De Monzón de Campos a Paris...

A l'entrada anterior dedicada al musée du Louvre vàrem observar les tres obres ( una pintura i dues escultures ) que el pintor i escultor alemany Anselm Kiefer va fer l'any 2.007 per encàrrec del museu parisenc. Després de visitar les sales dedicades al Pròxim Orient i Egipte, pujant per l'escala nord i trobar aquestes tres obres del segle XXI us deixarà bocabadats.

 

 

L'edifici del museu és un antic palau, le palais du Louvre, que fou la residència parisenca dels sobirans francesos des de l'Edat Mitjana fins al Segon Imperi. Des del segle XVIII el palau acull el musée du Louvre, el musée des Arts décoratifs i l'École du Louvre.

En primer terme de la fotografia anterior el protagonisme és per a la piràmide de vidre i acer de vint-i-un metres i seixanta-quatre centímetres d'alçària, construïda entre 1.985 i 1.989 per l'arquitecte Ieoh Ming Pei i l'enginyer estructural Roger Nicolet. A la propera fotografia podeu veure parcialment Aquesta gran piràmide acull l'entrada principal del museu, el Pavillon Richelieu.

 

 

A l'actual estructura, que ha evolucionat en etapes des del segle XVI, hi podem veure mostres una colla d'estils arquitectònics: gòtic, renaixentista, Lluís XIII, barroc, neoclàssic, neobarroc, Segon Imperi i modern.

Només entrar a la piràmide baixo per una de les escales per fer la propera fotografia des de la PLANTA -2 en la que podeu observar l'escala de caragol que al centre té un elevador hidràulic cilíndric.

 

 

Pujant a la PLANTA -1 podem visitar les Sales de les Arts de l'Islam ubicades en una espectacular estructura de vidre translúcid amb coberta de metall daurat instal·lada al pati Visconti. Aquest espai, inaugurat l'any 2.012, que acull més de tres mil peces, fou dissenyat pels arquitectes Rudy Ricciotti i Mario Bellini i l'escenògraf Renaud Piérard.

 

 

Si les obres d'Anselm Kiefer són de l'any 2.007, la petita peça de 31,5 X 54,5 X 13,7 centímetres de bronze  amb decoració gravada està datada entre els anys 975 i 1.100.

 

 

El lleó de bronze fou trobat amb un morter de la mateixa època al jaciment conegut com Los Castellones, on hi havia l'antiga fortalesa que fou abandonada al segle XIV, prop de Monzón de Campos ( Palencia ) l'any 1.849. El morter està custodiat al Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú.

 

 

L'any 1.872 el pintor Marià Fortuny i Marsal comprà el lleó. Al quadre del 1.974 de Ricardo de Madrazo "El taller de Mariano Fortuny en Roma" el lleó està al centre. A la fotografia següent el podeu veure a l'interior de la circumferència groga que hi he dibuixat.

 

 

 Font fotografia: Wikimedia Commons.

 

Quan Marià Fortuny va morir la seva col·lecció d'art es va dispersar en una venda feta a la casa de subhastes coneguda com l'Hôtel Drouot l'any 1.875 en la que Eugène Piot comprà el lleó.

 

 

Quan Eugène Piot va morir l'any 1.890 part de la seva col·lecció es va posar a la venta al mateix Hôtel Drouot i el lleó fou adquirit pel banquer parisenc Louis Stern que el llegà al musée du Louvre abans de la seva mort l'any 1.900. Finalment el lleó de Monzón de Campos va entrar al Louvre després de la mort de la vídua de Louis Stern, Ernesta Stern l'any 1.926.

 

 

L'any 2.008 l'Hôtel Drouot fou considerada com la cinquena casa de subhastes més important del món per volum de vendes.

Com podeu constatar a les fotografies el lleó està recolzat sobre les quatre potes, amb la boca oberta i amb una cua articulada tan llarga com el cos.

 

 

Tot el cos està gravat amb decoració d'arabesc ( sanefes que recorden motius vegetals ) i té tres inscripcions en caràcters cúfics florits  ةلما / نملكعشرةبا, que es pot transliterar en el nostre alfabet com baraka kāmila / niʿma šāmila. Si ho traduïm al català baraka kāmila significa benedicció perfecta i niʿma šāmila felicitat completa  Aquest estil de cal·ligrafia considerada el tipus d'escriptura més antic en llengua àrab i que és una forma modificada de l'antiga escriptura dels Nabateus.

 

 

Al costat dret està escrit baraka kāmila (benedicció perfecta ) i al costat esquerre niʿma šāmila ( felicitat completa). Al llom del lleó hi ha escrita tota la frase. La fotografia anterior de detall és del costat esquerre.

Els ulls en forma de llàgrima, típics de l'escultura hispanomusulmana, probablement tenien incrustacions d'un altre material. No és una figura massissa i al ventre hi ha un gran forat amb un conducte que puja i surt per la boca del lleó. La cua, amb un rebló a la base, permet moure-la com si fos una palanca.

 

 

Es desconeix com va arribar fins a Monzón de Campos però la peça fou creada per artesans islàmics de Córdoba. 

Diverses són les teories que intenten explicar la seva funció. El llistat de suposades funcions és llarg. picador de porta, aiguamans, la boca ornamental d'una font, peveter ( cremador d'encens )...

 

 

Fos quina fos la funció d'aquesta petita figura de bronze està clar que la bellesa del lleó de Monzón de Campos és captivadora. 

Atentament.

Senyor i

Amagats al nucli antic de Bellpuig...

A les entrades anteriors dedicades a Bellpuig hem observat detalladament el Convent de Sant Bartomeu, el Molí Vell i el Molí de la Farinera. Clicant sobre els enllaços anteriors ho podeu recordar. Si el convent i els molins estan als afores de Bellpuig, a l'entrada d'avui us proposo visitar el nucli històric de la vila. 

 

 Comencem al carrer Homenatge a la Vellesa, que antigament s'anomenava carrer del Pou. Els porxos d'aquest carrer són els més importants de la vila i conjuntament amb els de la plaça de Sant Roc estan protegits com a Bé Cultural d'Interès Local. En aquestes cases porxades hi vivien les famílies més importants de Bellpuig.

 

 

Aquestes cases tenen les façanes de pedra fetes amb carreus molt ben escairats i les obertures ( portes i finestres ) emmarcades amb carreus motllurats i amb grans llindes.

 

 

La més important és la Casa del Procurador o Casa dels Consellers, que podeu veure a la fotografia anterior. L'edifici renaixentista, construït entre 1.581 i 1.583, era la residència del Governador de la Baronia. La casa també es coneix com a Palau de Ramon Folch de Cardona.

La casa, amb planta baixa, pis amb tres balcons i golfes, té la façana rematada amb una cornisa en la que a cada extrem hi ha una gàrgola. Conjuntament amb altres tres edificis forma un tram del carrer porxat construït sobre vuit arcs. La Casa del Procurador ho fa sobre tres arcs rebaixats recolzats sobre columnes toscanes. 

 

 

De les quatre portes de la planta baixa cal destacar el portal renaixentista de l'esquerra, protagonista de la fotografia anterior. Al centre de la llinda, sostinguda per dues pilastres estriades, hi ha l'escut de Bellpuig i l'any 1.583. A la part superior hi podem llegir: "SINT OCVLI TVI APERTI DNE SVPER DOMVM ISTAM DIE AC NOCTE" ( Que els vostres ulls, Senyor, vetllin sobre aquesta casa dia i nit ).

 

Deixant la Casa del Procurador i baixant fins a la casa contigua, la número nou del carrer, just davant trobem l'edifici de l'Ajuntament amb una façana simètrica feta amb carreus ben escairats. Totes les obertures ( portes i finestres ) són d'arc de mig punt i una cornisa guardapols remata tots aquests arcs unint-los horitzontalment.

 

 

Diu la tradició oral que l'edifici, construït l'any 1.883, substituí a la Paeria Antiga. Té planta baixa, dos pisos i golfes. A la planta baixa hi ha dues portalades centrals flanquejades per dues finestres. Al pis noble, quatre finestrals, amb els dos centrals amb un balcó corregut. Al segon pis hi ha quatre finestrals com els del primer però més petits. Les obertures de les golfes són quatre òculs.

 

 

A la cantonada de la façana de l'Ajuntament amb la monumental escalinata barroca hi ha dos plafons informatius. Un explica l'edifici de l'Ajuntament i a l'altre, protagonista de la fotografia anterior en la que a la dreta es veuen parcialment els primers graons de l'escalinata, hi ha una rajola de ceràmica vidrada amb un Sol. Aquest Sol ens indica que estem al Camí Ignasià un camí que comença a la casa d'Azpeitia ( Guipuzkoa) en la que va néixer Sant Ignasi de Loiola i acaba a la Cova de Manresa. Aquest recorregut a Catalunya està senyalitzat amb la rajola del Sol.

 

 

A l'esquerra de la fotografia anterior es veu la façana arrebossada i pintada de l'Ajuntament amb pedra carreuada als marcs de les obertures i la cantonada amb la façana principal.

La monumental escalinata, de l'any 1.792, està dissenyada en cinc trams. Cada tram té deu graons, un replà i cinc graons més.

 

 L'escalinata sembla inspirada amb el rosar perquè es correspon a les seves denes i el glòria al final. Una dena és cadascuna de les parts del rosari que està composta d'un parenostre deu avemaries i un glòria.

 

 

Al final de cada tram de l'escalinata hi ha una barana de pedra que acaba en una pilastra coronada amb un pom esfèric. Aquesta barana ens obliga a pujar l'escalinata fent un recorregut sinuós.

 

 

A banda i banda de l'escalinata hi ha bancs de pedra que permeten descansar durant la pujada fins a l'església parroquial de Sant Nicolau. L'escalinata fou restaurada l'any 1.994.

 

 

A la majoria de les fotografies anteriors, en mols dels balcons hi ha domassos amb l'emblema de la Congregació dels Dolors. A cada pilastra central de l'escalinata hi ha dues banderes amb el mateix emblema.

L'explicació és que vaig fer les fotografies el dia d'una de les principals festes de Bellpuig, el de la Mare de Déu dels Dolors. Aquesta festa es celebra el divendres anterior al Divendres Sant. 

 

 

L'església de Sant Nicolau, del segle XVI, d'estil gòtic tardà amb la portalada renaixentista fou edificada pel mestre d'obres Melcior Gener de Cervera. En la seva construcció s'emprà bona part dels carreus de l'església antiga. 

La portalada d'arc de mig punt té més de dos metres de diàmetre i està flanquejada per dos columnes estriades sobre basaments motllurats. Aquestes columnes sostenen un entaulament molt treballat sobre el que hi ha una fornícula apetxinada amb una imatge de la Mare de Déu amb el Nen Jesús. A tocar del frontó triangular que tanca l'espai de la fornícula hi ha una petita rosassa que, com podeu constatar millor a la propera fotografia de detall, té un sistema d'il·luminació amb la forma de l'emblema de la Congregació dels Dolors.

 

 

Abans d'entrar a l'església dirigim la mirada a la subtil decoració que hi havia a la base de les dues columnes estriades per celebrar la Festa de la Mare de Déu dels Dolors.

 

La parròquia de Sant Nicolau està formada per tres edificis de planta rectangular: l'església (1.571- 1.591 ), la capella del Sant Crist de Bormio (1.696 - 1.702) i la capella dels Dolors (1.718 - 1.722) decorada amb pintures mural al fresc del pintor targarí Jaume Minguell.

 

 

L'església és d'una sola nau i té capelles laterals intercomunicades ubicades entre els contraforts. La coberta és de volta de creueria i tant els arcs forners com els torals són de mig punt.

 

A les dues fotografies anteriors i a la propera frontalment podeu observar el mausoleu de Ramon Folch de Cardona-Anglesola. És un espectacular sepulcre renaixentista del qui fou Virrei de Nàpols, fet amb marbre de Carrara l'any 1.525 per Giovani di Nola. 

 

 Fet a Itàlia, les peces foren transportades per mar i terra fins al Convent de Sant Bartomeu on hi va estar fins al 1.841, any en el que es traslladà a l'església parroquial.

A la propera fotografia podeu veure algunes de les capelles intercomunicades del costat de l'Epístola, el costat dret des del punt de vista dels fidels mirant cap a l'altar.

 

 

Sortim de l'església per baixar per l'escalinata en la que, per acabar l'entrada d'avui, us mostraré el que hi ha "amagat" al nucli antic de Bellpuig.

Baixant m'aturo a fer la propera fotografia del tram de deu graons que hi ha entre les pilastres tercera i quarta coronades per un pom esfèric ( pujant l'escalinata aquest tram està entre les pilastres segona i tercera ).

 

 Ja sé que a la fotografia anterior no veureu res estrany als graons, però a la propera de detall, a l'interior de les el·lipses grogues que hi he dibuixat hi ha quatre carreus amb solcs horitzontals i verticals que són part d'una "tabula lusoriae" ( tauler de joc ).

 

 

Gràcies a l'article "Sobre l'espasa del Cardona i altres fragments d'art" de Joan Yeguas i Gassó puc explicar-vos detalladament aquest tauler de joc que no era estrany trobar en zones properes als temples. Els taules de joc de l'escalinata estan mutilats.

 

 

En el seu article Joan Yeguas parla de dos carreus amb aquests solcs que són els que estan en graons diferents a la fotografia de les el·lipses grogues. Els carreus que es veuen en primer terme a la part inferior de la fotografia i que estan al mateix graó són els protagonistes de les fotografies anterior i propera de detall. Joan Yeguas no els cita al seu article.

 

 

A l'estudi que va fer Garganté i Puig Sanchis s'explica que almenys des del segle XVI hi havia una escalinata més estreta. L'any 1.728 hi van fer una reforma i al 1.791 es signà un acord per reedificar-la i construir-la de nou desfent l'escalinata vella i aprofitant les pedres útils. 

 

 

Yeguas afirma que segurament els dos carreus de la fotografia anterior i de les dues properes de detall, que es van reaprofitar com a graons a la nova escalinata del 1.792, eren de l'antiga escalinata més estreta del segle XVI.

Aquests taulers de joc poden tenir diferents formes. El de Bellpuig és de set caselles d'alçària per vuit d'amplària. Cada jugador tenia disset peces, setze d'iguals i una de diferent anomenada dux que simbolitzava el líder. Les altres eren els soldats.  

 

El "Ludus Latrunculorum" ( joc dels lladres ) és un joc d'estratègia semblant al  joc de les dames, molt estès pels territoris del que fou l'Imperi Romà. 

A la primera part del joc cada jugador ha de col·locar dos soldats a qualsevol casella que estigui buida a cada jugada. Quan ja estan col·locats tots els soldats és el torn del dux que simbolitza el líder. A la segona part cada jugador els jugadors poden moure una peça en qualsevol direcció menys en diagonal. L'objectiu del joc és capturar els soldats i el dux de l'adversari. Cal bloquejar, en línia horitzontal o vertical, cada peça que quan no pot jugar ha de sortir del tauler. Quan un jugador captura una peça de l'altre, torna a jugar. El dux es mou com els soldats però pot saltar per sobre d'una peça de l'altre jugador si hi ha una casella buida amb l'objectiu de bloquejar la peça. Saltar per sobre no elimina la peça però la bloqueja. Guanya el jugador que elimina totes les peces de l'adversari. Quan no és possible fer cap més moviment guanya el jugador que té més peces al tauler.

Quan passegeu pel nucli antic de Bellpuig recordeu que la seva escalinata "amaga" el tauler d'un joc d'estratègia en alguns dels seus graons.

Atentament.

Senyor i 

A tocar de El Arco de la Cárcel...

A les tres primeres entrades dedicades a la ciutat de León hem observat detalladament la Basílica de San Isidoro Real Colegiata. A la segona d'aquestes entrades, aprofitant la visita al Museo de San Isidoro Real Colegiata, vàrem pujar per la Torre del Gallo que està encastada a la muralla romana i permet passejar-hi.

A l'entrada d'avui us proposo anar fins a El Arco de la Cárcel, anomenat també Puerta del Castillo, que està a cinc minuts caminant des de la basílica. Aquesta és una de les quatre entrades de l'antiga muralla de León. Només sortir del recinte emmurallat per El Arco de la Cárcel, anant a la dreta per la Calle Carreras i continuant per la Avenida de los Cubos, gaudirem de la companyia de la muralla tardoromana.

A pocs metres d'iniciar la passejada pel carrer Carreras em giro i faig la fotografia anterior en la que he escrit AC a  El Arco de la Cárcel porta per la que hem sortit del recinte emmurallat. Hi podeu veure les restes de la fonamentació romana de tres torres ( cubos ) de la muralla. En castellà s'anomenen cubos a les torres circulars d'una muralla o fortalesa. Les restes  de les tres primeres torres ( cubos ) després de les excavacions arqueològiques  s'han consolidat i es poden observar.

La muralla s'estén en forma de rectangle de gairebé sis-cents metres el costat més llarg i tres-cents cinquanta metres el costat curt. 

Les muralles foren construïdes per la Legio VI Victrix per controlar la població astur. Aquesta primera muralla consistia en una palissada de fusta i un terraplè de terra envoltats d'un fossat en forma de V. Aquestes muralles foren reedificades en pedra l'any 75 per la Legio VII Gémina. Quatre-cents anys més tard es reforçà el gruix de les muralles i s'augmentà l'alçària. S´hi construïren torres massisses d'entre vuit i deu metres d'alçària i un gruix d'uns cinc metres. Al llarg de la muralla també es disposaren cada quinze metres el cubos d'un diàmetre aproximat de vuit metres.

Gràcies al zoom de la càmera fotogràfica a la fotografia anterior podeu veure millor la Puerta del Castillo o Arco de la Cárcel. La seva ombra es projecta al llenç de la muralla darrere de la qual treu el nas l'Arxiu Històric Provincial de León que fa gairebé noranta anys fou un dels penals més durs del franquisme. Els dos noms d'aquesta porta de la muralla fan referència a les funcions que tingué aquest edifici: castell i presó.

A la propera fotografia el protagonisme és per l'Arco de San Albito que comunica el carrer Carreras amb el carrer San Albito. L'any 1.967 es van fer excavacions en aquesta zona i al 1.970 aprofitant les obres de recuperació de la muralla i una bretxa que hi havia en aquest indret es va crear un pas voltat que fou inaugurat al juliol de 1.970.

L'arquitecte lleonès Melquiades Ranilla García fou l'encarregat de dissenyar el Plan Director de la muralla de León per rehabilitar íntegrament el recinte emmurallat de la ciutat.

La Calle Carreras i l'Avenida de los Cubos s'han transformat en carrers per a vianants. L'obra ha costat un milió tres-cents mil euros.

En el carrer Carreres dels set cubos que foren enderrocats entre 1.906 i 1.911, han quedat tapades les cimentacions romanes de quatre. A la propera fotografia en podeu observar tres, la quarta està al girar cap a l'Avenida de los Cubos.

L'arqueòleg Fernando Muñoz Villarejo va ser el responsable de l'excavació arqueològica en la que es van trobar les restes de les cimentacions romanes dels cubos. Al fons de la fotografia anterior el carrer Carreras gira cap a la dreta i comença l'avinguda de los Cubos. Però abans de girar faig mitja volta per fotografiar del carrer Carreres des d 'una perspectiva diferent.

De les set cimentacions romanes dels cubos del carrer Carreras, el de la cantonada amb l'avinguda de los Cubos està destrossat per diferents construccions i rases. La propera fotografia amb el nom del carrer és del panys de muralla on hi havia aquest cubo cantoner.

A diferència del carrer Carreras a l'Avenida de los Cubos es conserven tots els cubos però en alguns panys de muralla entre ells hi ha adossats edificis. Alguns  atrotinats com el que trobem al girar, altres encara que sembla que no hi viu ningú estan en millor estat de conservació i altres estan habitats.

L'edifici de la cantonada, protagonista de la propera fotografia, és de maó vist i té coberta d'una aigua. Construït al 1.810, a la planta baixa hi havia dos locals, una fusteria a l'esquerra i una carnisseria a la dreta. Aquest edifici, que és el número vint-i-nou del carrer Carreras, i el del número nou que us ensenyaré al final de l'entrada d'avui, arquitectònicament són molt similars. Els dos seran aviat expropiats i enderrocats i posteriorment s'enjardinarà l'espai que ocupen actualment. 

El recinte emmurallat arribà fins al mitjans del segle XIX amb renovacions i reconstruccions, la majoria per resoldre els desperfectes de la Guerra de la Independència i de les Guerres Carlines. L'Ajuntament decidí que les portes de la muralla medieval i de la tardoromana eren un destorb pel creixement de la ciutat. Per això durant el segle XIX i principis del XX les enderrocaren, exceptuant la Puerta del Castillo. La muralla fou declarada Monumento Histórico Artístico el dia tres de juny de 1.931.

A mitjans del segle XIX, concretament al 1.856, van començar a desmantellar les muralles començant pel carrer Ramón y Cajal i acabant entre 1.906 i 1.911 al carrer Carreras.

Al fons de la fotografia anterior, a l'esquerra, treu el nas l'absis de la catedral. Aquesta és la part més antiga perquè les esglésies es començaven a construir per la capçalera per poder celebrar el culte abans de la conclusió definitiva del temple.

Camino uns metres més per l'Avenida de los Cubos i torno a fer mitja volta perquè valoreu el resultat de les obres que han transformat aquests dos carrers en espai d'us exclusiu per a vianants.

A la muralla hi havia entre setanta i vuitanta cubos dels quals se'n conserven quaranta-tres. De l'època medieval només dos estan intactes al llenç est de la muralla.

A l'avinguda de los Cubos els ciutadans hi han construït diverses edificacions, des de senzills trasters o garatges i casetes de planta baixa i primer pis.

Però també hi ha cases de planta baixa i dos pisos en les que s'ha edificat fins i tot sobre els mateixos cubos com podeu constatar a la propera fotografia.

A l'Avenida de los Cubos encara hi ha set cases, als números set, nou, onze, tretze, disset i vint-i-nou. La nou i la vint-i-nou ( la primera que us he ensenyat al girar del carrer Carreras a l'Avenida de los Cubos ) aviat seran expropiades i enderrocades. Les dels números onze, tretze i disset pertanyen al col·legi de les Carmelites.

A l'esquerra de la fotografia anterior, darrere d'un dels cubos, treu el nas el capcer triangular que remata la façana del transsepte nord. La seva rosa calada és del segle XV i s'emprà com a model per a la reconstrucció dels capcers dels costats sud i oest a les restauracions que es van fer al segle XIX.

Podeu observar molt millor aquesta façana en la fotografia que li vaig fer des del claustre de la catedral que ja visitarem en properes entrades dedicades a León. La façana està presidida per una gran rosassa amb vitralls de finals del segle XIII.

Deixem el claustre de la catedral i tornem a l' Avenida de los Cubos. Després de la casa on hi ha un cotxe mal aparcat hi ha la número nou de l'avinguda que, com us he explicat abans, aviat serà expropiada i enderrocada.

M'apropo a la casa arquitectònicament molt similar a la que hem trobat al girar del carrer Carreras a l'Avenida de los Cubos. Les dues són de planta baixa i un pis, de maó vist i coberta a una aigua. La coberta del número nou ja té alguns forats. Construïda al 1.923  té les llindes de les portes i finestres i les cornises gairebé iguals que la del número vint-i-nou del mateix carrer, però el treball de ferro forjat de les baranes dels balcons és diferent.

L'expropiació dels dos edificis suposarà una despesa de 240.000 euros a l'Ajuntament de León. El recinte emmurallat del carrer Carreras i l'Avenida de los Cubos és el perímetre més antic del passat romà de León.

La casa contigua, protagonista de la fotografia següent, està en millors condicions. Entre els dos cubos de l'esquerra hi ha l'entrada d'urgències de l'Hospital HM Regla. Després trobem el Arco de las Cien Doncellas que comunica l'Avenida de los Cubos amb el carrer de las Cien Doncellas. Aquest carrer està entre l'Hospital i la Catedral.

Avançant un metres més arribem a una petita plaça per a vianants en la que, asseguts en els seus bancs, podem mirar i admirar l'absis de la  catedral. En aquest indret, anomenat Plaza de Puerta Obispo, començarem la propera entrada dedicada a León.

Atentament.

Senyor i