San Julián de los Prados ( i 2 ).

A l'entrada anterior dedicada a l'art preromànic asturià vàrem resseguir perimetralment l'església de San Julián de los Prados edificada entre els anys 812 i 842. Només entrar-hi quedarem bocabadats amb les seves pintures murals que avui observarem detalladament.

Les pintures murals estan distribuïdes en tres nivells. El primer és un nivell baix amb una feina pictòrica austera. Un sòcol mal conservat amb reproduccions de revestiment marmori o de crustae policromades. El crustae és la imitació de marbre retallat formant figures.

En aquest primer nivell hi ha les arcades de la nau central en les que tots els arcs estan decorats amb medallons. A la part superior del mur sud podeu veure a la fotografia anterior les tres finestres amb les seves gelosies.

Si ens apropem als arcs constarem de l'intradós ( cara interior de l'arc ) està decorat amb un gerro del que surt una sanefa.

 

 

Al nivell mitjà o zona central de les pintures murals, que trobem per sobre del sòcol del primer nivell, hi ha representacions arquitectòniques.

Aquest nivell recorre el perímetre dels paraments de l'església i a la seva part inferior limita amb una cornisa policromada fingida que podeu veure a la fotografia anterior tocant a un dels arcs.

El nivell superior de la zona de les finestres té representacions arquitectòniques de palaus que es repeteixen de forma alternativa. El conjunt està flanquejat per columnes amb capitells corintis.

Les pintures es van fer marcant amb un punxó sobre l'estuc que arrebossava els murs el contorn de les figures que posteriorment es pintaven al fresc. Gràcies a aquesta tècnica s'han pogut reproduir la part dels dibuixos que amb el pas dels segles s'havien perdut.

 

El zoom de la càmera fotogràfica em permet mostrar-vos detalladament la representació arquitectònica que a la fotografia anterior podeu veure a la part superior a la dreta de l'arc de mig punt de la finestra decorat amb pintura mural de medallons.

 

En aquestes pintures no mes representa cap motiu religiós a excepció de la Creu de l'Anastasis que es repeteix fins a quatre vegades. Aquest és un símbol clarament identificat amb la monarquia asturiana.

A les pintures no es representen ni persones, ni animals, només edificis. Per aquest motiu els murs de l'església semblen el plànol d'una ciutat, una influència del Baix Imperi Romà.

La protagonista de la següent fotografia de detall és una segona Creu de l'Anastasis, que com podeu constatar està pitjor conservada.

Els extrems dels braços de la creu estan acabats amb formes bilobulades i dels braços horitzontals hi pengen l'Alfa i l'Omega, el principi i la fi.

En el conjunt de pintures predominen els colors ocre-or, gris-blau i vermell-carmesí. Un altre motiu decoratiu predominant és el geomètric.

 

 

Com podeu constatar a les dues properes fotografies les arcades cegues de l'absis central de la capçalera tripartida són elements arquitectònics reals... 

Però les arcades cegues dels dos absis laterals estan pintades als murs com podeu constatar a la fotografia següent de detall.

A diferència de la coberta de la resta de l'església, que és de fusta, la de les tres capelles de la capçalera és de volta de canó. Aquestes voltes de canó també estan decorades amb pintura mural. A la de la fotografia de detall s'alternen els quadrats i els hexàgons imitant mosaics.

Situant-me al centre del creuer faig la fotografia de detall de la part superior de la capella central de l'absis tripartit per mostrar-vos la talla de Crist crucificat coronat  protogòtic de finals segle XII que mesura 1,79 centímetres.

 

 

És una talla de Crist d'una una sola peça de fusta de cirerer, policromat i que, com podeu constatar a la fotografia de detall, té el rostre seré. Fa més de quatre-cents anys que està a l'església de San Julián de los Prados.

Des del creuer, a tocar del gran arc toral faig la fotografia en la que podeu observar una de les dues petites finestres d'arc de mig punt del mur que separa el creuer de la nau central. Darrere hi ha la nau central i a la dreta el costat de l'Evangeli, l'esquerre des del punt de vista dels fidels mirant cap a l'altar. Al fons es veuen parcialment part de la pintura mural de la façana de ponent.

 

L'any 1.917 l'església de San Julián de los Prados fou declarada Monumento Histórico Artístico  i al 1.998 Patrimonio de la Humanidad de la UNESCO.

Abans de sortir de l'església aixequem la mirada i donem un últim cop d'ull a les impressionants pintures.

Deixem el barri de Teatinos-Los Prados però no Oviedo per apropar-nos en properes entrades a la parròquia de Naranco on ens espera Santa María del Naranco que observarem detalladament.

Atentament.

Senyor i

Al costat de l'estació ferroviària de Lleida.

Al dia 13 d'agost del 2.018 a l'entrada "Cases singulars de Lleida ( 23 )" vaig mostrar-vos els Docs, magatzems industrials, obra popular del segle XX, que hi ha a l'esquerra de l'estació ferroviària de Lleida. Els atrotinats magatzems, un de les escasses mostres del nostre patrimoni industrial, estan catalogats com a Bé Cultural d'Interès Local.

Quinze dies després, a l'entrada "Cases singulars de Lleida ( 24 )" vàrem donar un cop d'ull a l'estació ferroviària Lleida-Pirineus formada per un edifici noucentista d'Alfons Florensa construït entre els anys 1.925 i 1.929 i l'espectacular marquesina d'acer i vidre de forma ondulada  del 2.003. L'estació també està catalogada com a Bé Cultural d'Interès Local.

Al setembre d'aquell any, a l'entrada "Cases singulars de Lleida ( 25 )"  la protagonista era la farinera La Meta, obra de Francesc de Paula Morera i Gatell, un edifici modernista construït entre els anys 1.913 i 1.915 catalogat com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Sis anys després torno al costat de l'estació ferroviària de Lleida per mostrar-vos l'inici de les obres de la nova estació d'autobusos que s'ubicarà als antics Docs i a l'aparcament que hi havia al costat. Aquest projecte inclou la rehabilitació de la farinera La Meta.

Com podeu constatar a les fotografies anterior i a les quatre properes abans de començar les obres de la nova estació s'està fent una excavació arqueològica al solar on abans hi havia l'aparcament a tocar dels Docs. Aparcament que podeu observar a la primera fotografia de l'entrada d'avui. S'han trobat l'estructura de dos carrers i una sèrie d'habitatges amb restes ceràmiques de l'antic barri medieval de Sant Pau del Mercadal que podem datar els segles XIII i  XIV.

Aquest indret passarà a ser l'accés dels autobusos de la nova estació. S'hi han trobat un conjunt d'habitatges que es distribueixen de forma regular entre dos carrers. Els habitatges estaven al costat del Camí de Corbins que era una de les sortides de la Lleida medieval per anar cap al Pirineu. També hi han trobat una trinxera de la Guerra del Francès i la baioneta d'un mosquetó. 

El barri medieval de Sant Pau del Mercadal estava ubicat just davant del Portal de Magdalena i era un dels ravals de la ciutat fora muralles. Es construí al voltant de l'antiga mesquita que es convertí en la parròquia de Sant Pau que donava nom al barri.

Els terrenys on s'edificarà la nova estació d'autobusos estan en una zona de protecció arqueològica, per això abans de començar les la Secció d'Arqueologia i Patrimoni de la Paeria hi està treballant. Quan s'acabarà l'excavació les peces trobades es custodiaran a l'Arxiu Arqueològic de Lleida.

Enllestits una part dels treballs arqueològics, quan una màquina feia un moviment de terres per començar l'obra civil, van trobar una gerra de ceràmica amb setanta-set monedes de billó embolicades amb un drap. Estan fetes d'un aliatge de coure i plata i daten del segle XII.

Anant a l'esquerra dels Docs pel carrer Príncep de Viana en un moment trobem la Farinera la Meta en la que s'estan enderrocant tots els edificis afegits a la farinera amb el pas dels anys. La farinera és una de les dues mostres de l'arquitectura industrial modernista de la ciutat de Lleida.

 

 

Si compareu les fotografies anterior, feta abans de començar les obres, i les properes constatareu que poc queda dels edificis afegits al modernista. És evident que a les centenàries façanes que tenien un edifici adossat els caldrà una important restauració.

Aviat no quedarà res dels edificis i les sitges que flanquejaven la centenària farinera modernista i amagaven les façanes laterals i la façana orientada cap a les vies. 

El que observeu al fons, entre la farinera i l'únic edifici del carrer Príncep de Viana que la separa de l'antic aparcament es veu a la primera fotografia, són els Docs.

Anant una mica a la dreta i gràcies al zoom de la càmera fotogràfica puc mostrar-vos la part superior de la façana lateral.

Però per veure la diferència més espectacular d'aquest enderroc cal tornar a l'estació ferroviària i pujar per les escales de la Passarel·la dels Ferroviaris que connecta la Plaça de Berenguer IV amb el carrer Roger de Llúria i el barri de Pardinyes. A l'esquerra de la propera fotografia hi ha les escales per enfilar-se a la passarel·la.

Ja enfilats a la Passarel·la del Ferroviaris podem descobrir la façana del darreres de la farinera que durant mols anys ha estat amagada. Però abans de dirigir la mirada a la dreta observeu la Seu Vella enfilada al turó que vertebra la capital del Segrià.

A les dues fotografies següents podreu constatar l'enderroc d'aquestes edificacions sense interès artístic que no ens deixaven veure la farinera modernista. La propera la vaig fer abans de començar les obres i la següent és actual.

A la part inferior de les fotografies es veu la coberta amb voltes de rajola dels Docs ( C ), l'únic edifici del carrer Príncep de Viana que hi ha entre les actuals excavacions arqueològiques i la farinera La Meta ( E1 ), les xemeneies d'un altre edifici que ens ajudaran a comparar les dues fotografies ( X ), una petita part de la coberta de teula àrab de la farinera modernista ( F ) i a la dreta el gran anunci en una paret mitgera ( A ).

 

 

Gràcies al zoom de la càmera fotogràfica puc ensenyar-vos una de les façanes laterals i la façana orientada a les vies i al barri de Pardinyes. Aviat no quedarà res dels edificis que tapaven la farinera modernista.

Encara queda molta feina per fer, però segur que podrem gaudir d'una farinera molt ben restaurada. La pedra, el maó cara vista, la rajola de ceràmica vidrada i la coberta de teula àrab canviaran radicalment l'aspecte que avui podem veure.

Al desembre del 2.019 a l'entrada "Un cop d'ull a la planoteca ( 8 )" vàrem donar un cop d'ull als plànols que va fer Francesc de Paula Morera i Gatell custodiats a la Planoteca de la Biblioteca del Col·legi d'Arquitectes de Lleida. Plànols que facilitaran la feina dels arquitectes responsables de la restauració de l'edifici.

La nova estació d'autobusos, que compta amb una inversió de trenta-vuit milions d'euros, tindrà una superfície de 12.500 metres quadrats i disposarà de vint-i-vuit andanes.

Font infografia: Govern.cat

 

El projecte recuperarà l'edifici dels Docs i li donarà un paper molt important en el transport públic de la capital del Segrià.

Font infografia: Govern.cat

 

Apropeu-vos a l'estació ferroviària Lleida-Pirineus, als Docs i a la Farinera La Meta  i sereu testimonis de la gran transformació d'aquest espai urbà.

Atentament.

Senyor i

Il Campanile di Giotto.

Després de resseguir perimetralment la Cattedrale di Santa Maria del Fiore a les dues últimes entrades dedicades a Florència a la d'avui  observarem detalladament il Campanile di Giotto, el campanar de la catedral construït a pocs metres del Duomo però que és una construcció independent.

Des de la Piazza di San Giovanni, contigua a la Piazza del Duomo, faig la fotografia en la que en primer terme hi ha il Battistero di San Giovanni i a la seva dreta, darrere, il Campanile di Giotto.

Si faig mitja volta, l'edifici que veig és el Palazzo Arcivescovile ( el palau de l'arquebisbe ). L'edifici episcopal de Florència està ubicat en aquest lloc, almenys des del segle IX. L'antic edifici episcopal fou enderrocat i el nou palau s'edificà entre 1.893 i 1.895 seguint el projecte de l'arquitecte Felice Franciolini. 

A la cantonada esquerra d'aquest edifici hi ha l'escut de l'arquebisbe Agostino Bausa i a la cantonada dreta ( la de la plaça amb la Via de' Cerretani ) ens observa atentament l'escut d'armes d'Alessandro di Ottaviano de' Medici di Ottajano, que fou el papa Leone XI.

Torno a fer mitja volta i apropant-me més al Palazzo Arcivescovile faig la propera fotografia en la que es veu la façana oest sencera del campanar.

Aquest campanar, una de les obres mestres del gòtic italià, és de planta quadrada d'uns quinze metres de costat. Els reforços cantoners s'enfilen fins a la terrassa que el corona que està a vuitanta-quatre metres i setanta centímetres d'alçària.

La fotografia següent ens mostra més detalladament la base, el primer registre amb medallons hexagonals, el segon registre amb decoració de diamants i les estàtues de profetes i sibil·les.

Per arribar fins a la terrassa que corona el campanar cal pujar els quinze esglaons de la primera rampa d'accés i després els tres-cents noranta-vuit esglaons originals. Mentre enfilem les escales trobarem tres espais amb obertures a les quatre façanes, els dos primers amb dues finestres bífores a cada façana i al tercer amb una gran finestra trífora a cadascuna de les quatre façanes.

El campanar fou encarregat l'ant 1.334 al pintor i arquitecte  Giotto di Bondone, conegut com Giotto, el primer dels grans artistes del Renaixement italià. Com a mestres d'obres del campanar dissenyà el campanar i començà a construir els primers nivells.

Quan va morir l'any 1.337 el seu deixeble Andrea Pisano continuà la construcció del campanar fins a la seva mort l'any 1.348 o 1.349. Francesco Talenti acabà el campanar l'ant 1.359 variant el projecte inicial incorporant la terrassa que el corona en lloc de l'agulla.

A la fotografia anterior podeu observar la façana oest de la cel·la, l'espai on hi ha les campanes. El campanar acull dotze campanes de les que les cinc més antigues estan en desús i les altres set són les encarregades de l'anomenat Concerto. 

 

 

M'apropo al campanar per fer la fotografia anterior en la es veu la part superior de les façanes oest i nord, amb les finestres bífores als dos espais inferiors i trífores al superior. 

És  molt difícil fotografiar la façana nord perquè, malgrat que és un campanar exempt, l'edifici de la Cattedrale di Santa Maria del Fiore està a pocs metres i unes reixes no permeten accedir a la base d'aquesta façana. 

Vaig fins al final de la façana oest i giro a l'esquerra per situar-me davant de la façana sud del campanar. Com que no hi ha gaire espai ( en aquest indret la Piazza del Duomo és més estreta ) i és difícil fotografiar aquesta façana amb prou perspectiva, us la mostro parcialment a la propera fotografia a vista d'ocell que vaig fer des de la Torre di Arnolfo del Palazzo Vecchio.

Caminant uns metres cap a la dreta i girat a l'esquerra trobem la façana est del Campanile di Giotto en el que a la base podeu veure el portal coronat per un timpà decorat amb tres escultures i panells hexagonals de marbre treballats amb baix relleu per Andrea Pisano i col·laboradors. Hi ha set d'aquests panells a les façanes nord, sud i oest. A la façana est només n'hi ha cinc perquè el timpà de la porta d'accés al campanar ocupa l'espai de dos panells.

 

 

Sobre els panells hexagonals, a cadascuna de les façanes hi ha set rajoles amb forma de rombe en el que un dels angles aguts queda de peu i l'altre de cap. Aquesta forma s'anomena losange o diamant. La cua que veieu a la fotografia és per pujar al campanar.

Si vaig una mica a l'esquerra puc fer les dues fotografies següents en les que es veu millor que il Campanili di Giotto és un campanar exempt i que malgrat la proximitat amb la Cattedrale di Santa Maria del Fiore, són dos edificis independents.

 

Sobre el el segon registre amb decoració de diamants i les estàtues de profetes i sibil·les, seguint el model de la resta de façanes del campanar, primer trobem els dos espais amb les dues finestres bífores i l'espai amb la finestra trífora.

Les escultures i els baixos relleus dels panells hexagonals i de les rajoles en forma de diamant que hi ha al campanar són còpies. Els originals estan custodiats al Museo dell' Opera del Duomo que està a la mateixa Piazza del Duomo.

Com podeu constatar a les fotografies anterior i propera els panells hexagonals i les rajoles en forma de diamant estan exposades seguint la distribució que tenien a cada façana al campanar. A la propera fotografia podeu veure els corresponents a la façana oest.

A la façana sud, gairebé a la cantonada amb la façana est trobem la còpia del panell hexagonal Dedalo o l'Arte della Meccanica.

 

A la propera fotografia de detall podeu mirar i admirar el baix relleu original que Andrea Pisano va fer entre 1.348 i 1.350.

Dèdal en la mitologia grega era un arquitecte i artesà molt hàbil. El rei de Creta, Minos, fill de Zeus i Europa va tancar a Dèdal i al seu fill en una torre. Dèdal aconseguí escapar de la presó però no podia abandonar l'illa perquè estava molt vigilada. Per fugir fabricà ales per al seu fil i per a ell amb les que van fugir volant. Però el seu fill Ícar no li va fer cas i començà a volar cada cop més alt. Per efecte de la calor del sol la cera que unia les plomes es va desfer i Ícar caigué al mar...

 

 

En un dels plafons informatius del museu trobem diferents plànols de il Campanile di Giotto. La façana dibuixada a l'esquerra és la façana sud, on hi ha la porta que us permetrà enfilar-vos-hi.

A les dues properes entrades dedicades a Florència observarem detalladament, malgrat que la meva visita coincidí amb les obres de restauració dels mosaics de la volta de il Battistero di San Giovani, una obra mestra del romànic italià.

Atentament.

Senyor i