Olabeaga, la Noruega de Bilbao...

L'entrada d'avui la comencem a San Mamés Barria ( Nou Estadi de San Mamés ) construït parcialment sobre l'espai que ocupava l'antic San Mamés. El nou estadi, ubicat com a final de la trama de l'Eixample de Bilbao, treu el cap sobre la ria. Fou dissenyat per l'arquitecte César Aitor Azcárate. 

 

 

A l'entrada "En las campas de Lamiako", del març del 2.015, us explicava el naixement de l'Athletic Club. Al barri de Lamiako, del municipi de Leioa ,a només vint minuts amb cotxe de San Mamés Barria. No té res a veure el nou estadi amb el petit camp on l'Athletic jugava a futbol amb la colònia anglesa. 

Elsa jugadors de l'Athletic Club portaven samarreta blanca quan es va fundar l'any 1.898, de blanc i blau després i finalment de blanc i vermell des del 1.912.

Deixem la catedral del futbol i el barri de Basurto anant cap a la dreta per baixar per Ventosa Bidea fins al barri d'Olabeaga, la Noruega de Bilbao...

Però abans de començar a baixar fins al Olabeaga Kaia ( el moll d'Olabeaga ) m'apropo a la façana formada per més de dues mil set-centes lames distribuïdes en cinc nivells. Cada peça mesura cinc-cents quaranta centímetres d'alçària per cent vint centímetres d'amplària.

Només començar a baixar faig la propera fotografia en la que podeu veure en primer terme els dics secs d'Euskalduna amb algunes de les embarcacions de la col·lecció de l'Itsasmuseum Bilbao ( 1 ) - al que vaig dedicar tres entrades que podeu recordar clicant sobre l'enllaç anterior-, la Grúa Carola ( 2 ), el palau Euskalduna ( 3 ) i l'Euskalduna zubia - el pont d'Euskalduna - ( 4 ).

Dirigint la mirada a l'esquerra us puc ensenyar l'illa de Zorrotzaurre, una illa artificial que es formà després de l'excavació del canal de Deusto. L'ús industrial de l'illa va passar l'any 1.995, gràcies a l'aprovació del Pla General d'Ordenació Urbana de Bilbao, a ser un espai residencial. El Pla Especial de Zorrotzaurre transformarà radicalment aquest espai degradat.

Avançant uns metres més  podem veure millor el barri d'Olabeaga que ressegueix l'Ezkerraldea ( la marge esquerra de la ría ), on només hi viuen uns mil dos-cents habitants, i que és conegut pels veïns per Noruega. A la dreta de la fotografia següent podeu constatar que ja ha començat el canvi radical de l'illa de Zorrotzaurre.

El tranquil barri canviarà molt com podeu constatar al proper vídeo que presenta la proposta d'ordenació urbanística. A la primera part del vídeo, a l'esquerra, es veu una part del San Mamés Barria i el grup de casetes que hi ha a la seva dreta són les que estan en primer terme a la fotografia anterior i són les protagonistes de la propera fotografia.

 

M'apropo una mica més a les primeres casetes d'Olabeaga Kaia ( el moll d'Olabeaga ) on fondejaven els grans vaixells vinguts de Noruega per descarregar el bacallà. Per aquest motiu el barri és conegut com Noruega.

 

 

A les fotografies anterior i propera es veuen les antigues vies del tren que en alguns llocs ja estan cobertes de vegetació.

Gairebé a tocar de l'Olageaga Kaia faig la fotografia següent en la que destaca la intervenció del 2.015 SOÑAR a la façana mitgera d'un edifici del Camino de la Ventosa ( Ventosa Bidea ) número quaranta-sis de l'artista SPY.

El projecte, dirigit per SC gallery + Art Management forma part de l'art públic en el que les intervencions i els processos es desenvolupen preferentment en un context públic i obert. Si cliqueu sobre el proper enllaç, SOÑAR, podreu observar espectaculars fotografies de tot el procés. L'última ens mostra com era la façana mitgera abans de la intervenció artística i la primera com va quedar finalment.

A la dreta de la façana mitgera amb la intervenció artística de SPY hi ha una caseta blanca rehabilitada i a la seva dreta un edifici atrotinat, ple de pintades, en el que un cartell anuncia que al seu lloc aviat hi haurà apartaments turístics... 

Aquest vell edifici era el bar Noruega que des de la seva obertura l'any 1.985 tenia el nom popular del barri. Una taverna tradicional amb els hules de quadrets blancs i blaus a les taules, que ja forma part del passat.

Quan acabo de baixar i arribo a San Nicolás de Olabeaga vaig a la dreta uns metres fins a Olabeaga Kaia. Ja al moll d'Olabeaga ens dóna la benvinguda, a tocar de la barana de la ria, una xivitona comuna ( Actitis hypoleucus ), un ocell limícola d'uns vint centímetres. En euskera el seu nom és kuliska txikia, en gallec bilurico das rochas i en castellà andarríos chico. És un ocell no molt comú catalogat com a gairebé amenaçat. 

Entre els segles XVII i principis del XX Olabeaga fou un atrafegat espai de comerç internacional i reparació de vaixells. Els mariners després de llargs viatges buscaven al barri beguda, joc, prostitució...

Poc queda d'aquells temps en els que els grans vaixells fondejaven al moll.

A la fotografia anterior, entre l'edifici central i el de l'esquerra es pot veure una miqueta del San Mamés Barria. Com podeu constatar a la propera fotografia de detall de la part esquerra dels baixos, alguns negocis llueixen el nom popular del barri, com el centre d'entrenament Noruega.

Malgrat que els edificis mariners es contraposis amb els més moderns, Olabeaga encara és el barri més pintoresc de Bilbao. Els seus carres estrets i ombrívols, que poden recordar a Noruega, segur que canviaran amb la reforma urbanística que, esperem, no elimini l'essència del barri.

Ell vaixells de gran calat ( la distància vertical entre un punt de la línia de flotació i la quilla d'una embarcació ) fondejaven al moll d'Olabeaga perquè avançant més per la ria haurien encallat.

Passejant per las Siete Calles, nom amb el que es coneix el Casco Viejo de Bilbao, encara es pot trobar l'emblemàtica placa amb forma de bacallà en la que hi podem llegir. "Ultramarinos finos Gregorio Martín. Especialidad en bacalao remojado todos los dias Teléfono 13707". Una peça artesanal feta amb xapa de ferro esmaltada en blanc i pintada amb el text en baix relleu en color negre i vermell.. La fotografia la vaig fer abans de que un camió li donés un cop l'any 2.020 i la deteriorés seriosament. Fou desmuntada i restaurada per Aurea restauración patrimonio artístico. Clicant sobre l'enllaç anterior podreu gaudir de tot el procés de restauració.

L'any 1.824 José María Gurtubay inicià el negoci d'importació de bacallà procedent de Noruega, Islàndia i Escòcia. 

El 16 d'abril del 1.931 Gregorio Martín inaugurà, a Artekale vint-i-dos cantonada amb Julián Etxebarria "Kamaroi" Kantoia, la botiga Ultramarinos finos, almacenes coloniales y bacalao Gregorio Martín.

Deixem el barri d'Olabeaga per anar fins a l'antic edifici del Servicio Municipal de Desinfecciones al que arribarem passejant un quart d'hora i que serà el protagonista de la propera entrada dedicada al País Basc.

Atentament.

Senyor i

Rebolledo de la Torre.

En el nostre periple per Castella ens aturem avui a la comarca burgalesa de Páramos, concretament a Rebolledo de la Torre, localitat, entitat menor i municipi en la que hi viuen noranta-cinc persones que està a tocar de la província de Palencia.

En un punt elevat de l'extrem nord de la població hi ha l'església de San Julián y Santa Basilisa, construïda a finals del segle XII i reconstruïda al segle XVI. Però afortunadament es conservà l'espectacular galeria porticada romànica que avui observarem detalladament.

 

 

Aquesta galeria porticada és una de les millors mostres del romànic porticat espanyol. Com podeu constatar a les dues fotografies anteriors el pòrtic té una arcada amb deu arcs de mig punt recolzats sobre capitells i columnes senzilles o columnes geminades.

A l'oest de la portada ( fotografia anterior ) hi ha set arcs de mig punt, en dos grups de tres i quatre, que estan separats per un pilar amb dues columnes que s'enfilen fins al ràfec de la teulada. A l'esquerra del grup de tres arcs també hi ha un pilar idèntic al que separa als dos grups d'arcs. 

La fotografia de detall és del portal apuntat de triple arquivolta que ens convida a entrar i gaudir de la galeria porticada de l'església.

A l'est del portal apuntat trobem els altres tres arcs de mig punt que a la seva dreta tenen el tercer pilar amb dues columnes que arriben fins al ràfec de la teulada.

Abans d'entrar a la galeria porticada, dirigint la mirada a l'esquerra, veiem de la torre prismàtica del castell de Rebolledo de la Torre que fa uns vint metres d'alçària.. El castell edificat a finals del segle XIII o principis del XIV, probablement sobre restes més antigues, era de la família Lasso de la Vega, un dels llinatges més importants del territori que actualment està format per Cantabria, Palencia i Burgos.

Apropant-me a la cantonada oest de la galeria porticada faig la fotografia següent en la que, a al mur occidental es veu una espectacular finestra que després observarem detalladament. Darrere de la galeria s'enfila el campanar renaixentista de l'església.

Les galeries porticades tenien una funció social important ja que eren un lloc de reunió que protegia a la gent del mal temps. La de Rebolledo de la Torre mesura disset metres de llarg per quatre metres i mig d'ample. Trenta-dos permòdols sustenten la cornisa que corona la galeria.

Vaig a l'esquerra per fotografiar frontalment la finestra amb una arquivolta i un guardapols que amaga un secret en el seu petit timpà...

 

 

Gràcies al zoom de la càmera fotogràfica puc mostrar-vos la inscripció que hi ha al timpà de la finestra d'arc de mig punt en la que, entre altres dades, s'explica que fou el mestre Juan de Piasca qui va fer el pòrtic lateral el dia vint-i-dos de desembre del 1.186.

Entrem a la galeria porticada per anar a l'esquerra i observar la finestra anterior des de l'interior. Com podeu constatar a la fotografia de detall, hi ha dos arcs lobulats iguals envoltats per un arrabà ( motllura ornamental generalment rectangular que emmarca els arcs de les portes i de les finestres ).

L'arrabà està molt decorat amb un relleu del Pecat Original en el que Adam i Eva, als laterals, estan envoltats per un fons de torres de cinc pisos. Al centre hi ha l'arbre amb la serp enroscada al tronc mirant a Eva...

Deixem la finestra del mur occidental per observar les columnes i els capitells de la galeria. Al fons de la propera fotografia es veu parcialment la torre del castell amb una finestra bífora.

El fust de les columnes és llis, però el de la quarta del grup de quatre arcs de l'oest del portal d'accés a la galeria porticada, té un treball escultòric.

Abans de marxar vull mostrar-vos detalladament el capitell que representa la lluita de Samsó amb el lleó en el que Samsó està assegut sobre la gropa de l'animal i obrint la seva boca amb les dues mans. La llarga cabellera i la túnica de Samsó onegen al vent.

Al setè llibre de l'Antic Testament (cristià) i de la Tanakh  [תנ״ך] (jueu), el llibre dels Jutges [שופטים] (14:5 ), s'explica que Samsó fou atacat per un lleó i el va matar obrint-li la mandíbula amb les mans fins a esquinçar-lo. En castellà aquest episodi es coneix com "Sansón desquijarando al león". Ho apreciareu millor a la fotografia de detall.

 

 

Deixem Rebolledo de la Torre i Castella per apropar-nos en una propera entrada a San Martín de Elines, un poble de Cantabria que pertany al municipi de Valderredible, on donarem un cop d'ull a la seva col·legiata.

Atentament.

Senyor i

Un cop d'ull al Museo Marítimo de Asturias ( i 2 ).

Al final de la primera entrada vàrem observar a l'espai central de la primera planta la motora "La Bañuguera" construïda a Luanco l'any 1.927 i la caseta de la merlucera Nuevo Jaimar. Aquesta merlucera del Cantábrico, embarcació característica del Golf de Biscaia, fou construïda a les drassanes Suárez de Luanco l'any 1.990. Per acabar la visita al museu a l'entrada d'avui continuarem gaudint de l'espai dedicat a la pesca tradicional per pujar després a la segona planta on el protagonisme és per a la història de la navegació.

 

El nou museu dissenyat per l'arquitecte Ángel Romero González fou edificat entre els anys  1.998 i 2.001. L'edifici acull l'exposició permanent, exposicions temporals, biblioteca, arxius, tallers i magatzems.

Com podeu constatar a les fotografies anteriors, en aquest espai lateral hi ha exposades una gran varietat d'arts i ormeigs de pesca ( xarxes, palangres, nanses, sedassos, poteres... ) classificades segons les espècies a capturar al Cantàbric ( bonítol, congre, llobarro, lluç, verat, besuc, pop, angula... ).

La fotografia anterior és dels diferents sedassos emprats per pescar l'angula. En moltes localitats asturianes es pesca l'angula, però la més important és San Juan de la Arena a la riba dreta de la desembocadura del Nalón. La temporada de pesca va del novembre al febrer.

La pesca del bonítol "a la cacea o curricán" no es fa amb esquer viu sinó amb altres tipus de cimbells artificials ( pops de plàstic, "rapala"-un peixet ple d'hams-, "zape",... ). A la propera fotografia de detall podeu veure el zape, una cinta de tela emprada com esquer.

La fotografia següent, també de detall, de la vitrina dedicada a la pesca del bonítol el protagonisme és pels "baldes", les caixes de fusta on els pescadors portaven el menjar a bord.

Per pescar congre s'utilitzaven el palangre "de percha y bola" amb una pedra de sulfat de barita que fa de plomada. Aquesta pedra s'anomena potada.

Deixem la planta baixa on hem vist els espais dedicats a la biologia marina, els mestres d'aixa i la pesca tradicional per pujar a la primera planta on ens espera la història de la navegació. Abans de començar observem la planta baixa a vista d'ocell.

 

A l'esquerra hi ha l'espai de la biologia marina ( 1 ) i al lateral del fons del centre la carpinteria de ribera ( mestre d'aixa ). Al lateral de la dreta i al centre, la pesca tradicional ( 3 ). Al centre hi ha la motora "La Bañuguera" ( 4 ), la caseta de la merlucera Nuevo Jaimar ( 5 ) i l'embarcació de vela de regates Snipe "Gloria" ( 6 ) construïda a Gijón l'any 1.966 a les drassanes del Real Club Astur de Regatas per Manuel Martínez Menéndez "Manolín el calafate".

A l'espai dedicat a la història de la navegació podem seguir l'evolució dels vaixells des de l'antiguitat als nostres dies. Hi ha exposades gairebé un centenar de maquetes fetes molt detalladament. Us deixarà bocabadats la reproducció facsímil de l'Atles Català del jueu mallorquí Abraham Cresques. Abraham Cresques, cartògraf i constructor d'instruments de navegació, va fer a Mallorca aquest atles amb l'ajut del seu fill Jadufa. 

L'original, una joia del 1.375, es conserva a París a la Bibliothèque Nationale de France. Clicant sobre l'enllaç anterior el podeu observar complert molt detalladament . Utilitzeu el zoom i podreu ampliar molt qualsevol punt de l'atles sense perdre gens de qualitat.

Abraham Cresques va fer l'atles per encàrrec de l'infant Joan, primogènit de Pere III el Cerimoniós i futur rei Joan I d'Aragó, per obsequiar-lo al seu cosí Carles VI amb motiu de la seva coronació com a rei de França l'any 1.381. 

 

 L'Atles Català, que descriu geogràficament el món conegut al segle XIV, no fou una innovació perquè reproduïa el model de la cartografia mediterrània del seu temps però hi ha molta informació i força or a les seves miniatures il·luminades.

 

 

L'atles original està fet sobre sis fulls dobles de pergamí de vitel·la. Cada full està enganxat sobre una taula de fusta plegable exceptuant la primera meitat del primer full i la segona meitat de l'últim full que estan encolades sobre les contraportades de fusta i cuir. Cada full de l'atles mesura 65 X 50 centímetres i tot l'atles desplegat 65 X 300 centímetres.

  Al facsímil del museu de Luanco només hi ha els fulls tercer, quart, cinquè i sisè. Hi falten el primer full ( on hi ha el diagrama de les marres, el diagrama de les festes mòbils i l'home zodiacal ) i el segon full ( amb el calendari lunisolar ).

Font fotografia: Wikimedia Commons.

 

A les vitrines veurem maquetes de vaixells egipcis, fenicis, grecs, la caravel·la portuguesa i el galió espanyol ( que fan referència al desenvolupament de la vela ), els espectaculars navilis de gran aparell, els ràpids clípers, els vaixells de vapor i finalment els de motor.

També s0hi exposen molts objectes i instruments relacionats amb la navegació, des dels emprats per l'orientació astronòmica o per al govern del vaixell fins a mapes i cartes de navegació.

Deixem el museu però no Luanco on a la propera entrada dedicada a Astúries veurem alguns dels seus edificis singulars per anar després fins al Cabo de Peñas sense marxar del conceyu de Gozón.

Atentament.

Senyor i

Galleria dell'Accademia ( i 3 ).

L'octubre del 2.022 va reobrir al públic amb un nou aspecte, després de dos anys d'obres, la Gipsoteca della Galleria dell'Accademia. El nou disseny ha estat comissariat per Cecilie Hollberg, directora della Galleria dell'Accademia assessorada per Carlo Sisi president dell'Accademia di Belli Arti. 

Sobre els llargs prestatges, els models de guix queden realçats amb els fons color blau pols clar de les parets. Molts d'aquests models abans de la remodelació de la Gipsoteca estaven guardats a les oficines della Galleria dell'Accademia.

El nou disseny respecta les línies principals que l'any 1.985 definí Sandra Pinto, que en aquell moment era la directora. Sandra s'inspirà en les fotografies de l'estufi de Florència de Lorenzo Bartolini per crear l'atmosfera d'un estudi de l'escultor del segle XIX. També fou Carlo Sisi, que a més a més de president dell'Accademia di Belli Arti és expert en art del segle XIX, qui ajudà a Sandra Pinto en el disseny.

El saló del segle XIX acull la col·lecció de més de quatre-cents motlles de guix entre bustos, baixos relleus, escultures monumentals ( sovint destinades a sepulcres ), tots models originals. La majoria són de Lorenzo Bartolini, un dels escultors italians més importants del segle XIX. Les obres de Bartolini s'afegiren als models originals de guix de Luigi Pampaloni.

A la fotografia anterior i a la propera de detall podeu veure el model de guix de Lorenzo Bartolini del grup escultòric "La magnanimitat d'Elisa", Gran Duquessa de la Toscana, datat al 1.808-1.813 que mesura 228 X 136 X 119 centímetres. Originalment estava destinada a una plaça de Carrara però posteriorment fou reelaborada com a monument funerari de l'església de San Pretorio de Bologna, però un cop acabada la versió en marbre, l'obra no va ser col·locada mai a l'església. Després d'altres modificacions el grup escultòric de marbre fou venut per Felice Baciocchi al marquès Massimiliano Malvezzi Angelelli. 

La col·lecció de Bartolini fou adquirida per l'Estat Italià després de la mort de l'escultor i amb ella creà la gipsoteca Bartolini per als estudiants dell'Accademia di Belli Arti . Fou traslladada a l'actual emplaçament després de la greu inundació de Florència, la pitjor des de 1.557, en la que van morir cent-una persones i es destruïren moltíssimes obres d'art.

L'espai recrea de manera ideal l'estudi de Bartolini enriquit amb una col·lecció de pintures de mestres del segle XIX que van estudiar a l'Accademia di  Belli Arti.

Les prestatgeries, renovades i ampliades, acullen els bustos-retrat i altres models de guix de petit format que estan assegurats als prestatges amb un sistema d'ancoratge no invasiu.

Als models de guix, durant les obres de remodelació de la Gipsoteca se'ls hi ha fet una acurada restauració i neteja conservadora.

 

El monumental saló que acull la Gipsoteca, era la sala de dones de l'antic hospital de San Matteo. L'any 1.784 Pietro Leopoldo, Gran Duc de la Toscana, va convertit l'hospital en una galeria perquè els estudiants de la contigua Accademia di Belli Arti poguessin estudiar les grans obres del passat. 

El primer que feia l'escultor era un model d'argila o guix en el que modelava la figura que volia esculpir posteriorment. Aquest model dels escultors equival a l'esbós dels pintors perquè els hi permet fer i desfer fins aconseguir l'obra desitjada. Quan es talla la pedra és impossible desfer el que has fet.

El bloc de marbre i el model original d'argila o guix els col·locaven a l'estudi de l'escultor per traslladar les mesures del model de guix al bloc de marbre.

A la fotografia anterior podeu veure el model de guix Giunone, fet entre 1.823 i 1.830 per Lorenzo Bartolini.

El pas següent és el buidatge del bloc de marbre que s'esculpeix eliminant grans parts per deixar-lo amb una forma i mida aproximats al model de guix. Els punts negres que es veuen en molts dels models són claus de ferro clavats a intervals regulars al guix quan encara estava fresc. Seguint la referència dels puntets l'escultor aconseguia que l'estàtua de marbre fos igual que el model original de guix.

A la propera fotografia de detall podeu observar parcialment el model de guix  que va fer Lorenzo Bartolini al 1.819-1.820 "Emma e Julia Campbell". Mesura cent setanta cinc centímetres d'alçària. Lorenzo Bartolini ( 1.777 - 1.850 ) es considera el màxim exponent del purisme italià.

El protagonisme de la fotografia següent de detall és pel model de guix que Luigi Pampalonmi va fer al 1.827-1.830 de l'escultor, arquitecte i urbanista  Arnolfo di Cambio que fou el responsable de la construcció de la catedral de Florència.

 

Luigi Pampaloni ( 1.791 - 1.847 ) fou un escultor neoclàssic deixeble de Lorenzo Bartolini a l'Accademia di Carrara. Entre les seves primeres obres hi ha petits bustos d'alabartre de Napoleó.

Moltes famílies nobles russes, angleses i poloneses van demanar bustos i medallons a Lorenzo Bartolini i molts retrats infantils a Luigi Pampaloni.

Deixem la Gipsoteca i la Galleria dell'Accademia per celebrar, a la propera entrada dedicada a Florència, la diada de Sant Jordi. El patró de Catalunya ens espera en una de les fornícules de la Chiesa di Orsanmichele, a la cantonada de la Via Orsanmichele amb la Via dell'Arte della Lana...

Atentament.

Senyor i