El claustre de la Seu Vella ( 1 ).

Després d'observar detalladament l'església de la que es col·locà la primera pedra l'any 1.203 a les quatre entrades anteriors dedicades a la Seu Vella, a la d'avui accedirem al claustre construït atípicament per falta d'espai als peus del temple. Abans de la construcció del claustre entre finals del segle XIII i el segle XIV les tres portes del fons del temple foren les portes del frontispici de l'antiga catedral de Lleida. Actualment la Porta de les Fonts ( anomenada també Porta de l'Evangeli ), la Porta Major i la Porta de l'Epístola estan a la galeria est del claustre. Les podeu tornar a observar detalladament clicant sobre el proper enllaç "Joies de l'Escola de Lleida ( i 4 )".

Sortint al claustre per la Porta de les Fonts trobem la galeria nord on hi ha quatre portes que la comuniquen amb la Canonja.

 

 

Dirigint la mirada una mica a l'esquerra puc fer la fotografia següent en la que podeu observar dos finestrals de la galeria est ( a l'esquerra ) i els tres de la galeria nord ( a la dreta ).

 

 

No és estrany quedar bocabadat al claustre de planta lleugerament trapezoïdal de la Seu Vella perquè és un dels més grans de l'arquitectura gòtica europea.

Dirigint la mirada al sud, al fons es veu l'últim dels cinc finestrals oberts a la ciutat ( el més llunyà al campanar ) de la galeria sud. Els finestrals de la dreta són de la galeria est.

 

A la propera fotografia feta des de la falsa braga ( la petita fortificació consistent en una muralla baixa davant de la muralla principal ) podeu observar els cinc finestrals d'aquesta galeria oberta. El que es veu al fons de la fotografia anterior és el de la dreta de la fotografia següent.

 

 

A les galeries del claustre hi ha disset finestrals apuntats gòtics. Dotze envolten el pati central ( tres a cada galeria ) i els altres cinc estan oberts a la ciutat. Només dos dels finestrals tenen traceries idèntiques i estan a la galeria sud. Un al pati central i l'altre, just davant, és dels oberts a la ciutat. Els finestrals del pati i els oberta a la ciutat estan entre potents contraforts.

 

 

Entrant al pati vaig fer la fotografia anterior abans de l'enjardinament actual en la que a l'esquerra es veu la cantonada entre les galeries est i sud. A l'esquerra, parcialment un dels finestrals de la galeria est, a la dreta dos dels finestral de la galeria sud i al fons tres dels finestral de la galeria sud oberts a la ciutat.

Les galeries, cobertes amb volta de creueria, es divideixen en cinc trams i el patí central està a un nivell més alt que el paviment de les galeries.

A la propera fotografia, feta des de la galeria est, ja es veu parcialment l'actual enjardinament. En primer terme la cantonada de les galeries sud i oest i darrere l'imponent campanar.

 

 

Torno a la galeria sud i vaig fins al fina, gairebé la tocar de l'escala per pujar al campanar. Girant-me faig la fotografia següent de la galeria sud amb els finestrals del pati a l'esquerra i els oberts a la ciutat a la dreta.

 

 

Al finestral obert a la ciutat més proper al campanar, a la cantonada amb la galeria oest, hi ha una petita sorpresa. Si aneu amb nens vigileu perquè està a l'últim carreu i hi ha risc de caiguda.

 

 

La fotografia de detall ens permet observar millor l'alquerc, paraula que ve de l'àrab al qirkat. És un joc àrab d'estratègia amb cinc línies paral·leles, cinc perpendiculars i algunes diagonals en el que cal menjar-se les peces del company de joc saltant-les. Es juga amb vint-i-quatre peces, dotze d'un color i dotze d'un altre. 

 

 

La fotografia següent mostra la posició de sortida del joc que va néixer a l'Antic Egipte i els àrabs van portar a la Península Ibèrica.

 

 Font fotografia: Wikimedia Commons.

 

Aquest és un dels alquercs que trobareu al claustre de la Seu Vella. Un joc que tingué molts seguidors a l'Edat Mitjana. L'alquerc va passar de la Península Ibèrica a Occitània on barrejat amb els escacs donà lloc a un joc nou, les dames.

 

 

Des del mateix indret en el que he fet la fotografia de la galeria sud ( a tocar de l'escala del campanar ), dirigint la mirada a l'esquerra fotografio la galeria oest. Avançant uns metres faig la propera fotografia frontal en la que podeu veure parcialment en primer terme un dels finestral, darrere els tres finestrals de la galeria est i per sobre part de la rosassa del que fou el frontispici de l'església abans de la construcció del claustre, el cimbori i la Torre del Rellotge.

 

 

Tornem a entrar al pati del claustre per mirar i admirar els finestral central de la galeria oest. Al fons de la fotografia es veu la reixa de la Porta dels Apòstols.

 

 

Dels disset finestrals del claustre aquest és el que té una traceria més sorprenent que podeu apreciar millor a la propera fotografia.

 

A la part superior central, emmarcada pel gran arc apuntat del finestral i els tres arcs apuntats de la traceria hi ha una gran Estrella de David que a l'hexàgon interior té una estrella de sis puntes amb una figura sedent al centre.

 

 

A la part inferior central de les traceries del finestral, sota l'arc apuntat més petit dels tres de la traceria, hi ha esculpit un Calvari.

 

 

El zoom de la càmera fotogràfica em permet ensenyar-vos millor aquest Calvari amb sis àngels, dos recollint la Sang de Jesús. Flanquegen a Jesús crucificat la seva mare Maria i Sant Joan Evangelista.

 

 

Apropant-me al finestral i aixecant la mirada puc ensenyar-vos la part inferior d'aquest Calvari amb la base de les figures de Maria i Sant Joan Evangelista tenen decoració vegetal.

 

 

Torno a la galeria oest i aprofito per ensenyar-vos un altre alquerc que trobareu a la part superior del muret de tancament del claustre entre la base de dues columnes.

 

 

Anant a la cantonada de les galeries oest i nord faig la fotografia en la que podeu observar a l'esquerra el primer finestral de la galeria nord, a la dreta els tres finestrals de la galeria oest i al fons el finestral de la galeria sud oberta a la ciutat més proper al campanar, on abans hem vist el primer alquerc.

 

 

Des del mateix indret dirigint la mirada a l'esquerra fotografio la galeria nord amb les portes que la comuniquen amb la Canonja a l'esquerra i els finestrals a la dreta. Al fons, la Porta de les Fonts per la que hem entrat al començament de l'entrada al claustre des de l'església.

Les galeries del claustre tenen una alçària mitjana d'onze metres i mig, una amplària de set metres i mig i una llargària entre els quaranta-cinc i els cinquanta metres.

Anant al fons de la galeria m'aturo davant de la Porta Vella de Santa Maria l'Antiga i aixecant la mirada faig la fotografia en la que podeu veure dues finestres romàniques de la façana sud de l'església de Santa Maria l'Antiga. 

 

 

Dirigint la mirada al que fou el frontispici de la Seu Vella, tenim a quatre passes la Porta de les Fonts que donava accés a la nau del costat de l'Evangeli i per la que hem accedit al claustre.

 

 

A la propera entrada dedicada a la Seu Vella observarem detalladament alguns dels capitells, traceries i capelles del claustre.

Atentament.

Senyor i 

Aste Nagusia a tocar de l'Arriaga.

 L'Aste Nagusia ( la Semana Grande ) és la festa principal de Bilbao. Nou dies a partir del dissabte següent al quinze d'agost transformen la capital de Bizkaia en una gran festa. De les moltíssimes activitats programades podem aprofitar per gaudir de les típiques d'Euskadi com l'esport rural basc, danses basques, versolaris, chistularis...

 

 

A l'entrada d'avui us convido a fer un tastet de la festa a la Plaza Arriaga que està presidida pel Teatro Arriaga, un edifici d'estil neobarroc inaugurat el dia trenta-u de maig de 1.890, obra de l'arquitecte municipal Joaquín de Rucoba. La plaça i el teatre estan dedicats al compositor bilbaí Juan Crisóstomo de Arriaga.

Dels gegants i capgrossos de Bilbao hi ha constància documental al segle XVI durant les processons del Corpus Christi. Al segle XVIII  es van fer dos gegants que formen part de la història festiva de Bilbao. Don Terencio ( a l'esquerra de la fotografia anterior)  i  Doña Tomasa ( a l'esquerra de la primera fotografia ), el corregidor i la seva esposa.

Durant quatre dies, a les dotze, es podia gaudir a la plaça de l'esport rural basc. Abans d'explicar-vos-en una, ens apropem al teatre per observar la seva façana.

L'edifici, un dels més notables de la Villa de Bilbao es construí on hi havia el "Teatro de la Villa" inaugurat l'any 1.834 i enderrocat pel seu mal estat de conservació. Ha estat reconstruït i reformat en diverses ocasions, des de l'incendi que patí al 1.914 a les inundacions del 1.985.

La fotografia anterior és de la façana lateral esquerra amb el balcó sostingut per mènsules en forma d'atlants o titans que podeu apreciar millor a la propera fotografia de detall.

 

Dirigint la mirada a la dreta puc fotografiar parcialment la façana principal curvilínia amb un balcó corregut sostingut per mènsules molt decorades. A la part superior dreta es veu el frontó que corona el centre de la façana. Sota d'aquest frontó hi ha el rellotge del teatre.

 

 

A la propera fotografia, que vaig fer frontalment des de les escales de la plaça, si que veureu el rellotge i constatareu que la façana principal està flanquejada per dos cossos amb torretes coronades per cúpules. La coberta de la part central està rematada per un petit cimbori.

A la fotografia següent apreciareu millor el frontó circular amb una lira al centre. Sota el frontó hi ha el rellotge i sota el rellotge un escut en el que hi podem llegir l'any 1.889.

Deixem la façana del teatre i com podeu constatar a la fotografia les escales de la plaça estan plenes de gent que volen gaudir de l'herri kirolak ( esport rural basc ). Al fons, es veu com s'enfila el funicular per la muntanya d'Artxanda. El funicular d'Artxanda va fer el primer viatge el dia set d'octubre del 1.915 i fou totalment reformat l'any 1.983.

Dels quatre dies en els que a les dotze del migdia a la plaça hi havia esport rural basc us mostro el corresponent a la Liga Aizkolaris Oro 2.024 amb dotze troncs en quatre modalitats amb els aizkolaris Iker Vicente ( Txapelduna ) i Julen Alberdi (Txikia IV).

La paraula aizkolari significa persona que maneja o treballa amb una destral ( aizkola ). Ha de tallar dues vegades porcions de troncs de faig verd, sense nusos visibles, als que s'ha tret l'escorça prèviament.

En una competició als aizkolaris els ajuden el botiller que s'encarrega de canviar de destral, donar aigua i tovalloles, i l'ensenyador que marca el ritme dels cops de destral, assenyala on clavar-la i retira amb un bastó les estelles de fusta.

L'origen d'aquest esport rural basc el trobem en l'explotació dels boscos per a l'obtenció de fusta. Hi havia molta competència per demostrar qui era el millor dominant la fusta amb la destral amb força i habilitat. Aquesta competència generava apostes i a la plaça pública demostraven qui ho feia millor.

A més a més dels aizkolaris es va poder veure una demostració d'una altra especialitat  de l'esport rural basc, l' Harri-jasotze ( aixecament de pedra ).

Jokin Eizmendi ( campió d'Euskadi en pedres grans ) i Beñat Telleria ( campió d'Euskadi en pedres petites ) estan relaxats a la fotografia anterior.

A les properes quatre fotografies mostren l'esforç i la tècnica de Beñat Telleria aixecant una pedra tallada de cent seixanta-tres quilograms.

Es fan servir dues classes de pedres, les irregulars i les regulars ( que estan tallades ) . En aquest esport rural basc hi ha dues modalitats: les pedres grans i les pedres petites, i dins de cada modalitat diferents mides.

Les pedres regulars són de granit i n'hi ha de cilíndriques, cúbiques, en forma de prisma rectangular ( com la que aixeca Beñat Telleria ) i esfèriques. Les més apreciades són les anomenades "Pedres negres".

Les proves d'aixecament de pedra gairebé sempre han estat apostes entre dos atletes que actuen un després de l'altre, mai alhora. Un cop la pedra queda anivellada sobre l'espatlla la llencen sobre pneumàtics de cotxe.

 

 

Les pedres que més dificultats presenten als esportistes són les irregulars. Com que no tenen nanses, han de fer més esforços per subjectar-la. A la fotografia següent podeu veure a Beñat Telleria aixecant una pedra irregular.

Jokim Eizmendi, campió d'Euskadi en aixecament de pedres grans, a més amés de les pedres també es carregà sobre l'espatlla una enclusa d'acer fos, una de les eines emprades en els treballs de forja.

El que va fer en Jokim no és exactament la modalitat de l'esport rural basc anomenada Ingude altxatzea ( aixecament d'enclusa ) que consisteix en aixecar el major nombre de vegades en un temps determinat una enclusa des d'una base a una alçària concreta.

Mentre l'aizkolari estava enfeinat tallant el tronc, darrere seu podeu veure a la propera fotografia com el txingalari vitorià Kerman Pérez de Heredia intentava recórrer dos quilòmetres amb les txingas ( vuitanta "clavos" de vint-i-cinc metres ). Cadascuna de les txingas pesava quaranta quilograms...

En aquesta modalitat de l'esport rural basc cal portar a cada mà una txinga al llarg d'un recorregut d'anada i tornada anomenat iltze ( clavo ). En una cursa no hi ha límit de temps, guanya el que més distància fa amb les txingas.

La txinga no pot tocar a terra i si ho fa l'àrbitre eliminarà a l'esportista. Normalment els "clavos" són de vint-i-vuit metres, però a la plaza Arriaga eren de vint-i-cinc metres. Quan arribava a la ratlla blanca que veieu pintada al terra, girava i continuava caminant, amb quaranta quilograms a cada mà, fins a la propera ratlla blanca.

Deixem la plaza Arriaga i la demostració d'esport rural basc per continuar gaudint de l'Aste Nagusia en una propera entrada.

Atentament.

Senyor i

Tornem a Agramunt.

A l'entrada d'avui tornem a la vila d'Agramunt , on en entrades anteriors hem visitat l'Espai Guinovart, l'església de Santa Maria, les cases de Guillem Viladot, Lo Pardal - Fundació Guillem Viladot - i el refugi antiaeri.

Comencem a la plaça de l'Església mirant i admirant altra vegada l'església de Santa Maria iniciada l'any 1.163.

Anant a l'esquerra pel carrer de Sant Joan, creuant la Ronda dels Comtes d'Urgell, seguint pel carrer del Teixidors fins gairebé a tocar del Canal d'Urgell  i girant  a la dreta cap al carrer dels Safareigs arribarem passejant set minuts als safareigs municipals. Els safareigs estan ubicats als afores de la vila, al camí vell de Mafet.

A l'esquerra de la fotografia anterior podeu observar parcialment una pinça gegantina. Dirigint la mirada a l'esquerra puc fer la fotografia següent de l'escultura "Les agulles" del grup Undetres. Darrere es veuen unes naus abandonades.

Ramon Guixé, Serafina Balasch i Montse Guerrero són els tres artistes del grup Undetres que al 2.003 impulsà la recuperació dels històrics safareigs. Aquesta escultura que ens recorda a les antigues rentadores que anaven als safareigs a rentar la roba es dedicà a l'arquitecte i activista cultural Josep Mora i Castellà que participà en la rehabilitació dels safareigs municipals.

A la pinça de la dreta hi ha una placa en la que hi podem llegir "Undetres. A la Memòria d'en Pepe Mora". Josep Mora i Castellà  com arquitecte s'especialitza en la restauració de monuments.

Deixem "Les agulles" per observar detalladament els safareigs que tenen una font central monumental que distribueix l'aigua a l'esquerra i a la dreta cap a dos rentadors que tenen forma de lletra U.

Una de les grans piques de pedra picada era per rentar la roba i l'altra per esbandir-la. La forma de lletra U de les piques permet un màxim aprofitament de l'espai en el que hi podien treballar setanta rentadores.

A la propera fotografia podeu constatar el bon disseny dels safareigs amb les grans peces de pedra picada que encaixen perfectament com si fossin les peces d'un trencaclosques.

Aquestes dues piques de pedra picada estan parcialment protegides per un cobert fet amb columnes de ferro colat, encavallades i una teulada metàl·lica.

A la propera fotografia de detall podeu observar el resultat de la rehabilitació del cobert que hi ha al mig dels safareigs municipals.

La font totalment simètrica s'inspira el l'estil arquitectònic clàssic amb tocs barrocs. De baix a dalt hi ha una petita pica, tres canelles, l'escut de la vila d'Agramunt i un pedestal que la corona en el que hi podem llegir 1.882, l'any de construcció de la font de pedra picada.

Sobre el pedestal hi havia una bola de pedra i a cadascun dels pedestals que flanquegen la font, una copa. En una de les fotografies del plafó informatiu de camins de riella Patrimoni d'Agramunt es veu un ramat de corders que pasturava per la zona i utilitzava els safareigs com abeuradors. A la font hi ha la bola  i una de les copes. Les quatre fotografies del plafó són de l'Arxiu de la Revista Sió.

A les tres properes fotografies podeu observar detalladament una de les canelles, l'escut d'Agramunt i la data 1.882 emmarcada per decoració curvilínia.

L'any 1.882 l'Ajuntament d'Agramunt ordenà la construcció d'una font i un safareig. Jaume Metres era l'alcalde i feia vint anys que s'havia construït el Canal d'Urgell.

Al 1.924, durant la dictadura de Primo de Rivera, l'Ajuntament d'Agramunt va fer un petit safareig quadrat per rentar la roba dels malalts. Aquell mateix any també es va fer la coberta metàl·lica que cobreix part dels safareigs grans.

A la part superior dreta de la fotografia anterior ( entre el safareig en forma de lletra U i la pinça tombada de l'escultura "Les agulles" ) i a la propera fotografia podeu veure aquest petit safareig quadrat.

L'aigua corrent va arribar a les cases d'Agramunt l'any 1.902, però fins als anys setanta es mantingué el costum d'anar a rentar la roba als safareigs. Fou el moment en el que a les cases entraren les rentadores automàtiques.

Als anys noranta es començà a plantejar la recuperació dels safareigs i al 2.003 foren restaurats. Al 2.013 foren catalogats com a Bé Cultural d'Interès Local..

Deixem els safareigs i anem passejant uns vuit-cents metres fins al riu Sió per donar un cop d'ull al pont de pedra, també anomenat pont vell, datat als segles XIII-XIV.

El pont, d'origen medieval, manté intacta la seva estructura. Encara que algunes fonts li atribueixen un origen romà, és un pont medieval.

Fins a la riuada del dia de Santa Tecla de l'any 1.874 al seu costat hi havia una creu de terme datada al 1.268 quan aproximadament es va acabar l'església de Santa Maria. L'església i el pont són els dos monuments que es conserven de l'època comtal urgellenca.

El pont es construí amb carreus regulars i molt ben tallats a les voltes i a la base dels tallamars. Als murs els carreus són de mida variable i tallats de manera rústica. A la propera fotografia podeu veure millor un dels tallamars de planta triangular.

El tallamar és el cos sortint, en forma d'angle o de corba, que s'afegeix als pilars d'un pont per disminuir la resistència que oposen al corrent del riu.

El pont, a la part superior, té una longitud d'uns trenta-tres metres i una amplada sota el pont que supera els cinc metres. Una filada de grans blocs rectangulars de pedra fa de barana. El pont té dos ulls lleugerament apuntats.

Com podeu constatar a les fotografies anteriors el riu passa per l'ull del marge esquerre ( amb una llum de deu metres i una alçària sobre la llera de tres metres i vuitanta centímetres ), i per l'ull del marge dret passa el passeig  pavimentat amb llambordes.

A mitjans del segle XX es va canalitzar el riu conduint la llera per l'ull del marge esquerre. Si faig mitja volta puc mostrar-vos parcialment la canalització del riu Sió , el Passeig de Josep Brufau. Aquest passeig , la principal zona verda d'Agramunt,  transcorre paral·lel al riu Sió des del pont romànic fins a la zona de les piscines.

El pont es construí estratègicament en el lloc on es troben els camins procedents del pla de Lleida, de la Segarra i del mar per anar cap al Pirineu. Un pont magníficament construït que ha suportat durant segles totes les riuades del Sió.

Atentament.

Senyor i