Un cop d'ull al Museo Marítimo de Asturias ( i 2 ).

Al final de la primera entrada vàrem observar a l'espai central de la primera planta la motora "La Bañuguera" construïda a Luanco l'any 1.927 i la caseta de la merlucera Nuevo Jaimar. Aquesta merlucera del Cantábrico, embarcació característica del Golf de Biscaia, fou construïda a les drassanes Suárez de Luanco l'any 1.990. Per acabar la visita al museu a l'entrada d'avui continuarem gaudint de l'espai dedicat a la pesca tradicional per pujar després a la segona planta on el protagonisme és per a la història de la navegació.

 

El nou museu dissenyat per l'arquitecte Ángel Romero González fou edificat entre els anys  1.998 i 2.001. L'edifici acull l'exposició permanent, exposicions temporals, biblioteca, arxius, tallers i magatzems.

Com podeu constatar a les fotografies anteriors, en aquest espai lateral hi ha exposades una gran varietat d'arts i ormeigs de pesca ( xarxes, palangres, nanses, sedassos, poteres... ) classificades segons les espècies a capturar al Cantàbric ( bonítol, congre, llobarro, lluç, verat, besuc, pop, angula... ).

La fotografia anterior és dels diferents sedassos emprats per pescar l'angula. En moltes localitats asturianes es pesca l'angula, però la més important és San Juan de la Arena a la riba dreta de la desembocadura del Nalón. La temporada de pesca va del novembre al febrer.

La pesca del bonítol "a la cacea o curricán" no es fa amb esquer viu sinó amb altres tipus de cimbells artificials ( pops de plàstic, "rapala"-un peixet ple d'hams-, "zape",... ). A la propera fotografia de detall podeu veure el zape, una cinta de tela emprada com esquer.

La fotografia següent, també de detall, de la vitrina dedicada a la pesca del bonítol el protagonisme és pels "baldes", les caixes de fusta on els pescadors portaven el menjar a bord.

Per pescar congre s'utilitzaven el palangre "de percha y bola" amb una pedra de sulfat de barita que fa de plomada. Aquesta pedra s'anomena potada.

Deixem la planta baixa on hem vist els espais dedicats a la biologia marina, els mestres d'aixa i la pesca tradicional per pujar a la primera planta on ens espera la història de la navegació. Abans de començar observem la planta baixa a vista d'ocell.

 

A l'esquerra hi ha l'espai de la biologia marina ( 1 ) i al lateral del fons del centre la carpinteria de ribera ( mestre d'aixa ). Al lateral de la dreta i al centre, la pesca tradicional ( 3 ). Al centre hi ha la motora "La Bañuguera" ( 4 ), la caseta de la merlucera Nuevo Jaimar ( 5 ) i l'embarcació de vela de regates Snipe "Gloria" ( 6 ) construïda a Gijón l'any 1.966 a les drassanes del Real Club Astur de Regatas per Manuel Martínez Menéndez "Manolín el calafate".

A l'espai dedicat a la història de la navegació podem seguir l'evolució dels vaixells des de l'antiguitat als nostres dies. Hi ha exposades gairebé un centenar de maquetes fetes molt detalladament. Us deixarà bocabadats la reproducció facsímil de l'Atles Català del jueu mallorquí Abraham Cresques. Abraham Cresques, cartògraf i constructor d'instruments de navegació, va fer a Mallorca aquest atles amb l'ajut del seu fill Jadufa. 

L'original, una joia del 1.375, es conserva a París a la Bibliothèque Nationale de France. Clicant sobre l'enllaç anterior el podeu observar complert molt detalladament . Utilitzeu el zoom i podreu ampliar molt qualsevol punt de l'atles sense perdre gens de qualitat.

Abraham Cresques va fer l'atles per encàrrec de l'infant Joan, primogènit de Pere III el Cerimoniós i futur rei Joan I d'Aragó, per obsequiar-lo al seu cosí Carles VI amb motiu de la seva coronació com a rei de França l'any 1.381. 

 

 L'Atles Català, que descriu geogràficament el món conegut al segle XIV, no fou una innovació perquè reproduïa el model de la cartografia mediterrània del seu temps però hi ha molta informació i força or a les seves miniatures il·luminades.

 

 

L'atles original està fet sobre sis fulls dobles de pergamí de vitel·la. Cada full està enganxat sobre una taula de fusta plegable exceptuant la primera meitat del primer full i la segona meitat de l'últim full que estan encolades sobre les contraportades de fusta i cuir. Cada full de l'atles mesura 65 X 50 centímetres i tot l'atles desplegat 65 X 300 centímetres.

  Al facsímil del museu de Luanco només hi ha els fulls tercer, quart, cinquè i sisè. Hi falten el primer full ( on hi ha el diagrama de les marres, el diagrama de les festes mòbils i l'home zodiacal ) i el segon full ( amb el calendari lunisolar ).

Font fotografia: Wikimedia Commons.

 

A les vitrines veurem maquetes de vaixells egipcis, fenicis, grecs, la caravel·la portuguesa i el galió espanyol ( que fan referència al desenvolupament de la vela ), els espectaculars navilis de gran aparell, els ràpids clípers, els vaixells de vapor i finalment els de motor.

També s0hi exposen molts objectes i instruments relacionats amb la navegació, des dels emprats per l'orientació astronòmica o per al govern del vaixell fins a mapes i cartes de navegació.

Deixem el museu però no Luanco on a la propera entrada dedicada a Astúries veurem alguns dels seus edificis singulars per anar després fins al Cabo de Peñas sense marxar del conceyu de Gozón.

Atentament.

Senyor i

Galleria dell'Accademia ( i 3 ).

L'octubre del 2.022 va reobrir al públic amb un nou aspecte, després de dos anys d'obres, la Gipsoteca della Galleria dell'Accademia. El nou disseny ha estat comissariat per Cecilie Hollberg, directora della Galleria dell'Accademia assessorada per Carlo Sisi president dell'Accademia di Belli Arti. 

Sobre els llargs prestatges, els models de guix queden realçats amb els fons color blau pols clar de les parets. Molts d'aquests models abans de la remodelació de la Gipsoteca estaven guardats a les oficines della Galleria dell'Accademia.

El nou disseny respecta les línies principals que l'any 1.985 definí Sandra Pinto, que en aquell moment era la directora. Sandra s'inspirà en les fotografies de l'estufi de Florència de Lorenzo Bartolini per crear l'atmosfera d'un estudi de l'escultor del segle XIX. També fou Carlo Sisi, que a més a més de president dell'Accademia di Belli Arti és expert en art del segle XIX, qui ajudà a Sandra Pinto en el disseny.

El saló del segle XIX acull la col·lecció de més de quatre-cents motlles de guix entre bustos, baixos relleus, escultures monumentals ( sovint destinades a sepulcres ), tots models originals. La majoria són de Lorenzo Bartolini, un dels escultors italians més importants del segle XIX. Les obres de Bartolini s'afegiren als models originals de guix de Luigi Pampaloni.

A la fotografia anterior i a la propera de detall podeu veure el model de guix de Lorenzo Bartolini del grup escultòric "La magnanimitat d'Elisa", Gran Duquessa de la Toscana, datat al 1.808-1.813 que mesura 228 X 136 X 119 centímetres. Originalment estava destinada a una plaça de Carrara però posteriorment fou reelaborada com a monument funerari de l'església de San Pretorio de Bologna, però un cop acabada la versió en marbre, l'obra no va ser col·locada mai a l'església. Després d'altres modificacions el grup escultòric de marbre fou venut per Felice Baciocchi al marquès Massimiliano Malvezzi Angelelli. 

La col·lecció de Bartolini fou adquirida per l'Estat Italià després de la mort de l'escultor i amb ella creà la gipsoteca Bartolini per als estudiants dell'Accademia di Belli Arti . Fou traslladada a l'actual emplaçament després de la greu inundació de Florència, la pitjor des de 1.557, en la que van morir cent-una persones i es destruïren moltíssimes obres d'art.

L'espai recrea de manera ideal l'estudi de Bartolini enriquit amb una col·lecció de pintures de mestres del segle XIX que van estudiar a l'Accademia di  Belli Arti.

Les prestatgeries, renovades i ampliades, acullen els bustos-retrat i altres models de guix de petit format que estan assegurats als prestatges amb un sistema d'ancoratge no invasiu.

Als models de guix, durant les obres de remodelació de la Gipsoteca se'ls hi ha fet una acurada restauració i neteja conservadora.

 

El monumental saló que acull la Gipsoteca, era la sala de dones de l'antic hospital de San Matteo. L'any 1.784 Pietro Leopoldo, Gran Duc de la Toscana, va convertit l'hospital en una galeria perquè els estudiants de la contigua Accademia di Belli Arti poguessin estudiar les grans obres del passat. 

El primer que feia l'escultor era un model d'argila o guix en el que modelava la figura que volia esculpir posteriorment. Aquest model dels escultors equival a l'esbós dels pintors perquè els hi permet fer i desfer fins aconseguir l'obra desitjada. Quan es talla la pedra és impossible desfer el que has fet.

El bloc de marbre i el model original d'argila o guix els col·locaven a l'estudi de l'escultor per traslladar les mesures del model de guix al bloc de marbre.

A la fotografia anterior podeu veure el model de guix Giunone, fet entre 1.823 i 1.830 per Lorenzo Bartolini.

El pas següent és el buidatge del bloc de marbre que s'esculpeix eliminant grans parts per deixar-lo amb una forma i mida aproximats al model de guix. Els punts negres que es veuen en molts dels models són claus de ferro clavats a intervals regulars al guix quan encara estava fresc. Seguint la referència dels puntets l'escultor aconseguia que l'estàtua de marbre fos igual que el model original de guix.

A la propera fotografia de detall podeu observar parcialment el model de guix  que va fer Lorenzo Bartolini al 1.819-1.820 "Emma e Julia Campbell". Mesura cent setanta cinc centímetres d'alçària. Lorenzo Bartolini ( 1.777 - 1.850 ) es considera el màxim exponent del purisme italià.

El protagonisme de la fotografia següent de detall és pel model de guix que Luigi Pampalonmi va fer al 1.827-1.830 de l'escultor, arquitecte i urbanista  Arnolfo di Cambio que fou el responsable de la construcció de la catedral de Florència.

 

Luigi Pampaloni ( 1.791 - 1.847 ) fou un escultor neoclàssic deixeble de Lorenzo Bartolini a l'Accademia di Carrara. Entre les seves primeres obres hi ha petits bustos d'alabartre de Napoleó.

Moltes famílies nobles russes, angleses i poloneses van demanar bustos i medallons a Lorenzo Bartolini i molts retrats infantils a Luigi Pampaloni.

Deixem la Gipsoteca i la Galleria dell'Accademia per celebrar, a la propera entrada dedicada a Florència, la diada de Sant Jordi. El patró de Catalunya ens espera en una de les fornícules de la Chiesa di Orsanmichele, a la cantonada de la Via Orsanmichele amb la Via dell'Arte della Lana...

Atentament.

Senyor i

La llibreria TASCHEN del Barrio de las Salesas.

El passat dia tres vàrem observar detalladament la llibreria TASCHEN  de la Rue de Buci, al cor del barri parisenc de Saint-Germain-des-Prés projectada l'any 2.002 per l'arquitecte, interiorista i dissenyador industrial Philipe Stark. La podeu tornar a visitar clicant sobre l'enllaç anterior.

 

 

L'editorial fundada l'any 1.980 a Köln ( Colònia ) per l'editor alemany Benedikt Taschen està especialitzada en publicacions d'art, disseny, arquitectura, fotografia, cinema, còmic, cultura pop...

Taschen té llibreries amb un interiorisme molt cuidat a les ciutats de Colònia, Berlín, Brussel·les, Londres, Paris, Milà, Madrid, Beverly Hills, Hollywood, Miami i Hong Kong.

Us explicava en aquella entrada que la de Madrid estava al número trenta de la  Calle del Barquillo, al Barrio de las Salesas, en el local on hi havia l'antiga merceria Santa Rita que la llibreria ha conservat. A l'entrada d'avui anem al Barrio de las Salesas ubicat entre el Barrio de Salamanca i el Barrio de Chueca per mirar i admirar  aquesta llibreria.

 

A la propera fotografia de detall podeu veure millor el rètol de vidre pintat amb les lletres blanques amb un rivet platejat fet per Ángel Giménez Ochoa al seu estudi al número vint-i-sis de la Calle Madera del Barrio de Malasaña. Sota el cartell es pot veure parcialment l'estructura de fusta decorada de l'aparador.

 

 

Las Salesas és un barri en el que podem gaudir d'una de les zones arquitectòniques més ben conservades de Madrid i la avantguarda de les seves petites botigues de disseny i restaurants en els que es barregen la tradició i les últimes tendències.

 

 

Quan a principis de la segona dècada del segle XXI va tancar  l'antiga merceria Santa Rita els nous propietaris van obrir una botiga que moda respectant l'estructura de la botiga centenària. Respecte que ha mantingut Taschen al transformar-la en llibreria. Els mateixos aparadors en els que fins no fa gaires anys estaven plens de vestits avui els ocupen els llibres.

 

 

L'edifici amb baranes de forja als balcons i l'antiga merceria estan protegits. Taschen ha respectat l'aparador, el rètol de vidre pintat, les prestatgeries de fusta,... A la propers fotografia  el protagonisme és per l'antic tirador de la porta.

 

Els dissenyadors que han treballat per Taschen han restaurat les parts malmeses de la merceria  creant un espai molt acollidor que barreja elements centenaris amb mobles i llums de disseny. 

La llibreria està dividida en dues zones: l'espai principal, que trobem només entrar-hi, on podem gaudir dels llibres del catàleg general i al fons un espai que sembla una petita galeria en el que hi ha les edicions de col·leccionista.

 

 

Quan entrem, al centre de la llibreria entre dues columnes de ferro, hi ha la taula ovalada Superllipsse dissenyada per Bruno Mathsson, Arne Jacobsen i Piet Hein per a Fritz Hansen. Aquesta taula plena de llibres que podeu veure a les dues fotografies anteriors està il·luminada pel canelobre GUBI de setze llums de Bonderub, Claus and Torsten Thorup Fof & Morup . La taula i el canelobre es van fer a Dinamarca l'any 1.968. A la fotografia anterior el contrallum no us permet apreciar bé aquest curiós canelobre que veureu millor a la fotografia següent.

El mobiliari original de l'antiga merceria es combina amb els mobles i llums que pertanyen a la col·lecció particular de Benedikt Taschen fundador de l'editorial.

 

 

Els llibres de l'editorial Taschen es caracteritzen per la bona qualitat i disseny. Molts tenen preus raonables i els de Basic Art Series tot un luxe per només quinze euros. Clicant sobre cada llibre de l'enllaç anterior podeu saber en quins idiomes està publicat.

 

 

Els podem consultar a la primera zona, la del catàleg general, a la taula ovalada entre columnes i a les antigues prestatgeries de la merceria.

 

 

Al fons de la llibreria pujant els tres graons del petit tram d'escala que separen les dues zones de la llibreria, trobem l'espai on s'exposen els llibres de col·leccionista.

 

 

Aquest espai, que podeu veure al fons de les dues fotografies anteriors, també és una petita galeria d'art. Darrere hi ha les oficines de la llibreria.

 

 

Abans de pujar aquests graons per accedir a la galeria d'art i als llibres de col·leccionista assaborim una estoneta més la bellesa dels llibres que omplen els prestatges.

 

 

Els preus dels llibres que hi ha en aquest espai exclusiu dedicat als llibres de col·leccionista són molt diferents als dels llibres de la primera zona. Algunes edicions no superen els cinc-cents euros però altres...

 

 

La protagonista de la propera fotografia és l'edició de Col·leccionista (núm 81-998) signada pel Dalai- lama de Murals of Tibet, de Thomas Laird. Presenta els murals més bells de la cultura budista tibetana en quatre-centes noranta-vuit pàgines. L'edició està acompanyada per un faristol dissenyat per l'arquitecte japonès Shigeru Ban i una guia annexa il·lustrada de cinc-centes vint-i-vuit pàgines. S'han editat nou-cents divuit exemplars amb un preu de 12.000 euros. Clicant sobre l'enllaç anterior podeu fullejar-lo.

 

Si us sembla car, us cal saber que aquesta és l'edició barata... La de quaranta exemplars que a més a més  inclou una reproducció en gran escala d'un mural que retrata Tārā Verda impresa sobre guix en vuit colors i pa d'or val 40.000 euros. Si la que voleu és l'edició, també de quaranta còpies, que inclou una reproducció a gran escala d'un mural que retrata al Buddha Shakyamuni impresa sobre guix en vuit colors i pa d'or haureu de pagar 45.000 euros.

 

 Per donar un cop d'ull als llibres de col·leccionista només cal parlar amb els encarregats de la llibreria, posar-vos el guants i gaudir d'aquestes joies editorial. A la dreta de la fotografia anterior i a la propera de detall podeu veure el llibre que Manly Palmer Hall va publicar per primera vegada l'any 1.928 "The Secret Teodrinings of All Ages". Cadascuna de les cinc mil còpies numerades aval cinc-cents euros. Podeu fullejar-lo clicant sobre l'enllaç anterior.  

El llibre de fotografia de Sebastião Salgado "Gold" mostra la dura feina d'alguns dels 50.000 miners que van treballar a la mina d'or a cel obert de Serra Pelada. L'edició de col·leccionista és de mil exemplars signats per l'autor. Mireu i admireu algunes de les seves fotografies clicant sobre l'enllaç anterior. El llibre val vuit-cents euros.

 

 

Del mateix fotoperiodista brasiler al centre de la fotografia següent el protagonisme és pel llibre Amazônia, un dels dos mil exemplars numerals i signats per Sebastião Salgado. El llibre i el faristol d'acer dissenyat per l'arquitecte italià  Renzo Piano valen tres mil euros. No ho dubteu, cliqueu sobre l'enllaç anterior i quedareu bocabadats. Si, a més a més, voleu la làmina impresa en gelatina de plata sobre paper Ilford FB warmtone que hi ha sobre, el preu del llibre, el faristol i la làmina és de set mil cinc-cents euros.

 

 

A la zona inferior de la llibreria, l'espai amb els llibres del catàleg general, la fusta dels prestatges de l'antiga merceria ressegueix gairebé les parets i només hi ha guixeries decoratives a tocar del sostre. Però a l'espai superior que sembla una petita galeria amb les edicions de col·leccionista es pot valorar millor la funció decorativa de les guixeries.

 

 Per il·luminar aquest espai superior, a més a més dels focus encastats al sostre, al centre hi ha el canelobre multicolor de vidre bufat amb vuit llums dissenyat l'any1.946 per l'arquitecte, dissenyador industrial, artista i publicista italià Gio Ponti.

 

Des de l'espai superior faig la propera fotografia en la que podeu veure millor la taula ovalada Superellipse plena de llibres.

 

 

Baixo els tres graons que separen edicions de col·leccionista de 45.000 euros i els llibres del catàleg general entre els que en trobareu de només quinze euros.

Surto de la llibreria per fotografiar la placa de ceràmica amb el nom del carrer, una de les mil cinc-centes plaques de nou rajoles quadrades de ceràmica vidrada que des del 1.992 trobem als carres i places del centre de Madrid. Les va fer Alfredo Ruiz de Luna González, tercera generació d'una de les més importants nissagues familiars de ceramistes espanyols.

 

 

De la Calle del Barquillo, que va de la Calle de Alcalá a la Calle de Fernando VI, diu la tradició que el nom del carrer recorda el petit vaixell que la marquesa de las Nieves tenia per entretenir-se a l'estany de la seva finca que estava a la part alta del carrer. En aquella finca posteriorment hi van construir el convento de las Salesas.

Atentament.

Senyor i