Mantequería Lasierra.

Al blog hem mirat i admirat les tres joies del modernisme català de Barcelona que hi ha a la mansana de la Discòrdia, anomenada posteriorment illa de la Discòrdia. Al tram del Passeig de Gràcia situat entre el carrer d'Aragó i el carrer del Consell de Cent podem gaudir de la Casa Lleó Morera de Lluís Domènech i Montaner, la Casa Amatller de Josep Puig i Cadafalch i la Casa Batlló d'Antoni Gaudí i Cornet. Si voleu recordar les entrades que els hi he dedicat al blog cliqueu sobre l'enllaç anterior.

 

 

A l'entrada d'avui us proposo anar passejant  per l'Eixample uns vint minuts des de l'illa de la Discòrdia fins a la Mantequería Lasierra ubicada al carrer Rosselló 160. Aquesta botiga centenària és una petita joia.

 

 

L'any 1.895 ja existia a la zona un establiment de planta baixa amb un pis a dalt que era propietat de J. Busó, dedicat als olis i conserves selectes. En aquella època la botiga pertanyia al sud de la vila independent de Gràcia.

 

L'any 1.897, quan la vila independent de Gràcia s'incorporà a la ciutat de Barcelona es demanà permís per construir l'edific actual que és del 1.900. 

 

 

En aquest edifici es fundà fa 126 anys l'establiment "La nueva maravilla" fundat per Ramon Canela, que era membre d'una família propietària d'altres colmados.

 

 

L'any 1.953 després de passar per quatre propietaris la botiga estava en traspàs. Ramon Lasierra Jariod, que era gerent de la xarcuteria "La Riojana" que hi havia al principi del carrer Gran de Gràcia, es quedà l'establiment.

 

 

Es conserva tota l'estructura exterior de fusta i el rètol pintat sobre vidre. Les làmines publicitaries protegides per un vidre, malgrat no ser les originals no trenquen l'harmonia de la botiga.

 

Ramon Lasierra Jariod ( primera generació ) s'especialitzà en productes de qualitat, filosofia que han seguit el seu fill Ramon Lasierra Peña ( segona generació ) i el seu net Ramon Lasierra Valent ( tercera generació ).

 

 

La botiga està especialitzada en formatges i embotits de diferents indrets d'Espanya i de Catalunya, vins, caves, productes selectes de galeteria, pasta catalana ( Sanmartí ) i italiana ( Rummo ), arròs de Pals, conserves de peix, carn, llegums...

 

 

Abans d'entrar a la Mantequería Lasierra podeu passar una bona estona observant detalladament els aparadors. Segur que us costarà triar el que voleu comprar.

 

 

M'explica Ramon Lasierra Peña que l'interior de la botiga es pràcticament igual que quan ell era petit. Només han desaparegut les antigues bombes d'oli i s'han introduït mostradors refrigerats per a formatges, embotits i altres productes.

 

 

També em va dir que estava molt content que el seu fill Ramon Lasierra Valent pugui continuar el negoci familiar perquè, a més a més de ser un bon botiguer, afortunadament són els propietaris del local. Altres nissagues de botiguers no poden continuar perquè lloguers astronòmics que es demanen fan gairebé impossible que un establiment comercial se'n surti.

 

 

Cada vegada és més difícil entrar en establiments comercials dirigits per botiguers de soca-rel. Amb la segona i tercera generació dels Ramon Lasierra tindreu la sort de ser atesos per bons professionals.

 

 

Com podeu constatar a les fotografies de l'interior de la botiga, es conserven perfectament les prestatgeries i els calaixos de fusta pintada.

 

 

No és gens fàcil mantenir els establiments emblemàtics de les ciutats i els pobles però Ramon Lasierra Valent, seguint el savoir-faire del pare i el padrí, està il·lusionat en continuar.

 

 

La Mantequería Lasierra forma part de la Ruta dels Emblemàtics creada pel Fons d'Imatges del Comerç de Catalunya ( FICC ), una guia dels establiments històrics de Barcelona, Mataró, Manresa, Vic, Girona, Figueres i Reus.

 

 

Al setembre del 2.016 vaig dedicar una entrada a la Llibreria Sant Jordi que estava al número quaranta-u del carrer Ferran de Barcelona i també formava part de la Ruta dels Emblemàtics.

 

 

Malauradament aquesta màgica llibreria ja està tancada. Si voleu veure les motllures alfonsines, els elements florals modernistes, els prestatges i els dos caps de lleona tallats en fusta, del 1.906 cliqueu sobre l'enllaç anterior.

Tornant a la Mantequería Lasierra aprofito per acabar l'entrada per explicar-vos que una mantequería és una botiga especialitzada en la venda de productes lactis ( llet, formatge, mantega... ) i productes peribles ( per exemple els ous ). Amb el temps s'hi ha inclòs la venda d'embotits.

Deixeu de comprar per internet compulsivament i doneu vida a les botigues de tota la vida perquè sinó els nostres pobles i ciutats perdran bona part del seu encant.

Atentament.

Senyor i  

Lecce ( 5 ).

Després d'observar detalladament a l'entrada anterior dedicada a Lecce el Propilei ( l'accés monumental a la Piazza del Duomo ), i els edificis del Seminario i l'Episcopio ( el Bisbat ), a la d'avui acabarem de mirar i admirar els edificis barrocs d'aquesta majestuosa plaça, el Duomo i el campanar ( il Campanile ).

 

 

A la fotografia anterior podeu observar d'esquerra a dreta els edificis del Duomo ( cattedrale metropolitana di Santa Maria Assunta ), l'Episcopio i el Semirario, i a la propera les façanes nord -a l'esquerra-  ( la més exuberant ) i oest - a la dreta-  ( frontispici ) del Duomo.

 

La primera catedral es construí l'any 1.144 per ordre del bisbe Formoso Lubelli i l'any 1.230 fou reconstruïda en estil romànic pel bisbe Roberto Voltorico. L'any 1.659 el bisbe Luigi Pappacoda encarregà a l'arquitecte Giuseppe Zimbalo ( conegut com Zingarello ) la reconstrucció de la catedral en estil barroc de Lecce.

Malgrat les tanques de les obres i el cotxe aparcat la propera fotografia ens permet observar la part central del frontispici de la catedral.

El frontispici està dividit horitzontalment per una cornisa i verticalment per quatre pilastres estriades. A la  part del frontispici del costat de l'Evangeli ( el costat esquerre des del punt de vista dels fidels mirant cap a l'altar ) la decoració és molt austera amb un gran finestral amb una petita finestra a sobre. El costat de l'Epístola ( el costat dret ) està tapat per l'edifici de l'Episcopio. Sobre el segon nivell hi ha un timpà triangular que acaba amb quatre pinacles.

Al nivell inferior dues fornícules amb les estàtues de Sant Pere ( esquerra ) i Sant Pau ( dreta ) flanquegen el portal.

 

Les pilastres estriades del portal acaben en dos capitells corintis amb un àngel que aguanta un fistó ( una garlanda vegetal festiva en forma d'arc invertit ).

A l'arquitrau hi ha querubins ballant i al timpà que corona el portal un grup d'àngels amb un alt relleu de Maria Vergine Assunta al cel amb l'epígraf amb la dedicatòria del temple.

La porta de bronze, col·locada per celebrar el jubileu de l'any 2.000, és del pintor i escultor Armando Marroco. A la part superior hi ha la representació de Crist ressuscitat flanquejat pel Sol i la Lluna.

Aixecant la mirada podem veure el segon nivell amb un gran finestral coronat pel bust de Crist i flanquejat per les fornícules amb les estàtues de San Gennaro ( esquerra ) i San Ludovico da Tolosa ( dreta ). Corona el frontispici el timpà amb un òcul el·líptic que té un marc de pedra tallada. La perspectiva de la fotografia següent fa que no es vegin gaire bé els quatre pinacles el timpà triangular  que podeu observar perfectament a la primera fotografia del frontispici.

 

 

Darrere del costat de l'Evangeli, a la dreta, treu el nas la part superior de il Campanile que estaven restaurant durant la meva visita.

Deixem el frontispici ( façana oest de la catedral ) i anem a l'esquerra per observar detalladament la rica decoració de la façana nord.

La façana lateral nord, més exuberant que el frontispici, està dissenyada com a un arc de triomf. Té dos nivells coronats per un frontó. A les dues fornícules que flanquegen el portal hi ha les escultures de San Fortunato i San Giusto, i sobre la balustrada San Oronzo assistit per dos àngels.

 

El nivell inferior ( fotografia anterior ), està dividit en cinc zones per dues columnes i quatre pilastres estriades, totes coronades per capitells corintis. Els capitells de les columnes estan decorats amb querubins i els de les pilastres amb lleons.

 

 

Les columnes estriades destaquen la zona central de la façana emmarcant el portal sobre el que hi ha un arquitrau amb putti que sostenen fistons. A la lluneta tres àngels juguen sobre un fistó pendular amb magranes, codonys i carxofes.

Entre les columnes i les pilastres estriades hi ha dues espectaculars fornícules amb les estàtues de dos dels copatrons de Lecce. Sobre les fornícules trobem epígrafs dedicatoris.

A la de l'esquerra San Fortunato bisbe i màrtir ( fotografia anterior de detall ) i a la de la dreta San Giusto màrtir ( fotografia següent de detall ).

La propera fotografia de detall és de part de la decoració que hi ha flanquejant el portal entre les dues pilastres estriades de l'esquerra i les dues pilastres estriades de la dreta.

Els nivells inferior i superior estan connectats per una balustrada ricament decorada. Darrere d'aquesta balustrada hi ha un gran arc de mig punt flanquejat per pilastres estriades amb capitells decorats amb querubins. Fora de l'arc flanquegen a Sant Oronzo hi ha col·locades sobre les volutes que enllacen l'arc amb els escuts del capítol les estàtues de Santa Veneranda ( esquerra ) i Santa Irene ( dreta ) que fou patrona de la ciutat fins al 1.656.

El zoom de la càmera fotogràfica ens permet observar detalladament la decoració de l'arc presidit per San Oronzo i coronat amb l'escut del bisbe Luigi Pappacoda.

Forçant una mica més el zoom de la càmera fotogràfica podeu veure millor l'escut del bisbe en el que està representat un lleó rampant rugint.

Entrem un moment a la catedral amb planta de creu llatina i com podeu constatar a la fotografia següent té tres naus dividides per pilars estriats reforçats amb semicolumnes adossades.

Aixecant la mirada puc ensenyar-vos l'enteixinat de fusta del 1.685 sobre el que hi ha tres grans llenços que representen a Sant Oronzo predicant, protegint de la pesta, i del seu martiri. Al creuer hi ha el Sant Sopar.

 

 

Al final de la nau central trobem un gran arc que marca la intersecció amb el transsepte i el de darrere amb el presbiteri. Sobre el finestral a la cornisa hi ha els escuts, d'esquerra a dreta, del Capítol, el bisbe Pappacoda i el de la ciutat de Lecce. El gran llenç de l'Assumpció, obra d'Oronzo Tiso, està flanquejat per dues pintures ovalades dedicades a Sant Pere i Sant pau.

L'altar major és de marbre amb incrustacions de lapislàtzuli i bronze daurat obra del marbrista napolità Gennaro De Martino. L'any 1.970 davant de l'antic altar es col·locà un altar més petit que és el frontal del segle XVIII de l'altar de la Nativitat.

Envolta el presbiteri un cor de fusta de noguera, del 1.759, que potser fou dissenyat per Emanuele Manieri.

 

 

Sortint de la catedral i anant cap a l'esquerra puc fer amb prou perspectiva la propera fotografia del campanar ( il Campanile ) del que no podeu veure la part superior perquè l'estaven restaurant. El campanar que es veu a l'esquerra al fons darrere dels edificis de la Piazza del Duomo és de la chiesa di Santa Irene.

El campanar actual substitueix el campanar normand preexistent i el posterior de l'època sveva. La construcció del campanar actual, que s'inicià al 1.661 i finalitza al 1.682, fou dirigida pel gran arquitecte del barroc de Lecce Giuseppe Zimbalo.

El campanar de setanta metres d'alçària i planta rectangular està dividit en quatre pisos. Cada pis té una balconada perimetral amb la seva balustrada. Les bastides no ens permeten veure que està coronat per una edícula octogonal amb una cúpula de majòlica tricolor sobre la que hi ha un penell amb la silueta de coure de San Oronzo.

La porta d'accés al campanar és la protagonista de la  fotografia anterior i la propera és de la placa que hi ha sobre la porta amb un epígraf gravat en llatí. 

 

 

Com podeu constatar a la fotografia anterior a la de la porta, a cadascun dels quatre pisos del campanar hi ha una d'aquestes plaques. A la fotografia següent feta amb angle contrapicat  es veuen les plaques del primer i del segon pis. 

Els epígrafs de les plaques del primer, segon i tercer pis foren dictats al segle XVI per Giovanni Camillo  Palma que fou un erudit de Lecce. A la placa del quart pis s'hi pot llegir l'any en que es va acabar el campanar 1.682.

 

 

Les cinc campanes, ubicades al tercer pis, s'anomenen Crocifisso, Annunciazione, Campana del Capitolo, Sacra Famiglia i Assunta Oronzo. 

 

 

Deixem il Campanile i anem al costat nord de la Piazza del Duomo per sortir pel mateix lloc pel que hi vàrem accedir a l'entrada anterior dedicada a Lecce,el Propilei, l'únic lloc pel que es pot entrar o sortir de la plaça.

 

 

Marxem de la plaça i anem a l'esquerra per la via Giuseppe Libertini per la que passejant sis minuts arribarem a la Porta Rudiae que serà la protagonista de la propera i última entrada dedicada a la capital del Salento.

Atentament.

Senyor i

Tripicalleria...

Continuem la passejada per la ciutat de León a la Plaza del Grano, nom popular de la plaça anomenada oficialment Plaza de Santa Maria del Camino. El nom popular de la plaça recorda el mercat en els que venien cereals, carn, peix i hi havia artesans i adobers.

Aquesta plaça de la zona sud del Barrio Húmedo està empedrada i parcialment porxada. Les fotografies anteriors i propera són de l'església de Santa Maria del Camino, coneguda popularment com església de Nuestra Señora del Mercado.

Poc queda de l'església romànica del segle XII en la que hi van fer importants reformes i afegits als segles XV, XVI i XVIII gòtics, renaixentistes i barrocs. Dels tres absis només queden els dos laterals, i a la façana sud hi ha una portalada romànica d'arc cec. L'absis central fou enderrocat a la primera dècada del segle XVIII per fer un cambril per a la Virgen del Camino. A la primera fotografia, a l'esquerra de l'absis podeu veure la porta d'accés al temple per la part del darrere.

Deixem la plaza del Grano i en només cinc minuts passejant arribem a un dels carrers més emblemàtics del Barrio Húmedo, la Calle Azabacheria. Alguns dels carrers del centre històric tenen el nom del gremi que hi treballava, en aquest cas els azabacheros els artesans de l'atzabeja (azabache). L'atzabeja és una varietat de lignit dur, compacte, molt negra i lluent que s'emprava com gemma. Altres gremis que conserven el nom del carrer són: Carnicerías, Herreros, Serradores, Zapaterías, Platerías... Al número tres del carrer Azabacheria, una petita botiga és la protagonista de l'entrada d'avui.

Com constatareu a la fotografia anterior aquest negoci només té un aparador minúscul amb la porta a la dreta i una xapa a la paret, a la dreta de la porta, en la que hi podem llegir: "Tripicalleria-Pimentón  Nieto de Froilán Blanco  Casa fundada en 1.948".

És un negoci de triperia i venda de productes per elaborar embotits. Quan és temps de matança hi ha cua per comprar tripes de totes les mides (naturals i artificials) de porc i de boví, Pimentón de la Vera, pebre, espècies, fils per lligar les tripes...  Només les tripes de porc són nacionals, les altres importades.

A més a més s'hi poden comprar menuts (les vísceres comestibles de l'animal sacrificat) : tripes, turmes, fetge, llengua, morro, orella...

Ja són tres generacions de lleonesos que van puntualment a la tripicalleria quan arriba el fred des de diferents pobles per comprar-hi tot el que es necessita per fer xoriços, botifarres, llonganisses, lloms embotits... Cristóbal Blanco Calleja és la tercera generació que regenta aquest negoci del Barrio Húmedo.

Si a la part superior de l'aparador el protagonisme és pels budells de pocs preparats per la matança, al centre hi ha petits sacs i llaunes de Pimentón de la Vera, potets d'espècies (pebre, safrà...). A la part inferior de la fotografia anterior hi ha petites capsetes de la casa Especias Ruca de Peligros (a tocar de  Granada). Algunes d'aquestes capsetes les podeu veure millor a la propera fotografia de detall. la Tripalleria- Pimentón Nieto de Froilán Blanco i Especias Ruca són dos negocis fundats al 1.948.  

D'esquerra a dreta hi ha dues capses de Salchichonal Aliño de salchichón. La de l'esquerra per fer-ne cinc quilos i la de la dreta per fer-ne deu. Al centre hi podem llegir "Un maestro chacinero en cada estuche ! ". A la dreta del Salchichonal    primer hi ha una capseta de Mejorante matancero i després una de Aditivo preparado para paté de hígado. A la dreta dels fils per lligar llonganisses, botifarres, lloms embotit i xoriços la petita capsa és de Condimento para pinchos.

El Pimentón de la Vera nou arriba a la tripicalleria de León a finals d'octubre i llavors la petita botiga del Barrio Húmedo s'omple de gent per comprar els ingredients imprescindibles per fer la matança. Els clients li diuen a Cristóbal Blanco els quilos de xoriço, de botifarres, els lloms que vol embotir i ell els dóna la mida exacta de pebre vermell dolç i picant, d'orenga i d'altres especies.

Fora de l'època de la matança la petita botiga es dedica a vendre tripes, morro, potes, galtes, orella, llengua, caps de lletó...

A les fotografies anterior i següent de la part inferior del sorprenent aparador hi ha més tripes, un parell de bosses amb especies per la matança i una colla de bosses de Pimentón de la Vera picant, dolç i agredolç.

El Pimentón de la Vera embossat, amb Denominacón de Orígen Protegida, és de les marques: "El Colorín", "Caballo de Oros", "La Dalia" ( les tres de Jaraíz de la Vera ), "Clavel de la Vera" ( Jarandilla de la Vera ) i "La Esencia de la Vera" ( Cuacos de Yuste ). Tots, evidentment, de la comarca de La Vera ( Cáceres ).

Jaraíz de la Vera, és una vila i municipi de 6.720 habitants coneguda com la Capital Mundial del Pimentón i la seu de la Denominación de Origen Protegida.

L'activitat tradicional de la matança del porc al món rural desapareix lentament. Una llàstima perquè, a més a més d'assegurar part de l'alimentació de la família durant tot l'any, és una gran festa familiar.

El dia de Sant Martí, onze de novembre, en molts llocs es feia la matança. Tradicionalment els homes mataven i tallaven el porc i les dones en preparaven els diferents productes. 

 

 

La normativa sanitària de la Comunitat Europea i la Llei de Protecció d'Animals de Catalunya ha fet que força famílies deixin aquesta activitat tradicional.

 

Al blog  us he recomanat moltes vegades els llibrets de la col·lecció Biblioteca del Cordill editats per Grata Lectura. El número divuit "El porc i les seves receptes. La cultura del porc a casa nostra" us ajudarà a recordar als que heu tingut la sort de participar a la matança aquesta festa familiar.

 Si cliqueu sobre l'enllaç anterior i als enllaços que trobareu quan hi accediu, podeu donar un cop d'ull a onze d'aquests llibrets i clicant al proper enllaç recordar la visita a l'editorial Grata Lectura de la que l'edito i periodista solsoní Narcís Clotat Villaró és l'ànima.

 

Deixem la tripicalleria del carrer Azabacheria i el Barrio Húmedo per apropar-nos a la propera entrada dedicada a León a la Plaza San Marcos, a tocar del riu Bernesga, per observar l'espectacular façana de l'Hostal de San Marcos, un dels monuments més representatius del Renaixement espanyol.

Atentament.

Senyor i