dimecres, 29 d’agost del 2018

Cases singulars de Lleida (24).

Després de donar un cop d'ull als docs ( magatzems industrials que podeu veure a la dreta de la propera fotografia ) obra popular del segle XX, tornem a la passarel·la enfilant la rampa. Els dos edificis que formen l'actual estació ferroviària Lleida-Pirineus, d'estils arquitectònics molt diferents, gairebé es toquen...


Pugem la rampa i abans d'anar a l'esquerra en direcció al barri de Pardinyes, ens aturem un moment per observar les dues edificacions. A la dreta l'edifici noucentista d'Adolf Florensa construït entre 1.925 i 1.929, i a l'esquerra l'espectacular marquesina d'acer i vidre de forma ondulada -l'element més destacat de la reforma del 2.003 per adaptar l'antiga estació a l'arribada del Tren d'Alta Velocitat (AVE).


Anem al final de la passarel·la per contemplar la gegantina marquesina que ha canviat el paisatge urbà de Lleida d'una manera evident.


Tornem a baixar a la plaça Ramon Berenguer IV per observar detingudament l'edifici noucentista, però abans en s aturem un moment per constatar que la Seu Vella ens observa atentament.


Per seguretat no es pot accedir a la zona de vies, que podeu veure a la fotografia següent feta des de la passarel·la. Malgrat els reflexos que podeu observar al vidre de protecció, a la part baixa l'edifici noucentista "treu el nas".


Des de la plaça de Ramon Berenguer IV està molt clar el protagonisme de l'antic edifici inaugurat oficialment el 8 d e desembre del 1.929.


Però l'estació ferroviària dissenyada per l'arquitecte lleidatà Adolf Florensa i Ferrer ( 1.889-1.968), que fou arquitecte municipal de la capital del Segrià, també és el referent de la Rambla de Ferran.


Inspirant-se en les estacions europees dissenyà la impressionant façana noucentista amb les grans torrasses als extrems ( la de la dreta transformada en hotel ), i la torreta classicista al centre flanquejada per dues torres petites.


Al centre de la torreta l'ocupa un gran rellotge a sota del que hi ha escrit en xifres romanes MCMXXVII. L'edifici noucentista està protegit com Bé Cultural d'Interès Local.


L'antiga estació està formada per un cos central de tres altures dividit en tres blocs amb torrasses més altes als extrems. Parlem d'una longitud d'uns 68 metres i una alçària de 19 metres. A la dreta del cos central hi ha un edifici annex.


A la part nova una gran marquesina de vidre i acer amb formes ondulades cobreix les vies ( tres d'ample ibèric i cinc d'ample internacional ) i les andanes de l'estació. Si obriu bé els ulls observareu com s'abracen les dues propostes arquitectòniques.


A la façana les obertures estan fetes amb arcs escarsers, un tipus d'arc de mig punt en forma de corona circular amb el centre per sota de la línia d'impostes.


A la dreta del cos central tenim l'edifici annex que acull els serveis de l'estació. Una part d'aquest edifici annex amb la reforma del 2.003 va perdre  l'antiga marquesina, concretament la que queda a l'interior de la nova construcció -en la que el vidre és el protagonista-  on hi ha l'accés a les andanes i els controls. Però s'ha conservat un fragment de l'antiga marquesina a la part esquerra de la construcció noucentista.


Com podeu veure a la propera fotografia, després de l'antiga marquesina, l'edifici annex "entra" al nou edifici de vidre.


L'estació Lleida-Pirineus ens permet apreciar dues propostes constructives molt diferents. Les velles estructures no estan gens aclaparades per la presència de les propostes actuals i mostren, orgulloses, la seva bellesa...


Abans de marxar de la Plaça Ramon Berenguer IV un dels antics fanals encara llueix la seva senzilla elegància que ressalta amb el blau del cel.


Pugem uns metres pel carrer Príncep de Viana i al número catorze trobarem el nostre proper objectiu: la farinera la Meta.
Atentament.
Senyor I

dissabte, 25 d’agost del 2018

Al cor del bosc de Poblet (2).

Després d'enfilar el camí que va de la Masia Font de l'Oca, situada a Les Masies nucli de població de l'Espluga de Francolí, fins al Coll de la Vena i, des del coll baixar pel sender de gran recorregut GR-175 per la Reserva Natural del Barranc de la Trinitat ( també coneguda com la vall del torrent de l'ermita ) fins a l'Ermita de la Santíssima Trinitat; avui hi entrarem.


Als que ja tenim una edat la primera sorpresa, després d'entrar per la porta de mig punt sense decoració, és l'escultura d'un escolà almoiner de les que ja se'n veuen molt poques.


Fixeu-vos en el paviment hidràulic del terra. Aquest tipus de revestiment artesanal fou molt valorat entre finals del segle XIX i mitjans del segle XX. L'ermita ja apareix documentada al segle XIV, però es reedificà l'any 1.790 i posteriorment va ser restaurada.


L'ermita, catalogada a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, té una sola nau i una volta de canó amb llunetes. Recordeu que la lluneta és la porció de paret formada per la intersecció de la volta amb la paret. A la capçalera el protagonisme és per les petxines, el retaule i les escales -a dreta i esquerra- per accedir al cambril.


El retaule actual substitueix al que fou destruït a la Guerra Civil. En el saqueig que patí l'ermita l'any 1.936, a més a més del retaule, la imatge que s'hi venera - la de la Santíssima Trinitat-, fou esmicolada...


L'empresari i mecenes espluguí, Lluís Carulla i Canals, encarregà l'any 1.941 a l'escultor Frederic Marès i Deulovol la reconstrucció de la imatge a partir de fotografies antigues i les restes de la imatge original que es custodien a la parròquia de Sant Miquel Arcàngel de l'Espluga de Francolí. Marès l'any 1.944 va rebre l'encàrrec de restaurar, utilitzant els escassos elements conservats, les escultures dels panteons reials del Monestir de Poblet. A la propera fotografia de detall podeu mirar i admirar una part del sepulcre del rei Martí l'Humà.


Si us fixeu bé en la part de l'escultura entre coixí on descansa el rei, fill de Pere el Cerimoniós i Elionor de Sicília, i  el peu dret de l'àngel que li agafa el cap podem veure el nom de l'escultor F. MARÈS.


Però tornem al cambril que acull l'escultura de la Santíssima Trinitat i aixequem la mirada per observar-ne detalladament la cúpula.


A la fotografia anterior podeu veure un dels quatre vitralls de la cúpula del cambril que representen els quatre elements: la terra, l'aire, el foc i l'aigua. Aquests vitralls estan fets amb la tècnica Tiffany ideada pel dissenyador estatunidenc Louis Comfort Tiffany ( 1.848 -1.933 ) que substitueix les varetes de plom per cinta de coure.


Diu la tradició popular que la imatge de la Santíssima Trinitat fou trobada sota una vella alzina al costat del santuari. L'ermita és molt visitada pels espluguins i la gent dels pobles de les rodalies per la Festa Major i el dilluns de Pasqua.
El 6 de setembre del 2.013 la imatge de la Santíssima Trinitat fou baixada de l'ermita fins a l'Espluga de Francolí. La darrera vegada que es va poder veure a l'Espluga fou l'any 1.991 amb motiu del cinquantè aniversari de l'entronització de la nova imatge reconstruïda després de la destrucció patida durant la Guerra Civil.
En una de les taules del retaule, com podeu observar a la fotografia següent, està pintat el Monestir de Poblet.


La primera baixada a l'Espluga de la imatge està documentada l'abril de  1.751 on va estar-hi fins al 2 de maig per demanar-li que posés fi a la sequera... Als segles XVIII  i XIX tornà a baixar a l'Espluga diverses vegades, però al segle XX només al 1.991.


Si visiteu l'ermita, a la casa de la dreta trobareu un senzill bar on encara és possible comprar els Goigs a la Santíssima Trinitat que es venerada a la seva ermita de l'Espluga de Francolí, de l'arquebisbat de Tarragona ( Conca de Barberà ). Els goigs són composicions poètiques populars es canten col·lectivament als actes religiosos importants. Aquesta tradició, que s'apaga lentament, està documentada per primera vegada al segle XIV.
Atentament.
Senyor I

dimarts, 21 d’agost del 2018

Un cop d'ull a la fassina Balanyà (1).

Recordeu que al sortir del Museu de la Vida Rural us proposava continuar passejant tranquilament per l'Espluga de Francolí seguint, a l'esquerra, per la carretera de Montblanc fins arribar a la rotonda on ens està esperant la nostre propera descoberta: la fassina Balanyà.


Aquesta antiga destil·leria d'aiguardent, transformada en museu, és un dels tresors de l'espluga. És un dels vint-i-vuit museus que formen el Sistema Territorial del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. Quan agafeu l'entrada us recomano comprar el quadern de didàctica i difusió perquè us ajudarà a gaudir i entendre el funcionament de la fassina.


L'edifici nou de la plaça del Mil·lenari número 1, la rotonda que abans us he comentat, és l'oficina de turisme de l'Espluga. A la primera planta podreu veure un audiovisual previ a la visita a l'antiga fassina. Però abans de pujar, el primer regal visual  és la xemeneia de la destil·leria i darrere seu, a tocar del Museu de la Vida Rural una segona xemeneia que és de la fassina de Cal Ferran. L'edifici amb vidres trencats de la seva dreta és el la desapareguda fassina que fou construïda després de la Guerra Civil. L'Espluga havia tingut cinc fassines: la Balanyà, les dues de Cal Ferran, una on actualment hi ha l'empresa Drac Actiu i l'Antic Celler-Restaurant Simó de Palau.


Deixem l'edifici nou i accedim a l'antiga fassina. Només entrar podem observar l'embarrat, l'arbre de transmissió de politges arrossegades per un sol grup motor central que accionava totes les màquines de la fassina.


El passat i el present conviuen com podeu veure en la propera fotografia en la que, entre politges i corretges, la pantalla ens presenta un audiovisual que en ajuda a comprendre com funciona la fassina.


Construïda l'any 1.834 i reconstruïda com a destil·leria vertical a finals del segle XIX ja amb torre de destil·lació, la fassina Balanyà és un dels tresors de l'Espluga. A la fotografia següent podeu observar l'atrotinat escaldavins que servia per fer la primera separació de vapors. En ell es condensava part del vapor d'aigua i els vapors alcohòlics sortien cap al refredador. Davant seu els dos cilindres, a dreta i esquerra, són la part superior de les olles o calderes de vaporització de la brisa. Recordeu que la brisa és el residu sòlid que queda després de trepitjar o premsar el raïm. Està format per la rapa, la pellofa, la polpa i el pinyol. Per fer l'aiguardent es treballa amb brisa fermentada.


Abans de baixar, a vista d'ocell podeu contemplar la premsa i els dipòsits on es posa la brisa ja destil·lada amb aigua i salfumant. El líquid resultant d'aquesta barreja anava a l'exterior, als remenadors del tartrà per aconseguir àcid tàrtric. A la part superior dreta de la propera fotografia, entre la premsa i els dipòsits, podeu veure una mica amagada la màquina de vapor o cavallet que s'encarregava d'accionar tot l'embarrat.


L'àcid tàrtirc, anomenat també tartàric, es troba en moltes plantes. S'utilitza industrialment per preparar begudes efervescents, per condimentar el menjar, en fotografia i per fer vernissos.


Baixem les escales i des dels dipòsits podem veure, al centre de la fotografia anterior, la premsa. A la seva esquerra la màquina de vapor o cavallet que accionava totes les politges de la fassina, i a la dreta de la premsa - la triadora- que com un sedàs separava el pinyol de la rapa i la pellofa. La pendent escala de fusta ens du on hi ha l'escaldavins i, a dalt de tot, podeu veure el refrigerador que és el protagonista de la propera fotografia de detall.


Aquest artefacte contenia aigua freda que circulava constantment. Aquí es condensaven els vapors alcohòlics que un tub portava fins al dipòsit de planxa reblonada que emmagatzemava l'aiguardent. Un cop vaporitzat l'alcohol de la rapa que hi havia a les calderes de vaporització de brisa no s'acabava la feina. Calia continuar treballant amb els residus sòlids i líquids. Treball que observarem detalladament a la propera entrada dedicada a la fassina Balanyà.
Atentament.
Senyor I

divendres, 17 d’agost del 2018

Al cor del bosc de Poblet (1).

El passat dia 9 d'agost a l'entrada "El cedre..." ens vam apropar a la Masia Font de l'Oca situada a Les Masies, un nucli de població de l'Espluga de Francolí. Al petit hotel, que està a només dos quilòmetres del monestir de Poblet, vam donar un cop d'ull al monumental cedre que acull el seu jardí. Un arbre colossal de 30 metres d'alçària, 19,5 metres de capçada mitjana i 4,11 metres de volt de canó... Per fer més "refrescant"  l'entrada aquests dies de canícula les fotografies estaven fetes a la tardor. Les dues entrades dedicades al cor del bosc de Poblet també aniran acompanyades per imatges tardorenques.
Sortint de la masia trobem els cartells informatius que ens expliquen que estem al Paratge Natural d'Interès Nacional de Poblet.


A la dreta de la masia s'enfila l'exigent camí que ens durà al Coll de la Vena. El plafó del GR175 ens informa que estem a Les Masies ( 530 metres ) zona residencial i hotelera creada a finals del segle XIX al voltant de les fonts ferruginoses del Ferro i la Magnèsia. El GR175 és un sender circular de gran recorregut de cent cinc quilòmetres que ens ajuda a descobrir detalladament part de les comarques de l'Urgell, la Conca de Barbera i l'Alt Camp.


Comencem a pujar i aviat ens endinsem al bosc de Poblet, un espai protegit des de 1.862 per salvar-lo de la deforestació. A l'esquerra de la propera fotografia panoràmica podeu veure la masia Font de l'Oca, i a la seva dreta el magnífic cedre.


La pujada és exigent  però quan les cames fan figa sembla que els pins ens animen a continuar tossudament sense defallir...



Quan l'esforç de la pujada, rematat pel tram d'escales final, s'acaba el regal visual és gratificant. Mentre ens recuperem una mica podem contemplar una part de la Conca de Barberà. amb l'Espluga de Francolí i, al fons la Serra del Tallat amb el seu parc eòlic.


El nostre objectiu és l'ermita de la Santíssima Trinitat reedificada l'any 1.790 però ja documentada al segle XIV. Però abans d'arribar-hi gaudirem dels regals que us hi esperen a la propera tardor.


La zona obaga del camí ens té preparats una colla de regals visuals com el que podeu veure a la fotografia anterior, en la que entre la fullaraca, treuen el nas dos apagallums ( Macrolepiota procera ). És el bolet de làmines més gran que existeix. El diàmetre del barret normalment és de 10 a 25 centímetres. però alguns arriben als 35 centímetres. Altres noms d'aquest bolet són: paloma, cogomella, bolet de frare, capell del senyor...


L'arboç ( Arbutus unedo ) us acompanyarà durant el suau descens entre el Coll de la Vena i l'ermita de la Santíssima Trinitat. Normalment es troba en forma arbustiva encara que pot arribar a ser un arbre de deu metres d'alçària. El seu fruit és la cirera d'arboç, esfèrica i quan està madura aliment de mamífers i ocells. Aquestes cireres són comestibles però diuen que si en menges massa pot emborratxar-te perquè contenen una  mica d'etanol.


El boix grèvol, que podeu observar a la fotografia anterior, és un arbust típic de la muntanya mitjana mediterrània. El fruit, de la mida d'un pèsol, quan a la tardor madura és un aliment important pels animals del bosc. Però atenció, són tòxics per nosaltres. És una espècie protegida a Catalunya i està prohibida la seva recol·lecció i comercialització.


En alguns racons força humits, un petit espai ens pot regalar molta bellesa com podeu comprovar observant les molses i els líquens -que podeu confondre amb petits bolets- a la fotografia anterior de detall.


El cartell ens informa de que hem arribat al nostre objectiu. Després de gaudir de la bellesa tardorenca de la Reserva Natural del Barranc de la Trinitat ara ens toca visitar l'ermita.
Atentament.
Senyor I

dilluns, 13 d’agost del 2018

Cases singulars de Lleida ( 23 ).

Continuem passejant per la Rambla de Ferran que a principis del segle passat fou la zona senyorial de Lleida però que actualment després de la crisi demolidora presenta molts locals comercials estan tancats. La majoria d'aquests locals estaven ocupats per bancs... Després de gaudir de la Casa Florensa, edifici modernista del 1.905 i de la Casa Pluvins construïda l'any 1.929 i que podem situar entre el noucentisme i el modernisme, ens apropem al final  de la Rambla on trobarem l'estació ferroviària Lleida-Pirineus.


Ens aturem a la Plaça Berenguer IV presidida per l'estació, obra d'Adolf Florensa, edifici noucentista construït entre 1.915 i 1.929. Però avui no visitarem virtualment l'estació -visita que deixem per la propera entrada dedicada a les cases singulars de Lleida-, el nostre objectiu són els docs ( magatzems industrials ) que podeu veure a l'esquerra de l'estació a la fotografia anterior i a la següent.


Pocs lleidatans s'han fixat en aquestes construccions de nostre escàs patrimoni industrial. Com podeu apreciar a les properes fotografies l'estat de conservació no és gaire bo.


Els magatzems, de titularitat privada, estan declarats Bé Cultural d'Interès Local però malgrat la declaració si no fem alguna actuació els podem perdre. Abans d'enfilar-nos per la passarel·la de vianants per observar la façana dels docs orientada a les vies i la volta dels magatzems, en un cartell publicitari d'un dels magatzems encara podem llegir "cemento Pirineo"...


L'anunci ens recorda l'immens esforç que visqueren  les terres lleidatanes construint els grans embassaments. L'any 1.950 al costat de l'antic hostal del camí de Xerallo obrí  una fàbrica de ciment que fou fonamental per les obres hidràuliques que es van fer a la Ribagorça. La fàbrica de "cemento Pirineo" tancà l'any 1.973, però encara avui hi ha el cartell...


Des de la passarel·la que ens porta al barri de Pardinyes podem veure les façanes, una mica atrotinades, dels docs que "miren" les vies del tren. Malgrat l'estat de conservació encara estem a temps de salvar aquests magatzems de façanes amb paredat de pedra i obertures amb maó massís.


L'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat sobre aquests antics magatzems industrials ,obra popular del segle XX, també explica que tenen una coberta de voltes de quatre punts, estructura metàl·lica amb pilars de ferro colat, bigues de gelosia en aspa i voltes de rajola.


Enfilats a la passarel·la podem veure l'atrotinada volta de rajola. A la fotografia anterior i a la següent darrere de la coberta es veu un dels pocs magatzems que encara hi ha al carrer Príncep de Viana i a la part superior els absis de la Seu Vella.


La volta catalana o de maó pla és una tècnica constructiva tradicional que consisteix en cobrir l'edificació col·locant el maó per la cara més gran ( la part plana ). Malgrat els pedaços que podeu apreciar, encara hi ha llocs on es veuen clarament els maons perfectament distribuïts.


Deixem els docs i tornem a la passarel·la per, ara sí, donar un cop d'ull a la noucentista estació ferroviària Lleida-Pirineus.
Atentament.
Senyor I.