divendres, 29 d’abril del 2016

L'espai museístic del cinema ( 2 ).

Entrem a la primera planta on assaborirem una petita part de les peces que formen la col·lecció Josep M. Queraltó. Segur que recordeu la pel·lícula Cinema Paradiso, amb guió i direcció de Giuseppe Tornatore i música d'Ennio Morricone;  en la que Salvatore, director de cine molt important torna al seu poble per assistir al funeral del seu estimat Alfredo. Salvatore quan era un nen petit no es separava de l'Alfredo que li va ensenyar tots els secrets de la sala de projecció i la passió pel cinema. Josep M. Queraltó de jove treballava d'operador al cinema de Vallbona, com el Salvatore magistralment interpretat per Philippe Noiret. No sabem si l'ajudava un nen com Totó ( Salvatore Cascio ), però el que és segur és que s'enamorà del cinema...
Al museu hi ha quatre espais: els antecedents del cinema, filmació: del grafit a la creu de Malta, projecció: de l'arc voltaic a la làmpada de xenó i el Món de Josep M. Queraltó. A l'entrada d'avui xalarem amb els objectes de la sala que  ens mostra els antecedents del cinema. 


Comencem la nostra visita virtual amb aquestes ombres franceses dels segles XVIII - XX, fetes amb planxa metàl·lica de zinc i que s'uneixen amb reblons. Dominique Séraphin ( 1.747 - 1.800 ) va obrir una sala pública a Versalles. La seva fama va fer que actués tres vegades a la cort per encàrrec de Maria Antonieta. 


A l'esquerra de la fotografia anterior tenim un visor estereoscòpic francès del 1.920. Les fotografies transparents anaven amb cartutxos de vint. Sota el visor hi ha un calaixet anomenat Taxiphote, on es podien guardar dotze imatges. Al centre, un calidoscopi de sobretaula de la Gran Bretanya 1.819-1.850. Els calidoscopis foren una de les joguines òptiques més populars del segle XIX. Els cristalls de colors reflectits en els miralls col·locats en angle, ens regalen infinites imatges al fer girar el calidoscopi. A la dreta, un teatre retallable de paper de finals del segle XIX.


La fotografia anterior ens mostra diferents formats de vidres de llanternes màgiques. Segles abans d'inventar-se la fotografia, les primeres diapositives de les llanternes màgiques es pintaven a mà sobre vidre.


A l'esquerra, una llanterna màgica fantasmagoria. Els il·lusionistes Philidor i Robertson perfeccionaren la llanterna màgica als voltants del 1.800 per projectar espectacles d'espectres i fantasmes. Aquesta projecció successiva d'imatges és un precedent del llenguatge cinematogràfic. Al centre, una llanterna màgica lampadoscopi francesa del 1.880. La font de llum era un quinqué i en el lloc del pàmpol de vidre tenia la llanterna màgica. Un condensador òptic reunia tots els raigs lluminosos sobre la diapositiva. A la dreta, una llanterna màgica de Lapierre Carrée ( França 1.860 ). L'empresa francesa Lapierre s'especialitzà en la fabricació de llanternes i plaques de vidre per a ús domèstic. La llanterna màgica és la precursora del projector cinematogràfic.

  
A l'esquerra tenim un zoòtrop del segle XX. El zoòtrop, que  en grec significa "roda de vida", fou inventat pel matemàtic anglès William George Horner l'any 1.834. Al fer-lo firar la ràpida successió d'imatges estàtiques ens produeix la il·lusió de moviment. Al centre tenim el praxinoscopi Émile  Reynaud ( França 1.879 ), una versió millorada del zoòtrop. Charles Émile Reynaud ( 1.844 - 1.918 ) substituí les ranures del zoòtrop per un prisma central amb miralls sobre els quals es reflectien els dibuixos de la tira de paper. La sensació de moviment és més harmònica que amb el zoòtrop. A la dreta, una Kinova Viewer de la Gran Bretanya ( 1.912 ), amb la que podem visualitzar una seqüència d'imatges que estan en un tambor rotatiu. Cada imatge és lleugerament diferent a l'anterior i quan l'ull les capta en una successió ràpida, es crea la il·lusió del moviment.


A la fotografia anterior tenim tres llanternes màgiques que utilitzen diferents productes per aconseguir la llum. La de l'esquerra és una W Butcher and Son amb llum de gas de carbur ( Gran Bretanya 1.900 ). La del centre, també de la Gran Bretanya, de principis del segle XX té un cremador de petroli. La de la dreta, amb cremador d'oli i petroli, és una Ernst Olank ( md Toy ), un artefacte alemany del 1.885; una de les primeres llanternes màgiques amb focus lluminós de llum d'oli o petroli. En les tres, el fum sortia per una mena de xemeneia.


Una càmera fotogràfica portàtil de plaques del 1.850 és la protagonista de la fotografia anterior. La manxa permetia un desplaçament per enfocar la imatge.


Per tancar l'entrada d'avui, tenim una càmera típica d'estudi de fotografia ( segle XIX ). Vistos alguns antecedents del cinema. a la propera entrada ens centrarem en els espais dedicats a la filmació i la projecció.
Atentament.
Senyor i

dilluns, 25 d’abril del 2016

Els pous de gel.

Després de visitar virtualment el Molí de Sant Anastasi us vaig proposar deixar el barri de la Bordeta per apropar-nos al Turó de la Seu Vella amb la finalitat de donar un cop d'ull als pous de gel. Anem, concretament al parc de Santa Cecília, situat al vessant nord del turó. Sota el contrabaluard de Louvigny, als peus de la muralla que envolta el recinte de la Seu Vella, ens esperen els pous de gel.  


Aquest baluard construït durant la Guerra dels Segadors, era conegut com baluard de Caltelmo, però  el Marquès de Louvigny el va remodelar i li canvià el nom per baluard i contrabaluard de Louvigny. A la propera fotografia podeu veure les obertures i arcades de maons del pou més gran, el de l'esquerra.


Aquestes cavitats semienterrades edificades a la cara nord del turó, la zona més obaga i freda, s'omplien a l'hivern amb blocs de gel. Al pou es guardava per vendre'l posteriorment. Les properes obertures i arcades de maons, són del pou de la dreta, el més petit.


El Marc, responsable del Museu de l'Aigua, agafa la clau i obre el cadenat. Entrem als pous i a la llinda de la porta d'entrada podem llegir:
A.D  MDCXI
VT COMMODI GELIDA


 El text escrit en llatí ens explica que l'any del Senyor ( Anno Domini - abreujat A.D. ) de 1.611. A la segona línia diu : " Per tal que el gel sigui útil".
Els pous foren restaurats l'any 1.994, i a la Memòria d'intervenció INT-49 turó vessant nord-est d'Isabel Gil Gabernet i Xavier Payà Mercé, podem llegir a la introducció: ..."El projecte preveu la recuperació i restauració dels antics Pous de Gel, i la comunicació directa entre aquests i l'Antiga Caserna de Cavalleria mitjançant un accés mecànic que permetrà situar-se a peu pla  en l'explanada sobre la que s'erigeix la Seu Vella"... Aquest accés el podeu veure a la tercera fotografia de l'entrada d'avui. Malauradament els brètols han trencat repetidament elements d'aquesta remodelació.


Entrem al primer pou, el de l'esquerra construït l'any 1.611 , un espai troncocònic de gran capacitat ( 842 metres cúbics ), amb una alçada de 14 metres i un diàmetre de 8,75 metres. Més estret per la base i cobert de volta rodona amb un forat circular al centre que podeu veure a la propera fotografia. Aquest forat és accessible des de la part superior.


Per conservar millor el gel, s'aïllaven les parets amb palla. En aquella època feia més fred i era més fàcil trobar el gel. Els blocs de gel es col·locaven de manera que no quedés cap forat i així reduir al màxim el desgel. El Reguer de Farmenors, que envoltava el turó fins a la plaça de Magdalena, recollia les escorrenties.


En el moment de sortir del primer pou, fixeu-vos a la propera fotografia, del gran ganxo de ferro que hi ha clavat a la llinda, que s'utilitzava per penjar l'escala de corda que els permetia baixar al pou. Els pous van emmagatzemar gel fins a les darreries del segle XIX, quan s'introduí el gel industrial. El gel s'emprava per conservar els aliments, guarir malalties i com refresc.


La propera imatge ens permet fer-nos una idea molt clara d'aquestes curioses construccions. És de l'arquitecte Josep Àngel Corbella i Garcia i fou publicada a l'article " Transformació i reutilització del castell i de la Seu Vella ( 1.978 - 1.991 )". La podreu trobar a les actes del Congrés de la Seu Vella de Lleida que es celebrà a la nostra ciutat del 6 al 9 de març del 1.991.
 

 Font : Josep Àngel Corbella i Garcia

Entrem al segon pou de gel, el de la dreta, si observeu bé al brancal dret de la porta veureu un forat on es col·locava l'element que tancava la porta. No sabem exactament l'any de construcció, però al 1.620 ja existia. La profunditat és la mateixa ( 14 metres ), però el diàmetre és  de 6,75 metres i la capacitat de 500 metres cúbics.


Foren construïts per iniciativa de la Paeria, que els arrendava. Els que tenien la concessió s'encarregaven del manteniment dels pous, omplir-los i vendre el gel. Aquest negoci fou molt important a l'Edat Moderna. 


Quan es retiraren els sediments acumulats a l'interior dels pous, quedà a la vista el nivell d'us i les diferents estructures de canalització i desaigüe de la base dels pous.

L'historiador Josep Lladonosa ens explica que al 1.699 els pous foren ampliats i revestits de pedra bona, o construïts de nou. Les remodelacions militars d'aquesta zona del turó probablement afectà als pous de gel, per això potser la teoria de la nova construcció és certa.


Malgrat la poca llum que hi ha en aquest segon pou, penseu que té dos metres menys de diàmetre, he pogut fer la fotografia anterior en la que podeu veure el fons del pou...


Al sortir del segon pou, a la llinda, podeu veure dos grans ganxos de ferro, en els que es penjava l'escala de corda.
Deixem el turó de la Seu Vella per anar a l'antic campament de La Canadenca on en el seu xalet ens espera una col·lecció molt especial. La voleu veure?
Atentament.
Senyor i

dissabte, 23 d’abril del 2016

Al costat de les oques...

El temps no s'atura i el calendari torna al dia 23 d'abril, la festa gran de Catalunya. La diada del patró del nostre petit país, Sant Jordi, és una celebració molt important, sigui dia feiner o festiu, perquè per nosaltres sempre és una festassa. Hem vist aquests darrers anys al blog a Sant Jordi a la biblioteca del monestir de Poblet, Stockholm, Berlín, Praha i Betlem
Sant Jordi, nascut a la colònia romana de Diòspolis ( Palestina ) l'any 270, és molt estimat en molts països en el que el tenen de patró. La colònia romana on nasqué actualment s'anomena Lod, una ciutat israeliana a pocs quilòmetres de Tel Aviv.  
Després de visitar ciutats llunyanes, avui torno a casa, concretament al claustre de la Catedral de Barcelona on hi viuen tretze oques...


Diu la llegenda que Santa Eulàlia, una de les dues patrones de Barcelona, fou martiritzada als tretze anys, per això tretze oques ens la recorden al claustre. Darrere de les oques hi ha una bassa amb sortidor, i si mireu bé la propera fotografia, darrere de la reixa veureu la font de Sant Jordi.


Andreu Escuder, arquitecte nomenat mestre major d'obres de la Catedral de Barcelona l'any 1.441, la construí l'any 1.449. La font va substituir una del segle XIV que portava l'aigua des de Collserola. 


Les obres principals del mestre Escuer foren la sala capitular, el cor i el claustre. La font consisteix en un aljub de setze costats sobre el hi ha una tassa octogonal amb buit mascarons, de la boca dels quals surt l'aigua.


La font està situada en un templet d'estil gòtic amb una clau de volta esculpida per Antoni Claperós , que treballà a les obres de la Catedral de Barcelona entre 1.414 i 1.454, i el seu fill Joan
L'any 1.458 el Capítol de la Catedral de Girona li encarregà dotze imatges per la porta dels Apòstols, que l'any 1.936 foren destruïdes durant la Guerra Civil... 


Font : Wikimedia  Commons, fotografia de Santiago Martín.

L'estàtua de bronze de Sant Jordi a cavall lluitant amb el drac és de l'escultor barceloní Emili Colom. Té una alçada de 70 centímetres i és de l'any 1.971. 


El dia de Corpus guarneixen la font amb flors per celebrar la festa de l'ou com balla, en la que es fa ballar un ou sobre el doll d'aigua. L'aigua en la que balla l'ou és potable en castellà, francès i anglès...


Gaudiu de la diada de Sant Jordi, compreu roses i llibres, passegeu pels vostres pobles i ciutats xalant amb un dels dies més bells de l'any.
Atentament.
Senyor i

dimecres, 20 d’abril del 2016

Biblioteca Carles Morató, la biblioteca de la llum...

Entrant, a la dreta, l'Ester Barniol Carod directora de la biblioteca m'ensenya la sala de les Homilies d'Organyà una sala polivalent pensada per xerrades, exposicions, presentacions, conferències... equipada amb àudio i pantalla.


Deixem la sala i tornem a la zona d'acollida amb el taulell de préstec ( PB ), i des d'on podem veure un espai dedicat a la premsa diària. En aquesta planta baixa estan ubicats: el dipòsit documental, una sala de reunions i treball que es pot reservar per fer-ne ús, i el despatx de direcció.

  
Pugem a la primera planta ( P-1 ), a nivell del carrer del Castell trobem l'àrea de diaris i revistes, un espai multimèdia amb dos ordinadors i  la zona infantil pensada per nens i nenes fins als dotze anys.


L'espai on fa una colla d'anys hi havia una botiga de queviures encantadora, ara està ocupat per la zona dedicada als més petits, i pels grans finestrals es pot veure l'Ajuntament i part del carrer del Castell.


Continuem pujant fins a la planta dos ( P-2 ) on la zona del taulell informatiu està completament il·luminada per la llum del Sol que entra pels grans finestrals. En una colla d'espais, la llum natural és protagonista, per això he titulat l'entrada d'avui Biblioteca Carles Morató, la biblioteca de la llum...


A la P-2 trobem els apartats de còmic, revistes, música i cinema, i internet. Les taules estan equipades amb un sistema d'endolls en els que els usuaris poden connectar els seus portàtils.


"La Caixa" va inaugurar la biblioteca de Solsona el 22 de desembre de 1.935. Estava situada al carrer del Castell, però l'any 1.974 es traslladà al carrer de Llobera on tingué la seu fins al tancament. L'any 2.000 fou municipalitzada i curiosament ha tornat al carrer del Castell per ocupar l'antiga Casa Morató.


La biblioteca compta amb un fons de 15.000 documents, dels quals 1.100 són documents sonors i 1.400 audiovisuals. Està subscrita a cinquanta-vuit revistes i dos diaris.

  
Comencem a pujar amb l'Ester a l'última planta, la P-3 , on trobem el taulell d'informació i el fons general format pel coneixement, novel·la i col·lecció local . La llum del Sol, com podeu veure a la propera fotografia, continua acaronant bona part d'aquest espai.


L'equipament ha costat 2.905.986 euros, 2.369.277 aportats per la Generalitat en el marc del programa específic de biblioteques. El altres programes que han completat el pressupost són el Pla únic d'obres i serveis de Catalunya, i el Pla de barris.


Si visiteu la biblioteca un dia assolellat gaudireu del regal lumínic que ens fa el nostre astre rei mentre llegim o treballem.


Marxem de la part encarada al carrer del Fesolet per anar a la zona del carrer del Castell. L'estructura d'aquest edifici amb una superfície útil de 1.247 metres quadrats, amb forma de lletra ela i diferents altures ha estat tot un repte arquitectònic al fer-ne la rehabilitació.


Deixant els prestatges plens de llibres i a la gent treballant a les taules de la biblioteca, arribem a un espai que comencem a intuir a la propera fotografia en la que es comencen a veure unes butaques...


Es tracta d'un espai de lectura molt especial, ja que està situat al que era l'antic menjador de la Casa Morató. Des de les finestres podeu veure l'Ajuntament i a la gent que passa pel carrer del Castell.


Aquí acabem la visita amb la que molt gentilment l'Ester Barniol Carod ens ha ensenyat els diferents espais de la biblioteca pública. Encara hi ha una planta altell on es troba l'espai de suport i l'espai de treball intern. Baixant per les escales podem veure a vista d'ocell l'espai dedicat a la premsa diària.


Ens acomiadem cordialment i aprofito per passejar una mica pel carrer del Castell. Els grans finestrals de la biblioteca ens permeten veure als més petits gaudint del plaer que ens aporten els llibres.


No puc badar, i vaig fins al Portal del Castell perquè no tanquin el taller d'escultura del carrer del Parc, on tinc una molt bona notícia per donar-vos.
Atentament.
Senyor i

dissabte, 16 d’abril del 2016

The National Library of Ireland.

El primer dia d'abril, després de creuar el Pont del Mig Penic, trobàrem l'edifici The Winding Stair on hi ha un restaurant i una de les antigues llibreries independents que ha sobreviscut a la capital d'Irlanda. En acabar la visita virtual us proposava tornar a creuar Ha'penny Bridge per anar a donar un cop d'ull a la National Library of Ireland, al costat del Trinity College.
Un plafó col·locat a la reixa del costat de la porta, anuncia l'exposició Yeats. La vida i obra de William Butler Yeats una de les figures més representatives del renaixement literari irlandès que fou Premi Nobel de Literatura l'any 1.923. 


Inaugurada l'any 1.890, la Leabharlann Náisiúnta na hÉieream ( en gaèlic irlandès ), fou dissenyada per Thomas Newenhan Deane amb l'objectiu d'albergar la col·lecció bibliogràfica de la Royal Dublin Society.


Té un volum estimat de vuit milions d'exemplars entre llibres, publicacions, diaris, revistes, manuscrits, mapes, gravats, dibuixos, partitures, fotografies. L'Oficina Genealògica i l'Arxiu Fotogràfic Nacional estan adjunts a la Biblioteca Nacional.


Abans d'entrar trobem una sèrie de grans fotografies en blanc i negre en els que podem veure antics usuaris de la National Library of Ireland. La moda ha canviat, però la fal·lera de llegir no...


Un acord del 1.881 establí que la biblioteca treballaria sota la supervisió del Consell dels Dotze Consellers, vuit dels quals nomenats per la Royal Dublin Society i quatre pel govern. Aquest acord conferia las consellers l'obligació de nomenar els encarregats de la biblioteca. L'acord es complí fins al 2.005, quan passà a ser una institució cultural autònoma. 


Després de la fundació de l'Estat Lliure d'Irlanda ( 1.924-1.925 ), la Biblioteca Nacional fou transferida al Departament d'Educació del que depengué fins al 1.986. Posteriorment passà al Departament d'Arts, Esport i Turisme, i al 2.005 com a conseqüència de la Llei d'Institucions Culturals Nacionals, esdevingué una institució cultural autònoma.


A la Biblioteca Nacional d'Irlanda podem consultar notes personals i llibres de treball d'eminents escriptors com James Joyce, William Butler Yeats ( Premi Nobel de Literatura l'any 1.923), Seamus Heaney ( Premi Nobel de Literatura l'any 1.995 ), Michael D. Higgins, Colm Tóibín i Roddy Doyle. En la propera fotografia podeu veure un espai dedicat a James Joyce.


L'edifici central en el que ens trobem, acull la Sala Circular ( la sala principal de lectura), el servei de microfilm amb la seva sala de lectura, i el Servei de Genealogia. Al primer pis hi ha la Sala Circular amb capacitat per a 75 lectors, tots amb instal·lacions  per a us del seu portàtil, accés lliure a catàleg, bases de dades de la biblioteca i recursos en línia. També hi ha fotocopiadors d'autoservei. Al costat de la sala Circular trobem dues sales microfilm amb capacitat per vint lector, que disposen de quatre impressores lector de microfilm. El Servei de Genealogia té deu terminals informàtics per accedir a serveis en línia. Com que no es poden fer fotografies d'aquests espais, he escanejat un fulletó informatiu en el que podeu veure la Sala Circular.


En un edifici al costat del principal, trobem 2.3 Kildare Street on hi ha el Departament de Manuscrits. Una sala de lectura amb capacitat per vint-i-vuit lectors permet consultar els manuscrits. Cada lector pot disposar de les instal·lacions per usar el seu portàtil. Una gran taula permet consultar mapes i manuscrits de dimensions importants.
L'Arxiu Fotogràfic Nacional està en un altre edifici, a Meetiing House Square, a la zona de Temple Bar. Cal cita prèvia per utilitzar la sala de lectura d'aquest arxiu.
Deixem la Biblioteca Nacional irlandesa per passejar pel cor de Dublín i visitar algun dels espais de la ruta James Joyce...
Atentament.
Senyor i