dimarts, 29 de novembre del 2022

Enfilar-se a l'ermita del Sant Cap.

Els seguidors del blog sabeu que ens hem aturat en una colla d'entrades al monestir  de les Avellanes i als seus arxius ( AMBA - Arxiu del Monestir de Bellpuig de les Avellanes -, i l'Arxiu Gavín que ocupa l'antiga fusteria del monestir ).


A només tres quilòmetres del monestir, a la falda del puig de Privà, hi ha el poble de Vilanova de la Sal on hem visitat virtualment l'església de Santa Maria i les salines. Avui i tornem per enfilar-nos a l'ermita del Sant Cap, origen del monestir de les Avellanes.


A la dreta de l'església trobem un bon lloc per aparcar. Just davant de Santa Maria comença a enfilar-se el carrer del Sant Cap. El Sant Cap és el nom amb el que es coneix a Joan d'Organyà, primer prior del Monestir de les Avellanes.


Malgrat la poca distància a l'ermita, prop d'un quilòmetre, el desnivell és important. Abans de començar a pujar fem una última mirada a l'església de Santa Maria. L'església actual encara conserva elements arquitectònics anteriors però és el resultat de les importants reformes fetes als segles XVIII i XIX.


Si com jo ja teniu una edat el primer mig quilòmetre cal fer-lo tranquil·lament pel fort desnivell i, si cal, aturar-se a descansar. Aprofitant l'aturada em giro per mostrar-vos que la pujada és important.


Al camí, ara més planer, aviat trobem indicadors que a la franja superior verda ens recorden que estem passejant per l'Espai Natural Protegit Aiguabarreig Segre-Noguera Pallaresa.


Abans de continuar, si aixequem la mirada, a la nostra esquerra veurem les restes de l'ermita romànica de Sant Miquel de Vilanova de la Sal també coneguda com Sant Miquel de Privà.


La part final del camí no suposa cap esforç físic. Al centre de la propera fotografia, a tocar del camí, hi ha l'ermita del Sant Cap.


L'ermita està construïda aprofitant la balma, que li fa de sostre i parets. La façana, de carreus, tapa l'entrada a la balma.


Com podeu constatar a la fotografia anterior i a la següent de detall, a l'esquerra de l'ermita hi ha una petita estança des d'on es pot veure l'interior de l'ermita.


A l'esquerra de l'ermita i l'estança hi ha una placa que ens recorda la fundació del monestir en la que podem llegir:
En aquest lloc hi fou
 fundat el monestir de
 Santa Maria de Bellpig
 de les Avellanes.
Commemoració del 850
 aniversari
1.166 - 2.016.
 

Joan d'Organyà, conegut com a sant Joan d'Organyà, fou un beat nascut a començaments del segle XII. Formava part de la comunitat del Monestir de Santa Maria de Vallclara, que va ser la primera abadia premonstratesa de Catalunya.


Aquesta comunitat, que es fundà amb el suport del comte Ramon Berenguer IV, per diversos motius es dissolgué poc temps després de la seva fundació.
Sant Joan d'Organyà i altres canonges de la comunitat llavors es van traslladar aquí, aprofitant la balma. Un lloc amb vistes espectaculars on la petita comunitat duia una vida molt austera.


La vida de la comunitat era molt dura. Es dedicaven a l'oració i l'espiritualitat. La gent dels pobles propers van començar a visitar als canonges i a venerar la balma com a lloc de culte.


El comte d'Urgell Ermengol VII, s'assabentà de l'existència d'aquesta comunitat al vessant sud de la serra de Sant Malet. Els ajudà i patrocinà donant-los-hi el mont Malet i altres territoris propers i cedint els delmes, censals i altres drets. Totes aquestes donacions van permetre edificar les poques construccions a la balma originaria del monestir de Bellpuig el Vell. A l'acta fundacional, de l'any 1.166, Joan d'Organyà fou nomenat prior del monestir.


Bellpuig el Vell no va créixer més perquè es començà a construir un nou monestir premonstratès al lloc de Fonts Amenes, on hi ha l'actual monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, a uns tres quilòmetres de Bellpuig el Vell.
L'ermita està tancada però podem entrar a l'estança de l'esquerra per aquesta petita porta amb un arc de mig punt fet en un sol carreu.


Joan d'Organyà mai va marxar de Bellpuig el Vell. L'any 1.172 deixà el càrrec de prior i es dedicà a l'oració i la contemplació. La resta de la comunitat de Bellpuig el Vell es traslladà, a poc a poc, a l'actual monestir.


A la fotografia anterior podeu veure l'interior de l'estança que hi ha a l'esquerra de l'ermita aprofitant la balma. A la dreta hi ha un graó i una petita finestra que ens permet observar part de l'interior de l'ermita del Sant Cap, com podeu constatar a la propera fotografia.


Joan d'Organyà va morir entre 1.192 i 1.195 i fou enterrat a Bellpuig el Vell. L'ermita i la tomba continuaren essent venerades per la gent dels pobles veïns, que l'anomenava sant, però era beat.


Cap al segle XIII van desenterrar les restes de Joan d'Organyà i les van col·locar en un sepulcre de pedra damunt de l'altar. Al segle XVIII van traslladar-les a l'església de l'actual monestir de les Avellanes.


Malgrat el trasllat de les restes a l'església de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, els veïns de Vilanova de la Sal tenen cura de l'ermita i el seu entorn. Cada tres de febrer hi ha un aplec en el que pugen a l'ermita els fidels de Vilanova de la Sal i pobles de l'entorn. Aquesta celebració religiosa finalitza amb el cant del Goig del Sant Cap. Després fan un berenar de germanor.
Baixo a Vilanova de la Sal per informar-me d'on puc aconseguir la clau per entrar a l'ermita del Sant Cap, a la que aviat hi podrem accedir virtualment al blog.
Atentament.
Senyor i

divendres, 25 de novembre del 2022

Magatzems l'Àguila.

A l'entrada anterior dedicada al modernisme de Palma vàrem mirar i admirar Can Forteza-Rey ubicada a la plaça Marquès de Palmer, a tocar de la plaça Major.. Avui ens centrarem en l'edifici contigu, els magatzems l'Àguila.
Els dos edificis comparteixen l'estructura de la planta baixa. La sabateria l'Àguila, com podeu veure a la propera fotografia, ocupa bona part dels la planta baixa de Can Forteza-Rey.


Els magatzems foren dissenyats per l'arquitecte i urbanista mallorquí Gaspar Mannàssar i Moner, però el projecte està signat per Jaume Alenyà i Guinart, l'arquitecte amb qui compartia despatx. L'edifici l'encarregà l'empresari Vicente Ribas. Com els dos edificis tenen estructura compartida, és lògic que es comencessin  al mateix temps. Els documents expliquen que l'edifici es construí entre 1.908 i 1.909.


L'edifici de quatre plantes té l'estructura metàl·lica ( pilars, revoltons, biguetes ) fins al segon pis. A la façana hi ha balconades i balcons amb baranes de ferro forjat. 
A la fotografia anterior podeu observar les de la segona i la tercera planta, i a la propera fotografia de detall la barana de la segona planta. A les dues fotografies podeu veure les columnes de ferro i les grans vidrieres que es van poder instal·lar gràcies a les columnes.


L'edifici fou dissenyat amb la funció de magatzem. Per això s'aprofità al màxim l'espai i les grans obertures de la façana aconseguiren omplir de llum natural l'interior dels magatzems.
L'estudi d'arquitectura Reynés s'encarregà l'any 2.014 de la rehabilitació d'aquest edifici històric per transformar-lo en l'hotel l'Àguila Suites. A cada planta hi ha una suite amb cuina, sala, dormitori i bany.


A la fotografia anterior podeu veure la balconada de la tercera planta i el gran arc decoratiu de mig punt, que és el motiu central d'aquest bell edifici. El podeu apreciar millor a la fotografia següent.


La rehabilitació de la façana, feta l'any 1.992 per l'arquitecte Miguel Vicens Coll, obtingué el Premi Ciutat de Palma d'Arquitectura a la millor reforma.
La fotografia anterior i la propera ens permeten observar la ceràmica policromada i la decoració de l'arc de mig punt de la quarta planta.


Als anys noranta del segle passat el promotor Josep Milian adquirí l'edifici i encarregà el projecte de rehabilitació a l'estudi d'arquitectura Reynés.
L'arc de mig punt, l'ornamentació i el coronament dels magatzems l'Àguila recorden l'estació de metro Karlsplatz de Viena, un projecte del 1.898 de l'arquitecte Otto Wagner ( 1.841 - 1.918 ). Aquesta estació és un exemple clau de l'Art Nouveau vienès.
 

 Font fotografia: Bwag.
 
A la fotografia anterior, que gentilment m'ha autoritzat l'autor a emprar, podeu veure l'estació de metro de Karlsplatz de Viena.


A les fotografies de detall anterior i propera podeu observar part dels elements decoratius florals i vegetals fets en ceràmica policromada i ferro forjat, que coronen l'edifici modernista.


És evident que quan passegeu pel centre de Palma cal dedicar una part del vostre temps a apropar-vos a la plaça del Marquès de Palmer i observar detalladament Cal Forteza-Rey i els magatzems l'Àguila.
Atentament.
Senyor i.

dilluns, 21 de novembre del 2022

El Museu Etnològic i de Cultures del Món ( 1 ).

El passat mes de setembre vàrem visitar virtualment el Moco Museum Barcelona ubicat al palau dels Cervelló, al número vint-i-cinc del carrer de Montcada. Al sortir-ne vaig explicar-vos que sense marxar del carrer de Montcada, obert al final del segle XII, aniríem als números dotze i catorze que corresponen al palau Nadal i al palau del Marquès de Llió i que des de l'any 2.015 acullen el Museu Etnològic i de Cultures del Món.


La rehabilitació d'aquests palaus permet veure el que queda de la paret mitgera que comparteixen aquests dos edificis contigus. Però l'estructura de la nova distribució de l'espai interior adaptada a la seva funció museística fa que durant la nostra visita no tinguem clar si estem al palau Nadal o al palau del Marquès de Llió.
A la fotografia anterior podeu observar, des de l'espectacular pati central del palau de Marquès de Llió, el portal d'accés. Aquest portal fou transformat al segle XVIII i el pati actual és una modificació del primitiu pati gòtic.
A les dues properes fotografies de detall les protagonistes són les finestres gòtiques que hi ha a esquerra i dreta del portal. La de l'esquerra està decorada amb un escut i a les mènsules exteriors els caps dels que potser eren els propietaris del palau. A les mènsules interiors podem veure el cap d'uns àngels.



L'escala monumental que podeu observar a les dues properes fotografies comunica el pati central amb el primer pis. Aquesta escala es va construir entre els anys 1.706 i 1.716.


Per entrar al museu cal passar per sota de l'arc rampant sobre el que es recolza l'escala. A la fotografia següent, si us hi fixeu bé, encara podeu observar els arcs cegats, amb dovelles, que ens mostren on hi havia l'antic pòrtic de l'edifici gòtic original.


La rehabilitació dels palaus fou promoguda per l'Institut de Cultura de Barcelona - Barcelona Infraestructures Municipals. Els autors del projecte foren Josep Benedito + Op Team Arquitectura.
El pati central del palau Nadal ( propera fotografia ) és molt més petit que el pati central del palau del Marquès de Llió.

Aquest palau fou remodelat a finals dels anys seixanta del segle passat. A la fotografia següent podeu veure la galeria neogòtica del palau Nadal.
L'Ajuntament de Barcelona va canviar la distribució del palau per acollir el Museu Barbier-Mueller d'Art Precolombí, que va estar obert entre els anys 1.997 i 2.012. 


Abans de començar la visita virtual al museu pugem per la gran escala de pedra per poder accedir a la Sala Noble de la primera planta del palau del Marquès de Llió.


Les finestres coronelles gòtiques que podeu veure a l'esquerra de la propera fotografia es van recuperar en les obres de restauració de l'any 1.955.


En aquesta Sala Noble és impressionant l'enteixinat del sostre del primer quart del segle XIV. Si des del mateix punt en el que he fet la fotografia anterior, aixeco la càmera fotogràfica i faig la fotografia següent amb angle contrapicat, podem apreciar millor aquest enteixinat.


El zoom de la càmera fotogràfica em permet mostrar-vos detalladament la decoració de l'enteixinat de fusta policromada de l'època gòtica. Podeu constatar a la fotografia que està molt ben conservat perquè, a més a més de la restauració, va estar molts anys amagat per un fals sostre d'encanyissat i guix.


La remodelació dels dos palaus va començar l'any 2.013 i l'actual Museu Etnològic i de Cultures del Món fou inaugurat l'any 2.015. Però l'origen del museu cal buscar-lo a mitjans del segle XX. L'any 1.942 es fundà el Museu de les Indústries i Arts Populars. El Museu Etnològic i Colonial s'inaugurà l'any 1.949. L'any 1.962 aquests dos museus es van unificar en un sol museu. Després de diverses unions i separacions l'any 1.999 es van unir de forma definitiva. El Museu Etnològic i de Cultures del Món té dues seus, la del carrer de Montcada i la del Parc de Montjuïc.
A l'exposició permanent de la seu del carrer de Montcada hi podem veure una selecció de 529 peces cedides a l'Ajuntament de Barcelona per la Fundació Folch, i altres peces procedents de la Fundació Arqueològica Clos, de la col·lecció Duran Vall-Llosera i del Museu Etnològic de Barcelona.
Deixem la reforma dels dos palaus i tornem a la planta baixa per comprar l'entrada i començar la visita al museu a l'Espai Introductori.


A la fotografia anterior podeu veure la màscara tatanua de Nova Irlanda, Papua Nova Guinea. de finals del segle XIX, feta amb fusta tallada, pigments naturals, tela, fibres i pols de conquilla.
La propera fotografia és del buda històric Śākyamuni de Gandhara, Pakistan/Afganistan. Segles II .- IV és d'esquist.


A les properes entrades dedicades al Museu Etnològic i de Cutures del Món visitarem les sales dedicades a Àfrica ( planta 0 ), Oceania ( planta 1 ), Àsia ( plantes 1 i 2 ) i Amèrica ( planta 2 ).
Atentament.
Senyor i

dijous, 17 de novembre del 2022

L'incendi de l'església de Sant Joan.

A les entrades "A l'antic carrer de la Pilota..." i "Als capitells de la portalada neogòtica..." ens vàrem apropar virtualment a l'església de Sant Joan de Lleida per observar detalladament un dels capitells de la portalada neoromànica ( carrer Sant Joan ) i dos dels capitells de la portalada neogòtica ( plaça de Sant Joan ).
Avui tornem a situar-nos davant de la portalada neogòtica per veure, gràcies al Servei d'Audiovisuals i Arxiu Fotogràfic de l' I.E.I., els efectes de l'incendi que patí l'església de Sant Joan el dia 25 de juliol de 1.936.


A la fotografia anterior podeu veure el frontispici de l'església que va ser consagrada pel bisbe Meseguer el diumenge dia 27 d'octubre de 1.895.
A la fotografia següent encara es pot observar el timpà de la portalada en el que estava representat Sant Joan Baptista batejant a Jesús el riu Jordà. A la dreta de la fotografia, l'estret carrer de la Pilota.


Font fotografia: Audiovisuals I.E.I. Fons Antic. Monuments.
 
També podeu veure, una mica millor, el timpà a la propera fotografia en la que en primer terme hi ha un autocar Dodge Brothers
A les fulles de la porta hi ha el símbol Alfa ( A, a l'esquerra ) i Omega ( Ω, a la dreta ), la primera i la darrera lletres de l'alfabet grec clàssic que representen a Déu i a Jesucrist, el principi i la fi.
 

 Font fotografia: Audiovisuals I.E.I. Fons Antic. Monuments.

A la fotografia següent podeu apreciar l'aspecte del frontispici de l'església després de l'incendi del dia 25 de juliol de 1.936. Aquell dia un grup de persones van entrar a l'església i provocaren dos incendis, un a l'interior i l'atre a la plaça amb els objectes que havien tret.
Com podeu constatar, la porta de la portalada neogòtica i el timpà estan destruïts, els vitralls de la rosassa que representaven el Baptisme de Jesús estan trencats i part de la coberta de l'església s'ha ensorrat.


Font fotografia: Audiovisuals I.E.I. Fons Ramon Rius.

Entrem a l'església, fent un salt en el temps de vuitanta-sis anys, per observar com va quedar Sant Joan després de l'incendi. A la fotografia de l'any 1.939 podeu veure que no queda res dels vitralls de la rosassa i de part de dos dels finestrals de la dreta.


Font fotografia: Audiovisuals I.E.I. Fons Ramon Rius.
 
Com a conseqüència de l'incendi, les voltes van cedir. S'ensorrà la meitat de la coberta i, com podeu observar a la propera fotografia del 1.939, els nervis i les claus de volta no van caure. 


Font fotografia: Audiovisuals I.E.I. Fons Antic. Ciutat de Lleida.

Regiones Devastadas s'encarregà de la reconstrucció. L'arquitecte Francesc Calvera i Armenteros dirigí les obres que es van fer entre 1.940 i 1.944. La fotografia següent és de 1.941.


Font fotografia: Audiovisuals I.E.I. Fons Antic. Ciutat de Lleida.
 
La restauració va costar 1.113.448,73 pessetes, 630.276,63 pessetes més que les que calculava el primer pressupost. Sant Joan reobrí al culte el dia tres de setembre de 1.944.
A la propera fotografia podeu veure el  mateix indret de l'església de la fotografia anterior vuitanta-un anys després. El contrallum no ens deixa veure els vitralls.


A la pàgina 107 del llibre "Sant Joan, dos temples parroquials. Miscel·lània dels aniversaris 2.018 - 2.020" hi ha un llistat de modificacions sobre el projecte de reconstrucció aprovat que suposà la redacció d'un projecte reformat. Aquest llistat forma part del capítol "La restauració de Sant Joan per Regiones Devastadas" ( pàgines 97 a 110 ) d'Alexa Trilla Barahona i Josep Barahona Canela.


Només a l'apartat de " Vitralleria: Vitralls artístics muntats al plom " es van refer: dotze vitralls mosaic amb imatges ( quatre grans i vuit petits ), deu vitralls amb imatges, tres vitralls amb atributs, tres rosasses de vitralleria artística ( dues de 4,10 metres de diàmetre i una de 1,20 metres de diàmetre ).
A la fotografia anterior podeu veure els vitralls de la rosassa del frontispici, que representa el Baptisme de Jesús. És una de les dues rosasses grans refetes per Regiones Devastadas.
Atentament.
Senyor i