació i posteriorment del seu domini. 
Marxo del Castell de Llordà per anar a l'església de Santa Maria de Covet que està a uns deu quilòmetres per observar-la detalladament en una propera entrada.
Atentament.
Senyor i 

dissabte, 26 de setembre del 2026

Santa Maria di Leuca.

Entre la Punta Meliso i la Punta Ristola trobem la localitat de Santa Maria di Leuca, la que està més al sud del Salento, la comarca que es coneguda com el "taló de la bota" de la península italiana. Un lloc que ens regala poder observar tranquil·lament com es fonen la Mar Adriàtica i la Mar Jònica.


A la fotografia anterior podeu veure parcialment la Punta Meliso i enfilats al penya-segat, d'esquerra a dreta: la Basilica Santuario di Santa Maria De Finibus Terrae ( 1 ), il Faro di Lecua ( 2 ) i l'Ex Colonia Scarcialia a Santa Maria di Leuca ( 3 ).


La Basilica Santuario di Santa Maria De Finibus Terrae fa segles que és un punt important de peregrinació. Construïda sobre un temple romà dedicat a Minerva amb el pas dels segles s'hi han fet molts canvis. L'edifici actual, una barreja de lloc de culte i fortalesa per resistir les incursions dels turcs i els sarraïns, és el sisè i es va fer l'any 1.720. La sòbria façana està feta amb pedra de Lecce.

 
Seguint el disseny de l'enginyer Achille Rossi al cim de la Punta Meliso, en el lloc on hi havia una torre sarraïna, es construí l'any 1.864 l'espectacular far de 48,6 metres d'alçària i que està a cent dos metres sobre el nivell del mar. El far està format un edifici de planta rectangular i la torre octogonal. Els seus feixos de llum blanca són visibles des de cinquanta quilòmetres de distància.

Deixem la Basilica Santuario i el far i tronem al port. Sobre la Grotte Cazzafri es construí l'any 1.928, en plena època feixista, l'Ex Colonia Scarcialia, un antic hospital per als malalts de tuberculosi.
Per deixar la Punta Meliso  pugem  passejant i gaudint del paisatge a tocar de la mar fins a la via Doppia Croce de la que veieu com alguna de les cases d'aquest carrer treuen el nas per damunt de les capçades dels arbres.
 

Ja a la via Doppia Croce si comencem a passejar cap al centre  anirem trobant  vil·les ( cases més o menys luxoses envoltades de jardí ), algunes abandonades.
 
 
El centre de Santa Maria di Lecua està format per casetes baixes emblanquinades i per vil·les eclèctiques construïdes a finals del segle XIX algunes amb elements arquitectònics clàssics, però altres força extravagants.
Després de passar per un pontet que creua la petita riera anem a l'esquerra cap al port turístic i el centre per Lungomare Cristoforo Colombo, el passeig marítim de la localitat. Aviat trobem la villa més coneguda situada a primera línia de mar, Villa La Meridiana.


A la part superior dreta de la fotografia anterior treu el nas la Villa Mellacqua, construïda l'any 1.878 seguint el projecte de l'enginyer Giuseppe Ruggieri que s'inspirà en els castells francesos del segle XIX. Un edifici neogòtic amb quatre torres cantoneres coronades per cobertes piramidals. Durant la Segona Guerra Mundial fou ocupada pels aliats i es convertí en guarnició militar temporal.


Villa La Meridiana, antiga Villa Ruggieri ( primer propietari i dissenyador de l'edifici ) té una façana d'estil art decò eclèctic pintada amb groc ocre i vermell pompeià. A la part superior de la balconada hi ha un rellotge de sol. Està coronada per una llanterna-mirador. 


Fins al 1.800 Santa Maria di Lecua era un senzill poble de pescadors, però la bellesa del lloc va despertar l'interès de les famílies riques del Salento. Al voltant de la població es construïren les primeres vil·les, cadascuna amb el seu propi estil arquitectònic. Les famílies nobles de l'aristocràcia salentina encarregaren  els millors enginyers i arquitectes del moment la construcció d'una vil·la perquè tenir-la  donava un prestigi indiscutible.
 
 
Com podeu constatar a la fotografia anterior de detall al rellotge que hi ha sobre la porta central d'accés a la balconada s'hi pot llegir l'any 1.874.
Les vil·les eren autèntiques residències senyorials amb un parc, jardí al davant, una capella particular, estable pels cavalls, caseta pels carruatges i una bagnarole ...


Si faig mitja volta, en lloc de mirar a Villa La Meridiana, el que veig és el mar que hi ha davant i faig la fotografia anterior en la que podeu veure en primer terme la bagnarole d'aquesta villa pintada amb els mateixos colors. A la seva dreta, més lluny, la bagnarole la Villa Tommaso Fuortes ( edificada al 1.880 en estil neopompeià) que està a l'esquerra de la Villa La Meridiana després d'un hotel de nova construcció..


Al segle XXI gairebé tothom passa l'estiu  hores i hores per estar ben bronzejat però al segle XIX i fins als anys vint del segle XX la pell blanca era símbol de distinció entre la classe alta, l'aristocràcia i les famílies reials. La bagnarole, a més amés de protegir la intimitat i gaudir dels efectes beneficiosos del mar, conservava la blancor de la pell.


Cadascuna d'aquestes petites construccions de pedra per banyar-se però no bronzejar-se té un estil que recorda al de la villa a la que pertany.
A la propera fotografia del passeig marítim, entre els dos fanals, podeu veure en primer terme la bagnarole la Villa Tommaso Fuortes i al fons l'Ex Colonia Scarciala, el far i a l'esquerra la Basilica Santuario di Santa Maria De Finibus Terrae ( fi del món... ).


Si continuem passejant en direcció a Punta Ristola aviat trobem una tercera bagnarole de pedra ubicada a l'antic moll anglès a només dos minuts caminant des de la Villa Tommaso Fuortes.
La construcció de bagnarole es remunta als anys vint del segle passat i les empraven les dones de les famílies riques que també tenien una vil·la. N'hi havia de plata circular, quadrada o octogonal.
 
 
Malauradament només es conserven les tres bagnarole que us he mostrat a les fotografies, les tres de pedra. Però hi havia quatre tipus: le bagnarole a conca, le bagnarole scoperte, le bagnarole in legno i le bagnarole in pietra.
 
 
Les a conca són forats excavats a la roca on s'hi banyaven la població local. Les anomenades scoperte són basses rectangulars excavades a la roca. Cada bassa era propietat d'una família local. In legno eren les que tenien una base excavada a la roca i una escala a la roca que conduïa a l'aigua. Tot estava protegit amb una estructura de fusta que el propietari s'encarregava de desmuntar a l'hivern. In pietra estan construïdes totalment en pedra i són les que encara podem veure al passeig marítim.
 
 
Durant la Segona Guerra Mundial moltes de les vil·les de Santa Maria di Leuca foren requisades per acollir persones desplaçades. Moltes de decoracions metàl·liques de les vil·les s'empraren per a fabricar armes.


Després del conflicte bèl·lic algunes de les vil·les van quedar enfonsades i abandonades. Altres les han reconstruït i només algunes conserven la seva bella i majestuosa estructura original.
A finals del segle XIX hi havia més de quaranta vil·les, moltes dissenyades pels enginyers Giuseppe Ruggieri i Achille Rossi. 


Al passeig trobareu un plafó informatiu que us convida a entrar a le bagnarole de forma gratuïta. Tres de les fotografies ens mostren el seu interior.


Durant la Ville in Festa que es celebra cada mes de maig els propietaris que hi participen obren les portes dels parcs i algunes estances de les seves vil·les. Aquesta festa que inaugura oficialment la temporada d'estiu dura dos dies.
Atentament.
Senyor i