El Flysch de Zumaia.

Avui donarem un cop d'ull a una petita part del Geoparque UNESCO de la Costa Vasca, uns tretze quilòmetres de penya-segats que ens permetran observar l'espectacular formació de capes de roques anomenades flysch. El geoparc està encaixat entre el mar Cantàbric i les muntanyes basques dels municipis de Zumaia, Deba i Mutriku. La part que veurem és del municipi de Zumaia.

Des de la Plaza Amaia, a tocar del riu Urola, passejant tranquil·lament un quart d'hora s'arriba al Mirador de Algorri, des d'on he fet les properes deu fotografies. 

A les fotografies anterior i següent constatareu la diferència que hi ha entre observar el flysch des de la petita cala d'Algorri quan hi ha marea alta o plenamar ( en la que no es veuen les plataformes d'abrasió )  o amb marea baixa o baixamar ( en la que es veuen molt bé les plataformes d'abrasió ).

El flysch és una formació estratigràfica de roques sedimentàries en la que s'alternen capes de roques dures ( calcàries, pissarres... ) i capes de roques més toves com el gres argilós.

 

 

El mar, la pluja i el vent erosionen els penya-segats provocant despreniments. Els penya-segats retrocedeixen deixant als seus peus una de les més grans plataformes d'abrasió del Cantàbric. Les capes més dures aguanten millor l'erosió i formen caps. Les més toves s'erosionen formant petites cales com la d'Algorri.

 

Constatareu que dues d'aquestes fotografies són dels plafons informatius que trobareu al mirador. El mirador d'Algorri és un dels miradors més freqüentats de geoparc. 

Els sediments es van dipositar fa aproximadament entre noranta-nou i cinquanta milions d'anys al fons d'un mar estret que hi havia entre la península ibèrica ( que en aquella època era una illa ) i la placa eurasiàtica. Aquestes capes es van formar en posició horitzontal fins que el xoc entre aquella illa i la plana eurasiàtica les aixecà a la posició actual. Les capes més antigues estan inclinades cap a l'oest i les més modernes cap a l'est.

En aquesta petita cala d'Algorri hi ha el límit K/PG, un nivell fi de color negre en el que més del 70% dels fòssils marins desapareixen. Té seixanta-sis milions d'anys i coincideix amb l'extinció dels dinosaures en terra ferma.

És el límit, conegut com límit K/T, entre el Cretaci ( K ) i el Paleocè ( Pg ). La propera fotografia és del plafó informatiu que ho explica.

A la fotografia següent els puntets que hi he dibuixat assenyalen el límit K/T, entre el Cretaci i el Paleocè, és a dir entre l'era secundària i l'era terciària. Clicant sobre l'enllaç anterior accedireu a l'article LIG 43 Límite K/7 en Zumaia. Inventario lugares de interés geológico en la Comunidada Autónoma del País Vasco.

Deixem el mirador d'Algorri i ens enfilem per la petita sendera que puja fins a la part superior del penya-segat. Des de baix pot semblar perillós però si seguiu la sendera i respecteu els límits marcats pels pals i les cordes no hi ha cap perill. A la part superior dreta de la fotografia següent s'hi veu una persona.

La petita sendera per la que pugem a la part superior del penya-segat ens permet anar a l'esquerra fins a la punta Algorri o a la dreta on podrem observar les diferents capes de roques dures i roques toves que inicialment es van dipositar en posició horitzontal. Però la força del xoc entre l'illa que fou l'actual península ibèrica i la placa eurasiàtica aquests estrats han girat uns seixanta graus.

A la part superior esquerra de la fotografia següent podeu observar un petit grup de gent observant-ho. Les capes que veieu a la part superior, on darrere hi ha el mar, són les menys antigues i tenen uns cinquanta milions d'anys. Les més properes a la sendera són les més antigues, les primeres que van sedimentar horitzontalment fa uns cent cinc milions d'anys.

Aixecant la mirada i dirigint-la a la dreta puc mostrar-vos a la propera fotografia l'ermita de San Telmo que corona el penya-segat als peus del qual hi ha la platja d'Itzurum. Alguns dels penya-segats d'aquesta platja tenen una caiguda de cent cinquanta metres.

 

La fotografia següent us permetrà constatar els espectaculars plegaments i falles dels estrats de flysch coronats per l'ermita de San Telmo de la que veiem la part del darrere, on una barana protegeix de la caiguda als visitants.

Abans de continuar per la sorprenent sendera ens fixem en una de les capes de sediments de roques dures que és més gruixuda que les altres i en la que hi ha una placa en la que hi podem llegir A02.

Continuant uns metres més per la sendera direcció a l'ermita gràcies al zoom de la càmera fotogràfica puc mostrar-vos els estratotips  que s'alcen imponents a la platja d'Itzurum. De dreta a esquerra des de l'ermita de San Telmo els estatges de Paleocè: Danià, Selandià i Thanetià.

 

Pujant uns metres més per la sendera trobem el carrer San Telmo que molt aviat es bifurca girant pronunciadament a l'esquerra i ens permet pujar fins a l'ermita dedicada al patró dels mariners (el dominic Pedro González ( c. 1.190- c. 1.246 ), conegut popularment com San Telmo ). La primera referència documental de l'ermita és de l'any 1.540.

A tocar del porxo de l'ermita faig la propera fotografia en la que, a la part inferior esquerra hi ha gent que camina cap a la sendera que els durà fins al mirador d'Algorri.

A la fotografia anterior i a la propera amb més detall podeu observar el plafó informatiu amb la ruta que va de l'ermita de San Telmo a la punta d'Algorri, al mirador d'Algorri i la tornada a Zumaia.

Vaig fins a la barana que hi ha a la part del darrere de l'ermita per poder fotografiar frontalment la punta Algorri a la que abans hem pujat des del mirador d'Algorri. 

El zoom de la càmera ens permet veure una mica millor les capes de sediments que han girat uns seixanta graus ( a tocar del cotxe ) i més lluny la gent passejant per la sendera ( alguns fins a la punta Algorri i altres baixant al mirador d'Algorri ).

Si ens fixem en les lloses de l'ermita hi trobarem les empremtes que els organismes van deixar fa milions d'anys en el fons marins. La propera fotografia és un tipus d'icnofòssil anomenat Paleodictyon, una malla formada per hexàgons. Un icnofòssil és una icnita ( senyal o rastre que han deixat organismes ) que s'ha fossilitzat.

 

Girem cua i marxem de l'ermita i baixant pel carrer San Telmo agafem el primer carrer a l'esquerra que trobem. Enfilant-lo fins arribar a una rotonda i pujant una petita escala les vistes de l'ermita coronat el flysch són tot un regal visual.

A la propera entrada dedicada a Zumaia baixarem des de l'ermita fins al nucli històric que encara conserva el traçat medieval presidit per l'església parroquial de Sant Pere, un edifici gòtic del segle XIII.

Atentament.

Senyor i

La farmàcia del monestir ( i 2 ).

Continuem la visita virtual al nou espai museístic "Santa Maria de Vallbona: el monaquisme femení", que ocupa l'antic dormitori comú de les monges, per acabar de donar un cop d'ull a la farmàcia del monestir. L'abadessa era la responsable de la farmàcia i li calia vetllar pel seu equipament i bon funcionament. A més a més, a partir del segle XVII, li calia contractar apotecaris reconeguts pels gremis i col·legis professionals. Hi ha historiadors que afirmen que abans de la creació de Vallbona de les Monges l'any 1.573, ja hi havia una casa adossada a les muralles pel metge o apotecari.

A la dreta del moble cordialer, que vàrem observar atentament a l'entrada anterior dedicada a l'antiga farmàcia, protegits per una urna us sorprendran els motlles de fusta i terrissa amb els que les monges feien diferents tipus de pastilles.

A l'horta i jardí del monestir les monges endemés dels cultius per alimentar-se s'encarregaven de la recol·lecció de plantes remeieres per emprar-les a la farmàcia. 

Es conserven cinc motlles múltiples de fusta i nou de terrissa amb els que les monges feien les seves pastilles. Les més famoses del monestir eren les d'arrel de malví que s'empraven per calmar la tos.

Els motlles estan afectats pel corc de la fusta, especialment el que podeu veure a la propera fotografia. Però malgrat tot encara mostren la decoració, generalment inspirada en la natura, que "transmetien" a les pastilles. En alguns motlles hi ha decoració amb signes cristians o fent referència a alguna festivitat.

Dels nou motlles de terrissa individuals cinc són rodons ( en un podem veure una petxina amb una creu ), i quatre tenen representacions vegetals. Sembla que a més de l'ús farmacològic, aquestes pastilles també eren una llaminadura amb la que les monges obsequiaven a la gent que les visitava.

A la dreta de l'urna amb els motlles per fer pastilles veureu instruments de mesura imprescindibles per dosificar correctament dels diferents substàncies que formen el medicament. Parlo, evidentment de les balances. A la propera fotografia podeu veure tres balances de mides diferents que s'empraven segons la quantitat de substància que calia ( gran, mitjana o petita ). La balança gran és de ferro forjat amb plats de coure.

La fotografia següent de detall és dels curiosos pesos de bronze de la balança gran. Cada pes és un cilindre que es transforma a la part superior en un con que acaba en una esfera amb una anella per agafar-lo. A la base hi ha un repeu.

Penseu que el Sistema Mètric Decimal s'implatà legalment per primera vegada a França l'any 1.799. Anteriorment cada país tenia les seves mesures.A Espanya la reina Isabel II sancionà el 19 de juliol de 1.849 la Ley de Pesos y Medidas introduint a tot el regne el Sistema Mètric Decimal. Amb anterioritat les unitats emprades en les formulacions dels remeis eren: grans ( 0,058 g ), unces ( 33,33 g ), escrúpols ( 1,198 g ), lliures medicinals ( 355 g ) o dracmes ( 3,594 g ).

Us deixaran bocabadats els curiosos sifons exposats. La beguda amb gas s'emprava com sedant i tranquil·litzant de l'estómac. Ajudava a una bona absorció dels medicaments. Acostumats a la forma cilíndrica, els sifons de la farmàcia de Vallbona - amb "cintura" i protegits per una malla- són tot un regal visual.

Deixem l'antic dormitori comú de les monges per, abans de marxar, fer una visita imprescindible si esteu enamorats de la bellesa ,el claustre de forma trapezoïdal que ens regala quatre naus: del segle XII ( sud ), XIII ( llevant ), XIV ( nord ) i XV ( ponent ). El silenci i el Sol d'hivern us acaronaran mentre en gaudiu...

Deixem el monestir per tornar a passejar al costat de la riera de Maldanell, un curs d'aigua intermitent a tocar de la muralla del municipi de Vallbona de les Monges. Malauradament en alguns punts a la muralla li han afegit tàpies de terra pastada o, encara pitjor, de maons...
Atentament.
Senyor i

El Museu Nacional d'Escòcia (2).

Continuem la visita al Royal Museum, un dels dos museus ( l'altre és el Museu d'Escòcia ) que formen el Museu Nacional d'Escòcia. Després de gaudir a la primera entrada de la Gran Galeria i quedar bocabadats amb l'espai expositiu Animal World, anem ara a la secció dedicada a les Cultures del Món.

La secció està organitzada en quatre àrees: Mediterrània Antiga, Àsia Oriental i Central, Orient Mitjà i Àsia Meridional, i Oceania, Amèrica i Àfrica. Els objectes exposats ens permeten viatjar a través del temps des de la prehistòria als nostres dies.

A la fotografia anterior podeu veure un gran tòtem dels squamish, treballat amb fusta, que representa animals sagrats. Els squamish viuen al sud-oest de la Colúmbia Britànica, al Canadà.

Hi ha molts objectes recollits pels primers missioners escocesos a l'Àfrica. Els comerciants escocesos recolliren moltes mostres de la cultura del nord del subàrtic canadenc. A la propera fotografia podeu veure el "thunder bird" ( l'ocell tro ), també de la cultura squamisch, un servent del Gran Esperit. La màscara i el vestit s'utilitzen en danses i cerimònies.

A la secció de Ciència i Tecnologia segur que us fixareu en el gran motor de Boulton & Watt, un dels motors de vapor més antics del món. Construït l'any 1.786 amb fusta i metall, té una alçaria de 9,5 metres, una longitud de 9,5 metres i una amplada de 5 metres.

Amb un pes de vint tones la seva funció era bombejar aigua per a la  cerveseria Barday & Perkins. Amb modificacions posteriors també podia moldre ordi. Donà servei a la cerveseria dins l'any 1.884.

L'escocès James Watt ( 1.736-1.819 ) fou un enginyer, inventor i fabricant d'instruments. Les millores que introduí a la màquina de vapor de Newcomen, van ser fonamentals per  la Segona  Revolució Industrial del Regne Unit. S'associà amb el magnat Matthew Boulton l'any 1.774 per formar l'empresa Boulton & Watt.

El wat, unitat de potència del Sistema Internacional representat per la lletra w, té aquest nom en record de James Watt.

La intensitat de la llum baixa a la zona dedicada a l'Espai on explorarem el nostre lloc a l'univers. Si sou uns enamorats de l'astronomia, és una visita imprescindible.

Us encantarà el planetari mecànic del 1.913, amb més de cinc-centes peces, fabricat a Alemanya amb vidre i metall. Un dels cinc creats per Michael Sendther. És un model de sistema solar accionat per engranatges, que ens permet observar els moviments dels vuit planetes i els seus satèl·lits al voltant del sol. No inclou Plutó perquè no fou descobert fins l'any 1.930( recordeu que aquest enginy és del 1.913 ); però com que al 2.006 deixà de considerar-se un planeta per passar a planeta nan, el planetari està complert. Al globus de vidre que tanca aquest planetari mecànic hi ha pintades les principals constel·lacions.

En una de les vitrines podeu contemplar octants i sextants. L'octant és un antic instrument nàutic, anterior al sextant, amb el que es mesura l'altura d'un astre sobre l'horitzó. El sextant permet mesurar angles i s'utilitza per determinar la posició d'un astre, des d'un vaixell o una aeronau.

La interpretació de l'univers sempre ens ha fascinat, ja sigui emprant eines inventades fa segles o les últimes tecnologies.

Evidentment hi ha moltíssimes més coses a veure al Royal Museum, però deixem l'edifici victorià inaugurat l'any 1.861, per entrar al Museu d'Escòcia. Recordeu que la unió dels dos museus és el National Museum of Scotland.

El projecte de l'estudi Benson & Forsyth fou inaugurat l'any 1.998. Inicialment es va plantejar com una ampliació del museu victorià. El disseny del nou museu generà força polèmica i fins i tot el príncep Carles renuncià a ser patró del museu, com acte de protesta.

A la propera i última entrada dedicada al Museu Nacional d'Escòcia visitarem el nou edifici per endinsar-nos en la història d'Escòcia.

Atentament.

Senyor i

Rellotge triple de Sol...

No deixem encara el tercer municipi de Cantàbria, Soba, ni la seva impressionant vall. Recordeu que passejant-hi vàrem descobriri el joc tradicional del pasabolo tablón, una curiosa varietat del joc de bitlles que es juga entre els rius Asón ( Cantàbria ) i Nervión ( País Basc ). Avui es aturarem al concejo de Regules, una de les vint-i-set poblacions de Soba.

És inevitable quedar bocabadat amb les casonas de la vall, antigues cases senyorials típiques de l'arquitectura tradicional montañesa. La majoria es van construir als segles XVII  i XVIII. Però avui no ens fixarem en les casonas, sinó en l'església de Santa Eulalia de Regules.

A les dues fotografies podeu apreciar, just on s'acaba el pòrtic, que a la teulada hi ha una estranya construcció. Si no esteu gaire atents la podeu confondre amb una xemeneia, però...

... el que hi ha sobre la teulada del pòrtic de l'església de Santa Eulalia és un rellotge de Sol triple. El que podeu observar a la fotografia anterior és el rellotge que està orientat a la sortida del Sol , a l'est.

A la propera fotografia podeu contemplar el rellotge orientat al sud, amb un quadrant força diferent al rellotge anterior.

L'església de Santa Eulalia és un temple d'una nau documentat l'any 1.644, que fou molt reformat al segle XIX. El nostre protagonista d'avui, el rellotge de Sol triple, és del 1.767.

A la propera fotografia, tornem a veure a la dreta el rellotge orientat al sud, i a la seva esquerra el que mira a ponent ( oest ).

L'església acull un retaule major barroc, concretament d'estil prexorigueresc, de finals del segle XVII obra de Juan del Arroyo i Juan de Lombera. No us el puc ensenyar perquè l'església estava tancada.
Recordeu que un rellotge de Sol marca les hores amb l'ombra d'un gnòmon clavat dins d'un quadrant on hem dibuixat les línies horàries.

El gnòmon sempre està col·locat en direcció paral·lela a l'eix de rotació terrestre, però els quadrants poden tenir diferents posicions i línies horàries. En el cas de l'església de Regules, com podeu apreciar a les dues fotografies anteriors, els tres gnòmons tenen la mateixa orientació, però els quadrants i les línies horàries són diferents.
Passejant per Cantàbria trobareu més rellotges de Sol triples que us faran més màgica la descoberta del territori.
Atentament.
Senyor i

La Torre dels Vents (1).

Després de donar un cop d'ull al Temple d'Hefest situat a l'àgora antiga d'Atenes, vaig comentar-vos que passejaríem uns metres per anar a l'àgora romana on ens esperava la misteriosa Torre dels Vents. Només entrar a l'àgora romana, construïda sota dominació romana entre els anys 19 i 11 aC  durant el mandat d'August i ampliada per Adrià, ens dóna la benvinguda la porta d'Atenea Arquegetis. Atenea és la deessa de la saviesa, l'artesania, l'estratègia de la guerra i protectora de la ciutat d'Atenes. Aquesta porta amb quatre columnes dòriques de marbre pentèlic que suporten el frontó, fou erigida l'any 11aC. 

A la propera fotografia podeu veure, al fons i al centre, el nostre objectiu d'avui: la Torre dels Vents. A l'esquerra la coberta de la mesquita Fethiye Djami, recentment restaurada, construïda l'any 1.456 després de la conquesta otomana sobre les runes d'una basílica paleocristiana. 

Passejant plàcidament arribem a les restes de la plaça porticada amb columnata jònica doble. La Torre dels Vents construïda al segle I aC per Andronicus Cyrrhestes, arquitecte i astrònom macedoni , ja la tenim a tocar ...

Sobre una base amb tres graons, de planta octogonal, de gairebé tretze metres d'alçària, vuit de diàmetre, amb teulada cònica d'escassa pendent i de marbre pentèlic, aquest edifici bimil·lenari és la gran joia de l'àgora romana. A la fotografia següent podem veure darrere la Torre del Vents el turó coronat per l'Acròpolis.

A la Torre dels Vents hi ha vuit rellotges de sol i un rellotge d'aigua ( clepsidra ) a l'interior. També hi havia una brúixola i un penell, avui desaparegut, que era un tritó de bronze. Cada costat de l'octògon és de 3,20 metres i a la part superior hi ha un relleu que representa un vent. A la propera fotografia, a la dreta, podeu veure l'extrem d'un cilindre on hi havia el dipòsit d'aigua regulador de la clepsidra.

Al fris de la part superior, a cada cara de l'octògon hi ha un relleu que representa els vuit vents dominants a Atenes: Boreas, Kaikias, Apeliotis, Evros, Notos, Lips, Zephiros i Skirion. A la fotografia següent podeu veure a l'esquerra Kaikias ( vent del nord-est) un home vell amb túnica que porta un escut carregat amb calamarsa que llença; i a la dreta Boreas ( vent fred i violent del nord ) representat per un ancià  que bufa un caragol de mar per produir el soroll característic del vent .

El vent del sud-oest, que porta calor i pluja, el representa el relleu d'Evros, home madur que es cobreix amb el seu mantell. A la dreta podeu veure el gnòmon amb una boleta a l'extrem. Per llegir l'hora cal mirar l'ombra de la boleta sobre les línies horàries que podeu veure també a la dreta.

En més de dos mil anys d'història a la Torre dels Vents li ha tocat representar diferents papers. De les primeres funcions que incloïen el de temple d'Èol  passà al segle VI de la mà dels cristians a ser el baptisteri d'una església contigua. Amb l'ocupació turca li donaren  usos religiosos musulmans. Al segle XVIII fou  utilitzada pels dervixos fins que la van abandonat l'any 1.828. Amb el pas del temps estava parcialment coberta per la terra acumulada, i la Societat Grega d'Arqueologia la desenterrà entre 1.837 i 1.845.Des del 1.828 havia estat tancada, però l'any passat després d'una rehabilitació es pot tornar a visitar.
Hi voleu entrar?
Atentament.
Senyor i