"Jesús entre els doctors de la llei" al Museu de Lleida.

El passat dilluns, dis 2 de juliol, una cinquantena de persones vàrem gaudir de la jornada organitzada pel Museu de Lleida "El Mestre de Sixena: el pintor i el seu context".

Fa pocs dies el Museu Nacional de Catalunya ha deixat en dipòsit al Museu de Lleida un dels compartiments del retaule major del Monestir de Sixena. Per aquest motiu el Museu de Lleida ha creat un espai on s'exposen conjuntament els cinc compartiments o taules d'aquest impressionant retaule.

El retaule major del monestir de Sixena, format per més de trenta taules, és una de les millors obres del Renaixement a la Corona d'Aragó. Malauradament el retaule es va desmuntar i dispersar i els seus compartiments es troben en diferents museus i col·leccions privades del món. A la propera fotografia de la cartel·la podeu veure la reconstrucció hipotètica del retaule. Les taules en color són les que tenim al museu de Lleida.

Vuit conferències de diferents especialistes, un parell de debats i, per acabar, la visita conjunta a l'espai del museu on hi ha els cinc compartiments del retaule major, ens van ajudar a conèixer una mica millor al pintor més misteriós dels regnes hispans del segle XVI, el Mestre de Sixena.

Jesús entre els doctors de la llei, atribuït al Mestre de Sixena i datat entre 1.515 i 1.519 és el nou dipòsit que el Museu Nacional d'Art de Catalunya fa al Museu de Lleida. 

A la fotografia anterior podeu veure, d'esquerra a dreta, els compartiments o taules de sant Agustí i sant Ambròs (que a la fotografia de la reconstrucció hipotètica del retaule estan a la part superior dreta acolorides ) i a sant Pere i sant Pau ( que a la reconstrucció estan flanquejant la predel·la - part interior- del retaule, també en color ).

La catedràtica d'Història de l'Art de la Universitat de Saragossa, Carmen Morte, va deixar molt clar que el Mestre de Sixena no tenia formació de la Corona d'Aragó sinó centreeuropea, possiblement del sur d'Alemanya. La seva pintura de transició del gòtic al renaixement en alguns detalls utilitza estampes dels gravadors alemanys.

El Mestre de Sixena pintava de forma molt personal els cabells,les celles, els ulls, dels protagonistes de les seves pintures. També cal remarcar com representava les joies que portaven les dones que apareixen en els seus quadres. Una caracteristica seva  és pintar als vels que cobrien els cabells d'algunes dones una agulla que el subjecta als cabells, A la propera fotografia de detall  de la taula "Jesús entre els doctors de la llei" podeu veure aquesta agulla en el vel.

Les monges del monestir de Sixena al segle XVIII van començar a vendre compartiments  del retaule major. Alguns compartiments es cremaren durant la guerra civil. El de "Jesús entre els doctors de la llei"el comprà l'any 1.902 Maties Muntadas ( 1.857 - 1.927 ), importantíssim industrial català i col·leccionista d'art especialitzat en l'Edat Mitjana. Sembla que la comprà a l'antiquari Celestino Dupont ( 1.859 - 1.940 ) que, possiblement comprà altres compartiments del retaule.

La taula de "Jesús entre els doctors de la llei"  està feta amb tremp, oli i daurat amb pa d'or sobre fusta. És l'única del cos central del retaule major de Sixena que es conserva a Catalunya. Fou pintada entre els anys 1.515 i 1.519  i mesura 173,3 X 130,2 X 6 centímetres. L'any 1.956 el Museu  d'Art de Catalunya  va comprar la col·lecció Muntadas. Fou restaurada els anys 1.997 i 1.998. Una curiositat, al Mestre de Sixena li costava pintar les mans...

Malauradament el monestir de Sixena va vendre part del seu patrimoni artístic. Des del segle XVIII fins al 1.925 les monges vengueren moltes peces. La comunitat no valorava el patrimoni i els diners obtinguts es destinaven al manteniment del monestir que sembla que estava molt malmès. Les úniques peticions per vendre patrimoni durant el bisbat del bisbe Meseguer eren del monestir de Sixena. El bisbe era contrari a les vendes però respectava les decisions de la comunitat. En una de les cartes el bisbe diu a les monges de Sixena ... que es expuesto vender tantas cosas...

La fotografia anterior de detall és de la taula de sant Ambròs, on podeu veure com la mà esquerra constata la dificultat del Mestre de Sixena per pintar les mans.
Si visiteu el museu de Lleida podreu gaudir de cinc dels compartiments ( taules ) del retaule major del monestir de Sixena.
Atentament.
Senyor i

País de ferro i foc... ( i 2 )

Deixem el petit espai que acull una quarantena d'objectes personals cedits al Museo de la Minería del País Vasco per la família de la veïna més universal d'aquest barri de Campodiego de Gallarta, Dolores Ibárruri Gómez, la Pasionaria, filla i esposa de miners. En el moment de sortir d'aquesta petita lliçó d'història del segle XX, l'escultura de Quintín de Torre ( 1.877-1.966), Pinche de Minas, ens recorda que estem en plena zona minera d' Ibai-Ezkerraldea ( Margen Izquierda de la ría de Bilbao ) i que a pocs metres del museu podrem admirar la Mina Concha II.

Al setembre del 2.011 el Govern Basc declarà la mina Bien de Interés Cultural Calificado, amb la Categoria de Conjunto Monumental a la mina de Bodovalle al nucli de Gallarta. És el jaciment més gran a cel obert de Bizkaia. La corta Concha II, que podeu contemplar el les dues properes fotografies, serà la primera mina d'aquest tipus que es declara Monument a Euskadi.

Penseu que l'any 1.900 s'extreien sis milions de tones de mineral de ferro a l'any, un 10% de la producció mundial. El tall geològic fa 700 metres de llargària per 350 d'amplària i el punt més baix a cel obert està a 37 metres sota el nivell del mar ...

Després de quatre anys de lluita els veïns han aconseguit acabar amb l'amenaça de reomplir la mina amb dos milions de metres cúbics de runes.

Tornem al cotxe i continuem per la serpentejat carretera BI-2757 fins a La Arboleda. A tres quilòmetres podreu visitar el Centro de Interpretación Ambiental Peñas Negras, a pocs metres del centre i després de passejar uns minuts pels prats podreu tocar el mineral de ferro.

El clima del País Basc, gairebé ha amagat amb la vegetació  les explotacions mineres que podeu visitar a pocs metres de la carretera forestal. Malgrat ser un paisatge transformat pels humans, els verds l'embelleixen. Però el color vermell del mineral de ferro el delata...

Les restes d'infrastructures i els llacs artificials són les protagonistes d'aquesta zona minera. A finals del segle XIX aquest jaciment miner era el més important del món per l'abundància, la riquesa del ferro, la facilitat d'extracció, els baixos costos laborals i la proximitat del mar que facilitava el transport.

L'extracció masiva del mineral de ferro suposà l'arribada de molts treballadors i la creació de nombrosos barris miners per acollir-los, com el de La Arboleda, que és del 1.877.

Tornem a La Arboleda i continuem enfilant el Monte Mendibil aturant-no una mica abans de la gegantina Torre de Comunicaciones per gaudir observant el Gran Bilbao.

La capital de Bizkaia és un sumatori molt interessant de propostes culturals i gastronòmiques, però no oblideu la visita a les zones mineres, fonamentals per comprendre el País Basc. Si visiteu el Museo de la Mineria del País Basco o Centro de Interpretación Ambiental Peñas Negras aprofiteu per aconseguir el llibre Historia de los Montes de Hierro ( 1.840-1.960 ).

Coordinats per Manu Montero García que fou rector de la Universitat del País Basc ( U.P.V ), el llibre recull els treballs de deu autors, alguns dels quals treballen a la Complutense, l'U.P.V o a la Universitat de Deusto. 

Atentament.

Senyor I.

Dissabtes poesia : Quart aniversari de Nollegiu...

Després de més de cinc anys sense cap entrada encapçalada amb el títol Dissabtes poesia torno a fer-ho per regalar-vos el vídeo d'un dels actes de celebració del quart aniversari de la llibreria Nollegiu. No és que al blog ho hagi parlat des de llavors de poesia, senzillament havia deixat d'emprar l'encapçalament. Tornem doncs al Dissabtes poesia...

El vint-i-set d'octubre del 2.013, la llibreria obrí les seves portes al número vint del carrer Amistat del barri del Poblenou de Barcelona. L'objectiu de no ser només una botiga de llibres sinó un espai cultural amb una colla de propostes ( recitals, presentacions, teatre, música,... ) va fer que el local quedés petit. Al novembre del 2.015 la llibreria Nollegiu es traslladà al número tres del carrer Pons i Subirà del mateix barri barceloní, a un espai de tres plantes.

Avui vull compartir amb vosaltres un vídeo de gairebé quaranta minuts de l'acte del 5 de novembre del 2.017, un magnífic diàleg poètic entre Joan Margarit i Luis García Montero. Tot un tresor pels que estimem la poesia.

Joan Margarit llegeix els poemes del seu últim llibre "Un hivern fascinant". Reserveu-vos quaranta minuts del vostre temps, obriu bé les orelles i el cor, i xaleu...

              

Joan Margarit i Luis García Montero, dues figures imprescindibles de la poesia.
Atentament.
Senyor i

Rellotge triple de Sol...

No deixem encara el tercer municipi de Cantàbria, Soba, ni la seva impressionant vall. Recordeu que passejant-hi vàrem descobriri el joc tradicional del pasabolo tablón, una curiosa varietat del joc de bitlles que es juga entre els rius Asón ( Cantàbria ) i Nervión ( País Basc ). Avui es aturarem al concejo de Regules, una de les vint-i-set poblacions de Soba.

És inevitable quedar bocabadat amb les casonas de la vall, antigues cases senyorials típiques de l'arquitectura tradicional montañesa. La majoria es van construir als segles XVII  i XVIII. Però avui no ens fixarem en les casonas, sinó en l'església de Santa Eulalia de Regules.

A les dues fotografies podeu apreciar, just on s'acaba el pòrtic, que a la teulada hi ha una estranya construcció. Si no esteu gaire atents la podeu confondre amb una xemeneia, però...

... el que hi ha sobre la teulada del pòrtic de l'església de Santa Eulalia és un rellotge de Sol triple. El que podeu observar a la fotografia anterior és el rellotge que està orientat a la sortida del Sol , a l'est.

A la propera fotografia podeu contemplar el rellotge orientat al sud, amb un quadrant força diferent al rellotge anterior.

L'església de Santa Eulalia és un temple d'una nau documentat l'any 1.644, que fou molt reformat al segle XIX. El nostre protagonista d'avui, el rellotge de Sol triple, és del 1.767.

A la propera fotografia, tornem a veure a la dreta el rellotge orientat al sud, i a la seva esquerra el que mira a ponent ( oest ).

L'església acull un retaule major barroc, concretament d'estil prexorigueresc, de finals del segle XVII obra de Juan del Arroyo i Juan de Lombera. No us el puc ensenyar perquè l'església estava tancada.
Recordeu que un rellotge de Sol marca les hores amb l'ombra d'un gnòmon clavat dins d'un quadrant on hem dibuixat les línies horàries.

El gnòmon sempre està col·locat en direcció paral·lela a l'eix de rotació terrestre, però els quadrants poden tenir diferents posicions i línies horàries. En el cas de l'església de Regules, com podeu apreciar a les dues fotografies anteriors, els tres gnòmons tenen la mateixa orientació, però els quadrants i les línies horàries són diferents.
Passejant per Cantàbria trobareu més rellotges de Sol triples que us faran més màgica la descoberta del territori.
Atentament.
Senyor i

Agramuntophitecus fins al dia vint-i-dos...

A la sala d'exposicions temporals del Museu de Lleida podeu gaudir fins al proper dia vint-i-dos de juliol de l'exposició organitzada pel Museu de Lleida conjuntament amb l'Espai Guinovart d'Agramunt."Agramuntophitecus. Guinovart matèria i litúrgia" us deixarà bocabadats.

El passat mes de desembre fou el desè aniversari de la mort de Josep Guinovart i Bertran, pintor, dibuixant i gravador barceloní, un dels grans de l'informalisme. Molt relacionat amb Agramunt, d'on era la seva mare i on ell passà gran part de la Guerra Civil. L'any 1.994 s'inaugurà el museu Espai Guinovart d'Agramunt dedicat a la seva obra.

Agramuntophitecus. Guinovart, matèria i litúrgia s'emmarca en l'Any Guinovart que culminarà el 2.019 amb una gran retrospectiva a l'Espai Volart de la Fundació Vila Casas de Barcelona. Si voleu veure totes les propostes  cliqueu al proper enllaç: " Any Guinovart. Programació".

L'exposició ens mostra el diàleg entre algunes peces del Museu de Lleida ( capitells, arqueta, talles de fusta, podall, revestiment del ciri pasqual, mènsules,... ) i obres de Josep Guinovart. Un diàleg sorprenent.

A la fotografia anterior podeu veure el diàleg entre l'obra del 1.950 "Bagul" amb clares referències a la tauromàquia feta amb tècnica mixta ( esquerra ) i l'Arqueta de sant Ramon del segle XVII de fusta, pell, seda, llautó i ferro ( dreta ). Els protagonistes de la propera fotografia són la Mare de Déu amb el Nen Jesús. A l'esquerra l'oli sobre tela "Nadal" del 1.950 de Guinovart i a la dreta de la talla policromada del segle XIV.

és molt contundent, segur que no us deixa indiferents, el diàleg entre el Crist de Manyanet, una talla de fusta policromada del segle XII amb la Creu Guitarra I del 1.998 que podeu veure a la propera fotografia.

Un any després, al 1.999, Josep Guinovart va fer amb tècnica mixta l'obra Creu Guitarra III que domina el centre de l'espai expositiu i que podeu contemplar a la fotografia següent.

Un podall del període ibèric ple ( 450 - 200 aC ) es mostra orgullós al costat de "La lluna de juny" obra del 1.990.

Sigui pels materials o per la iconografia l'exposició ens regala una colla de diàlegs establerts entre una quarantena d'obres. Recordeu que fins al proper vint-i-dos de juliol en podeu gaudir a la sala d'exposicions temporals del Museu de Lleida.

Abans de marxar un mico Guinovart ens explica: " Ja he perdut la cua ara comença el drama"...  És "Mesopaphitecus", un quadre de 1.999 fet amb tècnica mixta sobre fusta. No ho dubteu, passegeu fins al Museu de Lleida per gaudir d'una de les propostes de l'Any Guinovart.

Atentament.

Senyor i

Romànic ple al Camí de Sant Jaume ( i 2 ).

Tornem avui a la comarca de Tierra de Campos que s'extén per les províncies de Palencia, Valladolid, Zamora i León. Concretament al petit municipi de Frómista situat al Camí de Sant Jaume palentí, per entrar a l'església de San Martín un dels edificis més representatius del romànic ple.

Si l'exterior ens deixà bocabadats observant els absis, el fris de taqueado jaqués ( escacat ), els campanars cilíndrics, cimbori, portalades, capitells i canecillos ( caps de biga); la sobrietat del seu interior us encisarà. Amb planta de creu llatina, la llum que entra per les nombroses finestres dels seus murs us sorprendrà. Les tres naus amb volta de canó culminen a la capçalera amb tres absis. La nau central és l'única en la que hi ha decoració escultòrica. A la fotografia anterior podeu veure el presbiteri amb tres talles de fusta policromada : a l'esquerra San Martín ( segle XIV ), a la dreta Santiago ( segle XVI ) i al centre un Crist crucificat ( finals del segle XIII ).

Un element decoratiu molt important de l'església és el capitell. A l'interior de San Martín n'hi ha cinquanta amb decoració vegetal, iconografia animal i historiats ( decorats amb escenes de personatges ); tots molt grans. El de la fotografia anterior representa una escena de lluita i al de la següent podeu contemplar una dona embarassada entre lleons.

El conjunt de capitells de l'interior de San Martín és un dels elements més valorats de l'església. No tots són originals, onze foren substituïts durant la restauració. Les còpies es van marcar amb una R en color vermell. Sobre els capitells hi ha un cimaci amb decoració majoritariament vegetal.

L'escacat ( taqueado jaqués ) també és protagonista a l'interior del temple a diferents alçàries: a les naus laterals, a la central, absis i cimbori. El podeu veure a l'anterior fotografia de detall.

Les quatre trompes del cimbori transformen la base quadrada en una torre octogonal com podeu apreciar a la propera fotografia.

Cada trompa està decorada amb un dels símbols dels Evangelistes segons l'Apocalipsi de Sant Joan. La fotografia de detall mostra l'àngel-home, atrubuït a Mateu. Podeu comprovar que l'escacat també és protagonista al cimbori.

Una maqueta situada a la nau lateral esquerra ens ajuda a imaginar les variacions que ha patit l'estructura de l'església en la seva dilatada història. La més rellevant fou la torre que al segle XV s'aixecà sobre el cimbori que obligà a construir una escala exterior i un passatge per accedir-hi.

Altres afegits no van afectar tant l'estructura perquè aquesta torre sobre el cimbori distorsionà les càrregues que inicialment rebien les voltes. Afortunadament la nefasta actuació no ensorrà l'església però la deixà molt malmesa. L'any 1.894 fou declarada Monumento Histórico-Artístico, i posteriorment, entre 1.896 i 1.908, es restaurà deixant-la amb l'aspecte actual. El Camino de Santiago de Compostela, l'any1.993 fou declarat Patrimoni de la Humanitat, i l'any 2.015 s'amplià amb els Caminos de Santiago de Compostela: Camino francés y Caminos del Norte de España. L'església de San Martín de Frómista és el monument més important de la quinzena etapa del Camino francés que va de Boadilla del Camino a Carrión de los Condes. El Camíno francés té trenta-dues etapes, recorre 940 quilòmetres i us podeu allotjar a 483 albergs.

Abans de finalitzar la visita a l'església, tota una joia del romànic ple, si esteu fent el Camí de Sant Jaume  aprofiteu per segellar la vostra credencial de peregrí.

Deixem Frómista, petit municipi a trenta quilòmetres al nord de la citat de Palencia, per continuar passejant per les terres de Castella.
Atentament.
Senyor I

Carrers de Lleida amb nom d'oficis ( 12 ).

Després de recordar l'antic carrer del Botxí, que a l'època medieval es coneixia com mestre de sentències, situat aproximadament entre els actuals carrers Nolius i Paer Rufes - prop del carrer Canyeret-; avui descobrirem a pocs metres d'aquest carrer amb nom sinistre, dos antics carrers desapareguts amb nom d'oficis: Argenteria Vella i Pujada de la Freneria.

La fotografia anterior de detall del plànol de la pàgina 378 del llibre de Josep Lladonosa "Els carrers i places de Lleida a través de la història", mostra una part de les parròquies de Sant Joan i Magdalena abans de 1.868. Per situar-nos, la plaça Assaonadors és l'actual plaça de la Sal i el Clot d'Assaonadors correspon al Clot de les Monges. Com podeu veure el Carrer Argenteria Vella començava a enfilar-se en aquest punt pel turó de la Seu Vella. Pujant per Paer Rufes, que més o menys es correspon al de l'Argenteria Vella, el campanar de la Seu Vella ens observa atentament...

Davant dels albergs propers a l'església de Sant Joan hi havia la casa gremial dels argenters. Per aquest motiu, i fins i tot on s'uneien els carrers del Botxí i del Guitarrer, s'anomenava carrer Argenteria Vella. L'ampliació del 1.596 del cementiri de l'església de Sant Joan suposà el trasllat del gremi al carrer Plateria, al Barri Nou de Sant Llorenç i Sant Antoni.

Molts dels carrers de Lleida amb nom d'oficis ja no existeixen, però encara podeu passejar pel carrer Plateria, un antic ravalet amb obradors dedicats a l'artesania noble. La majoria d'aquets joiers i argenters eren jueus conversos. A finals de juliol del 2.010, a l'entrada "Artesans de la Lleida Medieval" hi donàrem un cop d'ull. Encara avui a la zona del ravalet de la Plateria trobareu Casa Ferrer, un taller de restauració d'obres d'art i antiguitats, l'últim obrador d'artesans que recorda l'origen del carrer.

A pocs metres del que fou el carrer Argenteria Vella hi hagué la Pujada de la Freneria, que donava al carrer de la Redola de Sant Joan ( una part, actual carrer Paer Rufes ) i al d'en Navara ( actual carrer General ). La propera fotografia de detall també és la pàgina 378 del llibre de Josep Lladonosa ( la 378 ). A la dreta, resseguint la Casa Desvalls, hi ha la Pujada de la Freneria.

L'Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya conserva una fotografia del 1.934 feta per A. Gallardo i Garriga que ens permet recordar com era la Casa Desvalls, record d'una Lleida senyorial desapareguda...

Font: Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya

La freneria fou la casa gremial dels freners, els fabricants de frens, ronsals i altres estris per a cavalls i ases. Eren artesans del cuir i de les seves mans sortien selles de muntar, corretjam i proteccions d'armes. La freneria estava especialitzada en la confecció de productes de parament militar pels cavallers. Les cases de la part superior de l'antic carrer de la Redola de Sant Joan s'anomenaven la Freneria Sobirana.

Les restes malmeses de les escales que enfilaven el turó de la Seu Vella pel carrer d'en Navara ( actual carrer General ) ens ajuden a imaginar-nos una mica la zona on hi hagué aquesta pujada poblada d'artesans del cuir. En el cadastre de 1.716 ja no hi consten els freners i els seus obradors s'havien transformat en estables perquè gairebé tots els veïns de la zona eren pagesos i jornalers del camp. El setge de Lleida de 1.707 suposà el despoblament de la zona tal com explica el cadastre que diu que entre 1.716 i 1.720 només hi vivien una dotzena de persones.
Deixem el carrer General per anar a la Plaça Paeria on continuarem la descoberta de carrers de Lleida amb nom d'oficis, lamentablement desapareguts.
Atentament.
Senyor I