dimecres, 27 de novembre del 2024

Santa María de la Oliva.

Amb la d'avui començo un sèrie d'entrades en les que el protagonisme és el patrimoni asturià. Comencem a Villaviciosa, conceyu, parròquia i poble. Tradicionalment la divisió geogràfica del territori asturià és la parròquia. El Principat d'Astúries està format per setanta-vuit municipis ( conceyus ). 


Santa María de la Oliva, coneguda antigament com Santa María del Conceyu, ens dona la benvinguda a Villaviciosa. A la fotografia anterior en podeu observar el frontispici amb un cos sobresortint i a la següent la portalada. Sobre la portalada hi ha una rosassa del segle XV inscrita dins d'un arc de mig punt. Corona la façana un campanar de cadireta de dos ulls amb dos campanes.


L'església, ubicada al barri de La Oliva és una construcció de transició del romànic al gòtic de l'últim quart del segle XIII feta amb carreus ben escairats. El temple té tres portalades, la més espectacular és la del frontispici ( façana de ponent ) construïda segons els cànons del gòtic però amb iconografia romànica.
Com podeu constatar a les fotografies anterior i propera la portalada està formada per quatre arquivoltes ogivals en degradació esculpides amb motius geomètrics i protegides per un guardapols.


Al mig del timpà calat amb traceries gòtiques hi ha la imatge de la Mare de Déu que agafa al Nen Jesús amb la mà esquerra. Com podeu constatar a la fotografia de detall la imatge policromada està mutilada.
 
 
La imatge de la Mare de Déu del timpà també és gòtica, del segle XV, com la rosassa. Les arquivoltes estan suportades per vuit columnes amb el fust esculpit amb motius geomètrics i amb imatges adossades de sis sants i de l'Anunciació. 


A la fotografia anterior podeu observar les quatre columnes de l'esquerra i a la propera les quatre del costat dret de la portalada.


Com tristament podeu constatar a les dues fotografies, aquestes figures foren greument mutilades durant la Guerra Civil.
 
 
Els capitells que coronen les columnes estan esculpits amb motius vegetals, feres salvatges, cavallers lluitant, castells, músics. A la fotografia anterior podeu veure els quatre de la part esquerra de la portalada i a la següent els quatre de la dreta.
 
 
Abans de resseguir perimetralment l'església, la propera fotografia de detall ens mostra alguns dels carreus de la cantonada amb la façana sud en els que hi ha diferents creus.

Al segle XVII es construí la sagristia adossada al mur sud. Durant aquestes reformes es va fer un pòrtic a les façanes oest i sud que s'enderrocà al segle XIX. El pòrtic actual és construí l'any 1.956.
 
 
A la dreta de la propera fotografia, al final del pòrtic hi ha la sagristia. A la part superior treuen el nas per sobre del pòrtic tres de les quatre finestres geminades de la façana sud.
 

Gràcies al zoom de la càmera fotogràfica puc mostrar-vos detalladament una d'aquestes finestres geminades, anomenades també biforades, amb les dues obertures dividides verticalment per una columneta o pilastra anomenada mainell. La llinda d'aquestes finestres amb arquets de mig punt és única i està decorada amb motius geomètrics.
 

 M'allunyo una mica de l'església per poder fer la fotografia següent amb prou perspectiva que ens mostra la façana sud i la capçalera quadrada pròpia dels temples visigots i preromànics. A la part superior treuen el nas els dos campanars de cadireta de Sant María de la Oliva. El del frontispici amb dos ulls i dues campanes i el més proper a la capçalera, també de dos ulls però sense campanes.


A la capçalera hi ha tres finestres d'arc de mig punt. Les dues laterals són molt senzilles, però la central- protagonista de la fotografia de detall - té una arquivolta sustentada per dues columnes amb capitells decorats amb motius vegetals. L'arquivolta està decorada amb ziga-zaga i l'intradós amb motius florals. Les impostes i el guardapols també tenen decoració floral.


Acabem de resseguir perimetralment l'església a la façana nord en la que també hi ha una porta molt senzilla d'arc de mig punt amb guardapols.
 

Girem cua i tornem al pòrtic de la façana sud per on accedirem a l'església per la porta d'arc de mig punt amb dues arquivoltes adovellades sustentades per dos parells de columnes de fust llis i capitells decorats.


A les dues fotografies següents de detall podeu observar els quatre capitells esculpits amb animals, escenes de caça i homes emmarcats per motius vegetals. La primera fotografia és dels capitells de l'esquerra de la portalada i la segona dels de la dreta.



Entrem a Santa María de la Oliva, església d'una sola nau de planta rectangular capçada amb un absis quadrat. A la transició entre la nau i la capçada hi ha un arc toral doble sobre columnes amb capitells troncopiramidals invertits.

 
La nau està coberta amb una estructura de fusta vista i a la capçalera amb volta de canó al tram anterior i de creuria al posterior.


Apropant-me al presbiteri i aixecant la mirada puc fer la fotografia en la que podeu observar la volta de creueria de la part posterior de la capçalera. Constatareu que un arc toral, també anomenat faixó, decorat en ziga-zaga suportat per capitells zoomorfs  separa els dos trams de l'absis.


L'església fou incendiada i transformada en refugi antiaeri durant la Guerra Civil, fet que la malmeté considerablement. Es van perdre els retaules, els entramats de fusta i les estàtues de la portalada del frontispici foren mutilades.


Torno al centre de la nau per mostrar-vos les arcades dels murs nord ( fotografia anterior ) i sud ( propera fotografia ). A l'esquerra de la fotografia del mur nord es veu parcialment la senzilla portalada d'aquest mur. A l'arc central del mur sud hi ha la talla gòtica policromada de la Mare de Déu de la Oliva.


La construcció del refugi antiaeri suposà la compartimentació de la nau i la demolició de la sagristia construïda l'any 1.658.
L'any 1.956 l'arquitecte asturià Luis Menéndez-Pidal y Álvarez, fill del pintor Luis Menéndez Pidal, s'encarregà de la restauració del temple en la que es van reposar els entramats de la coberta i el cor, es consolidaren els carreus originals, reposaren les peces per completar impostes i arquivoltes. Posteriorment es construí el pòrtic i la sagristia. Aquesta fou una de les dues-centes actuacions restauradores del patrimoni espanyol en les que intervingué. 


Entre els anys 2.006 i 2.007 es va fer una restauració seguint les tècniques tradicionals i reintegrant els materials originals. Es revisà l'estructura, es van renovar les cobertes creant una cambra d'aire ventilada sobre l'empostissat de la nau, s'instal·là us sistema de recollida d'aigua pluvial...
Sortim de Santa María de la Oliva i marxem de la Comarca de la Sidra ( Bimenes, Cabranes, Colunga, Nava, Sariegu i Villaviciosa) per continuar el nostre periple en una propera entrada en la que començarem a assaborir el preromànic asturià.
Atentament.
Senyor i

dissabte, 23 de novembre del 2024

Cattedrale di Santa Maria del Fiore -Duomo- ( 1 ).

La d'avui és la primera de la sèrie d'entrades que dedicaré a Firenze ( Florència ), la capital de la Toscana. Comencem enfilats al camminamento di ronda de la Torre di Arnolfo del Palazzo Vecchio, l'edifici més important de la Piazza della Signoria.
A la fotografia a vista d'ocell, d'esquerra a dreta podeu veure: Il Battistero di San Giovanni (1), Il Campanile di Giotto (2), la Cattedrale di Santa Maria del Fiore - Duomo - (3) i la Cupola di Brunelleschi  (4).


Començarem el periple florentí donant un cop d'ull a la Cattedrale di Santa Maria del Fiore, el Duomo de Firenze, que es començà a construir a finals dels segle XIII o que és una de les obres mestres del gòtic i del primer renaixement italià.


La catedral, un dels edificis més grans de la cristiandat, mesura seixanta-sis metres de llargària, quaranta-tres metres d'amplària i noranta-cinc metres de transsepte ( nau transversal que creua perpendicularment la nau central ).
A la fotografia anterior, d'esquerra a dreta, podeu observar parcialment  la cúpula de l'absis nord del transsepte, la cúpula de Brunelleschi, la façana nord i el frontispici ( façana oest ). 
A la façana nord hi ha dues de les set portes de la catedral. A tocar del transsepte, la Porta della Mandorla i la més propera al frontispici, la Porta di Balla. A la propera entrada dedicada a Florència acabarem de resseguir perimetralment la catedral aturant-nos davant de la Porta della Mandorla per observar-la detalladament.


Quan es va acabar al segle XV, era l'església més gran del món. Il Duomo s'aixecà sobre els fonaments de l'antiga catedral de Florència, la Chiesa di Santa Reparata. Aquest indret de Frirenze ha acollit edificis de culte des de l'època romana.
 

 Font fotografia: Wikimedia Commons.
 
La fotografia anterior és del Còdex Rustici ( 1.450 ca ) en el que al marge dels primers trenta folis es poden veure il·lustracions d'edificis singulars de Florència. La Cattedrale di Santa Maria del Fiore és la protagonista d'una d'aquestes il·lustracions.


La construcció va començar l'any 1.296, i des del punt de vista estructural s'acabà l'any 1.436. Les obres inicials dirigides per l'arquitecte Arnolfo di Cambio foren interrompudes i reiniciades moltes vegades al llarg de les dècades. Giotto, Francesco Talenti, Gionanni di Lapo Ghimi i Brunelleschi les van continuar. 


La temàtica iconogràfica de la decoració es basa en el cicle marià de l'antiga façana d'Arnolfo di Cambio ( la façana actual neogòtica del frontispici és del segle XIX ) com en el campanar de Giotto en el que destaca la idea de que el cristianisme mou el món.
A la fotografia anterior, al nínxol del pilar de l'esquerra podeu veure l'estàtua del cardenal, diplomàtic i notari Pietro Valeriani Duraguerra. A la fotografia de detall veureu millor aquesta estàtua esculpida per Salvino Salvini. Pietro Valeriani participà en l'acte de col·locació de la primera pedra de la catedral com a llegat del papa Bonifacio III.


També gràcies al zoom de la càmera fotogràfica puc mostrar-vos el nínxol del contrafort de la dreta en el que hi ha l'estàtua del bisbe Agostino Tinacci esculpida per Ulisse Cambi.


Quan Brunelleschi finalitzà la cúpula, el papa Eugenio IV la consagrà el vint-i-quatre de març del 1.436. La consagració de la Cattedrale di Santa Maria del Fiore es produí durant la seva construcció, l'any 1.412.


Els mosaics de les llunetes de les portes foren dissenyats pel pintor i escenògraf  Nicolò Barabino ( 1.832-1.891).  A la fotografia anterior i a la propera amb més detall podeu veure el mosaic de la porta esquerra, dedicat a la caritat entre els fundadors de les institucions filantròpiques florentines.


La catedral, de planta basilical de tres naus, té una enorme rotonda que suporta la immensa cúpula de Filippo Brunelleschi, la cúpula de maçoneria més gran mai construïda.
El diàmetre màxim de la cúpula interna és de quaranta-cinc metres i mig i l'exterior de cinquanta-quatre metres i vuitanta centímetres. Les obres de construcció van durar setze anys, del 1.420 al 1.436. El llanternó es construí entre 1.446 i 1.461.


L'alçària interior de la cúpula és de cent metres i l'alçària exterior inclosa la creu del llanternó és de cent setze metres i mig. Només el llanternó mesura vint-i-un metres d'alçària. La gent que hi ha  a la barana del llanternó gaudint de les vistes de la ciutat us ajudarà a fer-vos una idea de les mides de l'espectacular cúpula.
 
 
Gràcies al zoom de la càmera fotogràfica us puc mostrar més detalladament, a la fotografia anterior, el llanternó en el moment en el que no hi ha ningú observant la ciutat a vista d'ocell.
 
 
Tota l'estructura de la cúpula es recolza en un cimbori octogonal en el que a cada cara hi ha un òcul que n' omple de llum natural l'interior.
Les maquetes de fusta de les fotografies anterior i propera estan custodiades al Museo dell' Opera del Duomo. La de la fotografia anterior, atribuïda a Brunelleschi, és de la cúpula i les tribunes, i la següent és  la maqueta  del llanternó que presentà Brunelleschi el trenta-u de desembre de 1.436.

 
Al mateix museu podem observar els cabrestants ( dispositius per aixecar i desplaçar grans càrregues ) i la maquinaria que s'emprà per construir la cúpula.


Deixem la cúpula i tornem al frontispici de la catedral que quedà inacabat amb només la construcció decorativa d'Arnolfo di Cambio. L'any 1.491 e Lorenzo il Magnífico promogué  un concurs per a la seva finalització, però no es va dur a terme. L'any 1.587, en l'època de Francesco I de' Medici, la part feta per Arnolfo di Cambio fou destruïda a proposta de Brunelleschi que presentà un projecte que tampoc es va fer mai.

 
Font fotografia: Wikimedia Commons.
 
Als segles següents la catedral tingué frontispicis efímers fets per a grans celebracions. Però l'any 1.871, després d'un concurs internacional, es començà a construir l'actual façana neogòtica dissenyada per Emilio De Fabis ( 1.808-1.883 ) emprant marbre verd, vermell i negre. Després de la seva mort la continuà Luigi del Moro que l'acabà l'any 1.887.
La fotografia anterior és de la construcció del frontispici dissenyat per Emilio De Fabis en la que podeu veure dues opcions de coronament de les naus laterals. A la nau lateral esquerra amb un pinacle i un  gablet ( element decoratiu en forma de frontó triangular ), i a la nau lateral dreta la coronament és pla. Finalment les dues naus laterals es van fer amb coronament pla.
A la propera entrada dedicada a Florència acabarem d'observar detalladament la Cattedrale di Santa Maria del Fiore.
Atentament.
Senyor i

dimarts, 19 de novembre del 2024

Cal Gaspar d'Ivars i la Casa d'Isabel Daura.

Després de resseguir perimetralment, a l'entrada anterior dedicada a la vila de Seròs, el conjunt arquitectònic de tres cossos del gran Casal-Palau dels marquesos d'Aitona, tornem a la plaça del Mestre Viladegut. Des de la cantonada del carrer de la Palma amb la plaça torno a mostrar-vos la façana sud del cos principal.


Des del mateix indret si faig mitja volta puc mostrar-vos Cal Gaspar d'Ivars, un edifici del segle XVI amb planta baixa, primer pis i golfes. Una casa cantonera amb la façana poc conservada i en la que si han fet moltes modificacions.


Noranta-quatre anys separen la fotografia anterior i la propera feta des del mateix lloc l'any 1.930 per Antoni Gallardo Garriga.

Font fotografia: Wikimedia Commons.
 
El barceloní Antoni Gallardo Garriga ( 1.889 - 1.942 ) fou compositor, enginyer industrial, arqueòleg i fotògraf. Durant la seva visita a Seròs, a més a més de l'antiga casa cantonera també en fotografià l'escala.


Font fotografia: Wikimedia Commons.
 
A la fotografia actual a la façana principal hi ha el portal adovellat de mig punt i set finestres però si la compareu amb la del 1.930 constatareu que a l'antiga plata baixa hi havia dues finestres i a l'actual ha desaparegut la finestra de la dreta i l'obertura s'ha transformat en la port d'un pàrquing. Les tres finestres del primer pis es conserven però les de les golfes abans eren petites i quadrades i ara són j rectangulars. Les tres finestres del primer pis i de les tres de les golfes tenen l'ampit motllurat, com podeu constatar a la propera fotografia de detall.


Poc queda dels antics carreus dels brancals i de les dovelles de l'arc de mig punt del portal que podeu veure millor a la fotografia següent de detall.


M'apropo al portal de Cal Gaspar d'Ivars i gràcies al zoom de la càmera fotogràfica puc mostrar-vos detalladament l'escut de la dovella clau en el que hi podem llegir 1778.


L'edifici, protegit com a Bé Cultural d'Interès Local, també va pertànyer als majorals dels ducs de Medinaceli.
Si vaig cap a l'esquerra puc fer la fotografia següent en la que es veuen les dues façanes coronades pel ràfec de tres motllures ondulades.

Com podeu constatar a la fotografia anterior, a la planta baixa de la façana del carrer del Comerç hi ha dues petites finestres quadrades i una curiosa obertura amb la llinda motllurada que veureu millor a la propera fotografia de detall. Les tres finestres del primer pis i les tres de les golfes tenen l'ampit motllurat.
 
 
Vaig fins a la casa contigua a Cal Gaspar d'Ivars i dono mitja volta per mostrar-vos la façana del carrer del Comerç des d'una altra perspectiva en la que es veuen les nou obertures.


Torno a la plaça del Mestre Viladegut, on hi ha els edificis més nobles de la Vila de Seròs, per mostrar-vos la Casa d'Isabel Daura obra que està inclosa en l'inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'any 1.918 se li va posar aquest nom a la plaça en memòria del mestre Gaspar Viladegut.


Els tres balcons del segon pis tenen voladís i els del tercer no sobresurten i conserven els antics barrots tornejats com podeu constatar millor a la fotografia següent.


A la fotografia anterior podeu veure parcialment l'escut que hi ha sota el balcó central del segon pis, escut que protagonitza la propera fotografia de detall en el que s'hi pot llegir YSABEL DAVRA. Aquesta casa també fou propietat dels majorals dels ducs de Medinaceli.

 
La Tarjeta Postal 5. Seros Plaza Maestro Viladegut de L.Roisin, fot. Barcelona ens permet viatjar gairebé un segle enrere  i veure la plaça del Mestre Viladegut amb els seus tres edificis més importants. D'esquerra a dreta: la Casa d'Isabel Daura ( 1 ), Cal Gaspar d'Ivars ( 2 ) i el Casal-Palau dels marquesos d'Aitona ( 3 ).
El parisenc Lucien Edouard Roisin Besnard ( 1.884 - 1.943 ) treballà a Barcelona de fotògraf dedicant-se fonamentalment al negoci de les postals. A la Rambla de Santa Mònica tenia la botiga La Casa de la Postal.


Font fotografia: Tarjeta Postal 5. Seros Plaza Maestro Viladegut de L.Roisin, fot. Barcelona
 
Marxem de la vila de Seròs, que com Aitona formava part de la baronia d'Aitona, fou cedida l'any 1.212 a Constança d'Aragó. La vila de Seròs quedà vinculada a la baronia d'Aitona, de la branca dels Montcada que foren comtes i marquesos d'Aitona i que al 1.722 es fusionà amb els ducs de Medinaceli.
A l'entrada d'avui i a l'anterior dedicada a Seròs hem donat un cop d'ull a tres edificis relacionats amb aquesta família.
Atentament.
Senyor i