dimarts, 1 d’abril del 2025

Galleria dell'Accademia ( i 3 ).

L'octubre del 2.022 va reobrir al públic amb un nou aspecte, després de dos anys d'obres, la Gipsoteca della Galleria dell'Accademia. El nou disseny ha estat comissariat per Cecilie Hollberg, directora della Galleria dell'Accademia assessorada per Carlo Sisi president dell'Accademia di Belli Arti. 


Sobre els llargs prestatges, els models de guix queden realçats amb els fons color blau pols clar de les parets. Molts d'aquests models abans de la remodelació de la Gipsoteca estaven guardats a les oficines della Galleria dell'Accademia.


El nou disseny respecta les línies principals que l'any 1.985 definí Sandra Pinto, que en aquell moment era la directora. Sandra s'inspirà en les fotografies de l'estufi de Florència de Lorenzo Bartolini per crear l'atmosfera d'un estudi de l'escultor del segle XIX. També fou Carlo Sisi, que a més a més de president dell'Accademia di Belli Arti és expert en art del segle XIX, qui ajudà a Sandra Pinto en el disseny.


El saló del segle XIX acull la col·lecció de més de quatre-cents motlles de guix entre bustos, baixos relleus, escultures monumentals ( sovint destinades a sepulcres ), tots models originals. La majoria són de Lorenzo Bartolini, un dels escultors italians més importants del segle XIX. Les obres de Bartolini s'afegiren als models originals de guix de Luigi Pampaloni.
A la fotografia anterior i a la propera de detall podeu veure el model de guix de Lorenzo Bartolini del grup escultòric "La magnanimitat d'Elisa", Gran Duquessa de la Toscana, datat al 1.808-1.813 que mesura 228 X 136 X 119 centímetres. Originalment estava destinada a una plaça de Carrara però posteriorment fou reelaborada com a monument funerari de l'església de San Pretorio de Bologna, però un cop acabada la versió en marbre, l'obra no va ser col·locada mai a l'església. Després d'altres modificacions el grup escultòric de marbre fou venut per Felice Baciocchi al marquès Massimiliano Malvezzi Angelelli


La col·lecció de Bartolini fou adquirida per l'Estat Italià després de la mort de l'escultor i amb ella creà la gipsoteca Bartolini per als estudiants dell'Accademia di Belli Arti . Fou traslladada a l'actual emplaçament després de la greu inundació de Florència, la pitjor des de 1.557, en la que van morir cent-una persones i es destruïren moltíssimes obres d'art.


L'espai recrea de manera ideal l'estudi de Bartolini enriquit amb una col·lecció de pintures de mestres del segle XIX que van estudiar a l'Accademia di  Belli Arti.


Les prestatgeries, renovades i ampliades, acullen els bustos-retrat i altres models de guix de petit format que estan assegurats als prestatges amb un sistema d'ancoratge no invasiu.
Als models de guix, durant les obres de remodelació de la Gipsoteca se'ls hi ha fet una acurada restauració i neteja conservadora.

 
El monumental saló que acull la Gipsoteca, era la sala de dones de l'antic hospital de San Matteo. L'any 1.784 Pietro Leopoldo, Gran Duc de la Toscana, va convertit l'hospital en una galeria perquè els estudiants de la contigua Accademia di Belli Arti poguessin estudiar les grans obres del passat. 


El primer que feia l'escultor era un model d'argila o guix en el que modelava la figura que volia esculpir posteriorment. Aquest model dels escultors equival a l'esbós dels pintors perquè els hi permet fer i desfer fins aconseguir l'obra desitjada. Quan es talla la pedra és impossible desfer el que has fet.


El bloc de marbre i el model original d'argila o guix els col·locaven a l'estudi de l'escultor per traslladar les mesures del model de guix al bloc de marbre.
A la fotografia anterior podeu veure el model de guix Giunone, fet entre 1.823 i 1.830 per Lorenzo Bartolini.


El pas següent és el buidatge del bloc de marbre que s'esculpeix eliminant grans parts per deixar-lo amb una forma i mida aproximats al model de guix. Els punts negres que es veuen en molts dels models són claus de ferro clavats a intervals regulars al guix quan encara estava fresc. Seguint la referència dels puntets l'escultor aconseguia que l'estàtua de marbre fos igual que el model original de guix.
A la propera fotografia de detall podeu observar parcialment el model de guix  que va fer Lorenzo Bartolini al 1.819-1.820 "Emma e Julia Campbell". Mesura cent setanta cinc centímetres d'alçària. Lorenzo Bartolini ( 1.777 - 1.850 ) es considera el màxim exponent del purisme italià.

El protagonisme de la fotografia següent de detall és pel model de guix que Luigi Pampalonmi va fer al 1.827-1.830 de l'escultor, arquitecte i urbanista  Arnolfo di Cambio que fou el responsable de la construcció de la catedral de Florència.
 

Luigi Pampaloni ( 1.791 - 1.847 ) fou un escultor neoclàssic deixeble de Lorenzo Bartolini a l'Accademia di Carrara. Entre les seves primeres obres hi ha petits bustos d'alabartre de Napoleó.

Moltes famílies nobles russes, angleses i poloneses van demanar bustos i medallons a Lorenzo Bartolini i molts retrats infantils a Luigi Pampaloni.
Deixem la Gipsoteca i la Galleria dell'Accademia per celebrar, a la propera entrada dedicada a Florència, la diada de Sant Jordi. El patró de Catalunya ens espera en una de les fornícules de la Chiesa di Orsanmichele, a la cantonada de la Via Orsanmichele amb la Via dell'Arte della Lana...
Atentament.
Senyor i

divendres, 28 de març del 2025

La llibreria TASCHEN del Barrio de las Salesas.

El passat dia tres vàrem observar detalladament la llibreria TASCHEN  de la Rue de Buci, al cor del barri parisenc de Saint-Germain-des-Prés projectada l'any 2.002 per l'arquitecte, interiorista i dissenyador industrial Philipe Stark. La podeu tornar a visitar clicant sobre l'enllaç anterior.
 
 
L'editorial fundada l'any 1.980 a Köln ( Colònia ) per l'editor alemany Benedikt Taschen està especialitzada en publicacions d'art, disseny, arquitectura, fotografia, cinema, còmic, cultura pop...
Taschen té llibreries amb un interiorisme molt cuidat a les ciutats de Colònia, Berlín, Brussel·les, Londres, Paris, Milà, Madrid, Beverly Hills, Hollywood, Miami i Hong Kong.
Us explicava en aquella entrada que la de Madrid estava al número trenta de la  Calle del Barquillo, al Barrio de las Salesas, en el local on hi havia l'antiga merceria Santa Rita que la llibreria ha conservat. A l'entrada d'avui anem al Barrio de las Salesas ubicat entre el Barrio de Salamanca i el Barrio de Chueca per mirar i admirar  aquesta llibreria.
 

A la propera fotografia de detall podeu veure millor el rètol de vidre pintat amb les lletres blanques amb un rivet platejat fet per Ángel Giménez Ochoa al seu estudi al número vint-i-sis de la Calle Madera del Barrio de Malasaña. Sota el cartell es pot veure parcialment l'estructura de fusta decorada de l'aparador.
 
 
Las Salesas és un barri en el que podem gaudir d'una de les zones arquitectòniques més ben conservades de Madrid i la avantguarda de les seves petites botigues de disseny i restaurants en els que es barregen la tradició i les últimes tendències.
 
 
Quan a principis de la segona dècada del segle XXI va tancar  l'antiga merceria Santa Rita els nous propietaris van obrir una botiga que moda respectant l'estructura de la botiga centenària. Respecte que ha mantingut Taschen al transformar-la en llibreria. Els mateixos aparadors en els que fins no fa gaires anys estaven plens de vestits avui els ocupen els llibres.
 
 
L'edifici amb baranes de forja als balcons i l'antiga merceria estan protegits. Taschen ha respectat l'aparador, el rètol de vidre pintat, les prestatgeries de fusta,... A la propers fotografia  el protagonisme és per l'antic tirador de la porta.
 

Els dissenyadors que han treballat per Taschen han restaurat les parts malmeses de la merceria  creant un espai molt acollidor que barreja elements centenaris amb mobles i llums de disseny. 


La llibreria està dividida en dues zones: l'espai principal, que trobem només entrar-hi, on podem gaudir dels llibres del catàleg general i al fons un espai que sembla una petita galeria en el que hi ha les edicions de col·leccionista.
 
 
Quan entrem, al centre de la llibreria entre dues columnes de ferro, hi ha la taula ovalada Superllipsse dissenyada per Bruno Mathsson, Arne Jacobsen i Piet Hein per a Fritz Hansen. Aquesta taula plena de llibres que podeu veure a les dues fotografies anteriors està il·luminada pel canelobre GUBI de setze llums de Bonderub, Claus and Torsten Thorup Fof & Morup . La taula i el canelobre es van fer a Dinamarca l'any 1.968. A la fotografia anterior el contrallum no us permet apreciar bé aquest curiós canelobre que veureu millor a la fotografia següent.


El mobiliari original de l'antiga merceria es combina amb els mobles i llums que pertanyen a la col·lecció particular de Benedikt Taschen fundador de l'editorial.
 
 
Els llibres de l'editorial Taschen es caracteritzen per la bona qualitat i disseny. Molts tenen preus raonables i els de Basic Art Series tot un luxe per només quinze euros. Clicant sobre cada llibre de l'enllaç anterior podeu saber en quins idiomes està publicat.
 
 
Els podem consultar a la primera zona, la del catàleg general, a la taula ovalada entre columnes i a les antigues prestatgeries de la merceria.
 
 
Al fons de la llibreria pujant els tres graons del petit tram d'escala que separen les dues zones de la llibreria, trobem l'espai on s'exposen els llibres de col·leccionista.
 
 
Aquest espai, que podeu veure al fons de les dues fotografies anteriors, també és una petita galeria d'art. Darrere hi ha les oficines de la llibreria.
 
 
Abans de pujar aquests graons per accedir a la galeria d'art i als llibres de col·leccionista assaborim una estoneta més la bellesa dels llibres que omplen els prestatges.
 
 
Els preus dels llibres que hi ha en aquest espai exclusiu dedicat als llibres de col·leccionista són molt diferents als dels llibres de la primera zona. Algunes edicions no superen els cinc-cents euros però altres...
 
 
La protagonista de la propera fotografia és l'edició de Col·leccionista (núm 81-998) signada pel Dalai- lama de Murals of Tibet, de Thomas Laird. Presenta els murals més bells de la cultura budista tibetana en quatre-centes noranta-vuit pàgines. L'edició està acompanyada per un faristol dissenyat per l'arquitecte japonès Shigeru Ban i una guia annexa il·lustrada de cinc-centes vint-i-vuit pàgines. S'han editat nou-cents divuit exemplars amb un preu de 12.000 euros. Clicant sobre l'enllaç anterior podeu fullejar-lo.
 

Si us sembla car, us cal saber que aquesta és l'edició barata... La de quaranta exemplars que a més a més  inclou una reproducció en gran escala d'un mural que retrata Tārā Verda impresa sobre guix en vuit colors i pa d'or val 40.000 euros. Si la que voleu és l'edició, també de quaranta còpies, que inclou una reproducció a gran escala d'un mural que retrata al Buddha Shakyamuni impresa sobre guix en vuit colors i pa d'or haureu de pagar 45.000 euros.
 

 Per donar un cop d'ull als llibres de col·leccionista només cal parlar amb els encarregats de la llibreria, posar-vos el guants i gaudir d'aquestes joies editorial. A la dreta de la fotografia anterior i a la propera de detall podeu veure el llibre que Manly Palmer Hall va publicar per primera vegada l'any 1.928 "The Secret Teodrinings of All Ages". Cadascuna de les cinc mil còpies numerades aval cinc-cents euros. Podeu fullejar-lo clicant sobre l'enllaç anterior.  


El llibre de fotografia de Sebastião Salgado "Gold" mostra la dura feina d'alguns dels 50.000 miners que van treballar a la mina d'or a cel obert de Serra Pelada. L'edició de col·leccionista és de mil exemplars signats per l'autor. Mireu i admireu algunes de les seves fotografies clicant sobre l'enllaç anterior. El llibre val vuit-cents euros.
 
 
Del mateix fotoperiodista brasiler al centre de la fotografia següent el protagonisme és pel llibre Amazônia, un dels dos mil exemplars numerals i signats per Sebastião Salgado. El llibre i el faristol d'acer dissenyat per l'arquitecte italià  Renzo Piano valen tres mil euros. No ho dubteu, cliqueu sobre l'enllaç anterior i quedareu bocabadats. Si, a més a més, voleu la làmina impresa en gelatina de plata sobre paper Ilford FB warmtone que hi ha sobre, el preu del llibre, el faristol i la làmina és de set mil cinc-cents euros.
 
 
A la zona inferior de la llibreria, l'espai amb els llibres del catàleg general, la fusta dels prestatges de l'antiga merceria ressegueix gairebé les parets i només hi ha guixeries decoratives a tocar del sostre. Però a l'espai superior que sembla una petita galeria amb les edicions de col·leccionista es pot valorar millor la funció decorativa de les guixeries.
 

 Per il·luminar aquest espai superior, a més a més dels focus encastats al sostre, al centre hi ha el canelobre multicolor de vidre bufat amb vuit llums dissenyat l'any1.946 per l'arquitecte, dissenyador industrial, artista i publicista italià Gio Ponti.
 

Des de l'espai superior faig la propera fotografia en la que podeu veure millor la taula ovalada Superellipse plena de llibres.
 
 
Baixo els tres graons que separen edicions de col·leccionista de 45.000 euros i els llibres del catàleg general entre els que en trobareu de només quinze euros.
Surto de la llibreria per fotografiar la placa de ceràmica amb el nom del carrer, una de les mil cinc-centes plaques de nou rajoles quadrades de ceràmica vidrada que des del 1.992 trobem als carres i places del centre de Madrid. Les va fer Alfredo Ruiz de Luna González, tercera generació d'una de les més importants nissagues familiars de ceramistes espanyols.
 
 
De la Calle del Barquillo, que va de la Calle de Alcalá a la Calle de Fernando VI, diu la tradició que el nom del carrer recorda el petit vaixell que la marquesa de las Nieves tenia per entretenir-se a l'estany de la seva finca que estava a la part alta del carrer. En aquella finca posteriorment hi van construir el convento de las Salesas.
Atentament.
Senyor i

dimarts, 25 de març del 2025

Les exposicions de Casa Vicens.

El passat mes de gener vaig dedicar dues entrades a la primera casa que construí Gaudí a Barcelona. Vàrem anar virtualment fins al barri de Gràcia, concretament al carrer de les Carolines 20-26, on Antoni Gaudí i Cornet  edificà la Casa Vicens entre 1.883 i 1.885.
 
 
A la primera planta hi ha un espai dedicat a les exposicions temporals i a la segona l'exposició permanent "Casa Vicens, la primera casa de Gaudí: manifest de la seva obra".


Només ens vàrem aturar un moment als dos espais expositius perquè us vaig explicar que en una propera entrada els visitaríem detalladament. Avui ho fem.
La fotografia anterior ens mostra parcialment l'exposició temporal "La primera casa. La casa pròpia, la casa manifest", i la propera podeu veure alguns dels plànols i les maquetes de l'exposició permanent. 


A l'exposició temporal hi havia una mostra de catorze cases projectades per alguns dels arquitectes contemporanis de Gaudí més destacats. Cronològicament les cases anaven d'Eugene Viollet le Duc i William Morris cap al 1.850 a Peter Behrens cap al 1.900.
La fotografia següent és de les maquetes de les cases Red House ( 1.859 ) de William Morris a l'esquerra , i Stöhr-Kaus ( 1.899 ) de Joseph Maria Olbrich a la dreta.


De cada arquitecte s'ha triat una casa ( la primera casa, la casa pròpia o una casa manifest ) que representa  les característiques del que serà la seva obra fent referència també a la decoració i al mobiliari.

Cada maqueta estava acompanyada d'una pantalla amb informació i fotografies de la casa. A la fotografia anterior podeu veure la pantalla de Villa Wagner i a la propera la maqueta de la mateixa casa, obra d'Otto Wagner del 1.886 - 1.888.
 
 
Com les altres cases, Villa Wagner fou contemporània a la Casa Vicens. Va ser la residència del gran arquitecte vienès  Otto Wagner.
Al novembre del 2.022, a l'entrada "Magatzems l'Àguila" vàrem donar un cop d'ull a aquest edifici de Palma dissenyat i construït per l'arquitecte mallorquí Gaspar Mannàssar i Moner entre 1.908 i 1.909. Us explicava que l'arc de mig punt, l'ornamentació i el coronament recorden l'estació de metro Karlsplaz de Viena, un projecte del 1.898 d'Otto Wagner.
A la propera fotografia podeu veure a l'esquerra la maqueta de la Villa Wagner i a la dreta la Villa Scheffer, obra de l'arquitecte neerlandès Hendrik Petrus Berlage.


Pugem a la segona planta que acull l'exposició permanent en la que trobem detalladament documentada la primera casa que construí Gaudí a Barcelona, tot un manifest de l'obra de l'arquitecte del Baix Camp i anticipació del modernisme.


Una casa singular en la que la façana principal no està orientada al carrer sinó al jardí. Tot l'edifici s'estructura orientat al jardí i a la planta baixa la casa i el jardí es fusionen.


Als plafons amb textos curts, fotografies, dibuixos, plànols trobem cronològicament tota la història de la Casa Vicens, a les vitrines facsímils dels plànols originals de Gaudí i a les taules diferents maquetes de la casa.
 
 
La fotografia anterior és del facsímil del plànol d'alçat de la façana del carrer de les Carolines i la propera del facsímil d'un plànol de secció. Els plànols originals estan a l'Arxiu del Districte de Gràcia. Els dos plànols estan signats per Antoni Gaudí el dia quinze de gener del 1.883.
 
 
A més amés dels plafons, plànols i maquetes a l'exposició permanent podem veure originals d'una colla d'originals, fragments d'esgrafiat, mobles, jardineres...
 

A la fotografia anterior podeu observar diferents rajoles de ceràmica vidrada. D'esquerra a dreta: rajoles amb relleus de gira-sol, rajoles planes sense decoració i rajoles amb el clavell moro. Quan Gaudí va anar a prendre mides del solar on construí la Casa Vicens, aquest estava ple de flors de clavell moro i també hi havia un margalló que l'inspiraren per decorar l'edifici.
A la propera fotografia, també de rajoles de ceràmica vidrada, podeu veure d'esquerra a dreta els originals de rajoles careneres i rajoles planes en forma de goteró.


Quan vàrem visitar la casa el passat mes de gener us vaig ensenyar el fumador, una petita sala de deu metres quadrats d'estil historicista neoàrab a tocar del menjador i amb accés directe al pati. Les rajoles d'aquesta petita sala no eren de ceràmica vidrada...


A la fotografia anterior podeu veure parcialment les parets del fumador revestides amb rajoles de paper maixé ( pasta de paper ) i a la propera de detall una de les rajoles originals de paper maixé del taller d'Hermenegild Miralles.


A l'exposició permanent també podreu observar detalladament mobles dissenyats per Gaudí cap al 1.880. L'armari cantoner de Dolors Giralt ha estat propietat de quatre generacions de la família Vicens fins que MoraBanc, propietari actual de Casa Vicens, els va adquirir en una  subhasta.


L'armari penjant era a la casa que la família Vicens tenia a Alella. A la propera fotografia de detall podeu veure les inicials D G de Dolors Giralt que era la dona de Manuel Vicens. 
 
 
Antoni Gaudí i Manuel Vicens foren grans amics i l'arquitecte passava algunes temporades a la casa de Vicens a Alella. A l'armari hi ha decoració amb motius florals fets de llautó daurat.


A la part inferior de l'armari cantoner hi ha dues aus palmípedes de fusta tallada i llautó calat que tenen la funció de peanya de la columna central.


Quan MoraBanc va comprar l'armari cantoner a la casa de subhastes, ho va fer per exposar-lo amb el braser de racó de fusta i metall  que Gaudí dissenyà per a la mateixa casa d'Alella propietat de la família Vicens.

 

Al vídeo anterior podeu observar la delicada feina de restauració que es va fer a l'armari cantoner després de detectar diversos problemes de degradació als tres materials amb els que està fet el moble: la fusta, el metall i el vellut. 
 
 
A la fotografia anterior podeu veure aquest braser angular dissenyat per Gaudí i a l'esquerra, al fons, l'armari cantoner que acabem d'observar detalladament. A la xemeneia hi ha les inicials M V de Manuel Vicens. En les cartel·les i plafons hi llegireu que és una xemeneia però realment és un braser.


La Junta Constructora de la Sagrada Família fou la propietària del braser durant dècades però la cedí a Casa Vicens quan obrí al públic museïtzada l'ant 2.017. L'armari i el braser foren dissenyats per Antoni Gaudí quan tenia trenta anys.


Una de peces interessants exposades és l'escrit que Gaudí va fer sobre la casa pairal, un dels pocs que es conserven de l'arquitecte. Penseu que bona part del poc que va escriure Antoni Gaudí va desaparèixer amb el seu arxiu al 1.936 durant la Guerra Civil. 


El document no té títol i no està datat però els experts el situen entre 1.878 i 1.888. A l'exposició permanent el que veieu és un facsímil, l'original està al Museu Comarcal Salvador Vilaseca de Reus. El text, com podeu constatar a la propera fotografia de detall, comença amb les frases i l'ortografia següents:
 
 "La casa es la petita nació de la familia.
La familia com la nació té historia, relacions exteriors, cambis de gobern, etc.
La família independent té casa propia, la que no ho es, té casa de lloguer".
 

En aquest document Gaudí és crític amb el projecte de l'Eixample i l'especulació que genera i es mostra un gran defensor de la casa pairal com espai del nucli familiar.
 
 
Després de visitar les dues exposicions, acabeu de pujar per la gran escala construïda durant la rehabilitació com a casa museu feta entre el 2.014 i el 2.017. A la fotografia anterior podeu veure parcialment l'espai de l'exposició permanent des de la gran escala blanca.


La coberta de la casa ens regala un espai exòtic que en pot recordar l'arquitectura del Marroc, l'Índia o Egipte. Una superfície de cent cinquanta metres quadrats dels quals vuitanta-cinc corresponen a la casa original d'Antoni Gaudí i la resta a l'ampliació i reforma per a quatre habitatges que va fer entre 1.925 i 1.927 Joan Baptista de Martínez.
Atentament.
Senyor i