Berlanga de Duero ( 1 ).

Al febrer del 2.017, a l'entrada "Ermita mossàrab de San Baudelio", vaig mostrar-vos aquesta petita joia ja documentada l'any 1.136 ubicada a la comarca Tierras de Berlanga ( al sud-est de la província de Soria ). L'ermita està a només dos quilòmetres de Casillas de Berlanga. Si la voleu tornar a mirar i admirar, cliqueu sobre l'enllaç anterior.

A l'entrada d'avui, sense marxar de la comarca Tierras de Berlanga, anem fins a la villa de Berlanga de Duero ( a només set quilòmetres de Casillas de Berlanga i a nou de l'ermita mossàrab ) declarada Conjunto Histórico Artístico l'any 1.989.

Quan ens apropem a Berlanga de Duero per la carretera SO-152 constatem que el seu castell enfilat al turó, que té els seus orígens als segles X i XI com a fortalesa islàmica, controla tot l'entorn. Com podeu constatar a la fotografia el castell està envoltat per un recinte emmurallat del segle XII. A l'esquerra hi ha el que queda del Palau dels Marquesos de Berlanga, del segle XVI.

Ja a Berlanga de Duero anem a la plaça Nuestra Señora del Mercado on ens espera la façana principal del que fou el Palau dels Marquesos de Berlanga. L'edifici, construït al segle XVI, era una de les millors mostres de l'arquitectura palatina renaixentista. A la dreta de la fotografia, coronant el turó, podeu veure parcialment el castell.

Al centre de la plaça hi ha l'estàtua de Fray Tomàs de Berlanga - Tomás Enríquez y Gómez - ( 1.487 - 1.551 ), natural de Berlanga, que fou bisbe de Panamá i "descobridor" accidental de les Illes Galápagos, després de quedar el vaixell amb el que anava a Perú atrapat durant sis dies a les calmes equatorials i empès amb força pel corrent d' Humboldt cap a l'oest,

El palau tenia dues torres, l'espectacular façana, un pati central i jardins renaixentistes dividits en tres parterres i miradors. Fou residència de nobles i reis fins a la seva destrucció durant la Guerra de la Independència. A la propera fotografia de detall el protagonisme és per a l'escut d'armes dels Tovar ( esquerra ) i els Enríquez ( dreta ).

 

 Enfilo una mica el turó coronat pel castell per mostrar-vos que del palau dels Marquesos de Berlanga no en queda gairebé res. La protagonista indiscutible de la fotografia és la Colegiata de Santa María del Mercado, declarada Monumento Nacional l'any 1.931.

Abans de tornar a la plaça Nuestra Señora del Mercado us proposo mirar el vídeo creat per a l'exposició "Sapientia Aedificavitvr Domvs. El Palacio de los Marqueses de Berlanga" que us permetrà visitar el palau que van cremar les tropes franceses...

 

 

Deixem la plaça per anar fins a la Colegiata de Santa María del Mercado. Però abans ens aturarem un moment a la calle Real número trenta-cinc per donar un cop d'ull a la Casa-Palacio de los Bravo de Laguna, un edifici renaixentista del segle XVI.

Aixecant la mirada puc mostrar-vos parcialment la façana de la primera planta amb l'escut dels Bravo de Laguna picat després de la Guerra de las Comunidades de Castilla, coneguda també com la Revuelta de los Comuneros ( 1.520 - 1.522 ).

L'edifici acull actualment el Centro Internacional de Cultura Escolar ( CEINCE ), és una entitat promoguda per l'Associació Schola Nostra per a l'estudi i la difusió de la cultura de l'escola.

Deixem la casa palau per, ara sí, visitar la Col·legiata Santa María del Mercado ubicada a la plaça de San Andrés. L'edifici es començà a construir a la primera meitat del segle XVI per l'arquitecte Juan de Rasines. 

Els patrocinadors foren los señores de Berlaga María de Tovar e Íñigo Fernández de Velasco. El seu escut d'armes el podeu veure a la fotografia anterior a l'interior del frontó triangular. La part esquerra correspon als Tovar i la dreta als Velasco. A esquerra i dreta del frontó hi ha els escuts dels Tovar i dels Velasco. 

 

La col·legiata és un edifici de tres naus d'alçària similar amb tres capelles més baixes entre els contraforts. Estilísticament la podem situar en un moment de transició de l'estil tardo-gòtic al renaixement.

Les formes són sòbries, renaixentistes, però la coberta ( que podeu observar a les fotografies anterior i propera ) és de volta de de creueria, característica de l'arquitectura gòtica.

Al retaule major, d'estil barroc xorigueresc, impressionen les quatre columnes salomòniques cadascuna treballada en un sol tronc. D'autor desconegut fou col·locat l'any 1.714. A les fornícules hi ha les imatges de Sant Andreu Apòstol ( esquerra ) i Sant Bernadí de Siena ( dreta ).

A les fotografies podeu constatar que la fusta no està ni policromada ni daurada. Al centre hi ha la pintura "La Asunción de la Virgen" d'Antonio Palomino, que és anterior al retaule.

M'apropo per fer la fotografia de detall en la que podeu veure el baldaquí barroc daurat amb la talla  tardo-romànica, de finals del segle XII principis del XIII, de Nuestra Señora del Mercado patrona de la villa de Berlanga de Duero.

 

 

Gràcies al zoom de la càmera fotogràfica puc mostrar-vos més detalladament la talla de fusta policromada de la patrona de la vila.

Deixem l'altar major per apropar-nos al centre de la nau on hi ha el cor i alçar la mirada per observar l'orgue construït l'any 1.634 per Mateo de Ávila i reformat gairebé totalment per Tomás Sánchez i Fermín Userralde l'any 1.774.

El cor, tallat en fusta de noguer a finals del segle XVI, és obra dels mestres Vandoma i Valderrama. En podeu veure una petita part a la fotografia anterior. Flanquegen l'entrada al cor dos púlpits de fusta tallada.

Però quan visiteu la col·legiata el primer que us sorprendrà és el caiman negre penjat a la paret que portà Fray Tomás de les Illes Galápagos al segle XVI. Segur que impressionà moltíssim a la gent de Berlanga de Duero, per això quan va morir decidiren dissecar-lo i penjar-lo a la col·legiata.

Sortim de la col·legiata per enfilar-nos, a la propera entrada dedicada a Castella, al turó coronat pel castell que a pocs metres té les restes d'un aqüeducte i una necròpoli rupestre.

Atentament.

Senyor i

Al carrer Paer Rufes ( i 3 ).

L'entrada anterior la vàrem acabar al fons de la nau de l'Evangeli on hi ha la porta per accedir a la torre inacabada de l'esquerra del frontispici de l'església de Sant Joan de Lleida on hi ha el campanar.

 

 

Quan passegem a tocar de la parròquia de Sant Joan l'únic campanar que veiem és el de cadireta d'un ull, sense campana, que corona el transsepte sud. Però els tocs de campana de la parròquia més antiga de la ciutat ens recorden que l'església té un campanar... A la propera fotografia us he dibuixat una el·lipse groga  que assenyala el lloc on hi ha el campanar a la torre inacabada de l'esquerra.

 

 

 El plànol d'alçat del frontispici ens deixa molt clar que el projecte arquitectònic no es va acabar. Ni les dues torres coronades per cuculles ni la cúpula del creuer no es van construir per dificultats econòmiques.

 

 

Tornem al fons de la nau de l'Evangeli amb l'objectiu de pujar al campanar. El Roberto Rubiella agafa una de les moltes claus que té de l'església, obre la porta i comencem a pujar per l'escala interior de la torre. Quan  trobem la primera de les dues portes que hi a a l'esquerra pujant per l'escala del campanar vaig un moment al cor per fer la propera fotografia de la nau central.

 

 

Pujant un altre tram d'escala puc fotografiar el capitell de la cadena un dels més valuosos de l'església neogòtica que es va salvar parcialment de l'incendi del 1.936. El podeu veure a l'interior de la circumferència groga que hi he dibuixat. Esculpit per Josep Magrinyà l'any 1.879 abans de l'incendi la cadena tenia set baules de les que en queden quatre. 

A la dreta es veu un dels vitralls del costat de l'Evangeli parcialment tapats per l'edifici adossat a l'església del carrer Paer Rufes al que entrarem molt aviat.

 

Quan acabem de pujar les escales trobem les campanes de la parròquia de Sant Joan. Afortunadament la nostra visita no va coincidir amb cap dels seus tocs...

 

 

Al costat del campanar hi ha una porta metàl·lica que ens permet accedir a l'estret edifici del que no he pogut esbrinar l'any de construcció ni als arxius ni parlant amb els mossens ni antics parroquians.

 

 

L'Anna Maria Gaya i Fuentes, coordinadora del llibre "Sant Joan, dos temples parroquials. Miscel·lània dels aniversaris 2.015-2.020" m'explica que els locals parroquials es van fer quan era rector mossèn Ramon Macarulla i Font.

Les fotografies anterior i propera són de la gran sala que trobem només obrir la porta, en la que s'hi feien representacions teatrals. La fotografia anterior la vaig fer al febrer del 2.022, quan mossèn Jaume Pons i Bosch em va ensenyar el campanar i el capitell de la cadena. Ho podeu recordar clicant sobre el proper enllaç "Els secrets de l'església de Sant Joan...". Com podeu constatar a la fotografia següent, actualment en aquesta sala ja no hi queda res, ni l'escenari.

 

 Aquesta gran sala està sobre la nau lateral del costat de l'Evangeli, però per la porta que veieu a l'esquerra de les dues fotografies anteriors podem accedir a l'edifici adossat del carrer Paer Rufes.

 

 

Vaig a una de les finestres de l'estret edifici per fer la propera fotografia en la que es veu la tanca de protecció de caiguda a la plaça de Sant Joan des del carrer Paer Rufes.

 

A la fotografia feta des del carrer del Canyeret he dibuixat una circumferència groga a l'interior de la qual hi ha la finestra des de la que he fet la fotografia anterior.

 

 

Una mica abans d'arribar al centre de l'edifici hi ha una escala que ens permet baixar a les plantes inferiors de l'estreta construcció.

 

 

Anna Maria Gaya explica en el capítol "Els rectors de la parròquia de Sant Joan del llibre que va coordinar "Sant Joan, dos temples parroquials. Miscel·lània dels aniversaris 2.015-2.020" que mossèn Ramon Macarulla i Font ( rector entre 24 d'octubre de1.944 i el 2 de març de 1.968 ) va acollir la Schola Cantorum i impulsà l'escola nocturna parroquial d'adults i la de nens, l'escola de la llar per a dones, la colla sardanista Cors Alegres, la reconstrucció de l'ermita de Grenyana...  L'any 1.957 la parròquia de Sant Joan va estimular la creació de l'Associació de Veïns del Canyeret.  La parròquia de Sant Joan, molt compromesa amb el barri del Canyeret en el que vivien els més desfavorits de la ciutat, obtingué la titularitat d'una escola pública a la que hi anaven els nens del Canyeret de famílies molt necessitades. Era l'escola unitària Sant Nicolau de Bari.

 

 

Baixant per l'escala encara es pot veure a la paret el record de l'allotjament nocturn Jericó. Mossèn Joan Mora i Pedra habilità sense cap ànim de lucre aquest espai l'any 2.011 i donà servei a les persones desprotegides de la ciutat de Lleida fins que s'obrí l'Hostal Jericó al carrer Tallada trenta-tres. La fundació Jericó es va crear el 8 de gener del 2.014.

 

D'aquest allotjament nocturn Jericó, a més a més del record pintat a la paret, encara es poden veure els lavabos que dignificaven les condicions de vida dels usuaris.

 

 

A l'arribar al final de l'escala hi ha una porta metàl·lica que dóna al carrer Paer Rufes en l'indret en el que aquest carrer gira a la dreta per continuar enfilant-se pel turó de la Seu Vella fins arribar al carrer del Canyeret.

 

 

A la banda del carrer Paer Rufes aquesta porta, que està tapiada, conserva dues petites plaques amb el número u, la de la dreta actual i la que hi ha sobre la porta és una rajola de ceràmica vidrada.

 

 

La propera fotografia, feta des del carrer del Canyeret, us ajudarà a situar-vos des de l'exterior en quin indret de l'edifici adossat estem en aquest moment. La porta està a l'interior de la circumferència groga que he dibuixat.

 

 

Fem mitja volta i amb el Roberto pugem l'escala, tornem al campanar, tanquem la porta i baixem per l'escala de la torre esquerra fins al final de la nau de l'Evangeli.

 

 

Quan estic a punt d'agrair les seves explicacions i guiatge el Roberto em sorprèn tornant a agafar les claus per obrir la petita porta metàl·lica que veieu a l'esquerra de la fotografia anterior i a la dreta de la primera entrada d'avui. Només entrar a l'espai on hi ha l'antic sistema de calefacció de l'església quedo bocabadat...

Per entendre l'espai en el que hem entrat amb en Roberto torno a mostrar-vos el segon tram del carrer Paer Rufes per recordar que aquest costerut carrer que comença al carrer Sant Joan s'enfila fins al carrer de Canyeret. És evident que part de l'església de Sant Joan i de l'edifici adossat  estan sota el nivell del carrer Paer Rufes. Les properes fotografies són d'aquest espai sota terra d'aquest carrer.

 

 

Entre les instal·lacions de l'antiga calefacció hi ha un petit espai en el que a l'esquerra correspon a l'edifici adossat a l'església i a la dreta trobem el mur de les capelles del costat de l'Evangeli.

 

 

Aixecant la mirada es veuen perfectament les voltes de maó sobre la que s'enfila l'edifici del carrer Paer Rufes adossat a l'església.

 

 

Els materials constructius d'aquest misteriós espai són diversos. Hi podem veure carreus de pedra ben escairats, maons i bigues de fusta. Tot un trencaclosques.

 

 

Quan aquest espai es va fent més estret aprofito per fer la propera fotografia en la que podeu veure part dels carreus ben escairats de la façana nord de l'església tapada parcialment per l'edifici adossat.

 

 

Donem mitja volta per tornar a la nau del costat de l'Evangeli i quan arribem a l'antiga calefacció aixeco la mirada per fer l'última fotografia de les voltes de maó.

 

 

M'explicà mossèn Xavier Navarro que l'edifici actualment no té cap funció i la intenció de l'Ajuntament i la parròquia, quan ho permetin els pressupostos, és enderrocar-lo i dignificar la façana nord de l'església.

Torno a agrair al Roberto Rubiella les seves explicacions i, ara sí, sortim de l'església de Sant Joan per continuar gaudint del nostre patrimoni.

Atentament.

Senyor i.

Al carrer Paer Rufes ( 2 ).

A l'entrada anterior vàrem pujar per un dels costeruts carrers que es conserven del desaparegut barri del Canyeret, el carrer Paer Rufes. Vaig mostrar-vos algunes de les fotografies d'aquest carrer del Fons Terrés custodiades a l'Arxiu Fotogràfic de l'Institut d'Estudis Ilerdencs, fetes entre la dècada dels cinquanta i la primera meitat de la dècada dels seixanta del segle passat.

 

 

Font fotografia: Arxiu Fotogràfic Institut d'Estudis Ilerdencs. Fons Terrés.

 

 

Per veure l'espectacular canvi de la zona on hi havia l'antic barri lleidatà, cada fotografia la vaig acompanyar d'una d'actual del mateix indret. Al final de l'entrada us explicava que en una propera, gràcies a la gentilesa del rector de la parròquia de Sant Joan mossèn Xavier Navarro i de la persona que té cura de l'edifici, Roberto Rubiella, podria ensenyar-vos l'interior de l'edifici adossat a l'església que podeu veure a les dues fotografies anteriors del carrer Paer Rufes  i a la propera feta des del carrer del Canyeret.

 

 

Baixo des del carrer del Canyeret pel carrer Paer Rufes per anar fins al carrer Sant Joan on he quedat amb el Roberto perquè m'ensenyi l'interior d'aquest edifici.

 

 

Però abans d'entrar-hi vull explicar-vos qui era el Paer Rufes que dóna nom al carrer. Josep Lladonosa i Pujol ens explica al seu llibre "Els carrers i places de Lleida a través de la Història" que al cementiri de Sant Joan hi havia enterrat el Paer Joan Baptista Rufes, que morí durant el setge de Santa Cecília. Aquest setge a la ciutat de Lleida s'aixecà el dia 22 de novembre del 1.646.

 

 Font fotografia: Arxiu d'Imatge Històrica de la Universitat de Lleida.

 

A la fotografia anterior que Charles Clifford va fer l'any 1.861 podeu veure el campanar de l'església romànica de Sant Joan set anys abans que l'enderroquessin. 

L'església romànica de Sant Joan fou enderrocada l'any 1.868 per construir una església d'estil neogòtic les obres de la qual va començar l'any 1.877. 

Al Plano Geométrico Fontseré, signat al març del 1.865, encara s'hi pot veure el plànol de planta de l'església romànica de Sant Joan. La plaça de Sant Joan es deia Plaza de la Constitución i el carrer que s'enfila cap al turó de la Seu Vella davant de l'església és la calle de la Redola ( també desapareguda ).

 

 

A la propera fotografia de detall s'hi pot llegir el nom de dos carrers desapareguts ( calle de la Pelota i calle Esterería ) que després de la reconstrucció feta després de la Guerra Civil  per Regiones Devastadas de la part bombardejada es van transformar el el carrer Sant Joan. El carrer en el que he dibuixat uns puntets grocs és la calle Cementerio de San Juan.

 

 

 

A l'Arxiu Municipal de Lleida a més  a més del plànol general de la ciutat hi ha  els Perfiles/ Calles en els que Fontseré ens ensenya detalladament com eren els carrers de la ciutat l'any 1.865. 

 

La número divuit del llibre és la Calle del Cementerio de S.Juan. A la fotografia anterior podeu veure el primer full signat per José Fonsteré Lérida Marzo 1.865 escala 1 por 300 i a la fotografia següent el segon full amb el plànol de la calle de Cementerio de S. Juan ( actual Paer Rufes ), que anava des de la C.de la Pelota ( actual carrer Sant Joan ) al punt on es trobaven el c. del Guitarré i la c. del Verdugo ( les dos desaparegudes ).

 

 

Al plànol de planta de l'església de Sant Joan aprovat per l'Ajuntament de Lleida el dia 10 de setembre de 1.879 i signat l'endemà, s´hi por llegir Calle de la Pelota, Calle del Cementerio de Sn Juan i Bajada a la nueva Plaza.

 

 

 El plànol està signat pel Presidente Accidental però no està signat per l'arquitecte. Possiblement és còpia del projecte de Julio de Sarazíbar feta per Celestí Campmany.

L'església neogòtica de Sant Joan fou projectada per l'arquitecte basc Julio de Sarazíbar. Aquest projecte l'amplià, modificà i en dirigí les obres l'arquitecte lleidatà Celestí Campmany.

 

 

A la pàgina 421 del llibre de Josep Lladonosa "Els carrers i places de Lleida a través de la Història" del carrer Cementerio de San Juan Lladonosa cita a Marià Olivelles i ens explica del carrer del Fossar de Sant Joan: "La calle del Fossà, llamada antes del año 1.586, calle d'En Gort, tiene su entrada en la primera bocacalle de la acera derecha de la Pelota y acaba en el mismo local que la travesía primera de la Redola ( Guitarrers ). Esta calle del Fossà es tortuosa, algo pendiente y sus casas habitadas por gentes dedicadas a la labranza... A la parte de la acera derecha de esta calle está el cementerio de la Parroquia de San Juan en el cual hasta el mes de agosto de 1.808 en que se formó el cementerio común para toda Lérida en el local del Garrut, fuera de la ciudad a la otra parte del Segre, se enterraban los cadáveres de los de dicha parroquia que no tenían sepultura".

A la propera fotografia podeu veure el document de l'Ayuntamiento Constitucional de Lérida 1.881 Comisión 7ª  Negociado 2º Ramo Obras en el que a l'Extracto s´hi pot llegir: " La Juta de reedificación del Templo de San Juan de esta ciudada solicita autorización para edificar el patio procedente del derribo de las casa número 4, 6 y 8 de la calle del Cementerio de San Juan".

 

Al Plano de Lérida. Revisado por el Ayuntamiento ALBERTO MARTÍN-EDITO-BARCELONA de l'any 1.910 ja no apareix el nom Calle del Cementerio de San Juan sinó el de C. de Rufes, que va de Pelota al punt on es troben Guitarré i Verdugo.

 

 

Deixem els plànols i els diferents noms que ha tingut el carrer per entrar a l'església de Sant Joan des de la que actualment s'accedeix a l'edifici adossat del carrer Paer Rufes. La primera sorpresa és que accedim a l'església pel començament del carrer Paer Rufes, per la porta que està gairebé a la cantonada amb el carrer Sant Joan.

Com podeu veure a les dues fotografies anteriors del plànol de planta de l'església de Sant Joan del 1.879, a la cantonada de la Calle de la Pelota i la Calle del Cementerio de Sn Juan , a la construcció entre l'absis principal i l'absis de la nau de l'Epístola s'hi pot llegir Sacristía.

 

 

Per aquesta petita porta que trobem a quatre passes de la cantonada dels carrers Sant Joan i Paer Rufes entrarem en aquesta part enigmàtica de l'església i podrem veure les tres plantes.

 

 

Només entrar trobem a l'esquerra l'escala que ens permet pujar a les tres plantes en les que hi ha diferents despatxos, els documents de l'arxiu de l'església que cal ordenar, la sala on hi havia l'escola unitària en la que encara queda la pissarra...

 

 La Núria Sanuy, que coneix molt bé l'església de Sant Joan, m'explicà que als anys cinquanta ella era catequista i a les dependències de l'església hi feien cinema pels nens i reunions d'acció catòlica. No recorda quan es va fer l'edifici adossat del carrer Paer Rufes, però als anys cinquanta del segle passat ja estava fet.

 

 

Actualment no és possible consultar l'abundant documentació de l'església perquè calen les mans expertes d'un arxiver per catalogar-la.

 

 

En algunes de les habitacions es fan evidents els problemes d'humitat que van malmetre aquesta part de l'edifici, sobre tot a les plantes superiors.

 

 

L'espai en el que es feien les classes de l'escola parroquial de Sant Joan, que era unitària, encara conserva la pissarra a la paret, però ara té una funció molt diferent.

 

 

L'escala puja i puja fins arribar a les golfes amb l'antic embigat de fusta i els grans carreus de pedra ben escairada dels murs.

 

 

Abans de baixar faig la fotografia següent d'angle zenital ( amb la càmera totalment perpendicular al terra de dalt a baix ) del forat d'escala.

 

 

Baixo l'escala seguint al Roberto, anem a la sagristia i des d'ella entrem a l'església. Abans de pujar fins al campanar per entrar a l'edifici adossat que hem vist a les tres primeres fotografies, aixecant la mirada des de la nau central donem un cop d'ull als vitralls de les naus laterals per constatar una gran diferència...

 

 

Comparant la fotografia anterior dels vitralls del costat de l'Epístola ( el costat dret des del punt de vista dels fidels mirant cap a l'altar ) i els vitralls de la propera fotografia del costat de l'Evangeli (el costat esquerre ) ens adonem ràpidament que els del costat de l'Evangeli ( els que donen al carrer Paer Rufes ) estan parcialment tapats perquè l'edifici que ens construí adossat a l'església és una mica més alt que la nau lateral.

 

 

L'alçària de l'estret edifici, a més a més de tapar parcialment els vitralls, ta el mateix amb els arcbotants que gairebé no es veuen.

 

 La fotografia següent, feta des de la plaça de Sant Joan, ens permet constatar la diferència entres la façana del carrer Paer Rufes i la del carrer Sant Joan en la que els arcbotants es veuen perfectament.

 

 

Anem al fons de la nau de l'Evangeli per accedir a la torre de l'esquerra del frontispici de l'església de Sant Joan on hi ha el campanar. 

 

 

A la propera i última entrada dedicada al carrer Paer Rufes, pujarem al campanar i podrem entrar a l'edifici adossat a l'església.

Atentament.

Senyor i