dijous, 2 de febrer de 2023

Els secrets de l'església de Sant Joan ...

Avui tornem a l'església de Sant Joan de Lleida a la que he dedicat una colla d'entrades al blog que podeu recordar clicant sobre l'enllaç anterior. Gràcies a mossèn Jaume Pons i Bosch puc ensenyar-vos alguns secrets d'aqueta església projectada per l'arquitecte basc Julio de Saracíbar, projecte que l'arquitecte lleidatà Celestí Campmany amplià, modificà i en dirigí les obres.


A la fotografia anterior podeu veure el frontispici de l'església que fou consagrada pel bisbe Meseguer l'octubre de 1.895. Façana que podeu comparar amb el plànol d'alçat de la fotografia següent custodiat a l'Arxiu Municipal de Lleida. Possiblement aquest plànol, no signat per cap arquitecte, és una còpia del projecte original de Julio de Saracíbar feta per Celestí Campmany.


Comparant la primera fotografia i la del plànol queda clar que al projecte la façana estava flanquejada per dues torres campanar coronades per cuculles i que al creuer hi havia una cúpula, però aquesta part del projecte no es va construir per dificultats econòmiques.
El llibre "Sant Joan, dos temples parroquials. Miscel·lània dels aniversaris 2.018 - 2.020" editat el juny del 2.021, és un recull d'articles de diferents autors i nombroses col·laboracions. A l'article d'Anna Maria Gaya i Fuentes La construcció del temple nou de Sant Joan podem hi llegir a la pàgina noranta-cinc ..." L'any 1.902 es va donar per acabat el temple. Renunciant ja a les torres campanar, els darrers donatius es van orientar a la construcció de la tribuna del cor i al cancell de la porta lateral"...
 

Quan passegeu per la plaça Sant Joan, si s'escau, podeu escoltar el repic de les campanes de la Seu Vella i les de l'església de Sant Joan. Però on són el campanar i les campanes d'aquesta església neogòtica? Entrem a Sant Joan i ho descobrirem...


A la fotografia anterior podeu veure la porta que hi ha al fons de la nau de l'Evangeli ( des del punt de vista dels fidels, mirant cap a l'altar, la que està al costat esquerre ).


Mossèn Jaume agafa la clau, obre la porta i comencem a pujar per la senzilla escala que podeu observar a la fotografia anterior. 
Tornant al llibre "Sant Joan, dos temples parroquials. Miscel·lània dels aniversaris 2.018 - 2.020" a l'article La restauració de Sant Joan per Regiones Devastadas d'Alexa Trilla i Josep Barahona, a la pàgina cent dos hi ha un estudi dels danys que patí l'església. De la trista llista de destruccions transcric ... "Destrucció total d'altars, orgue, mobiliari i escala d'accés al campanar"...  I a la pàgina cent set quan el projecte de reconstrucció fa referència als materials del ram de paleta diu ...Graons de pedra artificial a l'escala del campanar, sagristia i capella.... Com podeu constatar a la fotografia anterior aquest primer tram d'escala d'accés al campanar no fou destruït per l'incendi del 1.936. Els graons de pedra artificial els trobem més amunt.


La primera porta que trobem pujant per l'escala del campanar ens permet accedir al cor de l'església, que actualment té funció de magatzem.
A la fotografia següent, feta des de la nau central, podeu veure dues de les portes que trobem pujant per l'escala. La del nombre un és la del cor, la del nombre dos ens permet accedir a un espai molt més reduït a tocar dels finestrals amb vitralls -amb una barana poc segura-. Amb el nombre tres..

Sortim amb el mossèn al cor per fer diferents fotografies des d'aquest espai privilegiat. A la propera podeu veure la nau central a vista d'ocell.
 
 
Si em giro faig la fotografia següent amb angle contrapicat en la que podeu observar els finestrals i la rosassa amb els seus vitralls. Constatareu el poc espai que hi ha si sortim per la porta número dos i la poca seguretat que ens ofereix la barana.


Abans de tornar a l'escala que puja al cor faig la tercera fotografia en la que podeu veure el capitell de la cadena, un dels que es salvà parcialment l'any 1.936 de l'incendi de l'església.


Aquest capitell és molt difícil de veure des de la nau central perquè és un dels que coronen el pilar i les semicolumnes adossades al mur superior de la nau central. Com podeu constatar a la fotografia anterior, els nervis de la volta es recolzen sobre ells. Si porteu uns binocles cal buscar-lo entrant a Sant Joan per la portalada neogòtica del frontispici, a l'esquerra, a la primera columna central adossada al mur superior de la nau central.


Pujant un nou tram d'escala es pot accedir al petit espai a tocar del vitralls. La propera fotografia de detall ens permet veure millor aquest capitell que esculpí l'any 1.879 Josep Magrinyà. Ell s'encarregà de l'obra escultòrica del temple esculpint capitells, frisos, finestrals, portalades, cartel·les... Les baules de la cadena no tenen fissures. Abans de l'incendi n'hi havia set i actualment en queden quatre. És un dels capitells més valuós, i difícil de veure, de Sant Joan.


Tornem a l'escala per acabar de pujar al campanar. A l'enfilar els últims trams ja veiem l'estructura de fusta on hi ha les campanes.


A l'últim tram d'escala la barana deixa de ser d'obra per transformar-se en una senzilla estructura de fusta. Quan hi arribem el primer que veiem són dues campanes. A la fotografia següent podeu veure els vells batalls lligats amb una corda, i els nous - al centre de color negre- que estan programats per tocar.


Si abans d'acabar de pujar l'escala, em giro, veig les altres dues campanes i la part superior de la finestra ogival de la façana principal.


A la propera fotografia de part del frontispici de  l'església de Sant Joan podeu veure assenyalat el lloc on hi ha el campanar. Entre l'església i els edificis de la plaça treu el nas el campanar octogonal de la Seu Vella de seixanta metres d'alçària, construït entre la segona meitat del segle XIV i el primer terç del segle XV.


L'Anna Maria Gaya i Fuentes m'explicà molt gentilment que s'adaptà com a campanar la torre de l'esquerra i s'hi van posar les campanes del temple antic que eren del segle XVIII. Creu que una d'elles és del 1.780. A l'esquerra de la campana de la fotografia següent hi ha una creu a la panxa i un text al cap.


A la propera fotografia el protagonisme és per la campana que hi ha a l'esquerra de la finestra ogival. A la part dreta de la fotografia es pot veure una creu i l'any 1.78? ( fotografia de detall ).

Quan comencem a baixar del campanar mossèn Jaume s'atura un moment davant d'una porta tancada perquè s'adona que algú s'ha descuidat el llum obert. Agafa la clau, obre la porta i quedo bocabadat...
L'Anna Maria Gaya m'explicà que aquests locals parroquials es van fer quan era rector mossèn Ramon Macarulla i Font. Aquí hi havia l'escola parroquial de Sant Joan, anomenada Sant Nicolau de Bari.
 

Mossèn Joan Mora i Pedra habilità aquest espai l'any 2.011 com allotjament nocturn Jericó i donà aquest servei fins que al carrer de la Tallada 33 obrí l'Hostal Jericó que atén a persones desprotegides de la ciutat de Lleida, sense cap ànim de lucre. Gràcies Anna Maria per les teves explicacions.
Agraeixo a mossèn Jaume la seva gentilesa i surto de l'església de Sant Joan per continuar gaudint del nostre patrimoni.
Atentament.
Senyor i

diumenge, 29 de gener de 2023

Recordar el Museu d'escultura en pedra... ( i 2 ).

El passat dia tretze a la primera entrada dedicada al que fou Museu d'escultura en pedra, habilitat entre 1.972 i 1.993 a l'església romànica de Sant Martí de Lleida, us mostrava les fotografies que hi vaig fer l'any 1.976 gràcies a la gentilesa de mossèn Jesús Tarragona Muray. La propera fotografia , del 1.976, és de les estàtues jacents del sepulcres del segle XIV d'Ot i Teresa de Montcada que actualment podem veure a la Capella de la Concepció de la Seu Vella.

Al final de l'entrada explicava que aquelles no eren les properes fotografies que es podien veure al blog sobre el Museu d'escultura en pedra. A l'entrada "Arxiu Gavín: Inventari d´esglesies de Catalunya ( 12 )", del setembre del 2.011, vàrem gaudir d´algunes de les que va fer Josep Maria Gavín l´any 1.979. Avui les observarem detalladament.
 
 
A la fotografia anterior podeu veure el presbiteri, l'absis semicircular de la capçalera, part de la coberta de volta de canó apuntada reforçada per arcs torals o faixons. A més a més de les peces de pedra exposades, al centre presidint l'absis, hi havia el Crist Crucificat del segle XII de l'església de Sant Pere de Manyanet. Aquest Crist, de fusta policromada, era l'única peça de fusta que hi havia al Museu d'escultura en pedra. El podeu veure millor a les properes fotografies, la primera de l'any 1.979 i la que la segueix, actual, al Museu de Lleida on a l'inventari té el número MLDC 384.

A la propera fotografia podeu observar un dels fulls de l'arxivador en el que hi ha cinc fotografies del 1.979. Al text mecanografiat que les acompanya hi podem llegir: "Lleida A.E.P. de Sant Martí -ara museu- any 1.979".
 
 
A la fotografia anterior i a la propera amb més detall puc explicar-vos algunes de les peces que es veuen en aquest full de l'arxivador:
1 i 2.- Claus de volta procedents de la Seu Vella, del primer terç del segle XIV. A cada clau hi ha un bust femení.
3.- Mare de Déu del segon quart del segle XIV de l'església del Carme de Lleida, que estava en una fornícula exterior i fou destruïda l'any 1.936. Els fragments van ingressar al museu cap al 1.940. MDL 445.
4.- Marededéu. Lleida mitjans del segle XIV procedent d'Alcarràs ( ? ). Imatge de la Mare de Déu i el Nen molt malmesa. MDL 450.
5.- Visitació. Fragment del retaule de pedra de Grenyana. MDL 465.03.
6.- Epifania ( adoració dels mags ). Fragment del retaule de pedra de Grenyana.
 
  
La Mare de Déu, del segon quart del segle XIV, de l'església del Carme no té cap i li falta un tros del braç dret. El seu tors està partit en dos i al Nen Jesús li falta un tros de cap. Una nova imatge, inspirada en la primitiva, la podem veure al carrer de Carme, a la façana del nou temple reedificat a la postguerra. Les dues fotografies següents ens permeten comparar l'escultura molt malmesa l'any 1.936 ( amb el número tres a les fotografies anteriors )  i l'actual.



Al Museu de Lleida podeu observar  el fragment del retaule de pedra de Grenyana dedicada a la Visitació. A les fotografies anteriors de l'Arxiu Gavín té al costat el número cinc.

 
En el proper full de l'arxivador també podem veure cinc fotografies que d'esquerra a dreta i de dalt a baix ens mostren: Sant Miquel de Guillem Seguer ( mitjans del segle XIV ) de Granyena de les Garrigues. Creu de terme amb capitell de tambor octogonal ( segle XVI ? ). Sepulcres d'Ot i Teresa de Montcada ( segle XIV ). Sepulcre gòtic del bisbe Ponç de Vilamur ( mitjans del segle XIV ). Nus octogonal de creu de terme ( segle XV ).


 A la fotografia de detall podeu veure millor a Sant Miquel representat damunt del drac. Li falta el braç dret amb el que agafava la llança. A la mà esquerra té un escut.

 
A les properes tres fotografies podeu observar detalladament el sepulcre gòtic de mitjans del segle XIV del bisbe Ponç de Vilamur, actualment està exposat a la Seu Vella, i que l'any passat fou exposat a Burgos a "Las Edades del Hombre".



 
A la tercera fotografia dels fulls de l'arxivador hi podeu veure, d'esquerra a dreta i de dalt a baix: Compartiments de diferents retaules del segle XIV ( 1, 2, 3 i 4 ), fragment del sepulcre del bisbe Colom c. 1.340 ( 5 ), clau de volta de la segona meitat del segle XV procedent de l'antiga església de la Magdalena de Lleida ( 6 ), Mare de Déu de Gardeny ( 7 ), retaule de Santa Úrsula i Sant Nicolau de Castelló de Farfanya ( 8 ), i Santa no identificada ( 9 ) del primer quart del segle XV procedent de Saidí  que malgrat presidir el retaule a la fotografia del 1.979 no hi té cap relació ). 
 
 
D'aquest full de l'arxivador vull mostrar-vos detalladament  tres de les fotografies, algunes acompanyades  de fotografies actuals de les mateixes peces exposades al Museu de Lleida.
La primera és de quatre compartiments de diferents retaules. Fragment d'un retaule de la Verge ( el Naixement ) de la segona meitat del segle XIV, possiblement de l'església d'Avinganya ( 1 ). Fragment d'un retaule de Sant Antoni, segona meitat del segle XIV procedent de l'església d'Avinganya o de la Nativitat de Sunyer ( 2 ).  Compartiments del retaule de Sant Joan Baptista ( 3 i 4 ), del darrer quart del segle XIV,  procedents de l'església de la Nativitat de Sunyer. Taller de Bartomeu de Robió ( ? ).
 
 
A la propera fotografia podeu veure els fragments 3 i 4 de la fotografia del 1.979 exposats actualment al Museu de Lleida. L'escultura central de Sant Joan Baptista és un dipòsit del MNAC ( Museu Nacional d'Art de Catalunya ).
 

El fragment del sepulcre del bisbe Colom ( segona fotografia del full de l'arxivador anterior - amb el número tres- ) el podeu veure detalladament a la propera fotografia feta a la Seu Vella.

 
Ara podeu veure millor la clau de volta amb la Verge de la Misericòrdia, de la segona meitat del segle XV procedent de l'antiga església de la magdalena MDL 630. La Verge està flanquejada per dos àngels que li sostenen el mantell. Sota del mantell hi ha les figures d'un cardenal, un papa, un bisbe i un rei...

 
A la tercera fotografia podeu veure millor el retaule de pedra policromada de Santa Úrsula i Sant Nicolau ( 8 ), de finals del segle XIV o inicis del XV, procedent de l'església de Santa Maria de Castelló de Farfanya.
La santa ( 9 ) no identificada, del primer quart del segle XV, procedent de Saidí no te cap relació amb el retaule malgrat que al Museu d'escultura en pedra n'ocupava el compartiment central. És la peça MDL 635.

 
A les dues fotografies següents podeu observar aquest retaule que actualment està exposat al Museu de Lleida. 



A la propera fotografia podeu veure a l'esquerra l'escultura de pedra policromada de Maria Magdalena  atribuïda a Bartomeu de Robió, del tercer quart del segle XIV, procedent de l'antiga església de Santa Maria Magdalena de Lleida. Amb la mà esquerra sosté un pot d'ungüents ( que la identifica com Maria Magdalena ) i amb la mà dreta aguanta un llibre obert. La fotografia que la segueix és de la mateixa escultura, exposada actualment al Museu de Lleida catalogada amb el número MLDC 614.


A la dreta de la fotografia del 1.979 hi ha el grup escultòric de l'Anunciació, dels primers anys del segle XIII, procedent de la porta de l'Anunciata de la Seu Vella de Lleida. A les tres fotografies següents podeu observar la porta de l'Anunciata i les escultures de Maria i la de l'arcàngel Gabriel. Cal remarcar la perfecció indiscutible del treball escultòric de les robes.


Abans de marxar del Museu d'escultura en pedra, que omplí d'art l'església romànica de Sant Martí entre els anys 1.972 i 1.993, fem una última mirada general al museu efímer gràcies a les fotografies que Josep Maria Gavín hi va fer l'any 1.979.

És lamentable que aquesta petita joia romànica estigui gairebé sempre tancada i sigui molt difícil gaudir-ne plenament...
Atentament.
Senyor i

dimecres, 25 de gener de 2023

Casa Hernanz.

L'entrada d'avui la comencem a la Plaza Mayor de Madrid. L'origen d'aquesta espectacular plaça es remunta al segle XV. En la seva dilatada història ha sofert tres grans incendis els anys 1.631, 1.670 i 1.790.  
 
 
Presideix la gran plaça l'estàtua eqüestre de Felipe III, començada per Juan de Bolonya i acabada pel seu deixeble Prieto Tacca l'any 1.616. L'estàtua fou traslladada de la Casa de Campo al centre de la plaça l'any 1.848 per ordre de la reina Isabel II.

 
Als anys seixanta del segle passat es va fer una restauració general en la que es tancà el transit rodat i es construí un aparcament soterrani. La decoració mural actual de la Casa de la Panadería és obra de Carlos Franco que la va fer l'any 1.992.

La propera fotografia de  la Tarjeta Postal nº 175 . Plaza Mayor de Ediciones Garcia Gabarrella, ens permet observar la plaça als anys quaranta, abans de la restauració general, la construcció de l'aparcament soterrani i el tancament al transit rodat que es va fer als anys seixanta. 


Els dos laterals de la Casa de la Panadería, iniciada l'any 1.590 per Diego Sillero per al gremi del pa i acabada i transformada per Gómez de Mora l'any 1.617, estan flanquejats per dues torres. A la de l'esquerra hi ha un rellotge i a la de la dreta ( properes fotografies de detall ) un baròmetre que s'instal·là a la segona meitat del segle XIX.

 
 
Però l'objectiu de l'entrada d'avui, a més a més de gaudir de la Plaza Mayor és visitar una botiga centenària que trobarem a tocar de la plaça. Donem mitja volta, anem a la dreta i baixem per la calle de Toledo.


Quan acabem de baixar, a la dreta, trobem els aparadors de Casa Herranz, als números setze i divuit de la calle de Toledo. A la propera fotografia podeu veure el del número setze.


Al rètol de vinil, que imita a l'antic de vidre pintat i daurat hi podem llegir: "Casa Hernanz. Fundada en 1.845  Alpargateria Esparteria". Com podeu veure d'esquerra a dreta hi ha un petit aparador amb espardenyes, sabatilles i sabates, una porta tancada i barrada amb el cartell Entrada siguiente puerta, un aparador central amb sacs i un tercer aparador amb cordes de diferents materials.


L'any 1.845 l'artesà Toribio Hernanz va obrir, a tocar de la Plaza Mayor, una botiga d'espardenyes i ormeigs pels pagesos dels ravals. No hi ha constància documental del funcionament de la botiga fins al 1.860 però en Toribio ja hi despatxava quinze anys abans.
La fotografia anterior és de l'aparador en el que hi ha els sacs. Ho podem llegir: "Sacos nuevos de yute Varias medidas","Sacos de yute usados 2,75 €", "Sacos de pita usados 2,75 €".


A l'esquerra de l'aparador dels sacs hi ha un petit aparador ple d'espardenyes, sabates i sabatilles i a la dreta del dels sacs un aparador amb una oferta molt variada de corderia en el que podem triar entre cabdells i bobines de "rafia para atar, lino extra, cuerda para sillas, rafia para sillas, trenza de yute, madejas de cáñamo, lino natural cinco cabos, cuerda trenzada, aldodón trenzado, algodón, trenza de pita, bramante, lana, algodón rayón, torzal poliamina, rayón pasamanería..."
José Hernanz, segona generació d'espardenyers i corders, durant la Guerra Civil tingué que amagar el gènere perquè els militars dels dos bàndols se l'enduien sense pagar. A tocar de l'aparador del número setze de la calle de Toledo trobem el del número divuit.


A la fotografia anterior i a la propera podeu observar els rètols originals de vidre pintat i daurat en els que hi podem llegir " Alpargatería y Espartería  Casa Hernanz  18 Cordelería - Alpagatería desde 1.845 ".
 
 
Al paviment, a tocar de la porta d'entrada de l'antiga botiga, hi ha la placa que al febrer del 2.008 l'Ajuntament de Madrid va donar a la família Hernanz. Aquesta placa que trobareu als establiments centenaris passejant per la ciutat fou dissenyada pel dibuixant humorístic, periodista i escriptor Antonio Mingote Barrachina ( Sitges 1.919 - Madrid 2.012 ).
 
 
Amb el desenvolupament industrial el Madrid rural i agrícola es transformà totalment. La corderia va créixer molt perquè el Banco de España i Correos necessitàvem moltes cordes per apilar i lligar els paquets.
Jesús Hernanz Velasco, fill de José Hernanz fou la tercera generació que s'encarregà del negoci familiar.

 
Si caminem uns metres més per la calle de Toledo molt aviat trobarem, girant a la dreta, la calle de Latoneros. En aquest carrer es va establir el gremi dels llauners ( latoneros ), que fabricaven amb metall objectes d'ús quotidià ( safates, coberteries, canelobres, gerres... ).

Al número quatre d'aquest carrer trobem el tercer aparador de la Casa Herranz  sobre el que hi ha un rètol de vinil amb el text Alpargatería y Cordeleria Hernanz. Al centre de l'aparador, un cartell ens explica "Entrada por C/ Toledo 18".


Jesús Hernanz Sanz ( quarta generació d'espardenyers i corders ) i els seus fills Marta Hernanz i Jesús Hernanz ( cinquena generació ) s'encarregen actualment del negoci familiar.
Si aneu a Madrid reserveu una estoneta del vostre temps per apropar-vos a Casa Hernanz, una botiga fundada l'any 1.845.
Atentament.
Senyor i