Origen.

Des del passat vint-i-cinc d'abril i fins a l'onze de gener podeu visitar l'exposició Origen al Museu de Lleida. Una proposta de la Fundació Sorigué i el Museu de Lleida en la que gaudireu del patrimoni custodiat al museu i una selecció d'obres contemporànies que formen part de la col·lecció de la fundació. Aquesta exposició coincideix amb el vint-i-cinquè aniversari de l'inici de la col·lecció d'art contemporani de la Fundació Sorigué.

 

 

De les vint obres de la Fundació Sorigué, dinou les veureu a les sales de l'exposició permanent dialogant amb peces històriques del museu  i una s'exhibeix en solitari a la sala d'exposicions temporals.

Visitant les sales de l'exposició permanent veureu obres d'Armin Linke, Jaume Plensa, Francisco Leiro, Miquel Barceló, Montserrat Soto, Chuck Close, Bill Viola, Joana Escoval, Daniela Libertad, Anselm Kiefer, Liza Lou, Alex Reynolds, Carlos Garaicoa, George Segal, Mathias Weischer, Vik Muniz, Carmen Laffón, Ariz+Cucher i Marco Brambilla al costat de peces custodiades al museu. Un diàleg entre el patrimoni històric i l'art contemporani que us deixarà bocabadats. La projecció de Mat Collishaw està a la sala d'exposicions temporals.

 

 

A l'entrada d'avui donarem un cop d'ull a alguna d'aquestes vint obres de la Fundació Sorigué. Només accedir al museu ens aturem a l'àmbit de la Prehistòria. A l'esquerra de la fotografia anterior i a la propera de detall podem veure "Cap", una obra de ferro fos feta per Jaume Plensa l'any 1.980.

 

Unes passes més endavant us sorprendrà l'obra de Miquel Barceló del 2.015 "Peinture pariétale sur toile", de tècnica mixta sobre llenç que mesura 190 X 100 X 60 centímetres, al costat de la reproducció de les pintures de la Roca dels Moros del Cogul ( les Garrigues ), una mostra excepcional d'art llevantí.

El llenç abonyegat per Miquel Barceló ens recorda les parets d'una cova. En el plafó informatiu el pintor mallorquí afirma que els humans que van pinter les coves d'Altamira, Chauvet o Lascaux tenien una tècnica igual de refinada que els artistes posteriors. 

A l'àmbit de l'Època Romana a la dreta de l'espectacular mosaic de la Vil·la del Romeral ( Albesa, la Noguera ), de mitjans del segle IV hi ha l'obra de Chuck Close del 1.985 "Leslie/Pastel".

 

 

Aquest pastel sobre paper amb aquarel·la, de 104 X 82 centímetres, és un dels innovadors retrats del fotògraf i pintor fotorealista estatunidenc.

 

 

Com que a la dècada dels setanta del segle passat Chuck Close emprà la quadrícula els seus de prop recorden clarament les tessel·les dels mosaics. A les dues properes fotografies podeu veure les semblances entre dues obres separades per gairebé disset segles.

 

Espectacular veure el vídeo "The Return" del 2.007 de Bill Viola a la vora del baptisteri del Bovalar procedent de la basílica paleocristiana del poblat del Bovalar ( Seròs, el Segrià ).

 

 A l'esquerra de la fotografia anterior hi ha una obra del considerat pioner del videoart i a la dreta un tresor de l'època visigòtica. "The Return" forma part de la sèrie "Transfigurations" en la que les figures van de la foscor a la llum a través de l'aigua. Aquesta mena de bateig comparteix espai amb l'antic baptisteri. En el proper vídeo, molt curtet, podeu veure el moment en el que la figura femenina travessa la cortina d'aigua. 

 

Deixem la planta 1 de museu per baixar a la planta 0 en la que només accedir a l'àmbit expositiu Àndalus ( Taifa ) trobem la impressió digital "Palma, sal"que la mexicana Daniela Libertad va fer l'any 2.023.

 

 

A la propera fotografia de detall podeu observar millor aquesta impressió digital amb petits cristalls de sal damunt de la palma d'una mà.

 

 

Just davant seu hi ha les peces d'escacs fetes de cristall de roca procedents de l'antiga Col·legiata de Sant Pere d'Àger ( la Noguera ) que l'any 1.068 ja està documentat en l'inventari de bens d'Arnau Mir de Tost, senyor d'Àger i la seva dona Arsenda d'Àger. Dues delicadeses, la dels cristalls de sal i la de les peces del joc d'escacs, separades per nou-cents cinquanta-cinc anys.

 

 Quan accedim a l'àmbit del romànic trobem el llibre de 59 X 42 centímetres i vint-i-una pàgines dobles "Der Rhein", una xilografia i paper que Anselm Kiefer va fer l'any 1.983.  Kiefer juxtaposa les imatges del paisatge fluvial del Rin amb imatges de l'arquitectura nazi.

 

El llibre del pintor i escultor alemany s'exposa molt a prop de la reproducció de la Bíblia de Lleida ( l'original està a l'Arxiu Capitular ), un dels còdex bíblics més grans que s'han conservat, amb caplletres il·luminades i molt decorades. Fou elaborat aproximadament entre els anys 1.155 i 1.175. 

A la fotografia anterior no s'aprecia la bellesa de la caplletra il·luminada, per això a la fotografia següent, que vaig fer en una de les visites a l'Arxiu Capitular, la podeu veure molt millor.

 

Gairebé a tocar, trobem el sarcòfag de pedra procedent del Convent dels Trinitaris d'Aninganya ( Seròs, el Segrià ) i l'obra del 2.006 "Blanket III" de Liza Lou.

 

 

Davant del sarcòfag  del segle XIII amb baixos relleus de cérvols hi ha la manta que al segle XXI va fer Liza Lou amb moltíssims granets de vidre. Han passat molts segles, però la gran diferència entre els poderosos que podien enterrar-se en un sarcòfag com aquest i els que avui dormen al carrer sota una manta no ha canviat.

 

Deixem l'exposició permanent per anar a la sala d'exposicions temporals en la que trobarem l'única obra de l'exposició origen que s'exhibeix en solitari.

La projecció que Mat Collishaw va fer l'any 2.017 s'anomena "Albion", el nom més antic conegut de l'illa de Gran Bretanya.

 

El protagonista de la projecció és el Major Oak ( Roure Major ) que es troba al bosc de Sherwood prop del poble d'Edwinstowe al comptat Nottinghamshire ( Anglaterra ).  Les llegendes locals expliquen que aquest arbre servia de refugi a Robin Hood i el seu grup.

 

El Roure Major té una extensió de capçada de vint-i-vuit metres, un tronc amb un perímetre d'onze metres i un per estimat de vint-i-tres tones.

 

 

És el roure més gran de Gran Bretanya però al seu nucli té un tronc buit i podrit. Des de l'època victoriana les seves espectaculars branques estan sostingudes per un sistema d'estalons que el mantenen dret i eviten la seva mort definitiva. A les fotografies de la projecció podeu veure aquests estalons que sostenen les branques.

 

 

Aquesta imatge gairebé fantasmal està generada per l'escaneig làser del gran roure. A les seves obres Mat Collishaw amb el seu domini de la fotografia, el vídeo, les instal·lacions en les que combina diferents tècniques i recursos ens deixa bocabadats.

Recordeu que fins al proper onze de gener podeu gaudir al Museu de Lleida d'Origen, una exposició que ens parla de les arrels culturals de la creació artística contemporània. 

Atentament.

Senyor i

Passejant per Luanco i el Cabo de Peñas.

Després de visitar detalladament el Museo Marítimo de Asturias a les dues entrades anteriors dedicades a Astúries, a la d'avui donarem un cop d'ull a alguns edificis singulars de Luanco per anar després fins al Cabo de Peñas sense marxar del conceyu de Gozón.

 

 

Sortint del museu a només cinc minuts passejant trobem la plaza Reloj on veurem la Torre del Reloj de planta quadrada i tres pisos separats exteriorment per una línia d'impostes. Obra de l'arquitecte asturià Manuel Reguera fou construïda l'any 1.705 gràcies a J.A Menéndez de la Pola i A Garcia Camedo amb l'objectiu que Luanco tingués un rellotge públic. El rellotge actual, del 1.920, fou donat per l'empresa Unión Gozoniega de La Habana. La torre durant un temps fou presó.

A la fotografia de detall de la porta barroca de la torre podeu observar detalladament la llinda on hi ha la Creu de la Victòria, símbol d'Astúries. La creu original es conserva a la Cambra Santa de la Catedral d'Oviedo.

Cinc minuts més caminant i arribem al Palau de los Menéndez de la Pola i a l'església parroquial de Santa María que està a tocar del palau...

El Palau de los Menéndez de la Pola, conegut popularment com la Casa de la Pola, un edifici barroc construït entre els segles XVII - XVIII, és un dels millors exemples d'arquitectura civil asturiana. De planta rectangular, té dos pisos al cos central i tres a les torres que el flanquegen. Com podeu constatar a la fotografia anterior, la torre de l'esquerra té un corredor de fusta al tercer pis.

Els balcons del cos central estan flanquejats per dos escuts d'armes. A la fotografia de detall podeu veure millor el de la dreta corresponent a la família Menéndez de la Pola. Aquesta família aconseguiren una gran fortuna a la segona meitat del segle XVI comerciant amb els arbres del conceyu per a construir vaixell per a l'Armada. La crisi econòmica derivada de les continues guerres forçà al rei Felipe II a donar la propietat dels terrenys d'on extreien la fusta als Menéndez de la Pola ja que no tenia fons per  pagar-los. Els de la Pola obtingueren moltes propietats del conceyu.

Sense moure'm del lloc des del que he fet la fotografia del palau i només fent un quart de volta a la dreta puc fotografia l'església parroquial de Santa María, construïda entre els anys 1.728 i 1.735 ens uns terrenys cedits per la família de la Pola. L'església antiga havia quedat petita perquè Luanco incrementà la població al segle anterior després de convertir-se en la capital del conceyu. S'edificà seguint el projecte de l'arquitecte asturià Pedro Moñiz Somonte ( 1.685 - 1.758 ) i fou finançada pel Gremio de Mareantes. Al segle XIX , als anys 1.889 i 1.890, es construí la torre-campanar, amb elements de tradició barroca i amb regust historicista, que podeu observar a la fotografia anterior.

També del segle XIX són les dependències adossades al mur nord i el pòrtic sobre columnes toscanes que envolten l'església parroquial.

Aquest pòrtic és un dels llocs més típics de Luanco, un espai de reunió dels vells mariners. A la propera fotografia podeu observar amb més detall l'entramat de fusta del pòrtic.

 

 

Deixem Luanco per anar fins al Cabo de Peñas a només deu quilòmetres de la capital del conceyu de Gozón . Deixo el cotxe al petit aparcament que hi ha a tocar del mirador i faig la fotografia següent de la zona est del cap.

El Cabu Peñes , el cap més septentrional del Principat d'Astùries, és un dels llocs més agrests i  més encisadors de la costa asturiana.

Els seus escarpats penya-segats en alguns punts arriben als cent metres d'altitud. Una passarel·la de fusta permet visitar-lo sense perill i sense malmetre la seva vegetació.

Vaig a la dreta per poder mostrar-vos l'illa Herbosa, també anomenada Erbosa, que ja la veiem dirigint la mirada una mica a l'oest del cap.

 

 

Gràcies al zoom de la càmera fotogràfica puc ensenyar-vos millor l'illa, que amb les seves 4,2 hectàrees és la segona del Principat d'Astúries després de l'illa de La Deva de 7,7 hectàrees.

 

 

L'illa, de difícil accés,  alta, abrupta, i envoltada de petits illots i farallons és un lloc excel·lent pel busseig ple d'esponges, anemones, algues i una gran diversitat de peixos.  

A la fotografia anterior podeu veure en primer terme el Faro del Cabo de Peñas ubicat a cent metres sobre el novell del mar i a seixanta metres del penya-segat. A la dreta, al fons, l'edifici del Centro de Interpretación Paisaje Protegido del Cabo Peñas. L'edifici del far acull el Centro de Interpretación del Medio Marino de Peñas on podem gaudir d'exposicions permanents dedicades a la història dels fars, naufragis i tempestes, la relació de l'home amb el mar, la diversitat marina del Cabo de Peñas i llocs d'interès del conceyu de Gozón.

El far, el més important del litoral asturià, té una llanterna que en dies clars abasta quaranta-una milles i els dies de boira divuit milles. L'edifici actual té tres plantes i a la façana nord hi ha adossada la torre de forma troncopiramidal de vuit cares rematada per una cornisa amb balconet. La torre està coronada per una petita torrassa de planta circular on hi ha la llanterna. La torre actual és deu metres més alta que l'antiga

El far funciona des del 15 d'agost del 1.852, però el lamentable estat de conservació de l'edifici suposà la construcció d'un nou far edificat entre els anys 1.925 i 1.929 i que s'inaugurà el dia tretze de desembre del 1.929. A la propera fotografia podeu veure el far antic amb una torre molt baixeta si la comparem amb l'actual.

 

Font fotografia:elferrero.com

 

La llanterna del nou far fou presentada a l'Exposició Universal de Barcelona del 1.929. L'any 1.946 el far s'electrificà el servei. L'any 1.951 s'hi instal·là  la sirena que fou substituïda l'any 1.977. Al 1.956 s'hi instal·là un radiofar, renovat al 1.978, i al 2.003 una estació DGPS.

Deixem el Cabo de Peñas i el conceyu de Gozón per apropar-nos, a la propera entrada dedicada a Astúries, a Gijón on ens esperen les termes romanes de Campo Valdés. Però abans d'anar-hi ens enfilarem al cerro de Santa Catalina per veure la gegantina escultura d'Eduardo Chillida "Elogio del horizonte".

Atentament.

Senyor i

Néstor Basterretxea al Bellas Artes.

A l'entrada "Projecte d'ampliació del Bellas Artes de Bilbao" del març de l'any passat vaig explicar-vos aquest projecte de l'arquitecte britànic Norman Foster. Un mes abans a l'entrada "Passejant pel Casilda Iturrizar parkea" ja vàrem constatar que les obres havien començat.

 

 

Malgrat l'enrenou de les obres i les tanques que ressegueixen perimetralment, el Bellas Artes no ha tancat i en una part de l'edifici més antic construït al 1.945 s'ha pogut gaudir de diverses exposicions.

Només entrar a l'edifici, penjant al forat de la monumental escala de marbre de la recepció, no us deixarà indiferents l'obra de Juan Muñoz del 1.997 Hanging Figures. L'obra està formada per dues figures humanes de resina pintades de color gris, que mesuren 160 X 70 X 50 centímetres cadascuna, suspeses en una estranya postura a quatre metres i mig del sostre per sogues que els hi surten de la boca...

Del vint-i-vuit de febrer al vint-i-sis de maig de l'any passat a les sales sis a la deu es va poder gaudir de l'exposició temporal "Néstor Basterretxea. Diseño y arquitectura".

El sis de maig de 1.924 va néixer a Bermeo ( Bizkaia ) Néstor Basterretxea Arzadun, un dels principals renovadors de l'art basc de la segona meitat del segle XX. Per celebrar el centenari del seu naixement el Bellas Artes organitzà la primera exposició monogràfica sobre els seus projectes de disseny industrial i arquitectura.

L'artista és conegut fonamentalment pel seu treball com a escultor, però treballà en altres disciplines. A finals de la dècada dels cinquanta del segle passat Basterretxea fou pioner en el disseny industrial basc.

 

 

A l'exposició comissariada per Peio Aguirre, Pedro Feduchi i Pedro Reula es van poder veure collages de projectes arquitectònics, mobiliari, documentació fotogràfica, la memòria documental de la casa-taller d'Irun projectada l'any 1.958 amb Luis Vallet i Jorge Oteiza.

L'any 1.955 Basterretxea i Oteiza vivien a Madrid però volien tornar al País Basc. Van comprar un solar a Irun a tocar del riu Bidasoa. Inicialment contactaren amb l'arquitecte navarrès Francisco Javier Sáenz de Oiza que manifestà el seu interès  per viure amb ells a la casa-taller. Fins i tot va fer un projecte amb tres habitatges, però finalment desistí.

A la fotografia següent podeu observar aquest projecte de Francisco Javier Sáez de Oiza per a la casa-taller a l'Avinguda de França 33-35 d'Irun. És del 1.955 i està fet amb paper cartolina, grafit, tinta i paper encolat.

Un cop descartada la participació de Sáenz de Oiza i decidit el retorn al País Basc, Basterretxea i Oteiza contactaren l'any 1.956 amb l'arquitecte Luis Vallet. Un cop contractat els tres dissenyaren i construïren la casa-taller d'Irun.

A la fotografia anterior i a les dues properes  podeu observar tres perspectives diferents de la maqueta del 2.023  escala 1/100 de la casa-taller feta pels dos escultors i l'arquitecte que van contractar.

 

 Luis Vallet, nascut a Irun, era amic de Jorge Oteiza des de feia anys i membre del GATEPAC ( Grupo de Artistas y Técnicos Españoles para el Progreso de la Arquitectura Contemporánea ).

La fotografia següent és del plànol de planta de la casa-taller Jorge Oteiza i Néstor Basterretxea d'Irun fet per Luis Vallet amb llapis sobre paper cap al març del 1.957.

A Luis Vallet li va costar molt acontentar a Oteiza i Basterretxea. L'any 1.956 redactà més de nou projectes fins aconseguir al mes d'octubre el visat del projecte pel Colegio Oficial de Arquitectos Vasco-Navarro.

 

 

 

Basterretxea i Oteiza van viure i treballar a la casa-taller durant onze anys ( 1.956-1.967 ) convertint-la en un referent per artistes de qualsevol disciplina. Basterretxea abandonà la casa-taller l'any 1.968 . Oteiza ho va fer al 1.975 per anar a Altzuza, a nou quilòmetres d'Iruña.  

Si cliqueu sobre l'enllaç anterior, a les quatre primeres entrades podreu recordar la visita que vàrem fer al blog la tardor del 2.016 a la casa-taller i al Museu Oteiza d'Altzuza ( obra de Francisco Javier Sáez de Oiza ) protagonista de la propera fotografia.

 

Basterretxea s'inicià en el disseny industrial l'any 1.959 gràcies a Juan Huarte dissenyant mobles per a ell i per a la seva empresa H.Muebles.

L'any 1.961 Basterretxea va fundar amb dos socis a Donostia la botiga de mobles moderns Espiral en la que treballà de dissenyador.

A la fotografia anterior entre els mobles exposats hi ha la butaca "Kurpilla" del 1.968 ( 1 ) i l'escriptori "Bermeo" del 1.967. Els dos mobles, protagonistes de les dues fotografies següents de detall, els dissenyà per a Biok.

L'empresa de fabricació de mobles Biok a partit del 1.962 produí mobles dissenyats per Néstor Basterretxea que en fou el director artístic.

L'any 1.966 va entrar com a soci de Biok. Aquesta empresa als anys setanta del segle passat fou la gran representant del millor disseny modern espanyol.

Basterretxea no era arquitecte com el seu germà Ander, però tenia prou coneixements per aventurar-se en el disseny arquitectònic. El projecte més important fou la casa-taller d'Irun que us he explicat detalladament abans.

Quan finalitzà la seva etapa de dissenyador industrial inicià el que ell anomena "volumetries arquitectòniques". 

Ens els seus projectes a l'arquitectura li donava un enfoc escultòric i plàstic. A les fotografies anterior i propera podeu observar la proposta "La vivienda como escultura habitable", del 1.998.

El polifacètic artista basc s'inicià en el cinema dirigint curtmetratges com  "Operación H" del 1.963 i el llargmetratge "Ama Lur" ( Terra Mare ) del 1.966 - 1.968 amb Fernando Larraquert.

L'escultor, pintor, dissenyador industrial, enamorat de l'arquitectura i director de cinema basc Néstor Basterretxea va morir a Hondarribia ( Guipuzkoa ) el dia dotze de juliol del 2.014.

Atentament.

Senyor i