L'ocell de l'aigua calenta.

Avui passejarem pel sud d'Islàndia, als peus de la glacera Mýrdalsjökull que literalment podem traduir com la capa de gel de la vall pantanosa. Aquesta capa de gel cobreix varis cons volcànics, el més important és el volcà Kafla que entra en erupció cada 40 - 80 anys.

Els viatgers enamorats del senderisme tenen una cita ineludible a Landmannalaugar, una petita regió del Parc Natural de Fjallabak, zona amb una intensa activitat volcànica, plena de camps de lava i muntanyes de colors per la presència de la riolita.

La travessa de Landmannalaugar a Þórsmörk coneguda popularment com Laugavergurinn es fa normalment en quatre etapes d'uns 12 a 15 quilòmetres. Al final de cada etapa trobem un refugi. El de Landmannalaugar és l'inici de la gran passejada...

Un cop comencem a enfilar-nos el campament es veu més petit en la gran immensitat del paisatge. Després de caminar una estona passem per grans extensions de lluent obsidiana. A l'esquerra de la propera fotografia podeu veure dues persones, una amb anorac blau, que us ajuden a entendre la mida d'aquest vidre volcànic.

La boira em fa tornar a Landmannalaugar on una colla de cavalls trotant embelleixen encara més aquest espai volcànic multicolor.

Sorprèn ràpidament veure el riuet que passa pel costat del refugi amb aigua molt neta i... fumejant. Recordeu que estem passejant per una zona volcànica.

Tocar l'aigua amb la mà et deixa molt clar el perquè fumeja. No trigo gaire a veure un banyista molt especial gaudint de les aigües calentes del riu.

Aquest estrany ocell, en islandès Óðinshani ( Phalaropus lobatus ), té un comportament infreqüent ja que els rols sexuals estan invertits. Els mascles s'encarreguen de covar els ous i cuidar als pollets, i les femelles competeixen pels mascles.

A la primavera menja animals aquàtics dels estanys de la tundra i a l'hivern plàncton. Cria a les regions àrtiques i hiverna als mars tropicals de l'hemisferi sud.

El seu nom en català és Escuraflascons becfí i en castellà Falaropo picofino. Té una llargària de 17 a 19 centímetres i una envergadura alar de 30 a 34 centímetres. A l'hivern el plomatge és poc cridaner, gris i blanc, però a l'estiu llueix una taca de color vermell. Les fotografies són l'estiu passat i mentre les feia em va sorprendre que per la passarel·la de fusta on estava, venien corrent gent amb vestir de bany. Encara que era estiu la temperatura no convidava a fer-ho. Els segueixo i...

Mira que bé, sembla que l' Óðinshani no és l'únic que gaudeix del riuet d'aigua calenta. La gent es posa el banyador al refugi de Landmannalaugar i va corrent per la passarel·la fins a la zona de bany per estalviar-se el fred, o es canvien allà mateix.

Atentament.

Senyor i

Djúpalónssandur.

Tornem avui a la península de Snæfellsnes en la que vam descobrir la història de Guðríðr Þorbjarnardóttir mare del primer europeu nascut a Amèrica. Deixem la granja de la família. a Laugarbrekka , tornem a la carretera 574 i a pocs quilòmetres agafem la 572 fins arribar a la platja de Djúpalónssandur.

La platja de sorra negra contrasta amb els verds intensos d'aquest espai màgic. Al final del caminet que baixa a la platja, unes pedres molt especials ens esperen...

Els aspirants a pescador tenien que demostrar la seva força intentant aixecar les quatre pedres de la prova:  Amlóði , Hálfdrættingur, Hálfsterkur, i la més gran Fullsterkur . Aquest tipus de proves són comuns a tot el nord d'Europa, sobre tot a Escòcia, Islàndia, Escandinàvia i el nord d'Anglaterra.

La tradició determinava quina mena de feina podien fer els mariners als vaixells de pesca. Aixecar la més petita Amlóði ( 23 quilograms ) et classificava com lamentable, gairebé inútil per la feina. Hálfdrættingur ( 54 quilograms ) et donava la categoria de dèbil. Hálfsterkur ( 100 quilograms ) ja et considerava bastant fort. Finalment dominar la pedra més gran, Fullsterkur ( 154 quilograms ) et catalogava com a molt forçut. Deixem les pedres i entrem a la zona de platja on un plafó ens informa de la tràgica història del vaixell de pesca d'arrossegament anglès Epine GY 7.

A la sorra negra destaquen les restes de ferralla del naufragi que el 13 de març de 1.948 va patir l'Epine GY 7. Aquella llunyana tarda el vaixell va encallar a l'est de l'escull de Drítvík, només es van poder salvar cinc dels dinou tripulants...

Les brigades de rescat d'Arnarstapi, Hellmer i Hellisandur arribaren al lloc del naufragi, però el mal temps i el fort onatge van dificultar molt el rescat. Un dels mariners va aconseguir arribar a la costa i, amb la marea baixa, els altres quatre supervivents van poder enganxar al pal el sistema que els transportà en un cistell penjant fins a la platja.

El plafó informatiu ens demana, si us plau, que deixem les restes del naufragi intactes. Restes rovellades sobre el fons negre, ens parlen de la duríssima feina de pescador.

Atentament.

Senyor i

Passejant i gaudint per Mahane Yehuda.

Els mercats sempre són una proposta genial per treballar els sentits. Escoltar, veure, olorar, tocar, tastar,... He de confessar-vos que la descoberta de Mahane Yehuda m'ha suposat un plaer superlatiu. La barreja de venedors i compradors és al·lucinant, i ens mostra la colla de cultures que composen la societat israeliana. Vaig gaudir del mercat en divendres, unes hores abans de la festa del Shabat, el dia de descans setmanal dels jueus que comença al capvespre del divendres i acaba al capvespre del dissabte.

Si aneu a Jerusalem aprofiteu per comprovar com els israelians compren al seu mercat per preparar el Shabat ; no oblidareu fàcilment l'experiència. Originalment el mercat era a l'aire lliure, ara està parcialment cobert. A les 250 parades podeu trobar de tot: fruita, verdures fresques, fruits secs, productes de pastisseria, formatges, peix, llavors, espècies, vins, licors, roba, calçat, articles de la llar, flors, dolços, ous, ...

La gent de Jerusalem l'anomena Shuk o Machne. Els shequels , la moneda israeliana, canvien de mans a gran velocitat. És la gran festa del comprar i vendre. A més a més de les paradetes, trobareu una colla de bars i restaurants on degustar la magnífica cuina de la mítica Jerusalem. No deixeu de tastar els sucs naturals, el de magrana és sublim . L'hummus i el falafel ens descobreixen les genialitats culinàries que fan amb els cigrons.

Alguns dels racons de Mahane Yeuda ens regalen imatges com la següent en la que una colla d'homes juguen al backgammon. 

En aquest joc dos jugadors es trenquen la closca per treure les quinze fitxes del company, del tauler de joc abans que ell ho faci amb les seves quinze. Es considera un dels jocs més antics del món i els historiadors afirmen que ja existien jocs similars fa 5.000 anys. Cal ser un molt bon estrateg si vols guanyar...

El mercat es remunta a l'època otomana. Els pagesos locals portaven els seus productes per vendre i  , a poc a poc, aquest espai es transformà en mercat organitzat. Els governants otomans no es van preocupar de fer-hi cap infraestructura i els camperols i els àrabs instal·lats al Shuk  van fer les seves botigues i magatzems.

El període del mandat britànic ( 1.917 - 1.948 ), va suposar un canvi significatiu en l'aspecte del mercat. El primer governador de Jerusalem, Sir Ronald Storrs, va encarregar a Charles Robert Ashbee un disseny pel mercat que incloïa les infraestructures bàsiques: clavegueram, recollida de brossa, aigua corrent, il·luminació. Malgrat els esforços el projecte no es va poder concloure.  

L'any 1.930 els comerciants es van unir i ajudats pel comitè de la ciutat van comprar un terreny situat al sur de St. HaAgas on establiren el nou mercat. Amb els anys el mercat ha anat creixent i actualment trobem perfectament barrejats el passat i la moda d'avantguarda.

L'espectacle que ens regala el mercat de Mahane Yehuda és fascinant. Els noms dels carrerons del mercat "parlen " dels productes que s'hi venen: HaTut maduixes, HaShazif prunes, HaEgoz anous, HaEshkol raïm, HaAfarsek préssec, HaArmonim castanyes,...

Procureu visitar-lo en dijous o divendres per veure als jerosolimitans ( gentilici dels habitants de Jerusalem ) molt enfeinats comprant per la festa del Shabat. No ho dubteu, la visita al mercat de Mahane Yehuda, al Jerusalem oest, us farà sentir mil i una sensacions.

Atentament.

Senyor i

Un viatge, dos llibres.

L' agost de l'any 1.956 Josep Maria Espinàs i Camilo José Cela van fer un viatge a peu pel Pallars, la Vall d'Aran i l'Alta Ribagorça. Aquest viatge va ser el fonament de dos llibres amb el mateix títol, un en català i l'altre en castellà. "Viatge al Pirineu de Lleida" Editorial Selecta 1.957, i "Viaje al Pirineo de Lérida" Ediciones Alfaguara 1.965 dins la col·lecció La botas de siete leguas.

Però aquest recorregut no el van fer sols. Si llegim les dedicatòries dels dos llibres, descobrirem els companys de viatge. A partir de 1.999 el llibre de l'Espinàs va canviar de nom i "Viatge al Pirineu de Lleida" es va transformar en " A peu pel Pallars i la Vall d'Aran" editat per La Campana, i essent el primer de la sèrie de llibres de viatges A peu . La dedicatòria de Josep Maria Espinàs diu: A Felipe Luján, Camilo José Cela i José Luis Barros, companys de viatge.

Al llibre de Camilo José Cela "Viaje al Pirineo de Lérida" Notas de un paseo a pie por el Pallars Sobirà, el Valle de Aran y el Condado de Ribagorza, la dedicatòria que es por llegir és:
A mi amigo don Felipe, castellano de Buñol, en el reino de Valencia, viejo artillero que perseguia los conejos a palos.
Ao meu amigo Xosé Luís, pastequeiro pontevedrés que deitábase, nudo com'o nubeiro, ao solío montesco ( qu'en ben o vin).
I al meu amic Josep Maria, quàquer barceloní, mestre en trotades de llop i home de bé.
Dos escriptors amb estils diferents que van descriure magistralment als seus llibres l'essència del Pirineu de fa 56 anys. Un Pirineu que ja no existeix, una manera de viure que ha desaparegut . Tot ha canviat molt, però la lectura dels llibres de Josep Maria Espinàs i Camilo José Cela, ens recorda que és molt important la nostra mirada sobre el món. No trobarem les mateixes pensions, bars, camins,... però encara podem descobrir moltes coses al Pirineu.

Camilo José Cela, fotografia del llibre " Viaje al Pirineo de Lérida".

A la pàgina 117, Josep Maria Espinàs ens deixa clar el gran canvi que ha transformat la nostra manera de viatjar. Penseu que no han passat encara seixanta anys i llegiu que calia fer per anar de Barcelona a Esterri:
..." Però és cert. Fa cinquanta anys justos , per arribar a Esterri el barceloní havia de fer això:
5 hores de tren fins a Tàrrega.
4 hores de cotxe per travessar la Plana d'Urgell.
10 hores de cotxe per passar el Segre, pujar els Comiols i arribar a la Noguera Pallaresa, als peus de Tremp.
4 hores de tartana fins a Gerri de la Sal.
11 hores a cavall Pallaresa amunt fins a Esterri.
Són en total trenta-quatre hores, que, si s'havia de menjar i de dormir, es transformaven en quatre dies"...

Cela i Espinàs encara tenien forces per jugar! Font fotografia: Edicions La Campana.

Amb les presses que fem les coses actualment, fins i tot quan estem de vacances , és difícil copsar el batec del territori que trepitgem. En Cela i l'Espinàs el van viure i en aquests dos llibres en el regalen. Llegiu-los a poc a poc...
Atentament.
Senyor i

Viatjar fins al Sinaí fa cent un anys.

El passat mes d'abril vaig recomanar-vos, francament emocionat, el llibre de Publicacions de l'Abadia de Montserrat "Dietari d'un viatge per les regions de l'Iraq 1.922-1.923" de Bonaventura Ubach.

L'entrada "El viatge real" presentava el llibre en el que es va basar Martí Gironell per escriure el llibre "L'arqueòleg".

Els dietaris de Bonaventura Ubach són una eina de descoberta molt important. Aquest monjo de Montserrat, gran estudiós de la Bíblia, havia escrit uns anys abans el seu llibre més important en el que descrivia el viatge per l'Aràbia pètria fins al Sinaí l'any 1.910. Publicat al 1.913, es va fer una segona edició al 1.955, que era gairebé impossible de trobar a les llibreries de vell.
Però aquest mes de setembre Publicacions de l'Abadia de Montserrat ens ha fet un magnífic regal, l'edició facsímil de la segona edició, revisada i ampliada.

Pugeu a un dels camells i acompanyeu a Bonaventura i no oblideu d'obrir molt bé els ulls...Viatjar fins al Sinaí fa cent anys era tota una aventura. Coneixereu a un home savi, gran negociador i molt enamorat de la seva feina. De la mà d' aquest llibre imprescindible entrareu al monestir de Santa Caterina i veureu la seva biblioteca. Us sorprendrà llegir que el mannà descrit a la Bíblia, és una excreció dels tamarits del Sinaí ( tammarix mannifera), tarfâ en àrab; un dels arbres que amb més freqüència es van trobar al llarg del viatge.
Però aquests només són dos exemples de les joies que llegireu al llibre.

El monestir de Santa Caterina al peu del Horeb. Font fotografia: Bonaventura Ubach

Biblioteca del monestir de Santa Caterina. Font fotografia: Bonaventura Ubach.

Un tastet. Al capítol IV de la Part Segona . Al Sinaí, podem llegir a la pàgina 227 : ..."Entrant en aquella hom endevina tot seguit que deu inclore còdex d'importància. Impossible no ja tocar-los, sinó ni solament llegir còmodament el títol que porten escrit al llom. Un té d' acontentar-se amb mirar-los de lluny; una tanca a la qual s'han afegit uns barrots que pugen fins al sostre impedeix d'atansar-s'hi. Si algú desitja consultar, com nosaltres hem fet, algun manuscrit, ho ha de demanar al bibliotecari. Aquest entra per una porta darrera la tanca,treu el llibre i el dóna a qui el demana fent-lo passar per entremig dels barrots. Després surt tot seguit de dins, i mentre hom consulta el llibre, ell i un altre monjo, que és el seu ajudant, no es mouen del seu costat, vigilant-lo contínuament amb una por cerval que se'n fiqui a la butxaca alguna fulla"....
"El Sinaí. Viatge per l'Aràbia Pètria cercant les petjades d'Israel" del monjo de Montserrat, Bonaventura Ubach una lectura molt recomanable.
Atentament.
Senyor i

El viatge real.

Després de la diada de Sant Jordi sempre surten les llistes dels més venuts, i enguany una de les novel·les preferides ha estat L'arqueòleg que ens explica el viatge de Bonaventura Ubach, monjo de Montserrat, a l'Orient Mitjà. Martí Gironell ens explica de forma novel·lada aquest viatge.

Però no volia parlar-vos d'aquest llibre del que s'han fet moltes ressenyes últimament, sinó del dietari editat per Publicacions de l'Abadia de Montserrat, en el que Bonaventura Ubach ( 1.879 - 1.960 ) , narra la seva estada durant quinze mesos a l'Iraq entre 1.922 i 1.923.

Dietari d'un viatge per les regions de l'Iraq ( 1.922 - 1.923 ) de P.Bonaventura Ubach ens permet viatjar per un món molt diferent a l'actual. El pare Ubach era un erudit i un gran viatger i negociant. Es va instal·lar a Bagdad com a centre d'operacions i va organitzar expedicions per Babilònia, Ur dels Caldeus, Susa, Bàssora , Pèrsia, Mossul, part del Kurdistan seguint el Tigris i l'Eufrates, ... El seu objectiu era conèixer les antigues cultures de l'Orient Mitjà i comprar material per a la il·lustració de la Bíblia que preparava.

El llibre està molt ben editat i és tot un plaer llegir-lo i que formi part de la biblioteca personal. Hi ha molt material fotogràfic fet pel mateix monjo de Montserrat. Fotografies de monuments, de la vida quotidiana, de persones,...

Font : pàgina 69. Cuffes fotografiades per Bonaventura Ubach

A la pàgina 69 escriu les experiències del 30 de setembre de 1.922 i ens explica: " Una altra curiositat remarcable d'aquest riu ( parla del Tigris ), és la que fa referència a les petites embarcacions per passar d'una riba a l'altra, o per a un reduït trajecte: més que no pas una barqueta, hom utilitza uns grans coves rodons, nomenats cuffa, fets de nervis de fulles de palmera lligats entre ells i recoberts amb una capa de betum. Són sòlides, desplacen un volum d'aigua considerable, i poden encabir unes trenta i més persones.
Un any després, el 30 de setembre de 1.923 podem llegir el comentari sorprenent de la seva visita al Museu Egipci a El Caire. A la pàgina 181 escriu: " La meva primera i gairebé única visita ha estat al Museu Egipci. El Director m'ha fet un molt amable acolliment i després d'una llarga conversació, m'ha introduït als soterranis del susdit Museu, on m'ha deixat tota llibertat per a escollir els següents objectes: dos sarcòfags, una mòmia de l'època ptolemaica ( 10 esterlines). Una mòmia de cocodril, molts altres objectes de l'antiga civilització egípcia. En conjunt 27 esterlines .
Una col·lecció de déus egipcis, molts d'ells en bronze; un cofre amb inscripció per a les entranyes de mòmia; tot plegat: 15 esterlines.
Al P.Bovier la-Pierre, per diferents objectes i menudalles d'etnologia àrabs: 3 esterlines. Per altres objectes antics: 1,4 esterlines.
Un llibre magnífic, no espereu al proper Sant Jordi per compar i llegir aquesta joia.
Atentament.
Senyor i

Trens i trens.

Al fullejar un llibre de Lunwerg veus clarament que aquesta editorial té molta cura amb els seus llibres. L'any 2.007 va sortir al mercat "La edad de oro del viaje en tren", traduït per Marga Latorre.
L'autor, Patrick Poivre d'Arvor, ha fet dues voltes al món en tren. El tren com a filosofia, per conèixer, per gaudir, per descobrir,... No parla de trens d' alta velocitat, sinó de trens en els que la velocitat no és important i et permeten observar i gairebé olorar el paisatge...

Ens convida a viatjar per onze línies de ferrocarril mítiques: Toy Train de Darjeeling, Orient-Express, Canadenc, Transiberià, Mombasa-Nairobi, Train Bleu, Blue Train, California Zephyr, Palace on Wheels, Eastern and Oriental Express, i els trens dels Andes.
De cada línia ferroviària ens explica breument la seva història i escriu cites de personatges coneguts que han viatjat en aquests vagons: Agatha Christie, Jean Cocteau, Jack London,...
Les magnífiques fotografies del llibre us deixaran bocabadats i per un moment, pensareu que esteu viatjant en aquests luxosos trens.
Bon viatge.
Atentament.
Senyor i

Viatjar a Pèrsia als anys 20.

L'editorial Minúscula tria molt bé els llibres que edita i , generalment, tens a les mans una obra interessant. El passat mes d'abril ens va regalar la crònica de viatges de Vita Sackville-West "Pasajera a Teherán".
El llibre ens explica els dos viatges que va fer a Pèrsia per visitar al seu marit Harold Nicolson, conseller de la legació britànica a Teherán. L'autora no va voler anar-hi com " la senyora Nicolson" i prou. Tenia molt clar que era la Vita i no la senyora de...
Va marxar d'Anglaterra el 20 de gener del 1.926 i va tornar a mitjans de maig. Les descripcions del viatge són captivadores. No és el viatge accelerat que fem actualment; sinó un viatge tranquil que ens permet descobrir.

Va tornar-hi dos anys després . Del segon viatge va escriure el llibre "Doce días. Relato de un viaje por la cordillera Bajtiari, en el suroeste de Persia", inclòs en aquest volum.
Un tastet d'aquest llibre en el que en alguns moments et sembla que fins i tot sens les olors dels llocs descrits. A la pàgina 155 podem llegir:

..."Encaramados en el andamiaje de un cobertizo oscuro y encalado de los bazares, los artesanos enhebran sus husos, sentados con las piernas colgando a más de cinco metros del suelo, ante la urdimbre y la trama de la alfombra. Se habían colocado en hilera, como los gorriones sobre un cable de telégrafos, y eran diez o doce, todos ellos dedicados a tejer con la rapidez de las manos expertas. Eran muchachitos con gorras redondas de cachemir y jóvenes vestidos de lino azul que mostraban una fila de espaldas y de pies cruzados que se balanceaban con largos zapatos de lona acabados en punta, y mientras tejían charlaban, tirando de las lanas de colores, metiendo los puntos en su sitio, inclinándose hacia adelante,estirando el brazo para coger otra madeja"....

Deixeu-vos seduir per la Vita Sakvill-West.
Atentament.
Senyor i

Façanes literàries (2).

Les escales conviden a pujar a les muralles i ho faig. Passejar-hi i gaudir de les teulades de la vila medieval és difícil d'oblidar. Resseguint-les arribo a una zona enjardinada que m'explica breument on sóc: "Villa del libro".

Ara ho recordo tot! Al juliol de l'any passat vaig escriure l'entrada "Llegir al costat del pont". En aquesta entrada parlava d'un article del diari El Correo, un dels més llegits al País Basc. Era al suplement de literatura, " La ruta de los libros", en el que ens explicava que un grup de pobles d'Europa basen la seva recuperació econòmica en el món dels llibres. El poble de Urueña, a Valladolid, és el representant espanyol a L'Associació Internacional de Viles del Llibre.

Urueña és una petita vila medieval on hi viuen 223 persones. Està declarada Monumento Histórico Artístico. Malgrat les seves petites dimensions tenen una oferta cultural molt important. Podem visitar: El Centro e-Lea, El Rincón Escrito, Librería Alejandria , Librería-Enoteca Museo del Vino, Alcunio Caligrafia, Librería El 7, Libreria Samuel, Alvacal -Asociación de Libreros de Viejo de Castilla y León, Boutique del Cuento, Librería Almadí, La punta del Iceberg, Librería Alcaraván, Taller de encuadernación artesanal, Depósito de libros, i quatre museus i botigues especialitzades.


Quina feinada! Entre llibreries i tallers ( un de cal·ligrafia i un d'enquadernació) , tinc dotze espais per triar. Les llibreries són petitetes, però els llibreters se les estimen molt i , remenar i mirar, és tot un plaer.

La Librería Alcaraván m'agrada molt. Està especialitzada en temes de Castilla y León, incidint especialment en arquitectura, art, artesania, etnografia, costums, gastronomia, geografia, història, literatura, natura i viatges. La música tradicional hi té un petit espai.

Remenar i xerrar amb el llibreter és un petit plaer. Agafo un assaig sobre el món del llibre i,... em quedo bocabadat!! Molt aviat al blog de la biblioteca podreu veure el perquè.
Atentament.
Senyor i

Façanes literàries.

Passejant per terres castellanes arribo a una vila medieval que em deixa bocabadat. La collita del blat ha deixat grans extensions de rostoll en les que es pot veure algun colomar. El panís i les vinyes completen un mosaic impressionant. L'horitzó i el silenci són infinits.

Les muralles abracen el poble en el que està clara la voluntat de respectar l'estil antic en les noves construccions. En una de les façanes puc llegir una cita de Miguel Delibes!

"El librero es un copartícipe de la creación, interviene en el alumbramiento de un libro, no diré con igual importancia que el autor pero sí de forma decisiva.

Si existe un libro es porque existe una persona que pone sus ojos en los renglones que un autor ha credo en soledad.

Y esa persona pone sus ojos en un libro, no pocas veces, gracias al consejo, persuasión y asesoramiento del librero."

Altres façanes ens recorden els contes de sempre: " El patito feo","Pulgarcita","El soldado de plomo"....

Hi ha façanes en les que els textos sembla que volen entrar per les finestres i omplir tota la casa amb moltes històries...

Les cites transformen les façanes en llibres. Podem llegir fragments d'escriptors reconeguts i d'altres gens coneguts com el que trobem en un petit racó per on es pot pujar a les muralles. Un poema de" Los Navegantes de Palomar" , artistes plàstics i llibreters, ens sorpèn...

"Suavemente abierto entre las manos

Un libro es un rincón escrito

Y en el ángulo que observamos

Está El Aleph, el punto

Donde convergen todos los puntos

El universo infinito."

Mai havia vist un lloc així. Algú em pot ajudar i dir-me quin és aquest poble misteriós? Atentament.

Senyor i

Costa Brava "100 anys" (3).

Avui la calor m'ha deixat xafat del tot. He recordat dos llibres que ens transporten a la Costa Brava i a l'Empordà. La tramuntana ha bufat màgicament!
En el marc del Centenari de la Costa Brava volia recomanar-vos aquests llibres i , sobre tot, que amb els llibres sota el braç descobriu aquest magnífic raconet del nostre país ara que tindrem uns merescuts dies de vacances.
L'Empordà, el melic del món. De Josep M. Sert a Ferran Adrià passant per la gauche divine. Aquest llibre escrit per Oriol Pi de Cabanyes i editat per L'esfera dels llibres l'any 2006 és una barreja de reportatge i memòria. Ens proposa una descoberta del territori i de la gent.

A la fotografia de la coberta veiem a Beatriz de Moura, Rosa Regàs, Oriol Bohigas i Toni López.

La segona proposta és el llibre editat el 2008 per Brau Edicions en la seva col·lecció Ulyssus :
Viatge per la costa Brava. Paisatge,memòria,glamur i turisme. L'autor, Xavier Moret, també ens proposa una descoberta del territori i de la gent. Una descoberta sense pressa. Viatjar per descobrir, amb calma,...

A la fotografia de la portada podeu veure Ava Gardner i Franck Sinatra a Tossa de Mar l'any 1.950 en el rodatge de "Pandora y el holandés errante".
Busqueu una bona ombra i ....llegiu.
Atentament.
Senyor i

La Cuesta de Moyano.

L'any 1925 un grup d'intel·lectuals, llibreters i escriptors van demanar a l'Ajuntament de Madrid un espai per instal·lar una fira del llibre. El carrer Claudio Moyano va ser el lloc escollit i encara avui , tocant a la reixa del Jardín Botánico, trobem trenta casetes de venda de llibres antics, d'ocasió, descatalogats...

La Cuesta de Moyano l'any 1925 . Fotografia del blog El Bibliófilo Enmascarado. Noticias. Libros a 20 céntimos.

Des de llavors és un espai molt estimat pels madrilenys aficionats als llibres de vell. Sempre fidels als lectors només han faltat d'aquest carrer del 1.936 al 1.939 per la guerra civil i del 2004 al 2007 per un incendi d'una subestació elèctrica.

La Cuesta de Moyano al 1949. Fotografia de Madrileños en el exterior.

Aprofitant aquest contratemps, i mentre el llibretes van anar al Paseo de Prado durant tres anys, l'Ajuntament va fer una gran remodelació de la zona. Ara és un passeig peatonal, un espai ple de gent i llibres.

Les casetes s'han reformat amb l'objectiu que siguin exactament iguals a les de l'any 1925.
Abans als llibres de vell, en castellà tenien el nom de "libros de lance". En Camilo Josó Cela al seu llibre Viaje a la Alcarria ( 1.948) cita aquest espai.
"Cae por la cuesta de Moyano un alegre carrito de hortalizas. Los puestos de libros de lance guardan herméticamente, su botín inmenso de vanas ilusiones que fracasaron, ¡ay! sin que nadie se enterase".

Si passegeu per Madrid no deixeu de donar un tomb per la Cuesta de Moyano.
Atentament.
Senyor i
Recorda, també: llibres-i-llibres-les-ribes-del-Sena